15

Radan era al llindar de la porta, mirant-me. No somreia. No feia res. La cara no tenia expressió de cap mena; aquest cop portava un vestit gris i un barret blau. Havia canviat els colors, però anava tan elegant com sempre, i l’amenaça que es desprenia d’ell, era tan quieta i continguda com sempre.

—Hola, senyor Nichols!

Vaig esperar.

—Us faria res d’obrir la porta?

Vaig obrir la porta i vaig sortir a fora. Vaig sentir Bess que entrava al despatx i vaig mirar enrera.

—Hola, senyora Nichols —digué Radan. Va tocar-se l’ala del barret amb un dit i somrigué amb la vora dels llavis.

—Oh —digué Bess—. Sou vós. —Va somriure-li—. No voleu entrar?

—Vol veure no sé què d’aquí fora —vaig dir. Vam sortir a la prada. Bess es quedà al llindar de la porta. Després vaig sentir que se n’anava cap al darrera de l’apartament.

—Bé, bé —digué Radan—. Ja som aquí altra vegada.

—I què voleu, ara?

—Veureu, és així —digué—. He vist com la treien morta. Ella era aquí i Teece era aquí. Què us sembla que en traureu, de tot això?

—Qui heu vist treure?

—Anem-nos-en d’aquí —digué—. Veniu. —Se n’anà cap al darrera dels apartaments—. Veniu, senyor Nichols.

Vaig seguir-lo. Vaig veure que tenia el mateix aire entonat de l’altra vegada. A cada passa, tirava les espatlles només un xic endavant i ni tan sols no es tombava per veure si el seguia. Va parar-se prop d’uns arbustos. Llavors digué:

—On són els diners?

—Vós l’heu morta, oi? —vaig dir per tota resposta.

—Mireu com em parleu a mi, Nichols —digué i als ulls li vaig veure una cosa especial. Només fou per un instant i després se n’anà. Per la seva cara, hi havia passat alguna cosa, com si la pell s’arronsés en aquell breu moment. Després es relaxà de nou. Però jo ja havia vist tot el que volia veure. Sabia que, si el tocava, seria com una molla d’acer a punt de saltar. Eixia d’ell una mena d’advertiment, per la manera de mirar i per la manera d’estar-se. No m’ho havia ensenyat abans, però ara ho feia. Just en la mesura suficient perquè n’estigués assabentat. D’altra banda, a ell no semblava donar-li cap satisfacció. Igual que tota la resta en ell, semblava ser una cosa normal, corrent.

—Esteu aprenent alguna cosa —digué—. Oi?

Volia fugir-ne, d’ell. Havia llegit coses d’aquesta mena d’homes, de com eren, però mai no m’havia topat amb cap d’ells. Ell n’era un. Era un home que matava i no precisament de broma. Ho portava escrit a cada tret de la seva figura. Tenia una consciència tan nul·la com un tros de fusta.

—On són els diners? —repetí.

Vaig continuar sense respondre.

—Podem estalviar temps, senyor Nichols, i energies. L’energia vostra, si m’ho dieu ràpidament. —Sospirà i es ficà les mans a les butxaques de l’americana, mirant-me tota l’estona, amb les espatlles lleugerament contretes—. Sabeu? —digué—. Mai no m’he trobat amb un tipus com vós. —Mogué el cap—. Sabeu qui sóc i per què sóc aquí i continueu portant-vos d’aquesta manera. És comportar-se com un capsigrany. Voldria que no ho féssiu.

Vaig somriure-li. Ell no es mogué.

—Era aquí ella, quan vaig venir l’altra vegada?

—No se us ha ocorregut que no m’agrada que m’empentin?

—No.

No vaig dir res.

Va fer un sol pas i se’m va acostar a frec de nassos. Tenia els ulls molt clars, el blanc tan clar i de mirada tan innocent com un infant.

—Senyor Nichols —em digué—. Sabeu la mena d’home que sóc i sabeu la feina que haig de fer. Em paguen molt bé per fer-la, creieu-me.

—Sí?

—Us mataré aquí mateix, al vostre propi pati, si no em dieu de seguida el que vull saber.

Esperà. I bé, era així com estaven les coses. Sabia que ho faria exactament tal com acabava de dir. Per a ell, seria tan senzill com donar mitja volta i anar-se’n. Un simple moviment.

—Vam donar els diners a Teece. Heu arribat tard.

—No mentiu?

—És la veritat. Ho juro. Vam donar-los a Teece. Molt bé, sí, ella els tenia. Jo no. No volia saber res de tot això. Ella me’n va parlar. Volia que fes alguna cosa per a ella. Ella els donà a Teece. Eren dins un maletí.

S’estava palplantat allí, observant-me. Vaig veure com la pell de la cara se li contreia altra vegada i se li quedava contreta i el seu color es tornava pàl·lid malgrat ser colrat pel sol. Sota les narius, se li feien uns petits punts de suor. Fora d’això, no canvià. No es mogué.

—I què és el que us digué sobre tot això, senyor Nichols?

—Res. Només volia que l’ajudés.

Va rumiar sobre això una estoneta, sense deixar de mirar-me.

—Hi ha algunes coses en tot això que cal aclarir —digué—. Podeu ben creure-ho, no és així? I, de moment, no solament no s’aclareix sinó que cada vegada és més espès.

—Aneu a l’infern, Radan.

—Sí, això, tanmateix podeu ben dir-ho.

Vaig girar cua i em vaig allunyar.

—Molt bé —em cridà ell per darrera—. Seré el vostre hoste.

—Què?

—Vull el seu apartament. El número sis.

Vaig fer una pausa, però després vaig tornar cap on era ell.

—Què dimonis dieu?

—De moment, agafaré el del costat. Tan aviat com la Llei hagi acabat, em mudaré al seu apartament. Ja compreneu què significa això, oi?

—Però no podeu fer-ho això!

Va riure i, allargant el braç, em tustà suaument el meu.

—Veniu! —digué—. Ensenyeu-me l’apartament. O bé també haig de fer-ho jo, això?

No tenia més remei que romandre allí i aguantar això, com totes les altres coses. I ja començava a ser massa, tot plegat. És que la Llei no el coneixia? Aparentment, no. Si no fos així, no el tindria aquí i ell estava completament segur que jo no diria res. Em tenia ben agafat.

—Fem-ho bé —digué—. Com qualsevol propietari decent, senyor Nichols.

Començà a caminar cap a davant del motel. Després es girà.

—Què, no voleu canviar d’història, Nichols?

—Va donar els diners a Teece. Per Déu, que és veritat! Ell la va amenaçar. Escolteu, volia que jo l’ajudés a sortir del país. És així com m’he vist barrejat en tot aquest embolic. Però ara ja s’ha acabat tot. No ho veieu, que ja és tot llest? A hores d’ara Teece deu ser a Sud-Amèrica, probablement. No us en podeu anar i deixar-nos tranquils?

—Ningú no té aquests diners, Nichols. Esteu mentint.

—Us dic…

—Molt bé. Seré el vostre hoste. Ja veurem. Em caldrà desenredar la troca.

Bé, agafà efectivament el número set. I la primera cosa que féu, estant jo allí, fou entrar a la cambra de bany, aixecar la tapa del dipòsit del vàter i mirar a dintre. Tornà a posar la tapa, sense dir ni paraula.

—Tinc algunes coses al cotxe —em digué—. Ajudeu-me a portar-les cap aquí.

—Podeu anar a l’infern.

—Molt bé. —Arronsà les espatlles i se n’anà xiulant. Es ficà dins el cotxe, l’engegà i va marxar. És que se n’anava? Vaig sortir cap a fora i el vaig veure arribar fins a la cantonada i desaparèixer. Vaig esperar. Va entrar al camí de darrera i vaig sentir que es parava davant el garatge del número set. La porta, en obrir-se, grinyolà. Va entrar el cotxe a dintre.

Aviat el vaig veure que tornava amb dues maletes grosses, la qual cosa volia dir que ja s’havia previngut per a un cas així. Va passar-me pel costat, sense mirar-me, i entrà al número set.

Vaig entrar darrera d’ell i vaig quedar-me al llindar. Havia portat les maletes al dormitori i havia tornat després a la sala d’estar. Em mirà i després obrí les cortines.

—No us podeu quedar aquí —vaig dir.

—Per què no m’ho impediu?

—Ja us he dit tot el que sé.

Començà a xiular. Era un xiular estrident i aspre a les orelles, sense cap tonada. Només un xiulet fort i seguit. Es mogué amunt i avall, obrint totes les persianes; es tragué el barret, que deixà curosament damunt d’un cantó de la taula. Després es tragué l’americana i entrà al dormitori. Quan en sortí, tampoc no portava la pistola. Era una pistola grossa.

—M’agraden aquests apartaments, Nichols. Tothom sap el que passa i només n’hi ha un que digui mentida o no i, a la llarga, te n’assabentes.

No estava ben disposat a creure’m. Podia veure-ho fàcilment per la manera de mirar-me. El seu instint li deia que jo mentia i l’instint tenia raó. Però m’havia de creure.

—És mala sort que no pugui portar una dona amb mi, aquí. Però estic treballant a les ordres d’altres, com he dit abans. Mala sort. Em sentiré molt sol, si no és que passi alguna cosa. I probablement passarà.

Vam quedar-nos allà, observant-nos mútuament. Ell s’afluixà la corbata, tirant la barba enfora, però sense que els seus ulls s’apartessin dels meus. Tenia la camisa arrugada al lloc on havia portat la funda de la pistola. I no era pas una funda lleugera. Tota de cuiro gruixut, com convé a un pistoler reconegut. I ell ho era. Se li coneixia, sense que us ho haguessin de dir. No semblava tenir por de res i no era un ignorant.

—Hi ha telèfon al despatx, Nichols?

—No.

Sortí cap a fora, donant-me una empenta. Jo m’havia pensat que portava muscleres a l’americana, però no en duia. Radan tenia les espatlles amples, que mantenien tibants les costures de la camisa. Se’l veia ple d’energia i molt entrenat. Em penso que, secretament, n’estava orgullós, d’això. Ara per ara, no havia vist que fumés. M’agradaria saber si tampoc no bevia.

Començà de travessar la prada, cap al despatx. Vaig seguir-lo, per encalçar-lo.

—Escolteu: aneu amb compte amb el que digueu per telèfon. La meva dona corre per aquí.

No es molestà a contestar. Va entrar al porxo, tot airós, i, obrint la porta, cridà:

—Senyora Nichols! Voldria telefonar. Puc fer-ho?

Bess entrà al despatx.

—Hola! és clar.

—He vingut a estar-me al vostre motel, senyora Nichols.

Ella em mirà a mi i jo vaig assentir:

—Número set.

Ella féu una engolida i digué:

—Probablement ja us heu assabentat del que ha passat aquest matí.

—Traieu-vos-ho del cap i no hi penseu més. El telèfon?

Ella assenyalà el buró i ell s’hi acostà, despenjà l’auricular, marcà i demanà a l’operador de conferències un número de Tampa. Després, mentre esperava, em mirà primer a mi i després mirà Bess.

Bess m’estirà pel braç. El molestàvem i, a més, com a norma general, quan una persona telefona, la mínima decència mana que no escoltis.

—Hello! —va dir de cara a l’aparell. Esperà mentre algú parlava des de l’altre cantó—. Sí —digué—. Tot present i en ordre. He vingut a estar-me aquí. Sí. —Penjà i, tot girant-se, somrigué a Bess.

—Gràcies —digué. Es quedà al costat del buró i preguntà:

—Quant és a la setmana? Em penso que amb una setmana en tindré prou. —En dir això, em mirava a mi.

Ella li ho digué i ell va pagar-li. Després sortí tot xiulant.

—Dins de la seva manera estranya, és força simpàtic, no és veritat? —digué Bess.

—Segurament que sí.

—Què ha dit quan li has explicat el que passà anit?

—Res, Bess. No semblà pas que l’amoïnés ni gota.

—Creus que potser ja hauran agafat l’home?

—I si anéssim per una mica de dinar?

M’observà, vacil·lant. Tenia els ulls blaus i suaus. Vaig mirar-la i a la cara i als ulls hi tenia una expressió de paciència, mentre em somreia. Llavors se m’acostà i em posà els braços al voltant. Jo vaig aguantar-la estrenyent-la fort contra meu, com si volgués esclafar-la i estimant-la com mai no havia cregut que la pogués estimar. Em sentia com perdut i totes aquestes coses m’aclaparaven. Ja no sabia què fer, ara. I ella sense saber de què anava i jo sense poder-li-ho dir. Em penso que això era el que em feia més mal. Volia dir-li-ho, però mai no podia fer-ho. Ella creia en mi i confiava en mi, i jo l’enganyava.

Però els diners eren allí i eren els nostres diners, ara. No els perdria pas.

Tenia els llavis càlids i vaig besar-la també als polsos, i feia bo de sentir els seus suaus cabells d’or sota els meus llavis i al front i a la barbeta. La vaig estrènyer ben fort contra meu.

—T’estimo, Roy.

Així estàvem, nosaltres, aquí.

I allí era ell, amb la seva pistola i les maletes, al número set, esperant Déu sap què. I Gant. I Noel Teece.

Recordar Teece, ara, era com una mena de dolor més.

Potser podria convèncer Bess que ens prenguéssim unes vacances. Tancar el motel, fent-los així la guitza a tots, i anar-nos-en. Deixar que rebentés tot sol. Podíem agafar els pocs diners que teníem i deixar aquí el maletí aquell. Quan tornéssim, el tinent Gant ja hauria resolt el crim i podríem…

Després de dinar, vaig voltar per ça i per lla, tot provant de posar-me al nivell de les coses. Maldava per mantenir la ment lliure de tot el que passava, del que podia passar. No em servia de res. Me n’anava cap el pati i em trobava rondant prop dels apartaments, per tal de poder donar una ullada als garatges. Sis o set vegades, vaig trobar-me dintre del garatge, sense tenir-hi res a fer. Només per quedar-me dret al costat del Chevie, guaitant les bigues on era el maletí. O bé anava a mirar al número set i de vegades el veia, a ell, dret al porxo, amb un got alt a les mans. Ell em mirava i jo feia mitja volta i me n’anava.

Una de les vegades, va aixecar la mà, tot cridant-me:

—Fa calor, oi?

Vaig començar a pensar a deixar d’una vegada de voler esquivar les coses i, en lloc d’això, plantar-hi cara. Més tard o més d’hora ho hauria de fer. I potser en aquell moment, per primera vegada, vaig començar a comprendre contra què lluitava. Em creia que ho havia comprès abans. Però ara, de sobte, se’m feia ben evident. La gent que havien enviat Radan aquí no jugaven i jo m’ho havia estat prenent poc de veres. I Radan havia dit que tenia un projecte.

Quina mena de projecte? No volia ni pensar-hi, en això. Vaig començar a espantar-me com mai no m’havia espantat en ma vida, i sabia que tenia motius sobrats per a estar-ho. Què devia pensar Bess, allà dintre? I què devia fer Gant? Tornaria, encara, avui? Vaig entrar a casa i vaig asseure’m. Bess vingué, em mirà i se’n tornà. Tant se me’n donava, del que pogués pensar. No tenia cap importància.

Em sentia buit per dintre, com si no tingués res, ni lloc on anar. Però havia d’anar aguantant. Si ara flaquejava, tot se n’aniria en orris i no tindríem res. Havia de córrer el risc. Durant tots aquells anys, sols hi havia hagut lluita i lluita i lluita, per a res. Quan teníem alguna cosa, la perdíem tot seguit.

Ara, aquesta vegada…

No feia més que estar-me assegut allí i Bess entrant i mirant-me. Assegut a l’otomana del despatx, esperant. No sé ben bé què. Que aquell tipus del número set fes el que deia que pensava fer, fos el que fos. O que Gant tornés i em comencés a sacsejar i jo encara lluitaria i, si lluitava, hauria de mentir. I això no faria més que ensorrar-me més avall, més avall, però no podia fer altrament.

De vegades és així com van les coses. Si mai us passa, ja sabreu el que vull dir.

I als ulls de Bess s’hi reflectia l’angúnia; com una cosa que jo no podia llegir. Em molestava veure-la-hi; però, què podia fer jo?

—Vine a menjar alguna cosa. Roy. El sopar és a punt.

—Molt bé.

Vaig anar a la cuina, vaig seure i em vaig quedar mirant el plat. No tenia gana. Dintre meu, hi havia com una mena de pesantor negra, que no em podia espolsar.

—Menja una mica, Roy. Què et passa?

—Res. Simplement que no estic de filis.

Tenia ganes d’anar allí, agafar aquell tipus de Radan i, a cops, treure-li l’infern que duia a dins. Però sabia que no ho faria. Saps quan la cosa no és madura; coneixes quan ha de passar una cosa.

N’havia de passar alguna. Em sentia com abans d’una tempesta, quan els núvols negres són a l’horitzó. Tot es torna quietud i calma i, de sobte…

Va ser a les quatre de la matinada. Encara era fosc, quan algú començà a colpejar la porta del despatx.

Em vaig llevar i vaig moure’m per dins del dormitori, mig adormit. Colpejaven la porta. Jo no volia anar-hi. Finalment, em vaig posar la bata i vaig acudir-hi.

Vaig obrir la porta i allí hi havia un policia; se li destacava la cara en la foscor. Arran de la vorera, vaig veure un cotxe de la policia i la llum freda i brillant dels seus fars il·luminava el camí.

—Vestiu-vos senyor Nichols —digué—. El tinent Gant vol que vingueu amb mi.