«Dejadme con la libertad que se pierde / en los labios de una mujer», diu Colinas al final d’un poema del Libro de la mansedumbre. No és original, ni potent, però m’agrada, m’ha agradat llegir-ho aquesta tarda de juny al jardí. Són variacions sobre el tema de sempre. És allò que «la mejor poesía / es el Verbo hecho tango», com deia algú. De vegades, és el tòpic ben formulat allò que més ens agrada…

Ambrose Bierce (1842-1914), en El diccionari del diable, té unes quantes definicions molt ben trobades. Per exemple:

Biografia: tribut literari que un home minúscul ofereix a un de gran.

Amistat: embarcació capaç de portar dues persones si fa bon temps, però sols a una quan fa mal temps.

Cínic: canalla la visió defectuosa del qual li fa veure les coses com són, no com haurien de ser.

Nas: protuberància del rostre humà, que comença entre els ulls i acaba en assumptes aliens.

Postdata: única part de la carta d’una dona que cal llegir quan es té pressa.

Prudent: l’home que creu el deu per cent del que escolta, una quarta part del que llegeix i la meitat del que veu.

«És un error creure que són les coses petites les que dominem i no les grans. És a l’inrevés! No podem evitar els petits accidents, el detall minúscul que introdueix una conspiració en el destí: aquest moment extra en què corres a recollir alguna cosa oblidada, un moment que et salva d’un accident —o bé te’l provoca. Però podem imposar un ordre major, els grans valors humans diàriament, l’únic ordre que és prou gran per ser vist» (del llibre Peces fugitives d’Anne Michaels).

La poesia, el poder que té el llenguatge de restaurar… Cada poema, un acte de restauració d’alguna cosa.

Déu desapareix constantment…

Bialek: llegir un poema en traducció és com besar una dona a través d’un vel. Quants no n’hauré fet, de petons d’aquests!

«La història és amoral: van succeir uns fets. Però la memòria és moral; allò que recordem conscientment és el que recorda la nostra consciència. La història és el Totenbuch, el Llibre dels Morts, recopilat pels administradors dels camps. La memòria és el Memorbucher, els noms d’aquells pels quals s’ha de guardar dol, llegits en veu alta a la sinagoga» (Anne Michaels, en la mateixa novel·la).

Dita hebrea: agafa un llibre a les mans i esdevindràs un pelegrí a les portes d’una ciutat nova.

Més definicions d’Ambrose Bierce:

Covard: aquell que en una emergència perillosa pensa amb les cames.

Paciència: forma menor de la desesperació, disfressada de virtut.

Llibertat: una de les possessions més preuades de la imaginació.

Divorci: represa de relacions diplomàtiques i rectificació de fronteres.

Somni ben curiós, inesperat i descoratjador (això darrer a posteriori, perquè el que sí que ha estat aquest somni —com tants— és obsessiu, desficiós i sense aparent sortida): tornant de cap de setmana, un diumenge al vespre, de sobte recordo una cita del tot oblidada: havíem quedat a sopar a casa amb el Sr. Aznar (!) —cap del govern—, però tant la meva dona com jo ho hem oblidat. El més greu és que quan, preocupats i ja tard, ens en anem a casa —que no és casa nostra sinó casa dels meus pares, a Barcelona— veiem el Sr. Aznar passejant amunt i avall pel carrer de les Escoles Pies, amb aire preocupat, les mans encreuades damunt la seva gropa… Quan arribem a casa, veiem que també arriba un altre dels convidats, l’arquitecte-poeta Joan Margarit. Amb la confiança que li tinc li demano si pot recollir el Sr. Aznar i endur-se’l a prendre una copa abans de venir a sopar, i així ens dóna una mica més de temps per preparar-lo… Quan arribem a casa —el pis del carrer Emancipació— ens la trobem «envaïda» pels meus pares, cosa que sorprenentment no esperàvem, tot i ser casa seva… Els explico el problema, i carregats d’una angoixa creixent, comencem a preparar el sopar, parar taula, empolainar-nos… Situació desesperada, amb els convidats que de fet ja haurien de ser a casa. Però el temps passa i no arriben. No arriben, però poden fer-ho en el moment més inesperat. Això encara ens neguiteja més. Segons com, ens paralitza. Comença a bloquejar-nos. Per a quants parem taula? No ho sé, no ho recordo. De sobte em desperto. Quin alleujament! D’on surt, però, la idea d’aquest sopar? Això és el que ara em preocupa. Moltes vegades n’arribo a trobar el motiu. En aquest cas, però, no. Com no siguin alguns dels sopars «encopetats» de la novel·la d’en Villalonga que vaig començar a llegir ahir… Ah!, me n’oblidava: gràcies, Margarit, per entretenir-me el president. No t’ho agrairé mai prou…

L’any 60 Pla es presenta a Sueca, tot tornant de Ceuta en autobús. S’hi atura, és clar, per visitar Fuster: «Amb Fuster hi ha un xicot molt jove, ben vestit, d’una excel·lent presentació física. Deu ésser —penso— l’ideal d’aquestes valencianes que semblen unes Mares de Déu, una mica grassetes. Me’l presenta com a poeta. El jove em fa observar que ha traduït simplement algun llibre —amb la intenció, discretíssima, de desmerèixer-se». Sé perfectament qui és aquest jove —qui era— i no crec pas que la descripció, sobretot si l’hagués llegit essent encara jove, li hagués agradat gaire. Ara bé, això, tot això, sembla prou inevitable: tant la impressió que fa un «jove» a prop d’un «mestre» —d’un autor més o menys gran i consagrat— vist per uns ulls externs però de l’ofici, com la possible enrabiada de la víctima en veure’s tan maliciosament retratada… Però aquí hi ha encara una altra qüestió: per què és difícil de ser una mica objectiu en tot això? Potser és que els joves, la majoria, inevitablement fan aquesta impressió. La d’uns cadellets, inofensius i discrets, del tot indefensos davant les mirades vidrioses i sovint vidriòliques dels grans. En fi, quantes vegades no hauré jo mateix produït impressions semblants…! Deixem-ho córrer. Com diria algú, d’allò que és inevitable val més no encaparrar-se’n.

El retrat de Fuster, afinadíssim: «Aquest escriptor es mou sempre entre la crispació i la ironia. Després de parlar una estona amb ell, es veu clar que és un apassionat del segle XVIII i que el seu esperit divaga entre l’erudició i el cinisme. El seu ideal seria un esperit acadèmic sense convencionalismes». Exacte! Això Pla ho escrivia el 1960, quan encara ningú no podia imaginar ni sospitar —no tan sols per motius polítics, és clar— que Fuster acabaria els seus dies, professionalment parlant, a la universitat de València.

No es pot dir que l’hagués vist i tractat moltes vegades, però les poques en què ho vaig fer la impressió fou considerable. Bastant inoblidable, si a més tenim en compte els tipus —els homenots— que ha segregat el país. Com ell, de la seva mena, pocs, ben pocs. Han abundat més els personatges de tendències líriques. Els lírics purs (purs fins i tot en aquells casos en què, a més d’escriure poesia, haguessin fet altres coses: crítica, traducció, prosa de dietari). Penso en Carner, Foix, Riba, Espriu, Manent, Garcés, Agelet, Teixidor… El fil es va aprimant.

Però tots ells són escriptors de temperament líric. El cas de Fuster és ben interessant, en aquest sentit: també ell tenia una tirada per la poesia —es dóna a conèixer com a poeta amb uns quants llibres—, però en un moment determinat la mata. Se la carrega. Veu que en el temps i en el país que li ha tocat viure, és més útil i necessària una altra mena d’escriptura, de discurs. Es transvesteix (ara no recordo com ell mateix ha explicat aquesta mutació, però ho hauria de mirar: pot ser interessant, en el cas que realment n’hagi parlat), i escriu d’una manera com ben pocs ho han fet en català. Sembla el producte d’una cultura molt més normalment madurada que la nostra, com va dir Manent de Riba. La seva capacitat analítica i incisiva, la seva manera de raonar, d’exposar les coses, el fil del seu pensament, el joc —la tensió— entre memòria i realitat, cultura i vida, no tenen parió…, si no és amb Pla. Diguem que eren intel·ligents i llegits i sorneguers d’una manera semblant.

Amb tot, la seva deserció poètica no fou absoluta. El primer cop que vaig anar-lo a veure —el 1981, si no m’equivoco— acabava de publicar una traducció de Monsieur Teste de Valéry, i això féu que li caigués mínimament en gràcia. Vull dir que no em tanqués la porta als nassos. Vam anar a dinar a un xiringuito dels afores de Sueca. Mentre ens hi arribàvem, en cotxe, a prop del mar, es posà a recitar el «Cimetière marin»… Gairebé a declamar-lo: segurament tot allò el portava als temps de la seva joventut. Jo vaig tenir el goig, en veu baixa, d’anar-lo seguint, com una segona veu coral imperceptible però real. El que recordo com una cosa realment extraordinària és l’encarnació del poema en la realitat: cada vers semblava fet exprés per a aquell paisatge i aquell moment. Hi havia en tot allò un punt inequívoc de teatralitat, de representació, però com m’agradaria que moments així —d’encarnació de la poesia en la realitat— es reproduïssin amb més freqüència…! Quan sou jove el món us parla més en vers que en prosa. Després, passa a l’inrevés, i potser val més que sigui així: ni el cos ni el cervell no toleren tanta eloqüència.

Quin gran crític de poesia no és en Pla quan vol! Com afina, com arriba a detectar virtuts i defectes; aquelles petites mancances, però, que poden ser definitives, bàsiques. En una nota de dietari, diu: «L’hotel de Santa Fe: excel·lent i molt ben escalfat. Les aigües del Montseny baixen cantant i les boires pugen en silenci. A la caiguda de la tarda hi ha un recolliment misteriós —una cosa de lloc solitari d’alta muntanya. Amb una dona que es deixés acariciar (i fos agradable) l’interior seria perfecte. La poesia de Guerau de Liost sobre aquestes muntanyes és exacta, però li falta potser aquesta feminitat de l’hora baixa. És una poesia que té el capvespre una mica difícil de passar. La muntanya, sense una cosa d’aquestes i el dormir assegurat, és una mica difícil de rompre. L’insomni a muntanya és un calvari». El detall, l’apreciació és de gran crític. Millor dit: de crític finíssim, de lector en qui es combina el saber literari —en aquest cas, poètic— amb el saber de la vida. Haver sabut veure que tant en un lloc —el poema— com en l’altre —la vida— és important preocupar-se per l’horabaixa… Una poesia que té «el capvespre una mica difícil de passar» no arribarà a acompanyar-nos com cal. I què és la poesia sinó una forma d’acompanyament? Un bon poema ens fa companyia, o si més no ens l’hauria de fer.

La poesia de Guerau de Liost —tan bona: per a mi, de les millors que s’han escrit en la nostra llengua aquest segle— presenta molt pocs problemes, però aquest no hi ha dubte que n’és un, i en Pla, que tant malparlava de la poesia i dels poetes, ha estat segurament uns dels primers i dels pocs a saber-ho veure.

Ahir, tastada per primer cop aquest estiu la carn de la rascassa (cap-roig, en diuen aquí): tensa, consistent, saborosa. Però ja ens hi adrecem ben predisposats: el perill que suposa atrapar-ne una ens la fa més atractiva. Com passa amb tantes altres coses. Ara bé, si després es produís una decepció —una decepció rere l’altra, s’entén— aviat ens n’oblidaríem. Això, amb aquest peix, mai no ha estat així. És infal·lible.

«Al meu modest entendre, Barcelona ha estat sempre una ciutat molt eròtica, i aquesta és potser una de les claus de la nostra història, tan plena de follia. Aquesta barreja tan acusada de vida de família i de vida eròtica de Barcelona és una de les característiques més típiques» (Pla, dins Madrid. L’adveniment de la República). Relacionar-ho amb l’acudit d’aquella parella de burgesos al Liceu que xafardegen les amants d’altri, fins que ella —la dona del burgès— diu, tot referint-se a la del marit: «però la nostra és més maca…».

«Editar la intel·ligència és el més vergonyant dels crims», diu Bernhard a la seva obra Formigó, però després afegeix: «i jo no he vacil·lat a cometre diverses vegades aquest crim, el més vergonyant de tots».

Bernhard, l’autor austríac, és un escriptor obsessiu, neuròtic, narcisista, reiteratiu, truculent, esnob, insuportable, efectista, dur de pelar com pocs. I, tanmateix, hi torno sovint. Què hi busco? O millor dit, què hi trobo? Una gran força, una energia tremenda. Grans dosis de mala llet i misantropia. Tot allò que, de tant en tant, ens resulta vital per sobreviure. Indispensable. Llegir-lo és com posar-se una injecció d’efectes immediats.

Diu en un altre passatge de l’obra: «Sovint no ens adonem que, senzillament, cal que ens arrenquem amb tota violència i rapidesa del punt on estem aferrats, per poder seguir existint».

Quina meravella com malparla Bernhard del seu país! Amb quina ràbia i complaença, com s’hi abraona, acarnissa i rabeja… Nosaltres, ciutadans d’un país inexistent —d’un país que mai no ho serà del tot, que estarà perpètuament fent-se i desfent-se—, ni això no podem fer. Ni aquest consol ens és donat: el país no n’és digne.

«Si ho pensem bé, el cert és que no podem llegar res a una sola persona que coneguem» (m’encanten aquestes exageracions, no del tot desproveïdes d’un fons d’autèntica veritat).

Més troballes: «Hi ha ciutats, com per exemple Londres o Madrid, que també sostreuen, però no molt, i ho donen gairebé tot, Viena ho agafa tot i no dóna res, ve’t aquí la diferència».

«Venècia és només per a uns dies, com una anciana elegant, que visitem cada cop per última vegada uns dies, però no pas més temps».

D’on li ve a Bernhard la fascinació per Palma de Mallorca? No és en el fons com una molt petita Viena? Una Viena de fireta? Societat molt jerarquitzada, formal, hipòcrita i plena de balls de salons. O de salons buits on ressona la nostàlgia de les danses d’antany… Llegir, en aquest sentit, qualsevol de les novel·les de Villalonga (per exemple, Un estiu a Mallorca). Com és que el despietat austríac la qualifica de ciutat ideal?

«L’esperit del segle sobreestima, per dir-ho així, el de l’home».

Un bon aforisme no és de ningú.

Un bon aforisme és de tots: flota o voleteja en l’aire del temps. No és mèrit de ningú. Un bon aforisme és com una mosca, o, més ben dit, com un mosquit.

Els aforismes són els mosquits del pensament.

Prou de rucades i cabrioles! A les Notes per a Sílvia, Pla dedica unes quantes anotacions a Pujols… No pot anar al seu enterrament, però li ofereix una part del seu temps. Normalment, són coses incompatibles. Als enterraments penseu en tot menys en el difunt… Tot us en distreu. Així les coses, potser és preferible quedar-se a casa. Diu Pla, i aquí és on volia anar a parar: «A Pujols, li agradaven Rabelais i els vells poetes francesos, sobretot Villon. Solia dir que aquests vells autors eren com bresques de mel». Bernhard, en canvi, és un vesper. D’altres són balnearis, cases de convalescència, geriàtrics. O universitats, banys maria perpetus. Ara us podeu trobar de tot, però autors que siguin com bresques de mel, pocs, ben pocs. Pertanyen al passat. Potser hi han pertangut sempre…

Pla n’és un, no cal dir-ho.

«Probablement estimo l’illa perquè és plena de vells i de malalts!». Bon motiu.

Més Bernhard: «Al cap i a la fi la desgràcia dels homes és que sempre es decideixen per alguna cosa que a fi de comptes està totalment contra la seva voluntat…».

«El sud aparta de seguida els seus morts».

Bernhard a l’hotel Melià de Palma: el gust per la paradoxa. De veritat li agradava l’espectacle d’un port farcit de iots i velers milionaris?

Bernhard, com un anti-Villalonga: no s’haurien ni mirat —potser ni vist— pel carrer, en cas d’encreuar-se.

L’austríac no arribarà a escriure el seu treball sobre Mendelssohn, pel qual s’ha estat preparant deu anys ben bons. I tot per culpa de no ser capaç d’arrencar: d’escriure la primera frase. Una primera frase a partir de la qual s’hauria anat descabdellant sense entrebancs tota la resta.

Tots hem conegut aquesta por, aquesta paràlisi. L’anar posposant neuròticament l’arrencada amb l’excusa de faltar-nos encara alguna dada, alguna consulta, algun llibre per llegir, o, senzillament, convençuts que el que ens faltaven eren les condicions idònies d’escriptura: «Les frases ens fan por, al principi ens fa por la idea, després la frase, després el no tenir ja possiblement aquesta frase al cap quan volem anotar-la. Tot sovint escrivim una frase massa d’hora, i altres vegades massa tard; hem d’escriure la frase en el moment exacte, altrament se’ns perd».

Un excés de preparació, d’entrenament i recerques, pot perdre’ns. Les coses les hem de saber covar el temps adequat. Portar-les massa temps dins nostre pot acabar desfent-les, esvaint-ne l’encanteri. Pot fer senzillament que ens en cansem, o que elles es cansin de nosaltres. Per això entenc tan bé aquells professors que han acabat fent de les seves classes la seva obra (o, dit d’una altra manera: que han estat incapaços de deixar-nos res escrit): allò de què parlen, allò que expliquen, ho tenen tan per la mà, que ja no senten cap necessitat de traslladar-ho al paper. Això va passar-me amb els comentaris de poemes. Em conec íntimament l’obra de no pas pocs poetes catalans, vaig comentar els seus poemes durant gairebé deu anys a la universitat, però és del tot insignificant el que n’he deixat escrit (de fet, tot ho vaig escriure abans o al principi: al final, que és quan ho tenia tot més clar, a penes vaig escriure res).

Això mateix Bernhard ho formula de la següent manera: «Ens deixem captivar per un tema i en som captius durant molts anys, decennis, i, arribat el cas, ens deixem aixafar per ell. Perquè no l’abordàrem prou aviat o perquè l’hem abordat massa d’hora».

No cal dir que això no són excuses: són constatacions. Fets experiencials propis. Lliçons per a un mateix: per exemple, l’ensenyament allunya de l’escriptura (substituïm l’escriptura per la parla, i en fem el nostre principal terreny de joc). No és una qüestió d’incapacitat, sinó més aviat de mandra: el parlar ens fa perdre l’escriure, les ganes, s’entén… Això m’ha passat amb bastants poetes, i també amb Valéry, de qui volia escriure una mena de biografia novel·lada centrada, sobretot, en l’episodi de «la nit de Gènova» (així s’havia de dir el llibre). Ho tenia tot molt clar. De fet, el problema és que vaig acabar tenint-ho tot massa clar, i llavors les ganes de posar-me a escriure el llibre m’anaren desapareixent progressivament. Podré arribar mai a recuperar-les? No ho crec pas, però si voleu ara mateix us explico de què anava el llibre…

El personatge principal de Formigó, i, de retruc, la novel·la (si és que d’un text així en podem dir novel·la), es troben en un autèntic cul-de-sac. Estan, tots dos, a punt de fracassar estrepitosament. Què ho impedeix, en un moment donat? Què recondueix el fil de l’un i de l’altra? Què els «salva»? La vida: una història aliena que fa que ell es despreocupi i alliberi del seu treball sobre Mendelssohn, i que la «novel·la» recuperi interès i acabi en un crescendo vertiginós. La vida obliga el personatge —alter ego claríssim de l’autor— a sortir d’ell mateix, on havia caigut feia molts anys. La vida —en forma d’història desesperada d’una transeünt desconeguda— fa que l’obra deixi de ser un monòleg exasperant en primera persona i sigui capaç de crear emocions significatives («l’interès simpatètic per l’home», de què parlava Riba a «Una generació sense novel·la»).

Fer de model: qui es creu que pel fet d’estar posant per a un pintor està fent de model va ben equivocat. Si el pintor és bo, és a dir, intel·ligent, sap prou bé que no necessita models, models de res ni de cap mena. Ningú ni res no és model de cap cosa ni en cap sentit. A tot estirar, el que un pintor necessita són pretextos, punts de referència, natures mortes. Això és, doncs, el que jo he estat durant dos matins: una natura morta a la qual el pintor havia de donar vida. Com un bodegó de carn humana.

El difícil, el gran repte del pintor, és infondre vida al seu quadre, als elements —siguin quins siguin— que el componen. I per a ell tant ha de ser una cosa com una altra: vull dir un peix, com un camp, com una cara. Tot és igualment realitat. Ja no hi ha, com en altres èpoques, jerarquies ni valors. Tot val el mateix. Del que es tracta és de copsar-ne «l’esperit», allò que el fa ser com és, i amb una tal finalitat tot s’hi val…, mentre el pintor no faci altra cosa que pintar. Qualsevol canvi, o alteració, o petita modificació, respecte al que en aquells moments estan veient els seus ulls. El retrat ha de ser bo per ell mateix, al marge de si s’assembla més o menys al retratat. Com era Rembrandt, o Van Gogh? A penes n’hem vist fotografies, potser cap i tot. Són com ells mateixos es van pintar. Un retrat o autoretrat ha de ser jutjat per algú que no coneix la «víctima». Únicament com a pintura.

Si demà resulta que no m’hi assemblo gaire, no passa res: ja m’hi acabaré assemblant… (anècdota de Gertrude Stein amb Picasso).

La realitat, per a un pintor, hauria de ser sempre una superfície desapresa, i fóra en la lluita per fer-la seva, per apoderar-se’n, que es revelaria el seu geni. Els problemes, per a un pintor, comencen un cop tenen apresa la realitat, la seva, un cop li han pres les mesures i es pensen que així poden guanyar temps (temps i diners, és clar). Per això, en tants de casos, són millors les primeres èpoques que les posteriors… En les primeres hi veiem aquella lluita i tensió per apoderar-se d’un fragment de realitat. Després, l’aplicació més o menys dissimulada —velada— d’una fórmula, d’una manera.

Distreure’s poc: no veure gens la televisió, llegir a penes cap diari. Només així podem aspirar, no sols a una mínima felicitat autèntica, sinó també a treure un cert profit del nostre temps. Totes les altres coses que es puguin fer —llegir, conversar, passejar, pescar— seran benvingudes: útils i agradables alhora… Ni útils ni agradables, ben mirat. L’única justificació és que ens omplen, que ens ajuden a passar d’una manera als nostres ulls decent el temps. Les fem perquè hi estem lligats, perquè no podem deixar de fer-les. Per una certa fatalitat, no pas per cap raó sublim. Per addicció, com d’altres fan altres coses. Més ens val aprendre a no anar-nos justificant. Tot és igualment inútil i pretensiós.

Una bona novel·la ens deixa sense paraules: és com l’espectacle de la vida mateixa, però millorat. Més ben sincronitzat, més arrodonit, més compassat, més ben travat, i contrapuntejat i amalgamat.

Llegir una novel·la —quan és realment bona— és com fer una immersió: te n’has d’impregnar, t’ha d’entrar per tots els porus, però alhora has de ser conscient que això t’està passant. No se t’ha d’escapar res. Tot el fraseig és important, qualsevol dels seus mínims elements pot ser decisiu. Banyar-se en la llengua, el seu ritme i sintaxi.

Llegir una novel·la és com submergir-se llarga estona al mar, sense necessitat d’haver de treure constantment el cap per respirar. Cada frase, una onada que se t’emporta. Les bones novel·les respiren i bateguen com qualsevol cos viu.

Dues bones novel·les llegides recentment: Peces en fuga d’Anne Michaels i Donde las mujeres d’Álvaro Pombo. Potser perquè tenen respiració pròpia, tallen la del lector. La suspenen, la situen del tot en unes altres coordenades. Us embolcallen totalment i poden arribar a modificar momentàniament la vostra sensibilitat, la percepció de la realitat.

«A Madrid, quan hom no sap què fer sempre té un recurs incomparablement noble, infinitament agradable, per a passar l’estona: és anar al Museu del Prado» (Pla en el mateix llibre). Ve’t aquí probablement l’única diferència significativa entre Madrid i Barcelona. Totes les altres poden ésser més o menys compensades: l’absència del mar pel clima sec i tonificant, les grans avingudes pels carrerons del gòtic, uns teatres per uns altres, uns cafès per uns altres, etc… Ara bé, l’absència d’un museu de pintura com cal no podrà mai ser pal·liada ni compensada per res. Si acceptem que la pintura és una gran escola de vida, no disposar d’un bon museu —no parlem d’un Prado: ens conformaríem amb molt menys— és una gran mancança… Coixejarem sempre. Tenir una bona formació pictòrica ens fa més sensibles —horrible paraula— a la realitat, més receptius, més aguts, més desperts, més capacitats per gaudir-la i patir-la al llarg dels diversos moments del dia.

Quina situació més galdosa, la nostra! Un país a mig fer —el veurem acabat algun dia, no nosaltres, sinó algú dels que vindrà després?—, una literatura plena de buits, daltabaixos i interrupcions, sense continuïtat i poc poblada, i una capital sense un museu de pintura com cal… Ja em direu quin sentit té ser català un cop us heu fet grans! No podeu parlar seriosament de política perquè la que es fa aquí és plena de limitacions i impediments, la literatura en català aviat us l’acabeu de tan poc com dóna de si —si sou un lector constant, és clar—, i, per si això no fos prou, tampoc podeu perdre el temps de tant en tant en algun bon museu de pintura clàssica… Tot el que tenim és insuficient. Arribarem a sortir-nos-en? Ens deixaran? Ho voldrem realment? Tindrem la suficient tenacitat per no deixar anar la corda, ara que com a mínim la tornem a tenir agafada?

Un museu com el Prado té, a més, la immensa virtut de situar les coses al seu lloc. Si parleu amb algú de pintura, sempre podeu anar al museu i fer les degudes demostracions o comprovacions. Podeu discrepar, sí, però de minúcies. Davant d’un Goya o d’un Velázquez, no crec que hi hagi gaire marge de discussió: s’imposen per ells mateixos, i prou. De fet, és com si se’ns imposés la vida mateixa… Aviat s’acaben les xerrameques. A casa nostra, on hem d’anar? Al parc de la Ciutadella, petit museu deliciós però limitat de pintura nostrada? A Montserrat, on passa tres quarts del mateix? A Olot? Al museu Déu i Font del Vendrell? A la casa-museu de Pau Casals, que ara és tancada? Tot això està bé per anar-hi algun diumenge amb la família, però on està una mínima mostra representativa de la gran pintura europea que s’ha fet des del Renaixement? No anem tan lluny, si voleu, no demanem el que no podia ser de cap manera, i limitem-nos a temps més acostats: un cop recuperada la nostra voluntat de ser a mitjan segle passat, amb una burgesia prou potent i emprenedora, com és que la curiositat per la pintura de finals del XIX i principis del XX que es feia als altres països d’Europa ha estat gairebé inexistent? Com és que el col·leccionisme d’aquí s’ha limitat a la pintura catalana, quan hauria pogut optar a molt més? Suposo que tot això és molt indicatiu de la nostra «personalitat», tan limitada —tan acostumada a les limitacions— des de fa tant de temps… Arribarem mai a sortir totalment de l’ou, els catalans? (com a país, s’entén).

A les Notes per a Sílvia —tercer volum de dietaris planians—, cap al final, Pla es despatxa a gust amb l’art contemporani, i, en especial, amb alguns dels seus més conspicus representants: Picasso en primer i indiscutible lloc, però també Miró, Dalí i Tàpies. Qui diu que Pla, en aquestes matèries, no hi tocava? Que se li havia parat el rellotge? De fet, el més divertit és que devem aquesta vintena de pàgines a un article d’un joveníssim Pere Gimferrer, publicat a Serra d’Or! Un article sobre l’alliberament de l’art contemporani.

Suposo que aquest article és la gota que fa vessar el vas, i, llavors, Pla es dispara sense aturador: «Ja em dirà el senyor Gimferrer, que jo aprecio perquè és un crític literari, si coneix algun llibre, fins i tot en la nostra època, alliberat del caotisme, de l’adotzenament, de la inintel·ligibilitat, que no hagi estat llargament meditat, corregit, aclarit i observat. Així, doncs, la meva discrepància és total. En realitat, el valor d’una obra d’art, la seva importància, prové de la dedicació de l’artista, de la seva obsessió, del seu esclavatge al que vol portar a cap». Bé, en el fons Pla no està dient res que no s’hagi dit —i potser oblidat— moltes vegades. Però el que compta en aquest petit assaig (que, per cert, es podria publicar solt en forma de llibret o plaquette per a ús d’uns quants pintors contemporanis, atès a més el seu baixíssim règim de lectures: es veu que estan sempre molt enfeinats) és la contundència i la desinhibició amb què ho diu, i els diagnòstics precisos que fa d’unes quantes figurasses. No els repetiré: qui vulgui llegir-los ja sap on són. Però insisteixo: no tenen pèrdua i demostren que, també en qüestions d’art, Pla no perdé mai el nord.

A l’eixida de la nostra casa d’estiu, treballo —vull dir que hi tinc situades la tauleta amb la corresponent cadira per llegir i escriure— al costat de dos testos d’alfàbrega florida. Quan me n’oblido i me’n revé una densa bafarada, per uns moments crec que algú ha tingut la gran idea de preparar-me uns spaghetti al pesto. Mai no és així, però la capacitat d’il·lusionament es renova amb tanta facilitat que en aquest parany hi puc caure diverses vegades cada dia.

Projecte de llibre: seleccionar —i extreure, eradicar-los del seu context— un conjunt d’aforismes de Pla. Això mateix he vist que s’ha fet, per exemple, amb Goethe i Proust. Doncs bé, llegint el nostre autor un topa constantment amb frases, sentències o reflexions que, al marge del paper que juguen en el text al qual pertanyen, tenen una diguem-ne autonomia pròpia que possibilita aquesta operació d’extirpació a què em referia. Potser ho proposi als editors de Pla, però dubto molt que m’ho deixin fer: per no fer no han ni complert els seus desitjos o previsions. Així, per exemple, al prefaci de les Notes per a Sílvia, diu, li diu a aquesta senyora o senyoreta: «Vostè és més jove que jo, de manera que espero que algun dia veurà reunits en un sol volum aquests tres llibres: El quadern gris, les Notes disperses i aquest d’ara. Serà un volum molt llarg, de la importància del qual jo no m’atreviria a respondre, però que potser cobrirà alguna convalescència complicada. No crec que es pugui demanar res més. I encara!». Això Pla ho va escriure el 1973: han passat doncs gairebé vint-i-cinc anys, i aquest volum on és? Algú l’ha vist?

Ara bé, jo la proposta els la faré i com que aquí tot és tan imprevisible encara podria ser que em diguessin que sí.

Una altra cosa que podria proposar a aquests mateixos editors: facilitar-los els meus exemplars d’Obra Completa per tal que en fessin una nova edició corregida. D’ençà que llegeixo o rellegeixo l’autor empordanès amb una certa regularitat —uns quants volums per any—, anoto al marge totes les errades que hi detecto, que no són pas poques. És una bona llàstima que els editors no s’hagin mai plantejat, davant la imminència d’alguna reedició —que per fortuna són prou freqüents—, sotmetre els diversos volums a un procés de correcció. Tampoc no costaria tant, si ho comparem amb els guanys obtinguts fins ara, i en canvi l’efecte seria tot un altre! Si més no, l’autor s’ho mereix: ha construït la ciutat literària més fascinadora de totes les que s’han fet en català aquest segle, és a dir, des de fa molts segles. Hi ha autors d’una sola obra, la qual ens pot fer pensar en un singular edifici o fins i tot en una catedral. Ara, autors de ciutats senceres, quants més n’hem tingut? Enguany que s’ha commemorat amb tant de rebombori el seu centenari, una nova edició corregida —impecable— de tota la seva obra no hauria estat pas una contribució negligible per part de qui l’hagués fet… I una última cosa, si m’és permesa, un petit dubte: arran de tots els actes i festes desencadenats, algú creu que s’haurà produït un augment significatiu del seu nombre de lectors? No sols no ho crec sinó que podria haver passat justament el contrari: que se n’haguessin perdut… La gent deu estar tan saturada, tan embafada de Pla, que és més que probable que uns quants dels seus lectors més o menys constants li hagin donat vacances per un cert temps… N’han parlat tant, els diaris, i les ràdios, i les televisions, s’han fet tants actes i conferències, i rutes literàries i gastronòmiques, que més d’un pot haver confós qualsevol d’aquestes coses amb Pla, amb el fet de conèixer-lo. Ara, el que és llegir-lo, tancar-se a casa i passar unes quantes tardes o nits llegint-lo en silenci, assaborint-lo, quants que no ho feien ho han començat a fer? Aquesta és la qüestió clau, perquè aquest és l’únic homenatge autèntic que podem fer a un escriptor.

«Al capdavall, on vivim que no sigui una illa? Què podem esdevenir sinó el coneixement d’una illa?» (Vicenç Llorca, a L’entusiasme reflexiu). Consciència d’aïllament i de finitud: de soledat i de límit. I, a partir d’aquesta dualitat de consciència —d’autoconsciència—, emprendre un procés de coneixement, de coneixement de la pròpia illa, d’un mateix. L’illa com a metàfora d’un límit extern i un d’intern: una doble realitat que ens imposem de conèixer per acabar descobrint que l’una és mirall de l’altra. Vasos comunicants.

Ecos d’una lectura que em porten a Gideó i la seva insulomania, a Durrell —Reflexions sobre una venus marina—, a Bufalino… Atracció i dependència de les illes.

A l’últim capítol del seu llibre, Llorca rastreja els diferents usos i sentits de què s’ha revestit aquesta potent metàfora en la història de la literatura des d’Homer fins a Eco, passant per Thomas More (Utopia), Daniel Defoe (Robinson Crusoe) o Miquel Àngel Riera (Illa Flaubert). Brillant i suggerent, però excessivament reduït, concentrat, fragmentat. La qüestió dóna per a tot un llibre…, que potser algú ja ha escrit o està escrivint. Llorca, si més no, posa els possibles fonaments d’un llibre que podria ser apassionant. Rastrejar la presència de l’illa o de les illes en la història de la literatura, però fer-ho amb un determinat objectiu que doni coherència al llibre, i que li impedeixi de caure en un mer inventari.

Autor ideal d’aquest llibre: Barthes. O el mateix Eco. O Steiner. O Bloom. Tots ells intel·ligentíssims grans lectors.

De la novel·la de Pombo, Donde las mujeres, una de les coses que més m’han agradat és la defensa implícita de la conversa com un aspecte fonamental de la vida. Com un valor insubstituïble, com un mitjà bàsic d’explicitació del propi pensament. No sols d’explicitació, sinó de formació i concreció: sense conversa moltes coses es perden. Moltes idees no acaben de formular-se, potser ni tan sols neixen. La conversa com un aspecte bàsic i determinant de la nostra vida. Pensar a través de la conversa, llegir i escriure a través de la conversa (quan conversem llegim l’altre i ens escrivim a nosaltres mateixos). «La costumbre que en casa teníamos de hablarlo todo», diu un dels personatges. La infància entesa com un període en què fonamentalment parlem pel gust de parlar; la joventut, en canvi, com aquella època en què parlem sobretot «en sèrio»; i la vida adulta com una època en què diàlegs i monòlegs s’interfereixen constantment, perquè ja no sabem deixar de parlar, al marge de si som escoltats o no, entesos o no… Cadascú acaba trobant —o buscant— la seva pròpia fraseologia, cadència, constel·lació de mots, sintagmes i ritmes que el defineixin. L’acompliment de les nostres vides depèn en gran mesura d’aquestes coses, del fet que mínimament ens en sortim o no.

Tota la novel·la de Pombo, d’altra banda, és una elegia dels temps en què encara es parlava, en què les famílies —a l’entorn del foc o d’una estufa, o senzillament asseguts al volt d’una taula— despenien moltes hores xerrant pel gust de fer-ho. I en aquest context o clima de conversa algunes aconseguien de pastar el seu propi idiolecte, acabaven creant una mena de llengua familiar plena de detalls característics i saborosos, de tics, recurrències, frases fetes, girs sintàctics: «palabras de familia gastadas tibiamente», que deia Jaime Gil de Biedma. La literatura com un homenatge o degradació o eco d’aquesta habilitat.

Ara les coses han canviat i ja ben poca gent parla. La televisió i el soroll ho han matat tot (tot el que fa referència al llenguatge, s’entén), perquè s’han apoderat del silenci, i sense silenci és difícil que es pugui enraonar. A les Notes per a Sílvia, Pla també en parla, de tot això, del fet que la pressa sigui una de les característiques del nostre temps: «La pressa ha creat la impossibilitat de veure els nostres amics, les persones amb les quals voldríem parlar. Tothom té feina, una feinada fabulosa, tothom te pressa, va d’una banda a l’altra o es tanca en el despatx. Això ha creat una gran solitud, una impossibilitat total de parlar, de conversar —és a dir, de fer d’home civilitzat».

Passo a veure’m convertit en pintura: després d’aquelles tres sessions matinals, hi ha hagut uns quants dies durant els quals el pintor ha deixat reposar el quadre i alhora hi ha fet retocs i esmenes, lleus però significatius, decisius perquè el quadre acabi d’adquirir autonomia pròpia. «De la mateixa manera que al principi em proposo ser molt dependent respecte del model», em diu, «per acabar el quadre necessito en canvi una gran independència. És com si a partir d’un cert moment hi hagués un traspàs de poders, i passés a manar el quadre mateix. És ell qui al final s’imposa i t’imposa les seves pròpies regles, al marge de la persona a la qual has estat retratant».

Ramon Gaya, cosa estranya en un pintor, és tan convincent en els seus escrits com en els seus quadres. Els tres volums d’Obra Completa que li conec no tenen pèrdua, sobretot els dietaris de les seves estades a París i a diverses ciutats italianes. Ara llegeixo un dels seus textos més antics, Sentimiento de la pintura, en què, arran de la seva primera estada a Venècia, descobreix no pas l’anomenada «escola veneciana» sinó el venecianisme, que a parer seu és un concepte molt més ampli en l’espai i en el temps: «Puede decirse que Venecia lo que hizo fue ceder a la pintura, acoger la pintura, el sentimiento originario, vivo —no artístico— de la pintura. Venecia no era, pues, una escuela, una manera, una tendencia, ni siquiera un orden, una ley, sino un lugar, una atmósfera propicia, un criadero, un vivero […] Ahora me explicaba la existencia de pintores que, sin depender de Venecia, son venecianos. Juan Van Eyck es un veneciano. Nuno Gonzalvez, el portugués, es un veneciano. Comprendía que el concepto de lo veneciano es viejo, no como es vieja Venecia, sino como es viejo el mundo». Tot això Gaya comença a percebre-ho davant Les Cortesanes de Carpaccio, però és sobretot amb l’obra de Tiziano que es produeix la revelació: «Tiziano, el más rico, quizá, de todos los pintores […] casi no es pintor, sino pintura, es decir, logra ser impersonal a fuerza de ser sentimiento sólo, sentimiento pictórico absoluto […] Los mismos colores de Tiziano —él, que ha pasado por ser un colorista— no son propiamente colores, tintas determinadas, sino una especie de acaloramiento, de “sofoco” que sufrieran las cosas, los paños, los cielos, las armaduras. […] El color, aquí, no parece haber sido aplicado sobre la tela, sino provocado; parece surgido, salido de ese fondo de pozo, de esa concavidad oscura, desconocida, que es, en principio, el cuadro. Porqué para él […] el cuadro no será jamás —como viene siendo para los simples pintores, sobre todo después de Cézanne— una pobre “superficie”, sino una cueva, una cueva de la que, sin duda, hay que salvar, sacar al exterior, a la luz, toda la vida encerrada allí o allí cobijada. Tiziano no le impone colores a su cuadro, sino que le arranca colores, como se le arrancan sonidos a un arpa o a una guitarra».

D’ençà que fa uns anys vaig descobrir aquests textos del pintor murcià d’origen català Ramon Gaya —es veu que els seus pares li deien Ramonet— no he parat de recomanar-los als meus amics pintors, però amb no gaire fortuna: cap d’ells, que jo sàpiga, llevat d’un —un pintor badaloní exiliat a França durant la guerra civil—, ha fet el més mínim esforç per aconseguir-los, cosa que no deixa de sorprendre’m molt. A què deu ser atribuïble aquesta falta de curiositat? A l’edat, potser? A l’estat d’autisme o autarquia en què semblen viure molts d’ells? A mi que no em sé explicar prou clarament? Com més voltes hi dono, menys ho entenc.

Bocaample, bocabadant, bocabadat, bocadolç, bocadur, bocaestret, bocafí, bocafluix, bocafort, bocafresc, bocagròs, bocamoll, bocanegre, bocarrut, boca-rugat, bocasec, bocaterrós, bocatort, bocut… Quants n’utilitzem, d’aquests adjectius? Ja sé que bastants s’aplicaven a animals, sobretot a cavalls i a muls, però això no exclou que una tal precisió de matisos a l’hora de referir-se a una boca animalesca no pugui ser utilitzada per referir-se a les persones, concretament a una gran majoria d’elles.

M’agrada, abans d’anar a dormir, sortir a fer un volt per on estic. A la casa d’hivern, pel jardí o el bosc que tenim a tocar. A la de l’estiu, m’arribo —carrer Tramuntana amunt— fins a la bocana de la badia i escolto com remuga el mar, els dies de vent. És una fressa que no m’inspira confiança, però que em lliga als llargs estius de la infantesa. És una fressa que m’habita, que encara que no m’agradi gaire forma ja part de mi i per això la busco. Plaer de retrobar-la.

Josep Martinell ha escrit un dels millors llibres sobre Pla d’entre els molts que enguany s’han publicat, probablement el millor —el més franc, personal, matisat i menys pretensiós. Sens dubte, el que hauria agradat més a l’autor empordanès, en el cas que aquesta mena de coses li haguessin agradat, que no ho crec pas: el seu sentit del ridícul li ho hauria impedit del tot (se n’hauria anat una llarga temporada a Itàlia). I el més bo és que Martinell no és pas escriptor sinó pintor. Un pintor del qual desconec totalment l’obra. Ara bé, que com a crític —o, més ben dit, com a degustador— de pintura hi toca molt, no en tinc cap dubte. A les Notes per a Sílvia, Pla reprodueix un fragment d’una ressenya de Martinell sobre Picasso d’una gran finesa: «Picasso ha estat el primer que ha trencat el respecte a l’art. El primer que s’ha pres totes les llibertats. El primer que ha descobert el costat intranscendent de l’obra acabada […] Per la seva extraordinària vitalitat és un fenomen orgànic. Excepcionalment hàbil però superficial. Tot són formes, construïdes, reconstruïdes, sense parar mai. Li falta el misteri dels grans genis. Rembrandt, Goya, Vermeer…, tenen un més enllà involuntàriament pressentit, de vida secreta».

Al final de la seva nota, Pla rebla el clau: «Les formes, les formes… Evidentment són molt difícils de captar i de reproduir. Però, a més de les formes, en el gran art hi ha alguna cosa més: hi ha el misteri de la vida». És una de les frases més clares i definitives que mai he llegit sobre pintura i l’art en general. A l’hora de parlar de l’atracció que sentim per una determinada obra, no crec que es pugui anar gaire més enllà… El difícil, allò que només aconsegueixen molt pocs, és justament la plasmació d’aquest misteri. Quan això es produeix, llavors us adoneu de la limitació de les paraules, que semblen encongir-se. És quan no s’ha arribat a extreure —o a sostreure— aquest misteri de la vida, que és relativament fàcil parlar sobre una obra. Però quan el «miracle» es produeix, callar s’imposa: us immergiu en una actitud del tot reverencial i submisa, encantada, flotant, de vegades aclaparada i tot. Certes grans obres poden alleugerir-vos i enlairar-vos; d’altres, en canvi, abassegar-vos, aixafar-vos, gairebé anorrear-vos. Amb tot, m’inclino a pensar que el misteri de les grans obres sol ser més aviat de tendència ingràvida que no feixuga.

Trec sempre el preu de tots els llibres, perquè els llibres, quan són bons, no crec que en tinguin, de preu. Em puc haver equivocat alguna vegada de llibre, però fins i tot llavors no em sap greu haver pagat una determinada quantitat de diners. Potser fóra molt millor poder dir: aquest llibre no val res!, i llençar-lo a les escombraries, emprenyat. Però això confesso que no ho he fet mai. He llençat publicacions de tota mena, com ara catàlegs d’exposicions o de productes, anuaris, col·loquis, revistes, llibres propagandístics de qualsevol tipus, però un llibre llibre (un llibre darrere el qual hi ha l’esforç d’una persona per dir-nos alguna cosa, per contar-nos-la o per reflexionar-hi) no he gosat fer-ho mai. Abans, si m’ha semblat trobar-li un lector més adient, l’he donat que no pas l’he tirat. Un llibre llegit, fluix i tot, dolent i tot, forma part de nosaltres, de la mateixa manera que en formen part certs paisatges que no ens han agradat, certes ciutats, o fins i tot certs cossos que hem visitat equivocadament (l’error ha estat nostre, és clar, no pas dels altres). Estem fets tant del que ens agrada com del que no ens agrada: l’un actua per presència, l’altre més aviat per absència, oblit o reacció. Virtuts i defectes, i encerts i errors, ens fan i desfan —ens dibuixen i desdibuixen— en un grau semblant.

«El millor i el pitjor de nosaltres perdura gairebé sempre en la memòria dels altres. Espectadors objectius, són ells els qui guarden intacta la imatge del que som en les hores apassionades en què estem únicament abocats a l’acte d’existir» (dels dietaris de l’escriptor portuguès Miguel Torga, un altre dels «grans»).

«Les millors dones i els millors homes que he conegut en aquesta vida són els pacients —els homes i les dones que fins i tot quan fan l’amor el fan amb paciència» (de les Notes per a Sílvia). De fet; és cap al final d’aquest volum que Pla sembla adreçar-se més específicament a aquesta lectora: quan parla dels homes i les dones, sobretot de les dones, quan imita els seus mestres, els moralistes francesos, que ell considera que són «la flor de la literatura de França».

Un diccionari és alhora una pedrera i una pedreria. Tant una cosa com l’altra s’han d’utilitzar, de saber-ho fer. Queda gent que encara obri, de tant en tant, un diccionari? Pel pur plaer de fer-ho o per consultar algun dubte? Em temo que molt poca: pràcticament ningú, llevat dels especialistes. Cada dia vivim més allunyats del llenguatge en general, i de la nostra llengua en particular. Cada dia, doncs, ens allunyem més del món del pensament i la reflexió. De la conversa, de l’evocació i l’explicació. Pel que fa a l’expressió de nosaltres mateixos, cada dia som més analfabets i regressius: la involució que s’ha produït és espectacular. Arribarà un moment —d’altra banda, molt pròxim— que un dels actes més endimoniadament difícils serà escriure una carta (una carta personal, s’entén), amb l’agreujant que també se n’haurà perdut la necessitat. Llavors, quan això passi, la ignorància sobre nosaltres mateixos serà total i magnífica! Qui diu una carta, diu un dietari, unes simples notes, qualsevol rastre de memòria escrita…

Dèiem que un diccionari és una pedrera i una pedreria. Però també pot ser un pedrís on seure de tant en tant, un pedregar si hi ensopeguem massa sovint en poca estona, o un pedrenyal per al poeta, quan la seva matèria —els mots— adquireix aquell punt d’incandescència que fa inevitable el poema (sortosament, això passa poques vegades, i cada vegada més espaiades).

El que crec que hauria de ser una de les principals preocupacions —i obligacions— dels pares respecte als fills: llegar-los una llengua en el millor estat de conservació possible. Des d’aquest punt de vista, l’estat en què es troba el país és lamentable, penós, del tot descoratjador. En quina llengua parlaran els nostres néts i besnéts? El que és segur és que parlaran en una llengua atrofiada.

Cada dia som més capaços de manejar aparells d’una considerable complicació, o d’aixecar edificis cada cop més alts i agosarats, de resoldre qüestions fins ara irresolubles —sobretot en el terreny de la ciència—, de viure en una sofisticació cada cop més accentuada, però en canvi cada dia ens costa més parlar i explicar-nos, manifestar-nos com a persones: el que guanyem per un costat —i no hi ha dubte que s’ha guanyat molt— ho perdem per l’altre —aparentment poca cosa, però en realitat potser s’està perdent l’essencial, l’indispensable per aspirar a un mínim confort amb nosaltres mateixos. Sense un control sobre els mots, no som res. Coixejarem tota la vida.

La impermeabilitat de certes persones —de certs amics, per ser més precisos— és una de les coses que més em sorprenen. La impermeabilitat, no pas davant el mal temps, sinó davant alguna recomanació entusiasta (un llibre, una exposició, una peça musical). Quan temps després ens retrobem i jo els demano el seu parer sobre aquella obra, i resulta que no han fet el més mínim esforç per procurar-se-la, llavors em quedo realment fotut i desconcertat. Què ha passat, què no ha funcionat? És que no ens agrada que ens diguin el que hem de fer? Però si estem parlant de coses agradables, no pas de penoses obligacions! No hi entenc res. Tan poc impressionables som? Tan poc encomanadís és el nostre entusiasme? Tan influenciable i voluble sóc, en canvi, que em deixo entabanar fàcilment pels altres? No ho sé: alguna cosa no va bé, o en els uns o en els altres. El que és jo, no entenc aquesta facilitat amb què certes persones es desprenen de l’entusiasme aliè (estem parlant de gent pròxima, d’amics, sí). És per pura comoditat i peresa? Que trist… És per no ser tan vulnerables? Llavors, tot i no compartir-ho, em semblaria més acceptable. Ah, i sort que figurava que allò de què els estàveu parlant els interessava!

Sovint, la gran majoria de vegades, ens costa parlar. Però un cop oberta o desembussada l’aixeta, llavors no hi ha qui ens aturi, i parlem massa, més del compte. Davant aquesta alternativa d’extrems, davant el que sembla ser la seva inevitabilitat, quin és preferible? Què és millor: mantenir-se en un excés de discreció i fins de mutisme en certes coses, o bé caure en la incontinència i el desbocament? Si això ho situem en el context de les relacions socials —amistat, compromisos, feina—, crec que una certa discreció i continència són preferibles a l’altre extrem, tot i el perill de l’ensopiment. Ara bé, en un terreny més íntim —com ho és el de l’amor i el de la relació amb un mateix—, val més passar-se xerrant que no callant (xerrar, a partir d’un determinat moment, és deformar, magnificar o empetitir, exagerar o minimitzar, d’acord, però això també ho sabem, sabem que forma part del joc i disposem dels mecanismes necessaris per desactivar-ho a l’hora d’entendre-ho). Sembla com si de cara a un major aprofundiment en el coneixement de l’altre o en el de nosaltres mateixos, xerrar fos preferible a callar, fins i tot en el cas de fer-ho en un grau excessiu, perquè val més esplaiar-se i desvariejar davant un conegut que un desconegut, ni que sigui pel que diran… Això sembla, però la realitat ens indica que més aviat passa el contrari: en la intimitat ens mostrem sovint sorruts i taciturns, molt poc donats a la confidència o a l’obertura, mentre que és en presència de «públic» que ens dóna per fer teatre, per arribar a unes cotes d’histrionisme inesperades, sorprenents per a tothom. Així funcionen les coses la majoria de vegades. No sembla gaire racional, però és així. Vistos els resultats, potser ja està bé que sigui d’aquesta manera: molts matrimonis aguanten i també moltes relacions d’amistat. Què més es pot demanar?

Per al qui, tot amb tot, voldria continuar exercint el dret de parlar amb l’altre —la parella, s’entén— o amb si mateix, hi ha una excel·lent manera de fer-ho sense perjudici de ningú, que és escriure. Escriure aquestes notes d’ús privat, que tant poden arribar a publicar-se com no (això és més aviat secundari).

Quadern de cales i calanques: ve’t aquí un altre possible títol per a aquest conjunt de notes. No voldria perdre la noció de quadern, però el que en canvi no puc fer en aquest cas és vincular-lo a un topònim, a un lloc. No és un quadern que estigui particularment lligat o arrelat a un lloc, com altres meus, sinó a un determinat tipus de vida. La vida de lector. Els estius, sí, faig sobretot vida de lector… Els hiverns, hi aspiro.

Concebre la pròpia obra com un conjunt de notes a peu de pàgina. Al peu de la pàgina d’alguns grans autors i d’altres que no ho són tant, però ens han interessat o simplement hem llegit. Notes aclaridores, digressives, interrogatives, contradients o contradictòries. De vegades, notes repetitives, és a dir, meres repeticions (repeticions del que un autor ha dit i ens ha agradat especialment). O bé, simples punts d’interjecció admiratius o desaprovadors. Tot allò que forma l’entrellat de les nostres reaccions davant un text. Fins i tot la indiferència o l’absoluta manca de resposta davant del que se’ns diu. No és una obligació que ens imposem, sinó més aviat un impuls. Una manera de correspondre al text. De ser agraïts, fins i tot. D’impedir que tot allò que hem anat engolint amb els ulls caigui en un oblit total. També en podríem dir, d’aquestes notes, Quadern de ressons, o bé Quadern d’ecos, ressons i retrunys, per marcar una gradació en les nostres possibles reaccions.

La facilitat amb què es neteja la pell d’un tomàquet, no és un fet força sorprenent? La facilitat, la rapidesa amb què li llevem del damunt tot allò que hi ha estat en contacte… Cada cop que en netejo un no puc evitar de sorprendre’m. La llisor de la seva pell, de la seva nítida turgència, la compacitat del seu volum, l’oblit de tot el que no sigui ell mateix.

Més sorpreses, tot i que de mena diferent: el fet que resulti impossible de veure morenes —o mínimament colrades— certes persones que viuen tot l’any a prop del mar, a uns quants metres vull dir.

Quan li dic, no pas a la Sílvia, sinó a la Núria: «Mira, mira què diu en Pla sobre vosaltres: que les dones teniu una tendència a l’extremisme, que quan teniu qualitat sou molt millors que els homes, però que quan no en teniu sou infinitament pitjors», ella em contesta: «Bah! Tot això és literatura» i gira cua. En un segon ha enderrocat una frase que em semblava perfectament establerta. És aquesta la força de les dones?, em demano. Aquest sisè sentit, aquesta rapidesa de reflexos, aquesta absoluta manca de prejudicis a l’hora de respondre o comentar alguna cosa? Val més que no m’exposi a saber-ho.

Un conjunt de notes a peu de pàgina o, millor encara, al marge. A peu de pàgina són els erudits o els acadèmics que hi escriuen les seves notes, mentre que al marge som els lectors qui ho fem. I de manera molt més telegràfica.

Un memoràndum, un simple recordatori cada cosa que anotem, a fi de tenir alguna boia on agafar-nos quan volem surar un instant en l’immens mar de l’oblit on sempre estem colgats.

Una de les imatges més potents d’aquest estiu: a una cala on s’arriba, només a peu, després de tres quarts d’hora de camí, una de les més feréstegues que conec, adossada al Penyal de l’Anticrist, amb el mestral que hi bat alegrement, la sobtada visió d’una trujada és com una mena de definitiu certificat d’autenticitat (quin contrast entre aquell parell de truges imponents, com inflades, d’un pelatge burell i clapat de negre, i els garrinets acabats de néixer rosadencs que us hauríeu endut a casa, com una qualsevol joguina per als vostres fills!). Però si a sobre resulta que uns i altres no tenen inconvenient a acostar-se als cossos dels pocs banyistes que hi ha a la platja —s’hi acosten perquè flairen l’olor del menjar de les seves senalles—, llavors l’escena agafa uns graus d’irrealitat considerables. Per cert, de les vaques se’n van ocupar pintors com Sunyer o Villà, però, i a les truges i els garrins, qui els ha dedicat un mínim d’atenció? Pel que he vist avui, podrien donar bastant de si (en aquesta vida no es pot desaprofitar res, i menys el porc!).

Quadern de Tramuntana (és el nom del carrer on passo l’estiu i és el vent que, força sovint, ens impedeix sortir en barca de la badia: un vent a tenir sempre en compte, del qual hom no es pot deslliurar així com així).

Quadern de Llevant (és el vent que sol acollir-me la majoria de matins i és durant els matins —més que no de tarda o de nit— que han estat escrites aquestes notes: de vegades en forma molt suau —llevantol—, de vegades prou excitat —llevantada).

L’autor a la recerca del seu títol: un episodi ridícul però necessari. N’hi ha, d’autors, que no saben posar-se a escriure un qualsevol text fins que no han trobat el títol escaient. No arribo, ni de lluny, a tals extrems, però ara que veig que tinc el llibre avançat, que estic a punt d’emprendre la recta final, la qüestió em neguiteja i és durant la pesquera de la tarda que més hi penso (per cert, avui hem terrejat fins al cap Pantiné amb una fluixa molt ben escada que ha donat els seus resultats: un parell de círvies d’uns quants quilos cada una).

Una certa austeritat —frugalitat, contenció, moderació, digueu-ne com vulgueu, fins i tot morigeració— és necessària en el viure a fi de saber-lo apreciar degudament. Som justament austers per poder, de tant en tant, deixar de ser-ho i rabejar-nos en l’excés. Qui viu, en canvi, perpètuament instal·lat en l’excés —en l’excés de tot i de tota mena, qui no està disposat a estar-se mai de res— amb l’excusa que només es viu una vegada, no s’adonarà mai del contrast entre aquests dos estats. En el fons, creurà que els instants de plenitud estan al seu abast —que són comprables, o provocables o incentivables—, quan en realitat són un do, una gràcia que ens cau quan menys l’esperem. Només des d’aquesta innocència els rebrem en tota la seva esplendor, com un mannà caigut del cel o de no sabem on.

Aquesta moderació és aplicable a tots els àmbits de la vida, tant els més materials com els que ho són menys. De res massa, que diu la dita grega. Ni fins i tot d’allò que sembla agradar-nos més.

Ahir (1 d’agost de 1997) va morir el pianista Sviatoslav Richter. De tots els que he pogut escoltar en directe, aquest ha estat probablement el qui més m’ha agradat. Però aquesta predilecció, com passa tantes vegades, no la puc fonamentar gaire. Si més no, no puc fer-ho atenint-me a criteris musicals (a penes sé música, vull dir que a penes en conec el seu llenguatge, l’entrellat). M’agradava com tocava, això és tot; com feia emergir amb els seus dits la música dels compositors que interpretava, com la feia néixer, créixer i morir. M’agradava que no s’estigués de fer-ho amb la partitura al davant (perquè considerava que memoritzar-la era una malversació de facultats i una pèrdua de temps), i en una obscuritat gairebé total (volia que el públic es concentrés en allò que escoltava, i no en cap altra cosa, ni en les seves mans). M’agradava, també, que sempre viatgés amb el seu piano i un afinador, i que quan arribava a un poble que l’interessava o que tenia una bona església decidís quedar-s’hi uns dies i fer-hi un concert bo i saltant-se alguna gran ciutat, amb la consegüent empipada dels organitzadors de les seves gires.

En qüestió d’intèrprets i cantants, però, és difícil sostreure’s a l’esnobisme imperant. I tots aquests motius que addueixo per explicar la predilecció per aquest pianista algú pot trobar-los superficials i tòpics, o fins i tot reveladors d’un talent capriciós i carregat de manies. No li diré que no ho siguin. Però el que ningú no em podrà negar és que escoltar-lo m’omplia com poques coses. En ell tot quedava supeditat a l’emergència de la música. Era, diguem-ne, un seu servidor. Un servidor de la música, fins i tot per damunt dels compositors que interpretava. M’era relativament igual no saber què estava tocant: tot ell —ell, que als nostres ulls s’esborrava completament— encarnava la força genèsica de la música, el seu misteri intrínsec.

Potser davant de res com de la música quedem tan emmudits. Si parlar d’un quadre o d’un poema ja és difícil, fer-ho de la música encara ho sembla més. La música, sovint, té a veure amb zones nostres on el pensament articulat encara no ha aparegut: són aquelles regions nebuloses on es congrien sentiments, impressions, desitjos, desenganys, tot allò de més instintiu i segurament visceral que portem a dins. La música no arriba a convertir-ho en paraules —no pot ni ho pretén, tot i que s’hi acosta moltíssim—, però els dóna forma, una forma que redimeix aquests estats de l’oblit i la inconsciència. La música té a veure moltes vegades amb estats extrems: els d’abans i els de després d’alguna cosa, quan tot encara és premonició o fet consumat. No li interessa tant la narrativitat com la plasmació dels signes d’admiració o interrogatius, aquells sobtats abismes als quals ens veiem abocats o bé el suspens de certs moments en què semblem naufragar…, o potser fins i tot enlairar-nos, levitar (escriure sobre música de l’estiu estant és molt més difícil que fer-ho des de l’hivern o la tardor, que és quan es produeix una major sintonia amb aquest llenguatge secret i impalpable). Com deia Nietzsche, «la música ofereix a les passions el mitjà per gaudir d’elles mateixes».

Un escoli, a més de ser el que algunes d’aquestes notes són —petits comentaris al marge—, era també, a l’antiga Grècia, una cançó de taula que cada comensal cantava, successivament, amb acompanyament de lira, i tot passant-se una branca de murtra els uns als altres. És difícil d’imaginar l’escena, si no és banalitzant-la o adotzenant-la, com s’ha vist manta vegada a les pel·lícules. Imaginar-la en la seva realitat potser ja no està al nostre abast. Era realment tan sofisticada com sembla? O potser, amb aquest extrem de refinament, n’hi convivien d’altres molt més rudes i primaris? Fos com fos, la idea d’aquesta pràctica la trobo admirable i reveladora d’un gran hedonisme.

No perdre els estreps menjant i bevent sempre m’ha semblat particularment difícil. Ser capaç de retenir-se, de posposar; d’assaborir amb lentitud, de tenir paciència i alhora astúcia —una paciència astuta—, de retardar i allargar, de bandejar la pressa i la precipitació, de no saturar-se, de mantenir-se en una disposició sempre oberta i receptiva, mai obturada o obnubilada, d’alternar una cosa amb una altra —amb la conversa, per exemple, però una conversa reposant, poc accidentada, i en canvi matisada—, de fer veure que ens en desentenem —quan en realitat tot és una estratègia per tornar amb més força—, tot plegat és de les coses més difícils, una de les que ens costen més, perquè som naturalment voraços (en aquest terreny, com en altres, les reminiscències animalesques són claríssimes). I entengui’s bé: tot això és amb l’objectiu d’aguditzar la nostra fruïció, de fer-lo més intens i matisat, menys instintiu i més mental (ja que una part molt important del plaer, en tots els camps, és mental: si oblidem això, la insatisfacció és assegurada, i, si no ho oblidem, mai no se sap, però com a mínim tenim alguna possibilitat que no ho sigui, o que no ho sigui tant). Per això, que els grecs practiquessin l’art de l’escoli enmig d’un gran àpat, o potser com a preàmbul, em sembla tan d’admirar. Més de dos mil anys després, seríem capaços de fer alguna cosa semblant? Com és que en aquests aspectes tan elementals hem fet com els crancs?

Quadern a l’ombra no sé si fóra un bon títol, però s’adiu força amb el que són aquestes notes: la majoria han estat escrites a l’ombra o, si més no, buscant-la amb plena consciència; són notes d’estiu escrites sota un tendal o a l’ombra fresca i riallera d’uns pins. Però és que, a més a més, són notes escrites a l’ombra d’algun autor, conversa o àpat. Són textos que han nascut, doncs, doblement ombrejats: per això són tan poca cosa i no pretenen ser més del que són. Si conservessin un punt de frescor ja em donaria per satisfet.

De vegades, les idees —sobretot les que tenen a veure amb un mateix— semblen imposar-se’ns a força de caràcter, d’intuïció i d’experiència personal. Ens arribem a fer la il·lusió que les idees són un reflex de la nostra manera de ser. Que primer hi som nosaltres, i després vénen elles. Res més fals. En molts de casos, nosaltres som una seva resultant. I allò que ens semblava revelador d’una personalitat no és més que el pòsit acumulat durant molts segles pels qui ens han precedit en l’agre del nostre terrer. L’altre dia parlàvem de la moderació: en fèiem una mena de lloança. Avui, llegint aquest llibre formidable de Fernand Braudel i altres col·legues seus sobre el Mediterrani, em trobo amb el següent passatge: «Sens dubte, les festes i festasses que els savis del s. XVI titllen d’escandaloses i que les ciutats prudents prohibeixen, sovint debades (vegi’s Venècia), aquests excessos existeixen, però per a un nombre molt reduït de gent. Fins i tot els banquets pagesos, aquests famosos repassos festius que, en totes les campanyes del món, fan oblidar, de tard en tard la mediocritat quotidiana, aquests banquets no tenen comparació possible amb els que es feien a Holanda o Alemanya. És una veritat sense rèplica que s’estableix tot al llarg d’una història verídica del Mediterrani, sota el signe, repetim-ho, de la sobrietat, és a dir, del racionament voluntari. Epicuri, que ensenyava que la finalitat de l’home era el plaer, demanava a un seu amic: “Envia’m un pot de formatge a fi que pugui fer un tec quan vulgui”». Per tant, aquesta contenció la portem a la sang: ens ha estat imposada, suggerida pel clima, pel sòl, pels seus recursos, i el que en un principi no fou natural sinó una necessitat, a la fi s’ha convertit gairebé en un acte reflex en una nostra reacció espontània davant de la vida i els seus enganys o miratges. Un vers romàntic com «El camí de l’excés mena al palau de la saviesa» no sé si s’hagués pogut escriure al ribatge del nostre mar…

«La culinària es mou dintre una tonalitat greu, sumptuosa i densa, d’un gris daurat de violoncel», diu Pla a El que hem menjat. També el tipus de pintura que més m’agrada… L’associació no és pas del tot gratuïta: personalment, un bon quadre sovint m’ha fet entrar gana, i davant una taula parada o un determinat plat —l’arròs negre jaspiat d’allioli, que ens va fer una vegada en Joan Perucho a Albinyana— he pensat de seguida en algun quadre (en algun quadre existent, o bé en algun encara inèdit i, per tant, només imaginat, somniat). Davant un bon plat, si no és que tinc una gana que m’alça —cosa que intento que no em passi, perquè sé positivament que em privarà de fruir del plat en qüestió—, se’m desperta simultàniament un doble impuls: el de pintar-lo i, és clar, el de menjar-lo. Pot passar fins i tot que el primer impuls sigui només el de pintar-lo, la qual cosa, ben pensat, tampoc no ens hauria d’estranyar tant: la pintura sempre ha estat un art molt lligat a la realitat i al plaer dels sentits. Pintem allò que ens agrada (pot ser, és clar, que ens agradin coses molt diferents, fins i tot antagòniques: pot ser que ens agradi també allò més repulsiu, però això ja és una reacció patològica o una mera perversió). El fet és que el que ens agrada ens fa somniar. I així, davant d’un plat ens desplacem cap al terreny de la pintura, i davant d’un oli fem cap a la bona cuina.

La contemplació d’una criatura que tot just comença a caminar i a penes balbuceja quatre mots és un dels espectacles més apassionants als quals podeu assistir, i, a més, en algun cas, sense moure-us de casa! Tot s’ha de dir: hi ha criatures i criatures, com passa amb la gran majoria de coses. Ara bé, si teniu la sort de poder presenciar l’espectacle d’una que és eixerida, estareu permanentment distrets. En primer lloc perquè desprenen una energia incommensurable (no arribeu a entendre com d’aquell cosset en pot sortir tanta vitalitat). És a dir, no paren, això que tantes vegades hem sentit dir a les mares, «és que no para». I, en segon lloc, perquè una gran majoria dels seus moviments —arrencades, frenades, gestos, ganyotes, mirades— i discursos encara ens resulten indesxifrables. Discursos?, algú pot dir. Sí, paràgrafs sencers, dels quals no n’enteneu res, potser més per incapacitat vostra que altra cosa, perquè del que no hi ha el menor dubte és que quan elles —les criatures— els emeten ho fan amb una intenció ben clara: ens estan dient —nosaltres pensem: volent dir— alguna cosa, de vegades moltes i tot. El fet és que davant una tal profusió de gestos, moviments, paraules i mirades, la distracció és assegurada. I, personalment, ara entenc el que fa una desena d’anys, en un avió i envoltada de criatures, va dir-me una amiga, amb gran incomprensió per part meva, que potser estava més pendent de les seves cames: la llàstima és que creixen, però jo sempre en tindria un, de nen petit, a casa…

«Aquesta monstruosa pèrdua de bellesa del món, és el nostre càstig per haver-ne creat una de superior mitjançant l’art?». Diu l’autor d’aquest dubte, Guido Ceronetti, que es tracta d’un pensament de dandi della fine, però potser valdria la pena detenir-s’hi una mica més. Les dues belleses —la del món i la de l’art— com a vasos comunicants, en el sentit que si una puja l’altra baixa… Però potser allò més simptomàtic d’aquesta idea és que pressuposa, un cop més, l’existència de Déu, d’un déu, a més, que passa comptes als homes. Després de la maledicció babèlica, ara ens en vindria a sobre una de lletjor i degradació, gairebé feta exprés per fiblar de dret tant la nostra creixent consciència esteticista com la més incipient ecologista.

Davant d’una obra d’art val més quedar-se curt que passar-se de rosca. Val més dir, assenyalar quatre coses i emmudir, que no esplaiar-se en una xerrameca incontinent. L’excés de comentari mata l’obra, ens n’impedeix el gaudi. L’embolcalla de tanta paraula, de tantes capes i vels de paraules, que això mateix ens n’allunya o la fa impenetrable. És com si per defensar-se d’aquest assalt verbal ella mateixa es reclogués, talment una pegellida. De fet, davant d’un oli, com davant d’un poema, l’actitud més correcta és la que solem mantenir amb la música: emmudir. La música, en aquest aspecte, és l’art que normalment més ens imposa (més silenci ens imposa, més parla ens sostreu). Més se’ns imposa. Apliquem, doncs, a la pintura i a la literatura aquesta gran lliçó de la música: val més passar per curt que per fatu. Per entendre i gaudir d’una obra d’art, cal fer-se petit. És a través d’un acte de gran humilitat que penetrem el gran art. Només essent humils al principi pot l’obra d’art fer-nos grans després. Les obres d’art més considerables són com coves d’una gran profunditat a les quals només accedim per una entrada ben petita. És després d’haver-nos ajupit per entrar que ens serà donada l’oportunitat de veure l’interior en tota la seva fosca esplendor.

Les Falses memòries de Villalonga (en realitat, hauria de dir les Falses memòries de Salvador Orlan, car aquest és el títol que figura a la portada, però no en canvi a la coberta) m’han decebut una mica. En realitat, no són unes memòries: no perquè siguin «falses», sinó perquè el mateix autor va voler considerar-les una novel·la (així figura, explícitament, també a la portada del llibre). Però aquest no és el problema, ans al contrari: aquesta consciència del caràcter fictici o novel·lesc —en suma, literari— d’unes memòries podia haver estat un dels seus atots, un dels principals recursos per fer-ne bona literatura, potser gran i tot. De fet, només partint d’aquesta consciència pot esdevenir bona tota aquesta literatura que s’ha convingut a anomenar personal, confessional o memorialística (biografies, autobiografies, memòries, dietaris, retrats, epistolaris, quaderns de bitàcola, fragments varis, etc.). Per tant, el punt de partida de Villalonga era òptim: unes falses memòries que, pel fet de declarar-se’n, de falses, deixen a l’acte de ser-ho (de falses, és clar, però potser també de memòries: passen a ser tout court literatura). No, el problema no és de cap manera aquest, sinó el seu poc mordent. Són unes memòries aigualides, aquarel·lades. Massa tènues de traç poc vigoroses. Poc enèrgiques. Com escrites amb un excés de distància i amb manca d’implicació, d’imbricació personal. A més, el seu caràcter excessivament fragmentari —cada fragment volent ser tessel·la d’un mosaic més vast— els resta nervi i continuïtat, les destensa i també les destrava. Són unes memòries mancades d’un autèntic esforç intel·lectual al seu darrere: diguem que unes memòries només poden aspirar a ser bones si les engega un motor de molts cavalls o cilindrada (cas, per exemple, de Sagarra, i, en menor escala, també de Gaziel). Villalonga, doncs, que ha escrit algunes de les millors novel·les en català d’aquest segle, ens ha deixat, en canvi, unes memòries fluixes. Fluixes no vol pas dir que no mereixin ser llegides, vol dir simplement que ho són —que ens sembla que ho són— perquè d’aquest autor n’esperàvem més (i n’esperàvem més perquè ell mateix havia situat en diverses ocasions el llistó prou amunt, de vegades molt i tot).

Què pot haver passat? Una resposta podria ser aquesta: l’autor les ha fet sense convicció (de fet, en la carta inicial de l’autor a l’editor, Villalonga diu a Sales: «Fou vostè qui em suggerí d’escriure aquestes confessions…»). I per emprendre la construcció d’unes memòries cal, com diria un gran memorialista, candor. Candor respecte a un mateix: la creença que allò que ens disposem a contar —a convertir en literatura— paga la pena, val tot l’esforç que hi dedicarem. Candor per creure’s, si no un homenot, com a mínim un personatget, algú la vida i peripècies i idees del qual mereixen ser traslladades al paper. Però Villalonga estava massa podrit de literatura, i especialment d’una mena que respecte a tota aquesta qüestió de les memòries degué actuar com un autèntic antídot: els moralistes francesos del segle XVIII. Fet i fet, ell era un escèptic i això ho pagaren les seves memòries.

«Era molt jove i tenia tota una vida per endavant a fi perfeccionar els seus versos. I l’he animat ben sincerament: “Endavant. En poesia, el que importa no es començar bé. És acabar millor”» (del dietari de Miguel Torga). Realment, un bon poema val molts anys de silenci. Això és el que a partir d’un cert moment —quan hem sobrepassat la desfogada inicial— descobrim: que els poemes realment bons es fan amb el temps i amb temps. És amb el temps que es fan perquè és ell qui més ens condiciona en la nostra visió de les coses. De fet, com va dir Jaime Gil en uns versos prou citats, el temps s’acaba convertint en l’únic argument de l’obra. I es fan amb temps, els poemes, perquè se n’omplen, se’n saturen fins a estar-ne fets, de temps. Diguem que el temps i la poesia acaben amalgamant-se i formant un tot. És amb els anys que anem acumulant, i les seves ensenyances, que poden arribar els millors poemes: aquells que extraiem de la vida, que hi tenen una relació molt estreta, tant, que són la millor fe de vida que podem presentar.

Qui entén un text fins als seus confins?, es pregunta en un moment determinat l’escriptor portuguès Miguel Torga. Hauré estat just amb tal autor o altre quan li he dit el que pensava del seu llibre? Són dues preguntes relacionades però no del tot iguals. Un text fins als seus confins no l’entén ningú, entre altres coses perquè —deixant de banda que el sentit és per essència insondable, un pou sense fons— el sentit depèn tant d’ell mateix com de nosaltres: de fet, el sentit no és una propietat exclusiva d’un text, sinó que és fruit d’un contacte, d’un diàleg, d’una interacció amb el lector. El sentit podríem dir que és l’espurna que salta quan text i lector es troben, és a dir, es retroben. I en la mesura que nosaltres canviem, que el pas del temps ens fa constantment diferents respecte a nosaltres mateixos, el sentit d’aquell text —és a dir, el sentit que aquell text té per a nosaltres— també està sotmès a un procés de canvi, la qual cosa el converteix en un ens viu. Tal vegada és en el cas dels poemes —màxima concentració de sentit— que tot això es veu més. Un bon poema, sobretot si el memoritzem, ens pot acompanyar tot al llarg de la nostra vida, i a mesura que l’anem rellegint se’ns mostrarà des d’angles diferents, li descobrirem nous caires.

Una cosa, però, és no entendre un text fins als seus confins, i una altra és no haver-lo a penes petjat. Tot això ve a tomb d’un dels personatges més citats al llarg de les memòries villalonguianes: Jaume Vidal Alcover. És ben curiós no sols l’oblit en què ha caigut —gairebé total— sinó sobretot l’escassesa de lectors que va tenir en vida, amb l’excepció potser d’un sol text: la novel·la Sophie o els mals de la indiscreció. Sembla com si la despreocupació que semblava tenir envers el destí dels seus propis textos s’hagués encomanat als lectors. Però això no explica res. Com és, en canvi, que ha quedat tan despenjat respecte als seus diguem-ne companys de generació? Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet… Ell, que probablement va ser el més lector de tots ells, i sens dubte el més brillant com a conversador, per què com a autor va assolir tan poc ressò? La seva qualitat no desdiu de la d’aquests altres autors, però en canvi el lloc que ara ocupa en l’escalafó és molt per sota d’ells: gairebé no existeix. I no serà que fos un autor d’una sola corda: pocs han estat tan versàtils com ell. Poeta, novel·lista, autor de teatre, estudiós i erudit, crític i historiador, gran traductor… (per què es va dispensar tan poca atenció a la seva boníssima versió catalana de tota la Recherche proustiana? El silenci que es produí diu molt poc a favor de nosaltres, perquè com va comentar algú la riquesa d’una cultura no es mesura tant pel nombre d’obres que ha produït com per la seva capacitat de valorar-les). És el personatge, que era per a molts tan incòmode, el qui ha impedit la seva mateixa projecció literària? En part potser sí, però tampoc no pot ser que això expliqui tot el problema. La societat mallorquina, potser, envers la qual ell era tan crític? Tampoc, entre altres coses perquè d’ençà dels anys seixanta ell vivia sobretot a Barcelona i Tarragona. És un fet que realment no m’acabo d’explicar, el del naufragi d’aquest autor el qual, en canvi, surt tan ben parat a les memòries d’un dels millors novel·listes catalans d’aquest segle (amb reproducció inclosa d’un esplèndid sonet).

Com Pombo o Pla, Villalonga és un altre autor preocupat per la desaparició de l’art de la conversa, i així ho diu a les seves Falses memòries: «… però hi ha encara una raó més fonda per explicar que fins i tot les persones distingides, les que no diuen grolleries, diguin sols bestieses quan es reuneixen en societat: el motiu radica en les especialitzacions que […] ens converteixen en salvatges, és a dir, en solitaris. Degut a l’especialització tècnica es fa impossible una conversació de saló que no sigui una bajanada».

La feina de professor universitari a Tarragona em va permetre, durant uns vuit anys, un tracte continuat amb Jaume Vidal Alcover: cada dilluns m’acollia generosament a casa seva i allò era una ocasió immillorable per reprendre aquesta gran conversa en què s’havia convertit la nostra relació. L’última vegada que ens hi vam trobar —un dilluns del mes de desembre de 1990—, i l’última que vam parlar tête-a-tête (després encara parlaríem diverses vegades per telèfon), es produí una petita anècdota molt reveladora de la seva perspicàcia lingüístico-poètica. Jo acabava de parlar de Leopardi als meus alumnes —tant d’alguns dels Canti com de certs fragments d’aquesta gran obra que és el Zibaldone— i, sabent la seva afecció per aquest autor —diverses vegades me n’havia recitat passatges sencers— no vaig dubtar a proposar-lo com a centre de la conversa. Amb en Jaume Vidal era un autèntic plaer conversar de literatura. Pocs interlocutors m’ha estat donat conèixer per a qui la literatura fos tan clarament una font de saviesa i alhora de plaer. Simplement, calia saber trobar l’autor, o l’obra, i en el moment més impensat podíeu assistir a una del tot improvisada classe o lliçó magistral sobre aquella obra o autor. En el cas que ens ocupa, jo ja sabia que Leopardi era no sols un dels seus poetes predilectes sinó un autor lligat als seus primers anys de lector. «El meu pare ja ens el recitava, i és així que des de molt jove me’l vaig aprendre de memòria». I alçava els ulls en busca, precisament, de la memòria, i es posava a recitar-lo amb autèntic deler: «Vaghe stelle dell’Orsa, io non credea / tornare ancor per uso a contemplarvi / sul paterno giardino scintillanti…». I mentre prosseguia aquesta al·lusió al «jardí patern» i als durs anys que se’n seguiren («Né mi diceva il cor che l’età verde / sarei dannato a consumare in questo / natio borgo selvaggio, intra una gente / zotica, vil…») jo recordava passatges ben leopardians d’un dels seus millors llibres de poesia, El fill pròdig: «Jo era / com un cabrit orat, senyor sol del meu somni. / No tenia res més. Però això ho defensava / amb la carn com un gel i l’esperit en punta. / Per comes i turons, feliç, ho veia créixer; / talment un xaragall, del puig més alt rajava; / com un batec alat, amb l’oratge venia, / venia i romania, poruc, dins els meus braços».

Quan va haver acabat, vaig comentar-li: «per cert, la traducció que n’ha fet en Comadira —“Estels errants de l’Óssa”—, no et sembla una mica dura?». (Jo em referia a la duresa fònica de l’adjectiu «errant», tan poc en consonància amb la «lleugeresa» —que diria Calvino— de l’adjectiu leopardià). «No és que sigui dura, que ho és, sinó que em sembla que és equivocada. Si jo l’hagués de traduir, diria senzillament “Bells estels de l’Óssa”… Si més no, aquest primer vers jo sempre l’he entès així. Però espera un moment…», em digué Jaume Vidal. S’aixecà d’una revolada, anà a buscar un diccionari d’italià —concretament el Garzanti— i hi buscà «vago». Hi deia això: «(lett.) leggiadro, ameno, grazioso: Vaghe stelle dell’Orsa (Leopardi, Le ricordanze)». Per qui no ho sàpiga, afegiré que «leggiadro» no vol dir altra cosa que «ple de gràcia, elegància i gentilesa»…! El primer sorprès probablement fou el mateix Jaume Vidal. L’exemple del Garzanti, del tot irrefutable, l’entomà amb un somriure modest gairebé infantil. Els ulls acalats, però, li espurnejaven de malícia. L’havia encertat, és clar, per intuïció.

Però quina intuïció la seva, que un cop més l’havia orientat allí on tots els altres traductors l’havien vessada…!

Sempre que algú parla o escriu sobre una persona que heu tractat i conegut força —de la qual heu estat realment amics— us assalta la sensació de no haver-ho fet prou, de no haver «aprofitat» prou l’oportunitat que teníeu de conèixer-la. Com si no haguéssiu tingut present en tot moment que aquella persona podia desaparèixer. Però és realment això el que passa: vivim despreocupats de la mort. Potser és l’única manera que tenim de fer-ho, perquè una vida massa preocupada per la mort deixaria de ser vida, es convertiria en un malson, en una obsessió insuportable. Vivim amb un cert grau —considerable— d’inconsciència, d’il·lusió, d’engany, però no crec que tinguem escapatòria. Això és el que deposa sobre totes les relacions humanes —sobretot les de les persones més pròximes—, a posteriori, una angoixosa sensació d’incompleció. No crec que hi hagi una sola relació humana que, des d’aquest punt de vista, ens deixi un bon sabor de boca. Les relacions entre persones estan condemnades a ser imperfectes, però d’això només ens n’adonem quan ja no hi ha res a fer (tot això venia justament a tomb de Jaume Vidal Alcover i la seva presència en les memòries de Llorenç Villalonga).

Encara que moltes de les cases que envoltaven la meva hagin estat enderrocades o suplantades per altres, sempre que obro la finestra encara les veig tal com eren, mai tal com són: prodigi de la memòria, persistència del passat.

Com queda algú després de la mort d’un fill? No estic pas parlant de la reacció immediata, que és fàcilment imaginable, sinó de com ens ho fem per continuar vivint. Com sobrevivim, com podem aixecar-nos cada dia portant al damunt la feixuga càrrega de la seva absència, l’absurditat de la seva desaparició abans d’hora. És un fet tan contranatural, que ens deu deixar per sempre més sense ales per remuntar el vol. De fet, no hi ha ni adjectiu per designar-lo. Dels pares en podem quedar orfes, però, i dels fills? És una possibilitat que el llenguatge no contempla. Això encara ho fa més terrorífic, perquè és com si no pogués ser.

Probablement, si se us mor un fill, resteu incomplets pel que us queda de vida. Molt més que si us haguessin amputat un membre. Perquè allò que us han arrencat era un ens viu que encara no s’havia desenvolupat del tot ni físicament ni mentalment (qualsevol part del vostre cos té uns límits precisos; un fill és il·limitat, entre altres coses perquè està fet per transcendir-vos). Però tot això són intents d’explicar una situació que ens supera com poques ho poden fer. El dolor que s’ensenyoreix de nosaltres —mat, sord, fondo— deu ser el més gran que pugui existir: una barreja indestriable de dolor físic i mental, concret i abstracte, clar i fosc. Un dolor total.

Abans de transcriure el fragment que segueix, m’ho he pensat dos cops. No serà massa llarg? No n’estarem fent un gra massa d’aquest autor? No ens deixarà en evidència? No fóra més intel·ligent continuar llegint-lo sense dir-ho, ço és, mantenint una absoluta discreció? Però, fet i fet, pot més l’entusiasme i les ganes de transmetre’l al lector que totes aquestes reserves. Diu així: «De jove, vaig ésser sensible a l’allioli: hi vaig accedir moltes vegades. Vaig passar molts anys bevent, fumant, llegint i enraonant. No vaig arribar a ésser mai un orador apreciable. La meva solitud fou total. El tuf de l’all era insuportable, però la solitud fa totalment innecessaris tots els sentits personals. De vell vaig deixar moltes coses enrere. Si us plau per força, la vellesa us ho limita tot. Us limita, terriblement, el paladar. Vaig deixar totes les audicions nasals. El tuf de l’all és realment insuportable. Vaig adonar-me que l’all ho arrasa tot —a causa, sospito, de la limitació del paladar. De jove teniu paladar permeable, inconscient, i informal. De vell el paladar es torna petit, justet, persistent, monòton i fatal. Amb un paladar així, l’allioli s’acabà. Ara ja no toleraria ni el més precari i insignificant allioli negat, capaç a penes de reforçar un plat esblaimat. Adéu, allioli de la meva insuportable, irresponsable, horrible joventut, adéu per sempre més, tot s’ha acabat».

El fragment, no cal dir-ho, pertany al llibre de Josep Pla, El que hem menjat. Què dir-ne, sinó que és molt bo? Que conté algunes de les millors virtuts de l’autor empordanès: aquesta capacitat per treure un gran rendiment de les coses més petites; aquesta combinatòria de memòria personal i percepcions sensitives; la barreja final d’anàlisi i teatralitat, amb un punt inefable de truculència… Quina meravella de fragment!

No entenc perquè Torga cau —queia— tan malament a molts dels seus col·legues portuguesos. El meu entusiasme per la seva obra rebia sempre, indefectiblement, una galleda d’aigua freda. Potser és que s’havia convertit excessivament en l’escriptor nacional per antonomàsia? Podria ser. Però això tampoc no crec pas que ell ho hagués triat… Més aviat s’hi va trobar (com Espriu en el nostre cas). Potser era un escriptor massa reaccionari? Sí, en efecte, els seus escrits traspuen una manera de ser diguem-ne reaccionària. Ara bé, com ja digué Fuster tot parafrasejant un escriptor francès, qui que realment és no és reaccionari? Els grans escriptors solen ser-ho tots. I Torga ho era, de gran escriptor i de reaccionari (això també li passà a Pla, i encara enguany hem hagut de sentir força bestieses sobre aquesta qüestió procedents d’una universitat catalana). No cal dir, d’altra banda, que s’hauria de revisar un tal concepte: més d’un l’utilitza sense saber massa bé què vol dir, i molts només en copsen una part de sentit, la més petita i insignificant.

El concepte de pàtria està en hores baixes, si més no al nostre país. Sembla que professar obertament una certa estima pel propi país, per la pròpia cultura, no estigui massa ben vist. De fet, sembla més aviat que un se n’hagi d’estar o, si més no, d’amagar. Tot això ve a tomb arran de la lectura dels últims volums de dietari de Torga, en què el concepte de pàtria —la preocupació per la seva pàtria— surt sovint. Per què, com ho fa l’escriptor portuguès, no hem de poder manifestar també nosaltres obertament una preocupació per la nostra, de pàtria? Justament és quan vénen mal dades que la preocupació es desencadena. Quan un país i una cultura estan del tot consolidats, aquesta mena de pensaments desapareixen (i mai no del tot, per poc que s’observi). I del que no hi ha dubte és que una cultura com la catalana es troba en una situació d’una considerable fragilitat, entre altres coses perquè el nostre és tot just un país incipient, un país en procés de fer-se i amb molt de camí encara per recórrer abans no puguem tenir la certesa d’una mínima fixació i solidesa (què serà de Catalunya d’aquí a mig segle? Un autèntic enigma). Arribarem mai a tenir taca en el mapa? En el cas més que probable que no, quina possibilitat de supervivència té la nostra cultura escrita, la que és determinant de la nostra personalitat diferenciada? Preguntes totes elles més retòriques que altra cosa. Doncs bé, en una situació d’incertesa com aquesta, no fóra no sols comprensible sinó necessària molta més autoestima? Però no una autoestima primària, de pa sucat amb oli i en partits de futbol, sinó una de més calat, amb més interès i coneixement per la pròpia història i literatura. Ens perd la ignorància, la ignorància del que hem estat i el que som. Ens desconeixem fins a límits insospitats, i en molts moments semblem preferir l’autodestrucció a la permanència. Així les coses, una mica d’estima pel que hem fet i encara fem, una mica de curiositat i de generositat, no crec que ens anessin gens malament, si no volem dissoldre’ns, aigualir-nos i anar-nos esvanint i esvaint de pur desconeixement. Aquesta actitud, natural en qualsevol cultura però més encara en aquelles la supervivència de les quals perilla, no està renyida amb l’obertura d’esperit: un en pot estar molt, de la seva cultura, i alhora ser un gran viatjador de les altres. És justament el contrast amb altres cultures el que ens acabarà de donar la mesura de la nostra. Ara bé, el que em sembla un error que podem pagar caríssim és la indiferència respecte a la pròpia cultura, la seva minusvaloració, amb el pretext de declarar-nos universals i oberts a les altres. Insisteixo en l’aspecte lingüístic i literari de la qüestió, perquè tant l’art com la música com la mateixa arquitectura viatgen soles, però és l’existència d’una llengua, una literatura i un pensament propis el que dóna sentit i cohesiona aquelles altres manifestacions. Enfront d’aquella indiferència col·lectiva real —qui llegeix premsa en català?, qui llegeix i valora la literatura catalana?, quin prestigi té en comparació amb la dels nostres veïns?—, i enfront també dels autoodis gremials potser més acusats del compte, fóra bo prendre més consciència de nosaltres mateixos com a cultura diferenciada i aspirar a conèixer-nos una mica millor. La feina dels polítics a banda, aquesta és potser una de les poques formes de nacionalisme o patriotisme que em semblen convenients.

I insisteixo: res no m’agradaria tant que es digués de mi que «a aquell tot li és pàtria», perquè realment és així, no em sento estrany enlloc. Però encara em faria més feliç que molts lectors s’empipessin amb mi i em diguessin que no sé el que m’empesco: que ells i molta més gent coneixen i estimen el seu país. Què més voldria jo que passés això…

La mort d’un fill: és una possibilitat que m’aterreix. Potser per això, imaginativament, hi dono voltes i intento aprofundir en la mena i el grau de dolor que es deu apoderar de nosaltres. Una altra possibilitat aterridora: haver-me «d’acomiadar» d’ells quan són tot just uns infants o uns nens, quan més ens necessiten. Aquí és un el qui marxa o desapareix, i per tant el dolor que l’afecta és limitat (té el límit que la mort li imposa). En aquest cas, el dolor és per als altres, que tenen tota una vida per endavant. Amb tot, si és una malaltia el que acaba amb nosaltres, i som conscients d’estar marxant d’aquest món, Déu n’hi do del dolor que ens ha de devorar pel fet de ser arrencats dels nostres fills i de deixar-los com qui diu a la intempèrie! Això és el que va passar-li al meu cunyat i cada cop que hi penso els ulls se m’enterboleixen.

Torga, en el seu dietari final, amb l’obsessió de la mort penjada al seu damunt, diu: «La mort és terrible. Treu sentit a les paraules, als gestos, a les llàgrimes, al silenci. Deixa la vida sense expressió».

Un somni és una possibilitat de la vida que, per excés de complicació, no ha arribat a realitzar-se. De vegades, la complicació pot ser tanta que ens sembla absurd, però mai no ho és del tot.

És realment difícil trobar un llibre infecte, tot ell molt dolent. En un o altre racó hom hi pot trobar una frase il·luminadora que l’acompanyi per sempre més. Això ens hauria de fer més cauts a l’hora d’opinar. Un llibre, fins i tot si és dolent o fluix, no es fa així com així (a diferència del que passa en altres arts, com la pintura, l’escultura o la mateixa música). Al seu darrere hi ha inevitablement moltes hores de feina i una lluita amb el llenguatge, amb la seva expressió.

Trobat en una novel·la d’un autor francès de segona: «Ens cal viure com pensem, altrament correm el risc d’acabar pensant com hem viscut».

Amb això de la pàtria passa una mica com amb la família: com més petita i desvalguda, més se l’estima un. Però tot té uns límits: si ho és massa, de petita i desvalguda, un pot acabar maleint-la i volent-ne fugir. Compte, doncs, amb l’excés de precarietat.

Introduir, infiltrar la poesia en les col·leccions de novel·la (fer el mateix amb els llibres memorialístics) a fi de no deixar-la morir en els seus guetos, cada cop més bells però més aïllats i desassistits. Però fer-ho bé: en petites dosis i assegurant una màxima qualitat. Una qualitat gosaria dir inqüestionable (crec que és possible). Fer-ho amb una gran naturalitat, per donar a entendre al lector de novel·les que de tant en tant s’ha de capbussar en algun llibre de poemes. Només així pot salvar-se la poesia. Altrament arribarà un dia en què caurà de l’última taula de les llibreries on ja es troba, i ningú no la recollirà. Morirà abandonada de tothom, fins dels mateixos poetes.

Hi ha, però, un excés de poetes corrents, normals, correctes, mediocres. Què fer amb ells? Allò innegable és que pertorben la circulació de la bona poesia: l’amaguen. Desorienten el lector. Una cosa és triar entre tres o quatre llibres, i una altra entre vuit o deu. Davant de tanta oferta, el possible lector-comprador plega veles, atordit per la por d’equivocar-se. Més que en altres gèneres on la recuperació és més fàcil, equivocar-se en poesia és greu i contraproduent. Quedeu escaldats i passa temps abans no us torneu a decidir a fer el pas.

«El poema que demana emoció de la veu de qui el recita no és molt important. El bon poema ha de contenir la seva pròpia expressió vocal; no ha de deixar marge a la interpretació vocal. La manera més prudent de dir un poema és articular amb claredat» (del dietari del poeta grec Seferis). Potser que s’ho apuntessin l’Espert i altres rapsodes…

I, amb tot, és bo per a la poesia retornar a l’oralitat. Sembla que un poema escoltat sigui un dels pocs desencadenants efectius de l’acte de llegir poesia. D’aquí la importància de recitar-los bé. Un poema ben recitat és transparent: ens diu de seguida si és bo o no. Un poema mal recitat complica enormement la cosa i espanta el possible lector.

La poesia, com el teatre, no tolera gaire bé la mitjania. En canvi, la novel·la, el cinema i la pintura són arts que, a parer meu, donen molta més cabuda a la qualitat mitjana. Un poema mitjanet no ens aporta res; és banal i prou. Una novel·la mitjana, en canvi, ens pot haver distret unes hores. Com passa amb moltes pel·lícules. I quants quadres que no són res de l’altre món no tenen gràcia i estan bé per ser penjats a una paret!

La poesia és com el conyac (per a qui no n’és un consumidor habitual, és clar): n’hi ha prou a beure’n, de tard en tard, una copa. Però amb una condició: cal que sigui del bo per poder assaborir-lo amb autèntica fruïció.

Aquella copa, de conyac o de poesia, ens deixa plens per a uns quants dies. L’un i l’altra tenen tants de graus que val més no abusar-ne…

Sentir, d’una finestra estant, el plor continuat d’algú que és en alguna casa veïna però desconeguda, us paralitza del tot: deixeu de fer el que fèieu i us abisseu daltabaix d’aquest fil de veu tan trencat com resistent i enigmàtic. Què pot haver motivat una música tan inconsolable? El fet és que no sou capaços de reprendre el que fèieu fins una estona després d’haver emmudit el plany. Entre aquest i la vostra activitat s’imposa un lapse de silenci. Com una prova de respecte pel concert que acabeu d’escoltar.

«Els llibres, quan valen, són reserves de vida. Se’ls podria comparar amb acumuladors elèctrics. Però perquè salti l’espurna cal que reaccioni la vida que “conté” el lector. Altrament la lectura esdevé un joc insuls en els llimbs» (del dietari de Seferis).

Voluntat de no convertir en teatre —és a dir, en espectacle— els propis dubtes i sentiments, la vida més interior. Pel que fa a l’escriptura, passar-los per ull: alliberar-los de la fixesa, de la inerrància a què els sotmet, tan fluctuants com són.

Els dietaris que més m’agraden són els que estan aparentment desvinculats de la Història i són atents, en canvi, a la història d’un mateix, al pensament aplicat a la pròpia vida, en allò que té de més corrent i vulgar.

Conversa amb en Ponç Pons, poeta menorquí, tot caminant per la mola de Fornells un dia en ple agost, sobre literatura portuguesa, per la qual ell també s’interessa molt: em conta que va arribar a conèixer Miguel Torga al seu consultori de Coïmbra, que fins i tot va llegir-li uns quants poemes, però que es va negar a signar-li un llibre: «no, això sí que no m’ho demani. No ho he fet mai, i vull restar fidel fins al final a aquesta observança, per respecte a tots aquells als quals m’he negat a dedicar-los un llibre. Crec que aquests han d’arribar als seus lectors despullats, desproveïts de qualsevol element addicional o pressió».

«Sóc un addicte a aquests petits temples medievals, toscos i sublims. Sempre he considerat el romànic com el límit de la meva sensibilitat catòlica. De fet, és quan va deixar de ser romànica que l’Església es tornà maniqueista». No és que pensi el mateix, sinó que ho sento exactament igual, i en tals qüestions compta molt més el que puguem sentir que el que puguem pensar. Aquests monestirs, esglésies, ermites i oratoris escampats pel Pirineu, concentren més religiositat que qualsevol catedral gòtica. Són encara construccions fetes per l’home: vull dir que s’hi nota la mà de l’home, i la del seu pensament. Davant les impressionants baluernes gòtiques, més aviat us hi sembla percebre un toc diví, de tanta com és la seva airositat i perfecció. Les admiro, però no em commouen. En canvi, qualsevol petit reducte romànic em toca profundament: hi veig encara patent tot l’esforç humà per construir un recer on pregar i mantenir calmats els ànims divins. De fet, es nota que és la por i el respecte el que va motivar que s’alcessin aquests petits temples toscos i sublims de què parlava Torga.

Les llengües s’han de saber guanyar el respecte. Primer, a través de la literatura, sobretot de la poesia, que és on assoleixen més incandescència, més lluïssor, més sentit. Després, a través de la Història, és a dir, a través de la política. Però, malauradament, només amb la literatura no se’l guanyen. D’un país que no és fort, que no és una potència econòmica, que no compta, no se n’espera gran cosa, pel que fa a la literatura. Per això les literatures més prestigioses són les que produeixen les grans potències. És evidentment del tot injust i equivocat, però és així. El comú de la gent, d’una manera potser més inconscient que conscient, pensa: d’algú que és un no ningú, què se’n pot esperar en qualsevol àmbit?

Ni que sigui només per motius d’afirmació literària, necessitat d’avançar en l’autogovern.

No m’agrada anar a buscar el poema, ni de fet en tinc cap necessitat. Prefereixo, encara que això es produeixi cada cop més de tard en tard, que sigui ell el qui em rondi fins a fer-se’m del tot evident que m’hi haig de posar, a escriure’l, perquè de fet el poema és allí: el tinc com si diguéssim davant dels nassos. És inesquivable i inevitable. Crec que són aquests els millors poemes que un escriu: aquells que li ha imposat la vida, no pas els que li hem imposat nosaltres.

«Jo no he estat mai partidari d’exhalar adjectius desorbitats…», dieu, mestre. Home, si una part de la gràcia del vostre estil és l’adjectivació un punt truculenta i teatral que tot sovint utilitzeu. Sobretot, l’utilitzeu quan menys l’esperem: per això dic que és teatral, perquè està pensada per aconseguir uns determinats efectes, molt calculats i ben dosificats. Però és que una altra de les vostres gràcies consisteix, precisament, a fer el contrari del que dieu que us proposeu de fer: així, l’efecte aconseguit es duplica i ens agafa encara més de sorpresa.

Del meu país una de les regions que més m’estimo és el Rosselló, potser perquè ja no és nostra, tot i que en moltes coses continuï essent com nosaltres, i compartint un mateix diguem-ne substrat… Hi tinc una gran tirada; de vegades em fa l’efecte i tot de ser-ne com una quinta essència, del nostre país, com un excel·lent resum (si no fos per la qüestió lingüística, tot i que tal com van les coses és probable que cada cop ens assemblem més, anem acostant més les nostres posicions: ells cap a nosaltres —recuperant una mica la llengua, no deixant-la morir del tot—, nosaltres cap a ells —perdent-la una mica més cada dia, abandonant-la en el millor dels casos a un ús merament oficial o familiar). El mar, la costa vermella, la capital, la plana, el riberal, els aspres, l’alta muntanya. Els monestirs de Serrabona, Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. La poesia i la prosa de Josep Sebastià Pons (no esmento les de Jordi Pere Cerdà, perquè com el seu nom indica ell és cerdà, no rossellonès, tot i que ha estat en companyia seva que he recorregut una gran part d’aquest país). L’escultura d’Arístides Maillol. La música de Déodat de Séverac. El vi de Banyuls de la Marenda. El record de la persona, el metge i el poeta de Vinçà, Francesc Català. Tantes i tantes coses… La pintura de Pere Garcia-Fons sempre presidida o emparada pel Canigó. Les seves congestes. Ceret i el record de Manolo. Elna: el claustre i Esteve Tarrús, un excel·lent pintor poc conegut. Cotlliure i els fauvistes. Portvendres i Blanca Selva, la pianista a qui Francis Jammes va dedicar un llibre que ha anat a parar a casa. Què més podeu demanar a una petita regió? I la llista podria ser encara més llarga i detallada…

«N’hi ha que creuen que el poeta té imaginació, és a dir, que és un núvol que en cavalca un altre. El cert és que el poeta reprodueix la vida molt més de prop del que els altres la veuen. Tan a prop que l’objecte representat (del natural) es dilueix. Tal vegada és per això que els altres no el comprenen» (Seferis).

La poesia és un art molt més secret que la pintura. Així com l’una la duem dins nostre, gairebé d’amagat, i només molt de tant en tant la mostrem als altres —en forma de llibre o de lectura pública o privada—, l’altra és molt més sovint objecte de contemplació, diàleg i, no cal dir-ho, transaccions. Per cada poema que es llegeix, cent quadres o més són mostrats. Però és que, a més, davant la lectura en veu alta de certs poemes, l’autor no pot evitar de ser escèptic i reticent: sap que d’aquella lectura no n’arribarà ni en quedarà a penes res… Sap massa bé que els millors poemes demanen un diàleg d’una gran concentració i poder ser rellegits tantes vegades com es vulgui. D’altra banda, del món de la composició i el color no ens n’hem allunyat tant com en canvi ho hem fet del llenguatge… Cada cop s’escriu i es parla i es llegeix menys i pitjor, i potser arribarà un dia que tornarem a recórrer als escrivents per adreçar-nos a la nòvia! Un poema ens obliga a una mena d’esforç mental al qual ja no estem acostumats. Un quadre, en canvi, sempre serà vist i mínimament assaborit (la qual cosa, és clar, no vol pas dir que s’entengui). Un poema ja comença per no ser, moltes vegades, ni ben llegit ni, encara menys, ben escoltat: i si es perd aquest gust pel color, el sabor i la textura de les paraules, com podem començar a entrar en un poema?

Llegint els dietaris de primera joventut del poeta grec Seferis, i veient la desesperació amb què clama un cos de dona, penso en el que foren aquells anys i tampoc no és que els enyori excessivament: són anys durs a causa d’aquesta dependència que s’apodera de nosaltres. Solem ser-hi reus d’un cos inexistent —potser per massa ideal i abstracte— que ens obsessiona nit i dia. L’arribem fins a palpar en somnis, que és el pitjor que ens pot passar, perquè ens creiem haver-lo hagut i tot no ha estat més que un miratge exasperant. Aquell cos ens tiranitza de mala manera: ens xucla totes les energies —sobretot les mentals—, ens impedeix refer-nos en qualsevol altre àmbit o activitat. I, curiosament, aquells anys en què més el necessitem, el cos no apareix (o, si ho fa, ho fa malament). Us sentiu com una bèstia acorralada i dejuna: és una altra mena de pacte de la fam el que us ha estat imposat incomprensiblement. Així les coses, és difícil que si mai s’arriba a produir una oportunitat quedeu satisfets. Llavors, més aviat us comenceu a adonar que aquella ànsia de fusió és irrealitzable, que és superior el vostre afany a les possibilitats reals d’assaciar-lo. En definitiva, són uns anys en què viviu —més que viure’l, el patiu— l’erotisme com una obsessionant hipoteca. Us sentiu, sí, perfectament hipotecats.

Quan, anys després, recordeu aquella època, teniu la impressió d’haver-vos alliberat d’un malson, d’haver travessat un infern o un desert, el primer de la vostra vida. D’altres en vénen, després, d’inferns i deserts, però us arrepleguen més fet, amb la pell més dura. I continueu tenint atacs de feridura eròtica, però molt més espaiats i efímers: ja no deixen rastre. Ja no us impedeixen fer qualsevol altra cosa. Són febrades cada cop més intermitents i fins i tot divertides. Llavors, l’erotisme té ja molt de joc.

La temptació de retrobar en la realitat allò de què ens parlen els llibres, val més no tenir-la: les possibilitats d’una decepció —fins d’un frau— són altíssimes. En la vida, els nostres millors moments han estat sempre fruit de l’atzar. Un atzar que ens ha agafat amb cara d’enzes.

«La vida d’un sentiment és una successió de morts i resurreccions» (Seferis). Per això no hem de donar una excessiva importància a aquestes constants fluctuacions. Si voleu, és un fet ben estrany, i que mai no deixa de semblar-nos-ho. La facilitat amb què passeu d’un estadi de vida a un de mort, i d’un de mort a un de revifalla… Al principi, assistim del tot bocabadats i fascinats a aquest espectacle. Ens creiem cada un dels seus embats. Els considerem definitius. Un cop, però, hem vist que aquest conjunt de fluctuacions és llei de vida —una llei de la vida de l’amor—, ens en distanciem una mica. Comencem a mirar-nos-ho des de darrere la barrera. Amb tota la ironia possible, que no sempre és molta.

Deu anys fa que ens vam conèixer, i gairebé tant de temps que vivim junts. No ho hem celebrat de cap manera —només de paraula: un simple comentari—, no fos cas que ho esguerréssim. En el camp de l’amor no hi ha efemèrides, tan sols hi ha temps i fets, constància, alts i baixos. Però això no treu que ens pugui sorprendre, i molt, que, després de tots aquests anys, que són molts i pocs al mateix temps, encara hi hagi tantes coses que fem plegats de gust… Cal enumerar-les? No, més aviat callem-les, cobrim-les amb una manta de silenci, que mai no hi pugui acostar-se el fred. Tu i jo sabem prou bé quines són, i amb això ja n’hi ha prou. Celebrar-ho, doncs, fóra una pausa absurda per arriscada. Podria semblar-nos d’haver arribat a port, d’haver deixat endarrere el mal temps, quan res no és tan fàcil com l’aparició d’un grop en la vida compartida. Qualsevol nimietat pot convertir-se en cap de fibló, ara com sempre. La millor celebració pot ser constatar que aquests deu anys no han anat del tot malament, i, ben mirat, potser sí, en l’àpat següent després d’haver-nos-en adonat, destapar una ampolla de cava (un finíssim Leopardi, per exemple, en homenatge al gran poeta romàntic). Res més. Cap viatge, cap més festa que aquesta: un brindis en silenci, saturats de sorpresa, agraïts amb la vida.

Anit, cap a la una, vaig sortir a fer un tomb i vaig tenir vertigen: la sensació d’estar caient cap a les estrelles. Els cels nocturns d’alta muntanya tenen aquestes coses.

Henry Miller a Seferis (1939): «Tens la impressió que el nivell de les persones que poden llegir realment una obra literària baixa i baixa, com l’aigua que ja deixa veure les pedres del fons. Tenim l’ensenyament més lliure, el més ben organitzat. S’ensenya tot. I tanmateix arribem a aquests resultats tan desesperants. És una paradoxa inexplicable». Què no diria ara?

La Història només té sentit vista a molta distància; de prop no en té cap.

Aquesta mena de llibres poden ser llegits de qualsevol manera: aquesta és la seva gràcia, però també el seu perill (amb tot, si estan ben fets, jo crec que tenen el seu fil conductor, el seu ordre, i que d’una manera o altra el lector això ho nota).

Em tranquil·litza força saber que certes decisions —de gran transcendència personal— les puc prendre sense cap problema en el moment que em sembli o que cregui més convenient: coratge, inconsciència o fe, no me’n falten (això ho sé des dels setze anys, en què vaig marxar de casa, abandonar els estudis i dormir pels carrers d’Europa durant mig any).

Situacions molt intermitents en què la natura, la realitat que ens envolta, sembla emmudir i negar-se en un estany de silenci invisible però palpable: llavors teniu la sensació que el món s’ha tornat només pintura, que tot ell se’ns mostra com una obra pictòrica, densa, gelatinosa, opressiva, suspensa. Mentre aquest moment dura tot sembla néixer del silenci, un silenci fluid, fins i tot el crit dels animals…

«Veure les coses sense anomenar-les. No saber-les de memòria. Veure-les tots els dies en la plenitud del seu misteri, meravelloses i absurdes al mateix temps» (Torga). Que clara i senzilla la recepta que, cap al final de la seva vida, ens donà aquest metge escriptor, però que difícil aplicar-la…

M’agradaria fer un quadern només d’impressions de museus. Notes molt sintètiques, no gaire llargues, amb no massa noms (els indispensables, aquells que realment recordem en sortir del museu, que normalment són pocs: els de les obres amb què hem tingut un autèntic diàleg). L’ordre amb què vagin apareixent els museus no té cap importància; el que en té és saber-los presentar, saber-ne copsar l’esperit (com quan fem una crítica d’un llibre) i, cosa encara més difícil, saber què és el que realment més ens ha agradat, i per què. Aquest llibre: una petita constel·lació d’obres esplendents (d’obres que, si més no per a nosaltres, ho han estat). Perill: que la seva llum, com la de certes estrelles, es perdi pel camí i no ens arribi…

Exemple del que voldria que fos una d’aquestes anotacions de museu: «El de l’Acròpolis és el museu que més m’agrada de tots els que conec; apaivaga. És petit i totes les seves peces et parlen i parlen entre si. Les escoltes, les observes. Somriures i corbes sota els terribles déus i els monstres dels frontons arcaics. La vida natural i la sobrenatural en tan bona harmonia en un indret tan petit. Fragments de cossos que encara respiren; mostra el millor que es va fer i s’ha fet després i sempre, suposo, a Grècia. Aquí puc relligar fàcilment Esquil, Erotócritos, Macriyanis i allò més suportable que pugui fer jo mateix» (Seferis, 1939).

Algun dia m’agradaria fer feliç la Dolors —coneguda popularment com la Xixa— que, sempre que em veu, em diu: «Què, quan vindràs a passar una llarga temporada aquí? No dius que t’agrada tant aquest poble?». Fer-ho seria la millor manera de fer-me feliç també a mi, no en tinc cap mena de dubte. Hi he passat estius sencers, i gairebé tots els nadals i setmanes santes, i molts caps de setmana. Ara, del que es tractaria és de passar-hi un llarg hivern, envoltat de tanta neu i silenci com sigui possible. Per treballar, res millor que aquestes condicions, i una xemeneia que tiri bé (de tant en tant, un dia de sol rutilant que fongui la neu i alegri el paisatge). A mil dos-cents metres d’alçada, s’hi pot fer molta feina sense que ningú us destorbi…

Fa cosa d’un mes, tot davallant del cim de Fontalba cap al pas dels Lladres, un xic més amunt del pont de Fusta, visió inesperada d’un ramat de deu o dotze isards: quan ens van haver vist, van iniciar uns moviments conjunts a dreta i a esquerra que de primer em feren l’efecte d’un ballet perfectament assajat, però que en el record s’han anat transformant en uns compassos musicals, tan marcada era la cadència amb què es desplegaven cap a un costat o un altre… No semblava pas que ens volguessin defugir, sinó més aviat delectar amb un espectacle de màxima qualitat i precisió.

A mesura que Pla es va fent gran, la seva prosa també perd vigor, ufana, i esdevé més maquinal, menys matisada i donada al lirisme, atenta sobretot al que vol dir. Hi trobeu a faltar aquells moments que són autèntics quadres verbals, en què ell practica el que en va dir un realisme sintètic. Són molts els volums de la seva obra que tenen i mantenen aquest nervi tan poderós. Després, en els últims sobretot, aquesta capacitat decau, entre altres coses perquè deu deixar d’interessar-li. Per bé que continuï essent un llaminer de la realitat, el seu emmirallament no és el mateix d’abans. Ja no s’hi rabeja tant… Tot plegat, d’altra banda, ben normal: l’escriptura reflecteix la nostra energia, les nostres ganes. De la mateixa manera que, en un període determinat de la seva vida, devia concedir una certa importància a les qüestions més formals, el seu estil també tenia una preocupació formal considerable, sempre disfressada, però, d’aparent descurança i negligència… Durant els seus últims anys, es deixa anar en un i altre terreny: si la cendra que li queia al damunt li era indiferent, també li ho eren les possibles deixadeses o imperfeccions que pogués tenir el que escrivia… Hom l’imagina escrivint bastant a raig fet, sense a penes rellegir-se, tirant al dret, una mica d’esma, com valent-se d’una mena de pilot automàtic. Això no vol pas dir de cap manera que el seu interès decaigui: Pla es fa llegir fins al final dels seus dies, tot i que personalment trobi a faltar aquella voluntat més literària d’abans. Potser s’hauria d’haver dosificat més… Aquí, però, entra en joc un altre element: els diners. Hauria pogut sobreviure només amb els drets d’autor dels seus primers vint o vint-i-cinc volums? Li era realment indispensable l’article setmanal a Destino? Escrivia només per necessitat econòmica o també per pura compulsió, per diguem-ne grafomania? En fi, la seva obra és tan vasta que dóna per a molt, per a molts interrogants i tot, i no sempre de caire literari. El fet és que l’obra planiana ens ha arribat com ens ha arribat, segurament excessiva, poc polida en certs moments, desordenada i repetitiva en altres, però els bons moments són tants, que és l’escriptor català al qual estic més agraït de tots, i amb diferència!

Es pot dir que gairebé sempre tinc un o altre dels seus volums entre mans, sobretot a l’estiu, però també són moltes les temporades d’hivern en què començo el dia llegint-lo (tot això, és clar, no vol pas dir que no faci vacances de Pla: les vacances són bones de gairebé tot), buscant aquell paladeig de llengua amb el qual pretenc de mantenir-me en una certa bona forma… No hi ha dubte que, amb aquesta finalitat, el primer Pla funciona millor que el segon, senzillament perquè és més acurat, té més nervi, i és més sovint poeta (l’impuls líric de Pla davant de la realitat és innegable, i veure com se’l refrenava i dosificava de manera molt calculada és tot un espectacle). Però m’adono que estic parlant d’un primer i d’un segon Pla, com si això fos claríssim. Vol ser només una primera diferenciació que caldria matisar i aprofundir molt més. Enguany, Déu n’hi do del nombre de llibres que han aparegut sobre ell!, però gairebé cap, que jo hagi vist, analitza a fons l’obra, perquè tots donen més importància al mateix autor que a allò que ha escrit. Perversa ironia del destí, en el cas d’un escriptor que no va fer altra cosa que escriure! El fet és que «s’imposa» una certa valoració i jerarquització dels seus quaranta i tants volums amb el benentès que fer-ho pot tenir un interès força limitat perquè, un cop establerta una divisió en categories, una part important de l’obra planiana seria automàticament desestimada —mai més ben dit— i cauria en l’oblit. Ben mirat, doncs, potser és preferible que se’ns lliuri com un tot, com un magma prou espès i barrejat, d’on el lector va extraient ara l’un ara l’altre els diferents volums que la componen. Abandonada a si mateixa, i sense que els estudiosos hi fiquin cullerada, potser l’obra de Pla es mantindrà més viva entre els lectors que si hi comencen a intervenir intermediaris. El seu mateix excés la fa difícilment abastable per als estudiosos, i això és el que més pot salvar-la. Ara bé, sentiran les noves generacions la mateixa mena d’atracció per l’obra planiana que els qui d’alguna manera n’hem estat coetanis? Per apreciar una obra com aquesta, calen com a mínim tres coses: ser receptiu a la realitat que ens envolta (tenir aguditzat l’aparell sensitiu), estimar la pròpia llengua, i sentir-se mínimament pertanyent a un país o, si voleu, membre d’una determinada cultura. Es donen, i continuaran donant, entre els més joves, aquests tres requisits?

Com a mínim, hem de creure en alguna cosa, si no volem que la vida es buidi de sentit. I creure-hi fortament. En el meu cas, aquesta creença és la realitat. Crec en la realitat, en el que veuen els meus ulls, i toquen les meves mans, i flaira el meu nas, etc. Hi crec perquè estic del tot convençut que existeix, i alhora perquè crec que val la pena que existeixi: m’omple. I ho fa, més o menys, dia rere dia. La realitat és alhora la meva creença mínima —allò en què com a mínim crec— i màxima —allò en què com a màxim crec. Espero que aquesta fe, com totes irracional, duri el màxim temps possible. No m’imagino havent-la perdut…

Crec molt més en la realitat que en l’amor. L’amor em sembla un somni. És massa extraordinari, i, com a tal, massa fràgil, fluctuant, efímer, susceptible, mancat d’ironia, exposat, incert, embaucador, perillós… Tanmateix, quan naixem, bé que trobem totes dues coses: la realitat i l’amor. Fins i tot abans l’amor que la realitat. Què és el que passa, però, després, que l’amor desapareix de la nostra vista, gairebé diria de la nostra pell? El fet, consumat, és que a partir d’un cert moment només us queda la realitat, i que heu d’anar a la recerca, més o menys desesperada, de l’amor. Un amor que, en el millor dels casos, mai no arribeu a trobar del tot. Us hi acosteu, el toqueu, però se us esmuny sempre a l’últim moment, com en un joc incomprensible. Per això crec molt més en una cosa que en l’altra. Llevat d’uns moments molt escadussers en què podeu perdre peu (en què la realitat se us mostra estranya i distant, irreconeixible, mesella), normalment és molt més de fiar que l’amor.

Ens pot arribar a faltar el temps? Hi ha qui diu que, amb més temps, hauria fet molta més feina (escrit més, pintat més, compost més, etc.). Potser sí. Però quina mena de feina? No n’hauria llavors fet més del compte, de l’estrictament necessària? El temps, a un creador autèntic, no crec que pugui faltar-li, com tampoc no ens falta mai l’aire. Oi que si en algun moment ens faltés remouríem cel i terra fins a trobar-lo, perquè és una qüestió de vida o mort? Doncs bé, això mateix li passa al creador amb el temps. En aquest sentit, un excés de temps pot ser perjudicial (això es veu molt clar en bastants pintors, que normalment són els que, pel fet de poder viure de la pintura, disposen de molt de temps per a la seva obra). De temps ens en cal el necessari: fins diria que l’esforç d’haver de trobar-lo —com qui diu, de robar-lo— és del tot favorable a la creació. N’és com un segell d’autenticitat, d’urgència, de fatalitat, de motivació. Allò que s’ha fet no podia deixar de ser fet, i això el receptor —lector, en aquest cas— ho nota. L’obra neix amb un nervi, amb una convicció, amb un pes, que altrament no tindria.

La freqüència amb què trec punta al llapis indica el grau d’interès dels llibres que llegeixo (l’anomenada maquineta, doncs, forma part del meu instrumental, i me l’enduc arreu on vaig). Un bon dia m’adono que el llapis ha minvat molt, que s’ha fet realment petit, gairebé inservible: és el final d’un cicle. El de la vida d’un llapis, discreta criatura, servicial, grisa, dòcil, silenciosa, esborradissa i tan útil…!

Tots els qui no hem deixat mai de servir-nos-en, em dic, algun dia li haurem de retre un homenatge: se’l té ben merescut.

Torga se sent portuguès fins al moll de l’os, Seferis grec de manera irremeiable (en els seus respectius dietaris queda ben palès). Per què els catalans no ens n’hem de poder sentir sense ambages, de catalans? Vull dir assumint-t’ho de veritat, amb coneixement de causa, i, per tant, sense caure en el xovinisme (que més aviat és fruit de la ignorància). Sentir-se d’una determinada manera no vol dir altra cosa que saber-se vinculat a un passat, a una manera col·lectiva de ser i comportar-se, a una determinada història. A una llengua, a uns autors. Per què no hauríem de poder sentir-nos el que de fet som? Aquest no voler reconèixer les coses —uns, la majoria, per pura ignorància, altres per mala fe— ens està fent molt de mal: ens està impedint ser algú, ser més concretament nosaltres mateixos. No n’hi ha prou a delegar en els polítics tota la responsabilitat de les reivindicacions. Cadascú ha de fer la seva feina, però nosaltres —els ciutadans que professionalment no fem de polítics— també. Sinó, la construcció del país serà un engany. Potser fins i tot l’arribarem a tenir —no ho crec pas—, però serà un enginy desproveït d’esperit, de personalitat, d’autèntica consciència, que en qualsevol moment pot ser escombrat i fins silenciat.

Quin tant per cent d’humitat han de tenir les llengües? Pel meu gust, poc, el mínim possible. Per això m’agrada tant l’anglès: a diferència del clima d’aquell país, és una llengua eixuta, reticent, fins i tot una mica rasposa (en això crec que s’assembla al català). No m’agraden tant, en canvi, les llengües massa autocomplaents, untuoses, enganxifoses, toves, deliqüescents. Com més seca és una llengua, més capacitat expressiva pot arribar a tenir, més relleu, més claredat expositiva i fins i tot sentimental (pensem en l’afer tan delicat de les declaracions amoroses). Les llengües humides, en canvi, semblen concessionàries de representacions teatrals, viuen perpètuament immergides en un clima de comèdia, i, per tant, sempre se us escapa el moment en què algú vol parlar seriosament.

Crec que la visió poètica de la realitat —lúcida, penetrant, constructiva, fecunda, iniciàtica, encantada— es produeix sobretot durant els anys joves: és llavors que hi mantenim un intens diàleg, que la veiem com un nostre correlat, que la posseïm de vegades fins i tot frenèticament… Anys d’obertura, de receptivitat, d’anhel de fusió. Més que d’una visió, potser hauríem de parlar d’un sentiment de la realitat. El fet és que, consumat aquest intercanvi, un bon dia ens adonem que la realitat la tenim o portem ja a dins, i que mai més no ens serà donada l’oportunitat de veure-la amb aquells mateixos ulls. És una qüestió de mancança: abans n’estàvem necessitats, ara no. Hem perdut passió, però hem guanyat serenitat i certesa. La certesa d’haver-la fet nostra, d’haver-hi cregut tan intensament com perquè ara ens habiti.

Quan em passejo entre aquests boscos que m’han vist néixer —millor dit, renéixer—, com trobo a faltar, però, aquell diàleg embarbussat i vivíssim que durant uns anys vam mantenir! No sempre ens enteníem, ni potser ho preteníem, però aquella excitació valia tot l’or del món: ens sentíem viure. Ara ens sabem vius, sí, però d’una manera apagada i somorta. D’aquell foc ens en queden les brases i en sabem la procedència; ja és molt. Amb l’amor ve a passar més o menys el mateix…

De vegades, en aquestes interminables tardes de pluja de finals d’estiu o de principis de tardor, per esbargir-me, pujo i baixo unes quantes vegades les escales de casa. Són de fusta, i cadascuna cruix, ressona, crepita, espetega, carina, xerrica, retruny o carrisqueja d’una manera diferent i imprevisible. En aquests moments, la fusta sembla un organisme encara viu que es lamentés del seu destí. Al final de la meva passejada, quedo atordit davant de tanta matisació del dolor. Els homes som molt més inexpressius…

Del volum planià El que hem menjat —que jo situaria entre els primers d’una hipotètica segona divisió de l’obra d’aquest autor: és a dir, encara del tot recomanable a tothom— em quedo, sens dubte, amb un passatge de l’article titulat «La fruita estival». No passa gaire sovint que un determinat fragment sobresurti tant en un conjunt de més de cinc-centes pàgines de lletra menuda, però en aquest cas, per a mi, no hi ha dubte: és el més inspirat, afinat, savi, líric i literari de tot el llibre. Em semblaria abusiu reproduir-lo sencer, tot i que només ocupa una pàgina i mitja, en un llibre tan fragmentari com aquest. És una autèntica meravella, una petita i concentrada simfonia dels sentits (una sinfonietta, doncs), però extraordinàriament aèria, gràcil, delicada, juganera i pertinaç. Comença com si res, i acaba, també, sense cap pretensió: en l’endemig, però, quantes de coses no han arribat a passar! És la vida sencera que hi ha passat, i gairebé ni us n’heu adonat. Mozart pur.

Aquesta boira que puja per la vall del Fresser i va deixant tot de bromalls a banda i banda del riu, i després s’enfila muntanyes amunt i d’algunes ens n’amaga el cim i d’altres el galter, tot bastant capriciosament o bé obeint a obscurs designis, i transforma així un paisatge familiar en un d’irreconeixible, em fa sentir com dins un quadre que estaria pintant la mateixa naturalesa: l’obra, en estat de gestació, té el mateix punt d’inconnexió, de vaguetat, d’enterboliment, d’indecisió, d’esborrament i esmena, que té tot quadre quan s’està fent. Al matí, quan ens llevem, és probable que la trobem del tot acabada (de nit es treballa molt bé), però també podria passar que la naturalesa hagués estat espessa (tots tenim un mal dia) i no se n’hagués sortit…

«La degradació dels vocables reflecteix la nostra pròpia degradació […] La moral i el llenguatge. Com es vessen l’un en l’altre, de vegades embrutant-se, d’altres netejant-se mútuament» (Torga, dietari). Certs mots que cauen en desús, d’altres que ressusciten: cap d’aquests fets no és capriciós o aleatori. L’aiguabarreig entre moral i llenguatge és incessant i inevitable. Es podria gairebé fer una història de les mentalitats d’alguns pobles o cultures, atenint-nos a aquestes fluctuacions. Ara bé, d’aquesta intel·ligent reflexió de l’escriptor portuguès m’interessa sobretot la primera part: és un diagnòstic perfectament aplicable al cas dels catalans (ja no diguem dels valencians i potser dels illencs). A tot arreu s’ha produït una forta degradació lingüística, però els extrems de contaminació —volguda i no volguda, conscient i inconscient— a què hem arribat la gent d’aquí supera totes les previsions. Personalment, poques coses em treuen tant de polleguera com aquest fenomen tan idiosincràtic… Quina mena de moral deu haver-se infiltrat en el nostre llenguatge per haver-lo arribat a pervertir tant? No és un símptoma claríssim d’abandonisme, de resignació, fins i tot de complaença en la dissolució de la pròpia identitat? No voldria pecar d’apocalíptic, però és l’única explicació mínimament convincent que se m’acut.

Per tal d’acostar més encara el darrer Torga al lector català, assajo de traduir un dels seus últims autoretrats:

Tot sentint els acords d’una guitarra que m’arriben de lluny, i quedant momentàniament suspès en l’escolta, com endut i llençat de sobte a un pou de tristesa o malenconia, penso en el poder de la música: per què uns esbossos de tonada, repetits amb una mínima gràcia, ens arrabassen amb tanta facilitat? Quin és el misteri? Quina l’atracció? La música em bressola, m’acomboia i conforta: heus aquí els fets. I el seu origen, però? D’on ve la música? Cap on es dirigeix? Quin és el viatge que vol realitzar? Com pot veure’s, molts més interrogants que respostes. Crec que la música té a veure, sobretot, amb els nostres estats extrems: els d’una màxima tristesa i abandó, els frenèticament exultants i incontenibles. La música flirteja amb els límits del nostre sentiment: se n’alimenta —perquè és d’ells que brolla— i els alimenta —sembla complaure-s’hi i, per tant, n’és un incentiu: els busca, provoca i magnifica. En una paraula, tira més llenya al foc, perquè l’últim que sembla voler és que el foc —sigui de la mena que sigui— s’apagui. Així les coses, d’on prové l’atracció irresistible que sobre nosaltres exerceix el seu daimon? Quan som joves —l’època del blanc i el negre: de les grans alegries i desesperances—, a ella acudim per veure’ns-hi reflectits: sovint és el nostre millor mirall. Tant si estem enfonsats com si hem tocat el cel de la felicitat, la música és l’única a poder comprendre’ns. Quan hem deixat de ser-ho, i la vida se’ns mostra més matisada de grisos, la música ens recorda el qui vam ser: aquell que, per damunt de tot, també es va sentir viure, perquè llavors la seva era una vida sobretot exposada, viscuda a la intempèrie, sense recers de cap mena. Una vida vulnerable que només la música era capaç d’entendre.

De nit, la lluïssor del marbre dels capitells, el silenci del claustre, el cementiri i els morts que hi reposen, els xiprers, el raig d’una font que no para, fan que em senti del tot arrelat en aquest indret. Potser la vida no és més que un esforç per sentir-se d’algun lloc.

Tradueixo un altre poema de Torga, molt revelador de la mena d’escriptor que era:

No tot el que pensem ho volem pensar: ni les coses pitjors, ni, encara menys, les millors. El pensament és una màquina que té la seva autonomia: els possibles mèrits nostres, per tant, són molt relatius…

«Els llibres que contenen converses de taula —el Simposi de Plató, les converses de Luter, el llibre del doctor Samuel Johnson, etc.— són immortals» (Pla, dins El que hem menjat).

Davant la Vista de Delft és sabut que Bergotte —que coneixia molt bé aquest quadre, però no del tot: no hi ha res que coneguem del tot— va defallir. De fet, hi va deixar la pell. Però no és pas això el que ara m’interessa, sinó la revelació última: «En un equilibri celest se li va aparèixer la pròpia vida carregada en un dels platets, mentre que en l’altre s’hi recolzava el trosset de mur tan ben pintat de groc. Va sentir que havia entregat imprudentment la primera pel segon».

«Per la imatge de les coses estem encara en el món», diu Holan.

Tindria sentit —raó de ser— un Hogarth a la nostra època? Un Hogarth de la nostra època? Algú que es delectés a reflectir els nostres costums, les nostres dèries, els vicis, l’ús que fem del temps, la utilització de l’espai, el món de la feina, el de la política, les finances, etc. I tant que en tindria! El problema, l’únic problema és que cal estar molt preparat per enfrontar-se a tot aquest desgavell: d’una banda, tenir un gran ofici; de l’altra, una agudesa, un humor, una perspicàcia, una sornegueria que ja fa molt de temps que s’han perdut per a l’art. I, en canvi, que saludable seria que sorgís algú com ell a finals del nostre segle! Fins i tot podria ser que tingués èxit, tant o més que al seu temps (el 1732 més de mil dos-cents subscriptors van respondre afirmativament a la seva idea de fer un seguit de gravats a partir d’una obra seva…). El fet, però, és que sembla com si a la nostra època només fóssim capaços de ser —de voler ser— sublims i transcendents, o bé banals, del tot insignificants, o potser només efectistes i truculents.

Aquelles sèries de gravats de la carrera d’una cortesana, o la d’un llibertí, la del matrimoni de moda, la de les eleccions, aplicades als nostres dies, quin gran filó! Quin mordent no tindrien… Aquestes «escenes de conversa» sobre «temes morals moderns», Hogarth les concebia com a representacions teatrals, amb l’objectiu d’anar desenvolupant un tema com un autor dramàtic («la meva obra és una escena i els personatges són els actors», es veu que havia dit).

Les veus més callades són les que, algun dia, emergeixen amb més força. Les més arraconades, oblidades i aparentment fora del seu temps. El dia que reapareixen ens acompanyen per sempre més. Cas de La Tour i Vermeer.

Crear silenci: ve’t aquí el que fan certs quadres i poemes. Ens embolcallen de silenci perquè puguem sortir de nosaltres mateixos i veure’ns. Perquè puguem pensar. Per preservar-nos de tanta invasió i interferència. Perquè puguem descobrir-nos.

El silenci pot fer-se en nosaltres, pot habitar-nos, per efecte d’un crit o d’una reticència. L’excés d’un gest loquaç o la desactivació de la ironia. Tant és: allò que compta és que ens acarem a nosaltres mateixos, que ens trobem de sobte confrontats.

Ahir, a casa de l’amic Gabarró, un vi de més de vint anys. I com reguantava, encara! Quina presència, la seva. Com es feia respectar i, més encara, admirar (per no oblidar-ho: un rioja Berberana del 67). Després de tres hores, el vi havia despertat novament de la seva letargia. Cas de progressiva i lenta resurrecció. Tota una lliçó de tremp. L’encant de la morositat.

A diferència d’altres, els de la Rioja són uns vins «confitats», amb tot de sabors i olors perfectament amalgamats, sedimentats, reposats i amorosits. Uns vins que es despleguen al nostre paladar i olfacte, no pas com el solo d’un instrument específic, sinó com una autèntica simfonia interpretada per una orquestra de cambra.

«Gentleman’s Tour»: inicis del turisme. La volta o el viatge del cavaller a fi d’instruir-se, al marge de qualsevol utilitat pràctica.

Al segle XVIII, Itàlia: destí obligatori. Diu el Doctor Johnson: «Tothom que no havia estat encara al país meridional compartia un cert sentiment d’inferioritat».

L’èxit de les Vedute de Canaletto s’explica pel turisme de l’època, el primer que es coneix. Vedute com a souvenirs o postals.

Dues argúcies de Canaletto: la scena all’angolo i la camera ottica. Amb la primera aconseguia una perspectiva inesperada i, per això mateix, més espectacular i àmplia (operació de descentrament consistent a presentar la visió a l’espectador des d’un dels costats o angles de l’escenari). Amb la segona podia observar millor la realitat a través d’un sistema de miralls (era com una mena de cambra obscura, que ja havia estat utilitzada pels pintors holandesos de la segona meitat del segle XVII).

El realisme de Canaletto era implacable: tractava amb el mateix afany rics i pobres, l’immens mostrari humà dels seus quadres. Per a ell, com a pintor, tothom tenia la mateixa importància. Compartien un mateix nivell: el de ser matèria primera de la seves obres. Gran lliçó!

Per molt que ho pugui semblar, el gènere de la «nadala» encara no ha caducat: avui, en aquesta tarda de diumenge desembral, amb un fred que al defora ens treu unes ungles ben esmolades, passo una estona deliciosa llegint-ne unes quantes… Les que des de fa una vintena d’anys imprimeix a Olot en Miquel Plana, artesanalment, en una Minerva de museu. M’agrada imaginar-lo, de nit, a estones lliures, fent aquesta feina tot pensant en els dos-cents amics a qui la destina. Aquesta petita fe —petita però infrangible— amb què any rere any demana a un poeta diferent una nadala per imprimir-la i acompanyar-la amb un seu linòleum, em mereix tot el respecte. Sovint, a la vida, no calen grans actes: petites accions desinteressades són les que en determinats moments més ens poden ajudar a salvar-nos. Aquesta «cursilada» de les nadales, quanta poesia no pot arribar a contenir, i quanta companyia no pot fer-nos! Gràcies, Miquel, i que per molts anys puguis fer-ho.

La de Joan Teixidor, olotí com el nostre impressor, té unes estrofes que diuen:

Aquests versos pertanyen al poema «Nadal de sempre», i foren la nadala que Joan Teixidor escriví l’any 1988. Un any més tard ell l’inclouria al que seria el seu darrer llibre de poemes, Fluvià (un llibre, per cert, del qual vaig tenir l’honor de ser-ne l’editor).

Del poema de Jordi Sarsanedas retinc, en canvi, aquests versos:

A l’hivern, de nit, vora el foc, tot sembla parlar-nos amb una claredat especial (potser, més que de claredat, o tant com això, hauríem de parlar de claror). Les campanes de l’església del Castell, a tocar de casa; la llenya que espetega; el plor sobtat del nen que es desperta; la veu amiga, que emergeix del silenci de la lectura amb paraules renovades; el crit ululant de l’òliba; la música o la poesia, més fondes que mai… Que grans, aquestes nits d’hivern! Que gràvides i alades, que plenes i reconfortants.

De la nadala de Feliu Formosa, titulada «Tres notes per a tres reis de plàstic»:

Aquests dos últims versos potser m’agraden menys que la resta del poema (no tant pel que diuen sinó per com ho diuen: tenen un registre que, en el context del poema, desafina o desentona per un excés de col·loquialitat), però tant és. Quan la saba que transporta un poema és convincent i autèntica, petites caigudes com aquesta —en el cas, és clar, que siguin certes, que ho siguin per a d’altres lectors— importen poc. Més enllà o més ençà d’una hipotètica «perfecció» formal, el que compta en un poema és la seva fatalitat, la seva impossibilitat de no haver nascut, l’extrema necessitat de dir-se, un determinat tipus de força, de capacitat expressiva, d’impuls convincent. Des d’aquest punt de vista, és probable que la poesia noucentista —tan acabada, tan polida, tan brunyida i exquisida— ens hagi afectat més del compte: ens va civilitzar en uns temps en què això era del tot necessari, però després —tot i els Ferraters i companyia— molts poetes del nostre país no han sabut alliberar-se’n una mica. La mica necessària per ser un mateix. Per clavar, de tant en tant, un cop de puny —verbal— a la taula. Per ser irreverents i divertits. A la poesia catalana, des de fa anys, li sobra correcció.

Tan dolent és un excés d’idiosincràsia com un de correcció: com a poetes, si més no, hem d’arribar a ser amb la màxima naturalitat nosaltres mateixos. Qüestió del to: importància d’encertar-lo, de saber-lo trobar, i això només s’aconsegueix si, com deia l’enyorat Jaime Gil, som contemporanis de nosaltres mateixos: és a dir, adeqüem en el just punt estímul i reacció.

El fred, potser més que la calor, ens porta cap a la poesia… Aquests vespres d’hivern, llargs i brunyits (amb les estrelles palpitants, unes constel·lacions més vives que mai, i una lluna candent, gairebé fluorescent), em predisposen a llegir-ne i a fruir-ne, a valorar-la d’una manera especial. Un bon llibre de poemes, llavors, quanta companyia no ens pot fer! Per exemple, Els llavis blaus de la nostàlgia, de l’autor rossellonès Jep Gouzy (ell que ja va oferir-nos un altre d’aquests llibres que tenen el do de ressuscitar el temps i omplir-lo de presències, el do de poblar la nostra matèria d’alguna cosa immaterial, el de convertir la poesia en tot un exercici d’humil saviesa: ara m’estic referint a Les eloqüències del silenci, fet en record i homenatge a una de les presències més «angèliques» —perillosíssim adjectiu que en aquest cas no puc evitar— que m’ha estat donat de conèixer, el metge i poeta Francesc Català, de Vinçà…).

D’aquest nou llibre de Jep Gouzy en retinc sobretot un vers, un vers que em sembla contenir-lo tot com un germen o un embrió, un vers inexplicablement bell i senzill:

Un vers com aquest em nego a interpretar-lo. En tinc prou que entri dins meu amb tota la seva càrrega de misteri i encís. És un vers que se m’imposa per la seva bellesa, i, sobretot, tant pel que diu com pel que no diu, el molt que calla. Com potser passa amb els millors, és un vers fet tant de paraules —paraules significants— com de silencis —silencis igualment significants. Aquesta barreja el fa inaccessible a la raó, aquesta raó que tot ho furga i vol escodrinyar-ho, però no en canvi al nostre…, al nostre què? Al nostre ésser?, al nostre cor?, al nostre esguard o oïda interns? Com l’entenem, un poema? Amb quines parts del nostre ésser? Els poemes que ens sembla entendre millor, potser els entenem amb tot el nostre cos… En fi, tampoc no ens hem de passar: «Max, no te pongas estupendo». El fet és que, sovint, les coses que més ens agraden, ens agraden sense que n’acabem de saber el motiu. Se’ns imposen més enllà de la raó.

Aquest nou llibre de Jep Gouzy és ple d’aquests bells moments inexplicables. Moments ambigus, suspesos en el temps, transportadors de vida i misteri. Una saba invisible recorre tots els seus versos i ens els fa sorprenentment propers, talment cels de tardor. Molts d’aquests poemes semblen ser com un darrer fruit, una darrera collita que la Vida encara ens permetés d’espletar… Després d’haver-la viscuda a fons, i oblidada, encara ens és dat de recuperar-la, d’heure-la en les nostres mans, però només un instant. Aquest és l’instant i l’espai de la Poesia, i així els poemes que neixen com a «itineraris de nostàlgies» acaben esdevenint petites victòries sobre el temps.

Tots els poemes d’aquest llibre dialoguen entre ells. Són com un arbre amb un tronc central i tot de branques entrellaçades —de vegades, entortolligades i tot— que tant s’acosten com s’allunyen, tant s’atreuen com es defugen. Depèn, és clar, de l’aire, del vent que les sacseja i fa tremolar. Hi ha poemes —això es veu ben clarament— que tenen fred, que neixen del fred, que en vénen… N’hi ha d’altres, en canvi, que són fills de l’estiu ardorós, de la llum zenital. Però tant els uns com els altres demanen l’acollença del lector: ser degudament escoltats per algú que sap com deixar-los entrar dins seu…

En un dels primers poemes, «Gespa», se’ns diu:

Però, més cap al final del llibre, hi ha un poema titulat precisament «On s’amaga la nostàlgia?»:

El Dr. Romeu i Figueras és un dels pocs lectors que queden en aquest país. Quan dic lectors m’estic referint a la rara espècie dels qui es preocupen de llegir a fons, dels qui fan de cada acte de lectura una recerca de sentit i sentits, dels qui alhora que llegeixen pensen i de retruc ens ho transmeten. Ara acaba de sortir el seu darrer volum titulat, succintament, D’assaig i crítica, però també recordo el que va publicar ja fa uns anys, de títol semblant, Assaigs i altres indagacions crítiques. De vegades, en aquests llibres, ens lliura semblances genèriques d’un o altre autor: són textos, normalment d’encàrrec, a propòsit de l’escaiença d’algun aniversari o efemèrides. Ara bé, el que més m’interessa d’aquests llibres és quan, per pura necessitat interna, se les heu amb una obra determinada i, sobretot, quan cenyeix la seva anàlisi a un sol poema. L’exercici d’intel·ligència en acció que trobem en aquests comentaris és una pràctica ben poc usual a casa nostra. Tant, que ell mateix en té plena consciència i així ens ho diu al pròleg d’aquesta darrera obra: «A la crítica i al crític cal exigir la lectura dels poemes i la suficient coneixença poètica en una obertura plena a l’objecte criticat, sense mediatitzacions, prejudicis o peresa. D’aquí prové la fatiga del llegidor i àdhuc el seu refús a tota operació crítica, escrita o oral, i d’aquí, també, la indiferència cap a tot llibre d’assagística que tracti del fenomen de la creació poètica. Ara per ara, i tal com són actualment les coses, tothom que subratlli i digui aquestes realitats desesperançades continuarà essent una vox clamantis in deserto, solitària i sense ressò».

Romeu i Figueras enguany ha fet vuitanta anys. Pel que diu, es veu clarament que pertany a una espècie en vies d’extinció: la del crític i assagista intel·ligent, rigorós, insubornable, preparat, honest. Que sol, però, que es troba al seu país en l’exercici del seu ofici! Sobta la contundència amb què acaba l’esmentat preàmbul: «Tanmateix, la crítica i l’assaig són absolutament necessaris en tot panorama literari-poètic, en primer terme. Són imprescindibles la meditació i el discurs raonador sobre els materials escrits, encara més que no pas la història externa i perifèrica de tals productes, altrament útil per a la comprensió del clima que els ha fet possibles, sempre, però, dins la deguda jerarquia entre substància i matèria. Dedicar-se a tals afers resulta tot temps ben ardu i àdhuc arriscat, perquè el silenci sotja. Però és un imperatiu per a tot aquell que vulgui contribuir a cobrir un buit i pensi que el servei a la societat i a l’intel·lecte són exigències d’ara i de sempre, ineludibles». Després d’escoltar aquestes paraules, un no pot sinó preguntar-se: on són els crítics d’antany?, i perquè un personatge com Romeu i Figueras no és més sol·licitat a la premsa i a les revistes? Per què no ens beneficiem més tots del molt que sap, de la seva intel·ligència privilegiada? Sap greu dir-ho, però en una altra cultura més definida i contornejada, més creient en si mateixa, el Dr. Romeu seria tot un punt de referència i no una veu clamant en el desert…

Tornem a la poesia, i al llibre de Gouzy, a aquests versos arrencats brutalment d’un poema i convertits en meteorits que naveguen perduts per l’espai fins a estavellar-se contra un o altre lector:

Dia especial, el diumenge, amb tot el temps per a nosaltres i els altres. Cal trobar un equilibri entre aquestes dues demandes, urgents l’una com l’altra. Cal, també, saber-se deixar viure… Navegar a una certa deriva. Anar passant d’un joc a un altre, d’una conversa a una altra. Diu el poeta rossellonès: «El diumenge acceptarem de mostrar la nostra feblesa d’homes en construcció». En efecte, és en la mesura que la sapiguem mostrar, aquesta feblesa, respecte als altres i també a nosaltres mateixos, que aquest dia tan especial funcionarà…

Jep Gouzy, escriptor de llengua catalana, és un cas d’extraterritorialitat extrema: va néixer a un poblet de la Borgonya, va créixer al Rosselló, va estudiar a Montpeller, i ha viscut pràcticament sempre a la capital del Béarn, a Pau. Això explica que encara sigui poc conegut entre nosaltres, molt menys del que es mereixeria. Com ho fou Agelet i Garriga, però, és un present-absent i això prou que es nota. El fet és que després de Jordi Pere Cerdà és l’altre gran escriptor de la Catalunya Nord. He dit «després» i hauria d’haver dit «juntament». Sigui com sigui, són dues grans figures de la nostra literatura que aquests últims anys han estat sortosament «recuperades» aquí, al Principat. Rescatades de l’oblit per a gaudi i sorpresa dels lectors nostrats. Que malament que viatja, però, la literatura en un país petit i fragmentat…!

Hi ha dones que tenen un pseudònim eròtic, i el més bo és que de vegades no són les primeres a saber-ho. Quan passa amb la d’un mateix, i ella s’hi avé del tot enriolada, la cosa té una gràcia especial.

La diferència amb el literari, és que aquest normalment és triat pel mateix escriptor, mentre que el pseudònim eròtic, a un o a una, normalment l’hi encolomen.

«Compondre els nostres costums és el nostre ofici, no compondre llibres, i guanyar, no pas batalles i territoris, sinó l’ordre i la tranquil·litat en la nostra conducta. La nostra més gran i gloriosa obra mestra és viure a propòsit. Tota la resta, regnar, atresorar, muntar, no són més que apèndixs i adminicles» (Montaigne).

Veig que acaben de donar el Premio Nacional de Bellas Artes (5 de desembre de 1997) a Ramón Gaya, un dels pintors espanyols d’aquesta segona meitat del segle que més m’agraden. Un dels pocs, a més, que ha deixat alhora una obra escrita de gran valor. De tot això vam parlar-ne llargament amb el poeta Andrés Trapiello, ara fa una setmana, a casa seva, a Madrid, en el dia de la nostra retrobada (un absurd curtcircuit ens havia distanciat durant un any i mig). Doncs bé, amb Trapiello, de qui primer parlàrem, i més llargament, fou de Gaya. L’Artur Ramon Navarro i jo vam organitzar-li el mes d’abril una exposició a Barcelona que fou un autèntic fracàs, tant de vendes com de crítica, com de valoració, per part dels mateixos pintors. La decepció, en aquest sentit, fou total. Un dels membres del jurat que acaba d’atorgar-li aquest premi —em sembla que és el primer que rep en tota la seva vida—, Juan Manuel Bonet, al seu utilíssim Diccionario de las vanguardias en España (1907-1936), el defineix com «uno de los más solitarios y hondos que ha dado España a lo largo del siglo». Com a mínim, és una definició curta i ajustada, que no crec que desplagui gens al pintor. Un altre dels membres del jurat, en canvi, català i resident a Barcelona, no sé pas que s’acostés a la galeria per veure l’exposició de Gaya, i això que feia bastants anys que no hi exposava, a la nostra ciutat…

Em deia Trapiello que per a Gaya la pintura és com una mena de religió, i que era això justament el que el feia ser tan intransigent, tan crític amb moltes de les realitzacions pictòriques del segle. Del nostre, però també dels passats, i és que de vegades sembla que perquè us agradin certs pintors antics us ha d’agradar la pintura antiga en general, de la mateixa manera que pot semblar que perquè us agradin certs pintors realistes això ja vol dir que us agrada tot el realisme. Gaya creu en l’art, creu en la pintura; és a dir, creu en la pintura de certs pintors, com creu en l’obra d’alguns músics i poetes. Això vol dir que sent una passió molt forta per uns i una gran indiferència respecte als altres. La fe és excloent. Ben mirat, no crec pas que pugui ser altrament quan s’ha anat al fons de les coses…, i Gaya és dels que hi ha anat.

«La soldadesca aparece y desaparece con una gran facilidad. Tengo 87 años y les he visto pasar. Yo creo en la pintura como expresión de un sentimiento. Cuando Mozart escribe un andante no escribe unos sonidos, sino la expresividad de unos sentimientos y una vida; lo mismo que sucede con la pintura y con la poesía». Aquestes són algunes de les declaracions que, amb motiu del premi, el pintor ha fet, i aquest el text que vaig escriure ara fa uns mesos arran de la seva última exposició (col·lectiva) a Barcelona:

«L’exposició amb què es dóna a conèixer aquesta nova galeria aplega un quartet de pintors prou singular —Ramón Gaya, Soledad Martínez, Salvador Moreno i Pedro Serna— a qui ha unit l’amistat, més ençà o més enllà dels avatars de la història, però sobretot una semblant manera d’encarar-se al fet artístic: tots ells pintors figuratius, semblen pintar en canvi des d’una mena de buit, de suspens, des d’un fràgil llindar que els allunya del present però els acosta a un temps interior, en què les coses i la mateixa percepció de la vida esdevenen com renovades, si no transfigurades. Així ens ho diu Ramón Gaya en una anotació del seu dietari: “La mayor dificultad del arte es, acaso, tener que hacerlo y cumplirlo fuera, diríase, de la vida, del presente de la vida, sin que, por otra parte, nos salgamos de ella nosotros; es como si desde aquí y ahora tuviéramos que hacer ese algo —ese ‘algo’ que es el arte— en otro lugar y tiempo, o mejor, sin lugar ni tiempo alguno” (París, 14-1-53). És, doncs, des del convenciment que tota obra d’art autèntica no té un lloc ni un temps pròpiament seus, que aquests pintors ens lliuren una obra que, tot i les seves innegables diferències, encara comparteix un altre tret decisiu: el que Calvino no hauria dubtat a qualificar com de “lleugeresa” o levitat, però una lleugeresa del pensar entesa justament com a gravetat sense pes, com a subtil reacció a l’opacitat i l’excés del viure. En el seu Diario de un pintor, Gaya això mateix ho planteja en aquests termes tan peculiars i alhora eloqüents: “De ahí que la maestría de un creador no sea, como ha podido pensarse, llevar a cabo una forma (una técnica, una ciéncia); ni tampoco, claro està, evitarla […] sino…, sufrirla, y desentenderse de ella: sólo en ese instante, y en ese punto, puede brotar algo verdadero y…, completo” (Verona, 22-7-52).

»De tots ells, no hi ha dubte que Ramón Gaya (Múrcia, 1910) juga un paper estel·lar, fins al punt que se’l pot considerar, sense cap mena de dubte, com un dels pintors espanyols contemporanis més interessants i personals. Poc conegut encara a Barcelona, d’on eren els seus pares i on ell ha tingut i té alguns dels seus millors amics (com Soledad Martínez o Salvador Moreno), aquesta pot ser una excel·lent ocasió per descobrir-lo o retrobar-lo, car les obres que se’ns hi presenten daten d’un dels seus períodes més esplendents pictòricament: just acabat de tornar d’un exili de tretze anys a Mèxic (on, per cert, havia conegut i pintat Salvador Moreno, com pot veure’s en un dels millors quadres de l’exposició), quan no sols retrata el París que ell havia conegut de molt jove l’any 1928, sinó que sobretot descobreix Itàlia i, més en concret, Venècia (els quadres Nacimiento de la pintura i Piazzeta, venecians tots dos, són altres de les obres sobresortints d’aquesta exposició). D’ençà de llavors, la pretesa “venecialitat” de la majoria dels seus pintors predilectes —Van Eyck, Masaccio, Rembrandt, Velázquez o Constable— esdevindrà un dels motius més recurrents en els seus dietaris, però deixem que de moment ens parli d’aquella revelació: “Durante demasiado tiempo —ahora veo que mi exilio en México ha durado más de trece años— me había sentido…, como desterrado, y no ya de mi país o de Europa, sino de esa otra patria soterrada, más sustancial, que viene a ser, para un pintor, la Pintura”. Per a Gaya, doncs, Venècia no és sinó el lloc de la pintura, la seva terra i la seva aigua, allí on ell és batejat i on en certa forma se sent renéixer.

»Recentment traspassada, Soledad Martínez (Barcelona, 1901-1996) fou una dona d’una gran personalitat, l’obra de la qual bé pot dir-se que travessa —com de puntetes, això sí, no debades ella fou també ballarina— tot un segle: formada en el cercle d’artistes que freqüentaven la Sala Dalmau, marxà a París els anys vint i fou deixeble d’Othon Friesz i André Lhote, va fer la seva primera exposició a les Laietanes el 1931, descobreix Mallorca i Eivissa en companyia d’Olga Sacharoff, Otto Lloyd i altres amics, s’exilia a Mèxic durant deu anys, s’instal·la de nou a París fins al 1961 en què decideix tornar a Barcelona, on ha viscut totalment lliurada a la pintura i al grup d’amics que mai no ha deixat de donar-li suport. La majoria dels quadres que se’ns mostren reflecteixen tota aquesta diversitat d’escenaris i experiències que trobem en la seva vida, però sobretot —en paraules de R. Santos Torroella— “una pinzellada que no ambiciona luxositats ni virtuosismes de cap mena, sinó que és reflex del permanent moviment interior —tan allunyat de la momentaneïtat impressionista— que batega en tot allò que ens envolta”.

»La personalitat polièdrica i esmunyedissa de Salvador Moreno (Orizaba, Veracruz, Mèxic, 1916), ha estat meravellosament recreada en el llibre de Josep M. Montaner, Talaia d’Amèrica, el qual fa plena justícia a aquest personatge tan singular que viu a la nostra ciutat des de 1955. De fet, ens trobem davant d’un cas força únic de múltiples vocacions artístiques, que potser no s’hagin acabat de desenvolupar i acomplir del tot, però que han anat deixant els seus fruits escampats d’ací d’allà en els diversos àmbits en què s’ha mogut. Per a ell, que ha estat de tot una mica, és probable que música, pintura i poesia comparteixin uns mateixos objectius: copsar el moment “dins i fora del temps” —que diria un poeta nord-americà—, cercar la intersecció del temporal amb l’intemporal. Partir d’un mínim pretext —un gerro amb flors— i extreure’n el màxim rendiment, com si el major repte per a un pintor ja es trobés en aquesta simple natura morta que cal dotar de vida, és a dir, de sentit. No ens estranyi, doncs, si la majoria d’obres d’aquest barceloní d’adopció són variacions sobre un mateix tema: com en les seves cançons que canta Victòria dels Àngels, potser no persegueix més que un instant permanent, una petita victòria sobre el temps.

»Força més jove que tots ells, l’obra de Pedro Serna (Torres de Cotillas, Múrcia, 1944) mostra com el camí —divers i alhora semblant— emprès pels seus predecessors pot ser igualment vàlid i fructífer en els nostres dies, és a dir, en plenes portes d’un tercer mil·lenni. Amb una senzillesa i discreció ben admirables, aquest pintor ha anat imposant-se amb una obra que és un prodigi de contemporaneïtat en ella mateixa: estímul i reacció hi conviuen del tot acordats, sense que l’un tibi més que l’altre, i tot això en un dels més difícils, arriscats i absurdament menystinguts dels gèneres: el de l’aquarel·la. Com la dels altres pintors d’aquesta exposició, l’obra de Pedro Serna és fruit també de la recerca d’un temps interior avinent, no sols amb l’epidermis de les coses, sinó amb el seu centre: només així s’explica el do de reflectir aquest imperceptible moviment —i tensió— que s’amaga sota l’aparent quietud de certs moments, paisatges o natures mortes».