11 Concert de final de curs
PER TOTA LA CIUTAT hi havia cartells que anunciaven:
«Concert de final de curs de l’Escola Municipal de Música. Dissabte, 15 de juny, a les 17 hores. En consideració als petits solistes, els organitzadors preguen la màxima puntualitat. S’accepten donatius».
Era impossible no veure els cartells de color rosa llampant. N’havien penjat als arbres del passeig, als aparadors de les botigues i, per descomptat, a les columnes d’anuncis; i tants cartells van fer que en Viktor G., que acabava de sortir de la presó, tingués una idea brillant.
—Digue’m —va preguntar en Viktor a l’Alfons W., amic de tota la vida i company de cel·la—, ¿tu has anat mai a una escola de música?
Tots dos estaven asseguts en un banc del parc prenent el sol. Era el primer mes de juny que passaven en llibertat des de feia molts anys.
—¿Escola de música? —va repetir l’Alfons, sorprès—, ¿jo, a una escola de música? ¿Que et sembla que en faig la cara? ¡Estàs de broma!
—En absolut. Tu no has anat a una escola de música, ni jo tampoc —va respondre en Viktor—. Contesta’m, Alfons, ¿qui envia els fills a una escola de música?
—Com vols que ho sàpiga, jo —va fer l’Alfons—. Deu ser la gent que té fills dotats per a la música.
—Ximpleries —va respondre en Viktor—. No té res a veure amb estar dotat per a la música. Els qui tenen diners envien els fills a aprendre a tocar el piano, la guitarra o la flauta. Les lliçons de música costen molts calés, ¿ho sabies?
—¿On vols anar a parar? —va preguntar l’Alfons, desconcertat—. No em diràs que a la teva edat vols aprendre música. No tens bona oïda ni diners. Saps perfectament que ens acabem de gastar els últims diners que ens quedaven en un paquet de cigarrets.
—Ja ho sé —va remugar en Viktor—. Però resulta que el teu amic pensa més enllà del pròxim cigarret; per exemple, que hem de mirar de passar un hivern, si abans no ens tornen a ficar a la garjola. 1 per això he pensat en l’escola de música. Volia que t’adonessis que els qui hi envien els fills no són uns pobres. ¿És clar?
—I tant. ¿Però això què té a veure amb nosaltres? ¿Que has pensat de segrestar un professor de música? Si és això, no comptis amb mi de cap manera.
—¡Alfons, no diguis bajanades! ¿Que potser m’han tancat mai per segrest, a mi? No, la meva perdició han estat sempre petits delictes contra la propietat. Però continuem: ¿has llegit aquell cartell de color de rosa que hi a la porta de l’escola de música? Ben segur que no. A vegades penso que vius a la lluna. Encara sort que em tens a mi. Vés a llegir el cartell i potser se t’encendrà una bombeta.
L’Alfons es va posar dret de mala gana i va anar a llegir el cartell.
—Continuo sense entendre què té a veure amb nosaltres —va remugar mentre tornava a seure.
—Doncs para atenció, Alfons. Aquí tenim la primera petita artista.
Una nena d’uns vuit anys sortia de l’escola de música amb l’estoig del violí a la mà.
—¡Bravo, senyoreta! —va dir-li en Viktor—, ens ha agradat molt sentir-te.
La nena es va quedar astorada.
—¿Se sentia des del carrer?
—¡I tant! —va assegurar-li en Viktor—, segur que actuaràs al concert de dissabte.
—Sí, però seré la que fa disset.
—La que fa disset —va repetir en Viktor—, els teus pares s’hauran d’esperar una bona estona.
—Sí, però no puc fer-hi res. Darrere meu encara hi tocaran set nens més. El concert durarà unes tres hores. La mare diu que no li fa res, i el pare també vindrà.
—Serà un dia molt important per a tota la família. Tothom estarà molt cofoi de tu. Els teus germans també hi aniran, ¿oi?
—No tinc germans, jo —va dir la nena, sorpresa.
—Doncs el gos —va dir en Viktor—, segur que li agradaria.
—No —va fer la nena, rient—. El Bany no té gens d’oïda. Ell haurà de guardar la casa, que és la seva feina. Bé, ara me n’he d’anar.
—Mala sort —va remugar l’Alfons quan la nena va ser lluny.
—Però només pel gos. Suposo que has entès de què es tracta. Quins pares es perdrien una actuació del seu fillet. Ara esperarem que surti un altre nen de l’escola de música. Li farem unes quantes preguntes. Així que haurem trobat el que ens convé el seguirem fins a casa. Si la casa ens agrada, mirarem si hi ha alguna cosa que ens faci peça. No cal que sigui el piano. Ja ho veuràs, Alfons, que els pares que envien els fills a les escoles de música són gent benestant. Mira, ja surt un altre petit artista; aquest sembla que és flautista.