28

En arribar a la plaça de Runnerström i tancar el cotxe, Wallander hauria d’haver mirat al seu voltant. Si ho hagués fet, potser hauria pogut intuir l’ombra que ràpidament es va amagar en la foscor, una mica més amunt del carrer, i hauria entès que no només hi havia algú que els tenia sempre vigilats, sinó que, a més, aquella persona sabia on eren, què feien i, com aquell qui diu, què pensaven a totes hores. Els cotxes que vigilaven permanentment els carrers d’Apelbergsgatan i la plaça de Runnerström no havien pogut impedir de cap manera que hi hagués algú allà, entre les ombres.

Però Wallander no va mirar al seu voltant en cap moment. Es va limitar a tancar la porta i creuar corrents el carrer fins a l’edifici on, segons Martinsson, a un ordinador li passaven coses estranyes. Quan Wallander va entrar, Robert Modin i Martinsson estaven molt concentrats mirant fixament la pantalla. El va sorprendre veure que Martinsson s’havia endut de casa una espècie de cadireta de caça plegable, i que a l’habitació hi havia dos ordinadors més. Modin i Martinsson assenyalaven la pantalla amb el dit mentre discutien alguna cosa. Wallander va tenir la impressió que havia entrat en una cambra on es duien a terme operacions electròniques extremadament complicades. ¿O potser era una mena de ritual religiós? I això el va fer pensar en l’altar on Falk es dedicava a venerar-se a si mateix. Wallander els va saludar, però no es pot dir que li responguessin, ben bé, la salutació.

La pantalla tenia ara un altre aspecte. Els remolins de xifres incontrolats que abans passaven rabents per la pantalla per després fondre’s en un espai ignot havien desaparegut. El que s’hi veia encara eren xifres, però ara s’estaven quietes. Robert Modin s’havia tret els auriculars i feia anar els dits entre tres teclats diferents. Les mans li treballaven increïblement de pressa, com si fos un virtuós tocant tres instruments alhora. Wallander estava expectant. Martinsson tenia un bloc de notes a la mà. De tant en tant, Modin li demanava que escrivís alguna cosa. I Martinsson escrivia. En aquella habitació, Modin era el rei. No n’hi havia cap dubte. Deu minuts més tard aproximadament va ser com si de cop i volta s’adonessin que de debò Wallander havia arribat. El tecleig va cessar.

—¿Què ha passat? —va preguntar ell—. ¿I per què hi ha tants ordinadors?

—Si no podem passar la muntanya per dalt, haurem de donar la volta —va dir Robert Modin. Se’l veia acalorat però content. Un adolescent que havia aconseguit obrir una porta que era tancada.

—Serà preferible que t’ho expliqui en Robert —va dir Martinsson.

—No he pogut descobrir la contrasenya per entrar —va dir el noi—. Però he agafat els meus ordinadors i els he connectat al d’en Falk. Així, hi podré entrar per la porta del darrere.

Ja a aquestes alçades, la conversa començava a ser massa abstracta per a Wallander. Que els ordinadors tenien finestretes ho sabia, però no sabia que tinguessin portes…

—No he parat de picar a la porta del davant —va continuar dient—. Però en realitat el que feia era intentar filtrar-me per la part del darrere.

—¿I com va?

—És una mica difícil d’explicar. I a més, es tracta d’un secret professional.

—Passem-ne, doncs. ¿Què heu trobat?

Aleshores Martinsson va agafar la paraula.

—En Falk estava connectat a Internet, naturalment. En un arxiu que curiosament es diu Els aiguamolls d’en Jacob hi ha tota una sèrie de números de telèfon ordenats d’una manera especial. O això és el que ens pensàvem, però ara tot sembla indicar que no es tracta de números de telèfon, sinó de codis. Dos grups. Una paraula i una combinació de xifres. Ara mateix estàvem intentant esbrinar què són.

—En realitat són totes dues coses, números de telèfon i codis —va intervenir Modin—. Aquí hi ha un munt de grups de xifres que corresponen als noms codificats de diverses institucions. I, pel que sembla, estan pertot arreu: als Estats Units, a l’Àsia i a Europa. I aquí també hi ha alguna cosa al Brasil. I a Nigèria.

—¿Quina classe d’institucions?

—Això és el que estem mirant d’esbrinar —va dir Martinsson—. Però n’hem trobat una que en Robert ha pogut reconèixer. Quan l’ha descobert és quan t’hem trucat.

—¿I quina és?

—El Pentàgon —va contestar Modin.

Wallander no va saber distingir si en la veu de Modin hi havia un cert to triomfalista o si, per contra, estava espantat.

—¿Què vol dir tot això?

—No ho sabem, encara —va contestar Martinsson—. Però ja podem donar per fet que a l’interior d’aquest ordinador hi ha emmagatzemada informació molt important i potser fins i tot secreta que ens pot fer creure que en Falk tenia accés a totes aquestes institucions.

—Tinc la sensació que la persona que s’ha assegut davant d’aquest ordinador és algú com jo —va dir Modin tot d’una.

—¿En Falk també hauria entrat als sistemes informàtics dels altres?

—Això sembla.

Wallander ho entenia cada cop menys, però per dins va notar que el neguit estava a punt de reaparèixer.

—¿I per a què ho podia fer servir? —va preguntar Wallander—. ¿Podeu veure quina intenció hi ha en tot això?

—És massa aviat —va dir Martinsson—. El primer que cal fer és identificar aquestes institucions. Aleshores potser ho veurem tot més clar. Però necessitem temps. Tot plegat és molt complicat, precisament perquè cap persona aliena hauria de poder entrar i mirar què hi ha aquí dins.

I es va aixecar de la cadireta plegable.

—Me n’he d’anar a casa i seré fora una hora —va dir—. Avui és l’aniversari de la Terese. Però tornaré.

I va donar el bloc de notes a Wallander.

—Saluda-la de part meva —va dir Wallander—. ¿Quants anys fa?

—Setze.

Wallander la recordava molt petita. Quan va fer cinc anys, Wallander va anar a casa de Martinsson a menjar un tros de pastís. L’anècdota li va fer pensar que la noia tenia dos anys més que Eva Pers son.

Martinsson va travessar la porta i va fer-se fonedís; però va tornar al cap d’un moment.

—M’oblidava de dir-te que he parlat amb en Larsen, de Moss —va dir.

Wallander encara va tardar uns segons a endevinar qui era.

—Va sentir algú a la cabina del costat —va continuar Martinsson—. Les parets són molt primes. Però no hi va veure ningú. Estava cansat i va dormir durant tot el trajecte des de Polònia.

—¿Quins sorolls va sentir?

—Ja li ho vaig preguntar, però no em va dir res que ens pugui fer pensar que hi va haver cap esvalot.

—¿Va sentir veus?

—Sí. Però no em va poder dir quanta gent hi havia, allí dins.

—Les persones no solen parlar soles —va dir Wallander—. Per tant, això ens indica que dins la cabina hi havia com a mínim dues persones.

—Li he demanat que ens truqui si se li acut res més.

Martinsson va sortir. Wallander va seure amb compte a la cadireta plegable, mentre Modin continuava treballant. Era conscient que era absurd fer cap pregunta. Paral·lelament al fet que els ordinadors cada cop s’anaven apoderant més i més del control del funcionament de la societat, augmentava també la necessitat d’un altre tipus de policia. De fet, ja estava passant, tot i que encara eren insuficients. Els delinqüents, com sempre, anaven per davant. Els sindicats criminals organitzats dels Estats Units ja s’havien adonat des d’un primer estadi, de quin profit podien treure de l’electrònica. Tot i que encara no s’havia pogut demostrar res, se sabia que els grans càrters de droga d’Amèrica del Sud ja tenien accés a la comunicació per satèl·lit. D’aquesta manera podien estar informats dels controls fronterers americans i dels avions que vigilaven l’espai aeri. I, evidentment, se servien de la xarxa de telefonia mòbil. Sovint només feien una trucada des d’un número de telèfon mòbil abans de donar-lo de baixa. Tot perquè la persona que havia trucat fos impossible de localitzar.

Robert Modin va prémer una tecla i es va repenjar a la cadira. El mòdem que hi havia al costat de l’ordinador va començar a pampalluguejar.

—¿Què fas ara? —va preguntar Wallander.

—Intento enviar un correu electrònic per veure on va a parar. Però l’envio des del meu ordinador.

—¿Però has escrit l’adreça en el d’en Falk, oi?

—Els he connectat.

La pantalla va començar a parpellejar. Robert Modin va tenir un sobresalt d’esgarrifança i es va inclinar endavant per acostar-se a la pantalla. Tot seguit va tornar a teclejar. Wallander va esperar.

De sobte la pantalla es va enfosquir i, a continuació, van reaparèixer els remolins de grups de xifres. Robert Modin va alçar les celles.

—¿Què passa, ara?

—No ho sé ben bé. Però m’han denegat l’accés. He d’esborrar totes les empremtes que he anat deixant. Tardaré un parell de minuts.

El tecleig va continuar. Wallander esperava, cada cop més impacient.

—Una altra vegada —va mormolar Modin.

Al cap d’una breu estona Robert Modin va tornar a fer un bot a la cadira i es va quedar estudiant la pantalla llargament.

—El Banc Mundial —va dir després.

—¿Com?

—Que una de les institucions que hi ha dins l’ordinador amb codi és el Banc Mundial. Si ho he entès bé, és del departament que es dedica a fer una mena d’inspecció financera global.

—Aleshores ja tenim el Pentàgon i el Banc Mundial —va dir Wallander—. No són precisament estanquers, aquests…

—Crec que ha arribat l’hora de fer una petita conferència —va dir Modin—. Demanaré consell als meus amics. Els he demanat que estiguin preparats.

—¿On són?

—Un d’ells viu als afores de Rättvik i l’altre a Califòrnia.

Wallander va veure clar que s’havia de posar en contacte amb els experts informàtics que tenien a la Policia Judicial. I es va imaginar també, i a desgrat seu, els problemes que l’esperaven. No es feia gaires il·lusions. Les crítiques per haver utilitzat Robert Modin serien molt dures. Encara que Modin fos molt intel·ligent.

Mentre Modin es comunicava amb els seus amics, Wallander es va passejar per l’habitació. Pensava en Jonas Landahl, a qui havien trobat mort en el fons d’un ferri; en el cos calcinat de Sonja Hökberg; i en aquell despatx tan peculiar de la plaça de Runnerström, on es trobava en aquells moments. Sentia també un neguit que el rosegava d’estar seguint el camí equivocat. Dirigir les tasques de l’equip de recerca era la seva obligació, però li semblava que ja no n’era capaç. A més, hi havia també aquella impressió que els seus col·legues ja no confiaven tant en ell. ¿Potser el problema no era només el que havia passat exactament en la sala d’interrogatoris quan va clavar una bufetada a Eva Pers son amb un fotògraf al costat per casualitat? ¿Potser era també que els seus col·legues xerraven a la seva esquena convençuts que ell ja començava a perdre el tren? ¿Que potser havia arribat l’hora que fos Martinsson qui dirigís la investigació quan tinguessin un cas greu per resoldre?

Estava ferit i sentia llàstima de si mateix. Però alhora la ràbia palpitava en el seu interior. No pensava rendir-se tan fàcilment. I, a més a més, ell no tenia cap Sudan on començar una nova vida ni tampoc unes cavallerisses per vendre. L’única cosa a la qual podia aspirar era una pensió de l’Estat força magra.

El tecleig havia cessat darrere seu. Modin s’havia aixecat i estirava tot el cos.

—Tinc gana —va dir.

—¿Què t’han dit els teus amics?

—Ens hem pres una pausa de reflexió d’una hora. Després en tornarem a parlar.

Wallander també estava afamat i va proposar d’anar a fer una pizza. A Modin la proposta gairebé el va ofendre.

—Jo no menjo mai pizza —va contestar—. No és sana.

—¿I què menges, doncs?

—Gèrmens.

—¿I res més?

—Ous amb vinagre també estaria bé.

Wallander va rumiar quin restaurant d’Ystad li podria oferir un menú que plagués a Robert Modin. Però dubtava que n’existís cap en tota la ciutat.

Modin va fer un cop d’ull a la bossa de plàstic que hi havia a terra amb el menjar que s’havia portat de casa. Però no semblava que hi hagués res que li vingués de gust.

—Una amanida normal i corrent també m’anirà bé —va afegir, a la fi—. Si no hi ha res més…

Van sortir de l’edifici. Wallander va preguntar a Modin si volia fer amb cotxe les poques illes de cases que hi havia fins al centre, però ell va preferir anar-hi a peu. El cotxe de la policia de paisà encara era al seu lloc.

—Em pregunto què estaran esperant —va dir Modin quan van haver passat el cotxe de llarg.

—Ja ho pots ben dir… —va contestar Wallander.

Van entrar a l’únic local on oferien un bufet d’amanides i que Wallander coneixia a Ystad. Wallander ho va devorar amb una gana voraç. Robert Modin, en canvi, va examinar cadascuna de les fulles d’enciam i les hortalisses abans de ficar-se-les a la boca. Wallander, a més, no havia vist mai una persona que mastegués tan a poc a poc.

—Ja veig que tens molta cura amb el menjar —va dir Wallander.

—Vull conservar el cap clar —va contestar ell.

«I el cul net —va blasfemar Wallander—. De fet, de vegades em sembla que jo no em dedico a res més».

Wallander va intentar establir una conversa amb Modin durant l’àpat, però només va rebre respostes breus, i va entendre que, en realitat, el noi encara estava absort en els remolins de xifres i secrets de l’ordinador de Falk.

Poc abans de les set ja tornaven a ser a la plaça de Runnerström. Martinsson no havia tornat encara. Robert Modin va seure per reprendre la conversa amb els seus consellers de Rättvik i de Califòrnia. Wallander es va imaginar que tindrien exactament el mateix aspecte que el noi que tenia al costat.

—Ningú no m’ha seguit el rastre —va dir Modin després de fer unes quantes maniobres enrevessades en el teclat.

—¿Com ho saps?

—Ho sé.

Wallander es va arrepapar a la cadira. «És com estar en plena guàrdia de caça —va pensar—. Nosaltres cacem ants electrònics. Són en algun lloc, però no podem saber per quin cantó ens apareixeran».

Es va sentir el brunzit del seu mòbil. Modin es va sobresaltar.

—Detesto els mòbils —va dir amb contundència.

Wallander va sortir al replà de l’escala. Era Ann-Britt. Wallander li va explicar on era i què havien aconseguit treure de l’ordinador de Falk fins llavors.

—El Banc Mundial i el Pentàgon —va dir ella—. Dos dels centres de poder més importants del món.

—El Pentàgon ja sé què és, per descomptat, però el Banc Mundial no el conec tan bé. Tot i que la Linda me n’ha parlat algun cop. En termes molt negatius, tot sigui dit.

—És el banc dels bancs. El que reparteix els crèdits sobretot entre els països més pobres, però també és qui dóna suport a altres economies. És molt criticat, sobretot perquè sovint imposa unes condicions absurdes per poder optar al préstec que es demana.

—¿Com és que ho saps, tot això?

—El meu exmarit topava sovint amb el Banc Mundial quan anava a treballar a l’estranger i m’ho solia explicar.

—Encara no sabem què significa això —va dir Wallander—. Tot plegat és molt confús. Però, ¿per què m’has trucat?

—Crec que hauria de tornar a parlar amb aquest tal Ryss. Al cap i a la fi, va ser ell qui ens va posar en la pista d’en Landahl. A més, cada cop estic més convençuda que l’Eva Pers son sabia molt poca cosa de la Sonja Hökberg que ella tant admirava. Que menteix, ja ho sabem. Però segurament també bona part del que diu és veritat.

—¿Què et va dir, ell? ¿Oi que es deia Kalle, de nom?

—Kalle Ryss. Vaig pensar a preguntar-li per què van tallar ell i la Sonja. La pregunta el va agafar per sorpresa, ja t’ho dic. Vaig notar que no volia contestar, però jo em vaig mantenir ferma i aleshores va sortir a la llum una cosa ben curiosa. Ell havia trencat la relació perquè ella no hi estava mai interessada.

—¿Interessada en què?

—¿I a tu què et sembla? En el sexe, ¡és clar!

—¿De debò et va dir això?

—Un cop ho va treure de dins, va sortir tot a raig. Es van conèixer i a ell de seguida li va agradar, però ella després va resultar que no tenia gens ni mica d’interès per la qüestió sexual. I al final ell se’n va cansar. Però el que és més important és la causa.

—Que és…

—… que segons li va explicar ella, feia uns anys l’havien violat. I les ferides d’aquella experiència encara coïen.

—¿Van violar la Sonja Hökberg?

—Segons ell, sí. He començat a buscar en els nostres arxius, entre investigacions antigues, però no he trobat res sobre la Hökberg.

—¿I va passar a Ystad?

—Sí, però he començat a donar voltes a una idea…

A Wallander també se li havia acudit.

—El fill d’en Lundberg, en Carl-Einar, ¿oi?

—Exacte. Ja sé que és una idea arriscada, però tampoc no és del tot impossible.

—¿Com ho veus, tu?

—Jo he fet el raonament següent: en Carl-Einar Landahl l’involucren en un cas de violació com a sospitós. I, tot i que en surt absolt, hi ha molts indicis que l’assenyalen com a autor de la violació. Res no ens impedeix de pensar que ja ho havia fet alguna vegada anteriorment. Però la Sonja Hökberg no va anar a la policia.

—¿Per què no ho va fer?

—Hi ha moltes raons per les quals les dones no denuncien que han estat violades. Tu ja ho hauries de saber.

—O sigui, ¿que tu ja n’has tret alguna conclusió?

—Molt provisional.

—En qualsevol cas, jo vull sentir què et barrina el cap.

—És en aquest punt que la cosa es complica. I aquesta possible solució és enrevessada, ho he d’admetre. Però el cas és que en Carl-Einar és el fill d’en Lundberg…

—¿S’hauria venjat del pare de l’home que la va violar?

—Com a mínim tindríem un mòbil. I a més sabem una cosa molt important sobre la Sonja Hökberg.

—¿Què?

—Que era molt tossuda. Tu ens vas dir que segons el seu padrastre era una noia molt forta i tossuda.

—No obstant això, no ho veig gaire plausible. Les noies no podien saber que el taxista que les aniria a recollir seria en Lundberg. ¿I com podien saber que l’home era el pare d’en Carl-Einar?

—Ystad és molt petita. I no sabem com podia reaccionar la Sonja. Potser estava totalment obsessionada amb la idea de la venjança. Les dones que han estat violades queden molt afectades. Moltes es resignen, però hi ha exemples de dones que estan obsedides per la idea de venjar-se —va fer una pausa abans de continuar—. Fins i tot nosaltres vam topar amb una.

Wallander va assentir.

—¿Estàs pensant en la Yvonne Ander?

—¿En qui sinó?

Wallander va tornar mentalment als fets d’uns anys enrere quan una dona tota sola havia comès uns crims brutals, més aviat ajusticiaments, i havia mort diversos homes que havien abusat d’algunes dones. Va ser en aquella investigació que una bala va ferir greument AnnBritt.

Wallander es va adonar que existia la possibilitat que, estirant el fil, Ann-Britt hagués aconseguit arribar a alguna cosa que fos determinant. A més, coincidia amb la seva idea que l’assassinat de Lundberg estava situat en una mena de perifèria i que el centre de tot era Falk. Falk, el seu diari de bord i el seu ordinador.

—Així i tot, hem d’esbrinar cagant llets si l’Eva Pers son sabia res de tot això —va dir ell.

—Ja ho havia pensat. Després hauríem d’indagar si la Sonja Hökberg va arribar algun dia a casa seva amb blaus al cos. La violació de la qual en Carl-Einar era sospitós va ser brutal.

—Tens raó.

—Jo me n’ocupo.

—Després ens asseurem i contrastarem tota la informació amb aquesta hipòtesi.

Ann-Britt li va prometre que li trucaria tan bon punt sabés alguna cosa més. Wallander es va ficar el mòbil a la butxaca de la jaqueta i es va quedar quiet al replà de l’escala, a les fosques. Hi havia un pensament que semblava que volia agafar forma. Estaven buscant un centre, el botó d’una roda al voltant de la qual giressin tots els fets. D’entre totes les entrades alternatives que Wallander havia intentat trobar, potser encara hi havia una possibilitat més. ¿Per què havia fugit Sonja Hökberg de la comissaria, en realitat? De fet, no havien aprofundit gaire en aquesta qüestió. No havien anat més enllà de la idea que tenien més a mà: que volia fugir, alliberar-se de les seves responsabilitats. Ells ja tenien la seva confessió. Però ara Wallander veia que hi havia encara una altra possibilitat: que Sonja Hökberg toqués el dos perquè amagava alguna altra cosa. Es tractava només de saber quina. Wallander tenia la sensació que amb aquella idea que acabava de formular s’havia atansat intuïtivament a alguna cosa important. Hi havia alguna altra cosa que li voltava pel cap i que estava buscant. Un element més.

Al cap d’un moment, ja sabia quin era. Sonja Hökberg havia pogut fugir de la comissaria amb l’esperança vana d’escapar-se. Fins aquí, la valoració que n’havien fet podia ser encertada. Però a fora potser hi havia algú altre, algú que estava neguitós perquè ella no es limités a confessar l’assassinat d’un taxista, i expliqués a la policia alguna cosa més. Alguna cosa que no tenia res a veure amb una venjança per una violació.

«El cas és que encaixa —va pensar Wallander—. I fins i tot hi puc situar en Lundberg. Aleshores tenim una explicació raonable de tot el que ha passat. Alguna cosa s’ha d’amagar. Alguna cosa susceptible que la Sonja Hökberg ens hagués explicat o que potser ens podia venir a explicar. La van matar perquè no trenqués el silenci. I el seu botxí apareix, al seu torn, també mort. De la mateixa manera que en Robert Modin esborra les seves petjades, també hi ha altres escombres que han buscat les empremtes que la mort d’en Falk ha deixat rere seu.

»¿Què va passar a Luanda? —va pensar un cop més—. ¿Qui és la persona oculta darrere la lletra “C”? ¿Què vol dir el nombre 20? ¿Què s’amaga exactament dins aquest ordinador?».

Va notar com la descoberta d’Ann-Britt l’havia fet sortir de l’estat d’abatiment en què es trobava abans de parlar-hi. Va tornar a entrar a l’habitació on era Robert Modin amb les energies renovades.

Un quart d’hora més tard, Martinsson ja tornava a ser allà, i sense perdre temps els va descriure el fantàstic pastís que s’acabava de cruspir. Wallander l’escoltava impacient. Després va demanar a Robert Modin que expliqués a Martinsson fins on havia arribat mentre ell era fora.

—¿El Banc Mundial? ¿I què té això a veure amb en Falk?

—Això és justament el que hem d’esbrinar.

Martinsson es va treure la jaqueta, es va apoderar de la cadira plegable i es va escopir simbòlicament els palmells de les mans. Wallander li va fer un resum de la conversa amb Ann-Britt i va percebre que Martinsson copsava de seguida que aquell tema era seriós.

—Com a mínim això ens dóna una entrada —va dir quan Wallander va acabar.

—Ens dóna més que això —va dir Wallander—. D’aquesta manera comença de fet a perfilar-se una certa lògica.

—En realitat, no m’he vist mai embolicat en res semblant —va dir Martinsson, pensarós—. Però també hi ha forats importants en aquesta xarxa. Encara no tenim una explicació raonable de per què va anar a parar un relé a la llitera d’en Falk. Tampoc no sabem per què es van endur el cos. Tallar-li els dits amb què escrivia no crec que sigui la raó principal.

—Són aquests els forats que intentaré fer més petits —va dir Wallander—. Me’n vaig a veure si puc fer un resum de tot. Però truca’m de seguida que sorgeixi alguna novetat.

—Ens hi estarem fins a les deu —va dir Robert Modin de sobte—. Jo necessito dormir.

Quan Wallander va ser al carrer, va dubtar un moment. ¿De debò es veia amb cor de continuar unes poques hores més o era preferible marxar cap a casa?

Va decidir que faria les dues coses. Ara mateix podia fer la feina igual de bé a la cuina de casa seva. El que necessitava més que res era temps per pair el que Ann-Britt li havia explicat. Es va enfilar al cotxe i se’n va anar.

Després de buscar durant una bona estona, va aconseguir trobar un sobre de sopa de tomàquet al fons del rebost. Va seguir les instruccions fil per randa; però la sopa al final no va tenir gust de res. I després d’afegir-hi tabasco en excés, era massa forta. Es va obligar a empassar-se’n la meitat i la resta la va llençar a l’aigüera. A continuació es va preparar un cafè ben carregat i va escampar tots els papers damunt la taula de la cuina. Lentament va començar a repassar tots els fets que d’una manera o altra es relacionaven. S’ho va mirar tot del dret i del revés, va temptejar el terreny, intentant no deixar d’escoltar la veu del seu instint. La teoria d’Ann-Britt descansava com una retícula invisible damunt dels seus raonaments. No li va trucar ningú, i ningú no el va molestar. Quan van tocar les onze es va aixecar i va estirar l’esquena.

«Els forats hi són —va pensar—. Però la qüestió és si l’Ann-Britt ens ha conduït cap a una pista que ens pot ajudar a anar endavant».

Encara no era mitjanit quan se’n va anar al llit. De seguida es va adormir.

A les deu en punt, Robert Modin havia dit que ja n’hi havia prou. Van recollir tots els ordinadors i Martinsson el va portar fins a Löderup. Van acordar que algú l’aniria a buscar l’endemà a les vuit del matí. Martinsson se’n va anar directament cap a casa. Dins la nevera l’esperava un trosset de pastís.

Però Robert Modin no se’n va anar a dormir. Sabia que no havia de fer el que s’havia proposat. El record del que havia passat quan va aconseguir penetrar els murs electrònics del Pentàgon encara el tenia molt present. Però la temptació era excessiva. A més, ara ja n’havia après. Aniria amb compte. No s’oblidaria mai més de netejar les empremtes que deixés darrere seu després d’un dels seus atacs.

Els seus pares se n’havien anat a dormir. El silenci regnava en el poblet de Löderup. Martinsson no havia notat que Modin havia buidat l’ordinador de Falk d’una part del material que havia pogut obrir. A casa va tornar a connectar els dos ordinadors i va començar a revisar el material un cop més. Buscava noves obertures. Noves escletxes en els tallafocs electrònics.

*

Durant la nit va esclatar a Luanda un temporal.

Carter havia passat el temps llegint un informe que estudiava des del punt de vista crític l’actuació del Fons Monetari Internacional en alguns països de l’Àfrica oriental. La crítica era dura i ben formulada. Carter no l’hauria pogut escriure millor. Però al mateix temps l’informe li confirmava novament la seva convicció. Ja no quedava cap més sortida. Amb el present sistema financer mundial ja no es podrien fer canvis seriosos.

Després de deixar l’informe, es va situar al costat de la finestra i va mirar el joc de llampecs que travessava el cel. Els vigilants nocturns s’ajupien en la foscor sota un aixopluc improvisat per a la pluja.

Ja se n’anava a dormir quan alguna cosa el va fer entrar al despatx. L’aparell d’aire condicionat brunzia.

De seguida va veure en la pantalla que algú estava intentant entrar al servidor. Però alguna cosa havia canviat. Va seure davant la pantalla. Una estona després ja sabia de què es tractava.

Algú de sobte l’havia espifiat.

Carter es va eixugar les mans amb un mocador i va començar a perseguir la persona que amenaçava de revelar el secret.