10

Pocs dies després dels sufragis, la policia acudí a la galeria d’art que Johann tenia oberta a la placeta des Mercat Vell. Eren aquells mateixos que havien anat a entrevistar-lo set anys enrere, quan investigaven la desaparició d’una nina, potser segrestada, segons la informació incerta d’una florista que havia vist un volkswagen de color blau marí aparcat a prop de la botiga de flors. Els va reconèixer i els convidà a pujar a l’apartament privat, lluminós i exquisit. Va treure una ampolla d’aigua de la gelera i dues copes.

—Em varen dir que, en estar de servei, només beuen aigua. Hi estan, també avui?

—Sí, també avui. És sorprenent que s’enrecordi, amb el temps que ha passat.

Un dels policies havia quedat ran del finestral i observava els paisatges de la ciutat antiga: un mar de teulades, els campanars de les esglésies, els terrats, la punta dels fassers dels jardins…

—Curiosament, no ha canviat res. No sé quants d’anys fa que el visitàrem a aquest apartament. Tot és exactament igual: com si el temps hagués quedat parat.

—El temps —va dir Johann— és una invenció moderna. Quan vinc a aquest refugi, m’agrada percebre que el temps no ha passat. Passen els dies, però només passen de forma aparent. Des d’aquí, tot el que abriga la mirada persisteix intacte. És millor així.

—Les mateixes teulades, els terrats, els campanars de les esglésies de sempre… És una delícia viure en un espai —preguntà un dels policies— on tot resta immutable?

—Ho és. I observar les coses que es resisteixen a empitjorar.

Es varen asseure. Era mitja tarda. El sol de l’horabaixa entrava pel finestral i allargava les ombres, mòrbides poc abans del crepuscle. Els policies varen beure’s l’aigua de les copes. Un d’ells insistí a recordar l’anterior vegada que vingueren a aquell apartament, feia devers set anys. Johann va dir:

—No sé quants d’anys fa, amb exactitud: sis, o set… No ho sé. Era en ocasió de la desaparició d’una nina. Potser era un segrest. Una florista havia vist un cotxe aparcat prop de la botiga de flors. Un volkswagen golf de color blau marí.

—Entrevistàrem alguns centenars de persones que tenien a nom seu un cotxe d’aquest model i d’aquest color. Gairebé totes eren suspectes. Després, encara hi havia els que les cases de cotxes oferien en lloguer… I els que podien haver arribat en els ferris, i… Quasi tornàrem bojos amb la quantitat d’informació inútil que arreplegàrem.

—I arribà a aclarir-se què havia passat? Vaig seguir la notícia als periòdics durant algun temps. Fins que deixaren d’ocupar-se’n.

—La policia es veié obligada a arxivar el cas per manca d’indicis. No se’n va saber res, ni es va trobar el cadàver, en el supòsit que l’haguessin assassinat.

—Però el que avui ens ha portat a visitar-lo —afirmà l’altre policia— és un altre fet: fa pocs dies va morir la seva mare, dona Apol·lònia Vives, la senyora de les terres d’Aubarca.

—L’enterràrem despús-ahir —va respondre Johann—, al panteó familiar on són enterrats l’oncle Andreu Martí i la tia Maciana Vives… Comença a haver-hi massa gent que he estimat, a aquella fossa.

—El metge que signà el certificat de defunció va posar que havia mort d’accident.

—Sí, fou un accident. Es va precipitar pel buc de l’escala. La meva mare seia en una cadira de rodes. Es fatigava molt, quan havia de moure-la per ella mateixa. Vaig arribar pocs minuts després de la desgràcia, quan era inevitable la mort.

—Però no era sola, hi havia algú que la podia atendre.

—Hi era Dovima, la criada de tota la vida. Ens ha estimat a tots i no ha tingut més família que nosaltres. Mai no es movia del seu costat. Potser era una mica gran per moure la cadira. I la mare havia engreixat, aquests últims anys.

—El jutge pensa que probablement aquesta versió és la correcta. Però…

—Només probablement? —preguntà Johann—. Què vol dir?

—No hi ha res de particular, en principi. Si hi hagués hagut el més petit dubte hauria fet que facessin l’autòpsia al cadàver. No ho considera necessari, de moment.

—Però què vol dir de moment? Només fa dos dies que enterràrem el cos de la mare. Què han vingut a dir-me?

—Es tracta d’un tràmit, gairebé rutinari. El jutge vol fer mitja dotzena de preguntes a la criada. Ha dit que es diu Dovima?

—Sí. Es diu Dovima.

—Doncs unes poques preguntes.

A Johann no li agradava que el jutge es disposàs a interrogar Dovima. Sabia que ella no es deixaria embullar per ningú, que se’n sortiria airosa.

Però tenia por. Dovima és gran, es deia, i ha perdut aquells estranys poders que feien que guanyàs totes les partides. De sobte començà a donar voltes a les possibles preguntes amb què el jutge podia encarar-se a la criada. I dubtava d’ella. Havien passat molts d’anys des que posseïa la capacitat de mossegar les paraules, només que travessassin les seves dents. Tant, que semblava que havia de mossegar el primer que es posava a tir. Es revestí de coratge i pensà que no podia mostrar la més petita feblesa. Mirà els dos policies als ulls i els va dir:

—D’acord. Quin dia vol fer les preguntes, el jutge?

—Demà, si pot ser. Acudirà a les cases d’Aubarca en el seu cotxe, a les deu del matí, si els va bé. L’acompanyarà un escrivent. Cregui’m, no els vol molestar en excés.

—Com es diu, el jutge?

—Ramon Lleonard. Però podria esser un altre: porta aquest tema perquè estava de guàrdia. És un home afable. Tindrà ocasió de comprovar-ho, demà.

A Johann, aquest nom no li deia res de particular. Va pensar que potser li agradava passar desapercebut, perquè mai no havia vist el seu nom a la premsa, vinculat a la instrucció de la corrupció urbanística. Potser, es deia, la seva feina es dirigeix a altres temes relacionats amb els delictes de sang o amb la droga… Però aquella tarda advertí Dovima. Li va dir que dos policies havien acudit a veure’l amb la finalitat d’informar-lo sobre l’interès del jutge de plantejar-li algunes qüestions.

—Tot està clar, Dovima. D’acord? La senyora féu rodar la cadira. Hi posà tota la força, però no calculà la distància que la separava de l’escala. No va poder alçar el fre. Es va llançar pel buc sense que tu fossis a temps de parar la desgràcia. Vaig arribar que les coses eren a aquest punt. No diguis que havíem discutit, que havia descobert… No parlis d’això.

La criada només va dir:

—Pobrissó, Johann, pobrissó. El meu nin sap que Dovima el protegeix. No sóc el teu pare?

Aquella nit no va menjar res. Es recollí a la cambra, disposada a fer les seves devocions. Johann preparà una mica de sopar i acudí al refugi. Hi passà unes hores i, al final, quasi de matinada, pujà a la seva cambra. No fou capaç, tanmateix, d’adormir-se. Intranquil, tractà d’imaginar aquell jutge que havia de venir l’endemà amb el propòsit d’interrogar Dovima. Per què ho feia? No havia ordenat l’autòpsia del cadàver i, a pesar d’això, es podia pensar que amagava certa sospita. Podia esser, emperò, que només fos una excusa, una estratègia per esclarir altres extrems relacionats amb les pressions urbanístiques amb què alguns polítics acorralaven les terres d’Aubarca. Però què en sabia Dovima, d’aquests desordres? Les hores queien, feixugues. Al final, poc abans de l’alba, es condormí. Però estava cansat. En despertar-se, el sol de tardor es filtrava entre un polsim de pluja que queia amb lentitud. Havia sentit els lladrucs d’uns cans. Obrí la finestra i descobrí que Dovima s’havia suïcidat, durant la nit. S’havia penjat en una branca del lledoner, enmig de la clastra. S’havia passat un vencís pel coll amb un nus corredor, havia pujat en un caixó de fusta i havia saltat. Els peus es gronxaven a frec de terra. La brusca li remullava els cabells, i el vestit, i les mans com despenjades dels braços. Una mica de vent arrencava les fulles esgrogueïdes de l’arbre i les escampava pel trespol, sota el cos de la morta. Va córrer cap avall, ni que volgués auxiliar-la, encara. I es trobà allà enmig, sol, encarat al cos de Dovima. Tenia els ulls oberts: dues boles de vidre com les de les bèsties dissecades del gabinet. I era com si parlàs: «No pateixis, Johann, Dovima no dirà res a ningú, el jutge se’n tornarà al jutjat amb les mans buides». Pujà de bell nou, agafà el telèfon i avisà la policia. No tardà a arribar, alhora que ho feia Ramon Lleonard.

—Succeí que tenia dues mares —confessà al jutge—. En tres o quatre dies totes dues han mort d’accident. Si se’n pot dir accident de fer un llaç corredor a una corda, passar-se’l pel coll, fermar l’altre cap a la branca d’un arbre, enfilar-se en un caixó i…? És estrany.

—Sí. És estrany.

—Una coincidència que em fa tremolar.

—Per què?

—No ho sé. Tenia dues mares. A vegades es posaven geloses. Era com si es provassin a veure quina de les dues m’estimava més.

—Hauríem de saber què sentia el seu fill per cada una d’elles. A quina de les dues estimava més.

—No sabria dir-ho. I ni he arribat a saber si era amor. La mare era exigent i poc amorosa, l’altra m’encobeïa i m’omplia d’afectes, tot i que a vegades em deia que potser era el meu pare. Ens posàvem a riure. La mare no me’n va parlar mai, ni en va parlar a ningú. Per a molts el meu pare era desconegut. La tia Maciana Vives estava convençuda que era fill del seu home, però no en deia res. Es limitava a fer la beneita, i he de dir que hi era destra. Durant tota la vida s’hi havia entrenat. També es comportà com una mare, potser fou la millor.

—Tres mares és un excés —va comentar el jutge.

—Quan em vaig casar, la meva parella tornà a repetir la comèdia. Un altre cop hi havia una dona que em volia fer de mare. No és extravagant? I jo n’estava tip. Ho vaig dir i es varen ofendre: «Vull una puta al llit, no una mare». El matrimoni fracassà.

El jutge donà l’ordre que despenjassin el cos de Dovima. Johann plorava. Va pensar que s’havia suïcidat en veure’s incapaç d’encobrir-lo. Se sentia vella i estava cansada. I va creure que, només que la pressionassin una mica, li farien dir que ell havia ordenat que llançàs la mare, barca i bolic, pel buc, al femer dels monstres. Hi havia marques de sang i ratlles de les rodes de la cadira sobre el referit. Potser, els crits de dona Apol·lònia encara sonaven entre les quatre parets que tanquen l’escala que mena al gabinet de l’oncle Andreu Martí. Ara percebia que les cases d’Aubarca feien olor de mort, mentre presenciava com desfermaven la corda i col·locaven el cadàver en un taüt. No eren gaires: el jutge, dos agents del cos policial, un funcionari del jutjat i els homes de la funerària portaren a terme la feina. Ningú no deia res. Johann va comprendre que Dovima havia marxat de la vida perquè s’havia vist incapaç de mentir. Justament, també ho pensava el jutge.

L’endemà, al funeral, ocult en la penombra, Ramon Lleonard observà la presència del fill de la florista.

Pocs dies després, una veu anònima telefonà a la galeria d’art i preguntà per Johann. Era la veu d’un home jove. Li va dir que necesitava parlar-li amb urgència. Va respondre que acabava d’enterrar dues persones estimades, que preferia demorar l’entrevista, que estava cansat. La veu insistí que no l’allargàs, el temps, que no els convenia a cap dels dos. Però Johann no li havia preguntat de qui es tractava. Ho féu:

—No sé si he d’entendre en les seves paraules una amenaça encoberta, com si volgués intimidar-me. Em pot dir qui és?

—Sí. Però no sé si el meu nom li dirà gran cosa. Em dic Miquel. Ha sentit parlar del fill de la florista? Doncs sóc aquest.

Varen quedar per veure’s l’endemà, a mig matí. Aquella nit, Johann va estar intranquil, preocupat. Helena observà l’agitació, però va creure que la mort traumàtica de les dues dones era a l’arrel d’aquella inquietud. Es va estranyar que no ploràs, com si se li haguessin assecat els ulls. Debades va tractar d’ajudar-lo. Es va passar la nit amb la mirada com espantada, clavada al sostre d’aquell racó secret. De bon matí abandonà l’habitacle i pujà al casal d’Aubarca. Tot just començaven a veure-hi. El vespre anterior havia obert totes les finestres perquè el vent de la nit s’emportàs les ombres dels morts. Amb l’aire de l’alba les cortines començaren a gronxar-se lentament, misterioses. Va recórrer les estances, la cambra de sa mare, el recambró de Dovima, les sales pompeianes i arribà al balcó que s’obria a la clastra, davant el lledoner. Va observar el paisatge fred, com escombrat pel vent, alhora que estrenyia els punys i es mossegava els llavis. Lluny, a l’altra banda de l’horitzó, la ciutat es despertava inquieta. Es va sentir derrotat, aquella matinada. Potser han descobert el meu secret, es deia. Què putes volen? I parlava en plural perquè estava segur que rere aquella visita hi havia més gent. Qui són? Es va asseure en un balancí, reclinà el cap i tornaren a presentar-se-li les imaginacions que havia teixit. Què saben de mi? Tancà la casa, posà el cotxe en marxa i es dirigí a la galeria d’art, a la placeta des Mercat Vell. L’esperava un jove atent, disposat a esser cortès.

—Em dic Miquel Montcada. Vaig pensar que el cognom no li diria res i em vaig limitar a fer servir el malnom amb què em coneixien al barri en què vaig viure. Llavors era un adolescent la mare del qual tenia una botiga de flors a la cantonada d’un carrer lluminós, les cases del qual s’enfilaven pels costers que voregen els boscos de Bellver. Vaig pensar que, si li deia que li telefonava el fill de la florista, m’identificaria amb més facilitat.

—I per què va pensar això?

—Li ho he de dir?

—M’ho dirà en un altre lloc. Pugi, si vol, al meu apartament. És aquí mateix, molt a prop. Hi estarem més tranquils.

Johann el conduí al petit pis des d’on podia veure’s un mar de teulades, fins a la Seu, alguns fassers… Obrí la porta i el féu passar. La por l’atordia. I, això no obstant, aquell jove no tenia gaire més de vint-i-dos anys. L’ansietat féu que posàs un cert aire agressiu a les coses que deia.

—Passi sense por —va dir—. No hi ha un detector de metalls. Ho dic per si porta una pistola…

—La gent que el visita a aquest apartament porta una pistola? —preguntà.

—No. Li ho he dit sense mala intenció.

Miquel Montcada es detingué a observar l’exquisidesa de la decoració, les pintures, el paisatge que s’entreveu pel finestral que s’obre a la terrada, encara que fos en un dia ventós i gris. Johann no esperà gaire temps. I decidí que no havien pujat a aquell espai íntim per contemplar la decoració ni veure el paisatge.

Va dir:

—Haurà d’explicar-me què vol saber. Tenia pressa de veure’m. Per què ha vingut?

—Ha disposat d’una nit per pensar-hi. Són moltes hores, si tenim en compte que no ha dormit. De segur que no en té la més petita sospita?

—En què vol que pensi? Estic trist i vostè em telefona per dir-me que em convé que parlem. De què hem de parlar?

El jove va somriure. Hi havia un rastre de sarcasme als seus llavis.

—Però està segur que no m’havia vist mai?

—Sí.

—L’hauré d’ajudar a fer memòria. No fa gaires nits, coincidírem en un restaurant de l’interior de l’illa. Era un lloc recerat i secret, sobre un pujol des d’on es pot veure la ciutat i el port. És un lloc fosc: els llums hi són ocults entre les voltes i, sobre les taules, unes espelmes accentuen les ombres. Podríem dir que és l’indret ideal per refugiar-s’hi els enamorats i els conspiradors. En les dependències d’una vella casa senyorial un alemany ha aconseguit reunir la conspiració i l’amor, al capdavall una mateixa perversió.

—Però què em diu? No sé de què em parla.

—A aquell restaurant vostè hi era acompanyat d’una dona molt jove al seu costat. Es diu Helena i, quan érem al·lots, vàrem jugar plegats, i abans d’anar a l’institut havíem coincidit a la mateixa escola. Férem com que festejàvem d’amagat de tothom. No em dirà que no ho sap, això. Vostè l’ha tingut segrestada durant anys, mentre pensàvem que era morta. On l’ha tinguda? On és, ara mateix? Probablement en un racó secret d’Aubarca. Vostè estava nerviós, aquella nit. Jo seia a la taula del costat amb una amiga. Ella em va reconèixer. M’havia observat durant el sopar. Li vaig dir que s’equivocava, s’enrecorda?: «No sóc el Miquel que cerca».

—Per què ho va fer?

—Hauria preferit que digués la veritat?

—Què vol ara? Em pot denunciar a la policia, pot treure la pistola i fotre’m dos tirs…

—Per què s’entossudeix que duc una pistola a la butxaca?

—Ho sé només de mirar-lo a la cara.

—Doncs no he vingut a fotre-li dos tirs. Si sóc aquí és amb la intenció d’arribar a un acord.

—Un acord? Què vol que acordem?

—Vostè és l’hereu de les terres d’Aubarca. La seva mare, dona Apol·lònia Vives, és morta. També ho és la vella criada… Ara té les mans lliures i pot fer i desfer.

—Què vol que faci?

—He vingut per fer-li una proposta de compra. Les persones per a les quals treball necessiten aquestes terres. Vostè ha de vendre-les al govern de l’illa. Aquest en farà la requalificació i les traurà a subhasta. Ara són preurbanitzables. Si el govern considera que són necessàries per al bé públic… Pensi que nosaltres guanyarem el concurs. Potser en farem un barri de disseny. Un barri nou que projectarà un dels millors arquitectes d’Europa. Mantindrem alguns elements arquitectònics, els imprescindibles per oferir la imatge de modernitat en un entorn arcaic. Diguem-ne històric. Pel perfil que tenim dels futurs compradors sabem que és gent d’alt nivell adquisitiu, que els agrada el contrast: el minimalisme que prescindeix de tot el que s’aparta de la línia recta en connivència amb els arcs medievals de marès.

—El que em diu, li ho assegur, em sembla podrit. Em proposa que vengui les terres al govern i que, un cop convertides en urbanitzables, la seva empresa les comprarà al preu que estableixi l’autoritat pública. En pagaran un preu raonable. Llavors, s’ocuparan d’ingressar a nom dels polítics que hauran intervingut en l’operació els diners pactats. A quin paradís fiscal ho faran: Suïssa, les Bahames, Hong Kong, les illes Caiman… He tingut altres propostes, al llarg dels anys. Les terres d’Aubarca han estat cobejades per tota casta d’especuladors, en conec l’espècie. Pot suposar que m’han fet ofertes milionàries i m’hi he negat sempre.

—S’hi ha negat sempre, però…

—Però què?

—Aquells pretendents negociaven en inferioritat de condicions. En el nostre cas —permeti’m que parli en plural— és diferent.

—Per què?

—Necessita que li ho expliqui?

La conversa havia adquirit un aire tens. Més que les paraules, ho eren els silencis, tot el que no deien. Miquel Montcada, el fill de la florista, somreia, cínic. Johann s’atreví a reprendre’l.

—He d’entendre que ha vingut a veure’m per fer-me un xantatge?

—No m’atreviria a parlar de xantatge. És una paraula barroera, i em repugna. Diguem simplement que es tracta d’una amenaça provinciana.

—Una amenaça?

—També és una paraula excessiva. Podríem dir que és una invitació a vendre les terres. El que li propòs és que ens faciliti el camí per dur a cap una acció urbanística d’envergadura. Puc assegurar-li que n’hi haurà que ho veuran amb bons ulls.

—És una amenaça. La gent que s’amaga rere seu —perquè vostè és jove i em costa de creure’l tan cínic— ha situat sobre el tauler totes les peces i n’ha calculat les possibilitats. És una jugada perfecta. No fa vuit dies va descobrir que tinc retinguda la jove que vaig segrestar quan era una nina, fa més de set anys. No li contaré per què vaig fer-ho.

—Això li ho explicarà a la policia.

—A la policia?

—Li ho contarà en cas que es negui a vendre les terres.

—No és un xantatge? No fa més d’una setmana que va descobrir Helena en un restaurant on acudeixen els amants secrets i els polítics corruptes. Qui sap els negocis bruts que han arribat a fer-hi, a l’empar d’unes parets que un empresari alemany ha rehabilitat de manera exquisida i ha convertit en un restaurant de luxe, mentre un pianista interpreta els Nocturns de Chopin. Els diners de la corrupció us arrosseguen cap al refinament. Sou així de vulgars. Succeí per casualitat. Aquella mateixa nit va morir la meva mare, d’un accident. Pocs dies després es va treure la vida una criada vella: es penjà en una branca del lledoner de la clastra. En tan pocs dies els seus sequaços han dissenyat una estratègia perfecta, decidits a tancar-me en un corral sense porta. Vostè fou amic d’Helena. Un amic de la infantesa que, probablement, en saber que havia desaparegut, va plorar-la. Sobretot, quan tingué la sospita que era morta.

—Va plorar-la molta de gent: els pares, els veïns del barri, els mestres, els companys de l’escola… Va plorar-la l’illa. Els periòdics publicaren la seva fotografia. Se’n posaren còpies als llocs públics. Per si algú l’havia vist… La policia féu una recerca intensiva, però inútil. La televisió… Hi va haver manifestacions pels carrers de Ciutat. Qui podia pensar que la retenia… una bèstia? És excessiu, una bèstia?

—Hauria d’haver dit… el seu protector. No he fet més que protegir-la.

—De què?

—De vosaltres.

—I va tancar-la a l’infern, a fi de protegir-la? En un nínxol, ni que fos morta. Nosaltres som l’infern, els que l’estimàvem som l’infern? No sap què és l’infern, senyor Johann Vives. L’infern és la mirada amb què els meus ulls el miren. No hi ha cap més infern.

—I els meus ulls, com el miren, senyor Miquel Montcada? L’atzar féu que el seu amic d’infància descobrís el meu crim. Pocs dies abans del segrest vostè li havia regalat una rosa. Ho féu d’amagat. Durant molt de temps Helena va plorar la rosa que s’assecava en un prestatge de la seva cambra, a la casa del costat del torrent, voltada d’heures. Passats els anys, el seu amic descobreix que una bèstia —està segur que se’m pot dir una bèstia?— l’ha tingut tancada en una cambra secreta. També hi ha cambres secretes a les cases d’Aubarca. I el seu amic, lluny d’intentar alliberar-la, decideix de treure’n un benefici. Em telefona perquè l’urgeix veure’m i m’amenaça. En pocs dies ha tingut temps suficient per dissenyar una estratègia que m’obligui a vendre les meves terres… Ja li he dit que m’hi he negat sempre. Tenen un pla B per si sóc caparrut i decidesc no cedir als seus requeriments?

—No ho hem previst, perquè no comptam que pugui fer-se el fort. Aquest no és el seu temps i vostè sap que hi ha un temps per a cada cosa. Estam convençuts que signarà l’escriptura de compravenda.

—M’explicarà què volen?

—Li ho posarem fàcil. Vindrà un notari a casa seva. Hi haurà un representant del govern que signarà, juntament amb vostè, l’escriptura. La venda es justificarà perquè el projecte serà declarat d’interès social. Hi serà present el director executiu de l’entitat financera que haurà d’avalar l’operació immobiliària durant tot el procés. Pocs dies després es traurà a concurs i nosaltres ens hi presentarem amb la garantia de guanyar-lo. Vostè cobrarà en efectiu. Li faran entrega de trenta milions d’euros en un maletí, i li convendrà aprofitar la presència del notari per designar un apoderat que administri els seus altres béns: la galeria d’art, aquest apartament, les propietats immobiliàries que té en altres indrets de l’illa… Posarem un avió particular a la seva disposició i li farem entrega d’un passaport per a Helena. Naturalment, amb una identitat nova. Però potser ja la té, la nova identitat. Als papers que vostè guarda, es diu Maria. No em digui que no és així. L’avió els portarà allà on vulguin establir-se. Només han de fer dir-ho. Controlam algunes ambaixades. D’aquesta manera posarà punt final a l’angoixa de viure d’amagat. D’Helena ningú no s’enrecorda. Si de cas hem de fer-li un altre passaport podria dir-se Cristina, Aina, Jasmina… Pot estar tranquil.

En acabar el discurs, Miquel Montcada estava cansat. Potser, Johann també ho estava.

Ramon Lleonard volia saber si Johann l’havia informat de la visita del fill de la florista. Si li havia dit que, la nit en què es trobaren al restaurant, el jove que li havia negat que fos el seu amic havia mentit. Era important saber per quin camí s’havia compromès en aquella acció de xantatge, què havia de treure’n i qui havia de pagar el seu servei. I saber quins eren els membres del govern compromesos en la prevaricació, en els delictes de malversació de diners públics, d’estafa, de frau… I havia de saber qui s’amagava rere aquell grup de negocis disposat a convertir-se en l’empresa adjudicatària del concurs. L’illa era plena d’escàndols: havien desaparegut milions d’euros de les caixes públiques, es construïen macroprojectes inimaginables: un palau de congresos, una línia de metro, un enorme hospital, carreteres que canviaven la fesomia de l’illa i esquarteraven el vell país tret a l’encant. S’habilitaven antigues cases senyorials i les comprava la nova classe poderosa: els nou-rics. Havien après una vella lliçó: ningú no amuntega una fortuna de manera ràpida si no és a força de negocis bruts. El mite de Joan March tornava a fer-se omnipresent: el pirata més gran de la Mediterrània, el creador d’un imperi econòmic de dimensions incalculables, capaç d’aplicar solucions inconfessables a l’estratègia comercial. Des del govern es feia espionatge electrònic. Els responsables de la funerària municipal venien tombes a la meitat de preu als seus familiars. Traficaven amb els taüts com es trafica amb la cocaïna. Es construïen cases de luxe en espais protegits. Es dissenyaven solars sobre els rostolls. La terra tornava a esser salvatge, perquè arreu creixien els ullastres i els pins… L’illa…

—No me’n va parlar. No vaig saber que el fill de la florista m’havia enganyat. No aconseguesc entendre-ho.

A Helena no li agradava sentir aquelles històries. El jutge volia que sabés quina realitat l’esperava.

Ella li deia:

—Em fa por el món on he vingut a caure. No sé si hi tinc un lloc.

—Johann era a punt de morir i t’advertia que no marxassis.

—No cessava de repetir aquell crit: «No te’n vagis, Helena, no arribaràs enlloc, tanmateix. Et trobaràs amb un món que s’esbuca…».

—El món sempre s’esbuca —advertí el jutge.

—De sobte, la veu de Johann es va apagar per sempre. Només se sentia el renou de les màquines, ni que fossin ocells amb les ales de ferro. Havia omplert el nostre refugi de roses. Em va dir que l’havien obligat a vendre les terres i li havien facilitat la fugida cap a un país exòtic. Decidí deixar-se sepultar sota els enderrocs. Em féu despullar per esperar la mort. Ell també s’havia tret la roba. Els va vendre les cases d’Aubarca, el pinar de l’Àngel, el sementer dels llamps, les séquies velles per on arribava l’aigua de la muntanya, les terres de conreu i les pastures. Els ho va vendre tot, com li ho havien manat. Però no es resignà a partir com un delinqüent. Al refugi portà una maleta de diners. Li vaig suplicar que em deixàs fugir. Em va respondre: «No te’n vagis, esperarem les grues i les pales». Arribaren les màquines i soscavaren la terra fins que foradaren el nostre recés. Johann volia que consentís a morir al seu costat.

—Per què vols anar-te’n? —preguntava.

—Estic cansada, Johann. No puc resistir més l’angoixa, com un ofec. No em vull morir, tu ho saps. M’has obligat a viure en una tomba. No és necessari que torni a repetir-te tot el que t’he dit centenars de vegades. Ets monstruós, Johann, ets monstruós… No la sents, la balada dels monstres de l’oncle Andreu Martí? Ens arriba del gabinet perdut al fons de l’escala.

—T’he estimat, Helena, d’una manera diferent. Pensaran que sóc un home pervers que frueix de fer el mal. He patit d’estimar-te. No sé si sóc un místic.

Els primers enderrocs van caure-li a sobre. El retingueren immòbil, subjecte a les pedres. Debades s’hi esforçava, però no aconseguia alliberar aquell cos atenallat sota el pedrum. Les pales tornaven a envestir les parets. Helena s’abrigà un tros de manta i es disposà a fugir per una escletxa oberta al mur. La pols cobria l’entrada del refugi. Llavors havia de córrer abans que, de bell nou, les mordales de la màquina tornassin a envestir les parets.

—No te’n vagis, Helena. Tanmateix no arribaràs a enlloc.

No el suportà més, aquell crit.

—El meu cor se’n ressentia i no volia fer-ho. El cervell, no obstant això, donava l’ordre: «Mata’l», em deia. «No esperis. Mata’l. No tens altra manera d’esser lliure. Atreveix-te a somniar la llibertat».

—No arribaràs enlloc…

—Era a punt d’escapar-me de l’enfony i vaig tornar a rere. La claror del dia s’obria davant meu, però era una llum polsosa. Només per un instant, vaig tornar arrere. I vaig agafar una pedra, una pedra viva de les que havien saltat dels murs. Quasi no podia alçar-la i no sé d’on vaig treure la força. Li vaig esclafar el cap. De sobte, la veu de Johann es va apagar. No estava segura que l’hagués mort.

Helena plorava. Ramon Lleonard la retenia dins els seus braços.

—No ploris. No mereix el teu plor.

—Era atent, delicat. A vegades tornava a esser un nin. Conservava d’aquell temps una certa frescor. Em feia por, i ràbia, i pena… Era tendre i cruel.

Era tard i el jutge es diposà a marxar.

—He de deixar-te, Helena. La teva història ens ha permès descobrir una trama de corrupció política d’alt voltatge. N’hi ha més sobre les quals no sé si la justícia arribarà a posar mai les urpes. Gràcies.

—Puc fer-li una pregunta?

—Digues.

—Què s’ha fet del fill de la florista?

—És a la presó. N’hi haurà d’altres que el seguiran. Era el primer de la llista…

Ramon Lleonard va marxar amb lentitud. Féu un gest i s’acomiadà. Tancà la porta. Helena s’aixecà del llit i acudí a la finestra. Observà les terres, més enllà dels jardins que voregen l’hospital, sobre un fons de muntanyes. La llum de l’horabaixa allargava les ombres. Va veure com el jutge sortia de l’edifici en direcció a l’aparcament de cotxes. De sobte, va aparèixer un home que es cobria la cara amb una bufanda. Es va treure una pistola de la butxaca i li disparà al cap. Ramon Lleonard va caure estès a terra i la sang aviat féu un bassiol. Els papers que portava sota el braç voleiaren pel trespol de ciment. Helena cridava, boja de terror. Abans que algú acudís a auxiliar el jutge, va veure que l’assassí pujava en un cotxe. Encara li féu un altre tret. Va pensar que volia rematar-lo. Només va veure que l’assassí pujava en un cotxe.