Arya

La llum brillava tènue i llunyana a l’horitzó, resplendint a través de la boirina del mar.

—Sembla una estrella —va dir l’Arya.

—L’estrella de casa —va apuntar en Denyo.

El seu pare donava ordres a crits. Els mariners van pujar i baixar corrent dels tres pals i es van moure entre les eixàrcies, afanyant-se a rissar les pesades veles morades. A baix, els remers estiraven i empenyien els rems disposats en dues gran fileres. Les cobertes es van inclinar tot cruixint en el moment que la galiassa Filla del Tità va escorar a estribord i va començar a virar.

«L’estrella de casa». L’Arya era dreta a la proa, amb una mà sobre el mascaró daurat, una donzella amb un bol de fruita. Només per un instant, es va permetre fer-se la idea que el que tenia al davant era la seva llar.

Però allò era una estupidesa. Casa seva havia desaparegut, els seus pares eren morts i tots els seus germans havien estat assassinats, llevat d’en Jon Neu, que era al Mur. És a on l’Arya hauria volgut anar. Ho havia dit al capità, però ni tan sols amb la moneda de ferro no el va poder convèncer. Tenia la sensació que mai aconseguia fer cap als llocs on volia arribar. En Yoren li havia jurat que la portaria a Hivèrnia, però ella havia acabat a Harrenhal i ell a la tomba. Quan s’havia escapat de Harrenhal per anar a Aigüesvives, en Llim, l’Anguy i en Tom dels Sets l’havien capturat i se l’havien endut al turó foradat. Llavors el Gos l’havia apressat i l’havia arrossegat fins als Bessons. L’Arya l’havia deixat moribund al costat del riu i havia continuat cap a Salines, amb l’esperança de trobar passatge cap a Guardiaorient del Mar, però…

«Potser no està tan malament, Braavos. En Syrio era de Braavos, i potser en Jaqen també hi serà». Era en Jaqen qui li havia donat la moneda de ferro. No havia estat un amic de debò, com en Syrio, però què n’havia tret de bo, dels amics? «Mentre tingui l’Agulla no necessito cap amic». Va passar el polze pel fi puny de l’espasa, desitjant, desitjant…

Si havia de ser franca, l’Arya no sabia què desitjar, igual com no sabia què l’esperava sota aquella llum distant. El capità l’havia admès al passatge, però no tenia temps per parlar amb ella. Alguns homes de la tripulació l’evitaven, mentre que d’altres li feien regals: una forquilla de plata, unes mitenes, una gorra de llana amb pedaços de pell… Un home li va ensenyar a fer nusos de mariner. Un altre li oferia glopets de vi de foc. Els més afables es picaven el pit mentre pronunciaven el seu nom una vegada i una altra fins que l’Arya el repetia, però mai no li preguntaven com es deia. L’anomenaven Sali perquè s’havia embarcat a Salines, a prop de la desembocadura del Trident. Pensava que era un nom igual de bo que qualsevol altre.

Les últimes estrelles de la nit s’havien esvaït. Totes tret de les dues que tenien just al davant.

—Ara són dues estrelles.

—Dos ulls —va dir en Denyo—. El Tità ens veu.

«El Tità de Braavos». Quan era a Hivèrnia, la Dida Vella els explicava històries del Tità. Era un gegant alt com una muntanya, i sempre que Braavos estava en perill es despertava amb foc als ulls, i les seves extremitats de pedra grinyolaven i espetegaven quan entrava al mar per esclafar els enemics. «Els braavosians l’alimentaven amb carn tendra i rosada de nenes petites de casa noble», acabava dient la Dida, i la Sansa feia un xisclet, com una bleda. Però el mestre Luwin els havia dit que el Tità només era una estàtua, i que les històries de la Dida Vella només eren històries.

«Hivèrnia s’ha cremat, ha caigut», va recordar l’Arya. Segurament la Dida Vella i el mestre Luwin eren morts tots dos, i la Sansa també. No en treia res de pensar-hi. «Tots els homes han de morir». Allò era el que significaven les paraules, les paraules que en Jaqen H’ghar li havia ensenyat quan li va donar la moneda de ferro gastada. D’ençà que havia salpat de Salines havia après altres paraules en braavosià. Els mots que significaven si us plau, gràcies, mar, estrella i vi de foc, però quan es va embarcar ja sabia que «tots els homes han de morir». La majoria d’homes de la tripulació de la Filla tenien nocions de la llengua comuna adquirides durant les nits de permís a Antiga, Port Reial i Estany Donzella, per bé que només el capità i els seus fills la parlaven prou bé per enraonar amb l’Arya. En Denyo era el fill petit, un noi grassonet i alegre de dotze anys que endreçava la cabina del seu pare i ajudava el seu germà gran a fer sumes.

—Espero que el vostre Tità no tingui gana —va dir l’Arya.

—Gana? —va fer en Denyo, estranyat.

—Tant se val.

Encara que el Tità mengés carn tendra i rosada de nenes petites, l’Arya no n’havia de tenir por. Com que era una nena esquifida, no seria digna d’un gegant. I gairebé tenia onze anys, pràcticament era una dona feta. «A més a més, la Sali no és noble».

—El Tità és el déu de Braavos? —va preguntar—. O teniu els Set?

—A Braavos es veneren tots els déus. —Al fill del capità li agradava gairebé tant enraonar de la seva ciutat com del vaixell del seu pare—. Els Set tenen un septe, aquí, el Septe-Enllà-del-Mar, però només hi reten culte els mariners de Westeros.

«No són els meus Set. Eren els déus de la mare, i van permetre que els Frey l’assassinessin als Bessons». Qui sap si trobaria un bosc dels déus a Braavos, amb un aurià al bell mig. En Denyo potser ho sabia, però no l’hi podia preguntar. La Sali era de Salines, i què podia saber una nena de Salines dels déus del nord? «Els déus antics són morts», va pensar, «igual que la mare, el pare, en Robb, en Bran i en Rickon, tots són morts». Va recordar que molt de temps enrere el seu pare havia dit que, quan bufen vents freds, el llop solitari mor i la bandada sobreviu. «Tot ha anat a l’inrevés». L’Arya, la lloba solitària, encara era viva, mentre que els llops de la bandada els havien apressat, assassinat i escorxat.

—Els fetillers de lluna ens van conduir a aquest refugi, on els dracs de Valyria no ens podien trobar —va explicar en Denyo—. El temple més gran és d’ells. Nosaltres també estimem el Pare de les Aigües, però la seva casa s’ha de construir de bell nou cada vegada que pren una esposa. Els altres déus viuen junts, en una illa al centre de la ciutat. Allà trobaràs el Déu de Molts Rostres.

En aquell moment els ulls del Tità es veien més lluents i més separats. L’Arya no coneixia cap Déu de Molts Rostres, però si escoltava les seves pregàries, potser és que era el déu que buscava. «Ser Gregor», va pensar. «Dunsen, Raff el Dolç, Ser Ilyn, Ser Meryn i la reina Cersei. Només en queden sis». En Joffrey era mort, el Gos havia assassinat en Polliver, i ella mateixa havia apunyalat el Pessigolles, i també aquell escuder talòs del gra. «No l’hauria mort si ell no m’hagués agafat». El Gos estava moribund quan l’havia deixat a la vora del Trident, amb febre molt alta a causa de la ferida. «Me n’hauria d’haver compadit i haver-li clavat un ganivet al cor».

—Mira, Sali! —En Denyo la va agafar pel braç i la va fer girar—. Ho veus? Allà. —Va assenyalar.

La boirina es va obrir davant seu com unes cortines esquinçades que la proa del vaixell anés separant. La Filla del Tità solcava unes aigües de color gris verd sobre unes ales porpra onejants. L’Arya sentia els gralls dels ocells marins damunt seu. Allà on assenyalava en Denyo, una línia de crestes rocoses va sorgir sobtadament del mar, amb els abruptes vessants coberts de pins soldat i pícees negres. Però just davant seu, en una entrada del mar, sobre les aigües obertes s’alçava l’imponent Tità, amb els ulls flamejants i els llargs cabells verds voleiant al vent.

Tenia les cames obertes, amb un peu a cada banda del mar, i les seves espatlles s’alçaven amenaçadores per damunt de les crestes escarpades. Les cames eren tallades en la roca massissa, el mateix granit negre de la serralada on es trobava, i al voltant dels malucs portava el faldatge d’una armadura d’un bronze verdós. El plastró també era de bronze, i una cervellera crestada li cobria el cap. Els cabells onejants eren fets de cordes de cànem tenyit de verd, i a les coves que eren els ulls hi cremaven unes fogueres enormes. Una mà descansava sobre el penyal que tenia a l’esquerra, amb els dits de bronze agafats al voltant d’una agulla de roca; l’altra estava aixecada enlaire, empunyant el pom d’una espasa trencada.

«Només és una mica més gran que l’estàtua del rei Baelor de Port Reial», va pensar l’Arya quan encara eren mar endins. Ara bé, quan la galiassa va ser més a prop d’on les onades s’estavellaven contra la roca, el Tità s’havia fet encara més gran. L’Arya sentia com el pare d’en Denyo cridava ordres amb la seva veu profunda, i a dalt dels pals els homes ja plegaven les veles. «Passarem per sota de les cames del Tità a rem». Llavors l’Arya va veure les espitlleres en el gran plastró de bronze, i les taques i punts que el Tità tenia als braços i les espatlles, on les aus marines niaven. Va tombar el cap enlaire. «En Baelor el Beat no li arribaria ni al genoll. Aquest podria passar per damunt de les muralles d’Hivèrnia».

Aleshores el Tità va emetre un rugit molt fort.

El soroll va ser immens com ell, un escarritx tan fort que fins i tot va ofegar la veu del capità i el fragor de les onades contra aquelles vessants cobertes de pins. Un miler d’ocells marins es van enlairar alhora, i l’Arya es va estremir, però llavors es va adonar que en Denyo reia.

—Sols avisa l’Arsenal que arribem! —va cridar—. No has de tenir por!

—No en tinc —li va respondre l’Arya—, només que ha estat molt fort.

Llavors el vent i les onades ja tenien la Filla del Tità a les seves mans i l’empenyien ràpidament pel canal. La doble filera de rems es movia amb suavitat, formava una escuma blanca en batre l’aigua mentre l’ombra del Tità els queia a sobre. Hi va haver un moment en què va semblar ben bé que havien de xocar amb les roques que hi havia sota les cames. Arraulida al costat d’en Denyo a la proa, l’Arya notava el gust de la sal quan els esquitxos d’aigua li mullaven la cara. Havia de mirar recte amunt per veure el cap del Tità. «Els braavosians l’alimenten amb carn tendra i rosada de nenes petites de casa noble», va tornar a sentir com deia la Dida Vella, però ella no era una nena petita, i no pensava tenir por d’una estàtua estúpida.

Malgrat tot, no va apartar la mà de l’Agulla mentre lliscaven entre les seves cames. A l’interior d’aquelles grans cuixes de roca s’obrien més espitlleres, i quan l’Arya va inclinar el cap enlaire per mirar com la cofa de vigia passava per entremig, ben bé trenta peus per sota, va distingir les espitlleres que hi havia sota el faldatge de l’armadura del Tità i unes cares blanques que els observaven des de darrere dels barrots de ferro.

Al cap d’un moment ja havien passat.

L’ombra es va esvair, de sobte els vessants coberts de pins es van aplanar a tots dos costats, el vent va afluixar i es van trobar avançant per una gran llacuna. Davant seu s’alçava un altre promontori marí, una agulla de roca que sorgia de l’aigua com un puny amb pues, amb els merlets rocosos plens d’escorpins, llançafoc i trabuquets.

—L’Arsenal de Braavos —li va indicar en Denyo, orgullós com si l’hagués bastit ell—. Aquí poden construir una galera en un dia.

L’Arya va veure dotzenes de galeres amarrades als molls i posades damunt de les rampes d’avarada. Les proes pintades d’altres vaixells sobresortien d’una infinitat de naus de fusta arrenglerades a les costes rocoses, com gossos en una gossera, prims, magres i famolencs, esperant el toc de corn del caçador per sortir. Va intentar comptar-les, però n’hi havia massa, i en una entrada de la costa va distingir encara més molls, naus i dàrsenes.

Dues galeres havien sortit a rebre’ls. Semblava que lliscaven sobre l’aigua com libèl·lules, amb uns rems blancs i lluents. L’Arya va sentir com el capità els cridava i els altres capitans li responien, però no va entendre què deien. Va udolar un gran corn. Les galeres els van passar per banda i banda, tan a prop que sentia el so apagat dels tambors de l’interior dels bucs de color porpra, «tampatanpam, tampatanpam, tampatanpam», com el batec d’uns cors vius.

Tot seguit les galeres van quedar enrere, i l’Arsenal també. Davant seu s’obria una vasta extensió d’aigües de color verd pèsol, com un vidre ondulat de colors. Des del seu cor aquós sorgia la ciutat pròpiament dita, una gran superfície amb cúpules, torres i ponts, grisos, daurats i vermells. «Les cent illes de Braavos dins del mar».

El mestre Luwin els havia parlat de Braavos, però l’Arya no recordava gran cosa del que els havia explicat. Era una ciutat plana, això es veia ja de lluny, no com Port Reial damunt dels tres alts turons. Aquí les úniques elevacions eren les que l’home havia aixecat amb maons, granit, bronze i marbre. Hi faltava alguna altra cosa, també, encara que l’Arya va trigar una estona a descobrir què era. «La ciutat no té muralles». Però quan ho va haver dit, en Denyo se’n va riure.

—Les nostres muralles són de fusta i estan pintades de color porpra —va dir—. Les galeres són les nostres muralles. No en necessitem d’altres.

La coberta va cruixir sota seu. L’Arya es va girar i va veure el pare d’en Denyo al darrere, amb la llarga capa de capità de llana porpra. El capità mercader Ternesio Terys no duia bigoti i tenia uns cabells grisos curts i ben tallats que li emmarcaven una cara angulosa colrada pel vent. Durant la travessa l’havia vist fer broma sovint amb la tripulació, però quan posava mala cara, els homes en fugien corrents com de la tempesta. I en aquell moment posava mala cara.

—El viatge ja s’acaba —va dir a l’Arya—. Ara ens dirigim al port de Chequy, on els agents de duanes pujaran a bord per inspeccionar les bodegues. Hi tindran mig dia de feina, com sempre, però tu no cal que t’esperis fins que acabin. Recull les teves coses. Faré baixar una barca i en Yorko et portarà a terra.

«A terra». L’Arya es va mossegar el llavi. Havia travessat el mar Estret per arribar fins allà, però si el capità li hagués preguntat, li hauria dit que es volia quedar a bord de la Filla del Tità. Ara sabia del cert que la Sali era massa petita per fer anar un rem, però podia aprendre a enrotllar cordes, rissar veles i a governar el timó pels grans mars salats. En Denyo l’havia fet pujar a la cofa una vegada, i no havia tingut gens de por, tot i que la coberta semblava diminuta des d’allà dalt. «També sé fer sumes, i endreçar cabines».

Però a la galiassa no necessitaven un altre grumet. A més, sols li calia veure la cara que feia el capità per saber com n’estava d’impacient per desempallegar-se d’ella. Així que l’Arya es va limitar a assentir.

—A terra —va dir, per bé que allà només hi hauria gent desconeguda.

—Valar dohaeris. —El capità es va posar dos dits al front—. Espero que et recordis d’en Ternesio Terys i del servei que t’ha prestat.

—I tant —va dir l’Arya amb un fil de veu. El vent li estirava la capa, insistent com un fantasma. Era hora d’anar-se’n.

«Recull les teves coses», havia dit el capità, però no en tenia gaires. Només la roba que portava posada, la bosseta de monedes, els obsequis que li havia fet la tripulació, la daga que duia al maluc esquerre i l’Agulla, a tocar del dret.

La barca va estar a punt abans que ella, amb en Yorko als rems. També era fill del capità, però era més gran que en Denyo, i menys simpàtic. «No m’he acomiadat d’en Denyo», va pensar mentre baixava per l’escala. Qui sap si el tornaria a veure. «Li hauria d’haver dit adéu».

La Filla del Tità es va anar empetitint darrere seu, alhora que la ciutat anava creixent a cada remada d’en Yorko. A la seva dreta es veia un port, un laberint d’embarcadors i molls atapeïts de baleners panxuts procedents d’Ibben, vaixells cigne de les illes de l’Estiu i més galeres de les que una nena podia comptar. A la seva esquerra, més lluny, hi havia un altre port, darrere d’una punta de terra que s’enfonsava en l’aigua, on els dalts d’uns edificis mig submergits sobresortien de l’aigua. L’Arya no havia vist mai tants edificis grans junts en un sol lloc. Port Reial tenia la Fortalesa Roja, el Gran Septe de Baelor i el Clot del Drac, però segons semblava, Braavos posseïa una vintena de temples, torres i palaus igual de grans o més. «Tornaré a ser un ratolí», va pensar amb tristor, «com a Harrenhal abans d’escapar-me’n».

Des d’on era el Tità, la ciutat semblava una gran illa, però a mesura que en Yorko remava i s’hi anava apropant, l’Arya va observar que eren moltes illes l’una a tocar de l’altra, unides per ponts de pedra que travessaven incomptables canals. Més enllà del port va distingir carrers i cases de pedra grisa, construïdes tan juntes que s’inclinaven una sobre l’altra. A ulls de l’Arya eren molt estranyes: tenien tres o quatre plantes i eren molt estretes, amb unes teulades de teules molt inclinades, com barrets en punxa. No va veure cap sostre de palla, i molt poques cases de fusta, com les que es feien a Westeros. «No tenen arbres», va observar. «Braavos és tota de pedra, una ciutat grisa en un mar verd».

En Yorko va girar cap al nord de les dàrsenes i es va endinsar per un gran canal, una ampla via verda que avançava recta cap al cor de la ciutat. Van passar sota els arcs d’un pont de pedra tallada, decorat amb centenars de tipus de peixos, crancs i calamars. Al fons va sorgir un segon pont, aquest decorat amb un entramat de fulles de parra, i més enllà un tercer, que els mirava de fit a fit amb un miler d’ulls pintats. A tots dos costats s’obrien canals secundaris, i d’aquests en sortien d’altres encara més petits. L’Arya es va fixar que algunes de les cases estaven bastides sobre els canals, convertint-los en una mena de túnel. Hi circulaven unes barques estretes en forma de serps d’aigua, amb el cap pintat i la cua aixecada. Va veure que no s’impulsaven amb rems, sinó amb perxes, empeses per homes que anaven drets a popa coberts amb unes capes grises, marrons i d’un verd molsa intens. També va observar unes gavarres de fons pla, carregades amb munts de caixes de fusta i bótes, impulsades per vint perxers a cada banda, i unes curioses cases flotants amb llanternes de vidres de colors, draperies de vellut i mascarons de llautó. A certa distància, per damunt dels canals i les cases, discorria una mena de gran calçada de pedra grisa suportada per tres pisos de sòlides arcades que s’endinsava en la boirina cap al sud.

—Què és allò? —va preguntar l’Arya a en Yorko, assenyalant-ho.

—El riu d’aigua dolça —va contestar—. Porta aigua dolça des de terra ferma, travessant les maresmes i les terres baixes salobres. Aigua bona per a les fonts.

En mirar enrere, el port i la llacuna s’havien perdut de vista. Al davant s’alçava una fila d’imponents estàtues a banda i banda del canal, homes de pedra de posat solemne amb llargues túniques de bronze tacades d’excrements de les aus. Unes sostenien llibres, altres dagues i altres martells. Una figura aguantava una estrella daurada dalt d’una mà aixecada enlaire. I una altra abocava una gerra de pedra de la qual brollava un raig d’aigua constant que queia al canal.

—Són déus? —va preguntar l’Arya.

—Senyors del Mar —va dir en Yorko—. L’illa dels Déus és més endavant. Veus? Sis ponts enllà, a la riba dreta. Allò és el Temple dels Fetillers de la Lluna.

Era un dels que l’Arya havia albirat des de la llacuna, un gran volum de marbre blanc com la neu coronat per una immensa cúpula platejada, amb unes finestres blanques com la llet que mostraven totes les fases de la lluna. Dues donzelles de marbre custodiaven les portes, altes com els Senyors del Mar, i sostenien una llinda en forma de lluna creixent.

Al costat hi havia un altre temple, un edifici de pedra rogenca auster com una fortalesa. Al capdamunt de la seva gran torre quadrada cremava un foc en un braser de vint peus d’amplada, i uns focs més petits flanquejaven les portes metàl·liques.

—Als sacerdots rojos els agrada molt el foc —va dir en Yorko—. El Senyor de la Llum és el seu déu, R’hlor el Roig.

«Ja ho sé». L’Arya va recordar en Thoros de Myr, amb aquella armadura vella feta a trossos, que portava sobre una túnica tan descolorida que semblava més un sacerdot rosa que no roig. El seu bes havia fet tornar Lord Beric de la mort. Va contemplar la mansió del déu roig mentre passaven per davant amb la barca, pensant si els sacerdots braavosians també sabien fer-ho.

A continuació s’elevava una estructura de maó enorme ornada amb líquens. L’Arya la podia haver pres per un magatzem, si en Yorko no hagués dit:

—Això és el Refugi Sagrat, on venerem déus menors que el món ha oblidat. Sentiràs que també en diuen el Laberint.

Un petit canal discorria entre les altes parets cobertes de líquens del Laberint, i allà van girar a la dreta. Després de passar per sota d’un túnel van tornar a sortir a la llum. A tots dos costats s’alçaven altres temples.

—No sabia que hi hagués tants déus —va dir l’Arya.

En Yorko va fer un gruny. Van girar en una cantonada i van passar per sota d’un altre pont. A la seva esquerra va aparèixer un turó de roca amb un temple sense finestres de pedra grisa fosca al cim. Un tram d’escales de pedra baixava des de les portes fins a un embarcador cobert.

En Yorko va tirar els rems enrere i la barca va topar suaument amb els pilars de pedra. Va agafar una anella de ferro per aturar la barca.

—Et deixo aquí.

L’embarcador era a l’ombra, i les escales pujaven molt dretes. El sostre del temple, de teules negres, acabava en punxa, com els de les cases de la vora dels canals. L’Arya es va mossegar el lavi. «En Syrio era de Braavos. Potser havia visitat aquest temple. Potser havia pujat per aquestes escales». Es va agafar a l’anella i es va enfilar a l’embarcador.

—Ja saps com em dic —va dir en Yorko des de la barca.

—Yorko Terys.

«Valar dohaeris». Va empènyer amb el rem per apartar la barca i va lliscar cap a aigües més profundes. L’Arya es va quedar mirant-lo com tornava per on havien vingut, fins que va desaparèixer entre les ombres del pont. Quan el so dels rems es va haver esvaït, l’Arya gairebé sentia els batecs del seu cor. De cop i volta era en un altre lloc… tornava a ser a Harrenhal amb en Gendry, potser, o amb el Gos, als boscos de la vora del Trident. «La Sali és una nena idiota», va pensar. «Jo sóc una lloba, i no tindré por». Va donar uns copets a l’Agulla perquè li donés sort i es va endinsar en les ombres, pujant els graons de dos en dos perquè ningú s’adonés que havia tingut por.

Al capdamunt va trobar un parell de portes de fusta tallades de dotze peus d’alçada. La de l’esquerra era feta d’un aurià blanc com els ossos, i la de la dreta, d’un banús lluent. Al centre hi havia tallada una cara en forma de lluna, de banús al costat de l’aurià i d’aurià al costat del banús. Li va recordar una mica l’arbre cor del bosc dels déus d’Hivèrnia. «Aquestes portes m’observen», va pensar. Les va empènyer totes dues alhora amb el palmell de les mans enguantades, però cap de les dues no es va moure. «Tancades i barrades».

—Deixeu-me entrar, estúpides —va dir—. He travessat el mar Estret. —Va tancar el puny i va picar—. En Jaqen em va dir que vingués. Tinc la moneda de ferro. —Se la va treure de la bossa i la va aixecar—. Veieu? Valar morghulis.

Les portes no li van donar cap resposta, llevat d’obrir-se.

Es van badar cap a dins sense fer gens de soroll, i sense que cap mà humana les mogués. L’Arya va fer un pas endavant, i un altre. Quan les portes es van haver tancat darrere seu, al primer moment no s’hi va veure. Tenia l’Agulla a la mà, tot i que no recordava haver-la tret.

A les parets cremaven unes quantes espelmes, però donaven tan poca llum que l’Arya no es veia ni els peus. Algú estava xiuxiuejant, massa fluix per poder entendre les paraules. Va sentir unes petjades lleugeres, de pell trepitjant sobre la pedra, i una porta que s’obria i es tancava. «Aigua, també sento aigua».

A poc a poc, els seus ulls es van acostumar a la foscor. El temple semblava molt més gran per dins que no vist de fora. Els septes de Westeros tenien set costats, amb set altars per als set deus, però aquí hi havia més de set déus. A tocar de les parets s’alçaven les seves estàtues, altes i amenaçadores. Als seus peus parpellejaven moltes espelmes vermelles, tènues com estrelles llunyanes. La que tenia més a prop era una dona de marbre de dotze peus d’alçària. Dels ulls li baixaven llàgrimes de debò, que omplien un bol que sostenia entre els braços. Al seu costat hi havia un home amb cap de lleó assegut en un tron tallat en banús. A l’altra banda de les portes, un cavall enorme de bronze i ferro s’alzinava sobre dues grans potes. Més enllà distingia una cara de pedra molt gran, un infant pàl·lid amb una espasa, una cabra negra peluda de la mida d’un ur i un home amb caputxa recolzat en un bastó. Les altres només eren formes amenaçadores per a ella, que sols entreveia en la penombra. Entre els déus hi havia alcoves amagades poblades d’ombres, amb una espelma encesa de tant en tant.

Silenciosa com una ombra, l’Arya es movia entre files de llargs bancs de pedra, amb l’espasa a la mà. Els peus li deien que el terra era de pedra, no de marbre polit com al Gran Septe de Baelor, sinó una mica més tosc. Va passar a la vora d’unes dones que xiuxiuejaven totes alhora. L’ambient era calorós i carregat, tan dens que va badallar. Sentia l’olor de les espelmes. Com que aquella fragància no li era familiar, va pensar que era alguna mena d’encens estrany, però quan es va endinsar en el temple l’olor que va sentir era com de neu, d’agulles de pi i de guisat calent. «Bones olors», va pensar. Se sentia una mica més valenta. Prou valenta per tornar a enfundar l’Agulla.

Al bell mig del temple va trobar l’aigua que havia sentit: un estany de deu peus d’ample, negre com la tinta i escassament il·luminat per unes espelmes vermelles. Al costat hi havia assegut un jove amb una capa platejada que somicava fluixet. Va veure que ficava una mà dins l’aigua, formant unes ones escarlates que es van estendre per tot l’estany. Quan va treure els dits se’ls va llepar, un per un. «Deu tenir set». A la vora de l’estany hi havia copes de pedra. L’Arya en va omplir una i l’hi va atansar perquè pogués beure.

—Valar morghulis —va fer ell.

—Valar dohaeris —va replicar ella.

El noi va fer un bon glop i va deixar caure la copa a l’estany, amb un lleu «plop». Llavors es va posar dret, trontollant i agafant-se la panxa. Al primer moment l’Arya va pensar que cauria. Just llavors va veure la taca fosca que tenia sota el cinturó, que anava creixen mentre la mirava.

—Estàs ferit —va balbucejar, però el noi no en va fer cas.

Se’n va anar fent tentines cap a la paret, es va ficar dins una alcova i va pujar a un llit de pedra. En fer una ullada al voltant, l’Arya va veure altres alcoves. En algunes hi havia ancians dormint. «No», li va xiuxiuejar dins del cap una veu que mig recordava. «Són morts, o moribunds. Mira amb els ulls».

Una mà li va tocar el braç.

L’Arya es va apartar d’un bot, però només era una nena petita: una nena de cara blanca vestida amb una túnica, amb una caputxa que la tapava gairebé tota, negra al costat dret i blanca a l’esquerre. Sota la caputxa es veia una cara xuclada, tota ossos, amb les galtes enfonsades i uns ulls foscos i grossos com unes taronges.

—No m’agafis —la va avisar l’Arya—. L’últim nen que em va agafar el vaig matar.

La nena va pronunciar unes paraules que l’Arya no va entendre.

Ella va fer que no amb el cap.

—No entens la llengua comuna?

—Jo sí —va dir una veu darrere seu.

A l’Arya no li van agradar tantes sorpreses, una rere l’altra. L’home cobert amb una caputxa era alt, i anava embolicat amb una versió més gran de la túnica blanca i negra que duia la nena. Sota la caputxa només se li veia la lluïssor rogenca somorta de les espelmes reflectida als ulls.

—Quin lloc és aquest? —va preguntar.

—Un lloc de pau. —Tenia una veu agradable—. Aquí estàs segura. Això és la Casa de Blanc i Negre, filla. Ara bé, ets molt jove per venir a buscar el favor del Déu de Molts Rostres.

—És com el déu del sud, el de set cares?

—Set? No. Les seves cares són incomptables, tantes com estrelles hi ha al cel. A Braavos la gent ret culte de la manera que vol… però al final de tots els camins hi ha el Déu de Molts Rostres esperant. No pateixis, un dia t’estarà esperant a tu. No has de córrer a abraçar-lo.

—Només he vingut a buscar en Jaqen H’ghar.

—No l’havia sentit mai, aquest nom.

El cor se li va encongir.

—Era de Lorath. Tenia els cabells blancs d’un costat i rogencs de l’altre. Em va dir que m’ensenyaria secrets, i em va donar això.

Tenia la moneda de ferro agafada ben fort dins del puny. Quan va obrir els dits, amb la suor, se li va quedar enganxada al palmell.

El sacerdot va estudiar la moneda, però sense fer cap moviment per tocar-la. La nena dels ulls grans també la mirava. Al final, l’home de la caputxa va dir:

—Digue’m com et dius, nena.

—Sali. Sóc de Salines, al costat del Trident.

Malgrat que no li podia veure la cara, notava que l’home somreia.

—No —va insistir—. Digue’m com et dius.

—Colometa —va respondre aquesta vegada.

—El teu nom de debò, nena.

—La meva mare em va posar Nan, però em diuen Mostela.

—El teu nom.

L’Arya es va empassar saliva.

—Arry. Em dic Arry.

—Ja t’hi atanses. I ara el de debò?

«La por fa talls més fondos que les espases», va pensar.

—Arya —va xiuxiuejar el primer cop que va dir el nom. La segona vegada li va escopir—: Sóc l’Arya, de la Casa Stark.

—Sí que l’ets —va concloure—, però la Casa de Blanc i Negre no és lloc per a l’Arya de la Casa Stark.

—Si us plau —va demanar—. No tinc enlloc a on anar.

—Et fa por la mort?

—No —va respondre mossegant-se el llavi.

—A veure. —El sacerdot es va abaixar la caputxa. A sota no hi havia cap rostre, només un crani groguenc amb uns quants trossos de pell encara enganxats a les galtes i un cuc blanc que li sortia de l’òrbita buida d’un ull—. Fes-me un petó, nena —va raucar amb una veu seca i ronca com la ranera de la mort.

«Es pensa que m’espanta?». L’Arya li va fer un petó on hauria de tenir el nas i li va estirar el cuc de l’ull per menjar-se’l, però se li va fondre a la mà, com una ombra.

El crani groc també s’estava desfent, i ara l’ancià més afable que havia vist mai li somreia.

—Ningú no havia intentat menjar-se el cuc abans —va dir—. Tens gana, nena?

«Sí, però no de menjar», va pensar.