DIA 22 - ESCENA 1
Exterior Platja de Sant Sebastià
Ja és diumenge a la tarda i Chuck Palahniuk i parella passegen per Barcelona. Són a la platja de Sant Sebastià. El matí ha estat pesat però suportable: tres hores seguides atenent a la premsa. Quan s’ha acabat l’entrevista per Cosmopolitan, la sessió de fotos, el test de la periodista de tendències i una altra entrevista a cinc bandes han agafat un taxi fins la Barceloneta: teniu la resta del dia lliure. Han dinat paella de marisc a Can Costa i ara tornen caminant a l’hotel. Hi ha poca gent passejant per tractar-se d’un diumenge, el cel està encapotat però no sembla que hagi de ploure. Esperaven sol però en el fons tant els és: “A Portland el temps i la temperatura és com aquesta, però el nostre clima és molt més humit”, explicava l’assistent. La gent es fa fotos amb la platja al fons, però ells no, després de tot el dia fent de model en Palahniuk està tip de fotografies. Han xerrat de moltes coses mentre dinaven, en Chuck sorprès que hi hagi tants periodistes catalans que no parlin anglès, la parella recordant algunes anècdotes del seu pas per Barcelona a primers dels noranta, quan va viure-hi tres mesos amb la intenció d’aprendre espanyol. L’autor de Fight Club també recorda el seu primer viatge a Barcelona l’any 2002, convidat a les jornades ‘The Next Generation’ que va organitzar l’editorial Mondadori a l’Institut d’Estudis Nordamericans, però no va passejar gaire llavors, les estones lliures les va dedicar a xerrar i a anar de copes amb els companys de conferències, uns Michael Chabon, David Sedaris o Jonathan Lethem que llavors eren pràcticament desconeguts a l’Estat. Tot i el seguiment als mitjans de comunicació d’aquella trobada que volia catalogar tota una generació, el públic no va fer-los gaire cas: encara faltaven tres o quatre anys per l’enlairament de Palahniuk a l’Estat espanyol, que l’editorial situa entre 2004 i 2005. “Fins llavors feia unes vendes molt justetes, i des dels Estats Units no s’ho creien, perquè arreu d’Europa ja era un bestseller que funcionava a tota màquina”, recorden a Mondadori. Actualment Palahniuk és un fenomen de vendes arreu del món, i acostuma a viatjar a França fins a quatre vegades l’any, a més dels habituals tours de signatures arreu dels Estats Units. Aquí la visita clau que va confirmar el fenomen Palahniuk va ser l’any 2009 a Madrid, quan les cues a les casetes de la Fira del Llibre del Retiro per aconseguir una signatura seva van provocar un col·lapse tant bèstia que va homologar l’Estat a la resta del continent. “S’emportaven els llibres de tres en tres, va ser al·lucinant”. Des de llavors Palahniuk és un dels autors que “defineixen” Mondadori, un dels que millor identifiquen l’editorial. “Penses en David Foster Wallace i immediatament penses en Mondadori. Ara Chuck Palahniuk és un d’aquests autors que identifiquen la nostra col·lecció, que ajuden a crear la nostra imatge de marca”, diuen des de la casa. I això que li han publicat tots els llibres menys El club de la lucha, precisament el que s’ha venut més. Ara Mondadori l’ha recuperat i l’edita en butxaca. En català se n’han traduït 4 títols, Club de la lluita, Asfíxia, Cançó de Bressol i Rant. Història d’un assassí en sèrie, tots ells publicats pel Grup 62.
Chuck Palahniuk i la seva parella continuen caminant, ara Rambla amunt. Els hauríeu de veure, tots dos elegantíssims, tots dos amb el cabell ben curt, sabates italianes, la llicència ianqui dels texans i les camises tibant per lluir els braçots de culturistes. Semblen clònics, idèntics, calcats. Ara intenten trobar alguna botiga mona on comprar un peluix per regalar a una veïna que acaba de tenir una criatura, però només troben obertes les botiguetes de souvenirs: els sembla al·lucinant que una ciutat tant turística ho tingui tot tancat en diumenge. De tant en tant l’escriptor s’atura, enfila el peu a alguna vorera i, recolzant la llibreta al genoll, escriu un breu apunt a la seva Moleskine. “Totes les meves històries comencen a mà, per la propera novel·la ja he omplert 12 llibretes com aquesta, prenc notes tot el dia. Estic atent a tot, si utilitzes una frase concreta o fas un gest que crec que em pot servir l’apunto. Al final del dia, quan estic molt cansat, pico tot el material recollit a l’ordinador i busco llocs a l’esborrany de la novel·la on puguin encaixar”. Aquest migdia ha apuntat un elogi a la paella que ha sentit a la taula del costat i que creu que li pot anar bé pel ‘Paradís’ dantesc que treballa ara, i un parell d’idees que ha ensumat a la Rambla de les Flors.
La passejada els ha servit per relaxar-se i agafar forces per Sant Jordi, aquesta espècie de “dia de Sant Valentí català” que ja els han advertit que és incomparable però que no s’acaben d’imaginar. La gentada d’ahir a la llibreria aquella va ser l’habitual en presentacions d’aquesta mena, sense problemes d’overbooking. A Bilbao sí que va haver-hi algun moment de pànic, sobretot després de la conferència a l’Alhóndiga al bar de l’Auditori, on és habitual que autors i lectors es trobin per fer zuritos i pintxos. Allà desenes de fans van encerclar l’escriptor, alguns d’ells entonats pel vi, i en algun moment Palahniuk i companyia van patir per la seva integritat. Aquest diumenge les copes nocturnes són amb molta més tranquil·litat: Sense fans, ells dos sols en una cocteleria prop de l’hotel que els han recomanat.