Bernat

L’Honorata, la campana major i més venerada de la Catedral, i tocava les set quan vaig sortir al carrer. Un plugim persistent i fred acompanyava aquell matí de desembre; em vaig apujar la caputxa i em vaig afegir a la riuada de persones que, com jo, s’esmunyien pel laberint del Call en un frec a frec constant. Vaig agafar el carreró de Jafiel i, unes passes més enllà, vaig tombar cap a la sinagoga gran. Un grup de rabins conversaven enmig de la via, i ningú no gosava destorbar-los. Els vaig demanar pas; van obrir-se de mala gana, els vaig desitjar salut i vaig continuar. Les carnisseries còixer, de les quals n’hi havia una colla en aquest carrer, ja eren obertes. Els botiguers vigilaven que els aprenents escombressin bé els portals, i de tant en tant estenien la mà per sentir-hi la pluja.

A la reixa del Call, vaig haver d’esperar que el porter s’acabés de barallar amb un bastaix. L’home volia entrar amb el carro i l’ase que, assegurava, l’havien acompanyat des d’Hostalric. El vigilant li deia que no podia ser, que el Call era massa estret i que havia de tornar a la plaça Nova, deixar la bèstia i el carro, i carregar els farcells ell mateix, d’un a un. L’altre no en volia ni sentir parlar; qui li vetllaria les coses? Hauria de pagar algú per deixar-ho a resguard? Després de passar la nit fora murades, per entrar a primera hora, tot eren problemes: i que si estira, i que si arronsa… Fins que la gent que esperava, a una i altra banda de la porta, van començar a xiular i escridassar el bastaix. Aleshores, el porter es va sentir prou emparat per endossar-li un cop de bastó, fer-lo retrocedir i desembussar el pas.

Vaig agrair l’acció del porter, perquè no anava sobrat de temps. En passar a la vila cristiana, a l’alçada del Castell Nou, vaig tombar cap a mar, deixant enrere l’entrada del Call menor, que també era molt disputada. Pel barri noble, no hi havia tanta gent, i vaig poder fer més via. Alguns criats portaven draps a la bugada, i un prelat, que devia anar a escoltar les confessions d’alguna dama, va evitar-me tot arranant-se als murs del Palau menor. Pel Regomir, quatre o cinc carros s’havien quedat embussats per alguna raó; la gent que davallava cap a la platja s’hi havia d’enfilar, amb paquets, arques i tot. Vaig tirar pel dret, passats els casalots endormiscats d’en Lladó i de la Busca, fins al carrer de l’Argenteria.

Abans d’arribar-hi, ja vaig sentir el repicar del metall i els crits de la menestralia. I un cop a dins, vaig penedir-me de no haver baixat fins a mar per obrir-me pas, encara que fos, entre les costelles de barques encallades, calafatadors i camàlics en plena feina. El carrer principal dels argenters era tot aixecat. El Consell de la Ciutat havia ordenat canviar les lloses i llambordes, que eren velles i trencades, per ennoblir la via d’accés a la basílica de Santa Maria. Però els carreters no desistien de passar-hi, i havien fet unes roderes tan profundes en el fang que ara tothom s’hi quedava enganxat. Els veïns s’havien afegit a la festa, abocant a la via deixalles, excrements i pixats, i no hi havia manera digna de travessar aquella rierada de femta.

Vaig pensar de fer mitja volta, però una dotzena de mans i un parell de rucs em van empènyer cap a la barreja. M’hi vaig trobar fins als genolls, procurant alçar la capa i cobrint amb cura extrema el llibre que duia a les mans. Així vaig navegar fins al capdavall del carrer, escortat per la cridòria dels argenters, que ho devien trobar tot ben normal i s’encaparraven a refregar-me els seus collars, safates i dagues per les galtes. Quan vaig sortir del fangar, vaig entrar en un núvol de pols seca, on només podia moure’m a les palpentes. Sabia que era a tocar de Santa Maria, perquè el repic era de ferro contra pedra, i la polseguera l’aixecaven aquells maçons que treballaven, sens desmai, per bastir el temple expiatori del comerç català.

Cap a una banda, vaig olorar fruita i verdura podrida, que provenia de l’esplanada del Born. Vaig tombar, doncs, cap al costat oposat; el núvol de pols es va ventilar, i vaig entrar en un món de malls i encluses, d’homes cepats i ennegrits que treballaven i cavallers de seda i vellut que s’ho miraven. Era el carrer dels espasers, i ja a l’altra punta, oculta entre arcades i balconades que es tocaven, sabia que es dreçava el meu destí final: la Llotja. Allà m’hi havia de trobar amb el ciutadà que portava els afers de l’infant Joan. M’havia acordat una audiència a primera hora del matí, i jo arribava, per a vergonya meva, quan les campanes ja tocaven les vuit.

Portava ja unes quantes setmanes a Barcelona, i no m’hi havia habituat del tot. Val a dir, però, que havia començat amb mal peu. Només desembarcar, el Samuel se m’havia escapat, i encara no n’havia sabut res. Quan havia volgut trobar els noms que m’havia donat mon pare, m’havia adonat que ja no els portava a sobre. I així m’havia trobat a la platja de la Ribera, en una ciutat sense port però amb més feineig mariner que qualsevol altra, sol i envoltat de gent que traginava amb bogeria. Per fortuna, havia recordat el nom del meu oncle llunyà, el rabí Hasdai de Cresques, un jueu conegut i respectat a tot Barcelona.

Mestre Hasdai era metge, erudit i secretari de l’aljama. Era un prohom molt sol·licitat. Com que aquells dies era fora, no m’havia rebut ell en persona. Però la seva família, i sobretot el seu fill Mossè, un poc més gran que jo, m’havien dispensat grans atencions. M’havien albergat i m’havien assistit a preparar la visita a la cort. Gràcies a ells, una recepció que hauria trigat mesos a ser concedida, va ser atorgada en qüestió de setmanes. Mentrestant, havia vagarejat per la ciutat i havia explorat possibles negocis particulars.

Barcelona no era gaire més gran que Ciutat de Mallorca. De fet, potser ocupava un espai més reduït, tot i que la població s’hi amuntegava amb gran promiscuïtat. A la vila antiga, cada ofici tenia el seu carrer, i els obradors només podien créixer i multiplicar-se si es dividien i empetitien. Aquell amuntegament em va fer pensar en Betros. Els carrers eren tan plens de renous i olors, que els cecs sempre sabien on paraven: el xiulet de batre cotó volia dir que eren amb els teixidors; el broll d’aigua i la flaire de sabó els situava a les basses de Sant Pere; i l’aroma de clau i de bàlsam els feia ensumar els especiers. Per trobar els Calls, tant el gran com el menut, no hi havia pèrdua. Calia seguir els carrers amb més gent i brogit, les portalades més disputades, i els passos més escanyats. Feia anys, potser segles, que no es bastia ni una nova casa jueva, i cada pam a banda i banda —i amunt i avall— era ocupat.

La darrera pesta havia buidat algunes cases, però els barcelonins les havien ocupat de seguida. L’únic indret on es podien fer cases noves, en realitat, era a la vila nova, que el bon rei en Pere havia obert cap a ponent, dins d’una tercera muralla. Aquella era una altra ciutat, separada pel vell mur i la torrentera, on cap ciutadà no volia anar a viure. Era massa lluny de tot, no hi havia gaires fonts ni botigues, i els ocupants eren pagesos nouvinguts, vídues pobres, hostalers i meuques, i els religiosos de la Santa Creu o de Sant Pau del Camp. Semblava mentida, però els vilatans de sempre preferien nedar en la porqueria i els sorolls abans que traslladar-se a aquell Raval aromàtic d’horts, palmerars i tarongers.

Barcelona, doncs, em va sorprendre com a enigmàtica i desconcertant. Malgrat les guerres, les epidèmies i les estretors de la terra, els doblers —que allà s’anomenaven florins o croats— corrien pertot. Els canvistes, bona part d’ells jueus, no donaven l’abast. I el poble s’atrafegava tant amb la feina i l’argent, que no pensava mai a gaudir-ne. Els mateixos reis havien projectat un gran castell vora les drassanes, però semblava que el tràfec dels seus súbdits se’ls havia encomanat. El bon Pere tenia uns palaus estrets i humils, tan antics com la ciutat, que havien quedat encaixonats entre esglésies i casals nobles. Ocupat amb les campanyes a Castella, a Sardenya i Sicília, i amb els afers dinàstics, no havia trobat ni hores ni monedes per construir noves estances, dignes del seu alt estament i poder.

Fruit de serioses interrogacions, també vaig advertir que al cap i casal, a pesar de totes les riqueses i del moviment que s’hi veia, no hi treballaven mestres de cartes de navegar. Allò semblava una altra estranyesa dels catalans: preferien comprar els luxes a fora que no pas fer-los a casa. Jo sabia que la majoria de comandes rebudes a Mallorca venien de Barcelona, i que el gruix dels encàrrecs procedia de la mateixa corona. Vaig imaginar que un bon cartògraf, instal·lat a la vora dels seus reis, es faria d’or en un tancar i obrir d’ulls. Vaig prendre’n nota, per si s’esqueia parlar-ne amb mestre Cresques.

Quan vaig arribar a la Llotja estava brut i remullat, i esbufegava com un condemnat. L’edifici, alt i elegant, era sostingut per voltes de mig punt a totes bandes. Com que era hivern, els porxos havien estat tancats per taulons a la part baixa, i a la part de dalt amb unes veles grosses. Vaig acostar-me a una obertura per on hi entrava i en sortia gent. Un llancer em va impedir el pas i em va fer anar a la porta de servei. No em va servir de res explicar-li que m’havia de trobar amb un notari de la cort; els vailets jueus, i encara més si anaven desendreçats i enfangats com jo, no podien usar aquell noble pas. Vaig fer la volta a la Llotja, doncs, i em vaig barallar amb els carregadors i missatgers fins que vaig poder introduir-me a la sala de contractacions.

Un cop a dins, vaig adonar-me que el primer palau de la ciutat, i del regne, era aquell. No s’hi traginava gaire producte: com a molt, mostres de drap i de gra, que els venedors exhibien als taulells, i que tocaven i retocaven fins que es tancava l’operació. Hi havia mercaders amb capells alts i enrobats; noliejadors amb tovalles de vellut, que els cobrien el cap i deixaven caure algun vel de setí; prestamistes jueus i gentils, difícils de distingir, amb bonets i boines de color; cavallers amb barrets plomats… El fregadís de vestimentes era suau, entre abrics de llana persa, capes de mussolina, mantons de pèl i calces de sedalina. Però la cridòria era forta: la flor i nata del món benestant s’aplegava en corrons, on discutien condicions i preus. Una munió de macips, servents i comptadors s’esmunyia entre la gentada, seguint les ordres dels seus amos amb gran diligència.

Vaig demanar pel distingit Bernat, escrivà de l’infant Joan. Em van adreçar a un extrem de la Llotja, on hi havia la taula reial. Quan hi vaig arribar, de seguida el vaig reconèixer. Era un home madur, però no gran, ben afaitat i vestit amb elegància. Seia al centre d’una taula ampla, amb posat avorrit i distret. Era dels pocs que no parlaven a crits, i l’únic que s’havia descobert el cap. A cada flanc hi tenia oficials de palau, que regatejaven acaloradament amb proveïdors de tota mena. Aquests darrers no passaven de la taula, però s’hi repenjaven i hi desplegaven documents amb comptes, pel que deien, d’ofertes ben avantatjoses. De tant en tant, misser Bernat alçava el braç, els feia callar a tots i mirava cap a un dels proveïdors. Li prenia el paper, el segellava amb un tampó que només manejava ell, i acomiadava el comerciant —que marxava tot cofoi. Tot seguit, les veus s’enfilaven de nou, i tornem-hi.

Vaig observar el procés una vegada i una altra, fins que em vaig desensopir. Si aquell era l’home a qui havíem de confiar la nostra obra, anàvem servits. Semblava un funcionari mandrós i distant, armat del singular poder del seu càrrec, i absent de les emocions de la vida. No expressava interès per res, tot i que sens dubte infonia un gran respecte. Amb el temps descobriria que era tot el contrari: un home refinat i astut, armat d’una intel·ligència poc corrent i que menyspreava, per tant, les tasques més ordinàries de la seva funció. Potser ell mateix m’ho va voler fer entendre quan, havent passejat la mirada per les voltes del sostre, va abaixar els ulls i es va fixar en mi.

—I aquest vailet jueu, què tafaneja?

—Senyor, jo…, jo sóc el fadrí Jafudà, vingut de Mallorca per encàrrec de l’alt i noble infant, per a servir-lo…

—Tu ets el fill de Cresques, el bruixoler? —se li va il·luminar lleument el rostre, i va fer emmudir el grup sencer per a escoltar-me millor. Jo em vaig enrojolar com una tomàtiga, davant una concurrència tan significada—. Bé, m’has portat els mapamundis?

—Sí, missenyor…, vull dir no, missenyor.

—Ja t’entenc… —va respondre ell, amb un somriure ara ja perceptible—. M’agrades, xuetonet; tens una ànima en contradicció. Espera’m al Palau menor, a l’estança privativa del senescal. T’hi acompanyarà un macer —va aixecar les celles cap a un dels seus homes—; ara mateix m’espolso del damunt aquests empaita-fortunes.

El macer em va fer sortir per la porta gran, on vaig aprofitar per saludar l’amable llancer que abans m’havia barrat el pas. Vam refer les passes fins al barri noble, però aquesta vegada vam vorejar la platja i vam trencar amunt pel carrer del Regomir, que ja era lliure d’obstacles. En molt poca estona hi vam ser. El meu acompanyant em va portar al pati, ple de carruatges, cavalls i merdacaners en acció; va conduir-me escales amunt i, passades dues sales entapissades, em va tancar al despatx del senescal. Enmig de la cambra hi havia un braser, dues trones i una catifa gruixuda com l’herba. Un finestral alt i prim, envidrat de terra fins a la mateixa volta, deixava entrar tota la llum que podia oferir aquell matí de desembre. Vaig entretenir-me endevinant les formes i els colors del sostre estucat, i barrinant per què Bernat Metge m’havia citat a la Llotja, si ens havíem d’acabar reunint tan a prop del Call.

El notari va trigar potser encara una hora a comparèixer, i quan ho va fer venia envoltat de tres ajudants, que li esgrimien els contractes i li demanaven detalls sobre les compres de la cancelleria. Ja dins de la cambra, els va fer fora amb copets a l’esquena i paraules dilatòries. Va tancar la porta, em va convidar a seure i va ocupar un dels dos setials. Va apropar els peus al braser i, sense alçar el cap, va preguntar-me altra vegada si portava els mapes. Li vaig dir allò inevitable: que mestre Cresques n’havia preparat dos, un del món conegut i un altre que especulava sobre terres incògnites. Que el meu germà d’adopció, una ànima impròpia de nom Samuel, havia desaparegut amb el segon. I que li portava només el primer, aquell que ens havien encomanat al principi.

—I això és tot, minyó?

Reconec que el seu gest em va atemorir. Podia ser que aquell home, tan poderós i llest, conegués la natura dels secrets que jo guardava a dins? Havia d’obrir les meves inquietuds, portades amb gran sigil, a un dignatari de tan incerta disposició? Me’l vaig mirar amb atenció. El barret ample, de feltre verd, deixava penjar un drap gruixut que només oferia a la vista el seu perfil afuat. Tot era prim i mesurat en les seves faccions: el front recte, les celles fosques i retallades, el nas angular i, sobretot, uns llavis fins i sorneguers d’on eixien només les paraules justes. Vaig pensar que, tot i l’estament del meu interlocutor, calia fer honor a la meva missió concreta.

—Vam rebre un encàrrec de l’infant Joan, senyor… —vaig empassar saliva abans de continuar—, i hi ha coses que temo que només podem pronunciar en presència de Sa Altesa.

—És clar, l’infant! —va riure per sota el nas, en senyal de befa, i em va clavar els ulls—. Ja t’hi portaré, davant el teu príncep, no pateixis. Però ara mateix deu meditar sobre els destins de la corona, en companyia dels seus falcons…, si no vaig errat, pels boscos de la baronia de Caldes. I Sa celesta majestat el rei, el nostre Pere, deu passejar el punyalet per la plana empordanesa, empaitant una nova reina. Quant fa que vas arribar; dues setmanes, tres, un mes? Què en saps tu de les maneres de la cort? Tu mateix… —va dibuixar una ganyota ampla, que es podia entendre com un fals somriure—. Si vols, podem deixar-ho per a un altre dia.

Va quedar-se altra vegada de perfil, els ulls clavats al braser. Em va explicar que ell havia nascut, com qui deia, entre aquells nobles murs. El seu pare era l’adroguer de palau, i s’havia fet un fart de consolar els primers del regne. No els guaria, en realitat: els donava el que demanaven i els deia el que volien sentir. Els sobirans, va afirmar, estaven fets per a regnar, i no per a governar. La preocupació major d’aquella raça era viure llarg, perquè així sabien que regnarien llarg. Els obsedia més arribar a vells que arribar-hi bé, ja que un vell emmalaltit, encara que no pugui governar, pot seguir regnant. Sí, ja veia que allò m’estranyava prou, però era així: els ceptres existien per a ser sostinguts en la mà d’algú, i no per a impartir justícia i coneixements.

Bernat va confessar que, rere la mort del seu pare, havia après l’ofici de les lletres amb el seu padrastre, el notari Sayol. I havia conegut el poder de les paraules, que era superior al de les drogues. Amb belles paraules, els reis podien sentir-se més pagats que amb productes miraculosos. Tot just calia observar algunes normes. Primer, obrar amb virtuts d’anguila, esquivant els mals i no arrelant fidelitats enlloc. Segon, esdevenir cec i sord per als vicis dels poderosos, i mut en els propis, que eren els perillosos. Tercer, elogiar els que comandaven quan eren a prop, i injuriar-los i trair-los quan eren absents, però sempre amb grandesa, perquè el guany fos meritori en qualsevol cas. Els absents eren com els morts: castigaven poc els seus detractors.

Aquells eren els exemples de capteniment, segons ell, que havia après dels mestres romans i grecs de l’antigor, i que encara avui funcionaven a la cort. Si jo volia seguir una altra conducta, era lliure de fer-ho. Però m’arriscava a ignorar la saviesa humana més autèntica, heretada a través dels segles, i a deixar-me engolir per les intrigues que creixien sempre al voltant de les testes coronades. De tota manera, va dir, l’incomodava que pensés que parlava per parlar, i que prengués els seus consells per gratuïts o mal intencionats. Se li acabava d’acudir una idea. Si el que jo necessitava era un infant, me’n portaria un. Ja s’ho havia pensat, ell, que era més convenient trobar-nos a Palau.

Va marxar de l’estança i va tornar al cap de poc, precedit per un jove baix i grassonet. El nouvingut devia rondar la vintena, i la closca ja li clarejava a banda i banda. Anava abrigat amb vellons de moltó, un punt desarreglats. Li penjava del coll un cadenat amb un medalló d’or, el qual indicava un elevat rang. Ens vam observar amb curiositat, sense obrir boca. Bernat Metge també ens mirava amb aire juganer, fins que va decidir fer les presentacions.

—El molt alt i august infant Martí d’Aragó, duc de Montblanc; fill menor de Pere el Cerimoniós, nét d’Alfons el Benigne, besnét de Jaume el Just, rebesnét de Pere el Gran, fill aquest de Jaume el Conqueridor, i tants d’altres; digne descendent de l’il·lustre llinatge del Casal de Barcelona, príncep que potser no regnarà però que ha estat concebut, i viurà molts anys, en la gràcia de Nostre Senyor amén. Davant vostre, senyor, un jueu de Mallorca.

—Vostre fidel servidor Jafudà —li vaig dir, i em vaig inclinar per a besar-li els vestits, però em vaig entrebancar amb els propis peus, i l’Atles reial va caure’m de les mans. El llibre va quedar a terra obert per la meitat, durant uns instants que em van semblar eterns. El vaig recollir i m’hi vaig abraçar, el cap cot, sense saber què fer.

—Què és això que guardes a les mans, bon vassall? —va demanar-me l’infant, amb una veu aguda i timbrada, i en aparença poc torbat per les meves ensopegades. Vaig ser incapaç de respondre: en Bernat va parlar en lloc meu.

—Un compendi del món, senyor. Ho va sol·licitar vostre germà.

—Sí, sí, és clar. Ben fet, ben fet —va allargar les mans i em va prendre l’Atles; el va obrir i va inspeccionar els dibuixos—. Preciós, preciós de debò. Per cert, Bernat…, m’haureu de deixar aquell tractat de farmacopea alguns dies més. Encara no he acabat de llegir-lo, i diu coses importants sobre les angines de pit en gent obesa. Vostra mare Agnès encara porta aquella adrogueria? Sí? Bo, bo…, haig de tenir cura dels meus plecs —i va aixecar-se la brusa, sense cap mena de vergonya, per mostrar-me el seu ventre caigut i flonjo—. Ho veus? És seriós, això. M’ha agradat molt saludar-te, com et diuen? Jafudí? Bé, tant li fa, molt bona estada. Et deixo en bones mans. Jo tinc moltes ocupacions, moltes ocupacions… Fins aviat, notari: em quedo el llibre, oi? Molt bé, molt bé…, a reveure.

—Aneu amb Déu, altesa —Bernat va acompanyar l’infant fins a la porta, va fer una inclinació ràpida i va tancar darrera seu—. Ja has vist un fill de rei, Jafudà. Podem ara seguir amb els nostres afers?

—Sí senyor, em penso que sí… —vaig respondre, encara confós per l’aparició d’aquell príncep que, despullat de les seves millors joies, no hauria passat mai la porta gran de la Llotja—. Però digueu-me una cosa; sempre teniu aquest tracte amb els vostres caps regis?

—Ja t’ho he dit, xiquet, jo gairebé vaig ser engendrat aquí. A l’infant Martí, l’he portat al llom més vegades jo que el seu propi corser. Tanta familiaritat m’ha permès bellugar-me per aquests passadissos. Sempre que compleixi les normes, és clar. Cal respectar el protocol, ser fonedís i discret en la seva presència, i picar fort en la seva absència. I donar-los el que volen, per damunt de tot. Però ara no ens distraguem més: m’havies de confessar alguna nova?

Li vaig contar, molt per sobre, la coneixença del vell Betros, la quantitat de notícies que va donar per als atles, i les informacions valuoses sobre Aitó de Gorigós. Gràcies a la història del dissortat armeni, vaig dir, tenia la certesa de trobar els documents del frare, la versió autèntica del llibre anomenat La Flor de les Històries d’Orient, i potser alguns mapes de Catai i tot. Tot plegat era custodiat, si el que jo havia escoltat era cert, a Avinyó de Provença. Però ningú, ni el més alt dels monarques, no hi podia tenir accés sense conèixer els mots de pas.

—Per descomptat. I em vols fer creure que tu saps la contrasenya, gràcies a les llegendes d’aquest ancià misteriós…

—El meu pare i jo —vaig protestar— creiem que no es tractava de cap impostor, i que les seves paraules eren guiades pel seny i per un fort sentit del deure. No va arribar a pronunciar mai l’expressió màgica, però jo estic gairebé segur que és la següent: «Els que veuen no creuran, i els que no veuen creuran…, i viuran».

—Potser sí… —va dir, fingint desinterès—, o potser no. De qualsevol manera, no hi perdem res per dedicar-hi un petit esforç. Em sembla, a més, que tinc la persona adequada per a fer el viatge. Espera un moment.

Des de l’instant que Betros m’havia explicat el secret d’Aitó, no cal dir-ho, hauria jurat que la persona marcada per anar a cercar els lligalls era jo mateix. M’havia imaginat rumb a Avinyó, armat d’un salconduit reial i de les confidències de l’armeni. Hauria intimat en persona amb el Pare apostòlic, i ell mateix m’hauria obert les portes a tan cobejat tresor de la saviesa humana. Qui podia acomplir la tasca millor que jo? O potser no havia descobert jo, Jafudà de Cresques, les informacions que menaven a tan alta revelació? Però l’il·lustre Bernat, pel que semblava, tenia altres propòsits. Va deixar-me sol altra vegada a l’estança, i quan va tornar venia seguit d’una ombra encaputxada i coberta de cap a peus.

—Aquest jove… —va indicar el notari, tot assenyalant l’encaputxat—, està preparat per anar a la Provença i on calgui. Coneix molt bé els camins del món, i fins ara ha aportat raons prou valuoses perquè la corona el recompensi amb una missió tan delicada. Li manca una sola cosa: la dita que pot obrir-li les portes del santuari papal. Descobreix-te, vailet, i en Jafudà aquí present te la repetirà.

—Jo no faré tal cosa si no… —vaig provar d’engegar, però se’m va tallar l’alè en reconèixer el nouvingut—. La mare que el va fer! Tros de bacó! —m’hi vaig abraonar sense pensar-m’ho, però Bernat el va protegir i va entomar els meus cops—. Ni paraules màgiques ni un llamp forcat… Aquesta serp indigna no anirà enlloc! Porc, porc i mil vegades porc!

Mestre Hasdai ja havia tornat a casa quan jo m’hi vaig arrossegar, aquella nit, amb el pensament que la meva vida ja no tenia cap sentit. Havia vagarejat tot el dia per Barcelona, sense destinació ni ànim per trobar solucions als meus infortunis. Primer m’havien expulsat a coces del Palau reial, a causa de la meva violència contra un alt prohom de la Cort. Després havia caminat fins a les drassanes, i allà m’havia perdut entre els maçons, picapedrers i peons que engrandien aquella obra impressionant. Més enllà, als dics antics, m’havia capbussat en els fums de quitrà i de resina, havia ensumat els vernissos de calafatadors i el cànem dels corders, tot recordant olors que m’evocaven dies més feliços.

Però la vista de les galeres i les tarides reials m’havia decebut encara més, perquè entenia que l’escollit per a salpar en aquelles embarcacions seria l’indesitjable Samuel, i no pas jo. Ja em veia aquell orfe bord dalt del castell de popa, conversant animadament amb el contramestre, atacat per les pitjors ferums de la xusma, però amb les paraules de l’estimat Betros a flor de llavis…, i m’agafaven tots els mals del món. A aquella hora, Bernat Metge ja li devia haver confiat els mots d’ordre que jo tan càndidament havia confessat. I li devia estar preparant la salutació reial per als oficials de la Cúria, amb aquell segell polit que no deixava tocar a ningú. Tot plegat era tan infamant que no es podia ni pensar.

Havia sortit de la ciutat i m’havia enfilat a una muntanya que anomenen el Mont dels jueus, però que no tenia res del nostre poble, llevat d’un petit cementiri i de llogarets on vivia gent tan maltractada o més que la meva gent mosaica. A les tombes m’hi havia passat una estona, vora les làpides de difunts que havien viscut a Barcelona en èpoques remotes —fins i tot quan a la ciutat no hi manaven els cristians. Des d’allà havia contemplat la plana amb la vila emmurallada, d’on m’arribaven repics de campanes, i els vents em portaven el renou dels oficis barrejats amb lladrucs de gos i crits de venedors. A la mar tranquil·la, cara a les platges, hi havia vist un bosc de màstils desarborats, i havia tornat a imaginar els viatges que jo no faria mai.

Després havia davallat fins a ficar-me en un llatzeret, una colònia de leprosos plena d’homes, dones i minyons nafrats, que pudia de mala manera. Els camins relliscaven del llot que portaven, ple de fems i deixalles. Una colla de nens se m’havia acostat per tocar-me i, suposo, demanar-me almoina. Del coll els penjaven unes campanetes menudes, i allò era el més valuós que tenien, perquè vestien uns parracs desfets i anaven descalços, sense les més miserables sandàlies. No semblava que em volguessin cap mal, però aviat vaig afartar-me de veure munyons i genives obertes, i vaig marxar corrents. Vaig davallar el turó, vaig passar uns horts i vaig entrar novament a la ciutat. Un cop al Call, em va semblar que els carrerons eren més estrets i tortuosos que mai.

Quan vaig saludar mestre Hasdai, un rabí alt i cortès, jo encara portava rastre de llàgrimes a la cara. Hasdai i el seu fill em van acomodar a uns coixins, i la dona em va escalfar unes herbes que, insistia, feien baixar els humors. Em van oferir uns confits de sucre i ametlla, que no vaig voler tastar, i després em van demanar la causa del meu fort trasbals. Els ho vaig explicar, tan bé com vaig poder, però em vaig estalviar la meva excursió a la leproseria, perquè m’haurien pres per foll —i per desagraït, ja que mon pare havia pregat a aquella família que tinguessin cura del meu esperit i del meu cos.

Mestre Hasdai no em va renyar. Era un home bondadós, més de món i de gest més liberal que mon pare. Era, a més, un prohom de fina intel·ligència, i de seguida va comprendre l’entrellat del problema. Una cosa era el meu ressentiment contra el Samuel, va dir, que era natural i fonamentat, però que havíem d’intentar separar de la resta de complicacions. El nostre poble no havia sobreviscut a costa d’odis i revenges, sinó a força de geni i de prudència. El jove Corcós s’havia sortit amb la seva gràcies a l’astúcia i a les argúcies que l’havien permès acostar-se a la Cancelleria reial. Calia ser més llestos que ell, i girar el poder al nostre favor. No hi guanyàvem res en un enfrontament amb Bernat Metge: l’home era l’escrivà major de l’infant Joan, feia i desfeia al seu gust, i segurament en el futur guanyaria encara més ascendència que la que tenia aleshores.

Sí, és clar, tot semblava perdut. El Samuel anava cap a Avinyó, per a apropiar-se dels escrits d’Aitó l’armeni. L’Atles reial estava a les mans del notari Metge. La versió furtiva, bé, no en sabíem res, però el més segur era que també fos en mans de l’incert personatge. Jo havia estat expulsat amb males maneres de Palau. L’estat de coses era preocupant, i si Mestre Cresques se n’assabentava, prou que se’n doldria. Tots els coneixements que havíem treballat durant tants anys, tot l’amor que havíem invertit en aquelles obres i aquelles confidències, depenien de persones amb un perfil sinistre. Ningú no ens assegurava que ni el mateix infant estigués al corrent d’aquelles peripècies.

—Bé, Jafudà —va concloure Hasdai—; ja saps què diu la Tradició sobre el rabí Meir, el savi… Diu que, quan va trobar una magrana, en va menjar l’interior i va llençar-ne la pell. Vull dir que ens hem d’adaptar als fets, com hem fet sempre, i quedar-nos amb allò que és essencial.

—O sigui, que ens hem de conformar i acotar el cap…

—Diguem que, cara a l’exterior, això és el que hem de fer creure. D’aquesta manera, ens serà més fàcil escombrar cap a casa i recuperar el que realment importa. Mira, et diré el que jo proposo.

Les idees de mestre Hasdai no em van agradar, d’entrada, però com més hi vaig reflexionar més em van semblar plenes de seny i d’oportunitat. Ell suggeria deixar tranquil el Samuel; estaria uns mesos fora del regne, com a mínim, i la seva absència ens permetria actuar amb més llibertat. Al capdavall, els papers d’Aitó potser no eren tan cabdals com suposàvem. De cròniques sobre l’Orient, en teníem un munt, en traduccions i còpies conegudes. Altres aventurers havien descrit aquelles latituds, potser privats de tanta intenció com el frare armeni, però amb prou certesa. El valor dels escrits era dubtós. A les testes règies potser els provocava delit la joguina, i homes com l’infant Joan estarien disposats a pagar el que fos per tenir-la a la seva col·lecció. Però jo, tot un aprenent de bruixoler, gairebé home fet i dret, no podia caure en aquell parany dels fetitxes.

Naturalment, va insistir, entenia que jo volgués fer honor a l’amistat que m’havia unit amb el vell Betros, i salvar un tresor que m’havia estat confiat. D’altra banda, si m’ho prenia amb menys implicació, m’adonaria que el veritable homenatge a l’armeni passava per reconèixer, i fer bon ús, de les seves aportacions al mapamundi. Imaginava que el meu pare, i el mateix Betros, haurien compartit semblant raonament. Una visita a la ciutat pontifícia, per descomptat, prometia grans emocions, i més quan podia obtenir uns documents cobejats durant anys amb una clau secreta que el destí m’havia retut. Però potser era arribada l’hora de renunciar a l’aventura per enfrontar-me, amb enteresa, a una missió molt més preuada.

De quina missió parlava? Doncs de treure el suc als mapes. Allò volia dir, primer —i es va excusar per ser tan mundanal—, assegurar-ne el cobrament sencer. Després, fer valdre la despesa als que havien fet la comanda, tot garantint que la nostra feina, i el nostre ofici, continuarien essent recompensats el dia de demà. O sigui, que la corona se sentís ben pagada i que seguís encarregant obres com aquelles. I en acabat, explicar-ne els continguts amb generositat, facilitant una excel·lent comprensió dels Atles i procurant que la bondat que els havia inspirat, o els esforços que s’hi havien esmerçat, trobessin una digna correspondència en les accions que d’ells se’n desprenguessin.

Jo era la persona més apropiada per complir aquella singular missió. Coneixia la feina i l’ofici, i el Samuel em deixaria tranquil durant algun temps. Calia que acudís a un segon encontre amb l’il·lustre Bernat Metge, i que el convencés de la meva aptitud per alliçonar-lo a ell, a l’infant o a qui fos. Sí, va admetre, el personatge era un murri, poc fiable, i després dels incidents d’aquell matí tal vegada no voldria ni rebre’m. Però tenia segrestat l’infant en una gàbia daurada, i no ens quedava altre remei que passar per ell. Que fos un gran cínic era un obstacle menor, perquè significava que oblidaria un lamentable episodi si entenia que els afers de fons podien produir-li beneficis. I era en aquell punt que ell, Hasdai de Cresques, em podia socórrer. Tot i ser jueu, era el secretari de l’aljama, i cap membre de la cancelleria no li negaria una audiència. Parlaria amb Bernat i aconseguiria que escoltés les meves raons.

—Si teniu bon accés a Palau, rabí… —vaig apuntar—, per què no parleu directament amb la gent del rei, i no pas els servents de l’infant?

—Com es veu que acabes de desembarcar a Barcelona, Jafudà —va respondre Hasdai amb un sospir—. Mira, hi ha una cosa que has d’entendre, fadrí. En aquest país hi haurà grans canvis, més tard o més d’hora, i si hi ha canvis els primers que patirem serem la gent del Call, com sempre.

Mossè, el fill del rabí, va afegir que el seu pare acabava d’arribar de Perpinyà. Hi havia anat per mirar d’encalmar els ànims després del darrer avalot contra els jueus. Jo havia vist el que havia passat a Mallorca, va observar: la terra sencera estava encesa, i la protecció dels reis era necessària per defensar la nostra gent de mals majors. El bon rei en Pere era com el canelobre gros, que només podíem treure durant la Pasqua. No se’l podia destorbar cada dia per menuderies, si esperàvem que respongués als grans favors. Va intervenir Hasdai, confirmant el que deia el seu fill, però va admetre que hi havia una altra qüestió.

Des de la mort de la reina anterior, el rei d’Aragó havia disposat núpcies amb dona Sibil·la de Fortià, una dama empordanesa illetrada i de rang menor. Això havia enrarit les seves relacions amb els Infants, que s’oposaven a aquell enllaç. Si el bon Joan havia encarregat els mapes, era amb la seva gent que havíem de tractar. El pitjor que podíem fer era crear nous motius d’enfrontament entre Sa Majestat i els seus fills. Entre altres coses, perquè algun dia el rei ens deixaria —Nostre Senyor no ho volgués per demà, ja que era un sobirà fort i just—, i aleshores la corona passaria al seu hereu. La successió trigaria més o menys, però arribaria —era llei de vida. No ens convenia gens enemistar-nos amb el primogènit, ni amb els seus homes de confiança…, i de cap manera amb l’hàbil Bernat.

—Ens hem d’adaptar, oi?… —vaig concedir, abassegat per tants judicis assenyats—. Llençar la pell i menjar-nos la magrana.

—Això mateix, fill, això mateix.

Mestre Hasdai va aconseguir introduir-me altre cop a Palau. No vaig entrar per la portalada noble; em van fer passar per les cuines, on un exèrcit de serventes fregaven marmites amb terra d’escudella, i escalfaven aigua en unes llars on cabien ben bé tres o quatre mules. Després, suposo que com a exercici d’humiliació, em van fer enfilar per uns esglaons de fusta estrets i grinyolaires fins a les mansardes. Em van abandonar a una cambra petita, sota teulada, on hi havia una taula pelada i dos bancs. Per les finestres, que eren moltes i separades per fustos, hi entrava força llum, però també un corrent d’aire gèlid. Algú s’havia deixat els vidres oberts, i no vaig gosar tancar-los. Vaig seure a un dels bancs. Al cap d’una estona em tremolava tot el cos, i vaig embolcallar-me dins de la meva capa.

Vaig sentir l’Honorata tocar les hores dues, o potser tres vegades. Em vaig aixecar, vaig fregar-me els braços i vaig començar a fer bots amunt i avall. El notari, quan a la fi va comparèixer, em va sorprendre fent saltirons en un racó. L’acompanyava un patge, que va ajustar les finestres i va passar les baldes. El pròcer Bernat va despatxar el criat, amb el prec que portés un braser i un llibre de la biblioteca —el de la portada de cuiro esgrafiat, cintes de pell girada i fermalls luxosos, va dir, que hi havia a la segona taula: el de la sivella de dues pues, va remarcar. Després em va mirar amb aires de suficiència, es va estrènyer l’abric de llana fins dalt, i em va dedicar una ganyota fina i altiva.

—Veig que se t’ha refredat l’enuig, xuetó.

—Senyor, mestre Hasdai m’ha fet veure qui sóc jo… —no li vaig explicar allò de la magrana del rabí Meir, però hi pensava—, i també qui sou vós.

—Ja t’entenc —va seure a un dels bancs, sense convidar-me a fer el mateix—. I doncs qui sóc, jo?

—Sou la veu i els ulls de l’infant Joan, senyor. Un alt regidor dels afers de la cort —vaig defugir-li la mirada—, que podeu comprendre el valor de l’obra que mon pare m’ha fet portar fins aquí, que no deixareu escapar el relleu dels coneixements narrats a les nostres cartes…, i que sabreu transmetre fidelment tot això a qui correspongui.

—Tenies el discurs assajat, no és cert?

Va arribar el lacai amb l’escalfador; el va situar sota les natges del personatge, procurant que quedés ben cobert pels faldons del seu abric. Un altre home, vestit a la manera dels esclaus turcs, va entrar a continuació amb un dels Atles a les mans. El va dipositar amb cura damunt la taula, i tots dos van esperar que l’amo els despatxés amb un cop de cap. Quan ens vam quedar sols, Bernat em va atansar el volum i va demanar que l’obrís. Era, efectivament, la versió reial, la que se cenyia als mons coneguts —la que li havia lliurat jo. El notari em va ordenar que passés per alt els primers folis, on es descrivien els moviments dels astres, les demostracions cabalístiques i els judicis zodiacals. Volia que li enraonés sobre les terres d’Orient que figuraven als darrers folis.

Així ho vaig fer, tan bé com vaig poder. A cada paraula, recordava la història de Betros, apresa a força de vespres sense dormir. Li vaig contar el que sabia de les ventures i desventures de Marco Polo, els propòsits d’Aitó, i també les veus que m’havien arribat d’altres viatgers o cronistes, que mestre Cresques s’havia esforçat a llegir-me. Un a un, li vaig fer esment dels regnes que es trobaven cap a llevant, amb les riqueses i els sobirans que podien interessar a la casa d’Aragó. Ell va escoltar-me sense gaire deferència, com si tot allò li resultés familiar. De tant en tant, pronunciava un murmuri avorrit que acompanyava d’un lleu parpelleig. Quan vaig emmudir, es va quedar absort un temps.

—Has sentit parlar del rei Lleó, de la Petita Armènia?

—Bé, m’han dit que ha perdut les seves tinences.

—Just —va contestar l’escrivà—. És aquí a la vora, al Palau major, esperant que torni el rei en Pere. Li resta poca cosa més que els seus calçons, i vol demanar ajut per recuperar el regne.

Bernat va observar que l’havien acollit com es mereixia, però que ningú no volia escoltar la seva causa. Ja feia massa anys que l’Orient era una ruïna per als catalans. Les aliances dinàstiques amb els armenis no havien servit de res; els ducats grecs, encara en mans dels almogàvers, caurien aviat; l’illa de Xipre no era més que això, una illa en un mar sarraí; Constantinoble era una farsa d’imperi, i a més hostil a Aragó. El turc era a punt de tancar les portes del gran llevant i, davant d’aquest fet inevitable, ben poc servei farien la dotzena llarga de consolats que els nostres mercaders tenien entre Trebisonda i Alexandria. L’Orient encara podia fer créixer els somnis: però de guanys, cap ni un.

—És a dir… —vaig suggerir amb un fil de veu, temorós de dir una bestiesa—, que les explicacions d’Aitó, o de tots els que van fer la ruta de la seda, no us interessen.

—No, no —va respondre, tot obrint els ulls en un calculat gest teatral—. Prou, que ens interessen. Les rondalles dels savis armenis, i de tants altres, faran bonic a les prestatgeries. I la ciència? Què me’n dieu, dels beneficis per a la ciència? O els divertiments dels monarques: que potser no hi tenen dret, els prínceps, al refinat esport de la lectura?

En Bernat va fer un bot i es va aixecar. Primer vaig creure que formava part de la seva paròdia, però de seguida vaig entendre que s’havia cremat amb el braser. Va fregar-se la cama i, d’un cop de peu, va engegar el recipient cap a mi. Vaig sentir una escalforeta que em pujava de terra. L’home va tornar a seure, es va treure la tovalla que li embolcallava el cap i la va deixar a la taula. Es va gratar els cabells amb una mà, i tot seguit se’ls va pentinar per refer la tonsura del serrell —perfecta i arrodonida com un cortinatge.

—Què, Jafudà? Comences a entrar en calor? —va fer una ganyota condescendent, i va continuar—. Fa uns anys, els tàrtars eren els amos de Catai. Els croats i els armenis regien les escales de l’Orient, i els camins eren lliures per a la cristiandat. Els aventurers llatins no van trobar el paradís terrenal a les Índies, com alguns es pensaven, ni van estendre els dominis de la creu, com altres esperaven. Però hi van poder arribar sense gaires maldecaps, i fer fortunes en el comerç.

El notari va apuntar que, amb les complicacions del nostre temps, les gestes d’homes atrevits com Marco Polo tenien poc valor. L’altre extrem de la Mediterrània era ocupat per infidels, més forts i guerrejadors que els de Berberia. Els Cans ja no governaven Pèrsia i, pel que li havia arribat, tampoc no dominaven Catai. A sobre, tots els camins dels antics viatgers eren empestats, i hi moria més gent que a les nostres ciutats. Els fabulosos tresors descrits al Milió encara existien, naturalment, però ja no els podíem abastar. O ja no podíem fer-ho per terra. Havíem d’oblidar la nostra obsessió per les terres de llevant, i tombar els ulls cap a un altre rumb. Fins i tot si el que volíem era recuperar les espècies i les teles de les Índies.

No puc negar que els seus mots, buits de bondat però plens de sagacitat, em van confortar. Vaig obrir-me la capa i vaig deixar entrar un baf calent i agradós entre les cames. Si allò que em confessava Bernat era cert, si realment creia el que deia, l’expedició del Samuel a Provença era poc més que inútil. Vaig passar dos fulls del mapamundi, cap enrere, i em vaig fixar en les costes de ponent, allà on el món conegut finia i s’obria a la immensa mar oceànica. En aquell precís moment vaig saber que una suposició, que des de feia anys havia covat al meu interior, sense admetre-ho del tot, esdevenia quasi una certesa.

—Voleu dir, senyor, que…?

—Jo no vull dir res…, de moment. Ja en parlarem un altre dia. Per avui —es va alçar i va prendre l’Atles—, ja hem fet prou feina. Torna demà a la mateixa hora. No cal que t’acompanyin: pots sortir per on has entrat.

Vaig passar cap a la sortida. A través de les finestres s’hi veien els terrats del palau, plens de llençols estesos i catifes que es ventilaven. Al fons, el campanar acabat de Santa Maria i un segon campanar bessó que tot just s’insinuava entre teulades. I encara més enllà, la mar que em separava dels meus pares i de Mallorca. Estarien satisfets de mi, vaig pensar. M’estava introduint a la cort —bé, només a un dels cortesans, però a un dels importants. Mestre Hasdai també se sentiria ple de goig. Estava menjant la meva magrana, fent ús dels coneixements de l’ofici, i fent un servei a la gent del Call. Passava per l’adreçador, acotant el cap, mentre em mostrava útil a la corona i afermava les franqueses dels vassalls jueus. Si no fos que…

—Distingit Bernat: si demà hem de conversar sobre el que jo imagino, seria bo que portéssiu també l’altre mapamundi.

—Quin?

—El segon, el que us vaig dir l’altre dia que m’havia furtat el Samuel. El que descriu terres incògnites i regnes dels quals ningú no ha tornat per a explicar-ho. Sí, senyor, aquell que…

—Jo no tinc cap més Atles que aquest, vailet —es va cargolar la tovalla al cap sense mirar-me—. No sé de què em parles. Au, fins dilluns.

Vaig fer una salutació, que ell no es va dignar a respondre, i vaig tirar avall per les escales de fusta. Quan vaig passar per les cuines, em va envair una poderosa flaire de carn rostida. Vaig quedar-me plantat davant l’abundància de viandes i guarniments que eren a punt de sortir, en grans safates, cap al menjador. Una de les cuineres, una dona grassa i suada, va pessigar el llom del rostit i me’n va oferir un bocí. El vaig refusar, i aleshores ella es va adonar que jo vestia la caputxa i la rodella al pit. Va fer un salt enrere, es va senyar, i després va esclafir a riure. Va arreplegar un crostó de pa i me’l va allargar. Li vaig donar les gràcies, vaig clavar mossegada al rosegó, i em vaig esmunyir cap al carrer.

Era difícil, o més aviat impossible, saber si l’escrivà de l’infant m’havia intentat confondre. No tenia cap motiu per mentir quan confessava que el seu interès pel camí d’Orient era menor. Les seves raons eren plenes de lògica, i al capdavall volia treure profit de les meves interpretacions, i no pas perdre el temps miserablement amb un fadrí que, la darrera vegada, li havia clavat uns quants cops al cos. Però semblava inaudit que no tingués noves de l’Atles furtiu. Si no el custodiava ell, qui el tenia? El Samuel? Quina altra arma podia haver emprat aquell bordegàs, per introduir-se a palau, si no havia usat l’Atles com a moneda de canvi?

Aquests eren els dubtes que em rondaven pel cap, en aquell fred migdia d’hivern, quan tornava cap a can Hasdai tot devorant les engrunes d’un crostó de pa. Vaig entrar al Call i em va semblar que hi havia poc moviment, fins que vaig arribar al carrer de la Sinagoga i vaig veure una gernació que entrava al temple. Aleshores vaig adonar-me que estàvem en ple sàbat. Tot i que no anava gaire abillat per al culte, em vaig afegir a la cua dels homes, on vaig reconèixer i saludar alguns veïns. A dins, els savis més notables ja obrien els cofres i en treien els llibres de la llei. Al voltant, prop de la barana, hi havia la plana major de l’aljama, els mestres i estudiosos rabínics. Al darrera, on em vaig situar jo, la resta de la comunitat. I a la galeria, traient el cap per sobre una balustrada, les dones —arranjades segons l’edat i la notorietat.

Van tancar les portes, i el gran rabí va entonar els precs. Els fidels responíem com un sol home, amb cops de cap i el lleu balanceig de sempre. De sobte, em vaig descobrir a mi mateix examinant els càntics que pronunciàvem. Qui, de tota aquella gent reunida allà, volia realment tornar a Jerusalem i refer, pedra sobre pedra, el temple del gran Salomó? Si jo m’enyorava d’alguna pàtria, era de la meva Mallorca, on el fred mai no atacava tant com a Catalunya. Què devien estar fent el bon Cresques, i Setaddar, i l’Astruga, i…? Potser per a la meva gent, com deia el notari Bernat, l’Orient també era més un somni que una empresa desitjada.

Vaig entretenir la mirada al sostre: unes bigues gruixudes el sostenien, de banda a banda. Als quatre costats, els arcs de ferradura deixaven entrar una llum generosa, entre columnes octogonals. I una sanefa ampla, de colors vius, decorava els murs fins que es perdia entre els mocadors de les dones al primer pis. Era un temple gran i preciós, sí, però per primera vegada em va semblar fràgil i vulnerable. Mig Call estava reunit a cobert d’aquell sostre, que existia des de feia segles, sospirant per un país que no veuríem mai, en un país que no ens volia. I si preníem la magrana del rabí Meir, i ens l’empassàvem sencera, pell i tot? Per què no ens desfèiem de la Torà i dels canelobres, hi plantàvem una creu i un parell de sants, i acabàvem de cop amb tants anys de patiment?

En acabat, vaig abandonar la sinagoga ben de pressa. Vaig ficar-me a casa de Hasdai, delerós d’enraonar amb ell i aclarir les meves inquietuds. No hi havia ningú. Poc després, va arribar la muller i el fill. Mestre Hasdai no vindria, em van dir, perquè aquell mateix matí havia hagut de partir cap a Saragossa. Em vaig tancar amb en Mossè a la petita cambra on dormíem tots dos, i li vaig explicar la conversa amb Bernat Metge. No tenia ni idea del que podia haver passat amb l’Atles furtiu, però va coincidir que l’audiència havia anat bé, i que dilluns hi havia de tornar. Després li vaig exposar les meves interrogacions sobre l’estament dels jueus, que ens obligava a viure de manera tan fatigosa.

—No ho sé, Jafudà… —va concloure en Mossè—. Vols dir que misser Bernat no t’ha contagiat la seva malfiança del món?

Vaig recordar-li com, uns anys enrere, mon pare m’havia ensenyat que la fe no es podia forçar: o arribava o no arribava. De vegades, deia mestre Cresques, la portàvem a dins i no la volíem reconèixer. O l’empresonàvem amb tradicions i normes per no deixar-la aflorar. Betros també m’havia impressionat amb la seva fe cega en el Creador. Però jo no ho sentia així. Jo, l’únic que sentia dins meu era incertesa, molta incertesa i vacil·lació. I creia que fins aleshores havia estat poc honest amb les meves inquietuds més íntimes. Havia ocultat els meus pensaments més profunds, és clar: però no eren pensaments de devoció, sinó tot el contrari. Jo no volia tornar a Judea, perquè mai no hi havia estat. Jo volia obrir els ulls a gent diversa, aprendre noves veritats, i estimar la vida en tota la seva amplària. Per què havia de ser fidel a una ciutat perduda, a un poble tossut i a una creença que m’ofegava? No necessitava cap notari del regne per adonar-me d’allò.

En Mossè em va deixar bocabadat amb la seva resposta. Ell ho veia igual que jo, va reconèixer. Però aquell món nostre ens havia fet néixer amb una marca que no es podia esborrar. Qui era engendrat noble, seria noble tota la vida. Un esclau no deixaria mai de ser un esclau. I un jueu, encara que abracés la doctrina de Crist, sempre continuaria sent jueu. Tal vegada obtindríem el privilegi de desar les nostres capes i caputxes, de passejar sense cèrcols cosits a la roba i de menjar embotit. Però al rostre hi duríem per sempre més l’estigma de la nostra denigrada condició. Aquella era l’única veritat, va sentenciar, i son pare, l’admirat Hasdai, la compartia. I que les seves confidències, va pregar, no sortissin mai de la casa on érem.

No vaig dormir gaire aquella nit. El meu amic Mossè va donar la qüestió per tancada, i es va negar a repescar la disputa, malgrat les moltes preguntes que jo vaig intentar fer-li. Em vaig remoure al jaç, fent capcinades curtes, fins que el sol va despuntar i vaig baixar a buidar la gibrelleta. No hi havia ningú llevat. Em vaig bullir unes herbes i vaig empassar-me un parell de bunyols. Vaig enfundar-me a la capa, em vaig lligar les sandàlies i vaig sortir al carrer. La calma matinera em va tranquil·litzar. Tot just hi havia algunes dones, que anaven a cercar el pa i a omplir galledes a la font. A les portes del Call, un grapat de persones esperaven que el vigilant obrís la reixa.

Vaig passejar fins a la Porta Ferrissa, que també era a punt de ser oberta, i després vaig pujar per la Riera. Les idees se m’anaven aclarint. Quan hagués passat per Palau, escriuria una nota a mon pare. Li contaria tot el que s’havia esdevingut, demanaria el seu consell i actuaria en conseqüència. La meva estada s’allargava, i encara es podia allargar més. Era menester que ell, sempre tan ferm de conviccions, m’instruís sobre el que calia fer. A Barcelona s’hi respirava un aire confús. Tan aviat creia que estava complint la més important de les missions, com sentia que m’abandonava als designis de persones sense nord. El notari Bernat m’usava per a les seves conxorxes, això era clar, però no sabia quines, ni amb quina intenció. Mestre Hasdai i el seu fill eren tan generosos i oberts que, amb la millor de les voluntats, alimentaven la meva desorientació.

I tenia el problema concret de l’Atles que mancava. L’havia de trobar, costés el que costés? No era bo que obrés en males mans. I si el guardava el mateix escrivà de l’infant, que m’havia enganyat a propòsit? O el Samuel: potser ell l’havia amagat, o se l’havia venut, o —m’esgarrifava només de pensar-ho— l’havia destruït… I per cert, on devia parar aquell orfe maleït? Havia arribat a Avinyó? Havia mort en un naufragi, tal vegada, negat al bell mig de les aigües? No ho podia saber, i havia de tenir paciència. Algun dia, amb un poc de fortuna, resoldria tots aquells dubtes. De moment, havia de fer saber a Cresques el que havia succeït amb la nostra obra, amb el jove Corcós i amb les audiències a la cort. Les febleses del meu esperit me les guardaria, perquè no eren coses que s’adeien amb el correu. Però els fets, els esdeveniments precisos, els havia de conèixer.

Vaig passar altra vegada per la Porta Ferrissa, cap al cor d’una ciutat que ja es deixondia. A la Plaça Nova, els tendals eren desplegats i els carreters feinejaven a crits. Vaig trencar per la pujada del Bisbe, per sota l’arc de les balconades, i vaig tombar davant la capella episcopal. Tot seguit, vaig fer la volta als murs de la Seu, on els picapedrers —que armaven la façana i els murs del claustre— es barallaven amb els venedors que pretenien muntar les parades a qualsevol racó. Vaig davallar pel carrer de la Ciutat, amb més renou de maçoneria a dreta i sinistra. Els patricis catalans feien bastir el palau de la Diputació del General, per reunir tothora les comissions de Corts. Un xic més enllà, la parròquia de Sant Jaume i encara més avall, la Casa de la Ciutat, un altre casalot on els cent Jurats de Barcelona hi estaven construint una sala d’aplecs.

Quan tot allò estigués acabat, vaig pensar, la ciutat seria un lloc meravellós, poblat de grans palaus, patis elegants i portals senyorívols. De moment, era poc més que un atabalament de bèsties de càrrega, polseguera i repicar foll. Era impossible fer tres passes seguides sense haver de salvar una pila de carreus, esquivar les esberles que saltaven pels aires o esmunyir-se sota unes bastides en precari equilibri. Tot això sense comptar els renecs i els insults que et dedicaven els obrers, quan et veien com un destorb, i que es multiplicaven en el cas d’un israelita jove com jo, que desconeixia alguns dels usos i de les dreceres que era costum observar.

Vaig tombar pel carrer dels Templers, un poc més silenciós, i vaig aprofitar per espolsar-me la roba. Allà mateix, al cap de cantó, hi havia el portal d’entrada al Palau menor. Vaig presentar-me al macer que custodiava el pas i, sorprès, vaig comprovar com em deixava passar. Misser Bernat m’esperava a l’estança del senescal, va dir-me: si coneixia el camí, m’hi podia arribar tot sol. Vaig agrair-li la cortesia, i em vaig enfilar per l’escala del pati fins a la planta noble. Em vaig endinsar per les cambres entapissades que havia vist el primer cop, procurant no obrir cap porta indeguda, i a la fi em vaig trobar amb el notari, que m’esperava assegut en una de les dues trones. A sobre una taula, que no havia vist l’altra vegada, hi reposava l’Atles. Un magnífic braser, damunt la catifa, obsequiava l’ambient amb un caliu prou agraït.

—Bon dia, vailet. Fas cara de cansat: que no has dormit bé?

—És que m’he passat la nit pensant…, pensant com us faria les explicacions sense l’Atles desaparegut.

—No t’amoïnis —l’home es va fregar les mans—, començarem amb el que tenim —i va apuntar amb la barbeta cap a la taula.

Vaig acostar-me al mapamundi i el vaig obrir al tercer foli, just on hi havia la primera carta de navegar. De vegades, li vaig dir, el més interessant d’un mapa era el que en quedava fora, i no el que hi havia a dins. Davant els ulls teníem la part de ponent del món conegut, i costes que havien estat visitades i descrites de formes molt diverses. Però jo estava segur que es podia navegar més enllà. Havia sentit veus que juraven que les mars es comunicaven, i notícies sobre pobles i regnes on mai no hi havien posat els peus ni cristians, ni jueus ni mahometans. Es tractava només de veus, és clar, i l’única via per a demostrar-ho era anar-hi.

—Comencem, si et sembla, pel que és ciència segura.

Darrerament, vaig confessar-li, ja no distingia el que era segur del que era incert, el que era ciència del que era pura creença. Podíem assegurar que els homes naixien amb ànima, per exemple, i que aquesta partia cap al cel en morir el cos? Moltes vegades havia vist morir homes i bèsties i ocells, va respondre ell, i no havia vist que esperit ni altra cosa els eixís del cadàver: per tant, assegurar que l’esperit fos res després de la mort era una especulació. La vida i la mort eren ciència, però la vida després de la mort era creença. No volia dir que les religions fossin falsedats, tot simplement volia dir que eren veritats insegures. La ciència, va assegurar, no parlava d’ànimes ni de fabricacions: parlava de fets.

—Si és així, senyor, no podem fer cas de les rondalles dels antics, que parlaven d’aquell capità del Faraó, Necau, que havia partit del Sinaí i havia voltat tot Àfrica fins arribar altre cop al Nil. O de Hannó de Cartago, que amb cinquanta galeres i tres mil dotzenes d’homes, havia fet el tomb en sentit oposat, i en cinc anys havia navegat fins a la mar Roja. O dels fenicis, que explicaven com a l’Azània hi havia homes negres i peluts, que grunyien…

—No, tens raó —em va interrompre—, no en podem fer cas. Em sembla que era Boeci, que parlava de tot això. Però ell no en tenia evidència, ni els grecs tampoc. Són llegendes que es perden en la foscor dels temps.

Li vaig suggerir que els savis romans i grecs, capficats en el seu món, i grans amants de l’Orient, mai no havien girat els ulls cap al migjorn llunyà, ni cap a ponent. Això ho vaig dir amb precaució, perquè sabia la inclinació que misser Bernat sentia pels mestres antics, i no volia fer-me l’entès en coses de la història. Però ell concordaria amb mi que, per als homes d’Alexandre, el gran oceà d’occident era un espantós mar de tenebres. Dellà les columnes d’Hèrcules, no hi havia res que no fos perill i desastre. Els primers llatins, espantats pels mateixos temors, imaginaven que passats els estrets, i més enllà del Finisterre, l’oceà dels Atlants es precipitava en el buit.

—I Plini el Vell? Ell va referir-se a les Illes Benaurades, també anomenades Afortunades, o dels cans o canàries, on la primavera era eterna i els arbres sempre florien.

Vaig admetre que, resultant-me molt difícil la lectura del llatí, jo no havia consultat els escrits de Plini. Però mon pare sí que en sabia prou, de llatí antic, i al mapamundi —li vaig assenyalar les illes en qüestió— hi havia posat alguns comentaris d’aquell autor. Avui sabíem que l’arxipèlag no era tan feliç ni tan verd com s’havia cregut, perquè molts patrons de Mallorca hi havien arribat i n’havien tornat. Si existia el paradís terrenal, no era a les illes Afortunades, com anunciava el vell Plini. Era cert que aquell romà tan curiós i viatger, contra els prejudicis del seu temps, s’havia interessat per aquelles parts. Però no deixava de ser una raresa d’un home inquiet.

—Sí, tan inquiet —va afegir Bernat, sorneguer— que va morir socarrat mentre estudiava les erupcions del Vesuvi. Bé, no només la fe té els seus màrtirs…, continua.

—Les escriptures, quan ens invoquen Abraham, parlen de la seva dona Sara, que fou mare de tots els sarraïns (per això els anomenem així) i també parlen del seu fill bastard, que tenia per nom Afar. Aquest fill del patriarca —em vaig fixar en l’expressió d’avorriment de Bernat—, segons diuen, va heretar un gran regne a la part austral del món. És el que avui coneixem com a Àfrica o terra d’Afar, i si bé no podem usar el Talmud per a fer cartes de navegar, sí que podem dir amb certesa que aquelles contrades, per a nosaltres, encara són les més estranyes i desconegudes. Com si l’origen bord dels seus pobles els hagués foragitat del món major. A l’Atles, Cresques d’Abraham ha procurat combatre aquesta ignorància.

—Ex Africa semper quid novi —va murmurar el notari—; hauries d’aprendre llatí, Jafudà. Convé molt quan has de citar frases amb autoritat. Com aquesta de Ciceró…, l’Àfrica sempre ens sorprèn.

Realment era una frase bonica, vaig dir, i jo no en tenia cap que la pogués igualar. Però li podia citar altre cop les escriptures, on s’esmentaven els tres fills de Noè, que rere el diluvi van ser els tres pares de la humanitat. Hi havia Sem, que va poblar la terra de semites, o sigui d’àrabs i hebreus; hi havia Jàfet, progenitor de les nacions blanques, des dels mogols fins als fills d’Asquenaz o europeus; i hi havia Cam, ancestre de la gent fosca. Cam no va respectar el seu pare, i Noè va maleir els fills de Cam: els va condemnar per sempre més a ser els esclaus de la terra. Avui, de captius en teníem de tots colors, i mon pare creia que en això, com en tantes altres coses, ignoràvem els manaments divins.

Jo no pensava que una part de la humanitat fos destinada a l’esclavatge. Però mestre Cresques tenia raó quan es queixava que havíem oblidat les lliçons del gran llibre. Les nacions de Sem i de Jàfet, capficades en les seves disputes, no s’interessaven pels camites, que al capdavall eren homes i germans —condemnats o no. A l’Atles havíem procurat desfer el malentès, tot fixant-nos en els homes foscos.

Li podia explicar, si volia, el que mon pare havia descobert d’uns savis molt propers, alguns encara amb vida, que havien voltat molt per Àfrica. Eren sarraïns que, atrets pel que es trobava a l’altra banda de les sorres del desert, s’havien perdut ben endins cap al migjorn. Nosaltres havíem escoltat les seves cròniques i havíem dibuixat les seves informacions als mapes. No perquè fóssim més llestos, ni més instruïts, que els mestres de Barcelona. Però el record i el parlar àrab encara eren vius a Mallorca, i es traginava força amb els ports de Berberia. Entre l’or, els fruits i els captius que desembarcaven a Porto Pi, sempre arribava algun llibre d’excepció o algun rodamón disposat a confiar-nos les seves aventures.

El pròcer Bernat degué notar certa emoció al meu semblant, perquè em demanà si jo recordava, amb especial estima, algun viatger singular que m’hagués robat el cor. Sí, recordava una persona molt particular, vaig admetre, i la recordava a cada instant, però no en podia parlar. Em van pujar els colors a les galtes, i vaig mirar de refer el fil de la conversa. Podia parlar-li, en canvi, dels escrits i les cartes del famós Idrissí. Feia ja molts anys que aquest mestre havia treballat a les ordres de Roger de Sicília, i les seves opinions, fetes en part de cosa vista, i en part de cosa oïda, eren dignes d’atenció.

Li vaig explicar a Bernat que Idrissí havia negat, amb bon seny, que les fonts del Nil i les de l’Èufrates fossin comunes —com creien alguns teòlegs. El riu dels egipcis davallava de les Muntanyes de la Lluna, com havia dit el grec Herodot. Però en aquella terra alta, segons el savi sarraí, només hi naixien algunes aigües: la resta arribaven d’un gran riu que fregava les arenes del desert, tot al llarg de la frontera de migjorn, i que finalment s’unia al Nil. Aquell riu llarg i ample, vassall del Nil, partia de la Guinea, on vivien homes negres; banyava els regnes de Mali, rics com no podíem ni imaginar; s’entretenia al llac de l’or, que molts confonien amb el paradís; i abocava les aigües al Nil, virant el curs i fent cap a la Mediterrània. Així ho havíem traçat al nostre mapamundi, perquè ho crèiem cert.

Idrissí, vaig continuar, era un mestre ben documentat. Les seves explicacions sobre els Monts Clars, que departien l’interior eixut dels regnes costaners del Marroc, Tremcèn, Alger, Constantina i Tunis…, eren acurades. Una serralada llarga seguia la forma de la riba mediterrània, i en terres de Líbia es trencava en tres com una pota de gall. Si l’havia encertat amb aquelles muntanyes, per què havia d’equivocar-se a l’hora de descriure el que es trobava més enllà, salvat el desert i les arenes mortes? Altres viatgers, a més, ens havien confirmar semblants raons.

Vaig fer esment de Haucal com un d’ells. Aquest mahometà havia partit cap al desert, per trobar el lloc on les mesquites desapareixien i emmudia el cant del muetzí. Va ensopegar-se amb la vila de Zenània, on la fornicació i la sodomia eren corrents, i on els cavallers joves obsequiaven els visitants amb tota mena de pecats de la carn. Molest i enutjat, Haucal va predir que Zenània cauria aviat sota les ires del bon Déu sarraí, cosa que realment va succeir poc després. Però ell també va veure aquell gran riu, que baixava de ponent cap a llevant, i que devia unir-se al Nil.

Li vaig dir al notari que un altre era Battuta, el més savi de tots, i del qual mon pare no havia llegit res, ja que els seus viatges eren recents. Però alguns mercaders i esclaus de Berberia ens n’havien parlat, i totes les vivències del noble Battuta apuntaven als mateixos descobriments esmentats per Idrissí. Altres sarraïns de lletra, com Fatima o Mahomet de Ragano, refermaven tals opinions. Les observacions d’aquests darrers, però sobretot de Battuta, ens il·luminaven millor sobre els regnes i les viles que existien a l’altra banda del desert, al país dels camites.

Tots els nostres informadors deien que el més poderós dels prínceps en aquelles terres era el senyor Musa del Mali, rei dels rius de l’or, de la Guinea i del llac on se suposava que hi havia el paradís. Aquest monarca, potser avui ja difunt, era mahometà i tenia una biblioteca més gran que la de qualsevol rei cristià. A la ciutat de Tembuc, gran com deu vegades Barcelona, s’hi podien fer estudis en moltes llengües, i els camins que l’envoltaven eren en pau, de manera que no calia témer assalts ni violències de ningú. Ramats de camells —uns cavalls alts amb gepa— travessaven les arenes i portaven or a Berberia —des d’on era embarcat cap a terres de francs—, i s’enduien cap a casa sacs plens de sal i altres béns.

—Després teniu, noble Bernat, el regne de Núbia —el vaig assenyalar, sota l’Egipte—, que també és mahometà i negre. Els nubis guerregen tothora contra el Preste Joan, l’únic sobirà cristià de l’Àfrica, però que també és negre. Aquest Preste Joan bateja els seus súbdits a la usança de Roma, i governa amb prelats i bisbes que són rics i ben armats. Si no en sabem gran cosa és perquè governa unes valls tancades per serres com les Muntanyes de la Lluna, i al seu voltant tot són gent de Mahoma i pagans. Antigament, sí que comerciava amb altres cristians, quan Constantinoble senyorejava el Nil i l’Egipte sencer. Però d’això ja fa molts segles.

»El que us explico, i el que veieu aquí a les nostres cartes, fa pensar que les grans arenes no són la fi del món. Més enllà, les poblacions són moltes i riques, amb camins que les uneixen i reis instruïts que les dominen. La ciutat de Tembuc és tal vegada la més formidable i lluent, però teniu també les de Genné i de Gao, riu avall, i la de Mima, on la vida és plena de refinaments i luxes. Més a prop nostre, abans de travessar els Monts Clars i d’entrar a Berberia, les viles de Tegaza, Tamentet i Gadames són prou notables, perquè allà s’hi aturen les caravanes de camells. I teniu la ciutat de Sigilmesa, d’on provenen moltes famílies sarraïnes que avui viuen a Mallorca, i en la qual sembla que les fortunes són abundants, perquè no hi ha altra ciutat comparable que aplegui tantes mesquites i palaus particulars.

—Veig que consigneu aquí —va observar Bernat damunt la carta— el viatge del patró Jaume Ferrer als rius de l’or, en una nau salpada de Mallorca.

—Sí —vaig respondre—; però això mon pare us ho podria contar amb més detall, perquè ell recorda aquella expedició marinera, que va tenir lloc quan era jove, i moltes altres que no hem pogut recordar aquí per raons d’espai. Jo l’únic que us puc dir és que, de la banda de les illes Afortunades, a Mallorca fa anys que n’arriben captius. Alguns dels esclaus són gent rude i primitiva, però altres que vénen de més lluny, porten històries de senyories fabuloses, riques i ben poblades. Són els fills de Cam oblidats, que tenen molt a ensenyar-nos.

Misser Bernat va parar l’orella amb atenció, i va demanar que relatés amb precisió les històries aquelles. Jo vaig defugir la qüestió, i em vaig lamentar de la pèrdua de l’Atles furtiu, perquè allà era on s’exposaven moltes d’aquelles cròniques i s’indicaven les terres de les quals estàvem parlant. Aleshores ell va repenjar-se al braç del setial i em va confessar que no era la primera vegada que li arribaven veus sobre l’afer. Des d’abans del regnat del bon rei en Pere, va dir, el casal d’Aragó havia pres interès per les illes dels Cans o Canàries.

Si l’Orient acabava essent una via morta, tal com semblava, aquella part del món passaria a ser cabdal en les expansions reials i comercials. Primerament, perquè allà hi havia molt més que sorra i salvatges, com ja apuntava el nostre mapamundi; però també perquè, si volíem desfer el tap dels infidels a la Mediterrània, potser fóra més fàcil fer-ho per darrera que no pas de front. En lloc d’atacar les viles i els castells de Berberia, que eren forts i ben guarnits, els nostres vaixells podien voltar fins a les costes més distants, i així mercadejar millor en tan riques contrades.

Altres havien sortit abans en la cursa, va reconèixer Bernat. L’il·lustre Bocaccio ho havia explicat amb pèls i senyals al seu Decameró. Un genovès, un tal capità Lancelot, havia desembarcat a les Afortunades i havia donat nom a una de les illes. Però aviat els navegants mallorquins s’havien afegit a l’empresa, de vegades associats als genovesos. D’aquí els transports d’esclaus i les expedicions que jo esmentava. Això era en temps del rei Jaume de Mallorca, quan la corona era diversa de la d’Aragó. Feta la unió, a càrrec de Pere el Cerimoniós, Barcelona havia pres interès en l’aventura. El seu mateix padrastre, el notari Sayol, havia anotat les flotes que havien partit sota la valença del rei.

El Cerimoniós havia aconseguit butlla papal per a ocupar les illes i difondre la creu entre la gent canària. El noble Lacerda havia estat coronat pel Papa rei de Fortúnia, o de les Canàries, sotmès al féu d’Aragó. La seva tasca era estendre la doctrina de Crist en la llengua catalana. El capità Arnau Roger havia salpat amb uns frares predicadors i havia fundat la parròquia del Telde a l’illa major. Fra Bernat, primer, i més tard fra Bartomeu, havien rebut la mitra del bisbat de Canàries. Tot seguit, les diòcesis de Barcelona i de Tortosa havien apadrinat un viatge dels ciutadans Estrada i Murmandó, amb un carregament de pares dominics, per omplir d’esglésies aquelles tinences. Altres patrons, com el Jaume Ferrer del nostre mapa, havien recalat a les illes per navegar més enllà i convertir el rei Pere en amo i senyor de les mars de ponent.

Com sempre, els designis reials havien comptat amb més paraules boniques que amb fets. Ni el flamant príncep de Fortúnia ni el bisbes consagrats no s’havien embarcat mai més enllà del Cap de Salou; els pobres monjos i pobladors que havien arribat a les parròquies del Telde, havien mort de malaltia i d’avorriment; les arques de la cancelleria s’havien buidat amb les lluites de sempre, contra Castella i Gènova i el Marroc…, i els noliejadors privats, temorosos de caure en la ruïna, s’havien limitat al trànsit d’esclaus i operacions de poca ambició. El mateix Jaume Ferrer, bé, ningú no sabia amb certesa si havia arribat als rius de l’or, perquè mai no havia tornat per a explicar-ho.

—I tant que hi va arribar… —se’m va escapar, i de seguida vaig rectificar—. Vull dir que segons mestre Cresques, un mariner tan assenyalat no podia haver-se quedat a mig camí. Una altra cosa és que, un cop allà, perdés la vida en qualsevol encontre inesperat.

Bernat em va mirar amb malfiança, però no va burxar gens. Va repenjar-se al respatller i va cloure la seva narració. En resum, va dir, l’empresa no havia rebut prou suport. Hi havia sospites que alguns viatgers catalans havien arribat al Cap Bugeder, on començava la terra dels negres, i segurament també al gran riu del Mali que dibuixàvem a la nostra carta. Però quin pes tenien aquelles gestes si després les rutes no s’asseguraven, si les drassanes reials no hi destinaven embarcacions, si els sobirans no acompanyaven d’or i d’homes els seus somnis?

El seu propòsit, va confessar Bernat, era reunir les millors informacions sobre la Guinea desconeguda. Amb evidències com la del nostre mapamundi, es veia carregat de raons per rellançar antigues esperances. I si no podia convèncer el vell Pere, que semblava privat d’afany i d’ànim, aleshores esperaria que l’hereu pugés al tron. Li sabia greu, va dir amb un lleu somrís als llavis, que els prínceps no fossin immortals. El rei Pere ja havia regnat més de quaranta anys, i un dia o altre coronarien l’infant Joan. Ell preparava amb impaciència aquell moment. Per això havia pregat al primogènit d’Aragó que encomanés a mestre Cresques, home d’ofici reconegut, un generós compendi del món.

—I què hi guanyeu vós, amb tot això? —vaig engegar, sense pensar-m’ho gens. Bernat va arronsar les celles, contrariat, i per un moment vaig pensar que tornaria a haver-hi violència en aquella sala. Però va sospirar i va moure el cap, en signe de cansament.

—Has de créixer, vailet… —va respondre, i va tornar a moure el cap—. Tens un gran talent per al coneixement, però la vida encara t’ha d’ensenyar a tractar amb la gent. Especialment amb aquells que et contracten. Només et diré que un home, per molt descregut que sigui, no sempre ha de ser cobdiciós i mesquí. La grandesa del nostre casal em beneficia; però també et beneficia a tu i a la teva gent, i al comú dels súbdits, i a tots els mortals del món. Què pot succeir si l’expansió la condueixen regnes com França, o com Castella? Amb sobirans que usen les armes abans que les lletres, o la creu abans que el comerç, tu i jo i el nostre món sencer s’enfonsarà. Creu-me, Jafudà. Nosaltres dos anem a la mateixa barca.

Potser sí, vaig pensar. No em semblava que els altres regnes fossin gaire més dolents, o més bons, que el nostre. Pel que jo havia sentit, el poble d’Israel rebia bastonades pertot. Però tampoc no havia viatjat prou per a saber-ho, i el notari devia conèixer millor que jo els governs d’altres nacions. Tal vegada misser Bernat, sota aquella aparença tèrbola i desvergonyida, treballava de debò per a causes justes. Potser estava ajudant la gent jueva, tot enfortint la casa d’Aragó i fent-nos participar dels seus projectes. El bon rabí Hasdai, vaig pensar, concordaria amb ell. Bernat Metge ens oferia la magrana, perquè la poguéssim menjar i llençar la pell. I mestre Cresques? Els dubtes em van assaltar altra vegada. Com ho veuria mon pare? I jo? Què en pensava jo?

—Senyor —vaig dir—, no pretenia molestar-vos, i lamento si ho he fet. No dubto de les vostres bones intencions. Però sóc un fadrí, encara jove, i de vegades trobo a faltar la companyia del meu pare. M’agradaria acabar aquestes consultes ben aviat, si teniu més observacions, per embarcar sens falta i tornar amb el meu mestre i pare.

—Tanta pressa tens, per veure el vell Cresques? —va preguntar, amb un punt de malícia als ulls. Em vaig sentir torbat.

—Sí…, sí, és clar. Per trobar mon pare, i ma mare Setaddar, i la meva germana, i…

—Doncs de moment hauràs de romandre prop meu. Amb les aigües encrespades de l’hivern no és bo navegar, i no et serà fàcil trobar un lleny, o una coca, que faci prest la travessa. A més, tinc encara moltes preguntes sobre el mapamundi, i vull tenir-te a la vora. Ah!, i abans que me n’oblidi: tens instruccions, de part de Cresques, per quedar-te aquí.

—El meu pare… —em vaig aixecar de cop—, el meu pare us ha fet arribar noves d’ell?

—Bé, sí i no. Tinc un missatge del lloctinent de Mallorca, un correu reial, on es parla d’això i de moltes coses més. Sembla que ton pare va ser a l’Almudaina, va parlar amb els nostres oficials i va pregar que et trametéssim les seves paraules. No, no et puc mostrar el document: les normes de la cancelleria ho prohibeixen, perquè és un paper que va adreçat a Sa altesa. Però el missatge és clar. Hauràs de romandre a Catalunya tant de temps com calgui, fins que l’infant Joan se senti ben pagat dels teus serveis.

—No pot ser; el meu pare em necessita, i la feina…, no pot sortir-se’n tot sol! Deixeu-me veure el correu, misser —vaig suplicar—, deixeu-me fer-li una ullada, i res més…

—T’hauràs de refiar de mi, Jafudà. I ja pots començar a aparellar les teves coses. La setmana que ve marxo cap a Girona, i vull que m’hi acompanyis. L’infant, i duc d’aquella ciutat, ens espera al seu palau. No frisaves per tocar prínceps? Doncs pots estar ben satisfet. I fes el favor d’afaitar-te aquests quatre pèls i de vestir-te com una persona normal.

Durant un temps, em vaig convertir en un borinot més de la cort ducal de Girona. Bernat Metge em va trobar un cau a la casa de l’escrivania, que era al barri de la Força, ben a prop del palau de l’infant. La ciutat, en una vall oberta a la tramuntana, era embotida entre uns turons emmurallats a llevant i el riu Onyar a ponent —amb les cases que s’agombolaven a frec d’aigua, com si volguessin caure al riu. Era encara més freda i humida que Barcelona, i més menuda, però la seva gent devia trobar-s’hi bé, perquè vivien amuntegats com a cap altre lloc. Va ser una sort que no em forcessin a anar al barri jueu, on les places i els carrers semblaven fets per a formigues.

El Call quedava tancat de nit, com a qualsevol altra vila: però allà no hi entraven més que hebreus, perquè feia feredat de perdre’s en aquells carrerons estrets, on els rucs no podien fer mitja volta i les persones, quan es trobaven, havien de passar de costat. Un passatge potser portava a unes escales, que s’enfilaven sota una arcada i que es departien en una baixada per una banda, i un túnel a l’altra, que potser duia a un pati tancat o a l’entrada d’un temple… I així pertot, formant un gran embolic que només els veïns coneixien. No era estrany que en aquell garbuix de vies, temps enrere, hi hagués nascut l’escola de càbala més destacada del regne. El tancament i el misteri del barri feien pensar en la vida com una combinatòria de secrets, comprensible només a un grapat d’elegits.

Va ser una sort, com deia, no assentar-me a la jueria. La saviesa d’altres èpoques ja havia decaigut, i les disputes rabíniques s’havien clos a l’entorn d’un grup de saduceus que només s’amoïnava per calcular la vinguda del messies. Vaig viure com un cristià, doncs, sota la protecció dels poderosos de la ciutat. Havia fet cas a Bernat i m’havia afaitat les clapes de borrissol que em creixien a les galtes. També havia rebut unes calces de llana, unes botes de cuiro, un parell de bruses i un abric curt de cotó, que em feien semblar un patge. M’havien retallat els cabells arran d’orelles i em cobria el cap amb un caperó de feltre verd.

Però el millor era l’estança que m’havien preparat per a mi tot sol. Tenia una cambra petita, amb porta, finestra vidrada i terra de fusta. Sota la finestra, hi havia un arquibanc on podia desar-hi les coses i, quan era tancat, seure-hi amb coixins prims i forts. Al davant, hi havia un llit dels bons, amb potes i tot, equipat d’un matalàs de palla, llençols, plomasses, vànova i cobrellit. Les parets eren blanques, enguixades de dalt a baix: damunt el llit hi penjava una creu, que vaig amagar discretament a l’arquibanc. Darrera la porta, tenia un clau gros per a deixar-hi l’eixugador, que cada setmana era fet net. I sota el llit, un gibrell que els criats buidaven sens falta cada matí.

Mai no havia viscut amb tantes comoditats i atencions. Però el luxe en el dormir no era res, en comparança amb l’esplendor del menjar. Al palau ducal hi dinàvem i sopàvem cada dia, i sovint preníem tisana i dolços entremig. A la gran taula hi seien l’escrivà, el mestre del racional, el falconer, el majoral de palau, el tresorer i altres administradors, tots amb les seves esposes. Els ducs solien menjar a la seva estança, tret dels dies de celebració. Des del primer àpat, jo vaig seure en un extrem, prop dels barbers, el cirurgià i l’astròleg —un jueu de nom Cresques de Viviers, que no era parent meu.

La taula era coberta amb estovalles de lli, i cada un de nosaltres tenia un plat, una copa de metall, un coltell, una forqueta i un torcaboques. A l’hora de menjar, primer calia omplir el plat amb els comestibles, i després usar els estris per ficar-se’ls a la boca. No estava ben vist tocar la carn amb els dits, ni prendre els talls sense passar-los pel plat. Aquests eren costums imposats per l’infant i els seus cortesans, que seguien la moda francesa. Però tal refinament no impedia que la gent s’atipés de valent: era corrent tastar una dotzena d’especialitats diferents, entre carns i peixos, i encara rondinaven de gana.

Aquells encontres amb la golafreria dels privilegiats van confirmar-me que jo mai no deixaria de ser un foraster, per molt que dormís sota el mateix sostre i portés els mateixos draps que ells. L’elegància i l’abundància d’aquella taula m’atabalaven, fins al punt que no m’omplia gaire el ventre. A més, bona part de les viandes eren impures, perquè a l’hivern s’estilava la matança del porc, i els rics aprofitaven per tastar la carn nova en lloc dels embotits —que predominaven a partir del bon temps. Crec que ningú no s’adonava de la meva abstinència, llevat de misser Bernat, que sempre trobava el temps, entre mos i mos, d’observar la conducta dels seus veïns de taula.

Val a dir que els entreteniments, en aquella petita cort de Girona, eren molts i diversos. Quan no es debatia sobre el món, les creences humanes i la natura, es convocava un ball, un recital, una juguesca o una lluita entre amants i marits ofesos. Els cavallers festejaven amb les donzelles, i els que no érem d’alt llinatge ens esplaiàvem amb les serventes. Les hores passaven de pressa, sobretot per a joves com jo que començaven a flairar els plaers mundanals. No m’estalviava cap lleure, empès per la curiositat, llevat de les misses solemnes —que se’n feien poques— i de les caceres de senglar —que se’n feien moltes. Tant d’esbarjo deixava poc temps per a la lectura, malgrat que se’n parlava molt, de llibres: i la meva tasca principal, que era informar del món dibuixat al mapamundi, va anar esllanguint-se i ajornant-se.

Les conteses de trobadors eren el divertiment que jo més apreciava. Després d’un gran sopar, la taula era buidada i la sala s’omplia de recitadors, de vegades acompanyats de llaüts i flabiols, de vegades tots sols. Els bards cantaven les seves rimes, en provençal o en llengua catalana, i competien per veure qui rebia més aplaudiments i més monedes. Els versos parlaven d’amor i de mort, sense excepció, i em recordaven la meva estimada Mallorca i les persones que hi havia deixat. Però les vetllades no eren tristes, perquè les paraules solien ser dolces, i a la nit es repetien a les cambres privades, entre rialles i jocs d’amor.

L’infant Joan assistia a moltes reunions, i presumia de ser un príncep molt instruït. La veritat era que, privat del tron per son pare, que no volia deixar el segle, es refugiava en la bona vida. El duc de Girona era, per dret, gran senescal del regne: però des de la mort de sa mare, i les núpcies del rei amb Sibil·la de Fortià, havia perdut tota influència. Mentre jo era a Girona, el bon Pere s’havia casat amb la dama empordanesa, i entre tots dos havien robat l’hereu dels seus poders, fins al punt que Joan no gosava entrar a Barcelona. Sense alçar-se contra el rei, l’infant s’havia reclòs a la seu ducal i havia decidit esperar que li arribés el torn. Com era natural, havia convertit aquell exili en una presó de luxe.

El primogènit sabia que jo era a Girona, i m’havia vist i saludat més d’una vegada, però encara no m’havia volgut rebre. Ja li estava bé que Bernat s’ocupés de mi, com si estigués segrestat, i així evitar que jo, i el meu mapamundi, el féssim pensar en afers de prínceps. Preferia esbravar-se en la caça, la poesia i el menjar. A més, l’infant era un home ple de mals i angoixes, que l’inclinaven cap al gaudi i la dissipació. Als tretze anys, son pare l’havia forçat a presidir el judici i la decapitació del seu tutor. Des d’aleshores, tenia accessos de febre i agitacions que li feien treure escuma per la boca com un possés. Era d’estatura baixa i un poc rodó, com son pare i son germà, però li mancava l’enteresa de l’un i la condició tova de l’altre. S’irritava sovint i no tenia el saludable costum d’escoltar.

La seva primera promesa, filla del rei de França, havia mort mentre anava al casori. La seva muller, Mata d’Armanyac, era també francesa: però tot el dia se’l passava brodant, vestia sempre de fosc i no era cap consol per a les seves amargors. De cinc criatures que havia concebut, quatre havien mort, i la cinquena era una nina malalta i retardada, que no sabia ni enraonar. L’infant major d’Aragó, doncs, amb més de trenta anys, es veia sense successió, amb una salut més feble que la del vell monarca, i despullat de qualsevol potestat de manar. Si moria orfe de descendència, i abans que el seu pare, la seva figura marxaria del món sense pena ni glòria.

Els barbers i cirurgians de la cort li receptaven tota mena de bàlsams i pocions, que no mudaven o encara empitjoraven la seva condició. L’astròleg Cresques de Viviers, un endevinaire malhumorat i ensarronador, es passava el dia fent suposicions sobre la mort del rei Pere. Al llarg de la meva estada en aquella cort, li vaig sentir anunciar la defunció del sobirà en tres ocasions, i cap de les tres prediccions es va arribar a complir. Era entenedor, en semblant clima de conspiració i de desencant, que l’infant Joan volgués alegrar l’existència amb passatemps lleugers. La gent l’anomenava el príncep caçador, o l’amador de la gentilesa, perquè governar, el que se’n deia governar, res de res.

Al palau ducal, s’hi hostatjaven sovint convidats il·lustres. Els homes de l’infant feien mans i mànigues per atraure savis i homes de ciència que els poguessin distraure en aquell feixuc exili. Un d’aquests fou el meu admirat Anselm Turmeda, que marxava a fer estudis a París i que, de camí, va voler aturar-se una nit a la ciutat. Quan va arribar, no em va reconèixer perquè, segons va dir, m’havia fet home per dins i m’havia vestit d’eunuc per fora. Vam riure de gust i, en demanar-li si portava noves de Mallorca, em va confessar que, des que m’havia vist la darrera vegada, no havia tornat a l’illa. Potser ja no hi aniria mai més, va dir: la gent del país, i sobretot la gent de missa, començaven a carregar-lo.

D’entrada, no vaig acabar d’entendre les raons de fra Anselm, i tampoc no vaig comprendre que, més que un retret a la nostra pàtria —que ell adorava—, rondinava dels problemes de la cristiandat sencera. Ho vaig veure més clar a la nit, en el decurs d’una controvèrsia poètica d’aquelles que tant s’estilaven allà. Dos monjos més acompanyaven l’amic Turmeda: un home més gran i de renom, franciscà com ell, que es deia Eiximenis; i un predicador dominic, aleshores jove i desconegut, de nom Vicent Ferrer. Eiximenis era nat a Girona, però no hi vivia; en aquella ocasió viatjava cap a Tolosa de Llenguadoc, on li havien de lliurar una càtedra de teòleg. I Ferrer tornava de França, havent ingressat a l’orde, per exercir de prior a València. Misser Bernat no va perdre l’avinentesa, i va convidar-los a una vetllada de lletres, on també van venir el bisbe, el canonge i altres prelats.

Van disposar un refinat sopar, com sempre acabat en rots i petaments sorollosos, i després van fer neta la taula per deixar volar les paraules. Els servents van revifar una gran llar de foc a l’extrem de la sala. La noble i discreta esposa de l’infant va excusar-se i va pujar a la seva cambra. Bernat Metge va ocupar el seu lloc, a la vora de l’infant, i va demanar la paraula. Volia parlar de les dones, va anunciar, i en honor a tan pulcra raça, pregava que els músics amanissin els versos amb una bella melodia. També li va demanar a fra Anselm que l’acompanyés amb gestos. Van començar a sonar els acords, i Bernat va posar-se dret per servir-se de la seva inspiració.

—Si teniu una dona bella, ni grassa ni plena, i us vol batre, pareu l’esquena!… —El frare, enfilat a la taula, va apujar-se la túnica fins als ronyons—. I si voleu prendre muller, i ja és encetada —Anselm va dibuixar amb les mans un ventre de prenyada—, per vós no sigui menyspreada…, ja que més val, si algú en diu mal, tenir el que cal —el monjo va abraçar i va petonejar l’aire—. Que al vespre no ve? Que dormi fora —puntada de peu de fra Anselm—. Que torna? Abraceu-la i feu les paus… —una altra abraçada en el buit—. Escolteu aquesta doctrina, que és ben certa: l’home ha de perfumar la dona —els dits pinçant el nas—, i fer-li el llit —el frare ajagut a la taula—. Només així, amics, serà un bon marit.

Tots els presents, l’infant, els prelats, els prohoms i les seves esposes, van seguir la comèdia amb riallades i xiulets. Llevat d’Eiximenis i Ferrer, és clar, que s’ho miraven amb cert esverament. Va ser el docte Eiximenis qui, a continuació, va demanar llicència del bon Joan per a respondre a les dites de misser Bernat. Va proposar als músics que callessin, i al germà Turmeda que tornés al seu lloc.

—Les dones són criatures prou estranyes… —va engegar—, que en veiem de fogoses, però també de virtuoses. I de riques, que solen tenir dot. Pertany als homes, sempre més senzills i més rucs, triar muller que convingui. Dieu que els antics pagans —va tombar-se cap a Bernat Metge— ens ajudaran en el judici. Però qui vol romans i grecs, quan Nostre Senyor ja ens brinda tres camins? El camí del cos ens mena a les fogoses; el de l’argent, a les ben dotades; i el del cor a les virtuoses. Les primeres ens fan plaer a les nits; les segones de dia, i les darreres mai. L’elecció és vostra, senyors. Jo he fet la meva tria, que no és ni una, ni l’altra, ni la de més enllà. Priveu-vos de dona, com jo, i tindreu joia de dia, de nit, en la terra i en el cel, per sempre més.

L’infant va aplaudir l’agudesa de mestre Eiximenis, i seguidament els seus domèstics i els homes de la Seu s’hi van afegir. Aleshores va alçar la veu un dels barbers de la cort, que va demanar unes paraules de fra Anselm. Un grup nodrit de gent es van unir al prec, i van picar de mans a la taula fins que Anselm es va aixecar. Va dir que no podia dir res de les dones, vist que ell les coneixia poc —bé, gens, va corregir tot mirant els altres monjos. Però com que el savi Eiximenis havia esmentat els diners i la fe, parlaria d’això. Va fer un senyal als músics i va començar a cantussejar.

—Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal, o el fan sant celestial…, segons qui els usa! —va deixar el seu lloc, i va començar a voltar la taula—. Diners alegren els infants, i fan cantar els capellans, o els frares carmelitans…, a les grans festes!… Diners tornen els malalts sans; moros, jueus i cristians —va assenyalar-me a mi, i tot seguit a fra Eiximenis—. Diners, doncs, vulguis aplegar; si els pots tenir, no els deixis anar; quan molts tindràs podràs tornar… —va estendre la mà cap a Vicent Ferrer—, Papa de Roma!

La sala sencera va esclafir a riure, llevat del predicador, que li va clavar els ulls com si el volgués enviar dret a l’infern. Fra Vicent va demanar la paraula al noble duc i infant reial, que li va concedir el torn. Quan el monjo se li va acostar i se li va agenollar, el primogènit del regne va allargar el peu i se’l va deixar besar. Es van sentir, de la banda del bisbe, un parell de rialletes contingudes, però el religiós no en va fer cas. Va caminar cap als músics, i els va ordenar que desessin els flabiols i les cordes; volia un so de timbals greus. Així es va combinar, i quan la tamborinada omplia l’estança, va alçar aquella cara ossuda i severa cap al sostre i va començar a tronar amb la seva pròpia veu.

—Déeeeu, com som de brrruts! Ai, ai, ai, que en som de porcs… Déeeeu, com som de brrruts! —repetia les frases i allargava els mots, com si no ho haguéssim entès a la primera—. Dones brutes, llibres bruts, diners bruts, gent bruta! Tot cremarà, crec-crec, crec-crec, crec-crec… I encara ens preguntem —va obrir els ulls de bat a bat, i va repassar-nos a tots— per què el Senyor ens envia la pesta? La peeesta, la peeesta… Tot put, el nostre alè, les nostres viandes, el nostre vi! Poooc que ens castiga, nostre amo, poooc que ens avisa. Volem salvar-nos, volem fugir del foc etern? Crec-crec, crec-crec, crec-creeec! Doncs fem net, i tot a la foguera: les monedes, les pàgines descregudes, les seeedes! —va agafar el barret d’un dels timbalers, i el va llençar a la llar: l’home s’ho va prendre bé, i va seguir tocant—. Pe-ne-di-ment, pe-ne-di-ment… Som truges, i no entenem que Déu ens tracti com a truges? Gruuunys i gruuunys, això fem! Gruunys i gruuunys! Som tan porcs, tots plegats, que ni el més baix dels jueus… —em va clavar una llambregada d’odi—, ni el més baix dels jueus, no ens voldria tenir a casa!

Es va fer un silenci sepulcral. A mi el cor em bategava, desbocat, com si volgués fugir del pit. Fra Anselm va posar-se el dit a la templa, i em va fer el gest dels bojos. Misser Bernat es va encongir d’espatlles. Mestre Eiximenis va evitar-me els ulls. Però la resta dels oients, i l’infant també, es van quedar encantats, observant el predicador que havia caigut de genolls i que somiquejava. Els músics se li van acostar i el van consolar. Aleshores el duc de Girona es va posar dempeus, i va pregar a tothom que entonés el Salve Regina. Així ho van fer, tret de mi i potser del notari, que acotava el cap i tot just movia els llavis. En acabat, van donar la vetllada per tancada i cadascú va córrer cap al seu llit.

Aquella nit, per descomptat, no hi va haver ni corredisses ni festes a les estances. En despuntar el sol, els tres frares van partir, cada un cap a la seva destinació, i jo no em vaig poder acomiadar de n’Anselm Turmeda. Durant uns dies, va planar per Girona una certa flaire de missa de difunts. Però l’olor de beateria es va escampar, a poc a poc, i una setmana després van començar les caceres, els recitals i els jocs de sempre. Jo vaig quedar amb el dubte si no era convenient que anés enllestint la meva partença.

Va arribar el bon temps. El riu Onyar es va inflar, i els arbres de la riba van florir. Vaig pensar en els ametllers de Mallorca, els de fora murades i els de l’hort de mon pare, que enyorava com no hauria cregut mai que enyoraria. Jo ja no sabia què explicar al meu protector, perquè si bé els divertiments ens havien ocupat més que la feina, la meva estada havia estat llarga, i ja li havia traspassat tota la meva modesta saviesa a en Bernat. Havíem comentat, sense deixar-nos res, tots els racons del mapamundi. Mentrestant, mon pare treballava sol al taller, el Samuel… —què se n’havia fet, d’aquell indesitjable?—, i tots els que coneixia de menut eren lluny. Fou aleshores, quan em sentia més abandonat, que l’infant Joan va concedir-me l’esperada audiència.

No em va caldre cap preparació per a la vista. Em sabia els mapes com la palma de la mà. I havia viscut prop del príncep hereu durant mesos: les seves expressions m’eren familiars, m’havia après els trets del seu rostre, i els seus vicis i virtuts no em guardaven cap secret. L’infant ens va rebre a la seva alcova privada. La senyora d’Armanyac seia a la vora del foc, muda, entretinguda amb unes puntes de coixí. El noble Joan era en una cadira, amb una flassada que li cobria les cames i l’Atles a la falda. Dos gossos de presa jeien als seus peus. Havia tornat de caça amb un fort refredat.

—Bona tarda, Bernat. Benvingut, fadrí… —va xuclar pel nas, i ens va assenyalar un arquibanc guarnit perquè hi seguéssim—, ja m’he mirat el mapamundi de mestre Cresques. És admirable, certament. Hi ha tants dibuixos i signes com havíem encarregat, oi notari? Fa molt de goig, ple de castells, colors, bèsties i llegendes. Però és un poc carregós, no trobeu?

Li vaig assegurar que cada vernís i cada forma tenia el seu significat. Les cúpules pertanyien a viles mahometanes, i les creus a poblacions cristianes. Com més torres hi havia, més gran i forta era la plaça. Els estendards mostraven a quin regne, o a quin llinatge, obeïa cada ciutat. Les barres d’Aragó eren clavades a Barcelona, a València i a Mallorca, i la creu de Sant Jordi a més llocs, com Sicília o les Canàries, on el nostre casal hi tenia autoritat. Les illes eren pintades, perquè destaquessin en les aigües. La mar Roja, és clar, hi apareixia en vermell; les serres traçaven barreres del color de la terra, i així tot fins a entendre, no sols el nom dels indrets, sinó també la seva condició, grandària i vassallatge.

Les senyeres dels moros lluïen totes la mitja lluna, llevat d’aquelles del Marroc i de Granada, que senyorejaven molts cristians. Tremcèn portava el creixent en un fons d’argent; Tunis, el mateix en un fons roig, i l’Egipte en un fons daurat. Constantinoble es coneixia pel penó roig que era partit amb una creu negra, i la ciutat de Pera per la creu roja genovesa; la Cilícia ho era per una creu estelada en fons blanc, tot i que potser això caldria canviar-ho; i cap a les parts de migjorn només Abissínia tenia una bandera de creu. Les tinences dels tàrtars duien el quadrat vermell, a Pèrsia; a la Tartària original, un lleó roig, i a Catai, les tres llunes també roges.

L’infant va demanar-li un mocador a la seva dona, que es va aixecar obedient i l’hi va portar. Es va embolicar el nas i va bufar tant que li va agafar estossec. Els gossos van començar a bordar i ell, sense incorporar-se, els va fer fora a coces. Quan es va asserenar, va obrir el llibre a la primera pàgina, i va mirar el pròleg.

—«Mapamundi vol dir la mateixa cosa» —va llegir en veu alta— «… que imatge del món, de les seves diverses edats, de les regions que hi ha sobre la Terra i de les diverses menes de gent que hi viuen. Aquesta imatge o figura» —aquí va aixecar la mà, com per cridar-nos l’atenció— «és rodona com una pilota…, i semblant a un ou»! Fadrinet, ja havia sentit veus sobre aquesta teoria, però escriure-ho així, com si fos ciència segura…!

Em va semblar apreciar, de cua d’ull, que el notari esbossava un somriure i s’acostava la mà a la boca per ocultar-lo. A mi em va estranyar que un personatge cultivat, com era l’hereu del regne, dubtés de semblants coneixements. Però jo era allà per a fer la meva feina, i res no em podia complaure més que presentar els fonaments de tal teoria. Li vaig explicar que, certament, el nostre món era com una pilota, amb una rodonesa que els antics calculaven en cent vuitanta mil estadis —quan cada estadi eren si fa no fa quatre-centes canes.

Aristòtil, li vaig dir, havia observat com, durant els eclipsis de la Lluna, l’ombra de la Terra en aquest cos celeste era corbada. Quan era en alta mar, el doctor grec va adonar-se que els vaixells i els turons es veien per les parts de dalt primer, i després tot sencers: això no hauria estat possible en una Terra plana. El mestre Ptolemeu, de l’antiga i rica Alexandria, deia al seu llibre gran, l’Almagest, que el Sol sortia a diverses hores en indrets allunyats, i que les coses sòlides, per llei divina, sempre queien: les dues raons provaven que vivíem en una esfera, o més ben dit en l’esfera sòlida i interior —la més pesant i l’única immòbil— d’un univers que era com una ceba, amb moltes capes d’aire, de focs celestials i d’ànimes sense cos, que rodaven al damunt nostre.

També teníem l’estel major, que a les nits indicava la tramuntana, però alguns viatgers, entre ells el venecià Polo, deien que aquest astre desapareixia a les mars australs, i que n’apareixia un altre que marcava sempre el migjorn. Això tampoc no podria esdevenir-se en un món aplanat. Des que el savi Sacrobosco va escriure l’Esfera del Món, cap persona assenyada que hagués llegit aquell gran llibre es permetia dubtar sobre la forma de la Terra. Una altra cosa era la mida de la pilota on ens trobàvem: nosaltres havíem pres la de Ptolemeu, però hi havia càlculs de tota mena, que misser Bernat devia conèixer.

—Sí, altesa, el que diu el vailet sembla encertat —em va fer l’ullet, com per assegurar que tot anava bé—, encara que jo no ho he estudiat gaire. A mi em commouen més els pensaments dels antics sobre els esperits, els homes i les dones que no pas sobre les pedres i les aigües del món.

—Feu santament, Bernat. Perquè al capdavall… —l’infant es va mocar ben fort—, al capdavall, tant li fa si el que ens aguanta és rodó, o pla o punxegut. Però respongueu una cosa, fadrí: si el nostre món és una pilota, com pot ser que l’hàgiu dibuixat pla, en uns fulls sense encorbar?

—Perquè encara no hem après a fer llibres rodons, senyor.

El bon Joan va badar la boca, i em va estudiar sense saber si aplaudir-me o escanyar-me. Va veure que en Bernat es contenia les rialles, i aleshores ell va esclafir a riure ben fort. Es va ennuegar, va començar a tossir i va demanar-nos amb gestos urgents que li atanséssim l’escopidora. Va treure les tripes i, encara enrojolat i esbufegant, ens va contar el que se li havia acudit. Li demanaria a la infanta —va apuntar a Mata d’Armanyac, que seguia cosint—, que brodés una semblança del món en uns draps, lligats a una carabassa. Així resoldria el nostre impediment, va anunciar tot cofoi. Nosaltres no vam gosar afegir-nos a la riota, que escarnia tan alta dama. Però vam somriure i vam moure el cap per fingir acord.

—Bé, xuetó, et defenses prou bé… —va concedir l’infant—, vols que la Terra sigui com un ou? Doncs que ho sigui. En qualsevol dels casos, no serem ni més feliços, ni més rics, ni més saludables. A mi m’agrada pensar que la Terra és ben plana, per temor a relliscar, rodolar i caure si algun dia em trobo a la banda de sota de l’ou. Però he vist, si més no, que deies que l’ou no es bellugava, que era quiet i segur. Això em consola; he escoltat folls que em volien fer voltar com una baldufa, i només em faltaria un tal mareig…

—Senyor, d’això en parlava Bonastruc Saporta, un rabí que va fer escola aquí a Girona, en temps del bon rei en Jaume. Era un home avesat a fer càbales, d’idees màgiques i moltes supersticions. No crec —vaig admetre convençut— que li hàgim de fer gaire cas, ni a ell ni als seus deixebles, els quals encara avui prediquen contra el seny. El mestre Ptolemeu ja ens deia a l’antigor que la Terra no tenia moviment propi, i ho mostrava amb senzillesa. Proveu de deixar caure una poma, o qualsevol cosa: anirà dreta al punt més vertical, i mai més enllà o més ençà. Podeu restar tranquil, noble príncep, perquè som al mateix lloc que érem el dia de la Creació.

El duc es va ajustar la flassada, com reconfortat per les meves paraules. Va tornar a mirar el llibre per on l’havia obert i, sense passar el full, va fer córrer el dit fins a arribar a la part de baix. Es va aturar en la figura d’un home dret i despullat, que mostrava inscripcions de paraules a totes les parts del cos. Al costat del dibuix, hi apareixia una graella amb els dies i els mesos de l’any, i els mateixos noms que portava l’home al cos, però repetits dins la taula. Em va pregar que li fes entendre aquelles indicacions.

—Això són cabòries de mon pare, senyor; jo no en faria massa cas. Són consells del zodíac, històries per a guarnir el llibre.

—Vull que m’ho expliquis, vailet. —En Bernat va assentir amb el cap, com recomanant que obeís.

—Doncs es tracta de costums que respecten els barbers jueus, des de fa segles. De debò ho voleu conèixer?… —L’infant va xuclar i va fer que sí—. D’acord, entesos… A la graella hi veieu els signes de les constel·lacions, per saber a quina època de l’any corresponen. I damunt l’home, hi trobeu els signes que pertanyen a cada part: Àries al cap, Taurus al coll, Gèminis als braços, Càncer al pit, Leo al cor, Virgo a l’estómac, Libra al ventre, Escorpí als genitals, Sagitari als malucs, Capricorni a les cuixes, Aquari a les cames, i Piscis als peus. Segons diuen els usatges, quan la Lluna sigui en un signe, heu de guardar-vos que no us practiquin sagnies ni cap ferro us toqui la part del cos que s’atribueix a aquell signe.

—Això és tot?

—Sí, ja veieu quina bestiesa…

—Bernat! —va cridar de sobte, trasbalsat—. Quin dia som ara? —i tot seguit, mirant-me a mi—. Sota quin signe estem?

—Si no vaig errat, senyor, avui mateix passem d’Àries a Taurus —li vaig dir, i el notari, després de fer un cop d’ull a la taula, va concordar amb mi.

L’infant Joan es va palpar el coll, alterat, i va trobar-s’hi un cadenat gruixut. Se’l va treure tot de dins la camisa: de l’extrem en penjava un medalló amb les armes del casal reial. Neguitós, el va estudiar de dalt a baix, i tot seguit el va deslligar i va llançar-lo en mans de l’escrivà major. Jo vaig insistir que no s’amoïnés, que semblants consells eren imaginacions de fetiller, i que difícilment un collaret podia fer-li cap nosa. Ell va respondre que sí, que d’acord, però que no volia córrer cap risc. Quan mestre Cresques havia posat allò al llibre, devia tenir els seus motius. No vaig saber què dir-li.

Misser Bernat va procurar passar a un altre afer. Va pregar al seu senyor que escoltés les informacions sobre terres llunyanes, que podien afectar els interessos del regne. Però l’infant ja n’havia tingut prou, de lliçons. Es va quedar amb l’Atles, i va dir que aviséssim l’astròleg i el cirurgià. Aleshores ens va acomiadar. Jo ja no feia cap servei a Palau, em va dir: podia tornar a casa meva, o a Barcelona, o on em plagués. La vista s’havia acabat.

Bernat encara em va retenir un temps a Girona. Vaig passar els dies mandrejant i portant una existència ociosa, fins que l’infant va ordenar un trasllat general cap a Perpinyà. En terres del Rosselló hi havia un palau molt ampli, que havia estat del rei de Mallorca, amb estances ben condicionades i uns boscos veïns, segons deien, plens de senglars. Jo vaig convèncer el notari que no hi tenia res a fer, tan lluny, que volia tornar a casa. El meu protector ho va entendre. Em va donar comiat, va desitjar-me molta sort i cautela, i em va oferir un ase per carregar les meves pertinences, que aleshores ja eren massa grans per a un farcell. Li vaig acceptar l’animal i alguns croats d’argent, i vaig partir cap a Barcelona.

A peu, tot estirant el ruc amb una corda, vaig trigar una setmana a arribar a Barcelona. Vaig fer nit a Caldes, a Hostalric, a Sant Celoni, Granollers i altres indrets que no recordo. En arribar al Cap i Casal, vaig anar al Call, on hi havia mestre Hasdai, la seva muller i el seu fill Mossè. Em van fer abraçades i grans festes, perquè feia temps que no em veien. Van preparar-me un jaç a la cambra d’en Mossè, com abans. Em va semblar un lloc pobre i fosc, comparat amb el que tenia a Girona, però no vaig rondinar gens, i el cert era que jo també sentia un gran goig de reunir-me amb ells.

Vam sopar viandes còixer i vi rabinat. Després, encara que no era sàbat, van treure llaminadures i confits de tota mena, que em van semblar d’allò més bons. En acabat, van bullir una tisana, i em van comentar que no semblava la mateixa persona. Aquelles vestidures, aquella tonsura com de capellà, a la moda francesa…, i sobretot, la cara d’home fet i dret, tan diferent d’aquell rostre de minyó que havien conegut l’any passat. També em van demanar com havia passat la Pasqua, però els vaig haver de confessar que de cap manera. No havia fet vida judaica, vaig admetre, perquè seguia els costums de la cort; ni tampoc cristiana, perquè m’havia reclòs a la meva estança i havia evitat els oficis religiosos.

Vaig demanar permís a mestre Hasdai per retirar-me. Estava ben fatigat del viatge, i l’endemà volia llevar-me d’hora per trobar un vaixell que em portés a Mallorca. El meu oncle va dir que d’acord, que ho entenia, però que abans m’havia de contar una cosa. Es va aclarir la veu i em va anunciar que li havien arribat missatges de mestre Cresques. Un draper del Call de Mallorca, que havia passat per Barcelona, li havia portat les notes en persona. A la primera, va dir, mon pare em reclamava amb urgència.

—Molt bé, rabí —em vaig aixecar—, no hi tinc res a dir. En la primera nau que surti, m’hi embarco.

—Sí, Jafudà, però hi ha més coses. A la segona carta… —mestre Hasdai va enviar el fill a cercar els papers, i em va fer seure altre cop—, a la segona carta, et prega que restis en aquesta ciutat. La primera missiva va arribar abans del canvi d’any, quan tu vas partir. I la segona l’acabem de rebre.

Em vaig quedar ben parat. L’escrivà major de l’infant, Bernat Metge, m’havia explicat que mon pare volia que restés a Catalunya tant com calgués. Les instruccions, segons misser Bernat, eren escrites en un missatge de la Cancelleria. Com podia ser que, pocs dies després, mestre Cresques m’hagués fet tornar? Sens dubte, va dir el rabí, havia caigut en un engany. Ell s’havia esforçat a enviar-me un avís al Call de Girona, va assegurar, però era clar que l’avís no m’havia arribat mai. Potser Bernat no ho havia permès, o potser els del Call no havien sabut qui era jo.

En qualsevol cas, la lletra que ara em mostrarien deia que havia de tornar. Mestre Cresques era al corrent de tot, de la pèrdua d’un Atles i del viatge del Samuel cap a Avinyó. Mon pare s’havia assabentat dels fets, i desitjava que em retrobés amb ell, sense córrer perills inútils. Hi havia feina a l’obrador, i a més, m’havien trobat una núvia per prometre’m i arranjar casori. No, Cresques no esmentava el nom de la fadrina, però garantia que era de bona família hebrea i que tot estava acordat.

—No veig perquè t’estranyes, Jafudà… —va observar Hasdai, atent al meu enuig—, així és com es fan les coses. Estic segur que ton pare haurà triat amb bon judici.

—Tal vegada tingueu raó, però són afers —vaig protestar— que no es fan saber per escrit. A veure, rabí, on és aquest missatge? Vull veure els papers!

El bon Hasdai em va calmar. El seu fill estava escorcollant les arques de la casa, va dir, i aviat podria llegir el document amb els meus propis ulls. En tot cas, va continuar, el més estrany de tot no era allò del prometatge. El més curiós era que, en el segon correu, mestre Cresques ordenava coses molt distintes a les del primer correu. No, no, l’aliança amb la fadrina es mantenia; però el meu pare i mestre demanava que restés un temps més a Barcelona. Li havien arribat veus que jo estava alliçonant l’infant Joan, i que estava reparant el dany que el Samuel havia fet a l’ofici i a la nostra comunitat. Allò, segons Cresques, era convenient i ple d’enteniment. Però a més, tenia uns encàrrecs de la Cancelleria reial —del Palau major, no pas del menor o de Girona—, i volia que jo els prengués en persona. I havien aparegut unes comandes d’un florentí, representat per n’Andrea Belardo de la casa Datini i Prato, amb casa a l’Argenteria, que jo també havia de negociar.

Va tornar en Mossè, un poc suat de tant remenar, amb els dos papers. Me’ls va donar, i jo els vaig llegir de pressa. Tot era cert. Vaig tornar a llegir-los, a poc a poc, per assegurar-me’n. La cal·ligrafia era la de mon pare, menuda i fina; la rúbrica també era seva. Els manaments i provisions que s’hi ordenaven eren ben bé els que m’havia avançat el rabí. Vaig llegir les lletres un tercer cop, i vaig sospirar. Estava clavat, altre cop, contra la meva voluntat. Però com podia restar passiu, vaig pensar, quan portava tant de temps fora de casa, sobretot quan es preparaven unes bodes amb una donzella de la qual no sabia ni el nom?

—Encara hi ha més noves, nebot —va anunciar Hasdai—, i no sé si són bones o dolentes. Fa uns dies que la gent de la Cancelleria et busca. Podria ser per la qüestió dels encàrrecs, que comenta Cresques, però sospito que el rei et vol veure, i a causa d’un altre infortuni. Es tracta del Samuel.

—Què ha fet ara, aquest…

—L’han pres, Jafudà —va interrompre’m—; i encara no conec els càrrecs, però jo diria que l’ha fet ben grossa.

—I quina relació té això amb el rei en Pere? No és cosa de l’aljama, o del batlle…, o del veguer, a tot estirar?

—Et dic que no ho sé, nebot, però si és en mans del rei vol dir que el crim és gruixut. Aviat en sabrem els detalls. I doncs… —va obrir els braços—, ja no tinc més notícies. Ara sí que és tard, i ens convindria dormir. Bona nit, nebot —es va alçar, i la dona darrera d’ell—: Bona nit, fill. No trigueu a anar a jeure.

Li vaig exposar a en Mossè les meves inquietuds, que ell va entendre. Hi havia una sola cosa que em podia retenir a terra ferma: l’esperança de trobar l’Atles furtiu. Aquella era una obra que tenia, per a mi, molt més valor que el mapamundi en poder de l’infant. Aquell llibre ambiciós, ple de secrets, contenia recerques que podien alterar el curs dels fets al nostre món. Bé, potser no n’hi havia per tant, però contenia sens dubte el bo i millor del nostre ofici, descripcions que havíem manllevat a gent singular i estimada. Mon pare em forçava, en canvi, a allargar la meva estada per coses menors. Els encàrrecs del rei, les comandes dels florentins…, tot allò es podia fer des de Mallorca!

I el Samuel? El Samuel, per descomptat, era l’última de les raons que em retenien a Catalunya. Tant me feia, que fos entre reixes. Ja s’hi podia podrir. Qualsevol càstig que rebés seria, ben segur, guanyat a pols i merescut. Que em podia informar sobre els mapes perduts? Sí, és clar, allò era cert. Allò era una raó. Però és que jo frisava tant per tornar a casa… Havia de veure la meva illa i la meva ciutat, tornar als mapes i a l’aprenentatge, retrobar la meva família i, si podia, desfer aquella aliança nupcial. No, no me’n refiava gens de mestre Cresques: tot el que tenia de savi en el coneixement del món, ho tenia d’ignorant en qüestions de dones. Estava decidit, doncs. Em quedaria a Barcelona un parell de dies, per arranjar els assumptes que pogués, i partiria.

El que jo no imaginava aleshores era que els jorns s’allargarien en setmanes, i les setmanes en mesos. Aviat vaig descobrir que el Samuel era tancat als estables de Valldaura, un palau que el rei bastia a una llegua i mitja de ciutat. Per veure’l era menester un permís del majordom del regne. Vaig mirar d’aconseguir la llicència, però la Cancelleria era buida, perquè el bon Pere i tot el seu seguici eren a l’Aragó, on celebraven Corts. Després de Corts, segons vaig saber, el sobirà volia coronar la seva quarta esposa, l’odiada Sibil·la de Fortià, i ho volia fer com de costum a Saragossa. És a dir, que l’absència del rei seria llarga, i jo no podria veure el Samuel, ni acudir a l’obligada vista al Palau major, fins que tornés.

Vaig anar a veure el senyor Andrea Belardo que, tal com havia escrit mon pare, tenia botiga al carrer de l’Argenteria. El carrer estava cobert amb un nou paviment, i feia molt de goig. El florentí, que sortosament era allà, em va rebre darrera un taulell parat amb joies i perles, i em va explicar que mercadejava en bijuteria bona. Portaven les peces de la Toscana, on l’ofici era més avançat, per vendre-les als cavallers i als ciutadans rics de Barcelona. Però el seu amo, el noble Baltasar d’Ubriaqui, li havia manat des de Florència que ampliés els negocis de la casa Datini i Prato. Com que coneixia les cartes de navegar de mestre Cresques, molt preuades arreu, havia pensat comprar-ne algunes i enviar-les als prínceps i prohoms dels països italians. I sabent que jo, fill i aprenent de Cresques, voltava per Catalunya, havia donat veus per tractar amb mi personalment de tals afers.

Li vaig agrair els seus pensaments, que eren del nostre grat, però em vaig veure forçat a confiar-li que jo encara trigaria a parlar amb mestre Cresques, perquè uns assumptes greus em retenien a la ciutat. Si volia, podia trametre un correu a través de l’aljama, que disposava de missatgers, encara que no li assegurava ni rapidesa ni resposta certa. Senyor Belardo es va mossegar el llavi i va entretenir-se una estona amb els collarets que tenia al davant. Tot seguit, em va proposar que li fes les cartes jo mateix. Vaig protestar: jo encara era un aprenent, i no volia acceptar cap comanda sense el consentiment del meu pare.

Ell va insistir, i va oferir-me seixanta florins pels mapes menuts, i cent pels mapes grans. N’hauria de fer mitja dotzena dels uns i tres dels altres, pels quals rebria… —va manejar l’àbac—, sis-cents seixanta florins. Els ulls em van sortir de les òrbites: sis-cents seixanta! Mai no havia vist tanta moneda junta. Vaig dir-li que estava temptat d’acceptar, però jo no disposava d’obrador a Barcelona, i no sabia si romandria a la ciutat una setmana, o dues, o mig any. Per afrontar aquella comanda, tot sol, em caldrien si més no quatre anys. Havia de consultar-ho a Cresques. Ell va dir que consultés el que fos menester, però que no m’amoïnés per res. Podia deixar-me la rebotiga, allà mateix, i avançar-me sous per als estris i els proveïments. I també m’oferia ajuda.

Va endinsar-se en la casa, i va tornar al cap de poc amb un jove, de la meva edat, d’aspecte eixerit i llest. Era en Francesc, va anunciar, un fadrí vingut de Gènova que havia treballat en miniatures. Havia estat capturat per la mainada del rei d’Aragó a la guerra de Sardenya, i ell, l’Andrea, n’havia pagat la redempció. Era un home lliure, que li devia el favor, i disposat a feinejar i aprendre. Jo li podia ensenyar l’ofici, i el dia que hagués de tornar a Mallorca, en Francesc acabaria les còpies pendents. De cada còpia, n’hauríem de restar vint o trenta florins, no per al fadrí, sinó per a ell, Andrea Belardo, en compensació del rescat que havia pagat pel jove. Li vaig observar que em semblava un arranjament just, però que no podia respondre res en ferm fins que no fes les consultes.

Vaig parlar-ne amb en Hasdai, que em va recomanar acceptar l’oferiment. Això sí, havia de vetllar per conservar els misteris més preuats de l’ofici, i que l’aprenent només fos capaç de copiar mapes senzills. Si li ensenyava a fer originals, o li descobria les confidències sobre terres remotes, acabaria robant-nos la feina. Amb les condicions esmentades, va assegurar, mestre Cresques no tindria retrets de cap mena. Ans al contrari; se sentiria molt alegre i orgullós del seu fill. Ja li farien arribar les informacions d’alguna manera, va afegir, però no era bo que fes esperar el florentí. M’aconsellava, doncs, començar a treballar tot d’una.

Així ho vaig fer, l’endemà mateix, i gràcies a aquelles noves tasques vaig poder suportar les torbacions que m’afligien. Cada dia, ben d’hora, sortia del Call i m’acostava a can Datini i Prato. Saludava en Belardo, passava els mostradors i em ficava al taller improvisat. Alliçonava el meu aprenent, que realment era ben laboriós i, sense ser-ho, em sentia tot un mestre de cartes. Hi havia molta feina, perquè el noble d’Ubriaqui exigia que a cada mapa hi figuressin cent cinquanta personatges i bèsties, vint-i-cinc naus, cent peixos i un mínim de dues-centes banderes. Quan fosquejava, tornava altre cop a la jueria sense aturar-me enlloc. De seguida vaig entendre que aquella vida, i no la d’un cortesà o la d’un viatger, era la meva vocació. No necessitava res més, i l’enyorança de Mallorca s’esmorteïa a mesura que els mapes prenien forma.

Va passar l’estiu, i atrafegat com estava, no em vaig adonar que el rabí Hasdai se sentia incomodat per alguna cosa. Fou el seu fill, Mossè, qui m’ho va fer notar. Vaig demanar-li al meu amfitrió, doncs, si havia de parlar amb mi. Ell va respondre que sí, que ja feia temps que volia avisar-me sobre el meu capteniment. No passava mai per la sinagoga; portava robes de gentil, que ell no trobava lletges, però el fet era que les duia sense haver rebut exempció; i algun cop no havia respectat el sàbat. S’acostava l’any nou, va dir, i els notables de la comunitat ja començaven a xerrar massa. No entenien que un rabí, per generós que fos, allotgés un descregut.

Vaig contestar que no era un descregut. Només tenia els meus dubtes, i sobretot en matèria d’aparences externes: m’enutjava que valoressin un home pels seus vestits o per la seva conducta. Conrear els dubtes, en una tradició tan llarga i disputada com la mosaica, no era res estrany. Ja ho sabíem tots: dos jueus, tres sinagogues. El nostre era un llegat de discordances i de diferències.

Tot i així, si ell ho preferia, m’amagaria a la botiga de n’Andrea Belardo, a la banda cristiana, i dormiria allà. Ell va dir que allò no era permès per al comú dels jueus. La gent ho acabaria sabent, i podia sortir-ne malparat. A més, ell havia promès al meu pare que vetllaria pel meu benestar. Aleshores vaig concedir que, en honor als seus favors i als de la seva família, tornaria a abraçar els vells costums, si més no de portes enfora. Em posaria el caputxó i passaria pel temple cada sàbat. El bon Hasdai m’ho va agrair, i tot seguit em va anunciar que també portava bones noves, perquè aviat marxava cap a Saragossa. Allà tindria audiència amb el rei i, si jo ho volia, li exposaria el meu cas.

Vaig complir la meva promesa: vaig enfundar-me altre cop sota la capa, amb la rodella ben visible, em vaig deixar créixer els pèls i vaig assistir al culte setmanal. Hasdai de Cresques també va complir la seva promesa, i al cap de tres setmanes tornava amb el vistiplau reial: m’autoritzaven a visitar el Samuel. Abans, però, el rabí em va fornir informacions fresques sobre el procés contra el jove Corcós. L’orfe, segons deien, havia estat pres al Rosselló. Portava a sobre una carta de crèdit, signada per un banquer provençal, a favor d’un canvista barceloní. L’import era ben generós.

—No entenc res —vaig admetre—; quina falta havia comès? Com havia obtingut aquell document?

—El canvista de Barcelona, el que havia de rebre la carta de crèdit, era germà del tresorer de l’infant Joan. Quan l’hereu d’Aragó va marxar a Girona, el seu pare i rei va descobrir una conxorxa de ciutadans, que aplegaven diners en gran quantitat. La conspiració consistia a recaptar prou per armar una batuda contra el rei i, sobretot, contra Sibil·la de Fortià. Les contribucions arribaven de Gènova, del Casal de França, de Castella, del Papa d’Avinyó i d’altres prínceps forasters poderosos. A Catalunya, el comte d’Empúries estava llest per formar una companyia, destronar el rei —i la reina— i coronar Joan en el seu lloc.

—Cago en Déu!… —vaig exclamar, i de seguida vaig rectificar l’expressió impronunciable—. Perdó, rabí, m’ha sortit així. Però és que de sobte ho he entès. Els barons de l’Empordà contra una senyora illetrada que havia estat entre els seus vassalls, i que ara és la seva reina… La noblesa gran, el primogènit, les potències cristianes, tots contra el vell monarca! I per què —vaig demanar, un xic confós—, per què el rei no ha capturat l’infant, o els seus domèstics?

—Bé, un fill de rei no deixa de ser això, un fill de rei. I el duc de Girona ha negat tota implicació, encara que la fugida a Perpinyà, ben a prop de França, no diu gaire a favor d’ell. En resum: els fets no incriminen directament l’hereu, i calen evidències fermes per a deixar orfe un llinatge. O per deixar-lo en mans de l’infant menor, en Martí, que tampoc no té un paper clar en la història. L’únic cert i demostrat és que alguns prohoms menors estaven embolicats en la conjura. I els personatges menuts, agafats sols i desarmats, ara esperen tortura, interrogatoris, i segurament la forca.

—Entre ells, el Samuel.

—Just —va afirmar—; el teu antic company d’ofici portava diners per a la causa rebel, i és un dels que pot aclarir com operava la conjura. O sigui; qui li havia donat les ordres, si l’infant n’estava al corrent, qui més hi estava embolicat…

—Voleu dir, per tant, que el Samuel no va anar a Avinyó a prendre La Flor de les Històries? Hi va anar a rebre aportacions del Papa d’Avinyó contra el rei d’Aragó?

—Sí i no. Sembla que el Samuel, en efecte, va aconseguir entrar al palau papal i endur-se els manuscrits. Però poc després va vendre-s’ho tot a un banquer marsellès. D’aquí en va sortir la lletra de canvi que havia de ser lliurada a Barcelona. Es tractava, doncs, de diner privat: el Pontífex, així, quedava lliure de tota sospita.

Quina peça, aquell vailet. S’havia unit a una confabulació contra una de les corones més fortes i venerades del món. Contra el rei en Pere, el nostre rei. L’havia d’ajudar? Bé, primer calia que fos capaç d’ajudar-lo. Jo era un humil vassall del rei, el més baix dels jueus, com havia dit Vicent Ferrer. Però així i tot, si trobava la més petita escletxa per a auxiliar aquella ànima perduda, aquell germà jueu indigne de tal nom, havia de fer-ho? Què m’hauria aconsellat en Cresques? Tenia en safata d’or la meva oportunitat de revenja. Podia explicar l’associació tèrbola del Samuel amb misser Bernat, i fins i tot participar en l’acusació general contra els rebels. Però era venjança realment el que volia? I a quin preu? Si el meu despit personal em conduïa a un enfrontament amb la cort de l’infant, què passaria quan aquests regissin el país —si mai arribaven a fer-ho?

De sobte, vaig pensar en una cosa que encara no se m’havia acudit. Em vaig acalorar, i mestre Hasdai va haver de sostenir-me i fer-me jeure en uns coixins. L’Atles furtiu —vaig sospirar ben baix—; hauria estat capaç el Samuel de vendre’s també la nostra gran obra? El rabí no en sabia res, de l’Atles. Em va ventar la cara per revifar-me, i va aconsellar-me que anés a Valldaura. L’únic que podia aclarir-m’ho era l’orfe Corcós.

El castell de Valldaura, encara a mig fer, era enfilat a les muntanyes que comandaven el pla de Barcelona. Es trobava en un paratge fresc i airejat, entre jardins i boscos, a una llegua i mitja de la ciutat. Era el millor lloc per passar l’estiu, i també per fugir dels mals i mortaldats que sovint devastaven les poblacions. El rei l’estava reformant per poder viure sempre prop de la seva ciutat preferida. Estava cansat de voltar pel regne —ara a València, ara a Saragossa—, i desitjava passar la vellesa en un sol indret. Com que els projectes del gran palau de les Drassanes no avançaven, i les estances del Palau major cada cop li semblaven més estretes i sorolloses, havia decidit disposar d’aquell refugi.

Hi havia poc tràfec d’obrers i maçons, a Valldaura, i pel ritme que portaven no semblava que el rei pogués acomplir mai el seu somni. Potser els seus fills hi residirien algun dia. De moment, només en gaudien els rebels presos, estretament custodiats per un grapat de carcellers. Era un curiós recés, aquell, que el monarca semblava haver construït per a enemics i rivals. Però la contradicció es va esvair quan em vaig apropar als estables. En cel·les fosques i fangoses, tancades a la llum i obertes a les inclemències, hi havia persones en lloc de bèsties. Un dels carcellers em va portar a la quadra del Samuel.

El vigilant va fer-me passar i va tancar la porta darrera meu. Pudia a humitat, a fems i a sentor humana, en una barreja que marejava els sentits. Fins que no em vaig refer de la bafarada, i em vaig habituar a les ombres, no vaig endevinar-li la figura. Era a un racó, d’esquena i arrupit contra la paret. Un cadenat gruixut, massa curt perquè es pogués incorporar, unia el seu coll amb el mur. Se sentia el so d’un rajolí que regava el terra. Va acabar la feina i es va girar. S’havia aprimat i la barba li havia crescut, de manera que gairebé no se li veien les pigues a la cara. Anava descalç i tot estripat, amb una capa de jueus foradada, on a penes es distingia la rodella cosida. A l’altra banda del calabós hi jeia un segon embalum —humà, vaig suposar—, que no es va incorporar en cap moment.

—Guaita qui ha vingut —va dir l’orfe, amb la ganyota impertinent de sempre—; el meu germà!

—No sóc el teu germà.

—Si no ho ets —va gratar-se la closca—, per què has vingut?

—Doncs no sóc aquí per plaer, com pots comprendre. Vull saber algunes coses. Ja ho diu la tradició, que augmentar el saber és augmentar el dolor…

—Ai, Jafudà —va respondre en to burlesc—, t’acompanyo en el desconsol. Ja ho veus, jo aquí entre riqueses —va passejar la mà pel seu voltant, com si em mostrés un tresor—, i tu abatut en la teva saviesa. Doncs si és del teu interès… —va arrufar el nas—, jo he entrat al palau d’Avinyó, i he vist i he portat la preuada Flor d’Orient amb aquestes mans. He estat al Saló de la Cúria, magnífic com no n’hi ha cap d’altre, i on hi ha el mapa mural més gran del món, amb totes les viles i els indrets de la Terra. He vist meravelles i gents dels majors regnes de la Terra, que tu no veuràs mai, i també amb aquestes mans he portat una muntanya de doblers com tu no hauries mai pogut ni imaginar. Tot això he fet jo mentre tu guixaves mosquetes als papirs de ton pare. Era això el que t’interessava?

—No, no era això —vaig mentir—. Aviat hauré de comparèixer davant el rei en Pere, i pot ser que li hagi d’explicar coses sobre tu…, i sobre els teus afers amb misser Bernat Metge.

—Què li diràs? Que el notari em va enviar a Avinyó, per recaptar fortuna i lliurar-la a la causa rebel? Ja ho pots fer. I si no li ho dius tu, li ho diré jo. Tant me fa, el destí d’en Bernat i de tota la seva colla de corromputs. Com el d’aquest brètol —va assenyalar el fardell que dormia a la mateixa cel·la—, fill de canvista, que creia treure un bon sac de monedes jugant a lesa majestat. Prou semblant a mi, per cert —va deliberar, en to amargat—; en cos i en ànima.

Vaig entendre que, per la via de la lleialtat, el jove Corcós no s’avindria a raons. No havia honorat el seu deure envers mestre Cresques, ni el seu deure de vassallatge envers el rei. Per què havia de servar fidelitat a l’infant Joan, o als seus consellers, que eren sediciosos contumaços? Com havia de respectar o protegir uns homes, que l’havien usat i després l’havien abandonat sense contemplacions? Ja es veia al cavallet de tortures, cargolat de mans i peus, tibat fins a rebentar, i tot seguit lligat a una mula, i arrossegat pel carrer en públic escarni. Fet i fet, per acabar penjat a una trista forca del camí reial. Tan a prop del patiment i de la mort, no sentia obligacions envers ningú.

Haig d’admetre que se’m capgirava l’estómac només de pensar el que li podien fer. Tota la rancúnia que havia covat dins meu, al llarg dels anys, es desfeia en una barreja de fàstic i compassió per aquell jove a punt de ser rebregat com un cuc. Ell havia conduït el meu germà Isac a la desgràcia, ell m’havia enganyat i m’havia robat els millors fruits del meu ofici, certament. Però sens falta se’m van aparèixer les figures de mon pare i de Betros, amb la seva bondat quasi ofensiva, i vaig veure que jo, m’agradés o no, compartia bona part dels principis que m’havien ensenyat. Un home, per llefiscós que fos, no podia ser tractat com un cuc. Ni tan sols el Samuel. Li vaig dir que potser el podia ajudar.

—Tu? No siguis ase. Tu no ets ningú, t’esclafaran com un escarabat quan aixequis el dit. Ets un xuetó merdós.

Vaig mirar d’empassar-me l’orgull, i li vaig exposar les meves maquinacions, que havia concebut quasi a desgrat, segur que mai no gosaria dur-les a terme. M’hi vaig apropar i li vaig parlar fluixet, per evitar que em sentís l’embalum del racó. Li diria al bon rei que tot havia estat fruit d’un malentès, que Samuel de Corcós era un bon jan i que havia estat enganyat per misser Bernat. Li juraria que mestre Cresques responia per l’enteresa del seu aprenent, i que el reclamava per a treballar al taller. Li pregaria que deslliurés el pres i, a canvi, m’oferiria jo mateix per a fer d’espió. És a dir, per anar a la cort del duc de Girona, on m’apreciaven i es refiaven de mi, i descobrir les minúcies —amb proves i tot— d’aquella conxorxa contra l’alta persona del monarca.

—Em vols fer creure que tot això ho faries mogut per la compassió?

—No —vaig tornar a mentir, si més no en part—: Com a pagament… —i aquí, mirant de gairell al fill de canvista, vaig abaixar encara més la veu—, et demanaria l’Atles furtiu.

A l’orfe se li van encendre els ulls. No era capaç d’entendre un sentiment de misericòrdia, perquè no cabia en el seu pensament o en les seves maneres. Però podia ensumar la cobdícia a qualsevol racó. Encara que fos la d’un boig, entossudit a vendre’s l’ànima per un objecte d’adoració. Ell coneixia la meva devoció pels mapes, m’havia vist feinejar hores i hores davant un traç, o desesperar a la caça d’una confidència sobre el món incògnit. S’imaginava que, malgrat odiar-lo a mort, jo estaria disposat a salvar-li la vida si això significava recuperar el mapamundi perdut. Va sostenir el cadenat amb la mà i se’m va acostar tant com va poder.

—Ets foll, Jafudà. Et creus noble i devot amb la teva gent, però no ho ets. Només veneres una cosa, els dibuixos del món. I puc dir-te més: no és el món el que t’apassiona. No són els pobles, ni els regnes estranys, ni els paratges llunyans. És només aquella visió del món que pots guixar en un paper, la que no t’embrutarà ni et farà passar set ni gana, la que no hauràs de caminar amb nafres als peus. Series capaç de condemnar el teu pare a les flames eternes per un mapa net i acolorit…, per una cosa sense vida.

—Tu digue’m —vaig deixar anar, tot contenint-me la ràbia— on és el maleït Atles.

M’ho va dir. No el duia a sobre, és clar. Tampoc no se l’havia venut a la Provença. L’havia usat com a carta de presentació, per a atraure l’atenció de misser Bernat. Aquell almanac li havia servit per entrar a palau i guanyar-se la confiança de l’escrivà de l’infant. Gràcies a l’Atles, li havien encarregat la missió d’Avinyó i li havien promès gratitud. En altres paraules, havia fet servir el llibre per a comprar una posició en la cort del duc de Girona. Ara devia estar a les mans de Bernat Metge. Sabia que el custodiava i el portava sempre amb les seves pertinences més estimades.

—Jafudà —va allargar el braç per tocar-me, quan jo girava cua cap a la porta—, t’ho prego per ton pare; no deixis que em matin.

Tot seguit, l’orfe es va mirar la mà estesa i, avergonyit, se la va amagar. Va fer una ganyota de menyspreu, no sé si cap a mi o cap a ell mateix. Es va posar a riure com un possés, i em va despatxar amb un gest brusc, mentre aprofitava per a insultar-me.

—Bah! No faràs ni una merda, desgraciat. Ets un ruc. Fuig d’aquí, i torna quan tinguis un bon parell de pebrots.

Al defora, vaig agrair els aires balsàmics de Collserola, que m’embolcallaven i m’oferien pau. Vaig davallar fins als llogarets d’Horta, després als masos de Sant Martí, envoltats de murtra i de conreus llaurats, i vaig entrar a la ciutat per la porta de Sant Pere. Encara no tenia gaire clar el que havia de fer. Sabia el que volia, per descomptat: volia aconseguir l’Atles furtiu, engegar-ho tot a pasturar, i desaparèixer amb el primer fust cap a Mallorca. I el podrit del Samuel que pengés d’una corda fins a marxar del món. Però no era tan senzill. Em sentia, per algun motiu poderós, forçat de debò a fer alguna cosa pel Samuel. I si denunciava la gent de l’infant Joan davant el rei, si em prestava a trair misser Bernat i altres, ja em podia anar acomiadant del meu benvolgut mapamundi.

Podia fer-ho tot, és clar: trobar evidència per a incriminar els homes del primogènit, delatar-los, salvar l’orfe, furtar el llibre i marxar cap a casa. Però, per començar, ningú no m’assegurava que el rei acceptés els tractes. Després calia que fos capaç de complir la meva missió de confident. Havia de cercar una evidència que no sabia pas si existia, i fer-la arribar al sobirà. I de passada, havia de trobar un tractat voluminós guardat a pany i forrellat, prendre’l i emportar-me’l sense que ningú se n’adonés. Un tractat que mon pare havia concebut com a present per a l’infant, i que si estava en mans del seu escrivà major no era tan lluny d’on se suposava que havia d’estar. Si finalment em sortia amb la meva, qui em garantia que algun dia, malgrat la meva delació, quan el vell monarca expirés i passés d’aquesta vida, el seu fill no pujaria al tron? Llavors jo seria proscrit per traïdor i per lladre. En tal cas, ja podia anar pensant en un trist exili a Gènova, a Toledo o a la rica ciutat de Tembuc.

Tot plegat, era massa arriscat i complicat. Jo no havia nascut per fer de conspirador. Tampoc no era un lladre de vocació. Com deia el Samuel, jo era un xuetó merdós, un fadrí bruixoler que sentia passió pels mapes, per coses sense vida. Betros m’havia convençut que podia arribar a creure sense necessitat de veure món, però temia que, al capdavall, acabaria sense fer viatges…, i sense creure en res. Vaig arribar al Call fet un embolic. La dona del rabí Hasdai em va bullir unes herbes, i vaig anar dret al jaç. No hi eren ni el mestre ni el seu fill Mossè. Ho vaig agrair, perquè aquella vegada no em podien ajudar gens. Els propòsits que em rondaven pel cap eren inconfessables, i estava condemnat a prendre decisions tot sol. Com enyorava, cada dia més, els records de la meva petita illa…

Diuen que el temps reconforta i fa assentar les adversitats. Però els mesos que van seguir la meva visita a Valldaura no van portar cap repòs. Vaig continuar treballant a can Datini i Prato, obeint a la còmoda rutina que havia establert, i no se’m van aclarir gens les idees. Les obligacions setmanals a la sinagoga i alguna remullada escadussera als banys tampoc no van dur-me cap consol. A la fi, mestre Hasdai va anunciar-me que els reis havien tornat de l’Aragó. Em va prometre que faria les gestions oportunes per saber si el rei encara em volia rebre: ja m’avisaria.

Va passar un jorn, i després un altre, i encara un altre. Van passar setmanes i el bon Hasdai no tenia notícies sobre la vista reial. Les males veus deien que la corona ja no la portava el gran Pere, sinó la seva esposa analfabeta. El rei guardava llit sovint: els anys li passaven factura per una vida de tràfec i moviment. Mentrestant, els germans, cosins i parents de Sibil·la de Fortià ocupaven el Palau major; tot ofici o procediment passava per les mans d’aquella dona i dels seus favorits. Els afers greus eren negligits, i la reina es creixia nomenant cortesans, embellint les estances, malversant les arques i enfrontant-se als infants.

El príncep Martí va haver d’abandonar Barcelona i acollir-se a la protecció del seu germà Joan. Aquest segon, des de Perpinyà, es preparava a un trencament obert amb Sibil·la i el seu pare. La devota i discreta Mata d’Armanyac havia mort, i el primogènit s’havia esposat, contra la voluntat dels reis, amb una altra princesa de França, Violant de Bar. La cort del duc de Girona havia caigut sota les influències de la tal Violant, una damisel·la de quinze anys enèrgica i ambiciosa. Els costums s’havien afrancesat encara més, i l’infant deixava fer, afeblit per un cos fràgil i una natura voluble. Així, dues dones fortes portaven els afers d’Aragó, rivalitzaven en poder i semblaven disposades a enfonsar el regne en una espantosa guerra dinàstica.

Ja era hivern quan l’audiència em va ser concedida. Vaig anar cap al Palau major. A la porta, els soldats del majordom em van demanar el nom, van fer-me treure el caputxó i la capa i em van oferir un drap de cotó verd per a ennoblir la meva presència. Van fer-me travessar el pati, ple de picapedrers i enginyers que treballaven uns carreus enormes —per a la Seu, van dir-me— i pujar per unes escales. Els reis eren a la capella; havia d’esperar encara una estona. Vaig fixar-me en els domassos i les catifes dels murs, que representaven les tinences del regne: Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sicília, Sardenya, i altres comtats i viles franques. Quan es van obrir les portes de la capella, van començar a aparèixer cavallers guarnits, donzelles empolainades i prohoms de tota mena.

A la fi, al centre d’una rotllana que conversava animadament, vaig reconèixer la reina. El corró es va obrir, i tots em van esguardar com si fos una bestiola estranya. Na Sibil·la se’m va acostar; jo em vaig descobrir i em vaig presentar a Sa Majestat. Ella vestia una túnica fins als peus, de seda blanca, cenyida amb cordons daurats. Mostrava uns pits generosos, ben turgents, amb un reguerot estret per on es perdien perles i cadenes en abundància. Als braços, i també als peus, hi duia polseres i manilles d’or. Però el més sorprenent era el barret que li cobria el cap: aferrat a una mata de cabells rossos, trenats i recollits, s’enfilava amunt en una punxa estirada, com si volgués fregar el sostre.

Em va dir que l’acompanyés al Tinell. El rei no estava bo, va anunciar-me, i s’havia retirat de la capella a la seva alcova, pels passadissos interiors. Em rebria ella mateixa, acompanyada d’alguns cavallers de la Cancelleria. Vam passar al Saló de recepcions: una cambra gran, més gran que una sinagoga i, pel poc que havia vist de les edificacions cristianes, potser més gran que una catedral. Unes voltes rodones sostenien les bigues del sostre, obrint un espai de quinze o vint canes d’ample. Uns finestrals alts deixaven passar la llum i a sota, només en un costat, cremava una llar de foc grossa com una barca.

Em vaig tombar i vaig veure la reina enfonsada al tron major, les cames separades i el cap, barret i tot, apuntalat per un braç. Al seu voltant s’hi passejaven una dotzena de persones, que reien i feien soroll. Em vaig agenollar i li vaig besar la punta del faldó. Els seus acompanyants no van callar; més aviat van repassar-me de gairell i van fer créixer la remor. Em vaig incorporar, vaig demanar la paraula i li vaig manifestar a Sibil·la la meva estranyesa. Sense menystenir els alts i nobles senyors que m’escoltaven, jo havia cregut que em rebria Sa Majestat el rei, en vista privada.

—Què vols dir, vassall? —va respondre ella—. Això és privat. Tots aquests infeliços —va assenyalar els presents— són germans i cosins meus. Ja pots dir el que vulguis, que tot el que diguis sobre els fills del rei ens semblarà poc.

I van esclafir a riure com un sol home, fins que en van tenir prou i van tornar a xerrar animadament entre ells. Vaig començar a suar. Les noves que portava, vaig dir en veu baixa, eren confidències d’afers greus, que només podia descobrir amb gran discreció. La reina, cridant, va dir que no em sentia. Tot esforçant-me a alçar la veu, vaig anunciar que podia aconseguir proves interessants per al casal reial. Incriminacions contra l’infant, vaig dir, proves documentals que farien de bon llegir, a ella o al sobirà. De sobte, es va estendre un silenci de morts al gran Saló del Tinell.

—L’únic document que sé llegir… —va rebatre Sibil·la, en aparença seriosa—, és el que porten els homes entre les cames.

La seva parentela va somriure tímidament, després alguns van afluixar quatre riotes, i per fi van abandonar-se tots a una festa d’alegries embogides. La mateixa reina, falcada al setial, era potser la més expansiva de la colla. Tot d’una, vaig veure com el grup emmudia i fixava la vista a l’altre extrem de la sala, a la meva esquena. Em vaig girar i, més enllà de la llar de foc, vaig endevinar una figura encorbada que s’apropava amb passes vacil·lants. A l’alçada del foc, se li va il·luminar millor el semblant. Era un avi mig calb, despentinat, barbut i arrugat. Vestia un mantell de vellut morat fins als peus, i duia una palatina de pelatge a les espatlles.

—Reina, he sentit enrenou —va rondinar amb veu tremolosa—: Entre la gresca d’aquí i el repicar dels obrers, no puc descansar.

Se li va obrir un poc el mantell, i li vaig advertir l’inefable punyalet a la cintura. Era el rei. Sibil·la es va redreçar al tron, però no es va alçar. Li va cridar que no passava res, que s’estaven divertint amb un fadrí jueu. Un vailet, va explicar, ple de misteri i de revelacions que havien de salvar el regne. Entre els cortesans es va sentir un murmuri jocós, però el sobirà els va tallar. No sentia bé el que li deia la reina. No res, va continuar la dama de Fortià; uns documents que prometia el jove, però encara no havia aclarit què deien. El bon Pere es va girar cap a mi, em va mirar amb l’esguard perdut i va demanar-me de quins papers es tractava. Vaig empassar salivera, vaig dubtar un moment, i se’m va acudir una cosa.

—Mapes, Majestat —em vaig inclinar—; us vull parlar de mapes.

El rei va mudar l’expressió, i va preguntar si jo no seria pas el fill de mestre Cresques, l’anomenat Jafudà. Li vaig respondre que sí, que jo era aquell. Aleshores em va mirar amb més deteniment i, amb un cert aire d’autoritat, li va anunciar a la reina que li robava el convidat. Allò dels mapes li interessava, i si no podia reposar com a mínim s’entretindria. I a més tenia el convenciment, va dir, que els afers de la ciència no havien de torbar la seva digna esposa. Na Sibil·la va mostrar-s’hi d’acord, i els seus familiars van assentir obedients. El rei d’Aragó em va indicar que el seguís.

Vam pujar unes escales, molt a poc a poc, i vam entrar en una sala noble i austera. Un finestral amb vitralls, de tres arcs, il·luminava l’estança. Hi havia una taula, algunes cadires i un braser, però no s’hi apreciava cap guarniment. En un racó hi havia una gran esfera celeste, amb tots els astres i cossos planetaris dibuixats. Les parets eren cobertes de prestatgeries, de dalt a baix, on hi descansaven llibres i objectes de mesura: astrolabis, nocturlabis i brúixoles. S’escoltava, amb nitidesa, el repic dels maçons al pati del palau, i també de tant en tant remors de festa que pujaven del saló principal.

—Una gran reina, la nostra —va opinar el rei amb gest afectuós—: No ho creus, fadrí? Forta i decidida, oi? —Vaig fer una lleu reverència i va continuar, sense deixar-me parlar—. Si en la meva vellesa no puc escollir muller, mala cosa. He regnat prop de mig segle: vaig tornar Mallorca i el Rosselló a la corona; vaig guerrejar, sovint en persona, contra Gènova i contra Castella; avui, la nostra bandera senyoreja des del Partenó fins a les illes Canàries… Tot això he fet, i ara no volen que tingui una dona triada i volguda, perquè em faci companyia i em consoli en la senilitat. A veure: sóc… —va agafar-se al punyalet—, o no sóc el rei?

—Ho sou, senyor —em vaig apressar a respondre—, i per molts anys.

—No tants, temo… —va seure, i em va convidar a fer el mateix—, no pas tants. Raó de més per reclamar pau. Per què un sobirà no pot viure tranquil els seus darrers dies, al costat de qui li plagui? Quina mena de fills són els d’avui, que s’alcen contra el pare i volen imposar-li les companyies, fins al punt de somoure l’estat del regne? Tal vegada no es casen ells amb qui volen? Com ara aquesta donzella francesa, com se diu… —coneixia molt bé Violant de Bar, però fingia ser més desmemoriat del que era—, aquesta minyona insolent…

Entenia prou bé les reclamacions del rei, ja que a mi també em disgustaven els aparellaments a la força —com el que mon pare arranjava per a mi. Per barruda i primerenca que fos na Sibil·la, el rei tenia tot el dret a casar-se amb qui volgués. Encara més si pensàvem que, mentre jo era un humil aprenent jueu, ell era l’home més poderós de la nostra terra, i un avi respectat al món sencer. També era cert que l’empordanesa li havia segrestat el seny, i que feia i desfeia en afers de govern. Però era aquell un motiu per a negar-li el goig que es mereixia? No ho tenia gaire clar. Tampoc no trobava corrent que la seva il·lustre persona s’aboqués a mi, un desconegut de baix estament, per a contar-me les seves íntimes penes. En resum, no sabia què dir-li. Ell devia advertir la meva cara de préssec, perquè va cessar en les lamentacions i va canviar de conversa.

—Bé, Jafudà, no et vull marejar. Conec la feina que feu a l’obrador de Mallorca, i la respecto. M’agradaria encarregar-vos algunes cartes.

—Senyor —li vaig respondre, alleujat pel canvi de tema—, som al vostre servei pel que calgui.

—Vull que em feu tres cartes de la Mediterrània, il·luminades generosament, i un mapamundi gros, que contingui totes les informacions conegudes del món, però també les poc conegudes, o aquelles que cap viatger ni cap savi pugui haver comprovat, encara que n’hagi sentit veus. És a dir, una visió universal de la Terra, que mostri allò que els nostres ulls encara no han vist.

Vaig desitjar que se m’empassés el trespol, i que la conversa tornés a derivar cap a les qüestions íntimes d’abans. Vaig estar a punt de confessar-li tota la veritat, de dir-li que una obra com aquella ja existia, i que era en mans del notari Bernat. Però no ho vaig fer. No em movia el guany material, tot i que la jugada era temptadora: li prenia l’Atles furtiu al notari, li venia al rei com a nou de trinca, Cresques s’embutxacava uns bons honoraris, i al capdavall, el dipositari acabava sent la mateixa Casa reial. Era una operació neta, potser fins i tot honesta. Però vaig callar: potser mogut per la meva obsessió, o un fort sentit de paternitat envers l’obra, no ho sabria dir. En el fons, crec que em va aclaparar una perspectiva horrorosa. Suposem que podia recuperar aquell tresor, i tornar a tenir-lo entre les meves pròpies mans: com tindria estómac, aleshores, per desfer-me’n altre cop? Alguna cosa m’avisava, des del cor, que si tornava a tocar l’Atles ja no me’l deixaria prendre mai més.

—No cal que pateixis per la remuneració —va observar, malinterpretant els meus dubtes—; us ho pagarem bé.

Em vaig deixondir, i li vaig agrair la confiança que dipositava en nosaltres, súbdits humils de la seva excelsa persona. M’havia trasbalsat la seva magnificència i liberalitat. No faltaria més: mestre Cresques i jo honoraríem aquella comanda, tan bé com poguéssim. Li dibuixaríem unes cartes com altre mortal no havia vist mai, belles i ornamentades, amb un devessall de llegendes i veus sobre les meravelles del món. Va mostrar-se d’acord, i em va ordenar que ens hi poséssim tot seguit, perquè sentia que se li escurçaven els anys de vida. Abans de partir, volia conèixer tot el que s’havia dit sobre terres ignotes, si és que existien. Es resistia, va confessar, a passar del segle sense satisfer les seves curiositats.

Un cop resolta aquella qüestió, el Cerimoniós es va alçar per posar terme a la vista. Aleshores, anant cap a la porta, i amb gran prudència, li vaig parlar del Samuel i dels meus propòsits ocults. Ell va escoltar amb l’aire fatigat, i quan vaig acabar es va fregar la barba amb la mà. No li abellia conversar d’aquelles coses, va admetre. Estava cansat de tot plegat: els embolics de Sicília, les disputes amb els castellans, el gran cisma del papat i les trifulgues amb els fills. Ho havia deixat tot en mans de la reina i els seus consellers. Davant la barateria i malvestat dels papes, el d’Avinyó i el de Roma, ell s’havia declarat indiferent. I davant la successió, era a punt de fer el mateix. La dolça Sibil·la li havia demanat que repudiés l’infant Joan, i segurament ho faria. Ja no volia lluitar per allò. Si ell moria, i els seus —dona, fills, germans, nebots— pretenien barallar-se pel ceptre, era cosa d’ells. Pere el Cerimoniós ja havia renyit prou en vida.

Que jo volia trobar proves de la conjura? Endavant, va dir-me. Però ell no volia ni sentir-ne parlar. Amb evidència o sense, les bregues seguirien el seu curs. Uns i altres trobarien fines raons, i motius poderosos, que anaven més enllà de qualsevol paper. La disputa era imparable. Si perdonava el jueu acusat, i m’enviava a la cort del duc, es veuria embolicat en aquella disputa —precisament el que desitjava evitar. Ell es limitaria a desheretar el fill, per fer contenta la muller; deixaria oberta la primogenitura, i després se’n rentaria les mans. Potser allò significava que el jove —com en deien?…, això, en Samuel— havia de morir. Doncs que l’ajusticiessin. No perdria el son per semblant resolució. Altres vegades, en el decurs del seu regnat, havia pres determinacions més doloroses, en profit del reialme. I el més profitós per al reialme, en aquell moment, era la seva indiferència. Va esperar que li fes la reverència i em va donar quitança.

No vaig demanar audiència amb la reina. Em semblava inútil. La sort del Samuel ja estava decidida, passés el que passés. Potser sí que jo era un mosquit inofensiu, com deia l’orfe, foll i sense coratge. En confessar les meves inquietuds a en Mossè, el fill del rabí, aquest va coincidir que els suplicatoris als reis no servirien de res. Només se li acudia una possibilitat, i va remarcar que m’ho suggeria però que se’n desentendria tot seguit. Tantes vegades com l’acusessin d’haver-me proposat allò, tantes vegades ho negaria. Jo podia, va dir, provar de subornar els carcellers. Solien ser homes escassos d’argent i de llums, va assegurar. Només calia trobar el més propens a tal conducta deslleial.

D’entrada, la idea em va espantar. Però a mesura que vaig anar conversant amb en Mossè, vaig perdre la por. Aquella era una pràctica corrent, i hi havia persones que en sabien prou, perquè no feien altra cosa. Sentències i presos es compraven i es venien, sempre amb la discreció necessària. Al carrer dels Canvis nous, molt a la vora d’on jo treballava, hi havia un jueu ric que ho feia. Si a més, com semblava, el Samuel compartia cel·la amb el fill d’un canvista, el negoci seria fàcil. Potser ja hi havia algun tracte en marxa per l’altre vailet. Em va avisar, això sí, que sota cap concepte pretengués actuar jo en persona. Aquelles coses es pagaven i es deixaven en mans d’especialistes.

Li vaig fer cas, i quan vaig poder em vaig plantar als Canvis nous. L’intermediari era un home gras i suat, amb nas de pebrot, que jo tenia vist al Call. El fill de Hasdai no anava errat: s’estava aparellant un rescat secret per al jove canvista que habitava el mateix calabós que el Samuel. Nas de Pebrot em va demanar una xifra desorbitada per a incloure la fugida d’un segon pres en el tracte. Vam debatre llargament, i a la fi m’ho va oferir per un terç del que volia al principi. Però ho demanava en florins d’or, en peces sense osca i a la bestreta. No eren bons temps per al maneig de diners, va justificar: les monedes que ahir acceptava tothom, avui ja no les agafaven ni els captaires. I l’argent de França, o d’Itàlia, que avui envaïa fires i mercats, potser demà no seria més que ferralla.

Era cert que, als mercats, només es parlava d’aquell ball de monedes. N’hi havia tantes i tan diverses, i el seu valor mudava tant, que un ja no sabia quin preu tenien les coses. Els comerciants deien que allò era pitjor que les mortaldats: la pesta, si més no, procurava beneficis en ferm a uns poquets, i aquell desgavell no afavoria ningú. Els canvistes l’encertaven al matí, i s’enriquien de sobte, però a la tarda barataven malament i ho tornaven a perdre tot. Entenia, per tant, que Nas de Pebrot exigís or del més pur. Malauradament, la meva comprensió de la crisi no em facilitava la recapta.

A la fi vaig esgarrapar uns quants florins a can Hasdai, i uns quants més, a compte del meu treball, a can Datini i Prato. Després vaig vendre’m les vestimentes que m’havia regalat misser Bernat, que eren ben fines i elegants, i vaig reunir una bona suma —però encara per sota del que calia. Nas de Pebrot va negar-se en rodó a rebaixar la xifra. Li vaig suplicar molt; vaig apel·lar als sentiments del nostre poble, vaig citar la saviesa judaica tant com vaig poder, i li vaig anticipar la tristor de mon pare si aquella desgràcia no s’evitava. Ell es va refregar un drap pel front, va gratar-se el pebrot que li penjava del rostre, i em va suggerir un pacte. M’acceptaria un document de crèdit, a càrrec de mestre Cresques, signat per mi. Jo restaria a la ciutat fins que allò fos liquidat i, si feia qualsevol disbarat, ja em podia encomanar al cel.

No tenia altre remei que consentir. Vaig signar el paper, i vaig tornar als meus quefers diaris, resignat a esperar que la transacció donés els seus resultats. Em vaig posar a feinejar de valent, de sol a sol, amb el jove Francesc. L’aprenent era llest, l’ofici li agradava tant com a mi, i els mapes de mestre Belardo progressaven de forma notable. Si els avenços no topaven amb més adversitats, vaig fer comptes, en un parell de mesos podria retornar part dels deutes, reclamar un altre anticip per a cobrir la resta, i disposar la meva partença. Amb un poc de sort, el Samuel ja s’hauria escapat de presidi…, i jo m’hauria permès el luxe de visitar misser Bernat a Perpinyà.

Però d’adversitats en van arribar, i grosses. La primera es va presentar en forma de lletra, provinent de Mallorca. Mestre Cresques me l’havia tramès gràcies al favor d’un patró d’uixer amic seu. Era una missiva llarga, on es contaven moltes coses. El meu pare era al corrent de quasi tot: coneixia les acusacions contra el fadrí Samuel, i se’n planyia molt francament. L’home s’entretenia a descriure les nostres obligacions envers l’orfe i els nostres deures com a padrins. Després s’allargava en paraules de desconsol, i manifestava la seva tristor pel curs dels esdeveniments.

També s’havia assabentat dels encàrrecs reials, per despatx oficial, i dels meus tractes amb els florentins —això per conductes més informals. Entenia que restés a Barcelona per a resoldre semblants assumptes, i m’encoratjava a esgotar tots els camins possibles per a fer-ho. Dissortadament, apuntava, li costava veure una sortida per al cas del Samuel; i el que em recomanava en l’afer de les comandes era enllestir la feina que només es pogués fer a Barcelona, i embarcar-me tot seguit cap a casa.

Les coses no anaven bé a Mallorca. El desconcert de les monedes, que no presagiava res de bo, també havia afectat l’illa. Ell es feia gran, i em trobava a faltar a l’obrador. Els aprenents que havia cercat no l’havien ajudat gaire: un a un, els havia anat despatxant a tots. I amb l’anunci dels treballs per al bon rei en Pere, la situació podia agreujar-se. El més greu, però, eren les seves desavinences amb l’aljama. Des que hi havia entrat a formar part, tot havien estat problemes i desaires. Els encàrrecs de la cort, en aquest sentit, li havien causat més penes que joies, perquè havien despertat les enveges dels veïns.

Els jueus més modestos eren gelosos del que veien, a la nostra família, com un cop de fortuna. Suposaven que havíem enriquit de sobte, perquè havíem engrandit la casa i teníem servei, i ho atribuïen a tèrboles relacions amb alts estaments cristians. Els notables de la comunitat sabien que això no era del tot exacte: si rebíem més doblers, també teníem més despeses. Els nexes amb nobles i ciutadans gentils, ells ho sabien sobradament, eren per necessitat del nostre ofici. Però els pròcers de la jueria eren gelosos dels nostres privilegis, que haurien volgut per a ells. No els destorbava tant la riquesa com la familiaritat amb el poder. Ja els estava bé que la gentussa ens mirés malament, i alguns que havíem tingut per amics ara escampaven rumors sobre el nostre fabulós patrimoni. Així ens tenien collats, i podien exigir-nos tributs o servituds abusives.

El consell de l’aljama li havia refusat a mon pare una petició de rebre aigua de la sèquia reial. Cresques necessitava l’aigua per a curtir els materials de vitel·la, i tenia el propòsit —això no ho sabia l’aljama— de bastir uns petits banys a l’hort de casa. Aquell només era un exemple de la discòrdia, deia: n’hi havia molts d’altres, que es faria pesat de relatar. Els secretaris i talladors del Call ens havien apujat les contribucions de forma injusta, i Cresques s’havia hagut de declarar insolvent. S’havia decidit a portar la disputa a les més altes instàncies, deia, i pensava trametre una lletra al lloctinent perquè la fes enviar a Barcelona. No li agradava recórrer als prínceps, tot fent ús de la seva familiaritat, però les coses havien arribat massa lluny. De moment, em pregava que fes inquisicions i esbrinés quina resposta obtindríem a tal reclamació.

L’únic anunci agradós, deia, que l’omplia de felicitat, es referia al meu futur. Ja havia tancat les converses per al meu casori. El dot estava acordat; l’aportació de la nostra família seria una part de la casa gran, que havia quedat mig buida. Com que tot estava en ordre, ara ja em podia informar que la meva muller seria l’adorable Dolça, filla del rabí Salomó d’Abrafim i de Hanini. Jo la coneixia bé, ja que havia jugat amb ella de menut. No eren gent adinerada, afegia, però això era indiferent. El rabí era un home de fe reconeguda, el seu renom a la comunitat era elevat, i potser aquella aliança ens ajudaria a millorar la convivència amb els veïns.

Jo ja tenia edat per a casar-me, deia, i aquella donzella era ideal: laboriosa, devota i virtuosa. Potser no era la més bella de Ciutat, ni la més jove —havia nascut el mateix any que jo—, però era la que em convenia. La seva mare, la Hanini, era embolicaire i tossuda com una mula, però el rabí Salomó havia promès ocupar-se d’ella. El sant home sabia que, si no casava aviat la filla, es moririen de gana. Mon pare, doncs, ple de goig per aquell arranjament de matrimoni, que esperava que compensés altres penúries, ordenava que enllestís els meus afers i tornés aviat cap a Mallorca. La cerimònia se celebraria al cap de quatre mesos.

Vaig doblegar i vaig desar l’escrit de mestre Cresques. En una cosa tenia raó el meu pare. Havia de marxar, i de pressa. Aquell matrimoni no es podia consumar, de cap manera. A Barcelona m’hi quedaven molts caps deslligats, i em recava haver d’abandonar tasques que jutjava importants. Però desfer les bodes era el més urgent. Recordava molt bé la filla del rabí Salomó: una fadrina discreta, més aviat lletja i ensopida. I recordava encara millor la seva mare, que m’havia regalat una infància turmentada. És clar que aquells no eren, ni de bon tros, els obstacles principals. Uns anys enrere, potser m’hauria plegat a la voluntat del meu progenitor, com feien tots els fadrins, i hauria consentit a compartir els meus anys amb una dona que ni estimava ni odiava. Però els anys no passaven en va.

L’endemà de rebre la lletra vaig encaminar-me al carrer de l’Argenteria, decidit a traspassar la feina al meu company Francesc. Quan aquest encara no havia arribat, a primera hora, vaig tenir una visita inesperada. Primer vaig creure que es tractava d’un pidolaire. Anava amb una roba de sac, que el cobria de dalt a baix i s’obria en una escletxa prima al davant. Es va acostar al taulell, parant la mà, i a contrallum no li vaig veure les faccions. Jo em vaig avançar per a fer-lo fora, i va ser llavors que vaig fixar-me en la seva mà, blanca i esvelta, ornada amb un parell d’anells d’or. No era la mà d’un captaire.

Es va obrir del tot la roba, i va girar-se un poc perquè la llum de fora li il·luminés el perfil. Aquells trets afuats, aquell cabell retallat i aquell mentó escairat eren inconfusibles. Em va oferir un somriure molt propi, alhora cortès i infidel. Era misser Bernat, disfressat de pobre. Va ser ell qui va parlar primer: era a Barcelona, va dir, per visitar la seva mare malalta. Havia aprofitat per venir-me a veure però, si no em feia res, preferia passar a un lloc més reservat. El vaig portar a la rebotiga, i el vaig instal·lar com vaig poder entre papirs i instruments. Va fer algunes preguntes educades i després va arrencar.

—M’haig d’amagar a la meva pròpia ciutat, Jafudà. Si la reina sabés que sóc aquí, potser em faria prendre. El país va remogut, i ja no sé de qui refiar-me.

El rei, em va confessar, semblava haver-se rendit a la seva muller capriciosa, i pretenia repudiar l’hereu. Una aberració que, esperava, no fos consentida ni pels juristes del regne ni per les Corts. Aquella mateixa tarda tenia previst reunir-se secretament amb alguns prelats i barons de la ciutat per estudiar l’afer. Però el litigi dinàstic entre pare i fill era fort, i no obeïa només a qüestions personals. El malestar era fort entre els grans cavallers de la terra, cada cop més carregats de tributs i més despullats d’influència. L’entrada de Sibil·la de Fortià al Palau major havia obert les portes a la puixança d’estaments menuts: ciutadans, menestrals i noblesa de segona.

Si el bon Joan prenia partit pels grans llinatges, estava perdut, va reconèixer el notari. Comtes, vescomtes i barons eren cosa del passat, i el seu ajut acabaria essent una arma de doble tall per a un aspirant a rei. Tampoc no li semblava el seu un príncep disposat a fer-se respectar per la força. Feia poc, l’havia vist combatre en el seu primer fet d’armes —que segurament seria el darrer. L’infant havia tornat exhaust a Palau: s’havia allitat amb tremolors i havia escopit bromera per la boca. No, va admetre, la fortalesa del seu bàndol no provenia ni del ferro ni de la pròpia terra.

On l’infant tenia totes les de guanyar, en canvi, era en les seves amistats estrangeres. En el plet del cisma, l’alt Joan s’havia arrenglerat amb el Papa d’Avinyó, que volia dir França i Castella. Havia entès que enfrontar-se a reialmes tan poderosos —i tan veïns—, com feia el Cerimoniós amb la seva ridícula indiferència, no tenia sentit. Es podia sostenir la neutralitat durant un temps, i ho podia fer un monarca vell i consentit com l’actual rei. Però el primogènit s’havia de pronunciar, i estava segur que havia triat el partit vencedor. Sí, certament, tal elecció podia allunyar la corona de les seves aventures a la Mediterrània. Però l’esdevenidor no apuntava a llevant, pensava, sinó a ponent.

Per què m’explicava tot allò? Doncs perquè l’infant, i la seva esposa Violant, desitjaven estrènyer els lligams amb el llinatge dels Valois, senyors de tota la França. El jove Carles acabava de rebre el ceptre a París. Era el millor moment per retre homenatge al nou rei franc. Com era costum entre els dignataris ben avinguts, s’havia de pensar en un present que expressés l’estima i l’afinitat que l’hereu d’Aragó sentia pel monarca veí. Tal vegada l’Atles de Cresques, havia imaginat ell, podia ser un bon obsequi. Què millor que aquella obra sense preu, compendi dels coneixements més fins i acurats de la nostra època, per complaure un rei de reis? No tenia cap dubte sobre l’excel·lència del producte però, això sí, abans volia escoltar el meu parer. Naturalment, ja sabia que el propietari del mapamundi era l’infant: però l’autoria del treball, i l’amistat que ens unia, l’obligava a comptar amb el meu consentiment abans de decidir res.

Li vaig agrair tan gentil consideració que, vaig manifestar, no es corresponia ni amb l’estament de mon pare ni, per descomptat, amb el meu. Després vaig restar en silenci i, malgrat la confusió que regnava dins meu, vaig provar de deliberar. Una cosa m’apareixia clara: els mapes no havien estat elaborats, amb tot l’amor i l’abnegació, per anar a raure en mans estrangeres. Sentir que l’obra marxava del país no em produïa cap goig, i era com abandonar un fill en mans d’un estrany —se’m va aparèixer, inevitablement, la dissortada figura de Betros. És clar que, com a vassall i com a jueu, enfeudat a la corona, no tenia cap dret a protestar. M’empassava els propòsits de misser Bernat com un fet consumat, i prou. Allò era el que hauria fet mestre Cresques, era el que havia de fer jo i el que hauria fet qualsevol súbdit.

Una altra cosa m’intrigava i, ben mirat, em feia patir encara més que aquella amputació dolorosa, que aquell comiat a un capítol tan important de la meva vida. Realment l’escrivà major de l’infant m’havia vingut a veure per la raó que assegurava? S’havia pres la molèstia de passejar en una ciutat hostil, vestit de mendicant, només per observar un deure d’amic? Potser sí: a Girona havíem passat molt bones estones, i jo estava segur d’haver-li transmès la meva passió pels mapes. Però aquell no era el seu estil. I si, en el fons, amagava una intenció més innoble? És que havia descobert les meves propostes fallides al rei en Pere, i venia a passar factura de la meva deslleialtat envers l’infant Joan?

No ho creia pas, perquè en aquella hora els lligams entre el rei i el seu fill havien quedat del tot anul·lats, i no semblava que Bernat hagués de conèixer la meva visita al rei. Una altra sospita, que em causava torbació i m’alterava els sentits, m’amoïnava encara més. El notari havia dit que el futur rei es plegava als designis del casal de França, fins al punt —m’havia semblat entendre— de renunciar als guanys d’antigues conquestes i expansions. També havia confessat que el demà apuntava cap a ponent, i no ho havia aclarit, però juraria que aquest viratge també acabaria rendint-se a l’ascendent de potències majors. L’Atles no era, en tal perspectiva, un regal innocent. El reial, volia dir: o estava pensant en el furtiu? Me n’havia d’assegurar.

—De quin mapamundi m’esteu parlant, senyor?

—Del vostre, Jafudà, del vostre… —va respondre, amb un punt d’incomprensió i un altre de fatiga.

No vaig apreciar cap ànim de mentir en el seu aire, tot i que, coneixent-lo com el coneixia, el sabia capaç de representar qualsevol paper. Era inútil posar a prova les arts d’aquell home tan llest. Vaig optar per la via més dreta, sense embuts, i li vaig explicar la meva visita al Samuel —llevat, és clar, del meu ardit boig per a alliberar-lo. Li vaig dir com li havia reclamat l’Atles robat, i com ell m’havia insistit que l’havia lliurat a mans de misser Bernat. El notari va sospirar, es va gratar la roba de sac, que li devia fer nosa, i va dedicar-me un posat d’estranyesa.

—T’ho vaig dir des del primer encontre, Jafudà. Aquest llibre —va alçar la veu— no ha estat mai meu.

—Sí, sí…, ja ho sé. No us enutgeu amb mi. Només voldria que coneguéssiu la vàlua del mapamundi, i m’agradaria saber que, si algun dia us caigués a les mans, el tractaríeu amb gran cautela.

Em va assegurar que no hi havia motiu d’alarma. Ell entenia el valor d’aquella obra misteriosa, i si alguna vegada s’esdevenia que tenia el plaer de tocar-lo, ja no se’n desfaria mai. Això fou el que em va dir, i si bé jo no en vaig quedar del tot convençut, vaig deixar de burxar. Si el Samuel m’havia enganyat, i l’escrivà major no havia tingut mai el segon Atles, aleshores no calia insistir. Si era Bernat que se’m rifava, tampoc: perquè a la seva manera, sense delatar-se, m’estava dient que ell continuaria custodiant l’obra. O sigui, que ni el rei de França ni el Papa en persona —qualsevol dels dos— li prendrien mai aquella joia. L’Atles furtiu, si d’ell depenia, romandria prop de casa.

Quines raons s’amagaven darrera aquella inesperada visita? Potser el que pretenia Bernat Metge era, com especulava jo, avisar-me que el segon mapamundi estava sota el seu poder —i que ho continuaria estant sempre. O per ventura, com assegurava ell, només volia obtenir el meu vistiplau per a desfer-se del primer manuscrit. O qualsevol altra cosa, ja que amb aquell home mai no sabies a què atenir-te. Fet i fet, esbrinar les seves intencions no tenia gaire importància. El fonamental era que, a partir d’aquella conversa, jo renunciava als meus plans forassenyats, a fer d’espió i recuperar l’Atles furtiu. Sense l’aval del rei, i des de llavors sense saber on parava l’endimoniat Atles, l’aventura d’espionatge perdia la poca consistència que mai hagués pogut tenir.

Una claudicació més, doncs, que marcava els camins de la meva vida. Començava a quedar ben palès que jo no havia vingut al món per ser un heroi de grans gestes. M’havia de conformar amb els fets que se’m presentaven davant. Vaig tornar, doncs, al tema que Bernat m’havia comentat d’entrada. Sense comprendre el pes que podia tenir el meu parer, i ja que ell m’ho demanava, tenia el meu consentiment per enviar l’Atles reial al sobirà francès. I creia que podia parlar també en boca del meu pare, si li afirmava que ens sentiríem ben pagats tot aplaudint tan noble i alta destinació. I hi vaig afegir algunes floritures més, perquè pretenia demanar-li alguna cosa a canvi d’aquella abdicació.

Vaig exposar-li els maldecaps de mestre Cresques amb l’aljama de Mallorca. No, vaig remarcar, no es tractava de reclamar favors a canvi de suposats deutes. No volia associar la tramesa de la nostra obra a França amb els problemes de la meva família, ni volia que ell ho entengués així. Però nosaltres estàvem interessats a seguir treballant per al Casal d’Aragó, i ens calia una certa tranquil·litat. A més, mon pare era familiar de la corona: que potser no era del tot injust que rebés semblants mals tractes? Li pregava i suplicava que estudiés la manera de protegir-nos davant les rancúnies de la nostra pròpia comunitat.

Ell va accedir a intercedir en l’afer de l’aigua, i també en el dels impostos abusius. Cresques ja tenia la concessió de familiaritat, va dir; potser havia arribat el moment de pensar en mi. No, no admetia protestes absurdes —ja feia un temps que li havia comentat tal hipòtesi a l’infant, i no s’hi havia oposat. A més, allò facilitaria les coses, perquè aleshores podrien sostreure el nostre llinatge, tot sencer, de la jurisdicció del batlle de Mallorca. Passaríem a dependre del lloctinent reial d’allà, que també era agent del príncep Joan, i el Consell del Call hauria d’acatar qualsevol regalia. I jo —em va mirar amb cara de fàstic— podria cremar aquella capa ronyosa amb la rodella. Tot seguit va mirar-se les cames, va pessigar-se els faldons del sac i va somriure.

Li vaig sol·licitar encara una darrera concessió. No podia raonar-li la petició, vaig dir, tot i que els meus motius eren poderosos. Bernat m’escoltava amb una ganyota de desconfiança, Era molt important per a mi, vaig assegurar, i no creia que la decisió pogués fer mal a ningú. La meva felicitat en depenia. El notari va alçar la mà, com per fer-me callar.

—Digues d’una vegada el que vols.

—Que l’infant m’impetri una dispensa de bigàmia.

—Bi…, què? —l’home va obrir uns ulls com unes taronges—. Per Déu, Jafudà, minyó, vas molt llançat. Per què no prens primer una muller, i esperes un temps a veure si te’n cal una altra?

—Aviat ho puc estar, de casat. Amb una dona que no és la que em cal. Si us plau, senyor: és important de debò.

Bernat va fer un altre somriure burleta i va dir que miraria el que es podia arranjar. Es va dirigir a la porta, just en el moment que entrava algú. El notari es va ajustar la roba de sac. Li vaig dir que no calia patir: era el senyor Andrea Belardo, joier i amo de la casa. Un florentí que s’ocupava de negocis i no es barrejava en trifulgues del país. Misser Bernat el va saludar discretament, i després em va treure al carrer. Tot el que li havia demanat, ho havia de passar per escrit i lliurar-ho al camarlenc del Palau menor. Aviat tindria alguna resposta. Em va fer l’ullet i se’n va anar.

Mestre Belardo no va preguntar res sobre el visitant. Va explicar-me que tornava de la Llotja, i que allà només es parlava d’una cosa. Hi havia agitació. Els preus estaven pels núvols, i la gent adinerada pensava a empaquetar les seves coses. La cort es traslladava a Bellesguard, prop de Sants. I és que uns mercaders arribats de Perpinyà, aquell matí, havien estès la veu que la glànola atacava la seva ciutat. Ja hi havia hagut dotzenes de morts, i els que podien marxaven aterrits cap al sud. Se’m va acudir, per un moment, si aquell devia ser el motiu real de l’escapada de Bernat Metge. La gent feia comptes, va continuar el joier, i assegurava que la pesta trigaria menys de tres setmanes a entrar a Barcelona. Ell mateix estava temptat de tancar botiga i marxar una temporada a la Toscana.

Em semblava un pensament savi i prudent, vaig observar. Feia cinc anys que l’anterior mortaldat, la que jo havia viscut a Mallorca, havia colpit la terra. Cinc anys! El temps havia passat volant. Jo també podia aprofitar per salpar cap a casa. Començava a ser hora de reunir-me amb els meus, i la feina estava prou avançada. Les quatre minúcies pendents del mapa gros les podria completar en Francesc, i una carta de navegació menuda ja estava enllestida. A partir d’aquells dos models, no calia fer altra cosa que copiar.

Vaig portar l’amo fins a la rebotiga, i li vaig mostrar les vitel·les guarnides. Ell em va felicitar per la finor del treball. Ben pensat, va exclamar, s’ho enduria cap a Florència per mostrar-ho al noble Baltasar d’Ubriaqui, el propietari de casa Datini i Prato. I tant, vaig concordar, i vaig pensar que aquell era el millor moment per a demanar un segon pagament a compte de la meva feina. També vaig escollir, i em vaig endur, dos collarets de perles. Mestre Belardo em va dir que havia triat els més cars, però no me’ls va voler cobrar.

Les jornades següents van ser prou mogudes. La ciutat estava atabalada. Els menestrals acabaven, de qualsevol manera, els encàrrecs inajornables. Els carrers eren plens de ciutadans que ensellaven mules i cavalls. Fills i avis eren embotits als carros, i els traginers voltaven de sol a sol per explotar aquella sobtada bonança. Vaig obtenir els florins d’or que mancaven per a pagar els meus deutes. Vaig passar per la taula de canvis de Nas de Pebrot, i li vaig liquidar el préstec. Després, a força d’insistir, vaig aconseguir que el rabí Hasdai m’acceptés els diners que m’havia deixat. Amb el que encara tenia, vaig anar cap a la platja de la Ribera i vaig pagar —una fortuna, per cert— a canvi d’un enfonyall en una coca que encara no havia arribat.

Poc abans de la partença, li vaig confessar a mestre Hasdai que jugava amb la idea de visitar el Samuel. Volia forçar-lo a admetre, d’una vegada, on es trobava l’Atles furtiu. El meu amfitrió m’ho va treure del cap. Si m’havia mentit abans, podia tornar a fer-ho. A més, amb l’epidèmia a les portes de Barcelona, les presons es convertien en llocs poc recomanables. Els carcellers es neguitejaven, perquè els arribaven malfactors dels barris més infectats —on es produïen molts crims, lògicament. Aquells pobres diables es veien clavats a la porta dels calabossos, mentre els seus senyors partien a qualsevol santuari, i solien covar mals humors. No era casual que, en època de mortaldat, morissin més presos que mai. O que es produïssin més suborns i més fugues que mai. No, no era una bona pensada. El que jo havia de fer era sortir a corre-cuita de la ciutat.

El dia assenyalat vaig baixar cap a la platja, acompanyat del rabí i del seu fill Mossè. Era d’hora, però ja feia xafogor, i l’aire —o només m’ho va semblar?— bufava carregat d’una sentor pestilent. Els meus amics em van donar les flassades i les viandes seques que m’havia preparat la dona de Hasdai. L’un darrera l’altre, pare i fill, em van abraçar. Em vaig passar la mà per sota els ulls. El rabí em va demanar que recordés les paraules del savi Meir, el de la magrana, i després em va beneir.

—«Així serà com la mel a la teva ànima el coneixement de la saviesa. Quan la trobaràs tindràs retribució, i a la fi la teva esperança no serà pas estroncada».

Vam sentir uns crits que provenien de les cases. No en vam fer gaire cas; la ciutat havia embogit, i no eren els primers que sentíem. Em vaig encaminar cap a l’escala. Però vam tornar a sentir-los, i ens va semblar que venien d’una veu coneguda. Vam veure, de lluny, una dona que corria amb un drap a la mà. Era la dona del rabí. En Mossè va anar a cercar-la, i ella li va dir alguna cosa però no es va aturar. Van tornar tots dos junts, esbufegant i agafats del braç.

La dona s’ofegava, i entre tots la vam convèncer perquè segués a la sorra i respirés a fons. Era el Samuel, va dir. El Samuel; havien vingut uns homes a casa…, li havien explicat coses terribles. Demanaven pel fadrí Jafudà…, havien regirat la casa, no es creien que hagués partit cap a Mallorca. L’orfe havia fugit amb un altre presoner…, algú havia pagat el vigilant, i el vigilant ara era pres. L’altre no l’havien trobat, no, que havia aconseguit escapar. Però el Samuel…, l’havien cercat pels boscos, el pobre infeliç…, com un senglar, l’havien ensumat els gossos… I uns arquers, ai!…, uns arquers li havien clavat sagetes al cos. Tenia el seu hàbit, la capa amb la rodella… —me la va ensenyar—, l’únic que li havien donat… L’havien mort, sí, i la sang encara era humida. Com un porc, l’havien caçat…

Mestre Hasdai em va posar la túnica del Samuel entre les mans i em va empènyer passarel·la amunt.