3

Charles Denman, primer advocat de la defensa, era un individu càustic, amb una cara xuclada i alerta. Dret al costat d’una de les finestres de la sala, la seva silueta es retallava a contrallum, i darrera seu, a l’aire, volves de pols dansaven mandrosament. Denman s’havia estat adreçant al jurat tot el matí mirant de destruir per tots els mitjans l’exposició inicial que havia fet el fiscal del districte el dia abans.

—Normalment —digué—, aquest és el moment en el qual la defensa exposa allò que espera demostrar…, si bé torno a recordar-vos que ni la declaració de l’acusat ni la del fiscal representen cap mena de prova… Però crec que serà millor que esperem una mica més abans de revelar la nostra defensa —la seva veu adoptà un to confidencial—, perquè, francament, no crec que l’acusació hagi trobat una base ferma en aquest cas. De moment, a ella pertany la càrrega de les proves, i m’estimo més que resti així.

»Us serà demanat que escolteu tota una història… en la qual algú suposadament, ha estat assassinat. No hi ha cadàver de la persona assassinada, ni motiu, ni hi hagueren testimonis. I sobre la base d’aquest ordit incert us serà demanat que decidiu… més enllà de tot dubte raonable… que l’assassinat ha estat comès. Però heu de tenir en compte que això és un tribunal de justícia, i que la vida d’una persona innocent està essent jutjada. Gosaria dir que tota aquesta història és tan… increïble, que no mereix ni mitja hora de televisió —el jurat respongué amb un somriure—. No obstant —continuà Denman—, farem el que podrem per tal de demostrar la inconsistència, la confusió dels càrrecs. Estic segur que necessitareu ben poca ajuda per adonar-vos de la falta de proves que donin suport als càrrecs que us seran presentats.

Girant-se, mogué el cap en direcció a Cannon.

—Ahir, el meu respectable col·lega, Mr. Cannon, digué… i ara el citaré…

Denman caminà calmosament cap a la seva taula i seleccionà un full de paper. Curosament, es posà unes pesades ulleres de muntura de carei. Situant el full davant dels seus ulls, llegí amb veu clara:

—«Heu de recordar que l’home aquí acusat no té cap obligació de provar la seva innocència…, és l’obligació de l’Estat provar la seva culpabilitat».

Denman tornà a deixar el paper sobre la taula i es tragué les ulleres.

—Sens dubte, Mr. Cannon també admeté moltes altres coses. —Denman féu mitja volta i s’encarà de nou a la tribuna dels jurats—. No he llegit tota la seva exposició, perquè crec que estareu d’acord amb mi que no val gran cosa.

El seu rostre mostrava ara una total honestedat.

—Us demano que recordeu, però, la gravetat d’aquella exposició. Parlar és una cosa… actuar, n’és una altra. Quan les proves siguin presentades en aquest cas… i indubtablement ho seran de manera espectacular pregunteu-vos a vosaltres mateixos què demostren realment. Us prego que us digueu: «Què vol dir això? És una prova de fet? Significa realment alguna cosa, vista a la llum de tot el cas?». Moltes persones innocents han estat condemnades per proves circumstancials…

Cannon estava dempeus.

—Protesto, senyoria! —interrompé.

—Protesta acceptada! —sentencià el jutge. El jutge instruí el jurat—: Heu d’obviar l’última observació de la defensa.

Denman somrigué per a si mateix. Encara que el jutge advertís als membres del jurat que no fessin cas de la seva observació, alguns d’ells se’n recordarien. Denman havia fet tot el que havia pogut per tal d’aconseguir que la simpatia inicial del jurat cap al fiscal virés cap a la seva persona. Començava a sentir-se fatigat amb el pas de les hores. Aquest era un cas que contemplava amb incertesa. Com a advocat creia que el seu deure era defensar el culpable així com l’innocent. Fins a un cert punt, només limitat pel seu habitual cinisme, estava dedicat a la seva professió. Lluitava pels drets dels acusats, protegia els seus drets tal com eren definits per la llei i, de vegades, fins i tot finançava els costos de la defensa. No ho feia per amistat, i certament tampoc pels guanys econòmics, sinó per la satisfacció que sentia lluitant d’igual a igual amb la llei. De vegades, experimentava més simpatia pels homes que creia culpables. El seu client, en aquest cas, havia mantingut la seva innocència. Els processats rarament mentien a Denman, i si aquest estava convençut que no li deien la veritat, es negava a representar-los. Però ara no estava plenament convençut. Ni estava segur de conèixer tota la història; tanmateix el que sabia el fascinava.

—Són ben poques les coses que voldria afegir —continuà—, llevat de recordar-vos que el meu client s’ha confessat «innocent». Això vol dir que no és culpable… fins que els càrrecs quedin demostrats irrefutablement. I, senyores i senyors, això no succeirà mai! Us demano, us prego, que mantingueu el sentit crític, que conserveu els sentiments d’escepticisme, i que deixeu les vostres ments obertes fins que hagueu sentit les dues parts.

Denman restà dret un instant davant dels membres del jurat, en silenci. Aleshores acotà lleugerament el cap, girà, i es dirigí a la taula de la defensa.

El jutge ajornà la sessió.

L’ajudant de Denman, un jove d’ulls blaus prominents i cabells tallats ben curts, l’ajudà a desar els documents dins la cartera.

—Em sembla que ha anat molt bé —comentà al seu superior.

Denman alçà els ulls per seguir el seu client, que sortia de la sala escortat per dos guàrdies.

—Prou bé, suposo —respongué al jove—. No es pot dir mai… fins que és massa tard.

Els periodistes obriren la portella de la barana de fusta i s’acostaren a Denman.

—Suposo que podem dir que us sentiu molt optimista, oi? —va preguntar un.

—I per què no me n’hauria de sentir? —respongué Denman, somrient.