2. LA CARA GROGA

A l’hora d’escriure aquests breus relats, basats en els nombrosos casos en què les extraordinàries qualitats del meu company m’han convertit en oïdor, i de vegades en actor, d’algun estrany drama, és natural que presti més atenció als seus èxits que no pas als seus fracassos. I no ho faig tant per servar la seva reputació, perquè era precisament quan ja no sabia què fer quan la seva energia i versatilitat resultaven més admirables; ho faig perquè allí on ell fallava solia passar que ningú no hi reeixia i la història quedava mancada d’un desenllaç per sempre més. Tanmateix, algunes vegades resultava que, fins i tot quan s’equivocava, s’acabava descobrint la veritat. Tinc notes d’una mitja dotzena de casos d’aquesta classe, dels quals l’afer de la segona taca i el que tot seguit em disposo a referir són els que presenten els trets més interessants.

Sherlock Holmes era un home que rara vegada feia exercici pel plaer de fer-lo. Pocs eren els homes capaços d’un esforç muscular més gran, i era, sens dubte, un dels millors boxadors del seu pes que jo hagi vist mai. Tot i així, considerava l’exercici corporal com una inútil pèrdua d’energia, i era estrany que es bellugués si no hi havia cap objectiu professional per servir. En tal cas, es mostrava incansable i infatigable. És digne de destacar que es mantingués en forma en aquestes circumstàncies, però el seu règim de menjars solia ser molt sobri, i els seus hàbits tan senzills que ranejaven els límits de l’austeritat. Llevat de l’ocasional consum de cocaïna, no tenia pas vicis, i tan sols recorria a la droga com una protesta contra la monotonia de l’existència quan els casos es feien escassos i els diaris anodins.

Un dels primers dies de primavera, el meu amic s’havia relaxat fins al punt d’avenir-se a donar un volt amb mi pel parc, on afloraven els brots primerencs de verdor en els oms i les fulles penta-foliades en els castanyers. Vàrem passejar durant un parell d’hores plegats, en silenci la major part del temps, com correspon a dos homes que es coneixen íntimament. Eren gairebé les cinc quan arribàrem a Baker Street.

—Disculpeu, senyor —va dir el nostre criat, en obrir-nos la porta—. Ha estat aquí un cavaller que demanava per vós.

Holmes em va adreçar una mirada de retret i em digué:

—S’han acabat les passejades a la tarda! Així, doncs, se n’ha anat, aquest cavaller?

—Sí, senyor.

—I no l’has convidat a entrar?

—Sí, senyor, i així ho ha fet.

—Quanta estona ha estat esperant?

—Mitja hora, senyor. Era un home molt inquiet, senyor, i s’ha passat tot aquest temps passejant d’un cantó a l’altre i picant de peus. Jo l’he sentit perquè m’he estat a l’altre costat de la porta. Finalment, ha sortit al passadís tot cridant: «¿És que aquest home no vindrà mai?». Aquestes han estat les seves mateixes paraules, senyor. «Només cal que us espereu una miqueta més», li he dit jo. I ell ha contestat: «Doncs l’esperaré a l’aire lliure, perquè estic mig ofegat. Tornaré d’aquí a una estona». Havent dit això, s’ha aixecat i ha marxat, i res del que jo li hagi dit l’ha fet tornar.

—Va bé, va bé, has fet el que has pogut —digué Holmes, mentre ens dirigíem cap a les nostres habitacions—. Això m’empipa molt, Watson. Tinc una vital necessitat d’un cas, i aquest, considerant la impaciència del nostre visitant, sembla força important. Vaja! La pipa que hi ha damunt la taula no és pas la vostra! Deu haver-se-la deixat aquell home. És un bonic i vell objecte d’englantina, amb un broquet llarg i fet d’allò que els tabaquers anomenen ambre. Em pregunto quants broquets d’ambre autèntics deu haver-hi a Londres. Alguns creuen que una mosca a dins n’és una garantia, però la pràctica de ficar mosques falses dins d’ambre fals ha esdevingut poc menys que una branca comercial. Certament, aquest home deu tenir la ment torbada quan oblida una pipa que té, evidentment, en gran estima.

—Com ho sabeu, que la té en gran estima? —vaig preguntar.

—Bé, jo situaria el preu inicial de la pipa en set xelins i sis penics. Fixeu-vos que ha estat reparada en dos llocs: en el tros de fusta del broquet i en el tros d’ambre. Cada una d’aquestes reparacions, efectuades, com podeu observar, amb sengles tiretes de plata, ha d’haver costat més del preu original de la pipa. Aquest home deu valorar la seva pipa en un grau considerable quan s’estima més d’apedaçar-la que no pas comprar-se’n una de nova amb els mateixos diners.

—Res més? —vaig preguntar, perquè Holmes feia girar la pipa en les seves mans i la contemplava amb el seu posat reflexiu característic.

Va aixecar l’objecte i li donà uns copets amb el dit índex, llarg i prim, com un professor que estigués impartint una lliçó sobre un os.

—Les pipes solen tenir un extraordinari interès —va dir—. No hi ha res amb una individualitat tan acusada tret, potser, dels rellotges i dels cordons de bota. No obstant això, els indicis que presenta aquesta no estan molt marcats ni tenen gaire importància. És obvi que el seu propietari és un home musculat, esquerrà, dotat d’una dentadura impecable, descurat en els hàbits i que no té necessitat de vetllar per la seva economia.

El meu amic deixà anar tota aquesta informació sense gaires miraments, però em vaig adonar que m’observava de cua d’ull per comprovar si havia seguit el seu raonament.

—Considereu que un home és de bona posició pel sol fet de tenir una pipa de set xelins? —vaig fer.

—Aquest tabac és la mescla «Grosvenor», que val vuit penics l’unça —respongué Holmes, mentre en treia una mica tot colpejant la pipa sobre la mà—. Com sigui que podria trobar un tabac excel·lent per la meitat d’aquest preu, no té necessitat de preocupar-se per la seva economia.

—I els altres punts?

—Aquest home té el costum d’encendre la pipa amb làmpares i cremadors de gas. Fixeu-vos que està força socarrimada d’una banda. Naturalment, un misto no ho hauria pas fet, això. ¿Quina necessitat pot tenir un home d’aplicar un misto a un costat de la seva pipa? En canvi, és impossible d’encendre-la amb una làmpara sense socarrimar la cassoleta. Com sigui que ho està al costat dret, he deduït que el seu propietari és esquerrà. Acosteu la vostra pipa a la làmpara i veureu amb quina naturalitat, vós que sou dretà, apropeu el costat esquerra a la flama. Potser ho faríeu a l’inrevés alguna que altra vegada, però no sempre. Aquesta pipa ha estat encesa sempre de la mateixa manera. A més, el fumador ha marcat les dents a l’ambre, i això requereix que l’individu en qüestió sigui musculós, enèrgic, i que tingui una bona dentadura. Però, si no m’equivoco, ja el sento pujar les escales, de manera que disposarem de quelcom més interessant que no pas la seva pipa per a sotmetre a estudi.

Segons després, es va obrir la porta i un home alt i jove entra a l’estança. Duia un vestit correcte, però discret, de color gris fosc, i un barret de feltre marró a la mà. Jo li hauria calculat uns trenta anys, per bé que en realitat en tenia uns quants més.

—Us prego que em disculpeu —va dir, una mica desconcertat—. Suposo que hauria d’haver trucat. La veritat és que estic una mica trasbalsat, així que podeu atribuir el meu comportament a aquest fet. —Es va passar la mà pel front com aquell qui està mig atordit i es va deixar caure, més que seure, en una cadira.

—Veig que fa un parell de nits que no dormiu —digué Holmes, amb el seu to desimbolt i genial—. Això traeix més els nervis d’un home que no pas la feina, i més encara que el plaer. En què puc ajudar-vos?

—Voldria conèixer el vostre consell, senyor. No sé pas què fer, i tota la meva vida sembla condemnada al fracàs.

—Que potser desitgeu contractar-me com a detectiu consultiu?

—No sols això. Voldria saber la vostra opinió com a home entenimentat, com a home de món. M’agradaria saber què és el que he de fer a continuació. Prego a Déu perquè sigueu capaç de dir-m’ho.

Enraonava en rampells curts, secs i neguitosos, i a mi em feia la impressió que el sol fet de parlar ja li era dolorós i que només la voluntat s’imposava a les seves inclinacions.

—Es tracta d’un afer molt delicat —continuà dient—. A ningú no li agrada d’enraonar dels seus assumptes domèstics amb desconeguts. Es fa molt difícil de comentar la conducta de la pròpia esposa amb dos homes que no havia vist mai abans. És terrible fer una cosa així. Però ja no ho puc suportar més temps i necessito rebre consell.

—Estimat Mr. Grant Munro… —començà a dir Holmes.

El nostre visitant saltà de la cadira i exclamà:

—Com? Sabeu el meu nom?

—Si desitgeu preservar el vostre incógnito —digué Holmes, somrient—, us suggeriria de deixar d’escriure el vostre nom al folre del barret, o si més no de girar la copa envers la persona a la qual us adreceu. Anava a dir que el meu amic i jo hem escoltat molts i estranys secrets en aquesta cambra, i que hem tingut la sort de fornir pau a moltes ànimes turmentades. Confio que podrem fer el mateix amb vós. Jo us pregaria, ja que el temps pot ser un factor important, que m’assabenteu dels esdeveniments del cas sense més dilació.

L’home tornà a passar-se la mà pel front com si es disposés a afrontar una prova terrible. Cada un dels seus gestos i expressions m’informava que era una persona tímida i reservada, amb un deix d’orgull en el seu caràcter que l’inclinava més aviat a ocultar les seves desgràcies que no pas a manifestar-les. Sobtadament, amb un gest violent amb el puny tancat com aquell qui llança la seva reserva al vent, encetà el seu relat:

—Els fets són els següents, Mr. Holmes. Sóc un home casat des de fa tres anys. Durant aquest temps la meva esposa i jo ens hem estimat més intensament i hem viscut més feliços del que mai cap parella hagi estat capaç. No hem tingut mai cap diferència, ni de pensament, ni de paraula, ni d’obra. Però ara, d’ençà del dilluns, s’ha aixecat de sobte una barrera entre nosaltres, i m’he adonat que hi ha quelcom en la seva vida i en els seus pensaments de què sé tan poc com si es tractés d’una dona que passa pel meu costat al carrer. Estem enemistats, i vull saber per què.

»Hi ha una cosa que vull que tingueu ben present abans de reprendre el meu relat, Mr. Holmes: l’Effie m’estima. No en tingueu pas cap dubte, d’això. M’estima amb tot el cor i l’ànima, i ara més que mai. Ho sé, ho sento. No penso pas discutir sobre aquest aspecte. Un home sap positivament quan l’estima una dona. Això no obstant, s’interposa entre nosaltres aquest secret, i ja no tornarem a ser els mateixos fins que no quedi aclarit».

—Tingueu l’amabilitat de limitar-vos als fets, Mr. Munro —va dir Holmes, amb una certa impaciència.

—Us explicaré el que sé de la vida de l’Effie. Era vídua quan la vaig conèixer, encara que força jove: només tenia vint-i-cinc anys. En aquell temps es deia Mrs. Hebron. Se’n va anar a Amèrica de joveneta i va viure a la ciutat d’Atlanta, on es va casar amb el tal Hebron, que era un advocat de prestigi reconegut. Varen tenir un fill, però la desgràcia va voler que s’instal·lés la febre groga en aquella llar, i tant el marit com la criatura en varen morir. Jo mateix he vist el seu certificat de defunció. Aquesta circumstància va fer que la noia avorrís Amèrica i tornés. Es va instal·lar amb una tia soltera a Pinner, al Middlesex. Potser hauria de precisar que el seu marit l’havia deixat en una còmoda situació financera. Així, disposava d’un capital d’unes quatre mil cinc-centes lliures, tan ben invertides per ell que generaven uns interessos del 7 per cent. Duia només sis mesos a Pinner quan la vaig conèixer; ens vàrem enamorar i ens casàrem unes poques setmanes després.

»Jo sóc comerciant de llúpol, i com sigui que tinc uns guanys de set-centes o vuit-centes lliures, ens trobàrem en una posició econòmica acomodada, i llogàrem una vil·la a Norbury per vuitanta lliures l’any. Tot i la seva proximitat a la ciutat, el lloc era força rústic. Una mica més amunt hi havia una taverna i dues cases, i a l’altra banda del camp que s’estenia al nostre davant s’erigia una casa pairal; tret d’aquestes, no hi havia més edificacions fins a mig camí de l’estació. Els meus negocis em retenien a ciutat algunes temporades, però a l’estiu no tenia tanta feina, i llavors, a la nostra llar al camp, la meva dona i jo vivíem tan feliços com fóra de desitjar. Torno a dir-vos que mai no s’ha interposat cap ombra entre nosaltres fins que s’ha declarat aquest execrable afer.

»Hi ha una altra cosa que hauria de dir-vos, abans de continuar. Quan ens varem casar, la meva esposa em féu dipositari de tots els seus béns… contra la meva voluntat, perquè m’adonava de com podia ser d’enutjosa la situació en el cas que els meus negocis se n’anessin en orris. Tanmateix, així ho va voler ella, i així es va fer. Doncs bé, unes sis setmanes enrere s’adreçà a mi per dir-me:

»—Jack, quan et vas fer càrrec dels meus diners em vas dir que, si en necessitava, te’ls demanés a tu.

»—És veritat —vaig fer jo—. Són els teus diners.

»—Bé, doncs —digué ella—, necessito cent lliures.

»Vaig quedar una mica esbalaït davant d’aquella quantitat, perquè m’havia imaginat que només es tractava d’un vestit nou o d’alguna cosa per l’estil, el que volia.

»—Per què diantre les necessites? —li vaig preguntar.

»—Oh —va exclamar ella, amb un to juganer—, tu em vas dir que series el meu banquer, i els banquers no fan mai preguntes, ja ho saps.

»—És clar que tindràs aquests diners, si els vols de veritat —li vaig dir.

»—Oh, sí que els vull.

»—I no em diràs per què els vols?

»—Potser algun dia sí, Jack, però no pas ara.

»De manera que vaig haver d’acontentar-me amb això, per bé que era la primera vegada que hi havia un secret entre nosaltres. Li vaig estendre un taló, i ja no he tornat a sentir parlar del tema. No crec que tingui res a veure amb el que s’ha esdevingut més recentment, però he pensat que no estaria de més d’esmentar-ho.

»Ja us he dit que hi ha una casa pairal no gaire lluny de la nostra llar. Només ens en separa un camp, però per tal d’arribar-hi cal seguir la carretera i tombar per un camí. Una mica més enllà hi ha un preciós bosquet de pins escocesos, on m’agradava d’anar a passejar, perquè els arbres són una companyia agradable. La casa pairal duia vuit mesos deshabitada, i era una llàstima, perquè és un bell edifici de dues plantes, amb una porxada d’estil antic voltada de xuclamel. Hi he estat més d’un cop i sempre he pensat que seria un indret molt bonic per a viure-hi.

»Bé, dilluns a la tarda passejava per aquells paratges quan vaig veure un carro de transport buit que venia pel camí, així com un munt de catifes i d’altres objectes apilats damunt la gespa, al costat de la porxada. Era evident que havien llogat la casa, per fi. Vaig passar de llarg i em vaig aturar per contemplar-la, palplantat com un dropo, i preguntar-me quina classe de gent serien els nostres nous veïns. Mentre contemplava la casa, em vaig adonar de sobte que una cara m’observava des d’una de les finestres del pis superior.

»Jo no sé què hi havia en aquell rostre, Mr. Holmes, però va aconseguir de fer-me sentir un calfred a l’esquena. Com sigui que em trobava una mica allunyat, no podia apreciar-ne els trets, però hi havia alguna cosa de sobrenatural i inhumà en aquella cara. Tal va ser la impressió que em va suscitar, i m’hi vaig apropar ràpidament per tenir una millor visió de la persona que m’observava. Però, en acostar-m’hi, la cara va desaparèixer sobtadament, com si s’hagués esvaït en la foscor de la cambra. Durant uns cinc minuts vaig estar considerant l’incident i provant d’analitzar les meves impressions. No sabia si la cara en qüestió era d’un home o d’una dona, però allò que m’havia sobtat era el seu color. Tenia una tonalitat groga somorta i una expressió rígida que resultaven dolorosament sobrenaturals. Vaig quedar tan torbat, que vaig decidir d’esbrinar quelcom més a propòsit dels nous inquilins de la casa pairal. Em vaig arribar fins a la porta i hi vaig trucar. Immediatament va obrir una dona alta i esprimatxada amb una expressió severa i hostil.

»—Què és el que voleu? —em va preguntar, amb accent del nord.

»—Sóc el vostre veí més pròxim —vaig anunciar, assenyalant la meva casa amb el cap—. Veig que tot just us hi esteu instal·lant, així que si us puc servir d’algun ajut en qualsevol…

»—Quan ho necessitem, ja us demanarem ajut —va dir, i em tancà la porta als morros. Molest per tan grossera rebuda, vaig girar cua i vaig tornar cap a casa. Encara que vaig provar de pensar en altres coses, em vaig passar la resta de la tarda donant voltes a l’aparició a la finestra i la descortesia d’aquella dona. Vaig determinar de no dir res sobre la cara a la meva esposa, perquè és una dona nerviosa i neguitosa per naturalesa, i jo no tenia cap intenció de fer-li compartir la desagradable impressió que m’havia assetjat. En canvi, li vaig comentar, poc abans de quedar-me adormit, que la casa pairal tornava a estar habitada, a la qual cosa no em donà cap resposta.

»Jo acostumo de tenir el son molt pesat. Entre la meva família ha estat sempre motiu de broma el fet que res no pugui despertar-me durant la nit. I, tanmateix, aquella nit en concret, no sé si per causa de la lleugera excitació que m’havia provocat la meva petita aventura, vaig tenir el son més lleu que de costum. Entre somnis, era d’alguna manera conscient que alguna cosa passava a l’habitació, i gradualment em vaig adonar que la meva dona s’havia vestit i s’estava posant la capa i el capell. Vaig obrir els llavis per murmurar, endormiscat, algunes paraules de sorpresa o retret per un comportament tan intempestiu, quan de sobte els meus ulls entreoberts es varen fixar en el seu rostre, il·luminat per la llum de l’espelma, i vaig quedar sense esma. Ella mostrava una expressió que no li havia vist mai abans… ni mai no havia cregut que pogués arribar a assumir-la. Estava molt pàl·lida, respirava atrafegadament i mirava furtivament cap al llit per veure si m’havia despertat mentre es cordava la capa. A continuació, creient que jo encara dormia, va sortir silenciosament de l’habitació, i poc després vaig sentir un grinyol agut que només podia procedir de les frontisses de la porta del davant. Em vaig asseure al llit, vaig picar amb els nusos dels dits a la barra per assegurar-me que estava ben despert i vaig consultar el rellotge, amagat sota el coixí. Eren les tres del matí. ¿Què diantre podia estar fent la meva dona fora de casa a les tres del matí?

»Em vaig passar uns vint minuts donant voltes al fet i provant de trobar-li alguna explicació possible. Com més hi pensava, més extraordinari i inexplicable em semblava. Encara estava considerant el tema quan vaig sentir que tancaven la porta lentament i, seguidament, les passes d’ella en pujar les escales.

»—On carai has anat, Effie? —li vaig preguntar, així que va entrar. Ella es va sobresaltar i va ofegar un crit en sentir la meva veu, i aquell crit i aquell sobresalt em torbaren més encara que el seu comportament anterior, perquè evidenciaven un inefable sentiment de culpabilitat. La meva esposa havia estat sempre una persona de tarannà franc i obert, i el fet de veure-la entrar furtivament a la seva pròpia cambra, i cridar i espantar-se quan el seu propi marit li enraonava, em va glaçar el cor.

»—Tu despert, Jack? —va exclamar, amb una rialla nerviosa—. Vaja! Em pensava que no et despertava mai res.

»—On has anat? —vaig preguntar, més severament.

»—No m’estranya que estiguis sorprès —va dir, i vaig veure que els dits li tremolaven mentre es descordava els lligams de la capa—. El cas és que no recordo haver fet res de semblant en tota la meva vida. La veritat és que m’he sentit com si m’estigués ofegant i he tingut necessitat d’una mica d’aire fresc. Estic segura que si no hagués sortir m’hauria desmaiat. M’he quedat uns minuts a la porta, i ara ja em trobo bé.

»Durant tota l’estona que em va estar explicant aquesta història no em va mirar directament en cap moment i la seva veu no tenia el to habitual. Em va semblar evident que m’estava contant una mentida. No hi vaig replicar res, sinó que vaig girar el rostre cap a la paret amb el cor adolorit i la ment plena de dubtes i sospites terribles. Què era el que m’estava ocultant la meva dona? On havia estat, en aquella estranya expedició? El meu esperit no tornaria a recuperar la pau fins que no ho sabés, però després d’haver-me contat aquella mentida ja no vaig gosar insistir-hi. Em vaig passar la resta de la nit regirant-me al llit, ordint una teoria darrere l’altra, cada una més improbable que l’anterior.

»L’endemà hauria d’haver anat a ciutat, però estava massa pertorbat per concentrar-me en els meus assumptes de negocis. La meva esposa semblava tan desconcertada com jo, i en les breus mirades interrogatives que m’adreçava vaig llegir que s’adonava que no m’havia cregut la seva explicació, i que no sabia què fer al respecte. A penes vàrem bescanviar cap paraula durant l’esmorzar, i immediatament després vaig sortir a donar una volta per tal de considerar el tema a l’aire fresc del matí.

»Em vaig arribar fins al Crystal Palace, vaig despendre una hora en aquell indret i vaig tornar a Norbury cap a la una de la tarda. El meu trajecte passava per davant de la casa pairal, i m’hi vaig aturar un moment a mirar-ne les finestres per tractar de veure l’estranya cara que m’havia estat observant el dia abans. Imagineu-vos la meva sorpresa, Mr. Holmes, quan, estant-me allí aturat, la porta s’obrí inesperadament i en va sortir la meva dona.

»Em vaig quedar mut d’astorament en veure-la, però les meves emocions no eren res comparades amb les que evidencià el seu rostre quan els nostres ulls es varen trobar. Per un moment, em va semblar com si ella volgués desaparèixer dins la casa, però en adonar-se del poc profit que li reportaria el fet d’amagar-se, va avançar amb una cara molt pàl·lida i uns ulls espantats que contradeien el somriure dibuixat en els seus llavis.

»—Oh, Jack —va exclamar—, només he vingut per veure si podia servir d’algun ajut als nostres nous veïns. Per què em mires així, Jack? Que estàs enfadat amb mi?

»—Així, doncs —vaig fer jo—, és aquí on has estat aquesta nit?

»—Què vols dir? —replicà ella.

»—Has vingut aquí, n’estic segur. ¿Qui és aquesta gent, que véns a visitar-la a hores tan intempestives?

»—No hi he estat mai abans, aquí.

»—Com em pots dir una cosa que tu saps que no és veritat? —vaig cridar—. El to de la teva veu et delata quan parles. Quan t’he ocultat jo cap secret? Entraré en aquesta casa, i trauré l’entrellat d’aquest assumpte del principi a la fi.

»—No, no, Jack, per l’amor de Déu! —va exclamar ella, bleixant, dominada per una incontrolable emoció. Tot seguit, quan m’acostava a la porta, em va agafar del braç i me’n va apartar amb una força convulsiva, mentre cridava—: T’imploro que no ho facis, Jack. Et juro que t’ho explicaré tot algun dia, però si ara entres en aquesta casa no en traurem res més que desgràcies.

»Aleshores, quan vaig intentar de treure-me-la del damunt, se’m va agafar amb força suplicant-me frenèticament:

»—Confia en mi, Jack! Confia en mi, per aquesta vegada. No tindràs cap motiu per penedir-te’n. Ja saps que no t’ocultaria mai cap secret si no fos pel teu bé. Les nostres vides hi estan en joc. Si tornes a casa amb mi, tot anirà bé, però si insisteixes a entrar en aquest edifici, tot s’haurà acabat entre nosaltres.

»Hi havia una tenacitat i una desesperació tals en la seva actitud, que aquelles paraules aconseguiren d’aturar-me, i em vaig quedar, indecís, davant la porta.

»—Confiaré en tu amb una sola condició —vaig dir, finalment— i és que aquest misteri s’acabi des d’ara. Tens plena llibertat per preservar el teu secret, però m’has de prometre que no hi haurà més visites nocturnes ni més activitats que escapin al meu coneixement. Estic disposat a oblidar tot el que ha passat fins ara només si em promets que no hi haurà més intrigues d’ara endavant.

»—Estava segura que confiaries en mi! —va exclamar, amb un gran sospir d’alleujament—. Tot serà com tu desitges. Marxem, tornem cap a casa! —Aferrada encara al meu braç, em va allunyar de la casa pairal. Mentre ens n’anàvem, vaig girar el cap enrere i vaig veure aquella cara groga i lívida contemplant-nos des de la finestra del pis superior. Quina relació podia haver-hi entre aquella criatura i la meva esposa? ¿Quina estranya connexió podia existir entre la dona maleducada i grollera que jo havia vist el dia abans i ella? Es tractava d’un complicat trencaclosques, i jo sabia que la meva ment no retrobaria la tranquil·litat fins que no l’hagués resolt.

»Els dos dies que seguiren em vaig quedar a casa, i la meva dona va servar lleialtat al nostre pacte, ja que no va sortir de la nostra llar, almenys que jo sàpiga, en cap moment. El tercer dia, en canvi, vaig tenir proves evidents que la seva solemne promesa no era suficient per impedir que aquella influència secreta l’allunyés del seu marit i dels seus deures.

»Aquell dia, jo havia anat a ciutat, però vaig tornar amb el tren de les 14,40 en comptes del de les 15,36, que era el meu tren habitual. Així que vaig arribar a casa, va acudir la criada tota apressada, al vestíbul, amb cara de preocupació.

»—On és la senyora? —vaig preguntar.

»—Crec que ha sortit a fer un tomb —em va respondre.

»Instantàniament, la meva ment es va omplir de recel. Vaig pujar les escales a corre-cuita per assegurar-me que no era a casa. En mirar accidentalment a través d’una de les finestres del pis superior, vaig veure la criada, amb qui tot just acabava d’enraonar, corrent pel camp en direcció a la casa pairal. Aleshores vaig comprendre de seguida què significava allò. La meva dona havia anat allí i havia demanat a la criada que anés a avisar-la si jo tornava. Estremint-me d’ira, vaig baixar atropelladament i vaig travessar el camp, decidit a aclarir aquell misteri d’una vegada per sempre. Vaig veure la meva dona i la criada que s’afanyaven cap a casa pel camí, però no em vaig aturar pas a enraonar-hi. Era a la casa pairal on romania el secret que s’estenia sobre la meva vida com una ombra. Em vaig jurar que aquell secret deixaria de ser-ho, passés el que passés. Ni tan sols vaig trucar a la porta quan vaig arribar-hi, sinó que vaig fer girar el pom i em vaig abalançar cap a l’interior del passadís.

»Tot estava tranquil i silenciós, a la planta baixa. A la cuina, una olla bullia al foc i un enorme gat negre jeia dins un cistell tot enroscat, però no hi havia ni rastre de la dona que havia vist uns dies abans. Vaig entrar a la cambra adjacent, Però també estava deserta. Llavors vaig córrer cap al pis superior, on només hi vaig trobar dues habitacions més, buides i desocupades. No hi havia ningú en tot l’edifici. Els mobles i quadres eren d’allò més vulgar i ordinari, llevat dels de la cambra de la finestra de la qual havia vist l’estranya cara. L’estança en qüestió era còmoda i elegant. Totes les meves sospites s’encengueren en una foguera vivíssima quan vaig veure, sobre la lleixa de la xemeneia, una fotografia de cos sencer de la meva esposa que li havien fet mesos abans a requeriment meu.

»M’hi vaig quedar prou estona per convèncer-me que la casa era completament buida. Aleshores me’n vaig anar, sentint un pes al cor com mai abans no havia experimentat. La meva dona em va sortir al pas al vestíbul així que em va sentir arribar, però jo estava massa dolgut i enutjat per parlar amb ella, de manera que la vaig apartar del meu camí i em vaig retirar al meu despatx. Ella m’hi va seguir a l’interior, però, abans que pogués tancar la porta.

»—Sento haver faltat a la meva promesa, Jack —s’excusà—, però si coneixies les circumstàncies estic segura que em perdonaries.

»—Explica-m’ho tot, doncs —li vaig exigir.

»—No puc, Jack, no puc! —va exclamar.

»—Mentre no em diguis qui és el qui ha estat habitant aquella casa i a qui li has donat aquella fotografia, no hi pot haver cap mena de confiança entre nosaltres —vaig sentenciar, i, deixant-la allí, me’n vaig anar de casa. Això va succeir ahir, Mr. Holmes, i des d’aleshores no he tornat a veure-la ni he sabut res més d’aquest estrany assumpte. És la primera ombra que s’ha interposat entre nosaltres, i m’ha desconcertat fins al punt de no saber què fer al respecte. Aquest matí se m’acudit de sobte que vós éreu l’home més indicat per donar-me consell, de manera que he vingut corrents fins aquí i ara em confio sense reserves a les vostres mans. Si hi ha algun aspecte que no hagi deixat prou clar, us prego que m’ho feu saber. Però, sobretot, aconselleu-me aviat sobre el que he de fer, perquè aquest malson és més del que puc suportar.

Holmes i jo havíem estat escoltant amb el màxim interès aquest extraordinari testimoni, que havia estat exposat de la manera apassionada i espasmòdica pròpia d’un home que es troba sota la influència d’una intensa emoció. El meu company romangué una estona en silenci, amb la barbeta recolzada a la mà, immers en els seus pensaments.

—Digueu-me —va fer, finalment—, ¿podríeu assegurar si la cara que vàreu veure a la finestra era la d’un home?

—Sempre que la vaig veure va ser des d’una certa distància, de manera que se’m fa impossible de donar-vos una resposta.

—Sembla, tanmateix, que us va causar una desagradable impressió…

—El seu color no era gens natural, i els trets tenien una estranya rigidesa. Quan m’hi vaig apropar, la cara va desaparèixer de sobte.

—Quan de temps fa que la vostra esposa us va demanar les cent lliures?

—Gairebé dos mesos.

—Heu vist mai cap fotografia del seu primer marit?

—No. Es va declarar un gran incendi a Atlanta poc després de la seva mort que va destruir tots els seus documents.

—No obstant això, la vostra esposa tenia un certificat de defunció. Heu dit que vós mateix el vàreu veure?

—Sí, després de l’incendi en va obtenir un duplicat.

—Heu ensopegat mai algú que la conegués, a Amèrica?

—No.

—N’ha rebut correspondència?

—No, que jo sàpiga.

—Gràcies. Ara, m’agradaria reflexionar una mica sobre l’afer en qüestió. Si la casa pairal està permanentment deserta, podem topar amb algunes dificultats. Si, d’altra banda, i com considero més probable, els inquilins preveien la vostra visita i se n’anaren abans que us hi presentéssiu ahir, a hores d’ara potser ja hi hagin tornat, de manera que podríem aclarir-ho tot fàcilment. Permeteu-me que us aconselli, doncs, de tornar a Norbury i examinar les finestres de la casa un cop més. Si teniu motius per creure que està habitada, no hi entreu, però envieu-nos un telegrama al meu amic i jo. Serem amb vós una hora després de rebre el vostre missatge, i molt aviat assolirem el fons d’aquest misteri.

—I si la casa encara és buida?

—En aquest cas, hi acudiré demà i considerarem el tema plegats. Adéu-siau, i, sobretot, no us amoïneu llevat que sapigueu del cert que teniu una bona raó per fer-ho.

—Em temo, Watson, que aquest assumpte presenta un caire desagradable —digué el meu company, havent tornat d’acompanyar Mr. Grant Munro a la porta—. Què en penseu, vós?

—M’ha semblat un relat inquietant —vaig respondre.

—Sí, i si no vaig molt errat, és un cas de xantatge.

—Qui és el xantatgista?

—Bé, deu ser la criatura que ocupa l’única habitació còmoda de l’edifici i té la fotografia de la dama damunt la lleixa de la xemeneia. Us asseguro, Watson, que aquesta lívida cara de la finestra té un gran atractiu, i no em perdria aquest cas per res del món.

—Teniu ja formada alguna teoria?

—Sí, una de provisional, però em sorprendria molt que no fos la correcta. El primer marit d’aquesta dama és a la casa pairal.

—Com podeu creure tal cosa?

—¿Com explicaríeu, si no, la frenètica ansietat d’ella perquè el seu segon marit no intervingui en l’afer? Els fets, tal com jo els interpreto, són els següents: Aquesta dona es va casar a Amèrica. El seu marit va adquirir unes qualitats d’alguna manera odioses, o diguem que va contreure alguna malaltia repugnant que el convertí en un leprós o un imbècil. Ella va fugir del seu costat, tornà a Anglaterra, canvià el seu nom i començà, almenys així ho va creure, una nova vida. Ha estat tres anys casada amb el convenciment que la seva posició era segura, havent mostrat al seu marit el certificat de defunció d’algun home del qual va assumir-ne el cognom, fins que el seu primer marit, o suposem una dona sense escrúpols que s’havia unit a l’invàlid, va descobrir el seu parador. Aleshores li varen escriure i l’amenaçaren amb venir i desemmascarar-la. Ella va reclamar, cent lliures per comprar llur silenci. La parella s’hi presentà malgrat tot, i quan el marit va esmentar casualment a la seva esposa que la casa pairal tenia uns nous inquilins, ella va saber d’alguna manera que es tractava dels seus perseguidors. Va esperar que el marit estigués dormint i llavors va córrer cap a la casa per provar de persuadir-los que la deixessin tranquil·la. Com sigui que no hi va reeixir, tornà a visitar-los l’endemà, i aleshores va ser quan el marit, tal com ens ha explicat, la va sorprendre sortint de la casa. La noia li va prometre que no hi aniria més, però dos dies després l’esperança d’alliberar-se de tan incòmodes veïns s’imposa en ella amb una força irresistible, així que fa un nou intent i s’enduu la fotografia, que probablement li havien demanat ells. En el decurs d’aquesta entrevista, irromp la criada per avisar que el seu amo ha tornat a casa, i l’esposa, sabedora que ell acudirà directament a la casa pairal, fa sortir els inquilins per la porta posterior, i probablement s’amaguen al bosquet de pins que el nostre client ha mencionat. Aquest, doncs, troba l’indret abandonat. Em sorprendria molt, però, que encara ho estigués quan, aquest vespre, Mr. Munro porti a efecte el seu reconeixement. Què us en sembla, de la meva teoria?

—Tot són conjectures.

—Però, si més no, explica tots els fets. Quan arribin al nostre coneixement nous fets que aquesta teoria no sigui capaç d’explicar, serà el moment indicat per reconsiderar-la. A hores d’ara, no podem fer res fins que rebem notícies del nostre amic des de Norbury.

No haguérem d’esperar gaire temps. El missatge arribà just quan acabàvem de prendre el te, i deia el següent: «La casa continua habitada. He vist la cara a la finestra. Us esperaré al tren de les set, i no faré cap pas fins que arribeu».

Ens esperava, efectivament, a l’andana quan baixàrem del tren, i a la llum de les faroles de l’estació vàrem poder veure que estava molt pàl·lid i tremolava dominat per l’excitació.

—Encara hi són, Mr. Holmes —va anunciar, posant una mà sobre el braç del meu amic—. He vist llum a la casa pairal mentre venia cap aquí. Cal que ho aclarim tot ara, d’una vegada per sempre.

—Què suggeriu de fer, doncs? —preguntà Holmes, mentre començàvem a caminar per la fosca carretera, amb arbres arrenglerats a banda i banda.

—Entraré a la casa i constataré per mi mateix qui hi habita. M’agradaria que tots dos m’acompanyéssiu com a testimonis.

—¿Esteu completament decidit a actuar d’aquesta manera, tot i l’advertiment de la vostra esposa en el sentit que és millor que no proveu de resoldre el misteri?

—Sí, hi estic decidit.

—Bé, em penso que hi teniu tot el dret. Qualsevol veritat és millor que un dubte indefinit. El millor que podem fer és presentar-nos-hi de seguida. No cal dir que la nostra actuació serà incorrecta a tots els efectes des del punt de vista legal, però considero que val la pena de córrer aquest risc.

Era ja negra nit i començava a ploure quan deixàrem la carretera principal i vàrem prendre un camí estret i fressat amb marges a cada costat. Mr. Grant Munro avançava amb impaciència, i nosaltres el seguíem tan de pressa com podíem.

—Aquelles llums són les de casa meva —va murmurar, assenyalant un besllum entre els arbres—, i aquesta és la casa pairal on em disposo a entrar.

En acabat de dir això, una corba del camí ens va deixar al costat de l’edifici. Una franja groga i vertical retallada sobre una massa fosca evidenciava que la porta no estava tancada del tot, i una de les finestres del pis superior apareixia ben il·luminada. Mentre la contemplàvem, vàrem veure una ombra negra que es movia darrere el tendal.

—Deu ser la criatura —exclamà Grant Munro—. Com podeu veure, hi ha algú a la cambra. Ara seguiu-me, i ben aviat ho sabrem tot.

Ens apropàrem a la porta, però inopinadament va sorgir de la fosca una dona, la silueta de la qual es retallava sobre la resplendor daurada de la làmpara. Jo no podia veure-li el rostre en la penombra, però sí que estenia els braços envers nosaltres, en un gest de súplica.

—Per l’amor de Déu, Jack, no ho facis! —va cridar la dona—. Tenia el pressentiment que vindries aquest vespre. Repensa-t’hi, amor meu! Torna a concedir-me la teva confiança, i no tindràs mai cap motiu per penedir-te’n.

—Ja he confiat en tu massa temps, Effie! —replicà ell amb severitat—. Aparta’t de mi! Deixa’m passar. Aquests amics i jo estem disposats a aclarir aquest assumpte per sempre més. —La va apartar a un costat, i nosaltres entràrem entalonant-lo. Així que acabà d’obrir la porta, acudí una dona d’edat a corre-cuita i provà de barrar-li el pas, però ell li va donar una empenta, i un instant després tots tres pujàvem les escales. Grant Munro es precipità a l’interior de la cambra il·luminada, i nosaltres dos hi accedírem immediatament darrere seu.

Era una estança acollidora i ben moblada, amb dues espelmes enceses damunt la taula i dues més sobre la lleixa de la xemeneia. En un racó, inclinada sobre un escriptori, seia el que semblava una nena. Quan vàrem entrar a l’habitació estava d’esquena, però poguérem veure que duia un vestit vermell i uns guants llargs de color blanc. En girar-se cap a nosaltres, vaig deixar anar un crit de sorpresa i horror. El rostre que ara ens contemplava tenia una coloració lívida d’allò més estranya, i els seus trets estaven mancats de qualsevol mena d’expressivitat. Un instant després el misteri quedà desvetllat. Holmes va fer una rialla i, passant la mà per darrera l’orella de la nena, li va treure una màscara, que deixà al descobert una carona negra com el carbó amb unes dents blanquíssimes que brillaven, divertides, davant el nostre astorament. Jo em vaig posar a riure per la simpatia que em suscità la joia de la nena, però Grant Munro romangué immòbil, amb la mà sobre la gola.

—Déu del cel! —va exclamar—. Què significa, tot això?

—Jo t’explicaré què significa tot això —intervingué la dama, que acabava d’irrompre a l’habitació amb una expressió d’orgull i fermesa al rostre—. M’has obligat, contràriament al meu criteri, a explicar-t’ho, i ja veurem com ho arreglem. El meu primer marit va morir a Atlanta. La meva filla va sobreviure.

—La teva filla!

Mrs. Munro es va treure del pit un medalló de plata i digué al seu marit:

—No l’has vist mai obert.

—No sabia que pogués obrir-se.

Ella va pitjar un ressort, i la cara anterior del medalló s’obrí cap enrere. L’interior contenia el retrat d’un home, molt bell i d’expressió intel·ligent, però els trets del qual revelaven d’una manera inconfusible el seu origen africà.

—Aquest és en John Hebron, d’Atlanta —anuncià la dama—. Un home noble com pocs n’hi ha hagut sobre la terra. Jo mateixa vaig renunciar a la meva raça per casar-m’hi, i mentre ell va viure mai no me’n vaig penedir. El nostre infortuni va ser que l’única filla que vàrem tenir va sortir més semblant a la raça del meu marit que no pas a la meva. Aquestes coses solen passar en parelles com la nostra, i la petita Lucy té la pell fins i tot més fosca que el seu pare. Negra o blanca, però, és la meva filleta estimada, la nineta de la seva mare. —En sentir aquestes paraules, la nena travessà corrents l’habitació i s’arrapà al vestit de la dama.

»Quan la vaig deixar a Amèrica —continuà explicant— va ser només perquè estava delicada de salut i el canvi d’aires hauria pogut resultar-li perjudicial. La vaig deixar a cura d’una escocesa fidel que havia estat criada nostra. En cap moment no em vaig plantejar de repudiar-la com a filla meva. Però quan el destí et va posar enmig del meu camí, Jack, i vaig aprendre a estimar-te, vaig tenir por de parlar-te de la nena. Que Déu em perdoni, però tenia por de perdre’t i em mancava el valor per dir-t’ho. Havia de triar entre vosaltres dos, i en la meva feblesa vaig optar per mantenir-me allunyada de la meva pròpia filleta. Durant aquests tres anys he aconseguit de mantenir la seva existència oculta per a tu, però n’he rebut notícies de la mainadera en el sentit que la nena estava bé. Darrerament, però, he experimentat un desig irreprimible de tornar-la a veure, i per bé que he provat de resistir-m’hi, no he pogut. Conscient del perill, vaig decidir que la nena vingués, ni que només fos per unes poques setmanes. Vaig enviar cent lliures a la mainadera amb algunes instruccions sobre aquesta casa pairal, per tal que s’hi instal·lés com a veïna sense donar a entendre que tingués cap mena de relació amb mi. Vaig extremar les precaucions fins al punt de manar-li que tingués la nena tancada a casa durant el dia i li preservés la carona i les mans per tal que aquells que poguessin veure-la a la finestra no xerressin que hi havia una nena negra al veïnat. Si no hagués adoptat tantes precaucions potser hauria actuat més encertadament, però estava mig boja de por que descobrissis la veritat.

»Vares ser tu el primer que em va informar que la casa pairal estava ocupada. Jo hauria esperat fins a l’endemà al matí, però no vaig poder dormir d’excitació, així que finalment vaig decidir de marxar, sabedora que era molt difícil despertar-te. Però tu em vares veure sortir, i llavors començaren els meus problemes. L’endemà vares tenir el secret al teu abast, però vares renunciar noblement a aprofitar-te del teu avantatge. Tres dies després, en canvi, la mainadera i la nena varen fugir per la porta posterior tot just quan tu entraves a la casa per la porta del davant. Ara, aquesta nit, finalment ja ho saps tot, i jo et pregunto: ¿què serà de nosaltres, de la meva filleta i jo? —Va entrellaçar les mans, esperant una resposta.

Varen passar dos llargs minuts abans que Grant Munro trenqués el silenci, i quan ho va fer la seva resposta em va omplir de satisfacció. Va alçar la nena en braços, la va besar i tot seguit va estendre la mà que li quedava lliure a la seva esposa. A continuació es girà cap a la porta i digué:

—Podem enraonar més còmodament a casa nostra. Mira, Effie, jo no sóc gaire bon home, però tot i així em penso que sóc millor del que tu m’has considerat.

Holmes i jo els seguírem cap al camí, i el meu amic m’estirà de la màniga en sortir de la casa.

—Em fa l’efecte —em va dir— que serem més útils a Londres que no pas a Norbury.

No digué ni una paraula més del cas fins a última hora d’aquella nit, quan es retirava al seu dormitori amb una espelma encesa a la mà.

—Watson —va fer—, si alguna vegada trobeu que em refio una mica massa de les meves aptituds, o que dedico a un cas menys atenció de la que es mereix, tingueu la bondat de murmurar-me «Norbury» a cau d’orella, i us quedaré immensament agraït.