Betros

És ben cert, Jafudà, que els que veuen no creuran, i els que no veuen creuran…, i viuran. En estat de vetlla, els meus ulls no havien vist mai i les meves orelles no havien sentit res. Jo era un pobre home d’esperit errant, un jove sense nord i sense saviesa. Havia conegut festes i infortunis com tothom, sí. Però has de saber que no havia entès per què el Senyor m’havia enviat a aquest món. Fins que els colors van fugir del meu davant, la llum es va extingir i la meva desgràcia va ser la meva sort. Vaig haver de perdre els ulls per veure la claror… I avui, de veritat t’ho dic, que són benaventurats aquells que creuran sense haver de veure.

Jo no havia estat engendrat esclau. Havia vist el món a la noble ciutat d’Al·leàs, fill d’un traginer que tenia, per tota fortuna, un ase i un fill —jo mateix… La primera meitat de la fortuna familiar ens feia viure, perquè carregava les compres dels cavallers croats…, i les portava al dissortat regne de Jerusalem. Gràcies a dotzenes de rucs com el nostre, aquella terra de Cilícia, la meva terra nadiua, era pròspera i benaurada, i res no feia pensar que aviat…, es veuria sacsejada per la pitjor tempesta humana que mai no havia caigut al damunt d’un poble.

Jo no ho veia, i els meus pares tampoc no ho veien, però ara t’ho puc assegurar de tot cor: la nostra gent s’extingia. Antigament, els fills d’Aram sempre se n’havien sortit. El gran Aram, besnét de Haïk que era besnét de Jàfet que era fill de Noè, havia estat el nostre gran patriarca en temps passats. Ell havia estès el seu poder per totes les terres santes, i havia afermat el nom de la nostra raça: els armenis. Ni la Babilònia, ni els assiris, ni els perses ni els romans no ens havien vençut. Totes les nacions de la Bíblia no havien pogut amb nosaltres. Els nostres dinastes, i els nostres sacerdots, pensaven que els àrabs i els turcs tampoc no ens derrotarien.

Algú, algú que no hagi vist les coses tal com són, encara dirà: «és que les escriptures us protegien». O altres diran: «no era aquell el país de Déu, ple de pietat?». Però jo només sé parlar-te, Jafudà, d’un poble desviat, que havia de veure les coses per creure-les. I el que vèiem era això: els exèrcits de la cristiandat, que com deia la profecia ens havien de rescatar de l’infidel. Ens vèiem forts, sí. No ens adonàvem que els salvadors es convertirien en botxins, i que els nostres germans de fe serien els pitjors enemics. No vèiem la nostra malaltia, perquè els homes d’Aram teníem el cor espès. Vivíem d’esquena al Senyor, ofegats en disputes i en la nostra arrogància. I encara pensàvem que érem indestructibles!

Per això, quan a Terra Santa van rendir-se les fortaleses cristianes d’Acre, ningú no va saber comprendre el càstig que ens arribava. Una gernació de cavallers va saquejar les valls de Cilícia…, de la nostra Petita Armènia. El meu pare va pensar que mal podríem viure en aquell infern, on els cristians degollaven altres cristians… Abandonàrem la ciutat, doncs, sense el nostre ase. Vam passar als dominis de l’imperi…, i ens vam afegir a la multitud que vagarejava pels carrers de la ciutat de ciutats…, de la més gran i rica de les capitals…, i també el més gran i trist dels hospicis: Constantinoble.

Jo era més gran que tu, Jafudà: però pots creure que mai no vaig veure aquella ciutat? La vaig mirar, m’hi vaig estar anys, vaig passejar-m’hi de dalt a baix, i mai no la vaig veure. Ara sí que la recordo, quan entenc que era tan bella i gran com injusta i arrogant. Tenia una basílica al centre, anomenada Santa Saviesa, brillant com la pupil·la d’una donzella. Al voltant, jardins i palaus lluents com el cèrcol d’un ull. I encara a l’entorn, cases i cases assolellades com el blanc més blanc de tots, que és també el dels ulls. A tramuntana, una cella poblada de vinyes i tarongers; a migjorn, els llavis humits del Bòsfor; i a banda i banda, les aigües fines i tibades com les galtes d’una jove verge.

Tanta bellesa, és clar, només podia amagar les més baixes cobejances i ambicions. Era un bon moment per als negocis…, a Constantinoble hi corrien temps d’abundància: vull dir abundància de riquesa per a pocs, i abundància de gent per a poca cosa. El diví basileu, com es coneixia allà l’emperador, vivia damunt les espatlles dels rics…, els rics vivien d’esquena als pobres…, i tots plegats vivien d’esquena al perill turc. Hi havia un port estret i llarg, que s’anomenava el Corn d’Or…, on un formiguer de barques, rems i veles es barallaven per navegar. La riquesa era tal, que els grans de la terra tots la volien, aquella meravella. La volien els turcs, a l’altra banda de la mar; i els grecs, els seus pobladors antics; i els llatins del raval de Pera, que eren odiats per tothom.

Jo era jove, Jafudà. Portava dins aquella ànsia que no vol conèixer, sinó devorar; aquella set de preguntes que no volen resposta; i aquella mirada que tot ho guaita, però que res no reté. Quan vaig sortir del barri, un maleït matí d’estiu, estava escrit que s’esdevindria el que havia de passar. Anava tot sol: vaig respirar els aires carregats del carrer, i em vaig endinsar amb pas d’incaut en aquella perdició de ciutat.

Als mercats hi regnava una gran agitació. Tothom renegava del diví Andrònic. El seu regnat era en ple desordre…, i s’havia vist forçat a llogar uns mercenaris per a salvar l’Imperi. El turc era a l’altra banda del Bòsfor, i a qualsevol hora…, podia caure damunt la ciutat. Només els exèrcits llatins podien evitar-ho: antigament; pisans i genovesos havien estat socis de Bizanci…, però aleshores, els que manaven ja eren uns altres. Un almirall d’Aragó, de nom Roger de Flor…, tenia Constantinoble als seus peus. Havia escampat els seus guerrers arreu…, i l’emperador l’havia honorat amb títols i una esposa de l’alta noblesa.

Vaig sentir que els catalans es reunien aquell vespre…, davant el fabulós castell de Blanquerna. Vaig decidir treure-hi el nas…, i de passada provar sort, perquè les mainades sempre necessitaven braços per a carregar embalums. Aviat vaig trobar uns peons aragonesos, que anaven cap a les festes. A força de signes, ens vam entendre, i crec que els vaig caure en gràcia, perquè reien molt. Aquells soldats eren de baixa estopa. S’anomenaven almogàvers, i per tot hàbit…, vestien una malla de perpunt i cuiros…, d’on penjaven bosses amb pedres, espases i maces. Havien nascut a les muntanyes hispàniques…, on la gent creixia ruda i malparlada.

Vaig deixar-me impressionar per uns homes tan bregats i, oblidant la feina, vaig ajuntar-m’hi. Vam passar sota unes voltes fines i altes, que portaven aigua a la ciutat…, i havent caminat molt vam arribar al camp de Blanquerna. Milers d’almogàvers esperaven, ajaguts a terra…, les ordres dels seus senyors. De sobte, ens va arribar una forta cridòria…, i uns xiscles de mort, com quan escorxen bestiar. Un cavaller català…, va entrar al galop en aquell camp, va anunciar que havien occit el noble Roger…, i la plaça es va encendre. En un tancar i obrir d’ulls, les hosts van dispersar-se als quatre vents. Vaig seguir un dels escamots…, no fos cas que em prenguessin per grec.

Els almogàvers rebentaven les portes i…, casa per casa, mataven la gent corrent. Degollaven homes, vells i infants…, desfloraven les dones, després les obrien de dalt a baix, i també s’emportaven tot l’or. Em va temptar la bogeria d’aquells homes…, jo mai no havia tingut a l’abast de les mans tanta riquesa…, ni tantes donzelles sotmeses. Primer vaig tenir por, sí, i després ja no en vaig tenir. Que poc vaig trigar a portar el deshonor als meus pares, a la noble raça d’Aram, i a segles i segles d’obediència al Senyor! Perquè jo tenia ulls…, però era cec, Jafudà: ja t’ho dic, era cec i no veia el que estava fent…, tenia sang a les mans, i m’havia fugit el seny del cap.

Aleshores van comparèixer els soldats del basileu i van passar a fil d’espasa els almogàvers. «Tal faràs, tal trobaràs», diuen els savis. Jo també havia de morir, aquell dia. Però vaig parlar en grec, i això em va salvar. Vaig dir que els d’Aragó m’havien forçat a anar amb ells, que si no m’haurien mort, i així vaig sortir viu. Els soldats em van fer pres, i en set dies i set nits no em van deixar sortir. Fins que va venir el seu capità, i sense demanar-me res, em va enviar a galeres. Així eren les coses en aquella ciutat folla, on ningú no estimava ningú, i on no hi havia home que mostrés bon capteniment.

En cap moment, Jafudà, no vaig oposar resistència. Ni quan em van despullar, encadenar i fermar l’anella al coll…, ni quan el metge va dir que era un cos sa, i em va donar una brusa i unes calces…, ni quan em van embarcar per complir la condemna. Setmanes i mesos vaig estar en alta mar…, aferrat amb manilles al rem que havia de ser l’únic amic, l’únic amor i l’únic futur. Vaig enyorar els meus pares, la meva Cilícia natal i fins i tot la meva Constantinoble de perdicions.

Quantes vegades vaig sentir la veu del Senyor, que em cridava com va cridar a Caín el fratricida… «On ets tu?», em deia la veu, que jo no volia reconèixer i que no volia respondre. «On vas?», sentien les meves orelles, i jo només remava, i maleïa el més sagrat, perquè no estimava la vida, ni creia en la bondat. Tot just volia acabar la condemna, arribar a terra i fer més mal del que m’estaven fent a mi. Vaig arribar a odiar el meu rem, el meu banc i la maldat dels meus captors. Diria que l’odi…, un sentiment més poderós que l’amor, o l’honor…, es va convertir en el meu aliat.

La majoria dels remers eren captius, com jo. Ens passàvem el dia blasfemant, i dubtant que Déu fos just amb nosaltres. Havíem pecat tant, de debò, per rebre aquella condemna? Quina justícia del cel era aquella, que ens havia dut al món per patir? Quin gran poder podia ser tan divers per als pecadors grans i per als menuts, que només castigava els humils? Al davant hi tenia un lladre, que per tot delicte…, havia furtat gallines al basar de la vila de Jaffa. Darrera remava un moro blasfem…, que portava cinc anys de galiot, i que va morir d’esgotament. El van canviar per un altre, un jove esclau d’Alep que complia la pena…, en lloc del seu amo…, un mercader acusat d’usura, prou ric per escapar del càstig.

He perdut el compte dels anys que vaig passar en aquella nau. Potser van ser sis o set…, o potser vuit. El que et puc dir, Jafudà, és que un bon dia, a la platja de Beirut…, em van deixar anar. Era ben a la vora d’Al·leàs, i vaig decidir tornar als paratges de la meva infància. Volia viatjar enrere en els anys… Sense saber-ho, necessitava respirar els aires lliures i innocents de la meva infantesa.

No sé quanta gent ha viscut l’estranya sensació…, de descobrir la seva vila natal de gran. Et puc assegurar, Jafudà, que no és una cosa ni bona ni dolenta…, però posa els pèls de punta. Em va semblar reconèixer el port, amb les aigües que llepaven, les cases emblanquinades…, i els murs de defensa, que separaven la fragància dels horts i les estretors pudents de la vila…, o els monts de Síria, monstres negres que tancaven la badia cap a llevant. No podia estar segur dels meus records…, vist que jo havia abandonat aquell indret a tendra edat. Però allà la tenia, al meu davant…, la meva ciutat.

El ferment que patia Al·leàs va espolsar-me tota melangia del cos. Sembla que, en davallar la prosperitat del lloc…, allò havia esdevingut refugi de malcontents. El rei, i els dinastes, s’havien sotmès a l’església de Roma, tot demanant la protecció dels llatins…, que allà en deien francs. La noble raça d’Aram baratava l’honor, i glòries antigues, per quatre ballestes i un grapat d’espases. Els grecs s’havien revoltat…, i volien acollir-se al patriarcat de Constantinoble.

Però això era només un dels infortunis: tampoc no se sentien ben pagats els jacobites, ni els nestorins, ni els sirians, ni els maronites. Aquelles terres de vells cristians, on havia nascut Sant Pau l’apòstol, era el lloc del món on més divisió i disputa hi havia entre seguidors de l’evangeli… Els hebreus també protestaven…, perquè el comerç s’encongia, i cada dia perdien privilegis. I els sarraïns locals conspiraven…, per obrir les portes al turc o als mamelucs, que eren ben a prop. La vila sencera era un femer de litigis i animositats…, una gran confusió, on no regnava ni pau ni ordre.

Al bell mig d’aquell desori, vaig trobar-hi els plaers que mai no havia tingut. No era ric, ni poderós…, però entenia les llengües diverses de la gent, estava avesat als disturbis, era un home lliure…, i un fadrí eixerit. Sense tenir ofici, sabia un poc de cada cosa…, de manera que vaig passar a treballar als escamots del cònsol de l’Imperi grec. Feia de tot: protegia mercaders…, renyava patrons navegants…, i cobrava els tributs de productes buscats…, que encara es traginaven en aquell port embullat. Vaig ajudar a extorquir, a intimidar i castigar. Vaig conèixer gent de mal nom i de suposat renom…, i dones de nom públic. No puc dir que visqués en un estat pesarós…, perquè per primera vegada, la vida em somreia en les coses més necessàries.

Tampoc puc dir-te, Jafudà, que fos venturós…, perquè no sabia on anava, ni d’on venia. Feia les coses sense grans raons: tenia pressa per gaudir d’allò que mai no havia tingut; i quan ho tenia ho menyspreava, passant a altres novetats. Així anava vivint; i si a cada bizantí que veia li demanava pels meus pares, no tenia gaire esperança en res. No volia entendre les misèries de dies passats, ni les llums de dies a venir, que em negava a creure. Ja t’ho dic, que els que veuen no creuran, i els que no veuen creuran. Jo em veia jove, i fort, i lliure, però no creia en res. Fins que va succeir allò que havia de mudar el meu rumb, i va aparèixer l’home que m’havia d’obrir una nova vida al davant…, el savi Aitó de Gorigós.

No, jo no em trobava en un estat d’exaltació… Els desordres es multiplicaven a la Cilícia; els negocis eren cada dia més difícils…, les meves maneres eren més i més dissipades; i no sentia veus sobre la sort dels meus pares. Era lliure i jove, sí; jeia amb dones, sí, algunes d’elles molt belles; i tenia el que volia, però així i tot no era feliç. Vaig fer visita a moltes famílies de la ciutat…, entre les més antigues, i conegudes de tothom… Ningú no podia o no volia recordar el vell Betros, el traginer desertor.

A la fi vaig trobar un home de bon cor…, un ferrer que treballava prop del mercat, conegut com a Grigor. Quan vaig entrar al seu obrador, ho recordo, va picar dos cops l’enclusa. Jo li vaig demanar per què feia aquell gest, i em va dir que els ferrers tenien aquell costum. Era per a espantar l’ànima d’un antic dèspota armeni, que havia fet molt de mal al poble… Els savis l’havien maleït, tot dient «que els diables t’arrosseguin al cim més alt de l’Ararat, que t’hi encadenin i que no vegis mai més la llum»… D’allò en feia una pila d’anys, potser centúries…, però els ferrers, per si de cas, encara picaven i reforçaven el cadenat.

Vaig pregar-li a Grigor que em contés altres llegendes de la gent armènia… Així ho va fer, ja que en coneixia moltes i de molt gracioses. Admirat; li vaig preguntar si ho sabia tot, dels dies i de la gent que havien passat per la vila d’Al·leàs. Vaig aprofitar per demanar-li sobre la sort dels meus pares. Per descomptat; va respondre; ell havia conegut Betros el traginer…, ell mateix li havia ferrat el ruc manta vegada. El meu pare, ma mare, l’ase…, i em recordava a mi, el petit Betros, malgrat que no m’hagués reconegut fins ara. No l’estranyava gens que ningú volgués ajudar-me; els que partien de la Cilícia eren condemnats a l’oblit, com el pare Adam sortit del paradís. Així era…, la rancúnia i la natura farisea de les gents armènies.

El ferrer…, va convidar-me a casa seva…, i allà em va presentar la seva dona i una filla fadrina. Em va contar que els meus pares…, havien tornat de Constantinoble…, feia uns cinc anys. Anaven esparracats i ho havien perdut tot, fins i tot el fill que s’havien emportat de viatge… Algú va fer córrer la veu…, que havien venut el seu minyó a un noble llatí…, i tothom els va donar l’esquena. Ja era gros deixar la terra pròpia…, però comerciar amb un fill de sang pròpia era…, als ulls de la gent armènia, que sovint feia coses pitjors…, un pecat imperdonable. Orfes de comprensió, doncs, i amb el temor real…, de morir de fam, els meus genitors havien partit. Havien emprès els camins d’Orient…, amb un viatger provençal que passava per Al·leàs. I això era tot el que ell em podia dir sobre els meus pares.

Les revelacions de Grigor em van fer covar…, un fort menyspreu pels meus veïns. Havien refusat, Jafudà, el pa i la sal als meus pares en desgràcia. Vaig pensar a marxar…, i ho hauria fet si no hagués forjat bona amistat amb el ferrer…, i amb la filla del ferrer. La jove Mariam, que així es deia…, era una fadrina sense estrenar, alegre i devota. Fou ella qui es prestà a descobrir…, en els mesos següents, amb qui havien partit els meus engendradors…, i vers on havien viatjat. Vam saber que el vell Betros i ma mare…, s’havien unit a la caravana del noble Hug, senyor d’Arle. Cercaven la ruta de les sedes, és clar; es deia que havien passat a Transcaucàsia…, tot seguit a Tabriz, i a Isfahan. En l’amplària de Pèrsia es perdia el rastre del grup sencer…, i l’únic cert és que mai no havien retornat a la Petita Armènia.

Un bon dia de primavera, vaig contraure matrimoni amb la formosa Mariam. Ens vam esposar…, segons el ritu armeni, en una ermita menuda. Només la família del ferrer, i els homes del cònsol bizantí…, ens van honorar amb la seva presència. En Grigor va insistir a llençar panses i ametlles damunt el llit nupcial…, en record d’aquell sant, va dir, que havia robat les perles de la malvada reina Semiramis. Consagrada la unió, tots dos ens vam acomiadar…, de parents i amics, amb més desconsol per part seva que nostra…, i vam partir cap a Isfahan, a molts mesos de camí.

A Isfahan, vam trobar que la ciutat era generosa. Els camins eren grans, i s’hi respirava sempre el perfum dels horts. Pel bell mig hi passava el riu de la vida…, aquell que mai no arriba a mar…, talment com si hi fos només per nodrir Isfahan. El petit Tigrany va néixer allà, i va créixer feliç entre perses, armenis i israelites…, i jo, quan vaig haver après la llengua del país, vaig posar-me a treballar al basar dels traginers. Ajudava els comerciants francs…, que paraven a la ciutat…, encara que eren pocs; però portaven molta riquesa i productes de valor.

Un bon dia, al Pont del rei, que uneix la banda armènia i els encants perses, em vaig topar amb un monjo armeni. El vaig saludar en la nostra parla. Vam conversar, i li vaig acabar explicant les nostres peripècies. El religiós em va revelar que…, uns anys abans…, s’havia hostatjat al seu convent una parella armènia, molt pobra. Podien ser els meus pares, sí, però no recordava els seus noms. Les vivències que li havien exposat lligaven amb les que jo li referia… I era cert que havien arribat amb l’expedició d’un tal Hug de Provença.

El pare armeni em va convidar a beure vi a la seva abadia…, un vi que fabricaven ells, i dels millors de Pèrsia. Vaig acceptar l’oferiment…, no sé si per les revelacions o per la beguda…, que no era corrent en terra d’infidels. Em va portar fins al celler, i cridà alguns monjos més. Vaig tastar el seu vi dolç…, una mena de moscat que, ben segur, tenia virtuts celestials. Ell i els seus confrares…, em van dir que la parella s’havia separat del senyor d’Arle. Semblava que el noble Hug volia continuar la travessa…, fins a Catai…, i també més enllà de l’illa de Cipangu. Havia sentit parlar d’unes terres…, riques com n’hi havia poques, a l’extrem de les índies orientals. I assegurava que després, vistes aquelles terres, podrien retornar per mar al regne franc…, ja que totes les aigües del món es comunicaven, com si la terra fos una pilota sense principi ni final!

Que d’on havia tret el provençal aquella fantasia?… Doncs no ho sé pas, Jafudà…, no puc saber-ho. Jo només vaig admetre que la parella…, si realment eren els meus pares…, havien fet santament separant-se d’aquell rodamón foll, que els menava a una perdició segura. I vaig demanar als frarons que no em servissin més vi, perquè començava a sentir que no hi era tot…, i el cap em voltava de tantes beneiteries com m’entraven per les orelles… Vaig demanar-los què s’havia esdevingut…, amb el matrimoni armeni. Em van respondre que havien girat cua cap al desert sarraí…, cuitats per morir a la seva terra de Cilícia. Res més no sabien, així que em vaig alçar i, amb les seves benediccions, vaig tornar cap a la meva esposa i el petit Tigrany. L’endemà mateix vam emprendre el viatge de retorn.

Encara no havíem fet ni deu jornades, i quan travessàvem la gran i alta plana de Mèdia, vam sentir la terra tremolar sota els nostres peus. A la llunyania, hi vam endevinar una ampla polseguera…, que ocupava tota la línia on el cel tocava la terra. Eren les hordes turcomanes, de qui tant se’n parlava, i que arranaven tot signe de vida al seu pas. Vam córrer, provant d’amagar-nos…, però la plana no oferia ni un matoll…, ni un forat on fondre la nostra presència. En tenir-los davant, ens vam agenollar…, en senyal de clemència, però els genets…, ens van caure al damunt com el diable. Jo vaig sentir un cop fort al rostre…, i vaig perdre el món de vista.

Vaig despertar-me adolorit. Tot era fosc, però el sol em cremava. Vaig obrir els ulls i no vaig veure res. Vaig cridar el nom de la Mariam, i després el del petit Tigrany; vaig cridar altre cop, i encara moltes vegades. Només em responia el fregadís de la pols en el vent. La llum s’havia apagat, i semblava que la vida també. Vaig aixecar-me, i vaig ensopegar amb un cos… Era la meva esposa, sense alè i amb la vestidura estripada. El petit Tigrany, entre els seus braços, també era mort.

Els vaig enterrar com vaig poder…, sota unes pedres…, i vaig deambular tot sol, penedit de no haver arribat a la meva fi amb ells. Havia volgut trobar la meva família perduda…, i havia perdut l’única família que havia trobat. Primer havia tingut a prop la glòria i les riqueses; després havia tocat l’amor humà…, i a la fi només havia trobat misèria i solitud. Havia fet món, havia vist belleses com pocs homes han pogut admirar…, havia contemplat, un dia rere l’altre, la joia al rostre de la meva dona i del meu fill. I què n’havia tret? Res més que una gran negror. Vaig renegar del Senyor en veu alta.

Diuen les escriptures: «aquells que veuen, no creuran; i aquells que no veuen, creuran i viuran». És ben cert, però jo aleshores no ho sabia. Em sentia més perdut que mai. M’espantava viure, i em resistia a creure res. Mai no hauria pensat que la meva ànima…, era a punt d’obrir-se a la més esplendorosa de les clarors. Quan vaig sentir tronar damunt meu, em va semblar que la terra plorava i l’aire es planyia. Començava a notar coses que mai no havia sentit… Però abans d’adonar-me del que s’esdevenia, les cames em van fer figa. Si el bon Aitó no m’hagués recollit allà mateix, a la plana de Mèdia…, i si no m’hagués portat fins a la vila de Quermanxà, tal vegada jo mai no hauria viscut de debò.

Déu no va voler…, que la meva ànima s’elevés cap a Ell, perquè em tenia reservada una missió. No veig altra raó pel que es va esdevenir en aquells anys. Al gran pla de Mèdia, els llops de nit…, no se’m van ni acostar. La caravana d’Aitó de Gorigós hauria pogut passar unes llegües més enllà, o dellà…, però va passar justament on jeia jo, amarat de pluja i fang. I va ser ell, i no un altre, el que em va recollir i em va confiar, a trenc d’alba, a uns sacerdots perses.

Quan vaig recobrar el coneixement, els religiosos van dir-me que marxaven a alimentar una petita flama al seu temple…, ja que aquesta era la seva major ocupació. Eren bona gent, adoradors del foc, que vestien de blanc…, i parlaven una llengua molt antiga. En tornar, van donar-me herbes i ous, però no viandes…, perquè no en menjaven mai. Em vaig refer en pocs dies…, de tot llevat dels ulls, que des d’aleshores no he tornat a obrir. Vaig demanar-los qui era l’home que m’havia salvat. Em van explicar que era un savi molt pietós, nat a la Cilícia, i que partiria cap a casa quan s’acostés la lluna plena. Vaig pregar que em portessin amb ell.

Així ho van fer, i vam trobar-lo quan ja endreçava les pertinences per marxar. El bon Aitó tenia una veu dolça i gentil, com la del teu pare…, com la que tenen els homes plens de saviesa. Li vaig suplicar que m’acompanyés a Al·leàs, on havia de contar-li a Grigor el ferrer…, les meves dissorts i les de la seva filla. Aitó va advertir que passaríem per les terres de Síria, que eren en mans dels mamelucs, i allò era un perill, perquè aquests mamelucs feien guerra amb els armenis. A la fi, va acceptar que l’acompanyés fins a les muntanyes de ponent. Els adoradors del foc tenien un enterrament allà…, que ell no es volia perdre. A la serra…, decidiria si jo estava en condicions de continuar. Així ho vam fer: vaig unir-me a la processó…, darrera el mort…, i Aitó de Gorigós.

Al peu d’un gran cim, els sacerdots van fer unes pregàries. Van deixar els parents a baix, i també el savi Aitó, que no podia veure el que feien per no profanar els seus costums. Jo, com que era cec, vaig poder enfilar-me amb ells i amb el mort. Volien deixar el cos al capdamunt…, perquè els voltors se’l mengessin. Això ho feien des de sempre…, em van explicar…, de manera que la terra sagrada no es barregés amb un cos podrit. Quan vaig davallar, vaig contar-li a Aitó el que havia ensumat i escoltat: la carn cremada, els càntics, el voleiar de les aus i el cruixir d’ossos. El noble frare va meravellar-se de tot, i va demanar que no el deixés. Un cec eixerit, va dir, podia ajudar-lo més que cent vidents ximplets.

Ens vam acomiadar dels perses…, i vam caminar per terres de l’Antic Testament. No vaig veure la bella ciutat de Nínive…, pàtria del poderós Nabucodonosor…, ni la Babilònia dels jardins…, ni el gran Tigris…, ni la Caldea d’Abraham. Tampoc no vaig veure amb els ulls les riqueses de Bagdad, encara que me les vaig creure. L’enrenou del basar, el brollar de les fonts, el picar dels quincallers i el fregadís de les sedes…, tot ho imaginava amb el cap, més mogut i acolorit que si ho hagués contemplat de debò. I el que no fabricava jo, m’ho dibuixava Aitó, amb paraules…, i així va adonar-se que jo era el millor alumne, i el millor mestre, perquè l’obligava a explicar-ho tot més clar que dins d’un llibre.

A Bagdad…, com dius? No, Jafudà, no hi havia cap princesa sarraïna… Però gent, i unes bèsties anomenades camells, sí que n’hi havia. Els camells, t’ho dic de veres, són unes mules altes, amb una gran gepa, on desen l’aigua. Per aquesta raó poden viatjar dies, i setmanes…, sense beure ni menjar. Dobleguen els genolls com les persones, no com els cavalls. Són de natura mansa…, fins que s’enutgen, i aleshores bramen i mosseguen i arrien coces. Doncs en una d’aquestes bèsties vaig muntar…, com si navegués en un llagut gronxador, i en vaig caure al primer salt. Això va fer riure molt els beduïns que m’acompanyaven; i més tard encara van riure molt…, perquè durant la travessa vaig tastar les arenes manta vegada, sobretot quan m’endormiscava.

Passat l’Èufrates, vam parar a Palmira, un oasi envoltat de velles columnes i murs sense sostre. Aitó i jo vam passejar per un barranc…, que era ple de tombes antigues. El vent portava pols, i m’havia de cobrir les orelles. De sobte, vaig notar que el frare s’havia quedat enrere. El vaig cridar, i vaig tornar a cridar-lo…, però ell no va respondre. Llavors vaig sentir que s’acostava per darrera, i que m’agafava el braç. Em va atansar una fusta, una mena d’estaca plana…, amb unes inscripcions esgrafiades. Li vaig demanar què era allò, i em va dir que no res. Vam anar cap als camells, i vaig pregar-li novament que em digués què era el que havia trobat.

Esverat pel seu silenci, vaig insistir. A la fi m’ho va dir: era el travesser caigut d’una creu armènia. Parlava d’un armeni mort al desert de Síria, va afegir…, quan tornava a la seva pàtria armènia, i de nom Betros. Jo em vaig quedar glaçat. Fou així, Jafudà, que vaig conèixer la fortuna dels meus pares. Et pots suposar…, la meva tristor…, en veure que tots els sacrificis…, els meus i sobretot els de la gent estimada…, havien acabat en tan poca cosa. Un tros de fusta, perdut als erms d’Orient. Anys d’il·lusió…, havien portat mort i buidor. Vaig guardar aquell tros de creu…, al meu camell, i vaig fer saber al meu acompanyant que, aquell dia, no volia sentir altra cosa que els vents i els esbufecs dels camells.

Poc després, a tocar de Damasc, uns llancers mamelucs ens van aturar i ens van portar a la cel·la d’un castell. Tot sol amb el meu protector, vaig conversar molt amb ell… Aïllats al calabós, tots dos, no vam poder fer altra cosa que parlar…, i era ell qui tenia més coses a contar. Jo no sabia de lletres, era un home sense somnis ni grans coneixences. Què podia fer, a banda d’escoltar? Però així i tot, quan jo obria la boca, el bon Aitó emmudia i parava l’orella…, i després feia com si jo hagués dit la cosa més sàvia del món. Jo no estava avesat a ser escoltat, i m’afalagava l’atenció d’aquell gran home…, bo i saber que la meva companyia era impròpia del seu estament. Ell no s’adonava de la meva baixa condició, o no volia adonar-se’n, i compartia amb mi les seves inquietuds…, de manera franca i generosa.

Aitó de Gorigós em va explicar que ell sempre havia volgut estudiar el món. Fill d’un dinasta armeni, la família li havia negat aquell plaer…, fins que va ser prou gran i va ingressar a un monestir. Els pares armenis, deia, li havien ensenyat dues coses: a creure en la tradició…, i a estimar la creació del Senyor en tota la seva grandària. Potser diràs que això és el que li correspon a un monjo, i diràs bé…, però Aitó conreava tant tals ensenyances, i amb tanta força, que me les va encomanar. Vaig saber moltes veritats de la noble raça d’Aram, que mai m’havien amoïnat gaire… I a cada cosa que aprenia, en demanava més, com si volgués fer desgreuge de la meva ignorància anterior.

Va ser Aitó qui em va explicar la naixença, els patiments i les fortunes de la meva gent. Va ser ell que em va parlar de Sant Grigor…, que s’havia recollit en una gruta per honorar Déu, renunciant a les riqueses terrenals, i que havia format l’església dels armenis… Va ser ell que va contar-me com el savi Mesrop, orgullós de la nostra antiga llengua, havia dibuixat uns signes per a passar les escriptures de pares a fills. Uns signes, Jafudà, que jo ja no podria entendre mai. Quan n’havia vist, no m’havien interessat…, i quan vaig començar a creure-hi, ja no els podia veure.

No em vaig entristir, però, de la meva ceguesa. Perquè sense ella, no hauria conegut el bon Aitó; i sense ell, no hauria trobat sentit a les coses del món. La meva petita màcula, Jafudà, va ser la meva fortuna major. Aitó de Gorigós em va ensenyar que, més que l’or o que la carn, més que el vi o que la mel, el més gran plaer era la contemplació de la creació. Amb ell vaig aprendre la veritat, aquella veritat que només aprenem quan abans l’hem negat des del fons de la nostra ànima.

Estranyament, Aitó no havia viatjat gaire. «No, Betros…», em va dir; «el viatge l’hem de fer per dins». Passejar massa, repetia un cop i un altre, era com fugir; la curiositat per les coses materials podia arribar a embriagar com el vi; i tot plegat, podíem acabar com els grans viatgers, que veien els arbres i no creien en el bosc.

Que com podíem albirar el bosc sencer? Doncs escoltant…, escoltant de debò, no només per recordar noms i minúcies… O comparant, el que deien els uns i els altres, per trobar les bones raons; i sobretot, buscant el sentit últim de les coses…, conreant la fe, i entenent que darrera l’univers hi havia una bondat immensa. «No oblidis», va dir, «que tot ho devem a un mateix Senyor; com els astres deuen la llum a la lluna, i la lluna al sol, tots ens devem a Déu». Pensar així, Jafudà, el feia feliç…, i a mi també m’ho fa avui.

Un bon dia, no sé per què, els mamelucs van obrir-nos les cadenes…, i ens van deixar lliures. Vam passar la nit a Damasc, i l’endemà ben d’hora vam partir cap a la Cilícia. En poques jornades, vam passar els monts de Síria i ens vam plantar a Al·leàs. Allà, Aitó saludava tothom, armeni o grec…, franc o hebreu. Era un home respectat per tota la població, i alguns li dedicaven salutacions molt servils. Però ell no va anar al monestir, ni a cap palau, no: ell va voler acompanyar-me fins a casa el ferrer, i jo li ho vaig agrair. Quan vam ser davant el taller de Grigor, ens vam assabentar que els meus sogres havien mort en la meva absència. I llavors vaig arrencar en plors.

Potser Aitó es va compadir de la meva pobra persona. Potser no; potser va gosar dir el que havia estat pensant des que m’havia conegut. El cas és que em va convidar a restar amb ell. Jo li vaig advertir que seria una bona nosa… Jo era invident, no sabia fer res, era un ignorant i un neci i no em mereixia tal consideració. Ell em va fer callar…, només calia que escoltés les seves històries, va dir, i prou. «Tu seràs l’orella que sent i el cor que comprèn», va dir; «jo els ulls que hi veuen i la mà que escriu». Faríem una bona parella, va fer-me saber. I em va agafar el braç per dur-me fins al convent.

Els anys passats amb Aitó al convent…, van ser potser els més joiosos de la meva vida. El mestre em relatava el que havia llegit, que era molt, i després ho discutia amb mi. Conversàvem sobre els grans viatgers i sobre les seves anotacions… Jo li deia si les rondalles em semblaven falses o veres, i perquè. Ell parava esment a les meves observacions, com si vinguessin d’un home docte, s’ho ordenava tot plegat dins del cap…, i en acabat ho escrivia. Aleshores em llegia el que havia posat als papers, i em tornava a demanar que li donés el meu parer: si contava massa coses, o massa poques…, si s’entenia bé o si era embullat…, i així consumíem les hores, els dies i els anys.

Una crònica que el tenia prou capficat era la del venecià Marco Polo. Aquest mercader havia vist mons estranys, i pobles curiosos…, i havia tingut moltes dones; però la seva pròpia gent no l’havia estimat gens. Era un home pres per l’orgull amant de la glòria…, que parlava de ciutats enormes; de criatures descomunals, de milers de llegües de camí i milions de passes de fortificacions… Els patricis de Venècia no van creure mai que Polo havia arribat al palau del gran Cubilai Can,…, el més poderós senyor d’Orient, emperador dels tàrtars o mogols. Van pensar que tot allò que deia Marco…, no era més que una faula monumental. A ell, i al seu llibre, li van posar el sobrenom del Milió.

El noble Polo, com el mateix Aitó, es delia per trobar regnes cristians, o per convertir els indecisos…, i així combatre el turc i el sarraí per la banda remota de llevant. Però cada poble, cada regne o dignatari que s’ensopegava l’anomenat Polo, l’allunyava del seu propòsit. Això, segons el meu mestre, era perquè el venecià posava els fets materials per davant de la fe. Les riqueses i els plaers que veia l’enlluernaven en gran mesura. Cristians? Sí que en va trobar, passades les carenes del Pàmir…, on la terra era tan a prop del cel i l’aire tan prim que el foc cremava amb colors diferents… Però eren pobres i estaven barallats amb el Can…, de manera que ben poca ajuda podien oferir a Roma. A més, eren nestorins, i professaven que la Verge era una mare com qualsevol altra!

Marco Polo, em deia Aitó, encara va entrar a les tinences del Can…, amb l’esperança que el rei de reis decidís unir-se a la fe en Crist. No ho va aconseguir, perquè aquell cèsar li exigia alguna prova miraculosa del poder cristià…, i ell no hi entenia, en miracles. De fet, va ser el venecià el que es va convertir…, quan va pensar que les autèntiques riqueses dels mogols…, no passarien mai pels crucifixos. Va oblidar la missió que l’havia dut fins allà, doncs, i va entretenir-se a recollir curiositats per al llibre que volia escriure en tornar.

Segons Marco Polo, el Can regnava al país de Catai, i allà la gent era pròspera i plena d’enginy. Fabricaven una tela de salamandra…, blanca i gruixuda, que no cremava mai. Usaven el paper, que aleshores era desconegut a casa nostra…, i en lloc de comprar les coses amb monedes, les compraven amb bocins de paper…, que tothom acceptava! L’or no valia res…, i l’enviaven a l’illa de Cipangu, encara més a llevant; on el fonien i l’escampaven per les teulades… L’argent; com que era més fort i preciós, era més car…, però no tant com una terrissa cuita, blanca i fina, que només tenien els poderosos. O com la sal, més escassa que el clau i la càmfora…, i que es canviava per tones d’aquell paper màgic.

Marco va passar mitja vida a la cort del sobirà mogol…, i va conèixer el luxe; caçava falcons amb el Can, viatjava pel país, recollia or com qui cull molsa, i dormia cada dia en llenços i plomasses de seda… També va conèixer la luxúria; a la vila de Camul, va aprendre que els marits…, compartien les mullers amb els seus hostes. A l’illa de Canai, la gent es passejava despullada —el rei també!—, i no permetien…, que els visitants jaguessin sense companyia. A la ciutat celestial de Quinsai, mascles i femelles…, s’aparellaven a les barcasses del llac, o a les carrosses…, mentre flairaven la finor del lotus i assaborien un raïm gros com les taronges. Sí, fill, aquella gent no es privava dels plaers de la vida…, i per això, segons el noble Polo, no necessitaven religió…, perquè havien trobat el paradís a la Terra.

Allò deia el viatger venecià sobre el món de Catai, on el sol despunta abans que enlloc…, i d’on enyorava, per damunt de tot, aquells capvespres de roses perfumades, de dolces sensacions i d’aroma de sàndal. Diràs que, si tanta joia mundanal va trobar al país de Catai, no s’entén que Marco retornés a casa. I diràs una gran veritat, com jo mateix li vaig dir al mestre Aitó. Però ell em va respondre que per damunt de tot, al viatger el perdia la seva vanitat. Ningú no pot sentir la glòria, va dir-me, com se sent entre la pròpia gent. I davant d’aquesta raó no vaig obrir boca…, perquè és ben cert que l’orgull és el més poderós dels pecats.

La mateixa supèrbia que menava l’anomenat Polo a fortes exageracions, doncs, també l’empenyia a remembrar coses veritables…, sobretot aquelles que semblaven més sentides. Cap al final del seu viatge, es feia complicat destriar les unes de les altres. Potser sí, que va veure l’illa Trapobana, on els pescadors collien perles, grosses com un puny. Podem creure que va impressionar-se al Malabar, on els frares es mutilaven i es decapitaven ells mateixos per mostrar devoció a Déu…, quan ell no havia estat bo ni per conservar la seva fe… Però mai sabrem si va conèixer els indis, que en morir eren cremats amb música i gran sarau…, ni si va veure com les vídues, en finar els marits, eren llançades al foc…

Aquell era el tractat del Milió…, tal com me’l va llegir Aitó de Gorigós. Era un volum ben gruixat, és clar…, i no sóc capaç de repetir tot el que s’hi deia. He fet, això sí, un esforç per retenir el principi. L’obra arrencava dient que es presentava cosa vista per vista, de manera que el llibre fos sincer i sense decebre, i que els propòsits no poguessin ser entesos com a faules. Ja veus que el pitjor dels mals, per al noble Polo…, era no ser cregut. Aitó i jo vam convenir que allò era una gran niciesa, en venir d’un home que havia abandonat tan prest les seves creences. I que realment, com diuen les escriptures, Polo havia estat mesurat amb la mesura que ell mateix havia usat.

Vaig escoltar, en aquells dies feliços, un munt de relats que no eren de Marco Polo. Alguns eren de cristians, altres de sarraïns…, i també de jueus. Entre tots ells, vam aprendre coses que el venecià, apressat com estava per renegar de la seva missió, no havia recollit. Vam conèixer que els tàrtars tenien els ulls petits, i poca barba…, que l’oli d’olivera els era estrany, i molt car; que havien bastit una llarga murada, per defensar-se dels seus enemics; que eren obedients i temibles en les armes; i sobretot, que creien en un únic Déu i Senyor, encara que no feien reverències, ni oracions, ni dejunis, ni altre bé.

Amb aquestes noves, i altres també, Aitó va disposar-se a fer un llibre divers, i més valuós, que el conegut Milió. No va escriure més pàgines, no…, ni tampoc va aplegar més noms o fets, tot i que ho podia haver fet. El gran mèrit del bon frare va ser el seu amor per la saviesa. Sense els destorbs del caminant, ni els impediments de l’excés, va infantar una obra plena de pietat i de santes intencions. La seva no fou una ofrena a la pròpia vanitat, ni a la vanitat dels homes. Va ser la cosa més bella que un mortal podia fabricar en honor al Creador. I per això va triar el millor títol possible: La Flor de les Històries d’Orient.

El meu mestre i amic volia que la seva obra participés en el coneixement i l’entesa de totes les criatures del Senyor. De les bèsties, les herbes i els astres en parlava poc…, perquè li semblava que aquestes creacions ja eren prou en harmonia. Potser diràs «és que tots aquests éssers també volen la nostra atenció, ja que són coses formoses i ben intrigants»… I diràs bé, però també és cert que tan discordants com els homes no n’hi ha gaire, de criatures vivents. Aitó tenia clar que els majors esforços havien de fer-se en la descripció de les persones…, que amb les seves disputes portaven deshonor a la Creació.

Pensaràs, Jafudà, que el senyor de Gorigós era d’una gran innocència…, i no era així, no, perquè ell sabia prou que empènyer els homes a una sola i única concòrdia…, era com aturar les ones de la mar. I veia bé que les principals desavinences eren fruit dels cultes distints, o de la manera com els poderosos aprofitaven les religions diverses. Ell compartia el pensament del vostre savi, de nom Ramon Llull, que havia conegut en la seva estada a la Cilícia: la primera tasca era unir els mortals sota una mateixa devoció. Per a ell, com per al mestre mallorquí, només la cristiandat…, amb totes les seves veritats…, era capaç de conduir a bon port semblant designi.

La seva, com veus, era una obra plena d’intencions…, destinada al Pare Apostòlic i als regnes francs. Aquests, al seu parer, havien de resoldre els seus plets abans que res…, i assumir la missió de fer del món una sola cosa. Després, havien d’impedir que mahometans i tàrtars s’agermanessin contra els cristians. Convertir els mamelucs o els turcs a Crist era, en aquell temps i avui, una empresa difícil. Portar l’evangeli al Can dels mogols, en canvi, podia ser senzill…, només calia conèixer les seves creences i la seva gent, com has vist tan a prop de Déu, i perseverar en el camí que no havia seguit Marco Polo. Això és…, mostrar la veritable fe al rei de reis, sense perdre’s en les temptacions de la carn o del comerç. I si el Can abraçava la doctrina de Crist, aleshores totes les seves hosts també el seguirien, obedients i vassalles com eren.

Si es comptés amb la unió d’Occident, i si es tanqués un pacte amb el gran Orient, segons Aitó, no hauríem de menester ni guerres…, per a fer entrar el sarraí sota les bondats d’una sola harmonia mundial I era en aquesta visió que la gent d’Aram, la raça del Drac…, apareixia com a peça central de semblant propòsit. Perquè entre tàrtars i cristians, Jafudà, no hi havia ja altres regnes que els de Mahoma…, la decrèpita Constantinoble, afligida per les pitjors bandositats…, i la Petita Armènia.

Vaig avisar el noble frare, una vegada i una altra, que la nostra nació era tan depravada i inútil com la dels grecs… El cec era jo, però hi veia millor que ell: els fills d’Aram, amb el cor espès i ensorrats en el desordre…, ja no podien ser la salvació de ningú, si no ho podien ser d’ells mateixos. Mai no es redreçaria aquella antiga ànima fidel, que havia escrit pàgines de glòria en altres temps. Els nostres no eren bons, vaig protestar, ni per a conservar les velles tradicions. «Si així tracten la fusta seca», li vaig dir, tot recordant una expressió que ell m’havia ensenyat, «… com tractaran una branca verda?». Els armenis havien oblidat la misericòrdia, i només podien esperar l’infern. Aquella empresa fabulosa, aquella idea jove i agosarada de mestre Aitó, els anava més que grossa.

En aquell assumpte…, d’altra banda tan i tan destacat, Aitó va negar-se a escoltar. Ell era home de fe, i no volia creure que el seu poble estava perdut. Potser s’havia empatxat de cròniques antigues, com la de Moisès de Corena i altres, que feien de la nostra raça una raça invencible. Potser ell, que era d’il·lustre nissaga, i no un miserable com jo…, havia conservat l’heroisme en la sang. No ho sé: potser li mancava aquell dot que només tenim els cecs, de veure les coses tal com són…, i no tal com apareixen. La veritat és que va acabar plantant en el seu llibre, en La Flor de les Històries, una llavor armènia que ell volia fer germinar per a la humanitat sencera.

On és ara aquell llibre?… Bé, Aitó de Gorigós el va completar, i va partir amb ell cap al Pare dels cristians. Volia ensenyar-lo al Papa. Barallada l’església, barallats tots els homes de la Cilícia, barallats els cristians i els tàrtars, que aquell mateix any havien començat a abraçar l’Islam…, desbaratat ja el seu pla, encara hi confiava com un nàufrag que s’aferra a un tauló. I a mi em va deixar orfe, enyorat de la seva presència…, un home nou i alhora derrotat, en companyia de la fe i abandonat pels meus veïns, ple de joia pel que havia guanyat i trist pel que no veuria mai acomplir-se en el món terrenal. Si, Jafudà, va marxar a la ciutat d’Avinyó i ja no el vaig veure mai més…, ni a ell ni el seu llibre. Però que el meu discurs s’aturi aquí…, quan ja crido massa en les orelles dels morts.

Vols que faci via? Sí, és clar…, hi tens tot el dret…, i a tots se’ns acaba el temps…, a tots. No, Jafudà, no vull que protestis; sé molt bé com m’aprecies, gairebé tant com jo t’aprecio a tu. No, no parlis…, jo també he estat jove, i t’entenc. Fa temps que he reconegut en tu l’empenta dels elegits… M’han dit que vas néixer maleït, però jo no he admirat en tu més que gràcia i moviment. No he pogut veure mai la teva persona, i per això m’he apropat a la teva ànima…, que m’ha aparegut confusa i jove, però generosa com cap altra. Aviat compliré la meva promesa…, pregaré per tu i et deixaré, perquè sóc un destorb, i vull ser lliure. Només m’has de donar una curta estona, amic, i escoltar la resta de la meva història.

Quan vaig entendre que Aitó no tornaria, vaig baixar a la vila d’Al·leàs, sense mestre ni padrí, i vaig viure en una bombolla, reclòs de les coses mundanals. Em vaig comprar un ruc i vaig tornar al món del comerç…, on sabia que podia obtenir prou per viure, gràcies al meu coneixement de parles diferents…, i dels usos de l’ofici. Era cec, sí, però encara sabia apreciar un bon drap, i olorar un bon safrà.

El territori armeni s’encongia, les disputes internes eren més fortes que mai…, i diria que el rei Lleó es mantenia a la mercè de la gran potència naval…, dels protectors d’Aragó. El casal d’Aram mirava d’afalagar els seus aliats catalans…, amb presents i obsequis de tota mena. Les venerades restes de Santa Tecla, màrtir i acompanyant de Sant Pau…, van ser trameses a la Seu de Tarragona. A canvi, el cònsol de Barcelona va lliurar arnesos i ballestes, en gran quantitat…, per a defensar la terra. Les armes, però, no van anar a parar a qui corresponia, sinó a les faccions que es disputaven el regne.

El rei va cridar homes de la muntanya…, per a esclafar les bandositats. Ho va aconseguir, a costa de molta sang, però va deixar la frontera desemparada…, i els mamelucs van aprofitar per entrar a les valls del voltant. En qüestió de dies, la ciutat es va buidar. Va ser aleshores que vaig sortir del refugi…, i vaig traginar un munt de famílies cap a ponent…, cap al camí d’Adana i de Tars, al racó més segur de la Cilícia. Vaig portar dones, minyons i embalums…, d’armenis, grecs, francs i algun jueu. A l’hora decisiva…, tots temien l’arribada dels sarraïns…, encara més del que havien temut els seus propis veïns.

El dia que havia de caure la meva ciutat, jo encara vaig portar algú cap a ponent. L’ase enfilava el camí, avesat com estava a fer aquella ruta… L’estiu s’acostava, però feia un fred estrany. Jo m’aferrava a les cordes del ruc i m’acostava al caliu del seu cos. Vaig començar a parlar amb la bèstia: «Oi que al nostre voltant», vaig dir-li a l’animal, «la plana s’adorm? No és cert que estén els seus peus vers el sol, i els monts de Síria són coberts de blanc, com un vell ajagut entre turons joves? Doncs així em veig jo avui». Els fills d’Aram havien abandonat el Senyor, vaig pensar en veu alta…, i els elements havien canviat la seva natura: la primavera glaçava el cos, els vents portaven neu, l’aire mossegava la carn, les aigües sobreeixien i la terra es moria. Vaig recitar les paraules del profeta… «no hi haurà pau per als impius».

Vaig deixar el meu passatger, que devia quedar tan satisfet d’escapar d’una guerra com de deixar enrere un traginer foll…, i vaig tornar cap a casa. Els homes del soldà van córrer tot el pla, i van desbaratar les tropes armènies. Van entrar en la nació, van consumir i robar quasi tothom…, i van prendre Al·leàs. Tancat a casa, amb el ruc i un bon rebost…, vaig esperar que passessin els primers dies. El meu portal no el van rebentar…, perquè l’havia assegurat amb baldons i forrellats…, i hi tenia la somera ben a prop, que bramulava i amenaçava qualsevol intrús. Així, tot conservant l’ase en lloc de desfer-me’n, vaig tenir…, el que els meus pares no havien tingut: bona defensa i bona companyia en la vellesa.

Gràcies al meu ruc, doncs, vaig ser afortunat… Tan aviat es va estendre la calma, vaig sortir…, a fer feina pels envolts de la ciutat. Si els vigilants de camins…, em demanaven on era nat, els deia que a la Cilícia antiga, abans que els prínceps fossin sarraïns. I si volien saber per quina raó no havia partit…, jo responia que el meu món era aquell…, però també l’altre, i el de més enllà…, de manera que ja no sabia d’on era ni a quina terra pertanyia. Havia nascut cristià…, però m’havien maltractat tant cristians com mahometans com jueus…, i m’havien ajudat gent de Crist, de Mahoma i de Moisès. Si escollien ferir-me, per a matar la creu que duia a dins…, també occirien la mitja lluna i l’estel. I no enganyava ningú, perquè ningú, ni el mateix senyor de Gorigós, havia pogut fer-me creure en una sola fe…, per damunt de les altres.

I fou així, traginant sense pressa…, amb l’ajuda d’una bèstia i la veritat per davant…, que vaig arribar a vell. Van caure els campanars, un per cada dent que em queia a les genives. I van ser bastits els minarets…, sense que a la boca m’hi cresqués res de nou. Tot va mudar i res no va canviar. Els tributs, en lloc de viatjar cap a ponent…, marxaven cap a migjorn…, però eren tanmateix tributs, que havíem de pagar amb la nostra feina. Semblava que els meus dies haguessin d’acabar allà…, llevant-me cada matí amb el cant dels muetzins…, privat d’esperances però també d’angoixes. Van passar un parell d’anys, i un parell més…, aviat una dotzena, i també mitja dotzena més.

Quan creia que res no destorbaria ja la meva pau…, va caure’m al damunt una maledicció inesperada. Uns corsaris xipriotes van introduir-se a la ciutat de nit…, mentre tothom dormia, i van entrar a algunes cases. El meu ase acabava de morir…, de manera que no em va poder defensar de l’atac. Em van prendre, amb la resta dels captius, i em van arrossegar…, fins a les seves naus. De res no va servir que els expliqués…, en grec, i en àrab, i en persa…, que jo era nascut cristià, i que el meu món era aquell o el de més enllà. No em van escoltar, perquè entenien el que volien i qui volien. Només em van deixar embarcar el meu tauló estimat, aplegat al desert de Síria…, i que havia marcat la tomba dels meus pares. Em van encadenar, i van embarcar-me amb la resta de presos.

Més tard, esgotat per la travessa…, i pel pes dels anys…, vaig trepitjar la vostra terra de Mallorca. No recordo ben bé el que va succeir: com tants altres ancians, sovint tinc més present els fets de la meva joventut…, que no pas allò que es va esdevenir abans d’ahir. Sé que vaig despertar dins d’un carro, amb un vailet que m’abocava aigua als llavis. Tu em vas demanar d’on venia, i jo vaig dir allò que no era d’un indret ni de l’altre, sinó d’arreu. Després em vaig quedar sol amb ton pare.

Què em va dir? Doncs el que ja coneixes: que m’havia comprat per cinc lliures, i que era el seu primer esclau…, que l’havia estranyat molt sentir els deliris d’un sarraí en una parla bíblica…, i que el nom de Betros no era cap nom mahometà. Quines paraules li havia dit jo abans? No ho sé prou, Jafudà, perquè quan ton pare em va trobar…, jo era estès a terra sense sentits. Però el que ell m’ha contat…, és que jo havia desvariejat sobre Aitó de Gorigós i sobre La Flor de les Històries. Això va ser el que el va animar a comprar-me. Si tan a prop de la mort…, no hagués recordat la flor de la meva vida…, si no hagués evocat el meu millor mestre i amic, avui no seria aquí conversant amb tu.

M’heu fet un home feliç, fill. Tu, el teu pare i la teva mare. Com es veu…, que sou una família forta, on cadascú coneix el seu lloc…, i on un estranger, per malvat que sigui…, mai no serà tractat d’intrús. Tot el que surt d’aquest casal fa olor de bo…, una olor més poderosa que qualsevol pestilència…, una olor beneïda, i no pas maleïda. Per això us he confiat la meva història, i els meus records…, que no sé si hauran servit per als vostres nobles propòsits. A mi m’heu retornat la joia…, i no tant la de viure, com la d’haver viscut.

A la vila d’Al·leàs, hauria deixat el món sense recança…, però amb una vida estroncada. Ara sé que aquella nau pirata…, que em va prendre per portar-me a la vostra illa…, era menada pel destí. He pogut lligar els caps que, a la meva Cilícia…, haurien quedat fluixos. L’encontre amb Aitó…, va regalar-me la pau amb el passat, i amb el Senyor que tot ho fa i desfà. Hauria marxat del segle tranquil, sí…, però desconegut i oblidat, entre els amos mamelucs. Ara, vosaltres sabeu que he existit…, i sé que els meus secrets estan en bones mans.

La vida m’ha reservat la darrera alegria…, la de ser un servidor del Creador. Quan em recordis, Jafudà, sàpigues que no he estat més que un humil missatger. I tingues sempre al cap les paraules que he vingut a dir-te: que els que veuen no creuran, i els que no veuen creuran…, i viuran. Que mai no hagis de sentir allò que Sant Tomàs va haver de sentir: «Per què m’has vist, has cregut?»… T’ho dic de veres, fill…, sortosos són els que creuran sense haver vist… Això és tot. I ara que em sento deslliurat, ara ja puc partir.