12

—Bon dia, Emília. Tot bé?

Hauria pogut portar escrit en un paper tot el que em diria la meva germana petita i ho hauria encertat fil per randa, al cent per cent, fins i tot endevinant l’ordre en què desplegaria el seu argumentari. Que d’on sortia, que si havia dormit en una quadra. Que si em podia haver afaitat. Que quina pena, pobreta nena meva, si és un solet, tenir un esparracat com a pare, això sí que és un pecat original. Sort que és de mena llesta i ho superarà, però que tingués en compte que li hauria de pagar psicòlegs fins que acabés el màster.

—El que tu diguis.

La Màlia, en la seva innocència, no m’ho va retreure. Estava molt contenta de veure’m i encara no havia après a renyar-me, ni tenia motius de pes per fer-ho. Es deixava fer, amb una docilitat molt madura. Havíem arribat a un pacte: que m’havia d’ajudar. Que el seu pare era gran, improvisat, i tenia poca paciència, que em perdonés si alguna vegada perdia els estreps, però que tot el que feia era pel seu bé. I que l’estimava com el sol, la lluna i les estrelles, tot plegat. Ella n’estava conforme, i actuava en conseqüència, tot i que és cert que la pobreta no tenia gaires més opcions. Vaig fer callar l’Emília amb un petó, no sense advertir-la que tenia la certesa que durant els propers dies la meva vida professional s’aniria complicant, i que no podia descartar que la necessités una altra vegada.

—Voldria veure el pare un moment. Ja s’ha llevat?

—Des de les sis que mira les notícies. I està despert des de les quatre.

Vaig anar fins a la cuina. Estava mirant el canal 3/24. Tenia el volum molt alt i els subtítols activats.

—Pare. Bon dia. Què es diu, pel món?

—Andreu. Fill. Tot plegat és una merda. No sé pas on anirem a espetegar.

—No cal que ho juris. No hi ha un pam de net.

—Tot plegat és una merda. Vindrà una guerra dolenta amb els moros i ni aquí dalt no ens salvarem.

Estàvem entrant en un bucle perillós. Si no li tallava la girada, teníem guerra per a estona.

—Pare. Ei. Escolta’m. Records del Martí. Vaig estar amb ell ahir a la tarda. Diu que pujarà diumenge. O dissabte. Que no sap quin dia, però que pujarà a veure’t.

—I uns collons, pujarà. Encara treballa per a les putes?

No era la primera vegada que li havia de donar explicacions.

—No, que ho va deixar. Fa un any que ja no hi és, allà. Potser no ho recordes, però ja fa dies que no. Ara diu que és empresari. Ara té un negoci. De màquines. D’ordinadors. T’ho va venir a explicar un dia, recordes?

—No en volia sentir d’altra. Empresari. Ara sí que em puc morir. I mira que vindrà una guerra. Amb els moros, tu. Una guerra.

Feia potser un parell de setmanes que no el veia i em va sobtar com havia evolucionat a pitjor en tan poc temps. L’Emília, que el tenia a casa i cada dia, potser no se n’adonava. O sí, i no s’atrevia a dir-m’ho.

—Vine, reina, filla. Vine a fer un petó al padrí, corre. Mireu qui ve, pare.

—Ai, la baldufa. Meu rat.

Mentre esmorzava, abans d’atrevir-me a pujar a l’oficina, em vaig fixar en una màxima que hi havia escrita en una pissarra, al costat del preu dels muffins, allò que abans de ser moderns en dèiem magdalenes. Era —i no en recordo la literalitat— una encesa apologia de la felicitat que se sol trobar en les petites coses de la vida. Em va fer pensar. Suposo que es referia al gaudi que trobes en un cafè bevible, en un entrepà fet amb interès, en un suc de taronja al punt exacte de dolçor. Amb això, se suposa, se n’hauria de tenir prou per ser raonablement feliç i anar fent. La resta, en conseqüència, no es computava a l’hora de calcular el grau de felicitat. I no hi estava d’acord. No hi podia estar d’acord. Aspirava a la màxima felicitat en les coses importants. Amb les petites, ves, es podia aspirar a un cert confort momentani, efímer, purament circumstancial, però amb això no n’hi havia prou. Volia ser feliç, totalment feliç, estimant, veient créixer la petita Màlia, qui sap si convivint amb l’Alícia o amb qui el destí volgués, encarar la vellesa —encara llunyana, però inexorable— amb una salut aproximativa, el cap tan clar com fos possible i alguna il·lusió que m’empenyés per llevar-me cada dia. Un hort o les memòries, o la papiroflèxia. Això era important. Aquí és on hauria de trobar-hi la felicitat. No pas en les putes magdalenes.

Tant de temps treballant a la policia i cada vegada que havia de trobar-me amb el director, fos qui fos, em sentia com Marco Polo en presència del Gran Khan. Per descarregar la tensió i generar un clima favorable m’hauria arrossegat, amb el front tocant a terra, fins a tocar les borles de les seves sabates italianes.

—Boix. Garcia-Fuster. Mireu-los. L’estranya parella. Què m’heu de dir?

Silenci. No havíem pactat què dir-li ni en quina seqüència perquè no ens hauríem posat d’acord. Ens havíem presentat a la reunió amb una mà al davant i una altra al darrere. L’experiència m’havia ensenyat que era millor dir sempre la veritat, però que també era cert que, de veritats, n’hi havia moltes, i sovint eren contradictòries entre elles. Bé, potser no era ben bé així, però si més no aquest axioma em servia de guia i de consol per no acabar de parar boig.

—Com que el gat se us ha menjat la llengua, potser que comenci jo. M’agrada que els meus oficials tinguin idea i prenguin la iniciativa, que no els hagis d’anar al darrere tot el sant dia. Però entre poc i massa. On és l’Òscar Mariné? On l’heu amagat?

L’Eva s’havia com fos. L’ocultació de l’Òscar era cosa meva.

—Fora d’Andorra —vaig mormolar—. En un lloc segur.

—No em diràs on?

—Cal?

El director va riure. Podia no haver-ho fet: el no-riure era el seu estat anímic habitual. Si més no, era un bon senyal.

—No. No cal, tens raó. Suposem que sí, que està ben amagadet.

—Sí. N’està.

—Mireu, nens i nenes que m’escolteu —decididament, la medicació que el director prenia per controlar l’estrès l’afectava—. Nosaltres, en tota aquesta història, som víctimes col·laterals. Som com aquell que mira com dos es barallen i acaba rebent un cop de puny sense tenir-hi res a veure. Us felicito per la vostra perspicàcia i per la intuïció. Però Andorra s’està convertint en el camp de batalla d’una guerra que no és la nostra. I això no ens agrada, oi que no? Vosaltres no teniu ni idea de les pressions que la ministra i el cap reben cada dia. Unes hòsties de consideració. Dels uns i dels altres. Hi ha dies que trucava el Rajoy i el Mas estava en espera, escoltant la merda de música de la centraleta mentre l’altre anava dient-li penjaments al cap i l’amenaçava que plantaria els tancs a la frontera. I això que tenim signat un Memoràndum d’Amistat i Petonets i la polla en vinagre. Deveu comprendre que no és manera. I han de fer malabarismes per tenir tothom content. Especialment els que tenen la possibilitat real d’escanyar-nos. No sé si m’explico.

—Diàfan, senyor director —vaig dir.

—Deixi de fer-me la pilota, Boix. —L’humor li havia canviat de sobte—. Potser sí que vostès es pensen que els riurem les gràcies. Estem asseguts damunt d’un polvorí. Si això peta, riu-te’n tu de l’extinció dels dinosaures. I això va per vostè, també, senyora Garcia. Especialment. A veure si ens entenem.

El telèfon va sonar, molt oportú. El director va saltar a agafar-lo: era una trucada esperada i important.

—Molt bé. Sí, són aquí. Ara venim. Digueu-li que en deu minuts.

Va penjar amb delicadesa, com si l’auricular fos de vidre.

—Anem, va —ens va dir, mentre s’alçava d’un bot—. No hauríem d’encantar-nos.

El vam seguir fins a l’aparcament, on l’esperava el cotxe oficial. No gosàvem preguntar a on ens portava. Qui sap si ens durien al cementiri, per afusellar-nos contra la paret, com els nostres predecessors al Cos havien fet setanta anys abans amb el desgraciat Gastó de Canillo. Però no. Vam baixar a tota màquina, emparats per la llumeta i la sirena que ens va estalviar aturar-nos als semàfors i cedir la preferència a les rotondes. En cinc minuts ens vam plantar a la porta de Govern. El director va saltar del cotxe i va avançar, a grans gambades, cap a l’ascensor. Nosaltres el seguíem com podíem. Un cop dins, ens va alliçonar:

—Ara calleu, escolteu i digueu a tot que sí, encara que us sembli que hàgiu de dir que no. En cas de dubte existencial, feu cara de babaus i no digueu res. Si us fan una pregunta directa, la responeu sense dir estupideses, ni brometes ni desviacions. Entesos?

—Entesos.

Ves quin remei.

Tot i la pressa que tothom semblava tenir, ens vam haver d’esperar una estona, perquè la secretària ens va dir que just acabava d’entrar una visita. Estàvem asseguts a la saleta, mirant desmenjadament l’oferta de revistes, incòmodes perquè aquella pausa inesperada ens havia trencat la girada. Al cap de deu minuts, la porta del despatx del cap de govern es va obrir. En va sortir un personatge que, d’entrada, no vaig identificar. Però en veure la cara de l’Eva, en algun raconet del cervell es va efectuar la connexió neuronal entre forma i nom. Era ni més ni menys que el mèdium Dimitri Darcourt de Chomérac, a qui coneixia per l’anunci, a tot color, que apareixia al Diari d’Andorra des de feia una temporada. Comparat amb la famosa bruixa Adelina —de la qual s’havia arribat a dir que el president Pujol li consultava tota mena d’afers de govern—, Dimitri era d’una altra espècie, com si la gallega fos una meiga primària, sense refinar, i ell un àngel baixat del cel en comissió de serveis. Algun dia un sociòleg hauria de fer un treball de recerca que intentés explicar quina és l’estranya fascinació que el país dels Pirineus sent pels bruixots i pocavergonyes i viceversa. El tal Dimitri es presentava davant del món amb una afectació proporcional als poders que se li suposaven: camises de seda estampada amb el coll per damunt de la jaqueta, cadenetes d’or, un anell amb una pedra verda que semblava que emetés llum pròpia. A més, es maquillava: tenia una ombra de color a les galtones i es feia la ratlla. Les pestanyes, amb rímel, cosa que ajudava que la seva caiguda d’ulls fos molt coqueta. La seva veu, contràriament al que hom podria deduir del seu aspecte, era de baríton, un pèl enrogallada. Parlava un català bàsic amanit amb un accent francès que era impossible que fos natural, ans el producte d’una estudiadíssima impostura, assajada amb tota cura durant mesos i probablement amb el concurs d’un foniatre. Tenia un programa fix a l’RNA, l’emissora pública, on totes les tardes dels dimecres feia veure que ajudava els passerells que s’atrevien a trucar, exposant al món i sense cap pudícia la tríada universal dels seus problemes bàsics: salut, diners i amor. Alguna vegada que anava en cotxe a aquella hora l’havia escoltat, perquè aquella barreja de superstició i psicologia barata era prou distreta i fascinant. El més sorprenent, però, era trobar-te’l a l’avantsala del despatx del cap de govern, un senyor que un cop l’any se’n va a les Nacions Unides a fer un discurs.

El vident ens va saludar amb un gest fet amb les mans, que va moure igual com si fossin unes grans papallones blanques, abans de desaparèixer en direcció als ascensors amb un trot elegant. El cap de govern, que l’havia acompanyat fins a la porta, es va quedar parat en veure’ns, com si no comptés que ens havia citat tan d’hora. Ara, que potser érem nosaltres els que havíem corregut massa. El cap podia haver improvisat una excusa que nosaltres hauríem acceptat sense reserves: és que tothom em ve a veure, això sembla can seixanta, aquesta és una de les servituds de ser un país petit, que qualsevol es creu amb dret, i el té, de fer-te perdre el temps amb les seves coses particulars, no puc pas tancar les portes al poble. En comptes d’això, notòriament avergonyit, ens va fer entrar al despatx, que feia una lleugera olor de sàndal o de pàtxuli. Ens va fer seure al voltant d’una taula de reunions, mentre deixava ajustada la finestra perquè mentrestant es ventilés l’estança. A l’altre extrem del despatx hi havia el sofà tou que tantes vegades havia vist a les notícies, on els convidats escarxofats semblaven deglutits pels coixins. Sens dubte era molt més efectiva i professional la taula, oval, fosca i seriosa, damunt de la qual es debatien les grans qüestions d’estat.

—Però seguin, seguin, sisplau. —Va sospirar.

El cap es va treure les ulleres, les va deixar damunt de la taula i es va passar un mocador pel front. Suava.

—Ai. Bé. Em deixen que avisi el ministre d’Exteriors? —va preguntar, mentre agafava el telèfon—. Em penso que està reunit amb la ministra d’Interior. A veure si tenim sort i poden venir tots dos.

Qui érem nosaltres, simples mortals, per impedir que fes el que li rotés?

—Faci, faci —va dir el director, erigit en portaveu de la comunitat.

Van venir de seguida, tan de pressa que hom podia haver pensat que s’esperaven darrere de la porta. Com que la sensació general era que havíem d’anar per feina, vam escurçar a la mínima expressió el protocol de les salutacions. Que tots ens coneixíem.

—Senyors. Tots som conscients de la gravetat del moment. Per sort, l’opinió pública encara no se n’ha adonat, de la transcendència dels fets que estem vivint. Procurarem, en la mesura del possible, que aquesta relativa calma al carrer continuï. Sempre hi ha elements que intenten sembrar el dubte i la confusió, però ni cas. Per tant, la consigna primera és aquesta: silenci total. Si mai hi ha una filtració, per petita que sigui, faré formar el sometent i tot seran plors. Entesos? —Vam respondre per assentiment silenciós—. Recapitulem. No sé fins a quin punt els nostres dos oficials de policia aquí presents estan al cas de tot.

El director, sense parlar, només amb les mans i fent ganyotes, va dibuixar a l’aire l’estat precís dels nostres coneixements: sabíem de què anava la cosa, però ens faltava llegir la lletra menuda. Amb aquesta informació, el cap va continuar amb l’exposició:

—Segons tinc entès, aquestos heroics membres del Cos han tingut tractes recents amb un tal Òscar Colomé Puig. M’equivoco?

No, no s’equivocava. Vaig aixecar el dit per intervenir, però el cap me’l va fer baixar a distància.

—No vull saber-ne els detalls. Pel que fa al govern que presideixo, aquest personatge ha abandonat Andorra d’amagatotis, sense deixar rastre i per iniciativa pròpia. No en sabem res. Ni tan sols que estava en possessió de, diguem-ne, material sensible. Tampoc no relacionem, de cap manera, la recol·lecció d’aquest material sensible que no sabem quin és amb l’assassinat del senyor Víctor…

—Mariné —vaig apuntar, amb la màxima modèstia possible.

—Mira tu que bonic. Mariné i Colomé. Tot ens rima! —va cridar, picant a la taula i fent caure les ampolletes d’aigua—. Tan tranquils que estàvem, amb tot encarrilat, sense problemes, encarats cap a un futur de pau, transparència, economia i progrés! Era el que ens faltava! Des que el general Doppet va envair Andorra el 1793 que no hem estat més a la vora de la pèrdua de la sobirania que ara! I això que els gavatxos no van passar mai de Soldeu! I ara què farem?

Si ho havíem de decidir nosaltres, malament rai.

—Boix.

El cap sabia el meu nom. Era molt mal senyal.

—Digui’m.

—Té idea del merder on ens hem ficat?

—No. No ben bé —vaig concedir.

El cap es va passar un mocador pel front.

—Els perits de Delictes Econòmics m’han fet arribar una primera valoració dels documents que estaven en poder del senyor Colomé —va dir—. És la capsa de Pandora. S’ha obert ja una vegada i com més vegades s’obri, pitjor: només farem que escampar la llavor del mal fins que no puguem contenir-la més, i encara som a temps d’evitar que es produeixi una desgràcia irreparable. Hi ha un mort i, sincerament, em sembla poc pel que podia ser. Ja és prou complicat tot per enredar-ho encara més. Però és cert que, un cop aquestes informacions han sortit del seu espai natural, ja no hi poden tornar a entrar com si res no hagués passat. És com si buidem un tub de dentifrici. A veure qui té nassos de tornar-lo a omplir. —En això tenia tota la raó—. Tinc un altre símil, imatge o metàfora, que em sembla més escaient a la nostra situació actual. Estem fent una classe d’instrucció militar, hem tret per error el fiador d’una granada de mà i ara hem de decidir què fer-ne abans no ens peti als nassos. No és possible tornar-lo a col·locar. El sergent instructor té diverses opcions. Tirar-la cap als pobres soldadets, que no tenen cap culpa de la seva malaptesa, per salvar-se ell. Deixar-la a terra i posar-s’hi al damunt, per evitar que ningú més prengui mal, a canvi de la seva immolació. O obrir la finestra i llençar-la al descampat i que tothom en surti sa i estalvi, només amb l’ensurt i un xiulet a les orelles. Quina opció escolliria, oficial Boix?

—La tercera.

—I si no hi ha una finestra?

—Potser la segona… —vaig dir, no pas convençut del tot d’encertar-la. I si hi havia un parany lògic?

—Però bé que hi ha d’haver una finestra, en algun lloc, no?

Tot aquell simbolisme arquitectònico-castrense em confonia.

—Millor que hi fos, diria jo.

—Exacte! —va saltar el cap—. Ha d’haver-hi una finestra! És el que estem buscant. Un finestró, una finestreta o un finestral. El que sigui. Amb una gatera a la porta potser també faríem. I si no hi és, l’obrim i ja està. El cas és que la granada ha de petar fora i hem de fer per manera que dins de la cambra ningú no prengui mal. —El to que feia servir el cap estava a mig camí entre el capellanesc i el professoral—. Som molt pocs, en aquest país, i tot ens ho hem de fer entre nosaltres. No podem confiar en ningú de fora. Eventualment, els forasters ens podran donar un cop de mà per interès, però no pas per filantropia. És un fet demostrable que he tingut l’oportunitat d’aprendre en el decurs de la meva vida, dedicada en cos i ànima a la política, que és la més noble de les vocacions, si no fos que has de tractar amb tota mena de misèries humanes i un nombre astronòmic d’incompetents i tarambanes. El problema que se’ns ha girat no es pot resoldre per les vies habituals. La diplomàcia té el camí tancat. Hem fet bonament el que hem pogut. No és així, ministre?

El ministre d’Exteriors, que estava badant tot enviant missatges des del seu mòbil, es va incorporar, mig espantat, en veure que se li adreçava una pregunta més o menys directa.

—Eh, no, vull dir sí. Aquesta via ja no dóna per a més —va dir, amb una expressió de cadell abandonat—. Hi ha coses que no es poden discutir pels conductes habituals. És així. Des del meu ministeri ja no hi podem fer res més. Ens ho han dit molt clarament i no serem nosaltres els que forcem la situació. El nostre ambaixador està atent al que passi, vint-i-quatre hores set dies, però no està previst que intervingui. Fer-ho només complicaria les coses, i faria que Andorra quedés marcat com a còmplice d’una conspiració contra el regne d’Espanya.

—I ara què ens queda? —va continuar el cap, mirant al cel, com si la providència hagués de respondre a la seva pregunta—. La discreció i la intel·ligència. Els corriols poc fressats. A Madrid estan molt nerviosos. A Barcelona també, encara més, però això ja els entra en el sou i el seu atabalament no ens afecta perquè de moment són administració regional. Regional preferent, però al cap i a la fi regional. No controlen ni la hisenda, ni els pressupostos, ni els tancs ni les fronteres ni la rifa de Nadal. Són ells qui l’han vessada en aquest cas, i no estan en condicions d’imposar-nos res. I els de la Meseta són els que més ens han de preocupar, ara mateix. Els altres, ja ho veurem quan toqui. Si el gran Antoni Fiter i Rossell aixequés el cap, ens podria donar molt bons consells. Però tenim la seva obra. Malgrat que han passat gairebé tres segles des que va ser escrita, les seves màximes, i no em cansaré mai prou de dir-ho, tenen avui plena vigència. Ara, que s’han de saber llegir i entendre. Molts capcalents del país em retreuen allò que diu, al capítol tercer del Manual Digest, quan parla que les «Valls d’Andorra són pròpia i verdadera Catalunya, com a part d’aquest principat; andorrans són pròpiament catalans en tot rigor, i gosen, com a tals, vàries prerrogatives en ell». No s’adonen que és només una fal·làcia retòrica, per aconseguir exempcions duaneres i vés a saber quins altres privilegis feudals. I més endavant el Fiter, en un altre capítol, se’n va cuidar de matisar-ho. —Ens estàvem embolicant innecessàriament. Tothom era conscient que si seguíem per aquell camí historicista, ens perdríem del tot. Però era per deformació professional del cap de govern, que tenia un DEUG en història medieval a la Sorbona—. Bé. Deixem estar en pau el pobre Fiter, si els sembla, que no té cap culpa dels nostres pecats. Hem pres una determinació, tenim un pla. Si ens sortirà bé o no, això ja ho veurem. I Boix, em temo que aquesta determinació l’afecta personalment.

No hauria quedat bé que m’hagués aixecat per fugir corrent. Estava mal situat, hauria d’haver fet aixecar el director i la ministra. Una altra vegada, Andreu, posa’t a la vora de la porta, vaig pensar.

—Senyora ministra. Endavant. Li toca. Les disposicions executives.

La ministra d’Interior va consultar una nota manuscrita, on hi havia apuntats una sèrie d’ítems. La llista de la compra.

—Vejam. La seva missió principal serà portar a Madrid els documents que ens ha fet arribar el senyor Caballé.

—És Colomé —em vaig atrevir a esmenar, tot aixecant el ditet.

—Com sigui —va replicar la ministra, visiblement emprenyada—. No estic ara per aprendre’m els noms de la gent. Altra feina tinc, no li sembla?

No vaig gosar respondre. Qualsevol cosa que digués hauria pogut ser utilitzada en contra meu.

—Els estan baixant cap a Madrid en valisa diplomàtica. No ens podem arriscar a perdre’ls pel camí, no sé si m’explico. A canvi de lliurar-los als espanyols demanem tranquil·litat. Que no ens toquin més els ous. Així de senzill. Aquesta és la consigna. No cal que signem un tractat internacional, oi que no? Amb les nostres paraules n’hi haurà prou. Això ho entendran perfectament. Una altra cosa. Tinc entès que ahir el senyor Colomé els en va donar una còpia digital. És així?

Me la vaig treure de la butxaca i la vaig deixar damunt de la taula.

—Sí. Aquí dins.

—Ara la posarem en un sobre lacrat —va dir la ministra—. Que allà baix s’ho puguin mirar perquè vegin quina mena de gènero tenim. A partir d’aquest moment, oficial Boix, quedarà assignat temporalment al Grup d’Informació del Cos de Policia. No cal que ho formalitzem per escrit, oi que no? Que la nostra paraula tingui força de llei. A més, no tindrà cap efecte administratiu. Oblidi’s de triennis i complements. Només perquè en sigui conscient i actuï en conseqüència. L’oficial Garcia-Fuster es quedarà a Andorra. És un actiu que tenim i no podem cremar-la en aquesta festa que estem preparant. Voldria que se m’entengués: no és que el vulguem cremar a vostè, Boix, això que quedi clar. Déu mos en guard. Però quan acabi de fer l’encàrrec que ara li estem assignant tornarà a la seva rutina criminal i tal dia farà l’any. Serà flor d’un dia. Necessitem preservar l’oficial Garcia-Fuster i no significar-la més del compte. Tenim sospites, sabem que la vigilen i necessitem algú que pugui moure’s dins i fora del país amb una mínima llibertat. Ho entén, oi que sí? Aquesta tarda, el director del Cos li donarà les darreres instruccions. No se m’espanti, que serà tot molt senzill. Ens farà de missatger, i restablirà un equilibri que no s’hauria d’haver trencat mai. I després, quan torni, ja veurem com ho acabem, això. Serà feina nostra cosir els estrips i llepar-nos les ferides. Més detalls, a la tarda. Ànims.

Oh, senzillíssim, seria. Bufar i fer ampolles. Res de més fàcil.

Malgrat el seu discurs formalment optimista, es notava prou que el cap de govern era un home al límit de l’ensulsiada física i emocional. Si li arriben a dir que un dia hauria de gestionar una responsabilitat tan gran i tan indefinida, hauria dit que sí home, i què més. La vena que li recorria la templa li feia bum-bum. Però era conscient que la història en majúscules s’escrivia en moments com aquell i no pas inaugurant fires de bestiar de peu rodó i visitant escoles.

—Què més puc fer? —va demanar.

Mai no sé distingir una pregunta retòrica d’una pregunta normal. Per a mi, generalment totes són retòriques. Com que no responia, va haver d’insistir.

—Què més puc fer per ajudar-te, Boix?

Aparentment, aquesta no ho era, de retòrica, i esperava la seva resposta corresponent.

—A mi m’ho demana?

Quedava prou clar, no hi havia ningú més amb qui compartir una tan alta responsabilitat.

—Sí.

—No res. Tirar endavant i veure lo què. Mai por.

El cap del cap de govern se’m va acostar un pèl més del que disposava la meva distància personal de seguretat. Hom hauria dit que tenia la intenció de fer-me un petó. Potser cast, no dic que no, però se’m va acostar més del compte. Era només un instant de confidència. Un momentet d’intimitat comunicativa entre nosaltres dos.

—Bona sort. Que Déu ens empari —i, més fluixet, tot i que no ens podia sentir ningú—, però estic cagat, Boix.

Aquesta combinació inversemblant entre el sagrat i el profà, entre l’escatologia i la teologia, em va desvetllar una onada de tendresa. Una mica més i l’abraço.