Rubí, pedra preciosa

«A mi m’agradaria adreçar-me a les persones que han arribat a Catalunya als anys cinquanta, als anys seixanta, als anys vuitanta. I m’agradaria adreçar-me a ells, i a totes les persones que són com ells, perquè si podem aconseguir la independència serà gràcies a ells. Serà gràcies a ells. Els necessitem. I especialment els necessitem perquè els catalans de pedigrí no som prou, i sobretot perquè hi ha molts catalans de pedigrí, amb molts cognoms que coneixeu, que estan treballant en contra de la independència. En contra!». Quan la Carme Forcadell va acabar la frase algú, des del públic, arribat als anys cinquanta, seixanta o vuitanta, va cridar extasiat «Sí, senyor!» i uns aplaudiments ensordidors van omplir el teatre La Scala de Rubí. Al cor de l’àrea metropolitana de Barcelona, un teatre ple a vessar per escoltar la presidenta de l’ANC.

D’uns setanta-cinc mil habitants, Rubí és una de les ciutats del cinturó roig de Barcelona i aquí molts dels catalans que hi viuen són d’origen espanyol. Immigrants provinents d’Andalusia, Castella, Extremadura. L’any 2009 un espectacular 65% del vot va arreplegar els partits unionistes (PSC, PP, C’s, UpyD) a les eleccions europees. Però ara, els mateixos catalans, a les eleccions europees del 2014 van donar als unionistes només un 41%. De fet, quan la Carme Forcadell va arribar a Rubí, els sobiranistes (ERC, ICV, CiU) d’aquesta ciutat de l’àrea metropolitana acabaven de passar del 27 al 42%. Per primera vegada a la història, els sobiranistes eren els guanyadors en unes eleccions a Rubí. Per ben poc (42 a 41%) però guanyadors. L’eufòria era total, el teatre era ple, i el discurs de la Forcadell l’escoltava gent dreta als passadissos. Un silenci no sepulcral, però gairebé, regnava en una sala amb molta presència femenina.

«El nostre projecte és un projecte cívic, social, basat en la democràcia, en la justícia social i en la prosperitat, i no basat ni en la llengua, ni en el sentiment de pertinença ni en la identitat. Per què només ens hem de poder sentir catalans? Moltíssima gent a més de catalana també se sent espanyola o francesa. Per què els hem de dir que han de renunciar a la seva identitat? Nosaltres, això no els ho demanem ni els ho hem de demanar. Mai. Mai a ningú». I va fer una pausa de les seves: «Perquè nosaltres ja sabem el que és que ens diguin que renunciem a la nostra identitat. I el que ens han fet a nosaltres no ho hem de fer mai a ningú. Això ho hem d’explicar. El que ens han fet a nosaltres no ho hem de fer mai a ningú! A ningú!». I els aplaudiments no la deixaven seguir. Una mica més i el teatre s’enfonsa.

Els membres de l’organització local estaven exultants. La Marisa, per exemple, no s’hi veia de cap ull. Era fora fumant, a la porta, i gairebé parlava sola d’alegria. «Això és un èxit total». Filla de Rubí i ratllant la quarantena, vesteix sense cap mena de consideració per la moda femenina, que la deu encotillar. Una samarreta ben neta i avall. La Marisa treballa en una empresa d’interiorisme fent plànols tècnics i és una de la quinzena de persones que va organitzar aquell acte. «Aquest teatre fins ara només l’omplien les precioses bodes gitanes! Quines festes que fan aquí dins… Però els independentistes? No s’havia vist mai». No era ella, precisament, que tota desconfiada, havia tirat la mampara del teatre abans de començar perquè així, només omplint la meitat, ja semblés que estigués ple? Doncs al cap de pocs minuts d’haver obert les portes, la Marisa va haver de retirar la mampara. Davant la seva pròpia sorpresa, el teatre s’omplia. S’omplia molt. I davant la Carme Forcadell no hi havia seients buits. Només cares expectants.

«Jo us explico que el meu cunyat és del Real Madrid, i és independentista. I a la meva mare li agrada “la Roja”. I què voleu? Vuitanta-sis anys, la meva mare. No és incompatible sentir-se espanyol i voler la independència de Catalunya. No és incompatible voler la independència de Catalunya i anar a veure “la Roja”, que hi aniran. I ser del Real Madrid. Estem al segle XXI. Això ho hem d’explicar. No passa res. En sociolingüística, d’això se’n diu “identitats compartides”. Que la gent se senti com vulgui, que parli com vulgui».

«A Rubí quan guanya el Madrid es tiren coets tota la nit i amb “la Roja” ni t’explico», diu la Marisa, independentista des que té ús de raó. La Marisa va entrar a l’ANC de Rubí l’any 2013. «Des del juliol, full time gairebé, com qui diu. I al setembre, amb la Via ja vaig acabar d’al·lucinar. Allò va fer-ho gent que va començar molt més al principi, i, ara, com que els que hem entrat ho fem amb molta força, també els ha permès a ells relaxar-se. El relleu, no? Vaig mirar per Internet, vaig mirar els articles, vaig mirar no-sé-què, vaig veure des de casa la primera assemblea sencera que es va fer allà a Montjuïc, i vaig pensar: “Hosti, que a Rubí n’hi ha una!”. Vaig quedar al·lucinada».

Com a la resta de territorials, ningú no els ha dit com organitzar l’acte des de Barcelona. Altra feina té, l’ANC. L’Assemblea Nacional Catalana té centenars de territorials. De la Barceloneta per la Independència a Deltebre, de l’Alta Ribagorça a Saus, Camallera i Llampaies per la Independència. Aquí cada territorial es busca la vida i la central només marca línies generals. La feina l’han de treure ells. De fet, part de l’èxit de l’ANC és saber mantenir la tensió correcta entre la central i les territorials. Com diu el Jordi Salvador, les que tiben són elles.

«A Rubí som setanta mil habitants i hem bustiat quinze mil flyers. Ho hem bustiat tot. Vam començar el dijous al vespre penjant cartells i bustiant, i vam acabar dimarts. Hem empaperat tot Rubí». Els diners per llogar l’acte, la impressió dels cartells i altres despeses són ells que els han de trobar. Tot surt de la seva economia. De vendre quatre samarretes, quatre clauers. I de les quotes, que un percentatge del que paguen els socis, quatre euros al trimestre, s’ho queden les locals i no la central. A Rubí van fer unes gorres que van tenir molt èxit a la Via. Unes gorres grogues. Una senyora va fer roses artificials de tela per al dia de Sant Jordi. Es van vendre com xurros. «Aquell d’allà, per exemple, fa imants de nevera que són matrícules de cotxe amb l’estelada. El disseny original el va fer un matrimoni de socis d’aquí companys nostres, no? I un que va dir: “Jo com a professional de la fotografia doncs vaig fer una fotografia i l’imant per darrere”. Ara la cosa ja fluixeja, però al principi no parava, en feia de cent en cent, el paio», diu la Marisa.

Els organitzadors. Els que ningú no veu. La gent que s’està a la porta de fora mentre l’acte passa a dins. La gent que truca als mossos per avisar-los que fan un acte i que estaria bé que fessin la ronda per controlar que no passi res. La gent que els saluda a la porta quan ho fan. «Tot en ordre», diu la Marisa. Les centenars de Marises que l’ANC té repartides pel territori. Dones com la Glòria Garcia, funcionària de l’Estat. Pica pedra a Girona. Dones com la Marina Casoliva Rodenes, picant pedra a Sentmenat. Dones com l’Annabel Busquets, presidenta de l’Assemblea Nacional a Rubí.

L’Annabel Busquets té uns cinquanta anys, cabells llargs i cara alegre. La senyora Busquets treballa d’administrativa a l’Ajuntament de Sant Cugat, ciutat veïna. Ella treballa a Gerència. Cada matí de vuit a tres i dues tardes la setmana. Tres tardes, doncs, que dedica enterament a l’Assemblea. «Ara tinc hores, que les filles s’han fet grans». L’Annabel és un perfil habitual. Gent de mitjana edat, de quaranta en amunt, amb els fills grans, i una feina prou bona que els permet tenir tardes lliures. En aquest cas, és la biografia de l’Annabel la que la fa especial.

«Els meus pares van marxar de Catalunya als anys cinquanta. No es coneixien. És a l’Uruguai on es van trobar i enamorar. Jo vaig néixer allà i vaig viure-hi fins a tretze anys, quan l’any 1974 va començar la dictadura a l’Uruguai. La família vam venir cap aquí. Enyorar-me? Depèn dels dies. Una mica sí. Durant molts anys, els meus pares, em demanaven: “Tu que ets sents, més uruguaiana o més catalana?”. Jo vivia allà. El meu pare era molt catalanista i independentista. Jo deia mig i mig. A veure, jo sento l’himne de l’Uruguai i ploro. Sento els Segadors, i també».

«A les dues de la nit, l’últim Whatsapp l’envia ella. Els correus a les set del matí també. És l’última que se’n va a dormir i la primera que es lleva! Estàs al llit i vas sentit piip-piip, piip-piip». L’Annabel descrita per la Marisa. Es nota que hi ha bon ambient entre elles. «Hi ha una molt bona feina d’equip, trobo jo. Intentem que cadascú, el que sap fer, ho potenciï. El que sap escriure, que ho faci. Tenim molt bones plomes aquí. Però molt bones. Estem intentant que cada setmana a la premsa surti una carta al diari. Des dels darrers tres mesos enviem una carta al diari de Rubí cada setmana. Cada setmana». Les formiguetes, les que no veu ningú. Les que envien cartes als diaris des de fa mesos. Les que acumulen hores i més hores dedicades a l’ANC.

La Marisa, per exemple, diu que té un «nòvio de cap de setmana. És el millor, tu. I així tots dos podem fer les nostres coses. Estem encantats». Pel que fa a l’Annabel, el seu marit s’ho pren amb filosofia i sentit de l’humor. «Quan la dona marxa jo em quedo a casa i munto trens en miniatura. Ha, ha!». I ho diu seriosament. «Però amb les consultes va ser al revés. Te’n recordes de les consultes? Jo vaig estar-hi implicat i ella no tant. Oh, és que ella, aquí on la veus, no és independentista de tota la vida, eh».

L’Annabel fa un temps era federalista, diguem. Era voluntària al Casal dels Infants del Raval, a Barcelona. «Sí, jo estava més preocupada per les qüestions socials que les nacionals. En canvi aquell dia, a Rubí, tot fent balanç de l’acte en el sopar posterior, feliç pel ple d’assistència, deia que “jo quan acabem d’aquí ja ho dic. Muntem una organització per tirar endavant els Països Catalans. Ha, ha!”». De fet, recentment, en una reunió de coordinadors a Seva es va preguntar precisament això. I «va sortir que la meitat de nosaltres érem independentistes nous com jo, i l’altra meitat, de tota la vida». L’Annabel és una persona ideal per entendre els immigrants de Rubí perquè ella n’és una. Una catalana de l’Uruguai. Una uruguaiana catalana que quan escolta l’himne de l’Uruguai, plora. «Hem d’atreure el Rubí de tota la vida, però també les dues onades immigratòries. La dels anys seixanta, i la d’ara. A Rubí tenim tres associacions diferents de senegalesos. Una de guineans i una d’amazics. De tot això, se n’encarrega el Joan Batllori. El vols conèixer?». Cada persona, un rol. Crear equips. Sembla fàcil i no ho és. Però quan l’organització local de l’ANC funciona, tot va com un rellotge. I s’omplen teatres al cinturó roig.

«Aquí pensa que cada vot és un triomf per a nosaltres. Nosaltres hem estat cinc hores per recollir deu vots de la campanya Signa un Vot. I hem estat les cinc hores allí, aguantant metxa, muntant taula», diu la Marisa. Gent que trepitja territori i se’l coneix. Que sap que pel darrere de l’estació és on és més difícil muntar paradetes informatives. «Hi ha gent que si veu una estelada té com al·lèrgia. I com que volem arribar precisament a aquesta gent que té al·lèrgia i fer-los veure que no som uns marcianos, fem servir la senyera. Potser et trobes una paradeta amb una estelada i ja hi ha una persona que no s’apropa. En canvi, una senyera».

Efectivament, al teatre La Sala de Rubí no s’hi veia cap estelada. Ni una. A més a més l’organització local havia decidit donar una ordre als seus membres. Que portessin un indecís a l’acte. Havia estat idea de l’Annabel. Portar gent del propi entorn que no ho veiés clar. Un per persona. A la sala, això es notava. Hi ha audiències que van a l’uníson. Aquella no. Quan uns reien, els altres callaven. Mai cap xiulet. Simplement que uns es mostraven, i els altres contemplaven. La Marisa havia portat el seu gendre, un votant del PP, a qui deia adéu amb la mà quan marxava amb presses després de l’acte. «Pobre, ara marxa a treballar. I encara sort. Que la situació a Rubí és molt fotuda. Ja ho saps, oi, això? Això no és Sant Cugat. Aquí la crisi ha fet molt mal. Molt».

La idea de portar un indecís l’Annabel l’havia tingut amb la Juana. «Perquè portaré la Juana. Portaré la Juana. Però no ha vingut. Li han portat els néts i no ha sabut dir que no». La Juana, ara àvia, era la dona extremenya que de jove cuidava l’Annabel dues o tres hores la setmana, quan la mare de l’Annabel necessitava ajuda amb les criatures. «Vam dubtar si dir-ho obertament. Finalment en aquesta carta que vaig enviar posava “convé que vinguis amb una persona que tingui dubtes”. I realment ho hem dit a tothom».

La Carme Forcadell tenia un bon dia dalt de l’escenari, o era l’audiència, tan barrejada, la que era fora de sèrie? Sigui com sigui, l’ambient de comunió que es va crear va ser especial. «La responsabilitat només serà nostra. Nostra, de ningú més. No cal que demaneu responsabilitats a ningú si aquest país que construïm no és allò que tots somiem. No cal que demaneu responsabilitats ni als partits polítics ni al Govern de Catalunya, ni tan sols al Govern espanyol. Perquè la responsabilitat serà nostra. Perquè aquest país serà tan bo o tan dolent segons com siguem capaços de construir-lo. I això ho hem de tenir molt clar. Perquè sempre malparlem dels polítics. És veritat. Però tenim els polítics que votem. I ara, tindrem el país que construïm entre tots. Per tant, tots i cadascun de nosaltres hem d’assumir la responsabilitat de fer-ho millor».

La Forcadell acabava de ser escollida, de nou, presidenta de l’ANC en unes eleccions internes poc seguides per la premsa. El Jaume Marfany també repetia com a vicepresident. I una altra dona, la Núria Guillaumes, entrava a Tresoreria. El problema va ser que el Secretariat que l’havia d’escollir presidenta s’havia de celebrar el 17 de maig. I el 17 de maig a la Carme Forcadell li anava molt malament fer una reunió per ser investida formalment. La raó és molt senzilla i comprensible: aquell cap de setmana la senyora que mira «la Roja» celebrava l’aniversari.

«Els vaig avisar, els vaig avisar. El 17 no puc anar enlloc perquè celebrem l’aniversari de la meva mare, que fa anys el dia abans, el 16. M’he perdut el meu, el dels meus fills, el del meu marit. Però no el de la meva mare. Canvieu-ho, o jo no podré venir perquè seré a Xerta, que baixo al dinar familiar. I ja acceptaré el càrrec per Skype. O com sigui».

La direcció de l’ANC, un cop celebrades les eleccions, no es va atrevir a fer la reunió sense la presidenta recentment escollida de nou, però tampoc no es va atrevir a obligar la Carme a perdre’s l’aniversari de la Carme, que la seva mare també se’n diu. I si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. L’ANC va celebrar la reunió no a Xerta, però gairebé, a Tortosa. I així ella va poder assistir-hi i va poder tornar a casa amb la senyora que mira «la Roja».

Setmanes després la Carme Forcadell entrava, com l’independentisme en general, com un tro a l’àrea metropolitana. I la presidenta seguia amb el seu discurs vibrant. «Hem d’explicar que, per a nosaltres, l’avanç nacional i l’avanç social van junts. Mai no han anat separats, en aquest país. Nosaltres volem la independència perquè volem viure millor, perquè volem avançar socialment, perquè volem tenir més bona educació, més bons hospitals, més bons serveis socials. És per això que la volem. El nostre projecte és el projecte més il·lusionant que ha tingut aquest país en molts i molts anys. I, malgrat la crisi, malgrat la situació difícil que pateixen moltes famílies, la il·lusió d’aquest futur que estem construint ens ha cohesionat. Estem vivint amb aquesta esperança, amb aquesta il·lusió. I això cohesiona. I això ho aconseguirem perquè nosaltres volem. Perquè la majoria de la població ho ha volgut. No perquè ho han volgut les elits econòmiques. No. Perquè ho ha volgut la gent. I això és un exemple per al món. I, per tant, resistència, coratge i valentia. I si ho fem així, aconseguirem l’honor més gran que cap poble pot aconseguir: la seva llibertat. I demostrarem al món la nostra dignitat. Moltes gràcies. I visca Catalunya».

I el teatre sencer va deixar anar un «Lliure!» que la Marisa qualificaria de tremendu. Tremendu l’ambient de l’Assemblea Nacional Catalana a Rubí.

* * *

«Em dic Pepe Ruiz i vaig néixer al poble de Guadahortuna, “Guartuna, como dezimo allí lo andaluze”, un poble de la província de Granada. Allí tenim la tradició de parlar amb la zeta i “Jozé, zaca el zaco al zol que ze zeque”». I el Pepe quan va començar a parlar el català, fins i tot ara, se li notava, però això no vol dir absolutament res. «Jo estic molt orgullós dels meus orígens, però he fet i faig l’esforç de pensar que sóc a Catalunya, i m’he d’implicar amb el seu futur, que també és el meu».

El Pepe Ruiz, un vellet de setanta anys, més aviat fràgil allà dalt de l’escenari, tenia una veu suau i un català preciós amb accent andalús. Era un dels noms del cartell, presentat com «Pepe, un català de Granada i activista veïnal». Ell davant l’audiència va presentar-se així: «Per què vaig venir? Doncs com moltíssimes famílies andaluses, als anys cinquanta i seixanta, la meva família —som cinc germans— allà passàvem gana, passàvem molta gana. I vam venir cap aquí amb el Sevillano, que era un tren que trigava dos dies a arribar. I, bueno, vaig arribar amb la meva família, i vaig arribar a Terrassa i d’allà en las afueras, allà al descampat».

Al descampat.

El Pepe Ruiz, mestre d’escola, barba blanca i ulleres, més aviat baixet, ha estat molts anys president de Veu Pròpia, una associació de nous catalans que han adaptat el català com a llengua habitual. El lema de la seva associació és «El català ens necessita. El nostre accent li dóna vida».

«Aquest govern ens ataca contínuament allà on sap que pot fer molt de mal. Amb la llengua, per exemple, dient als castellanoparlants que la llei d’immersió ens afecta molt. Jo he treballat de professor, i jo estava allà, a Ca n’Anglada, a l’escola, quan es va aplicar la Llei d’immersió lingüística el 1983. Doncs tranquil·lament ho vam fer. El 99% eren castellanoparlants i em comentaven: “Pepe, si se tiene que hablar en catalán en la escuela, no hay ningún problema. Es la única manera de que los niños aprendan catalán. Porque allí en la calle, allí nada, no van a aprender ná”. No hi va haver cap problema entre els catalanoparlants i els castellanoparlants. Doncs ells diuen que el castellà està prohibit, que estan perseguits els castellanoparlants, que no el saben parlar. Jo també he treballat en un institut de professor de castellà i és tot el contrari. Quan surten de la classe —de les quatre parets— tots parlen castellà. El problema és el català, que no arriben —els catalanoparlants— al 30% a l’àrea metropolitana».

Mentre el Ruiz parlava hi havia un home a primera fila que es movia tot nerviós. Vell com el Ruiz, ja havia demanat la paraula una o dues vegades, però el torn encara no era obert. El periodista format a Ràdio Rubí, ara a Rac1, Jordi Margarit, moderava l’acte i feia gestos que encara s’havia d’esperar una mica que el Pepe, un català de Granada, acabés la seva intervenció. «L’altre dia, allà a Ca n’Anglada, vam fer un acte també conjunt que en diem el “pacte terrassenc pel dret a decidir”. Fins i tot l’Ajuntament, que és socialista, també s’hi ha afegit, no sé què els ha passat…». I vinga rialles de la gent. «A Terrassa jo em vaig definir, evidentment, pel pacte pel dret a decidir i per la independència, i quan vaig baixar allí a la plaça hi havia una veïna d’allà del barri, que em coneixia, i dice: “Vaya andaluz, que reniega de sus orígenes”. I això em va fer pena. No per mi, sinó per ella.

»Com si els andalusos pel fet de definir-nos perquè volem tenir un estat propi, haguéssim de renegar dels nostres orígens. Dels nostres orígens, la nostra personalitat, no en renegarem mai, però volem un futur allà on estem vivint ara. Ens han adormit amb tota aquesta mentalitat de separar-nos, de dividir-nos, però hi ha molta il·lusió perquè tots junts… I Catalunya és diversa, no solament són els catalans. En Mas deia l’altre dia que el 70% de la població de Catalunya o ha nascut fora de Catalunya o té familiars de fora. És una realitat, Catalunya sempre ha sigut una terra d’acollida, és diversa. Els senegalesos, magribins… tots junts, sense renegar dels nostres orígens ni molt menys, però tots junts hem de formar un sol poble divers que volem millorar. I tenir una societat, Catalunya, amb un model de societat més justa i solidària. I això, ho tenim a tocar i espero que ho toquen».

Un cop acabades les intervencions dels oradors, el senyor de la primera fila va ser qui va rebre el primer torn de paraula. Les intervencions del públic són una constant en els actes de l’ANC. Ben sovint, és la millor part de l’acte. En aquest cas, a més, es van dotar d’un gran cerimonial. Dos micròfons de peu es trobaven a mitja sala, molt ben il·luminats. Però en la majoria de casos, si no tots, la gent parlava des de la butaca, perquè noies voluntàries de l’ANC de Rubí els anaven passant el micròfon.

El senyor de primera fila només va començar tirant una floreta als veïns de Guadahortuna, el poble del Pepe. «La primera vaga que es va fer a Espanya va ser a Guadahortuna. La vaga dels mulers. Després va ser a Terrassa la vaga de… la vaga de les bicicletes! Si hem arribat com hem arribat a l’Assemblea ha sigut per això. La immigració va jugar un paper molt important en la formació dels pobles. I en la lluita contra el feixisme. I va ser de les barriades més pobres que va sortit aquella paraula, amnistia, que no sabíem com s’escrivia i dèiem “Amistia” sense la n. Doncs això s’ha de tenir en compte. La immigració ha estat el més important. Jo vull dir al Pepe que ell ja sap qui sóc. Jo sóc el Joan Martínez i he estat vint-i-cinc cops a la presó. He estat torturat per la brigada politicosocial. Encara avui n’hi ha molts que van en contra de la immigració. I la dreta fa campanya contra la immigració i…» i des del moment que va dir la paraula «presó» el senyor Martínez plorava per dins. Fins que ho va fer per fora, cosa que no el deixava parlar bé, i quan el plor ja va ser evident, la gent, emocionada, va començar a aplaudir, i el moderador va passar la paraula aprofitant l’ovació. Doncs voleu creure que la intervenció següent també va ser d’un home que de tan emocionat només va dir «Gràcies a tots els que heu xerrat» i va arrencar el plor?

Dones xerrant a la tarima i homes plorant a la platea. Potser això també és part de la revolució.

Un home feliç i molt divertit va parlar després. «Les terceres vies només estant a Montcada Bifurcació. Amics, el dia que vaig convèncer la meva dona que es casés amb mi em vaig dir: “Noi, tu convenceràs qui vulguis”. Ha, ha! Si volen canviar la Constitució, que la canviïn. Que per això és seva. Però nosaltres, primer de tot, independència!». L’home parlava escarxofat a la butaca, i semblava que estigués al sofà de casa. Els seus dos braços es recolzaven als respatllers de les butaques de banda i banda, ben còmode, el paio, i només li hauria faltat una tauleta per recolzar-hi els peus.

Una noia, va ser una noia, va fer emmudir del tot la sala. Força prima, molt jove i filla de Rubí. Tenia la pell molt blanca i els cabells llargs. Estava molt emocionada quan parlava: «Dono les gràcies a tothom per estar aquí. Perquè sempre es diu, oh, que l’independentisme no cala. Estic tant feliç que això avui estigui ple!» i girava en rodó per contemplar tots els racons del teatre ple. «A veure, no és cap pregunta, sinó una reflexió. La primera és que tinc una persona molt propera que és de fora de la Unió Europea. I tinc una mica de dubte per saber què li pot passar. És una persona a qui no li importa gaire la política en general. El que passa és que un dia, només pel fet de ser catalana jo, em van insultar. I des d’aquell dia aquesta persona és independentista sense haver-l’hi demanat ni dit res. A mi em va fer pena que s’afegís al moviment perquè algú em va insultar a mi pel fet de ser catalana. I aquesta és la cosa que potser no s’ha dit. El respecte. Jo com a catalana el que vull és que em respectin».

Aquest discurs va fer ombra als dos següents, que no van superar la seva força, i no va ser fins que una veuassa es va fer sentir des de la darrera fila del teatre que vam recuperar el fil. Un home gran, força alt, amb els cabells blancs i un bigoti com el d’Astèrix, va començar un discurs potent que acompanyava amb la mà. La seva veu es projectava per tota la sala acompanyada per una gestualitat abrandada.

«Jo sóc fill de la Guerra Civil! La meva mare va passar la frontera. Cap a França. Es va casar amb el meu pare, que era bretó. Ja està dit una miqueta, però ho tornaré a dir: farem un gran favor a Espanya quan ens independitzem perquè queda molt clar amb tot el que heu dit que la democràcia és amb nosaltres i ja és hora que ells comencin la seva revolució democràtica, que és molt important. I jo voldria dir que, venint d’allà on vinc, la presidència d’Artur Mas és la més difícil d’ençà de Lluís Companys. Ara hi ha un govern molt difícil i siguem d’un partit o d’un altre jo crec que hem d’apreciar que tinguem un president capaç d’escoltar el poble de Catalunya».

I un ehem es va sentir entre el públic, però molts aplaudiments, també. La gent, després del cant dels Segadors a cappella, amb força veus femenines, va anar sortint del recinte. La Carme Forcadell, altre cop, es deixava fer fotografies. El Pepe de Granada i el Joan Martínez s’abraçaven l’un a l’altre i els membres de l’ANC locals es buscaven amb la mirada. Això ha anat bé, això ha anat bé. S’ho deien, i, si no, s’ho gestualitzaven o s’enviaven un Whatsapp. Tenen una llista, a Rubí, on els quinze membres més actius, de fet, les membres més actives, es passen els missatges entre elles i la imatge que han triat per a la llista, i molts dels seus avatars, és la cara de la Carme Forcadell i un dels pocs homes del grup fins i tot la té de salvapantalles a l’ordinador.

* * *

Els organitzadors de Rubí acomiadaven la Carme Forcadell a la porta del teatre. Des de l’Èric, que té catorze anys i que no es podia quedar al sopar perquè el feien tornar a casa, fins a l’Enric Larreula, d’una setantena d’anys. La mitjana d’edat del grup es trobava en els quaranta o cinquanta anys, que també era el gruix de la gent que sortia del teatre amb cares plenes d’energia. De mica en mica el carrer es va anar buidant.

La comitiva dels organitzadors va enfilar cap al local, on volien deixar alguns trastos. S’hi va sumar el senyor de la cabellera blanca que havia fet el discurs final. El fill de la Guerra Civil. Per sorpresa de molts, l’home era Joan Pere Le Bihan, fundador de l’Escola Bressola de la Catalunya Nord. L’home que durant quaranta anys havia aconseguit que els nins de Perpinyà aprenguessin català gràcies a la xarxa d’escoles que ell havia aixecat. Retirat, ara estava instal·lat a Rubí, a casa del seu amic l’Enric Larreula, filòleg, fill de la ciutat.

«Bé, jo estic a gust. Visc a Sant Muç, entre els pins. No sé si coneixes la casa de l’Enric Larreula. És una casa enorme, té una hectàrea. Fa un any que hi sóc. Jo sóc aquí per una qüestió d’amor. Però és massa llarg d’explicar». Le Bihan havia d’aguantar les bromes dels seus companys. A tots els immigrants els passa: «Jo primer de tot sóc mallorquí. Deixeu-me d’històries! Ni d’Espanya, ni de França, ni de… Jo som mallorquí, jo som de Sóller. No, vaig néixer a Marsella, però ma mare era mallorquina de Sóller. I tinc una casa a Sóller. Jo som de llengua materna mallorquina. Paterna, el francès. El pare parlava un bretó incorrecte. Per exemple, em va dir que bugalé volia dir ‘afanya’t’, i bugalé vol dir ‘mainada’, en bretó», i els companys anaven cridant «bugalé, bugalé». Le Bhian somreia amb bonhomia.

La rua d’organitzadors, amb l’Annabel al capdavant, enfilava cap al local mentre Le Bihan recordava la seva carrera musical. Tot un pou de sorpreses. «Sí, bé tinc dos discos. Un es diu In vitro, en llatí, i l’altre es diu com jo, Joan Pere. Canto en català, excepte una cançó en francès per ironia», i mentre ell xerrava, els seus companys recordaven aquell venerable senyor de cabells blancs, bustiant, penjant cartells i recorrent tot Rubí com un militant més i a tothora.

Un cop van arribar van començar a descarregar cap a dins el local. «El local ens l’han deixat. És un local cedit gratuïtament per un soci. El que passa és que, per exemple, et pots trobar en altres pobles que el nivell de la gent de la corda —que diem nosaltres—, és molt alt i hi ha locals que caus de cul. Hi ha llocs guapos guapos. Perquè tenen un padrí potent. Però això és Rubí. I aquest local, nosaltres el fem servir com a magatzem, exclusivament, i per a nosaltres. I per a reunions. No totes. Perquè moltes les celebrem a l’Ateneu de Rubí», deia la Marisa. «Aquí som una vintena, i la local es va formar fa dos anys. Però tenim una borsa de voluntariat que no vénen a les reunions, no vénen gaire, però quan hi ha un dia d’aquests que fem cap de setmana de dissabte i diumenge els cridem. Aviam, per aquest acte s’ha fet molt, s’ha currat molt. S’ha convidat tots els partits, s’ha convidat totes les associacions, hem anat personalment a veure’ls. S’ha currat. I al final vam decidir que per atraure més gent posaríem la cara de la Carme als cartells. És tot un personatge i fa venir gent. Però al començament, mira, no sé, ens va fer cosa».

Els organitzadors comentaven animats la conferència («començo a veure que hi ha gent que està boja per la independència, com jo») en una conversa que va acabar desembocant en tot de teories sobre el futur. Què han de fer ells si passa alguna cosa, perquè, per exemple, amb això del rei que ha abdicat, de seguida al matí, «què fem?, què fem?». De seguida vam comentar: «Esperem a veure què ens diu l’Assemblea».

Quan va sortir el tema de què passaria si els polítics finalment es fessin enrere i decidissin posposar la votació de la independència, els ànims es van encendre una mica. «Els polítics, els necessitem, és imprescindible. Jo penso que sí. I, si es tiren enrere, jo no crec que la gent es quedi a casa», deia un. «Nosaltres, els de l’Assemblea, sortiríem, eh?, la majoria. A Diagonal, allà. Voleu dir que no?», deia la Marisa. «Jo tinc la tenda i el sac de dormir a punt per si fa falta fer acampada», se sumava una tercera.

«Ara, si la Carme… Si la Carme es rajés, sí que seria una gran decepció». El Mas diu, «mira, deixem-ho per d’aquí a dos anys», i la Carme diu, «pues, vale va, sí». Es va anar creant una rotllana. «Saps? Jo crec que aquí, en aquell moment, podria ser perillós. Aquest escenari, no. En el full de ruta hi ha escenaris possibles, però aquest no hi és. I ells van amb el full de ruta. No, no, no… Això no pot passar». I per treure’s el neguit de sobre van canviar de tema. «Ho han analitzat molts diaris estrangers, i molta premsa estrangera, i és un fet insòlit, eh, això que fem».

Més interessant encara era veure que els militants de Rubí prenien les mateixes precaucions que el Jordi Salvador. «Ens ha entrat tanta gent nova que tenim por que algú no sigui estrany… Per això ara, amb el tema de la bustiada, aquests dies hem muntat uns equips de dues persones. Una havia de ser una coneguda, i l’altra, un voluntari nou. Això no ho havíem fet mai. Però com que vam fer una crida als vuit-cents, pensàvem que ens en vindrien alguns que no coneixem. Vull dir, nosaltres representem l’Assemblea. Per tant, ens podem fiar que la Pepa actuarà bé davant d’una reacció dolenta d’una altra persona, i la Marisa també. Però si ve una persona desconeguda, que no saps com és, representa l’Assemblea i té una actitud que no és correcta, ja ens han dit que anem amb compte, perquè… A veure, jo m’ho passo més bé anant a bustiar amb la Marisa o amb la Pepa. Però vam dir: “No, perquè si ens ve algú que no sabem qui és…”».

La por, la por que un moviment de masses pacífic quedés tacat. Això seria el final. I la conversa anava acabant mentre recordaven les anècdotes de la setmana.

«Bueno, bueno. Això es perquè és ella. Això depèn de com els entres. Ja et dic jo que si un avi es molesta perquè porto cartells, si en saps, li dones la volta immediatament. Més si ets dona i l’altre és un avi, no fotem».

La que es notava que tenia menys ganes d’anar a casa era la Marisa, la gran Marisa. Parlava amb una altra dona. Plantada al seu davant, li allargava els braços en perfecta línia recta, com ho faria un click de Playmobil, per arribar a pressionar una mica els avantbraços de l’oient i aconseguir captar del tot la seva atenció. «Ens l’estem jugant. És importantíssim. Em podria relaxar si veiés que és un projecte llarg. Però no ho és. Si pots convèncer un indecís avui, no t’esperis al 10 de novembre: hauràs fet tard. Jo estic vivint el moment. Afortunadament. I em sento molt orgullosa de viure’l. Jo ja ho he explicat a la família. Aquest és un moment històric, no creus».