HISTÒRIA D’AMOR 1988

Dues dones joves seien davant per davant en una taula a la cafeteria de la Terminal Tres de l’aeroport de Heathrow. Eren a la part que queda més elevada, que és com un petit escenari. La Sybil havia anat directament a aquella zona, tot i que hi havia taules buides a la part baixa, menys visible.

Eren germanes, totes dues ben ossades, robustes, de cara ampla i trets discrets. De tota manera, la Sybil, tot i ser normal i corrent, duia un maquillatge espectacular, cabells rossos, curts, una roba que es feia mirar. Era d’aquelles espectaculars, com una artista de pop. Ningú no s’hauria fixat en concret en la Joan, que seia admirant la Sybil i reflectint que es creia allò de Londres, si més no el que veia aleshores: eren del nord d’Anglaterra i donaven molt de valor a aquell patrimoni sòlid, molt més que a tota altra cosa que pogués produir el frívol i malmès sud. Formaven part de l’antiga tradició de les dues germanes, la guapa i la llesta, així els havia conformat la infantesa: la Joan, llesta, la Sybil, guapa. Però totes dues eren noies llestes, atractives i treballadores que perseguien les seves oportunitats amb enginy.

La Joan deia:

—Però si només tens vint-i-dos anys. Que no deies que t’ho agafaries amb calma?

Era la germana gran, tenia vint-i-quatre anys.

La Sybil, amb la seva veu forta i despreocupada, que tothom havia d’escoltar sempre, deia:

—Escolta, maca, que mai no en trobaré cap com l’Oliver, n’estic segura.

La Joan va somriure, a posta. Va aixecar les celles. La Sybil li va fer una ganyota, reconeixent el posat de la germana gran.

No tenien cap necessitat d’apressar la conversa. La Joan se n’anava cap a Bahrain, on tenia una feina de secretària en una empresa mig americana i mig anglesa. Acabava d’arribar de Yorkshire i li quedaven tres hores abans d’agafar el pròxim avió. La Sybil li havia dit que és clar que aniria a Heathrow per estar amb la seva germana, no, era igual, aquell dia no aniria a treballar. Havia arribat a Londres feia dos anys i n’havia pres possessió a l’acte, bo i aconseguint —qui sap de quina manera— un cotxe de segona mà, i li era ben igual anar-se’n a l’aeroport a les sis del matí o a les onze de la nit per fer una xerrada amb uns amics que estaven de pas o passar per unes quantes festes en una mateixa nit en llocs que podien quedar tan apartats com Greenwich o Chiswick. Havia arribat a Londres per fer de secretària, però havia decidit que el treball ara aquí ara allà li interessava més. D’aquesta manera, un provava tot tipus de feines, coneixia una pila d’homes diferents, i quan se li presentés un treball que li convingués, s’hi podria aposentar. Si més no, això és el que havia dit fins feia poc.

—Recorda que tot això ho deies d’en Geoff —va dir la Joan, sense posar-hi un aire desagradable però deixant les coses al seu lloc.

—Valga’m Déu! —va fer la Sybil—. Si llavors era una criatura.

—Divuit —va respondre la Joan.

—Molt bé! D’acord! I ja sé que et semblarà estrany, però l’Oliver i jo estem fets l’un per a l’altre.

—Ho ha dit ell, això?

—Em fa l’efecte que és el que tocarà… casament, criatures, hipoteca, tota la pesca.

Aquella veu forta i segura cridava l’atenció i la Joan se sentia violenta. Com l’havia fet sentir sempre la seva germana.

Li va dir en un to baix i tallant:

—Sybil, em vas dir que s’havia acabat tot amb l’Oliver.

—Sí, ja se que t’ho vaig dir —va respondre amb veu alta—. Em va dir que no es volia tornar a casar. Li agradava sentir-se lliure. I va desaparèixer. Vaig estar mesos sense veure’l. Em va destrossar el cor. Quan em va tornar a venir al darrera, li vaig dir: «M’has ben destrossat el cor un cop, de manera que ara m’hauràs de perseguir, jo no t’aniré pas al darrera. No faré pas com quan ens vam conèixer» —va explicar la Sybil.

I va llançar una mirada per allà al voltant per comprovar que el públic continués estant al cas.

La Joan va rumiar tot allò. Després li va preguntar:

—Però quan siguis casada, l’acompanyaràs en els viatges que fa a l’estranger?

L’Oliver havia de viatjar molt per a l’empresa, es passava més temps a fora que a Londres.

—No. Bé, alguna vegada, sí, si va a algun lloc interessant, però li organitzaré una llar a Londres. No, faré d’esposa de debò —va insistir, davant del somriure burleta de la seva germana.

—A tu sempre t’agraden els extrems.

—I això que té d’extrem?

—Que no veus que això és desmesurat? En fi, l’última vegada em vas dir que cada cop que sortia a l’estranger n’agafava una de diferent.

—Sí, ja ho sé. La setmana passada era a Roma i estic segura que se’n va anar amb alguna, i això que no me’n va dir res i jo no l’hi vaig preguntar. Perquè no n’haig de fer res… —La Joan se la mirava tan divertida que la Sybil va haver de continuar amb l’efecte del crit contra el soroll—: Sí. Però després em va confessar que se n’havia anat al llit amb algú i se’n sentia culpable. Per mi. I jo m’he sentit culpable cada cop que me n’he anat al llit amb algú que no fos ell des de la primera vegada que me’n vaig anar amb ell.

—Noia —va sospirar la Joan—, m’imagino que això és prou determinant.

—Sí, a mi també m’ho sembla. I tu i en Derek, què? T’esperarà fins que tornis de Bahrain?

—Ell diu que sí, però jo tinc els meus dubtes.

Es van somriure l’una a l’altra.

—Si n’hi ha a cabassos —va dir la Sybil.

—Ell està bé. De fet, jo en tinc trenta mil d’estalviades, és a dir, suposant que les aguanti. Com que tampoc no podré gastar…

—Així serà independent.

—Sí. De seguida que torni compraré una casa.

—Molt ben fet. I l’Oliver i jo en busquem una. Diumenge passat en vam estar mirant. És divertit mirar cases. N’hi havia una que em sembla que a ell ja l’hauria convençut, però jo li vaig dir: «No, si hem de pujar d’estatus, fem-ho bé. No en tenim prou, amb aquesta casa. Nosaltres anem a més», li vaig dir. Perquè ell hi va, a més. Puja com l’escuma a l’empresa, i cada dia és més bon partit.

—Sempre deies que et casaries per diners.

—Sí, ho deia, i ho dic. Però no m’hi casaria si no tingués aquesta sensació amb ell.

—Però aquesta sensació la tens perquè és tan bon partit? —va preguntar la Joan rient.

—Probablement. Però i què?

—T’hi casaries si fos pobre?

Les dues germanes s’havien fet endavant, havien acostat les cares i reien d’allò més divertides.

—No, no m’hi casaria. Jo haig de tenir diners. Que et penses que no em conec?

—Tant de bo sigui veritat —va dir la germana gran, seriosa tot d’una.

Mentrestant, la gent del voltant somreia amb allò d’aquelles dues aventureres, segur que amb la sensació que s’haurien de sentir estranyats o una cosa així.

Hi va haver un moment de silenci, mentre els servien cafè, croissants, suc de fruita.

Aleshores, tot d’un plegat, la Sybil va anunciar:

—I tots dos ens farem la prova de la SIDA. —La gent que escoltava va aturar el somriure, tot i que continuava atenta—. Ho vam decidir tots dos, alhora. Jo vaig ser la primera de dir-ho i vaig descobrir que ell també hi havia pensat. Es va ficar al llit amb una pila de gent després de divorciar-se, i jo Déu n’hi do d’ençà que vaig arribar a Londres. I com que no se sap mai… De tota manera el problema és que jo ho faré per la privada, perquè si vas a la Seguretat Social queda enregistrat i tothom se’n pot assabentar. I semblaria que fos una cosa que et preocupés.

—I resulta car.

—Sí. I la veritat és que no m’ho puc permetre, no tinc pas els diners, però l’Oliver sí i ja m’ho pagarà.

La Joan va somriure.

—Realment has trobat la manera perquè es responsabilitzi de tu.

—Doncs sí.

—I què fareu si n’hi ha un que dóna positiu?

—Ui, estic segura que cap no ho resultarà! Tots dos som més hetero que allà on els fan. És clar que no se sap mai. Ens volem curar en salut. No, ens farem les proves i ens entregarem l’un a l’altre el certificat. —Se li veia el rostre suau i somiejador, curull d’amor. Per primer cop s’havia oblidat del públic.

—Doncs sí —va fer la Joan, bo i prenent uns glopets de cafè—, deu ser una manera com una altra.

—Significa molt més que no pas un anell de prometatge, vull dir que és un compromís de debò.

—Així doncs, et serà fidel?

—És que jo li hauré de ser fidel a ell!

La cara de la Joan donava a entendre que allò no era pas el mateix. Després, per punxar-la, li va preguntar:

—Fidel per sempre?

—Sí… dona… si més no fins que es pugui. Ara mateix, tal com ho veiem, no ens en volem anar amb ningú més. Escolta, quin sentit té arriscar-se?

Va donar un cop d’ull general però el públic ja no estava atent. Aquella gent ja parlaven entre ells. Si aquella era la manera que feien servir per mostrar la reprovació, la veritat…

Faltaven dues hores i mitja.

La Sybil va alçar la veu.

—També ho vam provar amb preservatius, però no sé pas com s’ho fa la gent perquè els funcioni. Ens vam fer un tip de riure tan gran que al final vam decidir posar-nos a dormir.

—Xissst —va fer la Joan, angoixada—. Xissst.

—Per què? Què passa? No, ja t’ho diré, si la seguretat de la nació ha de dependre dels preservatius, la veritat…

Aleshores, un jove que havia estat assegut prop d’elles, escoltant, es va aixecar perquè li havia arribat l’hora d’anar-se’n cap a una banda o altra del món. Va donar uns copets a l’espatlla de la Sybil bo i dient:

—Si no aconsegueixes trobar el truc dels preservatius, només has de fer que dir-m’ho… No, no, quan vulguis, serà un plaer!

Aquelles paraules no havien estat ni de bon tros una invitació, més aviat constituïen un rebuf públic, i el seu rostre reflectia l’expressió que hi posa el qui vol deixar les coses al seu lloc. Ara bé, de la porta estant, els va dirigir una mirada i una rialleta abans de desaparèixer del tot amb una salutació amb la mà. La Joan i la Sybil es van mig girar per veure’l marxar. Semblaven dues adolescents; les mans els mig cobrien uns somriures escandalitzats i exultants.