La família Brueghel, quin doll de pintura! Vull dir, quin doll de vida que no mor…

Abans, unes «Fórmules magistrals»; ara, unes «Composicions de lloc», si no magistrals —no és l’adjectiu escaient ni el que més agradaria a l’autor, entre altres coses perquè no és pas el que es proposa—, com a mínim ben interessants i amb un ganxo inqüestionable. Cada dijous continuem tenint la sort de poder llegir uns articles de Narcís Comadira d’una molt considerable intel·ligència i finor. Alguns més que altres, és clar, però sempre manté el to. Avui, amb retard d’unes quantes setmanes, he llegit el titulat shakespearianament i vèrdia —verdianament, s’entén— «La Foresta di Birnamo». Barretada! Quin article més bo per parlar de la vitalitat del teatre que es fa al nostre país, a partir d’un fragment —més que fragment, una imatge, i quina imatge!— de Macbeth: la del bosc que camina, com diu Comadira, «gràcies a un d’aquells miracles que el teatre pot dur a terme».

Dit així, tot plegat pot resultar una mica abstrús o massa abstracte. Llegiu, si us plau, l’article —publicat el 13 de novembre a El País— i veureu que no ho és gens. O millor encara, llegiu o rellegiu Macbeth i oblideu-vos de les contingències del nostre petit país…

Acabada de llegir vora el foc, amb una copa d’Armanyac a les mans, una nit gèlida de desembre, l’última novel·la de Juan Goytisolo, Las semanas del jardín (un círculo de lectores). Situo amb escreix de detalls l’acció per transmetre’n el gaudi, l’enorme plaer. De tant en tant es publiquen llibres la lectura immediata dels quals és una autèntica festa, i, com a participants directes que en som, no podem deixar de celebrar-ho, d’escampar-ho als quatre vents: llegiu aquesta darrera novel·la de Juan Goytisolo. No en sóc pas un fervent seguidor, però un article de Carlos Fuentes m’alertà i em féu anar a comprar-la amb una certa urgència (cosa que, dit sigui de passada, no passa tampoc tan sovint). Tot ha estat començar-la i acabar-la: esperar que s’acostés la nit, s’aposentés, i pogués lliurar-me sense traves de cap mena (telèfon despenjat, és clar) a la lectura.

He anomenat el seu autor, i això és gairebé segur que no li agradaria. De fet, l’obra se’ns presenta sense nom d’autor ni a la coberta, ni al llom, ni a la portada. És només a la solapa del llibre que se’ns informa de qui n’ha estat el compilador, el col·lector d’unes històries a l’entorn de la figura d’un poeta: «A partir de la breve reseña de una obra de cuyo autor no quiero acordarme, en la que se refiere el descubrimiento en una maleta sin dueño de los poemarios de índole muy distinta […] un grupo de lectores activos y apasionados de una ciudad de provincias decidimos escribir una novela colectiva en torno a la elusiva historia del poeta, congregados por espacio de tres semanas en la benignidad veraniega de un culto y ameno jardín». Així comença aquesta novel·la. No em digueu que tot no ens predisposa a passar-ho bé, gosaria dir a una certa felicitat. Fins i tot la candidesa que respira en algun moment la introducció, llegida la novel·la, és encantadora: «El proyecto común se basaba en la demolición sistemática de la entidad prescindible del novelista, en su alegre y liberadora suplantación. Los colectores se proponían acabar con la noción opresiva y omnímoda del Autor: cada cual podía intervenir en el relato con entera libertad, ya siguiendo el hilo de su predecesor, ya desautorizándolo y enmendándole la plana. El circulo cifraba su ambición en la mezcla creadora de planteos y opciones, en el paso de un capítulo a otro a través de fronteras móviles e inciertas». Bé, tot això sona una mica massa a experiment, però en aquest cas val a dir que l’obra resultant és, més que llegidora, una pura delícia. Una autèntica festa. Aquesta diversitat de veus i plantejaments adquireixen gairebé categoria d’instruments musicals, i, en lloc d’escoltar-los —com cal que passi en un concert— simultàniament, els anem escoltant successivament, un rere l’altre, amb una total imprevisibilitat sobre quina serà la següent melodia.

Las semanas del jardín és una festa perquè es tracta d’una trobada d’amics que es van explicant una història; ho és més encara perquè cada un d’ells, essent lector, ho és de coses molt diferents, i el conjunt resultant és del tot coral i polifònic, ple d’ecos i ressons, d’homenatges, paràfrasis i glosses; i ho és, finalment, perquè està molt ben escrita (dit així, no crec que una tal afirmació vulgui dir gran cosa: més aviat hauria calgut dir que la feina del compilador de les històries denota, delata que bé que s’ho ha passat fent-la). És, doncs, un homenatge a la conversa —al plaer d’escoltar i parlar—, a l’escriptura —la posterior reelaboració, no gaire allunyada de la vivor de l’oralitat— i a la literatura en general —perquè en el fons no deixa de ser, un cop més, literatura sobre literatura, o literatura dins d’ella mateixa.

Es fa difícil parlar d’una novel·la que ens ha agradat molt —que ens ha momentàniament fascinat, gairebé hipnotitzat— sense xerrar més del compte. L’únic que em resta per dir és que, com passa amb els millors textos, tenim la sensació que, si alguna cosa ens ha de salvar, només pot ser la literatura. I aquestes Semanas del jardín en són, crec, un exemple ben palès.

La bondat d’un somni eròtic: el bon gust que ens deixa, en despertar-nos; la calidesa, la precisió, l’obsessió posterior (una imatge que no deixem de perseguir, que no deixa de perseguir-nos durant bastants hores).

El que en diem vida és una llarga dedicatòria adreçada a no sabem qui.

Poc, però passa: us trobeu amb un poema rebutjat —material de rebuig d’un o altre llibre anterior— i, per primera vegada, el veieu amb bons ulls. És més, davant la sorpresa, el rellegiu diverses vegades i acabeu considerant-lo mereixedor de figurar al pròxim recull. És un fet gairebé incomprensible, si no fos que amb les persones, alguna vegada, això mateix també us passa.

Les novel·les que més t’agraden: les que d’una manera o altra es confonen amb la vida. Les que menys t’interessen: aquelles que semblen fugir-ne o bé no hi volen tenir res a veure.

Hi ha èpoques —potser exagero: setmanes que se’t fan interminables o bé passen rabents fins a fer-se’t fonedisses— en què la vida ens allunya del llenguatge, d’una llengua, la nostra. A penes llegiu, meneu una vida —diguem-ne— activa, del tot lliurada als esdeveniments, extenuant. Però, enmig de tant excés, us assalta la mancança: noteu que us falta la vostra diària ració de llengua. De lectura atenta i pausada. Uns quants bons poemes, llavors, poden retornar-vos amb tremenda eficàcia a allò que més us falta: vosaltres mateixos.

Cansats de fer d’actors, us acontenteu amb el paper d’espectadors. D’espectadors de la vida. Tan necessària és una condició com l’altra. Potser de l’únic que es tracta és de saber-les compaginar, o alternar, amb un mínim de gràcia.

No crec que sigui bo allunyar-se massa del llenguatge. Fer-ho d’una manera persistent —com tanta gent— ens deixa desvalguts i desemparats davant de la realitat. No sabem com ni què respondre-li, i anem emmudint progressivament fins a convertir-nos en autèntics estaquirots.

Una certa proximitat amb el llenguatge ens manté més a recer. No exactament això, sinó que en èpoques d’intempèrie o d’inclemències el llenguatge pot convertir-se en l’única arma una mica eficaç de què disposem per combatre-les.

Despenjar el telèfon: un dels escassos secrets de la felicitat. Quan dic despenjar-lo, però, que no se’m mal interpreti: es tracta de despenjar-lo no pas per telefonar sinó per impedir que els altres ho facin.

De tots els poemes del llibre Hivernacle, d’Antoni Puigverd, em quedo sens dubte amb «Susanna i els vells», un poema fet a partir de la contemplació del quadre de Rubens que hi ha a la pinacoteca de la Real Acadèmia de San Fernando de Madrid. El que em fa aquest poema especialment atractiu no és pas la connexió amb el món de la pintura, sinó la furiosa cobejança de la vida que s’hi reflecteix tot i l’edat dels seus protagonistes…

Plaer de retornar a un poema: anar posseint el seu llenguatge, la seva límpida arquitectura verbal, el seu to i els seus ritmes; anar-se endinsant pel seu bosc de sentits, anar-los descobrint i construint, albirant i caçant; anar-se’n impregnant, de tot això, fins a mastegar-ho.

Més que de conèixer, plaer de reconèixer. D’anar-se coneixent tot reconeixent-se.

Ulisses a alta mar, de Baltasar Porcel: una novel·la del tot recomanable. Poc freqüent en la literatura catalana: una novel·la plena de converses intel·ligents. Se’n podrien dir moltes més coses, d’aquesta obra, però posats a triar-ne només una per esperonar el lector, em quedo amb la que acabo de dir.

Un altre aspecte que m’ha interessat especialment, també per la seva poca freqüència: la tremenda eficàcia del llenguatge. Una eficàcia que es deriva de l’oralitat: no és una llengua llibresca —com passa en tantes novel·les catalanes— sinó parlada. La llengua d’una illa, d’un rodal, d’una família. Com a escriptor, i sobretot com a novel·lista, comptar amb aquest suport és decisiu: atorga al que escriviu una vivesa, una contundència, una carnositat i sabor, bàsiques per convèncer el lector, per seduir-lo. Barcelona, als seus novel·listes, molt difícilment pot donar-los això, perquè el llenguatge que s’hi parla és del tot putrefacte i adulterat.

Ulisses a alta mar: una novel·la que us enfronta a la vida, a alguns dels seus moments decisius. Al nostre temps, a la nostra ciutat, a la nostra societat.

Una novel·la plena de vida, és a dir, d’ambició, de voluntat de supervivència i de poder. Una novel·la, en molts aspectes o moments, nietzschiana. I, amb tot, traspua literatura pels quatre costats… De fet, és una obra bastida sobre dos mites aparentment antagònics: el de Faust i el d’Ulisses.

Cap d’any a mil dos-cents metres, sols, vora el foc, amb una mica de música per tota companyia (el King Arthur de Purcell), i emparats per grans muntanyes nevades. Ja fa uns quants anys que aquest dia —aquest moment— ens agrada passar-lo en tranquil·litat, amb nosaltres mateixos, sense excessius escarafalls ni gresca. Com si no volguéssim posar en perill res del que som, i més aviat preferíssim celebrar allò més quotidià de què estem fets, la matèria primera que ens informa…, i deforma, és clar.

Començo l’any fent una passejada. Cap a la Font del Coronel, com tantes altres vegades. Un trajecte que mai no em cansaria de fer. Un camí que he enfilat a totes hores i que sempre m’ha resultat, diguem-ne, benefactor. Em coneix, probablement, tant a mi com jo a ell. I, en canvi, em resulta inexhaurible, inacabable de ressorts i delícies…

Enfront de la gran dispersió a què ens sotmet la ciutat, indrets i paisatges com aquest ens ofereixen la seducció de l’escassesa i el costum; el poder d’una natura turgent, els camins de sempre, l’endinsament en unes mateixes passes, la repetició prodigiosa d’uns mateixos actes, a partir dels quals poder construir un estat d’acontentament prou satisfactori, si més no respecte a un mateix.

Primera lectura de l’any: Els jardins incendiats de Gabriel Janer Manila, un altre mallorquí. Quina escriptura més potent, la d’aquests autors illencs! En el cas de Porcel, estem davant d’una llengua més terral i abrupta, que brolla a batzegades, que ens atreu per la seva vivesa esquiva; en el de Janer Manila, la llengua ens arriba destil·lada pels alambins de l’Escola Mallorquina i el noucentisme, molt domesticada, refinada i matisada, de vegades massa i tot, una llengua amb un excés de consciència de si mateixa, però en molts moments posseïdora d’una bellesa impertorbable, gairebé perfecta.

Amb el record encara recent de La vida, tan obscura —publicada tot just fa un any—, aquesta nova novel·la de Janer Manila no aconsegueix d’agradar-me tant com l’anterior. Potser si les hagués espaiat més en el temps, l’efecte hauria estat diferent. Però el fet és que des d’un bon principi Els jardins incendiats em fa l’efecte de desafinar una mica de tant en tant (diguem que grinyola d’un excés de lirisme: sovint els personatges principals es posen més «estupendos» del compte…). Tota ella és un pèl excessiva, desmesurada i inversemblant; gairebé operística. Ara bé, es tracta d’una desmesura molt ben orquestrada, com simfònica, que t’abraça i t’embolcalla totalment, tot i que en algun moment pugui desafinar…

Amb aquesta obra, hom té la impressió que es tanca un cicle, un dels cicles més reeixits de la nostra novel·lística contemporània: el que comença amb Paradís d’orquídies, continua amb Lluna creixent vora el Tàmesi i La vida, tan obscura, i acaba amb Els jardins incendiats. Una tetralogia certament impressionant. Què pot venir després? L’autor hauria de fer un esforç per allunyar-se de tot aquest món i aquestes «maneres». Emmudir durant un cert temps, i tornar a sorprendre’ns amb una música nova.

Aquesta tetralogia podria sintetitzar-se en la següent frase, dita pel personatge principal d’Els jardins incendiats: «Les coses millors de la vida són una construcció del llenguatge». Darrere seu s’hi amaga l’esforç ingent del novel·lista per bastir del no-res tot un món. Sense aquesta fe o il·lusió o convenciment o obsessió, dubto molt que poguessin ser escrites les grans novel·les.

Llegit el llibret de Victor Crastre sobre Manolo: en l’edició de què disposo no hi figura la data de publicació —només el lloc: Marsella, i l’editorial: Cahiers du Sud—, però una referència al llibre de Pla indica, si més no, que li és posterior… En el fons, es tracta d’un «homenot»: d’un retrat d’una seixantena de pàgines en què consideracions biogràfiques i analítiques del seu art s’hi entrecreuen constantment. És un text d’una gran simplicitat i transparència: com embegut de l’esperit del mateix Manolo. Tracta de mostrar com es va anar fent, l’escultor, entre Barcelona, París, Ceret i Caldes. Ajuda a reconstruir aquells temps, aquelles ciutats, aquells pobles, la fauna i flora que els habitava. Però hi trobo a faltar més dedicació a l’obra: ja sé que és difícil parlar d’allò que sembla haver sorgit amb naturalitat i desproveït de retòrica, gairebé d’estil, com al marge del seu temps… Ja sé que és difícil, però la gràcia és heure-se-les justament amb aquest tipus d’obra no intel·lectual, poc artitzada, aparentment poc depurada, i, en canvi, tan carregada de saviesa, d’una invisible destresa i saviesa (la més valuosa).

Aquells anys de Ceret, però, com els enyoro i somnio…! El que s’hi va arribar a dir i a fer bé deu figurar entre el més interessant i divertit d’aquest segle. Durant uns anys, al Rosselló, hi van viure alguns dels millors pintors, escultors, músics i poetes del moment. Els uns eren a Cotlliure; altres, a Banyuls, Illa o Elna; la majoria, a Ceret. Tothom capficat a fer alguna cosa de profit, d’autèntic, alguns fins i tot d’autènticament gran. Una exposició del que, successivament, durant aquelles dues primeres dècades del segle s’hi va entreprendre, ajudaria a entendre com pot ser d’operativa la confluència d’un espai, d’un temps i d’unes vides. A París, tots ells hi havien carregat les bateries, les físiques i les mentals; a Ceret, van esplaiar-se, tothom va dir-hi la seva, i qui diu dir-hi diu fer… Només així s’explica la increïble concentració de formes —de formes significants, que diria en Comadira— que es va produir, en qüestió de pocs anys, en aquell petit rodal del «nostre» país…

Com cansa, això d’haver de llegir novel·les per obligació! Després d’una d’aquestes fatídiques tongades, quin alleujament no és submergir-se en l’economia del poema, la seva concentració expressiva, la seva avarícia…

Moltes d’aquestes notes m’adono que tenen un marcat caràcter autista: són del tot inintel·ligibles, i semblen adreçar-se només a qui les escriu. Sobretot, això passa quan s’hi parla de llibres, d’impressions de lectura. Un cop s’ha esvaït l’efecte i el record immediat del llibre en qüestió, la gran majoria de comentaris, de reflexions que un en pugui fer, adquireixen una coloració abstracta. És per això que, a posteriori, sempre em causen l’efecte de ser autistes. Ara bé, per què hi persevero, en aquesta mena d’anotacions? Què em porta a fer-les? Potser l’absència d’un bon interlocutor, d’algú amb qui parlar-ne… Amb qui puc, però, parlar de la majoria de coses que llegeixo? On són aquests lectors més o menys curiosos amb qui fer-la petar?

Un acudit de Forges: un senyor, el dia de Reis, desembolica un paquet i s’hi troba un llibre. «Què és això?», li pregunta amb cara de sorpresa a la seva dona. «Un llibre», que ella li respon. «Doncs s’han oblidat de posar-hi el manual d’instruccions!», ell afegeix compungit.

Reincideixo: heus aquí un llibre que és una pura delícia, Les Mallorquines d’Eugeni Perea Simón. Un dietari sense dates, un arreplec de fragments. Com un calidoscopi que ens anés mostrant les mil i una cares de la realitat, totes elles trencadisses i disperses si no fos per una lent que les aplega. L’autor és del Baix Camp, i això prou que es nota: la qualitat del parlar hi és extraordinària. En llegir-lo retrobeu tot un món evocador de flaires, textures, sons i sabors que pràcticament ha desaparegut del mapa i només perviu en la memòria d’alguns que en tenen molta i molt fina.

Davant de textos com aquest, la meva adhesió és total: em retornen una percepció de la realitat que hauria volgut que fos la meva, i me la retornen amb una llengua que és la que hauria pogut aprendre si la història d’aquest país hagués anat d’una altra manera. La realitat és rica en la mesura que sabem anomenar-la: per això ho és tant, la d’aquest llibre!

«Viure en els llibres dels altres suposa prendre consciència que els altres han de viure en els nostres llibres» (Luis García Montero, del pròleg a l’edició castellana d’Aiguaforts de Joan Margarit).

«Quina meravella el pas de les estacions encaixant-se amb els somnis i les il·lusions dels infants» (d’una carta de J. G. al·ludint a la palma, el palmó i la mona de la seva fillola…).

«Només es pot comprendre una ciutat, i això semblarà una obscenitat a moltes persones, si es coneix un mínim la seva llengua, perquè la llengua forma part del paisatge, la llengua és la veu del paisatge. Es coneix una ciutat quan un té consciència que la ciutat l’interroga» (d’una entrevista a José Cardoso Pires, l’autor d’un petit gran llibre sobre Lisboa).

P. Vives Campomar, en les seves natures mortes, pinta mons en descomposició: els objectes, les plantes o fruites, els llibres i diaris, tot allò que les componen sembla trobar-se en un avançat estat d’envelliment, de decadència, gairebé de putrefacció, i la mirada del pintor no fa sinó copsar-ho —redimir-ho— just abans que no ho engoleixi l’oblit, la pròpia desaparició. Quan les coses han ja començat a perdre el seu nom, la seva utilitat, els seus contorns, la seva fesomia, intervé el pintor. La seva obra, en el fons, té molt de meditació sobre la mort. La mort dels objectes —canelobres, gerros, ampolles—, però també la de les plantes, les fruites, les flors, els llibres, els diaris, els draps, la mateixa pintura. La mort de tot allò que ens acompanya més sol lícitament del que no sembla.

No sembla pas que aquesta sigui una pintura feta per agradar, tampoc per desagradar. És una pintura que no busca cap d’aquests efectes, i, en canvi, inevitablement, un o altre n’aconsegueix, amb rotunditat. Però el pintor el que es proposa és més aviat un acte de salvació. Salva tot un món de coses i objectes varis en el moment que comença a perdre forma, nom, pes i consistència. És un acte de pietat, prèvia empatia. Com si aquest món insignificant fos un emblema de nosaltres mateixos, de les nostres pròpies vides, dels seus límits. Com si no fer-ho fos una negligència del tot criminal. Com si no tingués cap altra sortida. És una pintura serenament desesperada. Desesperadament serena.

Pintura d’últimes mirades que es perllonguen tant com poden. Pintura ofegada, acorralada, torbadora. Plena de reflexos i lluïssors olioses, magmàtiques, lleument incandescents. Tot el que hi veiem ens mira fixament, i també ens aclapara, ens redueix a ben poca cosa. A objecte mirat i mirant. Diàleg de sords, i per això mateix tan intens en el que té de mirada conclusiva i encegadora.

Si per part meva no fos tan pretensiós, fins diria que la pintura de J. Vives Campomar és de filiació heideggeriana. Ser per a la mort. Això i no res més. Però aplicant-s’hi totalment, fent-ne gairebé un excés de consciència, una religió. Cada quadre, un acte d’expiació. D’humiliació. Un sacrifici.

I, alhora, un acte d’adoració. De fascinació, d’irremeiable encegament. De fe, convençut més que mai «de la vida pregona de les natures mortes», que deia Proust.

No tinc paper per folrar els llibres, i això m’empipa. A què és deguda, però, aquesta mania meva? A pures, o impures, reminiscències infantils, de quan els pares m’hi obligaven? A una absurda i ridícula pruïja de conservació del llibre en qüestió? A un excés de respecte, fins diria de veneració, per aquesta mena d’inútils artefactes? A una summa preocupació pel destí d’aquesta espècie en vies d’extinció? A un calvinisme extemporani? A una sacralització gairebé hebraica de la lletra impresa? I podria anar seguint dient-ne cada cop una de més grossa… El fet innegable és que no sé començar a llegir un llibre que no estigui degudament folrat, preservat, protegit, emparat de tanta agressió externa com pot envestir-lo. No fos cas que agafés un refredat…

Tot i la ridiculesa d’això que acabo d’exposar, sé perfectament que no canviaré pas de costum. El tinc massa arrelat, i tampoc no en veig la necessitat: em predisposa a una bona lectura.

L’exposició de Miquel Vilà a la galeria Artara de Maó (estiu de 1998) torna a ser de les bones. Com a conjunt, no crec que arribi al nivell de la de fa tres anys, però Déu n’hi do! Conté unes quantes peces formidables, de les que donen la mesura de les seves possibilitats, i un nombre considerable de quadres bons.

«El problema dels pintors de la vostra generació», li deia a Francesc Artigau el dia de la inauguració, «és que us hem llegit tots els llibres. És a dir, fa quinze o vint anys que us anem seguint i no ens hem perdut gairebé cap de les vostres exposicions. Això fa que tinguem molts punts de referència, potser massa, i que el nivell que us exigim sigui molt alt. Sempre ens podem remetre, injustament o no, a una vostra exposició anterior per criticar-vos la present… És dur, però és així. No sé si amb els novel·listes, i els poetes, passa el mateix, és a dir, un seguiment tan constant i perllongat, ja que és més “fàcil” visitar una exposició que llegir un llibre…».

Potser entre les peces estel·lars de l’exposició de Vilà destaqui el tríptic de les perdius i becades («cegues», en diuen a Menorca): tres quadres formidables l’objecte dels quals, en cada cas, és un o altre ocell. Crec que és en obres com aquestes que Vilà es deslliura més de totes les seves influències, de la literatura que de vegades traspuen les seves obres —per a bé i per a mal— i de certs tics que el persegueixen, i dóna més de si, dóna de si tot el que realment pot arribar a donar, que és molt. Són els quadres més pictòrics de tots els que fa. No hi ha elements sobrers, ni reminiscències alienes, ni decorativisme de cap mena: hi ha pintura i prou. Gran pintura. Pintura que de retop us fa pensar en altres pintors, però en aquest cas es tracta d’un diàleg interior, d’unes afinitats electives i no gens mimètiques. Davant d’aquests quadres, la dicotomia abstracció-figuració desapareix; més ben dit, queda transcendida per insuficient. Són obres alhora realistes i abstractes, gosaria dir que com la millor pintura de tots els temps. Són quadres que se us mostren també com una celebració de la pintura. De la pintura per la pintura. Són quadres muts que no paren de dir-vos coses, però coses difícilment —o inútilment— traslladables a un discurs verbal. Quadres que se serveixen de la realitat, que en parteixen, però per oferir-nos-la transformada, transfigurada, «tal com en ella mateixa en fi l’eternitat la canvia», que deia un poeta.

El quadre del Toro —la muntanya més alta, la que es veu des de tots els punts de l’illa, la Muntanya per excel·lència— que ha pintat Miquel Vilà és una meravella. Presideix l’exposició. Hom el troba a l’entrada de la galeria, i és com si, d’una banda, us donés la benvinguda, i, de l’altra, donés el to de tota l’exposició, el seu La particular. L’illa, sense aquest accident de la geografia, sense aquesta presència imposant i suaument imponent, no seria el mateix. És un punt de referència inevitable i alhora bo, del tot profitós. Serveix perquè us hi orienteu. Quan no sabeu on us trobeu, com un acte reflex tombeu el cap en cerca del Toro. Tan bon punt el veieu, el Toro us situa i us alleuja.

Per a un pintor, com ja va mostrar Cézanne o bé els antics xinesos, una muntanya és important. És decisiva. Es converteix en el vostre centre de gravetat. Us ajuda a situar-vos en el joc o en el context de les proporcions, de la relativitat de tot. Si pintar és relacionar, la presència pròxima —de vegades, només latent— d’una muntanya, d’una muntanya com cal, us ajuda a establir aquest entramat, aquest canemàs subjacent de relacions, de correspondències, d’harmonies, d’ecos i ressons.

Tal com l’ha pintada Miquel Vilà, la muntanya és una presència gairebé andrògina: té una seva majestat, se’ns imposa, però ho fa dolçament, sense constrenyiments de cap mena. Irradia llum, una llum interior, però és la llum de l’astre cansat, del qui respira mansament, sense pressa. És una muntanya plena de temps i d’afecte, que sembla vetllar per tots nosaltres. Una muntanya generosa, munífica, esplendorosa en el seu ponent dolcíssim. Una muntanya que tots voldríem a casa.

Anit, concert d’Alícia de Larrocha al claustre del Seminari de Ciutadella. Chopin, Turina i Albéniz (bisos: Mompou —El secret— i Nin-Culmell —Seguidillas murcianas). El més admirable de tot, el que més m’ha sorprès i colpit: com s’esborrava la pianista darrere el que tocava. Com es feia petita la persona alhora que creixia l’intèrpret. Com només existia, ella, en el moment de tocar, i, un cop havia acabat, semblava voler fer-se fonedissa (de fet, s’hi feia: se la veia atribolada a l’hora de rebre els aplaudiments, i s’estigué poc temps recollint-los). I, mentre tocava, cap gest sobrer: el mínim teatre, gairebé gens. Sacrifici total i absolut a la música. Res que ens distregui, res que pugui enterbolir o desbaratar la nostra atenció.

Diguem que pel que fa a l’edat és gran, però la força que té i transmet, els mons que ha estat capaç de bastir i desplegar davant nostre, la mantenen en un estat d’especial vivacitat. Ha de ser una dona encara molt desperta, molt atenta, molt receptiva, molt lluitadora, molt apassionada. Sense tot això no ens hauria dit tot el que ens ha arribat a dir aquest vespre d’agost al claustre del Seminari.

Primera condició per arribar tan amunt, vull dir per arribar a ser un mateix durant tant de temps: ser del tot immune als elogis i afalacs. Ella n’ha rebut des que era una criatura, però se’n deu haver sabut desprendre des de ben d’hora. Aquesta impermeabilitat és bàsica, és una condició sine qua non si un vol fer alguna cosa amb el seu temps i amb ell mateix.

«L’europeu s’assembla a les seves ciutats: sempre continua havent-hi vells carrerons i antics palaus», diu Jünger a El llibre del rellotge de sorra. Per molt que la nostra civilització corri desbocada cap a un progrés tècnic i tecnològic perillosament imparable, per molt que les nostres vides estiguin regulades per un temps abstracte que cada cop limita més la nostra llibertat, sempre podrem retrobar encara la pau del bosc, el temps elemental i assossegador del rellotge de sorra. Aquest llibre de Jünger és una meravella: partint d’un mínim pretext —la seva afició per un objecte totalment traspassat i aparentment anodí, vulgar i casolà— basteix tota una reflexió sobre els diversos temps pels quals ha passat —i s’ha regit— la vida humana. Els temps que l’han fet i desfet, format i conformat.

Aquest llibre és un petit monument d’intel·ligència: ens mostra com es pot parlar del que ha estat la història humana, i fer-ne com una mena de síntesi, a partir d’un únic objecte caigut totalment en desús. El rellotge de sorra li permet a Jünger de parlar de tot, de tot l’important que fa referència a l’home.

Aquest matí, cap a les nou, quan gairebé tothom encara dormia —som a l’estiu, vora mar—, he vist el pintor Serra Llimona que es dirigia en bicicleta cap a la bocana: «Vaig a veure si trobo un racó per pintar com baten les onades. És tot un espectacle, però el problema és el vent». Mentre avui ell marxava a pintar la tramuntana, i pensant que gairebé cada matí surt a pintar alguna cosa, alguna parcel·la, fragment o tessel·la de realitat, em deia: un dels dos no està fent la seva feina… O bé jo hauria d’estar escrivint, o bé ell hauria de deixar de pintar algun dia i fer alguna altra cosa…

Diferència entre la poesia i la pintura: aquesta és molt més un ofici que l’altra. Ho és en un doble sentit: d’una banda, perquè els oficis volen ser practicats cada dia, altrament es perden reflexos i destresa; de l’altra, perquè com a ofici que és els permet de guanyar-s’hi, més o menys bé, la vida. I, per tant, hi ha sempre la preocupació afegida de la utilitat, de la rendibilitat del temps. L’activitat del poeta, tot i que també vulgui un aprenentatge constant i un entrenament gairebé diari a través de la lectura molt més que de l’escriure, en canvi, no pot ser considerada un ofici des de cap de les dues perspectives. L’escriptura d’un poema no es produeix mai quan nosaltres la desitgem, fins i tot per molt que ens hi encaparrem. Amb tot, que còmode i reconfortant no deu ser cada matí marxar de casa —o tancar-se a l’estudi— en busca de tema o pretext, confiats que tard o d’hora l’acabarem trobant…! El pintor, doncs, té una autoritat sobre el quadre: l’ha pintat perquè així ho ha volgut (al marge de si li ha sortit més o menys bé). En el cas del poeta, és el poema qui té plena sobirania sobre el poeta: el poema s’ha escrit perquè ell ho ha volgut (només li ha calgut arreplegar el poeta no gaire despistat i mínimament preparat).

Durant el dia, intermitentment, penso en la tramuntana, més ben dit, la sento, i sé que aquest vespre, abans d’anar a pescar, passaré per l’estudi del pintor a veure què ha fet. Aquesta «visibilitat» immediata de la pintura és un fet extraordinàriament atractiu. El «secretisme» a què sembla abocada la poesia, en canvi, m’acaba cansant. No cal dir que prefereixo estar envoltat de pintors que de poetes…

Més que Quadern a l’ombra, Quadern d’ombres: això és el que és aquest aplec informe de notes, fragments i digressions. Una mena d’eco, més o menys estrafet, d’allò que un va llegint, veient, parlant o pensant.

Sóc, doncs, la paret, la murada o el penya-segat on van a rebotre els crits d’aquells que passen pel meu camí (llibres, quadres, discs, cossos i paisatges…) i més o menys distretament se’n recorden que existeixo. El problema, doncs, és doble: d’una banda, aquests passejants cal que es facin sentir, que es vulguin fer sentir, per ser més exactes; de l’altra, cal que jo els senti, que no m’agafin fent la migdiada o dormint el son dels justos. Per això no sempre els crits que han estat més ben proferits troben el seu propi eco… De vegades només se’ls sent un instant —un instant, si voleu, gairebé etern; un instant que sembla sostreure’s al temps i obtenir el màxim rendiment d’ell mateix— i després s’esvaneixen paorosament en el silenci més empedreït, més tossut i espès. Els dies més tranquils, en canvi, fins la veu d’un infant o el cant d’un ocell us arriben. Molt esvaïts, si voleu, però suficients perquè pugueu correspondre-hi… De totes aquestes notes també en podríem dir «correspondències» si no fos que aquest és un mot massa connotat.

Sigui com sigui, en aquest joc de veus i ecos, de preguntes i respostes, és inevitable que no sempre les millors obtinguin el seu desitjat ressò. Per tant, tampoc no es pot dir o creure que siguin el mirall d’allò que a un més li ha interessat o agradat. La imatge que se’n desprèn és forçosament incompleta, però potser no pugui ser de cap altra manera. A mi m’agradaria que aquestes notes fossin vistes com un agraïment, com una mena d’acció de gràcies per tot allò amb què em vaig trobant o que va entrant dins meu. Ara bé, és evident que no ens podem passar el dia donant les gràcies i que hi ha vegades que, pels motius que sigui, no en sentim la necessitat o senzillament no sabem com fer-ho, com posar-nos-hi. Ser desagraïts tampoc no costa gens…

La poesia de Pere Quart. Com a lector i relector constant que sóc d’aquesta petita branca de l’arbre de la poesia universal que és la poesia en llengua catalana, haig de dir que una de les sorpreses més fortes que m’ha ofert darrerament —i feia temps que no me n’oferia cap d’important— ha estat la relectura de l’obra poètica de Pere Quart. Sempre n’havia ponderat la seva qualitat de factura, però mai no hi havia acabat de sintonitzar plenament. El considerava un bon poeta, però no era dels meus (com tampoc no ho és Riba, per exemple, ni ho acaba de ser Espriu). Ara, en canvi, després d’aquesta nova immersió en els seus poemes, de sobte m’he adonat —i alhora m’he sorprès de no haver-me’n adonat abans: la força de certs prejudicis, fins i tot en un terreny on creieu no tenir-ne, o tenir-ne els mínims, els inevitables— que és dels meus, que és un poeta amb el qual hi sintonitzo molt, i que sens dubte el situaria no sols entre els millors del segle (cosa que ja feia) sinó entre els meus preferits. Per tant, aquell petit nucli inamovible format per les cinc o sis veus que més m’han acompanyat durant aquests últims quinze o vint anys, ara s’ha vist de sobte engrandit amb l’entrada inesperada d’un nou poeta. D’un nou poeta vell. Sóc conscient d’estar descobrint la sopa d’all, sí, però en el meu petitíssim àmbit de percepció de la poesia catalana això no treu que sigui tot un esdeveniment.

Què hi trobo, en la poesia de Pere Quart? Què hi trobo que me’l faci diferent d’altres i, en certa manera, insubstituïble? En què consisteix la seva importància, la seva grandesa? Perquè no cal dir que estem davant d’un dels grans. Tot això és més fàcil de plantejar-ho que de respondre-ho degudament, pertinentment. A més, de ben poc serveixen, en aquest cas, les raons que puguem esgrimir. L’únic que quedarà clar és que per a nosaltres tal o tal altre autor és important, però aquesta suposada importància és fruit d’una experiència intransferible: la lectura que n’hem fet. És la conseqüència, el resultat d’una acció, la certesa que n’hem tret. Per tant, molt abans que una raó, és una sensació. Tant la de trobar-nos davant d’algú de gran, com la d’haver-hi sintonitzat plenament. Ara bé, posats a incentivar algú a llegir-lo, que no és altra cosa el que tot sovint només pretenen aquestes notes, jo diria que darrere l’obra d’aquest poeta hi veig, sobretot, un home. Quina obvietat!, em direu. Però no ho és tant, d’obvi. No sempre darrere l’obra d’algú el primer que hi percebeu és l’home. En aquest cas, però, això em sembla inqüestionable: hi veig, hi detecto, se m’imposa un home de carn i ossos. Algú que sent, gaudeix, pateix, desitja, s’exclama, renega i somnia. Algú que, d’una manera paral·lela a l’acte de viure —que té molt d’inconscient, inconstant, arbitrari, capriciós, atzarós, negligent, etc.—, pretén bastir un discurs que en sigui una reflexió, un pòsit, un reflex, una consciència, una crítica o una celebració. Algú que viu, doncs, en plenitud: que la sent, la vida, i alhora la pensa i analitza. D’altres obres poètiques no se’n pot dir el mateix. Poden ser obres només molt pensades, però poc sentides. O molt sentides, però poc pensades. O massa quintaessenciades, massa delicades, tènues i fràgils. L’obra de Pere Quart és de les que presenten un equilibri més reeixit entre la vida —la vida que li ha tocat de viure, amb tot el que té inevitablement de bo i de dolent, de favorable i d’advers— i la seva transformació en poesia. Hi ha poetes, sobretot dels de la seva època però també de la nostra, que s’amaguen massa darrere la seva obra. Els llegiu i no en traieu l’entrellat. En el cas que ens ocupa, tingueu la certesa que, l’entrellat, el traureu, i potser massa i tot! El traureu, en primer lloc, perquè n’hi ha —cosa que no sempre passa—, i, en segon lloc, perquè el poeta s’ha ocupat i preocupat que el pugueu treure —cosa que no sempre és així.

Aquesta presència omniscient i abassegadora de l’home, de l’home molt per damunt del poeta, em sembla un dels fets més evidents, atractius i sorprenentment singulars de la poesia de Pere Quart. On és l’home en l’obra poètica d’alguns dels considerats més bons poetes de la nostra tradició? Un home, a més, situat en un temps i un espai molt concrets. No un home incorpori, deliqüescent i fonedís de tan refinat i sensible. No un home que sembla viure perpètuament de vacances, o bé amagat quan vénen mal dades. Sinó un home que ha mirat la vida de front, que l’ha interpel·lat, que se n’ha meravellat tant com l’ha arribat a maleir, que en cap moment ha amagat el cap sota l’ala. Un home que es reconeix home en tots els seus actes, des dels més prosaics als més eteris; en totes les seves hores, des de les més públiques a les més privades; en totes les seves edats, i en tots els seus humors. Res no queda eximit del seu amplíssim ventall d’interessos poètics (cosa que es pot dir de poquíssims poetes, els quals solen reservar la poesia per als seus moments més sublims i inefables). Llegint-lo el llegim completament, i llegim també el seu temps, el temps que li tocà de viure (on són, per exemple, les guerres en els poemes dels nostres autors, les desfetes personals i col·lectives, els revessos de la vida?). Ja sé que pot sonar estrany plantejar-ho en aquests termes, però jo diria que la poesia de P. Q. és una de les més «completes» que s’han escrit en la nostra llengua. Vull dir que ens mostra l’home que hi ha al darrere en una major pluralitat de facetes i aspectes. Per això dèiem al principi que un dels fets més rellevants d’aquesta obra és la presència abassegadora que hi té l’home. L’home que és el seu autor i que som els seus lectors. Un home que se’ns presenta íntegre, sencer, que es reconeix en les seves virtuts i els seus defectes, en les seves certeses tant com en els seus dubtes. Un home, a més, a qui li agrada viure plenament, que no té cap necessitat ni por ni pudor de prescindir de res. Un home que vol treure el màxim partit de la vida, del seu temps, fins del seu país i dels seus somnis, i que no dubta a l’hora d’interpel·lar-los, d’encarar-s’hi, de rebel·lar-s’hi, o, si s’escau, d’abandonar-s’hi, de rabejar-s’hi, de fruir-ne tant com pot. Un home que no s’està ni s’amaga de res. Un home orgullós de la seva condició i, per això mateix, implacablement crític i sarcàstic quan convé.

De tot plegat n’ha sortit una poesia airejada, sanitosa, tonificant, vivificant, divertida, detergent, corrosiva, lúcida, abnegada i rebel alhora: profundament, insubornablement humana. Humana, massa humana i tot…

«Totes les coses rítmiques són armes contra el temps; i és contra ell contra qui lluitem en el fons. L’ésser humà lluita sempre contra el poder del temps» (Jünger).

De la terrassa de casa estant, on treballo des de fa un parell d’hores, veig arribar un cotxe d’on surt primer una noia jove i maca, un pèl massa adolescent encara, vull dir embeneitida, i després el seu amic, una mica més gran però igualment desproveït de segones intencions: s’agafen de la mà, s’abracen, es fan un petó, passegen abraçats pel carrer Tramuntana —el nostre passeig marítim—, se’ls veu molt feliços, massa i tot, massa tendres encara, i crèduls, què hi farem, però continuen caminant, ara ja vora el mar, el sol pica molt, fins que els veig arribar a un vell búnquer de la guerra i s’hi enfilen. A veure si es descontrolaran! La cosa sembla agafar un interès sobtat. Els observo detingudament: fan la impressió d’estar inspeccionant el lloc, ara per dins, ara per fora. Aquests búnquers poden ser d’un gran servei. Per això ningú no se’ls ha carregat. Quan semblava que tot ho tenien clar, veig que se separen uns quants passos l’un de l’altre, que ella li fa un senyal, que ell treu de la butxaca alguna cosa, que l’enfoca, que ella s’hi posa bé, avança una cama una mica més que l’altra, s’agafa els cabells, se’ls estira i estarrufa, queda momentàniament fixa en una mateixa positura —valdria la pena veure la cara que hi posa— i, al cap de no res, l’escena torna a reprendre’s però a l’inrevés: ara és ell qui se situa davant del sol i ella qui li dóna l’esquena. Ara bé, quina manca de destresa i de gràcia tenen els moviments d’ell en comparació amb els d’ella! Per què s’hi presta a aquest joc, si no hi està gens preparat? No sento res, només ho veig, però en tinc prou per fer-me del tot càrrec del ridícul de la situació. Què passaria si es veiessin a si mateixos en alguna filmació? Probablement res: encara els faria gràcia. S’hi reconeixerien del tot. La inconsciència ens acompanya en els nostres millors moments. Per això cal preservar de tota crítica rosegadora aquests escassos instants fets d’una fràgil felicitat inconsistent, beneita i encantadorament cursi. L’amor necessita moments d’aquests, i val més que ens hi lliurem del tot confiats…, mentre puguem i en siguem capaços.

La poesia de certs autors, al costat de la d’un Pere Quart, com empal·lideix, com s’ensorra i gairebé desapareix! Per què no l’hauré sabut reconèixer fins ara, i, en canvi, m’hauré sentit temptat per altres obres molt menors, fetes només de delicadesa? Del seu caràcter menor ja n’era conscient, ja, però Déu n’hi do del que m’hi he arribat a complaure! És que estava més preocupat pels ressorts de la llengua, per les seves qualitats suggeridores i musicals? És probable. I per la «lleugeresa» de què parlava Calvino? Aquella capacitat de ser greu i alhora ingràvid… Una gravetat, doncs, desproveïda de pes. És la seducció d’Ariel (cas de Manent, Garcés, el mateix Agelet…). Ara, però, havent descobert Pròsper disfressat de Pere Quart, m’adono que no hi ha gaire color. Els uns no passen de fer tènues aquarel·les; els altres pinten a l’oli. I, és clar, per bona que sigui l’aquarel·la, l’oli, quan és reeixit, se la menja. En una tradició, evidentment, cal que hi hagi poetes de totes les menes, però els que li donen gruix i consistència són els dominats per Pròsper. És a dir, els que utilitzen la poesia per pensar, per dir-se, enfront dels que se’n serveixen per cantar. Aquests no deixen de ser com ocellets que piulen amb més o menys gràcia. Són els altres els qui construeixen una tradició, i la sostenen, i la fan avançar. Hi ha lloc per a tothom, però. De l’únic que es tracta és que, en tot moment, sapiguem diferenciar les columnes de les volutes.

«… l’activitat literària —i en general totes les activitats artístiques— és plena d’envejosos de la més baixa qualitat, que són els qui actuen per vanitat i per populitarisme. S’han de saber aguantar aquestes empentes, i el millor per a fer-ho és estar segur del que hom escriu i no caure en la mandra de l’ofici, no entretenir-s’hi massa, no respondre mai, mantenir-se en una fermesa hàbil i d’un tacte perfecte. Però com que, encara que se segueixin aquests bons consells, els embats continuaran, el millor és habituar-s’hi, riure-se’n, però sense ofendre. El que vol la gent és que se li respecti la vanitat i la fatxenderia que arrossega». Perfecte. És el que gairebé sempre he intentat de fer. No cal dir qui és l’autor d’aquestes línies.

Ens hem llevat a les set per anar a pescar al volantí. Mar de capellans. Si la senya no us falla, aquesta activitat pot generar moments d’autèntica embriaguesa en què perdeu totalment la noció del temps. Res més reconfortant que aquest perdre’s en una feina manual per els qui som de lletres. Després de la creixent solellada que heu anat entomant, banyar-se a pèl en l’aigua encara fosca d’alguna calanca marca el punt culminant d’aquest matí d’estiu radiant. Quan torneu us sentiu del tot integrats al paisatge d’aquesta costa nord de l’illa, i esteu temptats de donar copets al llom del llagut que us tragina com si fos un animal de càrrega.

En l’últim llibre de Ponç Pons, encara inèdit, Abissínia, hi trobo un formidable poema de ressons medievals —per la seva dicció— que entre altres coses diu:

Són, si no m’he descomptat, cent seixanta-sis versos tetrasil·làbics rimats en què l’autor es despatxa a gust contra els del gremi. Inspirat formalment en una de les grans obres de la nostra tradició, L’Espill o Llibre de les dones, aquest poema és una meravella de contundència. S’intitula «Good-bye to all that» i està dedicat a Robert Graves. Aquesta tarda me l’ha deixat llegir el seu autor, mentre ens refrescàvem amb cava sota uns pins. Després hem acabat brindant per tot això, vull dir per tot el que fa possible un bon poema.

Anada a Maó fallida: la intenció era visitar el nou Museu de Menorca, però l’hem trobat tancat. Hi ha estat tants anys, de tancat, que ja no en ve d’un… Llavors hem emprès una d’aquestes voltes a la deriva, que és el que se sol fer en situacions de fallida inesperada com aquesta. Quan heu quedat amb algú, i us ha plantat. Quan volíeu anar a comprar una cosa de primera necessitat, i trobeu la botiga tancada per defunció o vacances o sense cap mena d’explicació. El fet és que, algunes de les coses més interessants que us puguin haver passat, pot ser que tinguin el seu origen en el destarotament, el desconcert totalment imprevist en què us deixa una tal situació. Us heu quedat amb un pam de nas, com se sol dir. I ara, i ara què farem?, acostuma a ser la pregunta fatídica. Un cop enderrocats els vostres plans, es tracta, penosament, de tornar a fer funcionar la imaginació. Quina mandra, quina desídia, quina manca més alarmant de reflexos!

De primer decidim tornar a veure una exposició: la del pintor Vilà. La veiérem mitja hora abans del vernissatge fa una quinzena de dies, però les «relectures» d’exposicions —tan poc freqüents— també poden donar sorpreses. Per exemple, canvis de quadres. Algun comprador impacient s’ha firat i no s’ha pogut esperar fins al final de l’exposició, no, se l’ha endut posat, el quadre que ha comprat. I això que pot semblar irrellevant, arriba a descompensar tota una paret i obliga el galerista a una redistribució, si no a una incorporació de noves peces. Després hi ha aquelles peces en les quals a penes us havíeu fixat, per distracció o per incapacitat d’absorció: a partir d’un cert moment ja en teníeu prou, i llavors la vostra vista es va limitar a lliscar d’un quadre a l’altre, si més no momentàniament, fins que topàveu amb alguna altra peça de les considerables. De les que us agafen per les solapes (cas del tríptic de becades i cegues). Finalment pot ser que «descobriu» fins i tot un quadre al qual ja havíeu prestat, crèieu, suficient atenció. Tot això per dir que les relectures sempre són aconsellables: probablement us acaben de situar. Tant si us havíeu excedit per un costat —el de l’entusiasme— com si ho havíeu fet per l’altre —el d’un cert desengany o indiferència.

El fet és que, avui, ens ha passat una mica de tot. Certs quadres s’han mantingut al seu nivell, en el nivell que havien mostrat el primer dia. D’altres han pujat de cotització, per sorpresa vostra —agradable sorpresa—, i d’altres han lleugerament baixat. Ara sembla, doncs, que les coses tornin a estar al seu lloc, hagin trobat el seu propi equilibri. Però si hi tornéssiu un tercer cop l’exposició és prou bona com perquè encara us sorprengués una altra vegada. Això és, a parer meu, el que fa la diferència entre un pintor i un altre, entre les seves exposicions. Les unes tenen vida, són un conjunt orgànic de peces que respiren i es mouen, mentre que les altres neixen mortes, són estantisses, us deixen del tot freds, sense experimentar cap mena de reaccions variables.

«L’enyorament prové, en gran part, del record —inassolible— de les sensacions palatals passades i només s’hi pot lluitar produint unes altres sensacions palatals plausibles i reals» (Pla, tot parlant de la cuina del bou…).

Les exposicions de Vilà a Maó tenen més vida que les de Barcelona. Aquesta és, si més no, la impressió que jo he tret de les darreres que li he vist a un i altre lloc. Hi ha una sèrie de peces que les trobeu, més o menys reeixides, en totes dues ciutats: les seves natures mortes de ressons «depisians». Aquest és un gènere que el pintor practica amb un gran deseiximent, amb un considerable afany d’experimentació, de recerca, de risc (és, doncs, pel fet que se la juga que els resultats són canviants). Ara bé, quan la seva mirada s’esplaia vers l’exterior, noto llavors certes diferències. Una cosa són, ara, els paisatges industrials —dels quals ell ha arribat a treure un gran partit—, i una altra els que fan referència a l’illa. Els primers, després de tants anys de fer-los, produeixen de vegades una certa sensació de mecanicitat, de repetició, potser perquè els pinta una mica massa de memòria, perquè ja els ha tret una part considerable del seu suc. De vegades els veig massa mentals (és una impressió, és clar, del tot discutible, però si més no és una impressió detectada al llarg d’uns quants anys), mentre que quan pinta o recrea visions de l’illa, el resultat em sembla més convincent. Hi veig menys literatura, el pintor fa més l’efecte d’anar al gra, d’intentar realment copsar el nucli d’alguna cosa (una muntanya, una cala o calanca, un erm, unes parets seques, un lloc, uns arbres, un casat, un pou, un barranc). La llum de la seva pintura, que alguna vegada pot semblar-nos un pèl forçada i teatral, adquireix en aquests quadres illencs una qualitat afinadíssima. Suposo que perquè això sigui així només hi ha un secret: haver-la interioritzat, portar-la a dins, gairebé com formant part del vostre humor, del vostre sistema de percepcions.

Un cop acabada la visita ens hem arribat a Sa Mesquida i després a Es Murtró, dues cales properes al port de Maó. Eren quarts de nou. El sol s’acabava de pondre. El dia havia estat dels més esplendorosos de l’estiu: calma blanca al mar. Quan, després d’enlairar-vos una mica, arribeu al cim d’un turó i veieu Sa Mesquida per primer cop, l’efecte és considerable, i més en un dia com avui, en què tot sembla sumit en una mena d’embadocament, d’atur, de vaga general, de desistiment total. El vent ha afluixat les seves regnes, la naturalesa descansa com embriagada o adormida. El mar, al lluny, és una pàtina, una patena estàtica i relluent. A Sa Mesquida, està començant a agafar uns tons violacis, lleument ataronjats encara. Del violaci al morat hi ha només un pas. Els roquissers i pedruscalls dels voltants, foscos, tenen encara rivets de llum que en subratllen els contorns, certes anfractuositats o esquerdes. La mar de Sa Mesquida és ara d’un argent untuós, llepissós, una mar de betum. Betum del bo. De sobte, ens fa tota la impressió de trobar-nos, d’haver entrat en un quadre del nostre pintor. Ell que sembla pintar unes llums tan irreals, ara és més aviat la natura qui diríeu que l’imita, que el copia descaradament.

A la cala d’Es Murtró, deu minuts més tard, ens torna a passar el mateix: la certesa d’haver trobat el punt de vista del pintor, i d’haver-li «encertat» també l’hora…

Veure una exposició i fer un tomb per l’illa, heus aquí una bona manera d’acabar d’entendre la feina d’un pintor. De saber què és el que s’ha proposat, quins han estat els seus reptes.

Nit de lluna gairebé plena. Surt, rogenca, sanguinolenta, del mar, i li enceta un esvoranc, una ferida que trigarà a cicatritzar. Hi ha alguna cosa de dramàtic en aquesta aparició. Sembla que li costi, que estigui patint, que alguna cosa li impedeixi d’alçar-se. Aquest mar tacat de sang té un punt de sinistre… Com ho devien veure els antics, això? No és un espectacle que us deixi tranquil, o que pugueu contemplar impunement. La seva bellesa és massa inquietant: té un punt d’obscè. Més que davant d’una aparició, esteu davant d’un part.

Al seu llibre Reflexions sobre una venus marina, Durrell diu: «A Rodes els dies cauen amb tanta suavitat com la fruita dels arbres […] Se succeeixen els uns als altres en escales i talents, amb massa rapidesa com per ser captats per les xarxes de la forma. Només amb una estricta submissió a les lleis de la incoherència pot arribar-se a escriure sobre una illa; és a dir, com a illòmans». Potser això és el que explica alguna de les coses que he escrit, com per exemple aquest mateix quadern, tan desgavellat, erràtic i dispers. Aquesta incoherència, si més no, podria deure’s justament a la illomania, a la mena d’embriaguesa que us causa. Amb tot, vivint a una illa o no, estant tocat per aquesta «estranya aflicció de l’esperit» o no, el fet habitual és que una cosa us porta a l’altra, inevitablement (un llibre, un port, un cos a un altre) i, per tant, les xarxes de la forma cada dia tenen les malles més esmunyedisses. Tot hi passa, o gairebé tot. La vida, però, els gustos i disgustos que ens produeix, no són així d’arbitraris i variats?

Pla de Rousseau: fou un «gran treballador del seu llenguatge». No és un flac elogi, no. Per bé que l’objectiu final no sigui exactament el de treballar el llenguatge per treballar-lo, pel pur plaer de treballar-lo vull dir, el que és innegable és que sense treballar-lo, com a escriptor, difícilment s’arriba a algun lloc. Ens en cal conèixer els seus topants, que són molts, innombrables, gosaria dir infinits, tants com ens sigui possible, per fer alguna cosa mínimament sòlida i alhora entretinguda. De vegades aquesta feina es veu molt, massa; d’altres, queda més amagada, però hi és igualment. L’ideal, a parer meu, és que tota aquesta dedicació al propi llenguatge —al propi instrument— sigui prèvia, hi estigui latent, però mai no resulti excessivament enlluernadora o esclatant. La interiorització, l’apropiació, l’acostament, la coneixença del llenguatge s’ha de fer cada dia, com una gimnàstica prèvia a l’acte de posar-nos a escriure. Serà després l’escriptura qui ens sol·liciti al seu grat els nostres coneixements.

Autors que més m’han servit en aquest procés d’acostament a la pròpia llengua: Carner, Pla, Guerau de Liost, Sagarra, la prosa de Manent i Garcés, la de Josep Sebastià Pons, la poesia d’Agelet, recentment la de Pere Quart… Segur que me’n deixo uns quants, però aquests són si més no els que em vénen de seguida a la memòria (ara hi afegiria també, tot i que en menor escala, l’obra d’autors menys coneguts, com Artur Bladé Desumvila —la seva Edat d’or, per exemple—, o bé Eugeni Perea Simón —Les Mallorquines— o Ramon Gomis —Cròniques de la Costa Daurada i Viatge per la mar de la Frau…).

El fet és que des de fa molts anys —una vintena— el primer que faig gairebé tots els dies és dedicar entre mitja hora i una hora a aquesta tasca d’apropiació de la llengua. Llegeixo un o altre d’aquests autors quasi amb la finalitat exclusiva d’aprendre’n, de fixar-me en com escriuen, quins són els seus recursos, trucs, etc. A mi em resulta una gimnàstica bàsica, inajornable, sense la qual —potser és una flagrant bestiesa el que diré ara— tinc la impressió que no estaria a punt per escriure. Un ha d’estar, crec, en la millor bona forma possible, com un esportista, tot i que després la majoria de dies no escrigui ni una sola ratlla. Això és ben igual, perquè qualsevol dia us hi podeu posar, a escriure. Ens cal preparar-nos per a una tal eventualitat. Conèixer la pròpia llengua, a més, en un país en què encara ara —o ara més que mai— es coneix tan malament, no fa mal a ningú. Potser en el meu cas ja s’ha convertit en un vici, un vici del tot inofensiu.

Els blocaus de Menorca. De tant en tant, amb l’amic Ponç Pons, ens dediquem a visitar-los, a inspeccionar-los com si tinguéssim deu o quinze anys. Sortim d’excursió, aleatòriament, en plena solellada o cap al vespre, per algun topant de la costa de l’illa, amb la certesa que tard o d’hora, més d’hora que tard, n’acabarem trobant algun. De fet, tota la costa n’és plena, de blocaus. No ens hauria d’estranyar, però en canvi cada descoberta comporta la seva pròpia dosi d’excitació. De vegades, trobat que n’heu un, és possible que detecteu com una mena de xarxa o circuit que en connecta uns quants, de blocaus. Això ens ha passat avui, entre el cap Pentiné i la cala Pudent: una trinxera, encara ara perfectament excavada i transitable, n’enllaçava uns quants, cada un dels quals era prou diferent de l’altre. No crec que hi hagués cap normativa massa concreta en aquest tipus de construcció defensiva, sinó més aviat que cada constructor els feia al seu grat, atenent a les característiques de l’indret triat —l’emplaçament—, la funció específica, la seva importància i el nombre de persones que s’hi havien d’hostatjar. «Molta gent de l’illa hi ha passat anys sencers, en aquests fortins», em diu en Ponç. «Tant el meu pare com el meu sogre, per exemple, ara ens dirien qui els havia emprat, durant quant de temps, i si hi havia hagut alguna feta remarcable. Molts d’aquests blocaus, a més, eren bastant independents. Tenien una capacitat de resistència i aguant considerables, tot i trobar-se, molts d’ells, tan allunyats dels nuclis de civilització. Per exemple, no m’estranyaria que força a prop d’aquí hi hagués, més o menys amagat, un pou…».

Anar-se’n al rem.

És curiós: la feina, d’una manera o altra, la feina de cada dia s’entén, la que a un li permet de guanyar-se la vida i anar tirant, és molt més present en la meva poesia que en la meva prosa. Dic que és curiós perquè em sembla que hauria de ser a l’inrevés: el lloc literari que correspon al món de la feina, que més s’hi adiu, és la prosa. La prosa de la mena que sigui, però prosa. Un té la impressió, en canvi, que a la poesia el món de la feina no hi té gaire cabuda. Però el fet és que, darrere de no pas pocs poemes, hi ha la feina, el desgast que provoca, la seva permanent erosió. D’alguna manera, bastants poemes jo sé que els he escrit per rescabalar-me’n, d’aquesta tensió i desgast. Com si el reducte de la poesia, de la que un escriu i sobretot de la que un llegeix, fos l’espai idoni per retrobar-se, per arreplegar el poc que d’un mateix queda després d’un dia intens de feina, com ho són la majoria. La lectura de poesia, doncs, fóra com un últim esforç del dia, una última feina, feta, però, amb l’objectiu de tornar a connectar amb nosaltres mateixos, d’estendre un mínim pont que ens permeti de dirigir-nos cap allí on érem i hem deixat de ser. És un últim esforç que val la pena, que és indispensable si no volem envilir-nos d’una manera irremeiable. Si més no, és un esforç sense el qual tenim moltes possibilitats d’anar a dormir del tot fastiguejats, emprenyats i cansats de tot. Per això darrere de bastants poemes escrits aquests últims anys s’hi percep aquesta necessitat de la poesia, el paper breu però decisiu que juga en les nostres vides. D’alguna manera és el món de la feina el qui ens dóna l’energia per escriure o llegir poesia: curiosa paradoxa.

I ara em demano: sense aquest desgast incessant, com, quan i què escriuria, pel que fa a la poesia? Una poesia de caire geòrgic, una poesia de jubilat, de cap de setmana perpetu? Una poesia purament contemplativa, i cada cop més allunyada de la realitat, més allunyada de tot? Déu me’n guard! Per bé que en molts moments hagi desitjat que em toqués la loteria per poder dedicar-me més intensament a l’escriptura, crec que les coses ja estan bé com estan. El risc de caure en aquest tipus de poesia és massa elevat. Deu costar molt fer una poesia interessant sense treballar, vull dir sense treballar les vuit o nou hores com tothom…

Pla parlant de Maragall, Ruyra, Bofill i Mates, Carner: «Aquests senyors no foren pas solament literats: tingueren moltes altres curiositats, sobretot el poble en què visqueren com a ciutadans. El literat estricte i limitat, a tot arreu i sobretot en els països petits com el nostre, és un personatge pedantesc i sinistre, desproveït del sentit del ridícul, insuportable». Si bé l’enrariment ha estat des de sempre una característica indefugible dels ambients literaris i artístics de tots els països i èpoques, sempre hi deu haver hagut un cert equilibri, una certa compensació entre els encuriosits i els tancats, entre els generosos i els mesquins (no cal que la relació sigui proporcional o equitativa, perquè un grapat d’encuriosits i generosos pot compensar amb escreix un exèrcit de ressentits, envejosos o frustrats), però el que és ara aquest precari equilibri em sembla que en el nostre país s’ha trencat. El predomini dels altres sobre els uns és tan aclaparador que, com a cultura independent o diferenciada, som ben poca cosa. Davant dels encerts aliens, tothom calla com un mort. No dic que de tant en tant no s’hi produeixin obres considerables, en tots els àmbits, però allò que falla és la valoració que en fem. Sovint, l’absoluta manca de valoració que es detecta. No hi ha eco ni ressò de cap mena. I una cultura sense ressò està destinada fatalment a la seva desintegració, al seu progressiu esfilagarsament. Ens haurem perdut per nosaltres mateixos, per haver callat massa. Per no haver-nos preocupat dels altres, per no haver estat capaços de ser generosos en veu alta o per escrit. De fet, un arriba a la trista conclusió que, aquest país i la seva cultura, no se’ls creu gairebé ningú. Si aquest estat d’opinió —de manca d’opinió—, si aquesta alarmant falta de joc i rejoc col·lectiu, si l’aïllament en què semblen viure voluntàriament i conscient la gran majoria dels qui fan alguna cosa persisteix gaire temps més, el nostre futur és molt incert. Podem fins i tot anar progressant cap a una major independència política, però des d’un punt de vista cultural la dependència serà cada cop més gran.

Passada la mitjanit, com qui es regala una copa de bon conyac, enceto la lectura d’un llibre de poemes d’un autor al qual feia temps que em volia acostar. Tot m’hi predisposava a favor: alguns comentaris sentits a Sagunt, la seva vida apartada, poc o gens sorollosa, la seva obra de creixement silenciós però constant, el títol del seu darrer llibre, El jardín, l’editorial que el publicava. Tot m’hi predisposava a favor, i, en canvi, quin no ha estat el desengany! L’emprenyada, més ben dit. M’he sentit com estafat per mi mateix, per la meva intuïció tan inepta i foraviada. He fet autèntics esforços per redreçar la meva percepció, he rellegit diverses vegades uns quants poemes, però la manca de sintonia ha estat total i cada cop més manifesta. El que havia de ser com una mena d’últim plaer sibarita, de culminació del dia, ha acabat essent una patacada considerable: de l’Armanyac he passat als Aromes de Montserrat! Però el que més em preocupa és que encara em passin coses d’aquestes, la meva absurda capacitat d’il·lusionament. Una mica més de seny, si us plau, que amb els últims moments del dia —els que us forneixen del seu últim sabor— no s’hi juga!

Amb la poesia dels nostres dies, deu passar com amb la pintura, la música o l’escultura: l’eclecticisme és tan gran, la permissivitat a l’hora de fer pública l’obra, tanta, que les sorpreses són inevitables, sobretot el risc de les dolentes. Abans, no crec pas que passés tant, això: intueixo que es devia mantenir un nivell més constant i que, en conseqüència, els mínims estaven més clars. Ara bé, de la meva intuïció val més que no me’n fiï…

Quina sensació més estranya, el fet que us estiguin parlant en un llenguatge que crèieu que és el vostre i no entendre-hi res! Són poemes breus, depurats, però tan farcits de pretensió i d’una aparent antiretòrica del tot vàcua i erma, que no hi enteneu un borrall. En cap moment podeu intuir de què us estan parlant. És una àlgebra de l’esperit que us resulta del tot aliena. La sensació de frau és inevitable. Però potser el que més us treu de polleguera és que això passi en el terreny que més us estimeu, aquell al qual heu dedicat més hores. Ja pot anar parlant de «la NADA esplendente», ja, que això és el que és el seu llibre… Em sap greu dir-ho, però les coses són així: el senyor César Simón ha fet una mala entrada en la meva vida. Coses que passen quan un llegeix. Quan un llegeix potser massa indiscriminadament.

Aquest últim mes de juny, a Kavala, un poble de la costa grega de Macedònia, no vaig ser capaç una nit de ballar amb una dona coixa que insistia a treure-m’hi… Me’n penedeixo molt: vaig actuar amb un sentit del ridícul del tot ridícul. Ella prou que insistia, rient, mirant-me de fit a fit als ulls, però jo no vaig ser capaç de reaccionar. Vaig actuar com si fos un autèntic adolescent, convençut que jugant el paper de tímid en quedava eximit. Actuar amb una tal timidesa als quaranta anys és penós. I més si aquesta dona, un cop posada a ballar, resulta que es mou amb un considerable sentit del ritme. En lloc d’emmotllar-se ella al ritme de la cançó en viu que estàvem sentint, semblava més aviat que era la cançó qui s’adaptava subtilment a les seves possibilitats rítmiques, de manera que mentre va estar ballant la seva coixesa feia tot l’efecte d’haver desaparegut. Ella m’anava convidant a ballar des de l’escenari, amb ulls i mans, però jo m’escaquejava vilment, fins que va decidir que el moment havia arribat d’oblidar-me… No vaig quedar-me tranquil, no, després, sinó que llavors va començar a perseguir-me el remordiment de no haver estat a la seva altura. Encara hi penso, de tant en tant, i m’avergonyeixo del meu immobilisme: quantes vegades no he desitjat poder tornar enrere en el temps i sortir decidit a ballar amb ella! Fallar en moments així és de les coses que més m’emprenyen, entre altres motius perquè no hi ha cap possibilitat d’esmena. Ja ho deia Leopardi: «En el penediment no hi ha repòs ni pau, i per això és la més gran o amarga de totes les desgràcies».

«Vostè, senyoreta, què creu que és més fàcil: creure o conèixer…? Creure o conèixer?». Davant del mutisme general —el de la senyoreta en qüestió, i el de tots els qui l’acompanyàvem—, ell insistí un cop més fins que la tal senyoreta es ficà de peus a la galleda: conèixer… «No, de cap manera. Creure sempre és més fàcil, per això les religions duraran sempre», ens va etzibar amb sorneguera contundència, content d’haver-nos clavat aquest gol d’entrada. Era un dia molt particular, potser fins i tot molt més per a ell que per a nosaltres: l’endemà del 20 de novembre de 1975. Però, del fet, a penes en parlàrem —planava en l’atmosfera, i de quina manera, però que jo recordi no hi férem cap al·lusió… I, en canvi, sense aquella data tan assenyalada, sense el que la feia a partir de llavors memorable i la convertia en un punt de referència inevitable, nosaltres mai no l’hauríem visitat, l’escriptor en qüestió. D’una banda, perquè no ens hauríem trobat tan a prop seu, geogràficament parlant (acabàvem d’iniciar, tot coincidint amb els dies de dol prescrits, una setmaneta de vacances a Palamós, a la casa d’un de nosaltres), i, de l’altra, perquè no sé si n’hauríem tingut mai esma. Vull dir que en certa manera dec a la mort del dictador l’energia —la inconsciència, l’eufòria— que em permeté, juntament amb uns amics, de visitar l’escriptor aquella tarda de novembre, al seu mas de Llofriu.

Quan ens va interpel·lar d’aquella manera, crec que tots quedàrem prou astorats i amb una sensació d’indefensió total. Jo encara recordo l’esforç fet en qüestió de segons per tractar de respondre la seva pregunta. I recordo sobretot ser plenament conscient de no sortir-me’n. Davant del curt però intensíssim silenci que es produí jo també hauria respost el mateix que la senyoreta. Què m’hi portava, a aquella resposta? El fet d’haver-ho analitzat de massa a prop: com que ja en aquells moments era conscient de no tenir fe, vaig creure que era més fàcil, si més no per a mi, conèixer que creure, és a dir, que recuperar la fe… Diguem que, en termes molt concrets i massa personals, potser sí que una certa raó la vam arribar a tenir, però en termes més genèrics i abstractes no. Tanmateix, el que més ens feia patir eren les possibles conseqüències de l’ensopegada… Ja ens vèiem tots a fora, expulsats pel dit acusador d’aquell personatge. Però no, la conversa continuà durant ben bé un parell d’hores, potser més i tot. Érem uns autèntics cadells: jo em sembla que acabava de fer els divuit anys.

Aquella conversa la tinc més o menys transcrita en un quadern de tapes vermelles tirant a ataronjades. El problema és saber on para aquest quadern, si és que encara para en algun lloc. Potser la cosa que més recordo, a part d’aquella pregunta fulminant, és l’al·lusió que va fer al llibre d’Eugenio Trias, La filosofia y su sombra. Ja en aquell moment em sorprengué que estigués tan al dia… De fet, es referí sobretot al seu caràcter abstrús, no sé si només d’aquell llibre en concret o bé de tota l’obra de Trias.

Bastants anys després, un dia, en començar a llegir les Notes del capvesprol, em trobo amb el següent paràgraf: «És molt més còmode i fàcil de creure que d’aprendre, que de conèixer. La constatació d’aquest fet ens podria portar a creure que les concepcions religioses són permanents, a qualsevol nivell». El prefaci d’aquest llibre està datat a la tardor de 1976. Podria molt bé ser, doncs, que aquella conversa hagués tingut lloc quan ell estava començant a escriure, o a arreplegar, les seves Notes del capvesprol.

Pla, en aquest mateix llibre, al·ludeix a «la permanent obsessió del sentit del ridícul» que tingueren Maragall, Alcover i Costa i Llobera. Diu més: «Si en una obra literària, i sobretot en una obra poètica, no és visible constantment el sentit del ridícul, la caiguda és evident i el fracàs indiscutible. Mantenir sempre aquest sentit és molt difícil. Potser és la pedra de toc, indefectible, sobretot en aquelles literatures que porten tant de pes de provincianisme i d’afirmacions que volen semblar genialitats i són infantilismes». Aplicat a la poesia això em sembla inqüestionable, però si parlem de la vida ja no m’ho sembla tant. És cert que en la majoria de moments del dia també cal tenir-lo afinat, aquest sentit: això ens estalvia trobar-nos en situacions de les quals voldríem fugir o fer-nos fonedissos, o bé senzillament posar-nos en evidència, en siguem conscients o no. Ara bé, en determinats moments, n’hem de saber prescindir totalment, d’aquest sentit: ens l’hem de jugar, fins i tot hem de ser capaços de fer-lo, el ridícul. Hem de saber obrir la boca, i dir una determinada cosa que sabem que ens deixarà en ridícul, o bé alçar-nos i posar-nos a ballar, encara que no en sapiguem gens o que no tinguem cap ganes de fer-ho amb qui ens ho proposa (cas de Kavala, del qual em penedeixo amargament).

Donada la meva tendència a exposar-me poc a fer el ridícul —barreja d’educació i caràcter—, ara valoro més la capacitat de saber fer-lo en determinats moments, d’arriscar-se a fer-lo —perquè no està dit que el feu, o que l’acabeu fent—, que no aquesta tendència a defugir-lo, a no exposar-se. Quan esteu en grup, tant si és per voluntat pròpia com no, algú s’ha d’arriscar. Altrament, l’avorriment és assegurat…

«Era tan anglès que no parlava mai igual» (Pla de Xammar).

«Els catalans som apassionats, però oblidem».

«Montaigne, al meu entendre, és un autor que hauria pogut encaixar amb aquest país, amb la manera de parlar que tenim i amb la manera d’ésser d’aquest poble. En el llenguatge que parlem, és molt difícil de presentar-hi coses desorbitades i esperpèntiques, és un parlar de bona gent, enraonada, compensada, modesta —amb els fatals arrauxaments. Montaigne és un autor d’aquest país, autèntic».

«És un escriptor que tracta de dir la veritat utilitzant la seva experiència i una lectura molt llarga. És un incomparable escrutador».

«Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu» (sembla que Pla hagués llegit Calvino, però resulta que les Lezioni americane van ser publicades quan Pla ja no hi era, i Calvino tampoc: fou el seu primer llibre pòstum. La coincidència entre el que diuen és total).

Dels vuit llibres principals de què consta l’obra poètica de Pere Quart, posat a suggerir-ne un per començar a descobrir-lo i engrescar-s’hi, jo triaria sense cap mena de dubte Vacances pagades. És un llibre que ell escriu pels volts dels seixanta anys, que publica el 1960 i amb el qual havia guanyat el Premi Ausiàs March un any abans a Gandia (explico aquestes coses perquè, abans molt més que ara, eren importants: que un autor com Pere Quart es presentés llavors a un premi de Gandia, i el guanyés, volia dir moltes coses). De tots els seus, aquest és el llibre que em sembla que manté un nivell més alt i constant, i, en conseqüència, té un major nombre de bons poemes…, que aquest hipotètic lector encuriosit haurà d’anar descobrint per compte propi.

Pel que fa a la poesia, vull dir a la lectura d’aquest gènere considerat difícil i abstrús, sempre he pensat que calia donar als lectors no especialitzats —que sortosament són majoria— unes mínimes orientacions a fi d’evitar aquella mena d’ensopegades que us poden acabar desanimant del tot i fent-vos creure que no esteu preparats per llegir poesia, que la poesia està feta per a uns altres. Hi ha una sèrie d’autors i, més en concret, d’obres, que és bastant difícil que puguin deixar indiferents un lector, algú que ja ha descobert el plaer i la necessitat de llegir, però no de llegir poesia (d’aquests en conec bastants). En aquest sentit potser no estaria de més fer una antologia de poemes molt triats (tant de la pròpia tradició com d’altres), poemes dels quals un pot arribar a tenir gairebé la plena certesa que no deixaran indiferent el lector. Aquest, només que s’enganxi a uns quants poemes, que hi sigui receptiu, que hi hagi connectat i se’ls senti seus, com si li estiguessin adreçats, no crec pas que d’ara endavant pugui continuar tenint les mateixes idees o prejudicis sobre aquest gènere tan ignorat, si no menyspreat. D’acord, hi ha molt poeta que no diu res, molt poeta tou, molt poeta pretensiós, molt poeta sentimental, però els que no són res de tot això quina gran companyia no ens poden arribar a fer!

«La seva felicitat és obra seva, cultivada com el petitíssim test d’alfàbrega que hi ha a la finestra de casa seva, amb paciència i amb l’amarga experiència de l’harmonia» (Durrell).

«Una infantesa trista és una mala preparació per a la felicitat inesperada».

«—Vostè és anglès. Els anglesos mai no veuen les coses abans que passin. Són molt lents».

«Els poemes, com les aquarel·les, s’han de deixar assecar correctament abans de modificar-los: sis mesos o sis hores, segons les pintures que s’utilitzin».

Avui (13.VIII.98), visita a la Bateria de Llucalari amb en Ponç Pons. Si fins ara ens entreteníem amb els blocaus esparsos al llarg de tota la costa de l’illa, avui hem fet festa grossa visitant aquesta immensa bateria militar situada sobre els penya-segats de Llucalari. Fins fa més o menys un any encara estava en funcionament. Hem recorregut bon nombre de les seves trinxeres; hem entrat a gairebé totes les torres de guaita, unitats de telemetria, túnels, vivendes, lavabos, menjadors, cuines, vestidors, fins i tot ens hem passejat pel camp de futbol que hi tenien, uns jardins ombrejats on potser hi feien qualque déjeuner sur l’herbe… Tota una petita ciutat mig subterrània preparada, doncs, tant per a la guerra com per a la pau. Encara queden un parell de canons dels anomenats del trenta-vuit, pintats amb el característic joc de taques verdosenques i marrons: un estil que a aquestes altures podríem qualificar de «pop» autèntic. De fet, un es queda parat davant de tanta suposada inutilitat: ara que veieu la bateria en ple abandó, res no us fa pensar que tot aquest cúmul d’instal·lacions i emplaçaments pogués servir per a res més que per a un joc o un simulacre. Llucalari sembla un excel·lent exercici de retòrica militar fet amb tota seriositat. Les vistes sobre el mar, però, produeixen autèntic vertigen. A banda i banda del poblat hi ha dues calanques on els soldats anaven a banyar-s’hi: la de Llucalari i la de Sant Llorenç. Com més temps passi, tot plegat més agafarà un aire dolçament fantasmagòric… De tant en tant, un xoriguer feia cercles damunt nostre, suposo que estranyat per la presència d’aquests dos individus en territori comanche.

Normalment, el carrer on passem l’estiu és poc transitat. De dia perquè tothom és a mar; de nit perquè no porta enlloc, ni hi ha cap bar o restaurant. Però avui, ara que és més de mitjanit, no sé què passa que a tothom li ha entrat la dèria de passejar-hi. Deu fer molta calor: no passa un bri d’aire, la mar jeu del tot amansida. I de sobte em sento, jo que estic a dins de casa, al saló que dóna a la terrassa i al carrer, tremendament observat i fins i tot comentat. Davant de tantes mirades escrutadores i enraonies més o menys afortunades, decideixo sortir a fer un volt, com tothom, i veure quin efecte dec fer. Vull dir quin efecte deu fer algú que llegeix o escriu en plenes vacances…

L’«Oda a Barcelona» de Pere Quart, publicada el 1936, hauria de ser un text de lectura prescriptiva: és un enorme poema que hauria de ser après de memòria —i comentat— a una certa edat primerenca, a partir dels catorze o quinze anys. Davant d’una guerra tan incivil com aquella no tots els poetes van ser capaços de reaccionar no sols com a ciutadans sinó tampoc com a poetes. El poema de Pere Quart dóna la mesura de les seves possibilitats. Acaba així:

Aquest n’és només l’últim passatge: quan hi arribeu, després d’haver llegit tot el poema, es fa un espès silenci, «aquest tebi silenci de la vida / que s’assembla al silenci de la mort» (com va dir Manent en el seu millor poema). Si a l’«Oda a Barcelona» hi afegiu després les «Corrandes d’exili» del seu següent llibre, Saló de Tardor, tindreu un autèntic documental del que van ser aquells temps per a molta gent del país.

Sovint, en les nostres passejades per l’illa, topem amb restes de l’antic Camí de Cavalls que la circumdava totalment: marques o fites emblanquinades que l’autoritat militar feia posar als pagesos, portells entre mitgeres sovint paredats, i fragments del camí pròpiament dit que es confonen amb altres camins… Segons que ens informa Joan C. de Nicolás Mascaró al seu llibre sobre El Camí de Cavalls de Menorca publicat el 1991, hi ha prou acord a l’hora d’interpretar la utilitat d’aquest camí: «un camí militar per a l’observació de la costa, per al servei de les bateries i de les talaies, i per a l’agrupament de les tropes en cas d’un desembarcament de forces enemigues». Tant si us passegeu per la costa nord com per la del sud és fàcil trobar-se amb el que podríem dir-ne els seus derelictes, ja que el Camí de Cavalls és, en gran part, un camí naufragat, debolit i esborrat. Ara sembla que s’està intentant recuperar, però, com sol passar, potser sigui un pèl tard… Esperem que no, perquè la idea, del tot utòpica, de poder tornar a recórrer, si no amb cavall a peu, tot el perímetre de l’illa és francament engrescadora (aquest estiu, el Camí de Cavalls l’hem trobat prop de la basílica paleocristiana d’El Cap des Port de Fornells, entre Son Ermità i cala Calderé i Son Jordi, al barranc de Binigaus i entre la platja del mateix nom i Sant Tomàs, etc.). Segons l’autor del llibre esmentat sembla ser que la primera referència parcialment justificada a aquest cinyell de l’illa és de l’últim quart del segle XVII, però que els qui realment el consolidaren en les seves múltiples funcions foren els francesos durant el seu breu període de dominació de l’illa (1756-1763). Tant podria ser, doncs, que l’haguessin construït ells com que n’haguessin reconstruït un de vell. Sigui com sigui, la idea de circumval·lar l’illa ens mostra, un cop més, la necessitat imperiosa de defensar-la, la cobejança de què ha estat objecte durant molts segles.

Viure en una illa petita, i estratègica pel que fa a la seva situació, us ha de donar una consciència de territori, del que és el vostre territori, molt superior a la normal. Els talaiots, les torres de guaita o de defensa, el Camí de Cavalls, els blocaus, les bateries, tot aquest cúmul de vies i construccions de defensa construïdes al llarg del temps, mostren els diferents ulls de què s’ha valgut l’illa per defensar-se. Una illa, doncs, és una munió de mirades a l’exterior, i l’illenc un especulador, és a dir, un talaier, algú que per anar d’una talaia a una altra («specula», en llatí) ho fa pel camí més apte: de primer a peu, després a cavall, més endavant en cotxe, aviat sense moure’s de casa.

Viure en una illa deu generar dos tipus humans ben contrastats: aquell que confon l’illa amb el món i que viu reclòs en el seu territori, cada cop més desinteressat i allunyat de tot, i aquell que la converteix en una immillorable talaia des d’on esguardar, amb distància però amb perspectiva, la resta del món. Una illa pot generar un doble moviment simultani centrípet i centrífug, pel qual tant us podeu interessar vivament per l’interior com per l’exterior: diguem que l’un és inviable sense l’altre. Però cal una constitució moral forta i fibrosa per resistir aquest doble embat de curiositat. No tothom hi està capacitat: predominen els desentesos, els estabornits davant de tanta sol·licitació, els nàufrags de terra endins, aquells a qui la insularitat pesa i ha acabat guanyant la partida…

Pla, a les Notes del capvesprol, l’últim dels seus dietaris o quaderns de notes, passa revista a tot allò que ha despertat en ell un interès sostingut al llarg de la seva vida, i així aneu d’una cosa a l’altra sense solució de continuïtat, com enduts per una onada o una ventada que us anés traslladant d’un lloc a un altre, aparentment sense altre rumb o guiatge que el d’una memòria inconstant i capriciosa (entre altres coses perquè, com ell mateix diu, «la cosa més vital de la vida és l’oblit»). Al final, però, resulta que tot el que hi havia d’aparèixer més o menys hi apareix, i que, per tant, fins i tot en aquest gènere del fragment hi és possible una música, una forma, uns motius recurrents i cíclics, unes tornades meravelloses, unes notes de baix sostingudes, fins i tot alguna coloratura imprevista i sensacional, com les que trobàvem en els seus primers llibres.

Avui parla de Cadaqués i del paisatge del Cap de Creus, del paper determinant que hi juga la pissarra, l’escenografia de les pissarres: «A la costa de Cadaqués, sobretot des de la badia del mateix nom cap al nord, hi ha un filó, una bancada de pissarres, que és el que dóna el caràcter extraordinari, fantàstic, que aquest país té». De sobte, després d’una típica digressió pseudolírica sobre la coloració i utilitat de la pissarra, es posa a parlar de pintura: «el nombre ingent d’artistes que han dibuixat o pintat aquesta població han deixat la pissarra de banda i s’han dedicat, sobretot, a reproduir l’obra humana que forma la població…», i d’aquí salta a un dels judicis més afinats que mai he llegit sobre l’obra del pintor empordanès: «Només conec un pintor que s’hi ha encarat plenament i sistemàticament: Salvador Dalí. La pissarra pot crear formes fantàstiques, prodigioses i reals fantasmagories, autèntiques demències. El que Dalí ha absorbit de Port-Lligat i en general de la península de Cap de Creus és fabulós. La seva aproximació al surrealisme prové d’aquest paisatge. La categoria internacional de Dalí, la hi ha donada, en gran part, aquesta bancada de pissarra. […] L’origen d’aquesta cotització es troba en l’estranyesa de la seva pintura, al pathos de la bancada de pissarra que hi ha en aquest país».

Per cert, tot i la terrible decadència de la seva obra, que bo que és el retrat que Dalí va fer de Pla l’any 1979 i que ha estat reproduït a la coberta del seu llibre de poemes (!), Versos del retour d’âge.

La lectura del llibre que Robert Graves va dedicar a Mallorca, Mallorca observada, de tant en tant em subleva: com pot ser que després de viure-hi tants anys no s’assabentés, o es volgués assabentar, que el mallorquí no era «una variant del francès provençal», o bé «una llengua tan antiga com l’anglès i més pura que el català i el provençal, els seus parents més pròxims»? Consideracions lingüístiques a banda, no és un llibre gaire engrescador. Sembla més aviat una obra d’encàrrec feta per un professional amb ofici però amb poques ganes, amb poca capacitat d’apassionar-se, de ser realment agraït amb l’illa on segons que ens diu va ser-hi tan feliç. Un té la impressió que hi va anar a treballar —a fer feina— en el que per a ell eren unes condicions òptimes, tant des del punt de vista de la tranquil·litat com de l’economia personal («em van assegurar», diu, «que allí podria viure-hi amb una quarta part del que necessitava a Anglaterra»). En un dels passatges més reveladors del llibre, comenta: «En els pobles hi regna una perfecta tranquil·litat; o buidor, si ho preferiu així. El camp mallorquí és un lloc poc recomanable per anar-hi en busca d’inspiració; però resulta ideal per a aquelles persones les ments de les quals ja estan plenes d’idees que necessiten anotar en una quietud absoluta: poetes, matemàtics, músics, escultors i gent d’aquesta mena». No hi ha dubte que ell hi féu molta feina, a l’illa… Ara bé, no és aquest el llibre de Robert Graves que jo esperava sobre el seu Paradís particular. Aquestes memòries illenques, va arribar a escriure-les? O més aviat fou algú que no s’interessà gaire per la gent d’aquella illa, on en canvi hi trobà unes condicions òptimes de treball? De tot el que explica se’n dedueix respecte i un agraïment més formal que altra cosa, però no pas passió ni dependència, vull dir una mena o altra de manifestació illòmana. Per això no fou víctima de la mala sort que diu Gideó que assetja els illòmans quan han descobert l’illa que omple els desitjos del seu cor…

La millor de les raons per les quals diu Graves que té molt pocs amics íntims espanyols: «… l’aparent falta d’intimitat intel·lectual entre marits i dones». Això, en aquells temps, anys cinquanta (el llibre va ser escrit el 1953), devia ser així en la majoria de casos, i no està dit que encara ara no continuï passant molt sovint… Aquí, en una fugaç reflexió com aquesta, dita sense cap èmfasi com de passada, hi retrobo la qualitat moral i humana de la literatura personal escrita pels anglesos. Però en no gaires llocs més. Potser estava massa enfeinat en els seus projectes llibrescos per connectar una mica més amb el país que l’acollia.

Quan em llevo al matí tinc dues opcions: sortir per la porta de davant i veure el mar —un mar que pràcticament mai no deixa de sentir-se ni de flairar-se—, o fer-ho per la de darrere i veure la Torre, la del Moro, la de Fornells, la de Sa Punta, la de Tirant o la de S’enderrossall des Guix, que tot és el mateix. Aquesta torre de defensa costanera es pot dir que presideix i tutela el poble de Fornells. Està situada al seu capdamunt, sobre una turonada, a un dels extrems de la bocana de la badia i és, normalment, el primer que es veu del poble quan l’albireu des de lluny: per exemple, quan veniu de Maó per la carretera antiga… Pel meu gust és una de les més estilitzades que podeu trobar a l’illa, i alhora també una de les més rotundes. Però no m’hi penso pas fer fort, en això: els del port d’Addaia deuen estar convençuts del mateix pel que fa a la seva Torre. Sigui com sigui, a mi m’agrada i fins i tot podria arribar a argumentar les meves impressions: a diferència de les altres, més monolítiques i estàtiques, sense a penes cap diferència entre la base i el parapet, aquesta presenta un perímetre molt més ampli i progressivament sotmès a una lleugera incurvació ascendent en forma de mitja lluna que culmina de manera prou espectacular en un parapet cilíndric i voladís, diferenciat del cos de la torre per unes motllures corbes. No sé si me n’he sortit gaire, a l’hora de descriure-la: vista de lluny, la seva silueta fa l’efecte d’un doble parèntesi invertit. Potser així quedi més clar: millor un realisme sintètic que un d’analític. Li deien, i encara li diuen, la Torre del Moro. Tothom creu que és molt antiga: el cert és que en fa tot l’efecte. Ara bé, en realitat no és sinó una de les onze torres costaneres de defensa construïdes durant la darrera dominació anglesa de Menorca (1798-1802), sota la direcció tècnica del capità d’enginyers Robert d’Arcy (també sobre aquesta qüestió hi ha una excel·lent monografia bàsica de Joan C. de Nicolás Mascaró, Talaies i torres de defensa costanera, publicada a Maó el 1994). Ningú no diria que dins aquesta carapaça pètria s’hi troben tres nivells: una planta baixa dividida per envans en diferents magatzems per a la pólvora, les municions i els queviures, a més d’una cisterna subterrània; una planta intermèdia en la qual hi havia la cambra per a l’allotjament de la guarnició, la cuina i la porta d’entrada des de l’exterior a la qual s’accedia gràcies a una escala de fusta; i, per últim, una tercera planta que era la plataforma artillera, sovint agençada amb un pivot central damunt del qual podia girar un canó. De totes elles, vull dir de les onze que encara queden a l’illa, n’hi ha referències històriques, literàries i gràfiques que són ben interessants de consultar, sobretot si podeu anar a la British Library de Londres, que és on majoritàriament es conserven.

Ja que abans hem al·ludit a la Torre d’Addaia, també anomenada de Cala Molí o de Macaret, potser val la pena saber que aquesta torre, construïda per l’enginyer C. W. Pasley, serví de model a les Martello Towers que es construïren el 1804 a la badia de Dublín i a les costes del Canal d’Anglaterra. No són llegendes, no: s’hi han referit tant historiadors nostrats com forasters en diverses ocasions.

Quan em llevo solc saludar la Torre del Moro —és potser el nom que prefereixo, el més autèntic baldament sigui el més inexacte— i després faig una primera sucada al Clot de les Dones, un petit moll que tinc a tocar de casa i on a aquestes hores, evidentment, no hi ha ningú. Aquestes torres diuen que ja no serveixen per a res: d’acord, però jo em sento emparat per la seva mola còncava i sovint vaig a visitar-la.

Converses de capvespre a S’Ullastrar, sota un immens llorer l’escorça del qual sembla una pota d’elefant revell. Si un no aixequés la vista tindria la sensació d’estar en companyia d’un d’aquests animalassos, cansats, mansois, atordits per la calor i més encara pel propi pes… Feixuc com em noto jo també de sol —aquest matí hem estat pescant al volantí durant quatre hores llargues—, acabo convencent-me’n i de tant en tant li toco, amb un cert respecte, la pota, la immensa pota arrugada i embotornada. Amb en Salvador Clotas encetem una conversa inesperada sobre poesia, més ben dit, sobre tres poetes dels quals vam tenir la sort de ser amics: Joan Vinyoli, Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater (jo ho vaig poder ser dels dos primers, però no pas d’en Ferrater). Primer parlem d’en Vinyoli: ells s’havien conegut a l’editorial Labor; jo el vaig tractar més endavant, quan ja feia uns quants anys que s’havia jubilat. Coincidim plenament en la persona, no tant en el poeta. En Joan era algú que despertava de seguida una gran simpatia; la despertava, entre altres coses, perquè la necessitava. Necessitava companyia i reconeixement. S’havia anat allunyant dels de la seva generació —cosa que passa tot sovint: les amistats es van espaiant, de vegades fins a gairebé desaparèixer, com si s’hagués esgotat el seu buf, la seva empenta— i encara no havia connectat de ple amb els més joves. El reconeixement li vindria més tard, durant els últims quatre o cinc anys de la seva vida; un reconeixement més per part dels lectors joves que no pas dels cercles diguem-ne oficials, institucionals o públics. Val a dir que ell necessitava totes dues coses. Potser s’havia sentit molt sol després de la jubilació, i com desconnectat de la gent (dels lectors, s’entén). El fet és que s’aferrava a l’amistat dels més joves amb una gran intensitat, i això el feia tremendament atractiu. Molt més que tot això: vèieu en ell l’autèntic poeta, el Poeta en majúscula, nàufrag de si mateix, ple encara de vitalitat —una vitalitat desesperada, d’animal acorralat per la vida i els anys— i de força, i sobretot d’una grandíssima fe en la poesia, en la seva més que en cap altra. Alhora, sota aquesta escorça i consistència coriàcia, sota aquesta energia de resistent, hi detectàveu de seguida una constitució fràgil, una vulnerabilitat probablement superior no sols a la que a priori hauríeu imaginat sinó a la que per edat potser li pertocava, i tot això us el feia molt proper: el més proper dels poetes de la seva generació.

En Clotas, pel que veig, valora més el primer Vinyoli que el segon. El Vinyoli de Les hores retrobades i El Callat. El Vinyoli autor d’«El gall», que es posa a recitar sense cap problema…

Que pocs lectors trobeu ja que sàpiguen de memòria alguns poemes! Aquest petit detall serviria, en cas que els trobéssiu, per dividir els lectors en dues categories: la dels qui han memoritzat poemes i la dels qui no ho han fet. Per força hi ha d’haver una gran diferència entre uns i altres: no es transporten impunement uns quants poemes en la memòria… Aquesta càrrega ha d’afectar la vostra percepció de les coses, l’ha de condicionar en el sentit més positiu. La companyia de poesia és de les més bones que es poden tenir (tant Primo Levi com Jorge Semprún, per exemple, ho demostren en els seus llibres sobre Auschwitz i Buchenvald: la sorprenent utilitat moral i física que en els moments de més abjecció i decaïment poden arribar a tenir certs poemes memoritzats). Jo, en canvi, tornant a Vinyoli, valoro bastant més la seva segona etapa: la que es gesta a Realitats i esclata a Tot és ara i res, a parer meu potser el seu millor llibre i un dels millors llibres de la nostra poesia d’aquest segle. Penso en poemes com «Sunt lacrimae rerum»:

O bé el que dona títol al llibre:

Per a mi aquest és el Vinyoli més personal, més potent, més alliberat d’una sèrie de mestratges que potser l’encotillaven una mica i li impedien de ser ell mateix, de parlar realment en primera persona, de fer poesia a partir de la seva pròpia vida, els seus conflictes, tensions i erosions. Pel meu gust, a partir de Realitats qualla una de les veus poètiques més intenses i personals d’aquesta petita edat d’or que és la poesia catalana del segle XX. Clotas, en canvi, creu que aquest és un llibre forçat, que en Vinyoli fa per veure si aconsegueix d’agradar i connectar amb els lectors, un llibre poc travat. No dic que no tingui una mica de raó, de raó històrica —ell el tractà sobretot durant aquella època—, però vista sense aquests condicionaments, és a dir, llegida només en els seus resultats finals, la poesia que en Vinyoli escriu a partir d’aquest llibre, a mi em sembla immensa, d’una energia com només la tenen els més grans poetes. I per a mi l’explicació és ben senzilla: fins llavors la veu que parlava en els seus poemes era una veu impostada, massa empeltada d’altres veus (Riba, Hölderlin, un cert Rilke…), mentre que a Tot és ara i res és ja del tot i només ell qui parla en els seus poemes; fins llavors, també, els seus poemes eren majoritàriament simbolistes, vull dir que tenien una relació indirecta amb la vida, esbiaixada (per entendre’ns: no deien el que estaven dient, sinó una altra cosa que havíeu d’interpretar mitjançant un salt metafòric), mentre que a partir de llavors tenen una relació del tot directa amb la vida, ja que és a partir d’ella que són escrits: no són fruit d’una concepció poètica a priori de la realitat, sinó de la realitat mateixa, i en tot cas resulten poètics a posteriori. Potser sí, com diu en Clotas i ha estat dit per més persones, que darrere de Realitats hi ha la influència de Ferrater, però el que després n’acaba sortint té ben poc a veure amb ell. Com passa tantes vegades, hi ha algú que us ajuda a trobar el camí, i per això mateix li heu d’estar molt agraïts, però és el vostre camí que us ha ajudat a trobar, no el seu o el de ningú més.

«Sens dubte, tot i que vaig ser molt amic dels tres, de qui més vaig ser-ho va ser d’en Ferrater. Ell vivia al pis de la seva mare, al carrer Benet Mateu, a prop de la plaça Artós, i jo llavors estava intern al col·legi major Sant Joan Bosco que hi havia allà mateix», diu en Clotas.

«Això feia que moltes nits coincidíssim al bar Carioca. Durant bastants anys ens vam veure gairebé cada nit. En Gabriel no sols tenia una gran intel·ligència sinó que a més era un gran pedagog, tenia necessitat de ser-ho. Recordo, per exemple, una nit en què, tot parlant d’Apollinaire davant d’un grup de persones l’única de les quals realment lectora de poesia i aficionada a la literatura era jo, va improvisar una traducció i una interpretació simultània de “La Chanson du Mal Aimé” que ens va deixar a tots bocabadats. Fins i tot aquelles persones que no havien llegit mai cap poema llevat d’algun de Maragall o de Campoamor van quedar literalment fascinades. Recordo que un d’ells, de tan entusiasmat com estava, deia: això ho hem de ciclostilar, això ho hauríem de ciclostilar… Ell, dels poetes catalans, respectava molt en Carner, però potser a qui més admirava era en Foix. Jo no vaig arribar a conèixer-lo, però recordo en Ferrater tornant de veure en Foix absolutament meravellat, i posant-se a comentar —sempre aquesta afició per la pedagogia— algun dels seus poemes. “Fixa’t, fixa’t en el que diu”, em deia, “en aquest poema, en aquest sonet o en aquesta ‘irreal omega’: no és que ell sigui especialment intel·ligent ni llegit, de fet no entenc com s’ho fa, però els seus poemes són increïblement bons”.

»No l’he tornat a llegir més, però, en Ferrater. Ara no sé quina impressió em causaria, però en aquell moment la seva irrupció en el món de la poesia catalana va ser molt sonada. De fet, era el primer poeta que sonava diferent. Acostumats com estàvem a una determinada sonoritat —la d’en Carner, en Riba, l’Espriu—, una sonoritat diguem-ne solemniosa, emfàtica, de gran literatura, la poesia d’en Gabriel més aviat grinyolava, era aspra, sonava molt diferent. Tot i que ell havia llegit molt els anglesos, a mi la seva poesia em fa l’efecte de ser bastant germànica. Diguem que els seus poemes estan tallats d’una manera germànica: són molt estructurats, escairats, granítics. Des d’aquest punt de vista, els d’en Jaime els veig més dintre la tradició anglosaxona: la seva polimetria, la seva experimentació i recuperació de formes velles, la seva mal·leabilitat… No faig judicis de valor, simplement constato. Ara, per a mi, la irrupció d’en Gabriel va ser molt més “bouleversante”, que diuen els francesos, respecte a la tradició catalana, que la d’en Jaime respecte a la castellana…».

«Probablement sigui així», dic. «De fet, abans d’en Gil de Biedma ja hi havia hagut algú que s’hi havia assemblat: en Cernuda. El to i la dicció de la poesia anglesa ja havien estat incorporats a la tradició castellana per ell, arran dels seus anys d’exili a Anglaterra. Ara bé, del que no hi ha dubte és que tots dos revolucionen la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX com potser no ho ha fet ningú més: l’un ho fa en castellà, l’altre en català, però la conxorxa l’havien tramada plegats, això és el que em fa més gràcia».

«Però jo les veig molt diferents, la poesia d’en Jaime i la d’en Gabriel. Com et deia, per a mi un és un poeta anglès i l’altre germànic».

«Sí, probablement són bastant diferents», li responc, «però comparteixen una cosa que els acosta molt: són poetes intel·ligents, vull dir que en la seva poesia la intel·ligència hi és un tret dominant. La llegiu, i una de les primeres impressions que en traieu és la de trobar-vos davant d’una poesia intel·ligent. Això passa poques vegades en poesia, com també en pintura. Vull dir que en el cas de certs poetes o pintors bons, fins i tot molt bons, pot no jugar-hi un paper tan predominant i vistós la intel·ligència. Auden seria un altre cas de poeta en qui la intel·ligència és un valor decisiu. Ara, tornant al que deies, potser sí que en l’aspecte formal en Ferrater sigui en certa manera germànic, però en altres el veig plenament inserit en la tradició anglosaxona. En Valverde sempre deia que en Gabriel era un poeta anglès que escrivia en català. La seva manera de situar-se davant del poema, la utilització de la veu, la distància adoptada, la ironia, el to narratiu de molts dels seus poemes, el caràcter abstracte i mental d’altres, em fan pensar sobretot en certs poetes anglesos i nord-americans, com per exemple Auden o Lowell. Per a mi en Ferrater és molt audenià, sobretot pel que fa al to de bastants dels seus poemes.

»Sigui com sigui, m’adono que em resulta molt difícil per no dir impossible, comparar aquests dos poetes. Els tinc, els tenim massa ficats a dins, i a sobre els vam conèixer, jo només un, però tu els dos. Ha de passar més temps encara perquè en puguem fer una valoració equitativa i comparada. De fet, potser no la podrem arribar a fer mai, nosaltres, aquesta valoració. Només els de generacions més joves, no sols gent que no els hagi conegut sinó gent que no pertanyessin al seu temps, que no n’haguessin “patit” en directe la seva influència, podran acostar-s’hi amb capacitat de distància real… Nosaltres els portem a la sang: ens han fet. Potser això és el que explica que no siguin forçosament poetes que rellegim amb freqüència: la seva lectura, en un moment determinat, va ser tan determinant, tan absorbent, que els dus a dins per sempre més…».

«Recordo en Gabriel», diu en Clotas, «comentant-me algun dels seus poemes: veus, em deia, aquest vers, o aquest sintagma, és un homenatge, una al·lusió, a tal o tal altre autor. La seva poesia era feta d’aquest tipus d’incrustacions, en contenia moltes, algunes de més o menys evidents, altres d’absolutament impossibles de detectar. Quan me les explicava ho feia d’una manera enjogassada. I, llavors, de tant en tant, com meravellat d’ell mateix, no podia evitar de fer alguna al·lusió a en Gil de Biedma… Això, deia enriolat davant alguna de les seves màximes perspicàcies, això en Jaime és incapaç de fer-ho. En aquests moments semblava que, per part d’en Ferrater, hi havia com una mena de competitivitat, fins i tot una certa gelosia».

«En canvi, a en Jaime, jo no li vaig notar mai cap mena de rivalitat poètica respecte a en Gabriel. Durant els anys que més el vaig veure, això sí, el tema de conversa més recurrent era en Ferrater, sempre amb una admiració enorme. Ara bé, llavors, a l’origen d’aquesta admiració, a més de la procedent de la seva intel·ligència i dels seus poemes, n’hi havia una altra que hi jugava un gran paper: la derivada del suïcidi. En Jaime, els últims anys, s’havia allunyat d’en Gabriel, les seves vides s’havien anat separant: l’un ocupava un alt càrrec executiu en una multinacional, mentre que l’altre continuava vivint sense voler “pagar impostos a la vida”, és a dir, com un jove impenitent… Això i moltes altres coses els havien anat separant. Cal no oblidar el progressiu grau de saturació alcohòlica d’en Ferrater. Però el fet és que, un cop li van comunicar la notícia del suïcidi, la seva visió d’en Gabriel va canviar radicalment. Llavors va recordar que ell sempre havia dit que als cinquanta anys es suïcidaria, i el que en un determinat moment va semblar-li un comportament irresponsable, de sobte se li havia transformat en coherència, i, de retruc, en admiració sense límits…».

Llavors va aparèixer algú que va dir-nos: «La fideuà ja és servida. Si no us afanyeu no us en quedarà». Ens havíem quedat xerrant sota aquell llorer d’escorça d’elefant, i no ens havíem adonat que, a un altre racó del jardí, tothom ja era a taula. Aquella conversa obsessivament monogràfica va esvair-se de cop sobte: havia estat com un d’aquells caps de fibló que de tant en tant s’abaten damunt l’illa…

«L’estil requereix que tot home de lletres tingui un caos d’escrits, carnets, adversaria, excepta, pugillares, comentaria, etc. Això són els dipòsits d’on surten les més belles obres dels gèneres literaris, com en altres temps sortien del caos el sol, la lluna i les estrelles» (d’una carta de l’abat Vogel al marquès Filippo Solari).

Visita a l’estudi del pintor Artigau a S’Ullastrar, als afores de Sant Lluís. Viu en una vella casa de pagès, d’aquelles que durant molt de temps han estat autàrquiques i tenen, per tant, de tot. Cases sàvies, que han anat fent-se amb el temps, creixent amb harmonia, mai no deixant de formar un tot. Un tot ple de racons, cambres i recambrons, que ara s’adequa també perfectament bé a les necessitats dels nostres dies. Així, allí on hi havia hagut un bouer, ara hi ha l’estudi d’un pintor lleugerament aïllat de la resta de la casa. Abans d’entrar, el pintor ens mostra, amb llum de ponent, una planta esponerosa que hi té al costat: una marialluïsa que tots toquem amb les mans per copsar-ne l’olor. El primer quadre que ens mostra és justament un retrat d’aquesta planta sobre un fons de paret seca: encara no està acabat del tot, però el té molt avançat. És un quadre que sembla destinat a copsar l’alè de la marialluïsa, el suau balanceig de tot el seu entramat de fulloles i branquillons: pintat amb devoció detallista, amb un considerable virtuosisme, amb amorosa paciència, és un quadre que converteix en categoria una planta més aviat anecdòtica d’entre les moltes que poblen el jardí del pintor. Així com altres pintors surten sovint per l’illa a la recerca dels seus motius (cas de Serra Llimona o bé de Miquel Vilà), i altres més aviat es queden —jo quasi diria es confinen— a casa i es concentren en tot un món tenebrós de natures mortes insondables (cas de Vives Campomar), hi hauria una tercera categoria de pintors illencs: la dels qui semblen destinats a transmetre’ns tota la felicitat del seu hortus conelusus, del seu jardí tancat, una mena de petit paradís que traspua joie de vivre pels quatre costats… (aquest, no cal dir-ho, és el cas d’Artigau, d’altra banda potser el pintor de tots ells que també regalima més felicitat personal, més capacitat d’adequació als plaers de la vida). Probablement encara podríem establir una quarta i darrera tipologia de pintor: la del qui, durant l’estiu, a penes agafa els pinzells (això ho dic perquè després, durant el sopar, vaig sentir dir a Serra de Rivera, que passa l’estiu a un barranc de Ciutadella envoltat també d’un gran jardí, que ell encara no s’hi havia posat, a pintar, i que l’altre dia, quan per fi es disposava a fer-ho i va obrir la capsa de les pintures, va sentir una olor de resina que va produir-li un gran fàstic: és com si entréssiu a una habitació on han estat fumant moltíssim, diu, i on aquella olor acre del tabac i de resclosit us tomba de mala manera…), no agafa els pinzells per pura impossibilitat de fer-ho, per necessitat de no fer-ho: no cal dir que és una opció tan respectable com les altres, i potser la més assenyada si tenim en compte el que de vegades hem retret a més d’un pintor: que pinten massa, que es repeteixen, que descansen i pensen poc.

«Encara que no estigui acabat», li dic, «el més difícil ja està fet: no crec que la marialluïsa s’hagi de retocar gaire». «No t’ho creguis, no, per a mi el més difícil és la superfície que fa de suport als considerats elements protagonistes del quadre. I aquí sí que ho tinc tot encara per fer. Sé com haig de procedir: haig de buscar una textura, un gruix, tot deixant unes quantes mentides escampades una mica pertot». Davant la meva sorpresa, em diu: «No la coneixies aquesta expressió? L’utilitzaven els pintors de paret per dir que una part de la seva feina no estava acabada, per negligència, descuit o barra: fulanet ha deixat unes quantes mentides en aquesta paret, deien, per exemple. Doncs bé, jo haig de barrejar fragments molt elaborats, molt insistits, amb unes quantes mentides, I això fer-ho unes quantes vegades fins que el terra del quadre agafi consistència i gruix. Veus, en canvi, aquest altre quadre? Aquest només està campit. Aquesta és una altra expressió de pintor de paret per designar una primera mà de pintura: aquesta paret només ha estat campida, deien… De fet, molts pintors d’ara no fan altra cosa que campir els seus quadres. Per a mi, en canvi, el quadre no ha fet més que començar».

Sempre que he coincidit amb Artigau he après coses: és un pintor que coneix molt bé el seu ofici, i que el coneix, a més, amb una gran naturalitat i amb un punt d’ironia (la que sovint aplica als seus quadres, alguns dels quals contenen citacions no gens pedants i totalment dessacralitzadores). Quan el coneixeu o el retrobeu sempre fa l’efecte de ser algú normal, vull dir algú no pas tocat per cap d’aquests vicis de demiúrgia creativa: s’interessa per vosaltres, pel temps que fa, pel que feu, podeu fins i tot encetar una conversa sobre vins (que és el que normalment fem nosaltres) i, quan tot això ja ha estat tocat, llavors, com qui res, com qui passava per allà, us mostra algunes de les coses que fa i es decideix de mica en mica a parlar com a pintor… Aleshores us adoneu sense cap mena de dubte que esteu davant d’algú que coneix molt bé el seu ofici i que disfruta parlant de pintura i pintors. Avui ho ha fet de Piero della Francesca, amb precisions molt detallades sobre alguns dels seus quadres, i després també de Boudin, que signava les seves obres tot posant a més el lloc on les havia pintat, l’hora i el vent que feia…

En Serra Llimona és un pintor de dia, de matí per ser més precisos (el pintor més de matí que conec: el que reflecteix la llum naixent, la del principi de totes les coses, i s’hi complau i lluita per aferrar el que sap de totes totes que és fugisser, però ho fa amb l’alegria del qui es creu sol al món i té tot el dia per endavant). L’Artigau, de migdia i havent dinat, quan tot reposa endormiscadament (en quants dels seus quadres no s’hi veu algú que es banya, que pren el sol o sobretot que s’adorm amb un llibre a les mans, bo i mostrant una felicitat completa…!). En Miquel Vilà és un pintor de tarda i sobretot de capvespres ennuvolats (quan la llum ponent s’esmuny entre els núvols i accentua dramàticament el contorn de les coses i el paisatge, com per retenir-los abans de ser engolits per la fosca). En Pepe Vives és un pintor de nit que fuig de la llum com un gat escaldat (pinta amb els finestrons pràcticament tancats del tot i és d’aquesta foscor, en la qual ben pocs serien capaços de pintar, que ell extreu els seus tons encanallats, tèrbols, oliosos, ensutjats, on de tant en tant hi esclata una potentíssima reminiscència de llum, una llum brunyida, que sembla venir de molt endins de les natures mortes que compon i pinta, un darrer pàlpit, un cant del cigne arrencat en última instància, quan ja res no semblava possible…).

La Torre de Fornells està ferida, tant, que s’han decidit a curar-la quan tot estava ja dat i beneït. Ara que s’hi poden gastar molts calés val la pena de fer-hi una intervenció. Anys enrere, aquesta hauria d’haver estat mínima: per això no interessava. Ara, amb tant de sèrum i embenat i tubs amb què intenten de mantenir-la viva, està pràcticament irreconeixible. Sort que amb els anys un agafa una certa disposició per veure les coses més com eren que com són… Amb tot, sóc moderadament optimista i crec que d’aquí a un temps tornarem a tenir una Torre amb plena salut.

La Torre, tant si gaudeix de salut com no, ha presidit la vida d’aquest poble on passem els estius. És ella la primera a veure qui entra a la gran badia de Fornells. És també ella l’última a acomiadar els qui se’n van. Però el poble no va pas néixer a l’ombra de la Torre, sinó d’un castell, el castell de Sant Antoni, del qual a penes es conserva res: unes poques galeries subterrànies i les restes d’un bastió. Fornells va néixer com un raval d’aquest castell fet construir pel rei Felip IV l’any 1625 amb la intenció de defensar la preuada badia. Aquest raval a poc a poc va anar convertint-se en el que al llarg de la seva història ha estat sobretot Fornells: un poble de pescadors. No he pogut veure enlloc cap gravat o planta del castell en qüestió, i per això resulta tan difícil d’imaginar-ne l’efecte: una mínima presència i fins i tot monumentalitat, si més no, devia tenir, i el poblet incipient, en aquells temps, encara devia fer la impressió de ser més pla i aixafat del que ho és avui. Imagineu aquell petitíssim Fornells ajagut als peus del seu castell, sense església (la construïren el 1800, l’església de Sant Antoni) ni cap altra edificació important, i acarat d’altra banda a la mola inhòspita i feréstega que tanca la badia. L’efecte havia de ser considerable, i, l’home, que petit no s’hi devia sentir, respecte al castell, la mola i el mar encrespat de l’hivern!

«Quan tothom es deia individualista, els sentiments eren més certs, les amistats més sòlides, l’entregent més agradable i positiu. Ara…» (Pla).

«Tots els poetes, inicialment, són dialectals; és el temps i els lectors i erudits que els col·loquen en situacions diríem superiors o inferiors».

«El tedi s’apodera del cos humà quan l’esperit és prodigiosament despert o quan l’esperit és inexistent».

«Les úniques coses que funcionen són les excepcions».

M’adono que darrere les citacions que faig sovint no poso de qui són. És volgut i té una explicació: no ho faig quan n’encavalco unes quantes de seguides, amb l’excepció de la primera, darrere la qual sí que hi consta l’autor. Com que les altres van seguides, i entre cometes, em sembla evident que el lector deduirà sense problema que pertanyen a l’autor citat al capdamunt. Ara bé, he tingut els meus dubtes a l’hora de procedir d’aquesta manera: de primer vaig optar per posar sempre el nom de l’autor entre parèntesis (només el cognom); després, trobant-ho redundant i feixuc, només hi posava, també entre parèntesis, la inicial del cognom; finalment vaig decidir fer el que finalment he fet: no posar-hi res, tenint en compte que en aquests casos sempre hi ha una primera citació en què figura el nom de l’autor. Si, a més, resulta que aquest autor és Pla, tan inconfusible i únic en la nostra magra literatura, llavors la redundància augmenta. Dit d’una altra manera: es veu d’una hora lluny que esteu citant Pla, que li esteu robant una frase…

Quan Pla, ja gran, escriu: «Ahir, 4 de maig de 1976, un amic meu, pagès de Torroella de Montgrí, em regalà dos quilos cent grams de pèsols del seu hort. Els vaig donar al meu germà, perquè la Lola […] els ofegués amb botifarra negra i un petit ram d’herbes. Avui, 5 de maig, els hem anat a menjar en l’agradable companyia de […] Després d’una sopa de verdura, hem menjat els pèsols. Inenarrablement magnífics: dolços com la mel, impressionants de naturalitat i de bon sentit, les sements de pèsols (antigues) d’aquest país, quelcom favorable a la vida. No es pot demanar més»; quan Pla, ja gran, escriu això, està dient el que realment sent o està fent literatura? Coses que em sorprenen: que després d’haver escrit tant sobre els pèsols encara hi torni, i, sobretot, que reaccioni d’aquesta manera a una edat prou avançada com per reaccionar amb tanta passió… Possibles respostes: Pla diu el que sent i alhora fa literatura (és a dir, sap d’antuvi com cal referir-se a uns pèsols bons perquè ja ho ha fet en moltes altres ocasions), en fa per pur vici (vull dir que és un grafòman i necessita escriure cada dia: per tant, ja li va bé parlar d’uns pèsols o del que sigui, millor d’uns pèsols perquè són més concrets). Però encara hi ha una altra cosa: reaccionar així és una de les maneres que té de sentir-se viu. Em sembla que Pla es va imposar —va ser capaç de fer-ho— reaccionar amb una mínima contundència davant l’existència de cada dia i el màxim nombre de moments seus. Això ho va aconseguir fins a gairebé el final de la seva vida. Aquesta capacitat de domini sobre la pròpia energia, més que no aquesta mateixa, està potser a l’origen de la magnitud de la nova obra: Pla ha estat un dels escriptors més convençuts del segle, un dels que més necessitava escriure per sentir-se viu.

Fins ara en valorava les seves cartes i la conversa tan amena i saborosa que gairebé sempre desplegava al seu entorn: de fet, m’havia fixat també en un detall tan curiós com ho era el fraseig oral, les subordinades tan matisades, tots els períodes sintàctics tan ben escandits, i la recerca constant de l’adjectiu o el substantiu precís… Això donava a la seva conversa un to, un ritme i un interès cada cop més desusats: teníeu tota la impressió de trobar-vos davant d’un ambaixador o cònsol dels d’abans, grans coneixedors de la realitat, plens a vessar d’anècdotes i coneixements històrics, i, a sobre, amb un entregent deliciós i capaç d’emmotllar-se en cada moment als altres, a les característiques de l’interlocutor. Algú que estava de tornada de moltes coses, però que no ho aparentava de manera ostensible, sinó com un pòsit inevitable de la vida, una pàtina que aquesta va deixant sobre els bronzes de més qualitat, i que de tant en tant, només així, traspua lleugerament a través d’un rictus als llavis, una mirada sorneguera o un adjectiu del tot maliciós. En fi, un gran seductor que no vol ser-ho, que ho es a pesar seu, que si es prodiga és per pura generositat, no pas per cap afany exhibicionista. Ja fa temps que el do de la conversa s’està perdent a marxes forçades, i, el que és pitjor, d’una manera irremeiable, però als vells ports del nostre mar encara és possible de trobar-hi espècimens molt notables, gent assaonada per la vida, pel mar, solitaris recalcitrants i entotsolats que si troben l’interlocutor adequat són un autèntic arsenal…, tots ells, sense saber-ho, representants d’espècies en vies d’extinció. El nostre amic n’és un. Fins ara, però, no li coneixíem cap vel·leïtat literària i cada cop que li ho demanàvem ho desmentia rotundament i canviava de tema amb gran destresa: semblava que no hi havia res més a dir sobre la qüestió, i tots quedàvem tan amples. Però avui, sota la pèrgola luxuriant del Marivent del port de Maó, a una resposta meva a una pregunta seva —quan tindràs la pròxima criatura?—, resposta irreflexiva de ping-pong, no va tenir cap inconvenient a dir-nos-ho: feia més de vint anys que escrivia, tant prosa com poesia, tenia un munt de papers escrits, però no acabava de veure’n la necessitat de publicar-los. Li agradava tant la literatura dels altres, li feia tanta mandra posar-se a remenar la pròpia obra per donar-li una mínima coherència…! Tot ho he anat escrivint a la babalà, sense ordre ni concert, per pur plaer i pura necessitat. Vull dir que quan m’hi he posat ho he fet sense pensar-m’hi gaire, tal com rajava, i això no em sembla seriós. De vegades rellegeixo algun fragment antic, i mai no n’estic plenament satisfet. Us passa a vosaltres alguna cosa semblant? He arribat a la conclusió que m’agrada escriure però no publicar. De moment, encara no. Potser més endavant… Escric com parlo, però amb la diferència que l’interlocutor de l’escrit és imaginari, més que imaginari, imaginat, és algú concret que no tinc al davant i al qual sento la necessitat d’explicar-li alguna cosa. De vegades sóc jo mateix, però prefereixo que sigui algú altre: no m’agrada xerrar amb mi mateix, no em sembla ni convenient ni gaire saludable. És la millor manera d’acabar esgarriant-vos. Aquí a l’illa en conec uns quants d’aquests, gent que ha acabat naufragant en un inacabable soliloqui… És el que menys voldria. Per això m’agrada tant la conversa, el diàleg viu i saborós, que us obliga, primer, a fer-vos entendre i, després, a ser amens, a no deixar empopar la conversa. La coneixeu aquesta cançó?:

M’adono que en començar aquest nou quadern no volia de cap manera tornar-lo a posar sota l’advocació d’una illa o d’una població a la qual ja m’havia referit a bastament. Per això, entre altres motius, vaig prescindir de la forma del dietari: m’evitava repetir uns mateixos ritmes i caure en un excés d’anècdota. Fins i tot vaig proposar-me de no fer gaires al·lusions als llocs concrets on em trobava, a fi de donar-li un caire més abstracte i més atemporal. Allò de què parlava, esporgat de localismes i precisions massa detallistes, podia ser absorbit pel lector amb més llibertat. La intenció, doncs, era fer un quadern de notes, de fragments més o menys inconnexos, que s’anessin ramificant al seu aire, però sense imposar-los cap pla premeditat ni cap objectiu específic més enllà del seu vagabundeig, de la seva pròpia deriva… Com sempre, lectures, converses, reflexions i records s’entortolligarien els uns amb els altres fins a formar un amàs d’apunts, com una mena d’estuari on anirien a parar, barrejades, totes aquelles coses que d’una manera o altra m’havien interessat. El fet és, però, que tot i les intencions inicials, m’adono que al final he tornat a sucumbir a un espai i un temps molt concrets: els mateixos de l’anterior quadern. Què hi farem! Potser és que em resulta impossible d’escriure res que no estigui arrelat a un lloc precís. Potser és que no m’arribo a sostreure a l’embruix de les illes… Aquest quadern, doncs, ve a ser com una continuació de l’anterior, com un seu eco. Al final s’ha imposat la necessitat d’intentar esbrinar alguna cosa més de l’illa, s’ha produït un cert embriagament —la necessitat d’anar d’un lloc a un altre, de resseguir-ne els seus camins, els fars, les torres de guaita o els blocaus, els barrancs—, diguem que ens ha guanyat altre cop la partida. Però per què passa, això? Per què no arribem a ser del tot lliures en una illa? Per què ens obliga a endinsar-nos en el seu coneixement, a deixar-nos arrossegar pels seus corrents, per la seva memòria?

Tot això ho estic escrivint des d’un blocaus que hi ha a prop de casa: el vaig descobrir un dia de gran calorada, m’hi vaig estar una estona a dins, a l’ombra, i vaig decidir que aquell podia ser un bon lloc per treballar. Fins ara no crec que m’hi hagi vist ningú: hi vaig d’hora, cap a les vuit, quan tothom encara dorm, i en torno a l’hora de dinar, quan la gent és a mar o la platja. De tant en tant rebo, això sí, alguna visita inesperada: alguna parella extraviada, algun curiós atret com jo per aquestes construccions… Quan em veuen queden ben parats, i algú fins i tot ha arribat a excusar-se: allò sembla que sigui ja casa meva. Si més no, s’ha convertit en el meu estudi. Pel finestró espitllerat porto un cert control de tots els velers, llaüts i iots que entren a la badia. Algun dia n’he arribat a prendre nota: el nom, la mena d’embarcació, l’hora d’entrada, la de sortida, la tripulació, etc. Ara, però, s’ha produït una estranya i sobtada calma: la que precedeix una tempesta, potser. La mar està totalment llisa, massa i tot, s’ha revestit d’un to argentat i brunyit, com espesseït, gairebé oliós. No veig passar cap barca. Fa estona que hi ha un silenci inquietant: ni les gavines xisclen. De sobte es posa a tronar i cau una bona gotellada, un xàfec de gota grossa que converteix el mar en una superfície estremida, eriçada, cada cop més atemorida per aquesta sessió inesperada d’acupuntura. Tinc un cert problema de visibilitat a l’hora d’escriure, però aquest corrent d’aire fresc que de sobte s’ha alçat és tan agradable…

Epístoles d’estiu: cada cop escassegen més, però durant l’estació inclement el seu nombre es redueix gairebé a zero. Amb tot, que bones no són les poques cartes que encara rebeu! Amb l’amic i poeta Jordi Gabarró mantenim una correspondència molt activa des de fa cosa de quatre anys: és un gran privilegi. Les seves cartes són igualment valorades durant els mesos de l’hivern que durant els de l’estiu: rebre-les, obrir-les i llegir-les és un dels màxims plaers que us pot esperar després d’una jornada laborable o d’un dia ociós d’estiu. Crec que en Gabarró deu ser un dels corresponsals més actius entre els pocs que queden: les seves cartes tenen a més el valor afegit d’haver estat escrites a alta nit, durant les petites, quan el silenci és complet i la concentració enorme, de vegades excessiva. En una escrita l’u d’agost d’enguany, diu: «Són les quatre de la matinada —l’alba no és massa lluny— i el nord cau sobre el silenci del poble i enardeix la negror convulsa del mar: el vent constant em fa més present la inevitable soledat. Escriure una carta en aquestes circumstàncies és com llençar al mar una ampolla que conté un missatge d’esperança. De fet, es pot ser nàufrag sense perdre peu a la platja més sòlida, a la terra eixuta […] Ja fa dues hores que la lluna ha fugit rere Pení, però el meu esperit —avui més aviat malenconiós— encara no s’ha refet dels dubtes i les tristeses a què els homes semblen condemnats. […] Repasso mentalment el dia: m’he llevat tard, descansat, he llegit tranquil·lament els diaris a la platja, he nedat, he fet una bona migdiada i he sopat magníficament en una taula parada davant del mar. Què cony més puc desitjar? De què em queixo? Doncs bé, tot i així, mentre la tramuntana fa música en el brancam dels eucaliptus de l’altre cantó del torrent, una correntia d’injustificable tristor inunda absurdament el meu esperit. Els homes som per naturalesa insignificants com ho demostra aquesta carta gairebé planyívola que de fet veig que no tinc cap dret a escriure. Que siguin les quatre de la matinada i la nit sigui fosca, no és raó suficient com per a caure en els plaers masoquistes de l’autocompassió. No facis cas, doncs, de tot el que et dic en l’arrencada còmicament tràgica d’aquesta carta. De fet, ni tan sols sé per quina raó t’he escrit […]».

Bé, aquest fragment de carta pot semblar ben insignificant, però jo en canvi li atorgo un gran valor: el de les coses justament inútils. Després d’un dia com el que descriu, asseure’s a escriure una carta com aquesta, tan aparentment desproveïda de motiu, té el màxim mèrit. Les converses més engrescadores, no sorgeixen també del no-res, d’una atonia sobtadament trencada, sense a penes justificació? Aquestes cartes són com converses, converses en què un va a fons, de vegades a fons d’allò que sembla no tenir-ne, de fons. Converses diguem-ne musicals en què en un context aparentment lleuger i intranscendent esclata de sobte un grop i sou presa d’un xuclador que se us endú de manera irremeiable. Davant d’aquestes envestides és millor no amagar el cap sota l’ala, o sota el coixí en aquest cas. És bo asseure’s a veure-les venir, i, si convé, intentar posar-ho per escrit: sovint, un cop acabada la carta, ha passat la tempesta. Són, si voleu, tempestes només d’estiu, sí, però la vida n’és plena i ens agafen sempre igual de desprevinguts… Acostumar-se a les seves irrupcions, no amagar el cap sota l’ala, sotmetre’s a una autoradiografia, tot això és el que a parer meu atorga tant de valor a aquestes cartes aparentment insignificants…

Abans d’anar a dormir passo un moment a saludar el pintor Serra Llimona: fa molta calor i intueixo que deu estar tan despert com jo. Me’l trobo assegut a la terrassa del seu estudi, a les fosques, fumant una cigarreta i contemplant —literalment— la volta del cel de l’illa… No sembla gaire sorprès d’aquesta visita de mitjanit i em convida a seure al seu costat: «Tot i que preveig les dificultats a l’hora d’agafar el son, m’agraden aquestes nits en què em perdo, en què tinc la creixent sensació d’estar naufragant en el cel, de caure-hi vertiginosament… És un plaer potser masoquista, però alhora em conforta: quedo com anorreat i reduït a no res, aixafat per l’alçada d’aquest cel que no sé si m’està xuclant o se m’està tirant al damunt, d’alguna manera em sento com alliberat, no sé exactament de què, però d’alguna cosa important». No li veig els ulls, només sento la seva veu greu i ronca que destil·la amb un cert titubeig, amb alguna petita interrupció, amb suaus batzegades, aquest considerable monòleg. Es fa un llarg silenci. S’aixeca per oferir-me una copa de ginet que té a mà. M’adono que no hi ha cap angoixa en el que em diu, que aquestes estones el fan feliç, que s’hi sent lliure i còmode. Li noto, de tant en tant, un cert tremolor a la mà dreta (abans de l’operació era l’altra que se li desballestava), però se’l veu relaxat. S’alça una mica de vent que ens envernissa lleugerament de fresca. Se sent llavors com grinyolen els pals dels velers, xiulen obencs i estais, i dringuen les drisses. A part d’això, el port fa estona que està ben adormit. No crec que siguem els únics a deixar passar el temps d’aquesta manera tan inútil: algú més trobaríem. Potser a Maó, al port, algú altre deu estar fumant un Antico Toscano assegut a la terrassa de casa seva… Recordo llavors la carta rebuda fa pocs dies i em trec el barret davant dels qui mantenen aquests diàlegs amb l’alta nit.

Abans de marxar m’ensenya un quadre pintat aquell mateix matí, un matí que no sembla, però, pertànyer al mateix dia que aquella nit: una visió del port en el precís moment que hi comencen a caure quatre gotes. «L’he pintat d’una sola tirada en només tres hores», em diu. És el millor que ha pintat en tot l’estiu. Té un traç segur, desimbolt, incisiu. Tot el quadre està inundat per una mateixa llum: la llum de pluja. A diferència d’altres, no és un quadre buscat pel pintor, ni compost per ell, sinó donat per la mateixa realitat: en això rau la seva contundència, la seva «necessitat», el fet que us convencí de seguida de la raó de la seva existència. El pintor se n’ha adonat, de l’ocasió que se li presentava —quantes vegades no esteu badant o justament fent feina, i això és el que us impedeix de fixar-vos en el que us «dóna» la realitat—, i ha actuat en conseqüència. Pot semblar, doncs, un quadre regalat, però és justament el contrari: el pinteu sota el dictat d’una força externa, i us la jugueu a tot o res. A penes teniu temps per rectificar, i això confereix a l’obra un caràcter diguem-ne d’urgència que li dóna una gran unitat: tot hi és igualment important, tant allò que sembla secundari com el que diríeu que és principal. Un quadre pintat de primera intenció, ple de vida, d’una vida que fuig, però, que l’heu d’atrapar mentre us és mostrada. Bé, si un no s’hi hagués de guanyar la vida, amb això de la pintura, em sembla que són aquests els quadres que hauria preferentment de buscar, és a dir, d’esperar. Quadres que contenen, com els millors poemes, una mena de revelació: quadres o poemes que reflecteixen o són la conseqüència de moments en què la realitat sembla revestir-se, carregar-se, quedar prenyada d’un escreix de sentit.

«L’ideal són els dies solitaris, sense pes» (Pla).

«Totes les coses que tenen vida són com les persones: hi ha coses que els agraden i altres gens».

«L’espiga es comença a decantar, com es pot decantar un sentiment».

Mort d’Andreu Vidal, quan encara no havia fet quaranta anys. L’han trobat mort a una casa del carrer Volta de la Mercè, a Palma. Es parla d’una aturada del cor (!). Fins i tot quan es moren, que poc que arribem a saber de les persones… Ara és fàcil dir d’ell que era un gran poeta: quants van creure-ho o adonar-se’n en vida seva? Per a mi fou gairebé sempre, o cada cop més, un enigma. Ens vam conèixer a Palma fa una vintena d’anys, quan tots dos acabàvem de publicar els nostres primers llibres. Durant aquells dies, compartits amb més gent —com un altre absent, aquest encara més prematur, l’Andreu Cloquell, i també l’Àngel Terron, i un pintor el nom del qual no recordo—, es produí una gran sintonia poètica: diguem que un mateix corrent ens unia o ens acostava. Jo havia anat a Palma justament per conèixer-los: l’amiga mallorquina comuna Bàrbara Jaume m’hi havia empès. Vam passar uns quants dies junts. Vam fins i tot fer una lectura en un bar, en una mena d’altell o primer pis que tenia. Una nit que ens adreçàvem a la terminal d’autobusos de l’aeroport amb l’Andreu Vidal i l’Àngel Terron, recordo que algú va dir: m’agrada la poesia d’en Gabriel Ferrater, però dubto molt que puguem escriure com ell, vull dir de la manera com ell ho fa. Pocs anys després, el temps s’encarregaria de demostrar el contrari, si més no per a alguns. Això és el que potser va començar d’allunyar-nos, de convertir-nos en uns estranys els uns per als altres: ells no entenien el meu canvi de direcció cap a una poesia més clara i reflexiva, més moral, i jo tampoc no entenia el seu encastellament, la seva insistència en un món d’imatges que cada cop em resultava més llunyà i incomprensible. Però això que potser fou cert en un primer moment, després es convertí, em sembla, sobretot en un prejudici, en una idea estereotipada de l’altre cada cop menys acordada amb la realitat. Vull dir que si ens haguéssim pres la molèstia de llegir-nos més a fons potser la distància s’hauria tornat a escurçar, en un sentit o altre. Els nostres gestos poden ser fatídics, i estan a l’origen de molts dels prejudicis que després arrosseguem o desvetllem: quants no n’hauré fet i produït jo mateix, alguns a consciència, d’altres sense voler-ho? Recordo una de les últimes vegades que el vaig veure: va ser a Palma, a l’auditori de Sa Nostra, el vespre de la presentació de l’últim llibre de Blai Bonet, Nova York. Quan marxàvem va dir-me: no entenc com t’agrada tant en Blai, a mi no m’interessa gens. Aquells mots, probablement honestos —també podien ser una provocació després del meu parlament tan entusiasta—, els vaig trobar del tot fora de lloc (cal no oblidar que en aquella presentació érem tretze persones, i que haguérem de posar-nos tots d’acord per fingir una xifra més alta al mateix Blai Bonet que no hi era). És evident que un fet com aquest m’allunyava encara més l’Andreu Vidal: potser el que perseguia era justament de provocar-me per veure si ens tornàvem a acostar. Els nostres gestos poden ser fatídics: quins o quants no me n’hauria retret ell mateix? I ho són perquè sovint tenen poc a veure amb la poesia que fem, però en canvi ens l’allunyen, ens allunyen qui la fa i de retruc el que fa.

Amb L’animal que no existeix, el seu últim llibre, va guanyar el premi Carles Riba (jo era un dels que va votar-lo). Recordo, durant el dinar del jurat, llegir-ne i comentar-ne diversos poemes: hi va haver força unanimitat. Però aquest llibre mai no em fou enviat per l’editorial que publica el premi en qüestió, i, per tant, mai no l’he rellegit ni tingut. També és cert que si l’hagués volgut tornar a llegir, n’hauria aconseguit un exemplar i ho hauria fet sense cap dificultat. No tenim cap obligació de llegir o rellegir ningú, però. En sentim la necessitat, o la curiositat, això és tot. En vida seva, aquesta necessitat no vaig sentir-la gaire, llevat d’aquells primers moments. Ara més. La mort dóna un sentit especial a una vida curta. Potser aquesta marginalitat del personatge, el seu «mauditisme», el caràcter visionari dels seus poemes, el seu suposat hermetisme o la seva suposada truculència, tot plegat ara adquireixi, a ulls meus —és a dir, a ulls d’algú que a penes va tractar-lo durant els seus últims deu anys de vida— un sentit, el seu ple sentit.

«És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Si la confusió prové del tema complicat, s’ha de veure sempre si el tema existeix realment o és una pura il·lusió de l’esperit, una pura bombolla de sabó. O sigui no res. Si la qüestió prové de l’estil, la cosa és més intencionada i maliciosa. Aquest tira per a geni. Potser ho és. Momentàniament és un pedant». Tot això que Pla no es va cansar mai de repetir, és aplicable tant a la prosa com a la poesia, per bé que sempre hi ha hagut i hi haurà qui pensi que la poesia és justament el reducte de l’inintel·ligible. Són posicions impossibles de conciliar: per això les guerres entre faccions poètiques solen ser tan virulentes i despietades. Ara bé, vistes de prop les coses, es comprèn que sigui així (un fet semblant passa en l’àmbit de la pintura, l’escultura i la música). Que allò que tant us agrada pugui resultar-vos del tot llunyà i excloent, us revolta. No pot ser que a mi que m’agrada tant una cosa —us dieu—, senti tanta indiferència davant una manifestació d’aquesta cosa… Em passa constantment en pintura i també en poesia: no és un problema de qualitat sinó de mena, de concepció, de punt de partida. Un artista pot ser més o menys bo, el que no pot passar és que no hi entreu de cap manera, que el que us diu no us interessi gens, i que fins i tot arribeu a sospitar que en realitat no està dient res… Els uns pensen això dels altres, dels il·luminats, visionaris, apocalíptics, ultramoderns, transgressors, hermètics, etc. Els altres titllen els uns d’evidents, reaccionaris, conservadors, antiquats, burgesos, venuts, acomodaticis i altres semblants bestieses. Per a mi el dubte és inexistent: només es pot fer una poesia interessant a partir d’emocions i reflexions mínimament reconeixibles. Tot el problema, com en la cuina, consisteix a saber triar la matèria primera: després el plat us sortirà més o menys reeixit però el punt de partida haurà estat correcte. Amb una bona matèria primera teniu molt de guanyat.

D’una carta de Gabriel Ferrater a J. V. Foix: «… fa temps que penso que la majoria dels poetes d’ara fan servir la metàfora enterament a contrapèl del seu bon ús: en lloc de prendre-la com un instrument per a la bona “definició” (en el sentit que els fotògrafs donen a aquest mot) de les coses, li demanen que els ajudi a desenfocar el món, a fer que tot s’assembli a tot i que res no sigui res. Fan combinacions de vents que cremen i flames que bufen, fins que arribem a dubtar que tinguin, ben complets, els cinc sentits naturals».

Una altra manera d’acarar-se amb tota aquesta qüestió dels recels i les incompatibilitats de caire artístic: passada la joventut, durant la qual ben poques persones són elles mateixes, d’una banda trobem aquells artistes que fan una obra d’una manera o altra vinculada a la vida (a l’acceptació dels seus plaers i desplaers, al convenciment que fora d’ella no hi ha res que valgui massa la pena, a un interès creixent per assaborir-la i entendre-la, en el benentès que al final sempre queden moltes més coses per entendre de les que heu arribat a entendre), i, de l’altra, aquells que s’hi posen de cul (que no l’accepten, que a dures penes hi sobreviuen, que són uns permanents insatisfets, que no li troben cap aspecte positiu fora dels que utilitzen per destruir-se, ràpidament o lenta, tant és). Tant els uns com els altres poden fer una obra admirable o no: el punt de partida no pressuposa cap garantia de res. Ara, el que ja és més difícil és que es produeixi un interès recíproc. De vegades pot donar-se el cas que ens interessem pel que està a l’extrem oposat de nosaltres mateixos, però aquesta mena d’atracció dura poc. És un problema de connexió, de sintonia. Hi ha els simpatitzants i partidaris de la vida (de la vida normal, s’entén, plena d’alts i baixos, de sabors agredolços i d’apassionants limitacions), i els desafectes (aquests poden arribar a uns graus de radicalització, i fins i tot de coherència, esfereïdors). Diguem que els uns, amb la vida i amb la realitat, estan servits; els altres, no és que no en tinguin ni per començar, sinó que no saben com posar-s’hi, no aconseguint de despertar-los cap mena de gana els diferents plats que la vida els pot anar servint (més aviat un fàstic indescriptible). Així les coses, no ens ha d’estranyar gens la indiferència o el rebuig que es produeix entre uns i altres.

Però el fenomen de les avantguardes ha aportat en el nostre segle una nova tipologia d’artista: la del qui, personalment confortat i conformat per la vida, quan agafa els pinzells o la ploma sent la necessitat de fer el «tremendo» i fins i tot de pretendre que s’ho creu. Aquests són els que a mi em generen un rebuig més gran i immediat. És la categoria dels farsants convençuts, dels transgressors o experimentadors de saló. Una de les primeres coses que s’ha de demanar a qui pretén tenir coses a dir o a fer és que sigui honest i mínimament coherent: no pot ser que la vida vagi per uns camins, i l’art per uns altres. Hi ha d’haver un mínim i un cert acord. Sense això el que un pugui fer estarà en fals, i tard o d’hora es veurà. Però potser no cal amoïnar-s’hi gaire: vist el desconcert general de gustos en què ens trobem i movem, sembla com si gairebé tothom acabés trobant el seu públic… És increïble però cert.

«Contra la pedanteria que té tanta gent, el millor que hi ha és la xafarderia normal» (tia Lluïsa). És a dir, la que serveix per no semblar una persona estranya o excepcional, la que et manté mínimament connectat amb el teu entorn i proveït d’una també mínima, però bàsica, capacitat de conversa.

L’hort del rector. Uns amics han obtingut permís per conrea-lo (el rector és gran i feia molt de temps que no se’n cuidava). Es troba darrere el cementiri, i al cap de pocs dies, sota un espès bolic d’esbarzers i roques esllavissades, hi han descobert un safareig amb un arc de mig punt: una meravella. Allí li devien rentar la roba —a part, doncs, dels dos o tres safareigs públics escampats pel poble— i potser també s’hi banyava de tard en tard. En parlo a aquells amb qui tinc més confiança i resulta que ningú no en sabia res, d’aquest altre safareig… Aviat corre la veu, i de mica en mica i com mig d’amagat, tothom passa un moment o altre a veure aquest element arquitectònic del poble que fins ara ningú no coneixia.

Llegim l’Avui, havent dinat, mig per atzar —a l’estiu miro amb més atenció les esqueles, suposo que per una entranya solidaritat amb els qui moren en aquest mes tan impietós i poc redossat— m’assabento de la mort de Carme Guasch, poeta molt notable. A les planes de cultura d’aquest o dels altres diaris no hi veig la més petita al·lusió: potser el seu problema és que era massa normal, com a persona i com a poeta. Els seus poemes no reflecteixen cap món excessivament peculiar, estrany o complicat, sinó aspectes diversos de la seva vida, vull dir d’una vida corrent, viscuda, però, amb una certa intensitat i consciència. Una vida que, un cop transformada en poemes, era fàcilment reconeixible i compartible per un lector normal (per a mi, un dels principals mèrits de qualsevol poeta). A diferència del que em passa amb altres poetes més coneguts, els seus poemes els recordo prou bé, sobretot els dels tres últims llibres, Amic i amat, Pràctica de vida i Interiors, que formaven una trilogia molt apreciable que potser algun dia convindria aplegar en un únic volum. Aquesta poesia tan acurada, saturada de tanta claredat i naturalitat (que no són dons sinó difícils assoliments), amb un to tan ben trobat (el d’una veu que s’adreça a una altra: un to gens impostat i darrere el qual sabeu perfectament quina mena de persona s’hi troba), no gaudeix de gaire prestigi entre els crítics (apressem-nos-ho a dir: entre els poquíssims crítics de poesia que queden), però en canvi és la que més interessa els lectors de poesia (pocs, també s’ha de dir, però de tant en tant es produeix una excepció, i Carme Guasch n’era una).

Interiors, el seu últim llibre —probablement el millor—, ha estat força llegit i comentat pels lectors, els quals normalment no solen equivocar-se. Conté, en efecte, uns quants poemes memorables, sobretot en un sentit literal: que es poden memoritzar gràcies a les seves particularitats formals, però també perquè en són del tot dignes. Majoritàriament són poemes sobre l’absència, l’absència de l’ésser estimat, la buidor que deixa en la nostra vida i en la nostra casa, on cada objecte sembla parlar-nos d’ell (des de la porta d’entrada al nostre anell, passant pels miralls, un tocadiscs, una batedora o les claus de l’armari). Pot semblar, i en molts moments ho és, una poesia desesperançada, desolada, però l’extrema consciència d’aquesta absència sovint la transforma en presència. És més, en una victòria de l’amor per damunt del temps i de la mort. Una victòria, és clar, momentània i fràgil, trencadissa, fugissera, però per això mateix tan valuosa quan es produeix: aquests són els petits guanys de la poesia, i el motiu pel qual pot convertir-se en un acompanyament tan indispensable de les nostres vides.

«Itàlia és bella, però li manca el regust silvestre del paisatge grec; és dòcil i domesticada, un assaig d’humanisme. No és el bressol de la tragèdia» (Durrell).

Conversa amb X. a l’ombra d’un campanar romànic:

—Què, com van les coses?

—Bé, prou bé, anar fent…

—De veritat que van bé?

—Això ja depèn del que parlem…

—No pas de poesia, no, la poesia se m’escapa, del món de l’edició parlem, del sector del llibre…

—Va bé, fins i tot diria molt bé, el sector està plenament consolidat i té un creixement positiu…

—Doncs això s’hauria de dir més; sovint sento que la gent es queixa, que les coses no van prou bé, etc.

—És que potser els qui es queixen en tenen motius; vull dir que una cosa és el sector industrial en si i una altra el ressò mediàtic aconseguit pel producte en qüestió.

—Sí, és clar, la batalla de la premsa l’hem perdut, els diaris els tenim majoritàriament en contra.

—De fet, som una literatura sense a penes cap caixa de ressonància, la qual cosa no vol pas dir que no tinguem el nostre nivell.

—I tant, això ho sé jo prou! A mi no cal que m’ho diguin els crítics, quan una novel·la és bona o no. N’he llegit bastanta, jo, de novel·la (Balzac, per exemple, Stendhal Flaubert, Tolstoi, Thomas Mann, Graham Greene) i això ja em serveix de punt de referència a l’hora de jutjar la que es fa actualment en català.

—El que passa és que si aquestes bones novel·les no assoleixen el ressò i el prestigi que es mereixen, sembla que la nostra novel·lística sigui pitjor del que és.

—Sí, sí, ja sé que circula una tendència a dir que és fluixa, que no està pas passant per un bon moment. Però insisteixo: a mi cap crític no m’ha de dir que Camí de sirga és una bona novel·la. Això ja ho veig jo llegint-la.

—De fet, jo crec que la situació, vull dir la qualitat del que s’està fent, és prou alta i variada. Ens falta, potser una mica d’autoestima.

—A veure, fem un repàs d’algun dels noms més significatius: en Montcada, en Palol, en Cabré, l’Anglada, en Saladrigas, en Janer Manila, la Xirinacs…

—En Porcel…

—I tant, en Porcel és molt bo! Ell no es fa simpàtic, sí, ja ho sé, però el que escriu és molt bo: els seus Onatges tempestuosos és un gran llibre. Jo, per exemple, i ja em perdonaran els crítics, el trobo millor que el Danubi d’en Magris, que també és un llibre que he llegit molt atentament. Onatges tempestuosos és un llibre extraordinari, que ara s’acaba de publicar en francès.

—Per cert, heu llegit la conversa entre un president de la Generalitat i el protagonista de l’última novel·la d’en Porcel?

—I tant, i tant… Ulisses a alta mar està molt bé, molt bé. Però tinc la impressió que encara ens en deixem uns quants, d’autors: la Simó, la Roca, en Torrent, la Barbal, en Monzó…, l’última d’en Dalmau tampoc no està gens malament. Jo ja l’havia llegida, però fa uns dies la vaig tornar a comprar perquè la llegís la meva dona, que la setmana vinent vol fer la ruta dels càtars. De fet, vaig comprar-li dos llibres: la novel·la d’en Dalmau i el llibre d’en Jesús Mestres. Però aleshores què passa?, que aquests autors no venen prou?

—No, de cap manera, la majoria d’ells venen bastant, alguns fins i tot molt, però en canvi consideren amb una certa raó que no se’ls valora prou. Jo diria que s’ha establert entre aquests autors i el públic mitjà del nostre país, que és el més important, una relació molt directa i molt eficaç. Però, en canvi, allí on les coses no rutllen és amb els lectors suposadament més cultes i diguem-ne exigents. Aquests tenen tendència a veure l’ampolla sempre mig buida…

—Una tendència bastant típica, però ens cal no oblidar que la majoria dels qui mai no troben res ben fet són els progressistes… En conec uns quants d’aquests progressistes. Són els permanentment insatisfets els qui de tan exigents que són, amb ells mateixos i amb els altres acaben no fent res.

—Per cert, justament avui, llegint en Pla, he vist que parlava molt bé del vostre pare.

—I molt malament de mi.

—En efecte.

—Sí, les coses són així.

—Voleu dir que no és un pel estrany tot plegat, vull dir des d’un punt de vista ideològic, per exemple?

—Ell em va criticar, i força, i jo no dic, ara, que no tingués raó en bastants de les coses que em deia. El fet és que jo, en Pla, l’he llegit molt i el valoro encara més. Per a mi és una de les persones que més ha fet per aquest país, i ho ha fet en un terreny importantíssim, decisiu: el de la llengua i l’escriptura, el de la memòria també. Ara bé, si jo me n’hagués impregnat totalment, del que ell deia i de la seva manera de ser, és segur que no hauria anat a la presó…! Veig que s’està fent fosc i em disposava a anar a passejar.

—Jo en tornava, a reveure i fins aviat.

—Adéu, adéu, records als pares.

«El xerraire parla amb tothom de la mateixa manera; el conversador, segons la persona que té al davant, és a dir, segons el que convé per a fer la convivència agradable» (Pla).

«Les persones que es dediquen principalment a llegir diaris no solen llegir res més».

«… No crec que hi hagi cap escriptor, en aquest país, ni cap conversador —coses que en definitiva són iguals— que li arribi a la sola de la sabata» (Pla, a propòsit de Santiago Barceló, agent de canvi i borsa). Equiparar conversa i escriptura pot semblar estrany, però té el seu fonament: totes dues activitats treballen amb el llenguatge, en fan la seva matèria primera, l’una a un pur nivell d’oralitat, l’altra sobre el paper. Però tot i que el llenguatge oral es valgui d’alguns elements externs per afermar-se —el to, els rictus, la mirada, la gesticulació, les pauses—, en el fons hi ha una mena de literatura que no sols no s’allunya massa de la conversa sinó que pretén sobreposar-s’hi còmodament, ser tan passadora com una conversa. Aquesta literatura també es val dels seus trucs i artificis, i, segons com, és la més elaborada de totes, encara que se’ns maquilli de naturalitat i espontaneïtat. Deia Juan de Mairena als seus deixebles: «cada día, señores, la literatura es más escrita y menos hablada, y la consecuencia es que cada día se escribe peor, en una prosa fría, sin gracia, aunque no exenta de lo que llaman corrección…».

Ni conversar ni escriure són dons: tant si us trobeu en presència d’un gran conversador com d’un considerable escriptor, penseu que darrere de tots dos s’hi amaguen moltes hores de feina, de tracte permanent amb el llenguatge. L’un té com a punt de referència l’escriptor (és fixant-se en els recursos de l’escriptura que millora el seu art oral). L’altre no perd mai de vista el conversador (és d’ell que vol extreure’n la seva màxima eficàcia).

Jo sempre he tingut tendència a creure que no m’avorreixo, que no sé què és això que en diuen —tan solemnement— avorriment, que no sabria avorrir-me encara que ho volgués. Bé, però el que mai no m’he plantejat, en canvi, és què passaria si se’m prohibís llegir o fer algunes de les poques altres coses que m’agrada de fer. Sembla que l’avorriment, llavors, seria instantani. Si més no, el neguit, el desfici per combatre’l. De sobte, m’adono que l’avorriment és una fera que m’ha esperat sempre a la cantonada sense jo saber-ho. Aleshores, les anomenades vocacions —les dèries, les obsessions, els vicis solitaris, per ser més exactes—, no són el subterfugi poderós i enverinat de què alguns ens valem per allunyar-nos d’aquesta fera, per combatre-la a distància i no deixar que se’ns acosti? No és, doncs, que jo no sàpiga avorrir-me, sinó més aviat que la por a l’avorriment és tan gran que he necessitat enfilar-me a un o altre arbre perquè no m’aquissessin els seus gossos.

Quan de sobte s’alça el vent, i esteu treballant amb la finestra oberta i sentiu, per tant, tot el que passa al vostre entorn, és bo d’escoltar el seu efecte en l’arbrat més proper: el primer a eixorivir-se és un àlber d’escorça blanca i ramatge dispers i díscol que sembla iniciar un autèntic redoblar de castanyoles suaus i esmorteïdes (toves, com els rellotges de Dalí). Tant pot semblar que estigui desemperesint-se després d’una llarga dormida o migdiada, com que es disposi a iniciar una actuació de flamenc, previ redoblar alentit de castanyoles abans d’emprendre un d’aquells moviments sobtats que trenquen el ritme i ho trenquen tot: us deixen absolutament esbalaïts perquè no sabeu d’on prové aquell excés de passió o de mal geni. Quan l’àlber encara es troba en plena corba ascendent són els freixes els qui llavors es posen en moviment com una escorta ressagada però eficient que fa en tot moment el que s’espera d’ella. Després un parell de nogueres es donen també per al·ludides i sacsegen amb una certa dificultat el seu brancatge revellit i encara esponerós, i gairebé us sembla d’estar sentint una batuda de nous (però les nous encara tenen clofolla i, per tant això és una pura al·lucinació, tot i que el seu carregament dóna un aire majestàtic a aquest arbre tan resistent). Ara és el torn d’uns quants fruiters que hi ha a l’hort del costat de casa: els que es mouen sense gaire ordre ni concert són els que ja han descarregat la fruita (cirerers, perers, pruners i presseguers); els qui encara no ho han fet (les pomeres) a penes responen: semblen del tot concentrades a avidar els seus menuts, i res no les destorba d’aquest moment somiós i feliç, de pur encanteri. Amb tot, quan semblava que aquest inici de simfonia tan delicada començava a esvanir-se —una típica lipotímia d’estiu—, com fora de temps i del tot a contrapeu, es desperten els avellaners. Són, sense cap mena de dubte, els últims a reaccionar, però llavors emprenen un sacsejament de tot el seu brancam tan exagerat que encara queden més en evidència: són com uns adolescents dormilegues i eixelebrats que quan es desperten pretenen recuperar el temps perdut. Quin temps?, i perdut on? No saben que el temps encara està a la seva disposició, i que encara res no es perd. Sigui com sigui, veieu com els avellaners es mouen d’un costat a l’altre, mentre tots els altres arbres han recuperat la calma precedent. D’això en podríem dir «història d’una ràfega», allegro maestoso ma non troppo.

De vegades, sovint, voldríem que allò que escrivim tingués l’elegància d’una ràfega, de l’efecte d’una ràfega en un conjunt d’arbres: aquest oneig creixent de sonoritats diverses que s’estiren i es descargolen en un moviment d’una gran elegància, perquè té un principi i un final i un entremig poblat, diguem-ne, d’estacions o fites diverses. El secret de l’enorme plaer que una tal ratxada pot provocar-nos rau sobretot en la seva finitud, rapidesa i diversitat: en l’abastabilitat total del fenomen, la possibilitat de gaudir-ne i analitzar-lo del principi al final. Els poemes són com ràfegues d’escriptura: no sabem tampoc quina estranya força els alça, i l’únic que fa l’autor és, en gran part, deixar-se endur pel corrent de la manera més dúctil i mal·leable possible. No és exactament la teoria de la paraula viva, sinó més aviat la de la paraula desperta.

La gràcia d’un llibre de poemes respecte a una novel·la o un conjunt informe de notes i fragments com aquest és que, si les coses van bé, un mateix vent l’ha impulsat. Pot ser que el llibre en qüestió contingui poemes de força diversa i contrastada —és bo que així sigui—, però normalment hi prepondera un sol vent, un mateix corrent. Així, doncs, segons la sequedat o humitat sentimental que continguin, la durada i ritme de cada vers —de cada embat—, la constància del moviment o les seves fluctuacions sovintejades, la fredor, la calidesa o la desagradable o excessiva escalfor del seu to, podrem perfilar quina mena de vent ha conformat un determinat recull, l’obra sencera d’un determinat autor.

Pere Quart, jo el veig com un poeta majoritàriament tocat per la tramuntana, i J. V. Foix també (aquest darrer fa una poesia que sembla haver estat escrita en ple desfermament del vent del nord, mentre que la de P. Q. fa l’efecte d’haver-ho estat just després d’haver passat el vent). Verdaguer i Sagarra, en canvi, són poetes de llevant i, de vegades, de llevantades i tot. Carnet de gregal (Gregal la mou, llevant la plou: en Carner hi trobem poquíssimes tempestes; moltes menys que en Verdaguer i Sagarra; la seva és una poesia airejosa i airosa com poques). Un poeta mestralenc: Ausiàs March, un dels que més de qualsevol literatura i temps (Riba, en comparació, i amb tots els meus respectes; sembla empès per un mestraló). Espriu, sens dubte; provenia del vent de garbí (poesia una mica migranyosa, la seva), i Blai Bonet de migjorn (l’embriaguesa d’aquest vent tan càlid i, segons com, tan ratxós; instigador d’excessos i fins i tot de deliris, compaginats amb instants de gran lucidesa). Vinyoli fóra un poeta de ponent, la llum del qual tarda a apagar-se i ho fa d’una manera discretament espectacular, personalment complaguda… (com Rilke en una altra tradició). Em falta un poeta català de xaloc (l’únic que se m’acut, amb dubtes, és Ferrater: per a mi, un poeta típicament xaloquià fóra, per exemple, Kavafis).

Escriure és una força que apareix i desapareix. Quan ha desaparegut, us sembla ben estrany que pugui aparèixer de nou; és més, us convenceu del tot que l’estat natural de l’home que sou és no escriure, i el cert és que no ho trobeu gens a faltar (a diferència del que, en canvi, us passa amb el llegir, que és el vostre principal aliment diari i que quan per un motiu o altre us manca sentiu de seguida una brutal síndrome d’abstinència). Quan apareix i s’instal·la en la vostra vida, quan cada dia hi dediqueu unes quantes hores, ho fa amb tanta naturalitat i convicció que no en teniu cap dubte: heu d’escriure perquè així ha estat dit, manat o escrit (l’escriptura, gairebé, com a forma de vida, o com una seva ordre). Ara, tot i l’aparent naturalitat d’aquests dos moments tan oposats, mai no sabeu quan es produirà l’un o l’altre. Més ben dit, normalment no escriviu: per tant, el que mai no sabeu —ni us preocupa saber— és quan reapareixerà aquesta força d’escriure. El que no em serveix és anar-la a buscar o imposar-me-la: l’únic que m’agrada és que se m’imposi i ho faci sense deixar el més petit dubte. Per això em costa tant d’escriure per encàrrec (articles, pròlegs o textos per a catàlegs d’artistes). L’esforç que haig de fer; el temps que haig de perdre per posar-me en sintonia, és tan gran, que no em compensa, que moltes vegades busco una qualsevol excusa per defugir aquests encàrrecs.

Ara bé, el fet que escriure sigui una força que apareix i desapareix, és el que potser crea una relació de tanta dependència: sabem que no ens ha d’agafar amb les mans a les butxaques, que hi ha d’haver un entrenament —una preparació— permanent.

Al principi del seu llibre sobre Rodes, diu Lawrence Durrell: «Aquest llibre té la intenció de ser una espècie d’anatomia de la illomania, amb tots els seus defectes d’incoherència i absència de forma; de converses començades i deixades en suspens, en l’aire; de viatges planejats i mai no empresos, de notes i estudis reunits per a la redacció de llibres no escrits… […] A Rodes els dies cauen amb tanta suavitat com la fruita dels arbres. Alguns corresponen a les enlluernadores èpoques de Cleòbul i els tirans, altres a l’ombrívol Tiberi, altres als croats. Se succeeixen els uns als altres en escales i talents, amb massa rapidesa com per ser atrapats per les xarxes de la forma. Només amb una estricta submissió a les lleis de la incoherència pot arribar-se a escriure sobre una illa, és a dir, en tant que illòmans». Un cop acabada la lectura d’aquest llibre, i sobretot després de llegir-ne l’últim i apoteòsic capítol, val a dir que l’autor se n’ha sortit plenament, de la seva comesa. Aquesta submissió a les lleis de la incoherència —una manera brillant de dir-ho— li dóna uns resultats esplèndids: aquí sí que teniu la impressió que tota la roda dels vents ha anat passant i deixant-se sentir per les pàgines d’aquest llibre. És una obra que presenta el mateix nivell de desordre, imprevisibilitat, repetició, aparicions i fluctuacions que la vida mateixa. Fins i tot s’hi poden arribar a produir situacions d’aquelles en què sembla que «la vida manllevi les formes de l’art, i el relat narrat per la vida només es pot transcriure a pèl, sense premeditació»: moments perfets, del tot acomplerts, autistes i autàrquics, prenyats de sentit, símbols o al·legories d’ells mateixos.

La literatura, doncs, com a acció de gràcies. Com a agraïment i celebració de la Vida (potser sigui aquesta la mena de llibres que més m’agraden i que més raó de ser tenen entre tota la immensa quantitat de faramalla literària que es publica). Diu Durrell: com «una mena de monument eficaç a tot l’encant i la gràcia de la nostra estada a Rodes».

Ciceró: «l’expressió precisa té dificultats per explicar bé una cosa; contràriament, l’expressió metafòrica aclareix el que volem fer comprendre gràcies a les comparacions amb conceptes que no són els apropiats».

«El geni que presideix un lloc o una època pot ser anomenat, però no és possible de descriure’l de manera adequada», ens diu Durrell al principi de la seva obra. El «genius loci» dels llatins que Pla va ressuscitar entre nosaltres en un petit text inoblidable. L’autor indi de nacionalitat anglesa no perd mai de vista la presència tutelar d’aquella Venus marina que un dia pescaren amb les seves xarxes uns pescadors de l’illa. «Qui de nosaltres hauria pogut deixar de reconèixer el geni que presidia aquell lloc?», diu. Però alhora no s’atreveix a fer-ne un personatge del seu relat, a descriure-la: és l’únic retrat que defuig. «Ara es troba en el museu de l’illa, intensament concentrada en la seva pròpia vida interior, meditant amb gravetat sobre les obres del temps. Mentre estiguem en aquest lloc no estarem mai lliures d’ella; és com si els nostres pensaments haguessin d’estar eternament tenyits per la seva obscura il·luminació, la preocupació d’una dona de pedra heretada d’un passat les més grans esperances i ideals del qual s’enrunaren». No sembla, doncs, que sigui possible descriure el geni que presideix un lloc o una època, però la majoria de vegades el que encara sembla menys possible és saber quin geni presideix tal lloc o tal època. Empès per la troballa d’aquesta Venus marina, he intentat diverses vegades de visitar el recentment inaugurat Museu de Menorca, a Maó, però sempre l’he trobat tancat (cada vegada per un motiu diferent, però el fet que fossin tres m’ha fet desistir d’intentar-ho de nou). Fent com feia més o menys vint anys que estava tancat per reformes, no m’ha sobtat gens continuar trobant-lo tancat. M’hi dirigia amb la pueril il·lusió de descobrir-hi el geni que presideix l’illa on passo els meus estius o l’època de l’any en què m’acosto més a un cert estat de felicitat. M’ho han hagut de dir tres vegades perquè m’adonés que aquest geni, en cas d’existir, no sempre es troba ni es reconeix. Se us ha d’aparèixer quan menys ho espereu: ha de tenir els efectes devastadors —psicològicament parlant— d’una revelació, d’una troballa, d’una aparició. Però no l’heu de buscar caparrudament; si més no, no se us ha de notar poc ni gens. Podeu passejar-vos per l’illa tant com vulgueu o bé ancorar-vos a un sol lloc i no moure-us-en: tant és, si l’heu de trobar, aquest dàimon, aquest dimoniet protector, ja el trobareu, i si no…, doncs no passa res. Fins i tot no sé si no és millor no haver-lo trobat encara i així poder continuar alimentant la il·lusió d’una futura troballa. De vegades, sovint, he arribat a pensar en el caràcter mutable d’aquest geni, en la possibilitat que pugui revestir-se de formes diferents —com una disfressa— o bé encarnar-se en coses o elements diversos. En el primer cas es tractaria d’una intenció clarament juganera; en el segon, d’una reminiscència pagana. Sigui com sigui, són prou freqüents les vegades que tinc consciència d’estar-m’hi acostant —calent, calent, sento que algú em diu—, però quan més a prop crec estar-ne de sobte es fa fonedís i em quedo amb un pam de nas (això m’ha passat més d’un cop prenent formatge o bevent l’espès ginet de l’illa).

Magnífic avantfinal d’aquestes Reflexions sobre una Venus marina: «A Rodes hem estat els fiadors voluntaris de la Venus marina, aquesta figura que està asseguda en el museu, oblidada, cega; però en certa manera hem après a compartir aquesta contemplació musical exacta, intemporal (el secret de la seva autosuficiència), que la va ajudar a sobreviure al salvatge estrèpit de guerres i canvis, a mantenir intacte el delicat fil dels seus pensaments al llarg dels segles passats. Sí, i gràcies a ella hem après a veure Grècia amb uns ulls interiors, no com una col·lecció de vestigis malmesos deixats per cultures fa temps abandonades, sinó com una cosa eternament present i renovada, el símbol unit a l’objecte primer, de manera que un xiprer, una màscara, una taronja, una arada, s’estenien més enllà d’ells mateixos, cap a una eternitat de la qual només gaudien amb els mobles de tota la bona poesia. En l’aire feliç de Rodes ens va proporcionar, per delegació, una sensació de continuïtat, no sols amb el passat, sinó també amb el futur, perquè sens dubte les avaluacions de la història s’equivoquen quan parlen d’edats civilitzades i bàrbares que se succeeixen o precedeixen les unes a les altres; de fet, han coexistit sempre, per tal com una és la mesura de l’altra».

«Aquest culte de les illes s’està tornant deplorable», he sentit avui en una platja, i, tot i que no anava per mi i era dit en un altre sentit, m’he sentit del tot al·ludit. Gràcies per avisar-me: sempre és d’agrair que algú ho faci a temps… De vegades, el millor crític el trobeu mig despullat en una platja.

Com sempre que ens trobem amb Jordi Pere Cerdà (l’Antoni Cayrol, per ser més exactes), acabem parlant de qui ens va posar en contacte: el metge i poeta Francesc Català, de Vinçà (Conflent), mort ara fa deu anys. Fou ell qui, assistint a un curs sobre poesia catalana que jo donava a la U.C.E. de Prada l’any 1985, va donar-se a conèixer, em convidà a sopar i em parlà de la poesia del qui, a parer seu, era el poeta nord-català viu més important. Ja llavors, tenia la intenció d’editar en edició crítica la Poesia Completa de Josep Sebastià Pons (fou, curiosament, l’historiador de l’economia Jordi Nadal qui em posà en contacte amb el curador de l’obra, Cristià Camps, a través d’un seu amic, el demògraf Alfred Sauvy), i el mateix Català, un d’aquells vespres, em presentà Joan Armengol, el polític del Consell Regional Llenguadoc-Rosselló encarregat de les qüestions relacionades amb la cultura catalana. Em va prevenir sobre el seu passat polític —havia pertangut al Front Nacional!—, però alhora m’assegurà que era un gran entès en literatura i que era la persona que em podria ajudar a tirar endavant aquesta edició i potser altres coses. La nit següent, a la plaça de Prada, vaig veure com Joan Armengol n’era literalment foragitat per alguns dels principals organitzadors de la U.C.E., i aquell mateix vespre, tot tornant d’un concert a Sant Miquel de Cuixà, vaig plantejar a Pere Verdaguer què faria ell en el meu cas: acceptaria o no els ajuts per tirar endavant l’edició de la P. C. de Josep Sebastià Pons? «Sense cap mena de dubte», em digué: «d’aquí a uns anys ningú no recordarà qui ha donat aquests ajuts, i, el llibre, en canvi, haurà estat editat».

Francesc Català, el vespre que va convidar-me a sopar a casa seva, va regalar-me un exemplar sobrer que tenia de l’Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà, publicada a principis dels seixanta per l’editorial Barcino: un llibre de tapes semidures grises, amb un pròleg del mateix Pere Verdaguer. Aquella nit, a l’hotel de Vernet dels Banys, vaig fer un primer tast d’aquesta poesia: l’efecte fou immediat, com el que us produeix una copa d’un aiguardent sec, aspre i d’allò més saborós. De seguida vaig tenir la impressió —més que això, la convicció, la certesa— de trobar-me davant d’una gran veu, una veu potent, de baix baix, carregada de sentit i de ritme, d’un ritme molt personal —una respiració molt ben portada, com venint de la panxa— i amb unes imatges, sovint, fulgurants, com de llamp profètic. Com podia ser que aquest autor fos tan desconegut a la Catalunya del Sud? No l’havia sentit anomenar mai. El cert és que des d’aquell dia vaig quedar tocat per la seva poesia: era com haver descobert una d’aquelles deesses prehistòriques de la maternitat, alhora tan antigues i modernes. Una poesia nodridora, tallada o extreta de l’entranya mateixa del llenguatge i l’emoció (l’emoció més que no el sentiment). Una poesia que semblava venir de molt endins —recollint el sentir de moltes generacions fins llavors mudes— i de molt lluny —plena d’un saber tel·lúric de segles, soterrat pel propi pes sota innombrables estrats—, amb una força tan serena i convençuda, tan inapel·lable, que es projectava de manera sorprenent cap al futur bo i traçant un arc d’una amplitud sorprenent: cada poema era com una sageta llançada molt abans de nosaltres i que assolia el seu blanc molt després de nosaltres. En una paraula: que ens sobrepassava del tot, però entrant dins nostre i ja mai no abandonant-nos.

Al dia següent vaig intentar explicar a Francesc Català l’efecte que m’havia causat la poesia d’aquell amic seu cerdà… Li n’estava profundament agraït. Potser allò va ser el que va acabar de segellar la nostra amistat, la prova per la qual havia de passar abans de consolidar-se plenament: sigui com sigui, a partir d’aquell dia, i mentre durà la U.C.E. de Prada, cada tarda anàvem junts a un lloc o altre, normalment paratges ponsians, com el monestir de Serrabona, el de Marcèvol, la casa del poeta als afores d’Illa (arribàrem a visitar-la i a veure la cambra —Cambra d’hivern es digué l’últim dels seus llibres— on ell treballava sota la mirada del Canigó), ens enfilàrem pels Aspres, i una tarda fins i tot ens arribàrem a Perpinyà. Dies deliciosos, que semblen flotar en el meu record com recoberts d’una aura especial: la que donava la companyia tan peculiar d’aquell metge-poeta de Vinçà (i que anys després seria evocada en un gran llibre de proses poètiques, Les eloqüències del silenci, per un altre personatge rossellonès que encara no coneixia i que també coneixeria a través seu, el poeta i narrador Jep Gouzy). Durant aquell hivern vaig continuar llegint l’obra poètica de Jordi Pere Cerdà, però també vaig descobrir la de Jep Gouzy i la del mateix Francesc Català, obres totes elles publicades per J. M. Casacuberta a l’editorial Barcino feia bastants anys. L’agost de l’any següent, a Prada, vaig limitar el meu curs als quatre poetes rossellonesos esmentats: Pons, Cerdà, Català i Gouzy. Em semblava evident que aquella era la universitat on calia iniciar la projecció i l’estudi d’aquells autors tan deixats de la mà de Déu. Veient la constància del meu interès per la poesia de Cerdà i la voluntat de recuperar la seva obra —com ho estava fent amb la de J. S. Pons—, Català em tenia reservada una sorpresa per a aquells dies: una trobada a casa seva amb l’autor cerdà.

Això passava a finals d’agost de 1987. La persona que m’acabaven de presentar estava com atordida. Badava uns ulls d’estupor, escoltava a la defensiva, de tant en tant esbossava un mig somriure però de seguida em tornava a trobar amb el rostre impenetrable d’un esfinx, a penes sortia del silenci en què s’havia encastellat. Elena, la seva dona, en canvi, feia esforços per dir el que el seu marit no deia: semblava molt més receptiva, potser més ràpida de reflexos, més desperta. Mentrestant, el nostre amfitrió es delia perquè no ens faltés de res —aiguardent, conyac, licors— i omplia els silencis que es produïen, sobretot després de les meves tirallongues entusiastes amb què intentava mostrar el gran impacte rebut per la lectura de la seva poesia. Al meu interlocutor tot això semblava relliscar-li, i a penes deixava entreveure cap reacció. Després em vaig posar a parlar de J. S. Pons, de la seva obra poètica però també de la seva prosa, tant les Memòries com el Llibre de les set sivelles. De Pons, amb l’ajut de Francesc Català, vaig passar al Rosselló —la seva geografia, la plana i el Canigó; els seus monestirs i abadies, els seus oratoris, tan presents en els poemes de Pons; les seves vinyes, els seus vins; l’escultura de Maillol, la música de Séverac, etc.—, com mogut per un afany ja imparable de mostrar tot el meu interès per aquest país i la seva cultura. Vaig veure com aquella cara impenetrable, a poc a poc, adquiria una certa mobilitat, com aquell cos anava de mica en mica deixatant-se i mostrant-se receptiu, reactiu, al que tant Català com jo mateix li anàvem dient, fins que en un moment determinat ens digué:

«Veureu, jove, és que jo no sé si me n’he sortit. Jo vaig escriure durant una època, per pura necessitat de fer-ho, ja fa temps. Llavors uns senyors de Barcelona van interessar-se pel que jo feia, em van publicar algun llibre, en van parlar; semblava, doncs, que el que feia tenia un cert sentit, però de sobte aquestes relacions es tallaren, i vaig tornar a quedar aïllat, despenjat de tot. I ara, després de tants anys de no saber res de Barcelona, arribeu vós i em dieu que sóc un gran poeta, que us ha agradat molt el Dietari de l’alba i que me’l voldríeu editar. Us n’estic agraït, però alhora no ho acabo d’entendre. Voleu dir que té algun interès el que jo he fet? Vull dir un interès que vagi més enllà del fet d’haver-ho escrit en català? Aquí, per cert, si no hagués estat pel nostre amic Català, també m’hauria sentit tallat gairebé de tot i tothom. El silenci, aquest buit en què he viscut tots aquests últims anys, sense en Català no sé si els hauria pogut aguantar… Però un, al final, s’acostuma a tot. Potser sí que la meva obra és un gran error, jo més aviat així ho crec Sabeu, jo he estat tota la vida un autodidacte: sóc un cerdà que va haver d’aprendre a escriure en la seva llengua tot sol, totalment allunyat de Perpinyà i, per tant, també dels escriptors que allí havien recuperat el català. No em vaig poder aprofitar dels seus esforços, del que ells ja havien fet. Per això no és estrany que, passats els anys, això que vaig anar fent —poemes, cançons, narracions, alguna obra de teatre—, de manera purament intuïtiva, gairebé a les palpentes, més o menys empès per les circumstàncies, tant les meves com les del meu poble, vull dir el meu país, no és estrany que tot això hagi passat, s’hagi emmusteït, no és estrany, no, que tot hagi, com us ho diria, hagi caducat, s’hagi esgrunat. El que és jo, vaig arribar a perdre tota confiança en el que havia fet».

Es va fer un gran silenci. Era tard, havíem parlat molt. Ens havíem més o menys entès, però jo m’acabava de casar i tampoc no era qüestió de posar en perill el meu incipient matrimoni per un excés de xerrera. Així que vaig decidir tornar a Vernet i ballar una estona a la discoteca del mateix hotel, com si aquelles converses —la meva dona no estant gaire acostumada a la fauna dels escriptors— fossin la cosa més natural del món…