10. EL TRACTAT NAVAL

El juliol que succeí immediatament el meu casament va ser memorable per tres casos d’interès en els quals vaig tenir el privilegi d’intervenir al costat de Sherlock Holmes i d’estudiar els seus mètodes. Són glossats en les meves notes sota els títols «L’aventura de la segona taca», «L’aventura del tractat naval» i «L’aventura del capità cansat». El primer dels tres, però, aplega interessos tan importants, i implica tantes de les més conspícues famílies del regne, que durant molts anys resultarà impossible de posar-lo a l’abast del públic. Tanmateix, cap dels casos en què ha participat Holmes no ha il·lustrat el valor dels seus mètodes analítics tan clarament ni ha impressionat tan pregonament totes aquelles persones que tenim la sort de comptar entre les seves coneixences. Encara recordo d’una manera poc menys que literal l’entrevista en el decurs de la qual demostrà els fets reals del cas davant Monsieur Dubuque, de la policia de París, i Fritz von Waldbaum, el cèlebre especialista de Danzing, després que tots dos haguessin exhaurit les seves energies en una investigació que semblava abocada al fracàs. Sigui com sigui, haurà tombat el segle abans no es pugui contar la història amb un mínim de seguretat. Mentrestant, passaré a ocupar-me del segon de la llista, un cas que en el seu moment prometia també d’assolir una importància nacional i que presentà diversos incidents que li conferiren unes característiques úniques.

Durant la meva etapa escolar vaig mantenir una íntima relació amb un xicot anomenat Percy Phelps, el qual tenia la mateixa edat que jo, per bé que em portava dos cursos d’avantatge. Era un noi molt brillant i s’enduia tots els premis de l’escola, fins que els seus èxits culminaren en l’obtenció d’una beca, que li va permetre continuar la seva triomfal carrera a Cambridge. Recordo que gaudia de molt bons contactes, i fins i tot de ben petits tots els seus companys sabíem que el germà de la seva mare era Lord Holdhurst, el gran polític conservador. Aquestes ostentoses relacions de ben poc li servien, a l’escola; ans al contrari, aquesta circumstància més aviat ens animava a fer-li broma durant el temps d’esbarjo al pati i a colpejar-li les cames amb un pal de criquet. Però vet aquí que les coses van canviar molt quant sortí de l’ou. Vaig sentir a dir que la capacitat i les influències que l’avalaven l’havien catapultat a un lloc de responsabilitat al Ministeri d’afers exteriors, i a partir d’aleshores s’absentà de la meva ment fins que la carta següent em va recordar la seva existència:

Hi havia alguna cosa que em va arribar a l’ànima en llegir aquesta carta, quelcom de llastimós en les reiterades peticions de portar-hi Holmes. Tant em va impressionar que, encara que hagués resultat una empresa difícil, ho hauria intentat; naturalment, però, jo sabia bé que Holmes estimava el seu art fins al punt d’estar tan frisós de prestar els seus serveis com en podia estar el seu client de beneficiar-se’n. La meva esposa, en exposar-li el tema, estigué d’acord amb mi que no calia perdre ni un sol instant, i així, no pas més d’una hora després d’haver esmorzat, em trobava de bell nou a les dependències de Baker Street.

Holmes estava assegut davant la taula vestit amb una bata i concentrat en una investigació química. Una enorme redorta corbada bullia furiosament sobre la flama blavenca d’un cremador Bunsen, i les gotes de destil·lació s’anaven condensant a l’interior d’una proveta graduada de dos litres. El meu amic amb prou feines va aixecar els ulls quan vaig entrar, i jo, veient que aquella investigació devia ser important, em vaig asseure en una butaca i em vaig posar a esperar. Ell trafegava amb diversos recipients, traient unes gotes de cadascun amb l’ajuda d’una pipeta, fins que va deixar damunt la taula un tub d’assaig que contenia una solució. A la mà dreta tenia una tira de paper de tornassol.

—Arribeu en un moment crític, Watson —va dir—. Si aquest paper conserva el color blau, tot anirà bé. Si es torna roig, significarà la vida d’un home. —El va introduir dins el tub d’assaig, i el paper adoptà immediatament una tonalitat carmesí intensa—. Hum! Ja m’ho esperava! —va exclamar—. Restaré per vós tot seguit, Watson. Trobareu tabac dins la babutxa persa. —Es dirigí al seu escriptori i va escriure uns quants telegrames, que lliurà al criat. A continuació es deixà caure en una cadira situada davant meu i aixecà els genolls fins a agafar-se les cames, llargues i primes, amb els dits de les mans.

—És només un petit assassinat d’allò més trivial —va anunciar—. Em sembla, però, que teniu alguna cosa millor. Watson, sou el més enconat enemic del crim. De què es tracta?

Li vaig passar la carta, que llegí amb la màxima atenció.

—Això no ens diu pas gran cosa, no trobeu? —observà, al mateix temps que em tornava l’escrit.

—Pràcticament res.

—I, tanmateix, l’escriptura resulta interessant.

—Però la lletra no és pas seva.

—Justament. És d’una dona.

—Jo juraria que és d’un home! —vaig replicar.

—No, d’una dona; i una dona amb un caràcter singular. Mireu, al començament d’una investigació ja és prou de saber que el client està relacionat, ja sigui per a bé o per a mal, amb una persona dotada d’una naturalesa excepcional. Podeu tenir per cert que el cas ja ha suscitat el meu interès. Si esteu llest, sortirem de seguida cap a Woking i visitarem aquest diplomàtic que tants maldecaps està passant, i també la dama que li escriu la correspondència.

Vàrem tenir la sort de poder agafar un dels primers trens cap a Waterloo, i en menys d’una hora ens trobàvem entre els boscos d’avets i el bruc de Woking. Briarbrae resultà ser una gran mansió aïllada enmig d’uns vastos terrenys, a pocs minuts a peu des de l’estació. Havent lliurat les nostres respectives targetes, ens feren passar a l’interior d’un elegant saló, on uns minuts després ens va rebre un home força corpulent amb molta hospitalitat. La seva edat devia acostar-se més als quaranta que no pas als trenta, però tenia unes galtes tan rogenques i uns ulls tan alegres, que encara feia la impressió d’un noi ufanós i entremaliat.

—Estic tan content que hàgiu vingut —va dir, tot donant-nos la mà amb efusivitat—. En Percy s’ha passat tot el matí preguntant per vós. Ah, pobre xicot, s’agafa a qualsevol cosa. Els seus pares m’han demanat que m’ocupés d’atendre la vostra visita, perquè el sol esment del tema resulta molt dolorós.

—No sabem pas els detalls, encara —observà Holmes—. Ja veig que vós no sou pas membre de la família.

El nostre nou conegut es mostrà sorprès i, tot seguit, en abaixar els ulls, es va posar a riure.

—Naturalment, heu vist el monograma amb les inicials «J.H». al meu medalló —va dir—. Un moment he pensat que ja em coneixíeu. En dic Joseph Harrison, i com sigui que en Percy està promès amb la meva germana Annie, em convertiré, si més no, en parent seu per matrimoni. Trobareu la meva germana a l’habitació d’ell, ja que l’ha estat assistint nit i dia durant aquests dos últims mesos. Potser valdria més que hi anéssim de seguida, perquè conec bé en Percy i sé com deu estar d’impacient.

La cambra en què ens va fer passar era a la mateixa planta que el saló. Estava parcialment moblada com a saleta i com a dormitori, i delicadament decorada amb flors distribuïdes per tota l’estança. Un home jove, molt pàl·lid i debilitat, jeia en un sofà pròxim a una finestra oberta, a través de la qual ens arribava la rica fragància del jardí i el tebi aire estival. Al seu costat seia una dona, que es va incorporar en veure’ns entrar.

—Cal que me’n vagi, Percy? —va preguntar.

Ell li va agafar la mà per aturar-la.

—Com estàs, Watson? —digué, cordialment—. No t’hauria conegut mai, darrere aquest bigoti, i m’atreviria a dir que tu no hauries estat capaç de reconèixer-me. He de suposar que aquest és el teu cèlebre amic, Mr. Sherlock Holmes.

Els vaig presentar amb poques paraules, i ens vàrem asseure tots dos. El jove corpulent ens havia deixat, però la seva germana encara hi era, agafada de la mà del malalt. Era una dona colpidora, una mica baixa i més aviat pleneta, però dotada d’un bell rostre olivaci, amb uns ulls llatins, grossos i foscos, i una llarga cabellera negra. Els seus rics matisos feien la pàl·lida cara del seu company més demacrada i ullerosa per efecte del contrast.

—No malgastaré pas el vostre temps —digué ell, incorporant-se del sofà—. Atacaré el tema sense més preàmbuls. Jo era un home feliç i afortunat, Mr. Holmes, i estava a punt de casar-me, quan una inesperada i terrible desgràcia arruïnà totes les meves perspectives.

»Vaig aconseguir d’entrar, com en Watson deu haver-vos explicat, al Ministeri d’afers exteriors, i gràcies a la influència del meu oncle, Lord Holdhurst, vaig ascendir ràpidament a un càrrec de responsabilitat. Quan el meu oncle es convertí en ministre d’afers exteriors a la mateixa administració, em va confiar diverses funcions de molta responsabilitat i, com sigui que he sabut sempre dur-les a feliç terme, acabà per dipositar la seva absoluta confiança en la meva capacitat i discreció.

»Fa gairebé deu setmanes —més concretament el 23 de maig— em va cridar al seu despatx privat i, després de felicitar-me per la bona tasca que havia fet fins llavors, em va informar que hi havia una nova missió que desitjava encomanar-me.

»—Això —em digué, traient un rotlle de paper gris del seu escriptori— és l’original del tractat secret entre Anglaterra i Itàlia, del qual, malauradament, s’han infiltrat alguns rumors a la premsa. És de vital importància que no en transcendeixi res més. Les ambaixades francesa i russa pagarien una enorme suma per tal de conèixer el contingut d’aquests documents. No sortirien del meu escriptori si no fos que és del tot necessari de fer-ne còpies. Tens cap escriptori, al teu despatx?

»—Sí, senyor.

»—Doncs agafa el tractat i tanca-l’hi. Donaré les instruccions pertinents perquè puguis quedar-te aquí després que la resta del personal hagi marxat, de manera que podràs copiar-lo a estones lliures sense cap temor de ser observat. Quan hagis acabat, torna a tancar l’original i la còpia a l’escriptori, i lliura-me’ls tots dos personalment demà al matí.

»Així, doncs, vaig agafar els documents i…».

—Disculpeu-me un instant —l’interrompé Holmes—; estàveu sols durant aquest temps?

—Del tot.

—En una habitació espaiosa?

—De vuitanta metres quadrats.

—Al centre d’aquesta?

—Sí, en efecte.

—Enraonàveu en veu baixa?

—La veu del meu oncle és sempre molt baixa. Jo a penes vaig dir res.

—Gràcies —digué Holmes, aclucant els ulls—. Continueu.

—Vaig fer exactament el que m’havia indicat, i vaig esperar fins que els altres funcionaris hagueren marxat. Un dels que treballen al meu despatx, Charles Gorot, tenia feina endarrerida a resoldre, de manera que el vaig deixar allí i me’n vaig anar a sopar. Quan vaig tornar ja no hi era. Jo estava impacient per endegar la feina, perquè sabia que en Joseph, el Mr. Harrison que acabeu de conèixer, es trobava a la ciutat i tornaria a Woking amb el tren de les onze, i jo tenia intenció d’agafar el mateix tren.

»Quan vaig començar a examinar el tractat em vaig adonar de seguida que tenia una importància tal, que el meu oncle no havia exagerat gens en les seves observacions. Sense entrar gaire en detalls, puc dir que definia la posició de Gran Bretanya pel que feia a la Triple Aliança, i prefigurava la política que havia de seguir el nostre país en l’eventualitat que la flota francesa assolís un complet domini a la Mediterrània sobre la flota italiana. Les qüestions que s’hi consideraven eren de caràcter estrictament naval. Al final constaven les signatures dels alts dignataris que l’havien subscrit. Hi vaig fer un cop d’ull, i tot seguit vaig començar a copiar-lo.

»Era un document extens, redactat en francès, i contenia vint-i-sis articles separats. Jo copiava tan de pressa com podia, però a les nou només n’havia fet nou, i em va semblar impossible de poder agafar el tren. Em sentia atordit i endormiscat, en part pel sopar i en part pels efectes d’una llarga jornada laboral. Vaig pensar que una tassa de cafè m’aclariria el cervell. En una petita porteria emplaçada al peu de les escales hi ha un conserge que s’hi passa tota la nit i té el costum de fer cafè amb un fogó d’alcohol per a qualsevol funcionari que es quedi a treballar en hores extraordinàries. Així, doncs, vaig fer sonar la campaneta per cridar-lo.

»Sorprenentment, fou una dona qui acudí a la meva crida: una dona vella, grossa i de cara arrugada que duia un davantal. Em va explicar que era l’esposa del conserge, que estava de guàrdia, i li vaig manar que em fes cafè.

»Vaig copiar dos articles més i, en acabat, trobant-me més ensopit que mai, em vaig incorporar i vaig començar a passejar amunt i avall de l’habitació per estirar una mica les cames. El cafè encara no havia arribat, i em preguntava quina podia ser la causa del retard. Finalment vaig obrir la porta i vaig seguir el passadís amb la intenció d’esbrinar-ho. Era un corredor recte i mal il·luminat, i constituïa l’única sortida del despatx en què havia estat treballant fins aquell moment. Desembocava en una escala curvilínia que conduïa, al seu torn, al passadís on es trobava la consergeria. A mitja escala hi ha un petit replà, del qual arrenca un altre passadís en angle recte. Aquest condueix, per una segona escala, fins a una porta lateral, utilitzada pel servei, i també pels funcionaris procedents de Charles Street, com a drecera. Vet aquí un plànol esquemàtic del lloc en qüestió.

—Gràcies. Em penso que puc seguir-vos perfectament —va dir Sherlock Holmes.

—És molt important que pareu una atenció especial a aquest punt en concret. Vaig baixar les escales i em vaig arribar al vestíbul, on vaig trobar el conserge completament adormit dins la porteria mentre la cafetera bullia furiosament damunt el fogó d’alcohol, ja que l’aigua brollava amb tal força que s’escampava per terra. Jo havia avançat una mà i em disposava a despertar l’home, que continuava dormint sorollosament, quan va sonar una campaneta damunt del seu cap i es va despertar sobresaltat.

»—Mr. Phelps, senyor! —va exclamar, tot contemplant-me amb descrèdit.

»—He vingut a veure si el cafè ja era fet.

»—M’he adormit just quan la cafetera començava a bullir, senyor. —Em va mirar i tot seguit alçà els ulls cap a la campaneta, que repicava encara, amb una expressió d’esbalaïment creixent.

»—Si vós sou aquí, senyor, qui la fa sonar, la campaneta? —em va preguntar.

»—La campaneta! —vaig exclamar—. D’on és, aquesta campaneta?

»—És la campaneta del despatx on estàveu treballant.

»Vaig notar com una mà glacial m’envoltava el cor. Algú era a la mateixa estança on aquell preciós tractat descansava sobre la taula. Vaig pujar les escales de tres en tres i vaig recórrer el passadís a corre-cuita. No hi havia ningú, al passadís, Mr. Holmes. Tampoc no hi havia ningú al despatx. Tot estava exactament com ho havia deixat, llevat que els documents que m’havien confiat havien estat sostrets de damunt l’escriptori. La còpia sí que hi era, però l’original havia desaparegut».

Holmes es dreçà sobre la cadira i es fregà les mans. M’adonava que el problema atreia tot el seu interès.

—Què vàreu fer, doncs? —va murmurar.

—De seguida vaig pensar que el lladre devia haver pujat les escales des de la porta lateral. D’altra manera, me l’hauria trobat pel camí.

—Esteu segur que no podia haver-se amagat al despatx tota l’estona, o bé al passadís que heu descrit com a mal il·luminat?

—És del tot impossible. No s’hi podria ocultar ni una rata al despatx o al passadís. No hi ha cap mena d’amagatall.

—Gràcies. Continueu, si us plau.

—El conserge, intuint per la meva cara pàl·lida que alguna cosa estava passant, m’havia seguit escales amunt. Llavors vàrem arrencar a córrer tots dos pel passadís i baixàrem les escales que duien a Charles Street. La porta que comunicava amb el carrer havia estat tancada de cop. La vàrem obrir i ens precipitàrem a l’exterior. Recordo perfectament que en aquell moment varen sonar tres campanades procedents d’una església pròxima. Eren tres quarts de deu.

—Aquest detall és de capital importància —observà Holmes, tot prenent notes sobre el puny de la camisa.

—La nit era molt fosca, i queia un plugim fi i càlid. A Charles Street no hi havia ningú, però en canvi, com ja és habitual, per Whitehall circulava un tràfic d’allò més dens. Vàrem córrer pel paviment amb el cap descobert i, a la cantonada més distant, hi vàrem trobar un agent de policia.

»—S’ha comès un robatori —vaig dir, bleixant—. Acaben de robar un document d’incalculable valor del Ministeri d’afers exteriors. No ha passat ningú, per aquí?

»—M’he estat aquí un quart d’hora, senyor —va respondre—, i només he vist passar una persona en aquest temps: una dona, alta i d’edat avançada, que duia un xal de Paislay.

»—Ah, aquesta només pot ser la meva dona —exclamà el conserge—. No ha passat ningú més?

»—Ningú.

»—Aleshores el lladre deu haver fugit en direcció oposada —digué el conserge, tot estirant-me de la màniga.

»Però jo no estava pas satisfet, i els seus requeriments per a apartar-me d’allí augmentaven les meves sospites.

»—Cap a on anava, aquesta dona? —vaig inquirir.

»—No ho sé, senyor. La vaig veure passar, però no vaig considerar cap necessitat de seguir-la. Semblava molt apressada.

»—Quant fa, d’això?

»—Oh, no fa gaire.

»—En els darrers cinc minuts?

»—Bé, sí, no crec pas que hagi passat més temps.

»—L’únic que feu és perdre el temps, senyor, i cada minut que passa és vital —intervingué el conserge—. Us dono la meva paraula que la meva vella esposa no té res a veure amb tot això. Anem a l’altra punta de carrer. Bé, si no voleu venir, hi aniré jo —i, havent dit això, va arrencar a córrer en direcció contrària.

»Vaig decidir de seguir-lo, i instants després l’agafava de la màniga.

»—On viviu? —li vaig preguntar.

»—Visc a Ivy Lane, 16, a Brixton —va respondre—, però no us deixeu pas atreure per una pista falsa, Mr. Phelps. Acompanyeu-me a l’altra punta de carrer, i veurem si podem esbrinar alguna cosa.

»Vaig pensar que no hi podia perdre res, si seguia el seu consell, de manera que continuàrem corrent en aquella direcció, amb el policia darrere nostre. Només vàrem poder trobar un carrer ple de tràfic, de gent que anava i venia, tots plegats, però ansiosos de trobar un indret on arredossar-se d’aquella nit humida. No hi va haver manera d’esbrinar qui hi havia passat.

»Després vàrem tornar a les oficines i escorcollàrem les escales i els corredors sense cap mena de resultat. El terra del passadís que duia al despatx era recobert d’una mena de linòleum cremós, sobre el qual s’impressiona molt bé qualsevol petjada. El vàrem examinar amb tot deteniment, però no hi trobàrem el contorn de cap».

—Havia estat plovent, durant tot el vespre?

—Des de les set, aproximadament.

—Com pot ser, doncs, que la dona que havia entrat al despatx pels volts de les nou no hi hagués deixat petjades, amb les botes enfangades?

—M’alegra que tragueu el tema. Se’m va acudir en el mateix moment. Les dones que fan la neteja tenen el costum de treure’s les botes a la consergeria i posar-se unes sabatilles.

—Això és molt clar. ¿De manera que no hi havia empremtes, tot i que feia una nit força humida? La sèrie d’esdeveniments que ens exposeu té un interès extraordinari. Què vàreu fer a continuació?

—També vàrem escorcollar el despatx. No hi havia cap possibilitat que hi hagués una porta secreta, i les finestres es troben a uns nou metres d’altura respecte del carrer. Totes dues eren tancades per dins. La catifa descarta tota possibilitat que hi pugui haver una trapa, i el sostre és dels tradicionals, emblanquinat. Juraria per la meva vida que el lladre d’aquells documents només podia haver entrar per la porta.

—Què me’n dieu, de la xemeneia?

—No n’hi ha. Fem servir una estufa. La corda de la campaneta penja a la dreta mateix del meu escriptori. Qui va fer sonar la campana va haver d’acostar-se al meu escriptori, per poder-ho fer. Però, ¿quina necessitat en té cap delinqüent, de fer sonar la campana? És un misteri d’allò més insoluble.

—Certament, aquest incident és força inusual. Quins varen ser els passos següents? Suposo que vàreu escorcollar l’estança per comprovar si l’intrús hi havia deixat cap pista: una burilla de cigar, un guant extraviat, una agulla dels cabells…

—No hi vaig trobar res del que dieu.

—Vàreu notar cap olor?

—Bé, no se’ns va acudir, això.

—Ah, doncs una olor de tabac hauria constituït un gran ajut en una investigació com la que ens ocupa.

—Jo no he fumat mai, de manera que estic segur que si hi hagués quedat qualsevol olor de tabac ho hauria advertit. No hi havia cap mena de pista. L’únic fet tangible era que la dona del conserge —el nom de la qual és Mrs. Tangey— havia abandonat l’edifici precipitadament. El seu marit no me’n va saber donar cap més explicació llevat que era l’hora en què la seva dona tornava sempre a casa. El policia i jo vàrem convenir que el millor que podíem fer era enxampar la dona abans no pogués desfer-se dels documents, en el cas hipotètic que els tingués.

»Mentrestant l’alarma ja havia arribat a Scotland Yard, i Mr. Forbes, el detectiu, acudí de seguida i es féu càrrec del cas amb un desplegament d’energia més que notable. Vàrem llogar un cabriolé i, al cap de mitja hora, ens trobàvem al domicili que ens havia facilitat el conserge. Qui ens obrí la porta va ser una jove, que resultà ser la filla més gran de Mrs. Tangey. Ens va informar que la seva mare encara no havia tornat, i ens va fer esperar en una saleta.

»Al cap d’uns deu minuts vàrem sentir un truc a la porta, i fou aquí que vàrem cometre el gran error del qual em responsabilitzo jo mateix. En comptes d’obrir la porta nosaltres, vàrem deixar que fos la noia qui ho fes. Li vàrem sentir a dir: “Mare, hi ha dos senyors esperant per enraonar amb tu”, i tot seguit sentírem la fressa d’uns peus corrent pel passadís. En Forbes obrí la porta, i tots dos arrencàrem a córrer cap a la cambra del darrere o la cuina, però la dona hi va arribar abans que nosaltres. Ens va mirar amb ulls desafiants i, de sobte, quan va ser capaç de reconèixer-me, el seu rostre prengué una expressió de total desconcert.

»—Vaja, si és Mr. Phelps, de les oficines! —va exclamar.

»—Està bé, està bé. Qui us pensàveu que érem, quan fugíeu de nosaltres? —preguntà el meu acompanyant.

»—M’he pensat que éreu corredors mercantils —respongué ella—. Hem tingut alguns problemes amb un proveïdor.

»—No n’hi ha prou, amb això —replicà en Forbes—. Tenim motius per a creure que us heu endut uns papers molt importants del Ministeri d’afers exteriors i que heu vingut corrents fins aquí per amagar-los. Caldrà que ens acompanyeu a Scotland Yard a passar un interrogatori.

»Va ser inútil que protestés i s’hi resistís. Arribà un cotxe i hi pujàrem tots tres. Prèviament, havíem procedit a escorcollar la cuina, especialment els fogons, per veure què n’havia fet, dels documents, en els pocs segons que havia aconseguit d’estar sola. Tanmateix, no hi havia indicis de cendra ni de trossos de paper. Arribats a Scotland Yard, la conduïren immediatament davant l’escorcolladora de dones. Vaig esperar agònicament, dominat per la incertesa, fins que va tornar amb un informe. No hi havia ni rastre dels documents.

»Llavors vaig percebre per primer cop tot l’horror de la situació en què em trobava. Fins aquell moment m’havia limitat a actuar i l’acció havia insensibilitzat els pensaments. Fins a tal punt havia confiat a recuperar el tractat immediatament, que ni havia gosat considerar les conseqüències en cas de no reeixir-hi. Arribat en aquell punt, però, no quedava res més a fer, i tenia tot el temps del món per a analitzar la meva situació. Era terrible! En Watson pot confirmar que jo era un noi nerviós i susceptible, a l’escola. És la meva naturalesa. Vaig pensar en el meu oncle i en els seus col·legues del Ministeri, en l’oprobi que acabava de reportar-li a ell, a mi, a qualsevol persona relacionada amb mi. ¿Qui hi podria donar crèdit, al fet d’haver estat víctima d’un accident d’allò més infreqüent? Quan hi ha interessos diplomàtics en joc, no hi ha disculpa possible, per als accidents. Estava arruïnat; oprobiosament, desesperadament arruïnat. No recordo ben bé què vaig fer aleshores. Em temo que vaig fer una escena. Conservo una vaga impressió que m’envoltava un grup d’oficials que provaven de tranquil·litzar-me. Un d’ells em va portar a Waterloo i em va deixar al tren de Woking. Crec que m’hauria acompanyat tot el trajecte si no hagués estat que el Dr. Ferrier, que viu al costat de casa, viatjava en el mateix tren. El doctor tingué l’amabilitat de fer-se càrrec de mi, i va ser en bona hora, perquè ja a l’estació vaig patir un atac, i abans que arribéssim a casa, m’havia convertit pràcticament en un llunàtic desesperat.

»Ja us podeu imaginar l’agitació que trasbalsà aquesta casa quan el truc del doctor féu aixecar tothom del llit i em varen trobar en aquelles condicions. A la pobra Annie, aquí present, i a la meva mare se’ls partia el cor. El Dr. Ferrier se n’havia assabentat prou, a l’estació, mitjançant els informes del detectiu, per a fer-se una idea del que havia passat, però el seu relat no serví per a posar remei a la situació. Era evident per a tothom que jo estava condemnat a patir una llarga malaltia, de manera que en Joseph em va cedir aquesta acollidora habitació, la qual es convertí per a mi en una cambra de convalescència. Aquí he estat confinat, Mr. Holmes, durant nou setmanes, inconscient i foll per culpa d’unes febres cerebrals. Si no hagués estat per Miss Harrison i l’assistència del doctor, ara no estaria enraonant amb vós. Ella ha tingut cura de mi durant el dia, i una infermera de lloguer ho ha fet de nit, ja que en els meus rampells de follia hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Progressivament, he anat recuperant la raó, però no fa pas més de tres dies que he recobrat la memòria. De vegades penso que més m’hauria estimat no haver-ho fet. El primer que vaig fer va ser enviar un telegrama a Mr. Forbes, que continuava ocupant-se del cas. Va venir i em va assegurar que, tot i que ho havien provat tot, no havien pogut trobar ni la més mínima pista. Havien escorcollat i interrogat el conserge i la seva dona i no n’havien tret res. Posteriorment, les sospites de la policia varen recaure sobre el jove Gorot, que, com recordareu, es va quedar aquella nit al despatx per enllestir una feina endarrerida. El fet d’haver-s’hi quedat fins tard i el seu cognom francès eren els dos únics detalls que podien suscitar alguna sospita; el cert, però, és que jo no vaig encetar la meva tasca fins després que ell se n’hagués anat, i, per bé que la seva família professa la confessió hugonot, ell és tan lleial a Anglaterra per principis i tradició com vós o jo puguem ser-ho. Tampoc no es va trobar res que el pogués implicar en cap sentit, de manera que el cas ha estat abandonat. M’adreço a vós, Mr. Holmes, com la meva última esperança. Si vós fracasseu, aleshores el meu honor i la meva posició quedaran malmesos per sempre més».

El malalt es recolzà sobre els coixins, cansat després d’un relat tan llarg, mentre la seva promesa li servia un got amb alguna medicina estimulant. Holmes romania en silenci amb el cap tirat endarrere i els ulls closos, en una actitud que, per a un estrany, podia semblar apàtica, però que jo sabia que corresponia a una intensa abstracció.

—La vostra declaració ha estat tan explícita —digué, finalment—, que amb prou feines m’heu deixat opció a plantejar-vos cap pregunta. No obstant això, em veig obligat a formular-vos-en una de capital importància. Ho vàreu comentar amb algú, que havíeu de fer una tasca tan especial?

—Amb ningú.

—Ni tan sols amb Miss Harrison, per exemple?

—No. No hi vaig pas tornar, a Woking, entre el moment de rebre l’encàrrec i el d’executar-lo.

—Ni tampoc vàreu rebre visita de cap dels vostres familiars?

—No.

—Coneix algun d’ells la situació de les oficines?

—Oh, sí, tots hi han estat alguna vegada.

—Naturalment, però, si no vàreu dir res a ningú sobre el tractat, totes aquestes preguntes són irrellevants.

—No en vaig parlar amb ningú.

—En sabeu res, del conserge?

—No res, tret que és un veterà.

—De quin regiment?

—Oh, he sentit a dir… de Coldstream Guards.

—Gràcies. No tinc cap dubte que en Forbes podrà facilitar-me’n més detalls. Les autoritats són excel·lents, per a apilonar fets, encara que no sempre se’n serveixen d’una forma avantatjosa. Que n’és de sublim, una rosa!

Es va aixecar del sofà i s’encaminà a la finestra oberta. Tot seguit va mostrar la tija inclinada d’una rosa, contemplant la delicada combinació de verd i carmesí. Aquesta circumstància em revelava una nova faceta del seu caràcter, perquè mai abans no l’havia vist demostrar cap mena d’entusiasme pels objectes naturals.

—No hi ha res en què la deducció sigui tan necessària com en la religió —va dir, recolzant l’esquena en els finestrons—. El raonador la pot desenvolupar com si fos una ciència exacta. A mi em sembla que la principal garantia de la bondat de la Providència resideix en les flors. Tota la resta: els nostres poders, els nostres desigs, els nostres aliments, són realment necessaris per a la nostra existència, i en lloc preeminent. Però aquesta rosa hi és de més. La seva aroma i el seu color són un ornament, i no una condició, de la vida. És només la bondat allò que ens atorga dons addicionals, i és per això que insisteixo que podem esperar molt de les flors.

Percy Phelps i la seva promesa observaven Holmes durant aquesta dissertació amb sorpresa i un cert desencís reflectits en el rostre. El meu amic estava sumit en una mena de somieig, amb la rosa entre els dits. Hi hagué uns instants de silenci, abans que la jove gosés interrompre’l amb aquestes paraules:

—Veieu cap perspectiva de resoldre aquest misteri, Mr. Holmes? —preguntà, amb un deix d’aspresa a la veu.

—Oh, el misteri! —replicà ell, retornant, amb un sobresalt, a les realitats de la vida—. Bé, seria absurd de negar que el cas és d’allò més abstrús i complicat, però us prometo que me’n ocuparé i us en faré saber qualsevol detall que pugui esbrinar.

—Hi veieu cap pista?

—Vós me n’heu facilitat set, però, com és natural, hauré de verificar-les, abans de poder-me pronunciar sobre la seva vàlua.

—Sospiteu d’algú?

—Sospito de mi mateix…

—Què?

—Sospito de mi mateix que he arribat a certes conclusions massa aviat.

—En aquest cas, aneu a Londres i comproveu-les.

—El vostre consell és excel·lent, Miss Harrison —digué Holmes, tot incorporant-se—. Em penso, Watson, que és el millor que podem fer. No us abandoneu a falses esperances, Mr. Phelps. L’afer és d’allò més embrollat.

—Em temo que no em refaré d’aquestes febres fins que no us torni a veure —va dir el diplomàtic.

—Bé doncs, tornaré demà amb el mateix tren, encara que és més que probable que els informes que us porti siguin negatius.

—No teniu pas idea de com us agraeixo que em prometeu de tornar —exclamà el nostre client—. El fet de saber que algú s’ocupa del cas em reporta un alè de vida. Per cert, he rebut una carta de Lord Holdhurst.

—Ha! Què diu?

—Les seves paraules són fredes, però no pas cruels. M’atreviria a dir que la meva seriosa malaltia l’ha forçat a mostrar-se contemporitzador. Insisteix que l’assumpte és de la màxima gravetat, i afegeix que no prendrà cap decisió sobre el meu avenir —amb el qual s’està referint, lògicament, a la meva destitució— mentre no recuperi la salut i no tingui ocasió de reparar la meva imprudència.

—Bé, trobo que és una actitud raonable i considerada —observà Holmes—. Anem, Watson, perquè, a la ciutat, ens espera una jornada carregada de feina.

Mr. Joseph Harrison ens va acompanyar en cotxe a l’estació, i ben aviat viatjàvem en un tren cap a Portsmouth. Holmes estava sumit en profunds pensaments, i amb prou feines obrí la boca fins passat Clapham Junction.

—És reconfortant entrar a Londres per una d’aquestes línies elevades que permeten contemplar les cases des d’aquesta perspectiva.

Vaig pensar que ho deia de broma, ja que la panoràmica era força sòrdida, però es va explicar tot seguit.

—Fixeu-vos en aquells blocs d’edificis aïllats, dreçant-se sobre les teulades de pissarra, com illes de maons enmig d’un mar plúmbic.

—Us referiu als internats…

—Són fars, amic meu! Fars del futur! Càpsules que contenen centenars de petites llavors, de les quals germinarà l’esplendorosa i aciençada Anglaterra de demà. Suposo que aquest home, el tal Phelps, no deu pas beure…

—No m’ho sembla pas.

—A mi tampoc. Cal, però, que considerem totes les possibilitats. El pobre home ha naufragat en aigües molt profundes, i no resulta fàcil de predir si serem capaços de portar-lo a terra ferma. Què us ha semblat Miss Harrison?

—Una noia amb molt de caràcter.

—Sí, però també una dona de bona fe, si no vaig errat. Ella i el seu germà són els únics descendents d’un metal·lurgista afincat a Northumberland. Phelps es va prometre amb ella en el decurs d’un viatge realitzat l’hivern passat, i la noia vingué aquí, escortada pel seu germà, per tal de ser presentada a la família d’ell. Llavors s’esdevingué la desgràcia que ara ens ocupa, i ella perllongà la seva estada per tenir cura del seu estimat, mentre que Joseph, el germà, trobant-s’hi a gust, optà també per quedar-se. Com podeu veure, he estat fent algunes indagacions. Avui, de fet, serà un dia consagrat a les indagacions.

—La meva feina… —vaig començar a dir.

—Oh, si trobeu els vostres casos més interessants que no pas els meus… —digué Holmes, amb una certa rudesa.

—Anava a dir que la meva feina pot esperar perfectament un o dos dies, ja que aquesta és l’època més tranquil·la de l’any.

—Excel·lent —exclamà el meu amic, recobrant el bon humor—. Així, doncs, treballarem plegats, en aquest problema. Crec que podríem començar entrevistant-nos amb en Forbes. Probablement, estarà en condicions de facilitar-nos els detalls que puguem requerir per saber des de quina perspectiva cal enfocar el cas.

—Heu dit abans que teníeu una pista.

—Bé, en tenim unes quantes, però només podrem constatar el seu valor amb la investigació. El crim més difícil d’aclarir és el que no té mòbil. No, no és pas el cas. Qui és que en pot treure profit? Tenim l’ambaixador francès, tenim l’ambaixador rus, tenim qualsevol persona interessada a vendre el tractat a un d’aquests dos, i tenim Lord Holdhurst.

—Lord Holdhurst!

—Bé, és del tot concebible que un estadista es pugui trobar en una situació en què no li sàpiga greu d’haver destruït accidentalment un document semblant.

—No pas un estadista amb l’honorable historial de Lord Holdhurst.

—És una possibilitat, i no ens podem pas permetre el luxe d’ignorar-la. Avui ens entrevistarem amb el noble cavaller, a veure què ens en pot explicar. Mentrestant, ja he fet alguns tràmits en demanda d’informació.

—Ja?

—Sí, he enviat telegrames des de l’estació de Woking a tots els diaris vespertins de Londres. Tots ells publicaran aquest anunci.

Em va lliurar un full arrencat del seu bloc de notes. Hi havia escrit amb llapis:

—N’esteu segur, que el lladre s’hi presentà en un cabriolé?

—Si no, no haurem fet cap mal. Però si les observacions de Mr. Phelps són correctes quan afirma que no hi ha cap amagatall al despatx ni als passadissos, el personatge en qüestió havia de procedir de l’exterior. I si procedia del carrer, en una nit tan humida, i tanmateix no va deixar cap petjada de fang sobre el linòleum, que fou examinat poc després d’haver-hi passat, llavors és extremament probable que hi arribés amb cotxe. Sí, crec que en podem deduir la participació d’un cabriolé amb força garanties.

—Sembla una teoria plausible.

—És una de les pistes de què enraonava abans. Ens pot conduir a alguna cosa. Tenim també, naturalment, la campana… que és el tret més distintiu del cas. Per què va sonar la campana? ¿Potser la va fer sonar el lladre, en una actitud desafiant? ¿O potser la va fer sonar algú que era allà amb el lladre per tal d’impedir el robatori? O potser va ser un accident? O potser…? —Es va submergir en el mateix estat d’intensa i silenciosa reflexió de què havia emergit abans, però em va semblar, familiaritzat com jo estava amb els seus canvis d’humor, que se li acabava d’acudir de sobte una nova possibilitat.

Eren les tres i vint quan vàrem atènyer la nostra destinació i, després d’un lleuger àpat a la cantina, ens encaminàrem de seguida a Scotland Yard. Holmes havia enviat un telegrama a Forbes i, quan hi arribàrem, ja ens estava esperant. Era un home menut i d’aspecte murri, amb una expressió perspicaç però de cap manera afable. Es mostrà decididament molt fred amb nosaltres, sobretot quan s’assabentà del motiu de la nostra visita.

—Ja he sentit a parlar dels vostres mètodes, Mr. Holmes —digué, amb aspresa—. Primer us serviu de tota la informació que la policia deixa a la vostra disposició i, seguidament, proveu de resoldre el cas pel vostre compte per tal de desprestigiar el cos.

—Al contrari —replicà Holmes—: dels últims cinquanta-tres casos de què m’he ocupat, el meu nom només ha aparegut en quatre, mentre que la policia s’ha endut tot el mèrit en els quaranta-nou restants. No us en culparé pas, d’ignorar-ho això, perquè sou jove i inexpert, però si desitgeu continuar exercint les vostres obligacions haureu de treballar amb mi, i no pas contra mi.

—Serà un honor de poder comptar amb el vostre consell —digué el detectiu, canviant la seva actitud—. La veritat és que el cas que ens ocupa no m’ha reportat pas cap mèrit, fins ara.

—Quins passos heu seguit?

—Hem estudiat els informes sobre Tangey, el conserge. Va deixar els Guards amb bones recomanacions, i no hi hem trobat res que el pugui comprometre. La seva dona, en canvi, és una bona peça. Em fa l’efecte que en sap més, d’aquest assumpte, que no sembla.

—Heu estudiat els seus informes, també?

—No, però hem destacat una de les nostres agents perquè la vigili. Mrs. Tangey beu, i la nostra agent l’ha interrogada un parell de vegades quan estava beguda, però no li ha pogut treure res.

—Tinc entès que han rebut visita d’uns corredors mercantils, no és veritat?

—Sí, però els han pagat.

—D’on han tret els diners?

—Això sí que ho hem pogut aclarir. La pensió d’ell era pagable. De fet, no han mostrat cap símptoma de no tenir fons.

—¿Quina explicació us en va donar, ella, d’haver-se presentat al despatx després que Mr. Phelps hagués fet sonar la campana per demanar un cafè?

—Va dir que el seu marit estava molt cansat i que ella el volia deixar descansar.

—Bé, certament això concorda amb el fet que poc després varen trobar el conserge adormit a la seva cadira. No tenim res que els pugui comprometre, doncs, llevat de la mala reputació de la dona. Li vàreu preguntar per què va abandonar l’edifici a corre-cuita, aquella nit? La seva pressa cridà l’atenció de l’agent de la policia.

—Respongué que era més tard de l’habitual i tenia pressa per arribar a casa.

—¿Li vàreu comentar que vós i Mr. Phelps, que vàreu sortir darrere seu almenys vint minuts després que ella, vàreu arribar a casa seva abans?

—Ho atribueix a la diferència entre un autobús i un cabriolé.

—Va aclarir per què, un cop arribada a casa, va córrer cap a la cuina?

—Perquè hi guardava els diners amb què havia de pagar els corredors mercantils.

—Veig que, si més no, té una resposta per a tot. ¿Li vàreu preguntar si, en sortir del ministeri, va veure algú rondant per Charles Street?

—No hi va veure ningú, a excepció del policia.

—Bé, sembla ser que l’heu interrogada a consciència. Què més heu fet?

—Hem vigilat Gorot, l’escrivent, durant les nou últimes setmanes, però sense cap mena de resultat. No podem provar res contra ell.

—Res més?

—Bé, no disposem de res més amb què treballar… no tenim cap mena d’indici.

—Heu concebut alguna teoria sobre el fet que sonés la campana?

—Bé, he de confessar que és un misteri que em depassa. En qualsevol cas, el fet de donar l’alarma d’aquesta manera requereix molta sang freda.

—Sí, va ser un procediment força estrany. Moltes gràcies per tota la informació que m’heu facilitat. Quan estigui en condicions de confiar el culpable a les vostres mans, ja rebreu notícies meves. Anem, Watson!

—A on anem, ara? —vaig preguntar mentre abandonàvem l’oficina.

—A entrevistar-nos amb Lord Holdhurst, ministre d’estat i futur primer ministre d’Anglaterra.

Vàrem tenir la sort de localitzar Lord Holdhurst a les seves dependències de Downing Street. Així que Holmes hagué exhibit la seva targeta ens feren passar. L’estadista ens va rebre amb l’antiquada cortesia que el caracteritzava, i ens invità a seure en sengles ostentoses butaques situades a banda i banda de la llar de foc. Dreçat sobre la catifa que ens separava, la seva figura alta i esvelta, el rostre seriós i angulós, els cabells arrissats i prematurament tenyits de gris, tot en ell semblava encarnar la imatge, no gaire freqüent, d’un noble veritablement aristocràtic.

—El vostre nom m’és molt familiar, Mr. Holmes —digué, tot somrient—. I, naturalment, no puc pas simular que ignoro l’objecte de la vostra visita. Només s’ha produït, en aquestes oficines, un sol esdeveniment susceptible d’atreure la vostra atenció. Puc preguntar-vos en interès de qui actueu?

—En interès de Mr. Percy Phelps —respongué Holmes.

—Ah, el meu infortunat nebot! Com comprendreu, el nostre parentiu m’impedeix de protegir-lo en cap sentit. Em temo que aquest incident tindrà un efecte molt perjudicial en la seva carrera.

—Però, i si el document fos trobat?

—Ah, en aquest cas, com és natural, tot canviaria.

—Tinc un parell de preguntes que m’agradaria de formular-vos, Lord Holdhurst.

—Serà per a mi un plaer de facilitar-vos qualsevol informació que estigui en el meu poder.

—¿Fou en aquesta mateixa habitació que vàreu donar les instruccions corresponents a la còpia del document?

—En efecte.

—Llavors és poc probable que algú us pogués sentir per casualitat.

—Això és evident.

—¿Vàreu comentar mai amb ningú que teníeu intenció de fer copiar el document?

—Mai.

—N’esteu ben segur?

—Completament.

—Bé, tenint en compte que vós no ho havíeu comentat, i Mr. Phelps tampoc, i que ningú més no n’estava assabentat, se’n pot deduir que la presència del lladre al despatx era purament accidental. Va veure el cel obert i s’apoderà del document.

L’estadista somrigué i digué:

—En aquest punt m’agafeu lluny de la meva jurisdicció.

Holmes reflexionà uns instants.

—Hi ha un altre aspecte molt important que m’agradaria de discutir amb vós —va dir—. Tinc entès que temíeu conseqüències molt greus, en cas que fossin coneguts els detalls d’aquest tractat.

Una ombra cobrí l’expressiu rostre de l’estadista.

—Conseqüències gravíssimes, en efecte.

—I han succeït, ja, a hores d’ara?

—Encara no.

—Si el tractat hagués arribat al Ministeri d’afers exteriors francès o rus, posem per exemple, creieu que us n’hauríeu assabentat?

—Sí —respongué Lord Holdhurst, amb una ganyota.

—Aleshores, considerant que ja han passat gairebé deu setmanes i no n’heu rebut notícies en cap sentit, no és improcedent del tot de suposar que, per alguna raó, el tractat no els ha arribat.

Lord Holdhurst encongí les espatlles.

—No crec pas assenyat de suposar, Mr. Holmes, que el lladre va sostreure el tractat amb la intenció d’emmarcar-lo i penjar-lo a la paret.

—Potser espera que li ofereixin un preu millor.

—Doncs si s’espera una mica més, no en traurà res. El tractat deixarà de ser un secret d’aquí a pocs mesos.

—Això és molt important —observà Holmes—. Naturalment, també es pot suposar que el lladre hagi contret una sobtada malaltia…

—Un atac de febres cerebrals, per exemple? —preguntà l’estadista, dirigint una ràpida mirada al meu amic.

—No ho he pas dit, això —va dir Holmes, impertorbable—. Lord Holdhurst, ja us n’hem robat massa, del vostre valuós temps, de manera que només ens queda desitjar-vos un bon dia.

—I jo us desitjo molt d’èxit en la vostra investigació, sigui qui sigui el culpable —replicà l’aristòcrata, mentre ens acompanyava a la porta.

—És un bon jan —digué Holmes, quan sortíem a Whitehall—, però s’esforça a salvaguardar la seva posició. No és un home precisament ric. Sens dubte us haureu adonat que les botes que duia tenien mitges soles. Però no us apartaré de les vostres obligacions legítimes per més temps, Watson. No tinc res més a fer, avui, fora que m’arribi alguna resposta a l’anunci que he publicat als diaris. Us estaria eternament agraït, però, si em volguéssiu acompanyar a Woking demà al matí, en el mateix tren que ens hi ha dut avui.

L’endemà vaig ser fidel a la cita, i vàrem viatjar a Woking plegats. Em va comunicar que no havia rebut cap resposta al seu anunci i que no havia esbrinat res de nou sobre el cas. Quan s’ho proposava, sabia prendre la mateixa inescrutabilitat expressiva del pell-roja, i jo era incapaç de destriar, pel seu aspecte, si estava satisfet o no del caire que presentava el cas. Recordo que la seva conversa versà sobre el sistema Bertillon de mesuraments, alhora que expressava una entusiàstica admiració pel savi francès.

Trobàrem el nostre client sota la vigilància, encara, de la seva devota infermera, però amb un aspecte considerablement millorat. S’incorporà i ens saludà sense dificultat així que vàrem entrar.

—Res de nou? —preguntà, impacient.

—Els meus informes, com ja m’esperava, són negatius —respongué Holmes—. He vist en Forbes, he vist el vostre oncle, i he seguit una o dues de les vies d’investigació que ens poden portar a l’èxit.

—He d’interpretar que no heu perdut pas l’esperança, doncs?

—De cap manera.

—Que Déu us beneeixi per dir això! —exclamà Miss Harrison—. Si conservem el coratge i la paciència, acabarem descobrint la veritat.

—Tenim més coses a explicar-vos que no pas vós a nosaltres —anuncià Phelps, mentre es tornava a asseure al sofà.

—Confiava que tindríeu alguna cosa a dir-me.

—Sí, aquesta nit hem viscut una aventura que ha resultat ser d’allò més seriosa. —Havent dit això, la seva expressió revestí una gran solemnitat, al mateix temps que la seva mirada revelava un sentiment anàleg a la por—. ¿Sabeu que començo a creure que sóc, inconscientment, el centre d’una monstruosa conspiració i que la meva vida corre tant de perill com el meu honor?

—Ah! —exclamà Holmes.

—Sembla increïble, si considerem que no tinc, almenys que jo sàpiga, cap enemic, al món. I, tanmateix, a partir de l’experiència d’aquesta nit, sóc incapaç d’arribar a cap altra conclusió.

—Si us plau, expliqueu-me què ha passat.

—Heu de saber que aquesta nit ha estat la primera que he dormit sense la presència d’una infermera a l’habitació. Em trobava tan millorat que he pensat que en podia prescindir. He deixat, però, el llum de nit encès. Bé doncs, cap a les dues del matí, havia aconseguit conciliar un son lleuger quan de sobte m’ha despertat un lleu soroll. Era com el soroll que fa un ratolí quan rosega una post, i l’he estat escoltant una estona amb el convenciment que la causa era aquesta. Després, el soroll s’ha intensificat i, sobtadament, he sentit un so metàl·lic agut procedent de la finestra. M’he incorporat, dominat per l’esbalaïment. Ara ja no em quedava cap mena de dubte sobre la naturalesa d’aquells sorolls. Els més febles els havia provocat algú que manejava un instrument dins la clivella entre els marcs de la finestra, mentre que el segon indicava que la balda havia cedit.

»Ha seguit una pausa d’uns deu minuts, com si l’intrús esperés a comprovar si el soroll m’havia despertat. Tot seguit he escoltat un grinyol mentre pujaven la persiana molt lentament. Llavors ja no m’he pogut aguantar més, perquè els meus nervis ja no són el que eren. He saltat del llit i he obert els finestrons de bat a bat. Al costat de la finestra hi havia un home ajupit. No l’he pogut veure bé, perquè ha fugit com un llamp. Anava embolcallat en una mena de capa, que li cobria la part inferior del rostre. Només estic segur d’una cosa, i és que duia una arma en una mà. Crec que era un ganivet. N’he vist clarament el reflex de la fulla quan l’home es girava per fugir».

—Molt interessant —va dir Holmes—. Què heu fet, després?

—Si m’hagués trobat més fort, l’hauria seguit a través de la finestra oberta. He optat, però, per fer sonar la campana i despertar els altres ocupants de la casa. M’ha costat una mica de temps, ja que la campana sona a la cuina, mentre que el servei dorm al pis de dalt. M’he posat a cridar, i els crits han atret en Joseph, que al seu torn ha despertat els altres. En Joseph i el mosso d’establa han descobert unes petjades al parterre que hi ha sota la finestra, però com sigui que el temps ha estat tan sec aquests darrers dies, han considerat inútil de seguir-ne el rastre sobre la gespa. M’han dit, però, que en un punt concret de la tanca de fusta que delimita el camí hi ha senyals com si algú l’hagués saltada i, en l’intent, n’hagués trencat el coronament. Encara no n’he dit res a la policia local, perquè he considerat més prudent de saber, abans, la vostra opinió.

La declaració del nostre client semblà causar una extraordinària impressió en Sherlock Holmes. Es va aixecar de la cadira i començà a passejar amunt i avall, dominat per una incontrolable excitació.

—Les desgràcies no vénen mai soles —va dir Phelps, somrient, per bé que era evident que aquella aventura l’havia inquietat força.

—Em sembla que vós ja n’heu tingut un gra massa —replicà Holmes—. ¿Us veieu capaç d’acompanyar-me a fer un tomb per les immediacions de la casa?

—Oh, sí, m’agradaria, prendre una mica el sol. En Joseph vindrà amb nosaltres.

—Jo també —s’oferí Miss Harrison.

—Em temo que no serà possible —digué Holmes, brandant el cap—. Em veig obligat a demanar-vos que resteu exactament on sou ara.

La jove tornà a ocupar el seu seient amb un posat de disgust. El seu germà, en canvi, s’havia reunit amb nosaltres, i tots quatre vàrem sortir a l’exterior. Travessàrem la gespa fins a arribar davant la finestra del jove diplomàtic. Tal com havia anunciat, hi havia petjades sobre el parterre, però eren excessivament borroses i imprecises. Holmes s’hi inclinà un moment, i es va incorporar de seguida encongint les espatlles.

—Crec que no se’n pot deduir gran cosa, d’això —observà—. Circumdem la casa i veurem per què el lladre va triar aquesta habitació en particular. Jo hagués jurat que les finestres del saló o del menjador, que són més grans, haurien atret abans el seu interès.

—Es veuen millor del camí estant —suggerí Mr. Joseph Harrison.

—Oh, sí, és clar. Aquí hi ha una porta que podia haver forçat. Quina funció té?

—És l’accés lateral per als proveïdors. Com és natural, durant la nit és tancada.

—Havíeu passat mai abans per una situació similar?

—Mai —respongué el nostre client.

—¿Guardeu dins la casa objectes de plata o qualsevol cosa susceptible d’atreure lladres?

—No, no hi ha res de valor.

Holmes va passejar entorn de la casa amb les mans a les butxaques i un aire de negligència infreqüent en ell.

—Per cert —digué, dirigint-se a Joseph Harrison—, vós heu descobert, segons que tinc entès, un indret on l’individu en qüestió va saltar la tanca. M’agradaria de fer-hi un cop d’ull.

El jove ens va conduir fins a un lloc on el coronament de la tanca apareixia trencat. En penjava un petit fragment de fusta. Holmes el va arrencar i l’examinà detingudament.

—Creieu que això és d’aquesta nit? Jo diria que és més vell, no us sembla?

—Bé, és possible.

—No hi ha cap senyal que demostri que algú hagi saltat a l’altra banda. No, em temo que, per aquest costat, no en traurem pas l’aigua clara. Tornem al dormitori i reconsiderarem l’assumpte.

Percy Phelps caminava molt lentament, recolzat en el braç del seu futur cunyat. Holmes, en canvi, travessà la gespa ràpidament, de manera que vàrem atènyer la finestra oberta de l’habitació molt abans que els nostres acompanyants.

—Miss Harrison —va dir Holmes, enraonant amb exagerada afectació—, cal que romangueu tot el dia aquí on sou ara. No deixeu que res us allunyi d’aquí en cap moment. La meva recomanació és de vital importància.

—Així ho faré, si és el que desitgeu, Mr. Holmes —digué la noia, visiblement desconcertada.

—Abans de retirar-vos a descansar, tanqueu la porta d’aquesta habitació per fora i guardeu la clau. Prometeu-me que així ho fareu.

—Però… i en Percy?

—Vindrà a Londres amb nosaltres.

—I jo m’he de quedar aquí?

—És pel seu bé. És com millor el podeu servir! Ràpid! Prometeu-m’ho!

La noia va assentir amb el cap en el mateix moment que els altres dos arribaven.

—Què hi fas, aquí dins, tan deprimida? —exclamà el seu germà—. Surt a prendre una mica el sol!

—No, gràcies, Joseph. Tinc un xic de mal de cap, i aquesta habitació és agradablement fresca i alleujadora.

—Què proposeu de fer, ara, Mr. Holmes? —preguntà el nostre client.

—Bé, la investigació d’aquest petit incident no té per què apartar-nos de la nostra principal preocupació. Si fóssiu tan amable d’acompanyar-nos a Londres, em serieu d’una gran ajuda.

—Ara mateix?

—Bé, tan aviat com pugueu. D’aquí a una hora, posem per cas.

—Em sento prou fort per a viatjar, si és que realment puc servir-vos d’alguna ajuda.

—No en tingueu cap mena de dubte.

—Potser fóra millor que passés la nit a Londres.

—Justament em disposava a proposar-vos-ho.

—Aleshores, si el meu amic d’aquesta nit em torna a visitar, es trobarà que l’ocell ha volat. Ens confiem tots a les vostres mans, Mr. Holmes, i només cal que ens digueu exactament tot el que vulgueu que fem. Potser preferiríeu que en Joseph ens hi acompanyés, per tal d’ocupar-se de mi…

—Oh, no; el meu amic Watson és metge, com ja sabeu, i sabrà ocupar-se de vós. Dinarem aquí, si ens ho permeteu, i en acabat tots tres viatjarem plegats cap a ciutat.

Tot va ser disposat tal com ell havia suggerit, per bé que Miss Harrison es va excusar d’abandonar el dormitori, seguint la recomanació de Holmes. Jo era incapaç d’imaginar quin objectiu podien tenir les maniobres del meu amic, fora que pretengués de mantenir la dama allunyada d’en Phelps, el qual, feliç per la seva recuperació i per les perspectives d’entrar en acció, va dinar amb nosaltres al menjador. Tanmateix, Holmes ens tenia reservada una sorpresa encara més esfereïdora, ja que, havent-nos acompanyat fins a l’estació i acomodat al nostre compartiment, ens anuncià serenament que no tenia cap intenció de deixar Woking.

—Hi ha un parell de detalls que voldria aclarir abans d’anar-me’n —va explicar—. La vostra absència, Mr. Phelps, em brindarà una ajuda considerable. Watson, així que arribeu a Londres, tingueu la bondat d’adreçar-vos de seguida a Baker Street amb el nostre amic i restar-hi fins que jo torni. És una sort que hàgiu estat companys d’escola, perquè aquesta circumstància us proporcionarà un bon tema de conversa. Mr. Phelps pot allotjar-se a la cambra dels convidats. Em reuniré amb vós a l’hora d’esmorzar, ja que hi ha un tren que em deixarà a Waterloo a les vuit del matí.

—Però, i què en farem de la nostra investigació a Londres? —preguntà Phelps, compungit.

—Ja ens n’ocuparem demà. Considero que, ara com ara, puc ser més útil aquí que no pas allà.

—Digueu a Briarbrae que confio de tornar demà al vespre —cridà Phelps, mentre el tren començava a abandonar l’estació.

—Em penso que no hi tornaré pas, a Briarbrae —replicà Holmes, alhora que ens acomiadava saludant alegrement amb la mà.

Phelps i jo aprofitàrem el viatge per enraonar de l’assumpte, però a cap de nosaltres no se li acudí una raó satisfactòria que expliqués els canvis recents de la situació.

—Suposo que vol descobrir alguna pista en relació amb l’intent de robatori, d’aquella nit, si és que era un lladre. Pel que fa a mi, no crec pas que fos un lladre ordinari.

—Què en penses, doncs?

—Pots atribuir-ho a l’estat delicat dels meus nervis o no, però crec que s’està ordint una intriga política contra mi, i que, per algun motiu que supera la meva capacitat de comprensió, la meva vida està amenaçada pels conspiradors. Pot semblar absurd i exagerat, però… considera els fets! ¿Quina necessitat pot tenir un lladre de forçar la finestra d’una habitació, de la qual no té cap garantia que pugui contenir un botí, i per què ho intenta brandant un ganivet a la mà?

—Estàs segur que no era una palanqueta d’espanyaportes?

—Oh, no; era un ganivet. Vaig veure el reflex de la fulla amb tota claredat.

—Però, per què diantre t’assetgen amb aquesta animositat?

—Ah! Això és el que m’agradaria de saber.

—Bé, si Holmes comparteix la teva opinió, això justifica la seva actuació, no et sembla? Suposant que la teva teoria sigui correcta, si aconsegueix d’enxampar l’home que t’ha atacat aquesta nit, haurà fet un pas decisiu cap al descobriment de la persona que va sostreure el tractat naval. És absurd de suposar que tinguis dos enemics: un que et roba i un altre que amenaça la teva vida.

—Però Mr. Holmes ha dit que no hi tornaria pas, a Briarbrae.

—El conec des de fa un quant temps —vaig fer jo—, i no l’he vist mai fer res sense una raó ben sòlida. —Dit això, la conversa derivà cap a altres temes.

Aquell, però, va ser un dia enutjós per a mi. Phelps encara estava debilitat després de la seva llarga malaltia, i els seus infortunis el posaven queixós i neguitós. Fou en va que provés d’interessar-lo en l’Afganistan, en l’índia, en problemes de caràcter social, en res que pogués distreure la seva ment. Els seus pensaments acabaven tornant sempre al tractat perdut. En cap moment no deixava de preguntar-se, d’imaginar, d’especular què devia estar fent Holmes, quines mesures devia estar prenent Lord Holdhurst, quines notícies rebríem l’endemà al matí. Mentre passaven les hores del capvespre, la seva excitació esdevenia quasi febril.

—Hi tens una fe absoluta, en Holmes? —em va preguntar.

—Li he vist fer les proeses més notables.

—Però segur que no s’ha trobat mai havent d’aclarir un assumpte tan fosc com aquest…

—Oh, sí; li he vist resoldre casos que presentaven encara menys pistes que el teu.

—Però estic segur que en cap d’ells no hi havia tants interessos en joc…

—Això ja no ho sé. El que sí sé del cert és que ha intervingut, en representació de tres de les cases monàrquiques europees, en afers de vital importància.

—Però tu el coneixes bé, Watson. És un home tan inescrutable, que no sé mai què pensar-ne. Creus que és optimista? Creus que hi confia, a resoldre aquest cas amb èxit?

—No me n’ha dit res.

—Mal senyal.

—Al contrari; m’he adonat que, quan no ha aconseguit de trobar el rastre, acostuma a dir-ho. És quan segueix una pista, i no està del tot segur que sigui la bona, quan es mostra més taciturn. Ara, estimat amic, no serveix de res que donem voltes i més voltes al problema. Permet-me, doncs, que t’aconselli de retirar-te a descansar, per tal que demà estiguis ben fresc i preparat davant qualsevol eventualitat que se’ns pugui presentar.

Finalment vaig aconseguir de persuadir el meu company perquè seguís el meu consell, per bé que el seu palès nerviosisme em deia que seria en va esperar que s’adormís. De fet, la seva disposició d’ànim era contagiosa, perquè jo mateix em vaig passar la meitat de la nit regirant-me al llit tot considerant aquell estrany problema i inventant centenars de teories, cada una més improbable que l’anterior. Per què Holmes s’havia quedat a Woking? Per què havia demanat a Miss Harrison que romangués tot el dia al dormitori del malalt? Per què havia decidit no informar als ocupants de Briarbrae que ell restaria a les rodalies? Em vaig esprémer el cervell fins que em vaig quedar adormit en l’intent de trobar alguna explicació que justifiqués tots aquests fets.

Eren les set del matí quan em vaig despertar, i em vaig llevar de seguida per anar a veure en Phelps. El vaig trobar ullerós i desmillorat, després d’una nit d’insomni. Les seves primeres paraules varen ser per a preguntar si Holmes ja havia arribat.

—Serà aquí a l’hora que va prometre —vaig respondre—, ni un minut més ni un minut menys.

La meva predicció es va acomplir plenament, ja que a les vuit tocades s’aturà un cabriolé davant la porta, del qual baixà el nostre amic. De la finestra estant, ens adonàrem que duia la mà esquerra embolicada amb una bena, i que el seu rostre apareixia pàl·lid i sorrut. Entrà dins la casa, però varen passar uns instants abans que comparegués davant nostre.

—Sembla com si l’haguessin atonyinat! —exclamà Phelps.

Em vaig veure obligat a confessar que tenia raó.

—Després de tot —vaig afegir—, és probable que la clau d’aquest assumpte sigui aquí, a la ciutat.

Phelps deixà anar un lament.

—No ho sé pas —va dir—, però el cas és que n’esperava molt, del retorn del teu amic. Ara bé, crec recordar que ahir no duia pas la mà embenada. Què li deu haver passat?

—No esteu pas ferit, Holmes? —vaig preguntar, així que el meu amic hagué entrat a l’habitació.

—Au va! És només una esgarrinxada, producte de la meva pròpia matusseria —respongué, tot seguit de desitjar-nos un bon dia—. Aquest cas vostre, Mr. Phelps, és certament un dels més insondables de tots els que he investigat fins ara.

—Ja m’ho temia, que no podríeu fer-hi res.

—Ha resultat una experiència d’allò més interessant.

—Aquesta bena és senyal d’alguna mena d’aventura —vaig intervenir jo—. No ens explicareu què us ha passat?

—En acabat d’esmorzar, benvolgut Watson. Recordeu que acabo de respirar quaranta-cinc quilòmetres d’aire de Surrey, aquest matí. Suposo que no heu pas rebut cap resposta al meu anunci sobre el número del cotxe. Bé, bé, ja se sap que no es pot guanyar sempre.

La taula ja era parada, i quan em disposava a fer sonar la campaneta, va aparèixer Mrs. Hudson amb el te i el cafè. Poc després va servir els plats, i tots ocupàrem el nostre lloc a taula: Holmes famolenc, jo encuriosit, i Phelps en el més llòbrec estat depressiu.

—Mrs. Hudson s’ha situat a l’altura de les circumstàncies —anuncià Holmes, mentre destapava un plat de pollastre amb curry—. La seva cuina és un xic limitada, però com a bona escocesa que és té un immillorable concepte del que ha de ser un esmorzar. Què us ha tocat, Watson?

—Ous amb pernil —vaig contestar.

—Magnífic! Què prendreu, vós, Mr. Phelps: pollastre amb curry, ous, o ja us servireu vós mateix?

—Gràcies, però no tinc pas gana —digué Phelps.

—Oh, vaja! Tasteu el plat que teniu al davant.

—Gràcies. Més m’estimo no menjar res.

—Bé, doncs —va dir Holmes, amb un espurneig de malícia als ulls—, suposo que no tindreu pas cap inconvenient a servir-me…

Phelps va aixecar la tapadora i va deixar anar un crit. Restà immòbil uns instants, fitant amb un semblant tan blanc com el plat on tenia clavats els ulls. Al centre del plat hi havia un petit cilindre de paper blau grisenc. El nostre client el va agafar, menjant-se’l amb els ulls, i tot seguit es posà a ballar frenèticament per l’estança, prement el cilindre contra el pit i xisclant de joia. Després es deixà caure sobre una butaca, tan afeblit i exhaust per efecte de les seves pròpies emocions que vàrem haver de fer-li engolir una mica de brandy per evitar que perdés el coneixement.

—Calma! Calma! —digué Holmes, amb un to de veu tranquil·litzador, mentre li acaronava l’espatlla—. No ha estat pas una bona idea, la de proporcionar-vos aquesta sorpresa. Però Watson pot corroborar que mai no he sabut resistir-me a un toc de dramatisme.

Phelps li agafà una mà i la hi va besar.

—Que Déu us beneeixi! —va exclamar—. Heu salvat el meu honor.

—Bé, heu de pensar que també el meu estava en joc —replicà Holmes—. Us asseguro que tan dolorós és per a mi fracassar en un cas com ho pot ser per a vós incomplir un encàrrec.

Phelps es va guardar el preciós document en una butxaca interior del seu abric.

—No em veig pas amb cor d’interrompre el vostre desdejuni per més temps, i tanmateix em moro de ganes de saber on era i com heu pogut trobar-lo.

Sherlock Holmes va engolir una tassa de te i dirigí l’atenció cap als ous amb pernil. En acabat es va incorporar, va encendre la pipa, i es va acomodar a la seva cadira.

—Primer us explicaré què vaig fer, i després us diré què em va impulsar a fer-ho —digué Holmes—. Després de deixar-vos a l’estació, vaig emprendre una suggestiva passejada pels admirables paratges de Surrey fins a arribar a un petit i encantador poblet anomenat Ripley, en una fonda del qual em vaig prendre un te i vaig adoptar la precaució d’omplir el meu termos i guardar-me un parell de sandvitxos a la butxaca. Vaig restar allí fins al capvespre, moment en què vaig emprendre el camí de tornada cap a Woking. Seguint la carretera, em vaig trobar a l’altura de Briarbrae poc després de la posta.

»Bé, vaig esperar fins a constatar que la carretera era deserta —de fet, em temo que no és mai gaire freqüentada—, i tot seguit vaig saltar la tanca».

—Però segurament la porta era oberta… —objectà Phelps.

—Sí, però jo tinc un mètode especial per a casos com aquest. Vaig triar l’indret on es drecen els tres avets, de manera que em servissin d’amagatall per a saltar sense córrer el risc que algú em veiés de la casa estant. Em vaig ajupir entre els arbustos, i vaig avançar arrossegant-me de l’un a l’altre —testimoni de la qual cosa és el llastimós estat de les genolleres dels meus pantalons— fins que vaig atènyer la mata de rododèndrons que creix davant la finestra del vostre dormitori. Allí em vaig acotxar, en espera d’esdeveniments.

»Encara no havien abaixat les persianes de la vostra cambra, de manera que podia veure Miss Harrison asseguda davant la taula llegint. A un quart d’onze va tancar el llibre, va assegurar els finestrons amb la balda i es va retirar. La vaig sentir com tancava la porta, i vaig constatar que donava una volta a la clau dins el pany».

—La clau? —exclamà Phelps.

—Sí, al matí jo havia donat instruccions a Miss Harrison en el sentit que tanqués la porta per fora i s’endugués la clau en retirar-se a dormir. La jove complí cada una de les meves instruccions al peu de la lletra, i ben cert que sense la seva cooperació a hores d’ara no tindríeu aquest document guardat a la butxaca del vostre abric. Així, doncs, la vostra promesa va marxar deixant els llums apagats, i jo em vaig quedar arrupit darrere la mata de rododèndrons.

»La nit era agradable, però això no obstant la vigília em resultà molt cansada. Naturalment, em dispensava aquella mena d’excitació que experimenta el caçador mentre espera, arran d’aigua, que passi la caça major. L’espera va ser molt llarga… gairebé tan llarga, Watson, com la que vós i jo protagonitzàrem en aquella terrible habitació mentre investigàvem el petit afer de la “banda clapejada”. Al poble de Woking hi ha un campanar que toca els quarts, i més d’una vegada vaig creure que s’havia aturat el rellotge. Finalment, però, pels volts de les dues del matí, vaig sentir de sobte com cedia un forrellat, i el cruixit d’una clau. Un instant després s’obria la porta de servei, i Mr. Joseph Harrison sortia a la llum de la lluna».

—En Joseph! —exclamà Phelps.

—Anava amb el cap descobert, però duia una capa negra sobre l’espatlla per tal d’amagar-s’hi immediatament el rostre en cas d’alarma. Avançà de puntetes a l’ombra de la paret i, un cop arribat davant la finestra, va fer passar la fulla d’un ganivet de fulla llarga a través del marc i va retirar la balda. A continuació obrí la finestra i, havent fet passar la fulla del ganivet per l’escletxa de la persiana, en va aixecar la barra i la va obrir.

»Des del meu amagatall gaudia d’una perfecta visió de l’interior de l’estança i de cada un dels moviments de Mr. Harrison. Va encendre les dues espelmes que descansen sobre la lleixa de la xemeneia i procedí a doblegar l’angle de la catifa més pròxim a la porta. Després es va inclinar i va enretirar una peça quadrada de fusta, com les que se solen deixar per facilitar l’accés dels plomaires a les juntures de les canonades del gas. Aquesta peça cobria, de fet, la juntura en forma de “T” d’on arranca la canonada que alimenta la cuina de baix. Va treure d’aquest amagatall el petit cilindre de paper i tot seguit va restituir el tros de fusta al seu lloc, va estendre la catifa, apagà les espelmes, i va caure directament als meus braços, per tal com jo l’estava esperant sota la finestra.

»Bé, resulta que l’amic Joseph és més depravat del que jo havia cregut en un principi. Em va atacar amb el ganivet i vaig haver-lo de fer caure a terra dues vegades, de manera que em vaig fer un tall als artells, abans no vaig aconseguir de reduir-lo. Un cop haguérem acabat, em clavà una mirada assassina, amb l’únic ull amb què podia veure-hi, però finalment va entrar en raó i em va lliurar els documents. Quan els vaig tenir en el meu poder, vaig alliberar la meva presa, si bé aquest matí he enviat un telegrama a Forbes exposant-li tots els detalls. Si és prou ràpid per a enxampar el seu ocell, bon profit li faci! Però si, com prudentment sospito, arribat al lloc en qüestió, troba el niu buit, millor per al govern. Em temo que Lord Holdhurst, d’una banda, i Mr. Percy Phelps, de l’altra, s’estimarien més que aquest assumpte no arribés mai a un tribunal».

—Déu meu! —va exclamar el nostre client, bleixant—. ¿Esteu insinuant que durant aquestes deu llargues setmanes d’agonia els documents robats eren a la mateixa habitació que jo he ocupat?

—En efecte.

—I en Joseph! En Joseph, un brètol i un lladre!

—Hum! Em temo que el caràcter del tal Joseph és bastant més astut i perillós del que es podria pensar si s’ha de jutjar pel seu aspecte. A partir del que m’ha confessat aquest matí, he deduït que ha perdut molts diners en operacions borsàries i que està disposat a fer qualsevol cosa per tal d’incrementar els seus guanys. El fet de ser un home terriblement egoista ha propiciat que, en presentar-se-li una oportunitat, no ha deixat ni que la felicitat de la seva germana ni la vostra reputació li paressin els peus.

Percy Phelps es recolzà sobre el respatller de la cadira i digué:

—Em roda el cap; les vostres paraules em deixen aclaparat.

—La dificultat principal del vostre cas —observà Holmes, amb un to didàctic— residia en el fet d’haver-hi massa indicis. Allò vital restava ocult sota d’allò irrellevant. De tots els fets que se’ns havien presentat, havíem de destriar aquells que consideréssim essencials i disposar-los en l’ordre correcte per tal de reconstruir la cadena sencera. Jo ja havia començat a sospitar d’en Joseph, a partir del fet que vós teníeu la intenció de viatjar de tornada a casa amb ell aquella nit i que consegüentment era més que probable que anés a recollir-vos —coneixedor com era de la ubicació del Ministeri d’afers exteriors— de camí cap a Woking. Quan em vaig assabentar que algú havia mostrat tant d’interès per entrar al dormitori, en el qual ningú tret d’en Joseph podia haver-hi amagat res —vós mateix ens vàreu explicar com en vàreu desplaçar en Joseph així que haguéreu arribat amb el doctor—, les meves sospites es convertiren en certeses, sobretot davant la circumstància que la temptativa havia tingut lloc la primera nit d’absència de la infermera, la qual cosa demostrava que l’intrús estava ben familiaritzat amb els costums de la casa.

—Que n’he estat, de cec!

—Els fets del cas, tal com jo els he esbrinat, són aquests: el tal Joseph Harrison entrà al ministeri per la porta que dóna a Charles Street i, coneixedor del trajecte, accedí directament al vostre despatx instants després que vós n’haguéssiu sortit. En no trobar-hi ningú, s’apressà a fer sonar la campaneta i, en el mateix moment que ho feia, els seus ulls es varen fixar en el document que descansava damunt la taula. Una ràpida mirada el va fer adonar-se que la sort havia deixat al seu abast un document d’estat d’incalculable valor, de manera que el va agafar d’una revolada, se’l va guardar a la butxaca i se’n va anar. Varen passar uns instants, com recordareu, abans que el somnolent conserge atragués la vostra atenció cap a la campana, instants que foren suficients al lladre per a fugir.

»Va emprendre el camí de Woking en el primer tren i, havent examinat el seu botí i havent-se convençut del seu immens valor, el va amagar en el que considerava un lloc molt segur, amb l’intenció de recuperar-lo un o dos dies després i portar-lo a l’ambaixada francesa, o a qualsevol altre indret d’on esperés obtenir-ne un preu elevat. Aleshores s’esdevingué el vostre sobtat retorn. Ell, sense advertència prèvia, va ser obligat a cedir-vos la seva habitació, i des de llavors hi hagué sempre dues persones, si més no, que li impedien de recobrar el seu tresor. La situació deu haver estat exasperant, per a ell. Finalment, però, va creure arribada la seva oportunitat. Va provar de robar el tractat, però el vostre insomni frustrà l’intent. Ja recordareu que aquella nit no us havíeu pres la medecina habitual».

—Ho recordo.

—Em temo que ell havia adoptat mesures per a fer la medecina especialment eficaç, i confiava, per tant, de trobar-vos inconscient. Com és natural, vaig interpretar que repetiria l’intent en qualsevol moment que cregués oportú per a fer-ho amb seguretat. La vostra marxa de l’habitació li brindà l’oportunitat que tant ansiava. Hi vaig deixar Miss Harrison tot el dia per tal d’evitar que el seu germà se’ns anticipés. Així doncs, havent-li venut la idea que no hi havia moros a la costa, vaig muntar guàrdia tal com he descrit. Ja ho sabia, que, amb tota probabilitat, els documents eren a l’habitació, però no tenia pas la intenció d’esventrar tot l’empostissat i el sòcol per buscar-los. Vaig deixar, doncs, que els tragués ell mateix de l’amagatall, i així em vaig estalviar una infinitat de problemes. Hi ha cap més detall que necessiti aclariment?

—Per què va forçar la finestra, la primera nit —vaig preguntar—, quan podia haver entrat per la porta?

—Per atènyer la porta hauria hagut de passar per davant de set dormitoris. D’altra banda, podia saltar a la gespa amb facilitat. Res més?

—Espero que creureu —digué Phelps— que tingués cap intenció homicida. És de suposar que el ganivet només feia la funció d’eina.

—És possible —respongué Holmes, encongint les espatlles—. L’únic que puc dir és que Mr. Joseph Harrison és un cavaller en el qual jo seria del tot reaci a dipositar la meva confiança.