8
La llum va tornar a Ystad passades les tres de la matinada.
Wallander encara es trobava amb els tècnics a l’estació del transformador quan Hansson els va trucar des de la comissaria per donar-los la notícia. En la distància, Wallander ja havia vist com la il·luminació exterior d’uns estables s’encenia enmig d’uns camps allunyats.
La metgessa forense ja havia enllestit la feina, havien traslladat el cos i Nyberg havia pogut continuar amb el seu examen tècnic. Va demanar l’ajut d’Olle Andersson per aconseguir entendre com funcionava la complicada xarxa del transformador que hi havia a l’interior d’aquella caseta. Al mateix temps es duien a terme els treballs per trobar les possibles pistes que hi hagués a la zona tancada per les reixes i acordonada. Continuava plovent i la feina es feia molt difícil. Martinsson havia caigut enmig del fang i s’havia fet un trau al colze. Wallander tremolava de fred i trobava a faltar com mai les botes d’aigua.
Tan bon punt la llum va tornar a Ystad, Wallander es va endur Martinsson a un dels cotxes de la policia, on entre tots dos van fer un repàs general de tot el que sabien fins aquell moment. Sonja Hökberg s’havia escapat de la comissaria aproximadament tretze hores abans que morís a la caseta del transformador. Hi podia haver arribat a peu, tenia prou temps, però ni Wallander ni Martinsson ho consideraven gaire versemblant. De fet, la distància des d’Ystad era de vuit quilòmetres.
—Algú l’hauria d’haver vist —va exclamar-se Martinsson—. Els nostres cotxes no han parat de voltar buscant-la.
—Per estar-ne més segurs, hauríem de confirmar que algun dels nostres cotxes ha passat per aquest tram de carretera i no l’ha vist —va dir Wallander.
—¿Quina alternativa tenim?
—Que algú l’hagi portat fins aquí en cotxe. Algú que l’ha deixat aquí i ha tornat a marxar amb el cotxe.
Tots dos sabien què significava aquesta alternativa. La pregunta de com havia mort Sonja Hökberg era determinant. ¿S’havia suïcidat o l’havien mort?
—Les claus —va observar Wallander—. La reixa estava forçada, però la porta de la caseta no. ¿Per què?
Tots dos van intentar trobar-hi una explicació lògica en silenci.
—Hem d’aconseguir una llista de tothom qui tingui un joc de claus —va continuar Wallander—. Vull un informe de totes i cada una de les claus: qui en té una còpia i on era ahir al vespre cap al tard.
—Em costa de lligar tots aquests fets —va dir Martinsson—. La Sonja Hökberg comet un assassinat i després la maten. A mi em resulta més fàcil pensar que ha estat un suïcidi.
Wallander no va contestar. Tenia el cap ple de pensaments, però no aconseguia enllaçar-los entre si. Una vegada i una altra reconstruïa la conversa amb Sonja Hökberg, la primera i última que havien mantingut.
—Tu vas parlar amb ella primer —va dir Wallander—. ¿Quina impressió et va causar?
—La mateixa que a tu. Que no se’n penedia. Si hagués matat un insecte s’hauria quedat tan ampla com quan va matar aquest vell taxista.
—Això va en contra de la possibilitat del suïcidi. ¿Per què s’hauria de treure la vida si no tenia cap mena de remordiment?
Martinsson va desconnectar els eixugaparabrises. A través del vidre van entreveure Olle Andersson assegut immòbil en el seu cotxe i, una mica més enllà, Nyberg, que en aquell moment estava traslladant un reflector. Es movia de manera espasmòdica. Wallander va deduir que estava enfadat i impacient.
—¿I si fos un assassinat? ¿Què podem dir en favor d’aquesta alternativa?
—No res —va respondre Wallander—. Tan poca cosa com del suïcidi de la Sonja Hökberg. Hem de mantenir obertes les dues possibilitats. Però ja ens podem oblidar que hagi estat un accident.
La conversa va anar decaient. Al cap d’una estona, Wallander va demanar a Martinsson que s’encarregués que tot l’equip de recerca es reunís a les vuit del matí. I va sortir del cotxe. La pluja havia cessat. Se sentia molt cansat. I glaçat. Tenia mal de coll. Va anar fins on hi havia Nyberg, que ja estava acabant la feina a la caseta del transformador.
—¿Has trobat res?
—No.
—¿Quina opinió en té l’Andersson?
—¿De què? ¿Sobre la meva manera de treballar?
Wallander va comptar mentalment fins a deu abans de continuar. Nyberg estava de molt mal humor. Si algú el feia empipar era impossible parlar amb ell.
—No entén què ha pogut passar —va dir Nyberg, al cap d’una estona—. El cos ha provocat el tall de llum. ¿Però, era un cos mort el que han llançat contra els cables o era una persona viva? Això només ho podran contestar els forenses. Si és que poden.
Wallander va assentir. Va mirar el rellotge de polsera. Dos quarts de quatre. No tenia cap sentit quedar-se allà més temps.
—Jo ara me’n vaig, però ens reunirem a les vuit.
Nyberg va mormolar alguna cosa incomprensible, que Wallander va interpretar com que ell també se n’aniria. Va tornar al cotxe on hi havia Martinsson fent algunes anotacions.
—Marxem —va dir—. M’hauràs de portar a casa.
—¿Què li passa al teu cotxe?
—El motor s’ha mort.
Van tornar a Ystad en silenci. Quan Wallander va ser a dalt al pis, va omplir la banyera d’aigua. Mentre esperava que fos plena, es va prendre els últims analgèsics que li quedaven i en va anotar el nom a la llista que tenia damunt la taula de la cuina i que no parava de créixer. Però, ¿d’on trauria el temps per anar a la farmàcia?, es va preguntar amb resignació.
El seu cos es va anar descongelant dins l’aigua calenta. Fins i tot es va endormiscar durant uns quants minuts. De primer, tenia el cap buit, però després li van anar tornant les imatges al cap. De Sonja Hökberg. I d’Eva Pers son. Mentalment, va passejar a poc a poc entre els esdeveniments. Es movia amb cautela per no oblidar-ne cap detall. Però res no encaixava. ¿Per què havien matat Johan Lundberg? ¿Què havia induït realment Sonja Hökberg a fer-ho i Eva Pers son a participar-hi? Estava segur que no es tractava solament d’una necessitat sobtada de diners, fruit d’un rampell. Aquells diners tenien un destí concret. Llevat que al darrere s’hi amagués un altre mòbil completament diferent.
Dins la bossa de mà que havien trobat a l’estació del transformador no hi havia més de trenta corones. Els diners del robatori havien estat incautats per la policia.
«S’escapa —va pensar Wallander—. De sobte se li apareix la possibilitat de fugir. Són les deu del matí. No ha pogut tenir temps de preparar la fugida. Surt de la comissaria i desapareix durant tretze hores. I a la fi, trobem el seu cos a vuit quilòmetres d’Ystad».
«¿Com hi va arribar? —va pensar—. Potser va fer dit. Però també podia haver-se posat en contacte amb algú perquè l’anés a buscar. ¿I què passa després? ¿És ella mateixa que demana que la portin al lloc on ha decidit suïcidar-se? ¿Qui té les claus de la porta de la caseta però no pas de la reixa?».
Wallander va sortir de la banyera. «Hi ha dos perquès —va pensar—. Dues preguntes que ara mateix són decisives i que assenyalen en dues direccions diferents. Si havia decidit suïcidar-se, ¿per què escull l’estació del transformador per fer-ho? ¿I com aconsegueix les claus? I si l’han mort, ¿per què ho han fet?».
Wallander es va arraulir dins el llit. Eren dos quarts de cinc. Els pensaments no paraven de giravoltar dins el cap. Estava massa cansat per pensar. Li calia dormir. Abans d’apagar el llum va posar el despertador i el va deixar en un racó prou allunyat perquè d’aquesta manera hagués de sortir del llit per arribar a apagar-lo.
Quan es va despertar tenia la sensació que només havia dormit uns pocs minuts. Va provar d’empassar-se saliva. Encara tenia la gola adolorida, però menys que el dia anterior. Es va posar la mà al front. Ja no tenia febre, però en canvi tenia el nas tapat. Va anar al lavabo a mocar-se, evitant de mirar-se al mirall. Tenia el cos tot cruixit pel cansament. Mentre esperava que sortís el cafè, es va posar a mirar per la finestra. Encara feia molt de vent, però els núvols carregats de pluja havien desaparegut. Cinc graus positius. Es va demanar, una mica de passada, quan tindria temps per fer alguna cosa amb el seu cotxe.
Poc després de les vuit s’havien aplegat tots en una de les sales de reunions de la comissaria. Wallander es mirava les cares cansades de Martinsson i Hansson i es preguntava quina fila devia fer ell. Lisa Holgersson, que tampoc no havia dormit gaires hores; en canvi, tenia una actitud impassible. Va ser també ella qui va obrir la reunió.
—Hem de tenir clar que el tall de llum que ha afectat Escània aquesta nit és un dels més greus i de més extensió que hem patit fins ara, fet que demostra la nostra vulnerabilitat. Això que ha passat, teòricament, hauria de ser impossible. Malgrat tot, ha succeït. Ara vindran l’administració i les empreses d’energia i defensa civil a investigar novament de quina manera es pot millorar la seguretat. Això, que serveixi com a introducció.
Va fer un gest d’assentiment envers Wallander perquè aquest continués, i ell en va fer un resum.
—Amb altres paraules: que no sabem què va passar —va concloure—. Si ha estat un accident, un suïcidi o un assassinat. Tot i que en nom de la lògica, ja podem descartar l’accident. Ella, o bé sola o bé amb algú altre, ha forçat la reixa de la tanca exterior i, en canvi, ha entrat a la sala del transformador sense forçar la porta. Per tant, havia de tenir accés a les claus. Tot plegat és, com a mínim, estrany.
Va passejar la mirada pels qui seien al voltant de la taula. Martinsson els va comunicar que ja li havien pogut confirmar que més d’un cotxe de la policia havia passat per la carretera en qüestió en diverses ocasions durant la recerca de Sonja Hökberg.
—Ara ja ho sabem, doncs —va dir Wallander—. Algú la hi va portar amb cotxe. ¿Què en sabem, de les roderes del cotxe?
La pregunta anava dirigida a Nyberg, que seia a l’extrem més allunyat de la taula amb els ulls enrogits i els cabells esbullats. Wallander sabia que esperava amb candeletes el dia de la seva jubilació.
—A més del dibuix dels pneumàtics dels nostres cotxes i el del tècnic de la línia, l’Andersson, n’hem trobat dues més de diferents. Però aquesta nit s’ha fet un maleït fart de ploure i les empremtes eren molt poc clares.
—O sigui, ¿que han passat dos cotxes més per allà?
—L’Andersson creu que un dels vehicles pot ser el d’un col·lega que es diu Moberg. Ho estem comprovant.
—¿Aleshores ens queda un cotxe amb xofer desconegut?
—Sí.
—Evidentment, no podem saber quan va passar per allà aquest cotxe, ¿oi?
Nyberg el va mirar tot sorprès.
—¿Com se suposa que ho hauríem de saber?
—Ja saps que jo confio molt en les teves aptituds.
—En algun moment hem de saber posar el límit.
Ann-Britt Höglund, que encara no havia badat boca, va demanar la paraula.
—¿De veritat que pot ser alguna altra cosa a part d’un assassinat? —va preguntar—. A mi em costa tant com a vosaltres entendre per què la Sonja Hökberg s’hauria volgut suïcidar. Per més que s’hagués decidit a posar punt i final a la seva vida, mai no hauria optat per cremar-se viva.
Wallander va recordar uns fets que havien passat anys enrere. Una noia de l’Amèrica Central s’havia cremat viva tot ruixant-se amb benzina en un camp de colza. Aquella imatge pertanyia a un dels records més dolents que tenia. Ell ho havia presenciat tot. Havia vist com la noia s’encenia en una gran flama. I no havia pogut fer res per impedir-ho.
—Les dones prenen pastilles —va continuar Ann-Britt Höglund—. Es disparen un tret molt poques vegades i tampoc no s’enrampen a un munt de cables d’alta tensió, ¿oi?
—Crec que tens raó —va respondre Wallander—. Però, amb tot, haurem d’esperar a veure què hi diuen els forenses. Els que hem estat allà aquesta nit no hem pogut determinar què va passar.
No hi havia més preguntes.
—Les claus —va dir Wallander—. És el més important. Comproveu que no n’han robat cap. És la primera cosa en què ens hem de concentrar. Senyors, tenim un cas d’assassinat per resoldre. La Sonja Hökberg està certament morta, però l’Eva Pers son encara hi és i, encara que sigui menor d’edat, la nostra feina ha d’anar endavant.
Martinsson es va encarregar de comprovar el tema de les claus. Després van dissoldre la reunió i Wallander va entrar al seu despatx. A mig camí, es va aturar a buscar un cafè. Va sonar el telèfon. Era Irene, de la recepció.
—Tens una visita —li va comunicar.
—¿De qui?
—Es diu Enander i és metge.
Wallander va remenar en la seva memòria però no va aconseguir endevinar qui era.
—¿Què vol?
—Parlar amb tu.
—¿De què es tracta?
—No m’ho ha dit.
—Envia’l a algú altre.
—Ja ho he intentat, però és amb tu qui vol parlar. I és urgent.
Wallander va sospirar.
—Ara vinc —va dir, i va penjar.
L’home que s’esperava a la recepció era de mitjana edat, duia els cabells rapats i anava vestit amb un xandall. Quan l’home va encaixar la mà de Wallander i es va presentar com David Enander ho va fer amb força.
—Tinc molta feina —li va anunciar Wallander—. ¿De què es tracta?
—No l’entretindré gaire, però és molt urgent.
—El tall de llum d’aquesta nit ha provocat un bon enrenou. Li puc dedicar deu minuts. ¿Ha de fer cap denúncia?
—Només vull corregir un malentès.
Wallander va esperar que l’home continués, però no ho va fer. Van anar al despatx de Wallander. El braç de la cadira va cedir quan Enander s’hi va asseure.
—No s’hi amoïni —va dir Wallander—. La cadira ja estava trencada.
David Enander va anar directe al gra.
—Es tracta d’en Tynnes Falk, que va morir fa pocs dies.
—El cas està arxivat pel que fa a nosaltres. Va morir per causes naturals.
—Aquest és precisament el malentès que vull corregir —va dir Enander mentre es passava la mà pels cabells arranats.
Wallander va notar que l’home que tenia al davant estava ansiós.
—L’escolto.
David Enander es va prendre tot el temps que va necessitar. Triava les paraules amb prudència.
—Jo he estat el metge d’en Tynnes Falk durant molts anys. És el meu pacient des de 1981. És a dir, fa més de quinze anys. Aleshores em va venir a veure per una mena d’erupcions que li havien sortit a les mans. Jo treballava a la planta de dermatologia de l’hospital, però el 1986, quan es va fundar la Nya Kliniken, vaig obrir el meu propi consultori i en Tynnes Falk va venir amb mi. No es posava mai malalt, o en comptades ocasions. Els problemes d’al·lèrgia van desaparèixer, però li feia revisions anuals. En Tynnes Falk era un d’aquells homes que volen estar al corrent de quin és el seu estat de salut. A més, duia un tipus de vida exemplar i es cuidava molt. Menjava com cal, feia exercici i seguia uns hàbits regulars.
Wallander es preguntava on volia anar a parar Enander, perquè la paciència se li començava a esgotar.
—Jo era fora de viatge quan va morir —va continuar Enander—. No me’n vaig assabentar fins ahir al vespre, quan vaig arribar a casa.
—¿Com ho va saber?
—Em va trucar la seva exdona.
Wallander va fer un gest d’assentiment perquè continués.
—Em va dir que la causa de la mort havia estat un atac de cor fulminant.
—Aquesta és també la informació que nosaltres tenim.
—El cas és que no és possible.
Wallander va alçar les celles.
—¿Per què no?
—És molt senzill. No fa pas més de deu dies vaig fer una revisió general a en Falk i tenia el cor en una condició excel·lent. Tenia la salut d’un noi de vint anys.
Wallander es va quedar pensatiu.
—¿Què em vol dir, amb tot això? ¿Que els forenses s’han equivocat?
—Sóc conscient que en comptades ocasions, fins i tot les persones amb una salut de ferro, poden patir un atac de cor, però em nego a creure que aquest ha estat el cas d’en Falk.
—¿De què hauria mort, aleshores?
—No ho sé, però voldria corregir aquest malentès. El cor no va ser la causa de la mort.
—Faré saber el que m’ha explicat —li va assegurar Wallander—. ¿Res més?
—Ha de ser alguna altra cosa —va insistir Enander—. Si ho he entès bé, tenia una ferida al cap. Crec que el van agredir. El van matar.
—No hi ha res que ens ho faci pensar. No li van robar pas.
—No va ser el cor —va repetir Enander, amb fermesa—. Jo no sóc metge forense ni sé fer autòpsies. No puc explicar de què va morir, però no va ser el cor. N’estic segur.
Wallander va prendre algunes notes i va apuntar l’adreça i el número de telèfon d’Enander. Després es va aixecar. La conversa s’havia acabat. No disposava de més temps.
Es van acomiadar a la recepció.
—Estic segur del que dic —va repetir Enander—. No va ser el cor la causa que va matar el meu pacient Tynnes Falk.
Wallander va tornar al despatx. Va guardar les anotacions que havia fet en un calaix i va aprofitar l’hora següent per redactar un resum dels fets d’aquella nit passada.
L’any anterior havien donat a Wallander un ordinador. Havia dedicat tot un dia a seguir un curs d’iniciació a la informàtica, però després havia tardat molt de temps a aprendre a utilitzar aquell aparell mínimament. Encara no feia ni quatre dies que se’l mirava amb molt poca simpatia, quan de sobte, un bon dia, es va adonar que li facilitava la feina. La taula ja no estava sempre desbordada de papers solts amb idees i observacions escrites amb quatre gargots. Amb l’ordinador havia aconseguit tenir-ho tot més ben endreçat. Encara escrivia només amb dos dits i s’equivocava molt sovint, però ara com a mínim s’estalviava de ratllar errades. Això sol ja era un alleujament.
A les onze va entrar Martinsson amb la llista de tots els qui tenien un joc de claus de l’estació del transformador. Eren sis persones. Wallander va fer una ullada als noms.
—Tots ens poden ensenyar el seu joc de claus —va explicar Martinsson—. Cap d’ells no les ha perdut de vista. A part d’en Moberg, cap d’ells no ha estat en el transformador durant aquests darrers dies. ¿Vols que comenci a preguntar al personal què han fet durant les hores en què la Sonja Hökberg ha estat desapareguda?
—De moment esperarem —va dir Wallander—. Fins que els forenses no s’hagin pronunciat, nosaltres no podem fer res més que esperar.
—¿Què fem amb l’Eva Persson?
—L’hem d’interrogar com cal.
—¿Ho faràs tu?
—No, gràcies. Havia pensat de passar aquesta responsabilitat a l’Ann-Britt. Ja li ho diré.
Poc després de les dotze, Wallander havia repassat tot el cas Lundberg amb ella. Notava que el coll havia millorat ara, però se sentia aixafat. Després d’intentar engegar el motor del cotxe debades, va trucar a un taller i els va demanar que se l’emportessin. Va deixar les claus a Irene a la recepció i va anar a dinar a un dels restaurants del centre de la ciutat. A la taula del costat comentaven el tall de llum de la nit anterior. Després de dinar va dirigir-se cap a la farmàcia i hi va comprar sabó i analgèsics. Quan tot just havia entrat a la comissaria es va recordar del llibre que havia de passar a recollir per la llibreria. Va sospesar un moment la idea de tornar a baixar al centre, però feia un vent molt empipador i ho va deixar córrer. El cotxe havia desaparegut de l’aparcament. Va trucar al mecànic, però encara no n’havien sabut trobar l’avaria. Quan va preguntar si la reparació seria gaire costosa, no li van donar una resposta gens concreta. Es va acomiadar al mateix temps que decidia que ja n’hi havia prou. Canviaria de cotxe.
Es va quedar assegut. De sobte, estava convençut que Sonja Hökberg no havia anat a parar a aquella estació del transformador per casualitat. Com tampoc no era cap casualitat que aquell fos precisament un dels punts més sensibles de tota la xarxa elèctrica d’Escània.
«Les claus —va pensar—. Algú la va portar fins allà; algú que tenia aquestes claus tan importants».
La pregunta era per què havien forçat la reixa de la tanca.
Es va atansar la llista que Martinsson li havia donat feia una estona. Cinc persones, cinc parells de claus.
«Olle Andersson, tècnic de línia;
»Lars Moberg, tècnic de línia;
»Hilding Olofsson, cap de manteniment;
»Artur Wahlund, cap de seguretat;
»Stefan Molin, director tècnic».
Aquells noms li deien tan poca cosa com quan havia donat el primer cop d’ull a la llista. Va marcar el número de Martinsson, que va despenjar de seguida.
—Pel que fa a aquests homes de les claus —va dir—, ¿per casualitat no els hauràs introduït en els nostres arxius generals per veure si n’apareix cap informació?
—¿Ho hauria d’haver fet?
—¡És clar que no! Però estic massa acostumat a la teva minuciositat.
—Ho puc fer ara.
—Esperarem. ¿No en sabem res, dels patòlegs?
—Jo dubto que ens puguin dir res abans de demà a tot estirar.
—Investiga els noms, doncs. Si tens temps, ¡és clar!
Al contrari que Wallander, Martinsson adorava els ordinadors. Si algú a comissaria tenia mai un problema amb aquestes noves tecnologies, sempre es dirigia a Martinsson.
Wallander va continuar treballant en el material que tenien sobre l’assassinat del taxista. Quan van ser les tres, va anar a buscar un cafè. El refredat havia estat lleu i el coll tornava a estar com sempre. Va saber per Hansson que Ann-Britt estava parlant amb Eva Pers son. «Això flueix —va pensar—. Per una vegada arribem a totes les coses que hem de fer».
Ja s’havia abocat un altre cop als papers, quan Lisa Holgersson va fer acte de presència a la porta amb un diari de tarda a la mà. Per la cara que feia, Wallander va deduir a l’acte que havia passat alguna cosa.
—¿Has vist això? —va preguntar ella mentre li donava el diari obert per les pàgines centrals.
Wallander va clavar els ulls a la fotografia. Hi havia Eva Pers son per terra a la sala d’interrogatoris en una posició com si hagués caigut.
Mentre llegia el text va notar com se li feia un nus a l’estómac.
«Policia famós maltracta una adolescent. En tenim les imatges».
—¿Qui ha fet aquesta foto? —va demanar Wallander, incrèdul—. ¡No hi havia pas cap periodista!
—N’hi havia d’haver un.
Wallander va recordar vagament que la porta era entreoberta i que havia vist passar una ombra darrere seu.
—Va ser abans de la roda de premsa —va dir Lisa Holgersson—. Potser va ser algú que va arribar abans d’hora i es va colar d’esquitllentes pels passadissos.
A Wallander se li havien paralitzat els músculs. Als seus trenta anys com a policia en més d’una ocasió s’havia vist involucrat en baralles, però sempre havia estat enmig d’una detenció complicada. Mai no s’ha via abraonat a sobre de ningú durant un interrogatori, per molt que l’haguessin provocat.
Era la primera vegada que passava, i un periodista que duia càmera de fotos hi havia estat present.
—Tindrem brega per culpa d’això —va remugar Lisa Holgersson—. ¿Per què no m’ho vas explicar abans?
—La noia va agredir la seva mare i jo li vaig pegar per protegir-la.
—Això no surt a la fotografia.
—La cosa va anar tal com et dic.
—¿Però per què no me’n vas dir res?
Wallander no va saber què respondre.
—Suposo que entens que hem d’obrir una investigació.
Wallander va saber per la seva veu que estava decebuda, cosa que el va enutjar molt. «Es malfia de mi», va pensar.
—¿Potser has pensat a suspendre’m del càrrec?
—No, però vull saber fil per randa què va passar.
—Ja t’ho he explicat.
—L’Eva Pers son ha dit una cosa ben diferent a l’Ann-Britt: que la teva agressió era totalment desmotivada.
—Menteix. Pregunta-ho a la seva mare.
Lisa Holgersson va tardar a contestar.
—Ja ho he fet —va dir finalment—. I nega que la seva filla li hagi pegat.
Wallander es va quedar mut. «Jo plego —va pensar—. Jo plego com a policia. Me’n vaig d’aquí. I no tornaré mai més».
Lisa Holgersson esperava, però Wallander no deia res.
Aleshores ella va sortir del despatx.