15 Un individu molt sospitós
¿QUÈ HI FEIA en Jürgen a l’oficina d’objectes perduts? Havia perdut la bufanda; se l’havia deixada a l’autobús o al tramvia. És una cosa que fàcilment pot passar a un detectiu aficionat d’onze anys, sobretot si està intentant recordar on s’ha deixat la bossa amb les bambes. En qualsevol cas, la mare li havia dit que havia de trobar la bufanda «sense dilació». Això devia voler dir «com més aviat millor». En Jürgen sabia prou bé que en aquestes coses la mare no admetia bromes, de manera que havia decidit anar a l’oficina d’objectes perduts.
A primer cop d’ull semblava un lloc bastant avorrit. Només hi havia un home, recolzat al taulell, que parlava amb l’encarregat. Parlaven en veu baixa; semblava que es coneixien de feia temps, pensava en Jürgen.
El petit detectiu va observar l’home detingudament. ¡El seu aspecte era força estrany! Segur que no era de confiança; en Jürgen estava disposat a jugar-s’hi qualsevol cosa. Aquells cabells…, segur que duia un postís. ¿I per què s’amagava els ulls darrere d’uns vidres foscos? I tots aquells anells…, un a cada dit. ¡I barba de tres dies! ¡Un cigarret sense filtre! ¡I aquella gavardina tan ampla! ¡Vés a saber què duia amagat a les butxaques! ¡No, aquell paio havia fet més d’una malifeta! I a sobre, s’assemblava molt al dolent de la pel·lícula L’home de les cicatrius, tot i que ell no en tenia cap, de cicatriu. En Jürgen, molt excitat, s’hi va acostar una mica més i va escoltar una conversa sorprenent:
—¿Gaire llarg? —preguntava l’empleat en aquell moment.
—Normal —va contestar l’home, i va separar els braços, indicant més o menys un metre—. Però molt gruixut.
—¿Nou o usat?
—No em dirà que també en tenen de nous —va fer l’home, sorprès, ensenyant unes dents grogues de fumador.
—Home, pràcticament nous. Que només els han fet servir una vegada o dues.
¿De què parlaven aquells dos? ¿D’un fusell? ¿D’una espasa? Què fàcil devia ser comprar i vendre armes prohibides en una oficina d’objectes perduts, pensava en Jürgen. O vendre coses de contraban. En Jürgen es va acostar més a l’home.
—El meu és molt vell; de fet és una herència —va dir el sospitós.
—¿Color? ¿Gris? ¿Negre?
—Blau fosc.
—¿Alguna característica especial?
—Té un mecanisme especial. S’obre prement un botó. Segur que no en tenen cap d’igual.
¡Alló era cada vegada més misteriós! ¿Que potser parlaven d’una navalla automàtica? O d’una maleta d’espia, d’aquelles que tenen mecanismes especials, que són antibales i que serveixen per dur microfilms, documents secrets i diners…
—En tinc ben bé una dotzena d’aquests —va fer l’empleat, somrient.
De fet, pensava en Jürgen, aquell empleat també era ben sospitós. Duia una bata grisa, era mig calb i portava unes ulleres barates: tot semblava fet expressament per no cridar l’atenció. ¡Una disfressa perfecta! Segur que aquell parell maquinaven alguna cosa. El que no sabien era que havien estat descoberts per un nen…
¿I el mànec?
—Fusta —va mormolar l’home de la gavardina—. Fusta llisa.
—¿Per què no m’ho ha dit abans? Blau fosc, mànec de fusta i automàtic, només en tenim un.
—¿On el van trobar?
—El va portar un taxista. Ens va deixar la seva adreça…
¡I tant! Els agents secrets mai no anaven amb el seu cotxe; sempre amb taxis. Jürgen estava tan emocionat que va començar a rosegar-se les ungles sense adonar-se’n.
L’empleat va mirar el calendari.
—La seva herència ha passat dos dies aquí; són deu xílings.
Va desaparèixer per una porta i al cap d’un moment va tornar amb…
En Jürgen es va quedar tan desesmat que no va saber què contestar quan l’empleat li va preguntar amablement:
—¿Què has perdut, fill? ¿O has vingut a dur-nos alguna cosa?