EL MEU GOS MORIRÀ

Un dia, ja no va ser capaç de pujar al camió tot sol. Ni tan sols en va fer l’intent. Va seure davant de l’estrep i va esperar que vingués. Ei, li vaig fer, mou el cul, col·lega. Però, quan em va mirar d’aquella manera, vaig abaixar el cap. El vaig portar al seu lloc i es va estirar com si res, però, aquell dia, en engegar el motor, se’m va calar.

Estem sols a la sala d’espera. De tenir-lo ben agafat però sense estrenye’l massa, em comença a fer mal l’espatlla. M’acosto a la finestra per fer-li veure les vistes i fins i tot aquí, fins i tot ara, veig que li interessa.

Que xafarder que ets…

Li acaricio el cap amb la barbeta i li dic fluixet:

—Com m’ho faré sense tu, eh? Com m’ho faré?

Tanca els ulls.

Abans de venir aquí, he trucat al meu cap. Li he dit que començaria tard la meva ronda, però que recuperaria el retard. Que sempre recupero el retard. Que ja ho sap des del primer dia.

—Quin problema hi ha?

—Un contratemps, senyor Ricaut.

—No és un problema mecànic, espero.

—No, no, és el meu gos.

—Què li passa ara al teu petaner? S’ha quedat enganxat al cul d’una gallina, aquest cop?

—No, no és això, és que… L’haig de dur al veterinari perquè ja és el final.

—El final de què?

—El final de la seva vida. I com que no obren abans de les 9, entre una cosa i l’altra, faré tard al magatzem. Per això li he trucat.

—Ostres, em sap greu, Jeannot. Es feia estimar, el teu gos. Què li ha passat?

—Res. No li ha passat res. És vell.

—Vaja. Serà un cop dur per a tu. Quant fa que el tenies al camió?

—Fa molt.

—I què havies de fer aquest matí?

—Garonor.

—De què? De la mercaderia de Deret?

—Sí.

—Escolta, Jeannot, saps què? Agafa’t el dia lliure. Ja ens espavilarem.

—No pot sense mi. Hi ha el jovenet que està de vacances i en Gérard fa el curset de recuperació de punts.

—Ai, tens raó… És veritat… Però ja trobarem la solució. Ho faré jo. Així em bellugo una mica. Fa tant de temps, estic segur que encara tinc els braços prou llargs per agafar el volant!

—N’està segur?

—Oi tant, no t’hi amoïnis. Fes-me cas, agafa’t el dia.

Al setembre de l’any passat, quan hi va haver els piquets i les vagues eren tan dures, em van insultar perquè no volia afegir-m’hi. Em van preguntar si m’agradava llepar la polla del patró. Me’n recordo, va ser en Waldek qui ho va dir i, encara avui, penso sovint en aquesta frase. Però jo no hi volia anar. No volia que la meva dona es quedés sola a la nit i, la veritat, ja no hi creia. S’havia acabat. Era massa tard. Jo deia als meus col·legues que el vell Ricaut estava tant en la misèria com nosaltres i que no volia anar a fer el panoli als peatges mentre els nois de Geodis o de Mory es quedaven els nostres mercats. A més, i ho dic tal com ho penso, sempre l’he tingut en bona consideració, aquest home. Sempre s’ha portat correctament com a cap. I avui també, amb el meu gos que morirà, ha sigut molt correcte.

Dic el meu gos perquè no té nom; si no, és clar, ho diria d’una altra manera. Era per estimar-lo menys, però al final passa com amb tot, al capdavall m’ha ben fotut.

El vaig recollir una nit a ple mes d’agost, quan tornava d’Orleans. Era a la nacional 20, just abans d’Étampes.

Jo ja no volia viure.

En Ludovic ens havia deixat uns mesos abans i, si jo encara era en aquest món transportant material i peces soltes, era perquè havia calculat que encara em faltava cotitzar vuit anys perquè la meva dona tingués una jubilació més o menys digna.

En aquell temps, la meva cabina era el meu calabós. Fins i tot m’havia comprat un petit calendari amb els dies que es van arrencant d’un en un per tenir-ho ben clar al cap: vuit anys, em repetia, vuit anys.

Dos mil nou-cents vint dies i passi-ho bé tothom.

Ja no escoltava la ràdio, ja no acompanyava mai a ningú, havia perdut el gust de conversar i, quan tornava a casa, era per engegar la tele. La meva dona ja era al llit. S’ha de dir que llavors ella prenia moltes pastilles.

Jo fumava.

Fumava dos paquets de Gauloises al dia i pensava en el meu fill mort.

Gairebé no dormia, no m’acabava mai els plats, llençava el menjar i… volia que tot s’acabés. O bé que tot tornés enrere. Per fer-ho diferent. Perquè la seva mare patís menys. Perquè deixés d’una vegada les seves maleïdes escombres. Volia tornar a un moment en què encara li hauria sigut possible marxar de casa. Serrava les mandíbules amb tanta força que una nit em vaig trencar una dent tot remugant.

El metge de l’empresa que m’havien obligat a anar a veure perquè em receptés antidepressius (en Ricaut tenia por que fes un disbarat amb un dels seus camions) m’havia dit mentre em vestia:

—Miri, no sé exactament de què morirà. No sé si és la pena, el tabac o el fet que ja no s’alimenta bé des de fa mesos, però el que és segur és que, si continua així com està ara, no dubti, senyor Monati, que no durarà gaire.

No li havia contestat res. Com que necessitava l’informe per a la Dany, la secretària, vaig deixar que parlés i, en acabat, me’n vaig anar. Vaig comprar els medicaments per seguir les pautes de la Seguretat Social i les assegurances i després vaig llençar les capses a les escombraries.

Jo no en volia prendre i em feia por que la meva dona les aprofités per fer un disbarat.

De tota manera, no hi havia res a fer. A més, n’estava fart, dels metges. Ja no els podia ni veure.

S’obre la porta. Ens toca a nosaltres. Dic que he vingut perquè li donin una injecció al meu gos. El veterinari em pregunta si em vull quedar. Li responc que sí i se’n va a una altra sala. Torna amb una xeringa plena d’un líquid rosa. M’explica que l’animal no patirà, que per a ell serà com si s’adormís i… No cal que t’hi esforcis tant, bon home, tinc ganes de respondre-li, no cal. El meu fill també se’n va anar abans que jo, per tant, no cal.

Em vaig posar a fumar com un carreter i la meva dona no ha deixat mai de netejar. Del matí a la nit i del dilluns al següent dilluns, no ha tingut res més en ment: la neteja.

Va començar tornant del cementiri. Teníem família, cosins d’ella que havien vingut del Poitou i, en acabat de l’últim mos, ella els va fer fora a tots. Jo creia que era per recuperar finalment la tranquil·litat, però no, va agafar el davantal i se’l va lligar.

D’ençà d’aquell dia no se l’ha tret.

Al principi, jo pensava: és normal, està ocupada. Jo parlo menys i ella es belluga. Cadascú fa el que bonament pot amb la seva pena. Ja passarà.

Però m’equivocava. No ha passat.

Ara, a casa, es pot llepar el terra. El terra, les parets, l’estora, els esglaons i fins i tot els vàters. No hi ha cap risc, tot està impregnat de lleixiu. Encara no he acabat d’escurar el plat que ja me l’està esbandint i, si per desgràcia deixo el ganivet sobre la taula, veig que es mossega la llengua per no fer-me un comentari. Em descalço sempre abans d’entrar i ella fins i tot pica una sabata contra l’altra així que em giro.

Un vespre que encara estava de quatre grapes fregant les juntures de les rajoles, em vaig enfadar:

—Prou ja, per l’amor de Déu! Prou, Nadine! Prou! Em faràs tornar boig!

Em va mirar sense respondre i va continuar fregant.

Li vaig arrencar l’esponja de les mans i la vaig llançar a l’altra punta de l’habitació.

—Prou, t’he dit!

Gairebé tenia ganes de matar-la.

Es va aixecar, va recuperar l’esponja i va continuar amb la feina.

A partir d’aquell dia, vaig dormir al soterrani i, quan vaig portar el gos, no li vaig deixar temps de reaccionar:

—Viurà a baix. No pujarà. No el veuràs mai. Me l’enduré amb mi al camió.

Sovint, fins i tot milers de vegades, l’he volguda agafar i estrènyer amb els braços o sacsejar com una nina i suplicar-li que parés. Suplicar-li. Dir-li que jo també hi era, i que era tan infeliç com ella. Però això no ha sigut mai possible: sempre hi havia una aspiradora o un cossi de roba bruta entre nosaltres dos.

De vegades no tenia ganes d’anar-me’n a dormir tot sol. De vegades m’arrossegava, bevia i m’adormia davant de la tele.

Esperava que ella em vingués a buscar.

Però ella no venia mai. I jo acabava resignant-me. Endreçava els coixins i baixava al soterrani ensopegant per les escales.

Quan tot va estar tan net que no quedava ni un bri de pols per treure, ella es va comprar una netejadora Kärcher i es va posar a netejar les parets interiors i exteriors. Per més que el veí l’avisi que farà malbé l’arrebossat, ella continua.

El diumenge ella deixa la casa tranquil·la. El diumenge, agafa els draps i tots els estris i se’n va al cementiri.

Ella no sempre ha sigut així. Jo me’n vaig enamorar perquè em posava de bon humor. El meu pare sempre em deia: Oh, Nanni, tua moglie è un usignolo. La teva dona és un rossinyol.

Al principi d’estar junts, creieu-me si us dic que no s’amoïnava gaire per les feines de la casa. Ja ho crec.

Jo conduïa massa ràpid quan vaig veure el meu gos per primera vegada. Cal dir que els tacògrafs dels vehicles no estaven tan perfeccionats com ara. A més, hi havia menys radars. I, a més, tot plegat se me’n fotia… Conduïa un Scania 360. Un dels últims que vam tenir, me’n recordo. Devia ser pels volts de les dues de la matinada i estava tan cansat que havia deixat que la ràdio bramés a tota potència per mantenir-me despert.

Primer li vaig veure els ulls. Dos puntets grocs a la llum dels fars. Travessava la carretera i vaig fer un cop de volant per esquivar-lo.

Em vaig enfurismar. Amb ell perquè m’havia espantat i també amb mi perquè conduïa com un esperitat. Primer, no havia de conduir tan de pressa, segon, era un miracle que no hi hagués res al voral, si no, m’ho hauria endut tot per davant. No n’estava orgullós. Vaig continuar flagel·lant-me uns quants centenars de metres renegant com un mal camioner i llavors em vaig preguntar què hi fotia aquell gos, a les dues de la matinada, en una carretera nacional a ple agost.

Un altre que no veuria el mar…

De gossos miserables, n’havia vist a centenars d’ençà que feia de transportista. Gossos ferits, fets carronya, lligats, bojos, perduts, uns que coixejaven i altres que corrien rere els cotxes, però no m’havia aturat mai, per descomptat. Llavors, per què aquell?

No ho sé.

Amb l’estona que vaig trigar a decidir-me, ja era lluny. Vaig continuar una mica buscant un lloc on fer mitja volta, però, com que era massa estret, vaig fer la maniobra més bèstia de tota la meva carrera: vaig aturar el vehicle al bell mig de la calçada. Vaig posar els llums d’emergència i vaig anar a buscar la bestiola.

La mort no sempre pot guanyar.

Era la primera vegada que tenia una idea al cap des de l’adéu del nen. La primera vegada que prenia una decisió que m’afectava a mi exclusivament. No hi creia gaire.

Vaig caminar una bona estona en la foscor, rere la barana de seguretat quan n’hi havia, entre les males herbes i totes les porqueries que la gent llença a la natura. Les llaunes, els paquets de tabac, els embolcalls de plàstic i les ampolles de pixats dels meus col·legues massa ganduls o amb massa pressa per prendre’s la molèstia d’aturar-se cinc minuts. Observava la lluna rere els núvols i sentia esgarips d’òliba o de no sé què a la llunyania. Anava amb camisa de màniga curta i començava a tenir fred. Em deia: si encara hi és, l’agafo, però, si no el veig des de la carretera, ho deixo córrer. No m’agradava tenir el camió aturat amb els llums encesos més enllà. I quan vaig arribar al revolt que havia estat a punt de provocar-nos un desastre, el vaig veure.

Seia arran de carretera i mirava en direcció cap a mi.

—Què —li vaig dir—, vens?

Respira malament. És evident que pateix. Li dic coses amables acaronant-li la línia blanca entre els ulls. Abans i tot que surti l’agulla, sento el pes del seu cap que em rodola pel braç i el musell sec que s’esclafa al meu palmell. El veterinari em pregunta si prefereixo que l’incinerin o que el duguin a esquarterar. Me l’enduc, responc.

—Tingui en compte que ha de respectar una normativa que…

He aixecat la mà. No ha continuat.

M’ha costat emplenar el xec. Les línies ballaven i no em recordava del dia que érem.

L’he embolcallat amb la meva jaqueta i l’he deixat sobre la seva manta, al seu lloc de sempre.

Amb la meva dona, volíem un altre fill perquè el nen no estigués sol, però no vam saber fer-ho.

Per més que ens hi poséssim, que intentéssim prendre’ns-ho de bon humor, que anéssim de restaurants o a beure unes copes, que comptéssim els dies, que inventéssim jocs o coses així, cada mes ella tenia mal de panxa i cada mes jo veia que ella perdia una mica més de confiança en nosaltres. La seva germana li deia que anés a veure un metge per seguir un tractament, però jo hi estava en contra. Li recordava que ella ja sabia que el nen havia vingut sense res, i que ella no havia de posar en perill la seva salut amb hormones i injeccions interminables.

Ara, amb tot el que se sent a dir, amb les catàstrofes nuclears, els transgènics, les vaques boges i totes aquestes marranades que ens fan menjar, em penedeixo d’haver-li dit això, em sap greu. La seva salut no estaria més amenaçada que la de qualsevol.

De tota manera, abans que ens decidíssim a fer res, en Ludovic va tenir les primeres crisis i, des d’aquell dia, no vam pensar més a tenir un altre fill.

Des d’aquell dia, no vam fer mai plans.

Encara no tenia dos anys i va començar a tossir. De dia, de nit, dret, assegut, a taula, estirat o davant dels dibuixos animats, estossegava. Estossegava i s’ofegava.

La seva mare es va tornar silenciosa: observava. No feia res més, com un animal, només parava l’orella, li observava la respiració i mostrava els ullals.

Freqüentava les sales d’espera amb el nano a coll. Demanava dies lliures. Pujava a París. Es perdia al metro. Es deixava tots els estalvis en taxis i anava a veure un munt d’especialistes que la feien esperar cada vegada més i eren cada vegada més cars.

I el pitjor de tot és que continuava arreglant-se cada vegada. Per si de cas trobava finalment el que salvaria el seu homenet.

El nen es va perdre molts dies d’escola. Ella també hi va perdre. Tenia un bon lloc, estava molt ben valorada a la feina i s’entenia molt bé amb els seus col·legues, però, al cap d’un temps, la van convocar igualment.

La van cridar per fer-li signar una sortida raonable.

Ella deia que se sentia alleujada, però aquell vespre no va poder menjar res. Era injust, repetia, tot allò era injust.

Va cercar possibles causes d’al·lèrgia. Va canviar la moqueta, la roba de llit, les cortines, el va privar de peluixos, de parcs, de tobogans, d’amiguets, d’acariciar els animals, de beure llet, de menjar avellanes, de tot. De tot el que més apassiona les criatures.

Al principi ella només feia això: fer-li la guitza. Fer-li la guitza per salvar-lo. Durant el dia, vetllava per ell i, durant la nit, li escoltava la respiració.

L’asma.

Recordo un vespre al lavabo…

M’estava rentant les dents mentre ella es desmaquillava.

—Mira totes aquestes arrugues —remugava ella—, mira tots aquests cabells blancs. Cada dia soc més vella que el dia anterior. Cada nit envelleixo més ràpid que totes les altres dones de la meva edat. Estic cansada. Molt cansada…

No li vaig respondre res a causa de la pasta de dents. Només vaig arronsar les espatlles com dient, ximpleries. Ximpleries de dona. Ets guapa. Però era veritat. S’havia aprimat. Li havia canviat la cara. La seva expressió era menys dolça.

Ho fèiem menys sovint i mirant cap a la porta sempre oberta.

Condueixo el camió. No sé on enterraré el meu gos.

Aquest gos rater, aquest baladrer, aquest petaner. Aquest col·lega que m’havia conservat en vida tant de temps i m’havia fet tanta companyia. Que apreciava la veu de la Dalida, que tenia por de les tempestes, que et detectava un conill a més de cent metres i que dormia sempre amb el cap sobre la meva falda. Sí, aquest brivall encara no sé on l’amagaré…

Gràcies a ell, gairebé he deixat de fumar. El cas és que ell també s’havia posat a esternudar, el bandarra. Sé perfectament que em prenia el pèl, perquè no sempre esperava que encengués la cigarreta per fer el seu numeret, però el fet és que em portava records massa dolorosos. Llavors esperava les estones de descans.

Ja no em posava nerviós per trobar-me un estanc tancat, per l’aparcament, pel preu que em costava, per no tenir canvi i tot plegat. Em vaig engreixar i cada vegada em molestava més la pudor de gasoil que em feien les mans o quan passàvem per camps de colza, però em feia sentir millor. Molt, molt millor. Era, de sobte, una prova que encara tenia la possibilitat de ser una mica més lliure del que creia ser.

No m’ho esperava.

Gràcies a ell, he tornat a parlar, he conegut gent. No m’imaginava que hi hagués tants quissos entre els meus col·legues. He après paraules noves i races noves, m’he empatollat amb ximpleries i he compartit sacs de pinso amb uns i altres. He simpatitzat amb paios que no entenia què em deien, que només situava per les seves matrícules, però que se m’assemblaven, que estaven menys sols del que es podia pensar.

Els altres tenen el seu vehicle, la seva càrrega, la seva feina i el seu estrès. Nosaltres tenim tot això i, a més, un gos.

Ell també ha fet coneixences. Fins i tot tinc una foto d’un dels seus cadells a la guantera. És a Moldàvia. Amb el col·lega ens vam comprometre a saludar-nos si un dia els trèiem a pixar al mateix lloc, però no s’ha donat mai el cas. En fi.

Gràcies a ell, he conegut en Bernard, que va perdre un fill de la mateixa edat que el nostre. I per acabar-ho d’adobar, la seva dona el va deixar. Ha intentat llevar-se la vida un parell de vegades i, al final, s’ha tornat a casar. Com diu ell, és si fa no fa el mateix, tret que això comporta més maldecaps.

Quan ens trobem a la nit, parlem per la ràdio. Bé, sobretot ell. És un xerraire. Sap barrejar bromes i altres coses. A més, és un bearnès amb molt d’accent. Després de parlar, tot el que em diu em manté despert durant molta estona.

Nanar64.

Un amic.

Gràcies al meu gos, he deixat de callar i he recuperat el gust per la carretera. Fins i tot he descobert, arran de la necessitat de fer pauses per pixar, racons ideals per viure-hi.

Gràcies a ell, que havia estat abandonat i que m’havia esperat dòcilment la primera nit, que no havia dubtat ni un segon que jo tornaria enrere a recollir-lo i que ara comptava amb mi per al seu benestar, he estat millor. No dic feliç, dic millor.

És una cosa o algú així el que li ha faltat a la meva dona.

Continuo circulant. Li haig de trobar un bon lloc.

Assolellat. I amb bones vistes.

No sé si és un bon o mal record… En Ludovic devia tenir uns onze o dotze anys, primet, blanc com la llet, sempre amagat rere les faldilles de la mare, un nen que somicava al mínim esforç, que se saltava l’escola, exempt de fer gimnàstica, contínuament amb els còmics i els videojocs. En fi, no era ben bé com un nen…

Una nit diferent de les altres, no vaig poder més.

Vaig agafar el canell de la meva dona i la vaig forçar a mirar el seu nen desvalgut:

—No pot ser, Nadine! No pot ser —vaig cridar—. Suposo que no es quedarà assegut així fins a la nostra mort, oi? S’ha de fer un home, per l’amor de Déu! No li demano que corri la marató, però, punyeta! Suposo que no es passarà la resta de la seva vida llegint ximpleries i amuntegant totxanes en una pantalla de tele, collons!

La meva dona es va esverar i el nen es va aixecar i va deixar anar el comandament del videojoc.

—Ludo, bonic, no t’ho prenguis malament, però és que, a la teva edat, has de sortir. Has de fer empipar els teus pares! Fer uns retocs al ciclomotor i mirar les noies! Jo què sé… Però aquí no aprendràs a viure. Has d’apagar això, fill meu! Tanca-ho tot!

—Ja me les miro, les noies —em va respondre somrient.

—Però no n’hi ha prou de mirar-se-les, punyeta! També hi has de parlar!

—No t’enfadis, Jean —em suplicava la meva dona—, no t’enfadis.

—Jo no m’enfado!

—Sí que t’enfades. I ara deixa-ho estar, o li provocaràs una crisi.

—Una crisi? Però què t’empatolles? Que potser escupo pèls?

—Prou. Per l’estrès, ho saps perfectament…

—L’estrès, i un be negre! Ets tu que l’has fet com és omplint-lo d’atencions! Ets tu que impedeixes que creixi per conservar el teu nenet!

La seva mare s’havia posat a plorar.

Plorava amb molta facilitat.

Durant la nit, ell va estossegar i va haver d’aspirar quatre vegades. Dormo a tocar de la paret, hauria pogut no sentir res.

L’endemà era diumenge. Ella em va venir a trobar a la meva cel·la:

—Dimecres té hora a cal Necker. Aquest mes l’hi portaràs tu. Així li podràs preguntar a en Robestier quan podrà reprendre l’entrenament i vagarejar pels bars, d’acord?

—Dimecres treballo.

—No —va replicar—, no treballaràs perquè el teu fill ha d’anar a l’hospital i tu l’hi acompanyaràs.

Per com em va mirar, no vaig protestar. A més, aquell dimecres no treballava. Era l’inici de la temporada de pesca i sabia que ella també ho sabia.

Mira, allà, no està malament… Aquell turonet d’allà…

El meu gos no era un gos. Era una portera. Sempre seia ben recte, amb les potes del davant ben alineades sobre el tauler de bord i mirava la carretera. De vegades es posava a bordar i no sabies per què. Hi havia alguna cosa més o menys lluny que no li agradava i fixava les regles des del seu lloc de vigilància.

Quan penso com em va arribar a atabalar…

La gent em preguntava: tens un detector de radars? Oi tant, responia jo, un de molt bo. I ben enganxat al vidre. Un turó, doncs… És el mínim.

Evidentment, no vaig gosar fer el fatxenda. M’havien impressionat massa els altres nanos de la sala d’espera i després totes les proves que li feien al meu Ludo. En un moment donat, fins i tot vaig tenir ganes de dir-los: Bé, prou, que no veieu que ja no pot més? El voleu humiliar o què? Al final el van instal·lar en una mena de cabina de vidre i li van demanar que bufés per un tubs estrambòtics fins a marejar-se. Era per llegir la seva respiració en una corba d’ordinador.

Com per als batecs del cor.

Jo seia en un tamboret i li guardava la jaqueta.

Mentre una infermera li canviava els tubs, jo li enviava petits senyals d’ànims. De fet no era una competició, però bé, malgrat tot, era valent…

Seguidament, els tornava a obeir i jo observava totes aquelles pantalles per mirar d’entendre-hi alguna cosa.

Buscava l’explicació del que havia passat amb la nostra vida. Per què totes aquelles nits en blanc? Per què l’angoixa? Per què el meu fill continuava sent el més petit de la seva classe i per què la seva mare ja no m’estimava com abans? Eh? Per què? Per què nosaltres? Però de totes aquelles xifres en tots els sentits, no hi entenia res.

Vaig saber que ella havia parlat amb el metge abans de la consulta perquè, en un moment donat, ell es va girar cap a mi i em va dir, amb un petit somriure de capellà:

—I bé, senyor Monati… Sembla que estigui una mica… —va fer veure que buscava una paraula—, una mica contrariat pel comportament del seu fill en la vida quotidiana, oi?

Vaig balbucejar.

—El troba massa dèbil?

—Perdó?

—Abúlic? Indolent? Apàtic?

Jo tenia calor. No entenia res del que em xerrava.

—Ha parlat amb la seva mare, oi? Escolti, doctor, no sé què li ha dit exactament, però jo l’únic que vull és una vida normal per al meu nano. Una vida normal, m’entén? No crec que li faci cap favor aquesta manera que té ella d’estar-li tant al damunt. Sé perfectament que no està bé de salut, però em pregunto si confinar-lo a casa, com en un bany de vapor per dir-ho d’alguna manera, no li allarga l’estat de feblesa.

—Ho entenc, senyor Monati, ho entenc… Entenc molt bé el que el preocupa i per desgràcia no el puc tranquil·litzar. De tota manera, li proposo de sotmetre’s també a un petit test. Hi estaria d’acord?

Pitjor que un capellà, un arquebisbe.

En Ludovic em mirava.

—És clar —vaig respondre.

Em va demanar que em tragués la jaqueta. Es va aixecar, va anar a buscar unes tisores darrere els seus ordinadors, va tallar una tira llarga d’esparadrap i me la va enganxar a la boca. No em va agradar gaire. Encara gràcies que no estava constipat aquell dia. Seguidament va abandonar la sala durant una bona estona i en Ludo i jo vam quedar sols com uns estaquirots.

—Mmm… Mmm… —li feia caminant com un pingüí.

Ell reia. Quan entretancava els ulls d’aquella manera, hi veia la seva mare. La Nadine, quan era més jove. La mateixa boqueta deliciosa. El mateix nasset punxegut.

El metge va tornar amb una canyeta de plàstic groga. Una canyeta de nen per beure refrescos. Amb una fulla de bisturí, va fer un foradet minúscul a l’esparadrap, davant de la boca, hi va introduir la canyeta i em va preguntar si podia respirar. Vaig fer que sí amb el cap.

Llavors, amb una agulla de xeringa, va foradar la canyeta per diversos llocs. Em va donar una ullada. Cap problema, podia continuar el seu joc estúpid.

Tot seguit em va posar una pinça al nas i en aquell moment ja no em sentia tan bé.

Començava a angoixar-me.

Es va adreçar al nano:

—Com es diu el teu pare?

—Jean. Però tothom li diu Jeannot.

—Bé… —Llavors, girant-se cap a mi—: Està a punt, Jeannot? Em segueix? No cal dir que està prohibit tocar el meu petit dispositiu. Puc comptar amb vostè?

He aparcat, he obert el maleter, he agafat la pala i he embolcallat el gos mort amb la jaqueta.

Feia un temps agradable, he tancat la cremallera i hem marxat tots dos.

El vam seguir pel passadís i ens va demanar que l’esperéssim un moment. El meu Lulu i jo ens vam mirar movent el cap: a què jugava aquell? Bé, ell movia el cap, però jo no. Jo no podia. Només vaig aixecar la mirada cap amunt i per fer aquell gest vaig necessitar més aire del que hauria pensat. Llavors no em vaig moure ni un mil·límetre.

En Robestier va tornar. S’havia tret la bata i saltironejava com un marrec fent tocs a una vella pilota de futbol.

Em va deixar anar:

—Au, va, Jeannot! Passa-la!

No vaig tenir ni un segon per esperar tocar el coi de pilota. Ni un segon.

Em balancejava una mica, però m’inclinava el mínim possible. Havia de mantenir la canyeta ben horitzontal. No podia moure el cap gaire ràpid i en cap cas d’esquerra a dreta o de dalt a baix per no quedar-me sense aire.

Tot i així, ho intentava.

—Què, Jeannot? Què fots, iaio?

Estava irreconeixible. Ell, tan seriós feia una estona rere el seu escriptori i ara tutejant-me i saltant com un conill.

—No et demano que marquis un gol, però xuta com a mínim, coi! Passa-la, va!

Amb la canyeta que m’impedia empassar, la falta d’aire i els nervis de no poder tocar la maleïda pilota, vaig començar a atabalar-me. Em vaig intentar calmar, però sentia que no podia més.

—NO, SENYOR MONATI! NO!

I l’únic que vaig saber fer per no arrencar-me aquella merda d’esparadrap, o més aviat per no desacreditar-me davant del meu fill, va ser deixar-me caure a terra, arraulir-me i quedar-me quiet tant com pogués amb el front sobre els genolls i els braços plegats sobre el cap per protegir-me del món.

Que no em miri ningú. Que no em parli ningú. Que no em toqui ningú. Que em deixin fer-me el mort tot el temps possible perquè pugui recomençar a viure.

Em va oferir la mà i em va aixecar mentre em desempallegava del seu dispositiu.

—Ho veu, Jean, el que acaba de viure és això…

M’assenyalava la màquina. Aquella pantalleta lluminosa on tot el que en Ludovic havia pogut donar bufant amb totes les seves forces apareixia en forma de potetes minúscules de mosca escampades per un gràfic que era mil vegades massa gran.

No m’esperava que s’enfilés tant el turó. Faig servir la pala de bastó i em repeteixo algunes paraules en veu alta: Va, Jeannot, la passes o què? No, senyor Monati! No!

Al vespre, vaig anar a veure el meu fill a la seva habitació. Era al llit, llegint una revista. Vaig agafar la cadira del seu escriptori.

—Com va?

—Bé.

—Què llegeixes?

M’ensenya la tapa.

—Està bé?

—Sí.

—Ah…

Veia que el nano no tenia gaires ganes de xerrar. Que estava cansat i que sobretot tenia ganes de llegir tranquil·lament aquella revista sobre els deu enigmes del sistema solar.

—T’has pres el Ventoline?

—Sí.

—Molt bé… Tot bé, doncs?

—Sí.

—T’estic molestant, oi? No et deixo llegir, és això?

Em va mirar als ulls.

—Sí —va dir fent-me un gran somriure—, em molestes una mica.

Ah… Quan hi penso… Que bon nano… Molt bon nano…

En sortir de l’habitació, no em vaig poder estar de preguntar-li:

—Com t’ho fas?

—El què?

—Per respirar?

Va deixar la revista sobre la panxa i va reflexionar per donar-me l’única bona resposta possible:

—Em concentro.

Li vaig desitjar bona nit i, en el moment de tancar la porta, vaig sentir que deia rient:

—Bona nit, Ronaldo.

I aquella rialla, una mica a la callada, només per fotre’s del carrossa del seu pare, el va mig ofegar.

Era el lloc ideal. Una mena de petit promontori orientat cap al sud, sud-oest. Allà s’hi estaria ben distret, aquell tafaner.

He excavat…

Li he deixat la meva jaqueta. He desembolicat dos terrossos de sucre que havia agafat en un autoservei i els he ficat a la butxaca de dins.

Per al viatge.

El sot de seguida ha quedat cobert. No era un gos gaire gran.

M’he assegut al seu costat i, de sobte, m’he sentit sol.

He fumat una cigarreta, i després una altra, i una altra.

Després m’he recolzat a la pala per aixecar-me.

Tots els metges ens repetien que havíem de portar en Ludovic a respirar aire pur. Que havia de seguir els estudis a la muntanya i lluny de nosaltres. Ens va costar molt decidir-nos. Sobretot a la meva dona.

Finalment, el vam inscriure en una mena d’institut sanatori als Pirineus. No hi va haver cap problema. La Nadine deia que era gràcies al seu historial acadèmic. Jo crec que era sobretot gràcies al seu historial mèdic, però, en fi, tant és, ell estava content de marxar.

Tenia quinze anys, feia secundària i era un noiet adorable. No ho dic perquè fos el meu, ho dic perquè és la veritat. Era propi del seu caràcter o era la malaltia que l’havia fet així? No ho sé, però ho torno a repetir: era un noiet adorable.

Menut per la seva edat, però ja un gran, gran senyor…

Va ser abans de les vacances de Setmana Santa. Esperàvem impacients que tornés. La seva mare no parava d’anar amunt i avall i jo m’havia demanat uns dies de vacances. L’havíem de dur a Futuroscope abans d’anar a casa dels seus cosins a Parthenay. Jo hi era quan va sonar el telèfon.

La direcció de l’institut ens va anunciar que el nostre fill Monati Ludovic havia tingut una crisi a l’hora del pati i que l’administració havia avisat immediatament una ambulància, però que el jove havia mort durant el trasllat al centre hospitalari més proper.

El més dur va ser buidar la seva habitació de l’institut. Ho vam haver de recollir tot i posar-ho en bosses d’escombraries: la roba neta i la roba bruta, els jocs, els llibres, els pòsters que havia penjat al voltant del seu llit, les llibretes, el seus secrets i tots els medicaments.

La Nadine no deia res. L’única cosa que exigia era no trobar-se amb el director. Hi havia, en aquell «trist incident», com deia ell, detalls que a ella no li acabaven d’encaixar.

Un noi de quinze anys no moria així com així al pati d’una escola.

Davant de l’internat, ella es va girar cap a mi:

—No em vagis al darrere. Ves a esperar-me al cotxe. M’estimo més estar sola.

No m’ho va haver de repetir, però el cas és que, des d’aquell dia, sempre he tingut la impressió d’anar-li al darrere.

La circulació no és fluida. No havia previst els embussos. No estic acostumat a conduir a aquestes hores. No estic acostumat a sentir-me atrapat a la carretera. La gent toca el clàxon i enyoro el meu gos.

Demà tornaré a pujar a la cabina i notaré la seva olor.

Em caldrà temps per desacostumar-m’hi.

Quant de temps?

Quant de temps encara?

Quant de temps abans de deixar de mirar cap al seu costat, de preguntar-li si tot va bé i d’allargar la mà cap al seient dels morts, eh?

Quant de temps tot plegat?

He dit soc jo i he anat a la cuina a agafar una cervesa. Anava a baixar quan ella m’ha cridat. Estava asseguda al menjador.

No duia el davantal i tenia la jaqueta a la falda.

—Com que començava a amoïnar-me, t’he trucat a la feina i en Ricaut m’ha explicat això del gos.

—Ah?

Ja havia fet mitja volta quan ha afegit:

—No vols que anem a fer un tomb?

—…

—Au, vine… Torna’t a posar les sabates i vine. T’espero.

Hem sortit, he tancat la porta, es feia de nit i ens hem donat la mà.