La setena nit

Ho escolta, senyor Jiabao? Ja li apujo el volum.

A més a més, el ministre de Finances ha declarat que el pressupost d’aquest any inclourà incentius especials per convertir els nostres pobles en paradisos de l’alta tecnologia…

Aquesta és la mena de notícies que escoltem per l’All Índia Radio una nit rere l’altra. I demà, a l’alba, també estaran als diaris. La gent s’empassa tota aquesta merda. Nit rere nit i matí rere matí. És sorprenent, no troba?

Deixem estar la ràdio. Ja l’he apagada. Ara permeti’m contemplar l’aranya per trobar la inspiració.

Wen!

Vell amic meu!

Aquesta nit, la meva gloriosa història tocarà a la seva fi. Aquest marí, mentre feia ioga —sí, tots els dies em llevo a les onze del matí i vaig de dret a fer una hora de ioga—, m’he posat a reflexionar en el curs de la meva història i m’he adonat que gairebé he acabat d’explicar-la. L’única cosa que em queda per explicar és com vaig passar de ser un criminal fugitiu a esdevenir un pilar ferm de la societat de Bangalore.

Ara que parlem del ioga, senyor, permeti’m fer un breu incís per constatar que una hora de respiració profunda, ioga i meditació al matí és el començament perfecte del dia per a un empresari. No tinc ni idea de com m’ho faria per suportar l’estrès d’aquest cony de negoci si no fos pel ioga. Li suggereixo que faci que el ioga sigui obligatori a totes les escoles de la Xina.

Ja és hora de tornar a la història.

Per començar, vull dir una cosa sobre la vida d’un fugitiu. Ser un home perseguit no només comporta passar por; un fugitiu també té dret a una mica de diversió.

Aquella tarda, mentre netejava els trossos de l’ampolla de Johnnie Walker a l’aparcament, vaig ordir un pla per arribar a Bangalore. No hi pensava anar en un tren directe, de cap manera. Algú em podia veure i la policia sabria on havia anat. En comptes d’això, vaig decidir anar canviant de tren i arribar a Bangalore fent ziga-zaga.

Tot i que la meva planificació se’n va anar en orris quan vaig anar a buscar en Dharam —el vaig trobar dormint sota la mosquitera, el vaig despertar, li vaig dir que anàvem de vacances al sud i me’l vaig endur— i que era difícil portar la bossa vermella en una mà i Dharam a l’altra (perquè una estació de tren és un lloc perillós per a un nen: Hi ha molts personatges sinistres), vaig aplicar aquest trajecte en ziga-zaga per dirigir-me al sud des de Delhi.

El tercer dia de viatge en aquestes circumstàncies i sense deixar anar la bossa vermella, era a Hyderabad, fent cua a la cafeteria de l’estació per comprar una tassa de te abans no marxés el meu tren. (Dharam guardava els seients al vagó). Just sobre la cafeteria hi havia un llangardaix, i jo el mirava amoïnat, amb l’esperança que marxés abans no m’arribés el torn de comprar el te.

El llangardaix es va girar cap a l’esquerra, va córrer per sobre un tros gros de paper enganxat a la paret, es va quedar quiet un moment i tot seguit es va retirar a un costat a tota velocitat.

El paper gros que hi havia enganxat a la paret era un cartell de la policia: el meu cartell. Ja havia arribat fins allà. El vaig mirar amb un somriure d’orgull.

El somriure, però, només em va durar un segon. Per algun motiu incomprensible —ja veurà que les coses a l’Índia es fan d’una manera molt maldestra—, el meu cartell estava grapat a un altre de dos homes de Caixmir, dos terroristes buscats per haver posat una bomba en algun lloc.

Veient els cartells, qualsevol hauria dit que jo també era un terrorista. Quina idea més emprenyadora.

Llavors em vaig adonar que m’observaven. Un paio amb les mans a l’esquena mirava el cartell i em mirava a mi atentament. Em vaig posar a tremolar. Em vaig separar del cartell, però ja era massa tard. Tan bon punt va veure que marxava, va córrer cap a mi, em va agafar pel canell i em va mirar directament a la cara.

Aleshores va dir:

—Què hi posa? Què posa al cartell que llegia?

—Ho pots llegir tu mateix.

—No en sé.

Aleshores vaig entendre per què se m’havia acostat corrent.

Era la desesperació d’un home analfabet per obtenir l’atenció d’un que sap llegir. Pel seu accent vaig saber que també venia de les Tenebres.

—És la llista dels homes que busquen aquesta setmana —vaig contestar—. Aquells dos són terroristes. De Caixmir.

—Què van fer?

Van posar una bomba en una escola. Van matar vuit nens.

—I aquest altre? El del bigoti? —va preguntar fent un cop a la meva foto amb l’artell de la mà dreta.

—És l’home que els va atrapar.

—I com ho va fer?

Vaig mirar els dos cartells amb els ulls mig clucs i movent els llavis per fer veure que llegia la lletra impresa i vaig respondre:

—Era xofer. Aquí diu que estava dins el seu cotxe i se li van acostar els dos terroristes.

—I què va passar?

—Diu que va fer veure que no sabia que eren terroristes i els va portar a fer un tomb per Delhi dins el seu cotxe. Aleshores va aturar el cotxe en un indret fosc, va trencar una ampolla i els va tallar el coll amb el vidre —vaig dir tallant el coll a tots dos amb el polze.

—Com era l’ampolla?

—Una de licor anglès. Acostumen a ser molt sòlides.

—Ja ho sé —va dir ell—. Tots els divendres anava a la licoreria a comprar per al meu amo. Li agradava l’Smirfon.

—Smirnoff —vaig corregir-lo, però ja no m’escoltava. Tornava a mirar la foto del cartell.

De sobte em va plantar una mà a l’espatlla.

—Sap a qui s’assembla l’home del cartell?

—A qui? —vaig preguntar-li.

Ell va somriure d’orella a orella.

—A mi.

Li vaig mirar la cara i llavors vaig mirar la foto.

—És veritat —vaig coincidir fent-li un copet a l’esquena, i vaig tornar al tren.

Ja l’hi vaig dir: podria ser la cara de la meitat dels homes de l’India.

Aleshores em vaig compadir d’aquell pobre analfabet, vaig pensar que acabava de suportar el mateix que havia hagut de viure el meu pare a tantes estacions de tren —és a dir, la burla i l’engany d’un desconegut—, així que el vaig convidar a una tassa de te abans de tornar al tren.

* * *

Senyor,

Jo no sóc ni un polític ni un diputat. No sóc cap d’aquests homes extraordinaris capaços de matar i tirar endavant com si no hagués passat res. Jo vaig necessitar quatre setmanes a Bangalore per calmar els nervis.

Durant aquelles quatre setmanes, vaig repetir la mateixa rutina una vegada i una altra. Sortia a les vuit del matí de l’hotel —un local petit i llòbrec prop de l’estació de trens en què em van fer deixar un dipòsit de cinc-centes rupies— i passava quatre hores anant amunt i avall carregat amb una bossa plena de diners (no gosava deixar-la a l’habitació de l’hotel) abans de tornar-hi a l’hora de dinar.

Dharam i jo menjàvem plegats. No sé com es distreia els matins, però estava de bon humor. Aquelles eren les primeres vacances de la seva vida. Els seus somriures m’animaven.

El dinar costava quatre rupies per plat. Al sud, el menjar val el preu que en fan pagar. Tanmateix, són àpats estranys de verdures tallades i servides en curris aigualits. En acabat, tornava a la meva habitació i dormia. A les quatre baixava i demanava un paquet de galetes Parle Milk i un te, perquè encara no sabia beure cafè.

Em moria de ganes de provar el cafè. Sap una cosa? La gent pobra del nord del país beu te, però els pobres del sud beuen cafè. No sé qui va decidir que les coses fossin així, però ho són. Així doncs, per primera vegada sentia l’olor de cafè a diari i em venia molt de gust tastar-lo. Ara bé, abans de beure’n, calia saber com es bevia, perquè el cafè duia un ritual i uns costums associats que em fascinaven. Se servia en una tassa al costat d’un got sense ansa i llavors s’havia de servir en certes quantitats al got i s’havia de beure a una velocitat concreta. Jo no sabia ni com s’havia de servir ni com s’havia de beure, i durant una temporada només vaig observar com ho feien.

Vaig trigar una setmana a adonar-me que cadascú ho feia a la seva manera. Un se servia tot el cafè al got de cop, i l’altre ni tan sols no feia servir el got.

«Tots són forasters», vaig pensar. «Tots beuen cafè per primera vegada».

Aquell era un altre dels aspectes positius de Bangalore. La ciutat era plena de forasters. Ningú no pararia atenció a un de més. Vaig passar quatre setmanes en aquell hotel prop de l’estació de tren sense fer res. Admeto que tenia dubtes. Hauria hagut d’anar a Bombai? La policia, però, ho hauria deduït de seguida; a les pel·lícules, la gent sempre va a Bombai després de matar algú.

Calcuta! Allà és on hauria hagut d’anar.

Un matí, Dharam va dir:

—Oncle, fas la cara trista. Anem a fer una passejada.

Vam caminar per un parc ple de borratxos ajaguts als bancs envoltats de males herbes. Vam anar a parar a una carretera ampla, i a l’altra banda de l’asfalt vam veure un edifici enorme de pedra amb un lleó d’or a dalt de tot.

—Què és aquest edifici, oncle?

—No ho sé, Dharam. Deu ser allà on viuen els ministres a Bangalore.

Al frontó triangular de l’edifici vaig llegir un lema:

EL TREBALL DEL GOVERN ÉS EL TREBALL DE DÉU

—Oncle, ara somrius.

—Tens raó, Dharam, ara somric. Em penso que ho passarem bé, a Bangalore —vaig dir, i li vaig fer una ganyota.

Vaig marxar de l’hotel i vaig llogar un pis. M’havia de guanyar la vida a Bangalore, i hi havia de trobar el meu lloc.

Vaig intentar escoltar la veu de Bangalore, igual que havia escoltat la de Delhi.

Vaig baixar per la carretera M. G. i vaig seure a la cafeteria Coffee Day, la que té les taules a fora. Duia un bolígraf i un tros de paper i vaig apuntar tot allò que escoltava.

«Vaig acabar el programa informàtic en dos minuts i mig».

«Avui un americà m’ha ofert quatre-cents mil dòlars per la meva nova empresa i li he dit que no n’hi havia prou!».

«Hewlett-Packard és millor empresa que IBM?».

A la ciutat semblava que tot es reduís a una sola cosa.

La subcontractació. És a dir, treballar fent coses a l’Índia a través del telèfon per als americans. Tot passava per allà: els béns immobiliaris, la riquesa, el poder i el sexe. Així doncs, vaig decidir que havia d’entrar en aquest sector de la subcontractació d’alguna manera.

L’endemà vaig agafar un rickshaw de motor fins a Electronics City. Vaig trobar una figuera de Bengala al costat d’una carretera i vaig seure a sota. Em vaig quedar allà i vaig observar els edificis fins que, al captard, vaig veure tots els cotxes esportius que hi entraven; i llavors vaig continuar observant-los fins a les dues de la matinada, quan els esportius van començar a sortir dels edificis.

I llavors vaig pensar: «Ja està. Així serà com encaixaré a la ciutat».

Permeti’m que l’hi expliqui, Sa Excel·lència. A Bangalore, els homes i les dones viuen com els animals de la selva. Dormen de dia i treballen a la nit fins a les dues, les tres, les quatre o les cinc de la matinada, depèn, perquè els seus amos són a l’altra banda del món, als Estats Units. La gran pregunta és: com s’ho maneguen els nois i les noies —sobretot les noies— per anar de casa a la feina a última hora de la nit i tornar a les tres de la matinada? A Bangalore no hi ha cap xarxa d’autobusos nocturns, i tampoc no hi ha trens, com a Bombai. En qualsevol cas, les noies tampoc no se sentirien segures als autobusos o als trens. Parlant amb franquesa, els homes d’aquesta ciutat són animals.

I aquí és on entra en joc un empresari emprenedor.

El següent que vaig fer va ser anar a un concessionari de Toyota Qualis de la ciutat i vaig dir en el meu to més dolç:

—M’agradaria conduir un dels seus cotxes.

El venedor em va mirar, desconcertat.

No em podia creure què acabava de dir. Un criat ho és per a tota la vida: l’instint sempre està present, a dintre teu, en algun lloc prop de la base de la medul·la. (Senyor primer ministre, si mai vingués al meu despatx, segurament li miraria de fer un massatge als peus immediatament!).

Em vaig pessigar el palmell esquerre. Vaig somriure sense deixar de pessigar-me i vaig dir en una veu ronca i profunda:

—Vull dir que m’agradaria llogar els seus cotxes.

* * *

L’última etapa de la sorprenent història del meu èxit va consistir a passar de ser un empresari social a ser un empresari de negocis.

Aquesta part no va ser gens fàcil.

Un rere l’altre vaig trucar a tots els gerents de totes les empreses dedicades als serveis subcontractats de Bangalore. Els preguntava si necessitaven un servei de taxis per dur els seus empleats a la tarda o per portar els empleats a casa a última hora de la nit.

Evidentment, ja es deu imaginar què em va contestar tothom.

Una dona va ser prou amable de donar-me explicacions:

—Fa tard. Totes les empreses de Bangalore ja tenen un servei de taxi que porta els empleats i els torna a dur a casa a la nit. Em sap greu haver-l’hi de dir.

Em vaig deprimir, com durant els meus inicis a Dhanbad, i em vaig quedar al llit un dia sencer.

«Què hauria fet el senyor Ashok?», em preguntava.

Llavors se’m va acudir. No estava sol: hi havia algú altre al meu bàndol! N’hi havia milers!

Quan visiti Bangalore veurà els meus amics: homes grassos i rabassuts que agiten la porra a Brigade Road i que estomaquen i emprenyen els venedors ambulants i els sacsegen per prendre’ls els diners.

Òbviament, parlo dels policies.

L’endemà vaig pagar un home de la ciutat perquè em fes d’intèrpret —estic segur que ja sap que al meu país la gent del nord i la del sud parlen llengües diferents— i vaig anar a la comissaria de policia més propera. Portava la bossa vermella a la mà. Vaig actuar com si fos un home important, vaig exhibir força la bossa vermella per assegurar-me que la veien tots els policies i els vaig donar una targeta de visita que acabava d’imprimir. Aleshores vaig insistir que volia veure l’home més important de la comissaria, el comissari. En acabat, la bossa va complir la seva missió i em van deixar entrar al seu despatx.

El peix gros estava assegut darrere un escriptori immens i duia plaques brillants a l’uniforme caqui i les marques vermelles religioses al front. Al seu darrere hi havia tres retrats de déus, però no del que jo buscava.

Ah, sí, gràcies a Déu també n’hi havia un de Gandhi. Estava en un racó. Li vaig dedicar un somriure radiant —i un namasté— i li vaig donar la bossa vermella. La va obrir amb cautela.

A través de l’intèrpret, li vaig dir:

—Senyor, m’agradaria fer-li una petita ofrena com a mostra de la meva gratitud.

És increïble. En el mateix moment que ensenyes diners, absolutament tothom parla el teu idioma.

—Gratitud, per què? —va preguntar l’inspector en hindi mentre mirava el contingut de la bossa amb un ull tancat.

—Per tot el bé que em farà, senyor.

Va comptar els diners —deu mil rupies—, va escoltar què volia jo i em va demanar el doble. Li vaig pagar una mica més i el vaig fer content. Primer ministre, li dic de debò que tot el temps que vaig passar negociant amb ell, el meu cartell estava just allà, el que havia vist abans. Era el cartell que deia ES BUSCA amb la meva maleïda fotografia.

Dos dies més tard, vaig fer un truc a la dona amable de l’empresa d’Internet que havia rebutjat els meus serveis i em va explicar una història sorprenent. El servei de taxis de l’empresa havia plegat. Una investigació de la policia havia descobert que la majoria dels xofers no tenien llicència.

—Ho sento molt, senyora —vaig dir—. Cregui’m que em solidaritzo amb vostès. I a més a més, li ofereixo els serveis de la meva empresa. Xofers el Tigre Blanc.

—Tots els seus xofers tenen llicència?

—És clar, senyora. Si vol, pot trucar a la policia per confirmar-ho.

La dona va fer cas del meu consell i em va tornar a trucar. Em penso que la policia li devia parlar bé de mi. I així va ser com vaig aconseguir, com se sol dir, plantar els fonaments de la meva empresa.

Al principi, jo era un dels xofers, però ho vaig acabar deixant. Jo diria que mai no em va agradar de debò conduir, sap? Parlar és molt més divertit. Ara la companyia ha crescut i s’ha convertit en una gran empresa. Tenim setze xofers que treballen fent torns amb vint-i-sis vehicles. Sí, és veritat: uns quants centenars de milers de rupies dels diners d’algú altre i un munt de treball poden fer màgia en aquest país. Si sumem els meus béns immobles i els diners del meu compte corrent, valc quinze vegades més la suma que vaig agafar prestada al senyor Ashok. Ho pot veure vostè mateix a la meva pàgina web. El meu lema és: «Conduïm la tecnologia cap al futur». En anglès! També hi pot trobar fotos de la meva flota: vint-i-sis Toyota Qualis nous i resplendents, tots amb aire condicionat per als mesos d’estiu i llogats a empreses tecnològiques de renom. Si li agraden els meus cotxes i vol que els nois i les noies de la seva central d’atenció telefònica tornin a casa amb estil, només ha de fer clic allà on diu:

CONTACTI ARA AMB ASHOK SHARMA!

Sí, Ashok! Així és com em faig dir avui dia. Ashok Sharma, empresari del nord de l’Índia, establert a Bangalore.

Si estigués assegut amb mi, sota aquesta gran aranya, li ensenyaria tots els secrets del meu negoci. Podria mirar la pantalla del meu portàtil Macintosh platejat i veuria fotos dels meus cotxes, els meus conductors, els meus garatges, els meus mecànics i els policies que unto amb regularitat.

Tots em pertanyen a mi, Munna, el destí del qual era fer dolços! També veurà fotos dels meus nois. N’hi ha de tots setze. Un dia vaig ser un xofer que tenia un amo, però ara sóc amo de xofers. No els tracto com a criats; jo no clavo bufetades, ni escridasso ningú, i tampoc no me’n burlo. No els insulto dient que són la meva «família». Ells són els meus empleats i jo sóc el seu cap, tan senzill com això. Els faig signar un contracte, jo també el signo i tots dos l’hem de complir i prou. Si es fixen en com parlo, com em vesteixo i el costum que tinc de tenir-ho tot polit, progressaran a la vida. Si no, seran xofers fins que es morin. Els deixo triar. Quan acabem la feina, els faig fora de l’oficina a puntades de peu: ni xerro ni prenc cafè amb ells. Un Tigre Blanc no té amics. És massa perillós.

Tanmateix, i malgrat la fantàstica història del meu èxit, no vull perdre el contacte amb els indrets que em van educar de debò a la vida.

La carretera i el paviment.

Als vespres, o de matinada, passejo per Bangalore només per poder escoltar el so del carrer.

Un vespre que estava prop de l’estació de tren, vaig veure una dotzena de paletes aplegats davant una paret que parlaven en veu baixa. Parlaven un idioma estrany; eren de la ciutat. No necessitava entendre les seves paraules per saber què deien. Ells eren els últims nadius d’una ciutat inundada per un corrent immens de persones.

Llegien alguna cosa que hi havia a la paret. Quan em vaig acostar per veure què era, van deixar de parlar i es van posar davant de la paret. Els vaig haver d’amenaçar dient-los que trucaria a la policia perquè se separessin i em deixessin veure què llegien.

Era la imatge impresa d’unes mans que trencaven unes manilles:

EL GRAN SOCIALISTA VE A BANGALORE

Va arribar un parell de setmanes més tard. Va celebrar un gran míting i va pronunciar un discurs meravellós en què parlava sobretot de foc i de sang i de porgar aquest país dels rics perquè en deu anys el món s’havia d’escalfar i no quedaria aigua potable. El vaig escoltar des de les files del darrere. Al final, la gent va aplaudir com boja. En aquesta ciutat hi ha molta ira, d’això no en tinc cap dubte.

Si quan sigui a Bangalore —o a qualsevol ciutat o poble de l’Índia— para l’orella, escoltarà rumors i amenaces d’encetar una rebel·lió. A la nit, els homes seuen sota els fanals i llegeixen. Es reuneixen i discuteixen assenyalant el cel amb el dit. Una nit, quan tots s’uneixin, potser destruiran el Galliner, no troba?

Ha!

Un cop cada cent anys potser sí que hi ha una revolució que allibera els pobres. Ho vaig llegir en una d’aquelles pàgines de llibre de text vell que fan servir els venedors de les parades de te per embolicar les samoses plenes d’oli. Sap què? Aquella pàgina deia que només quatre homes en tota la història van guiar revolucions que aconseguissin alliberar els esclaus i matar els seus amos:

Una revolució índia?

No, senyor. Això no passarà mai. En aquest país, la gent encara espera que la guerra per la seva llibertat vingui d’alguna altra banda: de la selva, les muntanyes, la Xina o el Pakistan. Això no passarà mai. Cada home ha de fer la seva pròpia revolta.

Jove indi, portes el llibre de la teva revolta a la base de l’estómac. Caga’l i llegeix.

En comptes d’això, es planten tots davant televisors de color i miren partits de criquet i anuncis de xampú.

Ara que parlem d’anuncis de xampú, senyor primer ministre, li he de dir que els cabells rossos em fan posar malalt. No crec que sigui sa per a cap dona tenir aquest color de cabells. Jo no confio en la televisió ni en els grans cartells publicitaris de dones blanques que es poden veure pertot Bangalore. Li parlo per la meva pròpia experiència, pel temps que passo en hotels de cinc estrelles. (Ho ha llegit bé, senyor Jiabao, ara ja no vaig als «districtes roigs». No trobo bé comprar i vendre dones que viuen en gàbies i reben un tracte propi d’un animal. Només compro noies als hotels de cinc estrelles). Basant-me en la meva pròpia experiència, les noies índies són les millors.

(En realitat són les segones millors. Perquè, senyor Jiabao, una de les millors coses que pot veure un home a Bangalore són els ulls d’un parell de noies nepaleses mirant-lo des de la foscor de l’interior d’un rickshaw de motor).

En realitat, les estrangeres rosses —i descobrirà que avui dia n’hi ha un munt a Bangalore— només m’han acabat convencent que els blancs estan decaient. Totes semblen pàl·lides i escanyolides. Mai no en veurà cap amb una panxa decent. Dono la culpa d’aquesta situació al president dels Estats Units; ha fet que al seu país donar-se pel cul sigui perfectament legal, i els homes es casen amb un altre home en comptes d’escollir una dona. Ho vaig escoltar a la ràdio. Això està arrossegant l’home blanc cap al declivi. A més a més, els blancs fan servir massa els telèfons mòbils i es fan malbé el cervell. És un fet contrastat. Els telèfons mòbils provoquen càncer cerebral i t’escurcen la masculinitat; els japonesos els van inventar per reduir el cervell i les pilotes dels blancs alhora. Això ho vaig sentir a dir una nit a la parada d’autobusos. Fins en aquell moment jo estava molt orgullós del meu Nokia i l’havia ensenyat a totes les noies del centre d’atenció telefònica amb les quals tenia l’esperança d’anar-me’n al llit, però després d’això, el vaig llençar immediatament. Si em vol trucar, haurà de ser a una línia de telefonia fixa. No és bo per al meu negoci, però el meu cervell és massa important, senyor: és l’única cosa que té en aquest món un home que pensa.

Els blancs estaran acabats abans no em mori. També hi ha negres i pellroges, però no tinc ni idea de què fan; la ràdio no en parla mai. Segons la meva humil predicció, d’aquí a vint anys només quedarem els homes de pell groga i de pell bruna dalt de tot de la piràmide, i governarem el món sencer.

I que Déu protegeixi els altres.

* * *

Li hauria d’explicar la llarga interrupció de la meva narració fa dues nits.

L’explicació també em permetrà il·lustrar les diferències entre Bangalore i Laxmangarh. Senyor Jiabao, ha d’entendre que no pot esperar venir a Bangalore i trobar que tothom és bo i honest. En aquesta ciutat també hi ha delinqüents i polítics. La diferència és que aquí, si un home vol ser bo, ho pot ser. A Laxmangarh no disposa d’aquesta elecció. Aquesta és la diferència entre aquesta Índia i aquella Índia: l’elecció.

Aquella nit jo estava aquí assegut, explicant-li la meva vida, quan va sonar el telèfon. Mentre parlava amb vostè, vaig despenjar i vaig escoltar la veu de Mohammad Asif.

—Tenim problemes, senyor.

Aquest va ser el moment en què vaig deixar de parlar amb vostè.

—Quina mena de problemes? —vaig preguntar.

Sabia que aquella nit Mohammad Asif havia estat de servei i em vaig preparar per al pitjor.

Es va fer un silenci, i llavors va contestar:

—Mentre portava les noies a casa hem topat amb un nen que anava amb bicicleta. És mort, senyor.

—Truca a la policia immediatament —vaig ordenar-li.

—Però senyor, ha estat culpa meva. Jo l’he atropellat.

—Precisament per això els has de trucar.

Quan vaig arribar a l’escena de l’accident amb una camioneta buida, ja hi havia la policia. El Qualis estava aparcat al marge de la carretera. Les noies encara eren a dins.

Al terra hi havia el cadàver d’un noi ensangonat. La bicicleta estava esclafada i retorçada.

Mohammad Asif s’ho mirava des d’un racó brandant el cap. Algú li cridava amb la passió que només es pot trobar a la cara d’un familiar del difunt.

El policia que hi havia a l’escena de l’accident havia fet que tothom se n’allunyés. En veure’m em va saludar amb un cop de cap. Ja ens coneixíem molt bé.

—Aquell és el germà del noi mort, senyor —va xiuxiuejar-me—. Està boig de fúria. No l’he aconseguit fer marxar.

Vaig sacsejar Mohammad Asif per treure’l del seu estat de trànsit.

—Agafa el meu cotxe i porta les dones a casa ara mateix. Deixi marxar el meu noi —vaig demanar en veu alta al policia—. Ha de dur a casa aquestes dues noies. Si hem de parlar de res, pot parlar amb mi.

—Com l’ha de deixar anar? —va xisclar el germà del difunt al policia.

—Mira, fill, sóc el propietari d’aquest vehicle. La teva rancúnia ha d’anar contra mi, no contra aquest xofer. Ell seguia les meves ordres de conduir tan de pressa com pogués. Sóc jo qui té les mans tacades de sang, i no ell. Aquestes noies han de tornar a casa. Vine amb mi a la comissaria, m’ofereixo personalment com a garantia.

Deixeu-los marxar.

El policia em va seguir el joc.

—És una bona idea, fill. Hem de fer un informe del cas a la comissaria.

Mentre jo distreia el germà apel·lant al seu seny i la seva decència humana, Mohammad Asif i les noies es van enfilar a la camioneta i van marxar. El meu primer objectiu era que les noies arribessin a casa. He signat un contracte amb la seva empresa i jo compleixo tot allò que signo…

Vaig anar a la comissaria amb el germà del noi mort. El policia de guàrdia aquella nit em va dur un cafè, però no en va dur cap per al noi. Em va mirar furiós mentre jo agafava la tassa; semblava disposat a fer-me miques. Vaig xarrupar el cafè.

—L’ajudant del comissari arribarà en cinc minuts —va anunciar un dels policies.

—És l’encarregat de fer l’informe del cas? De moment encara no l’ha fet ningú.

Vaig fer un altre glop de cafè.

L’ajudant del comissari era un home al qual havia untat prou sovint. Una vegada m’havia tret un competidor de sobre. Era un home de la pitjor estopa, que només pensava a acceptar diners de qualsevol que entrés al seu despatx. Pura escòria.

Però era la meva escòria.

En veure’l, em vaig sentir alleujat. Havia anat fins a la comissaria només per ajudar-me a sortir de l’embolic. Com se sol dir, els lladres són honestos entre ells. Va comprendre la situació immediatament.

L’ajudant em va ignorar i va anar de dret al germà.

—Què vols?

—Vull posar una denúncia —va respondre el germà—. Vull que es faci un informe d’aquest crim.

—Quin crim?

—La mort del meu germà per culpa del vehicle d’aquest home —va dir assenyalant-me.

L’ajudant del comissari es va mirar el rellotge de polsera.

—Déu meu, sí que és tard. Gairebé són les cinc. Per què no tornes a casa? Oblidarem que has estat aquí. Et deixarem tornar a casa.

—I aquest home? El tancaran?

L’ajudant del comissari es va fer tocar les puntes dels dits.

—Mira, en el moment de l’accident, el teu germà no portava llums. És il·legal, ho sabies? A més a més, sortiran més coses. Et prometo que sortiran més coses.

El noi e| va mirar bocabadat. Va agitar el cap, com si no l’hagués sentit bé.

—El meu germà és mort. Aquest home és un assassí. No entenc què passa.

—Escolta’m bé: torna a casa. Banya’t. Prega a Déu. Posa’t a dormir. Torna demà al matí. Llavors ja farem la denúncia, d’acord?

El germà va entendre per fi per què l’havia fet anar a la comissaria; va entendre per fi la trampa que l’havia pescat. Fins en aquell moment, potser nomes havia vist policies a les pel·lícules hindis.

Pobre noi.

—Això és una vergonya! Trucaré als diaris! Trucaré a advocats! Trucaré a la policia!

L’ajudant del comissari, que no era gaire propens a l’humor, es va permetre fer un petit somriure.

—Això, truca a la policia.

El germà va marxar fet una fúria, cridant més amenaces.

—Demà canviarem les matrícules —va explicar l’ajudant del comissari—. Direm que el culpable ha fugit. Substituirem un altre cotxe. Tenim cotxes del desguàs a punt per a aquests casos. Té molta sort que el seu Qualis topés amb un home que anava amb bicicleta.

Vaig assentir.

Si mor un home que va amb bicicleta, la policia ni tan sols no ha de fer un informe. Si mor un home que va amb moto, ho hauria hagut de fer per força. Si el mort hagués anat en cotxe, m’haurien ficat a la garjola.

—I si va a parlar amb els diaris?

L’ajudant es va picar a la panxa:

—Tinc aquí tots els periodistes de la ciutat.

No li vaig donar el sobre immediatament. Aquestes coses s’han de fer en el moment i el lloc que toca. En aquell moment, el que tocava era somriure, donar-li les gràcies i beure el cafè que m’havia donat; tocava parlar amb ell sobre els seus fills —tots dos estudien als Estats Units i vol que tornin i fundin una empresa d’Internet a Bangalore— i assentir, somriure i ensenyar-li les meves dents netes, brillants i tractades amb fluor. Vam beure una tassa de cafè calent rere l’altra sota un calendari que tenia la cara de la deessa Lakshmi, que abocava monedes d’or d’un pot al riu de la prosperitat. A sobre d’ella hi havia un retrat emmarcat del déu dels déus, un somrient Mahatma Gandhi.

D’aquí a una setmana l’aniré a veure amb un sobre, i llavors ja no serà tan agradable amb mi. Comptarà els diners al meu davant i em dirà: «Això és tot? Sap quant val mantenir dos fills que estudien en una universitat estrangera? Hauria de veure les factures d’American Express que m’envien tots els mesos!», i em demanarà un altre sobre. I llavors un altre, i un altre, i així successivament. Senyor Jiabao, tal com deia el senyor Ashok amb tant d’encert, a l’Índia les coses no s’acaben mai. Mai no es pot deixar de pagar aquests malparits, però jo em queixo de la policia com se’n queixen els rics, no com se’n queixen els pobres.

La diferència és radical.

L’endemà al matí vaig cridar Mohammad Asif al meu despatx. El devorava la vergonya pel que havia fet i no em va fer falta esbroncar-lo.

En realitat no va ser culpa d’ell. Ni meva. Les empreses subcontractades per a les quals treballem són tan garrepes que obliguen els operadors de taxi a prometre’ls una quantitat impossible de trasllats totes les nits. Per complir aquesta mena d’horaris hem de conduir frenèticament; no podem deixar d’atropellar i ferir persones a la carretera. És un problema que comparteixen tots els operadors de taxis. No me’n pot culpar només a mi.

—No pateixis, Asif —vaig calmar-lo en veure que estava completament ensorrat.

He après a respectar els musulmans, senyor. No són el poble més intel·ligent, tret dels quatre poetes que tenen, però són bons xofers i són honestos de cap a peus, tot i que tots els anys n’hi ha uns quants que tenen la necessitat de fer volar trens. No pensava acomiadar Asif per allò.

Tanmateix, li vaig demanar que esbrinés l’adreça del noi que havia matat.

Em va mirar fixament.

—Per què hi he d’anar, senyor? No ens hem d’amoïnar pels pares. Sisplau, no em faci això.

Li vaig ordenar que esbrinés l’adreça i en acabat li vaig demanar que me la donés.

Vaig agafar diners de la meva caixa forta en bitllets de cent rupies nous i cruixents, i els vaig guardar dins un sobre marró. Vaig pujar a un cotxe i vaig anar tot sol a la casa.

Em va obrir la porta la mare. Em va preguntar què volia i vaig contestar:

—Sóc el propietari de l’empresa de taxis.

No li vaig haver d’explicar de quina.

Em va dur cafè en una tassa amb un got de metall. Els indis del sud tenen uns modals exquisits.

Vaig abocar el cafè al got i vaig beure com s’ha de fer.

A la paret hi havia penjada la foto d’un home jove guarnida amb una garlanda de gessamins.

No vaig dir res fins que no em vaig acabar el cafè. Aleshores vaig deixar el sobre a la taula.

Un home vell havia entrat a l’habitació i es va quedar palplantat, mirant-me.

—En primer lloc, li voldria expressar el meu condol per la mort del seu fill. Jo mateix he perdut familiars, i molts, i sé el dolor que ha patit. No hauria hagut de morir.

»En segon lloc, va ser culpa meva, no del conductor. La policia m’ha deixat escapar. Vivim en una selva que funciona així, però jo assumeixo la meva responsabilitat i li demano perdó».

Vaig assenyalar el sobre marró damunt la taula.

—Aquí hi ha vint-i-cinc mil rupies. No els les dono perquè ho hagi de fer, sinó perquè vull. Ho entén?

La vella no volia agafar els diners.

El vell, però, el pare del noi, mirava el sobre.

—Almenys ha estat prou home de venir —va dir.

—També vull ajudar el seu altre fill —vaig afegir—. És un noi molt valent. L’altra nit va plantar cara a la policia. Si vostès volen, pot venir a treballar de xofer per a mi. Si volen, tindré cura d’ell.

La dona es va tapar la cara i va brandar el cap. Les llàgrimes li amaraven els ulls. Era comprensible. Potser havia posat en aquell noi les mateixes esperances que la meva mare havia dipositat en mi. El pare, però, era més comprensiu; els homes acostumen a ser més raonables en aquests afers.

Els vaig donar les gràcies pel cafè, vaig dedicar una reverència respectuosa a la mare desesperada i vaig marxar.

Quan vaig tornar al despatx, m’hi esperava Mohammad Asif. Va brandar el cap i va dir:

—Per què? Per què ha llençat tants diners?

En aquell moment vaig pensar: «Potser he comès un error». Potser Asif explicarà als altres xofers que he tingut por de la vella i pensaran que em poden enganyar. La idea em fa posar nerviós. No m’agrada mostrar debilitats davant els meus empleats. Ja sé on porten aquestes coses.

Malgrat tot, havia de fer alguna cosa diferent. No se n’adona? No puc viure igual que vivien, i probablement encara viuen, el Porc Senglar, el Búfal i el Corb a Laxmangarh.

Ara sóc a la Llum.

* * *

Sap què passa a les històries típiques del Murder Weekly o de les pel·lícules hindis? Un pobre mata un ric. Perfecte. Llavors s’emporta els seus diners. Genial. Aleshores, però, comença a tenir malsons en què el difunt l’empaita amb els dits bruts de sang dient-li: «Assassí, assassí».

A la vida real no passa igual, cregui’m. És un dels motius pels quals he deixat d’anar a veure pel·lícules hindis.

Només hi va haver una nit en què l’àvia em va empaitar enfadada en un búfal d’aigua, però no m’ha tornat a passar més.

Els malsons que sí que tens són els contraris. T’agites al llit somiant que no ho has fet, que vas perdre els nervis i vas deixar escapar el senyor Ashok, i que encara ets a Delhi, que encara ets el criat d’un altre home, i llavors et despertes.

Deixes de suar i el batec del cor s’alenteix.

«Sí que ho vas fer! El vas matar!».

Aproximadament tres mesos després d’arribar a Bangalore, vaig anar a un temple i vaig celebrar rituals funeraris per tothom: Kusum, Kishan i totes les meves ties, cosins, nebots i nebodes. Fins i tot vaig dir una pregària per la búfala d’aigua. Com he de saber qui ha sobreviscut i qui no? En acabar, vaig dir a Kishan, a Kusum i a tota la resta:

—I ara deixeu-me en pau.

I m’han deixat tranquil, senyor, ja ho crec.

Un dia vaig llegir un article al diari: «Disset membres d’una família assassinats en un poble del nord de l’Índia». El cor se’m va accelerar; disset? No pot ser, no és la meva. Només era un article de por de sis centímetres, dels que publiquen tots els matins als diaris; ni tan sols no esmentaven el nom del poble. Només deia que era un poble de la Foscor, prop de Gaya. El vaig llegir una vegada i una altra. Disset! A casa no hi ha disset persones… Vaig respirar… I si algú havia tingut fills?

Ara li diré què els podia passar. O bé el Cigonya els havia fet assassinar, o bé n’havia fet assassinar alguns i n’havia apallissat uns altres. Ara bé, fins i tot en el cas que per algun miracle ell —o la policia— no ho hagués fet, els veïns els haurien proscrit. Un noi dolent en una família ensorra la reputació de tot un poble, i els veïns els haurien fet fora i haurien anat a parar a Delhi, a Calcuta o a Bombai, a viure sota un pont de ciment, pidolant per menjar i sense cap esperança de futur. No és gaire millor que ser mort.

Què diu, senyor Jiabao? Que potser l’he sentit dir-me monstre de sang freda?

Li explicaré una història que em penso que vaig escoltar en una estació de tren, senyor, o potser la vaig llegir en un full de diari que havien fet servir per embolicar una panotxa rostida que m’havia comprat al mercat; no me’n recordo. Era una història de Buda. Un dia, un braman astut que volia enredar Buda li va preguntar:

—Mestre, us considereu un home o un déu?

El Buda va somriure i va contestar:

—Cap de les dues coses. Jo només sóc algú que s’ha despertat mentre la resta de vosaltres encara dormiu.

Jo contesto igual la seva pregunta, senyor Jiabao. Vostè em pregunta: «És un home o un dimoni?».

Cap de les dues coses. M’he despertat mentre la resta de vosaltres encara dormiu. Aquesta és l’única diferència entre nosaltres.

No hauria de pensar gens en ells. Vull dir en la meva família.

Estic segur que Dharam no hi pensa.

A hores d’ara ja ha deduït què ha passat. Al principi li vaig dir que anàvem de vacances, i em penso que s’ho va empassar durant un o dos mesos. No diu res, però de vegades el sorprenc mirant me cua d’ull.

Ho sap.

A les nits sopem plegats, l’un al davant de l’altre. Ens mirem i no parlem gaire. Quan acaba de sopar, li dono un got de llet. Fa dues nits, quan es va haver acabat la llet, li vaig preguntar:

—Ni tan sols no penses en la teva mare?

Ni una paraula.

—I en el teu pare?

Va somriure, i em va demanar:

—Em dónes un altre got de llet, oncle, sisplau?

Em vaig aixecar i va afegir:

—I un bol de gelat.

—Dharam, el gelat és per als diumenges.

—No. És per avui.

I em va tornar a somriure.

Ho ha deduït tot, l’hi ben asseguro. Petit delinqüent xantatgista. No dirà res mentre li continuï donant menjar. Si jo vaig a la presó, ell perd el gelat i els gots de llet, oi? Aquest deu ser el seu raonament. La nova generació creix sense cap mena de valors, cregui’m.

Va a una bona escola de Bangalore, una escola anglesa. Ara pronuncia l’anglès com el fill d’un ric. Sap dir pizza igual que ho deia el senyor Ashok. (I prou que li agrada menjar pizza, aquella cosa tan fastigosa). L’observo amb orgull quan el veig fer divisions llargues a la taula del menjador en fulls de paper ben polits. Fa moltes coses que jo no vaig aprendre a fer mai.

Sé del cert que un dia Dharam, aquest nen que es beu la meva llet i es menja el meu gelat, em demanarà: «No podries haver salvat la meva mare? No li podries haver escrit per dir-li que fugis quan encara hi era a temps?».

I llavors m’hauré d’empescar una bona resposta —o matar-lo, suposo—, però encara falten uns quants anys perquè em faci aquesta pregunta. Fins llavors, Dharam, l’últim membre de la meva família, i jo haurem de sopar plegats tots els vespres.

Després d’això només em queda parlar-li d’una sola persona.

El meu antic amo.

Vaig pensar que no calia fer cap ofrena als déus per ell, perquè de ben segur que la seva família faria pregàries molt cares per la seva ànima pertot el Ganges. Què pot significar la pregària d’un pobre per als 36.000.004 déus en comparació de les dels rics?

Tanmateix, hi penso molt i, tant si s’ho creu com si no, el trobo a faltar. No es mereixia el seu destí.

Li hauria hagut de tallar el coll al Mangosta.

* * *

Sa Excel·lència, durant les últimes set nits s’ha produït un gran salt endavant en les relacions entre els xinesos i els indis. Com se sol dir, Hindi-Chini Bhai Bhai.^[5]

Li he explicat tot el que ha de saber sobre l’esperit emprenedor: com es forja, com supera els mals moments, com es manté fidel als seus objectius autèntics, i com troba la recompensa de la medalla d’or de l’èxit.

Senyor: tot i que la meva història ja és completa, i ara tots els meus secrets són els seus, si m’ho permet, li diré una última cosa abans d’acomiadar-me.

(És un vell truc que vaig aprendre del Gran Socialista: just quan el públic comença a badallar, diu «una última cosa» i encara continua parlant dues hores. Ha!).

No li puc descriure com em resulta d’emocionant quan vaig per la Hosur Main Road, entro a Electronics City Phase 1 i veig les empreses que vaig deixant enrere. General Electric, Dell, Siemens —totes tenen sucursal a Bangalore. I n’hi ha moltes a punt d’arribar. Hi ha obres pertot arreu. Hi ha piles de fang a totes bandes. Piles de pedra. Piles de totxanes. Tota la ciutat queda emmascarada pel fum, el boirim, la pólvora i la pols del ciment. Sembla coberta per un vel. Quan l’alcin, com serà Bangalore?

Potser tot plegat serà un desastre: barris pobres, porqueria, centres comercials, embussos de trànsit i policies, però no se sap mai. Potser en acabat es transforma en una ciutat decent en la qual els humans podran viure com humans i els animals com animals. Una nova Bangalore per a una nova Índia. I llavors podré dir que, a la meva manera, he contribuït a alçar la Nova Bangalore.

Per què no? Que potser no formo part de tot això que canvia aquest país? Que potser no me n’he sortit a la batalla que haurien d’estar lluitant tots els pobres, la batalla per desempallegar-nos dels cops de fuet que rebia el nostre pare i per no acabar formant part de la pila de cadàvers inidentificables que es podreixen al fang negre de la mare Ganges? Evidentment hi ha l’afer de l’assassinat, una cosa que indiscutiblement no està bé. M’ha ennegrit l’ànima. Ni totes les cremes per emblanquir la pell que venen als mercats de l’Índia no em podran tornar a netejar les mans.

Ara bé, que potser no és probable que tota la gent important d’aquest món, inclòs el nostre primer ministre (i vostè inclòs, senyor Jiabao), hagi mort algú de camí cap al cim? Si mates prou persones t’acabaran dedicant estàtues de bronze prop del Parlament de Delhi, però això seria la glòria, i no és el que busco. Jo només volia gaudir de l’oportunitat de ser un home, i amb un assassinat n’hi havia prou per aconseguir-ho.

Què em prepara el futur? Estic segur que és el que es pregunta.

Permeti’m que li posi un exemple. Aquesta tarda, mentre baixava per la Mahatma Ganghi Road, la nostra carretera cursi per anar de compres, atapeïda de botigues americanes i d’empreses de tecnologia, he vist que el personal de Yahoo! penjava un cartell nou fora el local:

COM DE GRANS PODEN SER ELS TEUS PENSAMENTS?

He deixat anar el volant i he marcat una mida més ampla que la polla d’un elefant.

—Així de grans, fill de puta!

M’agraden els fonaments que he construït —aquesta aranya, aquest portàtil platejat i els vint-i-sis Toyota Qualis—, però francament, tard o d’hora me n’acabaré avorrint. Sóc un home de la primera marxa, senyor primer ministre. Al final hauré de vendre aquests fonaments a qualsevol altre idiota —vull dir a un altre empresari— per encetar un camí nou. Estic pensant a dedicar-me al sector immobiliari. Com haurà comprovat, sempre he estat un home que veu l’endemà allà on els altres veuen el dia d’avui. Demà vindrà a Bangalore el món sencer. Només cal anar a l’aeroport i comptar els edificis de vidre i acer a mig fer que hi ha. Miri el nom de les empreses americanes que els construeixen. Quan vinguin tots aquests americans, on li sembla que dormiran? A la carretera?

Ha!

Allà on trobi un apartament buit, l’aniré a veure i em preguntaré: «Quant me’n podrà pagar un nord-americà l’any 2010?». Si l’habitatge pot acabar sent la llar d’un americà, el pagaré immediatament. Senyor Jiabao, el futur del sector immobiliari és a Bangalore. Si vol es pot sumar al negoci: jo l’ajudaré!

Quan hagi passat tres o quatre anys al sector immobiliari, em penso que potser ho vendré tot, agafaré els diners i fundaré una escola —una escola en què es parlarà en anglès— per als nens pobres de Bangalore. Serà una escola a la qual no es podrà corrompre el cap de ningú amb històries sobre Déu o sobre Gandhi; aquests nens no escoltaran res que no siguin fets contrastats. Una escola plena de Tigres Blancs, lliures a Bangalore! Tindríem aquesta ciutat als nostres peus, l’hi ben asseguro. Em podria convertir en l’amo de Bangalore. Solucionaria de seguida el problema de l’ajudant del comissari. El faria anar amb bicicleta i Asif l’atropellaria amb el Qualis.

Tots aquests somnis de què li parlo podrien acabar en no res.

De vegades penso que no m’atraparan mai. Penso que el Galliner necessita persones com jo que s’escapin. Necessita esporgar amos com el senyor Ashok, que tot i que tenia nombroses virtuts, mai no va ser un amo tradicional, i que els substitueixin criats excepcionals com jo. Llavors penso que encara que la família del senyor Ashok posi una recompensa d’un milió de dòlars pel meu cap, no els servirà de res. He canviat de bàndol. Ara ja no sóc una persona a la qual es pugui atrapar a l’Índia. En aquests moments, miro aquesta aranya i tinc ganes d’alçar els braços i cridar tan fort que la meva veu arribi a tots els Estats Units a través de les centrals d’atenció telefònica:

—Ho he aconseguit! He fugit del galliner!

De vegades, però, algú que va pel carrer crida: «Balram», i em giro i penso: «M’acabo de descobrir».

Sempre hi ha la possibilitat que m’enxampin. Com deia el senyor Ashok, a l’Índia les coses no s’acaben mai. Pots donar a la policia tots els sobres marrons i les bosses vermelles que vulguis i en acabat encara pot ser que et donin pel cul. Potser un dia un home uniformat m’assenyalarà amb el dit i em dirà: «Se t’ha acabat el temps, Munna».

I, tanmateix, encara que totes les meves aranyes caiguin del sostre i s’esmicolin a terra, encara que em fiquin a la presó i obliguin els altres presoners a violar-me, encara que em facin pujar l’escala de fusta que porta al patíbul, mai no diré que vaig cometre un error la nit que vaig tallar el coll al meu amo a Delhi.

Diré que va pagar la pena saber, només un dia, només una hora, només un minut, què vol dir no ser un criat.

Em penso que estic preparat per tenir fills, senyor primer ministre.

Ha!

Seu per sempre,

Ashok Sharma

El Tigre Blanc

de Bangalore

boss@whitetiger-technologydrivers.com