A FAVOR DEL METRO

En un petit establiment de tabac i llaminadures de fora de l’estació de metro, l’indi de darrera el taulell s’ha embrancat en una exaltada conversa amb un jove. Estan tots dos tan enrabiats que els clients que tenen intenció d’entrar-hi canvien de parer.

—Em van ben masegar el cotxe, hi van passar tan a frec que poc que no se m’enduen tota la pintura del costat. Els vaig veure com ho feien. Jo era a la finestra, encara sort, la veritat. Reien com gossos. Després van fer mitja volta i passant per l’altre costat en van aixecar tota la pintura. Van sortir d’allà com esperitats. Em van veure a mi allà a la finestra i es van fer un tip de riure.

—T’hi hauràs d’encarar tu mateix —diu l’indi—. El mes passat van deixar ben guapa la botiga del meu germà. Li van ficar papers encesos a la bústia. Va tenir sort que no se li calés foc a tota la botiga. La policia no hi va fer res. Ell hi va trucar i després va passar per la comissaria. Res a fer. De manera que vam esbrinar on vivien, ens hi vam acostar i els vam aixafar el cotxe.

—Sí —diu l’altre, que és blanc, no és indi—. La policia no hi vol saber res. Ja els ho vaig dir, que havia vist com m’ho feien. Anaven torrats, vaig dir. «I nosaltres què vol que hi fem?», va dir la policia.

—Ja t’ho diré jo el que has de fer —diu l’indi.

Jo m’estic allà tota l’estona i ningú no em fa cas. Estan massa enrabiats per pensar si algú els sent i, per tant, si els pot denunciar. Aleshores el jove blanc, que pot treballar a la construcció o de xofer, diu:

—Trobes que hauria de fer el mateix?

—Agafes un bon martell o una palanca i cop al seu cotxe, si saps on viuen.

—Més o menys en tinc idea, sí.

—Doncs ja està.

—Sí, ja està. —I se’n va, per bé que ha de tornar a buscar el tabac que havia anat a comprar, ja que amb tantes enrabiades se n’havia oblidat.

L’indi em serveix a mi. Du el pilot automàtic, les mans li treballen, el cap el té en un altre lloc.

Mentre surto, «Gràcies», em diu, i després, continuant l’altra conversa:

—Doncs ja està.

Al nostre barri, els botiguers indis protegeixen la botiga de nit amb un filat atapeït, que sembla una cota de malla, i no ho fan pas solament els indis.

Ara sóc en una floristeria, a la vorera. És un establiment de vorera, perquè la florista hi col·loca les plantes, unes disciplinades fileres de testos, de plantes optimistes, ambicioses, ja que és el temps de les plantes de planter, dit d’una altra manera, final de la primavera. Un lliri que floreix ben bé un mes abans del compte deixa anar una olor més intensa que la pesta del trànsit que va martellejant en aquell carrer principal del nord tot el dia i la meitat de la nit. És una via desagradable, de les que, quan vas amb cotxe, mires d’evitar, perquè per uns centenars de metres t’hi estàs mitja hora.

No fa pas tant, el punt on em trobo ara marcava el final de Londres. Ho sé perquè una vella em va explicar que allí mateix ella agafava cada diumenge un autobús que valia un penic per anar a Marble Arch. És a dir, tal com deia ella, «quan tenia un penic a mà, dels que estalviava dels sopars, i ho esperava amb candeletes tota la setmana. Tot allò eren camps i rierols; ens trèiem les sabates i les mitges, ens assèiem amb els peus a l’aigua i contemplàvem les vaques. Se’ns acostaven i ens miraven. I els ocells, que n’hi havia un gavadal». Això passava abans de la Primera Guerra Mundial, aquell període que descriuen els llibres de memòries anomenant-lo l’Edat d’Or. Encara pots trobar en alguna papereria postals fetes a partir de fotografies d’aquest carrer de fa cent anys o més. Sempre ha estat un carrer pobre, i continua sent-ho, fins i tot en aquesta època concreta de pau i abundància. Ben poca cosa ha canviat, malgrat que els aparadors són més cridaners, els veus plens de roba barata i llampant, i també hi ha una gasolinera. A les postals veus uns edificis modestos, tancats en si mateixos, que tenen a la planta baixa una botiga d’aquelles que fa molt que s’han extingit, on s’atenia de manera individualitzada la clientela. A fora, traslladats de darrera el taulell per arrodonir la panoràmica, hi veus homes amb barret de bolet o davantals de botiguer; quan hi ha una dona, sempre porta un barret d’aquells que afermen una inflexible respectabilitat, que és l’atribut necessari dels pobres. Això sí, només a uns centenars de metres cap al nord-oest, la meva amiga seia els diumenges amb els peus en els rierols, mentre les vaques s’aplegaven allí a prop. «Ui, l’aigua era tan freda que et tallava la respiració, però de seguida te n’oblidaves, i aquell era el millor dia de la setmana». A uns centenars de metres cap al nord hi havia un molí. Una altra dona, més jove que la primera, em va dir que es recordava del molí. «El Camí del Molí, en deien així perquè aquí hi havia hagut un molí. Però el van enderrocar». I es tracta d’un edifici del qual ningú no tindria notícia si no sabés què hi ha ara en el seu lloc. Si haguessin deixat el molí dempeus ara n’estarien ben orgullosos, i ens cobrarien per entrar-hi a veure com eren les coses.

Entro a l’estació, compro un bitllet en una màquina que gairebé sempre funciona i pujo una llarga escala. Abans allí hi havia uns lavabos decents, però ara els han tancat perquè tan bon punt els arreglen n’hi ha que els tornen destrossar. Hi ha una bona sala d’estar amb calefacció, però gairebé sempre, una finestra trencada, i tot ple de pintades. Què diuen els joves quan destrossen tot el que poden?, perquè són els joves els qui ho fan, normalment homes. I tampoc no és que siguin uns desgraciats perquè passen desgràcies, perquè no fa gaire vaig anar a veure una universitat famosa del nord, on tenen vint sol·licituds per cada plaça, on el noranta nou per cent dels que acaben la carrera allí troba feina en el termini d’un any. Són joves privilegiats, i s’organitzen una vida social animada i imaginativa que els seus mateixos professors admiren per no dir que envegen. I en canvi ells també ho destrueixen tot, és a dir que no és únicament la típica grolleria dels qui no tenen carrera, els nois sempre seran nois, sinó el que sembla una necessitat de destrucció sistemàtica. Quina necessitat? Qui sap!

A l’estació, esperes el tren en una andana que queda molt per damunt de les teulades i on les capçades dels arbres queden a la teva altura. Tens la sensació de créixer cap al cel. El sol, el vent, la pluja t’arriben sense la mediació dels edificis. Emocionant.

M’agrada viatjar amb metro. Aquesta és una afirmació provocadora. Tot el dia sento, llegeixo: «No suporto el metro». En un llibre que acabo d’agafar, l’autor diu que gairebé no l’agafa mai, i que una vegada que ho va fer per recórrer tres o quatre parades el va trobar fastigós. Una paraula forta. Si la gent hagués de viatjar a les hores punta s’entendria, però sents gent que no té ni idea de les hores punta i diu que el metro és horrorós. Aquesta és la línia Jubilee i jo la faig servir sempre. Un quart com a molt per arribar al centre. Els vagons són lluents i nous… Bé, quasi. Hi ha uns indicadors pràctics, Charing Cross: cinc minuts, tres minuts, un minut. A les andanes no hi ha pas més brossa que al carrer, sovint n’hi ha menys, o gens. «Ai, però hauries d’haver vist com eren abans. Aleshores el metro era diferent».

Conec una vella, em fa l’efecte que hauria de dir una senyora: «La gent com vostè…», i es refereix als forasters, als estrangers, tot i que jo he viscut aquí quaranta anys…, «no té idea de com era Londres. Es podia viatjar d’una punta a l’altra de Londres per mitja corona». (A l’època d’Elisabet I podies comprar un xai per uns quants penics i en temps dels romans ben segur que compraves una vil·la per una moneda de plata, tanmateix, la moneda no es devalua mai quan qui comanda és la nostàlgia). «I tot era tan net i polit, la gent era tan educada. Els autobusos sempre anaven a l’hora i el metro era barat».

Aquella dona era una d’aquelles londinenques amb totes les possibilitats al davant, havia fet la joventut els anys vint. Mentre parla, la seva expressió va recordant amb tendresa, però amb solitud, i no compta convèncer-me a mi ni a ningú. Quin sentit té haver viscut en aquesta illa paradisíaca si no s’ho creu ningú? Mentre va cantant les alabances del passat, tu veus munions de nenes maques amb llavis pastel i galtes enrojolades, amb vestits sense cintura i vores en forma de pètals, els cabells amb tirabuixons, i mentre van de pressa de festa en festa, han d’entrar dins obedients taxis conduïts per uns homes feliços d’acceptar un penic de propina. No és probable que aquestes dones arribessin tan lluny cap al nord com West Hamstead o Kilburn, i em penso que en aquella època Hampstead no estava de moda, malgrat que a les històries de D. H. Lawrence hi visquessin artistes i escriptors. El que resulta més sorprenent dels records d’aquesta època no solament és que hi haguessin diferents Londres per als pobres i la classe mitjana, per no parlar ja dels rics, sinó que els ferrovellers dels records sembla que mai no tinguin present això: «En aquella època, quan jo era petita, fregava escales. Ho feia fins els dies que nevava, descalça, de vegades amb els dits emblavits de fred, anava a la fleca a buscar el pa del dia abans, més barat, i la meva pobra mare patia l’explotació setze hores al dia, sis dies a la setmana, ai quins temps més terribles, un temps ben cruel». «En aquella època ens sentíem orgullosos de viure a Londres. Ara és horrorós, la veritat, està ple de gent horrorosa».

A la meva meitat del vagó hi ha tres blancs i la resta són negres, morenos i groguencs. O, seguint una altra divisió, cinc femelles i sis mascles. O bé, quatre joves i set persones de mitja edat o grans. Dues noies japoneses, brillants i autònomes com gats petits, seuen somrients. Segur que els que enyoren el vell Londres aplaudeixen els japonesos, als quals no se’ls veu mai, mai de la vida, malgirbats o descuidats? Probablement no: en aquell altre Londres no hi havia forasters, només anglesos, liberals, com deia Shaw, sempre chez nous, ja que l’imperi encara no havia implosionat, el món no s’havia envaït, i tot i que cada família tenia si més no un familiar a fora administrant colònies o territoris amb autogovern o fent de soldat, allò era fora, era allí, no aquí, les colònies encara no s’havien tornat contra la gent de casa.

Aquestes noies japoneses estan dins d’una bombolla invisible, miren enfora des de dins d’un món segur.

Quan vaig anar al Japó, vaig conèixer moltes senyores joves japoneses, i totes semblava que estaven entestades a mostrar-se delicioses. S’enriolaven i feien «oooh… oooh… oooh» bo i fent saltironets, encantadores, i deixaven anar uns suaus xisclets de plaer o de sorpresa. Ara bé, si les agafaves per banda, eren unes joves prou sòlides amb una perspectiva ben definida de la vida. És clar que allò tampoc no era fàcil, perquè sempre rondava pel seu voltant algun professor o tutor dedicat a tornar-les a ficar al grup, a mantenir-les en un lloc segur, en un col·lectiu.

Un jove negre seu somiejant, amb el walkman connectat a les orelles, els peus es mouen amb suavitat seguint algun ritme particular. Porta una roba més cara, més a la moda, que cap altre d’aquest vagó. Al seu costat hi ha una dona índia amb una nena d’uns deu anys. Porten uns saris que els deixen veure uns estómacs morenos i brillants com el tofe, però al damunt hi duen rebeques. Saris llampants, rebeques normals i corrents que declaren que quan has triat de viure en un fred país del nord aquest és el preu que et toca pagar. Mai de la vida s’ha vist un elegant casament més trist que el del sari i la rebeca. Seuen tranquil·les, conversant, d’una manera que et fa veure la nena com una dona. Aquests tres baixen a Finchley Road. Entren quatre americans, dos nois, dues noies, amb el seu uniforme de texans, samarreta i sabatilles d’esport. Parlen fort i no veuen ningú més. Dos d’ells s’eixarranquen tu per tu i els altres dos se situen a banda i banda d’una dona gran, alta, possiblement escocesa, que seu amb les seves ben enllustrades sabates l’una al costat de l’altra i les fines i ossades mans al mànec d’un carret d’anar a comprar. Mira cap endavant, com si aquells joves sorollosos no existissin, probablement recorda… però quin Londres? La guerra? (La Segona Guerra Mundial, aquest cop). No pas el Londres pobre, això segur. És elegant, vestit jaqueta, brusa de seda, uns anells bons. Ella i els quatre americans baixen a St. John’s Wood, els joves cap a l’Escola Americana, però ella probablement hi viu. St. John’s Wood, tal com ens diu Galsworthy, per exemple, era on els rics o si més no els amants respectables mantenien les dones en uns xalets bonics i discrets. Avui dia només es poden permetre aquests xalets els rics, sovint àrabs.

A mesura que va entrant gent al vagó recordo que fa molt temps vaig anar a veure una amistat francesa a un hotel de St. John’s Wood. Mentre era a la recepció van passar tres àrabs amb túniques blanques, cap a l’ascensor, que duien sobre l’espatlla una safata curulla d’arròs i al damunt de tot un xai rostit. Tota la recepció va quedar extasiada amb les aromes de les espècies i carn rostida. Davant de la meva mirada interrogativa, la recepcionista va dir: «Ah, és per al xeic Tal i Tal, cada nit fa un banquet». I va continuar xerrant per telèfon amb un xicot. «Ui, això ho dius tu, ja m’ho sé tot, dels homes, no cal que m’expliquis res…», i utilitzava aquelles paraules per primera vegada en la seva història. S’anava acariciant els cabells per damunt de l’orella esquerra amb una mà blanca i complaguda, on lluïa una massa d’ambre sintètic de la mida d’un ou de gallina. Tenia els cabells brillants i de color ambre, i duia un pentinat d’aquells curts del darrera dels anys vint. Van passar volant quatre àrabs més, amb aquells llargs dits morenos que jugaven amb els grans de resar, com monges que rebutgen el món amb els seus rosaris. «Déu vos salvi Maria plena de gràcia…», els llavis en moviment mentre somriuen i assenteixen amb el cap, parlant com si fos una conversa mundana, mantenint, tanmateix, els dits ferms en la virtut. Els àrabs van desaparèixer dins de l’ascensor, segurament camí del banquet, alhora que les portes giratòries en deixaven entrar quatre més, una congregació de xeics.

No gaire lluny d’aquí, a Abbey Road, hi ha els estudis on gravaven els Beatles. Al pas de vianants que van fer famós els Quatre sempre hi ha tropes de turistes, de totes les edats i races, palplantats per observar amb l’ànima als ulls mentre els dits van fent clic-clic en les càmeres. Arreu del món, en milers d’àlbums, trobes valuoses fotografies d’aquest fosc indret.

Aquesta part de Londres no és vella. Quan els xalets eren plens de mantingudes i de senyores de la vida allò era un barri dels més nous. En viatjar de la NW6 o la NW2 cap al centre es van passant barris edificats de poc per a Londres que s’han dreçat i enderrocat en successives encarnacions d’ençà d’abans dels romans. No fa pas tant, vaig dinar a la casa que havia pertangut a Gladstone, i ara és un club de premsa. A la major part de nosaltres ens costa imaginar una família que visqui actualment en una casa que sembla edificada únicament per presentar gent en esdeveniments públics, però sobretot no hi ha ningú que es pugui encarar amb la Carlston House Terrace i pensar: no fa gaire temps aquí hi havia un bosc, cursos d’aigua, bestiar pasturant. No, la Natura és lluny, per dessota d’una gran escalinata, a banda i banda del Mall, i es manté perfectament al seu lloc a St. James’s Park. El pes d’aquells edificis, voreres i carrers et priva de pensaments que continuen sent tan naturals a St. John’s Wood, on penses: aquí hi havia d’haver un bosc, i qui era St. John?, una església, quasi segur. És fàcil veure que tants arbres són els supervivents d’aquell bosc: no gaire probable, però tampoc impossible.

Avui m’alegra no baixar aquí. L’escala mecànica gairebé no funciona mai. Un mes enrera, en una de les pissarres que fa servir el personal per comunicar els seus pensaments als passatgers, hi havia escrit amb airós guix blanc: «Probablement uns preguntareu per què tantes vegades trobeu que no funciona l’escala mecànica. Us ho explicarem! Perquè és vella i s’espatlla sovint, Disculpeu! Que passeu un bon dia!». I aquell missatge, totalment dins de l’estil de l’humor de Londres, irònic i amb una punta de brutalitat, va ser suficient per animar molta gent, per disposar-la a baixar la llarga escala a peu.

Pugen d’un salt tres joves. Brètols. Bandarres. Vàndals. Tenen uns setze anys, adolescents, dit d’una altra manera, mascles, amb les típiques rialles estridents, desmenjades, que semblen brams, la violència del sexe, la salvatgeria. Dos blancs i un negre. Amb els seus crits, les seves bromes, criden l’atenció de tothom, que és l’objectiu, en definitiva. Un dels blancs i el negre s’empenten, i el tercer, que s’ho mira amb un posat de resignació artificial, somriu com un sofisticat màrtir cristià: probablement un heroi de pel·lícula o de televisió. Impossible comprendre què diuen, ja que parlen d’una manera tan informe com si tinguessin defectes de locució, probablement de manera intencionada, perquè, a qui li interessa que l’entenguin gaire els adults als setze anys? Tota aquesta violència no és més que una pallassada al caire del mal, ni més ni menys. A Baker Street, els dos botxins empenyen cap enfora el tercer, miren d’evitar que no torni a entrar. Això ja no és tan fàcil, perquè els trens es prenen el seu temps a Baker Street, l’entroncament funcional per a un Londres dividit en tants barris. Tots tres es cansen de la baralla i es planten prop de la porta, destorbant l’entrada de tothom, això sí, fent servir només la passivitat. «Perdó, perdó», diuen els passatgers que s’han d’encarar amb aquells tres voluminosos joves que no fan resistència ni atac, es limiten a ocupar molt d’espai, conscients de fer-ho, conscients que són un gran destorb, conservant, però, una expressió d’innocència que no fa cas de murmuris ni de mirades irades. Quan les portes es comencen a tancar, els dos agressors empenyen la víctima enfora, i es queden allí fent-li tot tipus de gestos ofensius, articulant amb els llavis silenciosos insults mentre el tren tira endavant. El xaval de l’andana els contesta també amb insults, però assenyala amb el dit la direcció del tren, probablement alguna destinació acordada. Mentre accelerem, veig que fa mitges gambades, mitjos passos de dansa per l’andana i ens dedica un gest amb els dits forçats. Els altres dos sembla que el trobin a faltar, es queden asseguts folgadament, recuperant energia per a la pròxima explosió, que té lloc a Bond Street, on salten del tren fent uns perillosos salts de cangur, cridant improperis. A qui? Té importància? Del lloc que han deixat surten rodolant dues llaunes de refresc, lluents i seductores com els anuncis. Al vagó ara hi ha gent que no ha vist tota la seqüència, i probablement pensa: «Encara bo que mai més no hauré de tornar a passar per aquesta edat!». O potser no? Potser quan la gent diu sospirant: «Ai, si tornés a ser jove», enyora el que acabem de veure però ho recorda com un paisatge interior de possibilitats sense límit?

A Bond Street baixa molta gent, i el tren s’atura prou temps per llegir còmodament el poema que ens proporciona el Manteniment del Metro, inserit en una filera d’anuncis.

Entra una munió d’escolars danesos, que potser fan un viatge d’un dia. Són ben educats, els acompanya una noia somrient, que no sembla gaire més gran que ells. Ben ordenats baixen a Green Park, i el vagó es torna a omplir. Tot turistes. Es deu queixar d’això, la gent que diu que el metro està tan desendreçat? Ja tornem a ser a la xenofòbia britànica? Més aviat, les generacions de britànics de més edat. Això és el que m’agrada de Londres, la seva varietat, la seva població d’arreu del món, la seva transitorietat —perquè de vegades Londres et dóna la mateixa sensació de quan t’atures a observar com les ombres dels núvols s’empaiten en una d’un cap de planer a l’altra—, què és exactament el que tant odien?

És clar que per ser una gent tan amenaçada jo diria que se’n surten prou bé. No fa gaire, vaig presenciar aquest incident. Jo era en un gran hospital de Londres, al departament de Geriatria. «Ara mateix me n’anava a Geriatria», sents que un jove i enèrgic infermer diu a una altra mentre pitja el botó de l’ascensor. Oferien un orinal a una vella blanca, a la qual havien ingressat perquè havia caigut. No tan sols era vella, de fet era antiga i, per tant, a dreta llei, una habitant d’aquest paradís perdut de gent liberal correctament uniforme, tot i que pertanyent a la classe obrera i soltera. (Encara trobes en documents antics que es descriu alguna dona posant-hi «Estat civil: soltera»). Per a una dona així, el fet que li suggereixen que utilitzi un orinal en un lloc públic sense ni tan sols haver corregut les cortines ja és prou greu. El que ja no s’hauria imaginat mai és que algun dia l’hauria de cuidar un home, un infermer. Molt pitjor encara, era negre, un jove i tranquil negre amb uniforme d’infermer. («No, no sóc metge, sóc infermer, sí, això mateix, infermer»). Va estirar el cobrellit, va ajudar la vella amb l’orinal, abaixant-li amb compte la camisa de dormir per damunt d’aquelles envellides cuixes i va córrer la cortina. «Torno de seguida, maca». I se’n va anar. Al darrera d’aquella cortina es desenvolupava un drama intern que seria de mal imaginar per a la gent acostumada al Londres poliglota i de maneres despreocupades, tant si els agrada com si no. Quan l’infermer va tornar a descórrer la cortina, preguntar-li si tot anava bé —no volia pas que la netegés un xic?— i enretirar-li l’orinal, els ulls de la dona brillaven de solemne desafiament. La dona s’havia hagut d’avesar a l’impossible. «No, maco, ja està, encara m’ho puc fer sola».

En una escola del sud de Londres on un meu amic fa de director s’hi parlen vint-i-cinc llengües.

Ara travessem pel túnel el vell Londres, tot i que no pas el més vell, que és a dos, tres o quatre quilòmetres cap a l’est. A l’altra banda d’uns gruixuts relleixos de terra curulls de conduccions, cables, fils clavegueres, el detritus dels antics edificis i ciutats, com el terra dels jardins ho està de cucs i arrels, hi ha St. James’s Park —Downing Street— Whitehall. Si una persona viatjava per aquestes galeries subterrànies sense sortir mai a l’aire lliure, es podria pensar que això és tot el que es pot viure. Hi ha un conte de ciència-ficció sobre un planeta on els sols i les llunes surten un cop cada molts anys, i els seus ciutadans esperen el miracle, la revelació de la seva situació a l’univers, de la qual, evidentment, s’han apoderat els sacerdots, afirmant que l’esplendor de les estrelles és una prova del seu dret al domini. Ja existeixen ciutats en què hi ha una rèplica de la població subterrània, la que està pel damunt, construïda en l’aire, a Houston, Texas, per exemple. Passes una porta normal i corrent, igual com en un somni, i et fiques en una ciutat subterrània, que abasta quilòmetres, amb botigues, restaurants, oficines. Mai no tens necessitat de sortir-ne. Hi ha gent a qui de fet li agraden els pisos subterranis, que els tria, corre les cortines, encén els llums, crea per a si mateixa un soterrani i considera que la vida per sobre del terra és tan perillosa com ho pot ser per a un expresoner o una persona que ha estat molt de temps a l’hospital la vida quotidiana. S’institucionalitzen ells mateixos, creen un lloc on ho poden controlar tot, un lloc tranquil i ocult, lluny de les mirades crítiques, de les inclemències del temps i suprimeixen de la seva vida els canvis de llum. Fora que no falli la maquinària: una fuita de gas, una avaria telefònica.

Els anys cinquanta coneixia un home que es passava tot el dia a Circle Line. Era com una feina, una disciplina, de nou a sis. No el podien descobrir, deia ell. Tenia una depressió. Potser en aquella època la gent tenia depressions més imaginatives? De vegades sembla que determinats talents ja no funcionen. Tot i així, fa uns dies, al Heath, va comparèixer un saxó, més ben dit, un jove que anava vestit de la manera que hi podien haver anat els saxons. Una camisa de llana marró. Al damunt, una armilla de cuiro enginyada a base d’un paper gruixut de color marró. L’efecte dels pantalons bombatxos l’aconseguia col·locant-se unes gomes al turmells. Amb un mocador de color marró s’havia fet una caputxa com de monjo. Duia una espasa d’una botiga de joguines. «Dispenseu, amable senyor», li va dir el meu company, un pèl fora d’època, «cap a on us adreceu?». El jove saxó es va aturar, emocionat, somrient, mentre la seva acompanyant, una jove prou preocupada, va mirar. «Fora», va dir el jove. «Endavant».

«Com us dieu? Beowulf? Olaf el Roig? Eric l’Ardit?».

«Eric el Negre».

«Aquest no és el teu nom», va dir la seva escorta, exigint-li la veritat.

«Sí que ho és», vam sentir que deia mentre s’allunyaven enmig d’aquells vermellencs, grocs i verds abrasats de la inoblidable tardor de 1990. «Que no em dic Eric? Doncs sí, em dic Eric».

Charing Cross i tothom surt. Al torniquet de sortida, sorgeix una noia que arriba corrent des d’uns nivells més profunds, deixant anar un so estrident com una alarma. Ens cedia l’atenció i en realitat sentim una sonoritat aguda que no para, i pel que sembla és una alarma d’incendis. En aquesta època sents tants, zumzeigs, xiulets, espinguets i timbres que ja ni te n’adones. Aquesta noia té un aspecte excèntric, amb unes blens de cabells rossos que li voleien al voltant d’una cara enrojolada. Riu atordida i mena un estol o un ramat de jovenalla que va cap al centre a la recerca d’una nit d’aventures; tots ja es veuen embogits d’alegria, en una altra dimensió de velocitat i agilitat, com si fossin guspires accelerades cap amunt, enfora. Ella i dues noies més entaforen el bitllet a la ranura i pugen volant el túnel cap al món superior, mentre uns altres estrompassen el mecanisme d’un salt amb crits de triomf; la seva condició de joves representa una reivindicació tal davant de tots que tothom decideix no fer-ne cas, perquè seria una bestiesa tan gran com aixafar unes papallones.

Surto cap a Trafalgar Square, per un túnel, i allí mateix, contra una paret, trobes un punt on sempre hi ha grups de joves ajupits, inclinats endavant i a la gatzoneta mirant-se objectes disposats en capses i en trossos de tela. Anells, arracades, braçalets, agulles de pit, tot tipus de quincalla i bijuteria ordinària, coure i vidre, metall blanc i plata barata, coses de poc valor però carregades de promeses i possibilitats.

Segueixo aquest túnel i l’altre, pujo uns graons i sóc a Trafalgar Square. Al meu davant, a l’altra banda de l’ampli espai gris amb les baixes i pàl·lides fonts hi ha la National Gallery, i a tocar, la National Portrait Gallery. El cel és blau clar, guspireja, els vents que treballen amunt enllà del nostre nivell de viure fan anar d’un costat a l’altre uns núvols frèjols, mentre aquí baix hi ha calma. Ara mateix podria deixar escolar agradablement el temps en una de les galeries o en totes dues i no decidir-me fins a l’últim moment, agafo a l’esquerra cap a la National o faig uns cinquanta passos més i em miro els rostres de la nostra història? A la sortida, el cel, tot i que no haurà perdut llum, haurà agafat aquell aspecte intens d’última hora de la tarda, l’hora de buscar un cafè, de trobar uns amics i després… al cap d’una hora o així, s’aixecarà el teló en un teatre o a l’English National Opera. De tota manera, després de tots aquests anys, d’aquestes dècades, no hi ha cap moment com quan s’alça el teló, la llum minva… O bé, després de romancejar una estona, pots decidir tornar cap a casa, vigilant d’esquivar l’hora punta.

No fa pas gaire que en plena hora punta jo m’aferrava a l’agafador i en la meitat del vagó, és a dir, entre catorze persones, n’hi havia tres que llegien llibres enmig de tots els diaris. El matí, camí de la feina, la gent traeix les seves fidelitats: The Times, l’Independent, el Guardian, el Telegraph, el Mail. Els diaris dolents, dels quals molts ens avergonyim, no sembla que es posin massa a la llum, és clar també hi ha la gamma entonada, si més no en determinades hores i en determinats trams. Al vespre, l’Evening Standard s’afegeix a la rastellera. Tres persones. A la meva dreta, un home llegeix l’Ilíada. Enfront meu, una dona llegeix Moby Dick. Mentre empenyo per sortir, una noia aguanta Wuthering Heights pel damunt del cap d’un nadó que du adormit contra el pit. Quan la gent parla amb pessimisme de la nostra situació d’analfabetisme els explico que vaig veure això, i se n’alegren per bé que es mostrin escèptics.

El poema que penja entre els anuncis és:

Sortint del metro passo per tres esglésies. N’hi ha dues que ja no són conductes de corrents celestials: una és un teatre, en mal estat. En un bocí tan petit de Londres, tres esglésies… aquell visitant d’un altre món que ens resulta tan útil per activar-nos els òrgans de comparació fa setanta anys hauria pogut pensar: «Per què serveixen aquests edificis que s’assemblen tant, que s’assemblen tan poc als altres, que n’hi ha uns quants en un barri? Edificis administratius? Una xarxa d’oficines del govern? I també de construïts de nou!». Avui dia, però, aquesta persona s’adonaria que en general aquests edificis no s’utilitzen. «Potser un canvi de govern?». Tanmateix hi ha un determinat tipus d’edifici que es repeteix d’una punta de la ciutat a l’altra. «Tal com vaig veure a l’última visita, hi ha pubs per administrar begudes alcohòliques, i centres per moure’s amb rapidesa a través de rails. D’altres, per al manteniment de màquines que semblen papus o escarabats metàl·lics, això és nou, no té res a veure amb l’última vegada que vaig ser aquí. I encara hi ha una altra cosa nova. Fas uns quants metres i trobes un centre de venda de medicaments, substàncies químiques». Un negoci curiós, diria aquesta persona, component mentalment el contingut de l’informe que hauria d’enviar per fax a Canop. «Si ho posava per ordre de freqüència, les farmàcies anirien al davant. Es tracta d’una espècie que depèn dels additaments químics a allò que mengen i beuen». On jo visc, en un radi d’un quilòmetre i mig, hi ha com a mínim quinze farmàcies, i a cada botiga de comestibles trobes uns prestatges de medicaments.

En girar la cantonada d’on hi havia hagut l’antic molí, deixo endarrera la pesta i el brogit dels vehicles que van cap amunt i m’adono que durant uns minuts m’ha resultat agradable respirar. Cap a Mill Lane, on constantment obren botigues, que fan fallida i van canviant d’amo, sobretot ara que es tripliquen i es quadrupliquen els lloguers i els preus. De seguida arribo a les petites avingudes plenes de cases i el trànsit, tot i que constant, no fa tanta remor. Els carrers s’inclinen pel cantó clàssic. Agamèmnon, Aquil·les, Ulisses, fins i tot un passatge Orestes. Afegint a aquests noms el de Gondar et ve al cap que es devia donar a un militar, que havia rebut una educació clàssica, la responsabilitat de posar nom a aquests carrers. De fet, no anem tan errats. Així va anar la història. (Certa o falsa? És igual. Qualsevol història passada, recent o antiga, es pot haver polit, arrodonit, se li pot haver donat coherència). Un ex militar, aristòcrata de segona, tenia esposa al camp i moltes criatures, i amant a la ciutat, amb una colla més. Per educar-los tots, va comprar propietats, un terreny que s’estenia per tot un puig amb vistes a Londres, i va construir el que devia ser un dels primers barris residencials del nord… perquè no hem d’oblidar que a la vall de sota d’aquest puig, en direcció a Londres, hi havia els rierols, les vaques i prats verds des don la meva amiga velleta agafava l’autobús que valia un penic els diumenges. Els qui treballaven al centre es traslladaven a la ciutat amb tramvia de cavalls o amb tren.

Alguns dels edificis són palauets, edificats ja com a pisos, si bé la major part eren cases, convertides després en tres pisos. És difícil imaginar com devien funcionar aquestes cases. Els soterranis són molt humits. Al meu, en tres mesos les etiquetes salten de les ampolles. I en canvi, allí baix hi havia hagut uns lavabos. Qui els devia fer servir? Segur que ningú no podia haver viscut en aquest celler de sota terra? Potser aleshores no era humit. Ara mateix, en el terra s’hi ha fet un clot circular, un minipou, ja que fa molt que la mullena va aixecar el terra de ciment, i en aquesta cavitat pots observar com puja i baixa el nivell de l’aigua. Però no pas seguint les precipitacions: en aquesta zona tots sabem que la marea té alguna cosa a veure amb les canonades de la presa, que des de la finestra de la part de dalt de casa meva sembla un enorme prat verd, o un poble verd, ja que a tot el voltant hi ha uns grans arbres: els victorians fan les preses sota terra. (Diuen que si coneixes la persona que té la tasca de vigilar les preades aigües, pots aconseguir passar a l’altre costat d’una porteta i et trobes al caire d’unes aigües negres i immòbils, sota d’un sostre baix on la llum es reflecteix cap avall. A aquesta atractiva imatge teatral s’hi pot afegir el lleu xaf d’una rata que surt nedant davant la llum sobtada i també una sola onada que s’escampa lentament). La part de dalt de casa meva és un àtic reformat. Ara bé, en aquella època els àtics no ho estaven. Al segon pis hi ha tres habitacions, una de les quals és massa petita perquè es pugui compartir. Al segon pis, dues sales, que ara són una, però llavors devien ser menjador i sala d’estar. La cuina té el toc agradable encara que inconvenient de donar a una galeria o pati, afegit de poc. Aleshores no era una cuina. A la planta baixa hi ha una sala, que havien estat dues, i els «serveis», també afegits de poc. Una sala que dóna al jardí, probablement abans per a la mainada. En aquella època tenien moltes criatures, sovint també parents que vivien a la casa, i a totes les llars de la classe mitjana hi havia si més no un servent. Com s’hi encabien tots plegats? On cuinaven, on tenien el rebost, on rentaven? Com s’ho feien per escalfar la casa? Al costat de cada petita llar a totes les sales hi ha uns minúsculs cistells per a llenya.

Fa cent anys que es va construir aquest barri, aquestes cases són edificis sòlids, de parets gruixudes, i qualsevol paleta que et ve a reparar la teulada o les canonades et comenta que està molt bé, que és molt bon material. «Ara no construïm així». Aquests professionals tampoc no s’espanten per la humitat del soterrani. «Si es manté el grau d’humitat del fang al voltant dels fonaments, l’edifici no s’enfonsa amb aquests estius que tenim ara, i no passa res».

Quan giro cap al carrer on visc, la llum disposa els núvols formant unes masses de colors. Les postes de sol aquí dalt són com a mínim satisfactòries.

Les heures s’han apoderat de la casa de la cantonada, i els estornells s’hi acumulen, ara es precipiten enfora, ara viren cap a dins, i acaben fent-se invisibles i silenciosos fins al matí.