Olga

Fins i tot abans de descobrir una línia secreta amagada dins un armari del seu dormitori, gran part de la vida de l’Olga Viñó orbitava al voltant del telèfon.

També el seu marit, el reconegut catedràtic de dermatologia Benet Prats, convidat freqüent a congressos, conferències, classes magistrals, homenatges acadèmics i entregues de diplomes, i, per tot plegat, absent a perpetuïtat del seu domicili, feia broma sovint sobre la gran passió de la seva dona:

—M’espanta pensar en quina gran desgràcia hauria estat per a tu, nineta meva, néixer abans que Graham Bell.

L’home tenia raó. El telèfon era un estri d’importància cabdal per a ella, gairebé un membre més de la família. A casa hi tenia quatre aparells, de models diferents, sense comptar el clandestí. Els legítims estaven situats a diferents punts del pis, que era enorme. Un al despatx del doctor, que només feia servir ell, però molt de tant en tant, perquè el Prats era dels que només s’hi posava si a l’altra banda hi havia algú en perill de mort. El de la cuina tenia un fil arrissat de dos metres de llarg i servia perquè la minyona agafés encàrrecs quan la senyora havia sortit. El tercer era al dormitori, per a casos de necessitat o d’emergència. Des d’allà l’Olga només parlava amb persones de molta confiança, com per exemple les dues filles casades. Els trucava cada diumenge al matí, després d’esmorzar al llit, per preguntar com pensaven passar el dia i què farien per dinar. Als fills casats no els trucava gairebé mai, perquè no eren aficionats al telèfon i perquè no li venia de gust parlar amb les nores. Aquell telèfon, més petit i de color blau cel, era dels que s’anomenaven «de góndola» i que només per les seves formes suaus recordaven les embarcacions venecianes. L’Olga el trobava d’allò més apropiat per a la intimitat. Res a veure amb el de la sala, és clar, que era de baquelita negra, gairebé fúnebre, i amb diferència el més utilitzat dels quatre. Des d’allà l’Olga administrava els seus dominis: rebia els encàrrecs professionals del seu marit, feia la compra al súper del carrer Guillem Tell, contractava tractaments de bellesa a domicili, enviava plantes a les seves amigues quan feien anys, condolences als vidus i vídues recents, felicitava ocasions de tota mena i complia al seu aire amb totes les obligacions que la seva agenda social li manava. Tota aquesta activitat quedava reflectida en unes factures infladíssimes, que els Prats podien permetre’s.

L’afició de l’Olga pel telèfon s’havia desenvolupat durant l’última dècada. Anys enrere els fills no li deixaven temps per distreure’s, perquè se n’ocupava personalment des que naixien fins que n’arribava un de nou. Va entestar-se a alletar-los ella mateixa en comptes de refiar-se del Pelargón, la millor —i més cara— de les llets maternals acabades d’inventar. No és que se’n malfiés, perquè les seves bondats eren evidents, sinó que s’estimava més fer veure que no existia. Mentre va tenir algun lactant disposat a xuclar-li els pits generosos, no va caure en la temptació de distreure’s amb altres coses. En canvi, així que cadascun dels seus cinc fills va començar a caminar i va demostrar interès per alguna cosa més que ella, els va deixar a càrrec d’una mainadera escollida per la seva joventut i la seva resistència, a qui va avisar que el seu únic objectiu allà era aconseguir que les criatures arribessin sanes i estàlvies al seu primer any d’escola bressol. Mentrestant, ella s’ocupava de parir un altre fill, alletar-lo, desmamar-lo i lliurar-lo de nou a la mainadera. Així cinc cops. De tots, el més jove —disset anys, bateria i lletrista d’una banda de rock que tocava en garatges, acabat de matricular a la Facultat de Filosofia— era l’únic ésser del món que encara li permetia sentir-se útil per a algú.

El petit li havia sortit una ovella negra. S’assemblava al seu cunyat d’una manera tan evident que fins i tot el doctor Prats se n’adonava. Aquestes coses de la genètica són ben bé com una loteria, en la qual no saps mai quants números tens. Com el Damià que ella va conèixer, el seu petit tenia molta imaginació, un do per crear i inventar, una tendència preocupant cap a la tragèdia i una sensibilitat a flor de pell que tothora li oferia oportunitats d’exercitar els seus talents. A certa distància eren persones fascinants, però tractar-los de prop et deixava esgotat. Pressentia, amb aquella vista de lluny que atorga l’experiència, que la gent s’allunyaria del seu fill de la mateixa manera que ella va allunyar-se del Damià així que va poder. I que, de la mateixa manera, també hi hauria qui, passat el temps, es penediria d’haver-ho fet. De tant en tant se sorprenia a ella mateixa pensant en el cunyat, preguntant-se com hauria estat la seva vida si s’hagués casat amb el Damià i no amb el Benet, quin cotxe tindrien, a quin col·legi haurien dut els fills, com serien les seves nits, què li hauria dit a cau d’orella el Damià cada matí, en despertar-se al seu costat. De vegades somiava en ell en secret, com per consolar-se. De vegades el somni era tan bonic que es passava tot el dia enfadada amb la realitat, fins que les sensacions començaven a esborrar-se-li de la memòria i tornava a resignar-se a ser la que era, una dona instal·lada en una vida que ni esforçant-se al màxim deixava de semblar-li decebedora. Aquestes cavil·lacions, per cert, eren sempre fugisseres i, per això mateix, inofensives. Arribaven i passaven de llarg com una tempesta de finals d’estiu. I quan la calma tornava, l’Olga s’ho manegava per convèncer-se que tot anava bé i que mai no havia passat res de dolent. Gaudia d’aquella mena de felicitat que només s’aconsegueix ignorant algunes coses.

Pel que fa al telèfon secret, no pesava sobre la seva consciència perquè no havia estat cosa seva. El va trobar un dels operaris de l’empresa de reformes quan desmuntaven l’armari del dormitori.

—Senyora, què n’hem de fer, d’això? —li va preguntar, assenyalant l’aparell, que ella no havia vist en tota la seva vida.

Era una antigalla de paret que no servia per trucar perquè no tenia un disc giratori, sinó només un de fix, sense números. Estava encastat en un costat de l’armari, una mica més avall del que hauria estat normal, amagat sota un prestatge misteriós que encara l’amagava més. Era una andròmina i semblava força inútil. Per això, l’Olga es va sorprendre quan va trobar que tenia línia i que funcionava bé. Va demanar als operaris que el deixessin allà on era i va començar a investigar aquell misteri pel seu compte. No va dir res al doctor Prats ni a ningú. L’Olga no estava acostumada a passar comptes de les seves activitats i al doctor, a més, no li interessaven ni poc ni gens les petiteses domèstiques de la seva senyora.

Com a responsable de les obres de reforma del pis familiar —només una rentada de cara de les parets, més la construcció d’un vestidor adequat a la gran quantitat de roba que tenia—, l’Olga se sentia legitimada per ficar el nas allà on li vingués de gust. A més, tenia molt de temps per fer-ho. La troballa del telèfon li va despertar tot de preguntes. El pis, de tres-cents metres quadrats, a Laforja amb Via Augusta, sempre va pertànyer a la família del seu padrastre. Elles, les dones, hi van arribar després del segon matrimoni de la seva mare. Les bessones tenien catorze anys. L’Olga hi va viure fins al seu casament amb el doctor Prats, sense pensar mai en la presència de cap telèfon amagat dins de l’armari. La Marta se’n va anar uns quants anys més tard i, que ella sabés, tampoc no va fer mai cap descobriment estrany. Això volia dir, calculava, que l’aparell havia de ser posterior a la data del casament de la Marta i l’Àlex —és a dir, del 1962—, però també podia ser que ja fos allà i ningú no l’hagués vist. Tot i això, el seu dubte més important no era «quan», sinó més aviat «per què» i «per ordre de qui». Qui va fer-lo posar allà, per quina raó. I com que era un secret que pertanyia només a la seva banda de la família, va decidir que així havia de continuar.

Després d’uns quants dies d’investigacions, va saber que l’aparell no sonava perquè algú li havia extirpat les campanes feia molt. També que la línia a la qual estava connectat no era seva, sinó que era una mena de bifurcació de la del local de la planta baixa. El local també havia estat propietat del seu padrastre, que tenia l’única afició de comprar cotxes vells i atrotinats i arreglar-los sense presses. Va ser un taller mecànic durant tota la vida. Un lloc brut, ple de ferralla, pols i greix on ella i la seva germana mai no posaven els peus. En el testament, el padrastre va deixar el pis a l’Olga —la més gran de totes dues, només per set minuts— i el local a la Marta. Tot un encert, queda clar. La Marta mai no hauria volgut viure entre els records de la seva joventut, un període de la seva vida que no li agradava recordar. L’Olga, en canvi, no hauria sabut què fer del vell taller de cotxes, més enllà de malvendre’l. Va ser l’últim gest que va tenir amb elles, aquell home estrany que mai no va deixar de ser-ho, malgrat tots els anys que van viure sota el mateix sostre.

El doctor Benet Prats era dotze anys més gran que l’Olga. La Guerra Civil li va estroncar la joventut, li va retardar els estudis i li va avançar les pors adultes. Era metge per tradició familiar i per admiració vers el seu pare, que havia tornat del front de Toledo amb ferides de metralla a les cames i una condecoració militar.

A l’Olga la guerra, com a tothom, li va canviar la vida de dalt a baix, tot i que mai no ho va saber del tot, perquè va néixer en el primer estiu del conflicte, mentre els exèrcits revoltats canviaven a la seva conveniència unes quantes dècades del futur. Si aquests exèrcits no haguessin avançat, la vida de l’Olga i de totes les Olgues del seu temps no hauria estat tan plena de monges plenipotenciàries, confessionaris, tutors legals, hores de costura, rosaris al capvespre, cançons de cara al sol i pel·lícules que ningú no entenia. Tot i que res d’això va ser important de debò perquè ningú no troba mai a faltar allò que no ha conegut.

D’alguna manera la història del prometatge de l’Olga i, per tant, de la seva vida, va començar la tarda del 17 de novembre de 1950, quan va anar amb tota la família al cinema Windsor Palace a veure Lo que el viento se llevó. Va ser el primer cop i el darrer que van sortir junts tots quatre, però l’ocasió era molt i molt extraordinària. Per fi s’estrenava, després d’unes quantes entrebancades amb la censura i amb onze anys de retards, la famosa pel·lícula americana que tantes ganes tenien de veure les dones de la casa. El padrastre va fer servir les seves influències per aconseguir quatre invitacions en una llotja i tots van sortir de casa encarcarats per la novetat i disposats a caminar Via Augusta avall fins a la Diagonal, que ara es deia —ves quines coses— Avenida del Generalísimo. Les nenes ja eren unes senyoretes, la qual cosa volia dir que sabien anar totes soles pel món, però no era convenient que ho fessin. Encara menys per veure una pel·lícula que la censura havia qualificat de categoria 3-R. És a dir, entre la 3 —autoritzades «para mayores»— i la 4 —«gravemente peligrosas»—, un nivell intermedi en què l’R volia dir «con reparos» (els del censor i prou). Vet aquí un «reparo», segons el senyor censor que la va veure l’any 1947: a Escarlata O’Hara se la veia massa contenta després de passar la nit de noces amb Rhett Butler, senyal de la seva evident «delectación concupiscente». Allò de la «delectación», i encara menys allò de «concupiscente», era una cosa que les dones com cal no sabien ni com anava. Elles eren decents, obedients, castes, magres i catòliques, tal com el règim de la Grande y Libre volia que fossin. Tres anys més tard un altre censor —o potser el mateix, estovat— va deixar passar la pel·lícula, tot i que l’Escarlata continuava tan plena de concupiscència i de «reparos» com abans.

Per anar a la recerca de tantes emocions van mudar-se tant com van poder. El padrastre anava d’esmòquing. La mare, amb un vestit llarg i la seva estola de pells. Les nenes ja no volien anar vestides igual ni tampoc podien, perquè l’Olga era tres vegades més grossa que la seva germana. Totes dues portaven vestits d’alta costura de la sastreria Santa Eulalia, però dissenyats amb intencions oposades: el de la Marta buscava ressaltar-li la silueta i marcar-li la cintura; el de l’Olga, en canvi, hauria volgut estilitzar-la, però amb prou feines li tapava les onades de greixums. L’Olga estava enfadada amb tot —amb la seva germana, amb el vellut del vestit, amb el seu reflex als aparadors, amb la negativa a comprar ametlles torrades al bar…—, i li va durar fins que la sala va enfosquir-se, va sonar la música i va aparèixer l’Escarlata O’Hara al porxo de Tara amb un vestit blanc amb mirinyac i l’atreviment necessari per plantar cara a qualsevol jugada del destí. L’Olga va passar dues hores patint com una fleuma. Va voler guarir ferits en un hospital de guerra, va angoixar-se quan l’enemic va arribar a Atlanta i va plorar d’emoció quan l’Escarlata va posar Déu per testimoni que mai més tornaria a passar gana. Mentre a la pantalla brillava la paraula «Intermedio» i el padrastre estudiava per primer cop a la vida la possibilitat de visitar un bar, l’Olga continuava al seu seient, en un estat gairebé catatònic i amb els ulls clavats a la pantalla, assimilant. Allò que aquella pel·lícula li estava removent per dins era nou per a ella. Mai res ni ningú havia aconseguit res de semblant.

—Mira, aquí hi diu —deia la Marta, assenyalant una pàgina del programa de mà— que l’Escarlata porta quaranta-quatre vestits i nou barrets durant la pel·lícula. Per cert, tu sabies que la Vivien Leigh és anglesa? Ho diuen com si fos important.

L’Olga no se l’escoltava. Seguint l’exemple de l’Escarlata, la gran de les bessones Viñó aquella tarda va decidir que havia vingut al món a ser desitjada i admirada. Ella no podria salvar Tara, però potser podia salvar-se a ella mateixa. De tornada a casa, mentre tota la família caminava en silenci, sense res a dir-se, i la Marta fullejava desmenjada el programa de mà, l’Olga va començar a planificar la seva transformació. Començaria per deixar de menjar. Allà, en una Via Augusta fosca i animada pels tramvies, va posar a Déu per testimoni que pensava passar més gana que mai de la vida. I ho va fer. La nova Olga O’Hara per fi havia entès qui volia ser i s’hi va posar amb l’empenta d’un trencaglaç.

Encara li durava el convenciment quan l’any 1954 va aconseguir que el padrastre li pagués el primer curs a la Facultat de Medicina. En aquells dies, la Marta ja tenia una talla més que ella i escrivia la seva primera novel·la, a un ritme tan ràpid com el que feia que s’allunyessin els seus destins. Que en aquell temps una dona decidís anar a la universitat era un acte d’heroisme, i justament per això interessava a l’Olga. A la seva classe només hi havia una altra boja com ella que havia decidit fer el mateix. La resta eren homes molt convençuts de la superioritat de les seves intel·ligències virils i disposats a riure’s de les noies que els volien imitar, tot i que no quedava tan clar si era això el que volien. Era un bon lloc per ser adorada, ni que fos com a raresa.

Dues setmanes encara no després de començar el curs, un periodista del diari El Español —«Semanario de los españoles para los españoles»— va visitar les aules i va fer una entrevista a les dues futures metgesses. Quan va preguntar a l’Olga per què era universitària, ella va dir:

—Vull ajudar la gent.

L’entrevistador va preguntar-li si no es volia casar. Ella ni s’ho va pensar:

—Si pel camí trobo un noi intel·ligent que no estigui malament del tot, i tant que m’hi casaré! Cap noia s’estima més exercir una professió que estar-se a casa com a reina i senyora del seu marit i els seus fills. Al cap i a la fi, aquesta ha de ser l’autèntica carrera de la dona.

Si hagués passat per allà Pilar Primo de Rivera, la presidenta de la Sección Femenina de Falange, hauria plorat d’emoció. Gairebé ho va fer unes quantes hores més tard, en el seu despatx del castell de la Mola, quan va llegir l’article que la seva secretària li acabava de portar amb el resum de premsa. El periodista afegia que «malgrat tot» la seva entrevistada desprenia «una aroma de feminitat». I doña Pilar, amb un sentit de la realitat tan profund com el que tenia del deure, va sentenciar: «Llavors no durarà gaire a la universitat».

A l’article no es parlava de les classes de dissecció, que eren, de bon tros, les millors de totes. L’Olga va descobrir que les resistia amb més serenor que la majoria dels seus companys mascles. Alguns durant aquelles visions de cossos humans esquarterats com pollastres s’adonaven que aquella no era la seva vocació autèntica i desertaven per sempre de les aules de la facultat. No tots ho tenien tan clar, però, ni tan fàcil. N’hi havia molts que aguantaven davant les piscines d’àcid fènic mentre miraven horroritzats els cadàvers submergits i feien esforços per no desmaiar-se. Un d’aquests, llarguerut i blanquinós, va esdevenir per culpa d’un ensurt el millor amic de l’Olga.

Va ser durant una de les primeres classes de dissecció. El catedràtic d’anatomia havia començat la dissertació i els habitants de les piscines sortien, silenciosos, a l’encontre dels estudiants. Tot d’una, un dels alumnes va caure rodó als peus de l’Olga. Les ulleres del pobre noi van sortir disparades cap a les graderies de l’aula i la seva templa dreta va rebotar sobre el peu d’ella abans de clavar-se tot ell un cop a terra que va fer estremir els presents. Després d’un reconeixement a corre-cuita i mancat d’interès, el catedràtic va dictaminar que ningú havia pres mal i va fer que aixequessin els peus del pobre noi. També va encarregar a l’Olga —única dona present aquell dia— que s’ocupés de l’espantadís fins que recuperés la consciència. No va trigar gaire. El noi va obrir uns ulls de miop i va palpar el terra amb la mà buscant les ulleres. L’Olga les hi va tornar, acabades de trobar sota un banc i amb un vidre trencat.

—Ui, quina catàstrofe —va dir ell, que semblava a punt de plorar—. M’he desmaiat, oi? —L’Olga va fer que sí—. Ho sabia, jo no serveixo per ser metge.

Parlaven en veu baixa, per no entorpir els assumptes truculents de la resta de la classe.

—Llavors, per què estudies medicina? —va preguntar ella.

El noi va fer un sospir llarg, com si no tingués prou forces per a un assumpte tan complicat.

—T’ho explico en una altra banda, si no et fa res. Podem marxar d’aquí?

—Ens han perdonat la classe —va fer ella, encisadora.

—Llavors et convido a un cafè i ens expliquem la vida —va fer ell.

L’Olga s’ho va rumiar un segon, d’una manera molt teatral. Va arrufar els llavis, va desviar la mirada, va agafar-se els dits d’una mà amb l’altra. Volia i no volia. Podia i no podia. Va decidir que era millor no deixar-se veure amb ell en cap establiment públic, per si de cas hi havia algun candidat més interessant esperant la seva oportunitat.

—Anem a un banc del pati —va dir, finalment.

El noi va arribar molt més refet al racó amagat que l’Olga havia triat. Així que es va haver assegut, li va allargar una mà.

—Sóc Damià Prats, per cert.

—Olga Viñó.

—Olga! —Va aclucar els ulls, com si acabés de sentir una música molt bonica—. «La que és invulnerable».

—Què dius?

—El significat del teu nom. No el sabies?

L’Olga va deixar anar una rialla. Ja li anava bé.

—No, però tens raó. Em penso que sóc invulnerable.

—Me n’he adonat de seguida. Vols ser la meva promesa?

—Si comences a dir impertinències, me’n vaig.

—Perdó, perdó. Segur que ja tens promès. Una noia tan maca com tu no pot anar pel món sense vigilant. Si el teu promès em troba, m’esquarterarà i em llançarà a la piscina amb els altres. Confessa-ho: tots aquells de l’aula de dissecció són pretendents que van voler saber el teu nom abans que jo.

—Quines ocurrències! —Ella feia veure que s’espantava—. Jo no tinc promès ni en vull. De moment. Però tant se val, perquè tu mai no ho podries ser.

—Ah, no? I per què?

—Perquè ets massa jove per a mi.

—Però si tenim la mateixa edat!

—No pot ser! Tu a quin mes vas néixer?

—Al novembre.

—Ho veus? Jo sóc del juliol. No pot ser.

—I què puc fer?

—Res. Jo necessito un home madur.

—Puc mirar de posar-me al sol. Si em podreixo, fas confitura amb mi.

L’Olga reia tot tapant-se la boca. Les seves espatlles pujaven i baixaven espasmòdicament.

—Ets estrany. Va, explica’m la teva vida, que per això hem vingut.

El Damià estava pensatiu i moix.

—No sé per on començar.

—Comença per dir-me què fas estudiant per ser metge si no t’agrada.

—Ah, això. Evito que el meu pare em tregui del seu testament.

—El teu pare vol que siguis metge?

—Tots a casa volen que sigui metge.

—Qui són tots?

—El meu pare, el meu avi, el meu germà gran. Tots són metges. Saps qui és el meu germà gran?

—Ni idea.

—El nou adjunt de càtedra del professor Gil Vernet. Doctor en dermatologia des de fa dos dies. El curs que ve podria ser el teu professor. Vol guanyar una càtedra i es passa el dia estudiant. Ho veus? A casa tots son eminències menys jo, que sóc ruc.

—I tu què vols ser?

Va treure pit:

—Jo sóc sonetista.

L’Olga va deixar anar una riallada.

—I això què vol dir?

—Faig sonets!

—Òndia, quina carrera!

—La medicina em fa posar trist. A tu no?

—Sincerament, Damià Prats, estic completament d’acord amb la teva família.

—Ho veus, com hauries de ser la meva promesa? Així em faries anar dret.

—Ja t’he avisat. —Es va aixecar d’un bot—. Has dit dues vegades la mateixa impertinència. Me’n vaig.

L’Olga va fer mitja volta i va marxar, amb la faldilla blanca oscil·lant al ritme de les seves passes, digna com una senyoreta del sud abans de la Guerra de Secessió.

Però van tornar-se a trobar, és clar, i l’Olga va fer veure que li donava una altra oportunitat i ell no la va malbaratar. Va mirar de no dir impertinències, la va adorar en secret. El Damià havia renunciat a acabar la carrera però seguia anant a la facultat per veure l’Olga. Ella ho sabia i n’estava encantada. Buscava la seva companyia i al mateix temps es comportava com si se’n volgués desempallegar. En menys de quinze dies li havia escrit cinc-cents vint-i-set sonets. Passava l’estona mirant-la de cua d’ull i triant rimes mentre feia veure que escoltava el catedràtic. L’Olga fingia no adonar-se d’aquell interès, així no hi havia cap problema si parlava amb ell tant com volia. Les coses, pensaven tots dos, anaven d’allò més bé.

L’Olga trobava pràctic tenir un aliat en aquell camp de mines. Almenys quan anava amb el Damià ningú no la molestava, ni li preguntaven per què volia exercir una professió que Déu havia pensat per als homes. Gran part dels estudiants tenien una actitud molt altiva, que insultava les seves companyes. O les tractaven com si fossin ruques o com si fossin uns homenots. En el primer cas suposaven que es cansarien d’estudiar. En el segon, quedaven parats cada cop que descobrien qualsevol indici de feminitat. De vegades feien bromes que fregaven la conducta delictiva. La seva companya de curs, sense anar més lluny, en va patir una. Acabava d’agafar l’autobús per anar a casa i buscava un pintallavis dins la seva bossa. En comptes del pintallavis, però, va trobar un parell de testicles com dues figues seques que algú havia tallat d’un mort. Al fons del vehicle hi viatjava un grup de companys a qui havia vist aquella mateixa tarda a la classe de dissecció. Va comprendre de seguida, per com la miraven, que eren els culpables de la troballa. Va esperar una mica, sense escarafalls, tot pintant-se els llavis amb tranquil·litat. Al fons, ells semblaven estranyats de la seva calma. En arribar a la seva parada, ella va caminar cap al grup a poc a poc. Just abans de baixar va ficar la mà a la bossa, en va treure la pelleringa seca i la va llençar als peus dels bromistes.

—Em penso que algú de vosaltres ha perdut això —va dir, tot baixant del vehicle.

No va ser gaire agradable, però gràcies a això va guanyar-se el seu respecte.

Entre els catedràtics, les coses no anaven gaire més bé. N’hi havia de liberals, que toleraven, protegien i fins i tot ajudaven les seves alumnes, però la majoria estaven entre els dubtes i l’escepticisme. Alguns estaven convençuts que les metgesses havien de rebre només un títol honorífic, que reconegués el seu mèrit com a estudiants però que evités que exercissin la professió. D’altres encara s’assemblaven massa a aquells catedràtics que uns cent anys enrere, com que no van tenir més remei que fer doctora una dona, van escriure al peu de l’acta: «Que no torni a passar». El que tots tenien igual era la cara de sorpresa que feien en veure entre les noves promocions dones que, a més de fer de metges, tenien la intenció de casar-se, tenir fills o pintar-se les ungles.

En resum, calia valor, ganes i paciència per tirar endavant. Així eren les coses en els pansits anys cinquanta.

—Els meus pares fan una festa dissabte per celebrar el doctorat i l’ajudantia de càtedra del meu germà gran. Puc convidar qui jo vulgui. T’agradaria venir?

El Damià ho preguntava amb una cara d’il·lusió tan innocent que no era possible dir que no. Tot i que l’Olga tampoc no pensava negar-s’hi. Tenia un vestit nou que no havia estrenat i aquella li semblava una ocasió estupenda.

—D’acord, però haurà de venir la meva germana. No m’hi deixaran anar sola.

—És clar. La teva germana és tan bonica com tu?

—És la meva bessona —va respondre, abans d’afegir, tot mastegant amb plaer cada síl·laba—: Però està una mica més grassa que jo.

—Que vingui, que vingui! Potser encara la podrem casar amb el Benet.

—El Benet?

—El meu germà, l’ermità. No surt mai de la seva habitació. Es passa tot el dia estudiant.

—Ai, quina claustrofòbia!

Amb la companyia de la Marta no n’hi va haver prou. La mare de totes dues va trobar que una festa era un risc que mereixia la molèstia d’acompanyar les seves filles. El padrastre, que tenia una fe cega en els bons costums, va aprovar la decisió amb una passivitat total.

La festa era, de fet, una recepció ensopida plena de senyors que parlaven de fetges, tiroides, úlceres i altres fàstics i que feien servir paraulotes del tot incomprensibles per a la gent normal, com ara «tromboflebitis» o «esplenomegàlia». Un quartet de corda mirava d’animar els presents amb peces de Haydn i Beethoven, però allà ningú no valorava gaire els seus esforços, ni tan sols els demanava. Acostar-se a les converses masculines era un pla molt poc atractiu, i a les femenines la mitjana d’edat s’acostava als setanta anys i el tema preferit eren els parts (sobretot els propis, explicats amb molt entusiasme i molts detalls). L’Olga i la Marta no tenien res a aportar enlloc, tret d’una joventut i una gràcia que no passaven desapercebudes. El Damià mirava de fer-les contentes portant-los canapès i copes de vermut, però les dues germanes només tenien ganes de marxar al més aviat possible. L’Olga va començar a entendre el seu amic quan se li va acostar un senyor molt alt, amb els cabells arrissats i ulleres de pasta, i li va preguntar:

—Com que el desastre del meu germà no ens presenta, ho hauré de fer jo mateix. Sóc Benet Prats.

—I jo sóc Olga Viñó. Aquesta és la meva germana Marta. I la nostra mamà.

El doctor Prats —doctor per partida doble— va somriure a la germana i va abaixar el cap davant la mare, que no va molestar-se a aixecar el cul de la cadira i tampoc a correspondre.

—I a qui dec l’encert de la seva presència? —va preguntar el doble doctor.

—Sóc companya del Damià —va explicar l’Olga, assenyalant amb la mirada el seu amic, que era al bufet preparant-li una safata de fruita.

—Companya? —El doctor Prats va aixecar una cella, sorprès.

—De la facultat.

Ara la sorpresa era enorme. Fins i tot va fer una passa enrere per veure-la bé.

—De manera que vol ser metge, vostè?

L’Olga va fer aquell posat heroic que tenia tan estudiat. Va dir:

—Vull ajudar la gent.

—Estic segur que ho aconseguirà, i tant que sí. I vostè? —va girar-se cap a la Marta—: Vostè també estudia medicina?

—No, no —va saltar la Marta.

—La meva germana vol ser escriptora —va informar l’Olga.

Un altre cop la cella incrèdula del doctor Prats va pujar.

—Escriptora? Molt interessant! I què escriu?

—Està acabant una novel·la. —La cara d’odi profund de la Marta a la seva germana va passar desapercebuda al doctor, però no a l’Olga.

—Ah! Una novel·la! I li puc preguntar de què tracta? —va interessar-se el Prats.

—No —va clavar la Marta.

La incomoditat va estendre’s entre ells com una ona expansiva. L’Olga va mirar la seva germana i més tard el doctor, sense saber què havia de dir. Pensava disculpar-se quan el doctor Prats va parlar primer:

—Dispensi, no volia fer-la sentir malament.

La Marta era conscient que havia ficat la pota i també que l’Olga estava incòmoda. Va provar de donar explicacions:

—És que no m’agrada parlar del que no està acabat.

—Ho entenc perfectament! —va fer ell, abans d’afegir, sol·lícit—: Jo tinc amics editors que podria presentar-li, si ho troba convenient. Quan l’acabi, vull dir.

Va saltar l’Olga:

—Però que amable, oi, Marta? És un detall molt bonic. La meva germana li estarà molt agraïda. L’avisarem de seguida que acabi!

—Això si l’acabo —va murmurar la Marta.

El protagonista de la vetllada semblava embadalit amb l’esquerpa i eixuta Marta. Era massa evident perquè l’Olga no mirés d’evitar-ho posant-se pel mig.

—Doctor Prats —va torçar el cap, coqueta, i va somriure amb tanta eficàcia com va poder—. És cert que el curs que ve seré alumna seva?

—Per aconseguir tal cosa primer hauria d’aprovar el primer curs. Creu que ho farà?

—Espero que sí.

—En aquest cas, és molt probable que m’hagi de suportar com a professor.

—I puc esperar algun tracte especial per ser amiga del seu germà? —Més somriures com esquers.

—En el cas del meu germà, em temo que el tracte la desfavorirà.

—Em sap greu que no estiguin ben avinguts vostès dos —va dir ella, demostrant una prudència social completament premeditada.

—Com vol que estiguem ben avinguts? Ja li ha dit que deixa la carrera? Serà el primer Prats que renuncia a la medicina en cinc generacions. I tot, per què? Vol ser poeta! Sonetista! Vostè ha vist mai una ximpleria com aquesta? El nostre pare està tan disgustat que ni tan sols li parla. —Va assenyalar cap al grupet del seu pare, on en aquells moments es debatia amb gran animació sobre pancreopaties agudes.

Just llavors va aparèixer el Damià fent equilibris amb dues copes i un plat ple de fruita i va deixar anar:

—Veig que has conegut el meu admirat germanet.

El doctor Prats va encarcarar-se una mica, es va aclarir la gola, va inclinar de nou el cap davant la mare de les convidades i va dir:

—Un honor haver-les conegut, senyoretes. El curs que ve l’espero a classe. I a vostè —per la Marta— li desitjo que escrigui molt i s’enfadi poc. I que cap de les dues tingui la mala pensada de casar-se amb el meu germà. Bona tarda. —I va allunyar-se, amb el seu posat elegant una mica maldestre per tantes hores d’estudi, diferent de tots els homes que havien conegut fins llavors.

L’Olga mai no va començar segon, com era previsible. Encara no havien acabat les classes de primer quan el doble doctor va començar a festejar-la i ella l’hi va permetre, tot i que sense dir res al seu amic, que continuava buscant rimes consonants per fer-li versos. El Damià solia aparèixer sense avisar a casa de l’Olga, amb la intenció de llegir-li els últims poemes que li havia escrit. Així que el veia amb aquestes intencions, a la mare li agafava un cobriment de cor. Com que era un poeta molt prolífic, per força havia de ser també un visitant freqüent. Ella se l’escoltava, feia veure que aquelles paraules d’amor no eren per a ella i després emetia un veredicte demolidor:

—Els d’ahir rimaven més.

—És clar, perquè aquests d’avui són versos lliures.

—Ho veus? Els d’ahir eren més bonics.

Eren la parella perfecta: l’Olga volia que el Damià mai acabés de morir d’amor per ella i el Damià era l’enamorat amb més vocació de desgraciat del món. Va ser una llàstima que el Benet s’hi posés pel mig.

I és que, en paral·lel als debats sobre la rima i la mètrica, el germà gran va començar un festeig ordenat i discret cada dimarts, dijous i dissabte a la tarda quan, robant un parell d’hores als seus llibres, li feia una visita a qui ja considerava la seva promesa. Portava una capseta de bombons per a la mare, que tenia claríssim quin era el seu candidat, i xerrava una mica amb el padrastre d’assumptes sense importància —gairebé sempre de futbol, al qual tots dos eren aficionats. Després anava a fer una volta amb les bessones fins a la confiteria Mora, on les convidava a xocolata o a llimonada, segons l’època de l’any. La Marta passejava en silenci, concentrada en els seus pensaments. L’Olga, en canvi, no callava ni un segon. De vegades el doctor hauria volgut que la seva promesa fos la Marta, per la tranquil·litat que prometia una convivència amb ella, però la vitalitat de l’Olga davant la grisor de la seva germana acabava fent-li creure gairebé sempre que havia triat bé.

El doble joc de l’Olga va allargar-se vint-i-dos mesos, fins que el Benet va guanyar una càtedra de dermatologia a la Universitat de Barcelona i va demanar al padrastre la mà de la noia en una cerimònia familiar molt ensopida. Aquella nit, l’Olga va citar urgentment el seu sonetista per explicar-l’hi tot i de passada acomiadar-se d’ell. Per una vegada, ennuegada de tristor, li va dir la veritat: que s’havia acostumat a les seves floretes i els seus disbarats i que ara li costaria molt estar-se’n, però que ho havia de fer en nom de la decència i la lleialtat. Tenia un aire de màrtir insofrible, que el Damià no li va perdonar. Va marxar molt tibat, ferit en l’ànima, sense esperar que acabés. L’Olga va plorar tota la nit. Durant un moment havia pensat que el joc podia continuar, potser uns mesos després del casament, amb la condició que fos sempre platònic i es limités a la poesia, amb vers lliure o com fos. D’alguna manera sospitava que el Benet mai no sabria omplir aquest buit ni, molt menys, entendre aquella necessitat seva de sentir-se idolatrada. Va endevinar que trobaria a faltar el Damià. Les seves pors van acomplir-se amb escreix.

El casament de l’Olga i el nou catedràtic va celebrar-se el tercer diumenge de maig del 1957 al monestir de Pedralbes, davant tres-cents convidats. El Damià, per cert, no hi era, tot i que només els íntims se’n van adonar. Havia marxat ningú no sabia on, sense acomiadar-se de la parella i sense participar en les celebracions que van precedir el gran dia. L’Olga li agraïa que hagués tingut el bon gust de no fer-li retrets. Ni el doctor Prats ni ella van permetre que la seva absència els espatllés el dia. Després de tot, no hi ha cap història d’amor que no inclogui, almenys, un cadàver. En aquest cas, i sense comptar amb els de les piscines de la facultat, encara n’hi havia un altre: el futur de l’Olga, no com a senyora de metge sinó com a metgessa. Ni tan sols ella ho lamentava.

De l’enllaç multitudinari en va quedar constància en un àlbum on ara les fotografies groguejaven entre papers de seda i que l’Olga no mirava mai. Li agradava disfressar el seu desinterès d’enyorament. «En aquest àlbum hi ha massa morts», deia. Però l’única veritat era que no volia adonar-se de com havia canviat. La joveneta amb vel de les fotos ja no s’assemblava gens a la dona de quaranta-cinc que era ara. No era només una qüestió de cabells blancs o de les primeres taques a la pell. Era la fesomia, aquella expressió de felicitat, d’esperança que el temps s’havia endut. Era tan visible com les flors del ram. Quan es veia a ella mateixa en les imatges del seu casament, reconeixia a l’instant l’alegria, la il·lusió, les expectatives, fins i tot l’arrogància. I quan comparava tot allò amb el seu present, sentia les mateixes ganes de rebel·lar-se que va sentir aquella tarda al Windsor Palace quan va conèixer l’Escarlata O’Hara. Però ara la revolució que li hauria agradat començar ja no era possible. Aquesta era l’única raó autèntica per la qual en vint-i-quatre anys només havia obert l’àlbum del casament tres vegades, sempre a petició d’alguna de les seves filles, i sempre l’havia mirat de passada per retornar-lo ben de pressa al seu lloc, que era i havia de ser l’oblit.

Vaja. Que hi ha coses que val més deixar allà on són.

De manera que la línia telefònica secreta va aportar molt bones estones a la vida de l’Olga. Sobretot un cop van acabar-se les obres, quan va començar a espiar les converses de la seva germana. Era molt fàcil. Si estava atenta —i a la part del pis que mirava al carrer— sentia com la Marta apujava la persiana atrotinada del local de baix. Llavors se situava al costat de l’aparell amagat i muntava guàrdia. Un cruixit metàl·lic l’avisava del començament d’una trucada. Despenjava amb compte i s’acostava l’auricular a l’orella mentre tapava el micròfon amb un mocador que havia deixat a la lleixa expressament. S’havia d’ajupir una mica i ficar-se dins el guarda-roba, però els secrets que descobria li compensaven les molèsties. Un cop la minyona va estar a punt de descobrir-la, quina vergonya, però va saber dissimular bé tot parlant del corcó que rosega els mobles nous i de com de difícil és trobar-lo.

La vida de la Marta li interessava molt. Feia més de deu anys que no tenien una conversa telefònica, si és que n’havien tingut mai cap. La Marta sempre havia estat de tarannà distret, ensopit. Era poc enraonadora, sobretot en persona. A més, l’Olga sospitava que si tenia alguna cosa a dir, no l’hi diria a ella. Mai no havien sabut tenir una relació espontània ni, encara menys, sincera. L’Olga es preguntava sovint com podien ser tan diferents, si eren bessones. Cap de les dues havia sentit mai aquella comunió gairebé sobrenatural de què parla el mite popular en referir-se a germans nascuts d’una mateixa bossa. Més aviat ben al contrari. Pensar en la Marta l’angoixava, la feia posar nerviosa. Compartien trets físics, tot i que la seva germana no suportava els tints, els ornaments ni, en general, res que esquerdés una mica la seva tan reivindicada «naturalitat» —que l’Olga anomenava «deixadesa»—, de manera que quan estaven juntes la Marta semblava una versió sense acabar de l’Olga. Un prototip bàsic, al qual podies afegir coses fins a arribar a l’Olga.

Quan l’Olga espiava per telèfon la seva bessona tenia la sensació d’escoltar una desconeguda. El seu gran interès eren les comparacions: com de millor era la vida de la Marta al costat de la seva. Com de més feliç era que ella. Què tenia que a ella li manqués. No ho esbrinava mai, en part perquè tot el que la Marta feia o deia era un enigma per a ella. Fins i tot les coses més concretes.

Va alegrar-se molt de saber que havia demanat a un drapaire que buidés el local. Va seguir amb gran interès les tasques de neteja, que van durar uns quants dies. La seva germana no semblava gaire atabalada quan explicava l’estat d’autèntic desastre en què havia trobat el lloc, però calia reconèixer que l’empresa de sanejaments inspirava molta confiança. Com si a un caçador d’elefants li haguessin encarregat atrapar un conill. Al cap de menys d’una setmana el taller vell i greixós va convertir-se en un lloc net i agradable. Al cap de quinze dies més tenia un sostre fals decorat a l’estil rococó i un terra nou de rajoles grises sobre el qual la seva germana volia instal·lar una moqueta de color de vi. La Marta havia volgut respectar el despatx del padrastre, un petit cubicle de fusta que sempre va estar al fons de tot, on hi havia el telèfon i on la Marta entrava per mantenir —que fàcil que li era imaginar-la— totes aquelles converses transformadores. Cal reconèixer que les dues germanes Viñó tenien tirada al telèfon.

Unes quantes setmanes després de la troballa de la línia clandestina i malgrat tots els esforços, l’Olga encara no sabia per a què eren tantes reformes, tantes despeses i tants miraments. Tot d’una la Marta va ordenar que retiressin la persiana rovellada, sorollosa i plena de brutícia de l’entrada —ja no podria sentir-la quan arribés als matins— i en el seu lloc va instal·lar-ne una de fusta de roure i vidre esmerilat. També va encarregar dos sofàs Roche Bobois per catàleg (model Bubble, un de groc i un de blau), va demanar cita amb un antiquari i va deixar un missatge al contestador automàtic d’una decoradora d’interiors de renom tot sol·licitant «una visita per fer un pressupost».

Les trucades de feina de la Marta li agradaven tant com les altres. Un cop a la setmana, els de la revista Lecturas tenien dubtes sobre la transcripció dels ingredients o les quantitats de les receptes i necessitaven preguntar-li foteses. La seva germana sempre els atenia amb una paciència molt professional. De tant en tant també trucava el director de la cadena de ràdio i la felicitava per la seva secció de consultes gastronòmiques en un programa de molta audiència. Una marca molt coneguda de daus de brou volia patrocinar-la, i tots estaven molt contents, li va dir una vegada. Només tenia lloances per a ella i la seva feina. L’Olga entenia i compartia els elogis perquè també era oient de l’espai radiofònic de la seva germana. L’escoltava cada dia, neguitejada per aquella incomprensible barreja d’orgull i gelosia. Després feia servir els consells de la Marta per renyar les minyones, com si fossin veritats absolutes que ella sabia des de sempre:

—A tu no t’han ensenyat que s’han de posar les patates dins els ous abans de fer la truita? I afegir-hi, millor, una mica de llevat? Déu meu, no sé pas on heu après a cuinar, les noies d’avui dia.

Després estava allò de l’origen de l’aparell. Allò sí que era complicat. Se li acudien algunes teories, cadascuna més inversemblant que l’anterior. Ni tan sols a ella mateixa li acabaven de quadrar. Si el telèfon va ser una ocurrència de la seva mare per espiar les activitats del seu padrastre al taller, potser calia pensar que ell portava una doble vida, que no tenia res a veure amb aquell caràcter en aparença apàtic que tothom li coneixia. Per tenir amants, cal una certa alegria de viure, pensava l’Olga, i no aquell rictus gairebé vegetal que lluïa a perpetuïtat. Encara més increïble resultava encolomar-ne l’existència secreta a la seva mare. Amants, la seva mare? Però si les úniques preocupacions que ella li coneixia eren que no se li arnessin les pells i no quedar-se sense servei.

Com que no trobava cap solució al trencaclosques, va preguntar al doctor Prats si pensava que el seu padrastre hauria pogut ser espia de Franco. Se li havia ficat al cap que, com que havia estat militar, allò ho explicaria tot. Fins i tot per què la seva mare va triar aquell senyor tan avorrit per refer la seva vida. Segur que a les nits, quan tothom se n’anava al llir, ells esperaven que les nenes s’adormissin per parlar de les seves coses, que devien ser molt perilloses i molt excitants. Però el doctor Prats engegava les seves imaginacions a rodar i la feia tornar a la Terra:

—Espia? Devia espiar els plecs de l’estora…

Fins i tot ella va acabar descartant aquestes teories. Va ser una llàstima, perquè la distreien molt. Tant que li agradava al doctor Prats tenir la seva dona distreta, ni que fos amb bestieses.

En la seva necessitat de saber què estava planejant la seva germana, l’Olga va augmentar el temps que dedicava a l’espionatge telefònic. Podria haver triat altres solucions, com ara fer-li una visita i preguntar-l’hi directament, però ni tan sols se li va acudir. Hauria estat molt sospitós, així, de cop i volta. No s’havien vist des del dia que van coincidir al notari, feia dos mesos, per acceptar l’herència del padrastre. I abans d’allò van estar-se tres anys sense trobar ni un motiu per veure’s. Es telefonaven el dia del seu aniversari, els dels aniversaris dels seus cònjuges, per Nadal i per Cap d’Any. Totes eren trucades amb guió previ, en les quals no calia tenir res a dir-se. Recordava amb horror un cop que van trobar-se a la secció de bateries de cuina d’uns grans magatzems i com d’incòmoda la va fer sentir la seva presència, la seva mirada, aquell silenci de la Marta, tan intimidatori. No saber què dir-li a la teva germana bessona i percebre, a més, que a ella li passava el mateix va ser una experiència terrible que no volia repetir. Molt millor el telèfon clandestí per evitar disgustos.

Després d’uns quants dies, la seva constància va obtenir recompensa per fi. Va interceptar alguna cosa interessant. Una trucada de l’Àlex, el seu cunyat. Breu, des de la feina. Van mantenir una conversa en un to tan glaçat que la Marta va endevinar de seguida que les coses entre ells anaven molt malament. L’Àlex li retreia que no passés més temps a casa, però sonava a excusa. La Marta es defensava:

—Darrerament estic ocupada.

—Ocupada en una cosa que jo no beneeixo, ja ho saps.

Va créixer un silenci incòmode i triple: el de la Marta, el de l’Àlex, el de l’Olga.

—N’hem parlat massa, d’això. —Hi havia un cansament antic en la veu de la Marta—. M’estimaria més deixar-ho per a un altre dia.

—De debò, Marta, no sé per a quan vols que ho deixem. Aclareix-me només per què t’has ficat en aquest embolic. No necessitem per a res un restaurant. Guanyes prou diners per…

—No ho necessites tu, vols dir.

—T’has aturat a pensar quants sacrificis et comportarà?

L’Olga s’ho va apuntar mentalment: «Un restaurant». Oh, quina emoció, i quina idea més bona, i quin goig.

—Hi he pensat molt, sí. Més del que et penses. Fa anys, de fet, que penso en els sacrificis. Potser no són el mateix per a tu que per a mi.

Quan l’Àlex parlava de «sacrificis» volia dir els seus. El restaurant no era una variable que li vingués de gust afegir a l’equació de la seva vida, es veia d’una hora lluny. Allò que estava passant no ho havia triat ell, i no podia suportar-ho. Era el primer cop. No estava disposat a conviure amb una Marta diferent, nova, ocupada en les seves pròpies coses. Per a ell la Marta era si fa no fa una adquisició, com un quadre o un moble car. El seu matrimoni amb ella, com li passava a molta gent, era una successió de rutines que volia deixar com estaven.

—Va, no et posis tràgica, ara —va dir.

—Ho he fet? No volia.

—I després de rumiar tant, suposo que has decidit tirar pel dret.

—Això mateix. És l’«efecte mitja vida».

—Com?

—Tant se val.

—Ja veig que el que jo n’opini t’és igual.

—Si fa no fa com a tu el que opini jo.

—No comencem, sisplau. —El to de cansament del seu cunyat era l’eco de dotzenes de baralles anteriors, de resignacions, de nits sense dormir o de separació. El cansament que provoca allò que podem preveure.

Un altre silenci carregat de tensió. I per fi la veu de l’Àlex:

—Això és tot? Aquí s’acaba la conversa?

—No sé què vols que et digui —va fer ella.

—Just aquest és el problema. El que dius sempre és massa poc.

L’Olga va fer que sí en silenci. Comprenia l’Àlex molt més bé del que ell sabria mai. Se solidaritzava amb la seva revenja, fos la que fos.

—Adéu, Marta. Fes el que et doni la gana. Jo també ho faré.

—Que potser algun cop tu no…?

Però l’Àlex havia penjat.

L’Olga va esperar. Va sentir la Marta plorar sense estridències, com ho feia tot. Després, van penjar. La darrera a fer-ho va ser l’Olga.

Un restaurant. Quina sorpresa. Gairebé tanta com saber que el matrimoni de la seva germana feia aigües. Això la transformava a ella en una vencedora. En aquell moment va sentir que la seva vida era millor, molt millor que la de la Marta. Quina satisfacció més gran.

Durant un parell de dies va perdre tot l’interès pel telèfon de l’armari.

Com que era una dona dramàticament sola i sense res a fer, l’Olga necessitava invertir molt de temps en ella mateixa. Dedicava moltes hores i molta fe a la seva persona, provava tota mena de tractaments de bellesa, anava a la perruqueria els dimarts, es llevava d’hora cada dia per seguir a la tele l’aeròbic de l’Eva Nasarre, atabalava la modista amb patrons que trobava a les revistes i rebia la manicura cada divendres, sens falta, a tres quarts de cinc de la tarda. Va haver-hi una època que va apuntar-se a un club de tennis, tot i que no sabia ni com agafar una raqueta ni pensava aprendre’n. Li agradava estirar-se a la piscina en biquini —era l’única de la seva edat que en portava—, sempre en postures molt estudiades, abillada amb la seva bijuteria més bona, les ulleres de sol i la pamela, per veure si algun d’aquells professors de tennis tan musculats i tan guapos tenia amb ella alguna gentilesa encisadora. Els vigilava des del seu mirador en un racó, atenta a tot.

Un cop un dels guapos li va preguntar si podia seure al seu costat. Ella va respondre:

—És clar que sí, per què no hauria de poder?

L’home —pantalonets curts blancs, cames molt peludes, samarreta arrapada— va instal·lar-se a la taula del costat a llegir el diari. L’Olga el notava tan a prop que se sentia molt incòmoda cada cop que el veia girar un full. No s’atrevia ni a moure’s. Una bona estona més tard ell va tancar el diari, el va doblegar sobre la taula i va oferir-li un refrigeri.

—Sóc una dona casada —va dir ella, amb posat de sacrifici—. No sap el greu que em sap.

—Li sap greu ser una dona casada? —va preguntar ell.

—No, és clar. Em sap greu no poder acompanyar-lo.

—Ah, no es preocupi! Ja trobaré algú —i se’n va anar.

No van tornar a dirigir-se la paraula. A partir d’aquell dia, el monitor atractiu s’asseia a llegir el diari a l’altra punta de la piscina. Ella no el perdia de vista. Sempre acabava convidant alguna dona a prendre un vermut, en coneixia cada moviment. El mateix passava amb la resta dels habitants d’aquell petit microcosmos de gent rica i desocupada. Quan els professors de tennis es treien la roba, a sota portaven un banyador petitíssim, que la forçava a apartar la mirada de l’astorament. Li agradava dir que a ella els homes despullats no l’atreien, que els preferia amb vestit de jaqueta i corbata.

L’Olga no es banyava gairebé mai. Quan ho feia era sense mullar-se els cabells i guarnida amb la bijuteria i les ulleres. Feia tentines dins l’aigua, doblegava una mica els genolls tot estirant el coll com un estruç i de seguida tornava a sortir. El que li agradava de debò era prendre el sol. Ho feia com tot a la vida: obsessivament. Tres cops a la setmana, empastifada amb crema Lancaster Ultra, amb els tirants del vestit de bany abaixats i la panxa molt endins. Així, de maig a setembre, per més que a principis de juny ja tenia un color més que torrat. Mai més cap home va acostar-se a ella —potser el primer els havia avisat?— i tots tenien molt delimitat el seu cercle d’amistats, on sempre trobaven algú per flirtejar. No li feien ni cas. Potser era perquè no jugava a tennis, va concloure, just abans d’afartar-se’n del tot i donar-se de baixa del club.

Quan el doctor Prats li va preguntar si ja no anava més a la piscina —uns sis mesos més tard—, l’Olga va contestar:

—No era un lloc per a una dona com jo.

—Com és, això? —va preguntar ell.

—Els homes m’assetjaven.

—Ah —va respondre el doctor Prats, amb el seu interès habitual.

Aquella resposta va enfonsar l’Olga en una tristor que va durar-li setmanes. Se la va guarir somiant en el Damià, bevent bourbon i fent-se reflexos de color rouge intense.

Havia renunciat al club però no al bronzejat, naturalment. Va inaugurar la temporada següent prenent el sol al terrat. Va comprar un paravent, per protegir-se de les mirades indiscretes —les de les minyones de les veïnes que pujaven a estendre roba, només— i va fer instal·lar una gandula i una tauleta on poder deixar el pot de crema i la copa amb el martini. La resta —ulleres, pamela, bijuteria i biquini— va continuar com sempre.

Malgrat totes aquestes ocupacions, de tant en tant l’Olga emmalaltia d’una melangia incurable que solia acabar quan tirava les culpes de tot al distret del seu marit. Deixava de menjar, se li posava un caràcter de mil dimonis i bevia més del compte. El doble doctor no sabia què podia fer o què havia de dir per treure-la d’aquell estat. Va ser en una d’aquestes ocasions, un dia que s’emprovava un vestit en presència del doctor, amb la modista agenollada als seus peus amb la boca tota plena d’agulles de cap, que va dir:

—Com m’agradaria que ara em veiessin les meves amigues del col·legi.

I el doctor Prats, que aprofitava totes les ocasions, va dir:

—Per què no organitzes un còctel, un sopar, un berenar o alguna cosa?

—Amb les meves companyes d’escola?

—Per què no? No tens els seus telèfons? —El doctor sabia de què parlava.

—Podria aconseguir-los, suposo —va meditar ella.

—Llavors no sé què esperes.

Els dies següents van ser per a l’Olga de gran activitat telefònica. Va tenir la pensada de trucar a l’internat de les filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, on va passar bona part de la infantesa. Va trucar a informació per aconseguir el número però la senyoreta no va trobar-lo. L’Olga va repetir el nom de l’escola diverses vegades, però res. Abans de penjar, la noia li va recomanar que truqués a l’ajuntament del poble i li va demanar que s’apuntés unes quantes xifres.

A l’ajuntament li van dir que les monges havien marxat feia anys i que ara l’edifici era públic, municipal, i la seu d’una escola bressol dedicada a la memòria de l’hermana Presentació Yuste. Va preguntar pels arxius de les monges. Volia aconseguir una llista de les noies que van estudiar amb ella i necessitava una pista per començar. Van enviar-la a l’arxiu municipal, hi va trucar i una funcionària molt amable li va explicar que les congregacions religioses normalment s’emporten els seus papers «per si de cas». Li va aconsellar que truqués a la casa central de les paulines a Barcelona. L’Olga també ho va fer, però allà la van desanimar del tot: les monges sempre marxen amb els seus arxius.

Després de la marató telefònica l’Olga va trobar el consol en els seus propis pensaments: igualment, quin sentit tenia reunir tota la classe? Les recordava, potser, aquelles bledes amb qui havia compartit aula i pupitre? Ni tan sols sabia quantes eren, perquè n’hi havia que treballaven a la fàbrica i només venien al vespre. Externes i internes, de diverses condicions socials. Les que sí que recordava bé eren les seves companyes d’habitació. Internes, com ella. Amb elles va compartir set anys de la seva vida, tot i que alguna feia més que era al col·legi, com la Júlia. Van separar-se als catorze anys, a finals d’un mes de juliol, aquell estiu en el qual la seva mare va tornar-se a casar per fugir de la misèria.

Els estius eren, amb molta diferència, els períodes més intensos al col·legi, els que de debò van quedar gravats a la seva memòria. A l’escola buida només hi quedaven les monges, elles i el pobre Vicentet. Les monges es feien fonedisses a la zona de clausura i no en sortien durant dies. L’absència d’alumnes les feia relaxar. Les que marxaven només eren fora uns dies, mentre anaven a visitar les seves famílies, sempre perquè tenien algun parent proper que estava molt malalt.

—Jo em pensava que la família de les monges era Déu —deia l’Olga.

—No, ruca. També tenen pare i mare, com tothom. Tot i que Déu és molt important —aclaria la Nina.

Tothom tenia pare i mare, sí, menys la Lolita, que era òrfena per culpa de la guerra. I com la Júlia, que era òrfena no se sabia per culpa de què. El pare i la mare de la Nina eren fabricants de sifons i gasoses i molt de tant en tant visitaven la seva filla i portaven begudes per a tothom. A l’Olga li semblava que en l’orfandat hi havia categories, com en tot: valia més ser òrfena però saber de qui. Per això la Lolita era millor que la Júlia, com si la seva orfandat fos de més qualitat. De vegades, quan estava molt trista, també li semblava que valia més ser òrfena del tot que tenir una mare que t’abandona per anar-se’n de vacances amb un senyor calb. L’Olga gairebé sempre estava trista, però només de tant en tant estava molt trista. En això també hi havia categories.

Va començar a sentir-se desolada de debò aquell dia que la seva mare els va dir, a ella i a la seva germana, que havia conegut un senyor «molt amable i molt ric» que la convidava a estiuejar a la Riviera francesa. L’Olga va fer un bot de l’alegria, però li va durar només fins que va comprendre de què anava la cosa.

—Vosaltres no podeu venir, nines —va dir la seva mare—. Vol estar a soles amb mi, per anar-me coneixent.

La mare els va ensenyar una foto del senyor amable i ric on van poder veure que també era calb i lleig. Lleig no: lletgíssim. Tenia la cara llarga i blanca com la panxa d’un lluç, una mica com els personatges d’aquells quadres tan tètrics d’El Greco. La mare va dir:

—Ja veureu com l’estimareu molt.

A l’Olga li van venir ganes de preguntar-li si ella també l’estimava molt, si l’estimava més que a elles o més que al seu pare —que només feia dos anys que era mort—, i també si ja l’havia oblidat o si només ho feia veure. La mare, que potser endevinava els pensaments de la seva filla gran, va afegir:

—Tot això ho faig per vosaltres, ninetes, ho heu d’entendre. Algun dia ho sabreu valorar i us adonareu de com és de difícil.

De manera que van quedar-se al col·legi tot l’estiu, amb les monges, les altres nenes abandonades i el babau del Vicentet.

El babau parlava amb la veu enrogallada —«Com si s’estigués menjant sempre una patata», deia la Nina— i les feia riure tota l’estona. Es comportava com si encara fos una criatura, tot i que no ho era. Si s’ho proposava, podia dur-les a collibè sense esforçar-se gens. De vegades l’hi demanaven, quan les monges no les veien. Totes menys l’Olga, perquè amb l’Olga no hauria pogut ni el Vicentet. Era molt divertit que visqués allà, amb elles, les noies se l’estimaven, a la seva manera presumida. El darrer any, però, hi havia hagut un canvi. El Vicentet estava diferent, es comportava d’una altra manera. Ara les mirava més que abans. Molt més. De vegades les feia sentir malament. Gairebé sempre les feia riure, però de vegades també feia por, perquè quan començava no hi havia manera de fer-lo parar. Les monges gairebé mai s’adonaven de res.

El Vicenç cridava, molt engrescat:

—Maques-maques-maques-maques-maques-maques!

I elles deixaven anar grans riallades i dissimuladament li deien:

—Deixa’ns, babau, babauet, que les monges et pegaran.

Al babauet li feia gràcia:

—M’és igual. Que em peguin! Maques-maques-maques-maques!

Les monges li pegaven molt, al Vicentet. Quan li queia la llenya, quan es distreia, quan se li ficava al cap una d’aquelles fal·leres i començava a repetir les coses mil cops, quan s’encantava mirant les nenes. També el castigaven sense sopar i de vegades el tancaven dins el recambró i posaven un cadenat a la porta, perquè no s’escapés. Això del cadenat només molt de tant en tant, perquè llavors el babau es passava la nit picant la porta i fent crits, i espantava les internes i no deixava dormir ningú.

Les monges van començar a fer servir amb ell una vara. Li feien mal i el feien enfadar.

—Monja dolenta! —deia de vegades, però de seguida se n’oblidava i hi tornava—: Maques-maques-maques-maques-maques-maques!

—No ens miris, Vicenç. Deixa’ns estar —feien elles.

—És que costa… —deia ell, abaixant el cap de la vergonya.

—Fes-ho o avisarem la madre Rufina —l’amenaçaven.

—És que sou molt maques. Costa-costa-costa…

—Totes som maques? —preguntava de vegades la Nina, amb molt males intencions.

—Sí, totes. Totes-totes.

—L’Olga també?

—Sí, sí, totes-totes, l’Olga també.

Llavors la Nina movia el cap a tots dos costats i murmurava:

—Estàs molt malament, Vicentet. Boig, boig.

Cada cop que l’Olga sentia que les seves companyes es burlaven d’ella, se li desfermava una tempesta dins. Jurava que algun dia podria organitzar una revenja com aquelles de les obres de teatre, on les ofenses sempre es renten amb sang. Molta sang.

—Jo, de debò, no entenc com és que les monges deixen que aquest imbècil visqui aquí amb nosaltres —deia.

—Perquè són bones persones —feia la Lolita— i perquè ell no té on anar.

—Hauria de ser en un manicomi —continuava l’Olga—. O mort, tant se val. Qui necessita la gent com ell?

—I qui necessita la gent com tu? —va preguntar la Lolita.

Aquella pregunta va fer més mal a l’Olga que totes les ofenses. Podia ser verinosa, una autèntica harpia, però tonta no ho era. S’adonava que en el fons el babau i ella eren allà per la mateixa raó: perquè la gent que els hauria de cuidar i estimar estava fent altres coses.

Una de les úniques diversions de què l’Olga gaudia en els anys d’internat era el control que exercia sobre les altres. Tenia traça a fer que tothom fes allò que ella volia, i no només en els jocs nocturns. Havia aconseguit, per exemple, que la Júlia robés galetes i formatge del rebost de les monges per a ella. S’ho menjava sota els llençols quan no aconseguia dormir, mentre pensava en la seva mare i aquell desconegut lleig en un hotel de Montecarlo, o potser de Saint-Tropez. La seva mare en un iot de luxe vestida com la Grace Kelly. La seva mare amb una bata de seda vermella que portava un drac brodat a l’esquena, esmorzant a coberta amb aquell senyor fastigós que aviat, si tot anava bé, seria el seu padrastre.

—Un dia ens avorrirem tant que ens despertarem monges —deia l’Olga, quan les religioses no la sentien.

El riure de les altres, la seva aprovació, la salvaven d’ella mateixa. El riure era l’únic antídot contra la soledat i la ràbia. El riure sense motius, per qualsevol cosa, fins i tot per les desgràcies dels altres, que no haurien de fer riure ningú. El riure consolava. El menjar, també. És gairebé impossible menjar i plorar al mateix temps. En aquella època, paral·lela a la tristor corria la gana. Una gana ferotge, que mai no passava, amb res, per molt que s’atipés. Aquella fam perpètua que la feia menjar i menjar, i que de mica en mica l’anava transformant en un globus, en un zepelí, en un planeta, i així cada cop més i més, fins que la fes explotar.

Mai no hi va haver fotografies dels anys d’internat. Les monges no eren amigues de frivolitats, com ara fer-se retratar. En canvi la memòria havia retingut amb claredat algunes escenes. El llibre groc i verd amb el dibuix d’una mà a la coberta on la Nina aprenia les seves arts de quiromàntica. Els quaderns de la Marta tots plens de gargots remenuts. De nit el soroll de la plometa gratant el paper li feia molta angúnia i no la deixava dormir. Les monges adormides sota els arbres, amb les toques voleiant amb el ventet suau de l’estiu. «Madre, no té calor amb tot això al cap?». I la monja que sospirava per no contestar. La tenda clandestina feta amb llençols, la flama de l’espelma que dibuixava ombres als rostres, els secrets, les preguntes, les missions, les penitències, els errors… Jocs innocents només en aparença. Als catorze anys, les nenes ja no són nenes per més que encara ho semblin, o per més que ni elles mateixes se n’hagin adonat encara.

Va recordar el darrer matí, quan la madre Rufina per fi va aparèixer a l’habitació i va anunciar que «els seus pares» eren a baix. Els va demanar que recollissin totes les seves coses. L’Olga va treure la capsa de fusta de sota el llit, allà on havia ficat les penyores de la nit abans. Solemne, com tocava en un comiat, va donar a la Nina el seu llibre de prediccions. A la Marta li va tornar la ploma Parker blava, i a la Lolita, la foto del seu pare. No hi tenia dret, perquè no havia acabat la missió, però igualment va decidir tornar-l’hi. Què en faria, ella, del retrat d’un pare que no era seu? Dins la capsa van quedar algunes galetes que no s’havia pogut menjar. En veure-les, va recordar fugaçment la Júlia, que no havia dormit al seu llit, i va preguntar-se on devia ser, què devia fer. Tenia tantes coses per pensar, però, que de seguida va oblidar aquells pensaments incòmodes i tot allò que havia passat la nit abans. Va repartir les galetes entre la Lolita i la Nina. Van acomiadar-se amb una abraçada plena d’emoció. La Marta va ser la primera a baixar l’escala. Quan va veure la seva mare al costat d’aquell home, va quedar-se quieta, glaçada per la novetat.

El primer que va dir la seva mare quan els va fer un petó a la galta va ser:

—Mai li parleu del vostre pare. Mai.

El segon, només per a l’Olga:

—Estàs horrorosa, filla. Sembles un gall dindi.

La Lolita va baixar a acomiadar-se a la porta, a consolar-la per darrera vegada. O potser només volia fer el tafaner.

L’Olga mai va oblidar la ganyota de repugnància del padrastre el primer cop que la va veure. Tampoc els ulls espantadissos de la seva mare, que vigilaven, com si esperessin que passés alguna cosa. Amb el pas dels anys arribaria a oblidar que la mirada de la seva mare no sempre havia estat així.

Acompanyada pels records, volàtils i esmunyedissos com fantasmes, imprevistos, l’Olga donava voltes al passat per treure’n alguna cosa. La Lolita Puncel Farrús. El seu pare, el pianista. La seva mare era filla de Filatures Farrús. Va ser fàcil trobar el telèfon de la fàbrica. Hi va trucar a mig matí, després d’escoltar els consells culinaris de la Marta a la ràdio. Va donar moltes explicacions a tres secretàries diferents. Molt assenyada, amb educació. Per fi va posar-se a l’aparell l’Emili Farrús, el cosí impossible de la Lolita, aquell que de petites trobaven molt misteriós perquè vivia a Sant Sebastià.

—Bon dia, senyora Prats. M’han dit que busca la Maria Dolors —li va dir.

—Sí, la Lolita. Deixi que em presenti. Sóc l’Olga Viñó de Prats i vaig ser companya d’internat de la Loli… de la Maria Dolors. En un col·legi de monges paulines, que era…

—Ho sé perfectament. Vaig ser-hi una vegada.

Aquella informació va desconcertar-la. No recordava cap visita del cosí. Devia ser quan ella ja no era a l’internat.

—De fet, la conec més bé que no es pensa —va dir el cosí—. Sóc amic del Damià, el seu cunyat.

El silenci es va fer incòmode. Una d’aquelles pauses plenes de preguntes que ningú fa ni ningú no voldria respondre.

—Ah, quina sorpresa! —va dissimular l’Olga—. I vostè hi té contacte?

—Tot sovint.

—Llavors doni-li records de part meva. I a la seva senyora també, en el cas que en tingui.

—No en té.

—Ja veu, que curiós. —Un altre silenci—. I per descomptat, del meu marit, també.

—És clar. I pel que fa a la Maria Dolors, per anar enllestint, ara mateix la meva secretària n’hi donarà el número. Un plaer saludar-la, senyora Prats.

Un moment més tard, l’Olga explicava a la secretària que s’estimava més una adreça postal on enviar a la Lolita una invitació que pensava fer i prenia nota de tot en un dels fulls que el doctor Prats feia servir per receptar tractaments. També va atrevir-se a demanar el telèfon del Damià, i la secretària, sol·lícita, l’hi va donar sense posar cap pega.

Per fi tenia un bon motiu per trucar a la seva germana. Un primer avanç. S’ho va rumiar un segon, li va venir molta mandra o una mica de por i va canviar d’idea. Va marcar el número del Damià. Li agradava fer coses inesperades fins i tot per a ella mateixa. Li encantaven les sorpreses, els canvis de rumb, els imprevistos. Acomiadar-se de cop, tornar sense avisar a la vida d’algú, aquesta mena d’efectes dramàtics que normalment només passen a les pel·lícules o en les vides de les persones que s’avorreixen molt. Mentre deixava que la trucada sonés, tot allò li semblava molt emocionant. Es preguntava si ella no tindria la culpa que el Damià encara fos solter —la qual cosa hauria estat molt commovedora—, i estava disposada a reconèixer que de tant en tant pensava en ell per tal d’esbrinar-ho.

Va saltar un contestador automàtic. «Aquí Damià Prats. Ara no sóc a casa però faci el favor de deixar-me un encàrrec, gràcies». El cor se li va accelerar una mica així que va reconèixer la veu del seu sonetista, quina beneita, però va ser només perquè estava fent una cosa prohibida —que, per descomptat, no explicaria al doctor.

Va penjar sense deixar cap missatge. Tot seguit va marcar el número del taller. La Marta va contestar de seguida.

—Sóc jo.

—Hola, tu.

Només li va tremolar una mica la veu al començament, abans de trobar un to còmode de naturalitat molt ben assajada, que semblava un d’aquells trucs dels funambulistes per no caure: mirar només allò que tens al davant i mai la gran distància que et separa del terra, de la caiguda.

Va parlar a la seva germana de les seves intencions d’organitzar un sopar amb les companyes de les paulines i li va explicar aquells primers resultats, encara tímids, de les seves investigacions. Va concloure amb un triomfal:

—Tinc l’adreça de la Lolita.

La Marta no va esforçar-se gens a semblar natural. Només va fer:

—Ets única per perdre el temps, noia.

L’Olga va continuar com si no l’hagués sentida. No volia enfadar-se i, encara menys, donar-se per vençuda. No ho havia fet mai, en cap dels grans reptes de la seva vida —aprimar-se quaranta quilos, seduir el doctor Prats, treure’s el carnet de cotxe a la tretzena…—, i no ho faria ara només perquè la seva germana era una mal educada.

—M’agradaria trobar un lloc especial de debò, que potser tingui un reservat on puguem estar soles i sentir-nos més còmodes. Tindrem moltes coses per explicar-nos, han passat trenta-un anys des del darrer cop que ens vam veure. He pensat que podries aconsellar-me un restaurant i potser també un menú.

Tenir informació privilegiada et permet apuntar directament a la diana. L’Olga va notar que les seves paraules estovaven la Marta.

—Comptes amb la Júlia?

—És clar.

—Saps que és diputada?

—Diputada? Com vols dir? —No en tenia ni idea. A la tele, l’Olga només veia l’Eva Nasarre i, de vegades, Con ocho basta mentre se li assecaven les ungles.

—Es veu que va militar a les Joventuts Socialistes quan encara eren clandestines. També és advocada, especialista en drets de les dones, ni més ni menys que per la Sorbona. I és una de les redactores de la nova llei del divorci.

—Segur que parlem de la mateixa persona?

—I tant! Va escriure’m ja fa temps —va reconèixer la Marta, tot i que no va dir quant temps.

—Et va escriure?

—A la ràdio. Per felicitar-me pel programa.

—Llavors, tens la seva adreça?

La Marta va vacil·lar un moment abans de dir:

—Potser sí.

—Fantàstic! Vull redactar una invitació formal, molt maca, ja ho veuràs. Només ens falta trobar la Nina.

—I aquesta carta també la penses enviar a la Júlia.

—I tant que sí!

—I si no vol venir?

—Per què no hauria de voler venir?

—Ja no recordes com va acabar tot?

—De fet no sabem com va acabar res, no trobes? Només sabem que les monges van decidir canviar-la de col·legi i que no la vam veure mai més. No crec que l’enviessin a galeres, oi? Les monges eren monges, i no inquisidors. A més, han passat trenta-un anys!

—I tu ets de les que pensen que el temps ho cura tot.

—No, nena, no. Jo sóc de les que s’estima més no pensar en el temps.

La Marta va callar, com si realment estigués meditant quina era la seva relació amb el temps. Fins que va deixar anar:

—D’aquí a uns dies obriré un restaurant.

L’Olga va fer veure que la notícia la sorprenia.

—Un restaurant? Què dius? Quina il·lusió! On?

—Aquí, al vell taller.

—És fabulós! —Li va sortir una exclamació tan impostada que va pensar que se li havia notat alguna cosa—. Quan?

—Encara l’estic moblant. Potser d’aquí a un mes.

—Pel nostre aniversari! —Més alegria.

—Podria ser.

—Quina bona data!

—Casualitat.

—A l’escola mai no ho vam poder celebrar com Déu mana. Seria bonic poder-ho fer ara.

—Olga, no comencis a organitzar-me la vida.

—D’acord, aquesta vegada. Enhorabona pel restaurant! Deus estar molt contenta!

—De moment estic molt atrafegada.

—I no podríem fer el sopar aquí, al teu restaurant? —Va deixar caure la pregunta igual que un bombarder deixa anar una bomba—. No seria especial? A les noies segur que els agradava molt. No em diguis que no et fa gràcia.

—Encara hem de veure si les trobaràs i si voldran venir.

—Pensem que sí.

—Llavors ja en parlarem.

—Això és més que un no.

—D’acord, però no és un sí. Apunta’t l’adreça del Congrés dels Diputats. És on has d’escriure a la Júlia.

—Al Congrés? Mare meva! I si no li arriba?

—És on li escric jo —va mentir.

—Va, dóna-me-la.

L’Olga havia començat a preparar les cartes. Li encantava mantenir correspondència. Ella mateixa s’encarregava de contestar la del doctor Prats, amb sobreabundància de «benvolguts senyors» i de «salutacions amicals», sense oblidar mai la còpia en paper carbó, que arxivava en el lloc exacte segons manava la inicial del cognom del destinatari. Per una vegada li va agradar molt ser la protagonista del missatge, que va encapçalar amb un «Estimadíssimes companyes de la infantesa», seguit de tres ratlles de melancolia encomanada de to burocràtic i una referència breu al pas del temps. El nucli de la qüestió era en el segon paràgraf, on «amb gran il·lusió» les convocava al «sopar informal» que tindria lloc «a porta tancada» en el nou restaurant de la seva germana Marta, «només uns dies abans de la seva inauguració oficial per a la resta del públic». Els pregava la confirmació, facilitava el seu número de telèfon i s’acomiadava «amb el desig de tornar-vos a veure ben aviat».

Va fer-ne tres còpies a màquina en paper verjurat del doctor Prats —el seu nom i número de col·legiat figuraven a l’encapçalament— i va quedar molt satisfeta dels tres paràgrafs nets, sense un sol error, separats per un espai com un tallafoc. Per acabar-ho, va afegir uns arabescos rinxolats a la signatura: Olga Viñó de Prats.

Va ficar les invitacions per a la Júlia i la Lolita en els seus sobres i en l’anvers hi va escriure les adreces amb molta cura. Ja estava a punt de tancar-los quan se li va acudir una cosa. Va obrir els sobres de nou, va agafar el paper de la Lolita i la ploma i sota la signatura va escriure: «Si per casualitat tens el telèfon o l’adreça de la Nina i me’ls vols passar, et quedaré molt agraïda». Va dubtar si afegir «Abraçades» o «Petons» i va decidir-se per «Salutacions». Va ficar de nou les cartes als sobres, va humitejar amb una esponja les solapes i els va tancar. Va fer sonar una campaneta daurada que sempre tenia damunt la taula i set segons més tard va aparèixer la minyona.

—Posi’s la jaqueta i porti això a l’oficina de correus —li va dir.

L’Olga va tornar a marcar el número del Damià uns quants dies més tard, durant l’avorriment nocturn d’abans de sopar. El doctor Prats era en un congrés sobre psoriasi i no tornaria fins tres dies després. A la tele no feien res de bo. El seu fill petit no era a casa ni li havia dit quan tornaria, com de costum.

Esperava que saltés de nou el contestador. Aquest cop havia pensat un missatge molt teatral, que volia gravar amb veu càlida. Per això va quedar-se molt parada quan una veu enèrgica va respondre:

—Digui’m!

No va saber com reaccionar. La veu va insistir:

—Digui’m!

—Hola —va murmurar l’Olga, mentre el cor començava a córrer—. Damià?

I la veu, gairebé amb violència:

—Sí, jo mateix!

—Saps qui sóc?

Hi va haver un instant de dubte.

—Lídia? —L’alegria evident d’ell va desarmar-la.

—Fred, molt fred —va cantussejar.

Un altre cop el to gèlid:

—Qui és?

—«La que és invulnerable» —va respondre l’Olga.

—Què diu?

Es penedia d’haver trucat.

—Sóc la teva cunyada.

—Olga! —Una ombra de sorpresa, però glaçada, i amb un deix de malfiança—. S’ha mort el Benet?

—Quines coses que tens! —va saltar ella—. I és clar que no! Per què dius això?

—Sempre he pensat que em trucaries el dia que es morís el meu germà.

—També puc trucar-te per altres motius.

—Ara mateix no se me n’acut cap.

—Tenia ganes de saber com estaves, això és tot.

—Sí, sí. I alguna cosa més?

—Estàs enfadat amb mi? T’he fet alguna cosa? —va preguntar l’Olga, fent-se la innocent.

—Olga, sisplau. —To de cansament—. Digues què vols. Tinc coses a fer.

L’Olga va quedar-se paralitzada, sense res a dir. De fet, no volia res. O potser volia una cosa tan absurda que fins i tot ella se n’adonava.

—Només trucava per parlar amb tu. Volia saber com estaves.

Però el Damià de cop havia canviat d’opinió i tenia moltes coses a dir:

—Tant t’avorreixes a la teva vida de Penèlope sense Ulisses? La llumenera del meu germanet no et fa prou cas? És estrany, oi? Com pot ser?

—Jo no m’avorreixo. I el teu germà no pot estar més pendent de mi —va mentir—. No t’entenc, Damià.

—Jo sí que t’entenc, en canvi. No suportes veure que sóc feliç malgrat tot, oi? Et penses que amb una sola paraula teva m’esclatarà el cor? Ets com una princesa imbècil. Res de nou.

—M’ofens, saps? A més, no sé de què parles.

L’Olga va notar que una bola espessa li pujava des de l’estómac fins a la gola. Va aguantar-se les ganes de plorar. Amb tanta dignitat com va poder li va dir:

—T’equivoques de mig a mig amb mi. T’ho creguis o no, em fa contenta saber que ets feliç. I jo també ho sóc, amb el meu marit, per si ho vols saber. Espero que si un dia et truco per dir-te que el Benet és mort, em tractis més bé. Adéu —i va penjar.

Va passar-se la tarda plorant. No va voler sopar.

A les deu en punt va prendre’s un Optalidón i se’n va anar al llit amb una rodanxa de cogombre a cada ull.

La Lolita va confirmar la seva assistència al sopar només uns dies després. Va trucar per telèfon, però l’Olga no era a casa. La minyona va agafar l’encàrrec, que era més aviat econòmic:

«Sra. Lolita Puncel Farrús diu que accepta invitació i que moltes gràcies».

De la Júlia, res de res. Segons la Marta, era normal. Tenia molta feina i rebia un munt de correspondència. De vegades trigava molt a llegir les cartes i encara més a contestar-les. Potser ni tan sols l’havia vista.

La Marta no li va explicar, ni ho pensava fer, que la carta havia arribat, que la Júlia l’havia llegit i que s’estava pensant si anar al sopar o no. Que per a ella no era una decisió gens fàcil.

El telèfon secret feia dies que estava en silenci, misteriosament. La Marta ja no havia de comprar o encarregar o puntualitzar res? Havia deixat de discutir amb el marit? Els de la revista no tenien cap emergència, ni cap dubte?

A les tardes, l’Olga s’asseia a rumiar davant el telèfon de baquelita negra. Espremia els seus pensaments com qui esprem una llimona. No sabia on trobar la Nina. Fins que el distret doctor Prats li va fer un suggeriment.

—Has mirat a la guia telefònica?

—Vols dir?

—De vegades va bé començar pel més fàcil.

La Nina —Anna Maria Borràs Truyol— era a la guia telefònica. Vivia al carrer de l’Hospital. Li va telefonar aquella mateixa tarda, eufòrica, a les quatre en punt —mai trucava de dues a quatre ni passades les deu, per respecte, per educació— i va contestar ella mateixa.

—Olga Viñó? De debò que ets tu? Però, reina, quina sorpresa! D’on surts, tu, ara? Quant temps ha passat? Trenta-un anys? No! No pot ser! Quina alegria sentir la teva veu, és com si acabessis de sortir del túnel del temps! Un sopar? Quina bona idea! Ha estat teva? Doncs has estat molt encertada, noia. La Marta, un restaurant? Quantes bones notícies! M’encanta el seu programa de ràdio, no me’l perdo ni un dia. Jo no sóc gens bona cuinera, però les nenes de l’oficina on treballo en són fans. Sí, és clar que treballo, ja fa un munt d’anys! Tu no? I no et mors de fàstic? A mi m’agafaria alguna cosa si m’hagués de quedar a casa. Bé, de la meva vida sentimental val més que en parlem un altre dia, que és llarga. I de debò cuinarà la Marta? Doncs quin privilegi, quina sort que tenim! Quan ho expliqui a les nenes es moriran de l’enveja. Per descomptat que vindré, reina, us he d’explicar de tot. Bé, suposo que totes tindrem un munt de coses a dir-nos, oi? Quantes coses que deuen haver passat en trenta-un anys. Serà fabulós. Espera, que m’apunti l’adreça. Has dit el 29 de juliol? De què em sona aquesta data? Ah, ves per on, no me’n recordava, que era el vostre aniversari. Però no, no és això. Ja ho sé! És el casament reial anglès. Carles i Diana, et sonen? És clar, a aquests dos els coneix tothom, que tonta, i quin enrenou que han organitzat. A quina hora has dit? D’acord, d’acord, envia’m la carta, si et fa tanta il·lusió com dius, però jo ja ho tinc apuntat i ben apuntat. Dius que has canviat molt? Quaranta-cinc quilos! Caram, potser no et coneixerem. Ai, reina, com vols que estigui? Més vella, com totes. Les tetes no em pengen perquè sóc plana, que si no… Escolta, i la Júlia vindrà? No t’imagines quines ganes que tinc de veure-la. Admiro tant la seva feina, hi ha posat pebrots, la tia… Cada cop que surt a la tele presumeixo que de petites vam ser companyes, a tu no et passa? La vas veure durant el cop d’estat? Va ser molt valenta! Impressionant! Escolta’m, i tu saps si és veritat que és lesbiana? Ai, filla, tothom ho diu, no ho sé. No ho havies sentit? Doncs és estrany. Ai, estic molt emocionada! Ja tinc ganes que sigui el dia. Gràcies per trucar-me, reina, de debò. Petons, petons, petons.

Els dies abans del sopar van ser una bogeria per a l’Olga, com si ella també estigués organitzant un casament reial. Manicura, perruqueria, neteja de cutis, proves del vestit, tria de la bossa i les sabates, presses, neguit, algun mareig sobtat, mal de panxa —tot per culpa dels nervis— i de cop, quan menys falta feien, tres disgustos imprevistos. El primer, matiner, el va provocar un gra inflat i vermell que li va brotar a la punta del nas. «Sempre passa», va dir-li l’esteticista.

El segon, el dia abans, quan va obrir la porta de l’armari per dedicar cinc minuts al telèfon secret, i va descobrir que no hi havia res al racó, sota la lleixa, només una empremta bruta a la paret i un manyoc de cables mal tallats. L’aparell havia desaparegut. I amb l’aparell totes les distraccions que aportava a la seva vida.

El tercer va arribar el mateix dia a les cinc de la tarda, mentre mirava, avorrida, la retransmissió en directe del casament reial des del palau de Buckingham. Una multitud s’esperava a la plaça davant del magnífic edifici per veure sortir la parella acabada de casar. Al matí l’Olga ja s’havia atipat de veure un cop i un altre les mateixes imatges de la cerimònia i no tenia ganes de tornar-hi. Començava a preguntar-se com ocuparia les hores que faltaven fins a les set, l’hora que s’havia fixat per baixar al restaurant amb l’excusa d’ajudar i el propòsit de tafanejar. No podia esperar més per veure els dos sofàs Bubble, la moqueta, les taules —vint, de diferents formes i mides— i els resultats de tantes visites a l’antiquari i la decoradora. Es repassava les cutícules amb un bastonet quan va sonar el telèfon. El va agafar de seguida. La veu de la Marta era un vaticini funest:

—Olga, telefona a les noies. Se suspèn el sopar.

Només llavors l’Olga va aixecar els ulls, va mirar per la finestra i va adonar-se que plovia i que potser plouria molta estona.