19

Sebastià Jofre es va posar immediatament en contacte amb els membres més influents del consell d’administració del club. Analitzaren les possibilitats que tenien per impedir que Juan Lloris guanyara l’assemblea. Magre. L’equip, en el qual confiaven, no havia iniciat la temporada. Si Lloris haguera aspirat a la presidència un mes o dos després, amb el campionat de Lliga amb vuit o deu partits jugats, potser tindríem més oportunitats de contrarestar-lo malgrat que enarborara la bandera d’un fitxatge estrella. Amb els resultats a favor, els accionistes es meditarien un canvi de consell d’administració. Però així les coses, amb l’afegit que per culpa dels deutes no hem pogut incorporar ni tan sols un lateral baratet que l’entrenador ens havia demanat, Lloris ens arrasarà.

Jofre exigí unitat en uns moments tan difícils. Pretenia evitar cap dimissió o desbandada general. Els assistents a la reunió eren conscients de l’escàndol comptable. També fou cridat el gerent del club, que ratificà la impossibilitat d’emmascarar els contractes —tot advertint que ell només era un empleat del club; un empleat al servici dels dirigents. A la pregunta de si els directius dels clubs africans, a canvi d’algun favor, s’avindrien a consentir un canvi de contracte, el gerent, lamentant-ho molt, informà que ja havia parlat amb ells —sondejant-los, vaja; sense revelar-los l’autèntica naturalesa de la telefonada—, però sense cap èxit. Els anava bé tal com estaven. Jo crec, afegí el gerent, que intueixen alguna anomalia i no volen implicar-se. I si anul·làrem els contractes? Ens denunciarien a la FIFA per incompliment.

Llavors Sebastià Jofre va recórrer a Oriol Martí, ex-assessor de Juan Lloris i home que en l’actualitat tenia una promotora de construcció. Sol·lícit, Oriol acudí al despatx de Jofre aproximadament tres quarts d’hora després. Hauria vingut abans, però just quan el van telefonar de cap de les maneres podia abandonar una reunió.

—Moltes gràcies per atendre’m —li agraí Jofre—. És de vital importància que parlem amb tu.

Oriol es mostrà receptiu i amb ganes d’ajudar en tot allò que poguera. Tanmateix a Jofre, amb les urgències, se li plantejava un problema en aquella cita. Sabia de les desavinences entre Oriol i Lloris, però no coneixia tant l’exassessor per confiar-li-ho.

—Tenim un problema amb Juan Lloris.

—No voleu que presidisca el València.

—Exacte. Com tu saps, és un home peculiar. A mans d’ell, una plataforma com la presidència del club seria molt contrària als nostres interessos polítics. T’ho dic en confiança: en el passat no deixàrem que cap de les seues empreses participara en obres públiques. Treballaves amb ell i et pots imaginar per què. És un home ressentit i de segur que manté un desig de venjança que hem de prendre’ns seriosament. Si assumeix la presidència i les coses li marxen bé, ens pot fer mal. Voldríem que ens ajudares dient-nos si té algun drap brut, alguna cosa amb què poguérem dissuadir-lo perquè fera bondat o renunciara a la presidència del club.

—És molt tossut. No hi renunciarà.

—Ni tan sols si trobàrem un motiu que el perjudicara?

—Ni tan sols l’afer de prostitució en què indirectament isqué esguitat ha sigut un obstacle perquè es presentara. De fet, en la roda de premsa cap periodista n’ha fet menció. Fa anys que Lloris somia assolir un prestigi social. Res el faria abandonar.

—Res? Has sigut el seu home de confiança.

—Tot el que podries trobar-li seria imputable també a alguns empresaris amb els qui esteu molt lligats. I el que podries imputar-li personalment en absolut seria un handicap perquè els accionistes del club no el recolzaren.

—De què parles?

—D’un edifici que construí prop de la Plaça de la Reina. Edificà damunt d’unes ruïnes romanes. Ho vam descobrir quan excavàvem, però ordenà que tiràrem endavant amb rapidesa. Ara bé, això és indemostrable. A l’edifici ja viuen en tots els pisos i les ruïnes han sigut destruïdes. No en queda cap vestigi. Hi hagué rumors, però ningú de l’administració tingué la curiositat de comprovar-ho.

—Va comprar algun funcionari?

—No ho sé, però és probable.

Oriol Martí s’afanyava a tirar una mica més de llenya al foc del destret de Jofre. Si hi havia alguna possibilitat, i l’aportava ell, el servici prestat es tindria en compte en proporció amb el problema resolt. De totes maneres, i en vista de les dificultats que patien els conservadors d’un temps ençà, no tenia la certesa que ajudar-los fóra una gran idea. De sobte s’adonà que era el mateix Jofre i no Júlia Aleixandre qui l’havia cridat.

—Sóc amic de Júlia Aleixandre.

—Molt amic?

En el gest, en la mirada de Jofre, Oriol detectà una pregunta inquisitiva.

—Bé…, ens coneixem del temps de la Facultat de Dret. Ella sap que vaig treballar uns anys amb Lloris i m’ha estranyat que no es posara en contacte amb mi.

—En confiança: li hem llevat totes les responsabilitats que tenia en el partit.

—Puc saber per què?

—Dos errors greus —Jofre no afegí res més.

—Ho entenc, són qüestions internes —Oriol es féu una idea exacta de la situació—. Pel que fa a Lloris, insistisc que tot allò que li poguéreu imputar no tindria cap importància excessiva. Com segurament saps, féu una donació de quatre-cents milions de pessetes al Front. Però, en política, estes coses són usuals.

—En algun poble del Front ha construït o comprat solars?

—No. Vaig deixar de treballar amb ell just quan entrava en contacte amb els nacionalistes.

—La idea de la donació fou teua?

—Sí.

—Et felicite, sincerament.

—No teníem cap altra alternativa. Però, molt probablement, si Bancam no els haguera concedit també un crèdit de dos-cents milions potser ara no serien el partit frontissa.

Punyalada a Júlia.

—No m’ho recordes. Fou un error monumental —Jofre sospirà—. Escolta, no vull fer-te perdre més temps —es va alçar per acompanyar-lo a l’eixida. Abans d’encaixar, li digué—: ha sigut una reunió precipitada i potser no has tingut temps de pensar en res. No obstant això, si recordares alguna actuació de Lloris que ens poguera ajudar, t’ho agrairíem.

Com d’agraïts? Oriol sabia que aquesta pregunta no era convenient fer-la mai. A més, la seua ajuda, si podia donar-la, no la rebrien els conservadors, atrapats en massa fronts.

—Podeu comptar amb mi.

Maria, la dona de l’oncle Granero, estava tipa de cuinar paelles i allipebres. Encara sort que l’oncle tenia prop un viver d’anguiles. Si les haguera de pescar es passaria la jornada intentant-ho. En quedaven poques.

A les tres de la tarda del dia de la roda de premsa, Maria els va sorprendre amb una espectacular espardenyà, una barreja d’anguiles, patates i pollastre que causà sensació. Tant feia el que cuinara. Tenia el talent gastronòmic de les dones de l’Albufera. Un eufòric Lloris manà dur a la taula els millors vins del celler.

El dinar, sota el salze, fou joiós i ocurrent. Es brindà pel futur president, per Bouba —Curull li donà permís per beure’s dues copes de vi—, pel València. Farts després dels cafès, Hoyos anà a estirar-se a la seua habitació. Puren ho féu al sofà de la casa, Claudia anà a fer un volt pels marges dels camps, però Bouba, ensopit, es quedà a la cadira. Tanmateix, Curull i Lloris planificaven el club. El català no volia deixar res a la improvisació, tot impressionant-lo, de passada, amb el seu pensament estratègic:

—Primer, un gerent de confiança. Que no en té cap?

—Qualsevol dels qui duien alguna de les meues empreses serà ideal.

—Sobretot un gerent que s’apliqui als números i que no vulgui manar. Se’ls ha de controlar, els gerents. I ara els aspectes tècnics.

—Vinga.

—Vostè, senyor Lloris, permeti que li digui que no té gaire idea sobre el món del futbol.

—N’aprendré.

—Se’l veu espavilat. Però mentrestant un home amb la meva experiència l’ajudarà a no cometre errors. Miri, d’entrada no ha de destituir cap membre de la secretaria tècnica. S’endurien tot el material a un altre club. Jo els controlaré. Control, senyor Lloris, l’èxit està en el control de tot. Comprovarem quins són els contactes que tenen, com treballen, etc. A les secretaries tècniques és imprescindible posar ex-jugadors famosos. Són coneguts arreu del món i ens obriran portes.

—Qui podríem posar?

—Kempes. Viu a València. No cal que faci de secretari tècnic, simplement d’acompanyant. Ja sap, una cosa simbòlica perquè l’afició vegi que som respectuosos i que mirem per les glòries del club.

Rafael Puren s’afegí a la reunió.

—Vos he sentit parlar i he pensat que potser em necessitàveu.

—Seu, seu. Al marge de situar Kempes a la secretaria tècnica, fóra convenient d’incorporar també altres ex-jugadors al club. Estic pensant en Claramunt, una glòria que l’actual directiva sempre ha ignorat. Això agradarà als aficionats. Oi, Puren? Tot això ho direm en la campanya.

—Ben pensat —aprovà Puren.

—També, senyor Lloris, ha de donar la imatge de ser un home mesurat, que no pren decisions precipitades. Res de destitucions en cap àmbit del club, tret dels que estan molt implicats amb l’actual directiva. Els canvis s’han de fer a poc a poc.

—D’acord.

—Hem de nomenar un director esportiu, algú que de cara a la galeria faci la sensació que és el responsable de les qüestions tècniques, però en realitat serem nosaltres els qui manem.

—Per què nomenar-lo?

—Doncs perquè els entrenadors són molt capritxosos i fitxen pensant en el seu interès i no en el del club. Ells se’n van i nosaltres ens hi quedem. Llavors, el director esportiu serà qui s’enfrontarà amb l’entrenador sense que vostè desgasti la seva imatge. Vostè això: «No em fico en decisions tècniques».

—Em sembla bé. Qui posem?

—Un ex-jugador dòcil. Ja hi pensarem. Això sí, ha de ser un home molt reconegut —Curull se serví una mica de mistela—. Parlem dels membres del consell d’administració. Els té pensats, al marge dels accionistes que per dret hi seran?

—Gent que ha treballat per a mi.

—Han de ser d’absoluta confiança. Hi ha alguna dona?

—Dones?

—Faci’m cas. Avui hi ha dones pertot arreu. Que siguin guapes, per la cosa de la imatge. Situar un parell de dones en llocs diguem-ne socials, àrees culturals i aquestes coses, afegirà un vernís de modernitat. Posi dues dones de dos ex-empleats seus.

—Dos dones i un pato, mercat —se’n queixà Lloris.

—Pensi que les dones van al futbol. Una altra cosa: sigui conciliador. Convidi tothom a la llotja: socis amb antiguitat, un cec, un invàlid, líders polítics…

—Els polítics només volen fer-se propaganda.

—Escolti, deixi’s de manies. Els polítics manen i vostè ha d’estar bé amb ells. Els pot necessitar. A més, al futbol va tota mena d’individus.

—Bé, ja ho veurem.

—Ah, ja me n’oblidava. He investigat la situació econòmica del Llevant. Sembla que està sanejat i esportivament marxa bé. Sap què hauria de fer?

—Què.

—Comprar-lo.

—Per a què vull un altre club?

—Perquè seria una bona pedrera per al València.

—Senyor Curull —hi intervingué Puren—, els del Llevant ens odien. Ens han tret el malnom de xotos. Vostè no coneix les guerres i la rivalitat que teníem quan estaven en primera divisió. Mon pare m’ha contat de tot. A més, estan molt emprenyats amb nosaltres. Ens vengueren Vicente per un preu molt inferior a la clàusula de rescissió, però el València no els ha cedit cap dels jugadors que ens demanaren. És més, cedírem Albiol al Múrcia, rival directe d’ells en l’ascens a la primera divisió.

—No dic que el compri el senyor Lloris, sinó un testaferro. Miri, jo tinc un club de la meva propietat al Senegal: l’Stade de Mbour. El vaig comprar per tenir Bouba controlat. Si el Llevant fos nostre, hi duríem alguns bons jugadors perquè es foguegessin i s’aclimatessin en un equip inferior. Així en trauríem molt més rendiment.

—I si el Llevant juga en primera divisió? —preguntà Lloris.

—Millor, el València tindria sis punts abans de començar la Lliga —apuntà Puren.

—Això és delicat —Curull, reticent.

—Si li fan falta els punts…

—Si li fessin falta ja en parlaríem.

—Com els equips bascos, que quan cal s’ajuden entre ells.

—Bé, senyor Lloris, si vostè no ho troba adient m’ho diu. He de replantejar-me què faré amb el meu club del Senegal.

—Primer m’he d’aclarir amb el València. Després estudiarem si convé o no comprar el Llevant.

—Estigui atent. Em fa l’efecte que a l’empresa que l’ha comprat no li faria nosa vendre’l. Pensi que l’estadi i les instal·lacions són de la seva propietat. És un club solvent. Una altra cosa: l’assumpte dels intermediaris. Com vostè pot imaginar me’ls conec bastant. Oju amb declarar-los la guerra. Avui ells són els que manen, sobretot els que representen jugadors importants. Mà esquerra i diplomàcia.

—Ocupa’t d’ells.

—Per vostè el que faci falta.

—Alguna cosa més?

—El contacte amb les penyes ja està pràcticament dissenyat. Gairebé tots els dies d’aquí fins a l’assemblea tindrà dos o tres actes diaris. Bouba l’acompanyarà. I també Puren. A propòsit, en el pròxim partit amistós del València, Puren ha organitzat unes quantes penyes perquè hi duguin pancartes.

—Què diran?

Puren llegí una nota:

—«Lloris i Bouba ens faran campions», «Europa als peus de Bouba», «Amb Bouba, Champions i Lliga»…

—Situades estratègicament aquí i allà —intervingué Curull.

—«Bouba, orgull dels valencianistes»…

Massa Bouba, observà Lloris.

—En esta última canvia Bouba pel meu nom.

—Com vostè diga, president.

—Per cert —el crack dormia a la cadira—, no ens oblidem que ha d’entrenar-se tots els dies.

—Se m’acut una cosa —digué Lloris—. Per què no organitzem un partit de presentació per als socis?

—Ara? Abans de l’assemblea?

—Sí.

—Impossible, el consell no li cediria el camp.

—Parlem amb els del Llevant.

—Els socis no ho veurien bé —féu Puren.

—A més, podria lesionar-se —Curull sempre pensant en el club—. Deixem-ho córrer. Que s’entreni al tancat i que no perdi la forma.

Hoyos isqué de la casa.

—Toni, estava pensant en tu. Ets l’encarregat que Bouba s’entreni tots els dies —Curull mirà l’hora—. A les sis que faci fúting. Porta uns dies inactiu.

Inactiu, inactiu…, es digué interiorment l’oncle Granero, assegut en un banc de pedra al costat del forn d’obra i fumant-se una rabasseta d’Alboraia. Curull i Lloris havien de tornar a la ciutat. Tenien cita amb un advocat que estava enllestint el contracte. Abans de pujar al cotxe, Curull féu un apart amb Hoyos.

—Ei, volia felicitar-te.

—A mi?

—I tant, home. Això que has fet amb els nois del Front…

—Escolta…

—No cal que em donis explicacions. Com a catalanista que sóc, t’entenc. Jo hauria fet el mateix amb Esquerra. Me n’alegro, perquè Lloris no volia donar-los res. Sàpigues que encara et quedarà un bon pessic.

—De quant?

—Quan s’arregli tot ja en parlarem.

Lloris el va cridar. Hoyos es va quedar una mica amoïnat: els pessics econòmics de Curull no eren dels que deixaven una empremta inesborrable en la memòria. L’oncle Granero apagà la rabasseta i entrà a la casa. Va anar a la cuina a parlar amb la dona:

—Maria…

—Què vols? No veus la feina que tinc? —fregava amb energia la cassola de l’espardenyà—. La Claudia fa uns dies que sembla en els núvols i no m’ajuda.

—D’això volia parlar-te.

—De què?

—El xicon…

—Quin xicon?

—El morenet.

—Què li passa?

—Fa coses amb la nòvia del sinyoret.

—Coses? —deixà la cassola i se’l quedà mirant—. Quines coses?

—Collons, Maria. T’ho he d’explicar? Des que ha vingut que no ha parat d’aventar-li…

—I tu com ho saps? —tot considerant-ho, se li va trabucar un got de la pica i es féu a trossos.

—Jo…, jo…

—Quina poca vergonya tens!

—Encara ho pagaré jo. Me’n vaig!