Brienne

La paret de pedra era vella i s’ensorrava, però la imatge de l’altra banda del camp va fer que a la Brienne se li posessin els pèls de punta.

«Aquí és on estaven amagats els arquers que van matar el pobre Cleos Frey», va pensar…, però cinc-centes canes més endavant va trobar una altra paret molt semblant a la primera i va dubtar. El camí solcat per roderes serpentejava amb grans revolts, i els arbres nus castanys es veien molt diferents dels arbres verds que recordava. Havia deixat enrere l’indret on Ser Jaime havia pres l’espasa al seu cosí, traient-la de la beina? On eren els boscos on havien lluitat? I el rierol on s’havien fet caure a l’aigua l’un a l’altre fins que els Braus Companys se’ls van llançar al damunt?

—Senyora? Ser? —En Podrick mai no estava segur de com li havia de dir—. Què busqueu?

«Fantasmes».

—Una paret per on vaig passar una vegada. Tant se val. —«Va ser quan Ser Jaime encara tenia totes dues mans. No el podia veure, amb les seves bromes i rialletes»—. No enraonis, Podrick, que en aquests boscos encara hi pot haver bandits.

El noi va mirar els arbres nus, les fulles molles i el camí enfangat que continuava endavant.

—Tinc una espasa, puc lluitar.

«Però no prou bé». La Brienne no dubtava del valor del noi, sinó del seu entrenament. Potser era escuder, si més no de nom, però dels homes a qui havia servit n’havia après ben poca cosa.

Havia hagut de fer mans i mànigues per treure-li aquella història tot venint de Vallfosca. Provenia d’una branca menor de la Casa Payne, un lluc empobrit sorgit de l’entrecuix d’un fill petit. El seu pare havia passat la vida fent d’escuder per a cosins més rics i havia engendrat en Podrick amb la filla d’un candeler amb qui s’havia casat abans d’anar-se’n i morir a la Revolta de Greyjoy. La seva mare l’havia abandonat amb un d’aquells cosins quan tenia quatre anys per fugir amb un bard errant que li havia ficat un altre nen al ventre. En Podrick no recordava com era. Ser Cedric Payne havia estat el més semblant a un pare que el noi havia conegut, tot i que per les històries que n’explicava quequejant, a la Brienne li semblava que aquell tal Cedric havia tractat en Podrick més com un servent que no com un fill. Quan Roca Casterly va fer una crida als seus estendards, el cavaller se’l va emportar perquè s’ocupés del seu cavall i li tingués neta la cota de malla. Llavors Ser Cedric va caure a les terres dels rius mentre lluitava amb l’exèrcit de Lord Tywin.

Lluny de casa, sol i sense ni un penic, el noi s’havia ajuntat amb un cavaller gras sense terres anomenat Ser Lorimer el Panxarrut, que formava part del contingent de Lord Lefford, encarregat de protegir el comboi d’avituallament.

—Els nois que vigilen les provisions sempre són els que mengen millor —li agradava dir a Ser Lorimer, fins que el van enxampar amb un pernil salat que havia pispat de les reserves personals de Lord Tywin.

En Tywin Lannister va decidir penjar-lo per escarmentar els altres pispes. En Podrick havia compartit el pernil, així que podria haver compartit la corda, també, però el va salvar el seu cognom. Ser Kevan Lannister se’n va fer càrrec i al cap de poc va enviar el noi a fer d’escuder per al seu nebot Tyrion.

Ser Cedric havia ensenyat en Podrick a tenir cura dels cavalls i a treure’ls pedres dels cascs, i Ser Lorimer li havia ensenyat a pispar, però cap dels dos l’havia fet entrenar amb una espasa. Si més no el Gnom el va enviar al mestre d’armes de la Fortalesa Roja quan van arribar a la cort. Però Ser Aron Santagar va ser assassinat durant els aldarulls del pa, i allò va posar fi a l’entrenament d’en Podrick.

La Brienne va tallar dues espases en branques caigudes per esbrinar quines habilitats tenia en Podrick. Es va alegrar en comprovar que el noi era lent parlant, però no amb la mà. Se’l veia atrevit i parava prou atenció, però també estava desnodrit, era molt prim i no tenia prou força. Si havia sobreviscut a la batalla de l’Aigüesnegres, com afirmava, només podia ser perquè ningú havia cregut que valia la pena matar-lo.

—Tu dius que ets escuder —li va deixar anar—, però he vist patges de la meitat de la teva edat que et destrossarien. Si et quedes amb mi, cada nit te n’aniràs a dormir amb butllofes a les mans i blaus als braços, i estaràs tan encarcarat i adolorit que no podràs ni dormir. No ho deus voler, oi?

—Sí que ho vull —va insistir el noi—. Els blaus i les butllofes, vull dir. No en vull, però sí, ser, senyora.

Fins aleshores el noi havia mantingut la paraula, i la Brienne també. En Podrick no es queixava. Cada vegada que li sortia una butllofa a la mà de l’espasa corria a ensenyar-l’hi amb orgull. Els cavalls també els tenia ben cuidats. «Encara no és un escuder», es recordava la Brienne, «però jo tampoc no sóc un cavaller, per moltes vegades que em digui ser». L’hauria enviat a una altra banda, però el noi no tenia enlloc on anar. A més, tot i que en Podrick afirmava no saber què se n’havia fet de la Sansa Stark, potser sabia més del que s’imaginava. Algun comentari casual o un detall mig recordat podia proporcionar la clau per a la cerca de la Brienne.

—Ser? Senyora? —En Podrick assenyalava—. Allà davant hi ha un carro.

La Brienne el va veure: un carro de bous de fusta, de dues rodes i caixa alta. Un home i una dona anaven al davant, estirant el carro amb unes corretges, seguint les roderes cap a Estany Donzella. «Per l’aspecte són pagesos».

—Ara anem més a poc a poc —va dir al noi—. Ens poden prendre per bandits. No diguis res més del necessari, i sigues cortès.

—D’acord, ser. Seré cortès, senyora. —Al noi semblava que gairebé li feia gràcia que el prenguessin per un bandit.

Els pagesos els van mirar amb desconfiança quan se’ls van apropar al trot, però tan bon punt la Brienne els va deixar clar que no els volia fer cap mal, els van permetre continuar al seu costat.

—Teníem un bou —va dir aquell home gran mentre avançaven entre camps plens de males herbes, bassals de fang tou i arbres cremats i ennegrits—, però els llops se’l van endur. —Tenia la cara vermella per l’esforç d’estirar el carro—. També ens van prendre la filla i li van fer el que van voler, però ella va tornar després de la batalla de Vallfosca. El bou no. Suposo que els llops se’l van menjar.

La dona no hi tenia res a afegir. Era uns vint anys més jove que l’home, però no va dir ni una paraula, només mirava la Brienne igual com hauria mirat un vedell amb dos caps. La Donzella de Tarth havia vist aquells ulls abans. Lady Stark havia estat amable amb ella, però la majoria de dones eren igual de cruels que els homes. No hauria sabut dir què trobava més ofensiu, si les noies boniques, amb llengües esmolades i aquelles rialletes agudes, o les dames de mirada freda que amagaven el desdeny rere una màscara de cortesia. I les dones senzilles podien ser encara pitjors.

—Estany Donzella estava en ruïnes l’última vegada que hi vaig ser —va comentar—. Havien esbotzat les portes i mitja ciutat s’havia cremat.

—N’han reconstruït una part. En Tarly és un home dur, i un senyor més valent que en Mooton. Als boscos encara hi ha bandits, però no tants com abans. En Tarly n’ha capturat els pitjors i els ha escurçat amb aquella espasa tan grossa que té. —Va girar el cap per escopir—. No heu trobat bandits pel camí?

—Cap. —«Aquesta vegada no». Com més s’allunyaven de Vallfosca, més poca gent hi havia al camí. Els únics vianants que havien vist de lluny s’havien fet fonedissos al bosc abans d’arribar-hi ells, tret d’un septó alt i gros amb barba que es dirigia al sud amb uns quaranta homes que el seguien descalços. Les fondes que havien trobat o bé havien estat saquejades i estaven abandonades o bé les havien convertit en campaments armats. El dia abans havien topat amb una de les patrulles de Lord Randyll, carregada amb un gavadal d’arcs i llances. Els genets els havien encerclat, mentre el capità interrogava la Brienne, però al final els havien permès continuar.

—Vés amb compte, dona, els propers homes que trobis potser no seran tan honrats com els meus xicots. El Gos ha travessat el Trident amb un centenar de foragits, i diuen que no deixen ni una mossa sense violar i que els tallen els pits per endur-se’ls com a trofeus.

La Brienne es va sentir obligada a fer córrer l’avís al pagès i la seva dona. L’home va assentir amb el cap mentre li deia, però quan la Brienne va haver acabat, va tornar a escopir abans de dir:

—Gossos, llops i lleons, que els Altres se’ls emportin a tots. Aquests bandits no s’atreviran a apropar-se massa a Estany Donzella. No pas mentre Lord Tarly governi la ciutat.

La Brienne havia conegut Lord Randyll Tarly en l’època que estava a l’exèrcit del rei Renly. Tot i que aquell home no li feia el pes, no podia oblidar el deute que tenia envers ell. «Si els déus són benèvols, haurem travessat Estany Donzella abans no sàpiga que hi he estat».

—La ciutat tornarà a passar a mans de Lord Mooton quan acabi la guerra —va dir al pagès—. El rei ha perdonat sa senyoria.

—Perdonat? —El vell va riure—. Per què? Per quedar-se assegut al seu maleït castell? Va enviar homes a lluitar a Aigüesvives, però ell no hi va anar. Els lleons li van saquejar la ciutat, després els llops i en acabat els mercenaris, i sa senyoria es va quedar assegut rere les muralles. El seu germà no s’hauria amagat d’aquesta manera. Ser Myles era valent, però aquell tal Robert el va matar.

«Més fantasmes», va pensar la Brienne.

—Busco la meva germana, una donzella bonica de tretze anys. No l’heu vist pas?

—No he vist cap donzella, ni bonica ni lletja.

«Ningú l’ha vist». Però havia de continuar preguntant.

—La filla d’en Mooton és donzella —va dir l’home—. Bé, fins al dia del casament. Aquests ous són per al banquet. Es casa amb el fill d’en Tarly. Els cuiners necessitaran ous per als pastissos.

—Segur.

«El fill de Lord Tarly. El jove Dickon es casa». Va intentar recordar quina edat tenia. Vuit o deu anys, va pensar. A la Brienne l’havien promès als set anys amb un noi tres anys més gran que ella, el fill petit de Lord Caron, un nen tímid amb una piga al llavi. Només s’havien vist una vegada, amb motiu de les esposalles. Dos anys després el nen havia mort. Se’l va emportar el mateix refredat que s’havia endut Lord i Lady Caron i les seves filles. Si hagués viscut s’haurien casat un any després que ella florís, i tota la seva vida hauria estat diferent. En aquell moment no seria allà, vestida amb una cota d’home i portant espasa, buscant la filla d’una dona morta. Segurament seria a Cant Nocturn, canviant els bolquers d’un fill seu i donant el pit a un altre. No era la primera vegada que la Brienne s’ho imaginava. Aquell pensament sempre l’entristia una mica, però també se sentia una mica alleujada.

El sol s’havia mig amagat darrere d’una nuvolada quan van deixar enrere els arbres socarrats i van veure Estany Donzella davant seu, amb les profundes aigües de la badia al fons. La Brienne de seguida es va adonar que havien reconstruït i reforçat les portes de la ciutat i que dalt de les muralles de pedra rosada tornaven a fer guàrdia els ballesters. Damunt de la porta onejava l’estendard reial del rei Tommen, un cérvol negre i un lleó daurat enfrontats en un camp partit daurat i carmesí. Altres estendards mostraven el caçador dels Tarly, però el salmó roig de la Casa Mooton només onejava al seu castell, dalt del turó.

Al castell van trobar una dotzena de guàrdies armats amb alabardes. Les divises els identificaven com a soldats de l’exèrcit de Lord Tarly, però cap d’ells portava la d’en Tarly. La Brienne va distingir dos centaures, un llampec, un escarabat blau i una fletxa verda, però no el caçador caminant del Turó de la Banya. El sergent duia un paó al pit, amb la vistosa cua descolorida pel sol. En arribar els pagesos amb el carro va fer un xiulet.

—Què és això? Ous? —En va llençar un enlaire i el va entomar rient—. Ens els quedem.

El vell va deixar anar un gemec.

—Aquest ous són per a Lord Mooton. Per als pastissos i d’altres plats del casament.

—Doncs que les gallines en ponguin més. No he menjat un ou des de fa mig any. Teniu, no digueu que no us han pagat. —Va llençar un grapat de penics als peus del vell.

—No n’hi ha prou —va dir amb veu forta la seva dona—. Ni de bon tros.

—Jo dic que sí —va replicar el sergent—. Pels ous i per tu també. Porteu-la aquí, nois. És massa jove per a aquest vell.

Dos dels guàrdies van recolzar les alabardes contra la paret i van apartar la dona del carro, estirant-la. El pagès els mirava enfurismat, però no va gosar bellugar-se.

—Deixeu-la anar —va intervenir la Brienne mentre feia avançar l’euga.

La seva veu va fer dubtar prou els guàrdies perquè la dona es pogués desfer de les seves mans.

—Això no és cosa teva —va dir un home—. Compte amb el que dius, mossa.

La Brienne va treure l’espasa.

—Vaja —va fer el sergent—, acer nu. Em sembla que ensumo un bandit. Saps què fa Lord Tarly amb els bandits? —Encara tenia l’ou que havia agafat del carro. Va tancar la mà i el rovell se li va escolar entre els dits.

—Sé prou bé què fa Lord Randyll als bandits —va dir la Brienne—, i també sé què fa als violadors.

Esperava que aquell mot els acovardís, però el sergent només es va espolsar l’ou dels dits i va fer un senyal als seus homes perquè l’envoltessin. La Brienne es va trobar encerclada per puntes d’acer.

—Què deies, mossa? Què fa Lord Tarly a…

—… als violadors —va acabar de dir una veu profunda—. Els capa o els envia al Mur. De vegades tot plegat. I als lladres els talla els dits.

Per la porta va sortir un jove lànguid amb el cinturó de l’espasa cordat a la cintura. La sobrevesta que duia damunt de l’acer en altres temps havia estat blanca, i a trossos encara ho era, sota les taques d’herba i de sang seca. Portava l’emblema al pit: un cérvol marró mort i lligat de potes penjat en una perxa.

«És ell». La seva veu va ser com un cop de puny a la cara de la Brienne i la seva cara, com un punyal al ventre.

—Ser Hyle —va dir en to fred.

—Val més que la deixeu, nois —els va avisar Ser Hyle Hunt—. És la Brienne la Bella, la Donzella de Tarth, la que va matar el rei Renly i mitja Guàrdia Arc Iris. És tan perversa com lletja, i no hi ha ningú més lleig que ella… tret de tu potser, Orinal, però el teu pare era el cul d’un ur, de manera que tens una bona excusa. En canvi el pare d’ella és l’Estel del Vespre de Tarth.

Els guàrdies van esclafir a riure, però van separar les alabardes.

—No l’hauríem de detenir, ser? —va preguntar el sergent—. Per haver mort en Renly.

—Per què? En Renly era un rebel. Tots érem rebels a algun home, però ara som lleials a en Tommen. —El cavaller va fer un senyal als pagesos perquè entressin—. El majordom de sa senyoria estarà content quan vegi ous. El trobareu al mercat.

El vell es va donar un cop al front amb els artells.

—Gràcies, senyor. Sou un cavaller de debò, es veu de seguida. Anem, esposa. —Van tornar a estirar el carro, que va travessar la porta tot grinyolant.

La Brienne va sortir al trot darrere seu, amb en Podrick estalonant-la. «Un cavaller de debò», va pensar arrufant les celles. En entrar a la ciutat va estirar les regnes. A la seva esquerra hi havia un estable mig derruït a tocar d’un carreró enfangat. A l’altra banda, tres meuques mig vestides eren al balcó d’un bordell, parlant entre elles a cau d’orella. Una s’assemblava a una soldadera que una vegada s’havia acostat a la Brienne per preguntar-li si dins dels calçons tenia un cony o una cigala.

—Aquest rossí segurament és el cavall més lleig que he vist mai —va comentar Ser Hyle de la muntura d’en Podrick—. Em sorprèn que no el munteu vós, senyora. Penseu donar-me les gràcies per l’ajuda?

La Brienne va baixar de l’euga. Era un pam i mig més alta que Ser Hyle.

—Un dia us ho agrairé en un combat cos a cos, ser.

—Igual com vau fer amb en Ronnet el Roig? —va dir en Hunt rient. Tenia un riure ple, sonor, per bé que el seu rostre era corrent. Una cara honesta, havia pensat la noia feia temps, abans de coneixe’l millor; cabells castanys esvalotats, ulls de color avellana i una cicatriu petita a l’orella esquerra. Tenia un clotet a la barbeta i un nas aguilenc, però de riure en sabia, i reia sovint.

—No hauríeu de vigilar la porta?

—El meu cosí Alyn ha sortit a perseguir bandits —va dir fent una ganyota—. Sens dubte tornarà amb el cap del Gos, exultant i cobert de glòria. Mentrestant jo estic condemnat a vigilar aquesta porta, gràcies a vós. Ja en podeu estar contenta, bellesa. Què busqueu?

—Un estable.

—N’hi ha un a la porta de llevant. Aquest el van cremar.

«Prou que ho veig».

—El que heu dit a aquells homes… Jo era amb el rei Renly quan va morir, però va ser algun acte de bruixeria el que el va matar, ser. Ho juro per la meva espasa. —Va posar la mà sobre l’empunyadura, a punt per lluitar si en Hunt li deia mentidera a la cara.

—Sí, i va ser el Cavaller de les Flors qui va esmicolar la Guàrdia Arc Iris. En un dia bo, vós potser hauríeu pogut vèncer Ser Emmon. Era un lluitador temerari, i es cansava aviat. Però en Royce no l’hauríeu derrotat. Ser Robar era el doble de bo amb l’espasa que vós… tot i que no sou un bon espasa, oi? I tampoc no està bé dir que sou una espasa, no? Posats a preguntar, què ha portat la Donzella a Estany Donzella?

«Busco la meva germana, una donzella de tretze anys», gairebé se li va escapar, però Ser Hyle sabia que no tenia germanes.

—Busco un home que sol anar a una taverna anomenada l’Oca Pudent.

—Em pensava que la Brienne la Bella no en necessitava, d’homes. —En el seu somriure hi havia un aire cruel—. L’Oca Pudent. Un nom molt adient…, si més no per això de pudent. És al costat del port. Abans de tot m’acompanyareu a veure sa senyoria.

La Brienne no tenia por de Ser Hyle, però era un dels capitans d’en Randyll Tarly. Només que xiulés, cent homes hi anirien corrent a defensar-lo.

—Em voleu detenir?

—Per què? Per en Renly? Qui era? Des de llavors hem canviat de rei, alguns dues vegades. A ningú li importa, ningú se’n recorda. —Li va posar una mà sobre el braç amb suavitat—. Per aquí, si us plau.

La Brienne va apartar el braç.

—Us agrairia que no em toquéssiu.

—Per fi dieu gràcies —va somriure irònicament.

L’última vegada que la Brienne havia vist Estany Donzella, la ciutat tenia un aspecte llòbrec i desolat, amb carrers buits i cases cremades. Ara els carrers eren plens de porcs i de canalla, i havien enderrocat la major part d’edificis cremats. Havien fet horts en terrenys abans construïts, i algunes tendes de mercaders i pavellons de cavallers ocupaven l’espai d’altres. La Brienne va veure cases noves en construcció, una fonda de pedra a mig bastir on se n’havia cremat una de fusta, i un sostre nou de pissarra al septe de la ciutat. L’aire fresc de la tardor era ple de sorolls de serres i martells. Els homes portaven taulons pels carrers, i els picapedrers feien avançar els carros per camins plens de fang. Molts duien la divisa del caçador caminant al pit.

—Els soldats reconstrueixen la ciutat —va dir sorpresa.

—Segur que s’estimarien més estar jugant a daus, bevent i cardant, però Lord Randyll creu que paga la pena posar els homes vagarosos a treballar.

La Brienne s’esperava que la conduiria al castell, però en Hunt la va guiar cap al port, que bullia d’activitat. Es va alegrar de comprovar que els mercaders havien tornat a Estany Donzella. Al moll hi havia una galera, una galiassa i dues coques grans de dos pals, a banda d’una vintena de barques petites de pesca. I a les aigües de la badia es veien més pescadors. «Si a l’Oca Pudent no hi ha res, buscaré passatge en un vaixell», va decidir. Port Gavina no era gaire lluny. Des d’allà podria arribar fàcilment al Niu d’Àligues.

Van trobar Lord Tarly al mercat del peix, impartint justícia.

Havien muntat una tarima a la vora de l’aigua, des d’on sa senyoria podia mirar des de dalt els homes acusats de crims i delictes. A la seva esquerra hi havia un llarg cadafal, amb cordes per a una vintena d’homes, i quatre cossos penjats. Un semblava recent, però els altres tres era evident que feia temps que hi eren. Un corb arrencava tires de carn de les restes podrides d’un dels penjats. Els altres corbs s’havien escampat, temorosos de la munió de gent que s’havia aplegat amb l’esperança que pengessin algú.

Lord Randyll compartia la tarima amb Lord Mooton, un home gras, de carns blanques i blanes, vestit amb un gipó blanc i calçons vermells, amb una capa d’ermini subjectada a l’espatlla amb un fermall d’or roig en forma de salmó. En Tarly duia malla i cuir bullit, i un plastró d’acer gris. Per damunt de l’espatlla esquerra li sobresortia l’empunyadura d’una espasa. Matacors, es deia, i era l’orgull de la seva casa.

Quan ells van arribar se sentia parlar un jove barbamec amb capa de llana basta i un justacòs tacat.

—Jo no he fet mai mal a ningú, senyor —li va sentir dir la Brienne—. Només vaig agafar el que els septons havien deixat quan van fugir. Si m’heu de tallar un dit per això, feu-ho.

—El costum és tallar un dit als lladres —va replicar Lord Tarly en to sever—, però un home que roba en un septe, roba als déus. —Es va girar cap al capità dels guàrdies—. Set dits. Deixeu-li els polzes.

—Set?! —va exclamar el lladre, que s’havia quedat blanc.

Quan els guàrdies el van agafar per endur-se’l, va provar de desfer-se’n però sense forces, com si ja l’haguessin mutilat. En mirar-lo, la Brienne no va poder evitar pensar en Ser Jaime i en com va cridar quan l’arakh d’en Zollo va baixar, centellejant.

L’home següent era un forner acusat de barrejar serradures amb la farina. Lord Randyll el va multar amb cinquanta cérvols de plata. Quan el forner va jurar que no tenia aquella quantitat, la seva senyoria va declarar que li podien clavar una fuetada per cada cérvol que no pogués pagar. A continuació anava una prostituta esparracada amb la cara pàl·lida, a qui s’imputava haver encomanat la sífilis a quatre soldats d’en Tarly.

—Renteu-li les parts amb lleixiu i tanqueu-la en una masmorra —va ordenar en Tarly.

Quan es van endur la prostituta, arrossegant-la mentre somicava, sa senyoria va distingir la Brienne al fons de la multitud, dreta entre en Podrick y Ser Hyle. Va arrufar les celles, però els seus ulls no van delatar en cap moment que l’havia reconeguda.

Tot seguit va ser el torn d’un mariner de la galera. El seu acusador era un arquer de la guarnició de Lord Mooton, amb una mà embenada i la divisa del salmó al pit.

—Senyor, aquest brètol em va travessar la mà amb un punyal. Em va dir que feia trampes jugant a daus.

Lord Tarly va apartar els ulls de la Brienne per estudiar els homes que tenia davant seu.

—En feies?

—No, senyor. Mai faig trampes.

—Per robatori faig tallar un dit. Enganya’m i et faig penjar. Vols que faci una ullada als daus?

—Els daus? —L’arquer va mirar en Mooton, però el seu senyor tenia els ulls fixos en les barques de pesca. L’arquer va empassar saliva—. Potser… Aquests daus em porten sort, és veritat, però jo…

En Tarly ja en tenia prou.

—Talleu-li un dit petit. Pot escollir quin dels dos. I claveu-li un clau al palmell de l’altra mà. —Es va posar dret—. Hem acabat. Emporteu-vos els altres a les masmorres. Demà me n’ocuparé. —Es va girar i va fer un senyal a Ser Hyle perquè se li acostés. La Brienne el va seguir.

—Senyor —va dir quan va ser davant d’ell. Es tornava a sentir com si tingués vuit anys.

—Senyora, a què devem aquest… honor?

—M’han enviat a buscar… eh… —va dubtar.

—Com el trobareu si no sabeu com es diu? Vau matar Lord Renly?

—No.

En Tarly va sospesar aquella paraula. «M’està jutjant, igual com ha jutjat aquests homes».

—No —va dir al final—, només el vau deixar morir.

S’havia mort als seus braços, la seva sang la va xopar. La Brienne es va arronsar.

—Va ser bruixeria. Jo mai…

—Mai? —La seva veu es va convertir en un fuet—. Sí. Mai us hauríeu d’haver posat una cota de malla, ni empunyat una espasa. No us n’hauríeu d’haver anat del castell del vostre pare. Això és una guerra, no un ball de la collita. Déus del cel, us hauria d’enviar a Tarth.

—Feu-ho i respondreu davant del tron. —La seva veu va sonar aguda i infantil, quan volia que semblés valenta—. Podrick, dins de les alforges trobaràs un pergamí. Ensenya’l a sa senyoria.

En Tarly va agafar la carta i la va desenrotllar, arrufant les celles. Els llavis se li movien mentre llegia.

—Una comesa del rei. Quina mena de comesa?

«Enganya’m i et penjo».

—La S… Sansa Stark.

—Si la jove Stark fos aquí, ho sabria. Juraria que ha fugit al nord, amb l’esperança de trobar protecció amb algun dels banderers del seu pare. Ja cal que l’encerti quan el triï.

—Potser se n’ha anat a la Vall, no al nord —es va sentir balbucejar—, amb la germana de la seva mare.

—Lady Lysa és morta. —Lord Randyll li va clavar una mirada de menyspreu—. Un bard la va llançar des d’una muntanya. Ara el Ditpetit és l’amo del Niu d’Àligues…, però no ho serà gaire temps. Els senyors de la Vall no són dels que s’agenollen davant fantotxes encimbellats que només saben comptar monedes de coure. —Li va tornar la carta—. Aneu a on vulgueu i feu el que us vingui de gust… però si us violen, no em vingueu a demanar justícia. Us ho haureu buscat amb la vostra ximpleria. —Va fer un cop d’ull a Ser Hyle—. I vós, ser, hauríeu de ser a la porta. Us en vaig donar el comandament, oi?

—Sí, senyor —va dir en Hyle Hunt—, però he pensat…

—Penseu massa. —Lord Tarly se’n va anar a grans gambades.

«La Lysa Tully és morta». La Brienne es va quedar al peu del cadafal amb el preuat pergamí a la mà. Aquella munió de gent s’havia dispersat i els corbs havien tornat per reprendre el banquet. «Un bard la va llançar des d’una muntanya». Els corbs també s’havien menjat la germana de Lady Catelyn?

—Heu parlat de l’Oca Pudent, senyora —va apuntar Ser Hyle—. Si voleu que us hi acompanyi…

—Torneu a la porta.

L’enuig es li va reflectir fugaçment al rostre de Ser Hyle.

«Una cara corrent, però no és honesta».

—Si és la vostra voluntat.

—Sí, ho és.

—Tan sols era un joc per passar l’estona. No volíem fer cap mal. —L’home va dubtar—. Sabeu?, en Ben va morir. El van matar a l’Aigüesnegres. A en Farrow també, i a en Will Cigonya. I a en Mark Mullendore el van ferir i va perdre mig braç.

«Molt bé», hauria volgut dir la Brienne. «S’ho mereixia». Però va recordar en Mullendore quan seia davant del seu pavelló amb la mona sobre l’espatlla, vestida amb una petita cota de malla, i tots dos fent-se ganyotes l’un a l’altre. Com els havia anomenat la Catelyn Stark aquella nit que eren a Pontamargant? «Cavallers d’estiu». Era la tardor, i queien com les fulles…

—Podrick, vine —va fer girant-se d’esquena a en Hyle Hunt.

El noi la va seguir corrent, portant els cavalls.

—Anem a buscar la taverna, l’Oca Pudent?

—Hi vaig jo. Tu te’n vas als estables, al costat de la porta de llevant. Pregunta al mosso de la quadra si hi ha alguna fonda on puguem passar la nit.

—Entesos, ser. Senyora. —En Podrick mirava a terra mentre caminaven, ventant puntades a les pedres de tant en tant—. Sabeu on és l’Oca? L’Oca Pudent, vull dir.

—No.

—Ha dit que ens hi portaria. Aquell cavaller, Ser Kyle.

—Hyle.

—Hyle. Què us ha fet, ser? Vull dir senyora.

«S’encalla una mica quan parla, però no és gens ruc».

—A Altjardí, quan el rei Renly va convocar els banderers, uns quants homes em van fer una broma, i Ser Hyle n’era un. Va ser una broma cruel, ofensiva i impròpia de cavallers. —Es va aturar—. Per aquí es va a la porta de llevant. Espera’m aquí.

—Com digueu, senyora. Ser.

Cap rètol assenyalava l’Oca Pudent. La Brienne va trigar més d’una hora a trobar-la, al peu d’un tram d’escales de fusta, sota el cobert d’un escorxador de cavalls. Era un soterrani poc il·luminat i de sostre baix. En entrar la Brienne va topar amb una biga. No hi havia cap oca a la vista, sinó alguns tamborets escampats i un banc excavat en una paret de terra. Les taules eren barrils de vi vells, grisos i corcats, i la pudor anunciada ho impregnava tot. El seu nas li deia que el tuf bàsicament era de vi, humitat i floridura, però amb una mica de fortor de comuna i de cementiri.

Només hi bevien tres mariners tyroshians en un racó, que remugaven l’un a l’altre des de sota d’unes barbes verdes i liloses. La van inspeccionar breument, i un va dir alguna cosa que va fer riure els altres. La mestressa era dreta darrere d’un tauló posat damunt de dos barrils. Era una dona grassa, blanca i una mica calba, amb uns pits enormes i tous que bambolejaven sota una bata bruta. Semblava com si els déus l’haguessin fet amb pasta sense coure.

La Brienne no gosava demanar aigua en aquell lloc. Va optar per una copa de vi, i va fer saber:

—Busco un home que es diu Dick el Lleuger.

—En Dick Crabb. Ve gairebé cada nit. —La dona va mirar la cota de malla i l’espasa de la Brienne—. Si el vols matar, fes-ho en una altra banda. No vull problemes amb Lord Tarly.

—Hi vull parlar. Per què li hauria de fer cap mal?

La dona va arronsar les espatlles.

—Si em feu un senyal quan entri us estaré agraïda.

—Com d’agraïda?

La Brienne va posar una estrella de plata sobre el tauló entre elles dues i va buscar un lloc a l’ombra des d’on es veien bé les escales.

Va tastar el vi. El va notar oliós a la llengua, i hi surava un cabell. «Un cabell minso com les meves esperances de trobar la Sansa», va pensar mentre el treia. La persecució de Ser Dontos no havia donat fruits, i com que Lady Lysa era morta, la Vall ja no li semblava un refugi probable. «On sou, Lady Sansa? Heu tornat a casa, a Hivèrnia, o sou amb el vostre marit, com en Podrick sembla que creu?». La Brienne no volia anar a empaitar la noia a l’altra banda del mar Estret, unes terres on fins i tot desconeixia la llengua. «Allà els semblaré encara més monstruosa que aquí, si m’he de fer entendre amb sons i gestos. Es riuran de mi, com se’n reien a Altjardí». En recordar-ho li va pujar una vermellor a les galtes.

Quan en Renly s’havia posat la corona, la Donzella de Tarth havia fet tot el camí des del Domini per unir-s’hi. El rei l’havia rebut amb cortesia i li havia donat la benvinguda al seu servei. Però els seus senyors i cavallers no. La Brienne no s’esperava una rebuda calorosa. Estava preparada per a la fredor, les bromes i l’hostilitat. Abans ja havia tastat aquell plat. No va ser el menyspreu de la majoria el que la va fer sentir confosa i vulnerable, sinó l’amabilitat d’uns quants. La Donzella de Tarth havia estat promesa tres vegades, però no l’havien festejat mai fins que va arribar a Altjardí.

En Ben Bushy el Cepat va ser el primer, un dels pocs homes del campament d’en Renly més alt que ella. Li va enviar el seu escuder perquè li netegés la cota de malla i li va regalar una banya de plata per beure. Ser Edmund Ambrose el va superar: li va portar flors i li va demanar si volia fer un passeig a cavall amb ell. Ser Hyle Hunt ho va fer encara millor: la va obsequiar amb un llibre de belles il·lustracions, que contenia cent relats de valor cavalleresc, li va portar pomes i pastanagues per als cavalls, i una ploma de seda blava per a l’elm; li explicava tafaneries del campament i li feia comentaris enginyosos i mordaços que la feien somriure, i un dia es va entrenar amb ella i tot, cosa que va significar més que tota la resta.

La Brienne va pensar que era a causa d’ell, que els altres començaven a ser més cortesos. «Més que cortesos». A taula els homes es barallaven per seure al seu costat, s’oferien a servir-li vi o a anar a buscar-li lletons. Ser Richard Farow tocava cançons d’amor amb el llaüt davant del seu pavelló. Ser Hugh Beesbury li va dur un pot de mel «dolça com les donzelles de Tarth». Ser Mark Mullendore la va fer riure amb les gràcies de la seva mona, una curiosa bestiola blanca i negra de les illes de l’Estiu, i un cavaller sense terres anomenat Will Cigonya se li va oferir a fer-li un massatge a l’esquena.

La Brienne el va rebutjar. Els va rebutjar tots. I quan Ser Owen Inchfield la va agafar una nit i li va fer un petó per força, ella el va fer caure de cul sobre un foc. Després es va anar a mirar en un mirall. Tenia la cara tan ampla i pigada com sempre, les dents sortides, els llavis grossos i la barra ampla; era lletja. L’únic que volia era ser un cavaller i servir el rei Renly, però així…

No era pas l’única dona que hi havia per allà. Fins i tot les soldaderes eren més maques que ella, i al castell Lord Tyrell oferia un banquet al rei Renly cada nit, mentre donzelles nobles i dames boniques ballaven al so de la música de cornamuses, corns i lires. «Per què sou tan amables amb mi?», els hauria volgut cridar cada vegada que un cavaller desconegut li feia una galanteria. «Què voleu?».

En Randyll Tarly va desvelar el misteri el dia que va enviar dos dels seus homes d’armes perquè acompanyessin la Brienne al seu pavelló. El seu fill petit, en Dickon, havia sentit quatre cavallers rient mentre desmuntaven dels cavalls i havia explicat al seu senyor pare el que deien.

Havien fet una juguesca.

Va explicar a la Brienne que l’havien començat tres dels cavallers més joves: l’Ambrose, en Bushy i en Hyle Hunt, de la seva pròpia casa. Quan el rumor va córrer pel camp, però, altres es van afegir a la juguesca. Per entrar-hi, cada home havia de pagar un dragó d’or, i aquell que aconseguís prendre-li la virginitat es quedaria totes les monedes.

—He posat fi a la juguesca —va dir en Tarly—. Alguns d’aquests… aspirants… són menys honrats que d’altres, i el premi va creixent cada dia. Només era qüestió de temps que algun es decidís a aconseguir el premi emprant la força.

—Però si són cavallers —va dir desconcertada—, cavallers investits.

—I homes d’honor. Vós en teniu la culpa.

Aquella acusació la va fer estremir.

—Jo mai no… senyor, jo no he fet res per engrescar-los.

—Només pel sol fet de ser aquí ja els engresqueu. Si una dona es comporta com una soldadera, no cal que es planyi si la tracten com a tal. Un exèrcit no és lloc per a una donzella. Si teniu una mica de consideració per la vostra virtut o per l’honor de la vostra casa, traieu-vos aquesta toca de malla, torneu a casa i demaneu al vostre pare que us busqui un espòs.

—He vingut a lluitar —va insistir—. A convertir-me en un cavaller.

—Els déus van fer els homes per lluitar, i les dones per portar fills al món —va replicar en Randyll Tarly—. La guerra de les dones és al llit on pareixen.

Algú baixava per l’escala de la taverna. La Brienne va apartar la copa quan va entrar a l’Oca un home malgirbat, esquifit, de faccions anguloses i cabells castanys bruts. Va fer una ullada ràpida als mariners tyroshians i una de més llarga a la Brienne; se’n va anar al tauló.

—Vi —va demanar—, però sense pixats de cavall.

La dona va mirar la Brienne i va fer un moviment amb el cap.

—Et convido —va cridar la Brienne— a canvi de quatre paraules.

L’home la va estudiar amb ulls recelosos.

—Quatre paraules? Jo en sé moltes. —Va seure en un tamboret davant seu—. Digueu quines voleu sentir, senyora, i en Dick el Lleuger us les dirà.

—He sentit a dir que van ensarronar un bufó.

L’home espellifat va fer un glopet mentre rumiava.

—Potser sí. O potser no. —Portava un gipó estripat, s’havia arrencat la insígnia d’algun senyor—. Qui ho vol saber?

—El rei Robert. —Va posar un cérvol de plata sobre la bóta que hi havia entre ells dos. En una cara hi havia el cap d’en Robert i a l’altra, el cérvol.

—I ell ho sap? —Va agafar la moneda i la va fer girar mentre somreia—. M’agrada veure ballar els reis, tral·larí, tral·larà. Potser sí que vaig veure aquest bufó que dieu.

—Anava amb una noia?

—Dues noies —va dir de seguida.

—Dues? —«Podria ser l’Arya, l’altra?».

—Bé —va comentar l’home—, de fet no les vaig veure, les noietes, però el bufó volia passatge per a tres.

—Passatge cap a on?

—A l’altra banda del mar.

—Recordeu quin aspecte tenia?

—Era un bufó. —Va agafar la moneda quan començava a rodar més a poc a poc i la va fer desaparèixer—. Un bufó espantat.

—Espantat de què?

—No m’ho va dir —va fer amb una arronsada d’espatlles—, però en Dick el Lleuger s’ensuma la por. Venia gairebé cada nit, pagava el beure als mariners, feia bromes i cantava cançons. Sols que una nit van venir uns quants homes amb el caçador al pit; el vostre bufó es va quedar blanc com la llet i no va dir ni piu fins que se’n van haver anat. —Va atansar el tamboret al d’ella—. En Tarly va posar soldats a voltar pels molls, perquè vigilessin tots els vaixells que atracaven o salpaven. Qui vol un cérvol se’n va al bosc, i qui vol un vaixell, se’n va als molls. Com que el vostre bufó no s’hi atrevia, jo que li vaig oferir ajuda.

—Quina mena d’ajuda?

—La mena que val més d’un cérvol de plata.

—Digueu-m’ho i us en caurà un altre.

—A veure’l —va dir. Ella va posar un altre cérvol sobre la bóta. L’home el va fer girar, va somriure i se’l va guardar—. Un home que no es pot atansar als vaixells necessita que els vaixells se li atansin. Li vaig dir que coneixia un indret on allò era possible, un indret amagat.

A la Brienne se li va posar carn de gallina als braços.

—Una cala de contrabandistes. Vau enviar el bufó amb els contrabandistes.

—A ell i a les dues noies. —Va deixar anar una rialleta—. Sols que… bé, a l’indret on els vaig enviar no hi havia passat cap vaixell des de feia temps. Uns trenta anys. —Es va gratar el nas—. Què hi teniu a veure, amb aquell bufó?

—Les dues noies són germanes meves.

—De debò? Pobretes. Jo també tenia una germana. Una nena prima amb uns genolls sortits, però li van sortir un parell de mamelles i el fill d’un cavaller se li va ficar entre les cames. L’última vegada que la vaig veure se n’anava a Port Reial, a guanyar-se la vida sobre un jaç.

—On els vau enviar?

—D’això ja no me’n recordo —va respondre.

—On? —La Brienne va tornar a plantar un cérvol sobre la bóta amb un cop.

L’home va empènyer la moneda cap a ella amb el dit.

—Un lloc que cap cérvol és capaç de trobar… només un drac.

La noia va comprendre que amb plata no li trauria la veritat. «Amb or potser sí, o potser no. L’acer seria més fiable». La Brienne es va tocar la daga, però després va ficar la mà dins la bossa. Va trobar un dragó d’or i el va posar sobre la bóta.

—On?

L’home va agafar la moneda de seguida i la va mossegar.

—Preciosa. M’ha fet venir al cap la Punta de l’Urpa Trencada. Al nord d’aquí, una terra de turons i aiguamolls, però s’escau que jo hi vaig néixer i créixer. Em dic Dick Crabb, però la majoria em diu Dick el Lleuger.

Ella no li va dir com es deia.

—On, de la Punta de l’Urpa Trencada?

—Als Murmuris. Segur que heu sentit a parlar d’en Clarence Crabb.

—No.

Allò el va estranyar.

—Ser Clarence Crabb, vull dir. Porto sang seva. Feia vuit peus d’alçada i era tan fort que podia arrencar un pi amb una mà i llançar-lo a cinc-centes canes. Els cavalls no suportaven el seu pes, així que muntava un ur.

—Què té a veure amb la cala dels contrabandistes?

—La seva dona era una bruixa dels boscos. Sempre que Ser Clarence matava un home, se n’emportava el cap a casa, la seva dona li feia un petó als llavis i li tornava la vida. Eren senyors i mags, cavallers famosos i pirates. Un era el rei de Vallfosca. Donaven bons consells al vell Crabb. Com que només eren caps, no podien parlar gaire fort, però tampoc no callaven mai. Si ets un cap, parlar és l’únic que pots fer per passar l’estona. Així que del castell d’en Crabb en van dir els Murmuris. Encara existeix, per bé que està en ruïnes des de fa mil anys. És un lloc solitari, els Murmuris. —L’home va fer passejar la moneda hàbilment per sobre dels artells—. Un dragó sol se sent sol. En canvi deu…

—Deu dragons són una fortuna. Em preneu per estúpida?

—No, però us puc portar fins algú que busqueu. —La moneda va rodolar cap a un costat i després va tornar—. Us puc portar als Murmuris, senyora.

A la Brienne no li agradava la manera com els seus dits jugaven amb aquella moneda d’or. Amb tot…

—Sis dragons si trobem la meva germana. Dos si només trobem el bufó, i cap si no en trobem cap.

—Sis m’està bé —va dir en Crabb aixecant les espatlles—. Amb sis ja faig.

«Massa ràpid». El va agafar pel canell abans no pogués guardar-se l’or.

—No intentis ensarronar-me, no sóc un os fàcil de rosegar.

Quan el va deixar anar, en Crabb es va fregar el canell.

—Cagon dena —va murmurar—. M’heu fet mal.

—Em sap greu. La meva germana és una noia de tretze anys. L’he de trobar abans que…

—Abans que un cavaller li trobi la figa. Sí, ja us he sentit. És com si ja estigués salvada. En Dick el Lleuger està amb vós. Ens trobarem a la porta de llevant a punta de dia. He d’anar a veure un home perquè em vengui un cavall.