7

—Bé, doncs… Per què soc desgraciada? A veure, a veure…

I com que encara no arribava la continuació, vaig posar aigua a bullir i vaig deixar una tassa de tisana als peus, a les potetes de l’Oum-Popotte.

—Gràcies.

I com que semblaves tenir tantes raons per sentir-te desgraciada que no sabies ni per on començar, vaig estirar un altre fil per a tu.

—Envies molts missatges per mòbil mentre esmorzes, oi?

—Exacte —em vas somriure—, ja reprenem el fil.

—Estàs enamorada?

—Sí. No. Bé, sí. Per què somrius?

—Perquè comença bé!

—Una cosa…, ehem…, no tens cigarretes, tu?

—Sí. No fumo, però en tinc. Ja hi eren quan vaig venir a viure aquí, no sé si encara estan bé.

—No passa res. Te les accepto.

Et vaig oferir el paquet de Marlboro vell que es ressecava sota la piranya dissecada.

—Perfecte. Gràcies.

—Et fa res si aboco el culet de whisky a la meva tisana?

—No, i ara. Com si estiguessis a casa teva.

—Gràcies.

—Aaaaah… —et vas meravellar traient una llarga bafarada de nicotina asseguda altra vegada, mentre jo baratava una beguda calenta per una altra—, ja veus que si es vol es pot!

I aquí vaig riure. I vaig saber que t’estaves convertint en la meva amiga. Perquè somriure era una cosa, però riure… Riure era del tot inesperat com a verb en aquella època de la meva vida. Tan inesperat.

—T’ho explicaré… Soc desgraciada perquè soc feble i soc feble perquè soc… No ho sé… A part d’«imbècil», jo què sé… Aquella joventut indigna, aquells anys de…, de guarnició, de caserna, d’ordenança de merda, sí, tots aquells anys de buidor, no només no aconsegueixo superar-los, sinó que, a més, m’enfonso. I pitjor i tot, creu-me: ara visc la buidor d’aquells anys buits. Una cosa tan fastigosa, tan podrida, tan… deshonrosa… Sí, això, deshonrosa. Merda, quina descoberta més esgarrifosa… Ho he perdut tot i no em queda ni l’honor. Però em pregunto com he pogut aconseguir una gesta com aquesta…

Silenci.

—T’ho pregunto.

Silenci.

—No ho sé. Soc un mal soldat.

—Està casat?

—Ah, ho veus? —vas fer una ganyota—, a més de ser deshonrós, és banal. És banal, és ordinari, és vulgar. En fi, una desfeta. Una gran derrota humiliant. Sant Jordi i sant Miquel no deuen estar orgullosos de la seva petita recluta, ja t’ho dic jo… Bé, doncs, això, ja està: està casat. Què més vols que et digui? Res. No tens cartes o jocs de sobretaula per continuar aquesta vetllada tranquil·lament? No tens un Monopoly o un Trivial?

—Tinc un Uno.

—Oh, no. És molt difícil. No ho aconseguiré mai.

Somriures.

—Saps què? —vaig reprendre—, et trobo molt guapa. Bé, no, no et trobo molt guapa, ets molt guapa. No sembles en absolut una dona deshonrada. Quan et veig conversant amb ell al matí, veig una dona que és estimada, salta a la vista.

—Gràcies. Molt amable. És veritat. En fi, crec que és veritat. I això és precisament el pitjor. A manca d’honor, em queda l’amor. Bé… L’amor… Una mica d’amor. L’amor que queda. De pa sucat amb oli, desdibuixat, els missatges robats. Abans frisava pel cap de setmana i ara és el contrari. Ara el temo. L’odio i tot. És com una extinció, una petita mort. Moro i ressuscito cada cinc dies. És esgotador. És esgotador i sobretot no té cap interès. Ja t’ho he dit, visc el negatiu del negatiu. Abans, començava a respirar el divendres a la tarda i ara començo a apagar-me des del dijous al vespre. I dormo tant com puc durant els caps de setmana perquè passin més ràpid. És cruel, oi? Sí. És cruel. És lleig. Sento Déu que riu i em diu: No vas ser amable amb les teves germanes? No vas aguantar el rosari de les moribundes? No et vas acabar els bombons amb lecitina de soja? Doncs, aquí tens. Entoma això. Expia. Au, va, plora. Plora tot el dia els dies del Senyor i passa’t la resta de la vida al locutori, filla meva. Així n’aprendràs.

»No visc amb un home, visc amb el meu mòbil. Tota la meva vida gira al voltant d’aquest petit tros de plàstic. Una mena de llàntia d’Aladí capriciosa i sàdica que regeix el teu estat d’ànim segons si la fregues i t’escolta o si la respectes i t’abandona. Una llàntia d’Aladí fabricada a la Xina amb un bon geni, no, un de dolent, un geni inútil, una mena de funcionari que només hi és a les hores d’oficina i per a qui ni tan sols existeixes amb la teva identitat autèntica. Els meus “T’estimo” són pronunciats per un… Ja no sé amb quin nom signo en fals últimament…, canvia tan sovint… I els meus “t’estimo” ja ni tan sols s’escriuen t’estimo perquè tenim codis per a tot. T’estimo és “Document confirmat”, Penso en tu és “Document en espera” i Et desitjo és “Document urgent”. Porca misèria, oi?

»Sí, porca misèria. No visc una història d’amor, classifico documents. Mira, han valgut la pena tots aquests anys d’estudis…

—Estudis de què?

—D’urbanisme. Diplomada a l’École Nationale Supérieure de París amb bona nota, i tot plegat per a què? Per fixar-me en un home que no és terreny edificable i amb qui no podria construir mai res. Ja veus que no soc gaire espavilada, com a noia…

—Per què ets tan categòrica? Potser ell… No ho sé… canviarà de vida.

—No. Que coneixes algun home que es divorciï per la seva amant? Amb fills petits? I una hipoteca? I un Audi? I un gos? I un conill nan? I un sentiment de culpa? I una casa pairal a la Trinité? No, i és clar que no. Espavilada no, però lúcida sí. A més, no m’ha promès mai res, però tampoc no m’ha amagat mai res. Un paio honest, la veritat. Però d’aquí a canviar de llar, no, no hi crec. Ja no hi crec. Són les dones les que prenen aquesta mena de risc, mai els homes. Per què? No ho sé. Potser perquè elles tenen més imaginació… O perquè són més juganeres… O perquè estan més a gust amb la vida… Segurament m’equivoco formulant aquestes banalitats, però, quan miro al meu voltant, és el que veig. Que no som de cap manera iguals davant de la vida. Ho som més aviat davant de la mort. Les dones tenen menys por de la mort. Pot ser que sigui perquè donen la vida precisament? No ho sé. Tot el que dic sona com un tòpic horrorós, però no hi veig cap altra explicació. Facin el que facin elles, sigui el que sigui el que decideixin, destrueixin i tirin per terra, em fa la impressió que la vida es manté al seu costat. Com una mena de gran mascota que es manté sempre al costat de la mà que l’alimenta encara que sigui la mà més brutal i menys tendra. És com aquells vells soldats de l’emperador Napoleó que el van seguir fins al final de l’hivern i de la seva bogeria sense dubtar mai ni un segon de cap de les seves ordres. Mémoires du sergent Bourgogne, l’has llegit? El meu padrí me’l va regalar quan vaig fer quinze anys. Una meravella… Sí, és injust per als homes però és així. I el meu estimat no és més… Anava a dir «valent», però no és això, és valent a la seva manera, no és més agosarat que els altres perquè no té ganes de…, de contrariar la vida, de posar-s’hi d’esquena, de desagradar-li, de quedar-ne desproveït i morir tot sol un dia amb la boca oberta. Aquí és on la cosa es fa recargolada, perquè continuant amb ell a l’edat que tinc, m’arrisco a no tenir fills. Seria una llàstima, oi? Tot i que ho nego sovint, en tinc ganes. Sí, en tinc ganes. De vegades ho oblido, però quan vaig veure els teus a la cafeteria el mes passat, em va trasbalsar. De fet, no sé si te’n vas adonar, però no vaig tornar els dies següents. No volia tornar-vos a veure, tornar-te a veure, tenia massa enveja. Sí, és això: enveja. És un luxe que no em puc permetre si em vull continuar llevant cada matí. Ja ho veus, soc desgraciada perquè tot el que visc ara em recorda la meva joventut, la meva impotència i…

Vas callar, vas aixecar el cap i em vas preguntar mirant-me fixament als ulls:

—Puc continuar?

—Pots continuar.

—Tinc la impressió que estic abusant. Que m’estic aprofitant de tu. Estirada al teu divan abocant-te tota la meva carretada de merda al damunt.

—Tens la impressió d’estar estirada al divan?

—…

—Au, va, Mathilde… No és cap divan, com pots veure. És la panxa de l’Oum-Popotte.

—Com?

—L’Oum-Popotte, l’amic del gos invisible. Els nens te l’ensenyaran un dia, ja veuràs…

Somriures.

—A més, no aboques res, expliques. T’alliberes. Et deixes anar. És molt més maco.

—Gràcies.

—De res. Em sento molt a gust. És la primera vegada des de fa mesos que passo la nit amb algú altre i no et pots imaginar les ganes que en tenia. Continua. Explica més coses, com diuen els nens, explica més coses.

—No sé què més dir.

—Quant fa que us coneixeu?

—Aviat farà quatre anys.

—I no tens cap esperança que la situació…, d’allò…, evolucioni?

—Em vols ajudar a desfer-me de la seva dona?

—No —vaig fer somrient—, no. Abans jo no tenia cap opinió, però ara estic en contra de la mort. La trobo decebedora i mancada d’interès també. Realment mancada d’interès. Però…

—Però què?

—Doncs bé, deixem de parlar d’ell i tornem a tu. Ell tant me fa. No m’agrada. No li tinc cap mena d’estima. No tinc ganes que me’n parlis. No m’interessa. No és la vostra situació el que és vulgar, és ell. No m’agraden els mentiders. No m’agraden els homes que fan infelices les dones. No m’agraden els homes que enganyen la seva dona. Atenció, no parlo de sexe, eh? El sexe és una altra casella. Estic a favor que el cos gaudeixi i en contra de la frustració, però això és una altra cosa. Això vostre fa quatre anys que dura i quatre anys és una relació. I només la paraula, «relació», ja la trobo horrorosa. És com «amistançada», sona lleig. Tu deies abans que la vida era més lleial amb les dones. La vida, potser, però la societat no. La societat ja ho ha connotat tot, maca. I des de fa segles. D’una banda, tens l’amant de Duras, el xinès ben plantat que folla com un déu i, de l’altra, tens la vella amistançada de Barbey d’Aurevilly, la vella que te la talla per sempre. Perfecte. Gràcies, Ronsard, moltes gràcies. Menja-te-la, la teva rosa. Un amant sempre és guapo i encisador. El meu amant, el meu amant ben plantat, com a la cançó de Bruel. Sempre és sexy, un amant, però una amistançada… Una amistançada, només la paraula ja fa pudor de merders i de naftalina. Una amistançada caduca i acaba fent nosa. És tan injust… No, el problema no és ell, ets tu. Per què ho acceptes? Per què ho permets? I per què tot aquest «preàmbul», tal com n’has dit, per dur-nos fins a ell? És inquietant. Per què has sentit la necessitat de descriure’m els teus anys d’internat per parlar-me de…, del teu…, del conill nan del seu fill?

—Per establir un paral·lelisme.

—Vols dir? Però, en la mesura en què ets tan responsable com ell d’aquesta situació, i potser més i tot, perquè m’imagino que deus haver intentat deixar-lo, oi?

—Dues-centes vegades.

—I, per tant, hi has tornat dues-centes vegades.

—Sí.

—Ho veus? Ets tu qui controla el joc, ets tu. No és un paral·lelisme, és un cercle. Tu mateixa ho has dit, t’enfonses, i aquí és on es fa interessant la teva història. Deixa estar l’Audi i la casa a la platja, tant hi fa. Tu vals molt més que tot això. Ets guapíssima, ets graciosa, ets tendra, ets sensible, ets intel·ligent, saps diferenciar entre Jigglypuff i Wigglytuff, ja quasi no fumes, ets una de les dones més seductores que he conegut mai i saps perfectament que no et costaria gens seduir qualsevol que et fes gràcia, per tant, per què aquesta vida d’«ordenança», com deies tu mateixa? En el fons et deu convenir, oi? Té molts avantatges, una vida d’ordenança. No es reflexiona, no es pren cap iniciativa, s’obeeix, s’és passiu… Segueixes un esquema tan repetitiu i tan limitador que no et deixa cap marge per al dubte, per a l’angoixa, i et parlo de l’angoixa en majúscules, de l’angoixa existencial, un esquema molt confortable evidentment, però que tampoc no deixa cap marge per a l’aventura, per a les coneixences, per als capgiraments, per al destí, en fi… Per als capricis i la malícia del destí. Un amagatall molt pràctic. Supercòmode. L’ordenança s’està ben tranquil a la seva cofurna, no qüestiona res, no es planteja cap pregunta i sovint, en el fons, tant li fa el que vigila. Sí, tant se li’n refot. S’està allà palplantat, fotent-se de fred, esperant el relleu. Bé, per què no? Però llavors no em diguis que les dones estan més a gust amb la vida perquè, francament, Mathilde, tu… tu tens mancances en aquest sentit…

—Ets psicòloga o què?

La teva veu s’havia tornat més agressiva.

—No, de cap manera. Només intento entendre. Si no haguessis començat a parlar-me de la teva infantesa, crec que et faria un discurs diferent, però has de reconèixer que és inquietant, oi? No és el fet que hagis viscut aquells anys de… d’aquarterament el que et determina o et podria determinar, és que necessitis exposar-me’ls amb tanta precisió. Escoltant-te, tinc la impressió que has triat conscientment una vida en forma de dimecres a la tarda i m’agradaria entendre per què. No et jutjo pas, eh! Només intento comprendre.

—Vols dir una mena de síndrome d’Estocolm o una cosa rància per l’estil?

—No ho sé, no pots comparar els teus anys d’internat amb un segrest, però admet que és una explicació temptadora. Em dius que no vas viure durant vuit anys i, ara que ets gran, lliure i emancipada, n’afegeixes quatre més al pap. Reconeix que t’agrada això de comptar els dies, oi? Si no, com t’ho expliques?

—…

—T’he ofès. Perdona. T’ho llegeixo a la cara, t’he ofès. Perdona’m. No hi tinc cap…

—No, no. No m’ofens en absolut. Al contrari, em desinfectes. El que veus no és cap reticència, són coïssors. El que dius fa mal. Segurament és benèfic, però fa mal.

—Estàs segura que no vols jugar a l’Uno?

Somriures.

—No. Vull continuar. Vull que continuïs examinant aquesta ferida amb mi. Et sembla bé?

—T’escolto.

—No, jo t’escolto.

—Però jo no tinc res a dir, ja ho saps…

—Oi tant que sí. M’has de dir que el deixi d’una vegada per totes.

—Però això no cal que t’ho digui jo, tu ja ho saps! M’ho has presentat així. M’ho has traslladat així. No és un relat, el que has exposat, és una declaració de l’estat major. Aquest mòbil que rosegues com una desgraciada, la teva realitat negada, tota aquesta tendresa que només t’arriba per contraban, totes aquestes històries de documents per classificar, de fonaments podrits, de permisos de construcció que no obtindràs mai, són les teves paraules. És la teva visió. Les teves conclusions. En cap moment no has esmentat les coses bones que t’aporta la relació amb aquest home, oi?

Silenci. Coïssors.

—Te n’aporta —vaig continuar en un to més suau—. Sé que te n’aporta. T’ho acabo de dir, feies goig de veure al matí, quan passàveu l’estona parlant-vos, però no n’hi ha prou, Mathilde, no n’hi ha prou. És massa curt. És massa poca cosa. És massa mesquí. Tots sabem que la felicitat no existeix i que ens hem d’espavilar per ser feliços sense la felicitat, però el teu cas… és un parany. Estimar un home durant quatre anys i, després de tot aquest temps, haver d’escriure «Document confirmat» en comptes de «T’estimo» és… Sí, tens raó. És la fi de l’honor.

Silenci.

Vaig abocar l’última llàgrima de whisky a la teva tassa freda.

—Gràcies —em vas murmurar amb el cap cot.

—No pots continuar així, oi?

—No soc capaç de deixar-lo. Cada vegada que ho he intentat, m’he sentit molt desgraciada. Potser la vida és mesquina amb ell, però, sense ell, és encara pitjor.

—La vida? Però, quina vida? Quatre anys de maquis. Quatre anys d’ordenança. Quatre anys de tristor per un home que només et pot abraçar a canvi d’una mentida i que s’acontenta d’enviar-te uns quants missatges per aquí i per allà. Però recorda una cosa: no ets una qualsevol, Mathilde, no ets una qualsevol. Sé que pateixes. Ho sé. Però el que és tòxic és que quatre anys passats a l’ombra d’un home casat són tantes falses alegries, falsos començaments, pseudoretrobaments, falsa intimitat, decepcions, humiliacions i amargor que, a força de patir tot això, t’has perdut de vista en el camí. Ni tan sols recordes que vals mil vegades més del que aquest home et proposa de viure. Perdó, et proposa de no viure.

—No. No diguis això. No és veritat. Ell és millor que això. No el coneixes, però és millor del que dius. Si no, no seríem on som.

—Sap que vols tenir fills?

—S’ho imagina.

—No te’n farà?

—No.

—Si t’estimés de debò, et deixaria. Quan estimes una dona que vol fills, els hi fas o la deixes lliure.

—Els hi fas. Que masclista que sona. Parles com un brigada de merda.

—Parlo com una mare. Però és masclista, tens raó. Tens ganes de tenir-ne amb ella o la deixes lliure.

—Ara parles com un capellà.

—Parlo com la vídua d’un home que tenia vint anys més que ella, que no volia fills, que se sentia massa gran per ser pare, que per això la va deixar i que va tornar un any més tard a esperar-la a la sortida de la feina amb un cotxet magnífic. Un cotxet Bonnichon, imagina’t… Però, durant un any no vaig rebre d’ell cap senyal de vida. Mai. Ni un missatge, ni una flor, res. Durant un any, vaig ser lliure.

Silenci.

—Em fa por deixar-lo. Em fa por la solitud. Em fa por que em sàpiga greu, que me’n penedeixi. Em fa por no tornar a viure mai més una història tan forta. Em fa por avorrir-me i no refer-me’n mai. Encara que m’ho negui a mi mateixa, estic segura que hi ha una bestiola fastigosa amagada dins meu, una mena de tèrmit, que encara creu que ell acabarà deixant la seva dona, tot i que fa poc s’han comprat un pis junts. De fet, continuo per raons equivocades. Continuo perquè obeeixo aquesta bestiola fastigosa. Obeeixo la pitjor part de mi mateixa. La més mentidera, la més covarda i la més poruga.

—Obeir ordres que et deshonren és el drama del militar, oi? Per què imposar-se encara aquest tipus de dilema? Per què? Fes com aquesta gran Élisabeth que evocaves abans, Mathilde: trenca amb els valors caducs. Deserta. Desenganxa’t. Treu-te l’uniforme i lliura les armes. Fot el camp. Evadeix-te. Et mereixes molt més que aquesta vida. Sàpigues que no gosaria mai parlar-te en aquest to si no t’hagués vist amb els meus fills. Si no t’hagués vist olorant els seus peluixos i passant la mà pels rínxols de l’Alice fa una estona. Per què t’has d’arriscar a privar-te de tot això? Per què? Per qui? Per quina història? I com que engendrar un fill a l’esquena d’un home és tan desesperant com enganyar la seva dona, has de tocar el dos si vols una vida més dolça algun dia. No tens cap alternativa. Has de tocar el dos, de debò. I alhora que et dic tot això, soc conscient dels límits del meu discurs perquè… Perquè jo havia trobat l’amant etern i el pare ideal per als meus fills, l’havia trobat. I després ja veus… Al final, malgrat tot, els crio tota sola, per tant… Per tant, val més que calli.

Riures. Crits. Soroll.

Esclats de veus i de vidres trencats al carrer.

—Escolta —vaig reprendre incorporant-me—, et diré la meva veritat. Et diré la meva veritat, que no és la teva veritat i que tampoc no és la realitat. La meva veritat és que faig grans discursos i m’equivoco. M’equivoco perquè, en veritat, i és encara una altra veritat, no sé res. No n’he sabut mai gaire i, des que el meu estimat em va deixar, estic completament desbordada, per tant, de debò, tria i descarta. I sobretot descarta. Sí, descarta, no estic en condicions d’explicar-te la vida actualment. No només estic desbordada, estic fins i tot en un estat pitjor que desbordada. Soc totalment fal·lible, creu-me. No hi ha res de sòlid en mi en el moment en què et parlo, res. Però el que puc afegir per…, per fer el meu paper d’anestesista, diguem-ne, és que quan el vaig conèixer era jo qui estava casada, en fi, no casada com a estat civil, però com si ho estigués. Sí, era jo el problema. Ell era tan murri que mai no va fer pressió, és clar. Mai no em va pressionar el més mínim i no hauria gosat mai parlar-me en un to de superioritat com he fet jo fa un moment. L’hauria esgarrifat sentir-me aquest petit sermó que t’acabo de fer. Esgarrifat i decebut. Ell em considerava més subtil que això. Per fer que abandonés la meva caseta, tan monòtona com confortable, durant molt de temps em va deixar que evoqués la vida amb el meu ex, amb el meu concubí, com li agradava murmurar-me acaronant-me els clotets, m’hauria deixat parlar durant molt i molt de temps, com tu aquesta nit, tot escoltant-me atentament, com jo aquesta nit, i al final, ell va…

Silenci. Jo somreia.

—Va què?

—Va badallar. Va badallar i això em va fer riure.

—I després?

—Després res. Després vaig deixar un home amb qui m’avorria per un home que em feia riure.

—Oh —vas remugar arraulint-te en els sacsons del nostre confessionari—, com m’hauria agradat coneixe’l… Parla’m d’ell. Parla’m més d’ell.

—No. Un altre dia. Una altra nit. Hem d’anar a dormir. Demà hi ha escola.

—Au, va. Digue’n alguna cosa, si et plau. Digue’m alguna altra cosa bonica per portar aigua al teu molí i donar-me ànims.

—Un altre dia, t’ho prometo.

Silenci.

—Et fa res si dormo aquí unes horetes?

—No, i ara! Espera que et portaré alguna cosa per tapar-te.

Em vaig tornar a aixecar, vaig llençar l’última ampolla buida, vaig deixar les tasses i els bols a la pica, vaig anar a agafar un edredó del meu llit, vaig tornar, vaig tancar la finestra, vaig córrer les cortines, vaig apujar la calefacció i et vaig acotxar.

Vaig apagar el llum i vaig afegir:

—Si jo hagués sabut que l’estimava tant, l’hauria estimat encara més.

Aquell petit gest, aquella aigua, aquelles últimes paraules murmurades en la nit et van donar ànims?

Ho ignoro. Al matí, havies aixecat el campament i no et vaig tornar a veure.