13

Francesc Petit engegà de seguida l’operació Lloris. Vicent Marimon i ell es reuniren amb Toni Hoyos (abans Josep Vallès, cunyat de Marimon; públicament ara ni Vallès ni cunyat). L’ajudant de l’intermediari de jugadors africans Celdoni Curull explicà que el procés requeria una mica de temps. Petit i Marimon s’esveraren com calia, i calia esverar-se bastant davant la possibilitat que Lloris, home d’infinita impaciència, perdera els nervis i convocara una roda de premsa històrica, per escandalosa, per als interessos valencianistes. Només una mica, els calmà Hoyos; d’altra banda el menys indicat per dur la calma a qualsevol lloc. Hoyos explicà que per parlar del fitxatge de Bouba havia d’estar present Celdoni Curull, l’home que tenia la darrera paraula (en un ofici, tot s’ha de dir, en què no se sap mai quina és l’última paraula). Que vinga, però que vinga demà mateix, exigí el secretari general. Telefona-li. Hoyos telefonà en eixe mateix moment a Curull des de l’hotel. Curull anuncià que l’endemà de vesprada estaria a València.

L’endemà, a l’habitació de l’hotel on s’hostatjava Hoyos, a les set de la vesprada, l’ajudant presentava Curull a Petit i Marimon. Fou un inici de trobada molt cordial entre un català que volia vendre i dos valencians que no sabien ben bé com s’ho havien de fer per comprar. En una reunió prèvia, Petit i Marimon havien meditat si era avinent explicar a l’intermediari l’estratègia. Acordaren que sí, perquè potser Curull els ajudaria a millorar la planificació.

Atesa la característica singular dels clients, Curull narrà el dia que son pare féu de xofer de Lluís Companys. Ell mateix es confessà nacionalista convençut; no practicant, això sí, ja que des del Senegal poca cosa es podia fer pel país.

—Ara tens l’oportunitat de prestar un bon servici —aprofità Petit—. Toni ens ha explicat que eres un home d’absoluta confiança.

Ho era. Per posar un exemple gràfic, Curull els explicà que fins i tot havia tractat directament amb Joan Gaspart, president del Barcelona. Els del Front quedaren descansats. Per a ells, el Barça era una entitat que levitava a l’alçada dels grans projectes nacionals.

—L’operació que posarem en marxa demana discreció —digué Marimon—. No sols hi intervenen elements esportius sinó també polítics.

Curull estava en disposició d’atendre’ls.

—Mira —continuà Petit—, nosaltres volem fer president del València un simpatitzant nostre. Un conegut empresari, Juan Lloris.

—No el conec.

Petit i Marimon sospiraren alleujats.

—Juan Lloris —li explicà Petit— no té cap acció del València, però trobarem la manera que el màxim accionista del club li’n venga unes quantes. Nosaltres havíem pensat en una estratègia, però ací l’amic Hoyos ja sap com fer-ho.

—Curull en té coneixement —aclarí Hoyos.

—Perfecte —aprovà Petit—. Ha de ser una operació entre Lloris i tu.

—Què he de fer amb el senyor Lloris? —preguntà Curull.

—Lloris ha de ser el responsable del fitxatge de Bouba pel València. Nosaltres romandrem a l’ombra.

—Si el tal Lloris no pertany al consell d’administració del club, com voleu que el fitxi?

—Quan Lloris assumisca la presidència, la Generalitat li facilitarà, a través d’una entitat d’estalvis que controla, un crèdit blanet.

—Nois, això és complicat. Us he de confessar que no he fet mai cap operació d’aquestes característiques. Si l’oposició demana comptes sortirà tot.

—El crèdit es concedirà al València per ser una entitat d’importància social.

—Aviam, tinc entès que el València deu cent cinquanta milions d’euros. Si li concedeixen un crèdit i se’ls gasta en un jugador… Com ho justificarà la Generalitat? Vosaltres formeu part del Govern. Què en diríeu?

—Com s’ho gaste el València és un problema del club.

—N’esteu segurs, que li concediran un crèdit al club?

—Encara ho hem de parlar —admeté Petit—. Però forçarem un acord amb els conservadors.

—Us signaran un document i s’hi comprometran?

No, no els signarien cap document, perquè Petit tampoc en firmaria cap que l’obligara a tornar el favor. Del silenci obtingué la resposta Celdoni Curull.

—Si anuncio que Bouba fitxa pel València i per les raons que siguin no ho fa es posarà en dubte el meu rigor professional, al marge que es cremin expectatives perquè el fitxi un altre club. No ho veig gaire clar.

—Bouba és negoci? —preguntà Marimon.

—Té dinou anys i la màxima projecció mundial.

—De manera que el València, després d’uns anys, si volguera vendre’l guanyaria diners.

—El més lògic és que Bouba, si no té cap lesió important que l’obligui a deixar la pràctica del futbol, pugi de cotització.

—I si tinguera una lesió important l’assegurança cobriria les despeses —afegí Hoyos.

—Això mateix.

—Ho pregunte perquè tinc una idea millor.

Les mirades convergiren en Marimon.

—Que el compre Lloris. Es possible, no? Encara que no siga un club…

—És clar que pot ser, ja ho arreglaria jo —afirmà Curull—. Però el senyor Lloris sap el cost de Bouba?

—Lloris no sap res.

—Què voleu dir?

—Doncs que Lloris encara no sap que serà president del València.

—Un moment, nois, se suposa que som gent seriosa. Aquí o parlem clar o agafo la maleta i me’n torno a casa. Què cony vol dir que no sap res?

—Curull, com que eres de confiança, com que per exigir-te claredat i discreció nosaltres hem de jugar net, t’ho explicaré ara mateix.

Petit li ho va explicar. Llavors Celdoni Curull es va alçar i se’n va anar a contemplar la Plaça de l’Ajuntament per la finestra. Es passà el tou del dit gros per la forma del nas, per la línia del llavi inferior. Recordà l’opinió que el seu pare tenia dels valencians. Dubtà sense deixar de mirar per la finestra sota l’atenta mirada i l’expectació de la resta. Tingué en compte, però, que no tenia cap queixa de Toni Hoyos, també valencià. A més, els nois havien estat sincers contant-li-ho tot; a més, havia de vendre Bouba. Perquè era l’únic crack que tenia i quan en tens un i és africà l’has de vendre, perquè amb els jugadors africans no se sap mai què pot passar; perquè l’interès del Bayern, l’Inter i el Milan era més aviat inflat (tots tres havien fitxat molt i la tresoreria se’n ressentia); a més, volia deixar el Senegal, massa anys lluny de casa. Era el millor moment per vendre’l. Què hi feia si el comprava un club o un particular? Lopera, Gil y Gil, Florentino Pérez…, havien finançat jugadors personalment. Ells o una societat d’ells.

—Aquest individu…, vull dir, el senyor Lloris…, és un empresari rigorós?

—Amb nosaltres va complir —contestà Marimon—. A més, ha venut totes les seues societats.

—O sigui, que té diners frescos.

—Moltíssims —afirmà Petit. I per curiositat—: Què val Bouba?

—Setanta milions d’euros. Poc més d’onze mil milions de pessetes, per entendre’ns. Per menys no el vendré —Curull observà l’escassa reacció dels representants polítics. Probablement s’havien quedat clavats a la cadira—. Zidane el traspassaren al Madrid per tretze mil milions de pessetes i tenia vora trenta anys.

—I per què el ven més barat?

—La crisi, nois. Els clubs no tenen un duro.

Els clubs no, però Lloris n’estava femat. De sobte (o potser no tan de sobte, comptat i debatut era el secretari de finances), Marimon tingué una idea orgànicament política. I si Bouba, sense saber-ho Lloris, finançara el Front? Marimon no sabia gaire de futbol, però si a Zidane l’havien comprat per aquella barbaritat amb trenta anys, Bouba, per molta crisi que patira el futbol, valia si més no el mateix: mil cinc-cents més per a Curull i una quantitat igual per al Front. Amb aquells milions podrien comprar una seu semblant a la dels socialistes o els conservadors. El problema era com suggerir-li-ho a Curull.

—Com es reparteixen les comissions en el futbol? —preguntà el secretari de finances—. Per pura curiositat, vaja.

Aquestes curiositats, Curull se les coneixia d’allò més bé.

—Home, en el cas de Bouba, com que és propietat meva, no hi ha comissions. El vaig comprar per un preu, el venc per un altre… I punt.

—Punt i a part, Curull —intervingué Hoyos—: he fet la meua feina.

—Amb això ja hi comptava, Toni. Tindràs la teva comissió.

—Però…, nosaltres també ajudarem a vendre’l —digué tímidament Marimon davant la mirada expectant de Petit.

—Molt bé, som-hi: què voleu cobrar?

—El que siga legal, Curull. I pensa que no és per a nosaltres, és per al partit. Ja que eres nacionalista…

—Escolteu, no barregem les causes ideològiques amb els calés. Vosaltres digueu-me quant voleu i jo pago.

—Hem de comprar una nova seu —s’atreví Petit.

—Mentre no sigui al Passeig de Gràcia…

—Deixem-ho en una comissió raonable.

A Curull, les comissions raonables en el futbol li semblaven un atracament, però hi estava acostumat.

—Mireu, primer parlem amb el senyor Lloris i després veurem què podem fer per la nova seu. Us sembla bé?

—Com tu digues, Curull.

S’ordí l’estratègia amb els passos següents: Petit parlaria amb Juan Lloris; després Hoyos amb Rafael Puren. El tercer pas reuniria Celdoni Curull amb Lloris. Si l’empresari acceptava comprar personalment Bouba (recorda, Curull, el repartiment de comissions), aleshores engegarien l’operació política: que els conservadors convenceren el principal accionista del club, Lluís Sintes, per tal que s’avinguera a vendre el paquet sencer a Juan Lloris. S’insistí que de la coordinadora de penyes i de l’agrupació de xicotets accionistes s’ocuparia l’amic d’Hoyos, Puren (per cert, advertí Hoyos, se l’hauria de regraciar amb alguna bagatel·la: ho deixem a les teues mans). Curull segellà el pacte i l’inici d’una beneficiosa amistat amb una encaixada lleial amb Petit i Marimon, però ni Petit ni Marimon encaixaren amb Hoyos tot recordant Josep Vallès.

A la barra de la cafeteria de l’hotel, el secretari general i el secretari de finances prengueren un xupito de rom abans d’acudir, en representació de la Generalitat, a una exposició de ventalls valencians del segle XVIII.

—Vicent, quan has demanat la comissió he de confessar-te que el pensament se m’ha paralitzat. Jo no m’hauria atrevit.

—On hi ha el meu cunyat, per força ha d’haver-hi comissions.

—Quina creus que ens donarà?

—He calculat mil cinc-cents milions de pessetes.

El gotet de rom de Petit es quedà aturat entre la seua boca i la barra. El deixà de nou al plateret sense tastar-lo.

—De manera que mil cinc-cents milions de pessetes —incrèdul o més aviat idiotitzat.

—Pam amunt, pam avall. I és lògic. Escolta’m: en compte de vendre-li’l per deu o onze mil milions, que ho faça per tretze o catorze. Els tres mil que pagarà de més Lloris ens els repartirem. Vaja, com si fóra una comissió normal d’obra pública.

—Lloris no es mama el dit.

—Lloris sap tant de futbol com tu i jo. A més, està boig per presidir ni que siga una associació de veïns. Ja veuràs com li encantarà ser president del València, amb milers de persones ovacionant-lo.

—Ara la feina serà convèncer-lo.

—Eixa feina és teua. La meua serà ocultar mil cinc-cents milions.

—Són diners negres?

—Com el Bouba.

—Serà un problema.

—De problemes així, dóna-me’n tants com vulgues.

—Sí? —per segona vegada el gotet es va quedar a mig camí—. Vejam, digues què faràs amb eixa pasta. Jo no en vull saber res.

—Doncs no ho preguntes.

—Dic que no vull saber-ho oficialment.

Marimon va beure. Petit s’empassà el rom tot d’una i esperà la resposta. Després d’un glopet, el secretari de finances féu petar el paladar contra la llengua.

—Sincerament, Francesc, no sabria on posar-los.

—Cony! I per què els has demanat?

—Com més sucre més dolç!

—Doncs amb estos diners ens podem quedar diabètics perduts.

—En el món del futbol tothom suca i no he pogut evitar la temptació de recaptar una ajudeta.

—«Una ajudeta»?

—Home, posats a demanar entre quantitats tan astronòmiques…

—Caguendéu, Vicent, pensa’t les coses abans de fer-les!

—Encara no els tenim!

—Encara tenim pendent simular part dels sis-cents milions de les eleccions. Vejam com collons en dissimulem mil cinc-cents.

—Vale, vale… Tens raó: en demanaré menys.

—Què cony en demanaràs menys?! No deies que en volies, de problemes així?

—Estava eufòric.

—Un moment, estem alterats. Tranquil·litzem-nos.

Marimon es begué el gotet de rom. Petit en demanà dos més. Quan la cambrera els serví, se’ls begueren d’un colp.

—Posem que la seu valga quatre-cents milions —xifrà Petit.

—En queden mil cent.

—Mobiliari, ordinadors, cortines i tres alliberats, quaranta o cinquanta més.

—Mil cinquanta.

—I…

—I…, què?

—Me’n sobren més de mil.

—En sobren molts més —digué Marimon de sobte una mica afligit—. Ara que ho recorde, no hem pactat els diners amb Curull. Li hem dit que volíem una comissió quan en realitat pensava en una venda inflada artificialment.

—O siga, que ja no tenim el problema.

—Però potser tindrem la seu.

—Sospite que no serà massa gran ni molt cèntrica.

La Gaseosa Júcar era la llimonada més veterana que es feia a València. De fet, la Júcar pertanyia a l’imaginari col·lectiu dels valencians. Salvador Ribas havia heretat tan tradicional i entranyable empresa del seu pare; també l’aferrissadíssima afició pel València C.F. El pare n’havia estat directiu en l’època de Julio de Miguel. Per son pare, que fou un dels socis més antics del club, acceptà formar part del consell d’administració. Ribas hi estigué dos anys. Oficialment dimití per raons personals. De manera escarida adduí que l’empresa necessitava de tota la seua dedicació.

La versió oficial fou admesa pels mitjans de comunicació, aleshores eufòrics pels èxits de l’equip. Certament, algun periodista insistí a traure a Ribas declaracions, però declinà fer-ne. Durant dos anys, l’ex-directiu Ribas continuà acudint al futbol, però en compte de fer-ho a la llotja de convidats, on amablement el club li reservà un seient, utilitzava el carnet de soci en el seu lloc de tribuna.

Santiago Guillem a penes tenia contactes amb directius, una norma que complia al peu de la lletra. Per experiència pròpia en els seus inicis com a periodista i també pel que sabia d’altres col·legues, proclius amb excessiva facilitat a les llagoteries dels directius, se’n mantenia al marge. Per traure informacions interessants o necessàries preferia els antics empleats discrets del club. Una estratègia que sempre li havia donat bons resultats. Repassant l’arxiu del diari, però, a la recerca dels conflictes del club dels darrers anys, ensopegà, sense buscar-ho especialment, amb la silenciosa dimissió del directiu Salvador Ribas.

Recordà que era una persona que es trobava a gust en un segon pla, lluny del protagonisme, com si, a posta, volguera evitar ser notícia. Ribas havia estat tan discret que fins i tot a Santiago Guillem, que estava a l’aguait dels detalls més ínfims, li havia passat desapercebut. Pensà Guillem que un home així havia de ser per força seriós. Demanà a informació de Telefònica el número de l’empresa i es posà en contacte amb ell. El sorprengué que s’avinguera a parlar tot i que l’advertí que volia saber els motius de la seua dimissió, per bé que li assegurà l’off-the-record de la conversa.

Salvador Ribas va rebre Santiago Guillem l’endemà, a les deu del matí, a la seua empresa, una fàbrica d’aspecte familiar i de pocs operaris —gairebé tot dones— com a conseqüència de la mecanització del producte. D’una minúscula cafetera Ribas serví dos cafès que prengueren al seu despatx particular, un habitacle vidrat que permetia veure tot el transcurs de fabricació de la cadena, que ocupava tota la nau industrial. Ribas explicà a Guillem els detalls de la producció, el procés de modernització que havia hagut d’imposar contra l’opinió del seu pare, empresari de l’antiga escola que temia qualsevol canvi. Era relativament jove, Ribas, i Guillem el suposava un home sensat. Potser ja en tenia una imatge prefigurada. En tot cas —una novetat agradable— li transmetia confiança.

Quan escuraren els cafès, i així que Ribas acabà d’explicar el que, en síntesi, era relatiu a l’empresa, Guillem insistí a ratificar-li la confidència d’allò que li contara. Tots dos s’assegueren l’un enfront de l’altre a la taula del despatx. Llavors l’empresari llançà els gotets de plàstic a la paperera.

—He de confessar que els mitjans de comunicació em fan pànic. Sempre he fugit de protagonismes. Supose que és una qüestió de caràcter, sóc una mica tímid i introvertit. Però he de reconèixer que, quan vaig dimitir, l’únic a qui li hauria dit alguna cosa és a vostè.

—Tuteja’m.

Ribas semblava un poc incòmode, com si buscara el registre idoni per parlar amb algú que admirava.

—Sóc un lector habitual de les teues columnes. M’agraden perquè són incisives però elegants.

—Gràcies —també Guillem es trobà incòmode. D’ací que va enfocar la conversa—: és estrany que si no t’agraden els mitjans de comunicació acceptares formar part de la directiva. No és el lloc ideal per evitar-los.

—Un tema familiar. Mon pare era un home de conviccions tradicionals que repartí la vida entre l’empresa i el València. Per a ell, que jo no entrara en el consell d’administració del club, podent fer-ho, suposava una xicoteta deslleialtat. Pensava que el cognom Ribas, que tant de protagonisme havia tingut en la història del València (el seu germà també fou directiu), havia de continuar servint el club. El problema és que no entengué mai el canvi radical en el món del futbol, on els interessos personals ho envaïen tot. Fou inútil qualsevol intent d’explicar-li-ho. S’entossudí que havia de seguir la tradició i per no discutir (ja discutíem prou per la manera d’organitzar l’empresa) vaig acceptar entrar en la directiva.

—Llavors tindries un motiu important per presentar la dimissió.

—En tenia un.

—Ho dic perquè te n’anares just quan el club assolí els èxits més importants de la seua història; just quan tothom vol eixir en la foto.

—Era el moment ideal. Si l’equip no haguera marxat bé potser no ho hauria deixat. Sabia que la premsa no em preguntaria gaire, per bé que algú insistí a traure-m’ho.

—Fou una dimissió pactada?

—Fou un pacte amb mi mateix —Ribas atengué una telefonada. Tot seguit digué a la secretària que no li’n passara més—. No vaig voler dimitir fins que acabara la temporada. Ho vaig fer a l’inici de l’estiu, quan minva la informació esportiva.

—Per quina raó?

—Puc preguntar-te per què en dos anys no t’ha interessat i ara sí?

—En tens tot el dret.

—No és cap exigència.

—No ho he entès així. Mira, en realitat tot ha sigut desídia professional. Hauria d’haver captat que una persona que no buscava protagonisme i que dimiteix en un moment d’eufòria en el club ho fa per una raó important. Però imagine que en aquell moment vaig pensar que un accionista amb més poder volia entrar i que tu, que si no ho recorde malament només tens cinc-centes accions, vas ser el sacrificat.

—Bé, sempre hi ha cua per entrar al consell.

Ribas deixà anar un sospir i buscà una posició millor a la butaca. Tot seguit va desconnectar l’ordinador, va recollir uns papers dispersos per la taula. Encara féu una pausa abans de parlar.

—El meu pare militava en el Partit Conservador. Era un home de dretes, de l’antic règim, admirador incondicional de figures polítiques com Fraga Iribarne. En eixe aspecte amb mi fou tolerant. Admeté que no fóra militant. Sempre he evitat pertànyer a qualsevol col·lectiu, però per compensar-lo vaig acceptar el càrrec de directiu en el consell d’administració del València. Quan hi vaig entrar, ja s’havien firmat contractes de cooperació amb equips africans. Se’ls donaven quantitats importants de diners a canvi de tindre una opció preferent sobre les possibles estrelles o jugadors interessants que pogueren sorgir en estos equips. Em va semblar una bona idea invertir en jugadors joves, ja que els preus del mercat, en aquell moment i ara, estan desorbitats. Sent directiu vaig viatjar a Nigèria amb la Generalitat, que convidà un grup d’empresaris. Són viatges que intenten posar en contacte empresaris dels dos països o empresaris d’aquell país amb el mateix Govern per comprovar les possibilitats d’obrir nous mercats. Empresarialment, a mi el viatge no m’interessava. Però el meu pare, que havia demanat que m’hi inclogueren per pura vanitat professional, no volgué que renunciara a fi de no quedar malament amb els dirigents del partit als qui havia demanat el favor. Ho féu sense dir-m’ho. En un d’aquells sopars entre empresaris dels dos països, en les presentacions prèvies, vaig conèixer el president d’un dels equips que firmaren un contracte de cooperació amb el club. Com que, tret de mi, tota la delegació viatjava per fer negocis, van seure aquell senyor al meu costat. Així és com vaig saber que entre els diners que rebia l’equip nigerià i els que figuraven al contracte del club hi havia un desfasament important.

—De quant?

—Cent cinquanta milions.

—Hi havia un doble contracte.

—Sí, però no li ho vaig dir al nigerià. Quan vaig tornar em vaig posar en contacte amb el gerent del club. Li vaig dir el que sabia i li vaig demanar explicacions. No volgué donar-me-les. Vaig insistir, la discussió pujà de to i llavors em digué que passats uns dies m’ho explicaria fil per randa. Vaig tindre la sensació que pretenia guanyar temps, de manera que li vaig exigir una explicació convincent eixe mateix dia. Si no ho feia convocaria una roda de premsa. Aleshores em digué que parlara amb Sebastià Jofre, fill d’un íntim amic de mon pare que fou company meu del Col·legi La Salle. Llavors Jofre era un home molt lligat al Partit Conservador, però a l’ombra. En aquells moments, jo ja sabia el destí del desfasament dels contractes, però tot i això vaig parlar amb ell. La resta ja ho saps: vaig dimitir.

—Quants diners del club han servit per finançar els conservadors?

—Exactament no ho sé. No vaig voler esbrinar-ho perquè no ho pensava utilitzar per a res. Tenien o tenen contractes de cooperació amb cinc clubs africans. Calcule entre sis-cents i mil milions de pessetes.

—Han tornat el favor al club?

—Supose que sí. Fa dos anys Bancam li concedí un crèdit important al club. Segons els últims rumors, Bancam tornarà a tirar una mà.

—Fa dos anys —recordà Santiago—, Bancam denegà un crèdit de vuit milions de pessetes a un amic meu per reformar-se la casa. Se n’ha comprat una altra després de vendre a baix preu la seua.

—Et podria contar casos de xicotets empresaris necessitats d’un crèdit que també els el refusaren. L’excusa és que les línies de crèdit de Bancam estan en un nivell de risc, segons el Banc d’Espanya.

—Es cert?

—Sé que un grup d’empresaris pròxims al poder s’ha beneficiat de crèdits altíssims. Sembla que alguns tenen ara dificultats per tornar-los. Com deus saber, Bancam està controlada pels conservadors.

—Els dirigents dels equips africans participen de l’engany?

—No puc demostrar-ho. Si ho fan, el nigerià que vaig conèixer ho dissimulà molt bé. Hi ha una cosa incontestable: este tipus d’operació seria impensable amb equips europeus —Ribas s’alçà i es preparà un altre cafè—. En vols un?

—No, gràcies. Encara fan contractes de cooperació?

—Sí, però supose que són correctes.

—Només ho suposes.

—No m’imagine que després de saber-ho jo i dimitir continuen fent-ne.

—Es una bona font de finançament per als conservadors, fàcil i neta.

—Sebastià Jofre em donà la paraula que només fou circumstancial, en un moment que el partit en tenia necessitat.

—Vas callar perquè t’ho demanaren els conservadors?

—M’ho demanà mon pare.

—El teu pare ho va saber?

—Li ho vaig contar.

—Què digué?

—Res —Ribas va romandre dret. Es va beure el cafè—. Però ho vaig aprofitar per dimitir i per dirigir l’empresa d’acord amb els meus criteris. El meu pare no s’hi oposà.

—Estic pensant en els joves africans de la residència. No conec ningú que haja debutat en el primer equip.

—Són jugadors d’una qualitat tècnica normal. He llegit informes on diuen que no s’adapten als costums d’ací. Els traspassen a altres equips o els tornen al país.

—Potser encara fan contractes dobles.

—Fins ací no arribe.

—Igual té, m’has sigut d’una gran ajuda.

—Per a què?

Santiago Guillem es va quedar mirant de fit a fit Ribas. En efecte, la informació no serviria de res. I no sols perquè havia compromès la paraula en l’off-the-record de la conversa, sinó perquè si insinuava ni tan sols un indici a l’instant silenciarien els equips africans amb diners, tan necessitats com n’estan, i perquè, al capdavall, a quin equip africà implicat li interessaria destapar-ho? Ells rebien el que havien signat i, a més a més, sense cap esforç. Guillem es va alçar per acomiadar-se.

—He demanat la jubilació anticipada.

—Portes molts anys de periodista, no?

—Suficients per dimitir.