Poble de Catalunya!

A les vostres mans teniu el text de l’Estatut d’Autonomia del 1932, la lectura del qual us recomanem amb especial interès.

Abans, però, ens plau de fer algunes observacions per tal de situar-vos en el context històric de la seva gestació i aprovació per part de les Corts Constituents de la República Espanyola, i en el contingut polític, per entendre el seu significat avui.

Història

Com a conseqüència del resultat d’unes eleccions municipals celebrades a tot l’Estat espanyol el dia 12 d’abril del 1931, resultat que fou favorable als regidors republicans, Francesc Macià proclamava el dia 14 d’abril l’Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, unes hores abans, per cert, que fos proclamada la República Espanyola.

La Generalitat

Tanmateix, i malgrat que existia un acord tàcit amb republicans de la resta de l’Estat espanyol respecte als drets de Catalunya (Pacte de Sant Sebastià, el 17 d’agost del 1930), aquells no es mostraren satisfets amb la proclamació de l’Estat Català, sinó tot al contrari: s’alarmaren i ràpidament desplaçaren a Barcelona, tres ministres del govern espanyol, Marcel·lí Domingo, Nicolau d’Oliver i Fernando de los Ríos, perquè fessin reconsiderar als catalans la seva decisió. En efecte, el 18 d’abril el flamant Estat Català fou convertit en la Generalitat de Catalunya, recuperant el nom de les institucions històriques d’autogovern.

Aquesta renúncia provocà les següents manifestacions de Macià: «Avui faig el sacrifici més gran de la meva vida, però el faig sabent l’abast i la necessitat de realitzar-lo». El 9 de maig sortí un decret del govern espanyol regulant les seves relacions amb la Generalitat de Catalunya i establint que s’elaborés un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, que hauria de ser aprovat per les Corts Constituents de la República Espanyola amb la qual cosa s’interferia en la voluntat sobirana del poble català.

L’Estatut de Núria: El plebiscit

Malgrat tot, la Generalitat no defalleix. Deu dies després de la seva existència havia ja creat el seu govern provisional. El 25 de maig fou elegida l’Assemblea de representants dels municipis, anomenada Diputació Provisional de la Generalitat, la qual designà una ponència per preparar l’avantprojecte de l’Estatut i que fou integrada per Jaume Carner, Pere Coromines, Josep Dencàs, Martí Esteve, Antoni Xirau i Rafael Campalans.

Els membres de la ponència es reuniren a Núria, i redactaren el projecte que fou aprovat, en un doble plebiscit, el dia 2 d’agost del 1931: 1.063 Ajuntaments l’aprovaren (només 5 no enviaren les actes); quant a la votació popular, d’un cens de 792.574 persones, votaren a favor 595.205, i sols 3.286 en contra. Cal destacar el vot massiu de la població de Catalunya, autòctona i immigrada a favor de l’Estatut, però també les iniciatives d’aquells que no podien votar oficialment.

Així, es recolliren més de 300.000 signatures de dones favorables a l’Estatut (la dona no gaudí del dret de vot fins a l’aprovació de la Constitució de la República del 9 de desembre del 1931). També es recolliren milers de signatures proestatut entre els qui aleshores eren anomenats com «germans d’Ibèria», és a dir, els immigrats que, vivint des de feia poc temps a Catalunya, no hi tenien residència legal encara, i per tant no podien votar. Aquest Estatut, votat massivament pel poble català, fou presentat pel president Macià, el dia 14 d’agost de 1931, al president de la República Espanyola, Sr. Alcalà Zamora. Tanmateix, la Comissió parlamentària, que ja d’entrada havia fet diverses retallades, no lliurà el dictamen a les Corts de la República fins el 9 d’abril del 1932. El 15 de setembre de 1932, el president de la República, Alcalà Zamora, signava a Sant Sebastià la promulgació de l’Estatut.

Contingut político-jurídic

Les diferències principals entre l’Estatut de Núria i l’Estatut de 1932 és que el primer partia d’un principi federal i l’altre d’un principi autonòmic. A l’Estatut de 1931 la sobirania política pertanyia al poble de Catalunya i, per tant, organitzava tota la vida pública fins i tot les seves relacions amb la resta de l’Estat espanyol. Catalunya decidia sobre l’oficialitat de la llengua, sobre l’ensenyament, sobre els impostos i el seu ús per a pagaments de la Generalitat o de l’Estat. El problema político-jurídic sorgia del fet que l’Estatut de 1931 fou aprovat i plebiscitat a Catalunya quan encara no s’havia decidit la forma d’Estat. És a dir, la peça petita (l’Estatut) fou elaborada prèviament a la peça grossa (la Constitució Republicana), on havia d’encaixar.

Les Corts Constituents decidiren que la Constitució de la II República seria una constitució unitària d’Estat integral, no pas federal: només hi havia una sobirania, l’espanyola, la de l’Estat-Nació espanyol, i dins aquest marc serien possibles les autonomies regionals.

És per això que l’Estatut del 1932 parteix de la sobirania política a nivell d’Estat i l’ordenació de les autonomies des de les Corts Constituents republicanes.

Conseqüentment, l’Estatut de 1931, plebiscitat pel poble de Catalunya en un acte de sobirania, entrava a les Corts Republicanes com un projecte legislatiu. El text aprovat, l’Estatut de 1932, és regulat en tots els seus aspectes sobre aquesta idea. L’Estat decideix la cooficialitat del català i castellà, l’ensenyament i els impostos, per exemple.

Avui reivindiquem els principis i institucions de l’Estatut del 1932 perquè són principis democràtics i institucions autonòmiques, però d’autonomia política, no pas de mera descentralització.

La descentralització —per exemple, la fórmula dels «Regímenes Especiales»— no és més que la racionalització de la burocràcia estatal. És una reforma del centralisme, però mantenint tot el poder de l’aparell central de l’Estat.

Autonomia política. Institucions

Les institucions de l’Estatut del 1932 són institucions de poder polític. Aquestes institucions són: El Parlament de Catalunya El Parlament és elegit pel poble de Catalunya per sufragi universal, directe i secret, per un termini que no passi dels cinc anys, art. 14. El Parlament exerceix les funcions legislatives sobre les matèries enunciades als articles 10, 11, 12.

El primer acte legislatiu del Parlament de Catalunya fou l’aprovació de l’Estatut de Règim Interior de Catalunya, el 25 de maig de 1933. Aquest Estatut era la Constitució Interna de Catalunya. L’Estatut d’Autonomia de 1932 regulava les relacions entre Catalunya i l’aparell de l’Estat, mentre que l’Estatut Interior de 1933 regulava tots els aspectes de la vida pública catalana, començant per les relacions entre el poder legislatiu (Parlament) i l’executiu (Presidència de la Generalitat, Consell Executiu o Govern). L’Estatut Interior quedà proclamat amb caràcter constitucional.

Així diu: «El poble de Catalunya, en recobrar la seva personalitat i constituir-se en poder autònom, estableix per la potestat del seu Parlament la següent Llei fonamental». Altres matèries sobre les quals es legislà foren, a tall d’exemple: la normativa sobre els drets de la dona (igualtat jurídica amb l’home, decret sobre avortament, etc.), la majoria d’edat als 21 anys, la protecció de l’atur forçós, les cooperatives, la propietat de la terra, etc.

La Presidència de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern

El Parlament de Catalunya elegeix el President de la Generalitat i aquest té funcions executives i representatives, art. 14. El President junt amb el seu Govern o Consell Executiu, anomenat per ell, respon de les seves accions davant del Parlament. La Presidència i el Consell tenen la capacitat per a executar i administrar, per a dur a terme els programes legislatius, siguin de l’Estat, arts. 5 i 6, siguin del Parlament de Catalunya, art. 11. Totes les atribucions de la Generalitat de Catalunya (Presidència, Consell i Parlament) són contingudes al Títol II. Podem citar com a exemples històrics d’actes executius de la Generalitat de Catalunya els següents: la política d’ensenyament (Escola Normal, Institut-Escola, Patronat, Universitat Autònoma, etc.), la política sanitària (xarxa hospitalària comarcal), el pla d’ordenació territorial de Catalunya, etc.

El Tribunal de Cassació

La Generalitat organitzà l’administració de justícia en totes les jurisdiccions, excepte en la militar, art. 12.

Així es creà el Tribunal de Cassació de Catalunya que té jurisdicció sobre les matèries civils i administratives, la legislació de les quals és atribuïda a la Generalitat.

El Tribunal de Cassació va actuar preferentment sobre matèries de Dret Civil.

Conclusió

L’Estatut del 1932, malgrat totes les vicissituds, té a favor seu unes circumstàncies tant importants com:

1. Que va tenir vigència.

2. Que va demostrar la seva potencialitat: ens va permetre, als catalans i per tant al govern de Catalunya, de fer moltes coses importants, condensades en un miler de Decrets.

3. Que va demostrar el seu funcionalisme i la seva capacitat d’adaptació, amb la qual cosa es com provà que no era un cos jurídic encarcarat, sinó totalment practicable.

4. Que finalment, fou aprovat per les Corts Constituents de la República Espanyola, compromís que encara resta vigent.

CATALANS! No oblidem els esforços i els sacrificis dels nostres governants de la Catalunya del 1931 per assolir aquell Estatut del 1932, que reivindiquem ara, com a punt d’arrencada, en la represa de la nostra trajectòria política i de la lluita per les llibertats nacionals del nostre poble.