4

Naturalment, el matí següent d’haver conegut Tally, vaig tornar al Delafield cap a les dotze, i ella m’obrí la porta. Estava completament vestida amb el mateix vestit del dia anterior. Probablement era l’únic vestit que tenia. O, almenys, l’únic que s’havia emportat. S’havia pentinat i maquillat, i estava molt bonica. Havia instal·lat la cafetera sobre l’escalfaplats, damunt la calaixera, de manera que seguérem a esmorzar. L’esmorzar consistí en uns panets que jo havia comprat pel camí. Vaig beure un glop de cafè i vaig mirar d’iniciar una conversa.

—Fa molt que t’has llevat?

—Oh, sí —contestà—. Hores…

—Bé, suposo que ha de ser fantàstic llevar-se aviat. Has dormit bé?

—Perfectament! I tu?

Era un diàleg d’allò més animat, m’agradava. El fet de seure i parlar amb ella era suficient.

—Molt bé —vaig dir-li—, he dormit tota la nit amb el gos d’un amic meu. L’animaló sempre dorm en el llit dels convidats i quan en ve un de veritat no hi renuncia. Negociant amb ell, però, pots aconseguir que el comparteixi amb tu. Finalment, el vam compartir però va insistir a quedar-se el coixí.

Tally rigué, i en aquell matí la seva rialla em semblà tan brillant com la llum del sol.

—Vas treballar ahir al vespre?

—I tant. Les tres sessions.

—És divertit?

—No gaire.

Tot d’una vaig adonar-me que no havia estat sincer… sí, era divertit. No m’era difícil recordar el dia que havia pensat que allò era la cosa més fantàstica del món. Així que vaig començar a explicar-li-ho…

La nostra casa, a la granja, era gran, quadrada, i no gaire alta. Al davant, hi tenia un porxo de poca profunditat però força ample. I tota una filera de pals o pilastres de fusta, que estaven col·locats cada dos pams per tal de sostenir la barana. Els estius, els meus pares hi treien un parell de balancins, i al vespre, seien allà fins que es feia fosc. La casa tenia tres pisos i la teulada era completament plana i metàl·lica, pintada d’un color vermell descolorit. Coronant la teulada hi havia una cúpula de vidre d’un metre quadrat i mig. Sobre la cúpula hi havia un parallamps llarg i elaborat que apuntava cap als cels de Iowa. A la cúpula, només s’hi podia entrar per una escala que s’enfilava per una obertura del sostre d’una habitació del tercer pis. Ningú no hi entrava, ja que usualment estava ocupada per coloms i altres aus. Mai no vaig saber per què va ser construïda, o fins i tot concebuda. La casa havia estat aixecada per algun pioner oblidat, molt abans de la Guerra Civil, i el meu avi l’havia comprada anys després. Com gairebé totes les granges, necessitava una altra capa de pintura.

Al pati del davant hi havia uns grans roures que es dreçaven sobre l’herba, que semblava no créixer mai més d’un pam. El meu pare va penjar una corda amb un pneumàtic vell d’una branca com si fos un balancí. Però no recordo haver-m’hi gronxat mai; potser perquè no tenia germans que juguessin amb mi i em semblava poc divertit gronxar-m’hi sol. A la part del darrera, i lluny de la casa, hi havia els altres edificis de la granja: els graners, les bordes, l’era i el galliner. Com que havia crescut voltat d’animals, no eren massa atractius per a mi i no suposaven cap novetat. Molt aviat, les meves obligacions consistiren a collir els ous i ajudar la mare a donar el menjar a les gallines; de mica en mica, vaig anar pujant de categoria i vaig arribar als estables i a la tasca de munyir les vaques; després vaig sortir al camp.

És fàcil donar la impressió que vaig començar a treballar massa jove i massa durament. Però no és veritat. La meva vida era igual que la de molts altres fills de grangers i fins i tot diria que era molt millor que la de la majoria d’ells. Sempre teníem un bracer que ens ajudava a les feines del camp, i usualment la mare tenia una minyona que l’ajudava a casa. La nostra granja era pròspera, i el nostre nivell de vida era bo. Però una granja, crec, és un indret solitari a no ser que formi una part important de la teva vida. Malauradament, encara que hi vivia, mai no va formar part de la meva. Quan cau la nit, la terra sembla eixamplar-se, com si empenyés les coses cap enllà, cada cop més lluny, fins que la granja on vius esdevé com una illa. La resta del món queda molt lluny; terra endins hi ha les carreteres, però no condueixen cap a tu. Unes milles més lluny, una llum brilla a la finestra d’una altra casa, però aquesta llum pertany a una illa diferent que no té res a veure amb tu. Les granotes comencen lentament, temoroses, a cantar unes notes dissonants que creixen gradualment, prenent confiança i augmentant de volum com si algú les estigués dirigint; després, decreixent, la música sembla que es perdi suaument seguint qui sap quin tema, fins que torna a créixer i a caure de bell nou. De vegades els coloms de la cúpula ploriquegen incansablement durant les primeres hores de translúcida foscor, i les cuques de llum surten per cercar entre la nit, amb llurs minúsculs punts lluminosos, alguna cosa que mai no troben. Potser cerquen la mort en la freda rosada del matí.

Quan tenia nou anys, una mica abans del dia del meu aniversari, vaig veure un joc de màgia en el catàleg de vendes per correu que ens enviaven cada any a la primavera i a la tardor. Vaig llegir la seva descripció una infinitat de cops, la llegia i la tornava a llegir fins que me la vaig saber de memòria. Endut per la febre del meu desig acabat de trobar, vaig adonar-me que fins aquell moment mai no havia desitjat realment res!

La meva mare no va ser capaç, sota la intensitat de les meves súpliques, de negar-me aquell regal pel meu aniversari, encara que m’imagino que el seu preu excedia de molt el que havien pensat gastar-s’hi. Vam seure junts a la taula rodona de la cuina i vam omplir l’imprès de comanda; després vaig escriure l’adreça al sobre i hi vaig enganxar un segell. Aquella nit gairebé no vaig dormir de tan excitat com estava, i de bon matí ja havia sortit a esperar que arribés el carter amb el seu vell Ford. Quan vaig haver-li donat la carta i la vaig veure segura a les seves mans, vaig sospirar profundament, molt content.

Mai no havia viscut un dia com el dia en què arribà el joc de màgia. Mai més el sol no ha estat tan brillant, ni el cel tan blau, ni el món tan bonic. Arribà en una caixa gran i negra de cartó; a la tapa hi havia un mag mefistofèlic amb els cabells negres i llargues patilles corbades. Portava smoking i treia un impassible conill d’un barret de copa. Dins la capsa hi havia un llibre d’instruccions, i l’equip més senzill per a fer desaparèixer una moneda dins d’un got d’aigua, canviar un penic en un centau i fer aparèixer mocadors de l’interior d’un ou; hi havia grans daus de cartó, varetes de vidre, paper que canviava de color… l’encant del món de la màgia i la il·lusió. Amb la capsa de cartó sobre la falda, jo posseïa els secrets de la càbala, els misteris de l’alquímia, la clau que duia al Sàbat Pecaminós; em transformava en company de Paracels, en parent de Cagaster, en estudiós dels egipcis.

A partir d’aquell dia, no m’allunyava mai gaire del joc de màgia. Quan vaig ser més gran, em gastava els diners de butxaca, i més tard els meus primers sous, en equip més complex. Practicava a la meva cambra sempre que podia; m’enduia les cartes i les monedes de plata al graner i al camp, i les feia anar amunt i avall amb les mans fins que els dits em treballaven amb independència del cervell.

La meva primera aparició en públic, com a mag, fou al poble de Fairfax, a unes set milles de casa meva. Hi anàvem amb cotxe cada dissabte per assistir a missa a l’Església Unitària. En ocasió d’un sopar organitzat per la parròquia, vaig oferir els meus serveis per al programa d’havent sopat. Amb certa reticència, el pastor acceptà. La seva acceptació en part es basava en el fet que el meu pare era membre de la congregació des de feia vint anys, i també en el fet que no hi havia gaires nous talents per a oferir. Els talents de la congregació ja havien mostrat les seves habilitats en moltes ocasions, davant de la mateixa indiferent audiència. Aquell vespre vaig compartir el programa amb un reportatge documental de quinze minuts sobre les illes Falkland, que es troben a l’extrem meridional de Sud-amèrica i són notables pel seu avorriment; un concert de piano a càrrec de Mrs. Randy Fuller, una vídua que donava classes de música; i el duo format pels germans Ostender.

Literalment, vaig tenir un èxit estrepitós. Semblava que l’església s’esfondrés. Mai no oblidaré la sensació d’estar dret davant d’aquella reduïda audiència, sentint els aplaudiments d’amics, veïns i altres parroquians. Per a mi, allò va ser extraordinari. Tornant cap a casa, aquella nit, el pare em felicità i em donà deu dòlars. Me’ls vaig embutxacar… pels serveis professionals.

L’estiu que vaig acabar els estudis a l’institut, tenia disset anys. Els meus pares havien pensat enviar-me al Col·legi d’Agricultura, a Ames, aquella tardor. A mi m’era igual anar-hi com quedar-me. Ni m’agradava ni em desagradava. Quan arribés la tardor, si volien que hi anés, hi aniria. Però el quatre de juliol se celebrà una mena de fira a Oneida, la capital de la comarca, a unes deu milles de Fairfax.

La meva mare no es trobava prou bé, aquella setmana, i els meus pares no tenien pensat d’anar-hi. Els Murray, la família que vivia a la granja del costat, anirien amb cotxe a Oneida i s’oferiren a portar-m’hi. En aquells temps ja teníem cine, encara que mut, i a la granja el pare havia instal·lat una antena per a la nostra ràdio. Així que el cine i la ràdio no eren cap novetat, però jo mai no havia vist una obra de teatre, ni havia estat al circ, ni a cap fira. A menys de cent milles de la granja no hi havia cap ciutat on actuessin companyies de teatre o de circ, i gairebé mai no s’instal·laven fires a una distància que fos raonable amb cotxe.

Els Murray i jo arribàrem a la fira quan ja era fosc. El cel semblava llistat de taronja, blau i verd, i llums vermells es gronxaven en el vellutat regne nocturn. Retallada contra una gran lluna daurada, la roda girava lentament sobre el seu eix i els cavallets donaven voltes esbojarradament, els cavalls saltaven i els lleons corrien. L’olor de cotó de sucre, de blat de moro inflat, de hot dog fumejants, de cacauets torrats, empanades calentes i chili, la de la pols de serradures i del fenc que hi havia per terra, semblaven elevar-se en successives ràfegues en el quiet aire de la nit. Els meus sentits es veien colpejats per les imatges, els sons i les olors. En aquell primer instant em vaig veure perdut. Estava embriagat per una excitació, per una emoció que mai no havia conegut fins ara.

Ben aviat, vaig separar-me dels Murray. Guiat per un coneixement que no podria identificar, vaig caminar directament cap a un remolc vermell, aparcat a un costat del camí central. Un home de mitjana edat, de cabells castanys i estupends, i nas molt vermell, estava assegut a l’escala. No portava jaqueta perquè feia una nit càlida d’estiu, i duia la camisa oberta, mostrant una pitrera coberta de pèl, i les mànigues arromangades sobre uns braços pigats.

—Sou el propietari? —vaig preguntar.

Girà els seus ulls pesants lentament per tal de mirar-me, per confirmar la meva presència. Va grunyir, la qual cosa podia ser tant afirmativa com negativa.

—Estic buscant feina —vaig dir-li amb honradesa—. M’agradaria treballar per a vós. Podria fer qualsevol cosa…

—No necessito que ningú em faci res —respongué.

—Me’n surto bé amb el bestiar —li vaig dir. Les orelles em xiulaven amb la remor i l’excitació.

—Torna a casa, fill.

Tenia les mans a les butxaques, i en el meu nerviosisme vaig trobar-me un dòlar de plata entre els dits. Vaig treure’l i, passant-li la mà per davant dels ulls, vaig fer aparèixer i desaparèixer la moneda; la vaig fer córrer pel meu braç, vaig tornar-la al palmell de la mà, i s’esvaní a l’aire. Al fons, sentia els xiscles de la gent a les parades de tir, a la bassa dels peixos, a la roda de la fortuna, a la tómbola. Sentia la remor dels cotxes de xoc, topant i rebotant mecànicament en la nit. L’orquestrina, composta per tres músics, interpretava una melodia que anunciava l’inici del ball. I entre tot això, la casa de les sorpreses, el mico dromedari, els espectacles de vida i tortura, els trets de les parades de tir, el grinyol de les cintes corredores, el picar dels martells… Tot aquell món bategava i es contreia i cridava mentre jo manipulava la moneda davant de l’home del nas vermell. Sobtadament, es posà dret sobre el graó més alt del remolc, i des d’allà dalt em mirà fixament.

—Ho fas prou bé, noi —digué lentament—. Has dit que buscaves feina?

—Sí…, sí, senyor! —vaig quequejar, confús.

L’home va cridar un nom entre la remor i l’aldarull de la nit.

—Ep, Hym!

Immediatament una figura es dibuixà al costat del remolc, un home musculat amb un coll gruixut i orelles plenes de cicatrius.

—Hym, guaita aquest noi. És bo.

M’indicà que repetís la meva actuació.

Hym em mirà amb ulls desconfiats.

—Sí —digué—. Té cara de bon noi. Podria anar bé per a les vendes —es girà cap a l’home del remolc—. Has parlat amb ell? —L’home del nas vermell bellugà el cap—. D’acord —digué Hym—, ja hi parlaré jo.

Caminàrem en silenci fins a la tenda que feia de cuina, i seguérem en una taula força bruta. Hym hi recolzà els braços i em mirà amb precaució.

—Vius prop d’aquí? —preguntà.

—No —vaig respondre, mentint… sense saber per què, tret que em semblava millor així—. Sóc d’un poble de Minnesota, a unes tres-centes milles d’aquí.

Hym grunyí, complagut amb la informació.

—Tens algun parent que et pugui venir a buscar?

—No —vaig respondre, apartant els meus pares del meu pensament amb resolució.

Acotà el cap:

—Molt bé. Això és el que faràs. Et quedaràs per a vendre entrades. Començaràs amb l’espectacle de la noia perquè l’entrada val trenta centaus. Això vol dir que hauràs de donar moltes monedes en el canvi d’un dòlar. Si algun babau et dóna un bitllet, dóna-li l’entrada i quaranta-cinc centaus de canvi. Sempre faig que la cua es mogui de pressa, de manera que els qui compren entrades no tinguin temps de comptar els diners que els tornen —ficant-se la mà a la butxaca, es tragué un grapat de monedes—. Vejam, et faré una demostració. Fes veure que ja t’he donat l’entrada… té, te la poso a la mà esquerra. Per què a l’esquerra? Perquè quasi tothom es guarda el canvi a la butxaca dreta. Hi ha una altra raó… que et diré després. Ara, para la mà dreta per recollir el canvi. El compto per tu… d’un dòlar, senyor, aquí teniu trenta centaus, trenta-cinc, quaranta-cinc, cinquanta… setanta-cinc i uuun dòlar. Gràcies, molt amable.

Em vaig trobar a mi mateix afirmant instintivament amb el cap, mentre ell comptava. A la mà tenia un munt de xavalla.

—Bé —digué Hym amb un somriure—, ara compta’l tu.

Vaig comptar-lo… i només hi havia cinquanta centaus. N’hi hauria d’haver hagut setanta. Hym continuà la seva lliçó.

—De manera que el babau és allà davant amb la mà plena de monedes i abans que pugui comptar-les li dius ben alt: «Apa, el següent…, circuleu! No us quedeu aquí parats, que no deixeu passar els altres. L’espectacle és a punt de començar i tots hi volen entrar! Apa, circuleu!». Aleshores, un dels meus xicots, barrejat entre la cua, dóna una empenta i fa que tothom avanci. El tipus es fica el canvi a la butxaca amb la mà dreta. No ha de canviar-se’l de l’esquerra, i un cop a la butxaca ja no el pot comprovar. I això és tot. Ho has entès?

De sobte, vaig ser incapaç de parlar… de dir que si. Vaig mirar-lo tristament, i els seus ulls em fitaven amb duresa i expectació. Com si llegís el meu pensament, arronsa les espatlles i s’aixecà maldestrament. Com si vingués de lluny, vaig sentir la meva veu que deia, en una barreja de vergonya i d’excitació:

—Sí…, ho he entès!

—Molt bé —digué Hym—. Menjaràs de franc aquí, i trobaràs un lloc on dormir a qualsevol vagó. Cobraràs deu dòlars la setmana.

Esperà la meva protesta i, en no sentir-la, el seu rostre salvatge s’amansí.

—D’aquí a una setmana robaràs per a mi tres vegades més que això. —Caminà fins a la sortida de la tenda i s’aturà un moment per afegir—: No donis mai el canvi equivocat a un tipus que et doni mig dòlar o menys; d’un bitllet gros, pots escatimar tot el que vulguis. No et passis de llest i miris de robar-me a mi. —Arronsà les espatlles i aixecà les mans en un gest de perdó—. Pots quedar-te’n una mica… una mica, sí. Però no oblidis, noi, que el qui mana aquí sóc jo.

S’endinsà en el soroll de la nit.