PRÒLEG

L’Editorial Catalana encomanà la traducció d’un recull de Contes cruels, del comte Villiers de l’Isle-Adam a Joaquim Folguera, la fina, dolça ombra del qual roman com a suspesa a mig aire del cel, pròxima a nosaltres, recosa de deixar tants de bells projectes aponcellats, i somrient, tanmateix, perquè la seva mort no fou altra cosa que una nova gràcil ascensió damunt els nostres cors, plens de dol, on encara, però, hi havia espai per a una admiració envers l’elegància del seu comiat, conseqüent amb la seva elegància de sempre.

Només els tres primers contes d’aquest recull deixà enllestits aquell nobilíssim poeta^[1]. Calia recollir i honorar aquestes relíquies que són gairebé la seva darrera tasca. Havíem parlat amb ell d’aquest recull —més tard es proposava traduir tota la resta de l’obra de Villiers—, i jo he cregut fer obra grata als seus sentiments d’amistat, tot seguint, amb dòcil melangia, la formació d’aquest volum. L’associació del meu nom al d’en Joaquim Folguera és per a mi un alt i patètic honrament. Ha estat, a més a més, un deure. Plegats havíem projectat aquest llibre en cordial efusió, en admiració comuna envers el gran literat francès, ple d’aristocràcies i de subtil voluptuositat literària.

Els tres contes, tots sols, constituïen per a mi un mut i irrecusable imperatiu. Estic segur, encara, del somriure amistós d’en Folguera, aquest somriure que és una pèrdua irreparable per a la nostra vida civil i la nostra vida intel·lectual, perquè era —i és, volent acompanyar-nos de mig aire estant— coratge, i amor, i noble ironia, i deler de perfecció, i patriotisme, i gràcia entenent. I en acabant aquestes ratlles, em giro, closos els ulls, a veure’l.

JOSEP CARNER