A la sala d’espera d’urgències de la clínica d’El Pilar hi havia una dotzena de persones escoltant amb interès com la pluja començava a afluixar al carrer. Un televisor petit i penjat d’una paret repetia un altre cop les imatges de la boda reial anglesa, en un últim resum informatiu abans del final de l’emissió. Passaven només uns minuts de la mitjanit. Una hora fantàstica per néixer, segons havia dit la Nina, que també sabia alguna cosa de cartes astrals.

Després de deixar la Lola asseguda en una cadira de rodes i en mans del personal de la clínica, la Nina i l’Olga van ocupar dos dels seients de plàstic que quedaven lliures. La Lídia havia anat a aparcar i no trigaria a unir-se al grup. La Marta no les va acompanyar perquè tenia altres emergències, molt més personals. Va arribar a l’hospital tan desfeta que en un primer moment els metges van pensar-se que era ella la que els necessitava. Va anar de dret al lavabo, va vomitar-ho tot i va lamentar haver begut com una joveneta que no sap què es fa. Quan, després de buidar l’estómac, va començar a sentir-se una mica més bé, es va rentar la cara amb aigua fresca, va mirar-se la mala cara al mirall, va provar de recordar què havia dit —sense gaire èxit— i, després d’adonar-se que era capaç de mantenir l’equilibri, va tornar amb el grup. Va entrar a la sala d’espera quan l’himne nacional anunciava el final de la programació televisiva del dia. La Nina i l’Olga parlaven en veu baixa, comentant la jornada. Algú va aixecar-se i va apagar l’aparell. El silenci va fer evident el tic-tac d’un rellotge de paret, el xipolleig suau de la pluja al carrer i els cruixits del vestit de glacé de l’Olga. També les converses van fer-se de cop més presents.

—No us fa una mica de llàstima, la Lola? —va preguntar l’Olga, que rumiava.

—Llàstima?

—Una criatura, ara com ara, us ho imagineu? Nits sense dormir, visites al pediatre, passejades… Només de pensar-ho em vénen esgarrifances. Tenim quaranta-cinc anys! Quina mandra!

—Ella el volia molt —va intervenir la Nina—. No crec que li faci mandra. Si tu no haguessis tingut fills tan jove, no els hauries volgut tenir més tard, quan fos?

—Jo sí —va fer l’Olga, amb una seguretat absoluta—. Jo no volia morir-me sense tenir fills.

—Jo tampoc —va deixar anar la Marta—, i ja ho veus.

—Jo ni tan sols vaig tenir temps de preguntar-me si en volia o no. Però em penso que n’hauria volgut —va fer la Nina, abans de mirar la Marta i preguntar—: I tu, Marta, per què no vas tenir fills? —Va adonar-se immediatament que la pregunta era impertinent i va afegir—: Perdona’m, perdona’m, això no es pregunta. No em facis cas…

—No em fa res, Nina. Aquesta nit tot m’és igual. —Va fer una pausa, per bé que no li calia—. Els fills no van venir, això és tot. Em va saber greu, al començament, però mai no em vaig traumatitzar. Ens van recomanar que seguíssim tractaments, que ens féssim proves. Tot per conèixer la causa del nostre problema, però mai no vam trobar el moment de començar-ne. Estàvem sempre molt enfeinats. O potser cap dels dos no ho desitjava prou. Jo em penso que vaig néixer sense instint maternal.

—En instint maternal, l’Olga ens guanya a totes. I la Júlia? Sabeu per què no té fills? —va preguntar la Nina.

—No està casada —va dir l’Olga, amb la contundència de les veritats absolutes.

—Això sí que és un motiu, Boleta! —La Nina va riure.

—Tu creus que les diputades poden tenir fills? —de nou l’Olga.

La Marta, amb vehemència:

—Apa! I per què no? Hi ha alguna llei que ho prohibeixi?

—No deu tenir temps —va opinar la Nina.

—El que no té són ganes.

La Marta va fer un bot.

—Noies! Ens hem oblidat d’una cosa important! Si la Júlia va al restaurant, no hi trobarà ningú.

Cares de preocupació.

—Així que arribi la Lídia, li demanaré que hi vagi, per si és allà.

—Que deixi una noteta a la porta —va proposar la Nina.

—I que posi el menjar a la nevera —va dir l’Olga, atenta a les petites coses—. Amb aquesta calor es farà malbé tot. Quina llàstima d’ànec. Amb les ganes que tenia de tastar-lo.

—Et trobes una mica més bé? —li va preguntar la Nina a la Marta, en un to que li va sortir preocupat.

La Marta no va respondre. Es trobava massa malament per reconèixer-ho.

S’acostaven unes passes pel corredor. Tots hi van parar esment. Un metge jove amb pijama verd i esclops va preguntar des del llindar de la porta:

—Família de la Júlia Salas?

Es va aixecar una dona de cabells grisos, una mica rabassuda i carregada d’espatlles, que estava asseguda a pocs metres de les seves tres companyes i que feia una bona estona que se les mirava dissimuladament, però les escoltava amb molta atenció.

L’Olga i la Nina van encreuar una mirada plena de preguntes. La Marta no va fer el mateix. Estava atabalada i no havia sentit el nom que acabaven de pronunciar.

—Ha dit Júlia Salas? —va murmurar la Nina. L’Olga va arronsar-se d’espatlles.

—Vostè és la seva germana? —va preguntar el metge a la dona rabassuda.

—Com si ho fos. Sóc una amiga de tota la vida.

—D’acord. La senyora Salas està desperta. No té fractures ni lesions importants, però la volem deixar en observació tota la nit. Pel cop al cap i perquè no recorda que s’hagi desmaiat. Si vol, pot passar a veure-la ara.

—Sí, sí, és clar.

—Ha vingut amb algú? —El metge va donar una ullada a la resta de persones de la sala d’espera.

—No, no, sóc jo sola. D’aquí a una estoneta arribarà una altra persona.

—D’acord. Llavors, si em vol acompanyar, sisplau. —Metge i visitant van sortir. Les amigues tafaneres encara van poder escoltar una altra pregunta—: Li faria res dir-me el seu nom?

—Ramona Claramunt —va fer ella.

L’Olga va arrufar les celles, i va passar revista a les Ramones de la seva memòria. Era un d’aquells noms difícils d’oblidar. Va preguntar a la seva germana a cau d’orella:

—Coneixem alguna Ramona Claramunt?

—Jo no —va afanyar-se a respondre la Marta, indiferent.

La Nina tampoc no ho tenia clar. Va murmurar:

—Oi que ha dit Júlia Salas? Deu ser la nostra Júlia?

La pregunta va quedar sense resposta perquè en aquell moment feia la seva entrada un jove de cabells foscos, gavardina negra i a la mà un paraigua masculí de talla gran. Abans que digués res, ja l’havien reconegut perquè era un jovenet amb posat d’home madur.

—Tu deus ser l’Andreu petit. Vull dir, l’Andreu. —L’Olga va aixecar-se, mentre s’allisava les faldilles—. Sóc l’Olga Viñó, hem parlat fa una estona per telèfon. Molt de gust —i li va plantificar un petó a cada galta.

Les presentacions van animar la sala d’espera. L’enrenou va fer que alguns dels presents els miressin malament. Tan bon punt va rebre dos petons de la Nina, el jove la va reconèixer.

—Un moment! La seva cara em sona! I tant! —No va dissimular la seva alegria en ser capaç d’adonar-se’n—. Vostè és la de les fotos dels Beatles!

—Carai, quina bona vista! —va opinar la Nina.

—És que justament ahir vam estar amb la Lola mirant les fotos. Jo primer em pensava que eren un muntatge! —Va riure—. A més, trobo que vostè no ha canviat gens.

—Aquest noi m’agradarà —va riure la Nina—. Tot i que si continues dient-me de vostè et clavaré un clatellot, maco.

La Marta li va encaixar la mà i va mantenir les distàncies, només per no ofendre’l amb la barreja de ferums que desprenia.

El noi estava desconcertat.

—No m’ho pensava, que es posaria de part aquesta nit —va dir—. Si no, no l’hauria deixat marxar. Però m’ha dit que volia caminar, amb aquest temps. Que tossuda. Hauria d’haver-la acompanyat. —Parlava com si fos responsable del que estava passant. O com si no parlés de la seva madrastra.

—Aquestes coses no es poden preveure, rei. —L’Olga va fer un to maternal.

L’Andreu va treure’s la gavardina i va deixar el paraigua en un racó. Va seure al costat de l’Olga en una cadira de plàstic. Va preguntar:

—Quant trigaran? Necessito veure-la.

—Això tampoc no ho pot saber ningú. Cada part té un ritme diferent. Tranquil, respira fondo. La Lolita és primerenca. Les primerenques triguen més. No et posis nerviós. —L’Olga acaronava el genoll de l’Andreu tal com hauria fet amb el seu fill petit si estigués en aquella situació.

L’Andreu estava tens. Va esbufegar. Semblava amoïnat. No com ho hauria estat un fillastre. La Marta, que seia al seu davant i el vigilava, va acostar-se a l’orella de la Nina i va dir:

—És guapo.

—Ah, sou aquí. —La veu de la Lídia, apareixent de sobte—. No us trobava.

Panteixava després de la corredissa i les seves galtes estaven més rosades que abans. Va tornar a la Marta les claus del Golf.

—L’he deixat al carrer de Madrazo —va dir.

La Marta es va ficar les claus a la butxaca.

—Gràcies, Lídia. —Va dubtar un moment si dir-li que passés pel restaurant i hi deixés un avís penjat a la porta. Fins i tot estant com estava va adonar-se que les circumstàncies havien tornat a canviar. Era una nit de transformacions contínues. Va preguntar-li:

—Vas cap a casa?

—Si ja no em necessites… —La noia encara tenia el nas vermell d’haver plorat, i també semblava afectada per aquella catarsi sentimental en què s’havia trobat sense voler-ho. Tot i que potser allò del nas era natural.

La Marta la va animar.

—Aprofita ara, que sembla que no plou tant.

—I tu com tornaràs?

—A peu. M’anirà molt bé.

—I el cotxe?

La Marta va fer un gest amb la mà com una coreografia a càmera lenta i va dir:

—Ja m’ho pensaré demà. No pateixis per mi.

—Segur? —La Lídia no ho veia clar, era tossuda i fidel. Davant el silenci de la Marta va decidir-se—: Trucaré al Damià, que em vingui a buscar —i va sortir a la recerca d’una cabina telefònica.

L’Olga va posar-se en guàrdia, però només una mica, i de seguida es va calmar. L’Andreu petit recolzava els braços sobre els genolls, ajupia el cap i es posava els dits llargs i blanquinosos entre els cabells foscos. Se li marcaven els ossos dels omòplats i la línia de la columna vertebral, malgrat la camisa. Més d’una va pensar en la perfecció de les escultures clàssiques.

—No suporto esperar —va murmurar el jove, esbufegant un altre cop.

L’Olga el va comprendre. Va dir:

—El meu fill petit també és molt impacient. La paciència te l’ensenya la vida, rei.

L’Andreu la va mirar de costat, amb una mirada gairebé de menyspreu, la que el comentari li inspirava. Va pensar que respondre no valia la pena, perquè igualment l’Olga no el prendria seriosament. Ja hi estava acostumat, fins i tot en persones —com aquestes— que no el coneixien de res.

La Nina va recolzar el cap a les rajoles de la paret. Estava pensant que la beguda ja no se li posava tan bé com abans i que no hauria d’haver begut tant. Meditava sobre com el temps sempre ho canvia tot. Per més que planifiquis, el temps sempre et sorprèn.

Però, sobretot, pensava en la Marta i en l’Àlex, en quina part de culpa li pertocava a ella en tota aquella història. En si la seva relació amb l’Àlex era prou forta per resistir aquella càrrega tan feixuga. Va arribar a la conclusió que no.

—No li hauries de trucar? —li va proposar la Marta, tot acostant el seu alè pudent al coll de la Nina.

—A qui?

—A l’ànec calent. —Un riure per sota el nas—. Es deu estar refredant.

La Nina:

—Ja deu estar glaçat.

Van somriure. Malgrat tot, era un somriure còmplice, que totes dues van agrair. Una mica d’alleujament davant tanta tensió. Després van quedar-se en silenci. La Nina va mantenir la mirada fixa al seu davant, mentre murmurava:

—Ho sento de tot cor, Marta. —Com que la Marta no va dir res, va afegir, sense deixar de mirar el fillastre—: Sí que es guapo, el refotut nen, sí. Quina xamba que tenen algunes.

La resta d’ocupants de la sala d’espera s’anava renovant al ritme habitual. Alguns obeïen la crida d’un metge. D’altres rebien els seus familiars que tornaven acabats de reparar. Arribaven històries noves i s’anaven barrejant amb les antigues, incloses la de les tres amigues i el jove Andreu. El món seguia el seu curs.

De cop l’Olga va aprofitar que quedava un seient lliure al costat de la seva germana per començar amb ella una conversa privada que rumiava des de feia una estona. L’origen era en la trucada que havia fet a l’Andreu des del despatx del restaurant. Hi va entrar amb la palmatòria a la mà, va mirar el desordre de papers sobre la taula, va seure a la cadira. Ho va fer més per veure com se sentia en el lloc de la seva germana que no pas per autèntica necessitat. Li agradava jugar a ser altres persones, ni que fos durant el temps de fer una trucada. Però quan va voler ficar els peus sota la taula, va topar amb una andròmina que no hauria d’haver estat allà. Va ajupir-se a investigar. La foscor no facilitava l’escorcoll, però es va ajudar amb la palmatòria. I en veure-hi una mica més clar va néixer aquella pregunta que ara pensava fer:

—Marta, estimada, es pot saber què hi fa el meu telèfon sota la teva taula?

—Ah, l’has trobat —va dir la Marta, indiferent.

—Per casualitat.

—No pensava que te n’adonessis. Mai no t’adones de res. Tota la teva vida has volgut saber-ho tot de tothom i ja ho veus. Les coses desfilen davant els teus ulls i tu ni te n’adones. Sempre igual, des de fa anys.

L’Olga va estimar-se més no reconèixer que la seva germana tenia raó. Va anar a la seva, perquè era l’única cosa que li interessava en aquell moment: descobrir els responsables del robatori telefònic. Va preguntar, policial:

—Has estat tu qui ha arrencat el telèfon de casa meva?

—Jo? —Celles alçades, alerta—. No, estimada. Casa teva no és la meva jurisdicció.

—Llavors?

—Va ser el teu marit. Jo l’hi vaig demanar.

—El Benet? Com que…? —Va reaccionar amb la mateixa perplexitat que devia tenir Juli Cèsar quan va veure Brutus—. No pot ser.

—Fa temps que sospito de tu, germaneta —va explicar la Marta—. No has estat gens discreta, saps? De vegades et sentia despenjar el telèfon. Respirar. No em sorprèn gens, la veritat. Sé prou bé que t’agrada ficar el nas en les vides dels altres. Alguna cosa has de fer per no morir-te de l’avorriment, oi? Espiar converses, organitzar sopars… Però ja n’estava fins al capdamunt. Vull parlar per telèfon sense tenir-te enganxada a l’orella. Espero que trobis una altra manera de divertir-te ben aviat.

—Vas demanar al Benet que arrenqués el telèfon? —va preguntar l’Olga, que no havia sentit res del que la seva germana li acabava de dir.

—Vaig parlar-li de la bifurcació de la meva línia i dels sorolls estranys que no em deixaven mantenir una conversa. No li vaig haver de dir res més. L’endemà va portar-me l’aparell.

—I com el va trobar?

—Jo mateixa li vaig dir on l’havia de buscar.

—I tu com sabies…?

—Perquè un cop vaig trobar la nostra mare escoltant converses del padrastre amagada dins l’armari. —La Marta va somriure—. Va ser ella qui va fer instal·lar l’aparell en un lloc tan estrany. Ho sabies?

L’Olga volia conèixer aquell misteri, però no podia suportar que la seva germana, que sempre semblava tan ocupada i tan poc interessada en les petiteses del món, tingués més informació que ella. Després de tot el que ella havia fet per esbrinar-ho, del temps que hi havia malbaratat, ara ho sabria per la Marta. «Això em passa per marxar de casa abans que ella», va dir-se, convençuda. «M’hi hauria d’haver quedat».

El capítol d’espionatge que la Marta li acabava d’explicar va tenir lloc en algun moment entre 1956 i 1962, els anys que van passar entre els casaments de les dues germanes, quan la petita de les Viñó va quedar-se de filla única en el pis del padrastre. Va ser llavors quan més bé va observar el comportament de la seva mare, que amb els anys havia après a interpretar. Alleujament cada cop que es quedava sola. Nervis quan trucaven a la porta. Alerta quan el marit arribava a casa. Silenci absolut, però sempre tens, la resta del temps. El telèfon de l’armari, ben amagat dins una capsa de fusta i tapat pels abrics de pell, va ser l’indici més important.

—La mare vivia morta de por —va explicar la Marta—. Sempre pensant que el seu marit la podia denunciar pel seu passat roig. Sempre esperant que la vinguessin a buscar, que li preguntessin pel papà, que la descobrissin. Mai va refiar-se del padrastre. Tampoc el va estimar mai, em penso. Quan ell se n’anava al taller, devia imaginar-se el pitjor. Per això va començar a espiar-lo. Per viure una mica més tranquil·la o, si més no, perquè el pitjor no l’agafés per sorpresa.

L’Olga arrufava les celles. Li calia una mica de temps per col·locar tot allò al seu lloc i formar-se una imatge nova de la mare i el padrastre que substituís la que tenia abans. Allò que deia la Marta encaixava molt bé amb les pistes, amb els petits detalls, que ella també recordava. Sovint la veritat és en els petits detalls, que costen tant de veure. Com a tota resposta, l’Olga va dir, com si fos un veredicte:

—Pobra mare.

La Ramona va entrar a l’habitació de la Júlia lliscant en silenci sobre les seves soles de goma.

—Fins i tot aquí tens estil, bandarra.

La Júlia va saludar-la amb un riure de conill. La Ramona va atansar-se al llit. Esperava trobar-la pitjor, però veient-la costava de creure que havia tingut un accident.

—Ets l’accidentada més ben pentinada que he vist mai —va dir.

—Tinc estil? Amb això? —La Júlia va pessigar la bata blau cel que li havien posat. Es cordava per l’esquena amb unes vetes que no la tancaven del tot—. Ensenyant el cul a tothom? No fotis! Tot i que no m’estranya que em trobis bé. M’has vist en moments molt pitjors.

La Ramona tenia raó. La presència al costat del llit d’un degotador ple d’un líquid transparent i l’ombra d’unes bosses blavoses sota els ulls —potser ja les hi tenia abans de la col·lisió— eren els únics senyals que indicaven que la salut de la Júlia potser no era perfecta. Li feia una mica de mal el cop i s’endevinava el començament d’un hematoma a l’espatlla, res més. Quan va despertar-se no sabia ben bé on era i tenia mal de cap, però aquests símptomes van durar poc.

—Com està el xofer? —va voler saber la Júlia—. T’han dit alguna cosa? Ell n’ha sortit més malparat que jo.

La Ramona no en sabia res.

—He trucat a la Maria. Deu estar a punt d’arribar. Segur que ella ja ho sap o, si no, troba la manera d’esbrinar-ho en vint segons.

—Segur. —La Júlia va somriure, va deixar caure una mà sobre el braç de la seva amiga—. Perdona’m per fer-te sortir de casa en una nit com aquesta. Segur que ja eres al llit.

—Sí, però tant és. A la meva edat, l’única cosa que faig al llit és roncar. No hi ha víctimes.

La Júlia va riure. Era un dels trets de caràcter que la Ramona més admirava d’ella: la seva capacitat de fer bona cara davant qualsevol complicació.

—Per què quan tinc un problema ets la primera persona que em ve al cap?

—M’honoreu, senyora diputada.

L’habitació era doble, però el llit del costat era buit. Tenia vistes al carrer de Madrazo, on a aquelles hores hi havia poca circulació i gairebé cap vianant. El terra moll confegia un aire pictòric al paisatge urbà. Sota la finestra, al costat de la paret, un sofà blau de tres places esperava visitants. La Júlia estava còmodament instal·lada sobre un parell de coixins i en un d’aquests llits pensats per fer més còmoda la feina al personal sanitari, però amb aspecte de màquina de tortura. Un llum a la tauleta proporcionava un cercle de llum càlida, en oposició al fluorescent del sostre, que fins pocs minuts abans havia estat encès, impertinent. Tot respirava assossec i seguretat.

Una infermera va entrar a l’habitació per preguntar a la Júlia com es trobava.

—Bé —va dir ella, amb un gest agraït.

—Si es trobés malament, premi el botó que hi ha al costat del capçal del llit, d’acord?

La Júlia va fer que sí.

—Perdoni. —Va perseguir l’enfeinada infermera amb el to de la seva veu—. Amb mi va ingressar un senyor, el conductor del cotxe on viatjava. Sap com està?

—Ho preguntaré. Com es diu?

La Júlia no ho va poder dir. Es va sentir malament veient que havia passat el dia amb una persona a qui ni tan sols havia preguntat el nom. Va pensar que potser l’havia oblidat. Però no: no li va interessar saber-lo.

—L’hi direm així que ho esbrinem —va dir la Ramona, que endevinava els pensaments de la seva amiga. I a la Júlia—: Necessitem la Maria. I tu no et sentis malament, que et conec. Per a aquestes coses, tens la secretària més eficient de l’hemisferi nord.

La infermera va continuar la seva ronda, indiferent. La Ramona va asseure’s al sofà i va preguntar:

—I doncs? Penses explicar-me què ha passat?

—No gaire res. Hi havia un vehicle molt gros al mig del carrer, hem derrapat o alguna cosa així i hem xocat contra una bústia i després contra la paret d’un bloc de pisos. Em penso que el cotxe ha quedat per llençar. No sé si hi ha més destrosses. I tot això ha passat aquí mateix, a la cantonada amb Via Augusta.

—També és mala sort. Eres a tocar del restaurant de la teva amiga.

—Sí. Per cert. Li he de dir a la Maria que avisi la Marta Viñó. Recorda-m’ho.

—Potser no caldrà. No crec que les trobi al restaurant. Creus en les casualitats?

La Júlia va aixecar dues celles interrogatives.

—Ho hauria de fer?

—Em penso que les teves amigues de la infantesa són aquí.

—Aquí on? A la clínica?

—A la sala d’espera.

—Vols dir?

—N’estic gairebé segura.

—I què hi fan, aquí?

—Molt xivarri.

—Per què creus que són elles?

—Una porta una minifaldilla que podria ser de la seva filla i que no s’hauria de permetre: té les potes com un camallarga. No he sentit com es diu. N’hi ha una altra amb una mona com un piano. Ha estat vomitant al bany una estona i ha tornat amb cara de trobar-se fatal. S’ha assegut amb les altres, però gairebé no obre la boca, per si de cas. Es diu Marta. Si t’hi fixes bé, t’adones que s’assembla força a la tercera, tot i que la que vomita és com una versió simplificada de l’altra. I l’última és indescriptible. Com una d’aquestes nines Nancy que agraden a les nenes d’ara, una barreja de Jackie Kennedy i reina del carnaval. No li falta ni un detall. Vesteix una cosa horrorosa de color groc canari que no la deixa ni moure’s. Però encara et falta una dada important: les altres li diuen Boleta. —Va fer una pausa, buscant l’efecte teatral—. I bé? Alguna conclusió?

—Són elles.

—Jo t’ho deia.

—La de groc deu ser l’Olga.

—Però està com un secall.

La Júlia va moure el cap.

—De debò? Bé, de temps per aprimar-se n’ha tingut. Però ens falta la Lolita. On és?

—Diria que de part —va somriure la Ramona, divertida amb el joc.

—Parint? La Lolita Puncel? Als quaranta-cinc anys?

—Juraria que és el que han dit. I que elles l’estan esperant. S’entretenen a compadir-la.

—No sabia que estava embarassada.

—Són encara més ridícules del que m’havies dit.

—Ets un escurçó.

—Jo si fos tu no les voldria veure mai més.

—Per ridícules? Doncs ara sí que me’n vénen ganes. —Una altra rialleta—. Sempre has estat bona amb l’espionatge, Ramona!

—Estic molt desentrenada, però cal dir que això era bufar i fer ampolles. Xerren com mallerengues. I totes tres estan massa alegres.

—Quina casualitat. Deu ser el dimoni.

—No et dic que no. Al dimoni li agraden les dones ridícules. Segur que aquestes tres les troba meravelloses. I doncs? Ara què penses fer?

—Saben que sóc aquí?

—No crec que ho sabessin, però el metge ha dit el teu nom ben fort i clar a la sala d’espera. Si ho han sentit i encara poden pensar, hi deuen estar donant voltes.

—Em faries un altre favor? —La Júlia va aclucar els ulls.

—Ai, m’ho temia. Vols que vinguin, oi? No en tens prou amb les meves explicacions?

—Ja saps que mai.

La Ramona va fer un sospir de resignació.

La Nina estava explicant la seva teoria del destí i la casualitat —basada en la creença que quan les coses passen massa de pressa i amb massa desordre és perquè el caos dels astres del cel està arribant a la Terra— quan va aparèixer la infermera amb un nadó preciós als braços.

—El pare, sisplau? —va preguntar.

Va aixecar-se l’Andreu petit com si l’haguessin empès.

—Sóc el que més s’hi assembla —va dir, somrient només a mitges.

La infermera se’l va mirar amb desconfiança, sense entendre-ho del tot. Va imaginar alguna cosa complicada i tèrbola. Malgrat tot, va dir:

—La vols agafar?

L’Andreu petit va fer que sí. La infermera va deixar la criatura acabada de néixer als seus braços, que de sobte semblaven massa llargs i prims per fer aquella feina. O potser només era falta de pràctica.

—Ets una nena, ostres —va dir l’Andreu, amb veu dolça, a la seva mitja germana—. Això sí que és una sorpresa.

L’Olga, la Nina i la Marta van aixecar-se per veure-la. L’Olga va impostar la veu i li va sortir el seu to més carrincló —que no tenia límits—, i la Nina tampoc no va quedar-se curta amb les exclamacions. Només la Marta va saber comportar-se. Mai no li havien agradat les criatures i no li sortia del cor dir-li res. Potser si n’hagués tingut una, n’hauria sabut.

—La mare diu que li dirà Mercè —va informar la infermera, i va somriure als presents amb la millor de les intencions i sense comprendre per què tothom s’havia quedat paralitzat de la impressió.

—Ni parlar-ne —va fer l’Andreu, seriós i amb una seguretat que va deixar-les a totes entre admirades i estupefactes—. Es dirà Lola, com la seva mare. El nom l’hi penso posar jo.

—Millor Lolita —va dir l’Olga—. De moment.

La infermera va intervenir:

—Si vol, pot entrar a discutir-ho amb la mare ara mateix.

—Puc entrar? —L’alegria evident de l’Andreu en rebre la notícia va deixar l’auditori rendit.

—És clar.

—Anem-hi ara mateix.

La infermera hauria agafat de nou la criatura acabada de néixer, però l’Andreu no l’hi volia tornar. Va entrar com un pare joveníssim i radiant, amb la petita Lola en braços, acompanyat de la infermera, desconcertada.

—Em penso que la Lola haurà d’escriure una altra carta al carallot aquell que era amic vostre —va fer la Marta.

—Jo diria que no cal —va saltar la Nina, amb alegria—. Si l’havia deixada a la bústia de la cantonada, no arribarà pas al seu destinatari. No t’has fixat com ha quedat tot? Un cotxe s’hi ha estimbat fa una estona. Les cartes eren aquella pasteta que hi havia al voltant. No, si és el que jo dic. Al cel hi ha turbulències. Llàstima que no us hagi pogut llegir les mans. Hauria pogut sortir qualsevol cosa.

—Pots començar ara mateix, si vols —i la Marta li va oferir un palmell suau, tot solcat de línies com rius profunds.

De cop, un soroll de més passes va anunciar-se pel passadís. Una infermera alta i robusta, que caminava amb les cames separades i movia els braços amb molta energia, va aturar-se al llindar per preguntar:

—Algú dels presents és Marta Viñó?

La Marta es va estirar i va mirar la dona com si acabés de sortir d’una cova molt profunda.

—Sóc jo.

—Pot acompanyar-me?

—Jo i qui més?

—Vostè i totes les seves amigues. Quantes són?

—Dues. Tres, amb mi.

—Vinguin, sisplau. La Júlia Salas les vol veure.

L’Olga i la Nina van encreuar una altra mirada còmplice. Llavors, ho havien sentit bé.

Just quan aquella petita comitiva enfilava el passadís enrajolat de camí a l’ascensor, per l’altra banda entrava el Damià. L’Olga el va veure d’esquitllada, sense voler veure’l. Ell també va dissimular. Tots dos van notar un gran alleujament per no haver d’enfrontar-se amb l’altre.

Les tres companyes i la infermera robusta van entrar a l’ascensor. En el silenci neguitós de la pujada, l’Olga es mirava espantada els braços peluts de la seva guia. Pensava que li aniria bé una decoloració amb aigua oxigenada. La Nina va dir:

—Oi que és emocionant tornar a veure la nostra Júlia?

Ningú no va contestar. La infermera, que tenia el posat i l’actitud d’un guerrer víking, va fer:

—Mirin de no fer gaire xivarri. Hi ha gent que descansa.

A dalt s’esperava la Ramona, recolzada a la paret, davant la porta de l’ascensor, fumant. Així que les va veure, va presentar-se:

—Vosaltres deveu ser la Marta, la Nina i l’Olga, oi? Les companyes d’internat de la Júlia. Ha tingut un accident quan anava al vostre sopar. Per sort, a menys de cinc-cents metres d’aquí. L’han portat de seguida i ara es troba bé, llevat d’unes quantes contusions. Si tenim sort, demà li donaran l’alta. Té moltes ganes de veure-us. És aquesta habitació. —Va assenyalar una de les portes tancades.

—Com ha sabut que érem aquí? —va preguntar l’Olga, amb les celles arrugades.

—Per mi —va explicar la Ramona—. Us he reconegut fa una estona, a la sala d’espera. La Júlia m’ha parlat de vosaltres moltes vegades.

—Perdona. I tu ets…? —l’Olga.

—Ah, sí, és clar. Jo sóc la Ramona. Camarada de la Júlia. —Va oferir la mà i totes tres l’hi van encaixar, pensant que entre dones era poc freqüent saludar-se d’aquesta manera.

—Camarada? —va estranyar-se la Nina.

—D’unes quantes revolucions —va aclarir la Ramona—. Ens vam conèixer a la presó.

—Què vols dir, a la presó? —Les celles de l’Olga encara van arrugar-se més.

—Ah, és clar, vosaltres no en sabeu res, d’aquesta etapa de la Júlia, oi? Val més que us ho expliqui ella, si vol. De fet, va passar-hi una temporadeta de no res, només uns mesos, a les Corts. Jo vaig anar saltant de presó en presó durant vint-i-dos anys.

—Ostres —l’Olga—, i això per què et va passar?

—Perquè jo era dolenta de debò, bonica. No com ella.

La Ramona parlava amb un posat seriós, com de jutge, que només l’inici d’un somriure a mitges pertorbava una mica. L’ambigüitat de la ironia, que li encantava. S’ho passava d’allò més bé veient la cara de les amigues.

A la Marta, l’Olga i la Nina se’ls notava aquella mena de curiositat que no es pot confessar. Totes tres esperaven explicacions que omplissin les llacunes que havien sorgit amb aquella imatge de la Júlia. Totes tres sospitaven que aquestes explicacions no s’havien de demanar i potser no es podien donar. Mai abans s’havien enfrontat a una veritat d’aquelles característiques. Segons la seva manera de veure les coses, que en aquest cas variava poc de l’una a l’altra, la Ramona tenia tot l’aspecte d’haver estat a la garjola. No sabien com tractar-la.

—Us prego que no la feu cansar gaire —va afegir la camarada—. Avui ha patit un bon ensurt i encara la tenen en observació. Jo, mentrestant, faré unes quantes trucades, em fumaré un parell de cigarrets i tornaré per fer-vos fora. D’acord?

Totes van fer cas de les ordres sense queixar-se. Les entendria la manera com la Ramona parlava de la Júlia i, encara més, la manera com es veia que en tenia cura. La dona va obrir la porta de l’habitació i les va fer passar amb un gest. Van endinsar-se per un passadís curt i mal il·luminat. La Ramona va quedar-se fora.

Van entrar a poc a poc, amb passes curtes. L’Olga, en darrer lloc, a propòsit. De sobte notava com un vertigen. Donava la culpa a la beguda i les deshores. Però era por.

El passadís s’eixamplava de cop en una cambra que la foscor i la llum petita de la tauleta humanitzaven. La Júlia somreia, amb les mans enllaçades sobre les costelles. Tenia al seu costat, metàl·lic i brillant, el degotador com un sentinella. S’acabava de pintar els llavis i també s’havia posat una mica de color a les galtes, però aquests detalls només els hauria pogut notar la Ramona. També s’havia allisat la bata blava horrorosa i els llençols del llit, per fer més bona impressió.

Tan bon punt van entrar, les noies van començar a no fer cas a la infermera víking. Van dedicar-se les unes a les altres paraules de sorpresa, d’alegria, d’elogi, si fa no fa per aquest ordre, en un to de veu massa alt que continuava pujant a cada nou descobriment. Van riure, pels nervis, davant la realitat del retrobament, i la Júlia va tenir paraules d’afalac per a tothom, menys per a l’Olga. A l’Olga va evitar-la un parell de vegades, de paraula i d’obra. Enmig del batibull, només se’n va adonar la interessada, amb un esglai al cor. La infermera va entrar de cop a l’habitació i les va renyar, com si fos la reencarnació de la madre Rufina.

—Abaixin la veu! Els he dit que hi ha gent que vol descansar.

Van quedar-se quietes, en silenci, mirant-se les unes a les altres amb cara de nenes trapelles. Van escapar-se més riures i per fi van aconseguir parlar en un volum adequat al lloc i les circumstàncies.

El primer que va preguntar la Júlia:

—És veritat que la Lolita està parint?

La van informar de tots els detalls amb un rigor gairebé periodístic. Van sorprendre’s juntes de les casualitats i van arribar a la conclusió que tampoc n’hi havia per a tant, perquè el restaurant quedava molt a prop d’allà. La Nina va tornar a esmentar l’alineació dels astres, van quedar per fer una visita col·lectiva a la nova mare així que fos possible i, de sobte, va tornar el silenci. Aquell silenci que no era nou. La Júlia va dir:

—Sisplau, seieu. No estigueu dretes.

Van ocupar el sofà sota la finestra. L’Olga, encarcarada i cruixent com un croissant. La Marta, despentinada i amb la roba rebregada, com correspon a una dona acabada d’abandonar. I la Nina, amb les cames encreuades, fent ballar a l’aire una sandàlia amb un taló de vertigen.

—Si pogués, us faria una foto. —La Júlia va riure, en veure-les en fila—. No heu canviat tant, noies.

—Jo sí —va corregir l’Olga.

La Júlia va haver de reconèixer que tenia raó. També va dirigir-li la paraula directament per primer cop:

—És veritat. És com si t’haguessin dividit entre quatre.

L’Olga va somriure i va tòrcer el cap, satisfeta amb la comparació. Tenia el que volia.

—Fa tant temps que vaig deixar de ser grossa, que gairebé no me’n recordo —va presumir.

—A tu no et podem trobar diferent perquè t’hem vist un munt de cops a la tele —va dir la Nina—. Jugues amb avantatge.

—Però està millor al natural, oi que sí? —va fer l’Olga, buscant en va el suport de les seves companyes de sofà.

—Doncs jo recordo perfectament com eres de petita. Amb la teva camisa plena de forats (sempre te’ls tapaves perquè no els veiéssim, però els vèiem igualment) i aquells cabells tan negres. Tot i que el ros t’escau més —va dir la Marta, i les seves paraules van provocar de seguida una reacció de l’Olga—. Qui ho havia de dir, Júlia. Deus estar molt orgullosa del que has aconseguit.

A la Júlia el record de la camisa plena de forats la va deixar igual. Més aviat li va semblar divertit recordar aquells treballs que tenia per dissimular-los davant les seves companyes riques. La vida classifica els records que fan mal per la seva mida, de més gran a més petit. Si els grans ocupen molt d’espai, els petits no se sap ni on paren.

Pel que feia a les raons per sentir-se orgullosa d’ella mateixa, passava si fa no fa el mateix. Havia fet, en moments molt difícils, coses tan complicades, s’havia recuperat de tantes bufetades, que ser diputada del partit del govern ara que tot anava bé i estar treballant per canviar les lleis del seu país li semblava la més petita de les seves conquestes, gairebé una conseqüència lògica de tota la ràbia que havia acumulat al llarg dels anys. Només va dir, per subratllar les paraules de la Marta:

—No em puc queixar.

Hi havia moltes coses a dir, però no era ni el lloc ni el moment per a les confidències. A més, les tres dones del sofà també tenien una mica la impressió que eren davant una desconeguda. Algú que només de lluny s’assemblava a la Júlia de la seva infantesa, aquella pobra criatura que els servia la taula, que recollia i rentava els seus plats bruts, una minyoneta al servei de les noies amb sort. Ara la Júlia tenia estudis —superiors, l’única de les quatre—, secretària, cotxe oficial, un pentinat perfecte, un passat misteriós i formes de diplomàtica experta. Les mirava des de l’alçada del llit articulat amb un somriure satisfet, tot esperant el millor moment per llençar la pregunta següent.

—I bé. No penseu explicar-me res de vosaltres? —la Júlia, amb el seu somriure perpetu—. Per què no em poseu al dia? Què heu fet els darrers trenta-un anys?

En el fons aquella era la pregunta que totes esperaven. No només perquè tenia la seva lògica, també —sobretot— perquè donar informació et legitima per demanar-ne. I totes es morien de ganes de saber què havia fet la Júlia en les mateixes tres dècades.

Una per una van fer inventari de moments viscuts. Un resum en pocs segons sense oblidar res important. Primer la Marta. Va parlar del padrastre, de la feina a l’editorial, de la seva boda amb l’hereu d’Edicions Baudet, de la seva transformació en autora de llibres de cuina, de l’èxit, de la ràdio, de la revista i, per fi, del restaurant. En acabat va afegir, com si no tingués importància:

—Ah, i em penso que em divorciaré. Seré de les primeres que provarà aquesta llei teva tan famosa.

Correcció de la Júlia:

—No és només meva.

—Sí, d’acord.

La Júlia volia preguntar alguna cosa d’allò del divorci però va percebre una petita tremolor en la veu de la Marta, va veure que havia desviat la mirada, i li va semblar millor no demanar res. Una bona amfitriona es coneix no només per allò que diu sinó, sobretot, per allò que calla.

Va continuar la Nina, amb tot el que ja coneixem: embaràs, expulsió del paradís, matrimoni, fills, infern, feina, Madrid, Beatles, Barcelona i nét. Ni una paraula de l’Àlex. Ja no era important.

—Un nét! —La Júlia va aixecar el cap del coixí, impressionada.

—Oi que no fa gens per a mi? —va estarrufar-se la Nina, amb cara d’àvia orgullosa en minifaldilla.

La Júlia li va donar la raó.

—Gens ni mica.

La conversa va desviar-se un moment cap a la descendència. L’Olga va presumir dels seus cinc parts, la Marta va fer broma tot dient que ella no havia tingut fills per compensar la fecunditat de la seva germana i la Nina va reconèixer que li hauria agradat molt tenir-ne un altre però que «va quedar-se sense semental». Van riure i la conversa, dòcilment, va tornar a llera. Era el torn de l’Olga.

En el seu inventari, els fills, que acabava d’anomenar, van anar en primer lloc. Els quatre grans eren casats, va dir, i ara pregava perquè els néts no triguessin a arribar. A casa només li quedava el petit, «que toca la guitarra, estudia filosofia i fa el que li sembla a cada moment, com tots els joves d’avui dia», va explicar. Res no li hauria agradat més que ser metge —«per ajudar la gent», va dir—, però va haver de sacrificar els seus estudis per fer costat al seu marit, el doctor Prats, a qui va definir com un home «educat i intel·ligent». També va parlar de la proesa de treure’s el carnet de conduir a la tretzena, «tot i que mai no agafo el cotxe», va afegir. A la seva existència li va encolomar els adjectius de «perfecta, familiar i relaxada».

Ja havia acabat quan s’ho va repensar i va afegir:

—Només m’agradaria poder canviar algunes coses del passat.

No va dir quines coses, però aquella confessió, venint d’ella, va emocionar-les a totes. Mentre encara se la miraven en silenci, l’Olga va arreglar-se els cabells, va mirar-se les ungles i va encreuar els braços mentre el glacé protestava.

Fins que li va tocar parlar, la Júlia feia un posat esquiu amb l’Olga, i ella se n’adonava. L’escoltava, però sense demostrar-ho. Després del seu inventari autobiogràfic, l’actitud de la Júlia havia canviat. De la reserva a la compassió. Va ser un canvi molt important, tot i que poc visible. Fins i tot va atrevir-se a fer-li una pregunta:

—No t’has plantejat tornar a estudiar, Olga?

L’Olga va fer que no amb el cap, sense tristor, convençuda:

—Al doctor Prats no li agradaria.

—Per què no? —va estranyar-se la Júlia.

—A ell li agrada que sigui a casa.

—I a tu? —va insistir la diputada.

L’Olga va riure sense ganes, va torçar el cap, i va fer:

—Tant és, això, ara. Ja és massa tard per disgustar-lo, pobre home.

Ho va dir sense afectació, com si no tingués remei. La Júlia se la va mirar, perplexa, pensant si havia de dir-li alguna cosa que l’animés. Va seguir un silenci tan incòmode que la Marta va voler canviar de tema.

—T’hem guardat menjar, Júlia. Hi ha pastís d’albergínies, ànec amb peres (que no hem tocat) i queden moltes profiteroles, que han sortit boníssimes. Oi que sí, Nina?

—Una delícia! —va dir la interpel·lada, l’única que havia tingut el privilegi de tastar les postres.

—Si arribem a saber que ets aquí —va fer l’Olga, més recuperada—, te n’hauríem portat una carmanyola. Oi, Marta?

—Hauria estat bé, perquè tinc una gana… Tot i que l’ànec, em temo, us l’haureu de menjar vosaltres. —Va somriure amb tot l’encant—. Jo sóc vegetariana.

—Ostres, que estrany! —va saltar l’Olga, obrint molt els ulls i fent escarafalls de la sorpresa, com si la seva antiga companya acabés de dir que era amfíbia—. Mai no he entès els vegetarians. I això que una nora meva n’és.

La Júlia va arronsar-se d’espatlles i va donar la raó a l’Olga amb la mirada. Entre elles mai no seria possible una relació fàcil.

—Pobre ànec, cada cop té el futur més magre —va murmurar la Nina.

Va entrar una altra infermera. Va aturar-se als peus del llit. Va preguntar a la Júlia com es trobava i va dir alguna cosa de la bona companyia que tenia, de cop i volta. La Júlia va contestar que es trobava bé, que li havia passat el mal de cap, i va preguntar si li podien treure el degotador d’una vegada. La Marta va aprofitar per demanar si tenien res per a la ressaca, perquè li explotaria el cap. La dona se la va mirar com si mai no hagués vist ningú amb ressaca i abans de sortir li va dir: «Ara li porto alguna cosa».

—Et trobes malament, Marta? —va interessar-se la Júlia.

L’Olga va contestar per ella:

—S’ha fotut ella soleta una ampolla de Chivas.

—Ja estic més bé —va afegir la Marta, netejant-se la suor del front amb el palmell de la mà.

—Potser demà, si em donen l’alta, puc venir al teu restaurant i tastar aquestes delícies que m’heu reservat —va dir la Júlia.

—Seria tot un honor.

—Això mateix! Anem-hi demà! A l’hora de dinar. Així et porto el llibre de la meva companya i me’l signes, Marta —va celebrar la Nina.

—Em penso que demà no tinc cap compromís. —L’Olga va fer-se la interessant.

La Nina va continuar amb els plans feliços.

—I després anem a veure les Lolites, mare i filla.

—I fillastre! —La Marta va aixecar un dit, tot i que la Júlia no va entendre de què parlava.

L’hi van explicar, en resum: els dos Andreus, les culpabilitats de la Lola i aquell déu pagà en gavardina que havien conegut a la sala d’espera.

—Caram, caram, la Lola. Dinou anys? —va preguntar, amb cara de múrria—. Jo també el vull conèixer! I em sembla que us he de demanar una escala més en l’itinerari de visites. —Totes estaven disposades a acceptar qualsevol cosa que la Júlia proposés—. He estat parlant de vosaltres amb el Vicenç. El recordeu? El nostre Vicentet. Li dèiem «el babau», pobret, que insensibles que érem. Té ganes de veure-us, i m’ha demanat que li feu una visita. Jo li he promès que us ho diria. Ara viu a l’Institut Mental de Nou Barris. Queda una mica lluny, però podríem anar-hi en taxi. Espero que no plogui.

El nom del babau Vicentet, el record d’aquella nit del 1950 i la sorpresa que fos precisament la Júlia qui els parlés d’ell van provocar un silenci sobtat.

—Mantens el contacte amb el Vicentet? —La Nina va ser l’única que va atrevir-se a preguntar.

—Menys del que voldria. El vaig a visitar cada cop que vinc a Barcelona.

—I com està? —va interessar-se l’Olga, amb la veu afectada, teatral.

—Encisador, com sempre. Darrerament ha tingut alguns problemes de salut, però ara es troba més bé.

La Júlia assaboria les cares de desconcert, gairebé de por, de les seves companyes. Acabaven de viure una d’aquestes desconnexions amb la realitat que tenen sovint aquells qui perden la memòria. Les dades que havien emmagatzemat al llarg dels anys, de sobte no encaixaven amb la lògica del món. La Júlia va somriure. No estava gens cansada. Només sentia com un alliberament. La vida en ordre, el món fora, ella a recer de tot, el passat en fila just davant dels seus ulls. I l’estranyesa de les noies, és clar, que la feia gaudir encara més d’aquell moment únic.

—Em penso que us hauria d’explicar dues o tres coses de la meva vida que no sabeu.

Va començar pel començament. És a dir, per la nit xafogosa del 1950, quan el Vicenç la va violar. Ho va dir sense embuts, sense eufemismes. Violació. La paraula terrible. Va recordar que el noi ja estava despert quan la Marta va sortir del recambró del costat del llenyer —«Te’n recordes, que a tu et va estirar la camisa de dormir?», va preguntar, i les altres van haver de reconèixer-ho—, i d’alguna manera estava esperant impacient, estranyat, encuriosit, una altra visita. Aquestes dues emocions juntes mai no van provar-li, al Vicentet. Quan ella va entrar a la cambra se’l va trobar masturbant-se, tot i que ella no va saber què feia, i encara va trigar molts anys a entendre-ho. Aquella exaltació sexual era pròpia de l’edat, però també de la malaltia. Van jugar amb foc, provocant-lo d’aquella manera. Va mirar l’Olga quan va dir:

—Em va tocar a mi, però podria haver estat qualsevol de vosaltres i totes ho sabem. Potser no hauríeu passat pel que vaig passar jo, però també us haurien castigat. La madre Rufina va pensar que jo mereixia un càstig exemplar, d’acord amb el meu pecat gravíssim. Ella sempre va pensar que jo havia tingut la culpa de tot. Ja sabeu: no portava calces, les calces eren a l’escala (qui sap per què). Va decidir enviar-me a un internat, que era a la serra de Collserola, un lloc horrorós que es deia Els Pins. A la porta hi deia «Col·legi» però era un correccional on portaven els casos difícils. Érem totes noies, totes òrfenes, la majoria de pares eren republicans morts o absents. No teníem ningú al món que pogués demanar explicacions a les monges per com ens tractaven. Podien fer qualsevol cosa amb nosaltres. Érem, i prou que s’encarregaven de recordar-nos-ho, les despulles de la societat.

»No us espanteu. No penso entrar en detalls. Hi hauria massa coses per explicar. Durant els tres anys que vaig passar en aquell lloc, mai no van ensenyar-me res, ni tan sols vaig trepitjar alguna cosa que s’assemblés a una aula. Treballàvem de sol a sol, rentant llençols. També fèiem la neteja de l’edifici. Sempre rentàvem amb sosa càustica, a les monges els agradava molt la sosa, la feien servir per a tot. Mentre vaig ser allà, sempre vaig tenir les mans en carn viva. Era horrorós. Vaig decidir escapar-me, jugar-me-la. Vaig tenir sort, al començament. A d’altres les van enxampar abans que sortissin del jardí. Jo ho vaig aconseguir. Vaig sortir per una finestra, de nit, vaig escalar la porta principal, vaig esperar que es fes de dia cargolada sota un arbre. Després vaig baixar la muntanya a peu, gaudint del paisatge. Quina sensació de llibertat, mai no he tornat a tenir-la. No sabia ni on anava. Pensava anar a buscar el Vicenç, per treure’l de l’internat, sense cap pla concret. Me’n sentia responsable, havia pensat molt en ell en les nits llargues del correccional, l’havia entès, l’havia perdonat, fins i tot havia començat a estimar-lo. No us estranyeu: el Vicenç era l’única persona que tenia al món. M’havien dit que hi havia llocs on recollien els nens orfes i no els maltractaven. Volia trobar un d’aquells llocs i quedar-me allà amb ell. No tenia ni idea d’on trobar-ne un.

En aquest moment va entrar a l’habitació la infermera. Portava el calmant de la Marta en una safata amb un gotet d’aigua. La interessada se’l va prendre d’un glop, de les ganes que tenia de continuar escoltant la història de la Júlia.

—Si es troba malament, es pot estirar al sofà —va dir la infermera, abans de sortir de nou.

La narració va continuar, sense més interrupcions. A la Júlia no li tremolava la veu. Anava perdent la por a la veritat sense additius.

—Em sap greu dir-vos que el drama encara no s’ha acabat. Aquesta part de la meva vida és com un serial radiofònic d’aquells que feien plorar tant. Pel camí, un guàrdia civil va demanar-me la documentació. Vam tenir un intercanvi desafortunat —va somriure, sorpresa de poder fer broma amb això—, i jo em vaig defensar com vaig poder. Em van detenir per atacar un guàrdia civil. Van dur-me a la presó de dones de les Corts, i m’hi vaig estar vuit mesos. No feu aquesta cara de tristor, que de seguida comença la part bona. Allà vaig conèixer la Ramona. Va significar un canvi de rumb que va marcar la meva vida. L’atzar és estrany, oi? Si el rosari de desastres que us acabo d’explicar no hagués passat, jo no seria qui sóc. La Ramona va ficar-me en el partit, va preocupar-se per mi, em va donar oportunitats, va creure en aquella pelleringa humana de disset anys que jo era quan em va conèixer. Una nena amb les mans cremades per la sosa, que a l’escola només havia après a fer de minyona de les nenes riques —van encreuar-se mirades de culpabilitat— i a carregar-se culpes que no eren seves. Si això és tot el que tens, cal fer alguna cosa.

La Júlia va aturar-se també en la part bona de la seva vida: la sortida de la presó, la militància en el partit, França, la universitat, els companys, la Ramona en llibertat, l’amistat, el retorn de l’exili, la legalització del Partit Comunista, la mort de Franco… Mentre parlava, les seves antigues companyes encara pensaven en els anys durs, i mastegaven una culpa que totes volien dissimular. Sobretot l’Olga. L’Olga pensava en la sosa càustica —gairebé la notava als dits—, en la fugida a través de la nit, en els vuit mesos de presó, i de mica en mica sentia que el cor li pesava com si se li tornés de pedra. Una pedra grossa i pesant que no podia dur. Va preguntar-se si havia organitzat el sopar per això. Per saber, per confirmar, per expiar la seva culpa. Va preguntar-se si alguna instància superior tenia alguna cosa a veure amb tot plegat. Responsabilitzar Déu del que ens passa és una manera d’exculpar-se un mateix.

La Júlia continuava:

—El dia que va morir Franco, la Ramona i jo vam agafar una trompa d’anís. Em penso que mai no ens havíem sentit tan felices. I això que la trompa d’anís és de les pitjors!

Aquest cop els riures van ser tímids. No hi havia més remei. Fent cas de la infermera, la Marta s’havia recolzat al sofà i ho escoltava tot sense moure ni un múscul. El vestit de glacé feia una estona que no cruixia. Els ulls de la Nina, esbatanats, brillaven en la foscor.

—El primer que vaig fer, així que vaig poder escapar-me a Barcelona des de la clandestinitat francesa, va ser anar a buscar el Vicentet. Volia treure’l com fos de l’internat de les paulines. Hauríeu d’haver vist com el tenien, les monges. Recordeu la seva cambra, aquella cort al costat del llenyer? —Totes van fer que sí—. L’hi havien tancat. Havien posat un cadenat a la porta i només el deixaven sortir una estoneta els diumenges «perquè li toqués el sol». El pobrissó passava les nits plorant i cridant perquè li obrissin la porta, no entenia res. Les monges tenien por, deien. Quin riure, elles, que eren les dolentes, tenien por d’un noi malalt. Si se l’haguessin menjat, ningú ho hauria trobat estrany. —Va fer una pausa, amb la mirada perduda en una part de la memòria que no va voler compartir—. Resumint, vaig anar a l’internat i me’l vaig endur. Les monges se’n van alegrar tant que no van demanar-me ni explicacions. La madre Presentació ara era la directora. Vaig buscar un lloc digne on el Vicenç pogués viure tranquil i van recomanar-me l’Institut Mental de Nou Barris. Allà té una infermera que el cuida, un munt de gent que l’estima, és campió de parxís, col·lecciona pedres i es masturba sempre que pot. Em penso que és força feliç. —Va tornar a somriure, i va ser un final preciós.

La Nina arrufava les celles. Malgrat les explicacions i tot el que ja sabia, encara hi havia una distorsió important entre la lògica de la vida i tot allò que acabaven d’escoltar. Un cop més, va ser la més valenta, l’única que va preguntar.

—Però… —va remenar el cap, va aclucar els ulls—. Per què vas fer tot això per ell?

—És el que em queda per dir-vos. —Una pausa carregada d’expectatives—. El Vicentet és el meu germà.

Va fer-se un silenci tan profund que fins i tot la Júlia va espantar-se.

—Voleu que ho repeteixi? —va preguntar.

La Nina va tapar-se la boca amb la mà, mirant d’evitar les llàgrimes, però no ho va aconseguir. Va dir:

—Ara ho entenc.

A l’Olga li tremolava el llavi inferior. També les mans. Estava rígida, amb les cames molt juntes. No va dir ni una paraula. No podia.

La Marta s’havia adormit al sofà, amb el cap enrere i la boca una mica oberta. S’havia perdut el millor de la nit. La Júlia va somriure, còmplice, en adonar-se’n.

—Potser m’he allargat massa.

—Tu ho sabies, que éreu germans?

—M’ho va dir la madre Rufina aquella nit de fa tant temps, abans de castigar-me pel meu pecat terrible. —Com que veia que les noies necessitaven més explicacions, va afegir—: La meva mare en realitat va tenir dos fills, tots dos il·lícits, tots dos vergonyosos. Dos pecats que calia amagar al món, separats per cinc anys. El segon, que vaig ser jo, li va costar la vida. Pobra dona. I això és tot. Us he avorrit?

Van sonar uns cops a la porta. Trucaven. La Júlia va donar el seu permís. Desimbolta, diligent com sempre i amb una agenda oberta i un bolígraf a les mans, la Maria va entrar en escena.

—Júlia! Estava molt espantada! Com és que no m’heu avisat abans? —va dir, amb una indignació molt amable.

La senyora diputada va tranquil·litzar la seva ajudanta traient importància a tot: l’accident, les lesions, el fet d’estar en una clínica. Li va presentar les seves amigues: la Nina, l’Olga, Marta l’adormida. La Maria va treure alguna cosa del seu maletí. Un petit farcell embolicat en paper d’alumini.

—T’he comprat un entrepà, he pensat que tindries gana. És de tonyina i tomàquet, a aquestes hores no he trobat res més. Menja-te’l d’amagat, em penso que això aquí es considera estraperlo. Tinc notícies de l’Antoni, el xofer. Està bé. Té una cama trencada, però es recuperarà bé. L’han enviat a casa fa una estona, ja hi deu haver arribat, suposant que no visqui gaire lluny. L’assegurança es farà càrrec de tot. Primer, de la seva rehabilitació. El cotxe estava a tot risc. He trucat a Qui-tu-saps —parlava del nòvio de la Júlia—, i l’hi he explicat tot. M’ha dit que demà agafarà el primer avió cap a Barcelona (és el de dos quarts de set del matí, ho sé perquè l’he ajudat amb el bitllet). Li he reservat una habitació al Majestic, per si de cas t’estimes més que es quedi allà. Demà a primera hora anul·laré tots els teus compromisos dels propers tres dies, de moment. He parlat amb el cap del servei i li he demanat que no parli amb la premsa, encara que li preguntin per tu. He avisat la secretària del senyor ministre que estaràs de baixa uns dies. Desitja que milloris. Què més? —Mirava les seves notes, per veure si oblidava res—. Ah, sí! La teva amiga Lola ha tingut una nena. L’han inscrit al registre de la clínica com a Lolita. Li he enviat flors de part teva. Roses de color te. Hi ha alguna cosa que pensis que se m’ha escapat?

La Maria va aixecar la mirada. Tenia alguna cosa que no semblava gaire humana.

—Aquesta noia és sempre així? —va preguntar la Nina, impressionada.

—Sempre. És la sort de la meva vida —va dir, alegre, la Júlia, i mirant la seva ajudanta va dir—: No se t’escapa absolutament res, Maria, com sempre. Només un petit detall. A Qui-tu-saps li pots donar les claus de casa meva. Si és que jo no sóc allà quan arribi.

—Bé. —La Maria va prendre’n nota—. Ara mateix anul·lo l’habitació del Majestic.

—Gràcies per pensar en tot, fins i tot en les flors de la Lolita —va afegir la Júlia.

—De res. És la meva feina.

La Nina va aprofitar aquella inesperada font d’informació per preguntar:

—Per casualitat no saps a quina habitació han dut la nostra amiga Lola?

La Maria ni tan sols va haver de consultar les seves notes.

—I tant. La 217.

—Em penso que vaig a fer-li una visita, si no us fa res. —La Nina va disculpar-se, amb un somriure, abans d’assenyalar la dorment del sofà—. Després tornaré per veure com està la Marta.

—Aniria amb tu a la 217, però em penso que no em deixaran anar-hi —va fer la Júlia.

—Jo em quedo amb tu —va oferir-se l’Olga.

La Nina va contestar amb un gest ambigu. S’estimava més anar sola a veure la Lola. Volia mirar de recuperar una part d’aquella amistat que en altres temps havien tingut. De cop li semblava que aquella nit tan estranya era un bon moment per intentar-ho. També necessitava trobar algú a qui explicar-li tot allò que li estava passant, i potser demanar-li un consell assenyat. La Lola era la persona perfecta. Igualment, ara com ara la Nina ja sabia que l’Àlex Baudet no seria la persona important en la seva vida que ella havia imaginat. I, encara pitjor: que posats a triar entre l’Àlex Baudet i la Marta Viñó, s’estimava més quedar-se amb la Marta. Quan l’hi digués a ell, si és que ho feia, pensaria que s’havia conxorxat amb la seva dona o que s’havia begut l’enteniment.

—Maria, podries acompanyar la meva amiga a la planta de maternitat? Amb aquests talons, tinc por que es mati pel camí —va demanar la Júlia.

—I tant. —La Maria sabia quan la senyora diputada volia perdre-la de vista—. Som-hi.

La Nina i la Maria van sortir de l’habitació, al ritme que marcaven les sabates de taló.

La Marta dormia tan profundament que fins i tot roncava.

L’Olga i la Júlia van quedar-se a soles.

—Et faria res acostar-me aquella bossa de palla, Olga? —va demanar la Júlia, assenyalant el peu del degotador metàl·lic.

L’Olga va obeir i va quedar-se quieta mentre la diputada buscava dins la bossa alguna cosa, que devia ser petita, perquè no l’acabava de trobar per més que remenava.

—Vols que t’ajudi? —va oferir-se.

—Ah, no. No cal. Ja les he trobat. Seu aquí amb mi, Olga, vols? Aquí, al llit.

L’Olga va fer el que li demanava.

La Júlia la va mirar directament als ulls. Era estrany que li costés tant fer una cosa tan senzilla. No sentia rancúnia amb aquella dona gairebé artificial, amb el seu vestit ridícul i el seu bronzejat de catàleg, però de cop s’adonava que els rols que establim durant la infantesa duren per sempre, per bé que la vida ens transformi. Una part de l’Olga encara era la mestra de cerimònies manaire, desagradable i rodona de tres dècades enrere. Una part de la Júlia encara era la nena pobra amb la camisa plena de forats que servia la taula a les riques. També eren la nena grossa que menjava per no plorar, perquè no suportava l’abandonament de la seva mare, i la nena eixerida i forta que va començar la vida amb molt mal peu i que per això mateix seria capaç de superar-ho tot.

L’Olga va atrevir-se a agafar una mà de la Júlia i va convidar-la a parlar, amb el seu sentit habitual de la tragèdia.

—Digue’m tot el que vulguis, desfoga’t. Fa molts anys que penso en tot el que m’hauries de dir.

La Júlia va arronsar-se d’espatlles i va fer que no amb el cap.

—No tinc res a dir-te.

—Entenc que m’odiïs.

—No t’odio.

La Júlia podria haver fet preguntes. Per exemple, podria haver volgut saber per quins delictes pensava l’Olga que mereixia el seu odi, però no ho va fer. Li va semblar que l’Olga tenia massa ganes de confessar culpes que ja no calia recordar. Li va semblar que no calia dramatitzar, ni plorar —la seva companya estava a punt de fer-ho, molt predisposada. Li venien calfreds només de pensar en l’Olga desfent-se, en tot aquell vernís que portava a la cara barrejant-se en un color fastigós, per no parlar de la deriva de les pestanyes postisses o de l’aparició d’una nova Olga impossible, sense màscara, al natural; una Olga desconeguda fins i tot per a ella mateixa. No, no volia res d’això. Va decidir donar un rumb diferent a aquella escena final. Havia promès —a la Ramona, a la Júlia del passat— fer neteja dels calaixos de la seva vida. Per alguna banda havia de començar.

La Júlia va deixar alguna cosa sobre el palmell humit de la mà de la seva companya.

—Fa molt que vull tornar-te això —li va dir.

Els ulls esbatanats de l’Olga no creien el que veien. Va observar l’objecte, en va recuperar la memòria. Les tisores de brodar daurades, amb el mànec delicat i embellit amb motius vegetals. Així que les va veure, va recordar la seva mare. També aquella nit de juliol del 1950. Va assaborir un penediment autèntic, potser per primer cop en tota la seva vida. Llavors va fer allò que totes dues temien: va començar a plorar.

Abans que el seu maquillatge comencés a arruïnar-se, encara va dir:

—Com és que no m’odies? Allò que vaig fer no té perdó.

—Per això —va respondre la Júlia—. Per això mateix.