PREFACI

L’HOME ENFRONTAT AMB L’ESTAT

per Henry Seldel

La definició més concreta de la filosofia individualista de Thoreau es troba en aquest breu assaig, publicat el 1863. Podem afegir que també és, juntament amb El paradís que cal recuperar (1843) i Desobediència civil (1849), un dels més avançats dels seus manifestos, amb una gran dosi de sentit comú, de sincera valentia i una certa proporció d’aquella fatxenderia i exageració que ell mateix reconeixia com un defecte. Es revenjava d’una societat que el tenia en molt poc, però els motius de revenja no fan sinó afegir una mica de sal al seu estil, sense afectar la veritat essencial de la seva argumentació. Hi ha un altre aspecte de l’argumentació —que es refereix a l’afer de formar part d’una comunitat, i que no és la idea essencial de Thoreau. Thoreau és el filòsof social, Thoreau és un home enfrontat amb l’Estat.

Desobediència civil, titulada primerament Resistència al Govern civil, fou, com ja és sabut, el llibre de text de Gandhi en la seva campanya de resistència passiva contra la governació britànica a l’Índia. Trobareu el text recollit en un volum a part.

Vida sense principis també fou, com Desobediència civil, una conferència, possiblement aquella que estava tan aqueferat escrivint al desembre del 1854, pronunciada a New Bedford el mateix mes i a Nantucket pel gener següent. F. B. Sanborn diu que el títol d’aquesta conferència era Donar una vida (Edició Walden, VI, 247, nota). El contingut del seu primer Diari, fins al mes de juny de 1854, és contínuament present en aquest assaig, publicat amb caràcter pòstum a «The Atlantic Monthly» el mes d’octubre del 1863.

Vida sense principis dóna la consciència de l’articulat de Thoreau. Els llegidors remarcaran que el radicalisme d’aquest assaig és moral, basant-se en el coratge i en el respecte a si mateix i no pas en el principi materialista que impera avui en dia perquè els Sense-res ataquin els Qui-Tenen. Tot i haver estat escrit gairebé al mateix temps que el Manifest Comunista es troba en un món a part en inspiració i en importància però no pas menys radical. La diferència es troba entre la filosofia del «tingues cura de tu mateix», mantén-te en peu pel teu propi esforç, estableix els teus propis principis, i l’organització per a la redistribució de béns denominada Marxisme. Thoreau no té cap interès en reformes totals de la societat, car està convençut que no hi pot haver una societat com cal si no hi ha gent que valgui. La seva filosofia social té la feblesa d’origen en un país d’oportunitats fàcils, de pocs imperatius per la subsistència; i té la fortalesa del moralista pràctic que sap molt bé com les disposicions transcendentals no serveixen de res si no hi ha qui les posi en pràctica. ¿De què pot servir a ningú guanyar un gran sou, si es troba mentalment i espiritualment difunt? Aquest és el seu lema. Els crítics i els historiadors l’han classificat com el darrer dels grans individualistes. Els llegidors d’aquest treball tan eloqüent podran, a la llum dels darrers esdeveniments, preguntar-se si no és el portaveu d’un nou individualisme, que planteja els problemes de la personalitat que estan per resoldre, el mateix en un Estat comunista que en un Estat totalitari.