RECORDA SEMPRE AIXÒ

Ja saps el que passa amb els pares, mai no pots escapar de la idea que potser, en realitat, tenen raó.

JOHN UPDIKE,
Rabbit, Run

A la taula del menjador hi havia escampades les piles de bitllets —de mil, de cinc-centes, de cent pessetes—, però la capsa metàl·lica on després els posaríem era encara buida. Les monedes, en canvi, estaven totes barrejades dins d’un petit cistell. El meu pare classificava els rebuts per carrers. Amb l’única mà que podia fer servir, col·locava en una pila els que havien quedat impagats del mes anterior i, en una altra, tots els del mes actual; agafava cada rebut amb dos dits, com si fos una peça delicada, i el dipositava en una de les piles, procurant que hi quedés centrat; després, amb l’altra mà, la que tenia enguixada, acabava d’arrenglerar els rebuts amb uns copets amb els tous dels dits.

—Ho hem de fer tot ara? —li vaig preguntar.

—Sí, esclar —em va contestar—. La teva mare ha de parar la taula.

Vaig agafar un feix de bitllets i vaig començar a comptar-los de deu en deu: el bitllet que feia deu s’havia de doblegar i posar-lo com a guarda dels altres nou. El meu pare, mentrestant, va començar a destriar les monedes. Durant una estona, vam continuar en silenci, ell separant les monedes, jo els bitllets. La meva mare va entrar un parell de vegades i va tornar a marxar sense dir res.

—No acabarem mai —va dir de sobte el meu pare.

Va agafar la resta de les monedes i les va arrossegar per la taula; es va posar la capsa de metall a la falda i hi va deixar caure les monedes; després, va agafar un dels diaris que hi havia a la cadira que tenia al costat i va intentar desprendre’n un full, però li va quedar plegat, ingovernable, impossible d’obrir amb una sola mà, com si fos una altra de les peces de roba que nosaltres havíem d’afanyar-nos aquells dies per ajudar-lo a vestir.

El guix al braç, la dependència que li creava, li havia agreujat el caràcter colèric, havia fet encara més aspres els seus gestos. Havia estat inaguantable durant els dies següents a l’accident, fins que va decidir que l’única solució era que jo, que ja era de vacances, l’acompanyés a l’oficina alguns matins i a cobrar els pisos els dilluns de la primera setmana de cada mes. Amb dos mesos n’hi hauria prou, si es complien les previsions del metge sobre la recuperació.

—A quina hora tornarem? —li vaig preguntar al meu pare. L’endemà seria el primer dilluns que jo l’acompanyaria.

—Quan acabem —em va contestar, ràpid i sec, esperant la pregunta—. Ni abans ni després. —Es va mirar la mà enguixada—. Ara, el primer és això. A l’oficina, ja ho has vist aquests dies, no puc ni posar els papers al rodet de la màquina d’escriure. Ni aguantar el telèfon i prendre nota del que em diuen.

A l’oficina, jo m’havia adonat que el meu pare hi era tractat amb condescendència per en Vendrell i els seus fills i per les dues dones que també hi treballaven: ell era l’andalús estrambòtic i, al mateix temps, exasperant, per la diferència que representava: de vegades, simpàtic; d’altres, pesat. Però la pena que em feia no impedia que també em semblés injust que tot allò m’afectés a mi.

Un cop acabats els grups de bitllets, els vaig anar assegurant amb gomes. Després, vaig agafar el full de diari que el meu pare havia intentat desplegar i vaig començar a fer-ne tires; hi vaig anar embolicant els munts de monedes, recuperant-les de la capsa, al mateix temps que n’anotava les quantitats en el full d’ingrés al banc; en vaig anotar també els múltiples de deu dels grups de bitllets; per últim, vaig classificar els rebuts impagats i els noms per carrers i, dins dels carrers, l’ordre de numeració de les cases. Quan vaig acabar, vaig anar a la meva habitació i vaig tornar amb la màquina d’escriure, desplaçant-la amb el suport amb rodes; la vaig deixar al costat de la taula i vaig començar a posar-hi els rebuts de dos en dos, separats amb un paper carbó retallat a mida.

—Si et pregunten, contestes —em va dir el meu pare—. Però si no, res. Mut. Ja veuran que m’he fet mal i que per això et porto a tu, d’ajudant. Si et pregunten, tu dius que no saps per quant temps en tinc, ni si sempre vindràs tu a ajudar-me.

—A mi, per què m’han de preguntar?

—No saps com és la gent. Però no ho preguntaran per mi. El que voldran saber de seguida és si continuarem passant a cobrar o hauran d’anar a pagar a l’oficina. És millor no donar gaires explicacions. Vaig caure a l’autobús. I prou. És millor així.

El primer que va fer el meu pare, quan vam arribar a la parada de l’autobús, va ser ensenyar-me on havia caigut. El conductor havia baixat per ajudar-lo a incorporar-se i un altre home havia agafat la cartera negra, que havia anat a parar uns metres més enllà: el crit del meu pare, que tothom va interpretar de dolor, era en realitat sobretot d’alarma perquè la cartera pogués desaparèixer. Tornava de cobrar i estava plena de bitllets i de monedes. Al dispensari, el van haver d’enguixar mentre amb l’altre braç ell resguardava els diners; el que més el preocupava era que pogués desmaiar-se o que l’adormissin; i fins que no va arribar la meva mare i es va endur la cartera, no va respirar, no es va quedar tranquil. Tot això ens ho explicaria ell mateix després a casa, quan va tornar en metro per no gastar diners en un taxi.

Els autobusos eren d’una línia privada, amb seients de dos en dos, i amb tots els passatgers mirant cap endavant, com en un autocar. Jo em vaig posar a la finestra; el meu pare, al meu costat, va descansar la cartera sobre les cames, i les mans al damunt. El negre de la pell de la cartera ressaltava contra el guix. A dintre hi portàvem els rebuts i, al fons, uns quants bitllets i moltes monedes per als primers canvis. També els entrepans que serien el nostre esmorzar.

El trajecte va durar una mitja hora. Vam travessar un antic poble convertit en barri per un carrer molt llarg amb llambordes. Cases baixes i botigues amb portes fràgils de vidre i cortines. Més endavant, van començar les antigues torres de segona residència, d’una aparença ingènua. Des de la finestra de l’autobús, em vaig imaginar qui hi vivia, i la sensació que vaig tenir va ser la d’una absència d’infants. Després, a mesura que l’autobús enfilava el turó, el paisatge va començar a canviar. Els carrers cada vegada eren més nous, i traçats amb unes proporcions menys exactes, amb unes voreres petites que resseguien façanes de cases, cap de la mateixa alçada. El punt final era una esplanada que encerclava la marquesina de la parada i permetia a l’autobús donar la volta.

Els passatgers que hi havíem quedat ens vam aixecar i ens vam posar en fila al passadís per baixar; l’autobús va començar a girar i ens vam haver d’agafar als seients per aguantar-nos. El meu pare era al meu davant. La seva esquena era ampla; érem tots dos de la mateixa alçada. Ell duia americana; em va demanar que l’ajudés a posar-se-la en un sol braç i aguantada a l’altra espatlla, malgrat la calor de principis de juliol i l’esforç que hauria de fer per pujar i baixar escales. Mai no tenia calor. Portava la cartera entre el braç i el cos, per poder-se aguantar millor amb l’única mà que tenia útil. Des del darrere, mig de broma, mig per ajudar-lo, li vaig estirar la cartera una mica. Ell va tensar ràpid el braç contra el cos, protegint-se, però no es va girar. Quan vam passar per davant del conductor, es van saludar amb el meu pare. Potser era el mateix que l’havia ajudat el dia de la caiguda.

Un cop va haver baixat, el meu pare va mirar en totes direccions, en cercle, estudiant un paisatge que coneixia molt bé, però que devia canviar, no tant amb el temps o amb la llum, sinó amb l’humor amb què el retrobava cada dia que hi pujava. Des d’allà, es veien els tres blocs de pisos on anàvem a cobrar. La resta de passatgers de l’autobús se’n va anar caminant; nosaltres ens vam quedar els últims, quiets al costat de la porta de sortida del darrere. El meu pare mirava els blocs de pisos i el conductor ens observava a nosaltres pel retrovisor, vigilant el meu pare, que devia sortir sempre decidit cap a les cases i que avui semblava paralitzat, disminuït, precari. La meva presència era un senyal d’alarma.

—Anem per aquí, avui —em va dir el meu pare, i va començar a caminar—. Aquests són els que tenen les escales més putes.

A mesura que ens hi apropàvem, els edificis deixaven veure un aspecte desastrat. No n’hi havia cap d’igual, dels tres, malgrat que era un mateix constructor, en Vendrell, el que els havia aixecat. El primer bloc el teníem al davant; després, per anar al segon, hauríem de creuar una extensió pedregosa fins a un carrer sense voreres que guanyava alçada a cada portal. No totes les entrades tenien número i no n’hi havia cap que fos una botiga. Al final, més enllà de l’últim nivell en què acabava el tram de pujada, mig tapat des d’on érem ara el meu pare i jo, hi havia el tercer bloc, el pitjor, on alguns dels pisos es numeraven cap a avall des de l’entrada, amb les finestres per l’altra banda, obertes al vessant oposat de la muntanya. Tres blocs de pisos per a famílies d’immigrants; construccions de materials dolents que, amb els anys, esdevindrien l’estupor de l’aluminosi.

L’escala del primer edifici era estreta, encaixonada entre la paret i la barana. Vam començar a pujar-hi en silenci, el meu pare al davant. Les parets havien estat repintades no feia gaire, d’un color verd oliva que hi havia deixat un to brillant; mentre pujàvem, vaig notar els forats del passamà corcat de la barana. De l’escala baixaven olors de preparació de menjars i de neteja recent i s’hi sentien ràdios.

El meu pare es va aturar al final del primer tram d’esglaons, abans que l’escala fes el primer revolt. Es va girar cap a mi. Des d’allà, encara vèiem el vestíbul. Va semblar agafar forces i va acabar de pujar fins al primer pis.

A cada replà hi havia quatre portes; a cadascun, el meu pare hi va fer el mateix: trucava al timbre de les quatre portes (sempre ell, en cap replà no em va demanar que ho fes jo), es posava la cartera sota l’aixella del braç amb la mà enguixada i, amb l’altra, extreia el bloc de rebuts i em manava que en separés els d’aquells quatre pisos. Ell es posava mig girat, perquè el veiessin els veïns quan obrien la porta i es trobaven amb mi, un noi desconegut que els lliurava el rebut com una estampa, com una participació de loteria de Nadal. Vaig adonar-me que el meu pare s’esperava que obrissin totes les portes del replà i que apareguessin la dona o el iaio de cada pis, per explicar una sola vegada la seva caiguda de l’autobús i la meva presència allà. En algun cas, ens van dir que ja ho havien sentit, quan el meu pare ho havia explicat als del replà de sota.

Algunes de les portes, però, no s’obrien: s’hi sentia com s’apagaven les veus o abaixaven una ràdio, i corredisses de nens interrompudes de sobte. Darrere d’aquelles portes, hi havia un silenci rotund, creat de nou. Només en algunes ens obrien per dir que pagarien el mes vinent.

—I amb els que no han pagat, què passa? —li vaig preguntar després al meu pare, quan vam sortir al carrer, recordant la pila separada de rebuts.

—Paguen la propera vegada. Fins a tres vegades, se’ls hi perdona.

—Són els que no han obert la porta?

—Sí, qui no pot pagar és normal que no obri. Es queda a dintre i no fa soroll. —Ell també va abaixar la veu—. Recorda sempre això. No hi ha res pitjor que no poder obrir la porta perquè no tens diners per pagar.

La cartera ara ja tenia una mica de pes i la càrrega de les monedes n’augmentava el tacte rugós de la pell. Me la vaig posar a l’esquena, agafant-la amb una mà per sobre de l’espatlla, com una cartera d’escola. Vaig veure tres nens caminant. Ja havien començat les vacances, però era difícil imaginar-se on podia haver-hi un col·legi. Un grup d’adolescents estava reunit al voltant d’un banc, amb un aspecte insolent i estudiat; els pantalons curts i les samarretes em van fer més conscient de la meva camisa blanca planxada i dels mitjons de les sabates. El meu pare hi va intercanviar una mirada, reconeixent la seva família, recomptant-los. Vam passar pel seu costat i jo vaig agafar més fort la cartera.

—No havies estat mai aquí —em va dir el meu pare, no preguntant-ho, sinó afirmant-ho—. Però hauríem pogut acabar aquí.

Es va aturar, va recórrer amb la vista el carrer i va semblar reconstruir-hi, com devia haver fet tantes altres vegades, el que hauria estat la nostra vida allà. Era un paisatge d’una immigració diferent a la nostra, amb carrers que semblaven rèpliques menors de pobles amb història.

—Prefereixo viure on vivim ara —li vaig contestar.

El meu pare va somriure, condescendent, com si m’hagués arrencat una confessió, un reconeixement, i vam iniciar la pujada cap al segon bloc.

—Recorda sempre això —em va tornar a dir—. Podríem haver estat com ells. Amb una mica menys de sort.

Sempre estava dient-me frases així, que jo no havia d’oblidar, mai de la vida, que hauria de recordar sempre. Era, m’imagino ara, la seva forma d’educació, sense saber-ho, sense que tingués un pla previst de com hauria de pujar-nos. Frases que eren més aviat la por que un gir sorprenent de la sort ens pogués deixar en un esglaó inferior, en un barri pitjor, en un edifici més degradat. Tu ara no ho saps, era una altra de les seves frases, repetida més d’una vegada, però aquesta és l’edat més feliç de la teva vida. I ho repetia, no tant com un tòpic, sinó amb l’orgull pel convenciment que tenia que era ell qui ho feia possible.

De camí cap al segon bloc, el barri començava a créixer. Els cotxes que s’hi veien eren vells i estaven escampats pels pendents que formaven els terraplens, enfilats fora dels carrers provisionals, com si hi hagués de passar una cursa ciclista. Només al carrer millor, l’únic que en mereixia el nom, estaven aparcats en fila; aquí hi havia arbres que delimitaven les dimensions del carrer; una botiga de roba, un lampista, un forn, un colmado. Des d’aquí també ja es veia més nítid l’últim bloc, el tercer, a l’altra banda de l’esplanada, una construcció desdentada sobre l’horitzó. El meu pare me’l va assenyalar. Al costat hi havia un espai buit.

—Ara en començarem un altre allà. Ens falta el permís. Allà serà més difícil, s’haurà d’aplanar el pendent. Però aquest on anem ara és diferent, ja ho veuràs. Aquí el paio s’hi va gastar els diners. Després, es va tornar un usurer.

El meu pare sempre parlava d’en Vendrell amb una barreja d’admiració per algú que es va fer ric venint d’una misèria semblant a la seva i d’incomprensió pel dolor que li causava una feina que ell va haver d’aprendre mentre creixia la seva nova identitat. El record que jo en tinc, d’en Vendrell, és el d’un home ja vell, amb unes ulleres massa grans per al seu rostre, els cabells llargs per darrere, amb l’aspecte d’un estranger extravagant, d’algú que hagués tingut una vida menys convencional. Al seu passat, hi havia uns anys a l’Argentina i una dona que va tenir sempre el mateix que l’esposa legal. Amb el temps, el meu pare va esdevenir per a ell alguna cosa més que un cobrador: un secretari, un xofer i, al final de la seva vida, un cuidador, el suport de la seva dependència. Els dos fills d’en Vendrell havien abandonat el seu pare penjat del braç del meu, que el portava amunt i avall a veure les obres. Un dia, va tornar d’una d’aquestes visites i ens va explicar que havia hagut d’anar a buscar en Vendrell al lavabo del bar on havien dinat, i després li havia hagut de donar una medicació a la boca amb una xeringa de plàstic. El meu pare s’havia quedat travat per la convicció que estava construint una obligació d’en Vendrell, un deure que aquest li hauria de pagar. Un deure d’en Vendrell pare, abans que es morís, no dels fills, de qui el meu pare no podia esperar res més que el continuessin mirant amb suficiència, amb menyspreu. En qualsevol cas, havia hagut de fer per en Vendrell, el vaig sentir explicar més d’una vegada, amb una fúria trista, el que ell no havia pogut fer pel seu propi pare.

Quan vam ser al davant del segon bloc, el meu pare va anar cap a una porta que obria una escala d’un soterrani.

—Aquí també hem de cobrar —em va dir—. I, de pas, esmorzarem.

A mesura que baixàvem esglaons, el bar apareixia més gran del que semblava des de fora. A la dreta, hi havia un taulell curt, sense tamborets, amb tres homes al davant; a l’esquerra, dues taules, arrambades contra la paret, amb les cadires encarades. La primera taula era buida; a la segona, la del fons, hi havia un home gran assegut, el braç aguantat a la cadira del costat i les cames separades, amb la mirada fixa en un punt del terra.

El propietari, des de darrere del taulell, va saludar el meu pare amb un moviment del cap. Nosaltres vam anar fins a la taula buida. El meu pare va fer descansar la cartera sobre una de les cadires; el rebut del bar hi era separat, en una de les butxaques interiors; el va treure i el va portar al taulell, però no el va deixar a sobre de la fusta, sinó que el va mantenir entre els dits, esperant el moment de lliurar-lo amb una deferència. El propietari va obrir un calaix i es va acostar al final del taulell, on hi havia el meu pare, i li va donar un sobre. El meu pare li va lliurar el rebut. Va explicar una altra vegada la història de la caiguda de l’autobús, en veu molt alta, perquè tothom la sentís, encara que allà ningú, ni el propietari, li havia preguntat res. Després, va demanar un cafè amb llet i una coca-cola. Va tornar a la taula i jo vaig treure de la cartera els entrepans, els vaig desembolicar i vam començar a menjar.

—Ara ve la part més difícil —em va dir—. Primer, aquesta escala. I des d’aquí, haurem d’anar fins a dalt de la muntanya, allà on t’he ensenyat.

Amb la mà bona es va assecar una mica la suor que tenia al front. Va observar l’home de l’altra taula i em va tornar a mirar a mi.

—T’esperaves que tot això fos així? —em va preguntar.

—No. Pensava que tardaríem més a cobrar tota l’escala. Que ens hi estaríem més estona.

—És l’única manera de fer-ho. —Vaig notar que en parlava amb orgull, del seu mètode—. Totes les portes a la vegada. Si no, en un matí no donaria temps. —Va tornar a mirar la taula que jo tenia al darrere—. Ja ho veus, a això és al que es dedica el teu pare. Així ens guanyem la vida.

Jo no sabia per què ho deia, tot allò, i per què parlava tan alt. El vaig veure tan satisfet que em vaig atrevir a fer una broma.

—Jo pensava que els diners que comptàvem a casa eren d’un banc que havies atracat.

—Sí, estaria bé que fossin nostres —em va contestar, somrient. La seva excitació era incongruent amb el silenci d’aquell bar, on només se’ns sentia a nosaltres. Va apartar la mirada cap a la finestra—. Però nosaltres només ho cobrem. No ho oblidis mai.

El vestíbul del segon bloc era més ample que el del primer, però les bústies eren idèntiques, comprades en una mateixa partida. La desolació a la planta baixa era també la mateixa de tots aquells blocs construïts sense gaire pla per un arquitecte, que només hi va signar, pujats amb el projecte artesà d’un mestre d’obres. Aquest segon edifici era, de totes formes, tal com m’havia dit el meu pare, el millor, el més sòlid. Aquí hi havia ascensor: una estructura que era una columna que aguantaven quatre barres de ferro, un mecanisme al descobert, sense fustes ni vidres; una gàbia gran, sense llum a l’interruptor. El meu pare va prémer el botó i al cap d’uns segons vam sentir que l’ascensor començava a moure’s i s’apropava. Quan va arribar i hi vam entrar, gairebé no hi cabíem tots dos a dintre. Em vaig apartar una mica per por d’aixafar-li el braç.

—Et fa mal? —li vaig preguntar. Es va mirar el guix, que s’havia embrutat, com neu tacada.

—Ara comença, una mica —va fer un gest de dolor.

A mesura que pujàvem els pisos de l’edifici, hi augmentava la claror, filtrada per la claraboia del final; a través de la reixa del sostre de l’ascensor, es veia que les taques negres de l’altra banda del vidre eren fulles, cagades d’ocells, papers de caramels.

Vam sortir al replà de l’últim pis.

—Aquí acabarem ràpid —em va dir el meu pare—. Alguns d’aquests són més antics que jo. Jo ja me’ls hi vaig trobar. N’hi ha algun que d’aquí a un parell d’anys ja deixa de pagar.

Va obrir la cartera i allà mateix, a peu dret, amb la mà bona, va remenar-hi els paquets de rebuts que a casa havíem ordenat per pisos, lligats amb gomes, i em va demanar que n’extragués els d’aquesta planta final.

—Agafa tu aquesta pila dels segons i jo aquesta dels primers. Aquí tothom tindrà preparats els diners. No haurem de tornar tant canvi.

Els lloguers d’aquell bloc eren més alts, d’una xifra rodona que es pagava amb bitllets. Les persones que hi vivien també eren diferents, gent més gran, veïns més antics que havien vingut a finals dels cinquanta o principis dels seixanta. Vam fer el recorregut de l’edifici a l’inrevés, de dalt a baix, i vam acabar un altre cop al vestíbul. Al fons, mig amagat, darrere de l’ascensor, hi havia un passadís, interromput després de les bústies per dos esglaons amb un tram curt de barana. Allí ja no hi arribava la claror del carrer; vam encendre el llum de l’escala. Hi havia només dues portes.

El meu pare va tocar els dos timbres; va fer una passa cap a una de les portes i, després, cap a l’altra, mentre continuava regirant, inquiet, l’interior de la cartera. Quan va veure que no podia fer-ho tot sol, em va mirar.

—Dona’m el paquet de la planta baixa.

La porta de l’esquerra es va obrir.

—Moreno Ruiz —em va manar ràpid, i em va allargar la mà sense enguixar.

Vaig treure la goma del feix dels rebuts i li vaig donar el segon començant per dalt.

La dona que havia obert la porta era molt prima.

—I això? —li va preguntar—. Què ha passat?

—Vaig caure a la parada de l’autobús. —El to del meu pare era insegur, malgrat que ara ja ho havia explicat moltes vegades. Va fer una pausa, apreciant l’efecte de les seves pròpies paraules—. No es pot córrer. No val la pena. —Va oferir un somriure forçat—. Si en perds un, ja en vindrà un altre.

La dona va fer una expressió de sorpresa, va semblar que aquelles frases tòpiques li resultessin increïbles, estranyes de tan senzilles. Era petita, amb la cara arrugada, però els ulls vius; els cabells, pentinats cap enrere, amb entrades als costats, els solcs de les galtes molt marcats. Dreta a la porta, tenia una mà al marc de fusta, tocant la cadena, com si sostingués una polsera i la mostrés; l’altra mà la tenia recolzada a la cintura. Duia un vestit sense mànigues, que era, en realitat, una mena de bata estampada. Als peus, un gos petit treia el cap i era l’únic que jo podia veure del que hi havia dins d’aquell pis, darrere de la dona. Moltes d’aquelles dones, vaig descobrir al llarg d’aquell matí, tenien dues coses en comú: tenien gossos i tractaven el meu pare de tu.

—No, no es pot córrer —va acceptar ella, i es va quedar uns segons sense dir res més—. Digues-m’ho a mi —va continuar—. A mi, amb aquestes cames. Fa anys que no corro. Ni al carrer ni enlloc. —Va mirar cap a baix, als peus més que a les cames i, com si volgués confirmar que les seves cames eren inservibles, va donar un cop de peu al gosset, que se’n va tornar cap dins amb un gemec—. I t’has hagut de buscar un ajudant, vaja… És el teu fill?

—Sí —vaig contestar jo.

Em va mirar, interessada de sobte en mi.

—El teu pare i jo ens coneixem de la caserna —em va dir, com si volgués confirmar una suposició, s’adonés que potser jo no estava al cas d’algun sobreentès—. T’ho ha explicat?

—Com vols que l’hi hagi explicat —es va avançar el meu pare—, si és la primera vegada que ve?

La dona va riure d’una forma molt oberta i insolent, provocada per la desproporció de la resposta impacient del meu pare.

—Home, no ho sé. Perquè hagi sortit el tema, jo què sé. —I va riure encara més fort—. Aquí en som uns quants —em va dir a mi, i va assenyalar l’altra porta, que continuava tancada—. La Concha. —Va mirar amunt, al forat de l’escala—. El Perales, aquí. I quatre o cinc més als altres blocs. Tots vam venir després que el teu pare se n’anés. I qui ens ho havia de dir, que li hauríem de pagar el lloguer a ell. Jo em vaig quedar de pedra el dia que vaig obrir la porta i me’l vaig trobar.

El gosset va tornar a aparèixer entre les seves cames i la porta, atret per la riallada i el to alt de la veu de la dona. Ella es va mirar el gos com si fos una criatura imprevisible, amb un equilibri inestable. El gos va sortir una mica més cap al passadís, fins als peus del meu pare, reconeixent-lo. Després, em va mirar a mi, va bordar i va tornar cap dins del pis.

—El teu pare és molt còmic —em va dir la dona—. Ja ho era a la caserna. Tu hi has tornat, alguna vegada, a la caserna?

El meu pare es va apropar una mica, es va posar al mig.

—No, mai —vaig contestar jo.

La dona es va girar, va obrir el calaix de la tauleta del rebedor, girant una clau que hi havia posada al petit pany, i va treure’n els diners del lloguer. Sobre la tauleta del rebedor vaig veure, ara que la dona s’havia mogut, un mirall amb un marc barroc barat, des d’on ella va observar de reüll el meu pare. Es va tornar a girar cap a nosaltres. Va semblar dubtar si li donava els diners al meu pare o a mi.

—Així, el mes vinent —em va preguntar a mi—, ens tornarem a veure o no?

—No ho sé —vaig contestar, i vaig mirar el meu pare.

La dona va mirar la porta del davant, que continuava tancada.

—Has trucat? No crec que obri. Ja t’ho pago jo.

El meu pare va agafar els diners, li va donar el seu rebut i em va demanar a mi el de l’altra porta. Ella es va mirar els papers, confirmant que era la mateixa quantitat de cada mes. El meu pare es va quedar els bitllets i em va donar les monedes.

—Compta-ho —em va manar.

Em vaig quedar tallat. Era el primer pis de tots els que havíem cobrat en què em deia en veu alta que comptés els diners. Ell, amb la mà bona, va desplegar els bitllets a la manera d’un ventall de cartes i, amb un cop d’ull, els va sumar i els va fer desaparèixer, com un il·lusionista, dins de la cartera que jo li oferia oberta com un sarró. Després, jo hi vaig posar les monedes, comptades molt ràpid. La dona va contemplar tots aquests moviments impassible. Semblava acostumada a aquella desconfiança, a aquella desconsideració. Va fer un gest amb el cap, assenyalant cap a fora del bloc.

—M’imagino que també el portaràs a veure la merda.

Ho va dir amb una dicció molt clara. El meu pare no va contestar, però vaig notar que es posava tens. Va continuar ordenant els papers i els diners dins de la cartera. O fent-ho veure.

—En aquests pisos —va continuar la dona— estires la cadena del vàter i se t’omple de merda. Això sí que t’ho ha explicat el teu pare?

—A ell, deixa’l tranquil —va contestar el meu pare—, que ha vingut aquí per ajudar-me.

—Sí, ja ho veig. Tu, com sempre. Et falten mans per ficar-te tants bitllets dins de la cartera.

Vaig notar que el meu pare aguantava més forta la cartera contra el braç enguixat.

—Els diners no són meus, ja ho saps. Jo cobro i els porto a qui són seus. Ningú pot viure gratis. Jo també pago casa meva.

La dona va somriure; va fer un gest d’exasperació; va mirar cap a la porta tancada del davant.

—Has estat sempre un acollonit. Ho eres allà i ho ets aquí. —Va assenyalar una altra vegada cap a fora d’aquella escala, un lloc a l’altra banda de la ciutat—. Ja t’ho he dit més d’una vegada.

El meu pare es va girar cap a ella, i els dos van quedar encarats, separats per l’espai a cada banda de la porta.

—Davant del meu fill no em deixaré faltar al respecte. Encara no és l’hora de dinar i ja estàs borratxa. T’hauria de fer vergonya.

La dona va deixar anar un sospir, controlant-se, abans de respondre.

—Aquí tu no manes, ja t’ho he dit. Aquí tots som iguals.

El meu pare em va mirar. Si ell era igual que els altres, aleshores jo també era com els nois que ens havíem trobat asseguts al carrer. No havíem tingut sort i no ens n’havíem lliurat. La dona va fer una passa endavant. El meu pare es va apartar una mica, va tornar a agafar més fort la cartera amb la mà i me la va donar, com si la salvés, com la va salvar el dia de la caiguda. Ella ho va veure i això sí que la va enfurismar.

—Et penses que tots som com tu? La veu del seu amo. Només faltava que vinguessis a insultar-nos, a mirar-nos de dalt a baix, com si fóssim una merda.

Jo no sabia a qui es referia, amb aquell plural. El meu pare va semblar desorientat per un moment, però de seguida em vaig adonar que ell s’havia sentit obligat a l’enfrontament per vergonya, per la por de tornar a casa amb l’evidència d’una covardia davant del seu fill. Qualsevol altre dia se n’hagués anat, sense discutir.

La dona es va mirar la mà amb què aguantava, sense pes, els rebuts dels lloguers que acabava de pagar, com si fossin un objecte que li hagués aparegut entre els dits per un encanteri, amb el qual no sabia què fer: semblava que demanés que algú l’hi prengués. Va deixar els rebuts al calaix del moble del rebedor, d’on abans havia tret els diners; vaig sentir al calaix el soroll de tisores, piles, bales d’infant. Es va aguantar amb la mà al mateix moble, trencada per la beguda i la discussió; després, a través del mirall, va apartar la mirada, evitant trobar-se amb la nostra: algú que plora i no vol que se sàpiga.

El meu pare se li va acostar i la va intentar estirar enfora pel braç. Ella se’n va desfer amb un gest de la mà.

—Deixa’m, cony —li va dir, i sense girar-se va esperar amb la porta oberta fins que nosaltres vam marxar.

* * *

—Has tingut por? —em va preguntar el meu pare.

—No —vaig mentir, i de seguida vaig veure que esperava que jo digués el contrari—. Una mica, al final.

—Està molt malament. Cada vegada pitjor. Fa anys que la conec.

—Éreu amics a la caserna?

—Allà tothom havia de ser amic de tothom, no hi havia altre remei.

Vam caminar sense dir-nos gaire cosa més. El silenci del meu pare creixia a mesura que ens allunyàvem del segon bloc i travessàvem l’esplanada que ens separava de l’últim edifici, com si ell s’anés encenent amb el record immediat del que acabava de passar, perquè havia passat d’una forma que ja no tenia solució.

Ara jo era el que portava la cartera i ell no parava de tocar-se el guix del braç. Me la va demanar i, sense aturar-se, va treure d’una de les butxaques un mocador gran que li havia preparat la meva mare, se’l va penjar al coll i hi va passar el braç.

—Ara em fa més mal —em va dir, i suposo que el que volia era que el dolor fos la conseqüència de l’incident, la prova que no havia estat inofensiu.

Quan vam ser a prop de l’últim edifici, i pensant que l’hauríem de recórrer de dalt a baix, pis per pis, em va semblar immens, inabastable. Vaig mirar el rellotge. Eren tres quarts d’una.

El meu pare, però, en comptes d’anar cap a l’entrada del bloc, va continuar caminant, en diagonal, desviant-se cap a l’esquerra. A la façana, hi havia dues portes de locals amb les persianes abaixades, sense cap indicació, com si mai, en els deu anys que feia que era construït l’edifici, s’hi hagués posat cap negoci; l’únic rètol ben fet que hi havia era el del nom del carrer. Una vorera volia donar la volta al bloc, però el tram pavimentat que vam recórrer nosaltres es va acabar al cap de pocs metres. Com si haguéssim arribat al final d’una petita escalada, a l’altra banda hi havia la sorpresa de la vista des de darrere del bloc. Un feix de carreteres, la sortida del túnel del tren al fons, altres muntanyes puntejades amb casetes, antenes, una creu. Al mig, una fàbrica de cervesa, un cementiri, unes cases que avui estan pintades amb els colors del parxís i un camp de futbol. A l’esquena, les finestres del bloc, encarades cap al darrere de l’edifici. Hi havia una quietud estranya, malgrat el rumor pressentit, com si ho veiéssim tot a través d’un vidre, dins d’una capsa.

—Vigila —em va dir el meu pare, i em va aturar, posant el braç enguixat davant meu, a l’alçada del meu pit.

Als nostres peus hi havia un obstacle de terra remoguda que acabava, un metre i mig més avall, en una rasa oberta. Des d’on érem, més o menys a la meitat de la longitud de la rasa, es veia que els dos extrems tornaven a quedar enterrats; cap a l’esquerra, avall, com si entrés en un passadís secret sota el paisatge que teníem al davant i, per la dreta, enfonsat sota l’edifici on anàvem a cobrar. Al llarg de la rasa, hi havia paquets de tabac i ampolles, i figures de joguines de plàstic petites a les dues bandes de la canonada que la resseguia com un riu de calç bruta.

—Corria aigua fins aquí. —El meu pare va tocar amb la punta de la sabata el límit de la rasa, just on començava el pendent, com si hi comprovés l’aigua que estava recordant—. I, a més, no sé què ho feia, es movia molt ràpida, com un torrent. Una aigua marró. Ja et pots imaginar què era.

Em vaig imaginar l’aigua, però sobretot el meu pare, envoltat de gent que l’escridassava, no només la dona d’abans, sinó també l’altra gent que avui ens havia obert la porta i ens havia somrigut i havia escoltat i lamentat la seva caiguda a la parada de l’autobús.

—Què voleu que hi faci? —va repetir el meu pare, però avui només hi era jo—. No et pots ni imaginar com estaven, no hi havia manera de fer-los entendre res. —Em va mirar—. I jo ho entenc. No hi ha res més trist que ser a casa teva i no poder tenir aigua per rentar-te ni cuinar ni estirar la cadena. Però jo no hi podia fer res.

—Què havia passat? —li vaig preguntar, encara que ja ho sabia.

—S’havia trencat la canonada. La brigada de la companyia d’aigües havia vingut i havia dit que no era cosa d’ells, que allò estava molt mal fet, que el que ho havia construït s’havia quedat descansat, que se n’havia estalviat molt, de material. Que per això s’havia esquerdat. I que, a més, hauria d’haver estat més ampla, que allò no donava l’abast per tantes cases com havien fet.

—I era veritat?

El meu pare va necessitar pensar uns moments, com si encara, després de tot aquell temps, no fos capaç de reconèixer-ho.

—Sí. —Va assenyalar la canonada—. Era la meitat d’aquesta. —Vaig mirar amb ell cap a baix. Si ell deia la meitat, devia ser encara menys—. L’hi vaig dir a en Vendrell i es va posar com un boig. Que ho solucionés com fos, que per això em pagava. Per cobrar tothom és bo, no cal ser gaire llest, em va dir. En les dificultats és on es veuen els homes. —El meu pare va somriure trist, recordant totes aquelles frases—. Com si jo fos un xitxarel·lo. —Va assenyalar l’altra banda de la rasa i, després, mig girant-se, a la seva esquena—: Tot això era ple de gent. Quan vaig arribar, ja hi havia la Guàrdia Urbana, parlant amb els de la companyia. Els de la companyia anaven amb granotes i botes i estaven bruts de dalt a baix; alguns acabaven de ficar-se dins de l’aigua i se la miraven molt emprenyats.

—Hi havia la dona d’abans?

—Sí, i molta altra gent. Jo, al principi, només hi havia vist una gentada, mentre venia caminant des d’allà. —Va assenyalar cap als altres dos blocs, a l’altra banda del barri, el camí que acabàvem de fer nosaltres. M’imagino el meu pare travessant l’esplanada com si fos un desert de pedra i, amb cada passa, veient més clar el miratge a què s’apropava. La gent s’anava girant, a mesura que corria la veu que ell venia, i ell amb la cartera, avançant cap al desastre—. És el que més els va sublevar, jo crec. Veure’m arribar amb la cartera plena dels diners d’aquell dia. Jo ja l’hi havia dit a en Vendrell, que millor que hi anés un altre dia, a cobrar. Però de cap manera. Cobrar era sagrat. Si no cobràvem, demostràvem que teníem culpa. —El meu pare va acotar el cap—. Quin cabró.

—Per què et vas ficar dins de l’aigua? —li vaig preguntar.

Qualsevol altre dia s’hauria enfadat per la meva insolència de dubtar de la seva decisió; en certa forma, era remarcar-li el ridícul de la seva imatge, el patetisme. Aquell dia, en canvi, el meu pare, davant de la rasa on m’havia volgut portar ell mateix, em va respondre en veu baixa.

—No ho sé —va admetre—. Tota aquella gent cridant. Semblava l’única manera de fer-los callar. S’hi havien ficat els de la companyia de l’aigua, però ells duien botes que els cobrien mitja cama. Van començar a rondinar, a repetir que amb aquella canonada no es podia fer res, que era impossible solucionar-ho. La gent encara es va enfilar més. No ho sé —va repetir—, de sobte em va semblar que era l’única manera de sortir-me’n, d’aturar de cop tot allò. M’hi llanço jo també, i que sigui el que Déu vulgui. —Va deixar de parlar durant uns segons—. En un moment, em vaig quedar xop fins a les cuixes. Però l’aigua estava menys freda del que em pensava. Tothom es va quedar callat. —Va callar també ara, un altre cop, abans de continuar—. Vaig estar a punt de relliscar i em vaig haver d’agafar. Els de la companyia em van fer fora de seguida, em van dir que sortís d’allà, que si estava boig.

Recordo molt bé aquell dia, quan el meu pare va tornar a casa. La meva mare havia hagut d’anar-hi per portar-li roba per canviar-se. El recordo travessant el menjador amb un silenci i una ira profunds. Semblava que tremolés. Es va tancar a l’habitació una estona llarga, durant molt més temps que el que s’hi estava altres dies. Després va sortir i ens ho va explicar; ens va dir, per acabar, la mateixa frase que va dir quan va tornar amb en Vendrell aquell dia que el va haver d’anar a buscar al lavabo. El que he fet avui no ho he fet ni pel meu pare.

—Quan acabi tot això —ens va dir també—, agafaré una borratxera com fa anys que no agafo.

Vaig sentir vergonya, sense saber què pensar. Jo no l’havia vist mai borratxo, ni mai l’hi veuria. Per a l’adolescent implacable, reaccionari, que jo era aleshores, imaginar-me el meu pare borratxo era gairebé tan insuportable com imaginar-lo dins de la rasa. Tot això ho he entès més tard, quan ell ja és vell i ho explica com un incident que no amaga, però que ha reduït a una anècdota que s’explica una vegada i una altra, sense adonar-se de la repetició.

—Espera’m aquí —em va dir davant de la rasa.

—Per què? Què passa?

—No passa res. —Semblava un altre cop inquiet; mirava per tot arreu, nerviós, excitat per alguna cosa que ara veia clara—. Però espera’m aquí.

—Com podràs cobrar amb una mà?

—Que et quedis aquí, et dic —em va repetir, però sense mal humor, només amb nervis, com si prengués la decisió millor en un accident, en una emergència—. Ja m’espavilaré.

Va començar a caminar amb decisió cap a l’entrada del bloc, sense mirar enrere per comprovar que jo no el seguia, i va desaparèixer.

Em vaig quedar sense saber què fer. Al camp de futbol, al peu de la muntanya, hi havia uns nens jugant que feien servir una sola porteria, contra la qual semblaven desproporcionats, desvalguts; una sensació de fragilitat que accentuava el fet que anessin vestits de carrer. No hi havia cap adult a la vista, només unes noies que devien ser germanes d’alguns dels nens i que devien estar complint un deure per a la família, un pacte que, com a mi, les deixaria lliures a la tarda. Estaven assegudes a les banquetes dels equips, amb les mans als costats, encongides per la calor.

Al cap d’un quart d’hora, el meu pare va tornar.

—Ja podem marxar —em va dir—. M’ho he manegat millor del que em pensava. Si ho arribo a saber, potser no hauria calgut que vinguessis. —Va fer una pausa i va afegir—: No t’hauria obligat a venir.

—M’ha agradat venir —li vaig contestar—. No m’imaginava que fos així. No em pensava que et coneixien tant.

—Són bona gent, ja ho has vist. Sempre n’hi ha algun de pitjor, però són bona gent. —Em va donar la cartera. Va mirar el rellotge, que des de l’accident havia hagut de canviar de braç—. Anem. Està a punt d’arribar un autobús.

El fet d’haver pogut cobrar ell sol l’últim bloc li havia tornat a canviar l’humor i la forma com en parlava. Em vaig adonar també que aquest posat postís no m’agradava.

—Per què no has volgut que t’ajudés? —li vaig preguntar.

—Ja t’ho he dit. Volia comprovar que me’n podia sortir jo tot sol.

Vam iniciar el camí de tornada amb determinació, però també amb molta cura, com si el terra rellisqués. Al davant, teníem els dos primers edificis, vistos des de l’altra banda, i, al fons, la parada de l’autobús. Semblava que hagués passat molt més temps des que el dia anterior havíem assajat amb el meu pare com ens ho hauríem de fer amb la cartera i els rebuts i els diners.

—Si això s’acaba del tot i no has de tornar a venir —li vaig preguntar—, què faràs?

—N’hi haurà més —em va contestar, sense deixar de caminar—. Els fills d’en Vendrell en construiran més. Segur. Jo encara hi hauré de venir molt de temps, aquí.

Vaig tombar el cap per tornar a mirar a la nostra esquena el tercer edifici. A l’altra banda, hi havia, invisible, la rasa. Quan em vaig girar de nou cap endavant, vaig ensopegar amb una pedra de l’esplanada. No vaig arribar a caure, però vaig deixar anar la cartera, que se’m va escapar de les mans i va quedar a terra, cap per avall. El meu pare no l’havia tancada bé. Uns quants paquets de bitllets i una bossa de monedes van quedar a fora, contra les pedres de l’esplanada groga. No van quedar escampats, ni separats de la cartera, només apuntats: el contingut vessat d’una bossa, un animal que treu el cap.

El meu pare es va ajupir amb un moviment ràpid, com el salt que devia fer aquell altre dia a la rasa. A terra, de genolls, va tapar amb el cos la vista dels diners; va treure la mà enguixada del mocador i va fer un gest de dolor i de pànic.

—Cull les monedes —em va manar—. De pressa. Jo no puc.

Em vaig ajupir al seu costat i vaig arreplegar les monedes, les vaig llançar a dintre de la cartera, barrejades amb sorra. Ell va posar-hi els bitllets i va mirar al seu voltant, buscant si ens havia vist algú. A la parada de l’autobús, hi havia gent que semblava que ens mirés. Vaig pensar que tothom devia saber que portàvem la cartera plena de diners; acabaven de pagar-nos i el meu pare feia anys que venia cada mes.

—Fes com que em cordes la sabata —em va manar. Va posar un genoll a terra, aguantant-se, inestable—. Si algú ens està veient, es pensarà que jo no puc cordar-la.

Li vaig desfer el nus de la sabata i, a continuació, l’hi vaig tornar a cordar. Les sabates negres sempre brillants: un tret del seu caràcter, com que no tingués mai calor o la mania de la puntualitat.

—No ens ha vist ningú —va dir—. Aixeca’t.

Ens vam posar drets. Vaig tancar la cartera, assegurant-me molt bé que la cremallera quedava segura.

A la parada de l’autobús hi havia un grup de persones esperant. El sol de l’hora de dinar queia sobre l’esplanada que feia de plaça d’entrada al barri. El meu pare tenia l’esquena amarada de suor, la camisa enganxada al cos, l’americana al braç; jo duia la cartera, i el seu material negre, rugós i barat, em deixava les mans també suades. Un home vell que estava assegut al banc de la marquesina, quan va veure el meu pare amb el braç enguixat, li va fer lloc, apartant una bossa de plàstic. El meu pare l’hi va agrair i va seure.

Al cap d’uns minuts, l’autobús va aparèixer, pujant des del revolt final. Ara hi havia més cotxes aparcats als pendents que portaven fins als carrers dels edificis, i alguns havien envaït la calçada per on avançava l’autobús, i impedien que hi seguís una línia recta. Ens vam posar al costat de les altres persones que esperaven, formant una cua. El meu pare es va avançar una mica, separant-se de mi. Vaig obrir la cartera, sense que ell em veiés, i vaig mirar ràpid l’interior, ple de diners, però desordenats després de la caiguda; vaig apartar el bitllets com si fossin fulles d’un bosc infantil, la solució d’un enigma domèstic, fins que vaig trobar-hi el paquet de rebuts sense cobrar de l’últim edifici, la confirmació del que m’havia semblat veure-hi abans, quan havíem embotit una altra vegada dins de la cartera tot el que havia caigut a terra. Vaig veure que l’home que abans havia deixat seure el meu pare, ara al meu costat, mirava atònit l’interior de la cartera i feia un gest a la seva dona, que també se n’havia adonat, del contingut. Vaig tancar-ne ràpid la cremallera. El meu pare es va girar en aquell moment, però no havia vist res, no havia vist que jo sabia ara que ell no havia cobrat els rebuts de l’últim bloc. Vaig llegir anys després un poema que reprodueix un moment així. Algú agafat per sorpresa per l’acció inesperada d’un altre, i algú altre que pregunta què ha passat, i cap dels altres dos ho sap o ho vol dir, perquè el moment és irrepetible, imperceptible el que ha canviat entre ells.

No sé per què el meu pare no va voler cobrar l’últim edifici, ni per què dono als records d’aquell matí un significat especial. Recorda sempre això, em deia ell, i potser el que faig és obeir-lo. No he sabut mai què va fer durant aquells minuts, mentre jo era dret davant de la rasa. Me l’imagino a dins del bloc, en algun replà, potser l’últim, fent temps. Es devia trobar amb algun veí que li devia preguntar, sorprès, què hi feia allà i, veient-li el braç enguixat i descansat dins d’un mocador, què li havia passat, si es trobava bé. Aleshores, en la decisió de deixar-me sol vaig voler veure la seva mala consciència per haver-me obligat a ajudar-lo. Però després m’he adonat que pensar això, atribuir-ho al seu sentiment de culpa, és fals, incoherent amb la imatge que m’ha quedat d’ell d’aquells anys. El més segur és que la raó fos una barreja del cansament, del dolor que li creixia al braç, de la ira per l’incident de l’escala i la narració del record a la rasa, per haver-ho hagut d’explicar al fill, la vergonya i la fúria que devia sentir. Una explicació que, en realitat, té més a veure amb mi que amb ell.

Altres vegades a la meva vida, quan he pensat en ell i l’he recordat durant aquells anys, l’he tornat a veure dins de la rasa, recorrent aquell riu d’aigua bruta, intentant aguantar-se dret, lluitant amb les mans contra la desesperació: una heroïcitat grotesca en molts sentits, però que pot canviar una vida: una vida com un intent de fugida, de tenir un futur i d’oferir-nos-lo a nosaltres. Una vida valuosa a conservar. Una història que sembla rellevant, però que amb els anys perd transcendència, esvaïda per la convicció que no té més importància que altres dificultats que cal passar per obtenir una cosa millor. Ara, quan torna a aquests carrers on cobrava rebuts de lloguer, diu que ha canviat tot tant, modificat per la millora dels barris, que no hi reconeix gairebé res. Camina per l’esplanada, que és ara un parc amb pendents de ciment i herba i jocs infantils i contenidors de colors diferents i una font que va córrer al principi com un rierol, però que fa temps que no raja. Camina el meu pare fins a l’aigua, es gira i contempla la pantalla de façanes restaurades i rètols que ara sí que indiquen botigues. Pels carrers, no paren de passar cotxes. El silenci exacte que jo vaig sentir aquell dia mentre esperava que tornés el meu pare, ara no creix ni en els pitjors dies de l’hivern. Torna ara ell al barri amb la meva mare, com si fos ella la que l’hagués arrencat a temps, l’hagués salvat de l’onada enorme que s’ha endut tots aquells anys, totes aquelles cases, li ha esmorteït el mal caràcter i li ha afeblit la veu. Ara ella ja no li demana que no cridi tant, s’ha resignat a aquest to fort amb què ell li descriu el que hi havia en aquells carrers i en què s’ha convertit. Entren al bar on nosaltres dos vam esmorzar i és un restaurant renovat durant els anys vuitanta. Els propietaris ara són xinesos. Després, el meu pare torna a caminar. La meva mare el segueix, però no pot impedir que ell travessi una altra vegada el parc, l’esplanada de la seva memòria, fins a l’aigua pressentida, interrompuda, s’assegui en un banc i miri el canal sec, vigilant, convençut que d’allà li pot tornar a venir tot el bé i tot el mal. No es va emborratxar quan es va solucionar la ruptura de la canonada, i va fer un somriure quan jo li vaig recordar, anys després, la seva promesa. Ximpleries que es diuen, em va dir. Alguna vegada ha tornat a veure la dona amb qui es va encarar aquell dia. Aguantada ara per un bastó, sense gairebé poder caminar, necessitant una hora per travessar el carrer. El meu pare no pot evitar pensar: tant com xulejaves aleshores. No és un sentiment noble, ho reconeix, però és el que sent.