Nit del 6 al 7 d’agost de 2009

Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l’intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint; no tant perquè l’escriptura em permetrà reinventar-me i (re)crear-me com a personatge i com a «discurs amb potes», que deia un col·lega de la facultat, sinó sobretot, penso, perquè escriure em permetrà buidar-me, alliberar espai.

Sento que he perdut l’ànima, i una de les hipòtesis que començo a prendre en consideració és que la meva ànima ha desaparegut —o hi és, i no la sé veure, potser esclafada com un mitjó extraviat sota una pila de sabates— perquè no disposa d’espai. Però també estic començant a valorar altres hipòtesis, altres metàfores possibles, com que la meva ànima s’hagi de reconstruir, que sigui un munt de runa, com una casa que el desús i l’abandó han deixat caure, per molt que mostri, encara, algun quadre tort penjat a la intempèrie d’una paret sense habitació, o com una casa després de rebre l’impacte d’algun artefacte explosiu. O tal vegada el que he de fer és recuperar la meva ànima, i la feina que m’espera és fonamentalment espeleològica, d’exploració dels laberints d’un món d’escletxes subterrànies.

No em convenç la idea d’haver-la de reinventar; no sento que una ànima sigui compatible amb la falta de misteri, i més aviat em sento inclinat a pensar que no me’n sortiré si pretenc controlar com un bàrman els ingredients de la coctelera. Intueixo que si perseguís la meva ànima d’aquesta manera el que n’obtindria seria un succedani, una màscara —o una col·lecció de màscares, cadascuna per al seu públic corresponent—, o en trauria una imatge, un personatge equipat amb la pàtina dels éssers culturitzats i sensibles. Això, a més, diria que, poc o molt, ja ho dec tenir, i no em consola ni em compensa de la falta d’ànima.

Potser us demanareu per què estic tan convençut d’haver-la perdut, l’ànima. En tinc algunes evidències. Però sobretot, i m’entristeix, l’enyoro.

7 d’agost, a bord del ferri ‘Florencia’

Som a la cabina. Ens ha despertat un missatge de la megafonia del barco, que assegura que la mar està en calma, el cel clar, i que arribarem al port de Livorno en el temps previst, d’aquí a unes vuit hores. ¿Per on començo?

No em sento capaç, encara, de proposar una definició de l’ànima que busco; tan sols pressuposo, i aquesta ha estat una de les meves dèries aquests últims anys, pressuposo que l’ànima —el fet de tenir-ne, de viure animat— té a veure amb l’exercici de la subtilitat, i alhora, com en una tercera baula de la cadena, l’ànima i la subtilitat tenen a veure amb la capacitat d’assumir i de saber conviure fèrtilment amb una pauta de comprensió del món i de relació interpersonal fonamentada en la preservació d’un cert grau de misteri, d’una ambigüitat que no pot ser reduïda a una suma especejada de claredats inequívoques, i que no pot ser desmuntada i tornada a muntar com un rellotge mecànic.

Més encara: aquest misteri —aquesta ambigüitat, que és com una papallona delicada que es mor o que deixa de volar quan se l’agafa amb els dits—, aquest misteri necessita, per ser possible, un medi social —moral, comunitari— que adquireixi i exerceixi el compromís de fer possibles uns àmbits o unes dinàmiques (un jocs, sí) de fragilitat compartida.

És això: cal poder mostrar i poder compartir la nostra fragilitat (no tant els nostres problemes com les nostres inconsistències) perquè aflori, en la manera de tractar-la, la necessitat del misteri, de la delicadesa, de l’acceptació d’aquella ambigüitat que no és fruit de la covardia, sinó de l’assumpció del caràcter imperfecte —i, com a tal, revelador— dels signes i els sentits amb què ens hem de valdre, i fer valdre.

I això vol dir ser subtils, i saber posar en joc un estil de conversa —amb els altres, amb el món— que condueixi a un diàleg poètic; vull dir, a una mena de diàleg sense un propòsit comunicatiu tancat, sense un objectiu traçat, un diàleg que és una celebració del fet mateix d’estar dialogant (del fet d’estar junts) i que és, alhora, una manera de dir-se i de descobrir-se complicitats, coses en comú, sense haver-ne de parlar directament.

El diàleg subtil ha de ser fill, intueixo també, de l’elegància hermenèutica.

Fragilitat; misteri; subtilitat. I potser hi he d’afegir l’entusiasme: la curiositat. Vet aquí els quatre colls del joc de cartes de l’ànima.

Metafòricament sempre.

7 d’agost, a bord, encara

El mar és molta aigua. O: el mar és un llençol arrugat que reflecteix una barreja mal quallada de tons de blau marí fosc i de marengo. El llenguatge és pleonasme. No sempre és tan evident com quan dic que el mar és de color blau marí (i no m’he aturat a pensar si ho és sempre o no). Però a cops de pleonasme imprecís avancem; posem en circulació petits paquetets de sentit compartible. ¿És justament la imprecisió la que fa forat al sentit, en aquests casos?… Sigui com sigui, i amb certa recança, m’esforçaré a ser precís. Aventuro que com més ho intenti, i com més fracassi en l’intent, més coses —de les que no es diuen, però queden dites— s’hi faran manifestes.

Em dic Esteve Miralles. Abans d’un mes —«si Déu vol», que afegiria ma mare— hauré complert quaranta-cinc anys. Visc en parella; prefereixo dir que som una família de dos. Tinc entre quatre i cinc xarxes, més o menys activades, d’amics i coneguts, i una família immediata de prop de quaranta membres, entre germans i cunyats, i nebots, i pares i sogres, i l’àvia d’Ella, i la llista creixeria de seguida encara més amb la llista de cosins propis i polítics més propers, i encara més si m’atrevís a fer el repàs de tota la cosinada.

Fins fa uns dies, la meva realitat professional de llicenciat pluriocupat girava a l’entorn de la combinació unipersonal (d’empresari autoocupat) de quatre perfils d’activitat que he anat fent compatibles tan bé com he pogut. D’una banda, sóc un professor universitari a temps parcial en un centre privat, en una facultat de comunicació social; hi imparteixo cursos de teoria de la comunicació, de narració i d’introducció a la comunicació professional. (A final de juny, per fi, vaig entregar la tesina —el treball de recerca— que ha de completar els crèdits de doctorat que em falten per poder arrencar la tesi: un esforç que no se m’exigeix formalment però que una muda pressió ambiental em marca com a ineludible.) El segon perfil d’activitat, que he exercit en els últims sis anys, i que he abandonat per decisió pròpia aquest juliol, és el de membre del consell d’assessorament artístic d’un teatre nacional; vol dir, en concret, que he participat en l’elaboració de les programacions del teatre, que he escrit informes de valoració de textos i de propostes (en el marc d’un comitè de lectura), que he seguit i he contribuït als continguts de llibres i opuscles (en el marc d’un consell de publicacions) i, finalment, que he ajudat en tasques dramatúrgiques diverses, quan se m’ha demanat o quan les circumstàncies ho han fet necessari o possible. Això, ara, està tancat. El meu tercer perfil té més a veure amb l’escriptura, també en l’àmbit teatral. He escrit lletres de cançons per a dos musicals, i he fet les traduccions —més o menys adaptades— d’algunes obres: Molière, Shakespeare, Pinter, Camus, entre d’altres. Ara mateix no sé si aquest tercer perfil, en el meu cas, té gaire futur; he tingut problemes amb els últims directors amb qui he treballat, i encara no sóc capaç de dir-me si aquesta és o no és una feina que puc continuar fent, o si tan sols és qüestió de no tornar a treballar amb directors invasius i sense formació lingüística. Pel cantó de les lletres de cançons, treballo ara en una cantata que m’han encarregat, i tinc al calaix —a falta d’escriure’n el final— un llibret còmic, que faig amb la idea que serà l’últim musical que escriuré. I el quart perfil, que deu ser un aiguabarreig entre el consultor independent i l’activista cultural, m’ha portat —de vegades cobrant, de vegades no— a intervenir o a impulsar trobades, o actes d’homenatge; ara, estic fent el comissariat d’una exposició, i m’he compromès a formar part (sense cobrar) del jurat d’un premi de teatre.

I em deixo una cosa, que he tingut força aparcada però que m’ha ocupat temps també, que és l’escriptura d’obra personal. Vaig publicar una novel·la, una primera novel·la, ara fa vuit anys, i fa tres anys vaig escriure una segona ficció —una novel·la curta— que no ha trobat editor. I això ha implicat moure-la, fer-la llegir, i en aquest cas també presentar-la a un premi (vaig quedar-ne finalista, o sigui, segon, però no me la publiquen); tot plegat, una dedicació prou respectable. I he anat escrivint, poc, lent, altres coses; contes, uns pocs poemes.

Ha estat precisament l’escriptura de poemes la que m’ha fet evident la desaparició de l’ànima amb més contundència, però també he viscut aquesta sensació com a professor —després de quinze anys de docència universitària continuada—, i també en les altres activitats. De fet, el meu ideal —deu anys enrere— era dur una vida modesta, assumible amb el mig sou de professor, i que em deixés temps per escriure i per embarcar-me, de tant en tant, en algun encàrrec interessant. Però —com a família— vam haver d’assumir una hipoteca, i després unes costoses obres de reparació de l’edifici (per cert, també he fet de president de l’escala!), i amb un mig sou no anava enlloc. Ara, gràcies a alguna ajuda i a algunes feines que han donat diners, la situació se’ns ha fet més suau —tot i que és difícil saber fins on, o fins quan— i podré començar un procés de descompressió relativa.

I, amb aquest procés a la vista, em vaig adonar que no en faria res, de tenir més temps, si havia perdut l’ànima.

Ben sovint, en converses amb amics, si intento desprendre’m de les meves màscares professionals, em sento insípid i avorrit.

¿Què en trauré, en definitiva, de poder ser insubstancial més estona al dia?

7 d’agost, encara a bord

La fragilitat de l’ànima no és una coartada per a covards, ni pot ser una maniobra de captatio benevolentiae al servei dels propòsits d’un manipulador. Ser fràgil no és l’excusa de qui no vol ser culpable d’abandonar les seves responsabilitats, de qui confia que qualsevol altra persona li resoldrà —es rebaixarà a fer-ho— els problemes que ell no afronta. No es això.

La possibilitat de dialogar —de viure, ocasionalment— des de la fragilitat és una posició de partida; és una possibilitat que es crea perquè es retira del joc de viure, ni que sigui temporalment (ocasionalment), qualsevol forma d’hostilitat, d’amenaça. S’han de poder desactivar les proteccions, abaixar les defenses, abandonar-se; cal deixar d’estar sota control, sota autocontrol. Ha de ser possible la humilitat de saber-se, i mostrar-se, imperfecte, indefens, vulnerable, a la mercè de la delicadesa dels nostres interlocutors, que han de rebre el mateix tracte delicat.

Ara bé: la fragilitat es deixa veure —es desoculta— però no s’ha d’exhibir, de la mateixa manera que no m’agrada veure exhibits els sentiments i les emocions. La celebració pública de la pròpia sensibilitat em sembla un espectacle repugnant. Hi he de pensar més, però hi ha una frontera clara entre la subtilitat i l’escatologia, i en termes artístics vivim una època —llarga ja— en què les troballes de l’art subtil es clonen i s’utilitzen com a mecanismes d’acció-reacció (com molles d’una sola intenció) en aquesta nova escatologia, que no converteix la merda en art, sinó que més aviat recorre el camí contrari.

N’hauré de trobar exemples, no generalitzar amb tanta facilitat.

Sí que em sembla, també, que aquesta possibilitat de la fragilitat que reivindico té a veure amb una certa lleugeresa. D’alguna manera: cal encarar el diàleg fràgil amb el compromís implícit de no fer, i de no fer-se, mal. Cal ser honest, franc, i estar disposat a descobrir, a modificar-se, a tocar l’os de les coses, però sense posar-se en perill de resultar-ne ferit, ni recrear-se (hauríem tornat, si fos així, a l’escatologia) en les ferides. El diàleg fràgil és un joc que demana bona salut, un cert equilibri. Si no, és millor jugar a altres jocs sensibles, com el del consol, o la companyia, o la seducció.

A la pista de ball buida d’aquest bar discoteca del ferri, una mare fa que una neneta, tentinejant —agafadeta d’un dit—, camini.

7 d’agost, a bord

Som a la cafeteria, envoltats de les bosses que hem agafat per pujar al barco. La resta de l’equipatge ens espera al maleter del cotxe.

Abans de marxar vam anar caminant fins al carrer Gran. Ella es volia comprar unes sabates per caminar (un altre pleonasme imperfecte), i jo volia passejar, que em toqués l’aire. En aquest volt és quan em vaig comprar aquest quadern de color siena. Sortint de la papereria, volent-me fer l’interessant, vaig dir: «He perdut l’ànima, i l’he de recuperar».

Ella va tenir un rampell de gènere (ara se’n deu haver de dir així), i em va etzibar: «Com sou els tios… Una frase així només la pot dir un home». Guitarra aixafada, diríem. Em vaig fer l’ofès retòric, però hi va insistir.

És clar que aquest camí de reconstrucció, o recuperació, o retrobament, o el que sigui, l’he de fer per una convicció íntima, autista fins i tot. ¿Aquesta ànima que persegueixo és una dèria masculina, un refugi masculí? Hi hauré de rumiar. ¿El sentit de la completesa, no és femení? (¿Com juguem a aquest joc de les atribucions de gènere? Segur que és un joc deshonest, però que ens fa falta com a forma de coneixement temptatiu, o el que sigui.)

Ella porta posades les sabates per caminar que es va comprar a Gràcia; són unes sandàlies de pell amb una bona sola, per no anar tan plana; per anar fresca sense deixar desprotegit el peu.

Una altra metàfora possible.

Anem arribant a Livorno.

7 d’agost, Livorno

Som a l’Hotel Al Teatro, un establiment petit, de poques habitacions, cadascuna dedicada a un compositor; a nosaltres ens ha tocat l’estança Paganini. Prop de l’hotel hi ha el Teatro Goldoni, i aquesta temporada que ve hi acolliran un Amleto amb traducció d’Eugenio Montale. Si la trobo en alguna llibreria, la compraré.

M’adono que estic enfilant una aventura literària per camins que l’Enric Sòria o en Feliu Formosa ja han fressat. Ells dos tenen una ànima bonica, i la fan brillar en els seus dietaris. Ells l’han cuidada, l’han sabut preservar dels dissolvents ambientals, han lluitat per situar-la en un lloc central de les seves vides.

¿I si hi ha una fina línia vermella, com a la pel·lícula de Malick, i quan es creua, deixa d’haver-hi marxa enrere? ¿Pot una vida còmoda com la meva —però plena de fracassos, ofecs i limitacions quotidianes— ser equiparada al mal d’una guerra; pot l’estrès professional equiparar-se, en una escala menor, a la desfeta moral del bomb shock?

L’hotelet té un jardí interior, i al mig hi ha una magnòlia plantada al set-cents: «Ha conegut Napoleó, aquesta», diu rient el nostre amfitrió.

He de confessar que, de tan alta que és, no l’he vista. Pregunto si fa gaire olor quan fa la florida, i em diu que no, que fa unes flors molt grosses i que han de vigilar que no esberlin el cap de ningú: «Cauen des de vint-i-cinc metres!».

(Els arbres s’enyoren. La meva mare enyora el magnolier —la magnòlia— que tenien al seu pati; en tallava una flor, una de sola, i la posava en un gerro a l’entrada de casa. Entraves perfumat; m’agradava aturar-m’hi i olorar. I aquell «—quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!» que exclama Salvat-Papasseit en la imatge més feliçment sinestèsica de la poesia catalana que he llegit i que recordo, ¡i és que m’agraden les exclamacions llargues, i ningú no les ha sabut fer en prosa millor que el mestre Ruyra, i ningú no n’ha armat —en vers— cap altra que m’hagi quedat inesborrable com aquest alexandrí de Salvat, cavalcat, al galop al damunt d’aquests quatre anapestos perfumats de sons nasals!)

Vaig d’una cosa a l’altra, sí.

Sopem en una enoteca que el nostre amfitrió ens recomana, i l’encarregat ens aborda amb simpatia: «Seguin, seguin, i posin-se còmodes, que ara vindrem a molestar-los». Somric, tard.

Parlem amb Ella de per què no vull que anem junts a Florència, i m’excedeixo, i els ulls se li humitegen.

No sé si aquest retrobament de l’ànima serà només una exhumació refinada.

«Les glicines sí que en fan, d’olor», ens ha dit.

8 d’agost, San Galgano

Sec en unes grades de plàstic (els seients) i d’alumini o acer lleuger (l’estructura), instal·lades al cos central de l’abadia de San Galgano, mig feta de maons —la part alta, i el mur esquerre de baix— i de travertí.

És una església descoberta; que s’ha quedat sense coberta, vull dir. És una cosina meridional, més calenta (fa calor; molta), escalfada per aquest sol d’agost que ha començat a vinclar-se, és una cosina, deia, d’aquella altra església que ara recordo (però no en recordo el nom), oberta al cel també, i a la humitat verda, de la plana escocesa. Les dues edificacions tenen la bellesa dels contraris integrats (un «interior» obert, desprotegit dels vents i de les pluges), i tenen també la lleugeresa de les coses desinstitucionalitzades.

Aquí s’hi deuen fer concerts d’estiu, però no fa gens l’efecte que encara s’hi digui missa. De fet, hi ha una església nova, relativament nova (parlem de segles), a uns centenars de metres.

Al fons, alçat, el cercle que devia acollir un rosetó vidriat és ara un ull de bou gegantí, una gatera sense propòsit.

Identifico en mi, després d’haver abandonat, després de sis anys intensos, el consell artístic del teatre nacional, aquesta mateixa desocupació; m’he configurat —com a lector, com a observador cultural— una arquitectura amb funció; la funció ha desaparegut, però l’arquitectura —que s’anirà enrunant, evidentment, i saludablement— deurà romandre, incompleta, dins meu, com un destí possible del turisme introspectiu.

Hem dinat a la plaça medieval de Massa Marittima; sota uns arcs ventilats. En una petita llibreria del carreró principal —la Via della Libertà, em sembla— hi hem vist un llibre conegut, la traducció italiana de l’última novel·la del Màrius Serra. Li he escrit un SMS, i li he explicat la troballa, i li he dit que era un senyal bo: «Pensem en vosaltres», he afegit. Des de Lanzarote, al cap d’uns pocs minuts, m’ha arribat la resposta: «Visca els bons senyals».

No ens hem tornat a veure des del dia del funeral del seu fill petit. La Mercè i el Màrius hi van ser amb enteresa, i la van combinar amb la lleugeresa tendra amb què acompanyaven la seva filla gran, perquè pogués no deixar de somriure. La cara de la Carla —que podia semblar la que menys entenia què passava— era la que millor reflectia que aquell dia, tristíssim, sí, era un dia bonic. La vida del senyor Lluís Serra Pablo —cenyida a una pluridiscapacitat greu— havia concitat molta bellesa fins aquell dia, i aquell dia en conjurava més. Ens desafiava a tots: en un joc de paraules que el Màrius va proposar (prou abans d’aquell dia), el Lluís ens inquiria: «Jo sóc un dels quiets, però tu, ¿qui ets?».

Amplio: ¿quina mena de persones sou?, reclamava.

Afino: ¿sou persones amb ànima, esteu preparades per entendre que els contraris conviuen integrats?

La gatera absidal emmarca un tros de cel.

El cel és de color blau cel.

8 d’agost, entre Monticiano i San Lorenzo a Merse

Hem aturat el cotxe al costat d’aquesta carretereta boscana, per quedar-nos una estona a l’ombra, i per deixar que entrin al nostre citroën les olors del sotabosc, dels pins, dels roures.

Necessito tornar a la qüestió de l’enteresa, perquè vivim una veritable pandèmia ideològica, la de l’individualisme narcisista —la del feixisme interpersonal—, que actua amb uns efectes dissolvents fulminadors.

Mantinc des de fa anys, i m’ha costat entendre-ho i saber-m’ho fer conscient, una lluita permanent contra les manipulacions quotidianes filles d’aquest individualisme. I en aquest esforç —docent, familiar, professional, veïnal—, en aquesta lluita, metafòrica i experiencial, la meva hipòtesi és que m’hi he deixat l’ànima perquè he hagut de ser clar, he hagut de desmuntar peça per peça —com un artificier— cadascuna de les confusions, de les embolicades troques de falsa argumentació a què he hagut d’enfrontar-me.

Potser tota aquesta feina ha estat el resultat de caure en les trampes successives que aquest individualisme m’ha parat, i potser el millor hauria estat evitar els cara a cara i apartar-me de la confrontació. Però sovint, de la capacitat de desembolicar-me, o de desembolicar cada manipulació, n’ha depès la meva innocència, o la fixació precisa de les responsabilitats de cadascú. No, no descarto que el meu caràcter m’hagi abocat més a aclarir que a deixar passar. (En molts casos, també, no aclarir les coses és inseparable d’haver de trencar una relació, i ben sovint la relació també es trenca quan tot és clar.)

Sigui com sigui, discernir manipulacions, i desactivar-les, cansa, esgota, et deixa eixut, buit, t’obliga a ser digital, diferenciador, a ser un ordenador, una ment distintiva, diacrítica. I l’ànima, sigui el que sigui, és una dinàmica fluida, analògica, que vincula, que connecta, des de la imprecisió reveladora, des de la il·luminació atzarosa, aleatòria.

L’ànima és imprecisa, sí, i potser confusa, però la seva confusió és un caldo de cultiu d’associacions d’idees subtils, i no un instrument d’abús i dominació (com alguns espiritualistes d’aires new age —en el sentit més injust del terme— practiquen).

La forma d’expressió bàsica de l’individualisme egòtic és l’abús; l’individualisme malalt és, de fet, la reivindicació del dret a l’abús. Un abús no culpable; un abús que no hagi de respondre, ni moralment, ni legalment, ni de cap altra manera, de les conseqüències que provoca.

Vam lluitar molt com a societat perquè ningú no s’hagués de sentir culpable de coses que no depenen de la seva voluntat (com la raça o l’orientació sexual, per exemple), o per eradicar limitacions morals innecessàries establertes per codis culturals opressors: com el fet que certes noies catalanes, que avui són àvies, fossin castigades pels seus pares, no fa tant, pel sol fet d’haver llegit un llibre, o que encara en alguns llocs del món musulmà actual una noia pugui ser estigmatitzada per escoltar música o practicar exercicis gimnàstics. Enfrontar-se a això —desculpabilitzar els innocents— ha sigut bo. Just.

Però és una aberració que aquesta benèfica resituació cultural de la culpa hagi creat —per mitjà d’una generalització matussera i interessada— el monstre de la inexistència de la responsabilitat personal.

Torno a l’enteresa. Les persones que practiquen l’enteresa actuen des de la responsabilitat, des de la maduresa, des del sacrifici personal. (Sí: ¡també el combat contra el sacrifici personal innecessari com a manifestació d’un alliberament de les convencions repressives —i també per la via de la generalització matussera i interessada— ha creat el monstre, l’aberració, de la necessitat d’eradicar del tot el sacrifici personal com a forma de subsistència, de creixement personal o de protecció de coses i persones estimades!…)

L’enteresa implica renunciar a certs beneficis immediats, per aconseguir-ne altres de més valuosos, o senzillament per no provocar danys indesitjats. L’enteresa no es pot exigir sempre ni a tothom, però s’ha d’agrair sempre. Amb l’enteresa es fa possible la delicadesa, i es frena l’escatologia.

I no, l’enteresa no és exigible, i no és exigible a qui sofreix. Però el que és repugnant, i cada vegada hi convivim amb més naturalitat, i fa esborronar, és la utilització de la incontinència com a coartada, com a exculpació, com a garantia de la innocència inqüestionable de qualsevol abús —de qualsevol manipulació— que s’hagi comès des de la pretesa suspensió del control d’accions deliberades. Una dona jove torturava de paraula el seu marit dient-li que s’havia enamorat del veí del davant, i que no passava res, que ho havia de viure, i quan el veí la rebutjava (sembla que la cosa era un joc intermitent), se’n tornava a buscar el consol del marit —ara futur exmarit, afortunadament— perquè es fes càrrec del disgust que tenia. Una adolescent (una altra, vaja, però aquesta amb l’edat que li tocava), malalta, víctima d’un trastorn, pegava a la seva mare. I després, entre llàgrimes, se’n penedia, i li deia —i amb això sa mare s’havia de conformar— que no ho podia evitar. No se sabia contenir, i això és psiquiàtricament explicable, però aquest discurs l’exonerava, i això, moralment, és devastador.

Aquest discurs, que trobes més enllà dels casos malalts (que, aquests sí, reclamen comprensió i afecte), diu: «És que sóc així. I se m’ha d’acceptar com sóc, perquè si no, hauria de canviar, i m’estaria traint, i deixaria de ser jo».(Els abusos deixen de ser errors que cal rectificar, compensar i aprendre a no repetir. No: els comportaments abusius han esdevingut marques d’identitat, singularitzen la personalitat dels manipuladors!)

En aquesta lògica aberrant, qui se civilitza —qui s’educa— perd la seva identitat. És fulminant.

Fa gairebé un dia que som a Itàlia, i hem recuperat la consciència de com condueix una part dels italians: avançaments amb línia contínua i amb cotxes veloços venint de cara, vehicles contra direcció o amb les dues rodes d’un costat més enllà del seu carril, tocades de clàxon immediates si ens aturem davant d’un pas de zebra per deixar passar un parell d’avis amb bastó, etc. (En fi, no són coses que no practiquin a l’agost certs pijos barcelonins que invadeixen la Cerdanya, per exemple.)

Bé… ¿Realment, la Toscana seria un lloc pitjor si s’hi conduís millor?

Al darrere de l’individualisme expressat amb l’abús, s’hi ensumen molts complexos d’inferioritat, molta autoafirmació de persones miserables, o de persones molt necessitades de coses que no gosen demanar. És una altra característica d’aquest individualisme: la fòbia a demanar, sobretot la fòbia a demanar favors. I a haver-los d’agrair.

L’individualisme abusiu se sent a casa en les dinàmiques de quid pro quo, d’intercanvi comercial tancat. Però se sent perdut en la lògica de la gratitud, de fer el que sigui a canvi de res: però amb el compromís comunitari de ser agraït, de donar o rebre les gràcies. Lluís Vicent Aracil ho ha explicat magistralment —i he mirat de fer-ho llegir als meus estudiants— a La mort humana, el millor llibre de filosofia, o de sociologia, de pensament!, que he llegit d’entre els escrits al nostre país.

Cito Aracil: «L’interessant de la gratitud és una cosa que pot semblar paradoxal. Per un costat, en la gratitud hi ha un element de reciprocitat, de justícia: és just, és equitatiu que, si t’han fet favors, els agraeixis. Llavors veus la paradoxa: resulta que, una vegada s’han fet els favors, és de justícia correspondre-hi. Però queda penjant la qüestió de l’origen. Una vegada t’han fet un favor quedes obrigado, com diuen els portuguesos. Ara bé, qui fa el favor, per definició, no estava obligat a fer-lo. Aleshores, ¿què copsem en això? Una cosa molt interessant, i encara més en el cas de les generacions: és allò gratuït, allò lliure o arbitrari, el que obliga. Quina contradicció! ¿Com pot obligar allò arbitrari? Allò obligat ja no és arbitrari, evidentment. Aquí copsem un joc molt interessant per entendre la humanitat. I tot això no hi ha manera d’encabir-ho en la genètica». I encara: «L’interessant del mecanisme és que, justament perquè no es paga mai, perquè no es dissol (del mot llatí soluere), això fa societat, dóna cohesió, crea un lligam més o menys permanent. […] Qui fa un favor lliga, però qui correspon al favor, segons la lògica de la gratitud, no es deslliga, continua lligat. A més, el lligam es fa més fort, per la mateixa raó. La cosa té una lògica apassionant».

Ens hem aturat una estona, fa una estona, a Monticiano; té un nucli antic de carrerons amables, i cases d’obra vista. Passejant, en una mena de fals cul-de-sac, hem anat a parar a una plaça impossible: amb edificis continus, enganxats els uns amb els altres, però cadascun amb orientacions diverses, i amb un terra (la suposada plaça) amb quatre o cinc inclinacions diferents, amb tot d’escales particulars per superar els desnivells i entrar a les cases, i encara una rampa al mig.

Era una plaça molt difícil d’entendre, i d’explicar.

Irònicament potser, o sense consciència de la paradoxa, o justament per celebrar-la, es diu Piazzeta della Concordia.

8 d’agost, Radi

Hi ha també la qüestió de la bondat, de la bondat cristiana, o de la fraternitat liberal.

Sempre m’havia sentit orfe —metafòricament parlant— d’un referent liberal catalanista. Segur que aquesta orfandat pot ser conseqüència del meu desinterès, no fonamentat, en el nostre segle XIX. Tenia clar que, a les darreries del segle, des de Rusiñol fins als redactors de L’Avenç, podria rastrejar unes figures d’un catalanisme progressista, modern. Però he descobert que aquest referent que jo buscava existia, i que no era un nom gens secret, encara que sigui un misteri ocultat, per a molts, el seu pensament i la seva grandesa intel·lectual, i la seva radicalitat possibilista.

És Ildefons Cerdà Sunyer, el creador de la Barcelona moderna (en termes de Modernitat, sí), l’ideador científic (sociològic i matemàtic) de l’urbanisme contemporani, i el màxim instigador —audaç i tàctic alhora— de la primera proclamació, a la plaça de Sant Jaume, de l’Estat català, fruit d’un acord de les quatre diputacions catalanes —com a hereves històriques de la Generalitat— i la de les illes Balears. Era el 8 de març de 1873, i igual com passaria amb la proclamació de Macià seixanta anys més tard, l’aventura federalista no va durar ni un dia. Curiosament, uns altres federalistes (Pi i Margall, Figueras) van avortar l’intent.

On volia anar a parar és a Cerdà i a la fraternitat.

L’any 1861, l’Eixample de Cerdà ja era un projecte aprovat, però no avançava. Cerdà va escriure i va fer imprimir un opuscle en què explicava amb claredat la raó de l’impàs, i en què detallava la solució que hi proposava. Dit molt curt, el problema era que les parcel·les dels propietaris dels terrenys del pla de Barcelona on s’havia de construir l’Eixample no coincidien pam per pam, lògicament, amb la ubicació de les mansanes projectades, i no hi coincidien de manera que es donava una àmplia casuística de desajustaments. Cerdà, en el seu opuscle (Cuatro palabras sobre el Ensanche dirigidas al público de Barcelona), hi proposa una solució justa i intel·ligent, cooperativa, que és una mostra del seu compromís amb l’aplicació social —no tan sols en la ideació— del seu pla.

No detallo la solució aquí perquè demana una certa extensió, però el que em té captivat és un paràgraf en què explica, en una síntesi magistral de filosofia política, quina és la clau de qualsevol solució. Tradueixo del castellà: «L’home salvatge persegueix i destrueix aquells que posen obstacles a l’ús omnímode de la seva llibertat il·limitada: per això, el seu estat és el de lluita contínua, de guerra permanent, de destrucció incessant. L’home civilitzat comença per sacrificar una part de la seva llibertat i dels seus drets per fer-se més ric amb el gaudi que li proporcionen els sacrificis anàlegs que fan els seus conciutadans».

És fàcil trobar definidors i proclamadors de la llibertat, i de la igualtat. Però és menys freqüent que la fraternitat no es despatxi xiulant, o enfilant vaguetats.

Cerdà en fa, potser sense saber-ho, una definició excel·lent: civilització.

9 d’agost, Radi

Som en una osteria familiar que vam localitzar per internet, a Radi, que és un poblet de quatre cases (i un gran casalot), a prop de Monteroni d’Arbia. Des del pati, mentre esmorzem, veiem els turons dibuixats de colors de conreus, i al fons de tot veiem Siena, que és on volem anar a passar el dia d’aquí a una estona.

Estic inquiet. Abans de marxar de viatge va esclatar un conflicte larvat. A principi de juny vaig entregar la traducció d’una obra de teatre; han passat dos mesos sense que ningú me n’hagi dit ni ase ni bèstia i ara, del no-res, m’arriba un e-mail de l’ajudant de direcció —una persona amb qui no he parlat mai— dient-me que m’envia la traducció tal «com ha quedat» després de fer lectures amb els actors —a les quals, en contra del que és habitual, no m’han convidat—, tal «com ha quedat», diu, excepte dues escenes que encara han de «validar» la directora i un dels actors.

He enviat una resposta duríssima, recordant-los que existeix la llei de propietat intel·lectual, i que l’únic que pot dir com «queda» la traducció sóc jo, el traductor, l’autor de la traducció. (És insultant la facilitat amb què et veus convertit en una mena de becari de traducció, que enllesteix la feina perquè els altres hi facin al damunt el que els doni la gana.) Fa de fet dos mesos que intento parlar amb el productor perquè, i això ve d’abans, la directora ha estat forçant un estil que a mi no em convencia (vulgar, inadequat a l’original, ple de castellanismes), i que no permetia ni trobar còmodament un camí del mig, una via d’acord. Vull dir que vaig acabar fent el que ella volia sense incloure el meu nom al document, i havia decidit —però no havia pogut comunicar-ho a ningú!— que no firmaré la traducció.

Fa anys que faig traduccions de teatre i parlo amb directors i actors, i escolto i incorporo amb criteri (el meu) els seus suggeriments; no sóc un traductor que no dialogui, al contrari. Però el que han fet és un menyspreu i és un abús.

I els tinc enfadats!

9 d’agost, Radi

En realitat sóc jo qui està enfadat. Enrabiat, de fet. I a la ràbia se m’hi suma el fastigueig d’haver estripat les cartes, de no haver sabut evitar-ho. Vaig entregar una primera versió de la traducció a final d’abril. La directora i l’actor-coproductor (marit de la directora) la van llegir, i no els va agradar. Aleshores em van dir que s’allunyava de l’original, i per educació (equivocant-me) no els vaig dir que això no era cert, i s’han aprofitat d’aquesta idea perversa.

Vaig fer una determinada opció d’estil —decantar els nivells de formalitat del francès al català implica això, decantar—, i no els va agradar. Vaig fer, després, interpretant què volien intuïtivament, una segona versió. I al damunt d’aquesta versió vam treballar amb la directora, junts reunits, o en llargues sessions telefòniques, pàgina a pàgina, frase a frase, els canvis que ella volia. Vaig ser conscient que a ella només la satisfaria una traducció que fos com ella l’hauria fet; és a dir, cansat de no ser escoltat, vaig acceptar que els criteris bons fossin els seus, majoritàriament, per molt idiosincràtics que fossin, per molt incorrectes i castellanitzats que fossin. Evidentment, ella no va entendre que, sense fer-ho manifest, jo renunciava al meu criteri autoral perquè ella tingués la traducció que volia. Sincerament, jo només tenia ganes d’acabar aquella feina, i aquell procés de revisió humiliant.

Hauria d’haver estripat les cartes aleshores. Com que no ho vaig fer, ella ho vivia —i m’ho feia notar— com si m’estigués fent un favor; ella, a mi. En aquella lògica perversa, jo era un traductor incapaç de veure coses evidents (com incloure un «collons!» que no era a l’original), i ella era la ment clara que m’indicava les opcions correctes. Vaig voler ser subtil, i tirar endavant una feina que veiem de maneres diferents —les dues, potser, possibles (la d’ella, molt pobra, vulgaritzadora)— sense entrar en una discussió, que ja preveia estèril, per cada paraula, o cada frase feta.

L’estil no es pot discutir, no és tampoc un rellotge que es pugui desmuntar peça per peça. El to, tampoc. Per això, a partir d’un moment, no li vaig rebatre pràcticament res, i em vaig trobar en una situació irreversible d’abús, d’abús de poder, de desqualificació.

Un dia, sense manies, justament per desqualificar alguna opció meva, em va dir: «La gent normal no ho diu, això».

El complex d’inferioritat disfressat d’antiintel·lectualisme em repugna cada dia més. Uns mesos abans, en una reunió, un altre poderós em va dir el mateix («La gent normal no pensa així», o similar) per desqualificar una proposta meva. Fa riure molt: sobretot quan saps en quines cases viuen els que t’ho diuen i els anys que fa que no agafen el metro.

Som al Campo sienès prenent un cafè. Ressonen —surten dels carrers adjacents— els sons d’uns timbals festers.

Hi he de pensar. ¿D’on surt aquesta tirania de la «normalitat»? ¿Quin sentit té reivindicar, precisament, la «normalitat» en àmbits artístics? (¿Tan perillós és singularitzar-se?)

¿Què s’amaga al darrere d’aquest eufemisme?

¿Por d’exercir el poder sense arbitrarietat?

9 d’agost, San Gimignano

El Leopoldo, l’amic toscà de la Rita que coneixerem, pel que sembla, quan anem a dormir a Cecina, ens va fer amb el Google Maps un recorregut per les zones menys concorregudes de la regió, i fins ara li hem fet força cas, i n’hi farem, encara, aquests propers dies. Però avui, fora de programa, ens hem escapat a San Gimignano. Tenia curiositat per veure què era aquest poble elevat que conec d’alguna de les novel·les d’E. M. Forster.

És molt turístic, molt. Som a la Piazza de la Cisterna, asseguts als esglaons del pou, envoltats de turistes com nosaltres. La meva Ella, finalment, ha pogut comprar la mascherina (l’antifaç per dormir que ens hem deixat a Barcelona), i espero que aquesta nit ja no me la tornaré a trobar embolicada amb una samarreta al cap.

Ha plogut una estona, i l’aigua ens ha tret la pols dels camins sense asfaltar que hem corregut aquest matí per les Crete Senese, envoltats de turons onejants i de casalots enturonats. Tot i ser diumenge hem vist un tractor llaurant, i obrint aquests terrossos immensos per airejar els camps. Hem visitat, aquesta tarda, la part vella —elevada— de Colle di Val d’Elsa.

No estic segur que ningú pugui recuperar l’ànima amb aquest quadern. Vivim un temps —i la Toscana turística n’és la quinta essència— que totes les experiències sensibles semblen caramels que t’arriben ja llepats.

9 d’agost, Radi

Hem sopat a Monteroni d’Arbia, el poble de carretera més proper a Radi, en una osteria de carretera, també familiar com la nostra, però portada per gent del gènere simpàtic pesat, d’aquests que insisteixen fins a la sacietat perquè agafis un plat més, una beguda més, unes postres, un cafè. Fins a tres vegades hem dit que no volíem un contorno de patates al forn, però hem acabat amb les patates a taula. Per sort, hem resistit davant de l’assortiment de marisc, de la fritada de peix, del plat de closques variades, del limoncello, i de les tres ofertes de cafè. Hem resistit.

A la taula del costat —prop de les onze de la nit— una nena de cinc o sis anys engolia amb avidesa el contingut d’una llauna de coca-cola, i llançava grava enlaire, i s’enduia —segrestada a pes de braços— la seva germaneta d’un any i mig. M’ha fet pensar en una nebodeta —els pares s’acaben de separar— que acudia, fa uns dies, al primer dinar familiar sense la mare. Era una situació nova, i era una situació trista. Amb sis anys, hi responia com sabia, deia: «¿A què juguem ara?, ¿a què més podem jugar?».

10 d’agost, Radi

Són les sis del matí, i estic ben desvetllat. M’he llevat, he sortit del quarto i m’he instal·lat en una butaqueta de la sala d’estar comuna de l’osteria, una sala oberta al paisatge a través de tres finestrals semicirculars des d’on observo la primera llum del dia al damunt dels turons (rostolls estivals, traces de bosc en els límits dels camps, línies de xiprers a la vora d’un camí, casalots encrestats), i una boirina fina que encara em permet endevinar al fons els llumets nocturns de Siena i el perfil retallat de les seves torres altes, monuments de l’autoafirmació. També al fons, desdibuixades per aquesta calitja d’interior, una línia de muntanyoles que deuen ser les Colline Metallifere que vam travessar venint des del Tirrè. Se sent un pardaleig vivaç i un gall que s’escura la gola sense arribar a cantar. La boirina indefinida s’està fent boira baixa i deixa endevinar on són les fondalades.

Tota l’habitació és oberta (les finestres són obertes) i hi entra un aire fresc, lleugerament humit.

S’ha de ser pacient. Gaudí va dir —o se li atribueix que va dir— que s’és pacient o s’és impotent. Gaudí va viure aquesta falta de poder amb episodis professionals desagradables, com el de la reforma del Saló de Cent, o com el projecte de les caves de Sant Sadurní, projectes que van acabar a les mans dels mateixos (del mateix) que, pel que sembla, escampaven els mals informes sobre Gaudí. Els arquitectes barcelonins de la primera part del segle XIX —la generació dels professors, rarament mestres, de Gaudí— van constituir un lobby de poder municipal i professional d’una eficàcia notable. A ells, i als continuadors del lobby de la generació següent, els va ser fàcil estigmatitzar Gaudí i condemnar-lo a una carrera de poques obres, que el seu talent va fer lluir com si fossin el resultat brillant d’un arquitecte mimat pel seu entorn. I tampoc els seus deixebles més dotats (penso en Jujol, que va haver de decantar-se cap al mobiliari i l’interiorisme) van tenir les oportunitats que es mereixien.

Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, dos arquitectes més que notables, van ser alhora dos activistes insidiosos. He llegit aquests dies les maniobres de Puig per desacreditar l’Eixample de Cerdà, des de principi del segle XX, i fa esborronar el poder que es pot arribar a exercir quan es disposa de credibilitat i es posen en joc, sense matisos, arguments amb aparença de veritat. No hi ha res més convincent que usar arguments que la gent vol sentir; és a dir, arguments ja acceptats com a crítiques clarament identificables ideològicament, clarament posicionades, podríem dir, i arguments adreçats a un auditori que usa l’adhesió a aquests arguments per autoafirmar-se socialment. Doxa pura i simple, opinió sense argumentació.

M’és inevitable pensar en actituds de certa part de la crítica teatral barcelonina que he pogut conèixer i experimentar en carn pròpia. Uix. No cal parlar-ne; aquí no.

El teatre és un art fràgil. No tothom ho sap entendre.

No acabo de saber com aquest quadern em du d’una cosa a l’altra. Jo em deixo arrossegar. Potser la recuperació de l’ànima exigeix un cert combat per preservar l’autoimatge dels reflexos dels miralls que no ens agraden. Potser això és fer-se trampa.

El dia s’alça; ja és prop d’un quart de vuit, i els rostolls s’il·luminen.

10 d’agost, Abbazzia de Sant’Antimo

Sant Cristòfol, diria, en un fresc pintat al pilar central del mur de càrrega esquerre d’aquesta espaiosa església romànica. Du un gaiato a la mà dreta, i un nen assegut sobre l’espatlla esquerra.

De vegades duem gent a collibè; de vegades ens hi duen. Cal saber ser una càrrega; cal saber carregar-se al damunt els pesos que toca, quan toca. No es pot ser, o haver estat, sempre una càrrega, si ho podem evitar. Ningú no pot estar sempre carregant-s’ho tot al damunt. Cal reposar. I cal deixar-se dur. I si no, caminar.

M’assalta la idea de ser un robocop. El protagonista de la pel·lícula de Paul Verhoeven era un home, un policia, i si no ho recordo malament, va ser abatut en una acció de servei. Tecnològicament, el van recompondre i van aprofitar el seu cos —després d’haver-li resetejat, esborrat, la ment— per fer-ne un ciberpolicia, programat amb les regles d’un codi corporatiu de servei ciutadà. Jo era un aspirant a poeta, un estudiant de filologia, i si no ho recordo malament, vaig haver de triar, i vaig triar prematurament una feina de responsabilitat; un càrrec. Professionalment em vaig reorientar —després d’haver renunciat, en una dimissió conscient, a continuar escrivint— per convertir-me amb els anys en un consultor de comunicació (aleshores no sabíem que se’n podia dir així), especialitzat en comunicació corporativa aplicada al sector públic. Quan ja era un robot, a Robocop li van rebrotar records de quan era un home. A mi em van tornar les ganes d’escriure.

Som fora de l’església. Al costat del campanar de Sant’Antimo hi ha un xiprer que li arriba gairebé fins dalt.

El campanar es va haver de construir, pedra a pedra, donar-li forma. I el xiprer, imagino, només es va haver de plantar, i ell solet ja s’ha fet un xiprer gros. La meva Ella em deia fa una estona com de savi és el xiprer per haver-se donat una forma com la que té, tota proporció i elegància.

Sumo metàfores. Ser torre, o ser xiprer; o ser torre i xiprer.

Després de deu anys de fer de comunicador professional vaig dimitir d’aquella màscara, i vaig escriure una novel·la estranya (titulada Núvols com), i es va publicar i tot, i me’n van fer algunes crítiques ben elogioses. I van passar coses boniques, i coses que no tant. I ja va estar.

Han passat, si fa no fa, deu anys més des d’aquell primer intent de recuperar l’ànima. Després em vaig tornar a robocopitzar, diguem-ne, de culturalista professional: més pedres sobre pedres.

¿Hi sóc a temps per a la botànica? ¿Per ser xiprer?

10 d’agost, San Quirico d’Orcia

Som al Giardino delle Rose, darrere de l’esglesiola romànica Dell’Assunta, un racó fresc i airejat. Venim escoltant al cotxe un disc dels Antònia Font, i ens acompanya la grilladura fèrtil d’en Joan Miquel Oliver i la seva colla, una grilladura feta de botons d’abric (i altres minúcies quotidianes) i de robots i astronautes. Més o menys rodones de composició, totes les cançons del disc esquerden alguna cosa perquè n’hi hagi d’altres que es facin noves, fresques i airejades. Diu: «Si me demanen què tal / diré occipital / que jo només som un robot / i avui pas de tot».

Tornem a pujar; fins ara hem fet una baixada magnífica per la província de Siena. Des de Radi, per camins de terra sempre ondulants, hem arribat a Montalcino travessant els vinyars de la zona. I des de Sant’Antimo hem pujat i baixat de Castiglione d’Orcia fins a tornar a l’antiga via Càssia.

El giardino té roses, i forma part d’un jardí —els Horti Leonini— i d’un poble que té un arxiu estatal de l’art dels jardins, pel que sembla dir la porta de la biblioteca.

Que no m’equivoqui: primer, i segur, existeixen les roses (o els Antònia Font), i després —i deu ser accessori— existeix la jardineria: o tota la gamma de connexions periodístiques que s’han buscat als mallorquins piromusicals. ¿Sí, no?

10 d’agost, Radi

A la façana del vell teatre de Montepulciano, hem fotografiat la divisa d’un medalló que hi ha: «È il miglior ordin mio l’esser confuso». Al medalló, una branca d’olivera i una altra d’una mena d’arboç (amb cireretes vermelles; sóc un bon ignorant) formen, enllaçades amb un llaç blanc, una corona que emmarca una torre rodona damunt de l’aigua (més ignorància meva), i al capdamunt s’hi presenta l’Accademia degli Intrigati.

Sens dubte, serà també una bona divisa per a aquest quadern que va prenent forma de dietari. ¿Se’m podria considerar prou «intrigat» per ser acceptat a l’Accademia? Segurament, em guardarien la petició d’ingrés en un calaix i em demanarien que hi tornés quan tornés a tenir els ulls oberts, les orelles parades i el nas destapat. La sensació de falta de curiositat ha sigut un dels símptomes que m’ha anat alertant de la desactivació de la meva ànima.

Ho detecto en alguns estudiants, que a cada nou esquer que se’ls posa al davant tenen a punt un «és el que passa sempre», un «és el mateix que», un «al final tot és això o allò». L’això i l’allò varien segons els anys, i segons els estudiants, però en general tots acumulen por de la decepció, o ganes de plantar-se (d’aturar-se) davant la incertesa, de reduir les coses a constants bàsiques i repetides; hi ha mandra, desídia i també por (o menyspreu) de la complexitat, o tot alhora, i també, sovint, una reacció instintiva fruit de la saturació, de l’embafament.

Molt ocasionalment, un estudiant —o una estudiant— té els seus interessos ja tan definits que el que queda fora —o el que ell creu desconnectat— del seu univers de curiositats ho deixa de banda; finalment, amb un punt més de sofisticació i de capacitat d’autoafirmació, les motivacions finals del seu bloqueig de l’aprenentatge acaben sent les dels seus companys i companyes.

En el meu cas, potser encara amb un grau de sofisticació més elaborat (i amb les manies més fixades, incrustades), hi deu haver el mateix embafament —i la falta de temps i espai per deixar aparèixer «les ganes de»— i les mateixes autojustificacions. O semblants. Potser no.

És un problema: ¿com em centro en allò que m’interessa —i que em demana que hi dediqui atenció— i alhora mantinc una curiositat oberta, que —a diferència dels meus estudiants, potser— ha de ser també selectiva?

De fet, ¿la clau deu ser triar-se bones intrigues, o triar-se bons triadors?

11 d’agost, Trequanda

Diuen que cadascú porta dins una mena de pallasso diferent, que quan t’armes el nassot vermell has de deixar que surti la teva manera de ser pallasso. Sembla raonable pensar que, amb l’ànima, deu passar una cosa similar.

Un altre dels símptomes que he estat experimentant de la pèrdua de l’ànima és la sensació de desassossec que m’acompanya després d’alguns sopars amb amics.

Un punt d’inflexió, de presa de consciència, es va produir després d’un dinar amb en Narcís. (Per cert: intento oblidar, i la meva mala memòria dels detalls m’hi ajuda, tot el que ell ha escrit sobre els seus viatges italians, com ara a Monte Olivetto, que m’ha fet pensar en el que ell en podria dir.) En el cas d’en Narcís, a més, se m’hi afegeix un reconeixement de deute fundacional, perquè en un moment de les nostres vides, clarament, ell es va dedicar a formar-me, a fer-me créixer l’ànima, amb invitacions —en forma de llibres regalats— a llegir Hölderlin, Rimbaud, Del Giudice, o a mirar Morandi.

Torno enrere: un dia vam dinar, i vaig triar un restaurant mal triat, i vaig estar fosc i transparent; em vaig sentir una decepció.

Li vaig escriure un e-mail després. No podia reparar —no em sentia amb el poder de fer-ho— aquella discordança, però em veia capaç de dir-li que n’era conscient. Hi vaig afegir un poema epistolar secret (fins ara no l’he deixat llegir a ningú més), que es titula «Ulls»: estovalles espolsades al terrat, engrunes de pa desestimades, un pardal, una manera de ser mirats.

Amable, com un amic (sent mestre), en Narcís em va recordar —i ara ho he recordat, i he entès que no era banal que m’ho digués— que jo tenia tendresa.

11 d’agost, Lucignano

La delicadesa té a veure amb com tractem les coses, la gent, el temps. La tendresa és la delicadesa carregada d’afecte. La meva impressió és que, en la nostra societat, s’ha establert la idea que l’afecte s’ha de restringir a àmbits i ocasions especialitzats. No em sembla inapropiat considerar la hipòtesi que la intensitat amb què es plantegen certes relacions de parella —addictes a la intensitat emocional— o certes relacions de pares i fills —amb la consegüent sobreprotecció, i el consegüent entreguisme dels progenitors als desitjos dels seus xantatgistes sentimentals—, aquesta intensitat especialitzada, deia, com a hipòtesi, sembla provenir d’aquesta eradicació de l’afecte de la resta de relacions humanes.

En el fons hi ha la convicció, o la intuïció, que mostrar-se afectuós et debilita en el mercat —et devalua—, en el mercat de les posades en escena del jo, per usar una mica del perfum de Goffman. Una persona que mostra tendresa en un intercanvi professional, per exemple, pot ser classificat, d’immediat, com algú a qui es pot fallar, com algú de qui es pot abusar, sense rebre’n conseqüències desagradables (crits, esbroncades). Si jugues al joc de ser afectuós (cordial), la teva posició es debilita, perquè t’obliga —quan hi ha problemes— a remuntar impediments: trencar la cordialitat, per evidents que siguin els motius que tens per fer-ho; justificar que siguis hostil en aquell moment, i deixar clar que has estat víctima d’un abús de confiança.

En un món professional del qual s’ha eliminat el temps per equivocar-se i rectificar, les estratègies d’adaptació acaben sent previsibles: una major estandardització de les feines i els productes, i l’assumpció —com a normal (però emmascarat, no explícit)— d’un nivell força alt d’insatisfacció de tots aquells que hi intervenen: que han d’acostumar-se a veure maltractada la seva feina, i no queixar-se.

És una simulació de cordialitat —que oculta submissió— que demana esforç i provoca cinisme, o ansietat.

Com a professor, no és gens fàcil combinar afecte i respecte. Tinc la sensació que l’afecte no pot ser un punt de partida, retòric o autocomplaent, sinó un punt d’arribada: que ha de ser el resultat d’una relació que els estudiants han d’haver sabut posar en valor, prèviament, i demostrar-se’n mereixedors. És fàcil caure en les estratègies de bon rotllo destinades a abaratir, a rebaixar l’exigència dels aprenentatges. L’afalac, i els rèdits que permet, és una lliçó que qualsevol estudiant mínimament espavilat porta apresa de casa. Com la lliçó de l’atac frontal implacable, vindicatiu, fet des de la retòrica de la injustícia, des de l’autovictimització.

Fa temps, a la sala de professors de la facultat, la Silvia Morón feia una revisió d’exàmens. Va entrar-hi un estudiant agressiu, desafiant, maleducat, crispat. I la Silvia li va fer un «atac de carinyo», sense entreguisme. En veu baixa, va respondre i desmuntar les suposades raons de l’estudiant (que mereixia que l’haguéssim tret d’allà fins que es calmés i es disculpés), i ho va fer deixant clar que l’examen era dolent, però que ell, per a ella, era important i era digne d’afecte. El noi va sortir de la sala amansit, respectuós, desarmat.

Quan ja era fora, la Silvia —que ha estat, i és, com a pedagoga, amb els seus consells, mestra de professors intuïtius com jo— va esbufegar, i ens vam mirar. Des d’aleshores, quan l’aplico (l’atac d’afecte), en dic la tècnica Morón.

11 d’agost, Il Sodo

Som als peus de Cortona, en un petit apartament d’un agriturismo agençat amb bon gust, i amb una aspiració a un confort càlid, d’un aire rural estilitzat, que a aquestes altures s’ha fet tòpic (nosaltres en coneixem la traducció progre empordanesa), però que continua sent agradable si es fa amb coherència —i per mi, en aquest cas, la coherència inclou els elements kitsch, comptats (dos), com el gos de ceràmica que ens vigila l’entrada des del dalt d’un armari, com el peu del llum de la tauleta del quarto que és una taronja-préssec també de ceràmica industrial.

En fi, hi estem com uns senyors; té una piscineta envoltada d’un terra de taulons de fusta, i ens hi hem refrescat una estona abans de sopar. A taula… És igual; anècdotes de turistes.

¿Què n’he fet de la tendresa? No sento que l’hagi perdut del tot, però sí que sóc conscient que la raciono. I també sóc conscient que, en alguns moments, he aplicat l’eixutesa de caràcter amb la rigidesa de la fe d’un convers. I la veritat és que ningú no sol demanar-te explicacions quan ets aspre, i ningú no es fa preguntes, normalment no.

En canvi, l’amabilitat es fa sospitosa: la noia peruana que ens ha atès en arribar, ¿era simpàtica perquè tenia por de no fer bé el check-in?; la parella de catalans de la taula del costat, ¿han estat amables perquè necessitaven que sabéssim que coneixen Itàlia millor que nosaltres?; el gat d’aire egipci que ens rondava les estovalles, ¿només tenia gana? ¿Tot s’explica en jocs dialèctics, tancats, de quid pro quo?

¿No queda res per explicar un cop fixada la presència d’una possible dinàmica d’acció-reacció (que segurament també hi és)?

¿Res important?

12 d’agost, Il Sodo

Vam passar per Pienza abans-d’ahir, l’anomenada ciutat humanista, promoguda per Pius II, i és curiós que algú hagi pres una decisió com la que ell va prendre: canviar el nom del seu poble natal —amb un derivat del seu nom de pontífex—, i fer-ne una ciutat nova. Hi ha un punt d’egotisme aristocràtic en tot plegat, i és un punt (sé que forço el paral·lel) que trobo en altres actituds que es diuen humanistes. Personalment, em considero un humanista, tant perquè el meu món de coneixements està vinculat a les anomenades Humanitats (i perquè m’agrada pensar en coneixements no desconnectats), com perquè crec en l’existència d’una condició humana —en termes filosòfics o discursius, o en termes sociobiològics, tant se val— que cal conèixer, comprendre i no deixar de prendre en consideració a l’hora de viure, i a l’hora de poder descarregar la nostra vida —políticament, quotidianament, íntimament— del que Norbert Wiener, el pare de la cibernètica, anomenava limitacions innecessàries de la llibertat.

Alguns amics, com el Jordi Castellanos (un altre dels meus privilegis, en forma de mestre-amic), arrufen el nas quan els parlo d’humanisme, i l’entenc, perquè sé quina mena de professors solien emparar-s’hi a les facultats de lletres, i amb quins propòsits, sovint com una coartada per no actualitzar metodologies i sovint com una mena de declaració de principis destinada a poder-se mantenir al marge —i amb dignitat de patricis— de les bregues del poder acadèmic, poder a què no renuncien —i que conspiren per mantenir— però sempre que siguin uns altres els que s’embrutin les mans, i entreguin el seu temps, i les seves energies, i la seva reputació, a la solució dels problemes pràctics.

Quan l’humanisme s’usa com una coartada per a covards i aprofitats, penso, s’està sent miserable. (També és cert, i és possible que el Jordi tingués també això al cap, que sovint es tracta de professors provincians —això ho dic jo; ells se senten excelsos ambaixadors de les altes tradicions europees— que mai no troben temps per dedicar-se a la literatura catalana, que consideren —i no necessiten haver-la llegit per afirmar-ho— que és una literatura molt menor, etc.) En el fons, aquest humanisme instrumentalitzat, en favor d’una carrera personal, pot ser un vernís pretesament amable per a un aristocratisme antihumanista, separador.

Vull recuperar la meva ànima, i la meva ànima només pot ser humanística, i això implica una voluntat d’afinar i d’ampliar la meva capacitat de percepció i de comprensió del món, de perfeccionar-me (de millorar); però si aconsegueixo aquesta capacitat i això em singularitza, i em fa diferent d’altra gent amb altres capacitats, no em puc equivocar, i equivocar-se és pensar que això em fa millor que els altres, que em dóna accés a una aristocràcia de l’ànima.

Perquè, de seguida que ho pensi, hauré tornat a perdre l’ànima (la meva).

És possible, com deia, que l’ànima només pugui existir si tenim amb qui compartir-la (tampoc no acabo de creure en les ànimes masturbatòries), i que no és fàcil trobar persones i moments per estar-hi en comunió, però el fet que l’ànima sigui una vivència escassa, i limitada, no converteix en excelsos ni superiors els pobres desgraciats que només troben el millor de si mateixos en l’art i la literatura.

En èpoques passades, la literatura escrita era un reservat per a uns pocs alfabetitzats, i la condició d’alfabetitzat era també una reserva petita, que separava la gent en classes socials (d’accés a la informació) amb oportunitats ben diferenciades. Avui en dia, el lligam entre diners i cultura ja no existeix de la mateixa manera, i el lligam entre intel·ligència i intel·lectualitat (en el sentit més fèrtil), tampoc. Reivindicar l’aristocràcia de l’esperit, o altres expressions similars, en alguns casos, pot ser una manera de voler jugar al joc de l’ascensor social amb regles pròpies, i amb avantatge: es tracta de crear mala consciència social —impulsar remordiments entre periodistes, polítics i editors—, i oferir-se un mateix com l’antídot d’aquesta mala consciència.

El discurs ocult acaba sent: «La nostra societat menysprea l’aristocràcia de l’esperit (l’excel·lència intel·lectual), i per això jo no ocupo en la societat el lloc que em mereixo. ¿Com podem garantir l’excel·lència? No cal canviar la política cultural del país —això comportaria massa feina i deixaria massa gent insatisfeta—, però pots promocionar-me i augmentar el meu rang social (col·laboracions en premsa, càrrecs públics, ser membre del Consell de les Arts, etc.), i això ens permetrà creure que som una societat espiritualment elevada».

Els nostres polítics han caigut sovint de quatre grapes en aquesta trampa, amanida també per l’assumpció acrítica que qualsevol adversari del teu adversari (qualsevol que en critiqui els defectes intel·lectuals) demostra ser, tan sols per això, un culturalista refinat. Així, han convertit veritables mitjanies en referents artístics de primer nivell, als quals agraeixen, de fet, el seu suport propagandístic a les campanyes electorals. A la llarga, entre ressentits i addictes a l’autoelogi, s’ha creat una taula de diàleg cultural pervertida per la presència d’interlocutors a qui no es pot dir mai que no, si no vols ser objecte d’una campanya en premsa, o si no vols estar rebent trucades de polítics. I el «premi» és el silenci, la «pau cultural». En fi. M’he desviat.

Per mi, ànima i aristocràcia són incompatibles, són idees que es repugnen l’una a l’altra. Qui les combina, al meu entendre, està instrumentalitzant la seva ànima (i és una altra forma de perdre-la) per obtenir distinció.

Tornem a l’humanisme. A principi d’aquest segle XXI, per mi, l’humanisme —l’individualisme dignificador— no és un refugi, sinó la trinxera contra l’individualisme autista.

L’humanisme, intueixo, és un còctel de quatre ingredients. En resum, i usant termes que hauré de definir millor, la barreja hauria d’incloure a parts iguals: cristianisme laic, liberalisme pluralista, pragmaticisme racionalista, i un quart element compatible a escollir per cadascú.

Ja sé que parlar de «cristianisme laic» és una opció maldestra (i que engegarà alarmes lectores diverses), però és una forma com una altra —no se me n’acut ara una de millor— per referir-me a una de les idees que el cristianisme com a cultura (com a base històrica de la cultura europea) ha, si no creat, transportat fins a nosaltres. Ja m’hi he referit unes pàgines enrere. És la lògica de la gratitud, que Lluís Vicent Aracil ha descrit tan bé: els favors es fan lliurement (sense obligació) i sense esperar-ne res, però qui rep el favor queda «obligat» (sense coacció, també lliurement) a agrair-lo; quan un favor s’ha fet i s’ha agraït, la relació entre les dues persones que han participat en aquesta lògica no es «deslliga» (no es dissol), sinó que es «lliga» encara més. Crea lligams permanents, diu: «De confiança. De fe que permet viure».

En síntesi, les relacions humanes es duen a terme en dues grans lògiques de referència: aquesta lògica de la gratitud, i la lògica del quid pro quo. (Algú et ven una cosa, tu la pagues. L’intercanvi es tanca. La relació es dissol. Aclareix Aracil: aquesta «noció mercatística o transaccionística de l’economia no t’explica per què perdura i s’aguanta la humanitat».)

Les dues lògiques, penso, compleixen bé certes funcions socials: però, en contra del que l’individualisme marquetinguista promou, no es pot estendre la lògica del quid pro quo a totes les relacions humanes, perquè el que en resulta és una societat hostil, incapaç de col·laborar, d’atendre el bé comú, de crear lligams afectius entre persones. La lògica del mer intercanvi (tu em dónes x, jo et dono y) és bona, penso, com a forma de claredat de les relacions amb una base econòmica comercial, però portada a l’extrem impedeix a qui la practica la possibilitat de ser, socialment, una persona. No un mer comprador-venedor, o un mer productor-consumidor.

Més: del cristianisme —i d’altres religions que conec menys potser també—, el que me n’interessa més, ara (en aquest moment que visc), són les litúrgies del dolor i de la reparació dels errors. Penso que són litúrgies necessàries, ben testades, i que una societat no confessional hauria de saber, culturalment, preservar-ne la narrativa i mantenir-ne els beneficis que comporten.

En el cas de saber viure el dolor, i l’adversitat, filosòficament, penso també que cal posar al dia l’herència de l’epicureisme (de saber renunciar a plaers menors que comporten dolors majors, etc.), en contra de l’avarícia i la cobdícia hedonista individualista, que redueix la vida al col·leccionisme d’experiències puntuades com a rellevants.

Del pluralisme liberal —el segon ingredient de la mescla del meu còctel—, o del liberalisme pluralista, m’interessen dues coses. D’una banda, del pluralisme, m’interessa la vindicació d’una naturalesa humana que estableix límits ètics i polítics, que fixa, diríem, la possibilitat d’una democràcia entre iguals, i que desarma tant l’individualisme totalitzador (basat en idees absolutes, aplicables contra tothom) com l’individualisme relativista (basat en la idea absoluta que no hi ha valors humans que no siguin fabricats i qüestionables subjectivament); en això, diria, parafrasejo idees d’Isaiah Berlin, però podria recórrer també al C. S. Lewis de L’abolició de l’home. I, d’altra banda, des del liberalisme, com a opcions radicals, m’interessen els principis fundacionals de llibertat, igualtat i fraternitat. Norbert Wiener els resumia així, en traducció de Jordi Monés: «la llibertat per a cada ésser humà per a desenrotllar lliurement la mesura total de les possibilitats humanes que engloba; la igualtat segons la qual el que esdevé just per a A i per a B continua essent-ho quan es canvien els papers: i una bona voluntat entre els homes que no conegui altres límits que els mateixos de la humanitat. Aquests grans principis de justícia signifiquen i exigeixen que ningú no es valgui de la força personal de la seva posició per imposar per la violència un conveni coactiu. Aquesta coacció que exigeix l’existència de la col·lectivitat i de l’Estat ha d’ésser exercida de manera que no es produeixi cap limitació innecessària de la llibertat».

En tercer lloc —com a tercer ingredient del còctel humanista—, el pragmaticisme. No m’hi estenc. L’important, per mi, és que el pragmaticisme no em nega el positivisme racionalista com a forma de coneixement de la realitat física, material (o com calgui dir-ne), però em recorda que la realitat és també simbòlica: perquè el llenguatge, que és simbòlic, és també real, i determina les nostres relacions, amb el món, i amb els altres, i amb nosaltres mateixos. I això: que els símbols són signes, llenguatge, i que estan bastits al damunt d’idees. És a dir: d’interpretacions de la realitat que formen part de la realitat. I sí: que les nostres idees tenen a veure amb qui som, amb què hem viscut, i amb què hem sigut capaços d’entendre. Fins a un moment donat. Per tant: cal ser prudent amb les idees, cal estar disposat a modificar-les; hi són perquè, en un moment donat, ens han ajudat a resoldre un dubte, una inquietud. (Peirce ho explica molt bé, això.) I, sobretot, cal estar atent a no causar, per una idea, un dany irreparable.

El pragmaticisme és la millor cura —de bracet del pluralisme— dels fanatismes absolutistes, dels integrismes. Sí: els integrismes són una forma, una extensió social, de l’individualisme egòtic.

Els pragmaticistes del final del XIX nord-americà volien que no es repetís una crueltat com la de la seva cruenta guerra civil, sota la coartada d’una guerra d’idees. Nosaltres vam tenir una guerra civil com aquella —sovint ridiculitzada, irresponsablement, pels historiadors del segle següent—, que van ser les tres guerres carlines. (Cal llegir i rellegir Marian Vayreda!) A Catalunya no vam tenir pragmaticisme, ni continuïtat democràtica, i vam viure, en ple segle XX, una altra, cruenta, cruel, guerra civil. També per idees.

L’humanisme també és jugar amb idees, explorar el llenguatge, intentar —per decantació— que arribin a l’ús comú paraules que ens ajudin a ser feliços. A nosaltres i a qui se’n pugui, delicadament, servir.

Suposo que el meu quart ingredient de la coctelera, personal i no generalitzable, és la literatura: paraules felices de fer notar que ho són.

La meva paraula feliç ara és «piscina». Sí. Me n’hi vaig.

13 d’agost, Il Sodo

No li explico gaires coses, a Ella, sobre aquest quadern, i ja he decidit, i li ho he dit, que no li deixaré llegir res fins que no l’hagi acabat; és a dir, fins que no hagi resolt la qüestió de la meva ànima. Però fa uns dies va insistir, i vam polemitzar, sobre si l’ànima depenia exclusivament d’un mateix (la hipòtesi d’ella) o si l’ànima, com jo intueixo, necessita un entorn i uns interlocutors que la facin possible, en segon terme però necessàriament. I la vaig portar al terreny de les classes, i li vaig preguntar si per ella era fàcil o no ser una professora amb ànima, si el que sol explicar-me sobre els seus estudiants de guió i realització audiovisual (falta d’entusiasme, incompliment dels encàrrecs, treballs plens de palla, etc.), amb les nombroses excepcions, que hi són, fa fàcil o dificulta la presència de la subtilitat.

Va callar, i com si el seu cap ja hagués fet tres passos més, va preguntar: «¿Tu, a la facultat, vas tenir professors amb ànima?». Vaig respondre un sí limitat, i vaig pensar en algun professor que era, i és, una persona amb ànima —i una ànima bonica— però que no la deixava aparèixer —diria que per pudor— a les seves classes. I vaig pensar, també, de seguida, en el Ramon; que sí, que feia les classes de crítica literària amb ànima, malgrat una primera fila de noies d’Hispàniques —a la meva època eren inconfusibles per la indumentària— que li reien totes les gràcies (el doctor Pla les mantenia a ratlla amb molta simpatia i contundència), i malgrat les últimes files des d’on ens el miràvem els descreguts de tot, que, classe rere classe, anàvem quedant rendits a l’evidència il·luminadora del seu talent. El doctor Ramon Pla i Arxé és —bé, ho és per mi, no sé si ell s’hi sentiria còmode, amb aquesta denominació— un humanista, i no li he sabut veure cap dels defectes d’aquells que solen amagar-se darrere d’aquesta etiqueta. Ell ha sabut baixar a l’arena, i entrar en el cos a cos del compromís públic personal, primer com a degà de Filologia, després (entre d’altres responsabilitats) com a director general d’Universitats, i encara ara amb la seva feina, més discreta, al Liceu. Fa uns pocs dies va contestar l’e-mail de comiat de la feina del teatre que li vam enviar els que plegàvem, i la seva resposta era breu, i subtil (i inequívocament donava a entendre que comprenia tot el que no li havíem explicat), i sobretot molt afectuós.

Al llarg dels últims vint anys llargs, hem anat coincidint casualment en situacions ben diverses (una trobada amb rectors a la Politècnica, el dinar dels seixanta anys d’en Narcís, abans d’entrar en una funció de la Pina Bausch, en un funeral trist), i sempre m’ha transmès tendresa, i sempre m’ha fet arribar la idea que entenia les dificultats per què jo pogués està passant, però que havia de perseverar, que ell ja sabia qui era jo i que valorava el que feia.

Un altre luxe; un altre mestre-amic. Sóc un privilegiat. I ell és un model: compromís, intel·ligència, generositat, humilitat. Molta ànima.

I sí: no deixar de fer per d’altres el que ell ha fet —fa— per mi. (Ser un mirall generós.)

13 d’agost, Il Sodo

Aquesta casa, i aquest apartamentet on som i que la mestressa anomena suite bianca, ha estat un encert. Hi estem confortables, tranquils; les hores no les espremem amb avarícia i ens aprofiten. Hem fet un tomb amb cotxe per les valls de la muntanya de Cortona, i hem anat a parar a un camí etrusc —trossos de camí empedrat— de l’època romana.

Algú s’hi devia fixar, ho devia entendre, ho devia reconèixer i ho va posar en valor, i alguna autoritat va reconèixer —admetre— aquest valor, i va escampar uns quants senyals indicadors vora carreteres estretes i camins polsosos.

Si com preveia —i encertava en part— Debord, ja fa més de quaranta anys, el mecanisme principal de fixació social de valor és —acabarà sent— el mercat, ¿quin valor pot tenir un grapat de metres de camí empedrat perdut en un minúscul nucli de cases de muntanya? ¿O tot s’acaba sabent quantes entrades es venen, o quin preu se’n pagaria en una subhasta per a gent rica, desitjosa d’un sistema que mantingui o incrementi el valor dels seus diners?

En termes culturals —parlo també de formes de vida—, cal mantenir actius i prestigiats bons mecanismes de posada en valor.

I si no —i el cas de la cultura catalana sembla que ha de ser sempre aquest—, cal fer guerra de guerrilles: esdevenir —individualment, tenaçment— mecanismes honestos de valor.

Comprendre, reconèixer, donar valor cultural.

13 d’agost, Il Sodo

El lema del medalló del Teatro Signorelli, de Cortona, diu: «Niente l’arresta». I s’hi veu dibuixat un cavall amb les potes del davant alçades, emprenent el que sembla el salt per superar un obstacle. Valentia, determinació, propòsit. Més valentia que bravura. Més determinació —constància, perseverança— que entusiasme il·lusionat. Més sentit de propòsit —de sentit del teu àmbit de responsabilitat i de què t’hi toca fer— que militància, o apostolat.

L’ànima, segurament, no s’ha de posar en joc en totes les batalles que enfrontem (eh: però l’ànima vol que batallem).

L’ànima és un joc que se suspèn quan les inclemències del «temps» intervenen en contra nostre (eh: però l’ànima vol que afrontem l’adversitat amb enteresa; que hi siguem també quan les coses no ens van bé).

L’ànima deu ser més pacient que nosaltres.

Bé, no ho sé, són hipòtesis, desitjos. Desitjo que la meva ànima pugui estar orgullosa del fet que l’hagi abandonat, orgullosa d’allò que he estat fent mentre l’he tingut abandonada. És, ja ho sé, un desig autocompassiu. Però quan parlo de la meva ànima parlo de mi mateix, i d’un jutge que coneix tots els detalls i que, si vol, pot fer-se totes les trampes.

¿He fet bé de deixar al marge l’ànima per evitar que hagués d’acotar el cap, fer-se enrere, aturar-se?

¿O he rebut igualment els cops que m’ha tocat rebre, i he d’aspirar només a la bellesa monstruosa i a la parla maldestra d’una ànima recomposta, d’una ànima frankenstein?

14 d’agost, Il Sodo

Últim esmorzar a Il Sole del Sodo. Hem decidit no anar a Assís. No ens ve de gust fer autopista, i sospitem que hi haurà massa gent per moure’ns-hi amb calma. Fa uns dies em venia al cap la idea d’un cristianisme laic, i és probable que pensés, més específicament, en un franciscanisme laic.

Defenso (vagament) que, en el catalanisme, hi ha (segurament, entre d’altres) una dialèctica entre jesuítics i franciscanistes. De manera esquemàtica, els primers són més tàctics (malfiats, potser) i ho confien tot a maniobres de negociació en què cal amagar el que es vol, i no aspirar-hi directament; és una cultura del poder. Els segons són treballadors de la confiança mútua i diuen el que volen, busquen complicitats; és una cultura (aparentment naïf) de la concòrdia. Jordi Pujol i Pasqual Maragall representen, potser, simbòlicament, però amb totes les virtuts i els defectes associats, aquestes dues cares de la moneda.

El franciscanisme català, aventuro, deu ser fonamentalment escolapi. Joaquim Ruyra i Joan Maragall són els exemples més clars, per mi, d’aquest pensament en la nostra literatura; Maragall, el poeta, en concret, va ser amablement cridat a l’ordre pels seus excessos panteistes, i se li va posar un censor, el savi pare Ignasi Casanovas, perquè revisés els seus textos espirituals. És a dir: un revisor jesuïta per a un autor d’alè franciscà. També Gaudí és una ànima franciscana, i la façana del Naixement, plena de bestioles i d’herbes d’olor, n’és el millor exemple. Gaudí és qui porta aquest franciscanisme artístic al nivell més alt d’expressió plàstica, i de reconeixement públic, internacional.

Un dia li vaig comentar aquesta teoria, aquesta hipòtesi recreativa, al Papitu Benet (que va ser alumne dels escolapis de Sant Antoni), i ho vaig fer a propòsit de Salamandra, una obra magnífica, filosòficament una de les més ambicioses que ha escrit. És una obra complexa, i profundament lírica: de sotmetre el jo a la dialèctica entre les pulsions destructives i les aspiracions a la supervivència, i a la transcendència. I enmig de tot plegat, l’amor per mantenir amb vida, en una capsa de cartró, una salamandra californiana en perill d’extinció. La importància de les petites coses, sí, però sense cursileries ni impostures de new age impostat, sinó plantant cara —mostrant— els efectes devastadors de l’egoisme. Li vaig dir que veia a l’obra un pòsit franciscà, i em va mirar estranyat —emprenyat, potser, o amb l’orgull postmarxista ferit— i, sincerament, em va dir que no era conscient que als escolapis li haguessin transmès res d’això.

Me’l crec. Però penso que, en realitat, aquest franciscanisme se’ns ha transmès sobretot a casa; en el meu cas, tot i haver fet la primària als escolapis d’Igualada, diria que sí. I potser he de pensar-hi, i resignar-me a tenir una ànima que franciscanegi, o investigar un camí del mig amb una punta de perspicàcia jesuítica.

(Hi ha moments, com aquest, que trobo que faig molt riure escrivint coses com aquestes.)

A esmorzar. I a carregar el cotxe. Vinga.

14 d’agost, Sansepolcro

A la terrassa d’un restaurant prop de la Porta Fiorentina, a Sansepolcro.

Venim de Monterchi. Bé. M’agraden molt els museus d’una sola obra, i l’antiga escola pública reconvertida de Monterchi, amb la Madonna del Parto, de Piero della Francesca, és una visita perfecta.

La pintura presenta dos àngels que sostenen obert una mena de domàs (un teló teatral, ben bé) a banda i banda d’una dona prenyada, en una actitud a mig camí de la pesantor incòmoda de les embarassades i d’un spleen romàntic molt fora d’època, si se’m permet dir aquesta animalada.

Els dos àngels són com bessons, gairebé idèntics, però l’un té als llavis —just en una de les comissures— un lleu traç d’alegria i els ulls també feliços, més oberts, i l’altre té als llavis, igual d’insinuada, una expressió més trista i una mirada de malfiança.

Aquesta mateixa contradicció és a la cara de la Madonna: mig rostre —mirada i llavis— és melancòlic i displicent, i l’altre mig és anhelant i un punt desafiador.

L’àngel alegre porta una túnica blava, i té les ales i les mitges de color grana; l’àngel trist du els mateixos colors intercanviats. És com un yin i un yang, en què cada contrari conté també el seu oposat, i la Madonna —continuo amb el paral·lel zen— és la síntesi unitiva dels contraris.

L’embaràs, l’espera que comporta, és la clau de l’obra.

Som dubte, incertesa.

D’aquell ventre en pot sortir un Giambattista Vico, o un Bertrand Russell, o un C. S. Lewis, o una Simone Weil, un Albert Camus, o una María Zambrano. Però també en pot sortir un Hitler, o un Stalin, o un Mugabe. O un Jean-Paul Sartre.

Cada embaràs, cada parto, és una aposta a cegues.

Hi ha motius per confiar i motius per ser reticent.

Cada acte humà, cada decisió, és també un part. Cal apostar, i deixar néixer, i ajudar a créixer. Des de la incertesa.

14 d’agost, Anghiari

Descobreixo un terme que m’era desconegut, i en plural més: le egoscritture.

La ruta que ens ha preparat el Leopoldo incloïa la visita a Anghiari, i li hem fet cas, tot i no tenir cap més informació de la ciutat. Com a bon indocumentat que sóc, he descobert un cop aquí que aquesta era «la ciutat de la batalla» (una victòria toscana contra els milanesos, que Leonardo va rebre l’encàrrec de pintar) i que aquesta era «la ciutat de l’autobiografia». Algú me n’havia parlat, diria, i ara no recordo qui; potser el Rafael Vallbona, o el Feliu Formosa. Des de fa deu anys, la Libera Università dell’Autobiografia organitza tallers sobre el record, objectes i costums, el viatge. El fullet commemoratiu diu, sense pudor, coses com aquesta: «La scrittura autobiografica rappresenta un mezzo e un metodo insostituibile per la valorizzazione di se stessi, per lo sviluppo delle capacità cognitive e delle diverse forme del pensiero». És curiós llegir els italians expressant-se com escriptors nord-americans, i parlar de coses com «le tecniche dell’autonarrazione».

Sento que aquestes pàgines, que han crescut molt en ben pocs dies, em pesen en lloc d’alleugerir-me; em mostren, cada vegada que acabo una entrada del dietari, que he de continuar, i que he de continuar en primera persona, que m’he de legitimar, i deixar que l’estil —la manera d’escriure— digui el que no sé dir. Sigui jo. Ningú més no ha viscut el que jo he viscut, i el que he viscut té una naturalesa intersticial —a cavall entre mons i discursos sovint incomunicats—, i que em toca a mi explicar-m’ho, explicar-ho. No he trobat enlloc un relat que connecti coses com les que m’han tocat, alhora.

No entenc tampoc com he anat a parar a aquesta idea delatora: legitimar-me.

16 d’agost, Arezzo

Onze vegades.

Miràvem, a l’habitació de l’hotel, una telesèrie italiana; dues pijas tombades a la platja, mare i filla, les dues estupendes amb els seus biquinis i la seva arrogància neoriquista. La mare li diu: «Algun dia n’haurem de parlar, d’allò que vas viure quan vas ser a Barcelona…». La filla, clarament, no en vol parlar. Però també queda clar que Barcelona és aquell lloc on, a les italianes, els passen coses inesborrables.

El venedor de fruita de Cortona va somriure i va dir: «Jo hi he estat quatre vegades». I la llista d’altra gent que ens diu que hi ha estat és llarga. Però el curador del museu del teatre i l’escenografia de Bibbiena, el Luigi, hi ha estat onze vegades. Onze. (No sé, tot i haver-hi anat per feina l’any passat unes quantes ocasions seguides, no sé si ja he estat onze cops a Madrid, per exemple.)

El Luigi m’ha vist prendre notes davant d’un plafó: el 1708, Ferdinando Galli Bibiena va rebre l’encàrrec de muntar tres obres per a les noces reials de Carles d’Habsburg a Barcelona. Em pregunta si estic dibuixant; li dic que no, que no en sé gens, que prenc notes (al tríptic del museu), que vull veure què trobo, a Catalunya, sobre aquests muntatges cortesans. Actors i constructors, sastres, feres, etc., van viatjar-hi, sembla, des d’Itàlia. El Luigi em dóna el seu e-mail, i em diu que hauríem de col·laborar. Li dic que pensaré a qui explicar-ho.

N’hem de fer alguna cosa, de tota aquesta simpatia.

16 d’agost, Arezzo

Avui hem anat d’hora —en termes relatius de turista mandrós— i hem trobat tancada l’església de San Francesco, on volem veure les pintures murals de Piero della Francesca, les de la Vera Creu.

A les deu han obert —horari de diumenge— i ens han donat hora a la una, perquè tot el matí hi diran misses.

Aprofitem per visitar el Duomo, i el petit retall de fresc de la Magdalena que s’hi conserva. La meva Ella em fa notar que la tècnica de la doble mirada —i del doble rictus labial— és també en el rostre d’aquesta figura. Però en comptes de posar en tensió anhel i temor, esperança i inquietud per un futur incert (com era el cas de la Madonna del Parto que vam veure a Monterchi), la Maddalena sembla sentir la contradicció sobre un fet recent, passat immediat, que ha de ser el seu gest singular: la unció dels peus de Crist, que ha eixugat amb els cabells, i que al fresc li reposen —molls, esfilats— al damunt de les espatlles. Orgull i humilitat alhora. D’una banda, l’orgull d’un gest sagrat, del deure acomplert, de la convicció de l’oportunitat i la necessitat del gest. De l’altra, la compunció humil (i feliç: el llavi delata la satisfacció), per la consciència que es tracta d’un gest petit, sense heroisme, sense risc, tan sols amb la grandesa d’haver-lo fet perquè ha volgut fer-lo. També les mans —l’una sosté, amb recolliment, un plec de la capa; l’altra, amb aplom, sosté el vas dels olis— mostren la doble naturalesa de la vivència. La humilitat té sentit quan modula un orgull legítim. I l’orgull és tan necessari —en l’autoafirmació— que cal viure’l des de la moderació; per no banalitzar-lo. Per no fer-ne excés. Impostura. Propaganda del jo: ecs.

Ara som al Museu d’Art Medieval i Modern, al Palazzo Bruni-Ciocchi, i escric davant d’una Misericòrdia similar a la que va pintar Piero della Francesca, que és al museu de Sansepolcro. D’aquesta d’aquí Arezzo, no n’indica l’autor (el Museu està de canvis; en tot cas, no és la de Parri di Spinello). En tots dos casos, una dona —una Madonna— obre la capa amb els braços estesos, i sota el mantell que crea, agenollats, s’hi recullen —s’hi acullen— els pecadors. El rostre d’aquesta verge d’aquí davant és misericordiós en un sentit cultural més obvi, més maternal, més plàcid, sense severitat, confortable.

En canvi, l’expressió facial de la Misericòrdia del museu de Sansepolcro —que és, i perdoneu-me l’excés, gairebé el d’una princesa ciberpunk— és d’una fredor, d’una neutralitat dura, com moguda (interiorment) per la necessitat de mostrar que la compassió amb què acull els homes i les dones sota la seva capacitat de perdó no és fàcil; no és un automatisme mecànic de la seva ànima, sinó que és el fruit d’un esforç, que implica gravetat, pes, dolor. Perquè són greus, pesants, dolents, les coses que ha de perdonar, que ha d’acceptar (acceptar que existeixen, eh; no fer-les acceptables, indiferents moralment), i ho són també les coses que ha de transcendir —anímicament, emocionalment— per continuar acollint, protectorament, sense distincions, la gent que li ha fallat.

No m’aturo en les diferències de composició i de tractament del color entre els dos frescos.

M’interessa, finalment, la distància entre la unicitat d’una voluntat expressiva sense matisos tèrbols (però digníssima, honesta) i l’ambigüitat inquietant d’una cara que no ven el que ofereix, que no es reivindica, però que ho està oferint, obsequiant, donant.

Misericòrdia.

Sense amagar què costa.

16 d’agost, Arezzo

Un dels recursos més definitoris dels vídeos musicals és la interpel·lació a l’espectador, i un dels trets d’estil més freqüents i més poderosos d’aquesta interpel·lació és la mirada a càmera: el pretès contacte visual entre l’artista (el narrador, que és, alhora, el subjecte vivencial de la cançó) i el teleespectador. La mirada a càmera trenca la quarta paret, crea un vincle íntim amb qui mira (la tele és un aparell privat, domèstic) i li transmet un missatge, almenys implícit: «Sé que hi ets, sé que em mires, sé que sóc aquí per ser mirat, i per dir-te coses —personalment— a tu».

S’ha estudiat, amb una visió afinada, la naturalesa publicitària, comercial, d’aquest estilema, que és també habitual en els espots televisius, com a part de la definició del que s’anomena una metàfora delirant, en què simbòlicament s’articula el deliri totalitzador, absorbent, aïllador, que simula que tot allò que el vídeo (o l’espot) ofereix, tot allò que s’hi fa desitjable, és a l’abast de l’espectador. Tan sols cal fer una cosa: comprar-ho. La compra durà associades totes les altres connotacions mítiques d’aquell producte (el cantant, la cançó, el disc, el marxandatge associat), com el desig i el ser desitjat, la idealitat perfecta d’aquell subjecte sense tares ni mancances, la intensitat experiencial, i ben sovint la possibilitat feliç de satisfer-se un mateix sent d’una determinada manera. Fonamentalment, des d’un esquema d’individualisme cool: hedonisme, displicència, singularització de l’aspecte (el cos, els vestits).

Ara bé, aquesta mateixa mirada directa, interpel·ladora, ha estat utilitzada expressivament, en els vídeos musicals, amb resultats molt més pertorbadors, molt més inquietants des d’un punt de vista artístic. Penso, per exemple, en els vídeos de Stéphane Sednaoui, que ha dirigit alguns dels millors videoclips de la segona meitat dels anys noranta. És, clarament, un representant de l’escola francesa, molt menys marcada pels condicionants creatius de la gran indústria discogràfica de l’època, com a conseqüència dels ajuts a la producció de vídeos musicals que el ministre Jack Lang va posar en marxa durant els vuitanta. Després de fotògrafs reconvertits com Jean-Baptiste Mondino, el vídeo musical francès va conèixer una segona fornada de realitzadors que també va fer el salt al mercat nord-americà, sobretot de la mà de la mal anomenada música alternativa; bàsicament, grups i cantants del pop i del rock que van accedir al mainstream comercial amb l’aparició d’un nou públic de masses que havia canviat de gustos, o els havia ampliat, a principi dels noranta. Entre aquests realitzadors francesos, s’ha fet merescudament conegut, i reconegut, Michel Gondry, però el meu preferit continua sent Sednaoui. (Possibly Maybe, amb Björk, és encara, per mi, un dels millors vídeos musicals que s’han fet.)

La poètica de Sednaoui s’articula sobre la tensió visual entre un personatge alterat (i aquí els millors «actors» obtenen els millors resultats: la mateixa Björk a Big Time Sensuality, o el Michael Stipe de Lotus) i un entorn —un, també, context d’emissió de la cançó— que actua com a espai reflex, com a mirall, com a espai psicològic, que des de fora del personatge n’explica l’interior.

A Big Time Sensuality, Björk canta i balla al damunt de la plataforma oberta d’un camió mentre el vehicle recorre els carrers farcits de gratacels d’una gran ciutat; la filma una càmera fixada a l’extrem posterior de la plataforma, i ella s’hi adreça i la (ens) interpel·la. Els gratacels mostren la sensació de grandesa interior que l’està desbordant, alterant, destarotant-la i fent-la feliç (ella, tan fràgil i tan petita enmig de tot allò tan gran), perquè és un enamorament el que la trasbalsa. Quan Björk (el seu personatge enamorat) ens mira als ulls, mirant a càmera, ens diu: «Sé que hi ets, sé que em mires, i mira què em passa». De fet, no ens diu que és perfecta, autosuficient, ni que està saciada pel plaer que experimenta; al contrari, ens diu que no té el control del que viu, que el que la fa feliç també la fa vulnerable, indefensa, conflictuada, que pateix, que no ho acaba d’entendre (els espots, per contra, defensen un esquema actor-espectador de «jo sé, jo entenc» versus «tu no ho saps, i encara no ho entens»). Admirem, potser, la intensitat del que viu, però al costat de l’admiració ens desvetlla desballestaments interiors, pietat, angúnia, preocupació, misteri, il·lusions netes i pulsions tèrboles combinades, tot alhora.

He fet esment de Lotus, dels R.E.M.: aquí l’espai són unes figures geomètriques en un plató essencialitzat. I hi ha el desert del Today dels Smashing Pumpkins, o l’interior del cotxe en què viatja una desdoblada (en quatre) Alanis Morissette per una carretera nevada a Ironic. El contacte visual, als vídeos de Sednaoui, no ven herois del consumisme; ni que ho siguin (que ho són), ni que els vengui (que els ven). Explica desarboraments del jo.

Escric això assegut als bancs de l’església de San Francesco, davant dels magnífics frescos de la Vera Creu. (Hi deu haver algun manament, segur, que deu impedir pensar en vídeos musicals en un temple franciscà.)

En algunes de les imatges de Piero della Francesca, hi ha també aquesta interpel·lació de l’espectador, aquest trencament ocasional de la quarta paret: un soldat enmig de la batalla, o els ulls dels cavalls en una altra batalla, o la donzella duplicada en les dues escenes de prostració de la reina de Saba, o el patge que s’aguanta el cap amb la mà i que té el colze arrepenjat sobre el voral del llit des d’on vetlla el son de Constantí.

Ens diuen: «Sé que hi ets, sé que em mires, sé que sóc aquí per ser mirat: però espero que entenguis la importància del que t’estem dient».

17 d’agost, La Quiete

Escric amb l’última llum de la posta, mentre me la miro, mentre la miro desaparèixer, esvanir-se lenta, al damunt del Tirrè.

Som a les muntanyoles properes a Riparbella, davant de Cecina, i ens envolten vinyes i oliverars, petits bosquets, i al fons els llumets d’algun barco al mar, de cases de la costa.

La Quiete és un hostal —mig restaurant, mig agriturismo— familiar, una mostra de la Toscana sense pretensions, que també existeix. «Sou els que veniu de part del Leopoldo», exclama la mestressa, una mica desbordada, sembla, per aquests stranieri que se li han presentat mentre prepara taules llargues per a una celebració, familiar, que continuarà amb música (que ja sona) i un ball d’arrambar, intueixo.

Sona també un concert de grills dispersos pels turons. Nens que criden perquè els arriben els gelats, i estaven jugant a amagar-se. (Quan ens amaguem, ¿volem que ens trobin, que ens deixin sols, que ens trobin a faltar?)

Ve de mar un aire fresc, vivificador després d’un dia que els carrers cremaven.

Els grills insisteixen com si fossin el timbre d’una porta que no vull obrir. Es va acabant aquest viatge sense propòsit, que faig servir per emmirallar-me.

Em queda tan poca llum.

17 d’agost, La Quiete

«Rien sans raison». Magnífic. És el lema del vi dels Pakravan-Papi, aquest Cancellaia, un vi esforçat, llagrimós amb gust de terra, de terròs, aspre. M’agrada, i me n’agrada el lema. El meu mestre Comadira, quan jo era jovenet, sempre m’ho advertia: el pitjor pecat (literari) és la gratuïtat, les coses gratuïtes.

El restaurant ple de gent de La Quiete ha resultat un petit temple de cuina popular. Uns maltagliati al piccione delicats i saborosos, i una trippa melosa i sense excessos de picant, que m’ha fet pensar en ma mare. Ja hi he pensat mirant el sol que es ponia, amb la mateixa orientació del terrat de Masquefa; ja no és la mateixa casa, però s’hi veuen les mateixes postes acarbassades.

La meva mare és una heroïna, una mestra del tirar endavant, d’escampar alegria de viure; triant tomàquets al mercat, fent conversa amb les dones del poble, trucant a les cosines de Sabadell.

No sé si sóc capaç de no deixar de sembrar tendresa, però sé que tinc la millor mestra de com es fa.

Hi va haver un temps que pensava que totes les mares eren com la meva; ara sé que la Conxita Torner és única, una fora de sèrie, un obsequi impagable. Tanta capacitat d’estimar, tanta generositat, sense jutjar. Un dia una coneguda la va burxar: «Jo tinc tots els fills casats».

I ma mare, amb orgull, li va respondre: «Jo tinc tots uns fills que no fan el que els diu la seva mare».

17 d’agost, La Quiete

Una altra imatge, una altra metàfora. La meva ànima és una arquitectura.

Però no és un palazzo renaixentista de la Toscana, ni el teatre romà de Volterra (que, a mig enrunar, sembla un enjardinament romàntic), ni el mall americanitzat d’Arezzo: sí, a la Toscana també hi ha centres comercials amb restaurants grecs sense grecs i multicines de multinacionals.

La meva ànima, imagino, és la cripta de Sant Miquel de Cuixà; un únic espai, sense arestes, circular, quasi esfèric, soterrat, sostingut per una única columna central que s’irradia sense interrupció i esdevé la volta del sostre.

Com que és subterrània, la meva ànima es manté al marge de les anades i vingudes de la quotidianitat exterior, però l’espai té dos accessos, i s’hi filtren les aigües, grans aiguats, torrentades, el fangueig dels desgels, les riuades de tardor. Cada avinguda d’aigua nega la cripta, m’imagino, i en fa una cisterna bruta que triga a buidar-se, i quan es buida, cada inundació deixa a la cripta —al clos teòricament tancat— residus sòlids que s’adhereixen a les parets i n’omplen les esquerdes, n’impregnen el terra.

Els visitants de la cripta, quan hi entren, senten la sentor d’aquella humitat que ja no hi és. Cada humitat —en funció dels residus acumulats— fa una olor diferent.

¿Per què no sento, ni sento que es faci sentir, l’olor de la meva ànima?

Aquí la imatge —l’al·legoria recreativa a què ara m’agafo— em suggereix dues opcions. En la primera, les aigües que han plenat la cripta últimament eren aigües fecals no depurades, i l’ànima em put. He de netejar la cripta per extreure’n la pudor; amb el perill de fer-ne, com més profunda sigui la neteja, un tanc asèptic, sense història.

En la segona opció, la cripta ha quedat farcida per la massa fangosa d’un esllavissament de terres, com si fos el motlle d’un panettone. El fang s’ha assecat i s’ha endurit. (També penso en l’alternativa d’una llengua de lava calenta que esdevé roca volcànica.) Ara em toca buidar la cripta a palades, a pic i pala, i després prosseguir amb el pinzellet (com un becari d’arqueòleg) per no danyar l’estructura.

En aquest cas serà més fàcil que el passat s’hi conservi, però veig el perill que el pilar central s’hagi vist afectat, i quan es retiri la terra endurida (o la lava encrostada), el sostre de la cripta s’ensorri.

De moment, doncs (segona opció), pic i pala, treball pacient, i pilars de fusta per assegurar la volta. No sé si assegurar també els pilars amb travessers.

Improviso.

18 d’agost, La Quiete

Cansa molt pactar límits, establir bases comunes, punts d’acord estables. Exigeix molta negociació, massa.

No puc entendre com s’ha arribat a la convicció que reivindicar el dret a la subjectivitat (al jo) implica necessàriament una reivindicació del subjectivisme. Em diuen un dia: «Sí, d’acord: tu ho veus així, i jo ho veig aixà. I les dues coses són veritat, i cap de les dues pot negar l’altra».

Aquesta idea, estesa com una generalització dòxica (com una opinió no pensada), té efectes fulminants. És la porta oberta a l’arbitrarietat; altre cop, al meu entendre, més que d’una posició epistemològica (d’una via per conèixer, tal vegada necessària en algun cas) es tracta d’un mecanisme d’autoexculpació.

Amb la generalització d’aquest principi de «contradicció possible», el pacte racionalista sobre com conèixer el món verificable (cada cosa és el que és; una cosa no pot ser el que és i no ser-ho, al mateix temps; una cosa pot ser certa o falsa, i no hi ha tercera opció) se’n va a pastar fang.

També se’n va a la merda el pacte, diguem-ne, de la referencialitat del llenguatge. Que podríem formular de la manera següent: sabem que els llenguatges naturals no són, per definició, unívocs i inequívocs, però disposem de mecanismes per desfer l’ambigüitat i la polisèmia de les expressions quan es fa saludable o necessari. Així doncs: podem predefinir o glossar els termes que usem (en un text o un context determinats), podem articular dinàmiques de feedback amb els nostres interlocutors per fixar amb claredat l’accepció que estem assignant a cada signe, i sobretot podem comprometre’ns a no modificar el significat dels termes que usem, sense avís previ, al llarg d’una interacció (parlo tant d’una conversa ocasional, com d’una relació personal prolongada).

És evident, almenys per mi, i hi torno ara, que el pacte racionalista no és aplicable automàticament al que Watzlawick, des del constructivisme, anomena la realitat de segon ordre: la realitat simbòlica. Vull dir que, en un primer ordre, racionalment, he de poder-me posar d’acord amb qui sigui en això: que sóc davant d’una piscina, que només s’hi banya una noia que renega (diu que troba l’aigua freda) en italià, i que és de dia, per exemple. Probablement, un pacte de referencialitat és el que em permetria fixar, complementàriament, el sentit de renegar, italià, noia, etc., si fes falta.

Ara bé: decidir si aquest moment és, simbòlicament, «una expressió de l’hedonisme burgès i de l’aspiració dels assalariats a una il·lusió de poder basada en la capacitat de consum», o és «una expressió de la capacitat humana per elevar el seu jo mitjançant un lleure no massiu», per exemple, o totes dues coses alhora, etc., esdevé finalment una qüestió ideològica, de com sabem interpretar —des dels nostres llenguatges i des de les nostres visions del món— el món que ens envolta. En aquest segon ordre, finalment, si apostem per una aspiració de claredat (en el sentit que Peirce dóna a les idees clares: que són aquelles que resolen un dubte, i ajuden així a calmar una inquietud), si volem ser clars, doncs, ens serà útil també establir un pacte de referencialitat, amb el benentès que ara —en aquest segon ordre de la realitat, l’ordre simbòlic— els termes que posarem en joc no faran referència a un objecte de la realitat material (noia, piscina), ni a un objecte conceptual amb un sentit àmpliament fixat en una comunitat lingüística donada (fred, tranquil·litat), sinó que tindran com a referent una idea que ha de ser fixable lingüísticament, o ho ha d’haver sigut amb anterioritat, de la manera més unívoca i inequívoca que sigui possible (hedonisme burgès, il·lusió de poder).

El subjectivisme extrem desfà, desintegra, la idea mateixa de l’exercici de la subjectivitat! (Sense sentits compartibles, dir jo no és possible.)

El subjectivisme és relativista, afavoreix la (falsa) ambigüitat absoluta del llenguatge (s’hi empara), impulsa subjectivitats masturbatòries, que no tenen sentit (discursivament) més enllà de cada individu, perquè no poden ser confrontades amb el diàleg, no són constructores d’intersubjectivitat, de base comuna.

Socialment, la subjectivitat subjectivista (relativista) actua imposant-se, guanyant terreny —com a «veritat»: sí, per negar totes les veritats necessiten aquesta veritat!— en les ments d’altres persones, o imposant-se per mitjans coactius explicitables de xantatge (dependència econòmica, dependència emocional, dependència ideològica), o a través de la seducció.

M’aturo un moment en aquest concepte: hi ha, clarament, una seducció lúdica —fèrtil— que planteja un joc d’aproximació eròtica o simpàtica entre persones que juguen a agradar-se, i que és un joc que té com a objectiu que tots els seus participants hi guanyin, ni que sigui pel plaer d’haver estat jugant; explorant sense danyar-se. Però hi ha també una seducció de dominació, que és un joc en què algú pot posar en joc estratègies de la seducció lúdica, i les pot pervertir, amb l’objectiu d’obtenir un profit individual de l’altra persona, que a més (si pot ser) ha de quedar convençuda que ha fet el que ha fet per voluntat pròpia.

Els subjectivistes dominadors es coneixen, ben sovint, justament, per les seves defenses apassionades de la seducció —i de les «sensacions» personals— com a forma d’interacció social i professional; sovint com a forma de distracció sobre els mecanismes coactius que finalment activen, sense haver de fer-los explícits.

I encara una altra cosa: potser la que més m’importa, que és rescatar —diferenciar— l’ambigüitat i la contradicció hermenèutiques de les urpes de l’ambigüitat i la contradicció subjectivistes. És a dir, diferenciar una constatació humil (d’humilitat davant d’allò irreductible, ja no més aclarible) d’una instrumentalització tramposa.

Em sembla que ja ho he deixat dit: l’individualista subjectivista usa l’equivalència del valor de veritat (de la correspondència amb la realitat) de qualsevol expressió —i, per tant, instrumentalitza l’ambigüitat i la contradicció— per escapar de la responsabilitat dels seus enganys.

I no, no ho fa directament qüestionant la seva responsabilitat, sinó amb una generalització contundent: desacreditant la idea mateixa de l’engany, de la mentida. En síntesi: si tot pot ser ambigu i contradictori, ningú no menteix ni enganya.

Efectes d’això: el mentider guanya un espai de legitimitat social i un autoveredicte permanent d’innocència. I els enganyats han de refugiar-se en la suspensió de les seves percepcions, o han de trencar la relació amb els mentiders, aïllar-se.

Devastació moral, en qualsevol cas.

En una altra òrbita —en un altre univers— hi tenim l’hermenèutica pluralista de què parlava, que interpreta el món, i que interpreta els textos que s’hi poden llegir. L’hermenèutica ha d’aspirar a la claredat, a la intel·ligibilitat, i ha de fer un esforç —tots els esforços— per determinar què és unívoc i inequívoc, què té un determinat sentit i no un altre.

Al final d’aquests esforços, l’activitat hermenèutica trobarà textos —i realitats— irreductibles, perquè expressen contradiccions experiencials (que la ciència no arriba a escatir) o perquè revelen una ambigüitat més suggeridora que ocultadora de la naturalesa de certes formes de consciència: una ambigüitat necessària.

Aleshores, quan passa això darrer, és que l’hermenèutica (una interpretació hermenèutica concreta) ha topat amb l’Art, i que pot explorar el millor de si mateixa.

20 d’agost, a bord del ferri ‘Florencia’

Som a alta mar després d’haver estat navegant tota la nit. He estat temptat d’abandonar aquesta recerca, aquest rescat de la meva ànima, i especialment he tingut la temptació d’abandonar aquesta paraula (ànima), perquè he viscut la sensació que hi havia confiat d’una manera massa intuïtiva. I tot i que és clar que en cap moment m’estic confiant a l’ànima religiosa contraposada al cos, la presumpció de l’existència de l’ànima potser m’allunyava del veritable objecte d’aquesta escriptura indagatòria, ja sigui la meva identitat (terme que no m’agrada gens, que em sembla erroni i equívoc si s’aplica més enllà del fet mateix de saber qui ets, de reconeixe’t, o més enllà de les patologies en què aquest reconeixement no es produeixi), ja sigui la meva ipseïtat (és una proposta d’Aracil, aquest terme; per mi, es correspon millor amb aquest discurs sobre l’un-mateix que anomenem també el self o l’autoimatge), ja sigui la meva ideologia, ja sigui la meva filosofia de vida, ja sigui la transcripció del meu diccionari de sentits.

L’ànima, d’alguna manera, és la interacció d’aquestes i d’altres realitats, però ho és d’una manera que no n’és estrictament la suma, i d’una manera que cap d’aquestes realitats (simbòliques, lingüístiques, la majoria) actua en les nostres vides com ho fa la nostra ànima, que compleix una funció específica, intransferible: no la sé descriure encara amb precisió, però temptativament puc aventurar que té a veure amb l’autoenamorament, amb la lubrificació de les relacions amb el món i amb els altres (una altra metàfora de l’ànima, com un canvi d’oli en un motor; no és el motor, però permet que la màquina funcioni bé, no es quedi clavada, suporti les friccions), amb la preparació de la nostra mirada sobre els altres i sobre el món, amb la preparació també del nostre llenguatge —a l’hora d’expressar-se i a l’hora d’entendre— per poder actuar més enllà, i més endins, més a fons, de les literalitats referencials preestablertes.

L’ànima allibera el llenguatge, el fa possible com a instrument creatiu —aleatori, capaç de recórrer camins no fressats— de coneixement.

En fi, creia que hauria de renunciar-hi.

Aquests dies m’havia establert una moratòria lectora, amb l’objectiu de no omplir-me de més coses. Però en el moment just m’he posat a llegir un assaig de la neuròloga italiana, premi Nobel de Medicina, Rita Levi-Montalcini. És un llibret, publicat el 1996, que es titula Senz’olio contro vento, i recull una desena de peces en què l’autora reflexiona —els recorda, o hi dialoga literàriament— a l’entorn de deu persones que ha conegut.

Una d’aquestes peces està dedicada a Primo Levi, a qui escriu una mena de carta pòstuma d’una bellesa elegant, sòlida: «Il tuo segreto è la straordinaria capacità di far rivivere la realtà vissuta e sofferta con milioni d’altri nei lager nazisti, senza far provare in chi legge totale sfiducia nel genere umano».

M’agrada comprovar que no sóc l’única persona al món que juga a fer-se cosins falsos; pel que sembla, pel que la doctora diu, els dos Levi van decidir que eren cosins. També m’ha agradat veure l’aplom i la senzillesa amb què Levi-Montalcini nega la hipòtesi del suïcidi raonat de Primo Levi (com a conseqüència, es va dir, de no haver pogut superar l’horror que havia viscut quaranta anys abans), i defensa una lectura més mèdica, lligada als efectes de desconnexió de la realitat —i dels seus perills quotidians— que la depressió, la malaltia que el torinès patia, comporta en els circuits cerebrals.

En un altre moment, Rita Levi compara mentalment dues fotos del seu cosí triat —una al camp nazi, i una de ciutadà burgès—, i hi troba la mateixa mirada en totes dues, i la vincula a una «sostanza immateriale», a una «formidabile forza interiore», que hauria estat, afirma, allò a què Primo Levi deuria la seva supervivència contra l’anul·lació a què el sotmeteren.

Entre cometes, Levi-Montalcini dóna nom a aquesta força interior. En italià: «anima».

Vet aquí. La premi Nobel italiana —una científica humanista, en una tradició que cal estimular i aplaudir— em forneix de l’argument d’autoritat que em faltava, i me’l dóna sobre una base moral fonamental.

En diàleg impossible (possible pel que fa a les idees) amb el seu cosí de l’ànima, la doctora ofereix resposta: «La tua autobiografia termina con una frase che a molti può suonare blasfema: “C’è Auschwitz, quindi non può esserci Dio”. Sul dattiloscritto, a matita, hai aggiunto: “Non trovo una soluzione al dilemma. La cerco ma non la trovo…”. Se tu sostituisci a un Dio antropomorfo, che premia i buoni e punisce i cattivi, l’imperativo inciso nel programma genetico dell’Homo sapiens, che il bene ha il premio in se stesso, e il male ha il suo castigo, il laico e il credente troveranno la risposta che cerchi».

Al pròleg del volum, Rita Levi-Montalcini explica què tenen en comú els deu personatges que ha escollit per al llibre: hi parla de «l’impegno e il coraggio di affrontare “senz’olio e contro vento” le incognite e i pericoli nel mare della vita».

I afegeix: «In nessun caso è prevalsa la fatalistica inerte filosofia di adeguarsi passivamente a quello che è stato definito il “mestiere di vivere”».

Acabo. Diu: «Esemplari della specie umana, quali quelli descritti, riscattano con il loro operato i turpi delitti dei pochi e la viltà dei molti».

20 d’agost, encara a bord

No ho teníem previst però ahir vam anar a Pisa a passar calor i a visitar el Campo dei Miracoli.

I sí: la torre —el campanar— està inclinada.

I sí, m’adono que reservar l’aparició de l’ambició clàssica a les obres i els temps de l’anomenat Renaixement és una ficció conceptual que no se sosté, sobretot al davant de la majestuositat i l’elegància d’aquests edificis romànics, plenament medievals. Tota la llegenda sobre l’esperit tosc, fosc i clos, de l’edat mitjana és no res (o una part d’un tot més ampli i divers) quan es contempla la virtuosa lleugeresa —no frivolitat— del Camposanto, o l’aèria circularitat —elevada, contínua, fluida— de l’interior del baptisteri.

Molta calor, molta gent (comptats nosaltres). Vam tornar a Livorno amb cotxe per la costa, però no vam poder veure ni el mar ni les platges, segrestades per una munió de tanques de banys privats que ens en separaven; vam sopar, i ens vam embarcar al ferri, tard, de nit.

Abans-d’ahir la jornada va ser més distreta. Després de banyar-nos i emmandrir-nos a la piscina de La Quiete, vam baixar a la marina de Cecina. El Leopoldo ens havia recomanat anar a la pineda, una àrea protegida enganxada a la línia de la costa de prop de deu quilòmetres, uns arbres que hi van ser plantats després que, al segle XVIII, es dessequessin els pantans o aiguamolls de la zona, per evitar el paludisme. Vam fer un bany ràpid al mar, i vam tornar a La Quiete.

Ens havíem citat, per coneixe’ns finalment en persona, amb el nostre cicerone a distància, el Leopoldo Papi, a la seva bodega familiar, que era a tocar de l’agriturismo on ens havia hostatjat. Com que sabíem que li agradava molt L’Agorà, el restaurant de La Quiete, li vam proposar de sopar-hi junts; el volíem convidar per agrair-li tot l’ajut i tots els suggeriments del viatge. (La cosa, al final, va anar una mica diferent, però.)

En fi, vam visitar l’azienda Pakravan-Papi, i vam conèixer el Leopoldo, i ens va presentar el seu pare, un charmant i afectuós home de món, i ens va organitzar un tast de vins de la casa: un blanc amable, un negre saborós fet amb el raïm autòcton (el sangiovese, la sang de Júpiter), i el Cancellaia del 2007 —molt millor que el Cancellaia de les primeres anyades que ja havíem tastat al mateix restaurant, fruit de ceps de més edat—, un vi que ja ha tingut l’honor de ser incorporat al catàleg dels cinquanta millors caldos italians.

N’estan orgullosos; van recuperar les terres familiars —dedicades als cereals en els últims decennis— i les van tornar als ceps i al raïm a principi d’aquest segle XXI. Fem un passeig per la finca i ens mostren els dos casalots —obra civil, d’enginyers— de final del segle XVIII que estan rehabilitant per fer-ne apartaments. Es tracta, precisament, dels habitatges per als obrers que van dessecar els terrenys de l’actual pineda de Cecina, que vivien a dalt del turó per evitar els aires malsans dels pantans.

La panoràmica és esplèndida, per molt que la broma que la calor ha alçat ens enterboleixi la visió de les muntanyes de l’illa d’Elba, i no ens permeti veure —com ens asseguren que és possible— la costa de Sardenya.

Sí que veiem la posta, l’inici de la posta.

Finalment, soparem amb el Leopoldo, un jove educat i cordial, però serem nosaltres els que ens afegirem a la taula dels Papi, que són disset —entre parents i amics— i que volen que ens hi apuntem.

Ens hi apuntem, i ens trobem sopant amb una colla de toscans (i torinesos) riallers i acollidors. Primer, uns antipasti de la casa, amb bruschette de fetge de pollastre i tot d’altres coses, i on descobrim la pappa, una mena de pa amb tomàquet amb consistència de pa aixafat. Després compartim tres tipus de pasta: uns nyoquis amb cansalada viada i emborratxats amb vodka, pappardelle di funghi (petició del Leopoldo) i maltagliati de llebre (petició meva). I acabem amb senglar estofat i una bistecca fiorentina, que el Leopoldo talla i que es reparteix entre els nens (que han estat jugant i corrent fins ara) i els grans.

Cuina popular, molt ben preparada, amb la pasta feta a casa i la caça obtinguda als boscos dels voltants. I el vi, begut davant de les vinyes.

El cunyat del Leo és un mestre de fer volar converses, i riem molt. Compartim la ironia com a joc de relació humana; el Leo, com a solter tronera, assumeix el paper d’ase dels cops, amb molta esportivitat i simpatia. És un joc que em fa sentir a casa. La ironia dolça és filla de la subtilitat, i tenir-ne i posar-la en joc (mai en contra de ningú, per molt que a tots ens vagi tocant el rebre per torns) demostra saber que l’important no és el que es diu, sinó el que es viu.

La relació humana per damunt de les paraules; som paraules, i són l’únic que ens uneix, els signes, els significats compartits, la cultura. De tant en tant, la Chiara —la germana gran del Leopoldo— ens fa de traductora; ha estat diverses vegades a Salamanca per estudiar, i parla un castellà límpid. Surt el menjar com a tema, surt el futbol, surt l’hora que tornarà a casa aquesta nit el Leopoldo; res i tot. Per postres ens diuen si volem crema catalana. És una provocació, i l’accepto.

Però el cambrer —incòmode i honest, molt jovenet— s’hi nega enèrgicament, fins i tot quan el senyor Papi —amb autoritat cordial— li demana que la porti: «No», insisteix, «¿com voleu que sigui millor que la d’ells!».

La senyora Papi (o Pakravan, que és iraniana) s’interessa per la política espanyola i ens repeteix aquella frase trista que tants altres italians ja ens han dit: «Fa vint anys que en aquest país no s’hi fa res. Tot és ple de, i controlat per, vells de cabells blancs; no hi ha joves». Ella té els cabells blancs; el Leo, còmplice, assenteix.

Una estona abans, la conversa amb ell, més recollida, ha anat a parar a la duresa de la Segona Guerra Mundial a la zona, italians contra italians; com haver fet reunir tot un poble al dins d’una església per, un cop plena de gent, calar-hi foc. Un dels comensals —un dels amics dels senyors Papi— és un partisà conegut, ens diu.

M’alegra sentir que els historiadors italians comencen ja a parlar del conflicte en termes de guerra civil; li dic que és increïble la impunitat amb què s’oblida que va ser una guerra d’alemanys contra alemanys, d’hongaresos contra hongaresos, de francesos contra francesos, sí, una guerra civil europea. Li comento, per associació d’idees, que vaig conèixer Rita Levi-Montalcini a Barcelona fa més de vint anys, i que m’agradaria saber si encara és viva. «Sí!», em diu, «és una referència moral del país; deu tenir prop de cent anys, i encara té una lucidesa magnífica». Parlem dels seus llibres. Ens recomana que descobrim també l’astrònoma Margherite Hack, i per entendre el Renaixement italià ens diu que busquem l’autobiografia de Benvenuto Fellini. Bé.

Tres coses més, soltes.

Una frase del cunyat del Leo: «Sóc del Torino; o sigui, sóc de tots els equips que juguen contra la Juve».

Un gest del seu pare: al vespre, durant la visita a la bodega, mentre contemplàvem el Tirrè, s’ha ajupit i ha recollit un manat d’herbes d’olor i, amb naturalitat seductora, l’ha donat a la meva Ella: «El Mediterrani és això», ens ha dit.

I tres: sortint de la bodega, hem trobat una dona —una masovera—, i el Leo ens l’ha presentada: «Ella és la que fa que tot això funcioni». I m’ha sortit: «O sigui, l’ànima de la casa». Han somrigut, tots dos.

L’ànima: la masovera.

21 d’agost, Gràcia

La rentadora centrifuga, i tots els envasos de detergents diversos que té al damunt se sacsegen rítmicament com en un ball sincopat, un ràpid bebop.

Som a casa i fem maquinades, estenem roba, descansem, organitzem amb la família aquests dies de final d’agost.

Ahir a la nit vam sopar amb la Tanja, que avui ha marxat amb la Sara cap a Brussel·les, abans de tornar a Belgrad. Han estat uns dies a casa, i la Tanja ha vist els llibres sobre Cerdà que tenia a la taula, i ha aprofitat per llegir alguns articles; ha fet molts anys de guia turística de russos i polonesos, i Barcelona és una de les seves passions.

Ben sopat hem fet una cervesa en una terrassa, i per davant nostre —com si visquéssim en un poble— ha passat la Rita, l’amiga torinesosiciliana que ens ha organitzat el contacte amb el Leopoldo.

Diu que se’ns veu a la cara que el viatge ens ha anat bé. Li diem que l’esperen a Riparbella, i que val molt la pena l’escapada als turons de vinyars.

La Rita marxa; du una pizza que se li refreda.

I ens acomiadem de la Tanja per una altra temporada.

A casa em costa dormir i repasso els canals de la tele. Miro un partit de tennis, i és impossible realment arribar a totes les pilotes.

La meva Ella, al barco, em deia que he de trobar, donar, una sortida al tema de la traducció teatral que m’han destrossat, que ningú més no sabrà resoldre-ho. Li dic que sí, que puc maquillar-ho, però que al final només tinc dues opcions: o perdre, o deixar-me guanyar.

Perquè el joc és aquest, i jo no tinc el poder de decidir a quin joc jugo.

Puc decidir no jugar-hi, i puc decidir si manifestar l’enfrontament, enfrontar-me i perdre, o si permetre la il·lusió que és un pols entre iguals i, amb habilitat i talent (no és fàcil, si no tens un do natural per fer-ho), deixar-me guanyar. Esportivament.

Hi ha una tercera opció, és clar, que és la pitjor, i és la que acostumo a practicar darrerament, que és haver de perdre i alhora deixar-me guanyar.

Aquests polsos són un joc pervers, perquè qui té el poder no l’exerceix formalment; al contrari, espera que sigui el subordinat (jo, en aquest cas) qui se l’autoapliqui, qui actuï de tal forma que no faci necessari explicitar que aquella és una relació de poder.

Això, que ja és a Txèkhov per exemple (amb el pobre oncle Vània al capdavant, de sant patró dels humiliats), és una de les grans troballes discursives fixades per la cultura empresarial neoliberal: al darrere d’eufemismes que semblen fruit d’una filosofia col·laboradora i participativa («implicació del treballador», «actitud proactiva», «capacitat d’iniciativa», «empowerment»), el que s’hi amaga és el tabú del poder exercit.

Cadascú ha de fer el que se n’espera (allò que no se li ordena, però que és una ordre), i ho ha de fer com si se li hagués acudit a ell mateix, i escenificant que es tracta de l’opció millor; la bona. No una opció bona entre alternatives possibles, sinó «la bona», l’única.

Finalment, tota la xerrameca sobre els estils de direcció, en el fons, acaba sent la màscara d’aquesta impostura; substituir la «direcció per instruccions» per una «direcció per objectius», o la sofisticada i refinada «direcció per valors», no és més que transferir responsabilitat sense transferir poder; no és més que assegurar la dissimulació d’una relació jeràrquica que pot prescindir de mostrar els mecanismes coactius que conté.

Altre cop, estratègies d’autoindulgència; de falsificació de la innocència.

No és estrany que els gestors que amb més abrandament han defensat aquesta ideologia organitzacional han estat «gent d’esquerres», que apliquen i reciten la lletra de la cançó, i fan veure que no en senten la música. Eh, i parlo de gent benintencionada, no ho nego (jo mateix he jugat aquest joc amb entusiasme), però també parlo d’aprofitats, que els falta temps per apuntar-se al joc del poder innocent, un joc que mai no acceptaran estar jugant.

I finalment, als manats, ens queda l’opció de perdre, o de deixar-nos guanyar.

La gran metàfora d’aquesta perversió és la novel·la de Kazuo Ishiguro, El que queda del dia, o Les restes del dia; en aquest joc del poder amablement consentit i ocultat, només hi queda espai per a la dignitat del majordom. Per a la dignitat del deure complert, sense fer-se preguntes sobre la legitimitat, o l’honorabilitat, o la moralitat dels principis i de les accions dels amos.

La supervivència moral del majordom se sosté sobre la ignorància d’allò que no necessita saber per fer bé la seva feina.

Entremig, és clar, la vida s’escola, i l’espai per a l’ànima es fa petit. L’ànima és un colom espantat, que ja no sap sortir quan li obren la finestra.

Els poderosos no necessiten tenir ànima; els basta, de tant en tant, fer veure que en tenen.

I entre els poderosos i els humiliats, un tou de «càrrecs intermedis» (generalitzo el terme) que intenten la filigrana de la dignitat —sovint amb èxits, parcials però que cal aplaudir, celebrar, i agrair— o que viuen immersos en la confusió de no saber què són.

Les relacions humanes enteses com un pols, jugades com un pols. O perds, o et deixes guanyar.

I si (ocasionalment) guanyes tu, és al preu que algú altre hagi perdut o s’hagi deixat guanyar: no esperis l’afecte, ni la solidaritat, ni la companyia d’algú a qui has derrotat.

Això sí: si és un bon perdedor (algú que sap perdre amb estil), et farà creure —o t’ho permetrà— que és feliç d’haver estat obsequiat amb la teva victòria.

Però si guanyes, i no vols ser un cretí, has de saber què hi perds.

¿Hi ha alternativa?

Sí, és clar, jugar a un altre joc: deixar espai a l’ànima dels altres, quan vulguis, honestament, una pauta de relació, fluida, de cooperació, feta en comú. Inter pares.

Si no, el més digne és perdre, i deixar clar que has perdut. Però això té un preu també: ningú no t’ho perdona.

I deixes de guanyar diners, i perds possibilitats (de ser, de fer). I esdevens un estrany, un desequilibrat; un oncle Vània.

Trets d’escopeta a l’aire.