3. EL CERCLE ROIG

I

—Bé, Mrs. Warren, no veig pas que hi hagi cap motiu concret perquè estigueu intranquil·la, ni entenc tampoc per què jo, que valoro el meu temps en gran mesura, hauria d’intervenir en aquest afer. El cert és que tinc altres assumptes de què ocupar-me.

Havent dit això, Sherlock Holmes va tornar la seva atenció al voluminós llibre de retalls on estava classificant i arxivant una part del seu material més recent.

Però la dispesera tenia l’obstinació, i l’astúcia, pròpies de la condició femenina. Defensava els seus interessos amb fermesa.

—L’any passat vàreu resoldre un cas a un dels meus hostes —va dir—, a Mr. Fairdale Hobbs.

—Ah, sí…, un cas molt senzill.

—Però ell no deixava de parlar-ne mai…, de la vostra cortesia, senyor, i de la manera com vàreu posar llum enmig de la foscor. Jo recordava les seves paraules quan em trobava envoltada de dubtes i de foscor. Sé que podríeu fer-ho només que volguéssiu.

Holmes era accessible pel flanc de la llagoteria, i també, si he de fer-li justícia, pel de l’amabilitat. Aquestes dues forces combinades varen fer que deixés el pinzell d’engomar amb un sospir de resignació i es repengés a la cadira.

—Està bé, està bé, Mrs. Warren, escoltem de què va. No us importa que fumi, veritat? Gràcies. Watson, passeu-me els llumins, si us plau. Si no he entès malament, esteu capficada perquè el vostre nou hoste roman a les seves habitacions i no el podeu veure. Valga’m Déu, Mrs. Warren! Si jo visqués a casa vostra, sovint no em veuríeu durant setmanes.

—No ho dubto pas, senyor, però això és diferent. Estic espantada, Mr. Holmes. No puc dormir de por. Sentir el seu pas apressat amunt i avall des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit, i no aconseguir més que entreveure’l un instant… és més del que puc suportar. El meu marit n’està tan inquiet com jo, però ell es passa tot el dia a la feina, mentre que jo m’he de quedar a casa. Per què s’amaga? Què deu haver fet? Exceptuant la noia, estic tota sola a la casa amb ell, i és més del que els meus nervis poden resistir.

Holmes s’estirà endavant i col·locà els dits, llargs i esprimatxats, sobre l’espatlla de la dona. Tenia un poder tranquil·litzador gairebé hipnòtic, quan volia. L’expressió d’angoixa va desaparèixer dels ulls de la dispesera, i les seves alterades faccions recuperaren l’aspecte habitual. Mrs. Warren es va asseure a la cadira que ell li indicà.

—Si he d’ocupar-me del cas, cal que m’assabenti de tots els detalls. Preneu-vos el temps necessari per a pensar. L’aspecte més insignificant pot ser de gran transcendència. Heu dit que l’home en qüestió va arribar fa deu dies, i que us va pagar una quinzena de pensió completa, no és això?

—Em va preguntar quines eren les meves condicions, senyor. Jo li vaig demanar cinquanta xelins la setmana. Hi ha una petita sala d’estar i un dormitori complets al pis de dalt de la casa.

—I bé?

—Ell va dir: «Us pagaré cinc lliures la setmana si accepteu les meves condicions». Jo sóc una dona pobra, senyor, i Mr. Warren guanya poc, de manera que els diners signifiquen molt per a mi. Es va treure un bitllet de deu lliures de la cartera i me’l va donar a l’acte. «Rebreu el mateix cada quinzena durant una llarga temporada si accepteu les condicions que us explicaré», em va dir. «Si no, ja no tindré res més a veure amb vós».

—Quines eren les condicions?

—Bé, senyor, eren que li lliurés una clau de la casa. Em va semblar bé. Els meus hostes solen tenir-ne. També, que el deixessin del tot tranquil, i mai, sota cap concepte, no el molestés ningú.

—No hi ha res extraordinari en això, no us sembla?

—Amb moderació, certament, senyor. Però aquesta situació fuig totalment de la moderació. Ha estat allà tancat deu dies, i ni Mr. Warren, ni jo, ni la noia no hem tingut ocasió de veure’l. Podem sentir el repic apressat de les seves passes amunt i avall, amunt i avall, al matí, a la tarda i a la nit, però tret de la primera nit no ha tornat a sortir de casa.

—Oh, de manera que va sortir la primera nit, oi?

—Sí, senyor, i va tornar molt tard…, després que tots ens haguéssim retirat a dormir. Em va dir quan es va haver instal·lat a les habitacions que tornaria tard, i em va demanar que no barrés la porta. El vaig sentir pujar l’escala tocada la mitjanit.

—Però… i els àpats?

—Em va donar instruccions concretes perquè sempre, quan ell truqués, li deixéssim el menjar sobre una cadira, davant la porta de la seva cambra. Després torna a trucar quan ha acabat, i recollim la safata a la mateixa cadira. Si necessita res més, ho imprimeix sobre un full de paper i ens el deixa.

—Ho imprimeix, dieu?

—Sí, senyor, amb un llapis. Només la paraula, res més. Aquí tinc un full que he portat per mostrar-vos-el: «SABÓ». Vet aquí un altre: «LLUMÍ». Aquest el va deixar el matí del primer dia: «DAILY GAZETTE». Li porto aquest diari juntament amb l’esmorzar cada matí.

—Valga’m Déu, Watson! —exclamà Holmes, observant amb enorme curiositat els papers de format foli que la dispesera acabava de passar-li—. Això és realment un xic inhabitual. La reclusió, la puc entendre, però… quin sentit tenen aquestes paraules impreses? La impressió és un procediment matusser. Per què no escriu? Què podria suggerir aquest fet, Watson?

—Que desitgi amagar la seva escriptura.

—Però per què? Què pot importar-li que la seva dispesera vegi una mostra de la seva escriptura? Tanmateix, pot ser el que dieu. D’altra banda, quin és el motiu d’aquests lacònics missatges?

—No en tinc ni idea.

—Obre un camp molt interessant a l’especulació intel·ligent. Les paraules són fetes amb un llapis força comú, de punta gruixuda i color violeta. Fixeu-vos que el paper ha estat estripat d’un costat un cop feta la impressió, de manera que a la «S» de «SABÓ» li manca un tros. Suggerent, Watson, no creieu?

—Un acte de precaució?

—Exacte. És evident que hi havia alguna marca, alguna ditada, quelcom que podria aportar una pista sobre la identitat d’aquesta persona. Molt bé, Mrs. Warren, ens heu dit que l’home era d’estatura mitjana, bru i barbut. Quina edat deu tenir?

—És jove, senyor. No deu haver superat la trentena.

—Me’n podríeu facilitar algun detall més?

—Enraonava un anglès molt correcte, senyor, i tanmateix, pel seu accent vaig creure que era estranger.

—Anava ben vestit?

—Molt elegant, senyor. Duia un vestit fosc…, molt discret.

—Us va donar cap nom?

—No, senyor.

—Ha rebut cartes o cap visita?

—No.

—Però segurament vós o la minyona deveu entrar algun mati a endreçar-li l’habitació…

—No, senyor, se n’ocupa ell tot sol.

—Diantre! Això sí que és ben singular. Què podeu dir-me’n del seu equipatge?

—Duia una bossa grossa de color marró…, res més.

—Bé, no sembla pas que hi hagi gaire material que ens pugui ajudar en la investigació. Dieu que no ha sortit res d’aquella habitació…, res en absolut?

La dispesera va treure un sobre de la seva bossa de mà. Del sobre varen caure dos llumins gastats i una burilla de cigarreta damunt la taula.

—Eren a la seva safata avui al matí. Ho he portat perquè he sentit a dir que vós podeu llegir grans coses en els objectes més petits.

Holmes va arronsar les espatlles.

—No hi ha res a llegir, aquí —va respondre—. Els llumins han estat emprats, naturalment, per a encendre cigarretes. Això és evident per la curtària de l’extrem cremat. Per a encendre una pipa o un cigar es consumeix la meitat d’un llumí. Però, valga’m Déu! Aquesta burilla de cigarreta és certament curiosa. Heu dit que el cavaller que ens ocupa duia barba i bigoti?

—Sí, senyor.

—No ho entenc. Jo diria que només un home ben rasurat s’ho hauria pogut fumar, això. Vaja, Watson, fins i tot un bigoti modest com el vostre s’hauria socarrimat.

—Un broquet? —vaig suggerir jo.

—No, no; la punta es veu embolicada. Suposo que no deu pas haver-hi dues persones, en aquella cambra, Mrs. Warren.

—No, senyor. De fet, aquest home menja tan poc que sovint em pregunto com pot sobreviure.

—Bé, em sembla que hauríem d’esperar a tenir una mica més de material. Al capdavall, aquest individu no us ha donat pas motius de queixa. N’heu rebut els diners del lloguer, i no és pas un hoste conflictiu, per bé que sí un xic estrany. Us paga bé, i si s’estima més romandre amagat no és pas res que us afecti directament. No tenim cap pretext per a ficar-nos en la seva vida privada mentre no hi hagi algun motiu per a creure que realitza alguna activitat criminal. M’he fet càrrec del cas, i ja no l’abandonaré. Manteniu-me al corrent de les novetats que es puguin produir, i confieu en el meu ajut en cas de necessitat.

»Hi ha, certament, alguns punts d’interès en aquest cas, Watson —va observar el meu amic, després que la dispesera ens hagués deixat—. Podria ser, és clar, un cas trivial…, una excentricitat personal; o bé podria tenir un fons molt més profund del que sembla vist per fora. El primer que se m’acut és la possibilitat evident que la persona que ocupa ara aquelles dependències sigui del tot diferent de la que les va llogar.

—Per què ho creieu, això?

—Bé, deixant banda la burilla de cigarreta, no us sembla significatiu el fet que l’única vegada que l’hoste surt és immediatament després de llogar l’habitació? Torna —o, si més no algú torna— quan tots els testimonis són al llit. No tenim cap prova que la persona que tornés fos la mateixa que havia sortit. A més a més, l’home que va llogar l’habitació enraonava correctament l’anglès. L’altre, en canvi, imprimeix «llumí» quan hauria d’haver imprès «llumins». Puc imaginar que trobés la paraula en un diccionari, els quals faciliten el substantiu però no pas la forma del plural. El seu estil lacònic deu servir per a amagar la manca de coneixement de la llengua anglesa. Sí, Watson, hi ha bones raons per a sospitar que s’ha esdevingut una substitució d’hostes.

—Però, amb quin possible objectiu?

—Ah! Aquí rau el nostre problema. Hi ha una línia d’investigació força òbvia. —Va agafar el voluminós llibre on arxivava, dia rere dia, els anuncis referents a assumptes personals que publicaven els diversos diaris de Londres—. Diantre! —va exclamar, mentre passava pàgines—. Quin concert de gemecs, plors i queixes! Quin calaix de sastre d’esdeveniments singulars! Però ben segur que és el terreny de caça més valuós que hagi trobat mai un estudiós de l’inhabitual. Aquesta persona està sola, i és inaccessible per carta sense infringir l’absoluta intimitat que desitja. Com se li pot fer arribar cap notícia o missatge des de fora? Lògicament, mitjançant un anunci publicat a la premsa. No sembla haver-hi cap altre procediment, i per sort només ens cal dedicar-nos a un sol diari. Vet aquí els retalls del Daily Gazette de la darrera quinzena. «Una dama amb una boa negra al Prince’s Skating Club…», aquest el podem passar per alt. «Segur que en Jimmy no trencarà el cor de la seva mare…», aquest sembla irrellevant. «Si la dama que va perdre el coneixement a l’autobús de Brixton…», no m’interessa gens. «Cada dia que passa el meu cor frisa…». Bestieses, Watson, només bestieses! Ah! Aquest resulta un poc més possible. Escolteu això: «Tingues paciència. Trobarem algun mitjà de comunicació segur. Mentrestant, tenim aquesta secció. G».. Aquest anunci va sortir dos dies després que l’hoste de Mrs. Warren arribés. Sembla plausible, no creieu? El nostre misteriós amic entén l’anglès, encara que no el sàpiga escriure. Mirem si podem trobar-hi una altra pista. Sí, aquí la tenim… tres dies més tard. «Estic fent arranjaments reeixits. Paciència i prudència. Els núvols passaran. G». Després d’això, res durant una setmana. Tot seguit ve quelcom molt més concret: «El camí s’està obrint. Si tinc ocasió d’enviar un missatge, recorda el codi convingut: una A, dues B, etc. Aviat rebràs notícies. G».. Això es va publicar al diari d’ahir, i en el d’avui no hi ha res. Tot és molt apropiat per a l’hoste de Mrs. Warren. Si esperem un xic, Watson, no dubto gens que el cas es farà més intel·ligible.

Així va ser, perquè l’endemà al matí vaig trobar el meu amic assegut davant la llar d’esquena al foc, amb un somriure d’absoluta satisfacció al rostre.

—Què us sembla això, Watson? —exclamà, recollint el diari de damunt la taula—. «Casa alta i roja amb revestiments de pedra blanca. Tercer pis. Segona finestra esquerra. Després que es faci fosc. G». Això és força precís. Crec que després d’esmorzar hauríem de fer un petit reconeixement del veïnat de Mrs. Warren. Ah, Mrs. Warren! Quines noves ens porteu aquest matí?

La nostra clienta acabava d’entrar precipitadament a la cambra amb una energia explosiva que revelava que s’havia esdevingut algun fet nou i transcendental.

—És un cas per a la policia, Mr. Holmes! —cridà la dona—. Ja en tinc prou, d’aquest color! El faré fora de casa amb el seu equipatge. He estat a punt de fer-ho directament, però he cregut oportú demanar-vos consell abans. Però ja se m’ha acabat la paciència, i ara que han atacat el meu home…

—Que han atacat Mr. Warren?

—L’han tractat abusivament, si més no.

—Però, qui l’ha tractat abusivament?

—Ah, això és el que m’agradaria saber! Ha estat aquest matí, senyor. Mr. Warren treballa de cronometrador a Morton & Waylight’s, a Tottenham Court Road. Ha de sortir cada dia de casa abans de les set. Doncs bé, aquest matí encara no havia caminat deu passes pel carrer que dos homes se li han acostat per darrere, li han tirat un abric damunt el cap i l’han ficat en un cotxe que hi havia al costat de la vorera. L’han passejat durant una hora, i en acabat han obert la porta i l’han llançat fora del cotxe. Ha quedat estès a la vora del camí, tan espantat que ni tan sols ha vist què se n’ha fet, del cabriolé. Quan ha pogut recuperar-se de l’ensurt s’ha adonat que era a Hampstead Heath. Llavors ha agafat un autobús cap a casa, i ara està reposant al sofà, mentre jo venia de dret aquí a explicar-vos el que ha passat.

—Molt interessant —va dir Holmes—. S’ha fixat en l’aspecte d’aquells homes…, els ha sentit enraonar?

—No. Està força atordit. Només sap que se l’han emportat com per art de màgia i l’han tirat del cotxe com per encanteri. Almenys hi anaven dos homes, a dins, i potser tres.

—Teniu cap motiu per a relacionar aquest atac amb el vostre hoste?

—Mireu, hem viscut allà durant quinze anys i no havia passat mai res semblant fins ara. Ja me n’he cansat, d’ell. Els diners no ho són pas tot. El trauré de casa avui mateix.

—Espereu un xic, Mrs. Warren. No feu imprudències. Començo a creure que això podria ser molt més important del que semblava a primera vista. Ara és clar que algun perill amenaça el vostre hoste. També és clar que els seus enemics, que l’estaven esperant prop de la porta de la casa, han confós el vostre marit amb ell enmig de la boirina matinal. Quan s’han adonat de l’error, s’han desempallegat de Mr. Warren. Sobre el que li haurien fet si no s’haguessin equivocat, només podem elaborar conjectures.

—Bé, i què voleu que faci, Mr. Holmes?

—Tinc una gran curiositat per veure el vostre hoste, Mrs. Warren.

—No sé pas com podríem manegar-nos-ho, fora que tireu la porta a terra. Sempre sento la clau girant al pany quan baixo l’escala després de deixar-li la safata.

—Però bé ha de sortir a recollir la safata. Podríem amagar-nos i veure’l llavors.

La dispesera va pensar un instant.

—Bé, senyor, hi ha una cambra dels mals endreços davant la seva habitació. Podria posar-hi un mirall, potser, i si us quedàveu darrere la porta…

—Excel·lent! —exclamà Holmes—. A quina hora dina?

—Pels volts de la una, senyor.

—El Doctor Watson i un servidor arribarem una mica abans d’aquesta hora. Això és, tot de moment, Mrs. Warren. Bon dia tingueu.

A dos quarts d’una ens trobàvem a les escales d’accés al domicili de Mrs. Warren, un edifici alt, esprimatxat, de maons grocs, situat a Great Orme Street, un passatge estret a la banda nord-est del British Museum. Gràcies a la seva situació pròxima a la cantonada del carrer, tenia una bona vista sobre Howe Street, amb les seves cases més pretensioses. Holmes féu una rialleta i assenyalà en aquella direcció, cap a una filera de cases residencials que sobresortien de tal manera que cridaven força l’atenció.

—Mireu, Watson! —va dir—. «Casa alta i roja amb revestiments de pedra blanca». Aquest és el senyal estàtic que s’esmentava al diari. Coneixem el lloc, i coneixem el codi, de manera que la nostra tasca hauria de ser molt senzilla. Hi ha un rètol que diu «Per llogar» en aquella finestra. És evidentment, un pis buit al qual el còmplice té accés. Bé, Mrs. Warren, com ho tenim, això?

—Ja us ho he preparat tot. Si pugeu amb mi i deixeu les botes al replà de baix, us hi portaré de seguida.

Era un amagatall excel·lent, el que ens havia arranjat. El mirall estava situat de forma estratègica, de manera que permetia veure clarament, des de la foscor, la porta que hi havia al davant. Amb prou feines ens hi havíem instal·lat, i Mrs. Warren acabava de deixar-nos, quan un repic de lluny ens anunciava que el nostre misteriós veí acabava de trucar. La dispesera va comparèixer tot seguit amb la safata, la deixà en una cadira al costat de la porta tancada i després se’n va anar amb pas feixuc. Ajupits tot junts en l’angle de la porta, vàrem clavar els ulls sobre el mirall. De sobte, mentre les passes de la dispesera s’allunyaven, se sentí el grinyol d’una clau al pany, el pom va girar, i dues mans molt primes varen sortir i recolliren la safata de la cadira. Un instant després restituïen apressadament la safata al seu lloc, i jo vaig entreveure una cara bruna, bonica i horroritzada que mirava cap a l’estreta obertura de la cambra dels mals endreços. A continuació la porta es tancà de cop, la clau girà una vegada més, i es va fer un silenci absolut. Holmes em va estirar de la màniga, i plegats vàrem baixar les escales.

—Tornaré aquest vespre —anuncià el meu company a l’expectant dispesera—. Em penso, Watson, que podem discutir aquest cas amb més comoditat a les nostres dependències.

—La meva hipòtesi, com heu pogut veure, era correcta —va dir Holmes, estarrufat a la seva butaca—. Hi ha hagut una substitució d’hostes. El que no m’esperava era que hi trobaríem una dona, i no pas una dona ordinària, Watson.

—Ens ha vist.

—Bé, ha vist alguna cosa que l’ha alarmada. Això és veritat. La seqüència general de fets és bastant clara, no us sembla? Una parella es refugia a Londres d’un perill molt terrible i imminent. La mesura d’aquest perill és el rigor de les seves precaucions. L’home, que té alguna tasca a realitzar, desitja deixar la dona en absoluta seguretat mentre la fa. No és pas un problema senzill, però l’ha solventat d’una forma original i tan efectiva que la presència d’ella no és coneguda ni tan sols per la dispesera que li subministra el menjar. Els missatges impresos, com és evident a hores d’ara, serveixen per a evitar que hom descobreixi el seu sexe mitjançant la lletra escrita. L’home no pot acostar-se a la dona, perquè si ho fes guiaria els seus enemics fins a ella. Com que no pot comunicar-se amb ella directament, recorre a la secció d’anuncis particulars d’un diari. Fins aquí, tot és ben clar.

—Però… què hi ha a la base de tot això?

—Ah, si, Watson… Rigorosament pràctic, com de costum! Que hi ha a la base de tot això? El capriciós problema de Mrs. Warren s’eixampla i assoleix un aspecte més sinistre com més hi aprofundim. L’únic que en podem dir per ara és que no es tracta d’una fugida d’enamorats convencional. Ja heu vist l’expressió al rostre de la dona davant un senyal de perill. Hem sentit a parlar, també, de l’atac comès contra el dispeser, que anava dirigit, sens dubte, contra l’hoste. Aquestes alarmes, i la desesperada necessitat de seguretat, demostren que el cas és de vida o mort. L’atac contra Mr. Warren, d’altra banda, demostra que l’enemic, sigui qui sigui, no està assabentat de la substitució de l’hoste baró per la dona. És un cas molt curiós i complex, Watson.

—Per què us hi heu implicat? Què en podeu treure, d’això?

—Que què en puc treure, dieu? És art per amor a l’art, Watson. Suposo que quan vós us vàreu doctorar començàreu a estudiar casos sense considerar cap mena de retribució, m’equivoco?

—Ho feia per a la meva educació, Holmes.

—L’educació no s’acaba mai, Watson. És una sèrie de lliçons, les més importants de les quals arriben al final. Aquest cas és instructiu. No hi ha diners ni fama a guanyar-hi, i tanmateix tinc un gran interès a treure’n l’entrellat. Quan s’hagi fet fosc estarem un graó més amunt en la nostra investigació.

Quan retornàrem a les habitacions de Mrs. Warren, la resplendor d’una tarda d’hivern a Londres s’havia espesseït en forma de cortina grisa i monòtona, esberlada només pels quadrats de llum groga de les finestres i les aurèoles difuses dels fanals de gas. Mentre observàvem des de la sala enfosquida de la casa d’hostes, una llum més tènue resplendia més amunt enmig de la negror.

—Algú es belluga en aquella habitació —va xiuxiuejar Holmes, amb el seu rostre esprimatxat i frisós enganxat al vidre de la finestra—. Sí, en puc veure l’ombra. Aquí el tenim de bell nou! Duu una espelma a la mà. Ara mira cap ací. Vol assegurar-se que ella està a l’expectativa. Ara comença a transmetre. Preneu nota del missatge, també, Watson, per tal que puguem confrontar l’un amb l’altre. Una sola llampada és una «A» segurament. Ara ve la segona lletra. Quantes n’heu comptades. Vint? Jo també. Això vol dir una «T». A T…, de moment és ben intel·ligible. Una altra «T». Deu ser l’inici de la segona paraula. Ara tenim… TENTA. Una pausa llarga. Creieu que això és tot, Watson? «ATTENTA» no té cap sentit. I tampoc és gaire millor separat en tres paraules: «AT TEN TA», llevat que «T.A». siguin les inicials d’algú. Ara hi torna! Què és això? ATTE…, dimoni!, és el mateix missatge d’abans. Curiós, Watson, molt curiós! Ara fa una nova pausa! AT…, carat, ho repeteix per tercera vegada! «ATTENTA» tres vegades! Quants cops ho repetirà? No, sembla que ja ha acabat. S’ha retirat de la finestra. Quina conclusió en traieu, Watson?

—Que és un missatge xifrat.

El meu company deixà anar una sobtada rialleta de comprensió.

—I no és pas un codi gaire obscur, Watson —va observar—. És clar que no, és italià! La «A» final implica que el missatge va adreçat a una dona. «Alerta! Alerta! Alerta!». Què us en sembla, Watson?

—Em sembla que heu encertat de ple.

—No en tinc cap dubte. És un missatge molt urgent, repetit tres vegades per a reforçar-ne el caràcter. Però, alerta amb què? Espereu un moment; s’acosta a la finestra un cop més.

Tornàrem a veure el borrós contorn d’un home ajupit i els moviments ràpids de la petita flama darrere la finestra, mentre es reprenien els senyals. Els transmetien més de pressa que abans, tan de pressa que es feia difícil de seguir-los.

—«PERICOLO»… «Pericolo»… Què vol dir això, Watson? Perill, no és veritat? Sí, com hi ha Déu!, és un senyal de perill. Ja hi torna! «PERI». Vaja!, què diantre…?

La llum es va apagar inesperadament, la resplendor quadrada de la finestra va desaparèixer, i el tercer pis formava una faixa fosca al voltant de l’altiu edifici, amb les seves rengleres de finestres giratòries brillants. El darrer missatge d’advertència havia quedat sobtadament interromput. Com, i per qui? El mateix pensament se’ns va acudir a tots dos alhora. Holmes s’apartà d’un salt del lloc que ocupava ajupit al costat de la finestra.

—Això és seriós, Watson —digué—. S’està cometent una vilesa! Per què havia d’interrompre’s un missatge com aquell d’una forma tan brusca? Estic per informar Scotland Yard d’aquest cas…, però, tanmateix, és massa urgent perquè marxem.

—Voleu que hi vagi jo, a buscar la policia?

—Hauríem de definir la situació una mica millor. Pot ser que tingui una interpretació més innocent. Vinga, Watson, arribem-nos-hi tots dos i veurem què se’n pot deduir.

II

Mentre baixàvem ràpidament per Howe Street, vaig mirar enrere cap a l’edifici que acabàvem de deixar. Allà, tènuement perfilada a la finestra de dalt, hi veia l’ombra d’un cap, un cap de dona que escrutava la fosca amb tensió, amb rigidesa, esperant amb ominosa incertesa la represa d’aquell missatge interromput. Davant l’entrada de la casa de Howe Street un home, vestit amb corbata i abric gruixut, es trobava recolzat a la barana. Es va sobresaltar quan la llum del rebedor enlluernà les nostres cares.

—Holmes! —va exclamar.

—Gregson! —replicà el meu company, mentre encaixava la mà amb el detectiu de Scotland Yard—. Està vist que el món és un mocador. Què és el que us ha dut fins aquí?

—Les mateixes raons que us hi han dut a vós, suposo —respongué Gregson—. No em puc imaginar com us heu pogut ficar en aquest afer.

—Hem seguit camins diferents, però desembocaven al mateix embolic. He estat interpretant els senyals.

—Els senyals?

—Sí, des d’aquella finestra. S’han interromput a mig missatge. Hem vingut per esbrinar-ne el motiu. Però ara que he comprovat que teniu la paella pel mànec, no veig cap necessitat de fer-me càrrec de la situació.

—Espereu un segon! —cridà Gregson, frisós—. Cal que us faci justícia, Mr. Holmes, i us confessi que no m’he trobat encara amb cap cas en què hagi sentit un desig tan gran de tenir-vos al meu costat com ara. Aquesta és l’única sortida de la casa, de manera que ja el tenim.

—De qui es tracta?

—Vaja, vaja, us hem superat aquesta vegada, Mr. Holmes. Caldrà que ens concediu una mica de crèdit, ara. —Va colpejar bruscament a terra amb el bastó, i tot seguit un cotxer, amb el fuet a la mà, saltà d’un cotxe de quatre rodes aturat a l’altra banda del carrer—. Permeteu-me que us presenti Mr. Sherlock Holmes —anuncià Gregson al cotxer—. Aquest és Mr. Leverton, de l’agència americana de Pinkerton.

—L’heroi del misteri de la cova de Long Island? —va fer Holmes—. Senyor, estic encantat de conèixer-vos.

L’americà, un jove d’aspecte tranquil i metòdic, de cara cantelluda i ben afaitada, s’enrojolà davant d’aquelles paraules elogioses.

—Ara estic seguint la pista de la meva vida, Mr. Holmes —va declarar—. És a dir, si aconsegueixo atrapar Gorgiano…

—Com? Gorgiano, el del Cercle Roig?

—Oh, ha assolit fama arreu d’Europa, no és veritat? Bé, n’hem sentit a parlar molt, a Amèrica. Sabem que es troba darrere de cinquanta homicidis, i tanmateix no tenim encara res concret que ens permeti d’inculpar-lo. Li vaig seguir el rastre des de Nova York, i li he anat al darrere a Londres durant una setmana, en espera d’algun pretext per a agafar-lo pel coll. Mr. Gregson i jo l’hem pogut localitzar en aquesta enorme casa de pisos que només té una porta, de manera que no se’ns pot escapar. N’han sortit tres persones d’ençà que ell hi ha entrat, però juraria que no era cap d’elles.

—Mr. Holmes em parlava d’uns senyals —intervingué Gregson—. Suposo que, com ja és habitual, sap moltes coses que nosaltres desconeixem.

Holmes explicà de forma clara i concisa la situació presenciada pocs minuts abans. L’americà va picar de mans en un gest de contrarietat.

—Ens ha vist! —va exclamar.

—Per què ho creieu, això?

—Bé, almenys això és el que sembla, oi? Aquí el tenim, enviant missatges a un còmplice… Hi ha uns quants membres de la seva banda, a Londres. Després, de sobte, justament quan, tal com vós heu observat, els deia que hi havia perill, ha interromput el missatge. Què podria significar, tret que de la finestra estant ens hagi vist al carrer, o bé hagi arribat a percebre d’alguna manera la proximitat del perill i hagi decidit que havia d’actuar de seguida si volia evitar-lo? Què suggeriu vós, Mr. Holmes?

—Que pugem ara mateix i ho esbrinem per nosaltres mateixos.

—Però no tenim cap ordre d’arrest contra ell.

—Es troba en un pis deshabitat sota circumstàncies sospitoses —observà Gregson—. Amb això ja n’hi ha prou, de moment. Quan l’hàgim enxampat mirarem si Nova York pot ajudar-nos a retenir-lo. Jo assumiré ara la responsabilitat de la seva detenció.

Els nostres detectius oficials poden regar fora de test en qüestions d’intel·ligència, però mai en el terreny del valor. Gregson va pujar les escales per arrestar aquell homicida desesperat amb una actitud tan serena i sistemàtica com si pugés l’escala oficial de Scotland Yard. L’home de Pinkerton va provar de passar-li davant, però Gregson li ho va impedir amb decisió apartant-lo amb el colze. Els perills de Londres eren un privilegi de la policia londinenca.

La porta del pis esquerre del tercer replà estava entreoberta. Gregson l’obrí de bat a bat. A dins, tot era silenci i foscor absoluts. Jo vaig treure un llumí i vaig encendre la llanterna del detectiu. En fer-ho, i mentre el tremolor es convertia en una flama regular, tots llançàrem una exclamació de sorpresa. Sobre els taulons de fusta de terra es veia un rastre recent de sang. Les petjades roges apuntaven cap a nosaltres i procedien d’una cambra interior, la porta de la qual era tancada. Gregson la va obrir i va estendre la llanterna davant seu, mentre la resta espiàvem àvidament per sobre les seves espatlles.

A terra al mig de l’habitació buida, hi havia el cos d’un home gegantí, amb una ganyota grotesca i horrible al rostre bru i ben rasurat i amb el cap envoltat per una sinistra aurèola de sang carmesí, estès en un ampli cercle d’humitat sobre el fustam blanc. Tenia els genolls flexionats, els braços estirats en un posat agònic, i del centre del coll, ample i girat cap amunt, en sortia el mànec blanc d’un ganivet amb la fulla completament enfonsada al cos. Malgrat la seva corpulència, l’home devia haver-se esfondrat com un brau desnucat, després d’aquell cop esfereïdor. Al costat de la seva mà dreta, una daga més impressionant encara, amb mànec de banya i doble tall, descansava a terra i, prop de l’arma, un guant negre de nen.

—Per tots els sants! És Gorgiano el Negre en persona! —exclamà el detectiu americà—. Algú ens ha passat davant, aquesta vegada.

—Allà hi ha l’espelma de la finestra, Mr. Holmes —anuncià Gregson—. Però… què esteu fent?

Holmes havia travessat l’habitació, havia encès l’espelma, i ara la movia endavant i endarrere des de la finestra. En acabat va escrutar entre la foscor, va apagar l’espelma i la va tirar a terra.

—He pensat que seria útil —va dir.

Es retirà de la finestra i se submergí en profundes reflexions mentre els dos professionals examinaven el cadàver.

—Heu dit que mentre us esperàveu a baix han sortit de la casa tres persones —digué Holmes, per fi—. Les heu vistes de prop?

—Sí, jo sí.

—Hi havia cap home d’uns trenta anys, bru, d’estatura mitjana i barba negra?

—Sí, ha estat l’últim a passar pel meu costat.

—Crec que és l’home que busqueu. Us en puc facilitar la descripció, i tenim una mostra excel·lent de les seves petjades. Amb això n’hi ha prou per a trobar-lo.

—En dubto molt, Mr. Holmes, entre els milions de persones que viuen a Londres.

—Potser no. Per això m’ha semblat oportú requerir la presència d’aquesta dama perquè us hi ajudi.

Tots ens vàrem girar després d’aquestes paraules. Allí, emmarcada al llindar de la porta, hi havia una dona alta i bonica, la misteriosa hostessa de Bloomsbury. Avançà a poc a poc, amb la cara pàl·lida i alterada per una aprensió temorosa, els ulls fixos i penetrants, la mirada aterrida dels quals ensopegà amb la fosca figura estesa a terra.

—L’heu matat! —va murmurar—. Oh, Dio mio, l’heu matat!

Tot seguit deixà anar un sobtat sospir, i va fer un salt amb un xiscle de joia. Es posà a ballar per l’habitació, picant de mans, els seus ulls negres resplendint amb fascinant delit, mentre centenars d’exclamacions en italià brollaven dels seus llavis. Era terrible i sorprenent alhora veure aquella dona tan trastornada per la joia davant una escena tan macabra. S’aturà de sobte i ens va mirar amb una expressió interrogativa.

—Però vosaltres… Vosaltres sou policies, no és cert? Heu matat Giuseppe Gorgiano, no és així?

—En efecte, som policies, senyora.

Ella mirà al seu voltant, escrutant les ombres de l’habitació.

—Però aleshores… on és, en Gennaro? —va preguntar—. És el meu marit, Gennaro Lucca. Jo sóc Emilia Lucca, i tots dos venim de Nova York. On és en Gennaro? M’ha cridat fa un moment des d’aquesta finestra i he vingut tan ràpid com he pogut.

—He estatjo qui us ha cridat —digué Holmes.

—Vós? Com heu pogut cridar-me?

—El vostre codi xifrat no era gaire difícil, senyora. Necessitàvem la vostra presència aquí. Jo sabia que només em calia transmetre la paraula «Vieni» perquè vinguéssiu de seguida.

La bella italiana esguardà el meu company amb un temor reverencial.

—No entenc com sabeu aquestes coses —va dir—. Com és possible que Giuseppe Gorgiano…? —La dama féu una pausa, i després, de sobte, el seu rostre s’enlluernà amb orgull i satisfacció—. Ara ho entenc! El meu Gennaro! El meu esplèndid, estimat Gennaro, que m’ha guardat de qualsevol perill, ho ha fet, ha matat el monstre amb les seves poderoses mans! Oh, Gennaro, quin home tan fantàstic que ets! Quina dona podria ser mai digna d’un home com tu?

—Bé, Mrs. Lucca —va dir el prosaic Gregson, posant una mà sobre la màniga de la dama amb tan poca delicadesa com si ella fos un vàndal de Notting Hill—, no tinc encara gaire clar qui sou ni què sou, però ja heu dit prou perquè sàpiga que ens convé que ens acompanyeu al Yard.

—Un moment, Gregson —intervingué Holmes—. Jo diria que aquesta dama deu estar tan ansiosa per a donar-nos informació com nosaltres per a rebre-la. Us feu càrrec, senyora, que el vostre marit serà arrestat i jutjat per la mort de l’home que tenim davant? Tot allò que declareu podria ser utilitzat com a prova. Però si considereu que ell ha actuat així per motius no criminals, que desitjaria fer públics, la millor manera que teniu d’ajudar-lo és explicant-nos la història sencera.

—Ara que Gorgiano és mort ja no tinc por de res —va contestar la dama—. Era un dimoni i un monstre, i no pot haver-hi jutge al món que gosi castigar el meu marit per haver-lo matat.

—En aquest cas —digué Holmes—, suggereixo que tanquem la porta, ho deixem tot tal com ho hem trobat, acompanyem aquesta dama a les seves dependències, i ens formem una opinió després d’haver escoltat el que tingui a dir-nos.

Mitja hora més tard érem asseguts, tots quatre, a la saleta de la Signora Lucca mentre escoltàvem la seva singular narració d’aquells sinistres esdeveniments, el desenllaç dels quals havíem tingut ocasió de presenciar. La jove enraonava en un anglès ràpid i fluid però molt poc convencional, el qual, en interès de la claredat, reproduiré en una gramàtica correcta.

—Vaig néixer a Posilippo, prop de Nàpols —va començar—, i era filla d’Augusto Barelli, un jurista en cap que havia estat diputat de la província. Gennaro treballava per al meu pare, i amb el temps vaig arribar a estimar-lo com cap altra dona no podria fer. Ell no tenia diners ni posició social, només bellesa, força i energia, i per això el meu pare va prohibir la nostra boda. Vàrem fugir junts, ens vàrem casar a Bari, i jo vaig vendre les meves joies per aplegar els diners que ens permetrien viatjar a Amèrica. Això va ser fa quatre anys, i d’aleshores ençà hem viscut a Nova York.

»La sort es va portar bé amb nosaltres al començament. Gennaro va fer un favor a un senyor italià…, el va salvar d’uns brètols en un lloc que anomenen el Bowery, i d’aquesta manera es féu un amic poderós. Es deia Tito Castalotte, i era el soci més gran de la important firma Castalotte & Zamba, els principals importadors de fruita a Nova York. El Signor Zamba és un impedit, i el nostre nou amic Castalotte ostenta tot el poder a l’empresa, que dóna feina a més de tres-cents homes. Va oferir un lloc de treball al meu marit, el va nomenar cap d’un departament, i va demostrar tothora la seva bona voluntat cap a ell. El Signor Castalotte era solter, i crec que se sentia com si Gennaro fos fill seu, i tant el meu marit com jo l’estimàvem com si fos el nostre pare. Havíem comprat i moblat una caseta a Brooklyn i tot el nostre futur semblava assegurat quan va aparèixer aquell núvol negre que no trigaria a enfosquir el nostre cel.

»Una nit, en tornar Gennaro de la feina, va portar un compatriota a casa. Es deia Gorgiano, i era també de Posilippo. Era un home molt corpulent, com vosaltres mateixos podeu testimoniar, per tal com heu vist el seu cadàver. No solament tenia el cos d’un gegant, sinó que tot en ell era grotesc, gegantí, aterridor. La seva veu ressonava com un tro a la nostra caseta. Amb prou feines tenia espai per a agitar els seus enormes braços quan parlava. Els seus pensaments, emocions i passions eren exagerats i monstruosos. Enraonava, o més aviat bramava, amb una energia tal, que els altres no gosaven fer res més que seure i escoltar, acovardits davant aquella torrentada immensa de paraules. Els seus ulls t’immobilitzaven i et deixaven a la seva mercè. Era un home terrible i sobrenatural. Gràcies a Déu que és mort!

»Venia una vegada i una altra. Tanmateix, m’adonava que Gennaro no era pas més feliç que jo en presència seva. El meu pobre marit restava pàl·lid i apàtic, escoltant els inacabables deliris sobre política i aspectes socials que componien el repertori de conversa del nostre visitant. Gennaro no deia res, però jo que el coneixia bé podia llegir-li al rostre una emoció que no hi havia vist mai abans. En un principi vaig creure que era disgust. I després, de forma gradual, vaig descobrir que era quelcom més que disgust. Era por…, una por intensa, secreta, aclaparadora. Aquella nit —la nit que vaig llegir el seu terror—, el vaig abraçar i li vaig implorar per l’amor que em tenia i per tot allò que s’estimava que no m’amagués res, que em digués per què aquell homenot l’intimidava tant.

»Ell m’ho va dir, i el meu cor es va refredar com el glaç mentre l’escoltava. El meu pobre Gennaro, en els seus temps de rebel·lia i inconformitat, quan tot el món semblava anar en contra seva i la seva ment estava mig trastocada per les injustícies de la vida, havia ingressat en una societat napolitana, el Cercle Roig, estava relacionada amb els vells carbonaris. Els juraments i secrets d’aquesta confraria eren esparveradors, però un cop dins la seva jurisdicció no era possible de fugir-ne. En marxar a Amèrica, Gennaro creia que se n’havia alliberat. Quin espant no va tenir un vespre en trobar-se al carrer el mateix home que l’havia iniciat a Nàpols, el gegant Gorgiano, un home que s’havia guanyat el sobrenom de “Mort” al sud d’Itàlia, perquè tenia les mans tacades de sang fins als colzes de tants assassinats com havia comès. Havia arribat a Nova York per eludir la policia italiana, i ja havia establert una branca d’aquella terrible societat a la seva nova residència. Tot això em va explicar Gennaro, i em va ensenyar una convocatòria rebuda aquell mateix dia, amb un cercle roig dibuixat a la capçalera, on l’informaven que se celebraria una reunió en una data determinada i que la seva assistència era necessària i obligada.

»Això ja era prou dolent, però el pitjor encara havia de venir. Jo m’havia adonat, feia un cert temps, que quan Gorgiano venia a veure’ns, com era el seu costum, els vespres, m’enraonava molt a mi; i fins i tot quan les seves paraules anaven adreçades al meu marit, aquells ulls sinistres, salvatges i penetrants es clavaven sempre en mi. Una nit es va revelar el secret. Jo havia despertat allò que ell anomenava “amor” dins seu…, l’amor d’un animal, d’una bèstia. Gennaro encara no havia arribat que ell es va presentar. Se’m va acostar, em va agafar amb els seus braços poderosos, em va estrènyer en la seva abraçada d’ós, em va cobrir de petons, i em va suplicar que me n’anés amb ell. Jo m’agitava i cridava quan Gennaro va entrar i el va atacar. Ell va deixar Gennaro inconscient d’un cop i va abandonar la casa, a la qual ja no tornaria mai més. Aquella nit vàrem fer-nos un enemic mortal.

»Uns dies més tard va tenir lloc l’anunciada reunió. Gennaro en va tornar amb una expressió a la cara que em deia que alguna cosa espantosa acabava de passar. Era pitjor del que hauríem pogut creure. Els fons de la societat s’obtenien fent xantatge a italians rics i amenaçant-los amb incidents violents si es negaven a facilitar els diners. Sembla ser que Castalotte, el nostre estimat amic i benefactor, havia estat víctima d’aquest tipus de xantatge. S’havia resistit a cedir a les amenaces i n’havia donat part a la policia. En el decurs de la reunió es va decidir infligir-li un càstig exemplar per dissuadir de rebel·lar-se a qualsevol altra víctima, i es va acordar de volar la seva casa i amb ell a dins amb dinamita. Se celebrà un sorteig per saber qui havia de cometre l’assassinat. Gennaro va veure com el rostre cruel del nostre enemic li somreia en ficar la mà dins la bossa. No tinc cap mena de dubte que s’havia preparat així d’alguna manera, perquè el disc fatídic amb el cercle roig dibuixat a sobre, el mandat de perpetuar el crim, va anar a parar a la mà del meu infortunat marit. Havia de matar el seu millor amic, o en cas contrari ens exposaria a la venjança dels seus camarades. Formava part del demoníac sistema que regia la societat castigar aquells que temien o odiaven atemptant no solament contra la seva pròpia persona, sinó també contra les persones que estimaven, i era aquesta regla allò que terroritzava el meu pobre Gennaro i el tornava mig boig d’aprensió.

»Tota aquella nit vàrem romandre junts, abraçats l’un amb l’altre mentre ens donàvem valor per a afrontar els problemes que ens esperaven. S’havia convingut la nit de l’endemà per a la perpetració de l’atemptat. Al migdia, el meu marit i jo érem camí de Londres, i no sense advertir el nostre benefactor del perill que corria ni sense facilitar la mateixa informació a la policia perquè li brindessin protecció.

»La resta de la història, senyors, la coneixeu de primera mà. Teníem la certesa que els nostres enemics ens seguirien com si fossin les nostres ombres. Gorgiano tenia els seus motius personals per a consumar la venjança, però en qualsevol cas ja sabíem fins a quin punt podia ser despietat, astut i infatigable. Itàlia i Amèrica en van plenes, de llegendes sobre els seus terribles poders. Si mai havia de posar-los en pràctica, seria ara. El meu estimat va aprofitar els pocs dies d’avantatge que ens havia proporcionat la nostra precipitada fugida per aconseguir-me un refugi, de tal forma que no pogués amenaçar-me cap possible perill. Per la seva banda, ell desitjava quedar lliure per tal d’establir contacte amb la policia americana i italiana. Ni jo mateixa sé on vivia, ni com. Les úniques notícies que en rebia m’arribaven mitjançant els anuncis d’un diari. Però una vegada, mirant des de la finestra, vaig veure dos italians vigilant la casa, i vaig comprendre que Gorgiano havia esbrinat el nostre parador per qui sap quins mitjans. Finalment Gennaro em va dir, pel diari, que em faria senyals des d’una determinada finestra, però quan aquest vespre he interpretat els senyals no eren més que advertències, que s’han interromput de sobte. Ara entenc que sabia que Gorgiano era molt a prop seu, i que, gràcies a Déu, estava preparat per a quan arribés. I ara, senyors, us preguntaria si hi ha cap raó perquè tinguem por de la justícia, o si cap jutge sobre la terra condemnaria Gennaro pel que ha fet.

—Bé, Mr. Gregson —va dir l’americà, mirant cap al seu col·lega oficial—, no sé pas quina deu ser la vostra perspectiva britànica, però suposo que a Nova York el marit d’aquesta dama serà objecte d’un vot general d’agraïment.

—Mrs. Lucca haurà d’acompanyar-me i comparèixer davant el cap de policia —va respondre Gregson—. Si tot el que ens acaba de dir es corrobora, no crec que ella ni el seu marit tinguin motius d’inquietud. Però el que no puc entendre de cap manera, Mr. Holmes, és com diantre us heu ficat vós en el cas.

—Per aprendre, Gregson, per aprendre. Per tal de cercar nous coneixements en la vella universitat de la vida. Bé, Watson, ja teniu un nou espècimen de tràgic i grotesc a afegir a la vostra col·lecció. Per cert que ja són les vuit, i aquesta nit hi ha una òpera de Wagner a Covent Garden! Si ens afanyem, encara arribarem a temps de veure el segon acte.