L’ESPECIALISTA

Montse Juvanteny és la presidenta d’una de les entitats que va enviar nens a David Donet i que els darrers anys en feia el seguiment. Fa més de trenta anys que es dedica a l’acolliment de nens desemparats.

Era divendres, jo era a Eurodisney. Havíem organitzat un viatge amb més de quatre-cents nens, els nostres, més els fills biològics de les famílies acollidores. La fundació Eurodisney ens fa molt bon preu i érem allà de viatge. Poc després d’esmorzar em sona el mòbil, era el noi que feia el seguiment de la família de Castelldans.

—Em sap greu espatllar-te el moment però… han detingut el David Donet per pornografia infantil i abusos sexuals.

Em va envair una sensació de buidor immensa. Vaig estar uns instants completament fora de mi.

—No pot ser. És impossible. No m’ho crec.

Ho vaig dir d’esma. Ho pensava més que no pas ho verbalitzava. No sé si van passar segons o minuts. Vaig haver d’asseure’m.

—No deixeu que la policia s’emporti els petits. Anem-hi nosaltres immediatament. I convoqueu els grans. Dilluns vull parlar amb ells.

La meva gent ja ho havien previst abans que jo digués res. Els sentiments eren de ràbia i impotència. «No m’ho explico. M’està passant això… a mi?, que fa trenta anys que acullo nens? A nosaltres!, la Fundació Juvanteny, l’entitat amb més nens acollits de Catalunya? A nosaltres, que l’any 2002 vam crear la unitat de detecció d’abusos a menors de l’hospital de Can Ruti i que tenim el maltractament i els abusos com un dels grans objectius a vigilar i reparar! No pot ser. No-pot-ser!».

El dilluns, els grans —els dos Santis i l’Esteban— em van dir que no s’ho creien, que tot era mentida. Ells pagaven l’advocada al David i em van dir que no volien estar en aquella casa, que hi havia periodistes constantment i no els deixaven tranquils. Els vam dir que busquessin un pis i que nosaltres, com a entitat, ens ocuparíem de la fiança i d’una part del lloguer. El mateix divendres també em va trucar la directora general, però no m’hi vaig poder posar perquè no parava de plorar. Hi va parlar el meu marit, que és un dels responsables tècnics de la Fundació, i la conversa va anar bé, semblava que les coses s’havien fet bé i li va dir que no ens preocupéssim. Després no va ser així. El primer mes va ser molt gros, i quan la consellera va dubtar de nosaltres… pensava que em moria.

Jo no em podia treure del cap que ens hagués passat a nosaltres. Aquesta era una qüestió, «la qüestió», que vigilàvem més a l’hora de triar famílies d’acollida. Jo havia tingut molts nens abusats, i al principi els portava a psicòlegs perquè els ajudessin a tractar i reparar això. Crèiem que ho fèiem bé, però vam veure que no perquè, quan passaven els anys, es casaven, tenien fills i en molts casos ens arribaven els seus propis fills, també abusats. Això em va provocar un xoc, vaig començar un treball intensiu per buscar una manera de reparar-ho i vaig parlar amb tots els especialistes que vaig poder, inclosa la Cloe Madanes, una nord-americana referent mundial en abusos a menors. Ens vam formar i reforçar molt per intentar tenir-ho controlat.

Com es pot explicar el cas del David? No tinc paraules. Durant els primers dies després de la detenció, la meva vida i la seva història amb nosaltres entraven i sortien del meu cap i buscava on havíem fallat. Per què? Perquè no ho havíem detectat? El meu home, el Toni Morales, m’intentava consolar.

—Per estadística, ens havia de tocar a nosaltres. Som els que fa més anys que ho fem i els que més nens tenim. Les altres entitats tenen cinquanta o seixanta nens, setanta la que en té més, i nosaltres quan n’hem tingut pocs n’hem tingut cent cinquanta. Ens havia de tocar.

Quan l’advocada que havien contractat els grans per defensar el David va veure les primeres imatges, va deixar el cas. No podia defensar un abusador pagada pels abusats. I ells, a poc a poc, també ho van anar acceptant. Jo no m’ho treia del cap.

LA PRIMERA A FER ACOLLIMENTS

Vaig néixer a Joanetes (la Garrotxa) i vaig viure tota la infantesa a Olot. Vaig fer magisteri a Girona i, quan vaig acabar, vaig anar a treballar amb la meva germana, que era monja, en un centre del Barri Gòtic de Barcelona. Al cap dels anys, quan vaig veure que els nens no sabien què era un conill o una gallina, vaig pensar: «Aquests nens se’ls ha de treure de la ciutat». Sóc molt pagesa, m’agrada molt el camp, i vaig començar a muntar colònies. Vaig guanyar molts diners fent colònies. Les empreses més importants d’Espanya, de Michelin a Banesto, passant per laboratoris farmacèutics o Telefónica, m’encarregaven les colònies. Vaig arribar a tenir tres mil nens. I, un dia, em truca el meu pare i em diu: «Han agafat un nen i l’han portat a Wad-Ras perquè com que els seus pares, amb molts problemes, no li feien el menjar, l’han trobat robant en una botiga». Vaig a Wad-Ras i demano si me’l puc emportar de colònies. Jo devia tenir trenta anys i el nen, deu o onze. I quan va acabar l’estiu, el nen em diu: «No em tornis allà, si us plau, allò és una presó», i vaig pensar que tenia raó.

Vaig anar al director i li vaig dir: «Què puc fer perquè el nen es pugui quedar a casa?». El director em diu: «Ara, vostè se’n va vuit dies a casa seva, i quan torni jo hauré arreglat els papers perquè se’l pugui endur». Però jo no podia deixar aquell nen a la presó ni un dia més. Li vaig insistir molt i vam discutir. Al final, vaig veure que aquell home volia que el nen es quedés una nit més al centre perquè, així, ell cobrava tot el mes de setembre, però com que li havia promès al nen que tornaria amb mi, li vaig dir al director: «M’estaré a la sala d’espera fins que em pugui endur el nen. Jo l’hi he promès i me l’enduré». I tot això, davant del nen. Vaig estar hores i hores esperant i, ja al vespre, em crida al despatx. Aquell home portava pistola, però no vaig callar.

—No veu que vostè no té cap autoritat davant el nen? Com pot anar davant seu amb una pistola al cinturó? On hi ha hagut violència, s’hi ha de posar amor, no violència legal. I no marxaré d’aquí fins que em deixi endur el nen.

Em va obrir la porta i em va dir: «Agafi el nen i marxi!». A partir d’aquí, vaig buscar una manera legal de tenir el nen. La vaig trobar amb Mensajeros de la Paz, uns capellans que van ser els primers a adonar-se que els nens no havien d’estar en centres sinó amb famílies. I així em vaig quedar en Jordi. Està casat a Olot, té dues criatures grans. Ara s’ha separat. Però bé.

I així em vaig ficar en aquest món. Mensajeros de la Paz em va proposar que acollís algun infant més, quan ells ho creien oportú, però mai més de dos al mateix temps. Crec que en aquell moment el meu primer marit i jo érem l’únic matrimoni de tot Espanya que tenia nens acollits, la resta tot eren monges i capellans que se n’anaven a pisos amb nens. Vaig ser la primera que va implantar la idea dels matrimonis acollidors a Catalunya, i al cap dels anys el padre Ángel, el fundador de Mensajeros de la Paz, em va dir: «Mira, tenim molta feina a Espanya, veiem que ho fas molt bé, queda’t amb el tema a Catalunya», i vaig muntar Asteroide B 612 —sóc una enamorada d’El petit príncep—. D’això fa gairebé quaranta anys.

A mi em va passar com amb el Donet. Van venir tècnics a casa i em van fer preguntes, però jo venia avalada per Mensajeros de la Paz, havia fet totes les entrevistes i validacions amb ells. Jo, al Donet el conec gràcies a sor Consol, una bona dona, molt carismàtica. Un dia em truca sor Consol i em diu: «Un dels millors educadors que tinc ha fet oposicions, les ha tret, però fa cinc anys que té nens acollits i la plaça que li donen és a Vic i els nens no volen marxar de Lleida». En aquella època jo era l’única entitat que treballava amb un programa amb què podies tenir fins a vuit nens en una mateixa casa. Suposo que m’hi vaig atrevir perquè a casa meva érem catorze germans. Potser va ser un error, però la família múltiple era reconeguda per una llei aprovada pel Parlament. Si atenia vuit nens, la família cobrava cinc mil euros al mes aproximadament. La idea de sor Consol era que el Donet pogués renunciar a la plaça de funcionari, acollir tres nens més i quedar-se a Lleida.

—Tu et veus capaç de cuidar sis criatures sol? —li vaig preguntar el dia que van venir tots dos a veure’m.

—Sí —em va contestar—. En aquest moment ja tinc tres nens acollits i treballo d’educador vuit hores cada dia. Si puc deixar la feina i dedicar-me només als nens, puc fer-ho. Per la roba, planxar i totes aquestes coses, vindrà sor Consol els caps de setmana i m’ajudarà. I la meva germana, també.

Em va semblar bé. Ell va fer els tràmits davant la Generalitat i va demanar que el canviessin d’Intress (l’entitat que li feia el seguiment inicialment) cap a nosaltres. La Generalitat és qui té la tutela legal dels nens, però el servei el fem entitats privades. Jo no vaig dubtar d’una altra entitat que ja l’havia validat i, abans, ja venia validat per la Generalitat. Per què n’havia de dubtar? Jo tampoc no ho hauria detectat. Però li fem el test per saber si pot cuidar més nens i només fem una actualització d’aquesta validació sense posar-la en dubte. Surt tot perfecte. Surt una mica alterat en el nivell d’ansietat, que ens ve a dir que està una mica preocupat per la responsabilitat més gran de tenir tants nens.

Llavors va tenir el problema de la casa. Volia acollir-los en dos pisos i jo li vaig dir que no, que els nens no podien estar sols a la nit. Al cap d’un mes, sor Consol em torna a trucar i em diu: «Hem trobat una casa molt maca a Castelldans, vols venir a veure-la?». Vaig anar-hi i em va semblar molt maca. M’ensenya l’habitació de dalt —que després se n’hi va dir de los horrores— i em diu: «És per quan vingui sor Consol el cap de setmana, o per a mi si vull descansar o vull veure una pel·lícula que no és per a nens. Una mica el meu racó íntim». Em va semblar molt bé, un espai aïllat per a algú que té tot el sant dia sis nens. No podia sospitar res d’això. Al cap d’uns dies, em truca sor Consol.

—La casa l’hi deixen però l’heu d’avalar vosaltres.

Aquella dona era més persistent que jo. En aquella època, la Generalitat pagava aquests diners a les famílies a través de les entitats, cosa que anava molt bé perquè, si sospitàvem de mala gestió, podíem controlar els comptes corrents i vèiem si realment el que cobraven s’ho gastaven en els nens. Jo li podia dir al banc el que aquest senyor cobraria i, a més, en aquell moment ja avalava tres famílies, per què no ho podia fer amb ell? Doncs ja està. Es compra la casa i nosaltres l’avalem. Fem el seguiment durant anys i veiem que aquest noi ho fa molt bé. Jo no sóc una inspecció, he de ser un suport per a les famílies d’acollida. Si hi anava, no tenia per què fer-ho d’amagat. Per exemple, la directora general ve a veure un centre nostre i m’ha avisat. Jo ho dic moltes vegades: «Per què no veniu sense avisar?», i em diuen: «No, no està permès». En el nostre cas, no podíem fer el viatge a Lleida i no trobar-lo. Però moltes vegades anàvem a l’escola i parlàvem amb els psicòlegs que tractaven els nens i a ell no l’avisàvem, senzillament perquè no calia. Vam fer tot el què havíem de fer. Tot. Enlloc posa com s’han de fer les visites, no hi ha protocol. Jo he tingut onze nens acollits a nivell particular i, és clar, em feien el seguiment altres entitats. I, en un any, només em venien a veure una vegada a casa, i l’altra, he hagut de portar jo els nens al despatx. Nosaltres, per norma, anem dues vegades l’any a visitar les famílies. Si és una monoparental hi anem molt més, una vegada al trimestre. A una monoparental amb vuit nens, hi anem molt més encara, gairebé cada mes, i això s’ha fet amb el Donet. No està escrit enlloc, és una norma que he posat jo internament. Una família monoparental l’hem de recolzar més i, si tenen molts nens, doncs encara molt més.

Al David el van detenir el 27 de juny. El 16 d’agost apareixen els mossos que porten la investigació, parlem i, quan acabem, a aquell noi li va caure la pregunta de l’ànima, era obvi.

—Com no ho sabíeu?

Sí, era obvi i era la pregunta en la ment de tots, però… jo ja havia plorat prou, i no sóc de plorar. Sóc d’actuar, i ja no vaig callar més.

—Tu saps si dins dels Mossos d’Esquadra no n’hi ha un que se li pot girar la xaveta i faci qualsevol cosa? —li vaig dir, mirant-lo fixament.

—No. Segurament hi ha gent a qui se li pot girar la xaveta en qualsevol moment —em va dir, amb sinceritat.

Creus que ho tens controlat, però fins que no passa no ho pots denunciar. Aquest senyor tenia nens des del 96 i amb ell i els nens van interactuar fins a catorze serveis diferents. El va validar la Generalitat, després Intress, després nosaltres, els Mossos van intervenir en diverses denúncies contra els nens per vandalisme o petits robatoris, el jutjat de menors també va parlar amb ells, psicòlegs, públics i privats, psiquiatres, metges de capçalera… Un nen va estar ingressat vint-i-vuit dies… I els professors de les escoles? Tampoc no van detectar mai res? Ningú va dir res, ningú va notar res durant disset anys! Nosaltres ajudem les famílies i els nens, està clar, però els nostres ulls són els altres serveis que atenen els nens cada dia.

Llegint els expedients, repassant-ho tot, perquè ho vam repassar tot al detall, vam trobar que hi havia un informe que deia que un nen tenia encopresi. Allò ho havíem d’haver associat a un abús, però continuem llegint i veiem que tenia encopresi la setmana que tornava de la visita a casa dels seus pares. El David devia vendre els abusos als nens com una cosa tan interioritzada que ho veien bé. Molts dels nens que tenia feien visites a casa dels seus pares biològics i tampoc no explicaven res. És més intel·ligent que tots nosaltres perquè ens ha enganyat a tots.

Em fa molta gràcia quan surt un conseller (d’un altre departament) dient que això s’hauria d’haver detectat. O gent d’altres entitats o FEDAIA (Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) fent declaracions a l’agència EFE dient que nosaltres ho havíem fet malament. Però en el nostre sector hi ha moltes enveges i molta mala llet. Jo vaig estar inicialment a FEDAIA i me’n vaig anar perquè estava farta de parlar de diners. «Ens paguen poc, en volem més». Jo ho he fet per vocació. He fet una opció de vida. Però, és clar, a mi sempre m’han dit «la il·luminada» i sempre m’han criticat, però quan la Generalitat ha tingut un problema greu o nens realment difícils, a qui han trucat? A la Juvanteny.

Un dilluns a les vuit del matí em truca el director general.

—Montse, tenim un pastel com una casa —em diu, preocupat.

—Què passa?

—S’ha fet una batuda de bosnians i tenim trenta-set nens a la sala d’espera. Tu no els podries posar en un centre?

—No, en un centre no, només tinc vint-i-cinc places i les tinc ocupades. Me’ls puc emportar a la casa de colònies d’Olot. Ara la tinc tancada i els puc portar allà.

Els van portar amb la furgoneta de la DGAIA cap al centre que tenim al Montseny. Aquí els vam dutxar i els vam donar el dinar, i a les cinc, en un autocar, tots cap a Olot, a la casa de colònies. El dimarts sortia a la premsa la rapidesa de la Generalitat a acollir i col·locar tots aquests nens.

Un altre any, el dia 23 de desembre, em truca el director general i em diu: «Tinc un pastel com una casa que hauries de solucionar tu». Per què no truca a cap altra entitat?

—Quin pastel tens?

—Teníem el fill d’un mafiós en un centre a Figueres, s’ha escapat i la màfia l’ha trobat i se l’han emportat com a ostatge, però ara els van a detenir perquè saben on són, a Marsella. Aniries a Marsella a buscar el nen per portar-lo a Girona?

Dels tres mafiosos que l’havien segrestat, dos s’havien escapat i a un l’havien detingut. El director em diu: «No hi vagis tu». I jo penso: «No puc enviar cap educador a una cosa tan perillosa». I hi anem el meu marit i jo. Arribem a Marsella a les tres de la matinada, ell s’asseu al llit de l’hotel i em diu: «Què coi fotem aquí? Dos gilipolles a Marsella la nit abans de Nadal». Mentre tornàvem, el nen no parava de mirar endarrere per por que ens estiguessin perseguint.

Quan jo atenia 200 nens i només cobrava per 150, li deia a la Generalitat: «Els que em sobren a mi, repartiu-los amb les altres entitats que no arriben al mínim del que estan cobrant». «No ho volen». Per què? Fàcil. Si en tenies més, no et pagaven de més, però si tenies menys nens, no et treien un duro encara que en tinguessis menys dels que havies pactat al conveni. Jo tenia un conveni de 150 i en tenia 200. Cobrava per 150. Ells tenien un conveni de 70, cobraven per 70 i només en tenien 50. Com vols que em puguin veure? No em poden veure. Jo crec que més d’un ha obert una ampolla de cava quan m’ha passat això de Castelldans.

I a nosaltres la consellera ens obre un expedient sancionador. Però atenció! Un expedient sancionador perquè els nens anaven bruts! La nostra obligació era comunicar-ho a l’ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció) i ho vam comunicar. I ells ho saben. Ells saben que hem fet les coses bé, però la consellera —que és de les millors que hem tingut—, amb certa preocupació em diu: «Montse, et diré la veritat: és l’única manera de fer callar els periodistes, que prou mal ja ens han fet a tots, sobretot als nens». No hi ha dret. Si em mereixo un expedient sancionador, que em tanquin, que siguin coherents, que no em donin nens. Sí que van estar un any sense donar-nos-en cap, però és que ja en teníem més de cent cinquanta i jo crec que ho van fer perquè no poguéssim dir que en teníem més dels que ens pagaven. I ja va ser fastigós i em vaig sentir profundament maltractada en veure com tres alts càrrecs del departament ens exigien que ens féssim càrrec de les indemnitzacions de totes les víctimes perquè l’ICAA no sortís enlloc. No ens poden fer servir de cap de turc. Ho faran, perquè no som funcionaris seus, som una fundació privada, però no és just. I no ens quedarem asseguts mirant com ens crucifiquen.

A posteriori tot es veu molt clar. Nosaltres hem intentat buscar indicis i detalls, sobretot per aprendre’n, perquè no ens torni a passar mai més, però… mentre passaven les coses, no hi havia manera de veure-ho si els nens no ens ho deien.

Un dia vénen els tècnics i em diuen: «Hauries de venir a Castelldans perquè el David està fatal, descuida els nens. Heu informat la Generalitat?». «Sí. Ho hem fet». A mi em preocupava què li podia passar al David, perquè fins aquell moment no hi havia hagut cap queixa d’ell. En poc temps se li van morir el pare i sor Consol. Semblava que tenia una depressió. Llavors, perquè ell no hagués de passar tant temps amb els nens, li posem una senyora de fer feines i deixem passar un temps. I, com que no millorava la cosa, hi vaig anar jo personalment. Pujo al lavabo i no hi havia tovallola.

—Escolta’m, no hi ha tovallola al lavabo.

—És que un dels nens que acaba d’arribar, en comptes de netejar-se amb paper de vàter ho fa amb la tovallola, i per això les trec.

Ell tenia respostes per a tot. Ens estranyava de debò la davallada que havia fet perquè el teníem en bona consideració. Sempre anava ben vestit, era agradable, si l’hagués de comparar a algú, d’aspecte, era com en Garzón. Tenia criteri i amb els nens s’hi entenia molt bé. En fi, havia canviat, i aquell dia no m’agrada el que veig, la casa està molt deixada i la cuina… com si els nens només mengessin entrepans, perquè no hi havia ni una cassola. Jo sóc molt pesada i li vaig dir: «Parlarem amb la Generalitat perquè això no s’adreça, proposarem el tancament de la teva casa d’acollida». Nosaltres no tenim potestat per tancar, només podem informar i, a més, la llei diu que hem d’escoltar els nens. Parlem amb els nens i ens diuen: «No ens feu això. No ens feu marxar a un centre». La majoria de nens que tenia en aquell moment eren grans i els faltaven pocs mesos per fer divuit anys. Llavors vam decidir: «Com que els nens no volen marxar, a mesura que vagin fent divuit anys ja marxaran ells, si volen, però nosaltres no li posarem més nens». Ell ens va donar les gràcies i va dir: «Això em permetrà buscar-me la vida». Llavors va muntar l’empresa d’alarmes amb el Santi i va posar un negoci de fotografia, però tampoc ens va sorprendre perquè havia estat fotògraf de la Diputació de Lleida. Quan el van detenir, només tenia tres nens menors i els dos Santis, que s’havien quedat a casa per voluntat pròpia.

El dia que es va fer el pagament de la indemnització als nens els ho vaig preguntar:

—Per què mai no ens vau dir res?

La resposta va ser unànime:

—Per por.

Pensant, pensant, també he vist que el David tenia molt bona relació amb mi fins que vaig organitzar el curs amb la Cloe Madanes, la nord-americana referent mundial en maltractaments i abusos a nens. I tot va ser a finals de 2008, l’any que van morir el seu pare i sor Consol. La Cloe va venir a Barcelona i vaig convidar els pares d’acollida que vinguessin a la xerrada per aprendre a detectar nens que havien estat abusats. No sé si ell hi era. Ara recordo que per aquell temps ell fa un canvi. Em trucava bastant sovint, i de sobte deixa de trucar-me. Un dels nens grans, després, m’ho va dir: «No entenia com, de sobte, vas passar de ser Déu a ser el dimoni». Jo no li vaig fer res, només el dia aquell que el vaig anar a veure, crec que va ser el 2011, i li vaig dir que tancaríem la casa. El que buscàvem era fer-lo reaccionar, un ultimàtum. Hi vam anar tres tècnics i jo, quatre. Els tècnics m’havien dit: «Et farà cas per l’edat i per la relació que heu tingut. Tu ets l’autoritat per a ell». Sí que vaig veure que aquell dia ell estava molt en contra meu, però… no ho vaig saber llegir.

No sempre he estat tan cega. Una vegada vaig contractar un educador que venia molt recomanat, però al cap de poc vaig sospitar que era pedòfil. La relació que tenia amb els nens no m’agradava. És clar, jo el veia cada dia perquè treballava aquí, a prop meu, vuit hores diàries. Vaig intuir-ho i vaig decidir fer-lo fora. Però una persona li va dir: «La Montse dubta de tu i et farà fora», i llavors ell va muntar un comitè d’empresa per blindar el seu contracte. I també era pare d’acollida! Va aconseguir posar la Generalitat i els sindicats contra mi. Però jo el vaig acomiadar igualment, només faltaria. El seu tiet era un jefasso del sindicat i van aconseguir que la Generalitat m’obrís un expedient informatiu. Fins i tot van muntar manifestacions. Va ser horrorós, sobretot quan vaig veure una pancarta que deia: «Ha fet fora un treballador exemplar». Jo ho vaig passar fatal.

Al cap d’un any, una mare el va denunciar i va acabar tancat a la presó.

Ja feia alguns anys que, per poder criticar amb independència qui fos, vam crear la Fundació Concepció Juvanteny. Asteroide tenia els centres i la Fundació s’ocupa de defensar els drets dels infants. Li vam posar el nom de la meva germana Concepció. Quan jo vaig néixer, el meu pare va tenir un accident molt greu i va estar sis mesos hospitalitzat a Vic, i nosaltres érem d’Olot. Ella tenia setze anys i em va fer de mare aquests sis mesos que la meva mare va estar fora de casa. De gran es va fer monja i ella i jo teníem una relació molt especial. I quan em varen dir de posar el nom meu a la fundació vaig dir que no. Acabava de morir-se la meva germana —li van passar hepatitis C en una transfusió— i jo vaig dir: «Hem de posar el nom de la Concepció. A més, ho tindreu fàcil; si jo em moro, podeu posar Concepció i Montserrat Juvanteny».

EL SECRET

A la llarga, m’he adonat que als nens els fa més mal el secret que l’abús. Des d’això de Castelldans, jo he tingut molta ràbia, molta impotència, em va enfonsar molt, però no em permeto estar enfonsada. Em feia mal a mi, però ell era a la presó i ni se n’assabentava. Llavors, vaig intentar fer l’exercici que faig fer als nens: «No has de tenir ràbia, t’ha de fer pena». Un dia, al matí —hi veig clar quan dormo—, m’aixeco i truco a la Cloe, l’hi explico tot i em diu:

—Aquest senyor ha de ser superdotat. És la perfecció de la perversió. Va tan lluny que una ment normal no ho pot detectar. Estigues tranquil·la i no et sentis culpable.

Des del minut u sabia que no tenia culpa, però si en un semàfor en verd un nen se’t tira a sobre, ho portaràs dins teu tota la vida. I no en tens cap culpa. Aquesta és la meva sensació, i això m’ho emportaré al cementiri. Però no em podia quedar aquí.

—Cloe, m’agradaria saber si, al món, hi ha algun test que em pugui ajudar a descobrir això en un pare acollidor.

Em va demanar temps per contestar i, al cap d’un mes, em truca.

—No existeix, Montse. Sembla que n’hi ha un a Londres, però val molts diners perquè no volen que els pederastes se n’assabentin. A la que saben que hi ha un test, ells s’estudien les respostes i contesten el que han de contestar.

Quan ella em diu això, li dic al meu marit: «Com que no podem detectar el pederasta, hem de posar l’alarma en els nens», i m’invento la teràpia del secret. El primer dia que la vaig practicar vaig reunir tots els nens grans i l’equip d’educadors del centre que tenim a Gualba i… va ser sorprenent.

M’invento un cinturó que els faig posar a sota del jersei. «Oi que ningú sap què hi portes, sota el jersei? No. Doncs la persona que t’ha dit que et posis el cinturó és com el teu comandament a distància. Si jo t’agafo el cinturó per darrere l’esquena, no pots avançar cap al futur. Si no pots avançar, t’ha partit la vida i no ets lliure. Una persona que no és lliure no pot créixer bé. El poder el té un altre, no el tens tu, i no et deixa créixer bé. S’ha de ser valent, costa molt, però el nen que sigui capaç de revelar el secret, per a mi, serà un heroi». Hi havia vuit nens i la meva sorpresa va ser que s’aixeca un educador, em mira, me’l miro i jo dic: «Algú vol revelar alguna cosa? No calen detalls». L’educador que s’havia aixecat era un noi de vint-i-vuit anys.

—Vaig ser abusat de petit… I té raó la Montse, fins fa quatre anys no vaig poder dir res. I no podia viure, fins que no ho vaig explicar no vaig estar tranquil.

Tothom plorava.

A partir d’aquí, ho vaig fer a tots els centres i vaig anar millorant la teràpia. Ara he posat en pràctica un sistema de boles de porexpan i pedres. Les boles són el positiu, i el positiu no pesa. I les pedres són el negatiu, i pesen molt. Explico als nens que tots portem una motxilla a l’esquena i l’omplim d’experiències i records. Si aquesta motxilla rep moltes patacades, es trenca. De gent dolenta n’hi ha molt poca. Jo sempre els dic als nens acollits: «Els vostres pares són bons i us estimen. La persona que té la motxilla trencada no sap distingir què és el que és bo i què està malament, per tant, els vostres pares han fet coses mal fetes perquè tenen la motxilla trencada». El nen no ha d’admirar el terapeuta, ha d’admirar el seu pare i la seva mare, per això intento que vegin que hi ha coses bones en el pare, encara que ell no ho sàpiga. Jo col·loco el nen en el moment que una persona, tot i ser bona, pot fer coses molt dolentes: introdueixo el secret, l’abús. «Quina és la pedra que trenca més la motxilla? El secret. Si sou aquí, vol dir que teniu la motxilla trencada. Alguna cosa ha passat perquè sigueu aquí, la meva missió és reparar la vostra motxilla. Llavors, heu d’explicar el vostre secret». Quan fem la segona sessió, jo em quedo una estona al centre per si algú vol venir a explicar el secret. Alguns nens l’expliquen en públic i d’altres l’expliquen en privat. Però se senten molt alliberats. La propera sessió es fa amb l’agressor del nen. Li faig prendre consciència del mal que ha fet al nen. Els resultats són impressionants.

Quan tu vius tan immers en el món del secret, acabes distorsionant-ho tot. El secret és criminal. L’altre dia vaig preguntar a la gent del meu equip: «Algú em sap dir quin és el contrari de secret? No el trobo». Ningú me l’ha sabut dir fins avui, i l’altre dia un psicòleg molt maco em diu: «No té contrari, el secret bloqueja tots els sentiments».

La meva ràbia es va canalitzar cap a ajudar aquests nens, i vaig pensar en l’alarma d’una casa. Com que no pots endevinar qui és lladre i qui no és lladre, què fas? Protegeixes la casa. La casa són els nens, doncs he de fer veure als nens el poder del secret. Si un nen et diu: «M’agrada aquesta nena», això no és un secret, és una confidència. Si el papa et diu: «Guarda aquest secret perquè farem una sorpresa a la mama», no és per sempre i no hi ha amenaça. En podem dir secret si volem, però està mal definit i, en qualsevol cas, és temporal. El secret imposat des de l’autoritat i per sempre és dolent, és com un cinturó que ningú veu i que fa que l’altre et domini des de la distància. Els nens de Castelldans tenien por perquè segurament ell els deia: «Em tancaran la llar, us portaran a un centre i ho passareu fatal». I això no cal que sigui amenaça, hi ha maneres de dir-ho: «És que, mira, si un dia em tanquessin la llar perquè sabessin alguna cosa…». Per a algú com ell no havia de ser gens difícil manipular els nens.

Em fa molta pena, és un desgraciat. A la presó no m’hi vol acompanyar ningú de la Fundació, diuen que li escopirien. Estan tots rabiosos. Creuen que se l’hauria d’agafar i fer-li una dissecció per estudiar-lo i entendre què porta dins. Molts dels meus tècnics, sobretot els que el van conèixer, diuen que està malalt i és dolent. M’he ofert als nens per fer-los teràpia. De moment no m’han dit res, tant de bo un dia s’ho pensin.

Dintre d’aquest món tan, tan… no sé com dir-ne, en aquest mapa mental tan estrany que hem creat entre tots, sembla que es comprèn més l’abús d’un home a una nena, encara que sigui la seva filla, que el d’un home a un nen. Estigmatitza, molt més. Al nen que ha estat abusat per un home li és molt més difícil d’explicar-ho que a la nena que ha sigut abusada.

Solucions per detectar-ho? L’ideal seria emportar-se els nens fora del seu entorn habitual amb uns terapeutes. I escoltar. Perquè si jo a casa cada dia bec suc de llimona i no hi dono importància, i un altre nen diu «Beus suc? Jo no en bec mai» estant tu a l’aguait, el terapeuta ho pot veure. És molt important escoltar els nens, però lluny de la mirada del pederasta, perquè amb una mirada el pot anul·lar. Però on és el pressupost per endur-te tots els nens acollits durant una setmana, i terapeutes i temps…

La meva il·lusió és reparar, fins i tot, l’agressor, no només la víctima. Jo no necessito que hagin denunciat; no busco venjança, busco reparació. Jo els dic: «Si t’agraden els nens, com ho podem arreglar perquè no els facis mal i tu puguis ser feliç?». Les estadístiques indiquen que el 70% dels nens abusats són abusadors el dia de demà si no reben un tractament específic. Vaig llegir a internet que hi ha un grup de quatre pedòfils alemanys que han creat una web per intentar ajudar els pedòfils. Perquè és una realitat, hi ha gent a qui li agraden els nens (pedòfils), però no tots passen a l’acció, no tots cometen abusos i es converteixen en pederastes. Han d’aprendre a dominar i controlar els seus impulsos més primaris.

Fa molts anys que vaig a contracorrent. Hi ha poca gent a qui importin aquests nens. He sigut criticada molts anys perquè jo utilitzava el terme «els meus nens» i em deien: «No són teus! És poc professional». És que jo no vull ser professional. Per reparar un nen a qui ha fallat el tema emocional, només li puc donar estimació, i que sàpiga què és l’alegria, què és la tristesa, i, sobretot, l’amor.

Tinc setanta-un anys, tres fills biològics i set d’acollida. Ara, el meu fill petit s’ha casat. Estic superorgullosa de la meva jove, una noia extraordinària i maquíssima, però el millor de tot és que a casa meva es tanca el cercle: ella és adoptada.