VIDA SENSE PRINCIPIS

A l’Institut, no fa gaire, vaig veure que el catedràtic havia triat un tema que li era estrany i que per això la conferència no m’interessava pas tant com m’hauria hagut d’interessar. Descrivia les coses sense anar al gra de l’assumpte, sinó embrancant-se en detalls secundaris, en superficialitats. No duia una idea bàsica. Jo ho hauria tractat seguint la meva pròpia experiència, igual com ho faria un poeta. El màxim compliment que em poden fer és quan em pregunten què en penso i veig que esperen la meva resposta. És cosa que em sorprèn i em complau alhora, és quelcom tan poc corrent com si em volguessin fer prendre part a la tasca. En general, quan em pregunta alguna cosa és per demanar només quants acres faig de les seves terres —essent jo perit agrícola— o, a tot estirar, quines noves porto, però de manera trivial. No es preocupen de quins puguin ésser els meus nodriments; només els crida l’atenció la paperina. Algú vingué de molt lluny per demanar-me una conferència relacionada amb l’esclavisme; però, tot parlant-hi, vaig comprendre que tant ell com la seva colleta confiaven que el noranta-cinc per cent de la conferència fos per a ells i d’ells, només que amb un cinc per cent meu. Vaig dir que no. Jo dono per segur, quan m’inviten a parlar —tenint una mica d’experiència en els temes a tractar—, que volen saber què penso sobre un tema determinat, encara que jo fos el més ximple del país, i no tan sols que digui unes quantes floretes de cara a la galeria. Jo dedueixo que estic obligat a donar gran part de mi mateix. M’han vingut a buscar, em paguen per disposar de mi, i jo estic disposat a lliurar-m’hi, encara que els fatigui més que qualsevol dels qui em precediren.

Avui us he de dir quelcom de semblant a vosaltres, estimats lectors. Vosaltres sou els llegidors i jo no sóc de bon tros un viatger, de manera que no us parlaré del que passa a milers de milles lluny, sinó de coses ben de casa, tan de casa com sigui possible. Anem al gra.

Considerem la forma en què es desenvolupen les nostres vides.

Aquest món és una oficina. I amb un batibull infinit! Gairebé cada nit em desperta el panteix de la locomotora. Interromp els meus somnis. No hi ha dissabte. Fóra bonic de contemplar el descans de la humanitat, de tant en tant. No hi ha sinó treballar, treballar, treballar. No tinc temps d’anar a comprar una llibreta per a escriure-hi els meus pensaments; m’empenyen contínuament els dòlars i els centaus. Un irlandès, veient-me passejar uns minuts pel camp, donà per fet que jo calculava el meu jornal. Si un infant se’n va de cap per una finestra i es fa un nyanyo per tota la vida, o l’afollen els indis, és compadit essencialment per la seva incapacitat… per a treballar! Jo crec que no hi ha pas res, ni el crim, més oposat a la poesia, a la filosofia, a la vida d’un mateix, com aquesta activitat constant.

Hi ha un nou-ric, groller i fatxenda, als afores de la nostra vila, que vol pujar un terraplè al peu de la muntanyola, seguint la vora dels seus prats. Les autoritats l’han convençut que així ningú no el molestarà, i ara ell vol que em passi tres setmanes cavant i traginant amb ell. El resultat serà que possiblement aconseguirà de reunir més diner encara, perquè els seus hereus l’esbandeixin alegrement. Si li dic que sí, la majoria diran que sóc assenyat i treballador com pocs; si prefereixo dedicar-me a d’altres ocupacions que em proporcionin un benefici real més important, encara que no em proporcionin tants ingressos monetaris, segur que em diran que estic guillat. Però, com que no necessito dedicar-me a certes tasques per a administrar-me i no veig indici de valor en aquesta companyonia contractual —igual que en qualsevol empresa dels Governs propis o forasters—, tant si és per divertir aquell com aquests, jo prefereixo completar la meva educació en una altra Escola.

Si hom es passeja cada dia unes quantes hores pels boscos, perquè li agrada de fer-ho, tothom dirà que és un mandra; però si es dedica durant tot el sant dia a especular-hi, tallant-los i deixant la terra pelada fora de temps, serà considerat un ciutadà industriós i emprenedor. Com si un país no tingués el mateix interès a disposar dels seus boscos que a tallar-los en temps oportú!

Molta gent es creuria ofesa si els proposaven d’ocupar-los a posar pedres en un mur i després tornar-les a treure, només que per justificar un sou. Però n’hi ha moltíssims avui dia que no fan pas cosa de més profit! Per exemple: poc després de sortir el sol, un matí d’estiu, vaig veure un dels meus veïns caminant al costat de la parella, que arrossegaven lentament un gros bloc de pedra desbastada sobre un corró; envoltat per una atmosfera industriosa perquè començaven les tasques del dia, començant-li a perlejar la suor en el front —un repte per als mandrosos i cançoners—, detenint-se de cara als seus bous i fent mitja volta amb un espetec del seu fuet, mentre els bous seguien. I crec que aquesta és l’activitat que el Congrés americà protegeix —honestament, sobretot treballar— honestament al llarg del dia; la que fa dolç el pa, la que fa la societat amable, amb tots els respectes humans i tota la consagració humana; algú de la banda sagrada, que faci les tasques necessàries però fatigoses. En veritat, jo sentia recança perquè ho contemplava des d’una finestra, i no pas de fora estant, afanyant-me en una tasca semblant. Al vespre, vaig anar a casa d’un altre veí, que té molts servents i despèn els diners a pler, sense fer res per al benestar comú; allà, hi vaig veure aquella pedra del matí col·locada al costat d’una estrafolària estructura que intentava exornar les possessions del senyor Dexter, i la dignitat del treball dels matiners va desaparèixer de la meva vista. En el meu concepte, el sol s’ha fet per il·luminar tasques més valuoses que aquesta. I puc afegir que aquest element va marxar al cap de poc, devent als uns i als altres i que, després de passar per la Cancelleria, anà a establir-se en alguna altra banda per tornar-se a mostrar com un protector de les Arts.

Els sistemes per a fer diners, gairebé sense excepció, són bastant baixos. Haver fet quelcom amb un guany justet és haver estat ben ximple o pitjor. Si el treballador només cobra el sou que l’empresari li paga, és estafat, s’estafa a ell mateix. Si voleu guanyar diners com a escriptor o conferenciant, us heu de fer popular, i això vol dir baixar perpendicularment. Els serveis que la gent està disposada a remunerar són els més desagradables de realitzar. Us paguen per ésser quelcom menys que una persona. L’Estat, en general, no gratifica un geni del grau que sigui. Fins i tot el poeta premiat, manta vegada no voldria haver-se-les amb els inconvenients del premi. Més d’una vegada es troba subornat per un simple got de vi, que potser un altre poeta ha mesurat. En la meva feina i tot, la mena de treball que jo puc fer més de gust, aquells qui em contracten no el necessiten. Preferirien que els fes feina de bastaix, a corre-cuita i no massa ben feta. Quan remarco que hi ha diverses maneres d’inspeccionar, aquell qui em contracta em pregunta, en general, com podrà obtenir més terra, no pas quina seria la més convenient. Una vegada vaig inventar una corda per a mesurar i vaig intentar d’introduir-la a Boston; però el capatàs em va dir que els venedors no es preocupaven de mesurar les fustes de manera exacta, que allò era massa refinat per a ells i que en general ja havien fet l’avaluació a Charlestown, abans de passar el pont.

L’afany dels treballadors hauria d’ésser no sols per mantenir-se, sinó per millorar unes certes tasques; àdhuc en el sentit pecuniari, fóra una economia per a una ciutat pagar els operaris de manera que no tinguessin la impressió de treballar per no res, no sols per subsistir, sinó per finalitats científiques o morals. No pas llogar només qui treballa pels diners, sinó qui treballa per amor a la feina que fa.

És ben curiós que hi hagi tan pocs empleats així; no pas per llur mentalitat, sinó per una mica de diner o de fama, estan disposats a canviar quan sigui. Veig anuncis sol·licitant joves actius, com si l’activitat fos privativa del jovent. I m’han sorprès encara recomanant-me amb tota confiança un home fet, per a participar en certa empresa, com si jo no tingués res a fer, havent estat la meva vida un complet fracàs fins ara. Quina ironia! Com si algú s’hagués trobat enmig de l’oceà, bregant contra el vent, sense anar enlloc, i ara em proposés d’embarcar-me amb ell! I si sabéssiu què em deien els qui ens recomanaven! No, no. No m’estic sense fer res en aquest punt del viatge. A dir veritat, vaig veure un anunci demanant navegants, quan jo era un noi, passejant pel meu port nadiu, i així que vaig tenir l’edat em vaig embarcar.

La comunitat no té prou temptacions per a qui té seny. Podeu amuntegar prou moneda per a tapar un túnel, però no podreu llogar algú que entén el seu ofici. Una persona eficient fa la seva feina, fa el que pot fer, tant si la comunitat la paga com si no. Els ineficients ofereixen llur ineficàcia al més-dient, i sempre esperen que els enrolin. Hom pensaria que no estan mai desenganyats.

Potser jo sóc excessivament gelós de la meva llibertat. Sento que la meva connexió i les meves obligacions amb la societat encara són massa febles i transitòries. Aquelles tasques lleugeres que em produeixen la manera de subsistir i que em fan considerar parcialment al servei dels meus consemblants em són, en general, una satisfacció i no se’m presenten com una necessitat. I preveig que, si les meves necessitats haguessin de créixer gaire, la tasca a fer per a cobrir-les esdevindria una obligació pesada. I, si hagués de dedicar igual els matins que les tardes a la societat, em sembla que ja no faria res de bo, que la vida no tindria valor. Confio que no em vendré mai el dret a la vida per un plat d’escudella. Vull suggerir que hom pot ésser ben industriós i no malgastar el seu temps. No hi ha pitjor bajanada que cremar la major part de la vida guanyant-se la vida. Les grans empreses es mantenen a elles mateixes. El poeta, per exemple, ha de sostenir el seu cos per mitjà de la poesia, com una serradora de vapor alimenta el foc de les seves calderes amb els mateixos encenalls que fa. Hem de guanyar-nos la vida de gust. Però els negociants diuen que, de cent casos, noranta-set fallen; car la vida humana, per regla general, mirada des d’aquest punt de vista, és un fracàs.

Venir al món només com a hereu d’una fortuna no és una naixença, sinó un avortament. Ésser mantingut per la caritat dels amics o amb una pensió del Govern —mentre continueu respirant—, per més delicats termes que s’apliquin a aquestes circumstàncies, és anar-se’n de cop a l’hospici. Els diumenges, els pobres van a l’església a buscar recaptei es troben que pugen més les despeses que els ha causat anar-hi que no el benefici obtingut. A l’església catòlica, sobretot, van a la sagristia, es confessen, es penedeixen de tot i pensen a tornar-hi. Així els humans jauen d’esquena, garlen sobre la caiguda de l’home i no fan res per aixecar-se.

Igual que en l’afany de viure, hi ha una gran diferència entre aquell que està satisfet amb l’èxit, que marca els seus passos amb dianes, i l’altre que, tot i menar una vida incerta, sense relleu, eleva constantment el seu esperit, pensant en el punt més brillant de l’horitzó. Jo sóc molt més aquest darrer, encara que, com diuen els orientals: «La grandesa no s’acosta a aquell que sempre mira a baix; i tots aquells que miren amunt creixen pobres…».

És interessant de remarcar que no hi ha res o ben poca cosa a recordar del que s’hagi escrit sobre guanyar-se la vida. Com aconseguir un viure honest i honorable tan sols, sinó alhora atraient i gloriós; car, si la vida que es guanya no és així, ja no és una vida. Hom podria pensar, segons la literatura, que aquests temes no han preocupat mai els pensaments dels individus. ¿És que hom està desenganyat de l’experiència de parlar-ne? La lliçó de valoracions que ens ensenya el diner, que tanta feina ha tingut a inculcar-nos l’Autor de l’Univers, nosaltres estem disposats a ignorar-la totalment. Fins i tot les maneres de viure, és meravellós de constatar de quina forma tan diferent la gent les veu; també els reformadors, o els qui així es denominen, tant si ho hereten, si ho guanyen o si ho roben. Em fa l’efecte que la societat no ha fet res per nosaltres en aquest aspecte o que, si ho ha fet, ho ha desfet després. El fred i la fam semblen ésser més amics de la meva naturalesa que els sistemes adoptats i aconsellats per la gent per a guardar-se’n.

El qualificatiu d’assenyat resulta ben sovint falsament aplicat. ¿Com podeu ésser assenyat o intel·ligent si no sou capaç de viure millor que els altres? ¿Només perquè sou més astut o més subtil intel·lectualment? El seny, ¿que potser treballa amb una roda de molí? ¿O bé ens ensenya de tenir èxit seguint el seu exemple? Hi ha cap altra cosa com el seny, no aplicada a la vida? És només el moliner que afina la lògica més delicada? ¿Ens correspon de preguntar si Plató aconseguí de viure d’una manera millor o amb més èxit que els seus contemporanis o si va sucumbir a les dificultats del viure, igual que els altres? ¿És que se sobreposà als altres només per la indiferència o perquè adoptà uns aires d’importància? ¿O és que va trobar facilitats per a viure perquè la seva tia el recordà en el seu testament? Els camins pels quals la majoria menen llurs vides no són més que miratges, aproximacions, una evasió de la funció real del viure; principalment perquè no la coneixen, i parcialment perquè no pensen en res de millor.

L’escomesa a Califòrnia, per exemple, i l’actitud no sols dels negociants, sinó dels filòsofs i dels qui es diuen profetes, reflecteixen la desgràcia més gran de la Humanitat. Que siguin tants els qui estiguin disposats a viure feliçment, amb els mitjans per a dirigir la tasca d’altres menys afortunats, sense contribuir amb res a la societat! I d’això se’n diu Empreses! Jo no sé pas de cap altre desenvolupament més alarmant de la immoralitat del comerç i dels sistemes corrents de guanyar-se la vida. La filosofia i la poesia i la religió d’aquesta humanitat no tenen més valor que una bombolla d’aire. Els porcs que subsisteixen rosegant arrels, remenant entre els fems, estarien avergonyits d’una tal companyia. Si jo podia dirigir el benestar de tots els mons aixecant el dit, no em prendria pas la molèstia de fer-ho per a ells. Mahoma i tot sabia que Déu no havia fet de broma aquest món. Com si Déu fos un potentat que escampa un grapat de xavos per divertir-se veient com la humanitat es baralla per recollir-los. La rifada del món! La subsistència en els dominis de la Natura, quelcom a sortejar! Quants comentaris, quanta sàtira, en les nostres institucions! La conclusió seria que la humanitat es pengés a ella mateixa en qualsevol arbre. I tots els preceptes de la Bíblia, i no han ensenyat sinó això als humans? I les darreres i admirables invencions humanes, no serien sinó un regueró de brutícia? ¿És aquest el terreny on es troben orientals i occidentals? ¿És que Déu dirigirà el nostre viure llaurant allà on nosaltres mai no plantàrem i ens voldrà potser recompensar amb granets d’or?

Déu donà a l’home just un certificat que li proporcionés teca i vestits, però el pervers n’obtingué una falsificació i amb aquesta obté vestits i aliments igual que l’altre. És un dels sistemes més estesos en el món. Jo no sabia que la humanitat sofrís per la manca de diner. Ho he vist una mica. Sé que és molt dúctil, però no pas tant com la imaginació. Un gra d’or pot cobrir una gran superfície, però no pas tanta com un gra de saviesa.

Els buscadors d’or en els torrents de les muntanyes són uns jugadors igual que els seus companys dels salons de San Francisco. ¿Quina diferència hi ha entre garbellar terra o fer saltar els daus? Si guanyeu, la societat és qui perd. El buscador d’or és l’enemic del treballador honest, siguin quines siguin les compensacions que puguin tenir. No és prou que em digueu que us costa molt d’obtenir el vostre or. També treballa ferm el Diable. El camí dels transgressors pot ésser ben difícil. L’observador humil que va a les mines veu i diu que buscar or és totalment una loteria; l’or que s’obté així no és pas igual que el guany obtingut en una feina honesta. Però, de fet, oblida allò que ha vist, car no ha vist sinó el fet, no pas el principi, i se’n va a cursar-lo; això és, va a comprar un bitllet per a una altra loteria on el fet no serà tan evident.

Un vespre, després d’haver llegit la relació de Howit sobre els buscadors d’or a Austràlia, vaig veure durant tota la nit valls nombroses, amb torrents, amb pous infectes de deu i de cent peus de profunditat per mitja dotzena de peus d’amplada, oberts i tapats, mig plens d’aigua; la localitat on els homes anaven cegament a provar fortuna, sense saber on els calia començar a cavar, sense saber si l’or es podia trobar exactament sota llurs peus; de vegades cavant i enfondint cent seixanta-set peus abans de trobar la veta o errant-la per un pam; convertits en dimonis i sense preocupar-se de res més, amb l’afany de fer-se rics… Totes les valls, en trenta milles, foradades pels minaires, amb molts d’ells ofegats, d’altres xipollejant en l’aigua, coberts de fang, panteixant nit i dia, morint com mosques…

Vaig llegir tot això i, en part, vaig oblidar-ho pensant incidentalment en la meva vida insatisfeta, actuant igual que els altres. Amb la visió dels pous encara davant meu, vaig preguntar-me per què jo no podia estar rentant or cada dia, encara que només fossin unes petites partícules; per què no podia cavar l’or dintre meu i fer-me una mina. D’alguna manera, jo podria seguir algun camí, solitari i estret i tortuós, per on pogués caminar amb amor i reverència. Allà on algú se separa de la multitud i se’n va a fer la seva pròpia via, realment hi ha una bifurcació de camins, encara que molts es creguin que no era més que un esvoranc a la tanca. Aquest camí solitari entremig de les terres anirà a parar al més elevat dels dos camins.

Els homes se’n van a Califòrnia i a Austràlia com si l’únic or de veritat es trobés allà; però això és anar-se’n al costat oposat d’allí on es troba. Se’n van a fer prospeccions enllà i més enllà encara, i són més desgraciats tant com més reïxents es creuen… Que potser el nostre propi sòl no és aurífer? ¿Que no baixen torrents de les muntanyes daurades, regant les nostres valls nadiues? ¿Que no hi ha hagut aquí també les mateixes etapes geològiques, formant les arenes auríferes per a nosaltres? I, cosa ben estranya, si un cavador s’esmuny a fer prospeccions per aquest or veritable, en les solituds inexplorades que ens envolten, no hi ha perill que ningú vagi a vigilar-lo, sense que ningú el suplanti. Es pot dedicar a demanar el que vulgui, a enfondir en tota la vall, tant en els sectors cultivats com en els que no ho estan. Segur que ningú no li posarà inconvenients. No li caldrà disputar dotze peus quadrats com a Ballarat, sinó que podrà minar allà on li sembli i rentar tota la terra que vulgui en qualsevol safareig que li vingui al pas.

Howit parla de l’home que va trobar el gra d’or més gros —vint-i-vuit lliures—, a les prospeccions de Bendigo, a Austràlia. «Va començar a beure, va agafar un cavall i començà a donar voltes al galop. Quan trobava gent els deia que li preguntessin qui era, i aleshores amablement els informava que era “el miserable desgraciat que havia trobat el gra d’or”. Per últim se’n va anar de cap contra un arbre i s’hi esclafà el cervell…». Jo crec que això ja ben poca importància tenia, car ja s’havia esclafat el cervell amb el gra d’or. Howit afegeix: «És un home desfet, sense esperança». Però forma part d’una classe. Mireu els noms d’alguns punts on caven: «Pla del Ruc», «Torrent del Cap de Be», «Barranc de l’Assassí», etc. No hi ha sàtira en aquests noms? Vagin on vagin, per més beneficis que obtinguin, aquests seran els noms que els distingiran sempre més.

La darrera demostració de la nostra energia ha estat el saqueig de cementiris a l’istme de Darien. Una activitat que sembla estar encara a les beceroles, car, segons les darreres notícies, s’ha llegit per segona vegada una acta als tribunals de Nova Granada ocupant-se’n. Un corresponsal de la «Tribune» escriu: «… A l’època seca, quan el temps permeti de prospeccionar degudament el país, seran trobades segurament altres riques guacas (sepultures)». I diu per als emigrants: «… no hi aneu abans del desembre, preneu el camí de l’istme, no pas la Boca del Toro; no tragineu equipatges inútils, no us carregueu amb tendes, sinó sols amb un parell de bones mantes; un pic, una pala i un magalló de bon material és tot el que necessiteu…». Sembla talment un anunci publicat en el «Burker’s Guide». I acaba amb aquesta frase, escrita així mateix: «… Si us trobeu bé a casa, resteu-hi…». Cosa que segurament hauríem d’interpretar com: «… Si us trobeu bé saquejant tombes a casa, resteu-hi…».

Però per què anar a Califòrnia a buscar novetats? Si és la filla de Nova Anglaterra, criada i educada en la mateixa escola, en la mateixa església.

Resulta curiós de remarcar que entre els predicadors hi hagi tan pocs mestres de moral. Els profetes es dediquen a buscar excuses a les ocupacions humanes. Molts reverends, els il·luminats de l’època, amb un graciós somriure, entre un sospir i un gest d’humilitat, em diuen que no pensi massa en aquestes coses, que cal englobar-ho tot, cosa que significa englobar-hi el diner. La més elevada opinió que he sentit sobre aquest punt fou sinuosa. Em digueren que no era cosa meva embrancar-me a reformar el món sobre aquest punt… que no hem de mirar de quina mantega ens unten el pa, car podríem agafar-ne fàstic… i altres coses per l’estil. Hom pot morir de fam amb més facilitat així que ha perdut la innocència sobre la manera de guanyar-se el pa. Si dintre l’individu sofisticat no roman quelcom de no-sofisticat, aquell seria un dels àngels del dimoni. A manera que ens fem grans, vivim de forma més matussera, prescindim una mica de la disciplina i anem deixant d’obeir els instints més fins. Però no estaríem gaire bé del cap si ens desenteníem dels xiribecs d’aquells que són menys afortunats que nosaltres.

Igualment, en la nostra ciència i filosofia no hi ha en general gaire veritat ni una consciència absoluta de les coses. L’esperit de secta i de fanatisme ha plantat les seves potes entremig de les estrelles. No heu de fer més que discutir el problema de si estan habitades o no, per anar a descobrir-les. ¿És que hem d’anar a empastifar el cel igual que la terra? Es produí l’infaust descobriment que el Dr. Kane era maçó i que Sir John Franklin també ho era. Però hi ha un suggeriment més cruel perquè el primer anés a buscar el segon. No hi ha cap periòdic popular al país que s’atreveixi a publicar ni una opinió infantil sobre temes importants sense comentar-ho. Cal consultar-ho. Jo voldria que fos veritat…

Anem cap als funerals de la humanitat com si fos un fenomen natural. Una lleugera idea serà prou per a sepultar tot el món.

He conegut un intel·lectual que és alhora tan liberal i corobert que fa l’efecte que es pot parlar en veu alta en la societat que l’envolta. La majoria de la gent amb qui parleu s’aboquen aviat a desbarrar contra alguna institució en la qual sembla que tingui part. Una forma ben particular, no gens universal, de veure les coses. S’empenyen contínuament sota una teulada baixa, orfes de cel, quan és l’ample horitzó allò que voldríeu veure. Traieu les teranyines, renteu els vidres de les finestres; és el consell que jo us dono! En alguns Instituts m’han dit que havien votat l’exclusió dels temes de religió. ¿I com sabré quina pugui ésser llur religió? Com sabré si n’estic a prop o lluny? M’he endinsat alguna vegada en aquests terrenys, escarrassant-me a explicar els sentiments religiosos que jo havia experimentat, i l’auditori no arribà ni a sospitar de què els parlava. Es van quedar com si contemplessin la lluna. En canvi, quan m’he ocupat de la biografia dels grans bandarres de la Història m’han escoltat embadalits, com si hagués estat escrivint les vides dels sants de l’Església. En general, la pregunta és: «D’on veniu?» o: «On aneu?». Una vegada vaig sentir de lluny la pregunta que un dels meus auditors feia a un altre: «De què tractarà?». Confesso que em vaig estremir de cap a peus.

Parlant imparcialment, els millors exemplars que jo conec no són serens, amb un món propi interior. La gran majoria viuen de formalismes i només s’engresquen i estudien alguns efectes amb més finor que d’altres. Seleccionem blocs de granit per construir cases sòlides, bastim murs de pedra; però no ens mantenim en un bloc granític de veritat, la roca més primitiva i més profunda.

Els llindars estan corcats. ¿De quina matèria està fet l’individu, quan no coincideix en el nostre pensament amb la veritat més subtil i pura? Sovint acuso els meus descàrrecs d’una frivolitat immensa; car, mentre hi ha formes i compliments que no trobem, no ens sabem ensenyar els uns als altres les lliçons d’honradesa i sinceritat que ens donen les bestioles, o de fermesa i de seguretat que ens donen les roques. Tanmateix, la culpa és mútua, per no demanar-los quelcom més els uns dels altres.

Aquella excitació entorn de Kossuth, tan característica com superficial, fou només una altra forma de política o de dansa. Es pronunciaren discursos arreu del país, però cadascú expressava tan sols el pensament o la necessitat de pensament, de la multitud. No es recolzaven en la veritat. Anaven simplement lligats junts, repenjant-se els uns amb els altres, però tots ells en el no-res; igual com diuen els indis que el món està posat damunt un elefant, l’elefant sobre una tortuga, la tortuga sobre una serp, i la serp… en el no-res. Com a resultat de tota aquella agitació, tenim el capell de Kossuth.

Igual de buida i sense cap finalitat és, en general, la nostra conversa. Superfície i res més. Quan la nostra vida deixa d’ésser interna i privada, la conversa es torna xafarderia. Ben poques vegades trobem algú que no ens doni notícies llegides en algun periòdic, o passades per algun veí; aleshores, la diferència essencial entre el nostre interlocutor i nosaltres és que ell ha mirat el periòdic o que ha estat a la reunió, i nosaltres no. Com més falla la nostra vida interior, més sovint i amb més desesperança anem a Correus. Podeu estar segurs que el pobre infeliç que va delerós amb un gran nombre de cartes, satisfet de l’extensa correspondència, fa molt de temps que no ha tingut noves d’ell mateix.

No sé si és gaire, llegir un periòdic cada setmana. Fa poc que ho he provat, i em fa l’efecte com si de temps no hagués viscut a la meva terra nadiua. El sol, els núvols, la neu, els arbres, no em parlen tant com abans. No podem servir dos amos. Exigeix més d’un dia de dedicació conèixer i fruir el benestar d’un dia.

Ens podríem ben avergonyir dient les coses que hem llegit o sentit durant un dia. No veig per què les meves noves poden ésser tan trivials, considerant allò que són els nostres somnis i les nostres esperances, ni per què les realitzacions han d’ésser tan mesquines. Les notícies que escoltem, en gran part, no són pas novetats per a nosaltres. Són vellíssimes repeticions. Manta vegada esteu temptats de preguntar per què tanta insistència sobre determinada situació particular que es produí fa vint-i-cinc anys, i que encara us recorda Mestre Hobbins, l’enterramorts, quan el trobeu pel camí. ¿És que no ens hem mogut del mateix punt? Les notícies diàries són així. Són fets que semblen planar en l’aire, tan lleus com les espores de fungus, que s’allotgen en algun oblidat raconet del nostre pensament, i que en aquesta base improvisada prosperen en forma parasitària. Cal que ens en deslliurem. ¿Què ens fa que el nostre planeta exploti, si aquesta explosió no té cap característica? Amb salut, no sentim la més mínima curiositat per aquests esdeveniments. No vivim per una diversió inútil. Ni ens anirem a refugiar en un racó per veure com salta el món.

A l’estiu, i a la tardor, posem per cas, de manera inconscient us aboqueu als periòdics i a les notícies i trobeu que el matí i la tarda estan plens de notícies. Les vostres passejades foren plenes d’incidències. I espereu veure, no pas els problemes a Europa, sinó els vostres propis actes a Massachusetts. Si per atzar viviu i us moveu en el mateix pla en el qual es produeixen els esdeveniments reflectits en el paper —un estrat tan poc consistent com aquest mateix paper—, totes aquestes coses ompliran el vostre món; però, si actueu més amunt o més avall d’aquella estratificació ideal, segur que ja no hi pensareu més. Veritablement, veure eixir el sol i pondre’s dia a dia, enllaçant-nos amb el fet universal, contribueix a mantenir-nos en bona salut perpètuament. Nacions! Qui són les nacions? Tàrtars i huns i xinesos! Pul·lulen com els insectes. Els historiadors s’esforcen a rememorar-les. Són tants perquè van a la recerca d’un de sol. Són individus que poblen el món. Qualsevol que pensi podria dir amb l’esperit de Lodin:

Preguem per poder viure sense ésser arrossegats pels gossos, a la manera dels esquimals, esgratinyant sobre pujols i matolls, mossegant-se les orelles els uns als altres.

No sense un lleuger calfred pel perill, sovint percebo la facilitat amb què estic a punt d’admetre mentalment els detalls d’algun assumpte trivial, les veus del carrer; i em sorprenc de veure com gent assenyada es carrega el cervell amb semblants andròmines, permetent que rumors sense solta ni volta, incidents sense cap significat, s’introdueixin en uns dominis mentals que haurien d’ésser sagrats. ¿És que el cervell s’ha de convertir en una plaça pública on es tractin les coses del carrer i les enraonies de cafè? ¿No hauria d’ésser un trosset de cel, un temple dedicat al servei dels déus? Trobo tan difícil de classificar els pocs fets significants per a mi, que vacil·lo a dedicar atenció als que em resulten insignificants, que només una mentalitat divina podria capir. I així és, en general, la conversa i la difusió de notícies. És important de mantenir una castedat mental sobre aquest punt. Pensar a admetre els detalls d’un simple cas criminal, furgar amb mentalitat profana en el sancta sanctorum per una estona per fer una taverna dels més íntims replecs mentals; com si la terregada del carrer ens hagués envaït… què dic! Tot el carrer, amb tot el tràfec, tot el xivarri i totes les deixalles, hagués entrat al santuari del nostre pensament! Si això no és un suïcidi intel·lectual i moral… Quan he hagut d’assistir com a espectador i oïdor a una sessió dels tribunals algunes hores i he vist els meus veïns que no hi tenien res a veure, entrant i sortint de tant en tant, caminant de puntetes amb tafaneria, m’ha fet l’efecte que, quan anaven a posar-se els barrets, llurs orelles de cop i volta s’eixamplaven com unes trompes immenses, esclafant entremig llurs mentalitats escarransides. Igual que les pales dels molins de vent, semblaven copsar les amples, difuses sonoritats; molent-les amb unes poques voltes de llurs cervells ressecs i passant-les a l’altra banda. I em preguntava si, quan arribarien a casa, se sabrien rentar tan bé les orelles com havien fet abans amb la cara i les mans. I em feia l’efecte que, al mateix temps, els auditors i els testimonis, el tribunal i el consell, el jutge i el criminal en el banc —si és que el puc suposar culpable abans d’haver declarat—, tots eren igualment criminals i que fóra possible que baixés un llamp i ens consumís a tots.

Per tota mena de subterfugis, amenaçant amb les penalitzacions extremes de la llei divina, s’exclouen tals transgressors de l’únic terreny que els ha d’ésser sagrat. És tan difícil d’oblidar allò que és pitjor com inútil de recordar-ho! Si he de fer un recorregut, prefereixo que sigui resseguint els xaragalls de les muntanyes, les fontanelles del Parnàs i no les clavegueres de la ciutat. Hi ha inspiració en la xerrameca que arriba a l’orella atenta des dels tribunals del cel. Hi ha les profanes i agres revelacions de la taverna i del cos de guàrdia. La mateixa orella pot capir ambdues comunicacions. Només la mentalitat de l’oïdor pot determinar quina de les dues serà assimilada. Jo crec que el pensament pot resultar profanat de manera permanent, pel costum de posar atenció en coses trivials, que dóna ja a totes les idees el matís de trivialitat. Hem de macadamitzar el nostre intel·lecte, com si el paviment s’hagués esquerdat amb el pas dels carros; i, si volem saber quin és el millor material per a fer-ho, que aguanti el rodolar del pedregam, més que les llambordes i l’asfalt; no hem de fer sinó analitzar aquelles de les nostres mentalitats que ja han fet el tractament per llarg temps.

Si ens hem desconsiderat nosaltres mateixos —¿qui no ho ha fet?—, el remei no és altre que, amb cura i devoció, reconsiderar-nos nosaltres mateixos, fent altre cop del nostre pensament un temple. Hem de tractar la nostra mentalitat, és a dir, nosaltres mateixos, com ho faríem amb un infant innocent i ingenu que estigués a càrrec nostre; hem de seleccionar els objectes i els subjectes que confiem a la seva atenció. No cal que llegim el «Times». Llegim més aviat l’Eternitat. Els convencionalismes són a la llarga tan perniciosos com les impureses. Fins i tot els fets científics poden eixugar la mentalitat amb llur aridesa, a menys que aprenguem d’esborrar-los cada dia o, millor encara, fent-los productius amb la rosada fresca de la veritat vivent. La saviesa no ens ha de venir en detall, sinó en raigs de llum des del cel. Efectivament, cada idea que passa a través del pensament ajuda a gastar-lo i desgastar-lo, i la profunditat de les roderes evidencia, igual que en els carrers de Pompeia, fins a quin punt s’hi ha circulat. Quantes coses hi ha sobre les quals hauríem pogut deliberar millor si les haguéssim conegudes més bé! No s’hauria conduït millor el carruatge, encara que fos al trot més lleuger, sobre aquell pont de gloriosa arcada pel qual compten passar almenys des de la vora més extrema del temps a la costa més propera de l’eternitat!… ¿Que potser no tenim cultura ni refinaments —només viure a patacades i servir el diable?— per a adquirir un benestar lleugerament universal, o fama, o llibertat? ¿Que potser només ens n’hem de fer una imatge fictícia, com si tots fóssim closques i petxines, sense quelcom de viu i de tendre dintre nostre? Les nostres institucions, i potser han d’ésser com les castanyes bordes, aptes només per a punxar-nos?

Hom diu que Amèrica és el país on es lliura la batalla per la llibertat; però potser no és una llibertat en sentit merament polític, com es pretén. Encara que acceptem que Amèrica s’ha deslliurat d’una tirania política, és tanmateix esclava d’una tirania moral i econòmica. Ara que la república —la res publica— s’ha estabilitzat, és hora de pensar en la res-privata —l’Estat privat—, per a establir que, el mateix que Roma recomanava als seus cònsols, ne quid res-PRIVATA detrimenti caperet… que l’Estat privat no en rebi detriment…

En podem dir la terra de la llibertat? ¿Que no és com haver-se deslliurat del rei Jordi per a mantenir-se esclaus del rei Prejudici? Què hi fa néixer lliure, per a no viure lliure? ¿Quin és el valor d’una llibertat política, si no significa una llibertat moral? Si hi ha llibertat d’ésser esclau i llibertat d’ésser lliure, de què presumim? Som una nació de polítics, relacionada només amb les màximes defenses de la llibertat. Seran els fills dels nostres fills aquells que es puguin dir realment lliures? Ens acusem injustament. Hi ha una part de nosaltres que no està representada. És una tributació que no es veu. Formem exèrcits, formem ximples i ramats de tota mena, a partir de nosaltres mateixos. Extraiem uns grans cossos d’unes pobres ànimes, fins que els primers s’han menjat tota la substància de les segones.

I, referint-nos a veritable cultura i humanisme, som essencialment provincians, no pas metropolitans. Som provincians perquè no trobem a casa el nostre patró; perquè no adorem la veritat, sinó el seu reflex; perquè estem encarrilats i limitats per una devoció exclusiva al comerç, a la fabricació, a l’agricultura i a d’altres coses per l’estil; que són mitjans, però no pas la finalitat.

Per això el Parlament anglès és provincial. Uns quants estarrufats que s’acoquinen així que es presenta algun tema important a tractar: el problema d’Irlanda, per exemple —el problema anglès, per què no dir-ho?—. Les naturaleses estan supeditades a allò que les treballa. La bona educació respecta només uns objectes secundaris. Les bones maneres en el tracte no són més que ineptitud i buidor, així que es confronten amb una intel·ligència clara. Apareixen com si fossin figurins de temps passats; moltes reverències, genuflexions i vestits cenyits, fora d’època. És el vici, i no l’excel·lència de les maneres, allò que desdiu contínuament del caràcter; reclosos a la casaca o a la closca, reclamen el respecte que correspon a les criatures vivents. Us presenten les closques en comptes de presentar el contingut; sense que serveixi l’excusa que en alguns mariscos val més la closca que el peix. Aquell qui m’escomet amb les seves maneres és com si em volgués introduir a la seva col·lecció de curiositats, quan jo prefereixo contemplar-lo a ell tot sol. No era en aquest sentit que el poeta Decker denominava Crist «… el primer cavaller de debò que jamai hagi alenat…». Jo repeteixo que, en aquest sentit, la Cort més esplèndida del Cristianisme és provinciana, amb autoritat només per a consultar sobre interessos transalpins, però no pas amb els assumptes de Roma. Un pretor o procònsol seria prou per a determinar sobre els temes que absorbeixen l’atenció del Parlament anglès i del Congrés americà.

Govern i legislació! Professions que jo crec molt respectables. Hem sentit parlar dels mirífics Numa, Licurg i Soló, a la història de la humanitat. Són noms que poden donar la imatge del legislador ideal, però penseu a legislar la regulació del mercat d’esclaus o l’exportació de tabac! ¿Què haurien fet aquells divins legisladors amb l’exportació i la importació de tabac? ¿Quin sentiment humà haurien donat a l’esclavatge? ¿És que si volem plantejar aquests problemes a algun fill de Déu ens hem de trobar que aquesta Família ja s’ha extingit? ¿De quina manera els podrem retrobar? ¿Quines coses podrà dir un Estat com Virgínia, per exemple, el darrer dia, després d’haver estat un centre de producció tan important? Quina mena de patriotisme hi pot haver en un tal Estat? Jo no faig més que mirar les estadístiques que ells mateixos han publicat.

Un comerç que ressegueix tots els mars a la recerca de nous i de raïm, i que hagi de fer aquests viatges amb esclaus-mariners! L’altre dia vaig veure un vaixell que va naufragar, i es perderen unes quantes vides; tota la càrrega de draps, ginebrons i ametlles amargues es va escampar al llarg de la costa. Semblava que ja era superat el temps dels perills en el mar, entre Leghorn i Nova York, per causa d’una càrrega de ginebrons i d’ametlles amargues. Amèrica anant a buscar al Vell Continent els productes amargants! ¿És que això no és amarg com les llàgrimes, amarg com un naufragi, prou amargant per a fer abocar la copa de la vida? I aquest és en gran part el nostre ostentós comerç, i tots aquells que es denominen a ells mateixos estadistes i filòsofs són prou insensats per a pensar que el progrés i la civilització depenen justament d’aquesta mena d’intercanvis i d’activitats… L’activitat de les mosques entorn d’un cap de porc untat de melassa. I bé, remarca algú, si els homes som ostres. I molt bé, afegeixo jo, si els homes no som més que mosquits.

El lloctinent Herndon, enviat pel nostre Govern a explorar l’Amazones i, segons diuen, a estendre el periple de l’esclavatge, va observar que hi havia «… una població industriosa i activa, que coneixia les comoditats de la vida i que de manera artificial treia partit de les grans possibilitats del país…». Però, quines són les «maneres artificials» que cal encoratjar? No pas l’afany de luxe, com el tabac i els esclaus de Virgínia, ni el glaç, el granit i altres materials propis de la nostra Nova Anglaterra; ni tampoc «les grans possibilitats del país» produïdes per la fertilitat o l’aridesa del sòl. El desig cabdal, en qualsevol Estat que jo conegui, és un afany sincer i elevat en cada un dels seus habitants. Només això posa en moviment «les grans possibilitats naturals». Quan demanem cultura més aviat que patates, i llum més aviat que anissos, aleshores els grans recursos del món són valorats i posats en moviment. El resultat, la producció bàsica, no és pas d’esclaus ni d’operaris, sinó de persones; aquella fruita tan rara que se’n diu herois, sants, poetes, filòsofs i redemptors.

Breu: de la mateixa manera que un borralló de neu es forma en un buf d’aire, podem dir que, allà on hi hagi un buf de veritat, hi creixerà una institució. Però la veritat hi bufa directament, i si no és sòlida la pot abatre.

Allò que en diem política és per comparació una cosa tan superficial i inhumana que, pràcticament, jo no he cregut mai tenir-hi res a veure. Els periòdics, al meu criteri, dediquen llurs columnes especialment a polítics o Governs sense càrrec; i podríem dir que és això el que els salva. Però, com que la literatura m’agrada i en certa manera la veritat també, no llegeixo mai aquelles columnes. No tinc ganes de malversar el meu sentit comú. No puc dir que hagi llegit algun missatge del president. Quina època més estranya la d’ara, quan els imperis, les monarquies i les repúbliques van a fer el ploramiques a la porta de la gent de pau, per refugiar-s’hi als braços! No puc agafar un periòdic sense que em trobi amb un o altre Govern a l’aigua, enfangat fins al coll, que em demana a mi, al pobre lector, que el voti, més enganxós que un mendicant italià; i, si se m’acudeix de donar una ullada als certificats que presenta, fets probablement per algun escrivent de bona voluntat o pel mateix patró que l’ensorrà, car, tot sol, no podria escriure ni una paraula d’anglès, és possible que em trobi que de resultes d’una erupció del Vesuvi o d’una crescuda del Po, reals o no, es veuen abocats en aquell estat. En tal cas jo no vacil·lo a suggerir que treballin o que vagin a l’hospici; o i per què no s’ocupen de les seves coses en silenci, tal com jo faig? El pobre president, per a mantenir la seva popularitat i fer la seva obligació, ja té prou feina. Els periòdics són la força decisiva. Algun altre Govern es veu reduït a uns quants mariners, pocs, a Fort Independència. Si hom deixa de llegir-ho al «Daily Times», el Govern el passarà per la pedra, car aquesta és l’única traïció en els nostres dies.

Les coses que actualment absorbeixen l’atenció general, com la política i la rutina diària, són, és cert, funcions vitals en la societat humana; però cal realitzar-les d’una manera inconscient, igual que les funcions corresponents del cos físic. Són coses infrahumanes, vegetatives. De tant en tant desperto algun dels semiinconscients que vénen a mi, igual com podria passar amb algú conscient del procés de digestió en un estat mòrbid, i aleshores té dispèpsia, segons diuen. És com si un pensador se sotmetés a ell mateix a ésser paït en el gran pap de la creació. La política és ben bé el pap de la societat, ple de pedretes, i els dos partits polítics són les dues parets oposades, de vegades dividides en quarts, que atien els uns contra els altres. No sols els individus, sinó els Estats, tenen una dispèpsia així diagnosticada, i és fàcil d’imaginar l’eloqüència que aleshores despleguen. I la nostra vida resulta en gran part, no pas un oblit, sinó una recordança, de gran extensió, ai las!, de coses de les quals no hauríem hagut de tenir mai consciència en les nostres hores vagaroses. ¿Per què no ens hauríem de reunir a explicar els nostres somnis, no pas sempre com a dispèptics, sinó també com a eupèptics, per congratular-nos de la matinada sempre gloriosa? Em sembla que no fóra pas demanar massa.