4. ELS PLÀNOLS DEL BRUCE-PARTINGTON

Era la tercera setmana de novembre de l’any 1895, i una espessa boira groguenca s’havia instal·lat sobre Londres. Entre dilluns i dijous, dubto molt que hagués estat possible en cap moment de distingir el contorn de les cases de davant des de les nostres finestres a Baker Street. Holmes s’havia passat el primer dia consultant el seu gruixut llibre de referències. El segon i el tercer havien estat pacientment ocupats per un tema que feia poc era una de les seves afeccions: la música medieval. Però quan, per quarta vegada aquella setmana, vàrem aixecar-nos de la cadira després d’esmorzar i veiérem aquell remolí nebulós, dens i amarronat passant davant nostre i condensant-se en forma de gotes greixoses sobre els vidres de la finestra, la naturalesa impacient i activa del meu company ja no pogué suportar més temps aquella tediosa existència. Començà a passejar amunt i avall de la sala d’estar en un accés d’energia continguda, mossegant-se les ungles, donant copets amb els dits sobre el mobiliari, irritant-se per la inactivitat.

—Porta res interessant, el diari? —em va preguntar.

Jo sabia que amb l’expressió «res interessant» Holmes es referia a notícies d’interès criminal. Hi havia les cròniques d’una revolució, les d’una possible guerra, i les d’un imminent canvi de govern, però aquesta mena de temes no queien dins l’horitzó del meu amic. No hi vaig trobar res qualificable de fet criminal que no fos fútil i trivial. Holmes deixà anar un plany, i tot seguit va reprendre les inquietes passejades.

—El criminal de Londres és certament una mica soca —observà, amb el to queixós d’un afeccionat l’equip del qual ha perdut—. Mireu a fora, Watson. Fixeu-vos com sorgeixen les figures, com es concreten en un contorn borrós, com s’esvaeixen poc després entre la boira. Un lladre o un assassí podrien vagar per Londres com un tigre per la selva, invisible fins al moment de l’escomesa, i llavors visible només per a la seva víctima.

—S’han comès —vaig fer jo— nombrosos robatoris d’escassa envergadura.

Holmes expressà la contrarietat amb un ruflet.

—Aquest enorme i tenebrós escenari ha estat muntat per a coses més meritòries que això —va dir—. És una sort per a aquesta comunitat que jo no sigui un criminal.

—Ja ho podeu ben dir! —vaig exclamar, amb tota sinceritat.

—Imagineu-vos que fos Brooks o Woodhouse, o qualsevol dels cinquanta homes amb sòlids arguments per a llevar-me la vida. Quines probabilitats tindria de sobreviure a la meva pròpia persecució? Una cita, un compromís fals, i tot hauria acabat. És una sort que no hi hagi dies de boira, als països llatins…, els països on es cometen més assassinats. Vaja! Sembla que per fi arriba alguna cosa que ens rescatarà d’aquest mortal avorriment.

Era la minyona, que portava un telegrama. Holmes el va obrir i esclafí a riure.

—Vaja, vaja! Que estrany! —va fer—. El meu germà Mycroft ve cap aquí.

—Què té d’estrany, això? —vaig preguntar jo.

—Què té d’estrany, dieu? És com si us trobéssiu amb un tramvia avançant per un camí rural. En Mycroft té les seves pròpies vies, i sempre circula per elles. Les seves habitacions a Pall Mall, el Diogenes Club, Whitehall… Vet aquí el seu recorregut. I una sola vegada, només una, ha estat aquí. Quin terratrèmol el pot haver fet descarrilar?

—No us ho explica?

Holmes em va passar el telegrama.

«He d’enraonar amb tu sobre Cadogan West. Vinc de seguida. MYCROFT».

—Cadogan West? L’he sentit esmentar, aquest nom.

—A mi no em suggereix res. Però que en Mycroft actuï d’aquesta manera tan singular! És un fet tan corrent com que un planeta se surti de l’òrbita. Per cert, sabeu a què es dedica, en Mycroft?

Jo conservava un vague record del que Holmes m’havia explicat en temps de l’aventura de l’intèrpret de grec.

—Em vàreu dir que tenia un petit despatx dependent del Govern Britànic.

Holmes deixà anar una rialleta.

—Jo no us coneixia pas gaire, en aquella època. Un ha de ser discret quan parla d’alts assumptes d’estat. Teniu raó en creure que depèn del Govern Britànic. També tindríeu raó fins a un cert punt si diguéssiu que, de tant en tant, ell és el Govern Britànic.

—Benvolgut Holmes!

—Ja sabia que us sorprendria. En Mycroft rep quatre-centes cinquanta lliures l’any, ocupa un càrrec de subordinat, no té cap mena d’ambició, no rebrà cap honor ni cap títol, i tanmateix és l’home més indispensable del país.

—Però com?

—Bé, la seva posició és única. Se l’ha guanyada per mèrits propis. No ha existit mai funció com la seva, ni existirà. Té el cervell més metòdic i ordenat, amb la major capacitat per a emmagatzemar dades, de tots els vius. Els mateixos poders que jo he orientat cap a la detecció del crim, ell els ha emprat per a aquesta tasca concreta. Cada departament li transmet les seves conclusions, i ell és la unitat central, la cambra de compensació que assegura l’equilibri. Tots els altres funcionaris són especialistes, l’especialitat d’en Mycroft és l’omnisciència. Suposem que un ministre necessiti un volum d’informació enclouent l’armada britànica, l’Índia, el Canadà i la qüestió del bimetàl·lic. Podria obtenir consells independents de departaments diversos en relació amb cada un d’aquests temes, però només en Mycroft és capaç de combinar-los tots i preveure de forma improvisada de quina manera afectaria cada factor sobre la resta. Varen començar a utilitzar els seus serveis de forma eventual, per conveniència, però a hores d’ara s’ha convertit en una peça essencial. Al seu excepcional cervell hi ha arxivada tota mena d’informació, i es pot accedir a qualsevol dada en un instant. Els seus consells han determinat la política nacional multitud de vegades. Viu immers en la política. No pensa en res més llevat de quan, com a exercici intel·lectual, accepta d’assessorar-me en un dels meus petits problemes si jo li ho demano. Però Júpiter ha baixat del seu tron, avui. Què diantre deu passar? Qui és Cadogan West, i quina relació pot tenir amb en Mycroft?

—Ja ho tinc! —vaig exclamar, i em vaig llançar sobre la pila de diaris que descansava sobre el sofà—. Sí, sí, és aquí, segur! Cadogan West és el jove que varen trobar mort al metropolità dimarts al matí.

Holmes es redreçà en el seient, amb la pipa a mig camí dels llavis.

—Ha de ser un assumpte seriós, Watson. Una mort que obligui el meu germà a alterar els costums no pot ser gens ordinària. Què diantre hi deu tenir a veure? Si no recordo malament, el cas no presentava característiques especials. Aparentment, el jove va caure del tren i es va matar. No havien robat, ni hi havia motiu concret que suggerís cap atac violent. M’equivoco?

—S’ha obert una investigació —vaig explicar—, i ha tret a la llum uns quants fets nous. Ben mirat, jo diria que és un cas força curiós.

—Si tenim en consideració l’efecte que ha provocat en el meu germà, m’inclino a pensar que ha de ser un afer d’allò més extraordinari. —Es va arraulir a la butaca—. Ara, Watson, revisem els fets.

—El jove en qüestió es deia Arthur Cadogan West. Tenia vint-i-set anys, era solter, i treballava d’oficinista a Woolwich Arsenal.

—Una feina de funcionari. Vet aquí la vinculació amb el meu germà Mycroft!

—Va sortir sobtadament de Woolwich dilluns a la tarda. L’última persona que el va veure fou la seva promesa, Miss Violet Westbury, que ell deixà sobtadament enmig de la boira cap a les 19.30 d’aquell mateix vespre. No hi hagué cap discussió entre ells, i ella no sap pas què podia haver motivat la seva acció. La següent ocasió en què es va saber alguna cosa d’ell va ser quan un reparador de ferrocarrils, anomenat Mason, descobrí el seu cadàver fora de l’estació d’Aldgate, de la xarxa metropolitana de Londres.

—Quan?

—El cos fou trobat a les sis del matí de dimarts. Era estès a una certa distància de la via, a mà esquerra mirant cap a l’est, en un lloc pròxim a l’estació, on la línia surt del túnel per on discorre. Presentava el cap aixafat, cosa que podria haver estat causada per una caiguda del tren. El cos només podia arribar a la via d’aquesta manera. Si l’hi haguessin dut des de qualsevol carrer de les rodalies, hauria hagut de passar per les barreres de l’estació, on hi ha sempre un revisor. Aquest aspecte sembla del tot segur.

—Molt bé. El cas és força definit. L’home, mort o viu, va caure o va ser empès des d’un tren. Fins aquí, tot em sembla molt clar. Continueu.

—Els trens que passen per les vies més pròximes a la banda on es va trobar el cadàver són els que circulen d’oest a est, uns d’abast purament metropolità, i d’altres procedents de Willesden i de diversos enllaços dels afores. Hom pot tenir per cert que aquest jove, en el moment de la mort, viatjava en aquesta direcció a una hora avançada de la nit, però és impossible de precisar a quin punt de la línia va agafar el tren.

—El bitllet ho demostraria, sens dubte.

—No hi havia cap bitllet, a les seves butxaques.

—Que no hi havia cap bitllet? Valga’m Déu, Watson, això és realment molt singular! Segons la meva pròpia experiència, no és possible atènyer l’andana d’una estació del metropolità sense haver exhibit el bitllet. En teoria, doncs, el jove en duia un. L’hi van prendre per tal d’amagar l’estació d’on venia? És possible. O potser li va caure dins el vagó? Això també és possible. Però el detall presenta un curiós interès. Heu dit abans que no hi havia cap indici de robatori?

—Aparentment no. Aquí hi ha una llista de les possessions que li varen trobar. La seva cartera contenia dues lliures amb quinze. Duia també un talonari de xecs de la sucursal del Capital and Counties Bank a Woolwich. Fou per això que es va establir la seva identitat. Hi havia també dues entrades de primer pis preferent per al Woolwich Theatre, per a la funció d’aquell mateix vespre. I, a més, un petit plec de documents tècnics.

Holmes deixà anar una exclamació de satisfacció.

—Ja ho tenim, per fi, Watson! El Govern Britànic, Woolwich Arsenal, els documents tècnics, el germà Mycroft…, la cadena és completa. Però ara arriba ell, si no vaig errat, per a confirmar-ho personalment.

Un moment després, l’alta i corpulenta figura de Mycroft Holmes feia acte de presència a la sala. De complexió robusta i massissa, el seu cos suggeria una ruda inèrcia física, però damunt aquella pesant estructura es dreçava un cap tan autoritari en el front, tan perspicaç en els ulls, grisos i enfonsats, tan ferm en els llavis i tan subtil en l’expressió, que després de la primera impressió hom oblidava el cos gros i en recordava només la ment dominant.

El seguia el nostre vell amic Lestrade, de Scotland Yard, prim i auster com de costum. La solemnitat dels seus rostres presagiava un assumpte molt important. El detectiu ens donà la mà sense dir res. Mycroft Holmes es va treure l’abric i es deixà caure en una butaca.

—Un afer d’allò més enutjador, Sherlock —va dir—. No hi ha res que em desagradi més que alterar els meus hàbits, però donada la situació m’és imprescindible. L’estat actual de la qüestió és més violent que el fet d’haver jo abandonat el meu despatx. És una veritable crisi. No he vist mai el primer ministre tan trasbalsat com ara. Pel que fa al Ministeri de la Marina, està tan agitat com un rusc d’abelles cap per avall. N’has llegit res del cas?

—Tot just acabem de fer-ho. Què són els documents tècnics?

—Ah, vet-ho aquí! Per sort, no ha transcendit a la llum pública. La premsa estaria furiosa si hi hagués transcendit. Els documents que aquell malaurat jove duia a la butxaca eren els plànols del submarí Bruce-Partington.

Mycroft Holmes enraonava amb una solemnitat que demostrava el grau d’importància que l’assumpte revestia per a ell. El seu germà i jo escoltàvem amb expectació.

—Suposo que n’hauràs sentit a parlar. Creia que tothom se n’havia assabentat.

—Només del nom.

—La seva importància a penes es pot exagerar. Ha estat el secret més zelosament guardat de tots els secrets governamentals. Et diré que la guerra naval esdevé impossible dins el radi d’acció del Bruce-Partington. Fa dos anys es va reunir una forta suma de diners dels pressupostos de l’estat que es va invertir en l’adquisició d’un monopoli de l’invent. S’han adoptat tota mena de mesures per tal de guardar el secret. Els plànols, que són extremament complicats i inclouen una trentena de patents separades, cada una de les quals és essencial per al treball de conjunt, eren dins una sofisticada caixa de cabals d’un despatx confidencial annex a l’Arsenal, amb portes i finestres a prova de lladres. Ningú no podia treure els plànols d’aquest despatx sota cap concepte. Si el constructor en cap de la marina volia consultar-los, havia de personar-se al despatx de Woolwich per a fer-ho. I, malgrat tot, resulta que han aparegut a la butxaca d’un jove funcionari mort, al cor de Londres. Des d’una perspectiva oficial, és un fet senzillament terrible.

—Però els heu recuperats…

—No, Sherlock, no! Vet aquí el quid de la qüestió. No els hem trobats. Deu documents varen sortir de Woolwich. N’hi havia set a les butxaques de Cadogan West. Els tres més essencials han desaparegut…, els han robats, s’han evaporat. Cal que remoguis cel i terra, Sherlock. No és pas un més dels teus enigmes policíacs fútils i habituals. És un conflicte internacional de vital importància, el que has de resoldre. Per què Cardogan West es va endur els documents, on són els que falten, com va morir, com va arribar el seu cos al lloc on el varen trobar, com es pot reparar el tort? Troba una resposta per a cada una d’aquestes preguntes i hauràs fet un gran servei al teu país.

—Per què no ho resols tu mateix, Mycroft? Tu pots arribar tan lluny com jo.

—És possible, Sherlock. Però és qüestió d’obtenir detalls. Dóna’m els teus detalls, i d’una butaca estant te’ls tornaré en forma d’una opinió experta excel·lent. Però córrer amunt i avall, interrogar revisors de ferrocarril i ajupir-me amb una lupa davant l’ull… no és pas el meu métier. No, tu ets l’home per a aquest assumpte. Si et fa il·lusió veure el teu nom a la pròxima llista de condecoracions…

El meu amic va somriure i sacsejà el cap.

—Jo jugo pel pur plaer del joc —va declarar—. Però el problema presenta, en efecte, aspectes d’interès, i estaré encantat d’investigar-lo. Més fets, si us plau.

—He recopilat els més essencials en aquest full de paper, juntament amb algunes adreces que et seran d’utilitat. El vigilant oficial actual dels documents és el famós expert del govern Sir James Walter, les condecoracions i subtítols del qual ocupen dues línies d’una obra de consulta. Hi té la mà trencada, en el servei, és un senyor, un convidat privilegiat a les cases més distingides del país, i per sobre de tot un home de patriotisme fora de tota sospita. És una de les dues úniques persones que tenen una clau de la caixa de cabals. Puc afegir que els documents varen ser, sens dubte, al despatx les hores lectives del proppassat dilluns, i que Sir James va marxar cap a Londres pels volts de les tres emportant-se la seva clau. Va ser a la residència de l’almirall Sinclair, a Barclay Square, tot el vespre d’aquest infortunat incident.

—S’ha confirmat, aquesta circumstància?

—Sí. El seu germà, el coronel Valentine Walter, ha testimoniat sobre la seva sortida de Woolwich, i l’almirall Sinclair sobre la seva arribada a Londres. En conseqüència, Sir James ha deixat de ser un factor directe en el problema que ens ocupa.

—Qui n’era dipositari, de l’altra clau?

—L’escrivent i delineant més antic, Mr. Sidney Johnson. És un home de quaranta anys, casat i amb cinc fills. És un individu callat i taciturn, però gaudeix, en conjunt, d’una reputació excel·lent en els serveis públics. No és gaire popular entre els seus companys, però sí un esforçat treballador. Segons la seva pròpia versió, corroborada només per la paraula de la seva muller, va ser a casa tota la nit de dilluns després de l’horari d’oficina, i la seva clau no va abandonar en cap moment la cadena de rellotge d’on penja.

—Parla’m del difunt Cadogan West.

—Duia deu anys al Servei, i hi havia fet una bona tasca. Tenia fama de ser un home arrauxat i impetuós, però recte i honest. No en sabem res que ens pugui fer sospitar d’ell. Treballava al despatx sota les ordres de Sidney Johnson. Les seves obligacions el posaven en contacte personal diari amb els plànols. No els manipulava ningú més.

—Qui va tancar els plànols aquella nit?

—Mr. Sidney Johnson, l’escrivent de més edat.

—Bé, aleshores sembla del tot clar qui se’ls va endur. Els varen trobar en la persona de l’escrivent més jove, Cadogan West. Això és definitiu, no?

—Ho és, Sherlock, i tanmateix deixa molts caps per lligar. En primer lloc, per què es va endur els documents?

—Suposo que tenien algun valor.

—Hauria pogut aconseguir uns quants milers de lliures per ells molt fàcilment.

—Podries suggerir cap altre possible motiu per a endur-se els documents a Londres llevat de per a vendre’ls?

—No, no podria.

—Aleshores haurem de prendre això com a hipòtesi de treball. El jove West va agafar els plànols, però només podia haver-ho fet amb un duplicat de la clau…

—Diversos duplicats de claus —va rectificar Mycroft Holmes—. Havia d’obrir la porta de l’edifici i la del despatx.

—Tenia, doncs, diversos duplicats. Es va emportar els documents a Londres per vendre el secret, amb la intenció, sens dubte, de tornar els plànols a la caixa forta l’endemà al matí abans que ningú els trobés a faltar. Era a Londres, amb aquesta missió deslleial, quan el va sorprendre la mort.

—Com?

—Suposarem que tornava cap a Woolwich, quan algú el va matar i el va llançar daltabaix del tren.

—Aldgate, on es va trobar el cos, és força lluny de l’estació de London Bridge, on hauria hagut de baixar per seguir la ruta cap a Woolwich.

—Hom podria imaginar moltes circumstàncies per les quals va passar de llarg de London Bridge. Per exemple, la presència d’algú al vagó amb qui tingués una llarga entrevista. Aquesta entrevista podia desembocar en un episodi violent, en el decurs del qual perdés la vida. Possiblement va provar de fugir del vagó, caigué a les vies, i trobà així el seu tràgic desenllaç. L’altre home devia tancar la porta. Hi havia una espessa boira, i no es podia veure res més enllà de tres passes.

—A la llum dels nostres coneixements actuals, no es podria fornir una explicació millor. I, no obstant això, considera, Sherlock, tot el que has deixat intacte. Suposarem, posem per cas, que el jove Cadogan West havia decidit a la bestreta de dur els documents a Londres. Com és natural, hauria convingut una cita amb l’agent estranger i s’hauria reservat aquella nit. Per contra, tenia dues entrades per al teatre, va acompanyar la seva promesa la meitat del trajecte i després va desaparèixer sobtadament.

—Una coartada —suggerí Lestrade, que havia assistit a la conversa amb signes d’impaciència.

—Una coartada força singular. Aquesta és l’objecció numero u. Objecció número dos: Suposem que el jove arriba a Londres i s’entrevista amb l’agent estranger. Ha de tornar els documents abans de l’endemà al matí si no vol que els trobin a faltar. Se’n va emportar deu. Només n’hi havia set, a la seva butxaca. Què se n’havia fet, dels altres tres? No crec pas que els deixés per voluntat pròpia. Així doncs, on és la recompensa de la seva traïció? Fóra d’esperar que li trobessin una bona quantitat de diners a la butxaca.

—A mi em sembla perfectament clar —va respondre Lestrade—. No hi tinc cap dubte. Va agafar els documents per vendre’ls. Es va entrevistar amb l’agent. No es varen posar d’acord sobre el preu. Va emprendre el camí de casa seva, però l’agent el va seguir. Un cop al tren, l’agent el va matar, li va prendre els plànols més essencials i va llançar el cos vagó avall. Això explicaria tots els detalls, no us sembla?

—Per què no duia bitllet?

—El bitllet hauria revelat l’estació més pròxima al domicili de l’agent. Per consegüent, el va treure de la butxaca de la víctima.

—Bé, Lestrade, molt bé —va fer Holmes—. La vostra teoria és del tot vàlida. Però, si és certa, aleshores el cas és tancat. D’una banda, el traïdor és mort. De l’altra, els plànols del submarí Bruce-Partington ja deuen ser al continent, a hores d’ara. Què hi podem fer nosaltres?

—Actuar, Sherlock, actuar! —cridà Mycroft, posant-se dret—. Tots els meus instints es neguen a acceptar aquesta explicació. Fes servir els teus poders! Vés a l’escenari del crim! Visita les persones implicades! Remou cel i terra! En el decurs de tota la teva carrera, no hauràs tingut mai una oportunitat tan gran de servir el teu país.

—D’acord, d’acord! —contestà Holmes, arronsant les espatlles—. Anem, Watson! I vós, Lestrade, us faria res d’honrar-nos amb la vostra companyia durant una hora o dues? Encetarem la investigació amb una visita a l’estació d’Aldgate. Adéu-siau, Mycroft. Ja et posaré al corrent dels nostres progressos abans del vespre, però t’adverteixo que no n’esperis gran cosa.

Una hora més tard, Holmes, Lestrade i jo ens trobàvem a la línia del ferrocarril metropolità al punt on surt del túnel immediatament abans de l’estació d’Aldgate. Un amable senyor d’edat avançada i caravermell representava la companyia ferroviària.

—Aquí és on vàrem descobrir el cos del jove —anuncià, mentre indicava un indret a poc més d’un metre de la via—. No podia pas haver caigut de dalt perquè aquestes parets, com veieu, són falses. Per tant, només podia caure d’un tren, i aquest tren, pel que hem pogut esbrinar, devia haver passat dilluns pels volts de mitjanit.

—Heu examinat els vagons a la recerca d’algun indici de violència?

—Sí, però no hi hem trobat cap indici de violència, ni tampoc cap bitllet.

—Teniu constància que s’hi hagi trobat cap porta oberta?

—No.

—Aquest matí ens ha arribat una nova prova en relació amb el cas —informà Lestrade—. Un passatger que va passar per Aldgate amb un tren metropolità ordinari cap a les 23.40 de la nit de dilluns declara que va sentir un cop sord, com el d’un cos en caure a terra, poc abans que el tren entrés a l’estació. Tanmateix, hi havia una boira molt espessa i no es veia res. No va creure oportú d’informar-ne, en aquell moment. Però… què li passa, a Mr. Holmes?

El meu amic tenia una expressió tensa mentre contemplava les vies de la línia en el lloc on descrivien una corba a la sortida del túnel. Aldgate és una estació d’enllaç, i hi havia una xarxa d’agulles. Els ulls àvids i interrogatius de Holmes estaven clavats en aquestes, i vaig veure al seu rostre, alerta i impacient, la tibantor dels llavis, el tremolor dels narius i l’arrufament de les poblades celles que jo coneixia tan bé.

—Les agulles —va murmurar—. Les agulles.

—Què hi ha, a les agulles? Què voleu dir?

—Suposo que no hi ha una quantitat gaire gran d’agulles, en una línia com aquesta…

—No. N’hi ha molt poques.

—I també una corba. Agulles, i una corba. Diantre! Si fos només així…

—Què passa, Mr. Holmes? Teniu una pista?

—Una idea…, un indici, res més. Però no hi ha dubte que el cas guanya en interès. Únic, ben bé únic, i, tanmateix… per què no? No hi veig cap vestigi de sang, al costat de les vies.

—Amb prou feines n’hi havia.

—Però bé tinc entès que la víctima presentava una ferida molt considerable.

—Tenia l’os esclafat, però no se li varen apreciar lesions externes importants.

—Tot i amb això, fóra d’esperar una certa hemorràgia. Creieu que el podria inspeccionar, el tren en què viatjava el passatger que va sentir l’impacte d’un cos a terra enmig de la boira?

—Em temo que no, Mr. Holmes. El tren en qüestió ha estat desarticulat, i els vagons redistribuïts.

—Puc garantir-vos, Mr. Holmes —intervingué Lestrade—, que tots els vagons han estat examinats a consciència. Me’n vaig ocupar personalment.

Una de les debilitats més òbvies del meu amic residia en la intolerància amb les intel·ligències menys despertes que la seva.

—Molt probable —va respondre, mentre s’allunyava—. Resulta, però, que no eren pas els vagons, el que jo volia examinar. Anem, Watson, ja hem fet tot el que hem pogut, aquí. No tenim necessitat de molestar-vos per més temps, Mr. Lestrade. Crec que la nostra investigació ens ha de dur a Woolwich tot seguit.

A London Bridge, Holmes va escriure un telegrama per al seu germà, que em mostrà abans d’enviar-lo. Deia així:

«Veiem una llumeta en la foscor, però potser s’apagui. Mentrestant, envia’m per missatger, que esperi retorn a Baker Street, una llista completa de tots els espies estrangers o agents internacionals residents a Anglaterra, amb les adreces senceres. SHERLOCK».

—Això ens podria ser d’utilitat, Watson —va observar, quan ocupàvem els nostres seients al tren de Woolwich—. En realitat, estem en deute amb el germà Mycroft per haver-nos implicat en un cas que promet ser d’allò més apassionant.

El seu rostre esmolat exhibia encara aquella expressió d’energia intensa i nerviosa, la qual demostrava que alguna circumstància nova i suggerent havia obert una estimuladora línia de pensament. Imagineu-vos el gos guineuer amb les orelles caigudes i la cua entre potes mentre passeja per la granja canina, i compareu-lo amb el mateix gos quan, amb els ulls brillants i els músculs en tensió, corre en persecució d’una pista calenta; així era el canvi que s’havia produït en Holmes des d’aquell matí. Era un home del tot diferent al personatge apàtic i ociós, embolcallat en una bata de color gris, que s’havia passejat amb tanta inquietud només unes poques hores abans per una habitació envoltada de boira.

—Hi ha material. Hi ha camp per a treballar —va dir—. Estic un xic decebut per no haver-ne comprès les possibilitats.

—Encara ara són ben fosques, per a mi.

—També jo el veig força fosc el final, però m’he arrapat a una idea que pot dur-nos molt lluny. El jove va trobar la mort en algun altre indret, i el seu cos era al damunt d’un vagó.

—Al sostre!

—Extraordinari, no us sembla? Però considereu els fets. És cap coincidència que el cos aparegués al mateix punt on el tren oscil·la i trontolla en girar i passar per unes agulles? No seria el lloc on caldria esperar que un objecte situat sobre el vagó caigués a terra? Les agulles no afecten cap objecte que vagi a dins el tren. O bé el cos va caure del damunt, o bé s’ha donat una coincidència molt curiosa. Però ara penseu en el detall de la sang. Per descomptat, no n’hi havia vestigis a les vies perquè el cos havia sagnat en un altre lloc. Cada fet és suggestiu per ell mateix. Tots plegats tenen una força acumulativa.

—I també el bitllet! —vaig exclamar.

—Exacte. No podíem justificar l’absència de bitllet. Això ho explicaria. Tot encaixa.

—Però suposant que fos així, som tan lluny de la solució del misteri com abans. De fet, el cas no esdevé pas més senzill, sinó més estrany.

—Potser sí —digué Holmes, pensativament—. Potser sí.

Se submergí en un somieig silenciós, que es perllongà fins que el tren va entrar per fi a l’estació de Woolwich. Allà, el meu company va cridar un cabriolé, i es va treure de la butxaca el full que Mycroft li havia facilitat.

—Tenim unes quantes visites a fer aquesta tarda —va anunciar—. Crec que, en primer lloc, Sir James Walter reclama la nostra atenció.

La casa del conegut funcionari era una bonica mansió circumdada de gespes exuberants que s’estenien fins al Tàmesi. Quan hi arribàrem la boira s’estava aixecant, i un sol esblaimat provava d’obrir-s’hi pas. Un majordom acudí a la nostra trucada.

—Sir James, senyor! —va fer, amb una expressió solemne—. Sir James ha mort aquest matí.

—Déu del cel! —exclamà Holmes, esbalaït—. Com ha estat, això?

—Potser preferiríeu passar, senyor, i veure el seu germà, el coronel Valentine?

—Sí, val més així.

El majordom ens va acompanyar fins a un saló escassament il·luminat, on poc després érem saludats per un home molt alt i ben plantat d’uns cinquanta anys, amb una barbeta, que era el germà més jove del difunt. Els ulls vius, les galtes enceses, els cabells despentinats, tot el seu aspecte proclamava la sobtada tragèdia que acabava de colpejar la casa. Amb prou feines era capaç d’articular les paraules quan ens parlava del fet.

—Ha estat per causa d’aquest espantós escàndol —va dir—. El meu germà, Sir James, era un home dotat d’un honor molt vulnerable i no ha pogut sobreviure a aquesta situació. Li ha desfet el cor. S’ha mostrat sempre tan orgullós de l’eficiència del seu departament, que ha estat per a ell un cop fatal.

—Confiàvem que ell podria subministrar-nos algunes indicacions que ens haurien ajudat a aclarir el cas.

—Us asseguro que era un misteri tan gran per a ell com ho és per a vós i per a tots nosaltres. Ja havia posat tot el que en sabia a disposició de la policia. Com és natural, no en dubtava pas que Cadogan West n’era el culpable. Però tota la resta li resultava inconcebible.

—Podríeu aportar alguna nova llum al cas?

—Jo no en sé res tret del que n’he llegit o sentit a dir. No tinc intenció de ser descortès, però ja us en fareu càrrec, Mr. Holmes. Estem molt trasbalsats, a hores d’ara, i em veig obligat a demanar-vos que posposeu aquesta entrevista ara mateix.

—Ha estat un esdeveniment del tot inesperat —observà el meu amic, quan haguérem tornat al cabriolé—. Em pregunto si la mort és per causes naturals, o bé si el pobre home s’ha suïcidat. En el segon cas, podríem interpretar-ho com a senyal de remordiment per haver negligit el seu deure? Haurem de deixar aquesta pregunta per a més endavant. Ara, cal que fem cap al domicili dels Cadogan West.

Una casa petita però ben conservada, emplaçada als afores de la ciutat, albergava l’afligida mare. La dona estava massa trastornada pel dolor perquè ens servís de cap ajuda, però al seu costat hi havia una jove de cara blanca, que es va presentar com a Miss Violet Westbury, la promesa de la víctima, l’última persona que l’havia vist aquella dramàtica nit.

—No puc pas explicar-m’ho, Mr. Holmes —va dir—. No he aclucat l’ull d’ençà de la tragèdia, pensant sense aturador, nit i dia, quin pot ser el veritable significat de la seva mort. L’Arthur era l’home més decidit, cavallerós i patriota que hagi pogut existir sobre la terra. S’hauria tallat la mà dreta abans de vendre un secret d’estat que li haguessin confiat. És absurd, impossible, irracional per a qualsevol que l’hagi conegut.

—Però, què me’n dieu dels fets, Miss Westbury?

—Sí, sí, admeto que no me’ls puc pas explicar.

—Sabeu si anava malament de diners?

—No. Les seves necessitats eren molt simples i el seu salari, ampli. Havia estalviat uns quants centenars de lliures, i projectàvem de casar-nos per cap d’any.

—Vàreu advertir en ell símptomes de cap agitació mental? Vinga, Miss Westbury, sigueu absolutament sincera amb nosa tres.

L’ull clínic del meu company havia advertit algun canvi en l’actitud de la noia. Ella es va enrojolar, i vacil·là.

—Sí —respongué, finalment—. Tenia la sensació que alguna cosa li voltava pel cap.

—Gaire temps?

—Només durant la setmana passada, més o menys. Estava pensatiu i capficat. Una vegada el vaig pressionar perquè m’ho digués. Ell va admetre que alguna cosa passava, i que estava preocupat per la seva feina de funcionari. «És molt important per a mi que no en parli amb ningú, ni tan sols amb tu», em va dir, i no li’n vaig poder treure res més.

Holmes adoptà un posat seriós.

—Continueu, Miss Westbury. Encara que us sembli anar en contra seva, continueu. No sabem fins on ens podria dur.

—Doncs, no tinc res més a dir. Un parell de vegades em va semblar que estava a punt d’explicar-me alguna cosa. Un vespre em va parlar de la importància del secret, i crec recordar que va comentar que els espies estrangers pagarien, sens dubte, molts diners per apoderar-se’n.

L’expressió del meu amic esdevingué més seriosa, encara.

—Res més?

—Va dir també que nosaltres no faríem mai una cosa així…, però que a un traïdor li seria fàcil d’aconseguir els plànols.

—Ha estat recentment que va fer aquesta mena de comentaris?

—Sí, no fa pas gaire.

—Expliqueu-nos ara què va passar aquell vespre.

—Havíem d’anar al teatre. La boira era tan espessa que no servia de res agafar un cotxe. Vàrem anar-hi a peu, i de camí cap allà vàrem passar pel costat del despatx. De sobte, va desaparèixer entre la boira.

—Sense dir res?

—Va fer una exclamació, res més. El vaig esperar, però no tornava. Al cap d’una bona estona me’n vaig tornar a casa. L’endemà al matí, quan les oficines ja eren obertes, varen venir a preguntar per ell. Cap al migdia ens assabentàvem de la terrible notícia. Oh, Mr. Holmes, si poguéssiu salvar el seu honor! Significava tant per a ell…

Holmes sacsejà el cap amb tristesa.

—Anem, Watson —digué—. El nostre deure és en una altra banda. La pròxima escala hauria de ser el despatx d’on varen sortir els documents.

—La situació ja era bastant fosca en contra d’aquest jove, però les nostres indagacions l’han enfosquida encara més —observà Holmes, mentre el cabriolé es posava en moviment—. La imminència del seu matrimoni suposa un motiu per al crim. Naturalment, volia diners. La idea bullia dins el seu cap, per tal com en parlava. Va estar a punt de convertir la noia en còmplice de traïció confiant-li els seus plans. Tot això no m’agrada gens.

—Però aleshores, Holmes, de què li serviria la moral? Com pot ser que deixés la noia al carrer i sortís corrents a cometre un acte delictiu?

—Exacte! Hi ha, en efecte, algunes objeccions. Però a alguna cosa formidable han de respondre.

Mr. Sidney Johnson, l’escrivent més antic, ens va rebre al despatx, i ens saludà amb el respecte que la targeta del meu company inspirava sempre. Era un home prim, brusc, de mitjana edat i amb ulleres, les galtes macilentes i les mans tremoloses per la tensió nerviosa a què havia estat sotmès.

—És terrible, Mr. Holmes, molt terrible! Us n’heu assabentat, de la mort del funcionari en cap?

—Venim de casa seva.

—El departament és un caos de desorganització. El funcionari en cap és mort, Cadogan West és mort, i els documents han volat. I, tanmateix, quan vàrem tancar la porta dilluns a la tarda érem un despatx tan eficient com tots els que estan al servei del govern. Déu meu, fa pànic només de pensar-hi! Que hagi estat West, de tots els homes, qui hagi fet una cosa així!

—N’esteu convençut, de la seva culpabilitat, doncs?

—No hi sé veure cap més alternativa. I, malgrat tot, jo confiava en ell com confio en mi mateix.

—A quina hora es va tancar el despatx, dilluns?

—A les cinc.

—El tancàreu vós?

—Sempre sóc l’últim de sortir.

—On eren els plànols?

—Dins aquella caixa. Els hi vaig ficar jo mateix.

—Hi ha vigilant, a l’edifici?

—Sí, però s’ha de responsabilitzar també dels altres departaments. És un soldat retirat, un home d’absoluta confiança. No va veure res d’estrany, aquella nit. És clar que la boira era molt espessa.

—Suposem que Cadogan West volgués entrar a l’edifici fora de les hores d’oficina. Necessitaria tres claus per a apoderar-se dels documents, no és veritat?

—Sí, en efecte. La clau de la porta del carrer, la clau del despatx, i la clau de la caixa forta.

—Només Sir James i vós teníeu aquestes claus?

—Jo no en tenia pas, de clau de les portes…, només de la caixa.

—Creieu que Sir James era un home metòdic en els seus costums?

—Jo diria que sí. Sé, pel que fa a aquestes tres claus, que les duia al mateix clauer. Les hi he vistes sovint.

—I s’enduia aquest clauer amb ell a Londres?

—Això deia.

—I vós, vàreu perdre de vista en cap moment la vostra clau?

—No.

—Aleshores si West és el culpable, havia de tenir-ne un duplicat. I, tanmateix, no se n’hi va trobar cap, al seu cos. Una altra qüestió: si un treballador d’aquesta oficina volgués vendre els plànols, no li resultaria més senzill copiar-los ell mateix que no pas agafar els originals, com va ser el cas?

—Requeriria uns coneixements tècnics bastant considerables, copiar els plànols d’una forma acurada.

—Però suposo que Sir James, o vós, o el mateix West, els teníeu, aquests coneixements tècnics.

—Per descomptat que els teníem, però us prego que no m’emboliqueu en el cas, Mr. Holmes. De què serveix especular en aquest sentit quan els plànols originals aparegueren en poder de West?

—Bé, és força significatiu que s’exposés al risc d’agafar els originals, quan en podia haver fet còpies d’una forma més segura que li haurien servit igualment per al seu propòsit.

—És molt singular, en efecte…, i tanmateix ho va fer.

—Totes les indagacions que s’han fet revelen alguna cosa inexplicable. Encara manquen tres documents. Són, si no vaig errat, els més importants.

—Sí, teniu raó.

—Vol dir això que qualsevol que disposés d’aquests tres documents, sense els altres set, podria construir un submarí Bruce-Partington?

—Així ho vaig comunicar al Ministeri de la Marina. Però avui he estat revisant els dibuixos, i ja no n’estic tan segur. Les vàlvules dobles amb les regates d’ajustament automàtic estan dibuixades en un dels plànols recuperats. Els estrangers no podran construir el submarí fins que hagin inventat pel seu compte un sistema similar. És clar que potser no trigaran gaire a solventar aquesta dificultat.

—Però els tres plànols desapareguts són els més importants…

—Indubtablement.

—Crec que, amb el seu permís, faré un tomb pel local. No tinc cap més pregunta a formular-vos.

Holmes examinà el pany de la caixa de cabals, la porta de despatx i finalment els finestrons metàl·lics de la finestra. Però no va ser fins a ser a fora, a la gespa, que el meu amic manifesta un interès inusitat. Al costat de la finestra hi havia un matoll de llorer, i unes quantes branques presentaven signes d’haver estat torçades o trencades. Les va inspeccionar detingudament amb la lupa, i en acabat féu el mateix amb unes petjades vagues i imprecises a terra, sota el matoll. Finalment, va demanar a l’escrivent en cap que tanqués els finestrons de ferro, i em va indicar que amb prou feines encaixaven l’un amb l’altre, i que qualsevol des de fora podia veure què passava a dins.

—Els indicis s’han fet malbé amb els tres dies de retard. Poden significar alguna cosa o bé no res. Bé, Watson, em penso que Woolwich no aportarà res més. És una magra collita la que hi hem aplegat. Provem de tenir més sort a Londres.

Tanmateix, vàrem afegir una garba més a la nostra collita abans de sortir de l’estació de Woolwich. L’empleat de la taquilla ens va poder dir amb confiança que havia vist Cadogan West —el qual coneixia bastant bé de vista— la nit de dilluns, i que havia sortit cap a Londres amb el tren de les 20.15 a London Bridge. Anava tot sol, i havia comprat un bitllet d’anada de tercera classe. Al taquiller li havia cridat l’atenció l’actitud excitada i nerviosa del jove. Tremolava tant, que amb prou feines podia recollir el canvi, i l’home l’hi havia ajudat. Una consulta de l’horari demostrà que el tren de les 20.15 era el primer que hauria pogut agafar West després d’haver deixat la seva xicota pels volts de les 19.30.

—Reconstruïm els fets, Watson —digué Holmes, després de mitja hora de silenci—. No tinc constància que en totes les nostres investigacions plegats hàgim hagut d’afrontar cap cas més difícil d’abastar. Cada nou pas que fem serveix només per a revelar una nova cresta més enllà. I, això no obstant, hem fet ja progressos apreciables.

»L’efecte de les nostres perquisicions a Woolwich apunta, en conjunt, contra el jove Cadogan West, però els indicis a la finestra tendeixen a una hipòtesi més favorable a ell. Suposem, per exemple, que se li hagués acostat algun agent estranger. Això hauria pogut passar sota unes determinades circumstàncies que li haurien impedit d’enraonar del tema, i tanmateix li hauria afectat els pensaments en el sentit indicat pels comentaris amb la seva promesa. Molt bé. Suposarem ara que mentre anava a teatre amb la jove entreveiés, de sobte, en la boira aquest mateix agent caminant en direcció al despatx. Era un home impetuós, brusc en les decisions. Ho va deixar tot per complir el seu deure. Va seguir l’home, va espiar de la finestra estant, va presenciar el robatori dels documents, i va empaitar el lladre. Així resolem l’objecció que ningú no s’hagués endut els originals si en podia fer còpies. Aquest foraster havia d’agafar els originals. Fins aquí, tot encaixa.

—Què més?

—Ara és quan comencen les dificultats. Hom podria imaginar que, donades les circumstàncies, la primera acció del jove Cadogan West havia de consistir a atrapar el bandit i donar l’alarma. Per què no ho va fer? Potser era un funcionari superior el qui s’enduia els plànols? Això explicaria la conducta de West. O tal volta el superior va aconseguir defugir West entre la boira, i el jove va sortir de seguida cap a Londres a interceptar-lo en camí del seu allotjament, suposant que sabés on vivia? La missió havia de ser molt urgent, per tal com va deixar la xicota abandonada enmig de la boira, i no va fer cap esforç per a comunicar-se amb ella. El rastre s’esvaeix arribats en aquest punt, i hi ha un forat molt gran entre qualsevol hipòtesi i la presència del cos de West, amb set documents a la butxaca, damunt un vagó del tren metropolità. El meu instint m’aconsella ara que comenci a treballar per l’extrem oposat. Si Mycroft ens ha enviat la llista d’adreces que li he demanat, tindrem la possibilitat d’agafar el nostre home i seguir dues pistes en comptes d’una.

En efecte, una nota ens esperava a Baker Street. Un missatger del govern l’havia portat corrents. Holmes hi va fer un cop d’ull i me la va passar.

«Hi ha nombrosos representants del populatxo, però pocs que hagin pogut organitzar un assumpte tan seriós. Els únics homes que val la pena de considerar són: Adolph Meyer, del 3 Great George Street, Westminster; Louis La Rothière, de Campden Mansions, Notting Hill; i Hugo Oberstein, 13 Caulfield Gardens, Kensington. Se sap d’aquest darrer que dilluns era a ciutat, i que a hores d’ara és fora. M’alegra de saber que hi has vist una llum. El govern espera el teu informe final amb la màxima impaciència. Han arribat representacions urgents de les esferes més altes. Totes les forces vives de l’estat seran darrere teu si les necessites. MYCROFT».

»Molt em temo —observà Holmes, somrient— que tots els cavalls i tots els homes de la Reina no serveixen de res en aquest afer. —Havia estès el seu gran plànol de Londres, i s’hi abocava damunt amb avidesa—. Bé, bé —va exclamar, en un to de satisfacció—, les coses giren un xic en la nostra direcció, per fi. Sabeu Watson?, crec honestament que ens en sortirem, malgrat tot. —Em va donar un copet a l’espatlla amb un accés sobtat d’hilaritat—. Ara he de sortir. És només una expedició de reconeixement. Jo no faria res seriós sense el meu fidel company i biògraf al costat. Quedeu-vos aquí, el més probable és que em torneu a veure d’aquí a una o dues hores. Si us avorriu, preneu paper i ploma i enceteu la narració de com haurem salvat l’estat.

Vaig sentir un cert reflex del seu optimisme en el meu esperit, perquè sabia bé que mai no se sortia tant del seu posat auster llevat de quan hi havia una bona causa d’eufòria. Vaig esperar tot aquell llarg vespre de novembre, frisós pel seu retorn. Per fi, poc després de les nou, arribà un missatger amb una nota:

«Estic sopant al Goldini’s Restaurant, Gloucester Road, Kensington. Si us plau, veniu tot seguit i reuniu-vos amb mi aquí. Porteu una palanqueta, una llanterna fosca, un cisell i un revòlver. S.H».

Era un material força estrany perquè un ciutadà respectable el dugués pels carrers obscurs i emboirats. Ho vaig amagar tot discretament a l’abric, i vaig fer cap a l’adreça esmentada. El meu amic seia davant una taula petita i rodona pròxima a la porta del guarnit restaurant italià.

—Heu sopat gens? Aleshores acompanyeu-me en el cafè i la copeta de curaçao. Tasteu un dels cigars del propietari. No són tan metzinosos com es podria esperar. Porteu les eines?

—Les tinc aquí, a l’abric.

—Excel·lent. Deixeu-me que us faciliti un breu resum de les meves activitats, amb alguna indicació del que ens disposem a fer tot seguit. A hores d’ara ja deu ser evident per a vós, Watson, que el cos del jove va ser col·locat damunt un vagó de tren. Això em va semblar clar des del moment que vaig determinar que va ser de damunt, i no pas de dins el vagó, que havia caigut.

—No el podien haver tirat des d’un pont?

—Jo diria que això és impossible. Si examineu el dalt dels trens metropolitans, comprovareu que presenten una forma lleugerament arrodonida, i que no hi ha cap barana als costats. En conseqüència, podem donar per cert que el jove Cadogan West va ser col·locat allí.

—I com podien col locar-l’hi?

—Aquesta era la qüestió que havíem de resoldre. Només ni ha una manera. Com ja sabeu, el metropolità circula per fora dels túnels en alguns trams pel West End. Jo conservava un vague record de, en viatjar amb metro per aquells indrets, haver vist de tant en tant finestres sobre el meu cap. Ara suposant que un tren s’aturés sota una d’aquelles finestres, hi hauria dificultat a deixar un cos damunt d’un vagó?

—És molt improbable.

—Hem de recórrer al vell axioma que, quan totes les altres contingències fallen, el que resta, per molt improbable que sigui, ha de ser veritat. En el cas que ens ocupa, totes les altres contingències han fallat. Quan he descobert que l’agent internacional principal, el que tot just acabava de sortir de Londres, vivia en una filera de cases que donaven a les vies del metropolità, m’he mostrat tan content que heu quedat un xic atònit davant la meva sobtada frivolitat.

—Oh, de manera que era d’això?

—Sí, era això. Mr. Hugo Oberstein, de 13 Caulfield Gardens, s’havia convertit en el meu objectiu. He iniciat les operacions a l’estació de Gloucester Road, on un funcionari molt amable m’ha acompanyat pel costat de les vies, i m’ha permès de constatar no sols que les finestres de les escales de servei de Caulfield Gardens donen a la línia, sinó també el fet més essencial, encara: que, per causa de la intersecció amb un dels ferrocarrils més importants, els trens metropolitans s’aturen sovint uns quants minuts en aquell mateix punt.

—Esplèndid, Holmes! Ja ho teniu!

—No tan de pressa, Watson. Anem avançant, però l’objectiu encara és lluny. Bé, després de veure la part del darrere de Caulfield Gardens, n’he vist la façana i m’he assegurat que l’ocell havia abandonat el niu. És una casa de dimensions considerables, i les habitacions de dalt, segons que m’ha semblat, estan per moblar. Oberstein residia allà amb un sol ajudant de cambra, probablement un còmplice de tota confiança. Cal que tinguem present que Oberstein se n’ha anat al continent per tal de treballar el seu botí, no pas amb la idea de fugir. No tenia motiu per a témer cap ordre d’escorcollament, i la possibilitat d’una visita a domicili per part d’un afeccionat no se li devia ocórrer en cap moment. Tanmateix, això és precisament el que farem tot seguit.

—No podríem aconseguir una autorització i fer-ho de forma legal?

—Em temo que no, donades les circumstàncies.

—I què en traurem?

—No sabem quina mena de correspondència pot haver-hi.

—Això no m’agrada, Holmes.

—Benvolgut amic, vós us quedareu de guàrdia al carrer. Jo m’encarregaré de la part criminal. No podem pas perdre el temps amb foteses. Penseu en la nota de Mycroft, en el Ministeri de la Marina, en el govern, en l’excelsa persona que espera notícies. Hem d’anar-hi.

La meva resposta consistí a aixecar-me de taula.

—Teniu raó, Holmes. Anem-hi.

Es posà dempeus i em va estrènyer la mà.

—Ja ho sabia, que al final no us faríeu enrere —va dir, i un instant li vaig veure una expressió als ulls més acostada a la tendresa que mai.

Al cap d’uns moments, ja havia recuperat la personalitat autoritària i pragmàtica de sempre.

—És a poc menys d’un quilòmetre, però no hi ha pas pressa. Anem-hi a peu —va suggerir—. No perdeu les eines, us ho prego. La vostra detenció com a sospitós seria una complicació d’allò més inoportuna.

Caulfield Gardens era una d’aquelles rengleres de cases de façana plana, amb columnes i pòrtic, producte tan característic de l’època victoriana al West End de Londres. A l’edifici del costat semblava celebrar-s’hi una festa infantil, perquè un alegre murmuri de veus juvenils i el martelleig d’un piano ressonaven en la foscor. La boira persistia encara, i ens ocultava amb la seva acollidora ombra. Holmes havia encès la llanterna i l’enfocava sobre el monumental portal.

—Ens enfrontem amb un problema seriós —va anunciar—. La porta és tancada amb clau i balda. Potser seria millor provar d’entrar pel pati del davant. Una mica més enllà hi ha una arcada idònia per si un policia massa zelós s’embolicava en els nostres plans. Doneu-me un cop de mà, Watson, i jo faré el mateix per vós.

Un minut després, tots dos ens trobàvem al pati del davant. Amb prou feines havíem assolit la negror de les ombres quan sentírem les passes d’un agent de policia a dalt, entre la boira. Quan el seu ritme suau es va esvair al lluny, Holmes començà a treballar a la porta inferior. El vaig veure acotar-se i estirar fins que, amb un soroll sec, la porta es va obrir. Entràrem a un passadís fosc, i vàrem tancar la porta del pati darrere nostre. Holmes anava davant per una escala en corba i sense catifa. El petit ventall de llum groga il·luminà una finestra baixa.

—Ja hi som, Watson…, deu ser aquesta.

Va obrir la finestra, i en fer-ho se sentí un murmuri baix i estrident que es va anar convertint en un fort terrabastall, fins que un tren passà a gran velocitat davant nostre en la foscor. Holmes va passejar el llum al llarg de l’ampit de la finestra. Era cobert de sutge de les màquines que passaven, però la negra superfície apareixia borrosa i desgastada en alguns llocs.

—Aquí podem veure on varen recolzar el cos. Vaja, Watson, què és això? No hi ha dubte que és una taca de sang. —Assenyalà unes descoloracions a penes perceptibles al marc e fusta de la finestra—. N’hi ha a la pedra de l’escala, també. La demostració és completa. Quedem-nos fins que se’ns aturi un tren.

No haguérem d’esperar gaire. El tren següent va sortir del túnel amb gran estrèpit, però alentí la marxa un cop a fora, i després, amb un grinyol de frens, s’aturà immediatament sota nostre. No hi havia gaire més d’un metre des de l’ampit de la finestra fins al sostre del vagó. Holmes tancà la finestra amb suavitat.

—Fins aquí, la nostra teoria està justificada —va dir—. Què us en sembla, Watson?

—Una obra mestra. Crec que aquesta vegada us heu superat.

—No puc pas estar d’acord amb vós, en això. Des del moment que vaig concebre la idea del cos col·locat sobre el vagó, que segurament no era pas tan abstrusa, tota la resta era inevitable. Si no fos pels greus interessos implicats, el cas seria insignificant, fins aquí. Però les nostres dificultats no han acabat. Potser podríem trobar aquí alguna cosa que ens ajudi a superaries.

Havíem pujat l’escala de la cuina, i ara accedíem a la sèrie de peces del primer pis. Una era un menjador, austerament moblat i mancat d’interès. La segona era un dormitori, també força intranscendent. La sala restant semblava més prometedora, i el meu company hi procedí a un examen exhaustiu. L’estança era plena de llibres i papers, i era evident que servia de despatx. Ràpidament i metòdica, Holmes abocà el contingut de tots els calaixos i armaris, però cap besllum d’èxit no enlluernà la seva austera expressió. Al cap d’una hora, no havia pas arribat més lluny de quan havia començat.

—Aquest gos astut s’ha esborrat el rastre —va constatar—. No ha deixat res que pogués inculpar-lo. La correspondència perillosa ha estat destruïda o retirada. És la nostra última oportunitat.

Era una caixeta de llauna que descansava damunt l’escriptori. Holmes la va forçar amb el cisell. A dins hi havia uns quants rotlles de paper, plens de xifres i operacions, sense cap comentari que demostrés a què es referien. Les expressions periòdiques «Pressió hidràulica» i «Pressió per cm2» suggerien alguna possible relació amb un submarí. Holmes deixà tots els papers de costat amb un gest d’impaciència. Només quedava un sobre amb alguns retalls de diari a dins. Els va estendre damunt la taula, i vaig entendre de seguida, per l’interès que mostrava al rostre que les seves esperances renaixien.

—Què és això, Watson? Eh? Què és això? Una sèrie de missatges per mitjà d’anuncis de diari. La secció d’anuncis particulars del Daily Telegraph, per la impressió i la qualitat del paper. La cantonada superior dreta d’una pàgina. No hi ha dates, però els missatges s’ordenen per ells mateixos. Aquest deu ser el primer:

«Esperava rebre notícies més aviat. Condicions acceptades. Escriviu a l’adreça de la targeta. Pierrot».

Tot seguit vindria: «Massa complicat per a una descripció. Es necessita informació completa. Us espera una bona recompensa quan lliureu el gènere. Pierrot».

Després ve: «L’assumpte crema. Es retira l’oferta fins que s’hagi tancat el tracte. Es confirmarà per anunci. Pierrot».

Finalment: «Dilluns a la nit després de les nou. Dos cops. Només vós. No sigueu tan desconfiat. Pagament en efectiu quan lliureu el gènere. Pierrot».

Un historial força complet, Watson! Si poguéssim atènyer l’home que hi ha a l’altre extrem!

Es va submergir en les seves reflexions, donant copets a la taula amb els dits. Per fi, es posà dret d’un salt.

—Bé, potser no serà tan difícil, malgrat tot. No tenim res més a fer, aquí, Watson. Crec que podríem visitar les oficines del Daily Telegraph i culminar així una profitosa jornada de treball.

Mycroft Holmes i Lestrade havien acudit a la cita convinguda per a després de l’esmorzar de l’endemà, i Sherlock Holmes els havia posat al corrent de les nostres activitats del dia abans. El detectiu professional sacsejà el cap en sentir la confessió del nostre delicte de violació de la propietat privada.

—Nosaltres, al cos, no podem fer aquesta mena de coses, Mr. Holmes —va advertir—. No m’estranya que obtingueu resultats fora del nostre abast. Però un dia d’aquests anireu massa lluny, i vós i el vostre amic ensopegareu amb problemes.

—Tot sigui en bé d’Anglaterra, oi, Watson? Serem màrtirs en ares de la nostra pàtria. Però què te’n sembla, Mycroft?

—Excel·lent, Sherlock! Admirable! Però… quin ús en faràs, de tot plegat?

Holmes agafà l’exemplar del Daily Telegraph de damunt la taula.

—Has vist l’anunci de Pierrot publicat avui?

—Què? Un altre?

—Sí, i diu el següent: «Aquesta nit. A la mateixa hora. Al mateix lloc. Dos cops. Importància vital. La vostra pròpia seguretat en joc. Pierrot».

—Diantre! —exclamà Lestrade—. Si respon a això ja l’haurem enxampat!

—Aquesta era la meva idea en posar l’anunci. Crec que si tinguéssiu l’amabilitat d’acompanyar-nos tots dos a Caulfield Gardens cap a les vuit del vespre, possiblement ens acostaríem un xic més a la solució de l’enigma.

Una de les característiques més destacables de Sherlock Holmes era la seva capacitat per a aturar el funcionament del seu cervell i dedicar tota l’atenció a qüestions més insignificants un cop s’havia autoconvençut que ja no podia treure cap més profit del seu treball. Recordo que durant tot aquell dia memorable es va consagrar a una monografia que havia encetat sobre el Motets Polifònics de Lassus. Jo, per la meva banda, no en tenia gens, d’aquest poder d’abstracció, i la jornada, en conseqüència, se’m feia inacabable. L’enorme importància que revestia el cas a nivell nacional, l’ànsia entre les altes esferes del país, la naturalesa directa de l’experiment que fèiem…, tot es combinava per a estimular el meu nerviosisme. Vaig respirar alleujat quan per fi, després d’un sopar lleuger, vàrem començar la nostra expedició. Lestrade i Mycroft es reuniren amb nosaltres a l’exterior de l’estació de Gloucester Road, com havíem convingut. La porta del pati del davant del domicili d’Oberstein havia quedat oberta la nit abans, i jo em vaig veure obligat, per tal com Mycroft Holmes declinà amb tossuderia i indignació de saltar per damunt la reixa, a entrar a la casa i obrir la porta del rebedor. A les nou érem tots asseguts al despatx, esperant pacientment l’arribada del nostre home.

Va passar una hora, i encara una altra. Quan varen tocar les onze, el ritme mesurat de les campanades procedents del rellotge de la gran església veïna semblava reflectir els cants fúnebres de les nostres esperances. Lestrade i Mycroft es remenaven inquiets als seients i consultaven el rellotge dues vegades per minut. Holmes restava silenciós i solemne, amb les parpelles mig closes però amb tots els sentits alerta. De sobte, va alçar el cap amb un moviment brusc.

—Ja ve —anuncià.

Vam sentir unes passes furtives per davant de la porta del carrer. Ara tornaven. Escoltàrem un soroll de peus arrossegant-se a fora, i tot seguit dos trucs secs amb el picaporta. Holmes es va aixecar, i ens indicà amb un gest que ens quedéssim asseguts. El llum de gas del rebedor era un puntet lluminós. El meu amic obrí la porta del carrer, i quan una fosca silueta hagué passat pel seu costat va tancar amb balda.

—És per aquí —vàrem sentir que deia, i al cap d’un moment el nostre home era davant nostre.

Holmes l’havia seguit de prop, i quan l’home es va girar amb un crit de sorpresa i alarma ell el va agafar del coll de la camisa i l’arrossegà a l’interior de la cambra. Abans que el nostre presoner hagués recuperat l’equilibri la porta era tancada i Holmes s’hi recolzava amb l’esquena. L’home esguardà al seu voltant, tentinejà, i caigué a terra sense coneixement. Com a conseqüència de l’impacte, el barret d’ala ampla li va caure rodolant del cap, la bufanda deixà els llavis al descobert, i tots vàrem poder veure la barbeta rossa i les faccions suaus i delicades del coronel Valentine Walter.

Holmes deixà anar un xiulet de sorpresa.

—Aquesta vegada podeu escriure de mi que he estat un tros d’ase, Watson —va dir—. No és pas aquest, l’ocell que jo esperava.

—Qui és? —inquirí Mycroft, frisós.

—El germà més jove del difunt Sir James Walter, el cap del Departament Submarí. Sí, sí, ara veig el caient de les cartes. Ja torna en si. Em penso que faries bé de deixar-me l’interrogatori a mi.

Havíem portat el cos prostrat fins al sofà. Ara el nostre presoner es va dreçar, mirà al voltant amb una expressió aterrida al rostre, i es passà la mà pel front, com qui no pot creure el que li dicten els sentits.

—Què vol dir això? —va preguntar—. Jo he vingut a veure Mr. Oberstein.

—Ho sabem tot, coronel Walter —replicà Holmes—. El que escapa a la meva comprensió és com un senyor anglès com vós pot captenir-se d’aquesta manera. Però tota la vostra correspondència i la relació que heu mantingut amb Oberstein són del nostre coneixement. També ho són les circumstàncies de la mort del jove Cadogan West. Permeteu-me que us aconselli que us guanyeu, almenys, l’honor del penediment i la confessió, per tal com resten encara alguns detalls que només podem esbrinar dels vostres llavis.

L’home va fer un gemec i enfonsà el rostre entre les mans. Els altres esperàvem, però ell no deia res.

—Puc assegurar-vos —digué Holmes— que ja coneixem tots els fets essencials. Sabem que necessitàveu diners; que vàreu fer un duplicat de les claus que guardava el vostre germà; i que vàreu establir correspondència amb Oberstein, el qual responia les vostres cartes mitjançant la secció d’anuncis particulars del Daily Telegraph. Ens consta que vàreu anar al despatx la nit de dilluns emparat per la boira, però fóreu vist i seguit pel jove Cadogan West, que tenia, probablement, alguna raó per a sospitar de vós. Ell va presenciar el robatori, però no podia pas donar l’alarma, perquè hi havia la possibilitat que duguéssiu els plànols al vostre germà, a Londres. Deixant de banda tots els seus compromisos privats, com a ciutadà exemplar que era, us va seguir de prop entre la boira, i us va anar estalonant fins que vareu arribar en aquesta mateixa casa. Aquí fou on va intervenir, i va ser aleshores, coronel Walter, que a la traïció hi vàreu afegir el crim més ominós potser de l’homicidi.

—Jo no ho vaig fer! Jo ho vaig fer! Juro davant Déu que no ho vaig fer! —cridà el nostre infeliç presoner.

—Digueu-nos, doncs, com el jove Cadogan West va trobar la mort abans no el deixéssiu damunt d’un vagó de tren.

—Ho diré. Us juro que ho diré. Jo no vaig fer la resta. Ho confesso. Va ser tal com vós dieu. Havia de satisfer un deute per uns valors de borsa. Necessitava diners com fos. Oberstein em va oferir cinc mil lliures. Amb això podia salvar-me de la ruïna. Però pel que fa a l’homicidi, en sóc tan innocent com vós.

—Què va passar, doncs?

—Ell sospitava de mi, i em va seguir tal com acabeu de dir. No me’n vaig adonar fins a la mateixa porta. La boira era molt espessa, i no s’hi veia a més de tres metres. Jo havia fet dos trucs i Oberstein m’havia obert la porta. El noi es va presentar de sobte i va preguntar què en volíem fer, dels documents. Oberstein tenia una porra curta. La duia sempre a sobre. Quan West va provar d’entrar a la casa darrere nostre, Oberstein el va colpejar al cap. El cop va ser mortal. Va morir en menys de cinc minuts. Era allà, estès a terra al rebedor, i nosaltres no sabíem pas què fer-ne. Llavors Oberstein va tenir aquesta idea dels trens que s’aturaven sota la finestra del darrere. Però abans va examinar els documents que jo li havia portat. Va dir que tres eren essencials, i que havia de quedar-se’ls. «No podeu pas quedar-vos-els», vaig objectar jo. «Hi haurà un enrenou espantós a Woolwich si no apareixen». «Haig de quedar-me’ls», va insistir ell, «perquè el seu contingut és tan tècnic que és impossible fer-ne còpies a temps». «Aleshores hauran de tornar tots al despatx aquesta nit», vaig replicar. Va reflexionar uns instants, i en acabat va exclamar que se li havia acudit una idea millor. «Me’ls quedaré tots tres», va dir. «Els altres, els entaforarem a la butxaca d’aquest jove. Quan el trobin, estic segur que li imputaran a ell la responsabilitat de la desaparició». Jo no hi veia cap més solució, de manera que vàrem fer el que ell proposava. Vàrem esperar mitja hora a la finestra fins que un tren s’hi va aturar. La boira era tan densa que no es veia res, i no vàrem tenir cap dificultat a baixar el cos de West fins al tren. Aquest va ser el final de la meva participació.

—I el vostre germà?

—No em va dir res, però una vegada m’havia sorprès amb les seves claus, i crec que sospitava alguna cosa. Li ho vaig llegir als ulls, que sospitava. Com ja sabeu, no ha tornat a aixecar més el cap.

L’habitació es va omplir de silenci. Fou Mycroft Holmes qui el va trencar.

—No podríeu reparar el vostre tort? Us alleujaria la consciència, i possiblement el càstig que us espera.

—Com podria reparar-lo?

—On són Oberstein i els documents?

—No ho sé.

—No us ha deixat cap adreça?

—Em va dir que la correspondència adreçada a l’Hôtel du Louvre, París, li acabava arribant.

—Doncs encara teniu ocasió de reparar el vostre error —observà Sherlock Holmes.

—Faré tot allò que pugui. No li dec gaire bona voluntat, a aquest individu. Ell ha estat la causa de la meva ruïna i perdició.

—Aquí teniu paper i ploma. Seieu en aquesta taula i escriviu el que us dictaré. Consigneu al sobre l’adreça que us va donar. Això mateix. Ara, la carta: «Distingit senyor: En relació amb el nostre tracte, a hores d’ara us haureu adonat sens dubte que manca als plànols un detall essencial. Tinc un calc que us el completarà. Aquesta tasca, però, m’ha suposat dificultats addicionals, i us he de demanar per tant un avançament de cinc-centes lliures. No confiaré el document que us falta al correu, ni acceptaré res que no sigui or o diners en efectiu. Havia planejat reunir-me amb vós a l’estranger, però si abandonava el país en aquest moment suscitaria sospites. En conseqüència, espero trobar-vos al saló de fumadors del Charing Cross Hotel dissabte vinent a les dotze del migdia. Recordeu que només acceptaré bitllets anglesos de curs legal, o bé or». Crec que això serà suficient. Quedaré molt sorprès si aquesta missiva no atreu el nostre home cap aquí.

I tant que el va atreure! Ja ha passat a la història —a la història secreta d’una nació, que és, sovint, força més àmplia i apassionant que les seves cròniques públiques— com Oberstein, àvid de culminar el cop de la seva vida, va caure al parany i va ser tancat per quinze anys en una presó britànica. Hom trobà entre les seves possessions els valuosíssims plànols del Bruce-Partington, que havia ofert a subhasta a tots els centres navals europeus.

El coronel Walter morí a la presó cap a les acaballes del segon any de la seva condemna. Pel que fa a Holmes, tornà estimulat a la seva monografia sobre els Motets Polifonies de Lassus, de la qual s’ha publicat una edició limitada per a la circulació en cercles privats, que segons el parer dels experts és l’última paraula sobre el tema. Unes setmanes més tard em vaig assabentar per casualitat que el meu amic havia passat un dia a Windsor, d’on va tornar amb una agulla de corbata guarnida amb una maragda finíssima. Quan li vaig preguntar si l’havia comprada, em va respondre que era un present de certa graciosa dama en interès de la qual havia tingut la sort de dur a terme una modesta missió. No afegí res més, però em temo que bé podria endevinar l’august nom de la dama, i no dubto gens que l’agulla de maragda evocarà per sempre més dins la memòria del meu amic l’aventura dels plànols del Bruce-Partington.