12

Bé, Vivian se n’havia anat, de debò; però no de la manera que volia Bess.

Vaig quedar-me agenollat allí una bona estona, mig desmaiat i marejat. D’un costat de l’espatlla tenia la brusa estripada, i als braços hi tenia esgarrinxades. Estava arrugada, talment com s’arruga un paper per llençar-lo.

La bufanda color de sang. La bona sort de Vivian. El seu talismà.

De sobte, vaig recordar-me del maletí. Vaig sortir d’allí, portant encara a la mà els diners que havia de tornar-li. Vaig ficar-me’ls a la butxaca i vaig anar cap a l’apartament del costat. Anava pensant: «I ara què? I ara què?». Vaig entrar a l’altre apartament i vaig anar de dret a la cambra de bany.

Vaig treure la tapa del dipòsit ben segur que el maletí continuava allí. Vaig pensar també que potser, en els darrers moments, ella havia dit al seu assassí on eren els diners. Vaig treure el maletí, i els diners encara hi eren. Vaig posar altre cop la tapa, vaig tornar a donar l’aigua i me’n vaig anar cap al darrera de l’apartament.

Havia d’amagar-los altra vegada. Però, on?

Vaig entrar al garatge i em vaig aturar a pensar què podria fer-ne, del maletí. Finalment, vaig enfilar-me a la capota del Chevie i, agafant-me a una biga, vaig enfilar-me a dalt, on tenia algun fustam apilat. Vaig palpar fins al racó, sota la barbacana, i vaig entaforar el maletí sota unes posts. Era impossible de trobar-lo si no se sabia on era. Per tal de trobar-lo haurien de tirar tot el motel a terra.

Haurien, qui? Qui eren ells? Em feia tot l’efecte que, ara, en aquest assumpte, hi intervindria la llei. En aquest punt, no hi havia res que jo pogués fer. Vaig deixar-me caure altre cop damunt la capota del cotxe i a terra. No es veia ningú. Vaig fer una correguda, des dels garatges fins a la porta del darrera del número sis. Era oberta. Vaig travessar la cuina i vaig veure-la novament, estesa allà terra.

—Roy?

Era Bess. Em cridava de l’altra banda de l’apartament. Vaig passar pel costat del cos, a través de la saleta d’estar, de pressa, cap a la porta. Vaig quedar-me al porxo.

Bess vingué a través de la prada. Havia estat parlant amb la senyora Donne, que estava asseguda a la seva cadira de lona, amb una beguda a mig beure a la mà.

—Bé, no li ho has dit?

No vaig contestar.

—Molt bé. Ja li ho diré jo. Provà de passar empenyent-me. Jo vaig agafar-la per aturar-la. Portava un vestit blanc i se la veia fresca i adorable, però no recordava haver-la vist mai tan amoïnada. Els seus ulls tenien aquella mena de mirada de «no-et-miro-ben-bé-a-tu» que de vegades agafaven.

—No vagis allí, Bess. Bess… —No podia arribar a dir-li-ho.

—Certament que sí, que hi vaig, allí dins! Vaig a dir-li-ho. No li has dit res absolutament? Què has fet, doncs, tota l’estona allí dins? —Es va desfer de mi d’una estrebada i avançà cap el número sis. Jo vaig anar-li al darrera.

—És que encara hi és ell, a dintre?

—No.

—Doncs què? —Va trucar suaument a la porta, mentre s’apartava alguns cabells del front.

—No et contestarà ningú —vaig dir a mitja veu.

Bess obrí la porta i entrà. Vaig seguir-la, tot pensant: «Què puc fer, ara?». Bess es quedà palplantada allí, amb els ulls ben oberts i a punt de començar a xisclar. Jo no pensava pas privar-la’n, però no ho va fer. Es retingué i es girà cap a mi i, parpellejant, digué:

—És morta!

—Sí.

Bé, allí es quedà, només mirant. Ni plorà, ni xisclà, ni féu res d’aquelles coses que fan la major part de les dones. I jo em sentia orgullós d’ella —que fos la meva Bess. Després em tornà a mirar a mi com interrogant-me.

—Bé —vaig dir jo—, així és com l’he trobada.

Mogué el cap i es deixà caure damunt la cadira més propera.

Vaig anar al costat d’ella, vaig aixecar-la i la vaig estrènyer contra meu. Tremolava una mica. Jo la vaig estrènyer fort.

—Què creus que deu haver passat, Roy?

—Això ja està més bé!

Vaig pensar si, per un moment, no se li havia ocorregut que pogués ser jo qui havia fet allò. De vegades se’ls fiquen pensaments estrambòtics al caparronet.

Va mirar altra vegada i tombà el cap de seguida.

—És horrorós.

No, encara no havia començat a saber com n’era d’horrorós. Ara, tot just el que havia vist li començava a fer l’efecte. Podia veure-li a la cara. Una ombra de por i també d’odi.

—Senyora Nichols?

Vaig tombar-me ràpidament; era la núvia jove del número onze, la qui estava en la lluna de mel. No els havíem vistos gens, i ara precisament es presentava aquí. Portava un vestit groc, d’aquells vaporosos, tenia els cabells de color castany i els ulls també; somreia, tot dient:

—Senyora Nichols?

—No —vaig dir-li—. Espereu!

Però ja passava la porta. Bess es dirigí vers ella, amb una mà estesa.

La noia digué:

—Us estava buscant. He vist que veníeu cap aquí, de manera que jo… —I parà de cop. En veure aquell espectacle es posà a xisclar.

Es posà les dues mans a la boca, omplí els pulmons i deixà anar el crit, que féu tremolar tota la casa. Realment, tenia bons pulmons. Amb la cara envermellida, continuà xisclant. Féu mitja volta, anà a topar contra la persiana, que s’obrí de bat a bat, i sortí a fora, corrent cap el número onze, sense deixar de xisclar.

Vaig mirar per la finestra. La senyora Donne estava dreta al costat de la cadira de lona. Tenia el got a la mà, però el contingut se l’havia tirat tot per sobre el vestit. Anà seguint la noia amb la vista mentre corria a través de la prada, i provava, al mateix temps, d’espolsar-se la beguda que s’havia tirat a sobre. Després mirà cap al número sis.

—Hem de telefonar a la policia.

—Espera’t.

—Què vols dir amb «espera’t», Roy? No podem esperar.

—De totes maneres, espera’t. —Vaig asseure’m en una cadira i vaig recolzar-me el cap entre les mans. Em sentia atrapat. Sabia que hi havia alguna cosa que jo podia fer. Hi havia d’haver quelcom…

—Hem de telefonar a la policia de seguida. És que hi ha alguna raó per a no fer-ho?

—Espera’t. —No volia que cridés la poli. Ni hi podia fer més, simplement no ho volia; i no podia fer-hi res.

—Roy, sortim d’aquí. No vull estar-m’hi més, aquí.

—Sí.

Vingué al meu costat i m’agafà pel braç. Vaig aixecar-me i vàrem anar cap a la porta.

—Què et passa, Roy?

—Estic bé.

La noia del número onze s’estava dreta sota el porxo, davant del seu apartament. Parlava amb el seu marit, a través de la finestra, movent molt els braços. Vaig deixar de mirar-la, però continuava sentint la seva veu d’espinguet, parlant i parlant.

Arribàrem al despatx i Bess s’assegué davant el buró.

—Què els diré?

Jo la mirava.

—Roy!

—Endavant. Crida’ls.

Va telefonar.

—Quant deuran trigar a venir fins aquí, Roy?

Jo estava assegut a l’otomana, mirant de fit a terra. Podia veure els peus de Bess, anant amunt i avall de la catifa, amunt i avall. Passejava d’un cantó a l’altre.

—Roy. No et moguis d’on ets.

Vaig mirar-la.

—Tu l’has… l’has tocada?

—Sí. Era freda.

—Què pot haver passat? Ha d’haver estat aquell home, l’home del braç en cabestrell. És horrorós, Roy. I ens pot arruïnar el negoci, també.

Negoci…, negoci…

—Els de la lluna de mel vénen cap aquí.

Vaig mirar. Venien cap allí i varen trucar a la porta del despatx. Bess hi anà i començà a obrir la porta, però decidí no fer-ho del tot.

—Ens n’anem —digué el xicot. Era alt, prim i portava un vestit gris. Tenia els cabells roigs i moltes pigues. La noia estava ben arrambada a ell—. Ens havíem de quedar una altra setmana, però volem que ens tornin els diners. Hem decidit d’anar-nos-en. Així és que…

—Molt bé —digué Bess. La manera de dir-ho, era com un fibló—. Entreu.

—No —digué la noia.

Es quedaren al llindar. Bess els mirà per un moment, després va comptar uns diners de la capsa de cigars i, mirant-me, obrí la porta. Donà els diners al xicot.

Varen donar mitja volta i se n’anaren ràpidament, sense dir paraula. La noia es posà a xerrar com una boja, tan bon punt que sortiren del porxo. Podeu estar segurs que no envejo al xicot la vida de casat que portarà amb aquella dona. Dintre de pocs anys, serà una veritable paparra.

—Voldria que ja haguessin arribat.

—Ja arribaran, no t’amoïnis.

—Roy. Qui creus que devia ser, ella? Assassinada, assassinada aquí, a casa nostra. Jo no he sentit res. Has sentit alguna cosa tu, des que vàrem tornar d’allí?

—No.

Vaig aixecar-me i vaig entrar a la cuina a rentar-me les mans a l’aigüera. Me les vaig eixugar amb el drap d’eixugar els plats. Després vaig agafar un got de l’aparador, el vaig omplir d’aigua i me’l vaig beure. L’aigua tenia gust de clorina i no era gaire freda.

—I què els diràs, Roy?

—I què puc dir-los?

Ella era al llindar de la porta. Entrà i es quedà dreta al costat de la taula de la cuina. No volia mirar-la. Al mateix temps, tenia ganes de dir-li, a Bess, tot el que sabia i tot el que havíem passat Vivian i jo.

—Estàs vessant aigua per tot el terra de la cuina, Roy.

Bé, vaig agafar el maleït got i el vaig llençar. Xiulà a través de l’habitació i anà a estavellar-se contra l’aparador. Es va trencar i s’escampà tota l’aigua.

Ella no es mogué. Es quedà quieta on era, mirant-me.

—Estimat —digué—. Què et passa?

—Res —vaig dir—, no és res. Em sap greu haver fet això. Són solament coses que passen. Coses que passen.