VI

Durant tot aquest any els animals van treballar com a esclaus. Però eren feliços en la seva tasca; no van escatimar esforç o sacrifici, doncs bé sabien que tot el que ells feien era per al seu propi benefici i pels de la seva espècie que vindrien després, i no per uns quants éssers humans rapaços i vagarros.

Durant tota la primavera i l’estiu van treballar seixanta hores per setmana, i a l’agost Napoleó va anunciar que també haurien de treballar els diumenges a la tarda. Aquest treball era estrictament voluntari, però l’animal que no concorregués veuria reduïda la seva ració a la meitat. Així i tot, va ser necessari deixar diverses tasques sense fer. La collita va ser una mica menys abundant que l’any anterior, i dos lots que havien d’haver-se sembrat amb naps a principis de l’estiu, no ho van ser, perquè no es van acabar de llaurar a temps. Era fàcil preveure que l’hivern següent seria dur.

El molí de vent va presentar dificultats inesperades. Hi havia una bona pedrera de pedra calcària a la granja, i es va trobar força sorra i ciment en una de les dependències, de manera, que tenien a mà tots els materials per a la construcció. Però el problema que no van poder resoldre al principi els animals va ser el de com trencar la pedra en trossos de grandària apropiada. Aparentment no hi havia forma de fer això, excepte amb pics i palanques de ferro, que ells no podien usar, perquè cap animal estava en condicions de parar-se sobre les seves potes posteriors. Després de diverses setmanes d’esforços inútils, se li va ocórrer a un la idea adequada: utilitzar la força de la gravetat. Immenses pedres, massa grans per utilitzar-les com estaven, es trobaven pertot arreu en el fons de la pedrera. Els animals les amarraven amb cordes, i després tots junts, vaques, cavalls, ovelles, qualsevol que pogués agafar la corda, fins els porcs de vegades col·laboraven en els moments crítics, les arrossegaven amb una lentitud desesperant pel vessant fins al cim de la pedrera, d’on les deixaven caure per la vora, perquè es trenquessin a baix en trossos. El treball de transportar la pedra una vegada trencada era relativament senzill. Els cavalls portaven els trossos en carretes, les ovelles les arrossegaven una a una, i fins a la Muriel i el Benjamí s’acoblaven a un vell sulky i feien la seva part. A finalitats d’estiu havien acumulat una bona provisió de pedra, i va començar llavors la construcció, sota la supervisió dels porcs.

Però era un procés lent i laboriós. Freqüentment els ocupava un dia sencer d’esforç esgotador arrossegar una sola pedra fins al cim de la pedrera, i de vegades, quan la tiraven per la vora, no es trencava. No haguessin pogut aconseguir res sense el Boxer, la força del qual semblava igualar a la de tots els altres animals junts. Quan la pedra començava a relliscar i els animals cridaven desesperats en veure’s arrossegats pel vessant cap avall, era sempre en Boxer el que s’esforçava amb la corda i aconseguia detenir la pedra. Veure’l estirant cap amunt pel pendent, polzada rera polzada, alenant, clavant les puntes de les seves peülles a la terra, i els seus enormes costats suats, omplia a tots d’admiració. La Clover de vegades li advertia que anés amb compte i no s’esforcés massa, però el Boxer mai li feia cas. Els seus dos lemes, «Treballaré més fort» i «Napoleó sempre té raó», li semblaven suficient resposta per a tots els problemes. S’havia posat d’acord amb el gall perquè aquest el despertés tres quarts d’hora més aviat al matí, en comptes de mitja hora. I en les seves estones lliures, amb les que comptava poc en aquests dies, s’anava sol a la pedrera, ajuntava un munt de trossos de pedra i els arrossegava per si mateix fins al lloc del molí.

Els animals no van estar tan malament durant tot aquell estiu, malgrat el rigor del seu treball. Si no disposaven de més menjar del que havien disposat en el temps d’en Jones, de tota manera tampoc en tenien menys. L’avantatge d’alimentar-se a si mateixos i no haver de mantenir també a cinc extravagants éssers humans, era tan gran, que s’hauria necessitat nombrosos fracassos per sobrepassar-la. I en moltes situacions el mètode animal de fer les coses era més eficient i estalviava treball. Algunes tasques, com per exemple arrencar les males herbes, es podia fer amb una eficiència impossible per als éssers humans. I, a més, atès que cap animal robava, no va ser necessari fer filats per separar els camps de pasturatge de la terra cultivable, la qual cosa va economitzar molt treball en la conservació dels murs i tancaments. No obstant això, a mesura que avançava l’estiu, es va començar a sentir l’escassetat imprevista de diverses coses. Hi havia necessitat d’oli, parafina, claus, bescuits per als gossos i ferro per a les ferradures dels cavalls, coses les quals en cap cas es podien produir a la granja.

Més endavant també hi va haver necessitat de llavors i adobs artificials, a més de diverses eines i, finalment, la maquinària per al molí de vent. Cap podia imaginar com s’anaven a obtenir aquests articles.

Un diumenge al matí, quan els animals es van reunir per rebre ordres, Napoleó va anunciar que havia decidit adoptar un nou sistema. D’ara endavant, Granja Animal anava a negociar amb les granges veïnes; i no, per descomptat, amb un propòsit comercial, sinó simplement amb la finalitat d’obtenir certs materials que feien falta amb urgència. «Les necessitats del molí figuren per sobre de tot la resta», va afirmar. En conseqüència estava prenent les mesures necessàries per vendre una part del fenc i una altra de la collita de blat d’aquest any, i més endavant, si necessitaven més diners, haurien d’obtenir-ho mitjançant la venda d’ous, pels quals sempre hi havia compradors a Willingdon. «Les gallines —va dir Napoleó—, havien de rebre de grat aquest sacrifici com a aportació especial a la construcció del molí».

Novament els animals es van sentir presa d’una vaga inquietud. «Mai tenir tracte algun amb els éssers humans; mai dedicar-se a comerciar; mai usar diners», no van ser aquestes les primeres resolucions adoptades en aquella reunió triomfal, després d’haver expulsat al Jones? Tots els animals van recordar haver aprovat tals resolucions, o almenys, creien recordar-ho. Els quatre joves porcs que havien protestat quan Napoleó va abolir les reunions, van aixecar les seves veus tímidament, però van ser silenciats immediatament amb un tremend gruny dels gossos. Llavors, com de costum, les ovelles van irrompre amb la seva «Quatre potes sí, dos peus no!» i la torbació momentània va ser aplanada. Finalment, Napoleó va aixecar la pota per imposar silenci i va anunciar que ja havia decidit tots els arranjaments. No hi hauria necessitat que cap dels animals entrés en contacte amb els éssers humans, la qual cosa seria altament indesitjable. Tenia la intenció de prendre tot el pes sobre les seves pròpies espatlles. Un tal senyor Whymper, un comissionista que vivia a Willingdon, havia accedit a actuar d’intermediari entre Granja Animal i el món exterior, visitaria la Granja tots els dilluns al matí per rebre les seves instruccions. Napoleó va finalitzar el seu discurs amb el seu crit acostumat de «Visca la Granja Animal!», i després de cantar Bèsties d’Anglaterra, va acomiadar als animals.

Després Squealer va fer un volt per la granja i va tranquil·litzar als animals. Els va assegurar que la resolució prohibint comerciar usant diners mai havia estat aprovada, ni tan sols suggerida. Era pura imaginació, probablement atribuïble a mentides difoses per l’Snowball. Alguns animals encara tenien cert dubte, però l’Squealer els va preguntar astutament: «Estan segurs que això no és alguna cosa que han somiat, camarades? Tenen constància de tal resolució? Està anotada en alguna part?». I ja que era cert que res d’això existia per escrit, els animals van quedar convençuts que estaven equivocats.

Tots els dilluns el senyor Whymper visitava la granja com s’havia convingut. Era un home baixet, astut de patilles amples, un comissionista en petita escala, però prou llest com per adonar-se, abans que qualsevol altre, que Granja Animal necessitaria un intermediari i que les comissions valdrien la pena. Els animals observaven el seu anar i venir amb cert temor, i l’eludien en tot el possible. No obstant això, l’escena de Napoleó, sobre les seves quatre potes, donant-li ordres a Whymper, que es parava sobre dos peus, va despertar el seu orgull i els va reconciliar en part amb la nova situació. Les seves relacions amb la raça humana no eren com havien estat abans. Els éssers humans, per la seva banda, no odiaven menys a Granja Animal ara que estava prosperant; al contrari, l’odiaven més que mai. Cada ésser humà tenia per segur que, tard o d’hora, la granja anava a declarar-se en fallida, i sobretot, que el molí de vent seria un fracàs. Es reunien en les cantines i es demostraven els uns als altres per mitjà de diagrames que el molí estava destinat a caure o, si es mantenia en peus, que mai funcionaria. I, no obstant això, contra els seus desitjos, van arribar a tenir cert respecte per l’eficàcia amb que els animals estaven administrant els seus propis assumptes. Un dels símptomes d’això va ser que van començar a anomenar la Granja Animal pel seu veritable nom i van deixar de pretendre que es deia Granja Manor. També van desistir de recolzar a en Jones, el qual havia perdut les esperances de recuperar la seva granja i es va anar a viure a un altre lloc del comtat. Exceptuant a Whymper, encara no existia contacte algun entre Granja Animal i el món exterior, però circulaven constants rumors que Napoleó anava a celebrar definitivament un conveni comercial amb el senyor Pilkington, de Foxwood, o amb el senyor Frederick, de Pinchfield; però mai es feia notar amb els dos simultàniament.

Va ser més o menys en aquesta època quan els porcs, sobtadament, es van mudar a la casa de la granja i van establir allà la seva residència. Una altra vegada els animals van creure recordar que s’havia aprovat una resolució contra això en els primers temps, i de nou l’Squealer va poder convèncer-los que no era així. Resultava absolutament necessari, va dir ell, que els porcs, que eren el cervell de la granja, comptessin amb un lloc tranquil per treballar.

També era mes apropiat per a la dignitat del Líder (perquè últimament havia començat a referir-se a Napoleó amb el títol de «Líder») que visqués en una casa en comptes d’una simple cor. No obstant això, alguns animals es van molestar en saber que els porcs no solament menjaven a la cuina i usaven la sala com a lloc d’esbarjo, sinó que també dormien en els llits. El Boxer ho va passar per alt, com de costum, amb un «Napoleó sempre té raó!», però la Clover, que va creure recordar una disposició definida contra els llits, va anar fins a l’extrem del graner i va intentar desxifrar els Set Manaments, que estaven allí inscrits. Però en comprovar que només podia llegir les lletres individualment, va portar a la Muriel.

—Muriel —li va dir—, llegeix-me el Quart Manament. No diu alguna cosa respecte a no dormir mai en un llit?

Diu: «Cap animal dormirà en un llit amb llençols».

El curiós era que la Clover no recordava que el Quart Manament esmentés els llençols; però com figurava a la paret, devia haver estat així. I l’Squealer, que passava en aquell moment per allà, acompanyat per dos o tres gossos, va poder aclarir L’assumpte i deixar-lo al seu lloc.

—Vosaltres heu sentit, camarades —va dir—, que nosaltres els porcs dormim ara als llits de la casa. I per què no? No suposaríeu, segurament, que hi va haver alguna vegada una disposició contra els llits. Un llit vol dir simplement un lloc per dormir. Per exemple: una pila de palla en un estable és un llit. La resolució va ser contra els llençols, que són un invent dels éssers humans. Hem tret els llençols dels llits de la casa i dormim entre mantes. I és veritat que són llits molt còmodes! Però no són més del que necessitem, puc afirmar-vos, camarades, considerant tot el treball cerebral que tenim avui en dia. No voldreu privar-nos del nostre repòs, oi, camarades? No ens voldreu tan cansats com per no complir amb els nostres deures. Sens dubte, cap de vosaltres desitjarà que torni Jones.

Els animals el van tranquil·litzar immediatament i no es va parlar més del tema respecte al fet que els porcs dormissin en els llits de la casa. I quan, dies després es va anunciar que d’ara endavant els porcs s’aixecarien al matí una hora més tard que els altres animals, tampoc va haver-hi queixa alguna sobre aquest tema.

Quan va arribar la tardor, els animals estaven cansats, però contents. Havien tingut un any dur i després de la venda de part del fenc i del blat de moro, les provisions de queviures no van ser tan abundants, però el molí ho va compensar tot. Estava ja semi construït. Després de la collita van tenir una temporada de temps sec i buit, i els animals van treballar més durament que mai, opinant que bé valia la pena córrer d’aquí cap enllà tot el dia amb blocs de pedra si així podien aixecar les parets un peu més d’alçada. El Boxer fins sortia de vegades de nit i treballava una hora o dues pel seu compte a la llum de la lluna. En les seves estones lliures els animals donaven voltes i voltes al voltant del molí semi acabat, admirant la fortalesa i la perpendicularitat de les seves parets i meravellant-se de què ells haguessin pogut construir alguna cosa tan important. Únicament el vell Benjamí es negava a entusiasmar-se amb el molí, encara que, com de costum, insistia en la seva enigmàtica afirmació que els rucs vivien molt temps.

Va arribar novembre, amb els seus furiosos vents del sud-oest. Van haver de parar la construcció perquè hi havia massa humitat per barrejar el ciment. Per fi va venir una nit en què la tramuntana va ser tan violenta que els edificis de la granja es van bressolar sobre els seus fonaments i diverses teules van ser desenganxades de la teulada del graner. Les gallines es van despertar escatinejant de terror, perquè totes havien somiat, simultàniament, que sentien l’espetec d’un canó llunyà. Al matí els animals van sortir de les seves caselles i es van trobar amb el màstil derrocat i un om, que estava al peu de l’horta, arrencat com un rave. Amb prou feines van notar això que un crit de desesperació va brollar de la gola de cada animal. Un quadre terrible saltava a la vista. El molí estava en ruïnes.

De cuita corrents tots es van abalançar cap al lloc. Napoleó, que rares vegades s’apressava a caminar, corria al capdavant de tots ells. Sí, allí jeia el fruit de tots els seus esforços, arrasat fins als seus fonaments; les pedres, que havien trencat i traslladat tan afanyosament, estaven esgarriades per tot arreu. Incapaços al principi d’articular paraula, no feien més que mirar tristament les pedres caigudes en desordre. Napoleó caminava d’un costat a un altre en silenci, ensumant el terra de tant en tant. La seva cua s’havia posat rígida i es movia nerviosament de costat a costat, senyal de la seva intensa activitat mental. Sobtadament es va parar com si hagués pres una decisió.

—Camarades —va dir amb veu tranquil·la—, sabeu qui és responsable d’això? Sabeu qui és l’enemic que ha vingut durant la nit i tirat a baix el nostre molí? L’Snowball! —va rugir sobtadament amb veu de tro—. L’Snowball ha fet això! De pura maldat, creient que anava a arruïnar els nostres plans i venjar-se per la seva ignominiosa expulsió, aquest traïdor es va arrossegar fins a aquí a l’empara de la foscor i ha destruït el nostre treball de gairebé un any. Camarades, en aquest moment i lloc jo sentencio a mort a l’Snowball. Recompensaré amb l’Ordre ‘Heroi Animal, de Segon Grau’ i mig búshel de pomes a l’animal que el porti mort. Tot un búshel al que el capturi viu.

Els animals van quedar horroritzats en comprovar que l’Snowball pogués ser culpable de tan greu acció. Va haver-hi un crit d’indignació i tots van començar a idear la manera d’atrapar a l’Snowball, si alguna vegada arribava a tornar. Gairebé immediatament es van descobrir les trepitjades d’un porc en la pastura i a poca distància de la lloma. Aquestes van poder seguir-se alguns metres, però semblaven portar cap a un forat en el mur. Napoleó les va ensumar i va declarar que eren de l’Snowball. Va opinar que l’Snowball probablement havia vingut des de la direcció de la Granja Foxwood.

—No hi ha més temps a perdre, camarades!, —va cridar Napoleó una vegada examinades les petjades—. Hi ha treball que realitzar. Aquest mateix matí començarem a rehabilitar el molí i el reconstruirem durant tot l’hivern, amb pluja o bon temps. Li ensenyarem a aquest miserable traïdor que ell no pot desfer el nostre treball tan fàcilment. Recordeu, camarades, no ha d’haver-hi cap alteració en els nostres plans, que seran complerts. Endavant, camarades! Visca el molí de vent! Visca la Granja Animal!