5

Poc temps després la pluja mancabava, mentre la tarda s’obria a la nit. Helena s’havia cansat. La visita del frare i la seva obsessió per la gàbia que el vent llançà al trespol l’havien afectat de manera profunda. No tenia ganes de continuar la relació i hauria preferit tancar els ulls, treure’s del cap el dany que sentia. Volia no tornar a pensar en res que desvetllàs de bell nou els monstres que la cridaven a l’interior de la ment: la por, la percepció que el temps havia romàs immòbil, la pèrdua de les coses millors de la vida, aquelles que estimava, la desmemòria. N’escoltava els bramuls. S’alçaven, els monstres, i l’obligaven a sentir la seva veu aspra, amenaçant. Potser eren els esgarips de les màquines, el renou de les mordales de ferro en mossegar la terra, l’escomesa de les excavadores, el mugit de les grues. I entre aquells renous, la veu de Johann: el crit de la bèstia que es mor sota les pedres, ofegat per la pols, a l’últim racó del laberint. Era el fill d’un bou i d’una dona. Potser tenia el cos del bou i el cap d’un home. Helena l’havia observat sovint, la ratlla on finia la bèstia, a l’indret del coll, una línia on acabava el cuir gruixut i començava la pell humana, i havia pensat que potser aquell punt era la marca per on havia de decapitar-lo. Així: rac, rac. I prou.

Poc abans de la nit, emperò, just abans d’adormir-se, Helena tingué una visita inesperada. Ramon Lleonard era a punt de partir. Entrà una infermera i li féu un escolt a l’orella. El jutge observà Helena de reüll i va pensar que possiblement no era el millor moment perquè vingués el pare, però que, tanmateix, tard o prest hauria d’encarar-se a la presència d’aquell home. Li va dir que li facés alguna observació —que estava cansada, que no era l’hora més justa per rebre un xoc emocional, que havien de tenir en compte la feblesa psíquica en què es trobava, que la reacció que tindria era imprevisible—, però que passàs. Va sortir de la cambra i, després d’uns pocs minuts, entrà de bell nou acompanyada d’un home encara jove, profundament torbat i insegur. El jutge va indicar-li amb la mà que s’esforçàs a contenir l’emoció.

Es dirigí a Helena i va dir:

—Escolta’m. Ha vingut el teu pare. La policia l’ha pogut localitzar avui mateix. És aquí i et vol veure. Està content de retrobar-te. Què li dius?

—Jo també n’estic, de contenta. Et pensaves que era morta, pare?

El plor es menjava les paraules. Helena no gosava obrir els ulls. El mirava, aquell home que li retenia les mans entre les seves. I es mossegava els llavis. I els parpres se li omplien de pluja. El jutge esperà a parlar que hagués passat la primera impressió i, en algun moment, va dubtar de deixar-los sols, però no ho féu. Quan es va decidir a intervenir, la veu li havia tornat aspra, com si de sobte se li hagués enfosquit. S’adonà que tenia la pell dels llavis seca i se’ls remullà amb la llengua. Finalment, s’atreví a dir:

—Tot d’una que et tinguérem identificada i reobrírem el teu expedient, aviat vàrem saber on vivia el pare. No ens ha estat difícil de trobar, fins que la policia ha decidit parlar amb ell i dir-li que la jove que havia aparegut de davall terra és la seva filla. Ens ha dit que, en llegir la notícia als periòdics, havia pensat en aquesta possibilitat, però havia desistit de fer cap pregunta. Va creure que tornaria a esser una capa de boira compacta, com altres vegades en què s’havia il·lusionat inútilment.

El pare va dir:

—He esperat dies i anys el teu retorn, fins que varen donar-te per morta. No sé si vaig arribar mai a resignar-m’hi. Hi havia dins meu una espurna de coratge. Però vaig ofegar-la i em vaig dir a mi mateix que era il·lusòria.

—Et veig jove, pare. Tens bon aspecte i has engreixat, des que ens havíem vist per darrera vegada. Estic convençuda que has deixat l’alcohol. Què en diu la mare? Us veieu, a vegades? Per què no ha vingut? La policia no l’ha avisat? Ningú no li ha dit que la jove que ha romàs segrestada tant de temps és la seva filla? Estic segura que en saber-ho es posarà a córrer.

—La mare ja no hi és, Helena.

—Per què, no hi és?

—Pocs mesos després del teu segrest li diagnosticaren un càncer al ventre. Tenia molt de mal, estès per tot el cos. Els metges es contradeien: uns eren partidaris de no tocar-la, d’altres d’obrir-la i intentar esbrinar si es podia fer alguna cosa. Va guanyar la segona opció, però tornaren a tancar el ventre. Encara es va barallar amb la malaltia durant un any.

—Tingué molt de mal?

—Sí. Va esser necessari aplicar-li una medicació d’impacte que la mantenia prostrada durant dos o tres dies, sense forces. Mentre aquella droga feia el seu efecte, no tenia mal. Però, tot i que tenia tant de dolor, només deia: «Tornau-me la filla. És l’únic que tinc».

—M’agradaria que em diguessis què deia amb exactitud: «Tornau-me la filla. És l’únic que tinc». O potser deia: «És l’única que tinc». No és la mateixa cosa.

—No puc enganyar-te. Deia: «És l’únic que tinc».

—D’acord.

—Ja en l’últim tram, a la clínica la tingueren sedada fins que es va morir. El final va produir-se de nit, poc abans de les dues de la matinada. Em va telefonar el metge de guàrdia i em va dir que la situació s’havia agreujat, que probablement en arribar a la clínica la trobaria morta.

Hi va haver un silenci que es va estendre en l’aire enrarit de la cambra de l’hospital. Era un silenci fosc. El jutge aprofità per anar-se’n discretament. Ho va fer sense dir res. No volia interrompre l’emoció de l’encontre i pensava que tenien moltes coses a dir-se. Helena obrí els ulls i preguntà:

—Vares plorar-la, la seva mort?

—No. Estava greu. Patia molt. No hi havia una altra porta oberta per a ella. Havia hagut de lluitar en dos flancs: les conseqüències de la teva desaparició i la malaltia. Va perdre totes dues guerres.

—I va viure-les sola, aquestes guerres?

—Sí, bastant sola.

—I no et provocà un sentiment de pietat, ni la seva tragèdia féu que sorgís cap a aquella dona que havies estimat quelcom molt parescut a la compassió? Perquè us havíeu estimat.

—Potser només ens ho havíem cregut.

—M’agradaria saber que vaig néixer d’un acte d’amor. Vaig pensar moltes vegades en vosaltres, mentre estava segrestada sota terra. L’home que em tenia sotmesa em va dir que no us interessàveu per mi, que no havíeu fet el més mínim senyal ni havíeu respost a la demanda de rescat.

—Ningú no ens va demanar mai un rescat.

—N’estava segura. Però ell volia que cregués que us n’havíeu desentès.

—Ell…? Qui era ell? Els diaris diuen que el trobaren mort sota un túmul de pedres i terra. Expliquen que tenia el cap esclafat pels enderrocs que li havien caigut a sobre amb la demolició.

—Podien haver-me rebentat a mi, també. L’atzar féu que me’n sortís: de la força de les pedres amb què les pales tractaven d’omplir aquell buit i de la pressió de l’home que em tingué sotmesa: «No te’n vagis Helena», cridava. «No te’n vagis. No arribaràs enlloc, tanmateix».

—I partires…?

—Vaig fugir com l’animal que s’escapa d’un parany. Corria perduda en un laberint de pols. El vent de garbí em fuetejava la cara i tots els membres. Anava nua. Em cobria un tros de flassada, que em serví d’abrigall fins que vaig arribar a un monestir de monjos.

—L’home que et va segrestar no ens va demanar mai diners, ni ens féu arribar un sol missatge, un indici que ens pogués fer pensar que vivies.

—Saps què em va sostenir durant els primers anys? Els records del temps que havíem compartit: els diumenges en què ens posàvem el vestit nou i partíem a passejar per la ciutat, i arribàvem al Born, i escoltàvem una banda de música que tocava pasdobles, i tu regalaves una rosa —no em diguis que no ho feies— a la mare. He pensat centenars de vegades en la cara de felicitat que posava, en veure la rosa que li havies comprat. I tu eres feliç, en veure-la a ella. No vull pensar que tot era una comèdia. Moltes nits recorria de memòria totes les cambres de la casa, enfilada en una tenassa ran del torrent, coberta d’heures. Ho feia a poc a poc i parlava en veu alta com si tu i la mare fóssiu a prop meu. M’agradava dir-vos que el fill de la florista em pretenia festejar, que m’ho havia demanat, però que havíem de mantenir-ho en secret. I us contava mil coses dels companys de l’escola. Us explicava els meus somnis d’adolescent. És cert que la visita imaginària a la casa sota les heures que s’enfilaven fins a la teulada em donava força. Tu em deies que aquella era la casa misterosa de la bella dorment. Potser no ets capaç de recordar-te’n. Jo sí, que m’enrecord. Aquella fantasia m’ajudava a viure, totes les nits.

El pare somreia, però tenia un deix d’inquietud sobre els llavis, com un desassossec.

—Què vols dir-me, pare? Hi ha una altra dona en la teva vida. Jo ho puc entendre: s’havia mort l’esposa i, per tant, havia desaparegut qualsevol possibilitat de reconciliar-vos. La filla no hi era i molts pensaven que era un cadàver. Tu havies de viure. Ho entenc, pare. Ho entenc.

—M’agradaria que coneguessis la meva dona. És jove i estic convençut que us entendreu. Tens una germana, Helena. Es diu Glòria. Un encant de criatura, com ho eres tu quan tenies dos anys. Ha heretat els teus ulls, la teva pell blanca…

—No tinc pressa, pare. Els metges em diuen que vagi a poc a poc, una cosa rere l’altra. Quan em permetin sortir de l’hospital, aniré a veure la casa de les heures, sobre el torrent.

—És un vell habitacle abandonat. Les portes han cedit i la vegetació ha penetrat per les finestres i els portals. Les lianes s’arrapen a les parets i les aritges creixen a l’interior de la casa. És com si l’haguessin embruixat, aquell immoble.

—Estic immunitzada contra la por. Pots creure-ho, pare. He conviscut amb el terror, durant anys. Saps què és l’espant, quan perceps que cada instant que vius pot esser el darrer. Però tinc ganes de tornar al casalot on tots tres ens vàrem creure que ens estimàvem.

El pare havia tancat els ulls, pensatiu. Tornava a esser a punt de plorar, incapaç d’expressar les sensacions que l’encontre amb la filla li havia desvetllat, de contenir la pressió que sentia sobre el cor, com una fatiga. Li retenia les mans. S’hi estaren tota la nit. A estones, Helena es condormia, però era un son feixuc, intermitent, com si no aferràs del tot, insegur. Va pensar que potser el pare no el desitjava, el seu retorn. Probablement l’havia oblidat, el temps que ella reivindicava: els anys d’infantesa que va viure vora els pares a la casa misteriosa, als faldars de Bellver. Els tenia oblidats, aquells anys, i enterrats. Com era enterrada la mare. Com ho havia estat ella, fins aquell dia en què l’atzar féu que pogués escapar-se de la gàbia. Havia enviat a la fossa, el pare, aquells temps que per a ella eren decisius. Que descansin en pau. Potser hauria preferit que la filla no tornàs de davall terra, que continuàs perduda. L’havien cercat arreu: la policia, els cans entrenats a reconèixer el rastre de les persones desaparegudes, els helicòpters, centenars de voluntaris que havien aferrat cartells arreu de la ciutat amb la seva fotografia, els companys de l’escola. I el fill de la florista que portava una rosa cada setmana i la penjava a la paret, ran del seu retrat, i la mirava als llavis convençut que Helena li somreia.

Set anys passats és molt de temps. No era estrany que algunes coses haguessin canviat. També aquell pare que havia partit de casa, però que li telefonava totes les nits abans que s’adormís. Va somniar-la moltes vegades, la seva veu, fins a perdre’s en la desesperació. Desistiren de cercar-la per més temps. Pensaren que era morta. Llavors es tractava de trobar un cadàver. La mare emmalaltí de pena.

Avançada la nit, entrà una infermera i apagà els llums. Només va deixar un petit focus, quasi al peu del llit, un punt de llum que eixamplava les ombres. Sobre la paret, la silueta del pare abocat a les seves mans. Helena entreobria els ulls i observava aquell joc de perfils. No n’estava segura, si el pare s’hauria estimat més que ella hagués desaparegut rere la cortina del temps, de la mateixa manera que succeeix amb els morts. La policia havia arxivat el cas, incapaç de treure’n més clarícia que algunes poques suposicions. El seu raptor l’havia assassinat i havia fet desaparèixer el cos de manera que ningú no en va poder trobar una sola pista. És probable que patís una desviació sexual: una anormalitat de la naturalesa, perquè aquesta és una manera d’anomenar la part obscura de nosaltres mateixos, els territoris de la perversió. No aconseguia aferrar el son i les hores es feien llargues, insuportables. Pensava: No és el mateix d’abans, el pare. I és com si tampoc no fos el pare. Un dia arribà a acceptar que la filla era morta, i va imaginar-se les extorsions i l’abús sexual de què hauria estat víctima. I va pensar en les crueltats que l’home que l’havia raptat hauria comès sobre el seu cos. Probablement s’havia preguntat: Per què? I no havia estat capaç de respondre’s. D’on procedeix la voluntat humana de generar el mal, de fabricar l’aberració i recrear-s’hi? I l’imaginava, aquell home, monstruós, gairebé una bèstia.

A trenc d’alba, Helena observà que s’havia condormit. Havia plorat i feia sanglots, com un infant que no sap aturar-se. Ella no havia vist mai que el pare ploràs i se’n va sorprendre. Ni quan havia marxat de casa, bé que se’n recordava que només ho havia fet la mare, com perduda en un mar de pena. Ara tenia els ulls inflats i havia entrat al bany només per rabejar-se la cara. Vingué una infermera i portà una copa amb suc de taronja, un iogurt i unes pastes. Preguntà:

—Ha passat bé la nit, Helena?

Va respondre, però estava cansada:

—He passat la nit. No és molt, això?

—L’he guaitat dues vegades. Ho he fet de manera discreta perquè no se n’adonàs. L’he vist inquieta. El seu pare s’ha estat tot el temps amb les mans agafades a les seves, com si volgués retenir-la perquè no l’hi prenguessin. La subjectava amb força i es condormia. L’he sentit que gemegava.

Helena no digué cap paraula. Quan el pare sortí de la cambra de bany, la infermera va somriure.

Va dir:

—Encara té els ulls una mica embullats, i se’l veu cansat. Ha dormit poc.

—No sé si he dormit. He somniat, però potser somniava de despert, que un monstre havia tornat a cercar la meva filla. La forçava a anar-se’n amb ell. Li deia: «No em deixis, tanmateix no arribaràs enlloc», i l’agafava per les mans, pels cabells… La tenia subjecta pel cos. L’he retingut amb força perquè no la’m prengués. He somniat amb el cor, aquesta nit, i era com si em defensàs d’un sentiment de culpabilitat que no puc controlar.

El silenci tornà a prendre l’escena. El pare s’estava dret en un racó. La infermera s’acomiadà i sortí de la cambra. Els va dir que havia acabat el seu torn i que marxava a casa perquè necessitava dormir. Insinuà que a ells tampoc no els vindria malament una estona de descans. El pare li preguntà si havien previst a quina hora passaria el metge, perquè tenia la intenció de parlar amb ell.

—Què vols dir-li, ara? —preguntà Helena.

—M’agradaria que em digués com et veu. I conèixer les marques que els anys que has viscut sota terra t’han deixat. M’agradaria saber…

—Vols saber si sóc morta. És probable que ho sigui, amb tant de temps de viure en una tomba. Johann m’explicava que, en un poble vora el mar, hi havia un cementiri abandonat. Les ones entraven i sortien de les fosses. En retirar-se, l’aigua hi deixava algues i copinyes.

—I…?

—Johann era el mar.

La claror del dia —la llum freda d’hivern— penetrava la cambra. El pare marxà, després que hagués parlat amb el metge. Li va dir que estaven en una primera fase: l’exploració de les possibles seqüeles que havia deixat aquell drama. Sobretot, el ròssec de les pors de què havia estat víctima la seva filla. Mesurar les conseqüències del terror a què hagué de sotmetre’s.

—Aparentment —va dir—, no existeixen senyals visibles. És una mestra a l’hora de dissimular les ferides. Estic convençut que n’hi ha de profundes, però no tolera que ningú en sàpiga la intensitat. Em recorda aquelles senyores que no es permetien l’obscenitat de plorar en públic.

A Helena li havia agradat que el pare li hagués retingut les mans entre les seves, tot i que havia pensat que no eren les mateixes mans. Les d’ara tenien uns relleus que abans no hi eren i ella se’n recordava. Va pensar que aquelles no eren les mans que havien acariciat el cos de la mare, que havien palpat la suavitat de la seva pell, que li havien acaronat els cabells, mentre feien l’amor. Llavors, en sentir-se l’escalfor de les mans de l’home sobre la carn, la mare somreia. Però amb els anys havien tornat aspres. Un dia l’havia acompanyat a una festa d’aniversari a casa d’una amiga de l’escola. La portava per la mà i ella no l’havia oblidat, la calidesa del seu puny estret. A aquella casa hi havia una ventríloqua, que havien llogat perquè animàs la festa. Ella no havia vist mai una persona que parlàs amb el ventre, sense moure els llavis ni obrir la boca, i se’n va sorprendre, perquè semblava que la veu venia d’un lloc estrany que la desconcertava. Pel camí, de retorn, el pare la imitava, aquella dona: la veu de falset, el rictus estàtic. I reia com una boja, només de sentir-li fer aquell joc.

Es va quedar sola. Alçà la vista i tornà a mirar el camp verd, més enllà dels vidres. L’havia somniat, la verdor de la terra. I potser havia arribat a oblidar-se’n. El metge li havia aconsellat que s’esforçàs a tenir la ment en blanc, però n’era incapaç. Els pensaments se li aboldregaven rere el front i era com si hi tingués una casa en runes. També les pales i les excavadores li havien fitorat les mordales als polsos i li havien omplert el cervell d’enderrocs. Llavors se sentia incapaç de seguir la recomanació que li havia fet el metge: que miràs de no pensar en res, que el cervell esdevingués un full de paper sobre el qual encara s’ha d’escriure tota la vida.

Johann era el mar. Hi havia un cementiri abandonat. Les ones entraven i sortien de les fosses. Un dia, havia passat molt de temps, Helena decidí que no es resignava a la seva condició de víctima. Ell li havia dit: «M’agradaria que fossis gentil i afectuosa amb mi. En trauries algun profit». Però ella detestava aquell home. I, no obstant això, va decidir de guanyar-se’l. Es va dir a si mateixa que s’escaparia de la gàbia, que alliberaria l’adolescent sotmesa a l’arbitri d’un segrestador. A vegades somniava que s’atrevia a matar-lo. Però tenia pànic. Mentrestant, es repetien les mateixes imatges: ella prenia un tallant de carnisser, un ganivet enorme amb el tall esmolat i li tallava el coll. Llavors plorava horroritzada, incapaç de suportar la sang que corria pel trespol, de veure’s les mans brutes, de percebre els batecs d’aquell cap sangonós. Perduda en l’horror, ni sabia què faria amb el cos capsegat d’aquell home. Altres nits s’afigurava que era un porc i el degollava, igualment. I podia esser un llop. Ella li deia: «Per què et brillen tant els ulls?». I ell responia: «Perquè em tens fascinat, Helena. Em moriria de tristor, si no et tingués. I no em sé imaginar la vida sense tu». El deixava que acabàs de parlar. De sobte, li tallava el coll. Deia: «A mi em costa d’imaginar-me-la amb tu, la vida». Johann havia construït una caverna. En una paret, es projectaven contínuament les ombres de la realitat així com ell decidia filtrar-la. El món només era com ell l’entenia: inhòspit i cruel. «Et tinc aquí per defensar-te’n», li deia. Mentre ella imaginava que un dia s’escaparia de les seves urpes. Al fons de la cova, les ombres persistien. Ell menava la dansa. Desfilaven un a un els fantasmes. Desitjava que a l’interior d’aquella gàbia aprengués a esser feliç, modelar així com la volia: submisa, afectuosa, tendra. Esperava que s’enamoràs d’ell. Johann no era un pederasta i no l’hauria forçat a fer l’amor. No era un malalt, si de cas era un místic. Quina diferència existeix entre un místic medieval, disposat a oferir-se a Déu per mitjà de la flagel·lació, la destrucció del cos i el consum d’immundícies —diuen que aquells sants antics menjaven escarabats i rates, papanúvies i llagosts—, i el terrorista islàmic per al qual la vida no val res? Potser era un místic. La solució del seu problema no era una solució química: la ciència té una resposta per esborrar la part més obscura dels homes. Es pot aconseguir frenar l’erecció a base de medicaments, però les pastilles no reprimeixen el desig ni l’aturen. El seu drama era més complex: s’havia atrevit a somniar contra la lògica. Sabia que l’home del seu temps, el seu contemporani, és egoista, perquè s’estima a si mateix amb desmesura. Evita l’amor, ignorant de l’art d’estimar. L’amor és convulsiu, pensava. Si ella fos capaç de suportar els meus llavis… I tornava a mirar-la fascinat, els ulls lluents. No seria difícil, a la vista de la seva conducta, diagnosticar-li una psicosi: només patia una apreciació errònia de la realitat. El món així com era no li agradava i en volia fugir. Llavors deixava que el governàs la imaginació i configurava el seu projecte a imatge d’un somni que havia construït lentament. Amb la mateixa lentitud que havia bastit aquell refugi de ciment i pedres on havia conduït la seva presa. Potser, molt més aviat, en el silenci de la gàbia, Helena va aprendre a negociar amb el somriure, a administrar cada paraula, els gestos, la mirada. A inventar-se una dona submisa, però indòcil, alhora, i rebel. A posar en joc les subtileses de la coqueteria. Un artefacte que podia resultar explosiu, però que convertiria el llop en un fantotxe. S’enrecordà d’una dona que habitava la planta baixa d’una vil·la, molt a prop de la casa on havia viscut amb els pares. No sols era bella, sinó que transformava la bellesa en una arma voluptuosa. Així era glacial, gairebé gèlida, llavors podia esser sensual com la pell d’una orquídia. I fantàstica: la temptava el desordre, es resistia a la rutina. Les amigues de la mare asseguraven que tenia un amant misteriós que li posava regals a la finestra: joies i flors. Afirmava que una dona ha d’esser com un peix, en les mans de l’home. Aquest ha de saber que, només que el vulgui estrènyer, el peix fugirà. I es perdrà, lluent i salvatge, entre els plecs de les ones.

Helena obrí els ulls. El dia tornava a esser fosc. Va pensar que plouria de bell nou i en va estar contenta. Li agradava sentir la remor de la pluja sobre la teulada, percebre el colpeig de les gotes a l’altra banda dels vidres, imaginar-se que aquella aigua li mullava la pell. Li costà despertar-se, encara que no era capaç d’agafar un son profund. Des que s’havia escapat de les ungles de Johann, no havia pogut adormir-se sense que la perseguís la por de sempre: l’angoixa de morir d’abandó, si de cas a ell li succeïa una desgràcia. Sabia que havia aconseguit fugir del calabós, es deia contínuament que era lliure, tornava a veure la imatge d’ell morint-se entre les pedres. No dubtava que l’home que l’havia tingut segrestada era mort. No obstant això, aquestes coses només les sabia quan estava desperta. Només que es condormís, retornaven aquells malsons: agafava el ganivet de carnisser, el tall esmolat, i li tallava el coll. Però un altre cop havia tornat a tacar-se de sang. De sobte, va dirigir la mirada cap a les mans. No se les havia embrutat i respirà tranquil·la. Entreobrí els ulls per segona vegada. Va observar que Ramon Lleonard, el jutge que portava la investigació del cas, tornava a esser a prop seu disposat a continuar la conversa.

—Ahir vespre, mentre revisava els papers i consultava les notes que he pres referides al teu cas, em vingué a la memòria un extrem que fins ara no havia format part del discurs. Em vaig estranyar que no me n’haguessis parlat i vaig pensar que potser no ho sabies. Johann, el teu segrestador, havia estat casat. Només uns pocs anys, però es tracta d’un fet que em desconcerta.

—És clar que ho sabia. Ell mai no va tenir la intenció d’amagar-me res. Era tendre amb mi.

—I cruel.

—Sí, també fou cruel. No sé si n’era conscient, de tanta crueltat.

—Aquest fet trastoca les bases de la meva investigació. El cas és que un home de trenta i alguns anys segresta una preadolescent i la reté en un búnquer a davall terra perquè ningú la descobreixi. Però aquest home s’havia casat amb una dona més gran que li guanyava de sis anys.

—El matrimoni es va dissoldre quan ella va caure malalta. Va perdre el cap i es tornà agressiva. Hagueren d’internar-la en un manicomi. Es deia Joana i era d’una casa amiga de la família. Fou un matrimoni que convingueren les mares de tots dos.

—Va explicar-t’ho ell, això?

—Sí. Ho va contar el dia que Joana va morir. La trobaren morta de matinada, al seu llit. Havia pres una sobredosi de barbitúrics que havia sostret de la farmàcia de l’hospital. Però era estrany que pogués aconseguir el medicament. Algú va dir que l’hi havien donat, aquella droga, a canvi de diners, tot i que ella no en manejava. La hipòtesi del suïcidi es va imposar, encara que, presumptament, fou un suïcidi assistit.

—I què més et va contar? Saps que, quan va morir la seva dona, feia més de tres anys que et tenia tancada a la gàbia?

—Sí. Vaig conèixer la història del seu matrimoni de manera fortuïta. Probablement no me n’hauria parlat mai, si Joana no hagués posat punt final a la seva vida. Però aquell dia era incapaç de fer comèdia. N’estava dolgut.

—Molt dolgut?

—No era el final que havia desitjat per a la seva dona. Vingué al nostre refugi després d’enterrar-la, incapaç de controlar el plor.

Ramon Lleonard observà que Helena havia fet servir una expressió si més no sorprenent per referir-se a l’habitacle on havia estat segrestada. Havia deixat de parlar de presó, de gàbia, de forat i, per primera vegada, havia dit: el nostre refugi. Potser era un símptoma, però li pareixia alarmant que hi destil·làs aquella certa complicitat desordenada, incongruent. Decidí que no hi faria cap referència i esperaria, expectant, per si de cas tornava a parlar del cau on havia estat presa com d’un espai on es tancava a plorar amb el seu amant. Només a plorar? Però era lògic sospitar que Johann, a més del seu segretador, havia estat el seu amant, tot i que aquelles paraules obrien una nova via de possibilitats, alhora que afegien matisos inèdits a la història.

Decidí preguntar-li:

—Venia d’enterrar la seva dona que s’havia suïcidat en una habitació de la clínica mental on era reclosa. I plorava. Podríem dir que s’escabellava de plorar. Què vares fer perquè no ploràs més?

—Només vaig somriure.

—Era la primera vegada que li somreies?

—No.

La resposta d’Helena va descompondre els esquemes que havia construït el jutge respecte dels lligams que s’havien establert entre l’autor de l’acte criminal i la seva víctima. Decidí conduir la conversa cap a aquella dona misteriosa i boja. Es tractava de saber què li havia contat sobre la seva relació, trencada arran de caure en una malaltia mental que l’havia tornat agressiva i irritable. Però la versió que en donaria era la que li havia explicat Johann, commogut després d’assistir a l’enterrament de la dona. Potser, no n’estava gaire, d’afectat. En últim extren, el suïcidi era l’única porta que s’obria davant seu. I, probablement, ell ho havia vist com una solució que l’alliberava d’una càrrega amb la qual li era difícil haver de conviure. La mare de Joana, dona Assumpta Bernat, havia estat amiga íntima de dona Apol·lònia. Ho varen ser fins que Joana va perdre el cap i el seu home, en certa manera, se’n va desentendre. Havien estudiat al mateix col·legi, un internat de monges establertes a l’illa durant la postguerra i que introduïren alguns mètodes moderns d’ensenyament, però sobretot plantejaren un nou model educatiu respecte a l’educació de la dona: l’enfortiment de la personalitat d’aquelles joves, que deixaven de preparar-se per viure subjectes al marit, seguien estudis superiors i s’encaraven al matrimoni amb una certa igualdat amb l’home. Probablement no varen ser més felices que les seves mares, tan submises al mascle, pel qual es varen desviure. Elles reivindicaren una certa independència personal, el dret a exercir una professió i a tenir una economia pròpia. Així i tot, i malgrat la seva ànsia de llibertat, que en el cas de dona Apol·lònia es reduí a l’alliberació sexual entre els hippies esbojarrats de les platges d’Eivissa, els quedà sempre el rastre, quant a la figura del marit en les seves vides, del model familiar en què havien crescut. En realitat, un desordre: d’una banda el vol franc de la dona que no es resigna a repetir determinats esquemes socials, de l’altra, la indecisió a l’hora d’acceptar aparellar-se amb un home que no s’ajustàs al marit burgès. El preu que pagaren per aquest esvalot, encara que no es podria titllar de revolucionari, va esser excessiu. Gairebé totes les companyes d’estudis, una dotzena escassa que coincidí en el mateix curs, es casaren com ordenen els cànons, però els marits portaren sempre aferrada al clatell una tristor dispersa. Només una d’elles no seguí les passes que menen al matrimoni i decidí tancar-se en un convent. Va optar per immolar-se, convertir el sacrifici en l’única raó de viure. Deixà fer que la vida es diluís sota la llum del claustre entre begònies i lliris blaus. Els va dir, en una ocasió que les amigues l’anaren a veure, que l’hàbit que portava havia pertangut a una monja difunta, i que es passava la vida sarzint la roba esquinçada, els esvorancs i les clarures del teixit. Mentrestant, el cos anà morint-se lentament a fi de reparar els pecats dels homes. Aquesta quasi extravagant disposició per al sacrifici que feia sentir-les sovint unes víctimes dels altres fou l’altra gran adquisició intel·lectual dels anys d’aprenentatge. Dona Assumpta Bernat, la mare de Joana, podria exemplificar aquest cas de victimisme exacerbat. Es casà amb un metge de l’exèrcit de terra i d’aquesta unió varen néixer tres filles, la més petita de les quals era Joana. Però és difícil de dir si dona Assumpta va esser feliç. Empesa per aquell delit d’immolar-se, no va parar fins que es va convèncer a si mateixa que el marit la feia banyuda. Llavors va imaginar un desconcert d’infidelitats: una acumulació de situacions que conduïen a provar fins a l’extrem la perfídia de l’home. Sobre el mapa mental que havia construït havia fet quadrar totes les sospites. El marit li ho negava de forma rotunda, però ella, tanmateix, no consentia que no fos veritat. Probablement, se sentia feliç de veure’s infeliç. Ell li presentava una mala fi d’arguments, però era com si sentís ploure. Arrapada al cavall de la suposada infidelitat, ningú no l’hauria pogut convèncer que tot era, al capdavall, una invenció de la seva ment. Ell li deia: «Assumpta, escolta’m. Tot això que t’imagines és una mentida. No puc entendre l’obsessió amb què defenses que t’he enganyat. No ets capaç de creure en la meva paraula? Sovint, si una dona descobreix el marit en falta, tracta de dir-se a ella mateixa que no és veritat, cerca milers de raons i excuses. Tu ho fas a l’enrevés. Hem conegut dones l’home de les quals havia tingut relacions amoroses fora del matrimoni i elles, finalment, el perdonaren. Fos perquè l’estimaven o perquè els convenia. Tu no em perdones l’engany que no he comès». Quan es barallà amb la consogra, dona Apol·lònia assegurava que Joana no era filla del metge militar de l’exèrcit de terra, la qual cosa hauria significat que dona Assumpta Bernat havia tingut amors clandestins. Tot plegat, improbable, si tenim en compte la seva inclinació cap al sacrifici. Anys enrere, amigues de l’ànima, s’havien unit en conxorxa a fi de matrimoniar el fill únic de l’una amb la filla petita de l’altra. Les noces de Johann i Joana se celebraren a la capella de Santa Anna, al fons del pati d’armes del palau de l’Almudaina, un horabaixa de primavera, quan les frasèlies de l’Hort del Rei embaumen el barri de la Seu i mesclen el seu perfum amb l’aroma d’algues que arriba del mar. Dona Apol·lònia Vives va plorar, en veure que el fill s’embarcava en la nau del matrimoni. I, encara que Joana, la filla de l’amiga de joventut, no semblava disposada a arrabassar-l’hi, sempre hi havia el perill de perdre’l. Llavors, Johann tenia vint-i-set anys i Joana en tenia trenta-tres. D’ell, reservat i tímid, no se sabia que hagués tingut cap altre amor. Ella havia festejat amb un misser, però probablement no havien arribat a formalitzar la seva relació. Això no obstant, pareixia que tenia més experiència amorosa que no ell: la rara capacitat d’exercir una certa tirania sobre la persona que ens estima. Es podria afirmar que Johann n’estava enamorat i que havia trobat en Joana una síntesi perfecta de les dues dones amb qui s’hauria volgut ficar al llit: Dovima, l’estranya criada vinguda de París, i la mare, la neboda aviciada dels vells senyors d’Aubarca. Dona Apol·lònia també plorava perquè els oncles ja no eren a aquest món i no havien pogut veure la noça. Potser aquell dia es va sentir més sola que mai. Els germans i els pares l’havien tingut sempre per una externa, criada fora de casa, sense penúries econòmiques, lluny dels conflictes familiars: l’excessiva autoritat del pare, la mare dèbil, la càrrega de fills, les mancances pròpies de la postguerra. En un principi el matrimoni va funcionar de manera regular, sense pena ni glòria. Per això tenia tots els números de la rifa per esser un èxit. I si no ho fou, no es va perdre per ells. Sobre la vida de la parella vingué a filtrar-se un element que no foren capaços de controlar: un diumenge d’hivern, havent dinat, el pare de Joana tingué un infart de miocardi. S’havia assegut en una butaca, prop de l’estufa, davant el televisor. La dona li preguntà si volia un cafè. Ja no li va respondre. Quan va acostar-s’hi el va trobar que feia el caragolet de la mort: un renou anòmal que li sortia de la gorja unit a una salivera que s’esforçava a estrènyer entre les dents. D’aquesta manera, aquell home que, als ulls de l’esposa, havia fet trontollar tots els llits de l’illa s’acomiadava del món. Ni amb el marit de cos present, dona Assumpta Bernat no acceptà de creure que la història d’infidelitats i perjuris només havia estat una invenció del seu cap. «Que Déu l’hagi perdonat», s’atreví a dir, mentre plorava l’infortuni de constatar que ja no podria fer-se la víctima per més temps a expenses dels desamors ficticis del marit, metge de l’exèrcit de terra, follador imparable, ni que fos una màquina de ripuntar. Però Joana tenia fama —una aurèola que portava en secret— de mantenir una singular relació amb l’esperit dels morts. Havia parlat amb la mare Teresa de Calcuta, amb lady Diana Spencer, amb John F. Kennedy, amb Marlene Dietrich i John Lennon. Posava un tassó d’aigua sobre la taula, invocava l’espectre del difunt i a l’interior del vas compareixia el perfil d’una màscara: una ombra que a l’instant definia el contorn d’una efígie. Amb aquestes figures hi havia tingut llargues converses. Però no solament passaren pel seu vas d’aigua clara les grans estrelles de l’espectacle mortuori. També les ànimes sense nom dels difunts ignorats. La comunicació amb els esperits havia teixit entorn seu una corona d’incredulitat i suspicàcia. Dona Assumpta, si algú s’atrevia a fer-li un comentari sobre els poders extraterrenals de la filla petita, no s’estava de dir: «És clar que parla amb l’esperit dels morts. La meva sogra sempre va estar connectada a l’altre món. Joana en tira l’avior». Amb el casori, aquestes habilitats restaren diluïdes, perdudes en un bosc de foscors. Johann endevinava en aquella dona el rastre d’insatisfacció de la seva mare, malcontenta amb la vida, sempre obsedida amb el record de Marc. Però alhora podia trobar-hi el rampell de bojor que definia el caràcter de Dovima. Dins el llit, podia imaginar-se que les tenia totes dues entre les cuixes. I en algun moment va creure’s feliç. Els problemes vingueren amb la mort del pare, el metge militar de l’exèrcit de terra. Passats els primers dies, tornà a posar el tassó d’aigua sobre la taula i convocà la seva ànima. No tardà a comparèixer. Arribava cansat, amb tant de traüll com havia tingut. Parlaren en veu baixa, quasi en secret. Es podia pensar que es confessaven. Després d’aquelles confidències, Joana es va negar a fer mai més l’amor amb el seu home. Li deia que no s’atrevís a tocar-la, que no confiàs a satisfer la calentor del membre sobre el seu cos, que no esperàs el més mínim plaer libidinós de part d’ella, que el desig havia naufragat en un tassó d’aigua. Debades Johann tractava de fer-la entrar en consideració. Li féu reflexions, tornà a dir-li les paraules d’amor que, temps passat, s’agradava de sentir, l’obsequià amb regals valuosos, li enviava flors, li portava els perfums més sensuals, intentà besar-la… Res no la podia doblegar, tanmateix. Al final es tancava a l’interior del bany i es masturbava. Ella ho sabia i acabà rient-se d’ell. Començà a desesperar-se, a percebre l’actitud de la dona com un fracàs. Estava convençut que havia estat incapaç de fer-li sentir quelcom que podia suposar-se pròxim a la passió amorosa. I, en aquesta percepció de naufragi, hi embolicava totes dues mares, que, amigues com eren, s’entossudiren d’unir-los en matrimoni. Pensaren que era suficient una mica d’amor o una certa curiositat, i que el llit faria la resta. Però el conflicte va aparèixer tres anys després, amb la mort del pare i el col·loqui posterior que mantingué amb la filla a través d’un tassó d’aigua. Durant els primers temps, quan Joana es va negar a mantenir relacions sexuals amb el seu home, Johann entrà en una depressió. Ho explicà a la mare i aquesta li aconsellà que fos més agressiu. Dovima insistí en la necessitat que l’abordatge eròtic fes la impressió d’un atac militar: «L’espasa ha d’entrar triomfant —deia amb eufòria— a la ciutat rebel». Dona Assumpta li aconsellà que tingués paciència, perquè no hem vingut a aquest món a passar gust. Només la criada féu servir el vocabulari bèl·lic més estrident: «Fes que el teu membre li caigui com una bomba entre les cuixes. Saps què és una bomba?». Johann començà a imaginar l’estratègia. Va escollir una nit que fos lluna plena i l’envestí com un bou. Ella se’n defensà. Va treure un gatzoll que tenia amagat sota el matalàs i li va dir que la deixàs tranquil·la, que li arrabassaria la cresta d’una estirada, si tornava a bombardejar-la amb el seu coet. Però ell no volgué tornar-se a ficar a aquell llit. Pocs dies després, vingueren uns homes vestits de blanc i se l’emportaren a una casa de salut. No en va sortir mai més.