A casa, 7 de setembre

Vam passar l’última setmana d’agost als Monegros, al poble dels meus besavis. Vaig treballar en la cantata de Cerdà, i vaig fer d’home (fill, tiet, germà, etc.) desubicat. Final d’estiu. Avui sóc a casa sol, i Ella corre per Finlàndia impartint un curs per a estudiants d’audiovisuals.

He tornat a engegar la feina per a l’exposició també. Però estic dispers; m’hauria fet falta un any de desconnexió, de temps per mi, de poder estar sense responsabilitats; sense haver de respondre.

La setmana passada em van empaitar, i pressionar, perquè no em negués a firmar la ditxosa traducció. (No els preocupa que estigui descontent; els preocupa que se sàpiga.) Vaig acabar proposant una solució de compromís: no firmar en els papers promocionals de l’obra, però constar al dossier de premsa, perquè els periodistes no tinguin on furgar. Ridícul. La directora invasiva encara no m’ha trucat, i l’actor-coproductor (marit de la directora invasiva) ha «intercedit», diu, per assegurar-me que ells tenen raó: que la directora ha de ser fidel a la seva «visió» del text (pel que sembla, castellanismes innecessaris inclosos). En fi.

I sorpresa: el Domènec m’ha ofert feina. A Perpinyà.

Al Talgo cap a Perpinyà, 9 de setembre

El tren arrenca ara i s’allunya de l’estació de Figueres. Vaig sopar amb el Domènec divendres passat, i vam comentar la proposta que m’havia fet per telèfon; ara treballa per tirar endavant el complex del Teatre de l’Arxipèlag, un equipament de nova planta projectat per l’arquitecte Jean Nouvel en els terrenys de l’antiga estació d’autobusos. A més, ja li han proposat que dirigeixi el centre —que s’integrarà a la xarxa de l’escena nacional francesa— quan entri en funcionament a final del 2010. I el que em proposa és que em pensi si vull formar part del seu equip directiu. Vol dir: anar a viure a Perpinyà durant uns anys, i tornar a exercir una responsabilitat de gestió. No sé —i ell tampoc no n’està segur— si sóc la persona, ara mateix, per entomar una feina així. És una proposta professional magnífica, i tinc molt de respecte i molta confiança en el Domènec, i en el que podria aprendre’n, i em resoldria econòmicament la vida per una llarga temporada. (Ara veig el mar; passem per Colera.) Amb el mig sou de la facultat necessito alguns complements cada any, i mantenir oberta l’activitat professional, amb tots els costos que comporta.

No m’esperava una oferta de treball com aquesta. Havia previst, després de sis anys de pluriocupat intens, uns anys més reposats de fer classes, confiar en els estalvis fets i poder dedicar-me a escriure; guanyar temps.

No vaig amagar els meus dubtes al Domènec, però vam quedar que l’aniria a veure a Perpinyà. Tinc curiositat per les obres del teatre, i per conèixer la gent de Cultura de l’Ajuntament que li han fet l’encàrrec. Em ballen moltes coses pel cap. D’una banda, el projecte vol situar-se en diàleg amb les escenes nacionals de Tolosa de Llenguadoc i Montpeller, i, de l’altra, com si fos el centre d’una Y, connectar-se amb Barcelona i amb els teatres de Girona i Salt, amb els quals han engegat ja una col·laboració —amb finançament europeu— anomenada Escena Catalana Transfronterera. Sembla el més important que ha passat en molts segles per connectar culturalment el nord i el sud.

He vist que, als perpinyanesos, als gestors culturals d’allà, no els interessa fer una opció «identitària» (suposo que són segles de prevencions «republicanes»), i aposten per una marca difusa —«mediterrània»— d’encontre de cultures, etc. Però han decidit produir en català, o coproduir, algunes coses per subtitular-les en francès, i sembla un pas endavant —en la línia de sortir del catalanisme de sardana i barretina, d’ampliar referents—, un pas mínim i acomplexat, però potser eficaç per represtigiar al país la cultura catalana. La presència del Domènec serà una garantia, un contrapès exercit no sols sense complexos. Amb orgull.

En els últims vint anys, Domènec Reixach ha estat la persona que més ha fet per la visibilitat i la projecció social, pel prestigi social, de la nostra literatura. Primer, al capdavant del Centre Dramàtic de la Generalitat; després, al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya. No hi ha una obra continuada, en aquests últims anys, amb més encert, més ambició i més sentit de propòsit que la que ell —sempre en equip— ha liderat en favor del nostre teatre. Una feina discreta, tenaç, modesta, sense lluïment personal, i de moment —lamentablement, vergonyosament— sense recompensa. La falta de sentit de país i de generositat d’alguns polítics, i la seva avarícia de poder, van impedir que la Generalitat li oferís la coordinació dels teatres públics. Era el candidat ideal, estimat i valorat per tots els que haurien estat els seus interlocutors directes. Una consellera li va prometre en públic (sí, en públic) una sortida per quan deixés el TNC, però no la va deixar resolta abans de ser cessada. El següent conseller se’n va desentendre i es va fer el desentès. I un tercer conseller, després, i comprensiblement, ja no ho va poder considerar un problema seu. I el Domènec va acceptar l’única oferta que va rebre: la d’integrar-se en una productora-exhibidora privada, on va tornar a fer bona feina. I aleshores li va arribar la proposta de Perpinyà (a través del Salvador Sunyer, de Girona).

La falta de memòria i un antipujolisme pueril —que és el mateix principi que ha guiat la configuració del primer Consell de les Arts, amb criteris de pagament de favors— han portat al malbaratament d’un gestor teatral irrepetible; rigorós, modern, equilibrat, popular, i decididament catalanista, en termes de cultura viva, competitiva. Perpinyà hi ha sortit guanyant. Barcelona no. I ara és el moment de la batalla cultural per Barcelona; és ara, o Barcelona serà com València, o com Perpinyà.

Al Talgo cap a Barcelona, 9 de setembre

Entrem a l’estació de Cervera. (He vist el mar; cales amagades sota la via.) La Police à Frontières ens fa un «control d’identitat»; són precisos en l’ús del terme, però penso que faria riure molt si els agents fessin el control acompanyats d’un psicòleg. Jo hauria de respondre: «Estic en fase de reinvenció, i escric aquest dietari per intentar recuperar la meva ànima, per poder tornar a posar l’ànima en les coses que faig, en les coses que visc». I li hauria d’explicar al psicòleg que vinc de fer una visita a Perpinyà per deixar-m’hi conèixer, i per tenir sensacions per poder-me decidir, o no, a fer una feina que em faria canviar de casa i de vida. Li hauria de descabdellar tota la troca de fils que m’impedeixen tenir la claredat necessària per prendre aquesta decisió, i el tren s’estaria aturat tanta estona que caldria reprogramar els horaris de tot el Midi i de la meitat nord d’Espanya. Finalment, algun dels policies desenfundaria l’arma i hauria de decidir si es carrega el psicòleg perquè deixi de fer preguntes, o si em liquida a mi perquè deixi de divagar en les respostes.

La música de Perpinyà ha estat una melodia harmònica, agradable, clara amb dissonàncies, i amb un baix continu que sembla sord, però que resulta amenaçador, fosc. És la foscor de l’arrogància francesa, de la dificultat de fer una aposta pel català sense entrebancs. Dinant, la directora d’acció cultural de l’Ajuntament ha estat contundent en la necessitat de ser i de fer del teatre un element de recatalanització. És una dona enèrgica, energètica, decidida (molt), sense pauses. L’acompanyava un seu adjunt, que ens entenia però que no s’ha decidit a parlar-nos en català; d’ascendència mig alemanya i mig rossellonesa, casa seva és el francès.

Amb el Domènec hem anat a fer una visita d’obres a l’Archipel; és un conjunt de cinc edificis diferents —cadascun amb una estructura singular— que combinen una mena de desordre tens, apinyat, resolt. Hi ha un teatre petit, que és ara un cub de formigó; hi ha un teatre gran, amb una caixa escènica com un cub rectangular, a la qual s’unirà una gran coberta —una sola peça granat— en forma de petxina, que acollirà la platea. I hi ha un edifici de serveis, un edifici d’oficines i una sala d’assaig —gaudiniana, intueixo— en forma d’arc catenari, que ara mostra tota l’estructura metàl·lica d’arcs encara per cobrir.

Dilluns que ve es presenta a Perpinyà el projecte de l’Escena catalana transfronterera: vuit milions d’euros per a tres o quatre anys, repartits al cinquanta per cent amb Girona-Salt. La directora d’acció cultural, mentre dinàvem, ha hagut de sortir corrents a apagar un foc d’urgència: un malentès entre departaments de l’Ajuntament, etc.

Jo necessito pau, però potser cal que no en tingui.

No suporto el nacionalisme hooligan, ni el cosmopolitisme covard. Però per fer possible un catalanisme cultural obert, dialogant, contaminat i fèrtil, cal fer-lo possible, cal tenir poder, exercir-lo, posar-se al servei de la causa i fer el que falta per fer. Cal arremangar-se. I alhora, sí, sé que qualsevol esforç conduirà a un fracàs, més o menys relatiu, però fracàs. Potser és millor acomodar-se al relat de la normalitat institucional, i centrar-se en la pròpia vida. (¿On és la meva ànima ara que la necessito?) Potser la guerra ja està perduda, i tot plegat no és més que voler fer de maqui.

L’espanyolisme cultural —més o menys disfressat d’universalisme, o de modernitat— no afluixa. Aquesta temporada tenim la cartellera teatral més plena de produccions de Madrid en molts anys; no hi ha una actitud activa perquè això sigui així (senzillament, és menys exposat programar produccions que ja vénen pagades, i que juguen al doble mercat), però el que està desapareixent és l’actitud activa, combatent, perquè això no sigui així. S’han consolidat els musicals en castellà, interpretats sovint per repartiments catalans. Josep Maria Flotats anirà en castellà al Lliure.

Res en contra del castellà. Però tot en contra de la provincianització cultural. Que és el que es genera. I cap dels responsables d’això se n’avergonyeix.

¿Hauria de quedar-me a Barcelona i lluitar? ¿Però amb quines armes?, ¿amb quines complicitats? ¿Amb quina voluntat política de readquisició d’espais de protagonisme abandonats? ¿Qui agafarà la Caixa, i li dirà que és insultant que promogui el LKXA, la seva marca de negoci juvenil a Catalunya, donant suport a grups de rock que canten en espanyol i que són de Madrid? ¿Qui buscarà la manera que la FNAC i El Corte Inglés treguin els llibres catalans dels racons en què els amaguen, i els situïn en lineals de preferència? ¿Qui acabarà de fer que TV3 prestigiï la cultura catalana, i no hi avantposi els desitjos dels departaments de premsa dels grans grups editorials, o les promocions de les discogràfiques i les productores de cinema nord-americanes?…

Si no, ¿què en fem de tenir mitjans en català per sembrar consum en castellà i anglès?…

A la FNAC de Perpinyà, fa dos anys, no hi havia ni un llibre en català. I els dos llibres d’autors catalans que hi havia en francès —Porcel i Baulenas— eren a la secció «Europe du Sud».

Més català a Perpinyà i més consum català en francès no semblen mals objectius. Recuperar dots de gestió no sembla inútil.

Però, ¿i l’ànima?

Bordils, 26 de setembre

N’he parlat amb amics i gent de la família, i tots m’han donat la mateixa resposta. Que a Barcelona no m’arribaran propostes, que m’hi tiri de cap, que visqui coses noves, que és bo treballar amb algú que confia en mi. El Carles, el meu cunyat, em diu que ara sóc com un bou d’aquests que fan córrer amb les banyes enceses: un toro embolat. Les pobres bèsties, diu, tenen la sortida al davant dels ulls però no la veuen perquè estan enlluernats, encegats pel mateix foc que els empeny.

I hi rumio.

El Rosselló m’agrada, té una dolçor de paisatge; sobretot, la plana. Elna, el Soler; les muntanyes dels Aspres. El Canigó, que el podria veure des de la finestra del despatx.

Vaig començar a fer de jefe amb vint-i-tres anys, i en unes condicions dures (fent acomiadaments, posant en marxa projectes complicats), i no em tocava. Amb trenta-dos anys vaig abandonar (aleshores en una empresa pròpia) la feina de gestió; exhaust, buit. Ara en tinc quaranta-cinc, i poques perspectives immediates de canvi. I això no m’amoïna. Em diuen que no poder fer coses em causa frustració. I és cert. Em frustra més no publicar, amb tot; o no tenir valentia per llançar-me a escriure.

I escric.

A casa, 30 de setembre

La Caterina Molina, la professora amb qui comparteixo l’assignatura de Teoria de la comunicació a la facultat, i que no ha deixat en tots aquests anys de suggerir-me lectures estimulants, em va conduir al llibre —jo no ho sabia— que estava buscant, que necessito. Li explicava la base que havia trobat en Levi-Montalcini per parlar de l’ànima sense escrúpols cientifistes, i la Caterina em va conduir —generosa, intel·ligent, lectora i professora audaç— a les paraules d’una altra neuròloga italiana. Llegeixo: «¿Encara hi som a temps, no de tornar al passat, però sí de llançar una mirada ingènua a la llarga tradició que ens ha conduït fins aquí, de manera que recuperem el miracle que es va produir quan un dia l’ésser humà es va pensar com a ésser pensant? ¿Encara seríem capaços d’acceptar l’encert profund de la intuïció conceptual que, durant mil·lennis, ha acudit a una sola paraula per referir-se a coses enigmàtiques però reals, sens dubte relacionades entre si, que l’“ànima”, aquesta paraula prístina, arcaica, ens evoca, i que ara sembla que se’ns escapen quan intentem analitzar-les?». I continua: «¿Encara podríem acceptar que hi tornés a haver valors absoluts, més enllà de l’únic valor reconegut avui en dia, els diners, mesura de totes les coses?, ¿que els individus no són intercanviables, que el temps tan sols cobra sentit si el considerem sub specie eternitatis?».

Són paraules de Laura Bossi, provinents de la traducció espanyola de la Histoire naturelle de l’âme (2003), que ha aparegut aquí recentment. És valenta: reivindica la ingenuïtat (una mirada ingènua), una intuïció conceptual, sobre «coses enigmàtiques però reals».

Segons Bossi: «Després de l’impacte de la gran teoria darwinista, Bergson, Freud i alguns altres es van llançar a la tasca èpica de repensar el món animat i la humanitat de l’home, en el marc de la ciència moderna. Però van ser pocs els que els van seguir». I es pregunta: «¿No existeix cap alternativa entre un “humanisme” prometeic, que tan sols veu en el món natural una extensió de materials explotables i és incapaç de simpatitzar-hi, i ni tan sols de comprendre la vida nua, i un “naturalisme” que es nega a distingir jerarquies, graus d’ànima en la vida, i cau per tant en la ceguesa envers la humanitat de l’home?». I aventura: «Potser estem tan atabalats per la mediocritat previsible del nostre futur que hem renunciat a valorar la nostra pròpia tradició. Preferim viure en el present o mirar cap a un passat cada cop més llunyà: potser resulta més afalagador comparar-nos amb els homínids que amb els “grans homes” de la nostra tradició, buscar els “orígens de l’univers”, els “orígens de la vida”, del “llenguatge”, de l’“art”, en lloc d’estudiar la nostra història i conservar la memòria de la nostra civilització. Potser som també presoners de la racionalitat antihistòrica del món tecnològic. O potser fins i tot ja no som capaços de trobar en el passat tradicions vives que ens diuen coses, sinó solament fets, dades mortes, que clavem amb agulles de cap com col·leccions d’arnes curioses».

Hi hauré de tornar, pensar-hi. Aprendre’n. Connectar: pluralisme, sentit del passat, tradició, individualitat (no individualisme), valorar, civilització, grans homes.

Sento la veu de Laura Bossi a prop, a la vora. Humanitat.

La malaltia que ens tenalla, diagnostica Bossi, és l’extensió social de l’anomenada síndrome de Cotard: «Els malalts afectats d’“immortalitat melancòlica” imaginen no tenir ja nom, ni família, ni país, que el món ja no existeix. Ja no tenen ànima».

A casa, 13 d’octubre

Fa dos dies que sóc a casa amb grip i febre, després d’un pont de tres dies que he dedicat, tant com he pogut, a treballar, per avançar en el guió de l’exposició sobre la projecció exterior de la nostra literatura.

Dissabte, finalment, després d’uns quants mals de panxa (metafòrics), vaig trucar al Domènec per dir-li que no a l’oferta d’anar a Perpinyà.

No és el que vull, no és el que tinc ganes de fer, no és el que em queda per fer. He hagut de posar cap per avall totes les pors i les inseguretats, i dir-me que no puc triar una opció com aquesta des de la por al fracàs (d’altres projectes), com un refugi. Els amics m’han demostrat afecte i confiança animant-me a acceptar la feina. Però al final hem de decidir sols, com em deia l’Aleix, un exestudiant molt més savi que jo.

El Domènec ho ha entès; sap que jo era una aposta arriscada, que la gestió no és el meu món. L’he vist un pèl desanimat perquè l’alcalde Alduy —impulsor del projecte de l’Arxipèlag— deixa l’alcaldia per optar a altres responsabilitats; tem que això freni la consolidació del teatre. Segurament, també, veu amb dubtes la soledat, i l’apartament, que la feina de Perpinyà representa. Especulo, és clar. La lliçó del que li ha passat al Domènec Reixach és dura i convé aprendre-la: no hi ha «país», no existeix —fora de les bandositats partidàries— un sentit de reconeixement de l’obra de dirigents culturals com ell, que han fet, precisament, «país».

No hi ha memòria, no hi ha continuïtat, no hi ha un espai comú, compartible, fèrtil.

A casa, 16 d’octubre

No dormo. L’insomni és pervers i torturador. Continuo carregat de neguits, de ràbia acumulada, de mals pressentiments, i de problemes per resoldre. No hi ha manera de reposar, de descansar. He estat encara uns dies enfebrat, i he pogut tancar-me i aprofitar per llegir originals del Premi Born.

El nivell és alt pel que fa a la qualitat de la construcció dramàtica i a la solvència narrativa. Però és baix, amb excepcions, pel que fa a tenir coses a dir. Els autors es dissolen a favor de la història, però no queden dissolts (presents) en la història. En el teatre contemporani, és clar, la veu personal no és normalment en un jo líric, ni en un narrador que et guia, i per fortuna —tret de pocs casos— no hi ha un personatge instrumentalitzat com a ninot de ventríloc (ep, que això estaria bé, podria estar bé: els pocs que ho fan, tanmateix, ho fan al servei de coses ja sabudes, de veritats ja dites, remastegades).

M’ho he passat bé llegint, però encara no hi ha hagut ningú que m’hagi tocat l’ànima, que m’hagi interpel·lat, remenat.

¿Escriuen sense ànima, o no parlen el llenguatge de la meva? ¿Cada ànima parla —i sap entendre— un sol llenguatge?

Em preocupa, de fet, que jo també escrigui (escric) sense ànima. El retorn que m’ha arribat dels pocs lectors d’Una seducció em fa pensar que sí. És una novel·leta en què vull pensar que he pouat al fons de la negror de la meva ànima, però sembla que l’estratègia narrativa de suspens ofega l’exploració, crida massa l’atenció, concentra massa atenció lectora. El Vicenç Pagès, savi, em va recomanar de traçar una trama secundària on poder donar espai al que és darrere del relat, el que porta dins. Hi he rumiar.

Aquests dies he escrit una obreta de teatre; me l’ha demanada l’Eloi, el meu nebot i fillol. També em fa sentir aquesta inquietud, la d’haver fet una maquineta que funciona (trampa rere trampa) però que no sé si vol dir res, o si diu res que valgui la pena ser dit. Rumiava si incorporar-hi un monòleg final, que la història no necessita, per alçar la mirada, i trobar un punt de comunió amb la companyia (són nanes i nanos de catorze i quinze anys) i amb els que en seran espectadors.

No aconsegueixo ser a les coses que faig. És a dir: que hi dec ser i no m’hi reconec. És a dir: que m’hi reconec i no m’hi agrado.

Potser em miro malament. Potser no parlo la mateixa llengua que la meva ànima, i ja no accedeixo a un sistema de sentits (i de recompenses, de gratificacions) que enyoro, que he mitificat.

O sóc, ras i curt, un mal escriptor. Un cor buit.

A casa, 24 d’octubre

Una direcció. Necessito encarar-me. Fixar un nord, o deixar-me anar. Continuo anant al darrere d’acabar coses. La cantata, l’exposició. I he de recollir algun fil que em llancen, i he de resistir. Resistir vol dir no deixar-se endur per la ràbia, no explotar, no exposar-me.

Les classes m’estan anant bé, i és una sensació que em conforta. Miro de no forçar res, amb els estudiants tampoc. Però miro de ser-hi, de fer-m’hi present, de deixar que aflori una certa fragilitat, una certa receptivitat, més tendresa. M’havia lligat molt curt els últims anys, m’havia fet aspre. Segur que és més mèrit d’ells que meu, però em sento bé, sento que sé estar al seu davant, estar per ells.

La resta de coses se’m fan més confuses. Després de mesos d’espera —i de bregar amb una empresa constructora que ens ha fallat— aquesta setmana s’ha posat en funcionament l’ascensor de l’edifici. I hi he pujat. Però no n’he sabut treure cap gratificació.

Fa dies que penso que hauria de fer la cursileria de fer-me la llista de les coses que m’agraden. I no veig la llista al meu cap. I ho ajorno.

L’hauria d’intentar aquí. M’agrada engegar l’ordinador i trobar-hi e-mails de gent que em tracta bé. M’agrada sentir que he trobat una manera bonica i exacta d’explicar a classe alguna cosa. M’agrada escriure, i sentir que m’hi explico, que descobreixo dreceres o marrades que puc identificar. M’agrada tenir una estona, tard a la nit, només per mi. M’agrada entrar per primer cop en un teatre, i explorar-lo amb el temps just abans de la funció. M’agrada nedar a la piscina, bracejar sota l’aigua (capbussar-me), i més de nit. M’agrada traduir. M’agrada parlar per telèfon amb el Carles, i que em faci riure. M’agrada trobar-me la Pilar a la sala de professors, i que engegui una conversa. M’agrada portar camises fosques (blau marí, granat) i d’un sol color. M’agrada trobar-me exalumnes al rebedor o als passadissos, i que quan els demano com els va, s’entretinguin a explicar-m’ho i me’n donin detalls. M’agrada escoltar l’Enric parlar del Barça. M’agrada no saber odiar. I m’aturo aquí. Que em vénen al cap, cada cop més, coses que no m’agraden. I no les vull escriure. Ara no. És divendres, és dissabte. I demà podré dormir, llevar-me tard. L’ascensor ja funciona.

Va.

A casa, 25 d’octubre

Hem anat a mirar sofàs. S’ha convertit en una aventura; no ens agraden. I costa gastar diners en una cosa que hauràs de tenir al mig de casa sense convicció. A la botiga hi havia la mateixa retòrica de sempre, la de les ocasions, les liquidacions d’estoc, i els descomptes fins a final de mes. Suposo que ja saben que els sofàs que tenen no ens agraden, i ens volen encoratjar amb unes ofertes especials que, de fet, les fan cada dia i tot l’any.

Després hem anat a la Pedrera, per veure l’exposició d’Arístides Maillol.

Me n’enduc: tres peces, i una idea.

La idea és que, per a Maillol, l’ànima de les coses —de la vida humana—, l’element tensor, el fil que tiba els símbols… és el vigor.

L’autoafirmació de les seves figures —a punt per ser mirades, conscients de concitar esguards interrogadors— és un sí amb pes, i vigorós. En un documental francès sobre l’escultor, mentre mostren un grup de dones de Banyuls, el narrador en off vincula la catalanitat d’aquelles rosselloneses amb la fortalesa del seu caràcter.

¿D’on ha sortit (després) la catalanitat evanescent, o líquida, com diria —sense saber què diu— qualsevol lloro baumanià?

Vigor, fortitud. (O com aquella magnífica escultura de Clarà: La Puixança.) Maillol, com Gaudí, reivindica el mestratge de la natura. La força o la resistència —avui els enginyers parlen de resiliència, em sembla— són les virtuts de la supervivència. La força d’ànim; esprit, i combativitat. Aquesta deu ser la idea.

I les tres peces, paradoxalment, són tres peces que s’allunyen en aparença d’aquest vigor autoafirmatiu, però que el contenen —al meu entendre— sense exposar-lo. D’alguna manera, el serveixen en contradicció amb la fragilitat.

La primera peça és una pintura, un Perfil de noia. La imatge és, sí, el perfil d’una noia amb capell i vel, a l’esquerra, i a la dreta unes branques, fragmentàries, sense arbre. És una noia d’aire vaporós, gairebé de secessionisme vienès, però amb una mirada i un rictus severs, adustos; és la fragilitat, la vulnerabilitat, d’una ànima forta. No és el rostre capcot (i sí: és un rostre capcot) d’una ànima derrotada. És el gest d’algú que perd però que no es rendeix. Les fulles de les branques de l’arbre, que no veiem complet, parlen de renovació, de cicle, de temps. El fons acolorit, puntillista, sobretot vist des de deu o quinze metres, parla de la interioritat, de la profunditat. De l’espai que som.

Més: la segona peça és un boix, una Noia arraulida, que veiem d’esquena, potser arrepenjada (o confosa) amb el tronc d’un arbre. És una esquena ampla, forta. (Estic enamorat de les esquenes de les escultures de Maillol, sobretot de les espatlles; creïbles, sensuals, plenes de sentit, totes forma.) Torno al boix: la noia és una presència contundent, sòlida, terrenal, però en una posició d’abatiment. La noia es recull, s’arrauleix, s’aïlla: perquè sap que la mirem, però vol estar amb si mateixa. El dolor el vivim davant dels altres, però tenim el dret de viure’l íntimament, arraulits, sense dialogar-lo, sense fer-ne espectacle.

I arribo a la tercera peça: una figureta escultòrica, un bronze de vint centímetres d’alt potser. És una noia asseguda amb el cap acotat (els cabells recollits en un monyo tes i harmoniós), asseguda a terra, amb les cames obertes, nua, mostrant-nos el sexe, i el cos, però ocultant-nos la cara, la cara damunt dels braços, i els braços damunt dels genolls. La peça es titula La nit. Magnífica. Aquell cos jove, vigorós, sa, sumit en l’obscuritat, i que no vol tornar-nos la mirada, però que sap que no pot desaparèixer, esvair-se, sap que hi ha de ser, que és davant nostre, i que el fet que contemplem el seu dolor no ens autoritza (no ens ho permet; el seu cos, ben plantat al món, ens ho avisa) a aprofitar-nos-en, ni a menystenir-la amb llàstima ni amb cap altra forma de superioritat disfressable d’empatia. Sofreix des de la fortalesa.

(Com ho fa una altra figureta cosina d’aquesta, molt similar, també amb una dona jove que ens amaga el rostre; una peça titulada amb una ardidesa perfecta. El pensament.)

Suavitat i força, exposats i amb un temps propi, delicadesa —consciència de la vulnerabilitat— i orgull lluitador.

Fort enfora, delicat endins.

¿No s’entén per què costa tant triar un sofà, i per què costa que ens agradin i ens convencin? I quan en trobem un que ens agrada —però que no volem en blanc—, resulta que ha de ser negre o blanc, que de color marró no en tenen. Que es pot fer, diu: «Però s’hauran d’esperar quatre mesos». Com si digués: «No som aquí per fer-los contents». Ah, i nosaltres el volíem marró, i no en tenien, i el dependent ens ha donat un termini de-vés-a-fer-punyetes, i ens ha tractat amb desídia, i tot i així no s’ha pogut estar d’alliçonar-nos: «Bé, és color xocolata».

Imbècil.

A casa, 28 d’octubre

Aquest estiu passat, quan vam ser a Sansepolcro, vaig fotografiar les llegendes que apareixien esgrafiades a la façana d’un antic temple maçònic, d’inicis del segle XX, que semblava acabat de restaurar. La tradició lliurepensadora («Libere Cogita», diu un dels lemes) és la veritable llar per a qui vulgui explorar la fecunditat de les idees. I la fecunditat de les idees és —no té altra raó de ser— una guia per a l’acció, una ajuda per viure, per estar amb els altres.

Em provoquen, i m’estimulen, tres de les sentències de la façana del temple. La primera diu: «In Necessariis Vnitas». La segona afirma: «In Dvbiis Libertas». I la tercera, la més àmplia, la més determinada a esdevenir una pauta permanent, general, inexcusable, proclama: «In Omnibus Charitas». En tot, diu. En totes les coses. En totes les situacions. Davant del que sigui: amor.

Estimem, se’ns diu últimament, en un discurs neodarwinista —pseudodarwinista— pretesament lúcid, com una forma d’egoisme de supervivents, per necessitat, en l’accepció més restrictiva del terme.

Altre cop, la pretensió simplista de pressuposar que una idea trista (basada en la desconfiança, i en la perversitat oculta de les veritables —suposadament— intencions últimes) ha de ser certa. I és certa, es pensa, perquè no generarà —en el cas de ser contradita, o desautoritzada— cap decepció posterior. Pura misèria d’esperit; pànic d’exnaïfs.

Units quan cal. Lliures per dubtar, i com a certesa (la llibertat) davant dels dubtes. I amor com a aspiració militant, com a compromís.

Com allò que cal posar-hi. Cadascú.

Perquè hi sigui.

A casa, 1 de novembre

Per tenir ànima, cal estar viu. I estar viu vol dir tenir ganes d’aventurar-se, de jugar en zona de risc. I el risc fonamental, en una aventura personal, és el risc de quedar-se sol.

Dimarts vaig anar a la presentació de la novel·la del Vicenç. Dijous vaig dinar amb el Feliu i el Jordi. Divendres Ella em va muntar un dinar amb uns amics. Dissabte, ahir al matí, em vaig estrenar fent deliberacions com a membre del jurat del Premi Born. Al migdia vaig dinar amb els de casa per celebrar els divuit anys de l’Eulàlia i de la Júlia, dues nebodes. I al vespre vam sopar amb la Núria i el Lluís, a la terrassa de casa d’ells, amb els seus fills i un parell d’amics de la parella. I he fet classes, i dilluns —ara me’n recordo— vam fer una reunió de veïns.

És un munt de gent que m’ha tingut davant, i que he tingut davant.

¿Què hi deuen veure? ¿Què sóc capaç de donar-los? Visc una sensació d’estar sol, i no paro de veure gent.

Vaig felicitar en Narcís pel seu sant, i em va contestar amb un e-mail trist i afectuós. Se li moren els amics, diu. I se sent al final. El que li responc després sembla que el conforta. Enyora la infantesa, sentir-se el rei de casa per un dia. Avui publica un article i un dibuix a El Periódico, i hi parla dels sants, de Tots Sants; de la celebració de la gent que ha sabut resistir la temptació de la maldat. Ara és ell que em conforta amb paraules.

No haver sabut fer mal, ben sovint, et fa sentir culpable; sembla el motiu últim del fracàs.

Però no estic sol.

A casa, 23 de novembre

He passat (avui és dilluns) aquest últim cap de setmana a Menorca, convidat pel Cercle Artístic de Ciutadella. He format part del jurat del Premi Born de teatre, i he acudit als actes d’entrega del guardó. És la primera vegada que he fet de jurat de premi, i ha sigut una experiència agradable. Hem fet dues reunions de deliberació, i en totes dues l’ambient ha estat respectuós i seriós; hem comentat les obres, hem aportat claus d’anàlisi i de valoració, i hem adoptat finalment un veredicte unànime i consensuat, sense interferències externes ni bandositats internes. Érem cinc jurats. La Isabel María Díaz i l’actor Jordi Boixaderas ja havien fet aquesta feina en edicions anteriors, i la Yolanda Pallín, en Joan Arrom i jo ens hi estrenàvem. La Isabel és una autora d’Almeria, i és una persona dolça i discreta; és de les que deixa parlar, i escolta, i que no pensa que calgui intervenir ni dir res si el que ella pensa ja ha estat exposat abans per algú altre. Diria que, en les deliberacions, gairebé sempre va intervenir després que algú l’hi demanés: «I tu, Isabel, ¿què en penses?». Aleshores, ella feia una síntesi personal, subratllava algun matís nou i ens ajudava a situar-nos en el punt just. La Yolanda, autora també i professora de la Resad de Madrid (i assessora del Centro Dramático Nacional), és una dona propera i alegre, una animadora nata, d’aquesta gent que diu la seva sense espantar-se, amb confiança, i que alhora crea i estimula les complicitats, que reparteix joc. Tant la Isabel com la Yolanda són dues lectores excel·lents, i saben copsar i celebrar les troballes de la bona escriptura dramatúrgica, i també saben no deixar-se endur pels focs d’encenalls truculents ni pels efectismes, per sofisticats que siguin. Les dues, a més, han tingut un actitud impecable pel que fa al català (de les obres presentades, un trenta per cent eren en la nostra llengua). Són bones lectores de català, i alhora ens han donat als altres tres la màxima comoditat perquè les reunions es poguessin desenvolupar en les dues llengües. D’una manera força natural, diria, els altres tres hem intervingut normalment en català, i hem anat canviant ocasionalment a l’espanyol quan ens ha semblat que així afavoríem la comprensió del que dèiem, o quan les vèiem ja més cansades. M’agradaria saber elles què en pensen, però a mi m’ha semblat una experiència bona, una manera possible. En Joan Arrom no el coneixia. Sabia que és el responsable del Teatre Principal de Palma, i poca cosa més. M’ha semblat que volia donar temps a algunes obres de to més «compromès», però ha donat suport de seguida a la idea, dels altres, de descartar d’entrada els textos que crèiem que no havien resolt competentment la seva teatralitat. I m’ha semblat admirable com s’ha resituat en el debat, entenent i incorporant-se a la dinàmica que el grup afavoria. Ha estat clar i profund en l’anàlisi de cada proposta, i venia (com la resta) carregat de notes i comentaris precisos sobre cada obra llegida. Al Jordi Boixaderas ja el coneixia, tot i que havíem parlat ben poc. Ens hem vist en assajos, en prèvies, en presentacions de temporades, en alguna lectura. És un actor excel·lent, i és un lector incisiu, que va al cor dels drames i dels personatges, que els sap imaginar respirats en escena. I té molta precisió per no deixar-se enganyar, i sap ser contundent amb les obres tramposes. En algun cas vaig dir: «Aquesta obra la tinc al purgatori». I ell em deia: «¿Aquesta?… A l’infern!». I tenia raó: les virtuts d’un text deshonest no el poden salvar; al contrari, fan més mania. El Jordi és aspre i cordial de tracte, en una combinació que incomoda i que et fa sentir ben tractat alhora. M’hauria agradat parlar-hi aquests dies a Menorca, però una lumbàlgia el va retenir a casa. I, com a conseqüència d’això, divendres al matí (poques hores abans d’agafar l’avió) em vaig veure convertit en portaveu del jurat. En Joan i la Yolanda ja havien dit que no hi podien ser, i la Isabel no se sent còmoda parlant en públic. Així doncs, em va tocar llegir el veredicte a la gala de dissabte a la nit, al Teatre Principal de Maó (el Born de Ciutadella està tancat a l’espera de l’inici d’unes obres de restauració que les administracions encara no han aconseguit encarrilar), i em va tocar ser a la roda de premsa de presentació de l’obra guanyadora, a la sala d’actes del Cercle Artístic ciutadellenc.

Per algun motiu, vaig entendre que a la roda de premsa del migdia havia de fer una al·locució breu i que, a la nit, al Teatre, havia de fer un discurs més complet (que havia estat escrivint a l’avió), però va resultar que era al revés. Així doncs, al migdia, vaig improvisar un speech sobre el guanyador i els finalistes, sobre els textos, i em vaig trobar formulant en veu alta una hipòtesi hermenèutica que no havia madurat encara, però que em va semblar prou solvent mentre l’exposava: la idea, en síntesi, és que la clau comuna de l’originalitat —de la contemporaneïtat (en el sentit més mític del terme)— de les obres finalistes és la inseguretat de les pròpies percepcions, i les conseqüències d’aquesta inseguretat en les nostres vides, perquè aquesta inseguretat fa molt complexa la nostra relació amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

L’obra guanyadora —un text molt bonic, brillant— conta la història d’una dona occidental asseguda al porxo d’una casa colonial d’una illa del Sud. Momentàniament, ha quedat cega, i no pot avaluar les intencions dels personatges que se li atansen, que semblen tan carregats de consol com de les pitjors amenaces. De les tres finalistes, l’una planteja un joc de viatges en el temps en què els personatges s’enfronten a allò que no van saber tenir en compte —els errors de percepció— a l’hora de prendre decisions vitals en el passat. Una altra obra mostra dos personatges dalt d’un gratacels, i no sabem qui dels dos vol realment suïcidar-se i qui és un activista infiltrat dedicat a salvar vides. I la quarta finalista és la història d’una dona de fer feines que es va casar amb un africà (en un gest altruista, merament per facilitar-li els papers), i ara que el noi ha mort en un accident es comporta com una vídua completa, entregada al record d’algú a qui pràcticament no va conèixer. De fet, la gràcia d’aquesta peça és el procés —com a espectadors— d’anar descobrint la xarxa d’autoenganys que s’amaga en el relat de la protagonista.

D’alguna manera, la dificultat de comprendre el món, l’enorme complexitat de la realitat (això hi és, també —la vaig veure ahir—, a l’última pel·lícula de Woody Allen, Whatever Works, protagonitzada per un físic misantrop, expert en mecànica quàntica), aquesta complexitat desborda els personatges, i crea narradors confusos, perplexos, davant del món.

Tenim anys de narrativa i de teatre i de poesia en aquest sentit (Monzó, Benet i Jornet, Comadira), però els relats actuals tendeixen a descentrar els protagonistes i els espectadors-lectors, a mostrar-los la fragilitat de les seves percepcions, i a enfrontar-los a la inseguretat d’haver de viure —inevitablement— i d’haver de viure d’una manera suportable (moralment, emocionalment) acceptant el risc d’equivocar-se, d’haver-se equivocat a l’hora de percebre la realitat i de donar-hi una explicació. (Em sembla que hi ha molta d’aquesta matèria en la base de la fascinació que crea una sèrie de televisió com Lost, molt torbadora, per exemple, quan desvela el passat dels personatges.)

O potser: la importància de l’hermenèutica, de saber llegir —intuir— què no es diu. Què no veu, o no entén, el narrador.

Sobre la vida, o sobre els membres —els companys— d’un jurat.

A casa, 29 de novembre

Falta de propòsit. De repòs. Excés de por. De tristesa.

Falta de màgia. Excés de pes.

Falta de sentit de l’oportunitat. Excés d’oportunitats malbaratades. De negociació. De conciliació.

Impossibilitat d’enfrontar-se, i no sortir-ne «mort».

Si t’hi enfrontes; si t’amagues.

A casa, 1 de desembre

És tard. Ella dorm, i jo emmascaro l’insomni amb passejades virtuals per internet.

Sóc gairebé a tocar de la meitat d’aquest quadern que em fa de dietari i no avanço; no restableixo en mi una referència estable on pugui sentir-me a casa usant la meva pell. Dins de la meva pell.

Escric aquests fulls amb algunes petites normes; la primera és no rellegir, no revisar, no estructurar el que escric. La segona norma és escriure quan veig possible una idea, o quan m’assalta una urgència de dir, d’emparaular-me.

Demà…

Quan vaig fer els vint-i-dos anys (l’edat que tenen ara els meus nebots més grans), en Narcís em va regalar un dibuixet fet amb llapis de colors: dues pomes. I al darrere, un vers dedicat, on em deia que, un dia, aquell nen de vint-i-dos anys (que era jo) tornaria per jutjar-me. No ho sé. En el fons, l’espero. Espero que em vingui a jutjar; l’enyoro, i m’agradaria tornar-lo a trobar en mi, topar-m’hi, trobar-me’l al davant.

I no arriba; aquest fiscal acusador enfront del qual no tindria defensa no apareix.

Ser lleuger mentrestant, i assumir la percepció de confusió i d’ambigüitat (de vacuïtat) que aquesta lleugeresa provoca en qui em té davant.

A casa, 5 de desembre

La meva ànima és negra. Em sembla que aquesta és una cosa que m’he de dir. I que he d’assumir. Em sembla que, en aquest viatge de retrobament d’una ànima personal, he privilegiat un esforç de reconnexió amb una mirada juvenil i neta, una mirada sobre el món i sobre mi mateix, i sobre els altres, que tenia llum i profunditat. O, potser millor, que no tenia profunditat, però que aspirava a aprofundir.

Reconec, alhora, aquesta trampa —la de fer de l’ànima una destil·lació del millor d’un mateix, la de fabricar-la com una autoimatge que no s’ha de confrontar amb els actes i les decisions quotidianes que ens fan, finalment, qui som—, en aquesta moda amb què he coincidit escrivint aquest dietari d’idees, en què l’ànima ha esdevingut un tòtem d’un look cool.

D’una banda, hi ha el magazine d’informació cultural del Canal 33, que es titula Ànima, i que fa crònica de l’actualitat artística, gairebé sempre des de l’admiració naïf, i gairebé mai des de la confrontació de visions del món. Aplaudeixo l’existència d’aquest programa, i la qualitat i la professionalitat de la feina que s’hi fa, però conceptualment em sembla massa limitada una proposta que podria obrir debat cultural i que, amb ganes de fer un contingut televisiu obert, pot acabar sent tan sols un instrument de publicity, de periodisme comercial d’interès social.

I, d’altra banda, hi ha la campanya de publicitat (advertising) en què la presentadora del programa del 33 anuncia una promoció d’un diari que regala bijuteria pija sota l’eslògan: «M’agraden les coses que tenen ànima».

Frivolitat, aparença d’elegància, aparença d’estil. En definitiva: vendre bijuteria.

L’esforç a què cal dedicar-se, i el propòsit que no puc abandonar, és el del rescat de les paraules. I la paraula ànima —per mi mateix— no pot ser això. Al pròleg de Se questo è un uomo, Primo Levi diu que escriu el llibre per mostrar aspectes de l’ànima humana que la seva experiència de presoner dels camps d’extermini li ha permès conèixer.

L’ànima és negra. Els meus poemes, que són els d’una persona que ha viscut en pau i llibertat la major part de la seva vida, són poemes tristos. Són poemes de desajustament. Són poemes de fracàs quotidià, i també de consciència de l’estranyesa —feliç o pertorbadora— de certs moments, de certes visions, de certs encontres i desencontres. L’ànima que hi mostro —i que vull deixar existir— no és la d’un campió de la vida. No hi ha heroisme en mi.

Dimecres —avui és dissabte— vaig dinar amb en Narcís, que encara és un dels millors miralls que em queden. Havent dinat, al mig del carrer Pelai, en Narcís em va dir que em devia una cosa, i no vaig entendre per què m’ho deia; perquè, de fet, sempre hi estic en deute jo.

Es referia a Una seducció, la maleïda novel·leta. Irònicament, em va dir: «¿D’on ho treus, tot això? Jo em pensava que tenies un cor net…», i amb la mà, alhora, em feia uns pics afectuosos al pit. S’ho vol tornar a llegir, diu, abans de dir-me’n res, però li costa. No li agrada el final (no recordo quina versió li vaig passar), perquè deriva massa cap al thriller. Però li agrada, diu, el llibre: «Alguna cosa té, que t’atrapa; alguna cosa ens remena aquest tabú de menjar-se les criatures…». L’ànima és negra.

Un dels editors a qui vaig passar l’original —i que en tenia, em va dir, dos informes molt favorables— no va voler (o poder) acabar de llegir la història, i no el va voler publicar.

És un fracàs per mi, però potser (m’autoconsolo) és un èxit de la novel·la.

Ser un mirall endoscòpic de l’ànima que fem veure que no tenim. Negra.

A casa, 15 de desembre

M’han dit (una persona): «Si ho vols veure així».

I no he pogut, no he volgut mossegar-me la llengua.

És fàcil dir: «Tens raó». O: «És veritat». O: «No es pot contradir això que dius».

Però recórrer a convertir una apreciació òbvia (com era el cas) en una qüestió de percepció, només per orgull, i havent de posar en dubte el sentit precís (tan precís com és possible) de les paraules, per no haver de reconèixer el que sigui… és d’una violència inacceptable.

Una relació interpersonal on això s’accepta és una relació abusiva. Una relació que normalitza això és una relació sense lligams, o amb lligams imposats; és, només, un ring de combat.

No es pot dir «si ho vols veure així» a algú amb qui pretens tenir i mantenir coses en comú al llarg d’un temps.

Merda.

A casa, 16 de desembre

No sé ben bé com, he retrobat un llibre estrany, una barreja de poesia i filosofia, que es titula Des de l’experiència del pensament. És un text breu de Martin Heiddeger traduït pel professor valencià Joan B. Llinares. Són dotze apartats breus que, excepte el primer i l’últim, contenen una frase que suggereix una imatge (sempre en condicional, amb un «si», com si volgués iniciar un poema en prosa que no es desenvolupa) i, a continuació, un seguit de quatre aforismes sobre el pensament humà.

De la relectura, m’ha captivat (és a dir, m’ha semblat comprendre) un dels aforismes. En alemany: «Nie ist das Gesprochene und in keiner Sprache das Gesachte». En valencià, en català: «Allò expressat amb paraules mai no és, en cap llengua, allò dit». I en espanyol (és una edició trilingüe): «Lo expresado en palabras no es nunca, en lengua alguna, lo dicho».

Demà passat faré la meva penúltima classe del semestre amb els estudiants de Teoria de la comunicació. Els parlaré de l’hermenèutica, en una única sessió. ¿Com els explicaré, alhora, que no tenim altra cosa que paraules (signes) per intentar dir coses? ¿Com els faré entendre que, d’això, se’n deriva un imperatiu moral doble: que estem moralment obligats a llegir sense oblidar-nos de les paraules, però sense quedar-nos en les paraules?

A casa, 18 de gener de 2010

Ha arrencat un nou any i tinc el cap en marxa; en marxa i ocupat en temps que cal entregar per algun motiu o altre. Festes de Nadal, cap d’any als Monegros amb amics i família, i una represa intensa, que he dedicat sobretot a anar acabant d’escriure l’exposició sobre la projecció internacional de la literatura catalana.

Tinc una ànima cansada. És l’ànima d’un home que coneix els seus errors i que no s’enganya respecte dels seus fracassos. Res de nou. Però el fracàs cansa.

I a més m’esperen les notes i els exàmens; corregir és una feina destructiva, una negació del jo gairebé absoluta que cal practicar, malgrat tot, amb delicadesa. Són hores mortes. I m’esperen, i les faig esperar.

I tot plegat coincideix amb la preparació del llibre dels setanta anys del Papitu. Estem rebent text rere text, i en la majoria de casos ens arriba —per a ell— un afecte sincer, honest, viscut, i acompanyat d’admiració i de respecte. Es nota que s’han sentit estimats per ell, i que se l’estimen. La seva filla, la Carlota, ha fet un escrit preciós; hi diu, resumeixo, que sap que l’ha estimada molt perquè li ha donat una educació. Brutal. Una educació subtil —d’unicorns, i de portes amagades rere les prestatgeries—, i una educació moral.

I com el text de la Carlota, tants d’altres.

Divendres vam sopar amb un amic i una amiga. Ell estava llòbrec, amb ganes de mostrar el seu descontentament, i el seu desànim. I està emprenyat. I està trist perquè —què sé jo— les coses no deuen ser com vol. Tots juguem a fer veure que són menys negres del que són. I ell implora amb els ulls la pietat de poder sentir-se fastiguejat, malcontent. Vol la llibertat de poder sentir els seus dolors vitals, i no sentir-se forçat a emmascarar-los davant de qui diu que l’estima.

Potser és ell, o potser sóc jo aquest que retrato.

«Som quatre malalts», va dir ell. Tots quatre vam fer que sí.

La nostra amiga, sàvia, ens parlava de malalts autèntics; s’esforçava a fer-nos entendre que nosaltres som malalts d’una altra mena. I ho som, és clar. Almenys volem pensar que ho som.

A casa ens anem preparant (gairebé com expedicionaris alpinístics) per posar-nos a fer obres. D’aquí a unes setmanes tindrem el pis fet uns encants. I, després, potser aquest serà un lloc més bonic, o potser estarà més a punt perquè les coses funcionin. Això segon.

La bellesa no està al meu abast, penso.

No se soluciona res canviant de mirall, penso.

O sí. Va.

A casa, 19 de gener

Escric tard a la nit. Sovint, com ara, he pres un somnífer tou, he anat al llit, i n’he hagut de sortir per no convertir-me en un molinet de fer voltes i rebregar llençols.

Deixo coses fora d’aquest quadern, coses sobre aquests anys, coses que no goso escriure.

Fa temps que no somio.

L’ànima ha de ser el privilegi de ments sanes, o inconscients.

Una ànima no pot ser un diagnòstic.

Almenys fem veure que no.

A casa, 31 de gener

Agafo distància.

Ara no estic preparat per comportar-me amb esportivitat, i menys davant d’algun enemic psicopàtic: dels que es fan víctimes de la gent a qui maltracten.

Ara no.

A casa, 6 de febrer

He tornat a plorar al cine; ploro un moment, uns segons, els ulls se m’humitegen, un moment, i prou. Vinc de veure Up in The Air, la història d’un acomiadador professional, d’un executiu impassible que recorre els Estats Units, de ciutat en ciutat, d’empresa en empresa, d’aeroport en aeroport, per acomiadar gent.

No recordo l’escena concreta en què he plorat, però recordo un moment en què l’executiu (interpretat per George Clooney) va a la boda de sa germana petita, i s’hi troba les dues germanes que té, ell, que fa conferències per predicar que cal viure amb una motxilla buida, de coses i de gent. D’afectes que pesen; sense.

Sóc sol a casa. Ella és a Hostalets, a casa dels seus pares. La seva àvia, la Roser, va tenir una mena d’embòlia diumenge passat, i hi ha pujat per fer-li companyia. Va estar uns dies al General de Vic, i ara és a la Santa Creu, i a les visites no els deixen quedar a dormir si no és imprescindible. Demà hi anirà, a donar-li l’esmorzar, i a estar-s’hi una estona.

El cap de setmana passat també va tornar a caure, a perdre el sentit, el meu pare. I aquesta setmana ens l’hem passada, els sis germans, parlant per e-mail. Ma mare i ell han acceptat —sembla, finalment— que els posem una persona a casa. La Mercè, la meva germana gran, ha començat a entrevistar candidates, i demà, diumenge, hi anirem per moure mobles i fer-hi espai per guanyar una habitació. Etcètera.

Tant se val. La seqüència d’Up in The Air potser era quan l’executiu li diu a sa germana petita (la que es casa), i davant de l’altra germana, tots tres sols, si vol que, en absència de son pare, ja mort, sigui ell qui l’acompanyi a l’altar.

I li diuen que no, que ho farà (ja ho tenen resolt d’abans) un oncle del nuvi.

Se somriuen; ell, decebut, diu que cap problema, i se’n va (surt del pla).

La germana que es casa té ganes de plorar, se sent malament. L’altra li repeteix, positiva, o intentant-ho: «It’s OK, it’s OK».

Potser no, potser no he plorat aquí, però és l’escena que recordo, bonica, continguda. Suposo que reconec aquesta sensació, de decebre, de no ser-hi quan fas falta però de voler-hi ser quan és evident que cal, de fer tard, de tenir el que no et guanyes. De ser un desagregat, per mèrits propis.

Aquesta setmana, a més, he començat les classes del segon semestre, els seminaris de narrativa. Amb un dels grups vam veure El nedador, la pel·lícula de Frank Perry, feta a partir d’un conte de Cheever. Intento que els estudiants s’aproximin al «cantó fosc». Amb l’altre grup vam veure La ardilla roja, de Julio Médem. En els dos casos hi ha l’isolament, la dificultat de viure entre els altres, la sospita de bogeria, l’amenaça sexual, la inestabilitat del valor de veritat, l’engany, l’autoengany, la resistència a assumir el passat, la intensitat amb què es viuen les incerteses, les situacions incertes, l’arrogància de qui se sent especial, la descomposició de les falsificacions, l’abús, la sensació de poder quan sentim que els altres no podran aturar-nos si fem el que som incapaços d’imaginar que estem fent, els records bloquejats, la necessitat d’estimar i ser estimat, la sensació de merèixer aquest amor que reclamem ni que l’haguem creat al damunt de mentides.

Són peces del «cantó fosc», molt abans d’arribar a la violència física, o a la crueltat explícita. Un nedador de piscines d’altri, o una zoòloga amnèsica en mans d’un músic que assegura ser el seu nòvio.

Ara hauria d’anar a dormir, i rumiar en tot el que no faig falta.

A casa, 12 de febrer

Ah… Millor no enfadar-s’hi. No. Cal entendre les coses, cal fer l’esforç d’entendre. Agafo aire. Va. Una hipòtesi ja, més o menys, formulada:

La ideologia neoliberal, que ha triomfat discursivament (i executivament) entre l’inici dels vuitanta i almenys fins als primers anys del segle XXI, va representar el trasllat de les idees polítiques del nazisme (o del feixisme) a l’àmbit social. El nazisme va ser expulsat de la política, i es va reinventar en les empreses i en les famílies, a través del management i de les neoreligions (les reinvencions integristes contemporànies de religions diverses). Amb un èxit notable.

Des del final dels noranta, un rearmament discursiu del liberalisme progressista, i una crisi econòmica posterior (l’actual), ha afavorit (temporalment, intueixo) una certa recessió discursiva dels principis més ferotges de l’individualisme darwinista (pobre Darwin!, quant de mal s’ha fet amb el seu nom, i transformant la seva ciència en teoria política…). En fi: contra el neoliberalisme antiliberal, sembla guanyar un cert espai de crèdit discursiu la música d’un retorn al liberalisme social.

Però aquesta hipotètica atenuació del nazisme socioeconòmic, comunitari, no està arribant encara a l’àmbit de les relacions interpersonals. D’alguna manera, l’individualisme cec (que es desresponsabilitza de les conseqüències directes dels seus actes) està deixant de ser una doctrina inqüestionada sobre com ha d’organitzar-se una societat, però continua sent un valor de prestigi entre els individus que ostenten el poder petit.

Exercir el poder en contextos de justificació permanent de la gratuïtat (la no-argumentació) i l’arbitrarietat (la no-necessitat d’argumentació) afavoreix l’accés al poder de persones insensibles. Encara més, n’espanta les persones empàtiques i responsables dels seus actes.

Aquest poder, doncs, l’exerceixen amb més facilitat persones amb trastorns mentals, amb dèficits afectius. Un maltractador innocent (que mai qüestiona la seva innocència; amb un trastorn límit de la personalitat, per exemple) és el candidat perfecte a ocupar un poder sense diàleg amb la dignitat personal.

És demolidor. Perquè una ideologia destructiva es pot combatre. Però una malaltia que no sap que ho és no es cura.

A casa, 21 de febrer

No serà fàcil.

Divendres van fer un acte d’homenatge al meu pare, i avui diumenge ma germana petita (que és qui els cuida més) ha escrit dient que torna a estar malalt. Últimament quan se sobreesforça, després, queda en un estat d’abatiment físic, perd el coneixement, es desmaia, i queda aixafat, incapaç d’alçar-se del llit. És tard. Demà hi trucaré. Ha estat acumulant la tensió de l’homenatge de la gent del seu partit, a Masquefa, i la de veure com els seus fills li movíem els mobles del despatx. I la de voler moure llibres i mobles ell mateix, i… Tot se m’hi barreja. L’orgull de tenir un pare que milita en un partit democràtic des del 1959, el patiment de veure’l patir, la distància, la preocupació d’afrontar bé els destrets dels seus vuitanta-sis anys i de la malaltia que el consumeix. De preservar la dignitat d’algú que la mereix (que l’ha lluitada molt), sense deixar de fer el que cal.

La meva Ella ha tornat a anar a Vic per veure la seva àvia, i dorm a Hostalets. I jo, aquí sol, llegeixo les aventures de Patti Smith al Nova York dels setanta. I no vaig a dormir.

La mare de la Patti, com la meva, li va ensenyar a resar en versos rimats: «Now I lay me down to sleep, I pray the Lord my soul to keep».

I aquella nena de Nova Jersey li preguntava a sa mare: «What is the soul? What color is it?». I hi rumiava: «I suspected my soul, being mischievous, might slip away while I was dreaming and fail to return. I did my best no to fall asleep, to keep it inside of me where it belonged».

No és una tan estranya explicació (l’impuls de conservar l’ànima) de les causes de l’insomni tal com jo el conec. La literalitat infantil o la inconsciència —l’inconscient— dels adults potser s’assemblen més del que voldríem. No volem perdre l’ànima; no volem morir. No volem, no vull que mori la gent que estimo, la gent que sap qui sóc. Quan morin ells, moriré jo, en un naufragi de vida irrecuperable. És egoisme, sí. És incapacitat de, sí. De no sé ben bé què. Però d’alguna cosa important de debò.

No compro diaris els diumenges. Miro retransmissions esportives. Llegeixo aquest Just Kids, i deixo que la senyora Smith m’expliqui la seva amistat amb Robert Mapplethorpe.

Deixo fetes llistes de coses pendents de fer, i potser acabaré fent-les, però encara no hauré enfilat un camí. De fet, no vull enfilar res. Em deixo anar. No sóc capaç de gaire més. Tan sols, de tant en tant, he de deixar coses sense fer. Descarregar-me una mica. Voldria descarregar-me encara més. I més. I encara més.

De fet, voldria no perdre res —ni ningú— però deixar de carregar-ne el pes.

I ja veig que anirà ben bé al revés.

A casa, 22 de febrer

«Es la parte chunga de nosotros mismos», cantaven els Tabletom.

Aquest matí he acabat de llegir l’últim capítol de La part obscure de nous-mêmes (2007), d’Élisabeth Roudinesco, traduït al castellà com Nuestro lado oscuro, amb el subtítol Una historia de los perversos. L’autora és una historiadora de la psicoanàlisi i ha coescrit, amb Jacques Derrida, algun assaig. La tesi d’aquest capítol final, a grans trets, és que la renúncia mèdica —psiquiàtrica— a enfrontar-se als perversos, i la substitució de les perversions per les tolerantment anomenades parafílies, ha generat una societat perversa.

Per un cap, ve a dir, històricament s’ha identificat l’existència de pulsions perverses de manera generalitzada (en forma de fantasies sexuals, no realitzades, per exemple), i això ha normalitzat la perversió, diguem-ne, real, fàctica. No és fàcil de precisar, penso. L’autora, òbviament, s’alegra que les «perversions» antigues ja superades (com la masturbació, o l’homosexualitat) hagin deixat de ser comportaments estigmatitzats, i que s’hagi estès socialment que desestigmatitzar-les ha esdevingut un avanç real per a les persones que havien estat víctimes de l’estigma: la salut de les persones, en definitiva, n’ha sortit beneficiada.

Però Roudinesco no sembla tan segura, en un fi exercici crític, que la translació d’aquest esquema alliberador a d’altres antigues perversions hagi generat els mateixos beneficis. I sembla reticent a acceptar la coartada tranquil·litzadora —de religió científica, diria jo— que la medicina ofereix, per exemple, en els casos de transsexualitat. La simulació d’un cos femení en el cas dels homes biològics amb autoimatge de dones sembla inquietar-la. No tant perquè sigui contrària a la llibertat de qui opta per aquesta via, sinó perquè sembla escèptica respecte de les garanties de felicitat —de vida saludable— que pot dur aparellat un procés de consum crònic d’hormones, o un procés quirúrgic de substitució dels òrgans genitals masculins (sensibles) per una vulva, una pseudovulva de fet, sense sensibilitat, i inhàbil per obtenir plaer.

Roudinesco —per això insisteixo en els «sembla»— apunta amb valentia les contradiccions d’un sistema de valors que ella sap identificar i situar històricament, però s’arronsa a l’hora de postular-ne de forma clara les incongruències directes. I a mi em sembla una incongruència directa haver desestigmatitzat la masturbació (i, fins i tot, com ella apunta, haver-la ratificat com a pràctica sexual i com a opció sexual preferent, en un entorn d’individuació pràctica, si se’n pot dir així) i, alhora, positivar la pèrdua voluntària de la sensibilitat genital. Sembla incongruent, penso, malgrat els matisos i les diferències (existents, i rellevants en termes psicològics), que la mateixa medicina aposti alhora per la bondat de les dues vies com a opcions saludables.

Roudinesco, alleujada (sembla), conclou que, finalment, les perversions mantenen les fronteres del Dret, de la Llei. I exposa els casos de la pederàstia i el terrorisme. Ho fa amb saviesa i contundència, però altre cop no acaba de tancar el qüestionament. Amb tot, cal dir que és magnífica l’anàlisi que fa de la hipòcrita pretensió del control químic de les intencions dels pederastes. És aguda quan discerneix entre la passió psiquiàtrica i penitenciària de retenir els impulsos-del-desig (amb química o amb repressió reeducadora, o fins i tot amb la reconducció cap a la pràctica de relacions «normals») i la voluntat-de-fer el que fan, una voluntat reforçada per totes les altres compensacions o gratificacions que obtenen de la pràctica de la seva perversió: entre les quals hi ha, assenyala, la d’obtenir l’atenció de professionals desafiats! Ben assenyalat, penso.

(Fa una estona veia un episodi del programa de televisió Generación Ni-ni. El programa es ven com un reality show de nois i noies que ni treballen ni estudien. És a dir, la coartada del programa és sociològica; però l’interès real el defineixen adolescents sociòpates, o psicòpates, que viuen sense empatia i amb pautes d’agressivitat i menyspreu cap a pares i germans. Vaig veure el primer capítol, i els nanos estaven encantats de la vida! ¿Per què? Perquè eren conscients, i ho verbalitzaven, que eren allà perquè són «dolents», i la seva maldat els feia protagonistes d’un programa de televisió, i els feia objecte exclusiu de l’atenció de dos psicòlegs a temps complet! Els tals psicòlegs juguen a fer-los adquirir valors de convivència. I, alhora, tot —tota la resta— els està dient que allò que, socialment i mediàticament, els posa en valor és la seva perversió. Sí: és pervers, fruit d’una societat perversa. Incongruent. De discurs adaptatiu extrem.)

Però Roudinesco em resulta brillant quan aborda la castració dels pederastes (faig constar que distingeix entre pedòfils i pederastes amb rigor), i es pregunta si quan el que es du a terme són tocaments (i no penetracions), ¿el que pertoca és tallar les mans? O, en termes de castració química, afegiria jo, ¿provocar a les mans una paràlisi?… Sembla ridícul. Però la castració continua apareixent com una opció tranquil·litzadora en el debat polític.

Finalment, penso, en aquest cas com en tants d’altres, es recorre a l’aparença de resposta.

Tenim un problema, sí, i hem de tenir una resposta. Que semblarà bona, perquè és química.

En realitat, mengem sopes amb forquilla; però la forquilla és convincent com a instrument, com a resposta. Tant se val, sembla, si davant de la sopa que ens preocupa, ens quedem igualment amb gana.

I queda encara la qüestió del terrorisme. Roudinesco se’n surt amb algunes vaguetats, i amb algunes idees ben lligades, com la connexió entre integrismes; però tot se’m fa de segona mà.

També apunta al fracàs de la idea il·lustrada de la formació com a via d’accés a la tolerància, perquè els nous terroristes són gent formada, universitaris preparats. És, penso, una constatació certa, però una idea falsa. Sens dubte, mai no hi ha hagut tanta democràcia participativa al món com ara, i sens dubte l’augment del nivell d’alfabetització general ho ha fet possible, i n’és la major garantia. Ara bé, el coneixement no elimina l’engany; el fa més sofisticat. Això és reconeixible. I el coneixement no substitueix les assumpcions dòxiques, ni fa desaparèixer les pors. Només algunes.

Les assumpcions dòxiques es qüestionen amb l’exercici del pensament crític. I el pensament crític es pot ajudar de coneixements acumulats, incorporats adequadament. Però no hi ha cap regla de tres que permeti pensar que com més coneixements s’acumulen, més s’afina el pensament crític. Podem passar la vida pintant parets amb brotxa, i mai serem Picassos. Acumular parets pintades amb brotxa no et fa millor artista. Són aprenentatges diferents, i almenys fins ara hem excel·lit més amb l’acumulació (primer de sabers, ara d’habilitats) en els nostres sistemes educatius.

Però tornem al terrorisme. Roudinesco no sembla trobar en el seu àmbit (el de la reivindicació historiogràfica de la necessitat de la psicoanàlisi) material per explorar. Aquests dies trobaria material als diaris. Espanya ha hagut d’enfrontar el terrorisme de forma continuada en els últims trenta anys. Molts ens hi hem fet un embolic. Els que defensem el dret de decidir lliurement, democràticament, l’àmbit de la nostra sobirania popular ens hi hem confós sovint. El terrorisme és pervers. Els terroristes són éssers perversos. Ni m’aturo a discutir-ho. M’interessa un altre aspecte d’això.

L’Estat persegueix, combat, el finançament de les bandes terroristes. Persegueix, fins i tot, aquells que paguen, sota coacció, l’anomenat —perversament— impost revolucionari. I es nega a oferir certs beneficis penitenciaris als presos de les bandes.

Però al mateix temps negocia amb governs sovint dubtosos, i amb màfies del desert, i fins amb cèl·lules d’Al-Qaeda, l’alliberament de tres cooperants catalans segrestats a l’Àfrica. En el joc de negociacions, pel que sembla, hi està entrant l’alliberament —l’excarceració— de terroristes islamistes empresonats a Mali. I, d’alguna manera, sembla que tot s’acabarà pagant, i pagant —amb diners o, en el cas dels governs, amb acords comercials— a intermediaris i segrestadors. Diners públics.

Probablement es pagaran més diners a terroristes i a xarxes de corrupció que el que devia ser l’import total de l’ajuda que la caravana de l’ONG dels tres cooperants segrestats transportava.

(Encara és l’hora —és cert que el segrest no s’ha resolt— que algun membre de l’ONG doni les gràcies al govern espanyol —al poder públic— per l’esforç que està fent, i reconegui que l’ONG no va preveure correctament els riscos a què s’enfrontaven. En comptes d’això, pressionen el govern a través dels mitjans, i afavoreixen indirectament l’estratègia dels segrestadors, atorgant-los la força negociadora de la pressió mediàtica. I, per descomptat també, encara no he sentit que diguin que no s’ha de pagar cap rescat, i que els diners es destinin a l’ajut solidari. Els comprenc, i desitjo que els segrestats visquin, i que tornin a casa. Però m’agradaria que des de l’ONG assumissin la incongruència directa que aquest desig planteja; les incongruències sota coacció, penso, demanen generositat. I m’agradaria, per exemple, que això revalorés les vides dels soldats que fan accions solidàries; almenys al mateix nivell que les vides dels cooperants. I que fóssim honestos de fins on som solidaris. El preu d’una vida sembla un barem comparable; amb altres vides, és clar.)

Les aparences de solidaritat, de llibertat personal, de justícia amb què ens protegim són (semblen també) perverses. Cantó fosc.

Perquè som —fins i tot quan fem el que cal (el bé), forçats o coaccionats pels perversos, que ens situen en plena contradicció moral— cantó fosc.

A casa, 23 de febrer

Queda la qüestió del sadomasoquisme.

Roudinesco, amb esperit d’historiar, deixa constància que aquesta pràctica s’ha fet legítima en l’àmbit privat, i sempre que no impliqui parts febles, com menors o animals. (És interessant el qüestionament que fa de les zoofílies, i de la suposició del desig recíproc en la bèstia.) És a dir, diu, el sadomasoquisme és una pràctica legítima sempre que existeixi un consentiment mutu.

Amb els meus estudiants estem llegint Soterrani, de Benet i Jornet. El psicòleg de l’obra reconeix la seva afició a les pràctiques sadomasoquistes, i també la seva insatisfacció per la majoria d’experiències pactades. O, més aviat, la seva decepció per les professionals. Vull dir que, finalment, el que em pregunto és si el que és central en l’experiència sadomasoquista és experimentar dolor, o provocar-lo, com una via de plaer, o el que és central és la retòrica de l’anar més enllà.

No dubto que hi pugui haver plaer en un joc eròtic amb dolor, o amb expectatives de dolor. Però tampoc no se m’escapa que plaer i dolor són realitats oposades. I que la fusió extrema de les dues sensacions és difícil de ser considerada saludable: perquè més plaer implica més dolor, i provocar dolor evitable no sembla fàcilment acceptable en termes de salut. Eh, i deixo de banda, però no oblido, el tema del dret a una vida no saludable, i la llibertat d’escollir pràctiques perilloses per a la salut, com les maratons, o els pentatlons, o cert alpinisme.

La Patti Smith passa de puntetes sobre les pràctiques sadomasoquistes de Robert Mapplethorpe. Diu que, amb ella, no en parlava, i diu també que, artísticament, li sembla que el motor per fer fotos amb referents explícits era, precisament, el de fer el que ningú no havia fet abans. Aquesta retòrica de l’anar més enllà. Que té alguna cosa a veure, penso, amb el col·leccionisme d’experiències de l’individualisme consumista contemporani. Col·leccionisme d’acumulació, i una narrativa existencial construïda sobre seqüències d’autosuperació, i sobre el plaer de reconeixe’s en una autoimatge (un self) de provocació, de satisfacció de tendències, cool.

Parlo, sobretot, de les experiències en primera persona. I deixo de banda la utilització artística d’aquestes àrees d’experiència, com a pretextos. En el cas de Soterrani, entenc que no és una obra sobre el sadomasoquisme, sinó que és, sobretot, una obra sobre el caràcter paradoxal de la naturalesa humana. L’experiència lectora és la de sentir-se implicat, delatat, per la comprensió del que s’hi explica.

¿Però el que s’hi explica és allò de què es parla? El lector honest sent que hi descobreix coses sobre si mateix, que s’hi formulen (s’hi fan conscients, se simbolitzen) coses que ja du dins. És la «formulació de la consciència», que deia l’enyorat Joan Ferraté. Per accedir a una lectura reveladora, l’autor ha d’explorar els límits del que els seus lectors no volen dir-se. O no saben dir-se, perquè els resulta sòrdid, incòmode, o paradoxal: sòrdid i lluminós alhora.

Que l’autor —penso en Mapplethorpe— estableixi a la seva vida un paral·lel amb els pretextos de la seva obra no té a veure tant amb el que la lectura de l’obra ens aporta, com amb el màrqueting i la publicity de l’obra, i de l’autor com a reclam comercial de l’obra. L’aparença d’autenticitat. És més un argument de venda; finalment, una interferència semàntica en la relació entre el text artístic i el seu lector.

Sé que justifico Una seducció; que reivindico el dret a no ser implicat biogràficament en el pretext carnívor (o en els trastorns paral·lels) que uso en aquesta novel·leta.

Però també és cert que tots els lectors incomodats pel text han preferit atribuir-me a mi l’horror que hi han sabut identificar. I que també és d’ells.

A casa (embolicada), 7 de març

Avui és dia de canvis. Demà entren a casa els paletes, i nosaltres n’haurem de sortir. De fet, Ella ja dorm avui a Hostalets. Tota la casa és plena d’una mena d’escultures —arte povera— fetes de mobles i de caixes apilats, i recoberts de plàstics. D’aquí a unes setmanes, mesos, tornarem a tenir (aquesta és la nansa on agafar-se) una casa habitable.

Sento una certa placidesa; me la dóna, em sembla, aquesta seguretat de saber que no puc accedir a res més que el que tinc a mà.

(És irònic perquè, ara mateix, se m’ha acabat la tinta del retolador amb què escric. I sort que, no sé d’on, n’ha sortit un altre.)

Avui ha nascut la Dàlia, una nova nebodeta, i s’ha afegit al còctel d’emocions d’aquests dies. L’àvia de la meva Ella, recuperant-se (o potser no) dels efectes tènues d’una embòlia, és a l’hospital de la Santa Creu a Vic. Els meus pares intenten acostumar-se a tenir una persona (de fet, dues, per torns) vivint amb ells, i amb el merder de preparar el pis per a les obres no els he anat a veure. Divendres em van enviar, per trossos, els textos de l’exposició, i me’ls he hagut de mirar entre caixes i sense calma. I totes les altres coses que no explico. Factures, baralles, exercicis pendents de corregir.

La meva Ella gairebé va plorar, ahir dinant, explicant-me la conversa amb la seva àvia. (És una conversa que no em pertany, i no l’explico aquí.) L’àvia ha estat, és, un referent familiar beneficiós per a Ella, algú que no l’ha jutjada, que li ha transmès discreció i mesura. Em sembla que quan l’àvia falti, no sabré suplir el buit que li deixarà. És una dona sàvia, i d’una enteresa que fa enveja.

Costa no ser condescendent amb la gent gran (ho sóc, ho sé, amb els meus pares ben sovint). Ens fa por reconèixer què som. La meva Ella ha reconegut a la seva àvia qui és per a ella; van tenir un moment a dos —sense infermeres ni companys d’habitació— i el van aprofitar. Bé.

Avui estic baldat.

9 de març, als Hostalets de Balenyà

Ahir va nevar amb ganes; va fer la gran nevada.

Amb el meu sogre —el Jaume— i els dos paletes, ens vam passar sis hores i mitja a la carretera, dins del cotxe, i amb la incertesa de saber si passaríem del Figueró.

Un cop arribats, vam decidir que, per prudència, avui no baixaríem a Barcelona.

I avui ha fet un sol magnífic.

Tot era nevat, i fèiem festa. He preparat unes paraules que he de dir en l’entrega d’un premi. Hem repassat coses de les obres amb el Jaume, que ens ajuda a entendre’ns-hi una mica. Hem fet un volt curt ben dinat. Hem anat a la biblioteca —hi érem sols— a contestar e-mails pendents (sobretot, textos de l’exposició per retallar). Hem anat a Vic a encarregar i carregar el moble del lavabo, i comprar material de lampisteria. I hem anat a l’hospital a veure la Roser. Feble, apagada, esprimatxada, cansada, sense forces; després de cinc setmanes d’hospitalització. Però amb els ulls plens de consciència.

Quan ja marxàvem —pràcticament no ha dit res—, amb la mascareta posada, ha mirat cap a la seva néta, i li ha dit ben fluixiu però ben audible: «Gràcies».

14 de març, als Hostalets

Primer diumenge fora de casa. Aquest matí, mentre Ella ha anat a l’hospital a despertar i a donar l’esmorzar a la seva àvia, he passejat pels carrers freds i deserts de Vic —uns gèlids zero graus—, i he entrat a visitar el Museu Episcopal. Obrien a les deu i he sét el primer i, almenys al llarg d’una hora bona, únic visitant.

La primera sorpresa del recorregut ha estat, al soterrani, el bressol de fusta —vigorós, terral, d’una factura sòbria i popular— de Jacint Verdaguer. La meva encarnació literària de mossèn Cinto és, sobretot, la del malalt envellit del llit de Vil·la Joana. (Segur que el muntatge teatral d’en Narcís i el Xavier Albertí —el Cap al cel, que van fer al Lliure— hi ha acabat contribuint, com per fixar-me’n una mena de foto fixa.) I la visió del bressol, i la projecció del seu ocupant, acabat de néixer, sobre aquella fusta concreta, m’ha fet topar amb una emoció també concreta, una mena de Rosebud verdaguerià transferit.

La mostra del Museu Episcopal de Vic és bellíssima; tota la col·lecció de romànic i gòtic, i tot l’art popular o sacre dels segles posteriors.

He anat buscant una marededéu que em convencés, que fos dolça i oferís consol i companyia, amb l’esperança de trobar-la després reproduïda en alguna estampa a la botiga del museu.

La majoria són rostres severs i distants, o majestàtics, i no m’oferien el que hi buscava. Finalment m’esperava, en un frontal d’altar provinent de Bellver de Cerdanya, l’anomenada Verge de la Rosa (per l’àvia Roser, per la meva Ella), que sosté un Jesuset en braços i que, alhora, amb la mà d’un braç que no s’acaba de saber ben bé d’on surt, sosté alçada una tija amb tres flors blanques. Té una expressió serena, il·luminada, tendra, afectuosa. No n’hi havia postals, però. Ni imants, ni tapes de llibreteta. No és, sembla, entre les peces més preuades de la col·lecció. Tot i així, remenant i remenant, n’he pescat una reproducció en una targeta, un díptic. El cromo és més petit que el de les postals, però per contra aquesta imatge se li aguantarà dreta a la tauleta, si l’hi vol tenir.

Alhora que (agnòsticament, però amb devoció sincera) buscava marededéus, els ulls m’han marxat al darrere dels monstres i els dimonis.

La iconografia del mal que pot compilar-se al museu és àmplia i curiosa. Des de l’hidra de no sé quants caps a què s’enfronta Hèrcules al tapís del pis de dalt, fins a les temptacions als sants en forma de dona seductora, que ho té tot bonic menys les urpes animals que li surten per sota de les faldilles llargues, allà on hauria de tenir-hi els peus. I una munió de dimonis; el més contemporani —en associació lliure amb el monstruari de la ciència-ficció cinematogràfica— és el diable verd, amb cabells gorgònics, i amb un segon rostre —amb bigoti i ullals amenaçadors— a la zona del ventre, que es pot veure a la part central d’un retaule del Mestre de Cervera. La imatge general és la representació de l’arcàngel sant Miquel trepitjant el malèfic, i clavant-li la llança a la boca del rostre (el rostre del cap).

El mateix retaule presenta altres dimonis amb molta gràcia.

Però el que se m’ha revelat veient tots aquests monstres és que el que més me’n sorprèn és la mida.

Tots són o més petits o fets a la mateixa mesura que els seus contrincants. No són Godzilla, o King Kong, o els dinosaures de Jurassic Park. La lluita cos a cos amb aquests emissaris del mal és humanament possible. No és una acció reservada a l’exèrcit, al poder, o a alguna arma devastadora fora de l’abast d’un individu qualsevol.

Sí, diríem que la propaganda religiosa deixa clar que els sants hi sortiran guanyant (que el bé és més fort que el mal). Però, en termes laics, morals, m’adono que se’ns ha imposat, contemporàniament, la idea que la monstruositat, el mal, ens deixa indefensos. Ens fa petits. Nens. Necessitats de protecció. Menys que.

No hi podem fer res.

Bé, sí: deixar que altres —els poderosos, els herois— se n’ocupin.

Cine, monstres i ciències polítiques.

20 de març, Hostalets

M’he passat una colla de dies amunt i avall amb el tren, entre Barcelona i aquesta casa on m’acullen. Vaig viure mitja infància al tren, anant i tornant, cada dia, entre Masquefa i Igualada, i les estacions i els compartiments dels vagons i el revisor quan s’atansava, i sobretot l’ús del temps de viatge, em són referències familiars.

Hi he corregit exercicis de la facultat, i he descobert les novetats dels vèndings (com les panses recobertes d’un suposat iogurt), i he recuperat aquella sensació —de companyonia tàcita— que s’estableix entre els passatgers; sobretot si és tard a la nit, i el tren és més buit que ple.

El tren, pels que hi hem viscut, esdevé una pàtria difusa. La renfe de Vic i Puigcerdà de l’any 2010 no és els Catalans que agafàvem amb el meu germà Quim els anys setanta per anar i tornar dels Escolapis.

Més d’un cop, si anàvem tard (sortíem de Masquefa a les set del matí, amb vuit o nou anys), el cap d’estació feia esperar una estona el tren fins que ens veia arribar corrent.

Van ser vuit anys de tren. Cada dia. (Més tard s’hi va afegir el Joan, un amic de Sant Esteve.) Jugàvem, corríem, cantàvem, estudiàvem per als exàmens, dormíem estirats com en lliteres als portapaquets, fèiem partits de tennis entre compartiments, jugàvem als xinos amb el revisor.

Buh.

21 de març, Hostalets

La Caixa de Pensions anuncia a la tele les intervencions de la seva Obra Social (neteja de boscos), i la presenta com «L’ànima de la Caixa». Per entendre’ns, com una realitat dissociada, marcada per la capacitat d’actuar amb humanitat, o com en vulguem dir. Com un contrapès, de fet.

Si l’Obra Social és «l’ànima» de la Caixa, vol dir que en la part més important de la seva activitat (préstecs, hipoteques, serveis financers diversos, inversions industrials) no hi posa —o no hi és esperable— l’ànima.

És un esquema plenament legitimat.

La «humanitat» es posa en joc en, es reserva per a, situacions que la fan premiable; situacions, clarament reconegudes, en què aquesta humanitat rep reconeixement. La religió, l’art, i certs àmbits de relació interpersonal (la infància, la malaltia), creen espais socials de contrapès. Traficants d’armes que exhibeixen col·leccions de pintura. Oficinistes amb poder —exercit des de la pobresa d’esperit— que es vindiquen com a éssers avançats aplaudint a les estrenes teatrals. Dirigents miserables que troben les paraules justes als funerals. Sigui com sigui, entre els grans implícits de la nostra societat, hi ha el de l’estanquitat dels àmbits reservats a l’ànima (o a qualsevol dels seus substituts conceptuals).

Diríem, en síntesi: la convicció que no ens en sortiríem, com a societat, si la humanitat s’exercís —fractalment— en totes les accions humanes.

L’ànima (pensen) pertany a les reserves índies de l’esperit; se l’hi confina pel bé de tots. De fet, pel bé d’uns quants, i la resignació dels altres.

Al seu Assaig sobre l’enteniment humà (1689), John Locke, que ho qüestiona tot —que revisa cada concepte abans d’usar-lo—, no s’atura a definir l’ànima, perquè la considera, diria, una realitat inqüestionable. I, de fet, fa de l’ànima el subjecte de les frases que fan referència a les idees i al pensament. Per a Locke, l’ànima és anterior al pensament. Diu: «essent la percepció de les idees respecte de l’ànima, com crec, allò que és el moviment respecte del cos, és a dir, una de les seves operacions, i no pas el que en constitueix l’essència. De la qual cosa es deriva que, encara que el pensament sigui considerat l’acció més pròpia de l’ànima, tanmateix no és necessari suposar que l’ànima sempre pensa, i que està sempre en acció». I afegeix: sabem que de tant en tant pensem; per tant, és clar i incontestable que «hi ha en nosaltres alguna cosa que té el poder de pensar». (Tradueixo de la traducció francesa del 2009.)

Locke s’embranca per camins que ara no sento necessaris, però en tot cas van en la línia d’afirmar que l’ànima és abans (més gran) que el pensament. És a dir: més constitutiva de l’home.

Bé, avui sabem més coses sobre el cervell humà, però no se m’acut res —i assumeixo la meva ignorància— que desmunti aquesta idea. Locke no entra (diu que altra gent en sap més que ell, potser amb ganes d’evitar-se problemes amb els teòlegs), no entra en si l’ànima és anterior al cos, etc. D’alguna manera, suposo, sap que això és irrellevant. Allò rellevant és que pensar —pensar adequadament, saber com conduir les sensacions i les reflexions— és una activitat menys previsible i automàtica del que alguns volen creure.

Però tant se val… Vull tornar a la qüestió de l’ànima, i al conflicte entre qui la veu com un complement secundari (en el fons, una estratègia de relacions públiques, que contrapesa la imatge principal de la persona o la institució amb una imatge menor però impol·luta) i qui la veu com la dipositària de la condició humana i, per tant, l’origen de les accions i les decisions de cada persona capaç d’actuar i de decidir, cada vegada que actua, que decideix.

Locke: «Cadascú, penso, troba en si mateix el poder de començar diferents accions o d’abstenir-se’n, de continuar-les o d’acabar-les. I és la consideració de l’extensió d’aquest poder que l’ànima té sobre les accions de l’home, i que cadascú troba en si mateix, que ens proporciona la idea de la llibertat i de la necessitat».

Una pilota, diu Locke, no és un agent dotat de llibertat. L’acció lliure ha de ser voluntària. Allà «on no hi ha pensament, ni volició, ni voluntat, no hi pot haver llibertat; tot i que el pensament, la voluntat i la volició [la determinació actual de la voluntat de l’agent] es poden trobar allí on no hi ha gens de llibertat». Els subratllats de la citació són de Locke.

L’ànima també hi és quan no hi ha llibertat; és a dir, quan les persones es mouen, actuen, regides per la necessitat. (O la coacció, afegeixo.)

Però qualsevol acte lliure —qualsevol decisió— emergeix de l’ànima.

Quan l’ànima es restringeix en «reserves índies» (accepteu-me la metàfora), s’està llançant al món un missatge directe: les activitats principals de la societat —negocis, política, treball, etc.— les regeix la necessitat, i no hi ha opcions, i els dirigents decideixen innocentment (Galbraith ha retratat aquest «frau innocent» a la perfecció), i decideixen innocentment perquè fan l’únic que es pot fer; l’únic que es pot, de fet, diuen, decidir. Això ens volen fer creure.

I tot de gent del carrer copia —calca— els seus dirigents, i es repeteix un mantra desculpabilitzador, del tipus: «No som responsables, finalment, de res del que fem. Perquè no podem triar».

I tot de gent viu —pretén viure— sense ànima; o confinant l’ànima als diumenges o als caps de setmana, o a les visites als hospitals. (Reserves índies.) I per això —m’aventuro— la desaparició discursiva de l’ànima ha estat tan neta i tan ràpida, tot i que en proliferin substitutius parcials i ridículs: com la repulsiva intel·ligència emocional, i totes les altres «intel·ligències». (Fa riure. Com que la intel·ligència —clarament— no ho és ni ho explica tot, i com que no podem acceptar que siguem altra cosa que intel·ligència —mecànica cerebral—, de tot el que no és intel·ligència —pensament endreçat, conceptual, entenedor— en direm també intel·ligència! Fot-li metàfora, i a vendre llibres!)

Retorno on era: qui confina l’ànima a un clos social marginal, sí, també està confinant la llibertat fora del debat públic.

Més: qui confina l’ànima (per manca, fatalista, de llibertat d’exercir-la) sembra i propaga dues mentides consecutives. Mentida u: que l’ànima desapareix quan actuem moguts per la necessitat. Mentida dos: que podem no tenir ànima (que l’ànima, diríem, és de quita-y-pon).

No: l’ànima de la Caixa —s’agradin o no— és la que decideix inversions i fixa preus de peatges, la que intervé en la designació de directors de mitjans de comunicació que li deuen diners, la que exonera de deutes certs partits polítics que governen.

L’ànima —ni la de la Caixa, ni la meva— no pot ser una foto retocada. No pot ser tampoc un autoretrat afavoridor, encara que l’autoretrat sigui una via per intentar una aproximació. L’ànima, confio, hi és, hi serà, encara que jo no la sàpiga veure, encara que les meves paraules s’esforcin a definir-ne traços intencionats.

La falsa novel·la del David, que és un dietari mal disfressat (vull dir, sense ganes de disfressar-se gaire), m’és una referència del que passarà amb això que escric. L’aprenentatge de la soledat és un llibre magnífic, ric, savi, valent, agosarat; però totes les muntanyes de veritat que conté i que conjura s’alcen, penso, al voltant d’un fil equívoc. El suposat «aprenentatge de la soledat» potser no és més que un «desaprenentatge de la sociabilitat»; un recorregut brutal en el camí (potser induït per alguna mena de trastorn) cap a la incapacitat de conviure.

Vaig llegir el llibre fa uns mesos, i em va deixar baldat.

Ara és la primera vegada que en parlo. (De fet, és la segona; un dia, en un acte on vam coincidir, a la Ruth li vaig confessar que el llibre m’havia fet patir molt. I no tant pel fet de reconeixe’m distorsionat —com en un quadre de Bacon— en un dels personatges mal disfressats que hi surten, sinó per la contundència amb què vaig poder accedir a l’ànima del David, i als seus processos, sofisticadíssims, i potser sobreintel·lectualitzats, d’autoisolament, d’autodestrucció.) Al llibre, s’hi busca una via d’autoconeixement a través de la psicoanàlisi, i una mena de cobertura metodològica en els estudis sobre subjectivitat.

La saviesa del David, en aquest camp, és excel·lent, i em va descobrir autors i maneres de pensar molt suggeridores. Em va fer obrir els ulls.

Però els meus ulls veuen, també, en la legitimació del dret a l’exercici de la subjectivitat un altre intent substitutiu d’ocupar el buit que ha deixat la desaparició de l’ànima. I més quan l’exploració de la subjectivitat sembla esdevenir, tramposament (parlo d’usos i abusos quotidians; no de les aproximacions acadèmiques), una justificació raonable per a l’autisme intel·lectual, o emocional. Parlo en sentit figurat; maldestre.

A mi, l’ànima se’m fa evident, necessària com a idea. Per molt inexistent que pugui demostrar-se en tant que realitat físicament reduïble. Però és una idea tan útil. Finalment, si voleu, en termes d’intersubjectivitat. Perquè reconeixe’s l’ànima és reconèixer l’ànima dels altres. És acceptar la tristesa. Diu Locke: «La tristesa és una inquietud [en anglès, uneasyness] que té l’ànima, quan pensa en un bé perdut, del qual hauria pogut fruir més temps, o quan es turmenta per un mal actualment present».

L’amistat del David és un exemple de «bé perdut» i que m’hauria agradat mantenir, conservar. Però es va trencar.

I l’agonia de la Roser és ara un «mal present». La meva Ella m’acaba de trucar; acaba de sortir de la residència d’Hostalets, on van tornar a portar la seva àvia el dijous passat.

Mentre ella la peixava, aquest migdia, me n’he anat a peu fins a l’Ajuda, una esglesiola de Balenyà, i he encès un ciri per a la Roser, dos per als meus pares i un quart per Ella i per mi.

No crec en Déu ni en el poder dels ciris, però crec en la llibertat de fer actes simbòlics per enfrontar mals irremeiables.

Haver fet consola.

Ja sigui encendre ciris, o esforçar-se a fer avançar un dietari.

26 de març, a l’aire

Se’m destapen les orelles. L’avió guanya altura, i enfilem camí cap a l’Atlàntic: Lanzarote.

És la primera vegada que emprenc un viatge sense haver mirat ni un sol paper, ni un sol web, ni una sola foto del destí. La Marta i el Toni hi aniran —vindran— dilluns amb tota la canalla; nosaltres ens hi vam apuntar més tard, però hi arribarem abans.

És una mena de final, un tancament.

Ja he donat indicacions a la gestoria per donar de baixa la meva activitat professional lliure a final de trimestre. Abans-d’ahir vam revisar amb l’Enric el disseny dels deu blocs de l’exposició «Ficcions enfora!», que s’inaugura el 8 d’abril. I la cantata de Cerdà, que s’ajorna fins a l’any que ve, no m’ha de donar més feina fins que l’Albert Guinovart n’acabi la partitura. Ara m’he de poder concentrar: en les obres del pis, en les classes i, exclusivament (pel que fa a la resta), i fins que l’acabi, en aquest dietari.

Fins aquí, aquest quadern ha estat un refugi ocasional, i potser ho continuarà sent a la pràctica, però ara potser adquirirà una centralitat que he de saber gestionar. No vull que aquests fulls deixin de ser lliures, fluids. Però potser em tocarà endreçar, recollir fils. Hi he de rumiar.

Fa uns dies, responent-li un e-mail en què em deia que algú ha d’escriure (és a dir, que havia d’escriure jo) un article sobre l’empobriment de la llengua dels joves dramaturgs, li vaig dir al Papitu —pel que sembla, amb una contundència que el va deixar preocupat— que ara no m’importaven una merda els altres, i encara menys els escriptors analfabets. Que ara volia ser egoista. I dedicar-me a mi, a escriure jo, per mi. Que escriure em fa feliç.

I sí, ara vull escriure.

Però ni versos, ni relats. Sinó aquest diari de recerca de l’ànima.

26 de març, Playa Blanca, Lanzarote

«Aaaala! Aquest paisatge és com un videojoc de Super Mario Bros!», exclama una noieta que viatja acompanyada del noviet i dels seus pares (els d’ella).

Veníem cap al resort en un autocar que ens anava deixant d’hotel en hotel, i passàvem per davant d’una àmplia estesa de terreny volcànic, lava feta pedra. Busco l’ànima —la comprensió del que l’ànima és— en metàfores especulatives. I potser només són bones per mi, com deu ser bona per a la noieta i el seu noviet la comparació amb el videojoc. Veig que també hauré de procurar fer una aproximació metonímica, i procurar captar quines coses són, i per què, expressions o manifestacions de l’ànima. I veig, alhora, que les metàfores m’han de ser útils sobretot per explicar què no és l’ànima.

I l’ànima no és una màscara determinada (acceptada per alguna convenció), ni un estil determinat igualment convencional, ni una pose.

Penso en la metàfora de la càmera; una càmera de vídeo, per exemple. Convencionalment, sol existir una manera de filmar (una òptica determinada, uns filtres determinats, uns efectes) que s’identifica com un estil més sensible, més profund, més distanciat —convencionalment— dels tractaments (les altres maneres de filmar) que es consideren convencionals tout court. La tendència estàtica i pesant d’un cert cine francès, o el dinamisme marejador del Dogma danès en un altre moment, o l’emblaviment de les imatges dels thrillers televisius nord-americans dels noranta. Tant se val. L’ànima, o l’art amb ànima, no el pot marcar un modisme, ni un tret estilístic.

És el que passa, i explicar-ho m’ha costat algun disgust, amb certs directors i actors catalans. Amb la connivència d’una crítica més prescriptiva que hermenèutica, més defensora de valors establerts que investigadora de propostes, per exemple, s’ha fixat —mecànicament— que la contenció és, per se, una mostra de talent, i l’emblema del teatre de qualitat.

És ridícul i absurd perquè la contenció és una intensitat expressiva, i no una emoció ni un contingut. Si s’expressa ràbia continguda (o alegria, o decepció, o ganes de destruir el món), l’important no és expressar bé la contenció, sinó la ràbia. És pura idiòcia analògica: com que el teatre comercial dels seixanta (el de la joventut dels crítics) era declamatori i tendent a l’excés, i a més era dolent, s’ha establert que l’excés —o, senzillament, una intensitat expressiva variable— és, per norma, dolent. Mentre que el distanciament (més o menys) brechtià és, per norma també, bo. Perquè és contenció emocional. En fi, és un raonament barat i pobre, però que té poder. I no són pocs els actors que són considerats molt bons, i que en realitat l’únic que fan és fer sempre el mateix. Eh, però amb contenció.

Torno a la metàfora de la càmera. L’ànima és el poder de triar, és la possibilitat de combinar elements (òptica, filtres, efectes, etc.) per configurar el «lloc» des d’on mirarem. La manera de mirar, i un desig de com volem que es miri el que fem, és en aquest lloc. Que és on som i on voldríem ser. L’ànima és en el gest d’intentar, entre les possibilitats factibles, i amb el saber de què disposem, compartir una singularitat.

Això vol risc i exploració, i un entorn no embrutit per convencions ofegadores. I vol destresa, domini, aprenentatge constant.

Escric des del llit. Fa una estona —potser per una passa vírica— estava agenollat davant de la tassa del vàter convertit en un sortidor de vòmits. M’he permès ser tan discret com he pogut. Però no he sabut aplicar al cas la contenció.

27 de març, Playa Blanca, Lanzarote

Per culpa de la Rodoreda, i de les aprensions de ma mare, no m’agraden les tórtores. Perquè són malastrugues.

Som a la piscina —una de les piscines— del resort, i hi corren tórtores que m’emprenyen, que m’emprenya que hi siguin. Alhora llegeixo el llibre de Laura Bossi sobre l’ànima, i en concret l’apartat en què parla de les representacions alades de l’ànima. I cita unes paraules de Ramón y Cajal, quan s’aproximava al descobriment de les neurones; diu que perseguia «las misteriosas mariposas del alma, cuyo batir de alas quién sabe si esclarecerá algún día el secreto de la vida mental».

Lluny d’interessar-me en la dualitat cos-ànima (que encara no m’interessa gens), sí que em sembla interessant la idea de «vida mental», i sí, també en oposició a la vida corporal, en el contrast i la complementarietat entre idees i sensacions.

Aquest resort d’apartaments és clarament un espai de vida corporal: les placetes són piscines i gandules, i els serveis són d’alimentació, bàsicament. (Hi ha tot de gent llegint, això sí, però no hi ha una biblioteca.) El cos és el tema, clarament; el repòs físic, el bronzejat, el bufet lliure.

Klaus Bruhn Jensen, a The Social Semiotics of Mass Communication, va estudiar el que ell anomenava el superflux televisiu. La idea és que podem analitzar, diferenciadament, el flux de continguts emesos per un canal concret (un channel flow, regit per programadors), el flux rebut per un espectador concret (que actua prenent decisions sobretot negatives —de què vol deixar de mirar—, amb el comandament a distància) i, finalment, podem pensar en termes de super-flow, explorant les característiques comunes (significativament, les implícites) del conjunt de continguts emesos i disponibles a la televisió. Vinculats a l’estudi d’aquest superflux, l’autor postula quatre supertemes; és a dir, quatre temes transversals i àmpliament presents, en forma de personatges, d’històries, o com a implícits.

En l’esfera pública, Jensen aposta per dos supertemes; un de legitimat, positiu, protector, i un altre d’amenaçador, sospitós, no legitimat. Aquest segon són els Altres mons, que inclouen tant les altres cultures —des de la perspectiva dels EUA en el llibre— com els extraterrestres. I el supertema legitimat, en l’àmbit públic, és la Nació.

S’ha comentat àmpliament l’auge del nacionalisme en les últimes dècades, però em sembla pertinent que no es retiri del debat la constatació que el nacionalisme és televisiu: permet crear i reforçar audiències, i mecanismes d’autoafirmació. La tele afavoreix —amb l’esport, o amb personatges del món del cor, o amb programes de paisatges— dinàmiques, més o menys acrítiques, però sempre unidimensionals, de sentit de comunitat.

D’altra banda, en l’esfera privada, Jensen formula, amb el mateix esquema de legitimitat i deslegitimitat, l’oposició entre la Família (dipositària de seguretats) i el Cos: que és font de perills. L’atracció sexual, la malaltia, l’embogiment.

Aquest resort és un exemple de la voluntat —culturalment recurrent— d’harmonitzar cos i família. D’una banda, topless i biquinis i jocs de mirades; de l’altra, jocs infantils, mascota-animadora (espantosa, pobra), o trones al restaurant.

Aquests supertemes televisius —que són, com a causa o com a conseqüència, o com tot alhora en feedbacks diversos i parcials, supertemes socials— evidencien la desaparició de l’ànima com a missió personal.

La família i la nació (entesa com a megafamília) ens protegeixen; però són coses que estan a una escala superior a la de l’individu. Són clubs identitaris que ens han de defensar dels altres (incomprensibles, estranys) i de nosaltres mateixos: de les pulsions d’un cos —biologia— que no acabem de controlar.

Aquest hedonisme familiar del resort vol ser la quadratura del cercle en l’àmbit privat, reforçada pel fet d’estar isolats, separats (per una tanca) del món exterior. En fi.

La reivindicació de l’ànima té a veure, doncs, aposto, amb un auto-empowerment. Amb assumir poder. Dos poders. L’un: el poder de voler entendre els altres; i establir-hi ponts hermenèutics, tal com proposa Gadamer, quan vol que pensem la comunicació humana des de la metàfora de la traducció.

I l’altre poder: el de no entregar la nostra autoimatge, ni la nostra biografia, ni qualsevol altra mena de relat personal, a l’única referència de l’evolució i els avatars del nostre cos; que emmalalteix, que envelleix, que no sempre entenem, ni controlem (malgrat els guanys de les hores de gimnàs o la cirurgia plàstica).

I aquí és on entren en joc les misterioses papallones de l’ànima: la vida mental.

La vida mental és un poder lliure, no determinat per complet. Misteriós. I compartible, posable en comú. I més: construïdor d’autobiografia.

Ahir una mare parlava en basc al seu fillet. És fàcil estigmatitzar un poble o una llengua repetint cacofonies com «kale borroka». És més difícil no entendre que val la pena entendre un diferent quan parla de papallones, per exemple. Paraules: vida mental.

«Pinpilinpauxa».

28 de març, Playa Blanca

M’estressen les situacions incòmodes innecessàries.

En aquest hotel que fa veure que és un poblet de casetes blanques, hi coincidim amb dues noies que van viatjar al meu costat a l’avió d’anada. A mi m’havia tocat el seient del passadís, i hi havia arribat primer.

Quan vaig veure que identificaven les seves places, i que eren les dues places lliures del meu cantó, i que els caldria poder passar (sóc camallarg, i estic acostumat a ser un problema en rengles estrets), vaig aixecar-me i vaig dir alguna cosa, amable, facilitadora, com ara «Un moment, que us deixo passar».

Una de les noies, sense mirar-me, em va respondre: «Bueno bueno, tranquilo».

El to no va ser amable; va ser sever, hostil, tallant, i contenia una recriminació que no vaig entendre. Fins al cap d’una estona.

La noia —trenta-pocs, diria— va col·locar les seves bosses al portaequipatges, i va organitzar la cosa. Potser estava nerviosa, o espantada, però sobretot va estar a la defensiva sense necessitat directa, i va practicar una doctrina (per dir-ho en termes militars que l’Administració Bush Jr. ha recuperat amb entusiasme) d’atac preventiu.

Sí: sentir una amenaça, en aquesta lògica, dóna dret a atacar. Legitima l’atac. És igual que l’amenaça sigui verificable o no. De la gran política a la vida quotidiana, el principi sembla haver trobat el seu espai.

Durant el vol vaig poder deduir que les dues noies eren parella, i que el moc preventiu que m’havia endut devia respondre a la voluntat de la femella alfa de marcar territori. D’alguna manera, devia voler evitar una escena temuda: que m’oferís a posar-los les bosses al portaequipatges, i fes de mascle servicial. (O que els tirés la canya; vaja, que tirés la canya a la femella beta. La meva Ella seia a l’altra banda del passadís, i potser vaig fer l’efecte d’anar suelto.) Ni se m’havia acudit.

El lesbianisme és un desafiament per al feminisme. D’una banda, perquè certes doctrines androfòbiques que s’hi han vinculat (en forma més o menys extrema) semblen provenir més de la fantasia eròtica i utòpica d’un món sense homes que de la necessària i indiscutible igualtat de drets i oportunitats. I, d’altra banda, perquè és possible que una bona part dels pecats i les maldats que s’atribueixen automàticament a l’home (mascle) siguin, en realitat, abusos que comet el membre dominant d’una parella jerarquitzada de forma rígida.

La llei espanyola de violència de gènere —necessària socialment, qüestionable des de la filosofia del dret— és un exemple d’aquesta possible distorsió de percepció de la realitat de les parelles. La llei castiga en funció del sexe de la víctima. S’apliquen certes sancions, tan sols, si la víctima és dona. La realitat és que també hi ha violència en parelles homosexuals. I que els mateixos crims poden, legalment, obtenir càstigs diferents, paradoxalment, en parelles homosexuals masculines o femenines.

Metafòricament: una bugada on s’ha perdut algun llençol, sembla.

Continuarà.

Anem d’excursió.

28 de març, Mirador del Río

Som al bar del Mirador, davant d’una àmplia vidriera que mostra l’illa de la Graciosa. Un ferri petit recorre el Río, que és el nom que donen al braç de mar entre les dues illes. El bar, de parets corbes, sembla —és— un lloc per a una escena de pel·lícula. «Hitchcock», postil·lo. És lloc per a un encontre d’espies, o d’homes corrents perseguits per alguna confusió.

Un espadat de roca recoberta de líquens ens acompanya a la dreta, i la costa sud de la Graciosa fa el dibuix que resseguim amb la mirada. L’illa és plana sobretot, però l’eleven tres muntanyes —tres volcans extingits, em figuro—, i un quart penyal més allunyat, que de fet és un illot deshabitat. Hi ha un port i un poblet a la Graciosa; la Caleta del Sebo, potser dos centenars de cases. La resta és un erm, una waste land, una terra ocre pigada de verd, que s’emmarroneix i s’agrisa de tons marengo enverdit a les muntanyes.

Al peu del finestral hi ha una balconada sobre l’espadat; hi van passant turistes com nosaltres, que fan fotos com nosaltres. Gavines que planen. I més turistes que fan fotos. El cafè és infecte, i em costarà acabar-me’l. La taula balla. Un marrec marraneja. Més turistes. Més onades que es trenquen al litoral de la Graciosa, i hi retallen una sanefa blanca. Camins de carro travessen l’illa. No hi ha —no hi veig— ni un pam d’asfalt. No.

Després de tant mirar i mirar resultarà que el que calia veure-hi és el que no hi ha.

No, no. Cal veure el que hi ha. I adonar-se del que falta.

Però cal veure, reconèixer, conèixer el que hi ha.

28 de març, Jameo del Agua

Continuem la ruta turística de cotxe llogat fins a la primera intervenció que va fer César Manrique amb voluntat turisticoartística. Reconec en Manrique un esperit gaudinià, en el sentit de voler dotar de singularitat un lloc —un país mediterrani, o una illa atlàntica— per fer-ne un pol d’atracció. El turisme és una forma de popularització de l’art, encara que no gaudeixi del prestigi d’altres estratègies.

Gaudí, comparat amb nosaltres, havia viatjat poquíssim, però era conscient que, a més de l’amor —com explica Maragall a La calaverada—, el que fa anar a un lloc és la recerca del contacte amb una singularitat. (Bé, l’amor també aspira a ser una experiència de singularització, suposo.) Per això, per singularitzar Barcelona, Gaudí va empènyer Eusebi Güell a fer una arquitectura monumental. Va empènyer Güell, sí, i els seus altres clients, i fins i tot un patronat de devots que volien fer una esglesiola de barri, copiada de la de Loreto, i que van acabar embarcant-se en l’aventura expiatòria de la Sagrada Família, el temple que convoca mirades d’arreu del món. Com el Park Güell, una urbanització fallida, però un monument exquisit al diàleg entre natura i cultura.

Vet aquí també, sembla, la il·lusió de Manrique, l’agermanament del que el món ha deixat fet amb allò que l’home, espiritualment (amb desig de sentit compartible), hi pugui fer.

He d’atansar la definició de l’ànima a l’aspiració (l’ambició) de singularitat, i a la interacció entre civilització i natura, ment i cos. Idees i matèria. També a la resistència a la banalitat; la resiliència, potser.

Del camp de lava, a Lanzarote, en diuen el malpaís.

És terra cremada, energia malbaratada, terreny hostil. Però hi creixen plantes i flors. Resilients.

Hi ha homes singulars que han estat capaços de fer-nos-hi venir. Des del gest pop dels seixanta (o des de la reinvenció vuitcentista del gòtic).

Generositat i ambició.

Visió.

28 de març, Playa Blanca

Posta de sol a la platja del Papagayo. Una broma marina, tèrbola, no ens ha deixat veure el sol com queia al mar, però ens l’ha filtrat i ens n’ha mostrat una cara blanca amb vetes de rovell, com un sol d’alabastre, com un astre albí.

He de continuar la història de les dues noies. Aclarir coses. Aclarir que comprenc la incomoditat d’haver de gestionar —amb la incertesa sobre la delicadesa de cada persona amb què et creues— la posada en societat d’una relació que gairebé tothom gosa jutjar sense pensar si hi té dret; sense tenir-hi dret. Vull dir, qui jutja, en aquest cas, és part. I posa en joc un privilegi pervers: el de poder ser un energumen sense conseqüències.

He d’aclarir, també, que no defenso el dret a la cavallerositat invasiva. Penso, això sí, que tothom té dret a ser atent amb qui vulgui en primera instància, i que tothom té el deure de retirar les atencions ofertes, si se li fa veure que no són ben rebudes.

I penso que ningú no hauria de rebre un reny per ser home i educat.

Tampoc acceptaria —no trobaria acceptable (comprensible)— el moc que vaig rebre si provingués d’un home. Finalment, el que reclamo, a més de desterrar del món els atacs preventius, és que se’m tracti en singular. És no haver de ser tractat «com a home». O com el que sigui (home, blanc, ben alimentat, aparentment heterosexual, etc.).

Durant el vol (després de l’incident del passadís), vaig tenir asseguda al meu costat l’altra noia; la que no em va fer sentir malament. Torno a aquell moment: quan acabo de menjar l’entrepà, vull plegar la tauleta, i ella, espontàniament, m’ajuda. Per plegar la tauleta —per encaixar-la amb la tanca de subjecció— he de fer força, i en fer-la empenyo el seient del davant. Per evitar-ho —i evitar molestar el passatger assegut davant meu— intento fer força endavant amb el dit gros i fer força enrere amb els altres quatre. Però, és clar, necessito totes dues mans, almenys fins que tinc la taula alineada i puc deixar anar una de les mans per girar la tanca de plàstic. Però quan deixo anar la mà esquerra —la del cantó d’ella— aquell costat de la tauleta se separa i l’encaix de la tanca central es torna a fer difícil.

Al moment precís, perquè sí (perquè ha volgut), ella m’ha ajudat, i ha empès el costat esquerre de la tauleta, i l’he poguda tancar.

No sé si he sigut capaç de descriure amb prou precisió l’escena. L’important, penso, és que ella ha reconegut la meva intenció, i m’ha ajudat. En el meu gest, penso, m’hi ha vist en singular; ha vist un tast de la meva ànima en aquell moment. I, en el seu gest, jo l’he vista també en singular, i li he vist l’ànima.

Li he donat les gràcies, i ella ha somrigut. Li he dit una frase que ara no recordo sobre la dificultat del que he intentat fer sol. I ella m’ha respost amb una frase que era sobretot un assentiment, i un descàrrec de qualsevol sentiment de deute que la seva generositat em pogués generar. I ja ha estat.

En algun moment, al llarg del vol, vaig mirar quin llibre llegia, i em sembla que ella també es va fixar en el meu. I ja està. Tot plegat va ser mínim, residual.

Però després va resultar que pujàvem al mateix autocar a l’aeroport, i que baixàvem, tots quatre, al mateix hotel. I aquests dies ens trobem esmorzant o sopant, o a la piscina. I, en l’emborratxament de colors de les dues situacions —el moc, i l’atenció rebuda—, hi han sortit guanyant la suspicàcia i la distància. Fa riure, perquè sóc distant i reservat, i no acostumo a fer amics de viatge. Però trobo bonic saludar, poder saludar-se, o establir una mitja conversa d’espera. Com quan, a la recepció, esperàvem, dos i dos, les claus.

Beh.

La guerra de sexes és una partida permanentment oberta. I jo dec ser un jugador pèssim. Deu ser això.

29 de març, Playa Blanca

Helen, Georgia. L’any 1997 vaig passar dos mesos i mig a Athens, i abans de tornar cap a Barcelona vaig fer un viatget —la Sílvia m’havia vingut a veure, i hi anàvem junts— cap al nord de l’estat, cap a les Blue Ridge Mountains. De camí, una de les aturades recomanades per les guies, i pels amics que vaig fer al campus de la University of Georgia, era Helen.

Marc Augé, l’antropòleg, i això ja és ben conegut, va formular amb èxit la idea del no-lloc, per referir-se a aquells espais humans desproveïts de passat i de memòria, de sentit social. Benzineres, àrees de servei de les autopistes, supermercats, etc. En el món del vídeo musical trobem exemples interessants de la narrativització d’aquesta mena d’espais —també, per exemple, en alguns contes memorables de Jordi Puntí—, uns espais que simbolitzen un cert desemparament, un joc d’isolaments personals que no se superen compartint l’espai.

Jake Scott, pel meu gust, és el director que millor ha sabut rendibilitzar visualment, creativament, aquests no-llocs als videoclips. Everybody Hurts de R.E.M. (els culpables que me n’anés a Athens a la recerca de pistes i de bibliografia) o Fake Plastic Trees de Radiohead són dues mostres magnífiques del treball de Scott. En tots dos vídeos, el realitzador situa un grup heterogeni de personatges arquetípics —més naturalistes en un cas, i més estilitzats en l’altre— atrapats en un espai sense complicitat: en un cas, un nus viari d’autopistes amb els cotxes aturats en una retenció; en l’altre, un supermercat de plató, falsejat i esquemàtic, en què la gent recorre passadissos plens de lleixes de productes falsos.

En tots dos casos, i no m’aturo a descriure’ls amb més precisió, la tensió dramàtica prové sobretot de l’amuntegament de gent en un espai compartit però sense establir cap mena de contacte interpersonal acceptat com a tal.

Cadascú mostra —amb recursos diversos en cada vídeo: subtítols, mirades, estranyaments de la conducta o del vestuari, etc.— els seus desencaixos; les pedretes a les sabates de l’ànima. I cada personatge contrasta amb els altres, i dibuixa en cada contrast un tercer element implícit: la relació, o la no-relació. Sintaxi de personatges —de signes antropomòrfics— en què l’espectador estableix vincles relacionals, d’interacció humana explícita.

Sigui per retratar el sofriment (i la paradoxa de no compartir allò que és inevitablement comú) com a Everybody Hurts, o per esbossar la societat mercadocèntrica (i la insuficiència dels marcs socials, relacionals, basats en el consum) com a Fake Plastic Trees, la confrontació d’éssers animats amb un no-lloc simbòlic genera metàfores visuals contundents, comprensibles, emblemàtiques.

Un no-lloc, i aquesta és una altra paradoxa curiosa, és un espai no marcat culturalment, però que és capaç de comunicar —com a representació, com a signe— sentits inequívocs, culturalment marcats.

El cas de Helen és diferent. Helen és un poble. Existeix; hi viu gent, hi ha botigues (sobretot de souvenirs, sí), hi ha oficines bancàries, placetes, carrerons. I tot està ambientat —és tot de nova construcció— com una vila alemanya. Hi ha rètols en lletra gòtica, i dependentes i dependents disfressats de bavaresos.

Sembla que hi havia hagut en aquella zona una certa població d’origen alemany, i que això va ser pretext suficient perquè s’engegués la creació d’aquesta singularitat turística i comercial. Tothom sap que és «fals» com a poble alemany, però la gent hi va perquè és diferent, singular. Helen és, per mi, un pseudolloc. És a dir, com en el cas paral·lel dels anomenats pseudoesdeveniments periodístics, no és un lloc singular que la gent visita: sinó un lloc que s’ha singularitzat perquè la gent el visiti. I establint una analogia amb el concepte d’Augé, els pseudollocs, diríem, generen una il·lusió de memòria acumulada, una simulació (manifesta com a tal) de passat. És el cas de Helen, almenys.

A falta de cases alemanyes del passat, es fan cases alemanyes, permeteu-me la pedanteria acadèmica, sígnicament evocatives. Un cop has viscut a Amèrica entens, i hi simpatitzes fins i tot, aquestes simulacions arquitectòniques. Els Estats Units, sobretot fora de les ciutats, són una mena de continu d’oferta comercial clonada. L’economia de les franquícies fa que puguis trobar arreu, amb excepcions locals (supervivents), els mateixos hotels, les mateixes botigues de gran consum, les mateixes cadenes de menjar especialitzat (només peix, només carn, només hamburgueses).

En el cas d’aquest aparthotel de Lanzarote, el camí és un pèl diferent: el de simulació de la continuïtat. El complex és un seguit de casetes-apartaments, cubicles de dues plantes (així eviten, segur, hotels d’alçada), amb les parets blanques i les portes i finestres d’un verd maragda fosc. Són els estilemes de l’arquitectura popular de l’illa. I creen la il·lusió —que ja s’avisa prou clarament com a il·lusió— de tradició.

Sens dubte, ara hi penso, el primer pseudolloc que vaig conèixer, primer en fotos i després allà mateix, va ser aquella distopia menorquina que es coneix amb el nom de Binibeca. Hi vaig ser, fa uns anys, convidat, i he de reconèixer que és un lloc curiós, i —almenys fora de la temporada d’estiu— agradable. Però Binibeca es dota de la il·lusió d’un passat que no va ser; és una mena de prêt-à-porter d’aires mariners (eivissencs) i arquitectura bioclimàtica. A la fi, com Helen, un parc temàtic amb gent que hi viu, turistes que hi passegen, i impostos municipals.

A Barcelona, penso, els representants en l’imaginari d’aquests pseudollocs són alguns bars i restaurants que s’han anat obrint en els últims quinze anys. És el cas de cafès d’aire vienès que trobes al carrer Ferran, amb taules envellides, il·luminació deficient i, això sí, un servei deplorable i antipàtic (introbable a Viena). O de tota l’estesa de restaurants amb carta i decoració de fondes-de-tota-la-vida, que, això sí, s’ha de reconèixer que mantenen viva —en aparença, almenys— una cuina popular i accessible.

(En un altre àmbit, la impunitat del falsejament de la pàtina del de-tota-la-vida —que ja és una idea prou precària— ha accedit també a la publicitat. Ara, a Catalunya, una asseguradora —que és de capital estranger, i que és de les últimes que es va implantar, històricament, al mercat català— s’anuncia amb uns espots enginyosos en què un cavaller medieval telefona a una protocentraleta de telemàrqueting delirant, on l’atén una Ermessenda o similar, per demanar ajuda per reparar l’avaria del cavall. Etcètera. El concepte és associar a la marca la pàtina d’empresa de-tota-la-vida, una pàtina falsa però que deu voler equilibrar el principal desavantatge competitiu de la companyia.)

Torno a Georgia; ara a Juliette.

Juliette és el poble construït per a la pel·lícula Tomàquets verds fregits. Sí, és un decorat. Però l’han mantingut dret, i han convertit les casetes de fusta en botigues de souvenirs, obertes de nou a cinc. Més tard d’aquella hora —que és quan hi vam arribar— tot era desert, sense ningú, i ben tancat. Podies passejar-hi, i observar racons, però l’aspecte era el d’un poble fantasma. Aquí la il·lusió i la realitat del passat conservat, de la memòria adherida al lloc, són capes de negociació simbòlica superposades. Allà s’hi va rodar la pel·lícula; això és passat històric. I la pel·lícula relatava una història d’època (una altra època), i això és passat narratiu, generat en una font artística, verificable com a tal. I el decorat reconvertit en equipament turístic evoca un passat, que no correspon a aquell lloc (que era un prat qualsevol). Però l’evoca.

Abans d’agafar l’últim trencall cap a Juliette, vam aturar-nos (hi anàvem la Sílvia i jo sols, en un cotxe llogat) en una benzinera solitària.

L’entorn era frondós, boscà, verd intens. Amenaçador, també.

A banda de l’encarregat, hi havia un parell d’homes aspres asseguts, a pes, en un banc del porxo. (Podríem haver-hi protagonitzat una obra de Sam Shepard.)

Vaig sentir un estremiment.

Érem l’únic cotxe que circulava de feia quilòmetres. Vull dir, que aquella benzinera atrotinada no em va semblar precisament un lloc sense memòria. Hi havia vida viscuda, fracàs viscut.

Aquesta seria potser una redefinició de no-lloc, o de pseudolloc fins i tot, o d’una categoria hipònima de metallocs: aquells espais que intenten emmascarar l’existència del fracàs.

Més: hi podria haver metallocs ocultadors (com els centres comercials, o els hotels com aquest on ara mandrejo i escric) que respondrien a aquesta definició anterior, i uns metallocs reveladors, que mostren la necessitat d’esforç i determinació de les petites victòries.

Hipòtesi: les intervencions de César Manrique a Lanzarote (o el Park Güell de Gaudí) pertanyen a aquesta segona categoria.

29 de març, Playa Blanca

Una altra hipòtesi, semiòtica: l’ànima no és significat, és significància. Com la música. És sentit sense denotació, sense sentit literal. Connotacions no lligades a cap denotació referencial o a cap significat precís, lexicogràfic, a cap definició de diccionari redactable.

O encara: és connotació que adquireix precedència respecte d’allò denotatiu. És a dir, significància (sentit provinent d’associacions sentimentals i emocionals) que passa per davant del significat.

Descobreixo a la tele una, per mi, nova paraula: oxitocina. Sembla que és l’hormona que s’allibera quan es canta en grup. I sembla que és una hormona que promou el sentiment de confiança.

Sento que tenir ànima és tenir confiança. Vull dir que sense confiança, sense confiar, no hi ha espai per a l’ànima.

Retrobar l’ànima, per tant, deu voler dir retrobar la confiança. Confiar. Cantar amb els altres.

En un article que em van demanar fa uns anys, em vaig descobrir afirmant que és molt difícil sentir-se superior a algú amb qui s’ha cantat. I aquesta no-superioritat, o no-inferioritat, ha de ser una altra clau de viure amb ànima. Singularitzar-se, sí; per tant, cultivar els dons que ens diferencien. O, simplement, els dons de què disposem. Però, alhora, no equivocar-se. No deshumanitzar el do.

Laura Bossi diu que actualment relacionem l’ànima amb la consciència. Segur que sí. Però no la consciència com a autocontrol exhaustiu de gestos i idees. Sinó consciència del ser, de la fragilitat, de la dificultat. Del caràcter fungible, passatger —com la música—, del benestar.

¿Una consciència analògica, connotativa? ¿Hormonal? ¿Compassió?

1 d’abril, Playa Blanca

Des de l’última entrada en aquest dietari, ens hem estat dedicant a fer de tiets. Van arribar la Marta i el Toni, amb l’Èlia i la Martina i en Max.

Aquest és un complex turístic familiar, i ens hem dedicat a fer de família.

«Familiar significa ‘censurat’!», cridava un activista audiovisual a l’entrada d’un cinema. És l’escena d’una pel·lícula, però —maleïda memòria— no en puc recordar el títol. Era molt divertida, i puc reproduir-ne imatges al cap, però no en recordo el títol. Una colla de joves inquiets —ansiosos— feien un llargmetratge independent (a Baltimore, o una ciutat així), i segrestaven no-sé-qui, i etc. Tant se val.

Hem esmorzat i dinat i sopat de set en set; hem llogat una furgoneta per anar a veure racons de Lanzarote; hem jugat a fer màgia, i hem tingut les nenes a dormir al nostre apartament aquesta nit.

Ara esperem. Hem deixat l’habitació, dinarem i ens duran a l’aeroport. És un d’aquells dies desmanegats, que has de trobar la manera de fer-ne un dia de profit.

A la recepció de l’hotel vaig pescar-hi un tríptic impagable; anuncia el Music Hall Tavern Show, el Lanzarote’s Comedy Drag Dinner Show. O sigui: un espectacle de transvestits (homes remaquillats i emplomallats que, pel que mostren les fotos, canten i fan ganyotes).

El que em crida l’atenció són algunes frases destacades que destaquen totes la mateixa idea: «Not seedy or smutty, just good family fun». Hi insisteixen: «Families Welcome / Non offensive».

L’edulcoració de les perversions del cantó fosc assoleix fites desafiadores.

Ara la colla és a la piscina. Avui el sol em fa respecte, i en descanso a la cafeteria.

I no recordo, no hi ha manera, el títol de.

5 d’abril, Hostalets

Laura Bossi, amb claredat divulgativa i amb esforç de síntesi, va desgranant idees i teories sobre l’ànima, amb el pols d’una historiadora de la ciència i del pensament, i amb el pols d’una història del coneixement que els humans han anat generant per explicar-se —filosòficament o biològicament— ells mateixos.

Sense indiferència, Bossi relata amb neutralitat. I, de tant en tant, conclou o postil·la en primera persona. Reconec que sovint m’agradaria que fos més visceral, com quan explica les idees de l’idiota de Richard Dawkins, l’autor d’El gen egoista: el llibre que tots els egoistes celebren perquè els exculpa, i perquè legitima, pensen, la seva conducta social d’escala infrahumana!… Però no, Bossi és ponderada. També quan, a propòsit de la fascinació de l’aplicació a la genètica dels principis de la cibernètica i la teoria de la informació, apunta: «També podem considerar les coses des d’un punt de vista pessimista. El concepte d’informació sembla avui en dia oposat al de saber. El saber s’acumula lentament i es conserva curosament, la informació s’intercanvia en un instant i depèn del context. El saber depèn de l’existència de fets certs, de veritats duradores i fins i tot immutables, mentre que la informació és relativa i serveix per ajustar puntualment el comportament. Quan es privilegia la informació sobre la memòria i el saber, s’obre d’alguna manera la via cap a una interpretació de l’existència com un pur procés, desproveït de qualsevol marc estable de referència».

Hi ha, en aquest acarament entre saber i informació, certes incongruències menors —com el fet d’oblidar-se que el saber és fet d’informació pensada i conservable—, però Bossi proposa una idea fèrtil per entendre els efectes devastadors que l’exercici del pensament a curt termini —com a única forma de pensament, com a fast food mental— pot exercir sobre l’autoimatge de la humanitat, i per tant sobre la humanitat.

Si som mera informació genètica, som mera biologia: som, merament, una espècie.

I aquesta autoimatge no se sosté per enlloc: perquè som memòria personal i memòria social. Perquè recordem i perquè tenim un sentit interpersonal del bé. El nen que pega al seu germanet petit ho fa d’amagat dels seus pares. Té una pulsió que no controla (fer mal), però té alhora la noció que fer mal als més febles està mal fet. Que és un abús. I que abusar és dolent. Per això se n’amaga. I per això no defensa explícitament el seu dret de fer mal. Sap que si algú altre (algú més gran que ell) li fes el mateix a ell, seria un abús. Per tant, sap que si ho fa ell a algú altre, també és un abús. Per això se n’amaga, i per això no se’n vanta.

Els egoistes i manipuladors a la recerca de la innocència volen legitimar l’individualisme abusiu —i l’abús com a forma de vida prestigiada socialment (per a uns quants, és clar)—, i el volen legitimar a través del determinisme científic: som tots, volen dir-nos, inevitablement egoistes.

Per tant, no disposem d’una voluntat lliure (de lliure arbitri).

Per tant, no som culpables dels nostres abusos, i no hem de respondre de les conseqüències dels nostres actes.

Rodó!

Vull deixar dit, però, en aquest debat (entre genètica i cibernètica, i els efectes tergiversats d’aquest maridatge), que els pares de la teoria de la informació no compartien aquest esperit individualista. Almenys, clarament, no Norbert Wiener.

Wiener, que va formular el concepte de cibernètica, no pretenia oferir una visió mecanicista del món. Al contrari, quan recorre a la metàfora del timoner (kybernetes), el que està dient és que cal estudiar, junts, homes i màquines, la màquina i l’operador. El feedback —és a dir, les correccions que s’apliquen dinàmicament per ajustar les accions a les modificacions ambientals i a les reaccions que les mateixes accions generen— és un concepte que ens fa conscients de l’esforç que requereix fer que les coses encaixin, fer les coses bé (i remuntar la tendència natural a l’error, al desencert), i no té res a veure amb una visió cega i determinista del món i de la intervenció humana en aquest món. Al contrari.

Wiener posa l’exemple de la conducció d’un cotxe. Conduir bé és anar rectificant, és anar ajustant la conducció a les desviacions que generen l’estat de l’asfalt, o els pneumàtics, o els altres conductors, o les nostres imprecisions.

L’home, per a Wiener, té un paper actiu en la societat.

M’agrada fer llegir als estudiants un article de Wiener que es titula «Llei i comunicació», inclòs al recull Cibernètica i societat (1950). L’humanisme liberal de Norbert Wiener és als antípodes de la utilització desplaçada de la cibernètica com a metàfora del caràcter prescindible i fútil de la voluntat humana (entesa com un mer caprici dels nostres gens).

En el meu pensament moral, és central la idea de les limitacions innecessàries de la llibertat que Wiener planteja a l’article, i que em sembla que ja he esmentat anteriorment. La funció social de l’exercici intel·lectual és, per mi, justament, la crítica de les limitacions innecessàries. I l’acció moral que se’n desprèn és poder aconseguir alliberar-se’n personalment, i alliberar-ne, si ho vol, a qui en sofreixi. En suma: evitar-se i evitar sofriments innecessaris no desitjats.

Tenir ànima —aquesta ànima que acomodo al meu pensament— té a veure amb això. D’una banda, té a veure amb evitar patiments evitables. I, d’altra banda, té a veure amb afrontar —des de l’enteresa, des del sacrifici adult— el dolor personal no evitable, i oferir suport i consol a qui sofreix, i saber rebre —quan sigui— aquest suport o aquest consol.

Les fantasies narcisistes individualistes no inclouen mai el dolor ni el patiment en els seus deliris d’autosuficiència: són utopies que pressuposen, i que tan sols se sostenen al damunt de, autoimatges d’éssers rics i de salut impecable!

Bossi, mentre fa un repàs a tot d’altres autors que no m’aturo a ressenyar aquí, aporta una aproximació al treball del neuròleg Antonio R. Damasio.

Damasio planteja l’existència de dos tipus de consciència: una consciència-nucli i una consciència-extensa. La primera, un jo central, garanteix el sentiment d’identitat i les funcions de supervivència en l’ara-i-aquí, en el present, de les persones. La segona consciència, un revelador —pel nom— jo autobiogràfic, és capaç d’abastar el passat i el futur prefigurat, és capaç de créixer i enriquir-se amb cada nou record.

Aquesta segona consciència, diu, la compartim els humans amb els micos i els gossos, però a diferència d’aquestes espècies els humans potencien i fixen aquesta consciència amb el llenguatge verbal.

Convertim el relat no verbal (fet d’imatges sensorials) en relat verbal.

Torno a aquest dietari: busco l’ànima, i l’ànima és llenguatge verbal, i l’ànima és autobiografia. I, per tant, potser no és cap barbaritat aquest intent privat de pensar una ànima hermenèutica, feta per entendre, per entendre’ns.

Recapitulo: amb termes que ara aporto jo, la proposta de Damasio distingeix entre allò presentacional (present gestionat) i allò representacional (autodiscursiu, o discursiu respecte del món «extern»). Entre identitat i —com molt bé discernia Aracil— ipseïtat: entre el jo i el self.

Insisteixo: ara poso jo conceptes manllevats d’altres bandes a l’esquema de Damasio, que ha recollit Bossi al seu llibre. (Disculpes.)

Una hipòtesi: l’ànima és una construcció autobiogràfica, construïda des d’aquesta consciència-extensa (discursiva). Però: no és aquesta segona consciència.

No: l’ànima és la capacitat d’aquesta segona consciència per lligar harmònicament (defugint limitacions innecessàries, o buscant-ne) les energies —diguem-ne així— de les dues consciències.

No tenir ànima —o no viure amb ànima— és negar qualsevol de les dues consciències, amb la intenció de sobredimensionar el pes de l’altra en la vida humana.

No tenir ànima és usar les capacitats de les nostres consciències —qualsevol de les dues— per actuar sense humanitat, per legitimar l’abús.

És clar, per mi, que aquestes són coses que necessito dir-me; haver dit.

Potser dono tombs a una única idea que se m’ha fet necessària, i busco la companyia (Bossi, Damasio) de qui me la fa compartible.

(¿Són trampes que em faig, com diu aquell acudit tan grapejat, jugant al solitari?)

Aquest dietari s’ha d’acabar. I n’hauré d’haver tret forces per continuar. Lluitant.

Conduint.

13 d’abril, Hostalets

Dijous passat vam inaugurar l’exposició «Ficcions enfora!» al Palau Moja. Vaig intentar fer, d’acord amb l’Enric Gallén, un discurset entusiasta, i vam llançar la proposta de desmuntar d’una vegada per totes la idea que la literatura catalana és minoritària i perifèrica. Les moltes evidències que hem recollit a l’exposició ens donen la convicció que, tal com ha defensat ja abans l’Albert Sánchez Piñol —que ho ha pogut viure en primera persona—, una literatura petita (o mitjana) com la nostra pot ser majoritària, i esdevenir un pol de propostes literàries per al mainstream cultural: les més de trenta traduccions de La pell freda, o els dos milions d’espectadors d’El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, o els quatre-cents cinquanta mil exemplars de Les veus del Pamano venuts a Alemanya, entre d’altres fenòmens.

Per tant, petits sí, però minoritaris no.

I, sobretot, cal desmuntar la broma colonialista de les «literatures perifèriques»; és una etiqueta condescendent, des d’una centralitat que no és certa, que no centralitza (literàriament parlant) res.

El cas del teatre és demolidor: els autors espanyols més representats al món són escriptors en català. I són autors, com el Carles Batlle, que han estrenat abans al Burgtheater de Viena que a Barcelona, i que es tradueixen al francès o a l’alemany, o al danès, abans de ser traduïts al castellà.

¿On és el caràcter perifèric quan t’estrenen a Viena, o et seleccionen a Berlín (entre centenars d’altres obres, com li va passar a l’Esteve Soler), abans de ser ni traduïts al castellà?

Viena, Berlín, o París… Són «centres» europeus, i el teatre català contemporani en forma part. Aquestes ciutats no són, diria que no, la perifèria cultural de Madrid.

I en literatura infantil i juvenil, aquesta perversió de ser «perifèrics» és directament un insult; la literatura catalana —i Barcelona com a capital editorial— és un centre, amb una literatura infantil i juvenil amb personalitat pròpia, democràtica, de dignificació de la infància i l’adolescència.

I etcètera. Estilísticament: ¿quins són els models «centrals» espanyols de la contística de Monzó, de Pàmies, de Jordi Puntí? ¿De quins autors madrilenys actuals és perifèrica la narrativa de Màrius Serra, o la de Vicenç Pagès?

Ni minoritària, ni perifèrica.

El meu cunyat Albert em va veure fa uns dies llegint Locke, i em va posar damunt la taula tres llibres de Hume, que he estat llegint —sense gaire ordre, ho reconec, però amb molt de plaer.

David Hume és un escriptor (un pensador) d’una humanitat lluminosa. Els seus textos morals són contundents contra els que consideren l’egoisme l’únic motor de les accions humanes. La seva defensa de l’obvietat de la benevolència, de fins on és estúpid negar-ne l’existència, és bonica i profitosa.

I m’ha agradat molt com dilueix dues falses contradiccions.

La primera falsa contradicció: la que afirma que l’amor de si mateix i l’amor als altres són incompatibles. Al contrari, diu Hume, en general, allò que és bo per als altres és bo per a un mateix, i viceversa. (Aquests dies, després de la victòria del Barça al Bernabéu contra el Real Madrid, tothom ha tornat a lloar l’esperit d’equip de la plantilla de Pep Guardiola. Però potser no s’ha insistit gaire en aquesta constatació humeana: que cada jugador és millor si l’equip és millor, si sap —precisament— jugar per als altres i amb els altres. L’egoisme —i la icona individualista que és Cristiano Ronaldo al camp ho fa evident— perjudica el conjunt i perjudica l’individu, l’isola, l’afebleix.)

La segona contradicció aparent que Hume desmunta té a veure amb el valor moral de la utilitat. Diu: «El primer que ens ve al cap quan volem elogiar una persona és mostrar la seva utilitat social i enumerar els serveis que presta als homes i a la societat». (Cito la traducció catalana, de Miquel Costa, d’An Enquiry Concerning The Principles of Morals.)

I afegeix: per tant, no és estrany que rebutgem les conductes perjudicials i perilloses, per a la societat o per a altres persones concretes. I rebla el clau: les virtuts morals no provenen de l’educació (de la intel·ligència, diria jo, amb algun dubte), perquè aquestes virtuts també es troben en gent ineducada. El valor d’aquestes virtuts prové sobretot de la seva utilitat pública: «Com més valorem la felicitat i el benestar, més elogiarem la pràctica de la justícia i la humanitat, les úniques coses que poden mantenir l’aliança social i permetre que tothom reculli els fruits de la protecció i assistència mútues».

Retorno a la contradicció (falsa) que cal desfer: Hume ens diu que —interpreto— la utilitat pública ens és agradable, i que aquest caràcter moral de la utilitat no implica que actuem per interès egoista. Implica el contrari: implica entendre que l’egoisme no és l’única corda de la virtut (i, per tant, que la virtut no és una hipocresia).

La naturalesa humana, apunta Hume, és conscient de la convivència, en el nostre si, de sentiments lligats al profit personal i de sentiments lligats a una inclinació virtuosa. I és capaç de separar, i separa (discerneix), uns sentiments dels altres.

I és capaç de jutjar moralment, i de reconèixer la bondat (la utilitat per a d’altres) d’accions —passades, presents, o futures— de les quals no obtindrà cap profit personal: «tot allò que fomenta la felicitat col·lectiva mereix directament per si mateix el nostre favor i aprovació. Heus aquí un principi que explica en gran part l’origen de la moralitat».

I exclama: «¿Tan difícil és entendre la força de la humanitat i la benevolència?».

I afirma: «El sentiment moral i el d’humanitat troben en tota ocasió igualment agradables els mateixos dons de l’ànima».

Subratllo jo. I n’enumero uns quants, d’aquests dons:

Prudència, prodigalitat (sense excessos), honestedat, fidelitat, veritat, precaució, esperit emprenedor, indústria, tenacitat, frugalitat, estalvi, seny, mesura, discerniment, paciència, constància, previsió, presència d’esperit, discreció…

13 d’abril, Hostalets

Ànima Hume.

L’ànima és feta de virtuts i vicis, sembla aclarir-nos. Allò útil i allò perniciós. Tot és a l’ànima, sí: però no té cap sentit fer veure que no sabem distingir què és vici i què és virtut. Per molt imprecisos i discutibles que puguin ser filosòficament parlant, i filològicament parlant, aquests dos termes.

En la llista de virtuts que he pogut enumerar més amunt, extreta d’alguns passatges humeans, m’excita que hi inclogui el discerniment. Com una qualitat moral. I m’excita perquè em sembla una reivindicació pendent.

Sobretot, una reivindicació defensiva: perquè vivim una època d’apologia de la confusió. O, més precís, d’apologia de la impossibilitat de discernir moralment.

Altre cop, entenc que aquest clixé relativista no sorgeix de la humilitat epistemològica dels que el defensen (per molt que adopti formes de petició de respecte envers una llibertat idiosincràtica), sinó de l’aspiració a la universalització de la innocència dels irresponsables.

Hume, ara a Enquiry Concerning The Human Understanding, reclama la importància de no confondre les creences amb les ficcions.

Tradueixo de la traducció espanyola de Jaime de Salas: «Res és més lliure que la imaginació humana». Però matisa: «En la nostra imaginació (conception) podem unir el cap d’un home al cos d’un cavall. Però no és en poder nostre creure que un tal animal ha existit en realitat». I dedueix: «la diferència entre ficció i creença resideix en algun sentiment o sensació que s’afegeix a l’última, no a la primera, i que no depèn de la voluntat ni es pot manipular a pler».

No ressegueixo fins al final el seu raonament, perquè em vull quedar amb la qüestió moral que implica la confusió entre creença i ficció.

El concepte de creença és fràgil, però és honest. Charles S. Peirce (ja m’hi he referit, em sembla) en fa, segles després, una definició magistral a Com aclarir les nostres idees; en síntesi, diu que la creença és una idea que generem després d’haver pensat, amb claredat, per resoldre un dubte que ens generava inquietud. És un concepte fràgil, perquè una creença pot ser modificada quan tornem a pensar sobre aquella qüestió amb més coneixements o més experiència, o des d’una altra mirada. Però també és un concepte sòlid —fort— perquè les creences guien les nostres accions.

El pragmaticisme de Peirce, o de William James, al final del segle XIX nord-americà, torna a la pauta útil-perniciós. I ens avisen: si una creença ha de fonamentar una acció perniciosa per a la humanitat (en especial, si pot causar danys irreparables), el que cal és canviar la creença.

Perquè una creença és una idea, resultat d’un moment concret, d’un «haver pensat» concret.

Res a veure amb l’abominació que va crear a Europa la «coherència», i la imposició de les idees per damunt de les realitats. I contra la humanitat.

El pragmaticisme era un humanisme moral. Ho és.

Ara bé: s’ha usat la fragilitat (parcial) de les creences, i el fet que els humans disposem tan sols de les idees per relacionar-nos amb el món, per defensar una equivalència de les idees, i una equivalència subsegüent entre desitjos i percepcions de la realitat (i entre ficcions i creences), entre apetits i possibilitats. Albert Camus ho explica com ningú a Calígula; i en fa el millor diagnòstic, tot i que no sembla trobar-hi cap cura, fins on jo el conec, en el seu pensament.

En definitiva, socialment (dòxicament), s’han imposat —propagandísticament— mirades ideològiques interessades (en favor de «profits personals») per damunt de la realitat, que és, malgrat el que se’n digui, verificable.

I és més: quan es contraposa una realitat a una pseudorealitat, els defensors malintencionats de la pseudorealitat les igualen totes dues (realitat i pseudorealitat) com a ficcions. I poden ser —solen ser— molt convincents.

El doble joc és pervers. Per això cal reivindicar la història, i la sociologia, i el periodisme… Com a discursos moderns, il·lustrats, de verificació de les idees i les percepcions; de desigualació de discursos.

Torno a l’entrada anterior d’aquest dietari: el discurs que minoritza i secundaritza la literatura catalana a Catalunya (amb els tòpics que és una literatura menor, preindustrial, premoderna, subvencionada, poc ambiciosa, etc.) no es pot igualar al discurs que posa en evidència la falsedat interessada d’aquests tòpics, amb dades contrastables.

Com bé diu Hume, cal distingir allò que «no depèn de la voluntat».

Cal discernir. I separar les creences de les ficcions. És a dir: separar les aproximacions possibles a la realitat, de les construccions interessades de pseudorealitats.

Història, sociologia, periodisme. Han de ser armes de discerniment (armes morals) contra els abusos de poder.

Que quedi clar: el perill no són les ficcions que es mostren obertament com a tals, i que són reveladores de l’ànima, útils.

El perill és la igualació de ficció i creença, el des-discerniment.

La utilització de les tècniques del storytelling a la política o al màrqueting —que també poden tenir, penso, efectes beneficiosos— són una mostra del perfeccionament de les estratègies dels poderosos per treure rèdit de la ficcionalització (sé que la paraula és lletja) de la realitat social. El llibre de Christian Salmon (2008) és ple de constatacions en aquest sentit.

Però, alhora, aquesta dinàmica de suspensió moral i fàctica del discerniment es prolonga i es contagia en les relacions interpersonals. Obvio referir-me a les excuses d’alguns dels meus estudiants (mals estudiants) que no han presentat a temps els treballs obligatoris. Fins i tot, a algun cas d’autoengany tan profund que em va dur a haver de defensar-me, davant dels meus coordinadors, de no haver perdut un exercici que l’estudiant assegurava a crits i amb amenaces haver entregat. Per sort, era un exercici en grup, i cap altre estudiant havia trobat a faltar la seva nota, i ella —l’estudiant que m’acusava— era incapaç de recordar ni el nom ni el rostre de cap dels companys amb qui, segons ella, havia fet l’exercici.

Sens dubte, hi havia un component malaltís en el seu comportament. Però les conseqüències que jo hauria d’haver afrontat si el seu testimoni hagués obtingut crèdit, haurien estat perjudicials; de fet.

Els meus superiors van ser justos (davant de les inconsistències) i discrets. Útils.

Engany, autoengany (autoficcions), desmesura, coacció; abús de confiança. Patologies (fetes pautes legitimades socialment), i conseqüències.

20 d’abril, Barcelona

Quina troballa!… (Sí, sí: tinc obres a casa, faig quilòmetres cada dia per anar a treballar, passo el dia en biblioteques i cafès amb wifi, tan sols disposo d’una bossa de llibres per fer les classes… però he trobat el que necessitava!) Un article de Simone Weil. Diu:

Hi ha l’altra realitat: la realitat «estranya al món».

I hi ha, també, la realitat del món, que és: les necessitats, la necessitat. I és: les diferències, les desigualtats. Els homes són, inevitablement, diferents, desiguals, sotmesos a aquestes necessitats.

L’únic que és idèntic en tots els homes és el vincle amb l’altra realitat. I una exigència central del bé. Si es presta atenció a aquesta altra realitat fora del món —diu: tan sols així—, s’accedeix a l’essència de la naturalesa humana.

* * *

Tothom —ho sàpiga o no— orienta la seva atenció cap a fora del món; tothom té la facultat de fer-ho. Aquest vincle amb l’altra realitat —amb aquella que mostra la naturalesa humana—, quan es reconeix, provoca respecte. Que és respecte envers l’ésser humà.

Aquest respecte no es pot expressar directament. Però si no s’expressa, no existeix. Cal agafar-se, doncs, a una possibilitat d’expressió indirecta.

Aquesta possibilitat d’expressió indirecta del respecte envers l’ésser humà rau en el llaç que lliga dues coses: l’exigència del bé i la sensibilitat.

Les ferides del cos o de l’ànima fan sofrir, alhora, lligadament, totes dues coses. Si es fereix l’exigència del bé, la sensibilitat se’n ressent. Si es fereix la sensibilitat, i les causes de la ferida no impliquen voluntat de fer mal intencionat, l’exigència del bé i el llaç (entre l’exigència del bé i la sensibilitat) poden no quedar ferits.

M’aturo.

* * *

Estic parafrasejant l’Estudi per a una declaració de les obligacions, de Simone Weil.

Ara la cito: «La possibilitat d’expressió indirecta del respecte envers l’ésser humà és el fonament de l’obligació. L’obligació té per objecte les necessitats terrenals de l’ànima i del cos dels éssers humans, qualssevol éssers humans. A cada necessitat respon una obligació. A cada obligació correspon una necessitat. No hi ha altra mena d’obligació respecte de les coses humanes». (Estic llegint, i refregint, la traducció espanyola de Maite Larrauri.)

Weil rebla: «Qualsevol que tingui la seva atenció i el seu amor dirigits de fet envers la realitat estranya al món reconeix alhora que està subjecte, en la vida pública i en la privada, per l’única i perpètua obligació de posar remei, en la mesura de les seves responsabilitats i del seu poder, a totes les privacions de l’ànima i del cos capaces de destruir o mutilar la vida terrena d’un ésser humà, de qualsevol ésser humà».

20 d’abril, Barcelona

Torno a l’article de Weil.

Poder i responsabilitat. Amb un únic límit legítim: explicar, sense mentides, les necessitats que imposen límit al poder i a la responsabilitat, de manera que els afectats puguin «consentir a reconèixer» aquest límit.

O consentiment o mentida. Consentiment i mentida no lliguen.

Si no hi ha consentiment, hi ha rebuig.

* * *

El rebuig porta cap al crim. Rebuig als límits necessaris, límits creats per les necessitats.

Weil precisa: «Per un cantó, la proporció de bé i de mal en una societat depèn de la quantitat de consentiment i de rebuig; per un altre, de la distribució del poder entre els que consenten i els que rebutgen».

És això: els que rebutgen l’assumpció dels límits necessaris, i alhora exerceixen una funció social (pública o privada, tant se val), duen a terme una activitat criminal. Els qui ho permeten —si saben com pensa el criminal— en són còmplices.

* * *

L’Estat ha de combatre el crim.

Qui comet crims des del govern és un traïdor.

Qualsevol institució criminal és il·legítima. I s’ha de reformar, o s’ha de suprimir. Qui té veu a l’opinió pública i no la condemna n’és còmplice. Si no hi ha llibertat d’expressió: cal condemnar-la, igualment, des de la clandestinitat.

* * *

Magnífic, brillant: «L’objectiu de la vida pública consisteix a posar, en la mesura del possible, totes les formes del poder en mans d’aquells que consenten de fet a estar lligats per l’obligació a què cada home està subjecte respecte de tots els éssers humans, i ho saben».

Llegeixo i anoto.

I el meu resum, sí, és dens. (Disculpes. M’aturo.)

20 d’abril, Barcelona

Llegir Weil sempre em fa feliç.

(Per provocar, sempre dic a les meves amigues feministes que es van equivocar de Simone. Quant de temps perdut… Encara ara, i també en veu d’algunes dones, els comentaris sobre l’obra de Weil són paternalistes, condescendents.)

La redacció d’aquestes primeres pàgines de l’Estudi… és impecable. Impecable pel que fa a la radicalitat del seu discurs democràtic (humanista, pluralista). I impecable pel que fa a la capacitat de donar forma lingüística —sense afeblir la idea— a aquesta noció d’altra realitat. Una idea, ella ja ho apunta, que és igual d’assumible des de la fe religiosa de l’autora com des del meu agnosticisme, o des de l’ateisme. Finalment, és una idea compartible si es creu en l’existència i en la utilitat —en termes de benestar humà— d’un sistema de sentits que transcendeix la realitat experiencial; que va més enllà de la mera descripció del món, si ho voleu dir així.

M’aturo.

20 d’abril, Barcelona

Aquesta semiòtica transcendent —vull dir: feta d’idees sense referents matèrics— és, per a mi, també, una necessitat.

Una necessitat de l’ànima.

Robo el concepte de necessitat de l’ànima del mateix text de Weil, tot i que prové d’obres anteriors.

La pensadora dedica la segona part de l’Estudi… a fer una «Exposició de les obligacions».

Hi diu: les necessitats dels éssers humans són sagrades: no subordinades a res. A res.

L’únic límit legítim a poder satisfer les necessitats dels éssers humans són «la necessitat global i les necessitats dels altres éssers humans», reconegudes sense discriminacions.

I hi ha tant necessitats del cos (aliment, escalfor, son, higiene, repòs, exercici, aire pur) com necessitats de l’ànima.

I cal satisfer-les.

* * *

Aquestes necessitats de l’ànima, diu Weil, s’ordenen sobretot en parells de conceptes oposats «que s’equilibren i es completen».

Necessitat d’igualtat (en l’atenció de les necessitats) i de jerarquia (en l’exercici de les responsabilitats).

Necessitat d’obediència consentida (a una autoritat legítima) i de llibertat (àmplia, però no extensible a l’exercici del crim).

Necessitat de veritat (cap pressió sobre el pensament; prohibició de la propaganda) i de llibertat d’expressió (cap límit sobre l’expressió del pensament).

Necessitat de soledat i intimitat, i de vida social. (Faig un excurs: Weil hauria d’haver llegit l’obra d’Ildefons Cerdà, per comprovar el compromís humanista que cal exigir a l’urbanisme. Cerdà definia espais privats dins dels pisos —com a necessitat d’intimitat— i espais de socialització: jardins a cada mansana, voreres amples, etc.)

Necessitat de propietat personal (objectes concrets que l’ànima mira com una prolongació de si mateixa) i de propietat col·lectiva (el «sentiment d’un ambient humà»). Diu: «L’existència d’una classe social definida per la manca de propietat personal i col·lectiva és tan vergonyosa com l’esclavitud».

Necessitat de càstig (cal tornar al bé, després d’un crim, a través del dolor) i d’honor (tots els éssers humans, la mateixa honorabilitat).

Necessitat de participació en tasques d’utilitat pública, i d’iniciativa personal.

Necessitat de seguretat (la por emmalalteix l’ànima) i de risc (l’avorriment emmalalteix l’ànima).

* * *

I conclou: «L’ànima humana necessita, per damunt de tot, estar arrelada en diversos ambients naturals i comunicar-se amb l’univers a través d’aquests ambients». Més: «La pàtria, els ambients definits per la llengua, per la cultura, per un passat històric comú, la professió, la localitat, són exemples d’ambients naturals».

Més: «És criminal tot el que té per efecte desarrelar un ésser humà o impedir-li que arreli».

* * *

Weil acaba amb una proposta breu però clara d’aplicació pràctica d’aquests principis. Els que la titllin d’ingènua són candidats al premi de campions de la pobresa d’esperit. Penso jo. Uns miserables.

(Simone Weil i María Zambrano —necessito una exclamació— són dues meravelles del pensament contemporani!)

20 d’abril, Barcelona

Acabo…

Vaig arrencar aquest dietari amb la voluntat, també, d’identificar les fonts de la meva infelicitat, i de destransparentar —de fer evident— l’enemic.

Weil em regala una cartografia de l’ànima humana. Bravo per ella. Però també una cartografia del crim: una radiografia de l’individualisme criminal.

Ella va viure en directe les aberracions ideològiques del nazisme i del comunisme, i va intuir la perversitat filosòfica de la democràcia partitocràtica.

Aquest Estudi per a una declaració de les obligacions (recollit pòstumament als Écrits de Londres et dernières lettres, 1957), ara, em revela que la destrucció de l’ànima —i, per tant, la supressió de les obligacions humanes lligades a l’atenció de les necessitats de l’ànima— és, ha estat, i serà, un objectiu polític.

Haver destruït l’ànima (el dret a fer-la present, a fer-la sentir) ha estat un crim contra la humanitat.

Un crim destinat a la propaganda de la innocència —aberrant— dels criminals.

O sigui: la reivindicació de l’ànima pot ser una urgència personal, íntima, però és sobretot, ara, i sempre, el camp de batalla.

Simone Weil: «Un esforç continu».

21 d’abril, Vic

L’ànima.

(Sóc en un cafè-bomboneria de Vic.)

És a dir: finalment, la distinció cos/ànima pot ser pertinent aquí.

Hi ha unes necessitats humanes, i terrenals!, que no són necessitats del cos.

Aquestes altres necessitats existeixen. Les sentim; jo les sento.

Per tant, l’ànima, en una definició potser sobrera —vull dir, que definir l’ànima és potser sobrer—, l’ànima és almenys aquest conjunt de necessitats humanes no corporals. O, en una visió dinàmica, la mecànica de «gestió» d’aquestes necessitats.

O, des d’una òptica biogràfica, la història de la satisfacció o la insatisfacció d’aquestes necessitats, o la història del compliment o l’incompliment de les obligacions que se’n deriven.

Hume va escriure My Own Life, un text de deu pàgines en què repassava (deu pàgines li eren suficients) èxits i fracassos. Estic temptat d’imitar-lo, com una manera literària de fer endreça.

Esmorzo i escric. Davant d’aquest quadern expiatori —avui estic d’humor autoparòdic— hi he posat unes fotocòpies d’un material de la facultat. Dissimulo. Malament, suposo.

Em fa vergonyeta aquest exercici d’intimitat en un espai compartit. Per sort, o no, és un lloc de converses en veu baixa. El soroll potser m’ajudaria a aïllar-me. A no pensar en aquest quadern (ara sí que faré riure) com un missatge al món.

Plana damunt meu aquesta tensió entre escriure per mi o escriure per als altres. Mantenir la tensió és, tal vegada, la guia més segura per avançar en aquesta escriptura. Que s’ha d’acabar. Que ha de tenir un final.

El meu propòsit és que aquest dietari s’interrompi a final d’estiu. Amb un any n’hi ha d’haver hagut prou.

Després he de tornar al silenci autobiogràfic; a la vida no desdoblada.

Em queden encara coses per escriure. No puc badar. Em queden claredats pendents de fixar.

I propòsits.

21 d’abril, al tren

Ara usaré aquest dietari. N’abusaré.

L’Enric m’ha enviat un e-mail. Ha vist a El Temps la notícia de la mort del David.

M’ho ha dit amb incredulitat. He fet una comprovació a internet i m’ha aparegut un obituari publicat a The Guardian. És un article de Paul Julian Smith, que ha estat un dels referents personals i acadèmics del David, i que li va dirigir la tesi.

El David va morir el 8 o el 9 de febrer, ara no ho recordo clar. Anava en bicicleta i, a pocs metres de casa, un camió el va envestir. Va morir, sembla, a l’acte. De traumatisme cranioencefàlic. El 6 de febrer havia fet quaranta-sis anys. Ha deixat un llibre —assaig acadèmic, en anglès— pendent d’aparèixer. Apareixerà a la tardor, diuen. Deleuze, Badiou; cinema, literatura.

He escrit de seguida al Joan, al Jordi i a la Ruth.

Tampoc no ho sabien.

La Ruth m’ha deixat una trucada al mòbil mentre jo era a classe.

He sortit de la facultat. He entrat al Boadas, i he demanat un gintònic de Bombay Saphire. No me l’he acabat. He volgut que en quedés.

Metro fins a Fabra i Puig; tren de connexió entre Sant Andreu Arenal i Montcada-Bifurcació. (Obres al tren.)

Estic molt enfadat.

Truco a la Ruth; s’hi posa el Tomàs, i parlem una estona, i em passa la Ruth: «Necessita parlar-ne», em diu, afectuós. En parlem.

Decidim que farem alguna cosa. El 8 o el 9 de maig, quan toqui. Que buscarem telèfons i e-mails. Rastres perduts. Em diu noms que havia oblidat. Però els recordo. Buscarem. Parlarem amb gent. Ens trobarem. Parlarem del David. El recordarem.

Parlaré amb gent que en pugui parlar als diaris. S’ha de trencar aquest silenci.

Ha mort, diu la Ruth, una persona que es feia estimar. Ha mort un escriptor sòlid, magnífic. Un estudiós —un scholar, diu Smith— de primer nivell; a la UAB no el van voler —misèries administratives— perquè no era mediocre.

Ha mort l’amic més pròxim (a la meva ànima) que he tingut ni tindré mai. Una amistat cruel i lluminosa.

(Tinc ganes de fotre coces, i de trencar coses, per tot el vagó.)

22 d’abril, Hostalets

Pot fer dos mesos. Recordo que, pensant en els dies que seríem fora de casa per obres, em mirava la Davidova, i que vaig pensar que es moriria. I vaig pensar que, d’alguna manera, la mort d’aquella planta (lleugera, flexible, de tiges i fulles d’un verd intens, de flors blanques i elegants) representaria el final —l’extinció— de la nostra amistat trencada.

Quan dic el final, vull dir que, finalment, assumiria (jo) que la nostra amistat era irrecuperable.

Al llarg d’aquests anys, la distància entre nosaltres la pensava com un parèntesi, com un intermedi, i desitjava que retrobéssim una manera d’estar junts, una manera tranquil·la, no crispada. Des de principi dels noranta, les nostres trobades eren tenses, i la seva actitud era a la defensiva, distanciada. (¿I la meva?) D’una banda, hi havia el fet que ell estava accedint a un món de referents culturals i acadèmics que m’eren estranys i desconeguts. I, probablement, la meva actitud (jo aleshores era un empresariet menor que batallava en el mercat de la comunicació pública, i que sentia per la universitat una mescla de nostàlgia i menyspreu), la meva actitud devia semblar displicent, condescendent. És curiós com mostra (ell), en el seu dietari-novel·la, una contrafigura de mi com un ésser segur de si mateix. Si ell ho veia, segur que és perquè jo ho mostrava; però jo l’únic que volia quan ens vèiem era que ell em permetés retrobar algú que em mirés i que sabés veure en mi l’ànima sensible que creia haver estat, com a estudiant, a la universitat. I és curiós que jo també veiés en ell algú molt segur de si mateix. Era un joc de miralls, equívoc, de dos discursos que havien perdut el camp comú, i que l’havien de refer sense acabar de ser conscients que els feia falta. I sense temps suficient.

L’any 1992, aquell estiu, vaig començar la meva dedicació a l’empreseta de comunicació de què vaig ser soci. Sortia (jo) d’una experiència professional tan absorbent com traumàtica, com a càrrec intermedi en un departament de la Generalitat. Per mi, en aquell moment, tot era difícil, incert. (Per al David, també.) Havia invertit els meus estalvis a l’empresa, i havia renunciat a un sou dels que arriben cada final de mes. En fi. Havíem rebut (l’empreseta) l’encàrrec d’escriure el llibre oficial dels Jocs Paralímpics. El David —ara no recordo si a l’espera d’incorporar-se a l’Autònoma— buscava feina, i li vaig oferir afegir-se a l’equip redactor del llibre. Va ser l’última vegada que vam estar junts fent alguna cosa, i no va sortir bé.

Tampoc no recordo ara si va ser abans o després d’això que em va regalar aquesta planta —la primera planta que m’havien regalat—, i que la Sílvia, a base de referir-nos-hi com «la planta del David», va acabar batejant com la Davidova.

No sé recordar tampoc la primera vegada que vaig veure o que vaig parlar amb el David. Recordo que vam posar en marxa el projecte de Ratlles (quatre), la nostra revista literària universitària, i que ell hi era. Recordo una foto feta a l’estació de Sants (en una època en què es parlava de literatura catalana també a les estacions), on ens havíem citat amb l’escriptor Jaume Fuster, un dels entrevistats del primer número. Devia ser el 1984. Diria que el David hi era. Hi era, segur, a les fotos del dia que l’Enric ens va convidar al seu pis de l’Eixample per celebrar el naixement de la revista. No sé on paren ara aquelles fotos, però recordo la bellesa del David, posant com un artista, o jugant a alçar-li les faldilles a la Míriam.

Després (la Míriam i jo ja devíem ser nòvios aleshores) recordo la nit que amb el David —que conduïa el sis-cents de sa mare— vam acompanyar-la a casa, a Horta, i de tornada li vaig demanar que s’aturés, i vaig anar a pixar a un arbre, al mig del carrer. És un record que tinc clavat perquè érem francs i feliços, i jo potser ja sabia (vaja, segur) que ell era homosexual, però m’hi relacionava com amb un amigot de Masquefa. Sé que el que jo feia era net. Però també sé que, encara que jo no en fos conscient, el joc era desigual, i la meva lleugeresa, potser indelicada. Ho sé ara, és clar.

Després els records m’apareixen amb més generositat: la piscina de Llívia, el pantà de Salàs (o de la Pobla) i les xerrades inacabables a la casa dels seus pares a Erinyà, les fotos que ens hi vam fer amb pijames d’estiu; Tossa, amb el Joan Antoni (un Cap d’Any) i després amb la Gemma (un altre estiu), i Blanes, amb el David Mateu. I les «jornades gastronòmiques» que fèiem en cadascun d’aquests llocs, i en d’altres.

Fèiem dolenteries; entre el David i el Joan, i jo mateix, engegàvem bromes i animalades. Tot era fàcil, i era divertit, i era intens. Érem joves, i érem bons estudiants, i érem uns bretolots. Volíem escriure. Ens sentíem part, tot i ser uns merdosos, de la literatura catalana. (L’Enric n’és el gran culpable, sobretot inicial. Ens tenia d’alumnes de matí, i un dia hi va haver un acte de tarda a la facultat, i en sortint vam acabar a la Granja Fillol, i ens va parlar de les antologies poètiques universitàries, i vam decidir engegar la revista, i vam tirar endavant —sense cap mena de mitjà seriós, ni cap diner, ni cap experiència— l’Antologia del 1985. I van ser la Ruth i el David els que la van fer realitat. Poca broma. No sabíem res, no teníem res —excepte complicitats—, i l’Antologia hi és, amb una filera de noms que encara fan patxoca.)

Més endavant, un dia, va aparèixer el Manuel, el nòvio xilè del David, que havia vingut des d’Antofagasta per estudiar fotografia.

El David és també el record d’un R5. Amb la Míriam i el Manuel, tots quatre, vam ser també molt feliços, i no em fa por ser cursi. Ens divertíem molt. El Manuel era alegre i dolç, i a mitjans dels vuitanta, la llibertat i la naturalitat amb què ells van ser una parella no és cap obvietat. Recordo un dia pujant per la riera d’Arenys. El David i el Manuel passejaven agafats de la mà. Uns metres més enrere, la Míriam i jo caminàvem igual com ells anaven. Hi havia molta gent, i entre ells dos i nosaltres quedaven uns cinc o deu metres.

L’espectacle era vergonyós. Nosaltres —tots quatre— pujàvem (o al revés, tant se val). I molta gent que baixava, després d’haver-se creuat amb ells dos, girava el cap i els mirava amb desdeny, o amb fàstic, o algú (a distància d’ells) deixava anar un «maricons de merda» davant nostre, sense saber —és clar— que eren els nostres amics.

No els vam dir res, però sé que (enmig d’altres ràbies) vam sentir molt d’orgull, un orgull immens. Pel que feien i per com ho feien. El David va ser militant a molts nivells, però la dignitat amb què vindicava el dret a la quotidianitat afectiva és, per mi, una lliçó; un model.

I aleshores teníem vint anyets. I jo era un verro de Masquefa que, deu anys abans, encara empaitava les noies a pedrades pels carrers, cridant com un simi. Vaig passar, en deu anys, del segle XIX al David Vilaseca.

La Míriam estiuejava a Arenys, i el David a Caldetes. D’això no me’n vull oblidar. I la primera vegada que vaig anar al Maresme (a festejar) em vaig quedar a dormir a l’apartament del David, amb ell i sa mare. Hi vaig dormir, i vam esmorzar tots tres junts.

Després he passat anys recordant la mirada, les mirades de sa mare. Ella era, i és segur encara, molt més llesta que jo. Que era, i sóc, un tonto. Vaig ser lent (lentitud d’anys, vull dir). Vaig ser innocent. Vist des d’ara, amb severitat retrospectiva: potser arrogant, indelicat, abusiu. No recordo haver forçat res. Però la violència —no parlo d’aquell dia en concret— de la meva imbecil·litat era la facilitat amb què la posava en pràctica. No vaig ser conscient de fer mal, ni vaig utilitzar deliberadament la confusió. Etcètera. Però és lògic que el David se sentís, més endavant —molt més endavant—, ofès o emprenyat per la meva (més que possible) invasivitat.

Segurament em fa ràbia que aquesta ràbia me la reservés a mi. L’any 1992, quan vaig ser —ocasionalment— el seu jefe, el David em va clavar una bronca carregada de ressentiment que em va deixar fet merda. No recordo el motiu concret del seu rebot, però el pretext —l’espurna— va ser estrictament laboral. Va ser molt violent. Molt agre. Des d’aleshores vaig optar, sobretot, per una distància respectuosa. Vaig viure amb estranyesa la sensació d’anar-lo perdent, i els intents (també d’ell) per no deixar de veure’ns, de tenir-nos.

El David va tornar a Londres. Va ser dur, molt dur per ell; sí, va ser un exili, un repudi acadèmic. El seu pecat: saber-ne massa, haver vist món, estar al dia. No cedir a la burocràcia. No voler llepar culs d’espanyolistes de la literatura, catedràtics instal·lats en la seva visió «hispànica» de la comparatística.

Vam retrobar una certa cordialitat. Ja amb la Sílvia, el vam anar a veure a Londres. Ho recordo trist, forçat (malgrat l’afecte, i les ganes amb què ens va ensenyar el seu Londres). Després, més distància.

Avui, de visita d’obres, al terrat empolsegat de casa, he buscat la Davidova (que m’ha seguit a quatre cases en vint anys).

És morta, sí.

23 d’abril, Calafell

Entre les diverses proves de la gimcana d’aquest dies —desmuntar mobles, parlar amb la caixa, pagar materials, fer classes, enviar i contestar e-mails, resistir—, aquesta nit em quedava l’estrena de Nou nous a Vilafranca.

És l’obreta de teatre que vaig escriure per a l’Eloi, el meu fillol. És la història d’un grup de nois i noies atrapats en un loop temporal. Una animalada sense pretensions, i sense ànima. Creia.

L’ànima, és clar, eren les ganes d’un padrí de fer content el seu fillol; l’ànima era, ha estat, sobretot, en les cares de felicitat del grup d’adolescents que ha representat l’obra amb una convicció radiant, i que m’han volgut conèixer, i m’han mirat amb l’orgull que tenien d’haver-s’ho fet seu. Ens hem fet una foto junts. I quan ja me n’anava escala amunt, entre ells, i per ells, han exclamat a cor un nou crit de guerra: «Nou nous!».

El meu germà Quim ha anat a buscar els meus pares a Masquefa, i després de la funció hem sopat junts. Amb la meva Ella i l’Antònia. I amb la Gemma que se’ns adormia. (L’Eloi ho ha anat a celebrar amb la companyia.) Ha estat una estrena bonica. Teatre ple. Expectació, rialles. Bé. Bonic.

Tenia sentit ser-hi. Tenia sentit haver escrit. Tenia sentit —té sentit— sentir-se part d’aquesta cosa viva i genuïna que és Catalunya. Una ironia, un sentit de la participació, una llengua acolorida i expressiva, sense complexos. Tot això era en aquell teatre.

D’Hostalets a Vilafranca he buidat el pap al cotxe, mentre Ella conduïa. Qui era (és) el David per mi, què ens havia passat, què penso d’ell, què sento, què vaig sentir llegint la notícia de l’accident.

Estàvem entrant a Vilafranca, i anàvem tard. Hi havia cua a l’autopista. M’he posat a plorar. Poc.

No he tingut temps de plorar encara.

La imatge imaginada de l’accident em supera. No vull ser efectista, però vull ser honest. Sento que la mort del David m’ha arribat quan havia tancat el dol per la nostra relació. I m’hi confonc.

Perquè quan penso en ell, em descomponc.

Plovia a Vilafranca quan hi hem arribat; tòpic però cert. M’he eixugat les llàgrimes, i hem anat al teatre. Ella m’ha besat. Mentre sortíem del pàrquing.

He de dir-m’ho tot. No callar ara.

24 d’abril, Calafell

Una vida és temps usat, temps viscut; una biografia, potser sí, és una reconstrucció d’èxits i fracassos, d’errors i encerts.

I una autobiografia —l’especialitat acadèmica del David— és un intent infeliç.

Hi ha l’intent de fer arribar als altres com t’entens (com els entens), perquè et coneguin i et mirin amb els teus ulls. Hi ha l’intent —com diria Zambrano— de sacrificar un temps de vida per dedicar-lo a entendre’t (a escriure’t) per donar sentit al passat i, d’aquesta manera, obrir futur.

Pot ser, també, que l’egoescriptura deixi de ser un mitjà per esdevenir finalitat. Però sembla un error fer-ho.

Explorar la subjectivitat és lícit, si no s’oblida que el joc és limitat i trampós. Cal no oblidar-ho, i cal recordar-ho, fer-ho present.

Suposo que necessito dir que la meva mirada sobre el David és limitada i tramposa, i que no tinc més que el David que he entès fins ara (que sóc capaç d’escriure) i que uso de mirall. L’uso com un llenguatge d’autoexploració. D’alguna manera, llegeixo en la vida del David —hi projecto— la contradicció d’una vida d’èxit enfora i de fracàs endins. (Que és una construcció.)

El David va ser un estudiant brillant a Barcelona, i va sortir de la petitesa universitària d’aquí per accedir, a Indiana i a Anglaterra, a una formació literària de postgrau de primer nivell. Després, malgrat l’experiència sòrdida de l’Autònoma, va ser posat en valor per la universitat britànica (primer a Southampton, després a Londres) i va saber definir una línia personal de recerca, exercida amb excel·lència, en l’àmbit de la hispanística i dels queer studies; de les humanitats. A més, va poder publicar i posar a les llibreries un text extraordinari, immens, en català, premiat: L’aprenentatge de la soledat.

Aquesta —aquest relat que he fet— és una biografia feliç; podria ser-ho.

Però conté també la història d’un fracàs. El fracàs, sobretot, d’un projecte de joventut. Que és on m’emmirallo; la meva biografia és també la d’algú que no s’hauria de queixar, però no és feliç. A mitjans dels anys vuitanta, sentíem que teníem el mandat històric de ser ambiciosos, de contribuir a fer una literatura —hereva de Foix, de Villalonga, de Rodoreda (l’Enric em recordava el seminari, voluntari, que vam fer sobre Mirall trencat)—, una literatura d’alt nivell. I sabíem que aquest projecte necessitava esforç i treball d’aprenentatge, i que requeria un compromís autoexigent de no abandonar-se a la facilitat ni a la banalització. El 84 o el 85 vaig publicar un articlet tonto a Serra d’Or (mediat per en Narcís) que feia una defensa militant del silenci: la idea bàsica era que la nostra generació (la dels noranta, prefigurava aleshores) ja s’havia format en català i havia tingut un accés ordenat a la pròpia tradició, i començava a tenir condicions de mercat per publicar i rebre reconeixements, i que havia de resistir: no deixar-se endur per aquestes facilitats. Per tant, calia formar-se, llegir molt, i no publicar fins haver estat capaç de generar una obra necessària i literàriament ambiciosa.

És igual que l’article el fes jo. Aquesta idea no era meva; formava part del consens del grup d’estudiants que vam alçar Ratlles (quatre), en un ambient —a la facultat— que era d’hostilitat cap a la possibilitat que, en els estudis de filologia, a la Universitat de Barcelona, la centralitat traspassés des de Romàniques i Hispàniques al departament de Filologia catalana. Van ser els anys de l’arribada de Joaquim Molas a la UB, i l’actitud era hostil, verificable, infravalorativa respecte de la literatura catalana. (Encara corren fills d’aquest corrent de pensament, i encara disposen —pel fet de menystenir la nostra literatura amb suficiència— de pàtina de moderns, d’avançats; provincians.)

Torno al David; al meu David, subjectivat.

El doctor David Vilaseca és l’èxit i el fracàs més gran del nostre projecte. D’una banda, i potser darrere del Joan-Lluís Marfany, és potser el català més brillant en l’àmbit dels estudis literaris, a l’estranger. De l’altra, el David va complir el «programa». Formar-se, jugar acadèmicament a primera divisió, i elaborar durant anys, en silenci, una obra sòlida, i revisar-la i tornar-la a revisar. Però mentre ell feia en solitari aquest camí —i el feia des del desarrelament: amb amics anglesos que no llegien en català, i amics catalans que no llegíem els seus articles en anglès—, mentrestant, no hi ha hagut gairebé ningú esperant-lo, i el sistema de reconeixement que esperàvem ha desaparegut.

La literatura catalana ha esdevingut una literatura de consum; de fet, desitjàvem ardentment que això passés, però no intuíem que seria a costa de fer marginal tot el que no hi encaixa. Els instituts de secundària no són la xarxa de transmissió que imaginàvem malgrat estar poblats de gent preparada per ser-ho; la literatura, pràcticament, n’ha desaparegut, tot i que alguna cosa hi canvia. Les editorials han dimitit de ser fixadores de valor (per condicionants empresarials de supervivència, pensen). La premsa no és capaç de fer la intermediació entre públic i obres de qualitat.

En fi: quan (afortunadament, malgrat tot) arriba a les llibreries L’aprenentatge de la soledat, no hi ha gairebé ningú capaç d’entendre el llibre, de posar-lo en valor.

És com quan el David torna a Barcelona amb la possibilitat d’incorporar-se a l’Autònoma, però se l’acaben traient del damunt. És injust. Perquè ell ha complert, ha fet la seva feina, i l’ha fet en termes del que som, un país petit amb una tradició universitària de segona o de tercera fila (parlo també d’Espanya), que ha de posar-se a nivell. I el país —en fi, sobretot un sistema universitari, però també gent amb noms i cognoms— l’expulsa. L’escissió del David, en aquells moments (primers noranta), és devastadora. Si es queda aquí, ha de ser al preu d’embrutir-se intel·lectualment, de xupar polles (metafòriques) de professors funcionaritzats, o aspirants a estar-ho, i antiquats teòricament. Si se’n va, i pot —per tant— ser reconegut acadèmicament, ho ha de fer al preu del desarrelament, de la soledat. El David era del tot conscient d’aquesta indignitat. I era conscient que si marxava, no tornaria. I no ha tornat. (Shame on us.) I també era conscient que, a Londres, mai no seria, del tot, un d’ells. Parlava i escrivia en un anglès impecable. Però sospitava que sempre li faltaria aquella mica més, inassolible, que li hauria permès no ser un estranger per sempre. N’era del tot conscient aleshores. En vam parlar. I jo, ¿què podia oferir-li?

Això passava abans que jo fes —o que fos capaç de pensar que algun dia podria fer— un retorn a la universitat. Vull dir: si quedar-se a Barcelona representava (per ell) fer el mateix procés de renúncia a la literatura que jo havia fet —jo com tants altres dels nostres; en aquell moment, de fet, tots els exredactors de Ratlles (quatre) o eren professors a secundària o ens guanyàvem les garrofes amb professions despersonalitzadores—, en fi, si quedar-se, després d’haver estat foragitat de l’Autònoma, representava ser com nosaltres, el fracàs era evident.

Era, en el seu cas, llençar cinc anys de carrera i quatre anys de màsters i de recerca. I amb la convicció d’haver d’acceptar que no podria fer estudis gais a Catalunya. L’homofòbia hi és clau. Potser haurien deixat espai a un postestructuralista, o a la seva aproximació psicoanalítica, però l’element homosexual —com a variable acadèmica, com a centralitat— era víctima d’una estigmatització cruel, ridiculitzadora. De crueltat d’analfabets. I no hi va haver generositat, ni visió del que passava al món, ni visió de com el David era una via privilegiada de connexió. Anys perduts.

Ara, escrivint, recordo un episodi que havia oblidat. Devia ser l’any 85 o 86. A través de no sé qui, ens van demanar (a l’equip de la nostra revisteta) que preparéssim els continguts d’un número de la revista literària —no en recordo el nom— d’un vell editor patriòtic. I ho vam fer. Recordo que, amb el Joan Simon i el Jordi Galceran, junts (per parts), vam fer a sis mans un article que avui, penso, si el sabés recuperar, seria una prova de la nostra vocació de connexió amb la generació anterior. Hi parlàvem de tres llibres. El Joan ressenyava l’últim llibre del Quim Monzó (no recordo ara quin era), el Jordi reivindicava el Papitu d’El manuscrit d’Alí Bei, i jo, l’Enigma d’en Narcís.

El David, si la memòria no em falla, va proposar publicar-hi un poema titulat «Soledat a la Sauna Condal», un poema tèrbol i incisiu, que narrava (sí: el 85 o el 86, el David Vilaseca ja narrativitzava la poesia, mentre els fans del «tu líric» continuaven enganxats a la retòrica, que sembla no tenir final previst encara, de la suposada «poesia de l’experiència»!), dic, al poema hi narrava la sensació de poder i de joc trist d’un noi jove que se sentia mirat i desitjat per un home adult, de cos desfet, i que li tornava una mirada crua. Més o menys. M’he de refiar del que en recordo.

Bé, vam compilar el material. El vam entregar a l’editor, i ens va dir que el poema del David no el publicaria.

Uns quants ens vam rebotar, i vam dir que o tots o cap. (Això va provocar un conflicte entre nosaltres; com sempre, barreja d’egos —el meu, el pitjor— i de perspectives diferents sobre què era raonable, tenint en compte l’edat del nostre interlocutor-censor.) En fi. Com a capitost dels rebotats, em va tocar a mi la trucada al vell editor —consti que no deixo de valorar gens la seva feina, heroica en temps difícils—, i d’un racó polsós de la memòria m’ha reaparegut la seva resposta, indignada, cridant per telèfon: «¿Vostè no sap què és la Metafísica?… ¿Que vol que em quedi sense subscriptors?».

Teníem vint anyets, i recordo com vam riure explicant-nos-ho. (La frase, sí, és antològica.) I bé… La cosa, no sé com, es va enrarir, i el David —per donar-nos una sortida— va fer un poema alternatiu, etc. Però ens vam plantar. (Tot i això, em sembla que l’editor va passar de tot i va publicar el número, passant de nosaltres, i sense el poema. Ho hauria de comprovar.) D’acord: potser deu anys després de la mort de Franco no podia haver canviat tot. Però la literatura catalana era, en certs àmbits, molt carca. (Hi ha episodis més coneguts, propers a aquell moment: la censura al text d’Els Beatles contra els Rolling Stones, o les correccions castradores de les primeres novel·les de Terenci Moix.)

I nosaltres érem lliures.

El que és bèstia, i repulsiu, dels desencontres amb la gent de l’Autònoma, el 92 o el 93, és que els homòfobs —dissimulats, això sí— eren els penenes «progres» que s’havien enfrontat als vells «carques» quinze anys abans.

«Progres» que no van saber ser revoltats, i que ben pocs, després, han sabut ser mestres.

25 d’abril, Calafell

Era passat Nadal, i jo era a Barcelona. Va sonar el telèfon. Era la policia. Una veu greu, d’home marcial, inflexible. El motiu de la trucada m’era conegut, però que la policia hi intervingués em va fer espantar. Malgrat tot, vaig aguantar l’envit amb orgull, defensant els meus drets, o el que fos. Almenys d’entrada. Després, davant la duresa del meu interlocutor, vaig anar abaixant el morro. Però la conversa era ofensiva, i quan volia tornar a protestar… Va aparèixer, pel mig, la veu del David. Rient.

M’havien ben pres el número. Era 28 de desembre. Sants innocents. Ho confesso: no recordo de què anava la trucada, però la van fer amb una pilleria supereficaç. La veu, la va posar el seu cunyat, el nòvio de la Marta, la seva germana. Em va fer molta ràbia que m’haguessin engalipat, i que m’haguessin sentit rendir-me. Però era una broma perfecta, i sobretot em van fer riure.

El David tenia una pulsió foteta, de sorneguer entremaliat. I li venia de sa mare, segur. Irònica, bromista. Recordo el pis del carrer Numància, la casa dels seus pares. I la Betty, una gossa salsitxa que tothom mimava, i que va ser —nen de poble— la meva primera experiència de què era un animal urbà. El David i la Betty.

Recordo l’habitació del David el dia abans de marxar cap a Bloomington, a la Universitat d’Indiana. El vam anar a veure amb la Míriam, per acomiadar-nos.

Tenia tota la roba preparada, en ordre, damunt del llit i de la taula d’estudi, tot a la vista. Volia fer la maleta ben feta, però no es decidia. I el vam treure de la seva habitació, i li vam fer la maleta sense deixar-lo entrar. Un altre cop, el meu afecte invasiu (o viceversa: la meva invasivitat disfressada d’afecte). Vaig sentir —vull pensar— que li vam treure un pes del damunt; li costava empaquetar, tancar.

No recordo que el Manuel hi fos aquell dia. Potser el Manuel ja havia tornat a Xile; no ho recordo. Torno a moments difícils. El David i el Manuel eren una parella de nòvios, sense secrets, sense amagar-se, i la Marina —la mare del David— els acollia i els mimava a tots dos. Però el permís de residència del Manuel no es va poder renovar quan va acabar els estudis, i la seva situació es va fer «irregular», i no van trobar una manera legal de solucionar-ho. Diria que el pare del David va mirar possibilitats, però no se’n van sortir. L’opció del matrimoni entre ells dos ni existia, ni hi havia ningú en aquell moment que pogués pensar que, algun dia, aquella seria una opció. Entre les amigues del David, l’opció d’un matrimoni de conveniència era en l’aire però era un gest complicat. I, alhora, el David marxava a Indiana, i potser la relació s’havia de deixar acabar igualment. Complicat.

No sé com va sortir-ne el David, emocionalment, d’aquesta experiència. No sé si va saber perdonar-se, i no construir-se com a egoista. No sé si es va creure que allò que havia estat circumstancial era, de fet, un tret d’identitat. I tampoc no devia ser fàcil, anys després, trobar-se ocupant la posició inversa. Vull dir: quan amb el Simon s’instal·len a Londres, aleshores és el David qui és l’estranger, el feble de la relació, el que s’ha de construir un món sobretot a partir dels amics d’ell. Sempre he pensat que el Simon, per al David, era un ésser sobredimensionat: ros, anglès, de bona família. Era la possibilitat —i sé que fabulo— de tocar amb les mans la fantasia romàntica aristocràtica més mítica d’un catalanet homosexual nascut als anys seixanta: el Simon semblava una porteta oberta al perfum del Brideshead Revisited.

El Simon va tractar el David amb desconsideració. I és possible que el David s’hi confongués, penso, d’una banda víctima de la dependència emocional que el desempar de la situació a Londres comportava, i d’altra banda víctima de la idea de pensar que calia reinventar com ser parella, etc., en una dinàmica perversa en què les infidelitats i les mentides, els abusos, havien de ser acceptats com a regles d’un joc idiosincràtic, i que motivaven una resposta competitiva, defensiva, autodestructiva, per no quedar-se enrere. Per demostrar de què s’és capaç, de ser capaç d’anar també tan enllà com calgués. Fabulo, és clar.

I la confusió. Com això, després, pot esdevenir una construcció identitària, i deixa de tenir a veure amb allò que li passa a algú, per convertir-se en allò que algú és. (Creu que és.)

Això és el que em va devastar de la lectura de L’aprenentatge de la soledat. Sé que estic fent de psicoterapeuta de pacotilla. Però necessito dir-me què he entès.

Ja sé que les meves confusions també s’hi emboliquen. Jo vaig viure com el David m’apartava, com em feia notar que no l’entendria mai, que no ens quedava espai per trobar-nos. Potser temia que jo no pogués estimar-lo, que no pogués reconeixe’l més enllà de la sordidesa (com si jo no tingués el meu propi historial d’episodis sòrdids, i pogués jutjar ningú…). Vull dir, que acumulava retrets i ressentiment, per trobar motius del distanciament que provocava.

Jo què sé.

Abans de llegir la seva novel·la-dietari, partia de la idea que aquesta dinàmica de separació afectiva era una cosa personal, entre ell i jo. (Sentia que jo era una decepció per ell.) O potser entre ell i la gent, els amics, de la facultat. Però a mesura que llegia, anava reconeixent un procés implacable, imparable, que no deixava espai a l’excepció. Al llibre, hi conta una visita a Londres d’unes amigues d’ell, una parella. Em va semblar reconèixer-hi una amiga molt important per al David; algú que l’havia acollit a casa, que l’estimava, etc. I vaig enfonsar-me. Íntimament sempre pensava que, per molt que s’aïllés, aquesta persona hi seria sempre. Aquesta idea em consolava. I, en canvi, amb una baralla estúpida —un pretext qualsevol— també l’expulsava de la seva vida; almenys, al llibre.

No sé quina mena de trastorn afectiu pot provocar una desfeta així. Però em nego a acceptar que el David fos aquest trastorn. Una cosa és aprendre a viure en soledat (i això ho va haver de fer), i una altra cosa és veure’s atrapat en un remolí d’autoisolament.

No sé tampoc si el llibre era una reivindicació —com sembla pretendre ser— o un crit que demanava ajuda, proclamant amb contundència que ni la volia ni la necessitava.

El David era un príncep. Un príncep exiliat. I tota la resta, tot el dolor, ha de ser una innocentada.

25 d’abril, Calafell

M’he imposat escriure cada entrada d’aquest dietari sense rellegir les anteriors, però en obrir el quadern se m’ha plantat al davant una pàgina redactada fa poc més d’un mes en què parlava del llibre del David, a propòsit de l’ànima i la subjectivitat. Em trasbalsa, m’inquieta haver-ne parlat sense saber que era mort. (Ell era mort; jo no ho sabia. És una zona d’ombra estranya.) En algun moment, sí, hauré d’aturar-me i rellegir, i assegurar-me que l’ànima del David hi és, en aquests apunts a raig.

Ahir em va trucar el Joan. De fons se sentia la remor de la canalla que té a casa, i en la seva veu s’hi sentia el desconcert i, alhora, la determinació de fer el que puguem fer. Vam parlar de recollir els seus versos i els seus relats, per publicar-los. (La Ruth ja ha parlat amb la Marina, i ha informat a la família que farem un acte.)

Després vaig trucar a la Sílvia, que ja ho sabia, però que no havia ni pensat que jo pogués no saber-ho. Diu que va pensar: «Quin cop per a l’Esteve…», i que li van aparèixer els flaixos del viatge a Londres, i de la nostra festa d’aniversari, la que vam fer junts pels nostres trenta anys el 1994. El David hi era, i hi va ser fins tard. Jo també l’hi recordo.

La conversa amb el Joan m’ha confortat; en el fons, també sent que és igual la distància en què hem viscut, perquè nosaltres sabem qui era el David. I tots dos pensàvem que un dia trobaríem com riure’ns de tot plegat, i retrobaríem la familiaritat. A nosaltres dos, al Joan i a mi, això ens ha funcionat mútuament, penso. Haver posat, en cada retrobament, l’afecte per davant de les friccions.

En el cas del David, ho reconec, vaig deixar de fer-ho i és clar que és l’error més gros, i més imprudent, que he comès.

La sensació d’haver fallat, sigui com sigui, m’acompanya.

Era tan fàcil com haver enviat aquells e-mails que ja tenia escrits al cap, després de llegir L’aprenentatge de la soledat. Era fàcil.

Ara és tard.

26 d’abril, Vic

Sóc a la plaça del Mercat, a la terrassa de l’Snack. Hem quedat amb Ella que dinarem junts, i espero que surti de classe.

He passat el matí en bars amb internet. He atès alguns correus de la facultat, però sobretot m’he dedicat a coordinar cosetes per a l’acte de record del David que hem previst per al diumenge 9 de maig; tres mesos després de.

És una allau de passat la que m’està caient al damunt. Vaig parlar amb la Sílvia, he parlat amb la Míriam.

A l’e-mail van apareixent noms estimats, de gent que no puc deixar de sentir com a meva. La mort del David està conjurant un renaixement d’afectes nets. Fa temps que ni parlo ni sé res de tota aquesta gent, companyes i companys de facultat. Però és fàcil sentir que la situació decanta tot el que pugui allunyar-nos i ens deixa despulladets, i ens fa avantposar el més bàsic, l’estimació.

Sento que puc prendre mal amb tot plegat, i sento que encara contamino la imatge del David —sobretot en aquestes pàgines— amb les meves incapacitats, les meves pors; sóc jo qui no perdona el David (no li perdono que hagi mort, que no es deixés utilitzar per mi com a mirall autocommiseratiu), sóc jo l’egoista que, malgrat això, es torna a trobar fent de fabricant de reconeixements.

Volia dimitir d’aquest paper desagraït, però no m’esperava que passés el que ha passat.

He escrit a alguns amics que escriuen als mitjans per si el poden posar en valor, parlar-ne, reivindicar el seu llibre.

He contactat amb gent d’Anglaterra perquè sàpiguen que fem coses, i ens diguin què fan ells. La resposta (Paul, Carrie) és d’una tendresa commovedora.

Ja li van fer un acte d’homenatge, i ara preparen una ghost bike, una acció que consisteix en una bicicleta blanca lligada al lloc de l’accident. Desconeixia aquesta campanya, però la Carrie m’ha dit, com de passada, la necessitat que cobrirà: hi haurà un lloc a Londres on anar. Sí, és un impuls que he tingut. Plantar-me a Londres i anar a resar, a estar en silenci, al lloc de l’accident.

Surten propostes també des d’aquí. Traduir al català la seva obra acadèmica. Editar la seva obra catalana, poemes i relats, publicar —com es pugui— els seus textos inèdits. És inquietant que la mort —i no l’obra— hagi suscitat tota aquesta energia. Però és cert que l’energia sorgeix perquè l’obra hi és.

No puc evitar sentir l’alè del David renyant-me, per ser, altre cop, invasiu amb ell: «Don’t patronize me», imagino que em diu.

La Carrie, amb aportacions de la Marta (la germana del David), va fer una biografia preciosa, penjada a internet. Ella l’ha encertat: el detallisme, la sensibilitat, l’enginy ràpid, l’afecte dolç, l’extravagància depurada, l’encant. La trucada a la Míriam m’ha trasbalsat especialment. «Me l’estimava molt», em va dir ahir. I avui li he escrit un e-mail, perquè m’he adonat que la Míriam i el David van tenir, tenien, una relació preciosa. La Míriam el mimava com a un germanet consentit i trapella, i el David la tractava amb delicadesa, i no recordo que mai abandonés la tendresa amb ella. No els recordo mai incòmodes l’un amb l’altra, ni enfadats. Suposo que hi havia respecte i despreniment en la seva manera de relacionar-se.

Respectuós i desprès (vull dir, deixant a l’altre l’espai de ser qui és, i saber estar amb l’altre sense esperar-ne res), ser respectuós i desprès amb els altres sembla el pacte bàsic per permetre una relació que tingui una ànima sana.

És l’hòstia: abans he passat per davant d’un estudi d’arquitectura que es diu Vilaseca. Ara se m’ha assegut al davant el Quimi Portet, que sempre que el veig a la tele em recorda el David. No sé si s’assemblen, però me’l recorda tant.

No vaig ser desprès ni respectuós amb el David, no prou, no sempre. Amb la Míriam tampoc.

Si vull retrobar l’ànima, n’hauré d’aprendre.

O serà en va.

(No tindré pas collons de desarmar-me fins on farà falta.)

M’espanta; sentir (massa) m’espanta.

28 d’abril, al tren (a l’estació de Vic)

Estic desbordat, desassossegat, de tanta tristesa i tanta felicitat com se’m disputen l’ànima.

Avui ha sortit l’article del Màrius a La Vanguardia. Quan li vaig donar la notícia de la mort del David, em va respondre: «Ratlles (quatre), per mi, és casa. Casa».

Que savi que arriba a ser. Casa. Aquells anys. Se’m fa tan evident, ara.

La llista d’e-mails que s’incorpora a cada tramesa va creixent. Afecte, proximitat, naturalitat, sentit de l’humor, fraternitat (sí, això). Costa conviure-hi. És d’una bellesa moral grandiosa tot el que el David està provocant. Penso en sa mare i en sa germana, i vull que sentin tota aquesta brillantor. Espero que sí. Tota aquesta gent té ànima. Ni plors ni cursileries. Tothom s’ha arremangat i s’ha posat a punt.

El David Arnau ha irromput en la cadena d’e-mails posant-hi l’energia adequada: fem-ho rient.

El Joan Antoni havia vist el David feia poc, i ha parlat amb la Marta Vilaseca. A veure quin material inèdit surt. També hem demanat fotos, i el David Arnau organitzarà un àlbum a internet.

Ahir vaig trucar a l’Enric, i reia del que li explicava. Li deia que jo havia entrat en el mode no-organitzar-mai-més-res-més, i que ara em tocava fer això, i que tothom espera —de forma natural— que estigui al capdavant. Potser ho forço sense adonar-me’n. No sé si al David li agradaria. M’aferro al que em va escriure la Míriam; em deia que no em retragués res, que el David m’estimava molt. I rematava: «Ho sé».

Surten fotos. Teníem vint anys, o dinou. (Uh.)

2 de maig, Calafell

Han passat coses i coses, i una muntanyeta d’e-mails, i de gent que no conec però que formen part dels afectes del David, i de gent de qui fa vint-i-cinc anys que no en sé res però que envien missatges amb una proximitat, i un posar-se a disposició, que m’esborronen.

Fa una estona he sopat sol en un restaurant del port de Segur, i he tornat caminant pel passeig de mar, i he entrat a la platja, i m’han vingut dos noms més al cap.

Ara els apunto en un mocador de paper per no oblidar-me’n i els deixo a la tauleta. Escric al llit. Ella ha marxat aquest matí cap a Tampere, a Finlàndia, a una trobada europea de professors d’audiovisuals. Hem passat una setmana de gimcana. Visites a les obres de casa, anar a comprar parquet fàcil (i instal·lar-lo, ben ajudats i aconsellats, a tres habitacions), triar colors de paret, moure mobles, preparar el trasllat a Calafell, preparar (Ella) el viatge escandinau, fer les classes, revisar els esborranys dels contes que escriuen els meus estudiants, cuidar nebodes, llevar-nos de matinada per anar a l’aeroport (avui diumenge), buscar un taller per dur-hi el cotxe (l’embragatge sembla un drac ferit amb llança que rondina quan el trepitges), i enviar els e-mails per a l’aniversari del Papitu. I rebre la citació per presentar el projecte de recerca al tribunal del DEA. I fer la declaració de renda. I anar a fer un cafè amb un editor americà que visita Barcelona. I, entremig de tot aquest soroll, endreçar i empaitar les coses i la gent per a l’acte del David; buscar connexions d’internet en locutoris i cibercafès.

El Joan Antoni m’ha tranquil·litzat; la família del David estan contents amb el que fem.

Encara no he trobat una bona estona per plorar.

No sé si això s’ha d’escriure en un dietari. Però escriure m’equilibra.

Som-hi.

3 de maig, Calafell

Aquesta tarda he enviat per e-mail la convocatòria definitiva de l’acte del dia 9.

Finalment, el Toni ens ha pogut confirmar que podrem accedir a l’edifici de la universitat, i fer la trobada al jardí.

Finalment també, comencen a aflorar —entre uns pocs confidents— els dubtes inevitables. (No els transcric aquí.) Ara la meva prioritat són elles, la mare i la germana del David, no causar-los més dolor.

No puc, tampoc, amagar-me el que sento.

(Ho he escrit, sí. Però tampoc no ho transcric aquí.)

5 de maig, Calafell

Estic rebentat. Ha estat plovent, fa fred, he d’aprofitar els viatges en tren per corregir els relats que escriuen els meus estudiants, dino on puc, sopo (entrepans) a peu dret a l’estació, arribo tard a les reunions, improviso a les classes. I ara un vent revoltat fa repicar la persiana i està disposat a no deixar-me dormir. L’esquena em fa mal.

Ahir, a la nit, entre l’estació i el pis de Calafell, vaig estar una estona molt llarga parlant amb la Ruth per telèfon. Suposo que se sent incòmoda pensant que l’acte s’hagi fet relativament gran, que no sigui més una cosa d’amics, més íntima. D’alguna manera té ganes que ens trobem i parlem, nosaltres. Suposo. Especulo. Però entén que l’acte sigui més obert (serem uns trenta llargs, potser), i tot plegat potser menys recollit que el que ella imaginava. Jo n’he tingut la culpa amb l’obsessió de fer-ho saber, suposo. (Merda de vent.) Amb tot, la Ruth ha estat còmplice i m’ha fet sentir acompanyat.

No sé si he sabut donar-li l’afecte recíproc.

M’ha dit que va anar a veure la Marina, que hi va parlar, que li ha anat bé fer-ho. Jo no puc. Sento que hauria d’anar-hi a oferir consol, i que acabaria demanant-ne. I no. No m’ho he de permetre.

Aquests dies hauria d’estar fotent crits a paletes i pintors, i tampoc no puc. Hauria d’empaitar el fuster, i no puc. M’és ben igual. Que fotin el que puguin, o el que sàpiguen.

Demà hauré d’anar a buscar el cotxe al mecànic a dalt a Calafell. Hauré de trucar als del gas.

He trucat a la meva Ella a Finlàndia (tornava en autocar d’una excursió de sauna, disgustada perquè les han obligat a anar-hi), i li he dit que no puc més, i gairebé m’he posat a plorar. No és la trucada que s’ha de fer a algú que és lluny i a qui no vols preocupar. Però és que no puc fer el que em demanava que fes aquesta setmana, i li havia de dir que no puc.

Demà és dijous. I he d’aguantar fins diumenge. Demà, classes. Demà passat, la trobada amb l’editor americà que no sé per què han decidit que he de parlar-hi. Dissabte (si el volcà islandès que omple de cendra l’espai aeri europeu ho permet) torna Ella.

Diumenge, la trobada pel David.

No sé què sóc capaç de fer, fins on resistiré. Què sóc. Què no permeto.

6 de maig, Calafell

My best man.

Sembla que ningú no va entendre que creés una estratègia de traducció adaptada per mantenir aquesta expressió intraduïble al final de Betrayal, amb tota la seva, necessària, polisèmia.

My best man.

Si haguessin viscut el que jo vaig viure amb el David, entendrien que hi ha una categoria de relació per damunt, i en una altra òrbita, del «best friend». Literatura, amistat, desig, distància insalvable, trampes. El David ha sigut, serà per sempre (n’hi ha d’haver un per vida, i no més, segur) el meu best man.

Ningú (penso en els crítics) no es va inquietar quan Traïció es va muntar, i es va deixar al text, merament, el sentit primer: «padrí de bodes». Tot el fons de l’obra es difuminava. Però els va ser igual. Ells ja saben què és Pinter. No es tracta de deixar que els textos de Pinter els contradiguin.

Necessito que arribi diumenge. No tinc on agafar-me. Bec cerveses. No m’acabo la set.

Demà m’he de llevar de matinada. Agafar un tren. Anar a Barcelona. Anar a casa. Obrir perquè facin la revisió del gas, revisin els fogons de la cuina. Etcètera.

No sé protegir-me, em diuen.

13 de maig, Calafell

Aquest dietari s’ha d’acabar.

Avui he estat a la botiga de Gran de Gràcia on vaig comprar aquesta llibreta. Fa dies que penso que n’he de comprar una altra, per si el dietari vol continuar avançant. Però ja no en tenen. Una dependenta amb aires burgesos m’ha desatès en castellà, i m’ha dit que no en tenen, fent cara de «ni mai n’hem tingut».

He de tancar aquest llibre.

Diumenge vam fer l’acte de record del David al jardí de la Universitat. Va ser una trobada bonica, educada, plena de sentiment; respectuosa, però. Delicada, vull pensar. Vaig oficiar de mestre de cerimònies. I això em va impedir deixar-me anar; sentir i prou.

Vam fer una estona inicial de silenci, junts, en cercle. (La Marina i la Marta, mare i germana del David, i també nebots i familiars, i amics, hi van venir. Érem quaranta-set. Tants com anys va viure.) Després es van llegir coses; poemes del David, la biografia que va escriure la professora Carrie Hamilton per a l’acte d’Anglaterra, un fragment —el del catalanisme arrelat, estrany i profund— de L’aprenentatge de la soledat. I, després encara, qui va voler va dir unes paraules: el Màrius, el Jordi, el Joan Solà, companys de primària… El David Arnau havia llegit un poema seu, fet per a l’ocasió, i la Marta Vilaseca li va demanar que el tornés a llegir. Bonic, dolç, delicat.

Al sortir de la Universitat, uns quants companys —una vintena, potser— vam anar a dinar junts. El primer plat del pica-pica que em van passar em va tremolar a la mà —jo tremolava, no el plat—, i vaig llençar un tros de pa a terra. Vaig necessitar una bona estona fins que vaig ser capaç d’enforquillar res més.

El Nuno és un amic portuguès del David, que viu a Madrid, i que va venir expressament, i que ens va deixar un missatge: el David era feliç. Consol.

El Joan Antoni, a l’acte, va explicar que havia tingut una conversa llarga amb el David quan va presentar el llibre, i ens va dir —i em va dir— que el David volia retrobar-nos, que sabia que ho havia de fer. Més tard, en un e-mail, em deia que el David —per estrany que semblés, per molt que costés d’entendre— feia de la distància conscient una manera d’estimar.

El Joan Antoni diu: és fotut per qui no rep el que representa que se li dóna.

És estrany, sí, però ho entenc.

I reconec que jo també he practicat, i practico, aquesta manera d’estimar.

S’elimina soroll de la relació. (Insatisfà, és clar.)

En queda allò important. L’amor. L’admiració.

La consciència (el record) d’haver pogut conversar —compartir— més amunt i més endins que amb ningú altre. I això ho sé.

Ho he viscut. Amb ell.