L’ENTRESENYA

SAINT-BERNARD, Méditations, t. II.

BOL·LANDISTES, Préparation au Jugement dernier.

Un vespre d’hivern que entre gent intel·lectual preníem el te, al voltant d’un bon foc, a casa d’un dels nostres amics, el baró Xavier de la V*** (un jove pàl·lid al qual fatigues militars bastant llargues, sofertes, essent encara molt jove, a l’Àfrica, havien fet d’una feblesa de temperament i d’una esquerperia de costums, inavesades), la conversa s’escaigué sobre un tema dels més ombrívols: es tractava de la naturalesa d’aquestes coincidències extraordinàries, estupefaents, misterioses, que s’esdevenen en l’existència d’algunes persones.

—Veu’s aquí una història —ens digué—, que no acompanyaré de cap comentari. És verídica. Potser la trobareu impressionant.

Vam encendre cigarrets i vam escoltar aquesta narració:

—El 1876, al solstici de tardor, per aquell temps en què el nombre, sempre creixent, d’inhumacions fetes a la lleugera (massa precipitades, tanmateix) començava a revoltar la Burgesia parisenca i a submergir-la en l’alarma, un cert vespre, cap a les vuit, a la sortida d’una sessió d’espiritisme de les més curioses, vaig sentir-me, tornant a casa meva, sota la influència d’aquest tedi hereditari la negra obsessió del qual desconcerta i redueix a no res els esforços dels metges.

Ha estat endebades que, per instigació doctoral, m’hagi, molts cops, embriagat amb el beuratge d’Avicenna^[2]; endebades he assimilat, segons totes les fórmules, quintars de ferro, i, calcigant tots els plaers, he fet davallar, nou Robert d’Arbrissel, l’argent viu de les meves ardents passions fins a la temperatura dels samoiedes: res no hi ha valgut! Bah! Sembla, decididament, que sóc un personatge taciturn i morós! Però cal també que, sota una aparença nerviosa, sigui, com diuen, fet a prova de bomba, per trobar-me encara en disposició, després de tantes atencions, de poder contemplar els estels.

Aquell vespre, doncs, un cop vaig ser a la meva cambra, tot encenent un cigar a les bugies del mirall, vaig adonar-me que estava mortalment pàl·lid! i vaig encabir-me en una ampla butaca, vell moble de vellut magrana encoixinat, on el vol de les hores, en el meu prolongat somieig, no em sembla tan feixuc. L’accés de tedi esdevenia penós fins al malestar, fins a l’atuïment! I, creient impossible d’espolsar-ne les ombres amb cap distracció mundana (sobretot enmig dels horribles neguits de la capital), vaig resoldre, com un assaig, d’allunyar-me de París, d’anar a copsar una mica de natura en llunyania, de lliurar-me a vius exercicis, a alguna sanitosa cacera, per exemple, per intentar de canviar.

Tot just m’hagué vingut aquest pensament, a l’instant mateix en què em decidia per aquesta línia de capteniment, el nom d’un vell amic oblidat feia anys, mossèn Maucombe, em passà per l’esperit.

—Mossèn Maucombe!… —vaig dir, en veu baixa.

La meva darrera entrevista amb el savi sacerdot datava del moment de la seva partença per a un llarg pelegrinatge a Palestina. La nova del seu retorn m’havia arribat feia temps. Vivia a l’humil casa rectoral d’un poblet de la Baixa Bretanya.

Maucombe devia disposar-hi d’una cambra qualsevol, d’un recambró. Sens dubte, havia arreplegat, en els seus viatges, alguns volums antics. O bé curiositats del Líban. Els estanys, prop dels veïns estatges senyorials, devien tenir, m’hi jugaria qualsevol cosa, ànecs salvatges… No hi havia res més escaient!… I, si volia gaudir, abans dels primers freds, de la darrera quinzena del fantàstic mes d’octubre, als penyalars rogencs, si volia veure encara resplandir els llargs capvespres de la tardor a les altures boscoses, havia de cuitar-me!

El rellotge va tocar les nou.

Vaig aixecar-me; vaig sacsejar la cendra del meu cigar. Després, com a home determinat, vaig posar-me el capell, l’abric i els guants; vaig agafar la meva maleta i el meu fusell; vaig bufar les bugies i vaig eixir —tancant sorneguerament i amb tres tombs de clau el vell pany secret que és l’orgull de la meva porta.

Tres quarts d’hora després, el comboi de la línia de Bretanya se me’n duia cap al poblet de Saint-Maur, servit per mossèn Maucombe. Fins i tot havia tingut temps, a l’estació, d’expedir una lletra, escrita cuitosament amb llapis, i en la qual advertia el meu pare de la meva partença.

L’endemà al matí era a R***, d’on Saint-Maur no dista sinó dues llegües, si fa no fa.

Desitjós de passar una bona nit (per tal de poder agafar el fusell des de l’endemà, a punta de dia), i semblant-me tota sesta d’havent dinat capaç de rapissar quelcom de la perfecció del meu son, vaig consagrar el meu dia (per mantenir-me despert a desgrat de la fatiga) a manta visita a cases d’antics companys d’estudis.

Cap a les cinc de la tarda, complerts aquests deures, vaig dir que ensellessin, al Sol d’Or, on m’havia parat, i, a la claror de la posta, vaig trobar-me a la vista d’un poblet.

Tot fent camí, m’havia rememorat del sacerdot a casa del qual em proposava d’aturar-me uns quants dies. La tongada de temps que s’havia escolat d’ençà del nostre darrer encontre, les excursions, els esdeveniments de l’endemig i els hàbits d’isolament devien haver modificat el seu caràcter i la seva persona. El trobaria canós. Però coneixia la conversa fortificant del docte rector, i m’esperançava de pensar en les vetlles que passaríem plegats.

—Mossèn Maucombe! —no deixava de repetir-me, tot baixet—. Excel·lent idea!

Tot interrogant, a propòsit del seu estatge, la gent d’edat que feia pasturar el bestiar de cap a cap de les clotes, vaig haver-me de convèncer que el rector (com a perfecte confessor d’un Déu de misericòrdia) s’havia guanyat pregonament l’afecte de les seves ovelles i, quan m’hagueren ben assenyalat el camí de la rectoria, bastant llunyà de l’aplec de casots i cabanyes que constitueixen el poblet de Saint-Maur, vaig adreçar-me cap aquella banda.

Vaig arribar-hi.

L’aspecte camperol d’aquella casa, les finestres i llurs persianes verdes, els tres graons de gres, les heures, les vidalbes i les roses de te que s’entortolligaven, per les parets, fins a la teulada, d’on s’escapava, per una canonada amb penell, un nuvolet de fum, m’inspiraren idees de recolliment, de salut i de pau pregona. Els arbres d’un hort veí mostraven, a través d’una tanca de gelosia, les fulles rovellades per l’estació enervant. Les dues finestres de l’únic pis resplendien per les flames ponentines; un nínxol on hi havia la imatge d’un benaventurat s’enfondia entre elles. Vaig davallar a terra silenciosament, vaig fermar el cavall al finestró, i vaig alçar el picaporta, tot dant una llambregada de viatger a l’horitzó, darrere meu.

Però l’horitzó brillava de tal manera damunt els boscos d’alzines i de pins salvatges on els darrers ocells s’envolaven en el capvespre, les aigües d’un estany cobert de canyes, en la llunyania, reflectien tan solemnement el cel, la natura era tan bella, enmig d’aquells aires encalmats, en aquell camp desert, en aquell moment en el qual davalla el silenci, que —sense abandonar el picaporta suspès—, vaig romandre mut.

—O tu —vaig pensar—, mancat de l’aixopluc dels teus somnis, i per a qui la terra de Canaan, amb les seves palmeres i les seves aigües vives, no es mostra pas, al mig de les albades, després d’haver caminat tant i tant sota estels inclements, viatger tan alegre a la partida, i ara entenebrit —cor fet per a altres exilis que no pas aquests on comparteixes l’amarguesa amb germans inics—, mira! Aquí hom pot asseure’s a la pedra de la melangia! Aquí els somnis morts ressusciten, anticipant els moments de la tomba! Si vols tenir el veritable desig de morir, atansa’t: aquí la vista del cel exalta fins a l’oblit.

Em trobava en aquest estat de lassitud en el qual els nervis sensibilitzats vibren a la menor excitació. Una fulla caigué prop meu: el seu furtiu murmuri em va fer estremir. I el màgic horitzó d’aquella contrada va entrar-me pels ulls! Vaig asseure’m davant la porta, solitari.

Al cap d’uns instants, quan el capvespre començava a fresquejar, vaig tornar al sentiment de la realitat. Vaig alçar-me molt de pressa i vaig tornar a agafar el picaporta tot mirant la casa riolera.

Però, tot just vaig haver-li adreçat una mirada distreta, que no vaig tenir més remei que aturar-me altra vegada, tot demanant-me, ara, si no era la joguina d’una al·lucinació. Era ben bé aquella la casa que havia vist feia poc? Quina vellura en denunciaven ara les llargues clivelles entre les fulles pàl·lides? El casal tenia un aire estranger; els vidres il·luminats pels raigs agònics del capvespre s’abrandaven amb una claredat intensa; el portal hospitalari m’invitava amb els seus tres graons; però, concentrant la meva atenció en aquelles lloses grises, vaig veure que acabaven de ser polides, que senyals de lletres gravades hi romanien encara, i vaig veureu prou que provenien del cementiri veí, les creus negres del qual se’m mostraven ara de costat, a un centenar de passes. I la casa em semblà canviada fins a fer venir esgarrifances, i els ecos del tustament llòbrec del picaporta, que vaig deixar caure, en el meu astorament, ressonaren, a l’interior d’aquell estatge, com les vibracions d’una campana funerària.

Aquesta mena de visions, essent més aviat morals que no pas físiques, s’esborren amb rapidesa. Sí, jo havia estat, sense dubtar-ne ni un segon, víctima d’aquell atuïment intel·lectual que he assenyalat. Molt delerós de veure un rostre que m’ajudés, amb la seva humanitat, a esvair-ne la recordança, vaig empènyer la balda sense esperar més.

Vaig entrar.

La porta, moguda per un pes de rellotge, tornà a tancar-se tota sola al meu darrere.

Em vaig trobar en un llarg corredor a l’extrem del qual Nanon, la majordona, vella i alegroia, davallava l’escala, amb una candela a la mà.

—Senyor Xavier!… —exclamà, tota joiosa, en reconèixer-me.

—Bona nit, bona Nanon! —li vaig respondre, tot confiant-li, pressós, la meva maleta i el meu fusell.

(M’havia deixat l’abric a la meva cambra, al Sol d’Or).

Vaig pujar. Un moment després estrenyia entre els meus braços el meu vell amic.

L’afectuosa emoció de les primeres paraules i el sentiment de la melangia del passat ens oprimiren algun temps, al clergue i a mi. Nanon vingué a portar-nos un llum i a anunciar-nos el sopar.

—Estimat Maucombe —vaig dir-li tot agafant-lo del braç per davallar—, és cosa perfectament eterna l’amistat intel·lectual, i veig que anem a mitges en aquest sentiment.

—Hi ha esperits cristians d’un parentiu diví molt pròxim —em va respondre—. Sí: el món té creences menys «raonables», i tanmateix hom troba per a elles partidaris que sacrifiquen llur sang, llur felicitat, llur deure. Són uns fanàtics! —conclogué, tot somrient—. Escollim, per fe, la més útil, ja que som lliures i que esdevenim allò que creiem.

—El fet és —li vaig respondre— que ja és molt misteriós que dos i dos facin quatre.

Vam passar al menjador. Durant l’àpat, el clergue, després d’haver-me retret suaument l’oblit en el qual l’havia tingut durant tant de temps, va posar-me al corrent de l’esperit del poblet.

Va parlar-me de la contrada, va contar-me dues o tres anècdotes sobre els senyors de la rodalia.

Va citar-me les seves gestes personals en la caça i els seus triomfs en la pesca: en una paraula, va ser d’una afabilitat i d’una animació enciseres.

Nanon, ràpida missatgera, s’afanyava, es multiplicava al voltant nostre, i la seva vasta còfia tenia un batec d’ales.

Mentre jo feia una cigarreta tot prenent el cafè, Maucombe, que era un ex-oficial de dragons, m’imità. Havent-nos sorprès el silenci de les primeres pipades, en els nostres pensaments, em vaig mirar el meu hoste amb atenció.

Aquest clergue era un home de quaranta-cinc anys, si fa no fa, i de bella alçada. Llargs cabells grisos voltaven amb els seus rulls la cara, magra i poderosa. Els ulls resplendien amb intel·ligència mística. Els seus trets eren regulars i austers; el cos, esvelt, resistia al plec de les anyades: sabia portar la llarga sotana. Les seves paraules, amarades de ciència i de suavitat, eren sostingudes per una veu timbrada, eixida d’uns excel·lents pulmons. Em semblava, en fi, d’una salut vigorosa: els anys l’havien malmenat ben poc.

Em féu anar al seu petit saló-biblioteca.

La manca de son, quan hom viatja, predisposa a l’esgarrifança; la vetlla era d’un fred viu, precursor de l’hivern. Així doncs, quan un braçat de sarments s’aflamà, davant els meus genolls, entre dues o tres soques, vaig experimentar algun reconfort.

Amb els peus damunt els ferros de la llar, i recolzats en dues butaques, de cuiro enfosquit, parlàrem, naturalment, de Déu.

Jo estava fatigat: escoltava, sense respondre.

—Resumint —em digué Maucombe tot aixecant-se— som aquí per testimoniar… (mitjançant les nostres obres, els nostres pensaments, les nostres paraules i la nostra lluita contra la Natura), per testimoniar si fem el pes.

I acabà amb una citació de Josep de Maistre: «Entre l’Home i Déu només hi ha l’Orgull».

—A desgrat d’això —li vaig dir—, tenim l’honor de viure (nosaltres, els fills consentits d’aquesta Natura) en un segle de llums, veritat?

—Preferim-li la Llum dels segles —respongué ell tot somrient.

Havíem arribat al replà, amb les bugies a la mà.

Un llarg corredor, paral·lel al de sota, separava, de la del meu hoste, la cambra que m’era destinada: insistí a instal·lar-m’hi ell mateix. Vam entrar-hi; va mirar si em mancava res, i, mentre atansats l’un a l’altre, ens donàvem la mà i la bona nit, un reflex intens de la meva bugia il·luminà el seu rostre. Vaig estremir-me aquesta vegada!

Era un agonitzant el que estava dret, allí, vora aquell llit? La cara que hi havia davant meu no era, no podia ser la del sopar! O, almenys, si la reconeixia vagament, em semblava que no l’havia vista, en realitat, sinó en aquell instant. Una sola reflexió em farà entenedor: el clergue em donava, humanament, la segona sensació que, per una obscura correspondència, la seva casa m’havia fet experimentar.

La testa que contemplava era greu, molt pàl·lida, d’una pal·lidesa de mort, i les parpelles n’eren acalades. Havia oblidat la meva presència? Pregava? Què li passava per captenir-se d’aquella manera?

La seva persona s’havia revestit d’una solemnitat tan sobtada, que vaig cloure els ulls. En tornar a obrir-los, al cap d’un segon, el bon clergue seguia trobant-se allí, però ara el reconeixia! A bona hora! El seu somriure amistós dissipava en mi tota inquietud. La impressió no havia durat ni el temps d’adreçar una pregunta. Havia estat un esglaiament, una mena d’al·lucinació.

Maucombe em desitjà, per segona vegada, la bona nit i es retirà.

Quan vaig haver romàs tot sol: «Un son pregon, veu’s aquí el que necessito», vaig pensar.

Encontinent vaig pensar en la Mort; vaig elevar la meva ànima a Déu i vaig ficar-me al llit.

Una de les singularitats d’una extremada fatiga és la impossibilitat d’agafar el son de seguida. Tots els caçadors ho han experimentat. És cosa prou sabuda.

Esperava d’adormir-me de pressa i pregonament. Havia fonamentat grans esperances en una bona nit. Però, al cap de deu minuts, vaig haver de reconèixer que aquella molèstia nerviosa no es decidia a entorpir-se. Sentia tic-tacs, breus espetecs de la fusta i de les parets. Corcs, evidentment. A cada una de les fresses imperceptibles de la nit, li responia, en tot el meu ésser, una descàrrega elèctrica.

Les branques negres s’entretopaven amb el vent, al jardí. Contínuament, brins d’heura tustaven els meus vidres. Tenia, sobretot, el sentit de l’oïda d’una acuïtat semblant a la de la gent que es mor de fam.

—He pres dues tasses de cafè —vaig pensar—, és això!

I, recolzant-me sobre el coixí, vaig posar-me a mirar, obstinadament, la llum de la bugia, damunt la taula, prop meu. La mirava amb fixesa, entre les pestanyes, amb aquesta intensa atenció que dóna a l’esguard l’absoluta distracció del pensament.

Una piqueta d’aigua beneïda, de porcellana acolorida, amb la seva branca de boix, estava penjada vora el meu capçal. Vaig mullar, de cop i volta, les meves parpelles amb aigua beneïda, per refrescar-les. Després vaig apagar la bugia i vaig tancar els ulls. La son s’acostava: s’apaivagava la febre.

Estava a punt d’adormir-me.

Tres copets secs, imperatius, foren tustats a la meva porta.

—Eh? —vaig dir-me, sobresaltat.

Aleshores vaig adonar-me que el meu primer son ja havia començat. Ignorava on era. Em creia a París. Hi ha menes de repòs que donen aquesta mena d’oblits risibles. Havent fins i tot, gairebé immediatament, perdut de vista la causa principal del meu despertar, vaig estirar-me voluptuosament, en una completa inconsciència de la situació.

—A propòsit —vaig dir-me de sobte— però… no han trucat? Quina visita pot…?

En aquest punt de la meva frase, una noció confosa i obscura de no ser a París, sinó en una rectoria de la Bretanya, a casa de mossèn Maucombe, em vingué a l’esperit.

En el temps d’un parpelleig vaig ser al mig de la cambra.

La meva primera impressió, a l’ensems que la de fred als peus, va ser la d’una viva claredat. La lluna plena resplendia, a la finestra, per damunt l’església, i, a través de les cortines blanques, retallava el seu angle, de flama deserta i pàl·lida, al paviment.

Era ben bé mitjanit.

Les meves idees eren mòrbides. Què passava, doncs? L’ombra era extraordinària.

Mentre m’acostava a la porta, un clap de brasa, sortit del forat del pany, vingué a errar sobre la meva mà i damunt la màniga.

Hi havia algú darrere la porta: havien tustat, realment.

Això no obstant, a dues passes de la balda, vaig aturar-me en sec.

Una cosa em semblava sorprenent: la natura de la taqueta que corria damunt la meva mà. Era una claror gelada, sagnant, que m’il·luminava.

D’altra banda, com era que no veia cap ratlla de llum sota la porta, al corredor?

Però, en veritat, el que d’aquesta manera eixia del forat del pany em feia la impressió de la mirada fosfòrica d’un mussol!

En aquell moment va sonar l’hora, a l’exterior, a l’església, en el vent nocturn.

—Qui hi ha? —vaig demanar, en veu baixa.

La claror s’extingí. Ja m’acostava…

Però la porta es va obrir, àmpliament, lentament, silenciosament.

Al davant meu, al corredor, hi havia, dreta, una forma alta i negra: un clergue, amb el tricorn al cap. La lluna l’il·luminava tot sencer, llevat de la cara: no veia sinó el foc de les seves dues ninetes, que em consideraven amb una fixesa solemnial.

L’alenada de l’altre món embolcallava aquell visitant: el seu posat m’oprimia l’ànima. Paralitzat per un esglai que augmentà tot seguit fins al paroxisme, vaig contemplar el personatge desolador, en silenci.

De cop i volta, el clergue aixecà el braç, amb lentitud, cap a mi. Em presentava una cosa feixuga i vaga. Era un mantell: un gran mantell negre, un mantell de viatge. Me l’estenia, com per oferir-me’l!…

Vaig tancar els ulls per no veure-ho. No ho volia pas veure! Però un ocell nocturn, amb un crit esgarrifós, passà entre nosaltres, i el vent de les seves ales, a frec de les meves parpelles, me les féu tornar a obrir. Vaig sentir que voleiava per la cambra.

Aleshores, i amb una ranera d’angoixa (perquè les forces em traïen per cridar), vaig empènyer la porta amb les meves dues mans crispades i esteses, i vaig dar un violent tomb de clau, frenètic, amb els cabells de punta!

Cosa estranya! Em va semblar que tot això no feia cap fressa.

Era més del que l’organisme podia suportar. Vaig despertar-me. Estava assegut al meu llit, amb els braços estesos davant meu, estava glaçat; amb el front amarat de suor; el meu cor dava, contra les parets del pit, cops ombrívols i forts.

—Ah! —vaig dir-me—. Quin somni tan horrible!

Tanmateix, la meva invencible angoixa subsistia. Em calgué més d’un minut abans de gosar moure el braç per cercar les cerilles: temia sentir, dins la fosca, una mà freda que agafés la meva i l’estrenyés amistosament.

Vaig fer un moviment nerviós tot sentint que aquelles cerilles feien un so confús, entre els meus dits, al ferro del canelobre. Vaig tornar a encendre la bugia. Instantàniament, vaig sentir-me millor: la llum, aquesta vibració divina, varia els ambients fúnebres i consola dels mals terrors.

Vaig resoldre de beure un vas d’aigua freda per refer-me del tot, i vaig aixecar-me del llit.

Tot passant davant la finestra, vaig reparar una cosa: la lluna era exactament igual a la del meu somni, encara que no l’hagués vista abans de ficar-me al llit; i, tot anant a examinar el pany de la porta, vaig constatar que li havien donat un tomb de clau per dintre, cosa que no havia fet abans d’adormir-me.

Fets aquests descobriments, vaig dar una mirada al meu voltant. Vaig començar a trobar que la cosa revestia un caràcter ben insòlit. Vaig tornar-me a ficar al llit, vaig recolzar-m’hi, vaig fer per manera de raonar amb mi mateix, i de demostrar que tot allò no era sinó un accés de somnambulisme molt lúcid, però cada vegada em tranquil·litzava menys. Mentrestant, la fatiga va endur-se’m com una onada, gronxant els meus negres pensaments i va adormir-me bruscament en la meva angoixa.

Quan vaig despertar-me, un bon sol s’espargia per la cambra.

Era un matí feliç. El meu rellotge, penjat al capçal del llit, assenyalava les deu. Bé, doncs, per reconfortar-nos, hi ha res com la llum del dia, el sol radiant? Sobretot quan hom sent l’exterior perfumat i el camp amb els arbres moguts per una ventada fresca, els matolls espinosos, les clotes cobertes de flors i totes humides de l’alba!

Vaig vestir-me a corre-cuita, molt desmemoriat de l’ombrívol començar de la nit.

Reviscolat del tot per reiterades ablucions d’aigua fresca, vaig baixar.

Mossèn Maucombe era al menjador: assegut davant la taula ja parada, llegia un diari, tot esperant-me.

Em va estrènyer la mà.

—Heu passat bona nit, estimat Xavier? —va demanar-me.

—Excel·lent! —vaig respondre jo, tot distret (per costum i sense parar gens ni mica d’atenció al que deia).

La veritat és que em sentia un bon apetit: veu’s-ho aquí.

Sobrevingué Nanon, portant-nos el desdejuni.

Durant l’àpat, la nostra conversa va ser a l’ensems recollida i joiosa: l’home que viu santament és l’únic que coneix la joia i sap comunicar-la.

De cop i volta vaig recordar-me del meu somni.

—A propòsit —vaig exclamar—, benvolgut mossèn, em recordo que aquesta nit he tingut un son especial, i d’una estranyesa… com ho diré?… Vejam… colpidora?, estranya?, esglaiadora? Com vulgueu! Judiqueu-ho.

I, tot pelant una poma, vaig començar a contar-li, amb tots els detalls, l’al·lucinació ombrívola que havia trasbalsat el meu primer son.

En el moment en què havia arribat al gest del clergue que m’oferia el mantell, i abans que hagués encetat aquesta frase, la porta del menjador s’obrí. Nanon, amb aquesta familiaritat peculiar de les majordones dels capellans, entrà amb un raig de sol, al bell mig de la conversa, i, interrompent-me, em va allargar un paper:

—Heus aquí una lletra «molt urgent» que el carter acaba de portar, ara mateix, per al senyor! —va dir.

—Una lletra! Ja! —vaig exclamar, oblidant la meva història—. És el meu pare. Què deu ser? Benvolgut mossèn, em permeteu que la llegeixi, veritat?

—Sens dubte! —digué mossèn Maucombe, perdent igualment de vista la història, i experimentant, magnèticament, l’interès que m’inspirava la lletra—: Sens dubte!

Vaig obrir-la.

Així l’incident de Nanon havia distret la nostra atenció per la seva sobtadesa.

—Vet aquí —vaig dir— una viva contrarietat, benvolgut hoste: tot just arribat, no tinc més remei que tornar-me’n.

—Com s’entén? —demanà mossèn Maucombe, deixant la seva tassa, sense beure.

—M’escriuen que torni de seguida: es tracta d’un afer, d’un procés de gravíssima importància. Esperava que no es pledejaria fins al desembre: doncs bé, m’avisen que es farà el judici dins la quinzena i, com que només jo puc posar en ordre les darreres peces que poden fer-nos guanyar la causa, cal que me’n vagi!… Bah! Quin enuig!

—Realment, és una llàstima! —digué el clergue—. Quina llàstima!… Almenys prometeu-me que tot seguit que això estigui llest… El més gran afer és la salvació: esperava tenir quelcom a veure amb la vostra, i heus aquí que us escapeu. Ja pensava que Nostre Senyor us havia portat…

—Benvolgut mossèn —vaig exclamar—, us deixo el meu fusell. Abans de tres setmanes hauré tornat i, aleshores, per algunes setmanes, si voleu.

—Aneu doncs en pau! —digué mossèn Maucombe.

—Oh! És que es tracta de gairebé tota la meva fortuna! —vaig murmurar.

—La fortuna és Déu! —digué senzillament Maucombe.

—I, demà, com viuria si…?

—Demà ja no en som, de vius —respongué.

Aviat ens aixecàrem de taula, una mica consolats del contratemps per aquesta promesa formal de tornar.

Anàrem a passejar per l’hort, a visitar els annexos de la casa rectoral.

Tot el dia, el clergue m’exhibí, no sense complaença, els seus pobres tresors camperols. Després, mentre ell llegia el breviari, jo caminava, solitari, per aquells voltants, respirant l’aire vívid i pur amb delícia. Maucombe, en tornar, va estendre’s una mica sobre el seu viatge a Terra Santa. Tot això va portar-nos fins a la posta del sol.

S’acostava el vespre. Després d’un sopar frugal, vaig dir a mossèn Maucombe:

—Amic, l’exprés surt a les nou en punt. D’aquí a R*** hi tinc ben bé una hora i mitja de camí. Em cal una mitja hora per passar comptes a l’hostal i tornar-los el cavall. Total, dues hores. Són les set: us deixo tot seguit.

—Us acompanyaré una mica —digué el clergue—: aquest passeig em serà saludable.

—A propòsit —vaig respondre-li, preocupat— aquí teniu l’adreça del meu pare (on visc a París), per si ens hem d’escriure.

Nanon agafà la targeta i la inserí en una juntura del mirall.

Tres minuts després, el clergue i jo deixàvem la casa rectoral i avançàvem per la carretera. Jo portava el cavall per la brida, tal com calia.

Érem ja dues ombres.

Cinc minuts després de la nostra eixida, una roina penetrant, un plugim fredíssim i fi, dut per una terrible ventada, colpí les nostres mans i cares.

Vaig aturar-me en sec.

—Vell amic meu —vaig dir al clergue— no! decididament no ho comportaré pas, això. La vostra existència és preciosa, i aquesta pluja geliua és molt malsana. Torneu-vos-en. Aquesta pluja, us ho repeteixo, podria amarar-vos perillosament. Torneu-vos-en. Us ho prego.

El clergue, al cap d’un instant, tot pensant en els seus feligresos, va retre’s als meus raonaments.

—Me n’emporto una promesa, estimat amic? —va dir-me.

I, mentre jo li allargava la mà:

—Un instant —va afegir—; penso que teniu força camí a fer, i que aquest roineig és, en efecte, penetrant!

Va tenir una esgarrifança. Érem l’un prop de l’altre, immòbils, contemplant-nos fixament, com dos viatgers que tenen pressa.

En aquell moment la lluna s’aixecà per damunt els avets, darrere els turons, il·luminant les landes i els boscos a l’horitzó. Va banyar-nos espontàniament amb la seva llum trista i pàl·lida, amb la seva flama deserta i pàl·lida. Les nostres siluetes i la del cavall es dibuixaren, enormes, al camí. I, pel costat de les Creus Velles de pedra, d’allí baix —pel costat de les velles creus arruïnades que es drecen en aquell indret de la Bretanya, a les creus on es posen els funestos ocells escapats del bosc dels Agonitzants—, vaig sentir, al lluny, un crit esgarrifós: l’agre i alarmant falset dels corbs. Un mussol d’ulls fosfòrics, la lluentor dels quals tremolava damunt una branca gran de coscoll, aixecà el vol i passà entre nosaltres tot allargant aquell crit.

—Vaja! —continuà mossèn Maucombe—. Jo seré a casa meva d’aquí un minut. Així, doncs, preneu, preneu aquest mantell. Hi tinc molt d’interès!… molt! —afegí en un to inoblidable—. Me’l fareu tornar pel mosso d’hostal que ve al poble cada dia… Us ho prego.

El clergue, tot pronunciant aquestes paraules, m’allargava el mantell negre. No li veia la cara, a causa de l’ombra que projectava el seu gran tricorn; però destriava els seus ulls, que em consideraven amb una fixesa solemnial.

Va tirar-me el mantell sobre les espatlles, i me’l fermà amb un aire tendre i inquiet, mentre que jo, sense forces, tancava les parpelles. I, aprofitant-se del meu silenci, va acuitar-se cap a casa seva. Al tombant del camí, va desaparèixer.

Per presència d’esperit (i una mica, també, maquinalment), vaig saltar al cavall. Després vaig romandre immòbil.

Ara estava tot sol a la carretera. Sentia les mil fresses del camp. Tornant a obrir els ulls, vaig veure el cel immens, per on desfilaven monstruosos núvols opacs, amagant la lluna, la natura solitària. Tanmateix, però, vaig romandre ferm, estirat, encara que devia estar blanc com la cera.

—Vejam! —vaig dir-me—. Calma! Tinc febre i sóc somnàmbul. No és res més.

Vaig esforçar-me a arronsar-me d’espatlles: un pes secret m’ho va impedir.

I, veu’s aquí que, vingut del fons de l’horitzó, del fons d’aquells boscos desfavorits, un esbart de petrells, amb gran renou d’ales, va passar, tot cridant horribles síl·labes inconegudes, per damunt del meu cap. Anaren a abatre’s sobre la teulada de la rectoria i sobre el cloquer, a la llunyania: i el vent va portar una trista cridòria. A fe, vaig tenir por. Per què? Qui m’ho precisarà mai? He vist el foc, he encreuat amb la meva d’altres espases; els meus nervis són de millor tremp, potser, que els de gent més flegmàtica i més ferrenya: afirmo, però, molt humilment, aquí, que vaig tenir por, i de la bona. Fins i tot n’he concebut alguna estima intel·lectual de mi mateix. Que d’aquestes coses no en té por qui vol.

En silenci, doncs, vaig fer sagnar els costats del pobre cavall, i, amb els ulls closos, les brides soltes, els dits crispats damunt la crinera, el mantell flotant al darrere meu, tot dret, vaig comprendre que el galop del meu animal era tan violent com podia; el ventre li tocava a terra: de tant en tant, el meu sord rondineig a la seva orella, li comunicava, ben segur, i per instint, l’horror supersticiós que em feia tremolar a desgrat meu. Vam arribar, d’aquesta manera, en menys de mitja hora. El soroll del paviment dels afores em va fer redreçar el cap —i respirar!

Per fi, ja veia cases!, botigues il·luminades!, les cares dels meus semblants darrere els vidres! Veia gent que passava!… Abandonava el país dels malsons!

A l’hostal, vaig instal·lar-me davant el bon foc. La conversa dels carreters va portar-me a un estat veí de l’èxtasi. Sortia de la Mort. Mirava la flama per entre els meus dits. Vaig engolir un vas de rom. Reprenia, en una paraula, el govern de les meves facultats.

Em sentia tornat de bell nou a la vida real.

Estava fins i tot (diguem-ho) uns mica avergonyit del meu pànic.

Que tranquil vaig sentir-me, per tant, en complir l’encàrrec de mossèn Maucombe! Amb quin somriure mundà vaig examinar el mantell negre, tot fent-ne remesa a l’hostaler! L’al·lucinació era esvaïda. De bona gana hauria fet, com diu Rabelais, «el bon companyó».

El mantell en qüestió no em va semblar que oferís res d’extraordinari, ni fins i tot de particular, si no és que era molt vell i àdhuc apedaçat, recosit, folrat amb una mena de tendresa d’allò més estranya. Una caritat pregona, sens dubte, induïa mossèn Maucombe a donar en almoines el preu d’un mantell nou: almenys, jo vaig explicar-me la cosa d’aquesta manera.

—Va bé! —va dir l’hostaler—. El mosso ha d’anar-se’n tot seguir al poblet: és a punt d’eixir. Portarà el mantell a casa de mossèn Maucombe, tot passant, abans de les deu.

Una hora després, al meu vagó, amb els peus damunt l’escalfeta, embolcallat amb el meu abric reconquerit, vaig dir-me, tot encenent un bon cigar i escoltant el soroll del xiulet de la locomotora:

—Decididament, encara m’estimo més aquest crit que no pas el dels ducs.

Em recava una mica, he de confessar-ho, d’haver promès que tornaria.

Vaig adormir-me, aleshores amb un bon son, per fi, oblidant completament el que d’aleshores endavant havia de tractar d’insignificant coincidència.

Vaig haver d’aturar-me sis dies a Chartres per col·leccionar peces que després portaren la conclusió favorable del nostre procés.

Finalment, amb l’esperit obsessionat pel paperam i per discussions jurídiques —i en l’atuïment del meu tedi malaltís—, vaig tornar a París, exactament el vespre del setè dia de la meva eixida de la casa rectoral.

Vaig arribar directament a casa meva, cap a les nou. Vaig pujar. Vaig trobar el meu pare al saló. Estava assegut, vora un vetllador, il·luminat per un llum de pàmpol. Tenia una lletra oberta a la mà.

Després d’algunes paraules:

—No saps pas, n’estic segur, quina nova em fa saber, aquesta lletra! —em digué—: el nostre bon amic mossèn Maucombe ha mort després de la teva partença.

Vaig sentir, davant d’aquestes paraules, una commoció.

—Què? —vaig respondre.

—Sí, mort —abans d’ahir, cap a la mitjanit—, tres dies després de la teva eixida de la seva rectoria, a causa d’un refredat atrapat a la carretera. Aquesta lletra és de la vella Nanon. La pobra dona sembla haver tingut el cap tan a tres quarts de quinze que, fins i tot, repeteix dues vegades una frase… singular… a propòsit d’un mantell… Llegeix, doncs, tu mateix!

Va allargar-me la lletra on la mort del sant clergue ens era anunciada, en efecte, i on vaig llegir aquestes senzilles ratlles:

«Se sentia molt feliç —digué en les seves darreres paraules— de ser embolcallat, per al darrer sospir, i enterrat, amb el mantell que havia portat del seu pelegrinatge per Terra Santa i que havia tocat EL SEPULCRE».