La primera nit

Senyor primer ministre,

Senyor.

Ni vostè ni jo no parlem anglès però hi ha certes coses que només es poden dir en aquesta llengua.

Pinky Madam, l’exdona del meu difunt excap, el senyor Ashok, me’n va ensenyar una; i aquesta nit, fa aproximadament deu minuts, és a dir, a les 11.32, quan la dona d’All India Radio ha informat que «el primer ministre Jiabao vindrà la propera setmana a Bangalore», de cop i volta l’he dita, aquella cosa.

De fet, la dic cada vegada que els grans homes com vostè visiten el nostre país. No és que jo tingui res en contra dels grans homes. A la meva manera, senyor, jo em considero un de la seva mena. Però cada vegada que veig el nostre primer ministre i els seus distingits sequaços dirigir-se a l’aeroport amb els seus cotxes negres, baixar-ne i fer namastés enfront duna càmera de televisió alhora que els parlen de la moralitat i la santedat de l’Índia, l’he de dir, aquella cosa en anglès.

Vejam, Sa Excel·lència, vostè ve a visitar-nos aquesta setmana, oi? L’All India Radio acostuma a ser de fiar pel que fa a aquests assumptes.

Era un acudit, senyor.

Ha!

Per això vull preguntar-li directament si de debò vindrà a Bangalore. Perquè, si és així, tinc una cosa important a dir-li. La dona de la ràdio ha dit: «El senyor Jiabao arriba amb una missió: conèixer la veritat de Bangalore».

La sang se m’ha glaçat. Si hi ha algú que conegui la veritat de Bangalore, aquest sóc jo.

Després, la locutora ha afegit: «El senyor Jiabao vol reunir-se amb uns quants empresaris indis i assabentar-se de primera mà de la història del seu èxit».

Tot seguit ho ha explicat una mica. Sembla que vostès, els xinesos, ens van molt per davant en tots els aspectes, llevat del fet que vostès no tenen emprenedors. I la nostra nació, malgrat no disposar d’aigua potable, electricitat, clavegueram, transport públic, sentit de la higiene, disciplina, cortesia o puntualitat, sí que en té, d’empresaris. Milers i milers. Especialment en el camp de la tecnologia. I aquests empresaris —jo inclòs— han muntat totes aquestes empreses subcontractades que en la pràctica són les que fan rutllar els Estats Units avui dia.

Vostè espera aprendre la manera de fer uns quants empresaris xinesos, per això ens visita. La qual cosa m’ha omplert de satisfacció. Però aleshores m’he adonat que, conforme amb el protocol internacional, el primer ministre i el ministre d’Afers Estrangers el rebran a l’aeroport amb garlandes de flors, estatuetes de Gandhi en fusta de sàndal com a recordatori i un fullet ple d’informació sobre el passat, el present i el futur de l’Índia.

És aleshores, senyor, quan m’he vist obligat a dir aquella frase en anglès, senyor. En veu alta.

Això ha estat a les 11.37 de la nit. Fa cinc minuts.

Però jo no em limito a renegar i maleir. Sóc un home d’acció i de progrés. I en aquell instant precís he decidit començar a escriure-li una carta.

En primer lloc, permeti’m que li expressi la meva gran admiració envers l’antiga nació de la Xina.

Vaig llegir sobre la seva història en un llibre titulat Contes fascinants de l’exòtic orient, que vaig descobrir a la vorera en l’època que mirava d’il·lustrar-me tot remenant en el mercat dominical de llibres de segona mà de la Vella Delhi. Aquell llibre tractava en gran part sobre els pirates i l’or a Hong Kong, però també em va aportar alguna informació de fons útil: explicava que vostès, els xinesos, són grans amants de la llibertat i els drets individuals. Els britànics van intentar de convertir-los en els seus criats, però vostès mai no ho van permetre. Ho admiro, això, senyor primer ministre.

Ves per on, jo vaig ser criat.

Només hi ha tres nacions que no s’han deixat dominar mai pels estrangers: la Xina, Afganistan i Abissínia. Són les tres úniques nacions que admiro.

A causa del respecte que m’inspira l’amor a la llibertat que han demostrat els xinesos, i també per la convicció que el futur del món és en mans dels homes grocs i els homes bruns —ara que el nostre mestre antic, l’home blanc, s’ha deixat perdre per la sodomia, l’ús del telèfon mòbil i l’abús de les drogues—, m’ofereixo a explicar-li, totalment de franc, tota la veritat sobre Bangalore.

Ho faré tot explicant-li la història de la meva vida.

Miri, quan vostè vingui a Bangalore i s’aturi en un semàfor, algun noi s’aproparà corrent fins al seu cotxe i picarà al vidre de la finestra alhora que li oferirà la còpia pirata d’un llibre de negocis americà, embolicat curosament amb cel·lofana, amb un títol com ara.

ELS DEU SECRETS DE L’ÈXIT EMPRESARIAL!

O bé:

ESDEVINGUI UN EMPRESARI EN NOMÉS SET DIES!

No malbarati els seus diners en aquests llibres. Són tan d’ahir…

Jo, en canvi, sóc el demà.

Quant a formació acadèmica, puc tenir mancances. Parlant clar i net, mai no vaig acabar l’escola. I què? No he llegit gaires llibres, però sí tots els que compten. Em sé de memòria l’obra dels quatre poetes més grans de tots els temps: Rumi, Iqbal, Mirza Ghalib i un quart el nom del qual he oblidat. Sóc un empresari autodidacte.

N’és la millor mena, cregui’m.

Un cop vostè hagi escoltat la història de com vaig arribar a Bangalore i vaig esdevenir un dels seus homes de negocis més reeixits (tot i que probablement dels menys coneguts), sabrà tot el que cal saber sobre com neix, s’alimenta i es desenvolupa l’esperit empresarial en aquest gloriós segle vigèsim primer.

El segle, més concretament, de l’home groc i de l’home bru.

Vostè i jo.

Falta poc per a la mitjanit, senyor Jiabao. Un bon moment per xerrar.

Jo em passo tota la nit despert, Sa Excel·lència. En aquesta oficina meva que fa uns quinze metres quadrats no hi ha ningú més. Només jo i el llum d’aranya que penja del sostre. Tot i que aquesta aranya té personalitat pròpia. És una cosa enorme, plena de peces petites de cristall tallades en forma de diamants, igual que les que acostumaven a sortir a les pel·lícules dels anys setanta. Encara que a Bangalore les nits són força fresques, he fet posar un ventilador en miniatura —amb cinc aspes cobertes de teranyines— justament damunt l’aranya. Sap, quan l’engego aquestes petites aspes capolen la llum de l’aranya i l’escampen tota feta miques per l’habitació. Igual que les llums estroboscòpiques de les millors discoteques de Bangalore. Aquest és l’únic espai de quinze metres quadrats a Bangalore amb la seva aranya pròpia! Però no deixa de ser una cofurna i aquí em quedo assegut tota la nit.

La maledicció de l’empresari. Ha de vetllar pel seu negoci tothora.

Ara posaré en marxa el ventilador en miniatura perquè la llum de l’aranya es posi a girar per l’habitació.

Em sento relaxat, senyor. Espero que vostè també ho estigui.

Au, comencem.

Però abans, senyor, l’expressió anglesa que vaig aprendre de Pinky Madam, l’exdona del meu excap, el difunt senyor Ashok, és:

What a fucking joke.^[1]

* * *

Ara ja no miro pel·lícules en hindi —qüestió de principis—, però en l’època que sí que ho feia, abans no comencés la pel·lícula llampegava a la pantalla fosca el número 786 —els musulmans pensen que es tracta d’un número màgic que representa el seu déu— o bé es veia la imatge d’una dona amb un sari blanc i monedes d’or regalimant-li pels peus, que és la deessa Lakshmi dels hindús.

Entre la gent del meu país és una tradició antiga i venerada començar una història tot pregant a un Poder Superior.

Suposo, Sa Excel·lència, que hauria de començar besant-li el cul a algun déu.

Però quin? N’hi ha tant per triar…

Miri, els musulmans tenen un déu.

Els cristians en tenen tres.

I nosaltres, els hindús, en tenim 36.000.000.

Cosa que fa un total de 36.000.004 culs divins entre els quals puc escollir.

Ara, hi ha gent —i no em refereixo només als comunistes com vostè, sinó als homes intel·ligents de totes les tendències polítiques— que pensa que molts d’aquests déus en realitat no existeixen. Alguns creuen que no n’existeix «cap». Només hi som nosaltres i un gran oceà de tenebres al nostre voltant. Jo no sóc filòsof ni poeta; com hauria de saber, jo, la veritat? En realitat, sembla que tota aquesta colla de déus no fa brot —com ara els nostres polítics— i, tanmateix, surten reelegits any rere any per ocupar els seus trons d’or al cel. Això no vol dir que jo no els respecti, senyor primer ministre! No permeti que aquesta idea blasfema se li fiqui al seu cervell groc! El meu país és un d’aquests on convé fer el doble joc: l’empresari indi cal que sigui recte i pèrfid, burleta i crèdul, astut i sincer, tot alhora.

Així que… Tanco els ulls, ajunto les mans en un namasté reverent i prego als déus perquè facin llum a la meva història fosca.

Tingui una mica de paciència amb mi, senyor Jiabao. Això ens pot prendre una estona.

Com de ràpid pensa que vostè podria besar 36.000.004 culs?

* * *

Fet!

Ara torno a tenir el ulls oberts.

Les 11.52. Ja és hora de començar.

Però una advertència legal —com als paquets de cigarrets— abans no comencem.

Un dia, mentre duia els meus excaps, el senyor Ashok i Pinky Madam, al volant del seu Honda City, el senyor Ashok em va posar una mà sobre l’espatlla i em va dir:

—Aturi’s al costat.

Tot seguit, es va recolzar endavant, tan a prop meu que vaig sentir la fragància de la seva loció per a després de l’afaitat —era deliciosa: una aroma afruitada aquell dia—, i em va dir, com sempre, molt educadament:

—Balram, tinc algunes preguntes a fer-te, entesos?

—Sí, senyor —vaig dir.

—Balram —em va preguntar el senyor Ashok—, quants planetes hi ha al cel?

Jo li vaig respondre el millor que vaig saber.

—Balram, qui va ser el primer ministre de l’Índia?

I després:

—Balram, quina diferència hi ha entre un hindú i un musulmà?

I també:

—Com es diu el nostre continent?

El senyor Ashok es va tirar enrere i va preguntar a Pinky Madam:

—Has sentit les seves respostes?

—Que està de broma? —va preguntar, i el cor em va bategar més de pressa, com sempre que deia alguna cosa.

—No. Aquestes són les respostes que ell considera correctes.

En escoltar-ho, ella va deixar anar una rialleta, però ell (jo el veia pel retrovisor) estava tot seriós.

—El cas és que haurà anat probablement… Què? Dos o tres anys a l’escola? Sap llegir i escriure, però no assimila el que ha llegit. Li falta un bull. Aquí abunda la gent com ell, t’ho asseguro. I nosaltres confiem la nostra gloriosa democràcia parlamentària —em va assenyalar a personatges d’aquesta mena. Aquesta és la gran tragèdia d’aquest país.

Va sospirar.

—Molt bé, Balram, ja pots arrencar.

Aquella nit, ajagut al llit dins la meva mosquitera, vaig reflexionar sobre el que havia dit. Tenia raó, senyor. No m’havia agradat la manera com havia parlat de mi, però tenia raó.

Autobiografia d’un indi a qui li falta un bull: així hauria de titular la història de la meva vida.

Jo i uns altres milers com jo, en aquest país, anem peix perquè mai no se’ns va permetre completar la nostra educació. Obri’ns el crani, miri a dins amb una llanterna i hi trobarà un assortiment d’idees ben extravagant: màximes d’història o de matemàtiques recordades dels llibres de text (cap nen no recorda l’escola com un que n’han tret fora, l’hi ben asseguro), frases sobre política llegides al diari d’una sala d’espera, triangles i piràmides entrevistes a les pàgines arrencades d’aquells vells manuals de geometria que fan servir totes les parades de te d’aquest país per embolicar les coses de menjar, fragments dels butlletins de notícies de l’All India Radio i coses que t’han caigut al cap —com els llangardaixos del sostre— la mitja hora abans d’agafar el son: totes aquestes idees mig formades, mal digerides i correctes només a mitges, barrejades amb altres idees mig cuinades que hi ha al nostre cap. I suposo que aquelles idees mig formades se sodomitzen les unes a les altres, i donen lloc a altres idees mig formades, i amb elles un s’ho manega per viure i actuar.

La història de la meva educació és la història de com es fabrica un paio a qui li falta un bull.

Però atenció a això que li diré, senyor primer ministre! Els individus amb una formació completa, després de dotze anys de col·legi i tres anys d’universitat, es posen un vestit impecable, entren a treballar a una companyia i obeeixen les ordres d’altres durant la resta de la seva vida.

Els emprenedors estan fets d’una pasta que li falta un bull.

* * *

Per proporcionar-li les dades elementals sobre mi —origen, pes, altura, desviacions sexuals conegudes, etcètera— res millor que aquell cartell. El que va fer de mi la policia.

Descriure la meva història com la d’un dels èxits menys coneguts de Bangalore no s’ajusta del tot a la veritat, ho confesso. Fa uns tres anys, quan em vaig convertir —per dir-ho en quatre mots— en una persona de rellevància nacional a causa d’un acte propi d’un esperit emprenedor, va aparèixer un cartell amb la meva cara a totes les oficines de correus, estacions de ferrocarrils i comissaries d’aquest país. Un munt de gent va veure la meva cara i el meu nom aleshores. No en tinc una còpia original en paper, però em vaig baixar la imatge al meu Macintosh portàtil platejat —el vaig comprar on-line a una botiga de Singapur i el cert és que funciona d’allò més bé—, i si s’espera un segon, engegaré el portàtil per veure el cartell escanejat i l’hi llegiré directament…

Però abans deixi que li faci cinc cèntims sobre el cartell original. Vaig ensopegar amb ell en una estació de tren, a Hyderabad, en un període que viatjava de Delhi a Bangalore sense equipatge, llevat d’una bossa vermella molt pesada. El cartell original el vaig tenir tot un any en aquesta mateixa oficina, dins el calaix de l’escriptori. Un dia, el noi de la neteja es va posar a remenar entre les meves coses i va anar d’un pèl que no el trobés. No sóc cap sentimental, senyor Jiabao. Els empresaris no s’ho poden permetre. Així que el vaig llençar, però abans vaig fer que algú m’ensenyés a escanejar. I ja sap que els indis amb la tecnologia ens sentim com peixos a l’aigua. Va ser cosa d’una hora, potser de dues. Sóc un home d’acció, senyor. I aquí el tinc, a la pantalla, davant meu:

Bé, tot això ja no és gaire exacte, senyor. La part de la «pell negrosa» encara continua sent veritat (malgrat que estic temptat a utilitzar una d’aquestes cremes blanquejadores de pell que han llançat al mercat en els temps que corren a fi que els homes indis s’assemblin als occidentals). Però la resta —ai!— ja no serveix. La vida a Bangalore és molt agradable: menjar abundant, cervesa, sales de festa, així que què vol que li digui? Magre i petit, ha! Ara estic més en forma! Gras i panxut seria més acurat en aquest moment.

Però continuem, no tenim tota la nit. Ara mateix li explicaré millor aquest detall:

Balram Halway àlies Munna…

Miri, el primer dia d’escola, el mestre posava tots els nens en fila i els feia passar pel seu escriptori per anotar els noms al seu registre.

Quan li vaig dir el meu, em va mirar bocabadat:

—Munna? Això no és un nom.

Tenia raó: només vol dir «noi».

—És l’únic que tinc, senyor —vaig dir.

Era veritat. Mai no m’havien donat un nom.

—Que la teva mare no te’n va posar un?

—Està molt malalta, senyor. Es passa el dia al llit escopint sang. No té temps per posar-me’n un.

—I el teu pare?

—És un tirador de rickshaw, senyor. No té temps per posar-me’n un.

—I no tens àvia, o ties, o oncles?

—Tampoc no tenen temps.

El mestre es va apartar i va escopir: un raig vermell de paan^[2] va esquitxar el terra de la classe. Es va llepar els llavis.

—Bé, aleshores és cosa meva, oi? —Es va passar la mà pels cabells i va dir—: Et direm… Ram. No, espera… No hi ha un altre Ram en aquesta classe? No vull confusions. Millor et direm Balram. Saps qui era Balram, oi?

—No, senyor.

—Era el company del déu Krishna. Sap quin és el meu nom?

—No, senyor.

Va riure.

—Krishna.

Quan vaig tornar a casa aquell dia, li vaig dir al meu pare que el mestre m’havia posat un nom nou. Va arronsar les espatlles.

—Si és això el que vol, et direm així.

I d’ençà d’aquell dia vaig ser Balram. Més tard, per descomptat, vaig prendre un tercer nom. Però ja hi arribarem, a això.

Tanmateix… Quina mena de lloc és aquell on la gent s’oblida de posar nom als seus fills?

Tornem al cartell:

El sospitós procedeix de la localitat de Laxmangarh, a…

Com totes les bones històries de Bangalore, la meva comença molt lluny de Bangalore. Ja ho veu, ara visc a la Llum, però vaig néixer i em van educar en les Tenebres.

No parlo d’un moment del dia, senyor primer ministre!

Parlo d’una part de l’Índia, si més no una tercera part del país, una zona molt fèrtil, plena d’arrossars i camps de blat, amb grans estanys atapeïts de flors de lotus i nenúfars, i amb búfals d’aigua que s’hi obren pas a través mastegant les flors. Els que viuen en aquest indret en diuen Tenebres. Miri de comprendre, Sa Excel·lència, que l’Índia és dos països en un: l’Índia de la Llum i l’Índia de les Tenebres. L’oceà porta la llum al meu país. Qualsevol part del mapa de l’Índia que es trobi prop de l’oceà és rica i pròspera. El riu, en canvi, duu les tenebres a l’Índia: el riu negre.

De quin riu negre parlo? De quin riu de la Mort les ribes del qual estan cobertes d’un llot dens, fosc i llefiscós, en l’espessor del qual queda atrapat tot el que es planta fins a acabar ofegat, asfixiat i atrofiat?

Bé, parlo de la mare Ganges, filla dels Vedes, el riu de la il·luminació, protector de tots nosaltres, el que trenca la cadena de naixement i reencarnació. Doncs bé: allà on flueix aquest riu governen les Tenebres.

Un fet típic de l’Índia és que vostè pot prendre gairebé tot el que li digui sobre ella el primer ministre i, només de posar-lo cap per avall, descobrirà la veritat. Segur que ha sentit dir que el Ganges és «el riu de l’emancipació», i sap que milers de turistes americans hi vénen cada any a prendre fotografies dels sadhus despullats a Hardwar o Benarés. I el nostre primer ministre sens dubte l’hi descriurà així i li recomanarà que hi faci una capbussada.

De cap de les maneres, senyor Jiabao! Li prego que s’abstingui de capbussar-se al Ganges, a menys que no vulgui que la boca se li ompli d’excrements i palla, de trossos tot xops de cossos humans, de carronya de búfal i set classes diferents d’àcid industrial.

Ho sé tot sobre el Ganges, senyor. Quan tenia sis o set, potser vuit anys (ningú al meu poble no sap exactament l’edat que té), vaig anar a l’indret més sant a les ribes del Ganges: la ciutat de Benarés. Encara recordo com baixava els esglaons d’un carrer empinat de la ciutat santa, a la cua del seguici fúnebre que duia al Ganges el cos de la meva mare.

L’àvia anava al capdavant de la processó. La vella i astuta Kusum! Quan estava contenta tenia el costum de fregar-se fortament els avantbraços, com si estigués ratllant un tros de gingebre, alhora que somreia d’orella a orella. Li havien caigut totes les dents, però això només feia que el seu somriure semblés més astut. I amb aquells somriures s’ho havia manegat per governar la casa; tots els fills i les nores en vivien atemorits.

El pare i Kishan, el meu germà, anaven darrere seu, carregant la part frontal del llit de vímet on reposava el cadàver; els oncles, Munnu, Jayram, Divyram i Umesh, anaven darrere, aixecant-ne l’altre extrem. El cos de la mare estava embolicat de cap a peus amb una tela de seda de color safrà, cobert amb pètals de rosa i garlandes de gessamí. Em penso que no havia dut una cosa tan fina mai a la seva vida. (La seva mort era tan esplèndida que vaig entendre, tot d’una, que la seva vida havia estat molt miserable. La meva família se sentia culpable per alguna cosa). Les meves ties —Rabri, Shalini, Malini, Luttu, Jaydevi i Ruchi— no deixaven de girar-se i picar de mans cap a mi perquè no em quedés enrere. Recordo que jo balancejava les mans i cantava: «Shiva és el nom de la veritat!».

Vam recórrer temple rere temple, pregant déu rere déu, i després ens vam esmunyir en fila índia entre un temple vermell consagrat a Hanuman i un gimnàs obert on tres culturistes aixecaven peses rovellades per damunt els caps. Vaig sentir l’olor del riu abans no el vaig veure: una pudor de carn putrefacta pujava a la meva dreta. Vaig cantar més alt: «… L’única veritat!».

Es va sentir aleshores un soroll molt fort: estaven tallant llenya. Hi havia instal·lada una plataforma de fusta arran mateix del ghat^[3] al costat de l’aigua, i hi havia troncs apilats. Uns quants homes tallaven els troncs amb destrals. Sobre els esglaons de la ghat, que conduïen riu avall, els trossos de llenya formaven pires funeràries; quan nosaltres hi vam arribar estaven cremant quatre cossos. Vam esperar el nostre torn.

Al lluny brillava a la llum del sol una illa de sorra blanca; diverses barques atapeïdes de gent es dirigien cap allà. Em vaig preguntar si l’ànima de la mare havia volat fins allà, fins a aquell punt resplendent del riu. Ja he dit que el cos de la mare estava embolcallat amb una tela de setí. Ara li havien tapat la cara amb la tela i apilotat sobre el seu cos troncs de fusta (tots els que havíem pogut comprar). Llavors el sacerdot va calar foc a la mare.

«Era una noia bona i tranquil·la el dia que va arribar a casa nostra», va dir Kusum mentre em posava una mà a la cara. «Jo no era la que no volia baralla».

Li vaig enretirar la mà. Vaig mirar la mare.

El foc anava devorant el setí i, de cop i volta, un peu pàl·lid es va bellugar bruscament, com una cosa viva; els dits es fonien amb la calor i es guerxaven oferint resistència. Kusum va empènyer el peu dins el foc, però no cremava. El cor em va bategar de pressa. La mare no permetria que la destruïssin.

Sota la plataforma on s’amuntegaven els troncs per fer foc, hi havia un gegantí munt de llot negre que el riu deixava a la riba. Hi havia escampats pètals de rosa, cintes de gessamí, esquinçalls de setí i ossos carbonitzats; un gos blanquinós vagava per allà i ho ensumava tot.

Jo vaig mirar el llot, després el peu flexionat de la mare, i ho vaig comprendre.

El llot, aquell munt enorme i fosc de llot negre, l’estava ofegant. Ella intentava lluitar-hi; tenia els dits del peu flexionats i es resistien. Però el llot la xuclava, la succionava. Era molt espès i, cada vegada que el riu llepava la ghat, se n’anava acumulant més i més. Aviat la mare formaria part d’aquell monticle negre i el gos blanquinós li passaria la llengua pel damunt.

I aleshores ho vaig comprendre: aquell era el veritable déu de Benarés, aquell llot negre del Ganges on tot anava a morir i a descompondre’s per renéixer i morir novament. A mi em passaria el mateix quan morís i em duguessin aquí. Res ni ningú no quedaria alliberat en aquell lloc.

Em va faltar l’aire.

Per primer cop a la vida em vaig desmaiar.

Des d’aleshores no he tornat a veure el Ganges: el deixo als turistes americans!

… procedeix de la localitat de Laxmangarh, al districte de Gaya.

Aquest és un districte famós, mundialment famós. El meu districte ha modelat la història de la seva nació, senyor Jiabao. Sens dubte, ha sentit a parlar de Buddh Gaya, la ciutat on Buda va seure sota un arbre i va assolir la il·luminació, on es va iniciar el budisme que després s’escamparia per tot el món, la Xina inclosa, i això va passar justament al meu districte natal! Només a uns pocs quilòmetres de Laxmangarh!

Em pregunto si Buda va travessar caminant Laxmangarh, com algunes persones afirmen. Jo tinc la sensació que més aviat va passar-hi corrent —tan ràpidament com les cames l’hi van permetre— i mai no va mirar enrere!

Hi ha un petit afluent del Ganges que corre als afores de Laxmangarh; cada dilluns arriben les barques del món exterior carregades d’abastaments. Al poble hi ha un únic carrer; un bassal brillant d’aigües residuals l’escindeix en dues parts. A tots dos costats d’aquell fangar, hi ha el mercat: tres botigues si fa no fa idèntiques que venen si fa no fa els mateixos productes adulterats i rancis com ara arròs, oli per cuinar, querosè, galetes, cigarrets i sucre morè. Al final del mercat, hi ha una torre cònica alta i emblanquinada, amb serps entrellaçades pintades als costats: el temple. A l’interior trobarà la imatge d’una criatura de color safrà, meitat home meitat mico. És Hanuman, el déu preferit de tots els que viuen a les Tenebres. Sap alguna cosa de Hanuman, senyor? Era el criat fidel del déu Rama i l’adorem als nostres temples perquè és un exemple extraordinari de com servir els amos amb fidelitat absoluta, amor i devoció.

Aquesta és la mena de déus que ens han encolomat, senyor Jiabao. Entendrà ara que difícil que és per a un home guanyar-se la llibertat a l’Índia.

I ja n’hi ha prou pel que fa al lloc. Ara li parlaré de la gent. Sa Excel·lència, tinc l’honor d’informar-lo que Laxmangarh és el típic poble paradisíac de l’Índia, adientment proveït d’electricitat, aigua corrent i telèfons que funcionen; que tots els nens del meu poble, criats amb una dieta rica en carn, ous, verdura i llenties, quan els mesuren amb cinta mètrica i els pesen a la balança, resulta que assoleixen els estàndards de pes i altura fixats per les Nacions Unides i altres organitzacions, els tractats de les quals ha firmat el nostre primer ministre i als fòrums de les quals assisteix pomposament amb regularitat.

Ha!

Els pals d’electricitat…, inservibles.

Les aixetes…, trencades.

Els nens…, massa escanyolits i baixos per a la seva edat, són capgrossos i tenen uns ulls que brillen tan intensament com la mala consciència del govern de l’Índia.

Si, si, el típic poble paradisíac de l’Índia, senyor Jiabao. Hauré d’anar un dia a la Xina i veure si els seus pobles paradisíacs són millors.

A la meitat del carrer principal, ramats de porcs ensumen entre les aigües residuals; tenen la part superior del cos seca i el pelatge enredat amb espines; la part inferior, negra com el carbó, brilla per les aigües residuals. Es veuen llampecs de plomes d’un roig intens i marrons: són galls, que voletegen pels teulats de les cases. Passats els porcs i els galls, trobarà casa meva, això si encara hi és.

A l’entrada, veurà el membre més important de la meva família.

Una búfala d’aigua.

L’animal era el que estava més gras de la nostra família; igual que a totes i cadascuna de les cases del poble. Durant tot el dia, les dones l’alimentaven a ella i a l’herba fresca destinada a nodrir-la; alimentar la búfala d’aigua era la tasca més important de les seves vides. Dipositaven totes les seves esperances a fer que l’animal engreixés. Si donava prou llet, podrien vendre-la i al final del dia tindrien una mica més de diners. Era una criatura grassa, de pell llustrosa i tenia una vena de la mida del penis d’un nen que li sobresortia al musell pelut, i una bava llarga, espessa i nacrada que li penjava de la boca; seia tot el dia sobre la seva merda esplendorosa. Era la dictadora de casa!

Un cop entri a la casa, veurà les dones treballant al pati, això si alguna encara és viva després del que vaig fer. Les ties, les cosines i l’àvia Kusum. Una estarà preparant el menjar de la búfala; una altra, esventant l’arròs; la tercera, examinant ajupida a una altra el cuir cabellut alhora que esclafa mortalment les paparres entre els dits. De tant en tant, totes deixen de treballar: és hora de barallar-se. La qual cosa significa que es llancen atuells metàl·lics, s’estiren dels cabells, i tot seguit es reconcilien, fent-se petons als palmells i aplicant-los després a les galtes de les altres. A la nit dormen totes plegades amb les cames posades les unes sobre les altres, com una única criatura, com un milpeus.

Els homes i els nois dormen en una altra part de la casa.

És d’hora al matí. Els galls canten enfollits per tot el poble. Una mà em belluga fins a despertar-me… Em trec de la panxa les cames del meu germà Kishan, enretiro dels meus cabells la mà del cosí Pappu i em desempallego finalment dels que encara dormen.

—Vine, Munna.

És el pare, que em crida des de la porta.

Jo corro rere seu. Sortim de casa i deslliguem la búfala d’aigua del pal. La portem a fer el seu bany matutí tot el camí recte fins a l’estany que hi ha als peus de la Fortalesa Negra.

La Fortalesa Negra es dreça sobre la cresta d’un turó que domina tot el poble. La gent que ha estat a altres països m’ha dit que aquesta fortalesa és igual de bonica que qualsevol altre monument d’Europa. La devien haver construït fa segles els turcs, els afganesos o els anglesos, o qualsevol altre poble estranger que governés aleshores l’Índia.

(Perquè aquesta terra, l’Índia, mai no ha estat lliure. Primer van ser els musulmans i després els britànics els que ens van manar. El 1947 els britànics se’n van anar, però només un idiota pensaria que aleshores vam esdevenir lliures).

Fa molt que els estrangers van abandonar la Fortalesa Negra i un grup de micos l’ha ocupada. Ningú no hi puja, llevat d’un cabrer que hi porta el ramat a pasturar.

A trenc d’alba, l’estany que envolta la base de la fortalesa brilla. Còdols dels seus murs han rodolat pendent avall i han caigut dins l’estany, on jeuen humits i mig submergits dins l’aigua tèrbola, com els hipopòtams somnolents que, molts anys després, hauria de veure al Zoo Nacional de Nova Delhi. Els lotus i els nenúfars suren per tot l’estany, l’aigua centelleja com si fos argent, i el búfal va per l’aigua tot mastegant fulles de nenúfars, i forma ones sobre la superfície amb el morro que es propaguen en forma de ve. El sol s’aixeca sobre el búfal, sobre el pare, sobre meu i sobre el món.

S’ho pot creure? De vegades gairebé trobo a faltar aquell indret.

Tornem de nou al cartell…

El sospitós va ser vist per última vegada amb una camisa blava de quadres de polièster, pantalons taronges de polièster, sandàlies de color granat…

Sandàlies «de color granat», ecs! Només un policia seria capaç d’inventar-se un detall com aquest. Ho nego rotundament.

«Camisa blava de quadres de polièster, pantalons taronges de poliester», mm…; bé, m’agradaria negar-ho també, però malauradament diuen la veritat. És la mena de roba que crida l’atenció en un criat, senyor. I jo encara era un criat aquell matí, quan van fer aquest cartell. (A la nit ja era lliure i duia una altra roba diferent!).

Vejam, hi ha una frase al cartell que em fa nosa; permeti’m que hi torni un moment i l’aclarim.

… fill de Vikram Halway, tirador de rickshaw…

El «senyor» Vikram Halway, tirador de rickshaw: gràcies! Malgrat ser pobre, el pare era un home honrat i valent. Jo no seria aquí, sota aquest llum d’aranya, si no hagués estat per ell, que em va guiar.

A les tardes, jo anava de l’escola a la parada de te per veure’l. Aquesta parada de te era un punt estratègic al poble; l’autobús procedent de Gaya hi feia parada cada migdia (mai amb més d’una o dues hores de retard) i els policies hi aparcaven el jeep quan venien al poble a fotre algú. Una mica abans que es pongués el sol, un home voltava tres cops a l’entorn de la parada de te fent sonar fort el timbre de la seva bicicleta. A la part del darrere, hi duia lligat un pòster de cartró d’una pel·lícula pornogràfica. Senyor, quin poble tradicional a l’Índia estaria complet sense una sala de cine X? El cinema que cada nit projectava pel·lícules d’aquesta mena quedava a l’altra banda del riu; dues hores i mitja de fantasies amb títols com Era un mascle autèntic, Li vam obrir el diari íntim, L’oncle s’ho va muntar protagonitzades per dones americanes de cabells daurats i senyoretes solitàries de Hong Kong… O això m’imagino, senyor primer ministre, perquè no és que jo m’ajuntés amb altres joves per anar a veure una d’aquestes pel·lícules!

Els tiradors de rickshaw aparcaven els vehicles en fila davant la parada de te tot esperant que l’autobús perboqués els passatgers.

No se’ls permetia de seure a les cadires de plàstic col·locades per als clients; havien d’ajupir-se fins gairebé tocar el cul a terra, amb aquella postura arrupida, corbada, tan característica entre els criats de tot l’Índia. D’una cosa em recordo: el meu pare mai no es va ajupir. S’estimava més estar-se dret, tant se li’n donava quanta estona hagués d’esperar i com d’incòmode estigués. El trobava allà, sense camisa, normalment sol, bevent te tot pensarós.

Llavors se sentia un toc de botzina.

Els porcs i els gossos de carrer s’escampaven, i una bafarada de merda de porc amb un núvol de pols irrompien dins la parada de te. Fora s’havia aturat un Ambassador tot blanc. El pare deixava la tassa de te i sortia.

La porta de l’Ambassador s’obria i apareixia un home amb un quadern. Els clients assidus continuaven menjant, però el pare i els altres formaven una fila.

L’home amb el quadern no era el Búfal; era el seu ajudant.

Dins l’Ambassador hi havia un altre paio; un corpulent, calb, de pell bruna i cara picada, amb una expressió serena a la cara i una escopeta a la falda.

Aquest era el Búfal.

El Búfal era un dels amos de Laxmangarh. N’hi havia tres més, i a cadascun d’ells els havien posat un renom per les apetències particulars que els havien detectat.

El Cigonya era un home gras amb un bigoti atapeït, molt tofut i corbat a les puntes. Posseïa el riu que passava pels afores. Treia profit de cada peix que hi atrapaven els pescadors i cobrava peatge a tots els barquers que el travessaven per venir al poble.

El seu germà era el Porc Senglar i era el propietari de les millors terres de conreu que hi havia al voltant de Laxmangarh. Si volies treballar les seves terres, calia que vinclessis l’esquena fins a fregar-li els peus i tocar la pols de les seves sabates i empassar-te el seu jornal. Quan passava al costat de les dones, el seu cotxe s’aturava; el vidre de les finestres baixava i deixava al descobert el seu somriure sorneguer; tenia a cada costat del nas dues dents llargues i corbades com dos ullals petits.

El Corb era el propietari de les pitjors terres, els vessants àrids i rocosos que vorejaven la fortalesa, i s’aprofitava dels cabrers que hi pujaven per portar a pasturar els seus ramats. Si no tenien diners per pagar-li, li agradava enfonsar el bec als seus culs; per això li deien el Corb.

El Búfal era el més cobdiciós de tots. S’havia fet l’amo i senyor dels rickshaws i les carreteres. Així que si conduïes un rickshaw o utilitzaves la carretera, havies de pagar-li el pinso: no menys d’un terç dels teus guanys.

Tots quatre Animals vivien en mansions encerclades de murs alts als afores de Laxmangarh, al barri dels terratinents. Tenien els seus propis temples a l’interior de les mansions, i també pous i basses, i no els calia arribar-se al poble excepte per recollir les seves comissions. Temps enrere, els fills dels quatre Animals es passejaven pel poble amb els seus cotxes; Kusum recordava aquells dies. Però després que el fill del Búfal fos segrestat pels naxalites —potser n’ha sentit parlar, senyor Jiabao, ja que són comunistes com vostè i van per la vida disparant els rics per una qüestió de principis—, els quatre Animals van decidir enviar els seus fills i filles a Dhanbad o Delhi.

Els fills van marxar, però els Animals s’hi van quedar i van continuar omplint-se les butxaques a càrrec del poble i tot el que hi creixia, fins que no hi va quedar res per endur-se a la boca. Llavors la gent del poble va començar a marxar de Laxmangarh per poder menjar. Cada any, tots els homes del poble esperaven arraïmats davant la parada de te. En arribar els autobusos, s’apressaven a pujar-hi —n’atapeïen l’interior, es penjaven de les baranes, s’enfilaven als sostres— i marxaven cap a Gaya; allà es dirigien a l’estació i s’apressaven a entrar dins els trens —n’atapeïen l’interior, es penjaven de les baranes, s’enfilaven als sostres— i marxaven cap a Delhi, Calcuta o Dhanbad per buscar feina.

Un mes abans de les pluges, tornaven tots de Dhanbad, Delhi o Calcuta, més prims, més bruts i més empipats, però amb diners a les butxaques. Les dones els esperaven. S’amagaven darrere la porta i, tan bon punt entraven, saltaven a sobre d’ells com gates salvatges sobre un tall de carn. Hi havia baralles, plors i xiscles. Els meus oncles s’hi resistien i s’ho manegaven per quedar-se una mica de calés, però al pare sempre el deixaven pelat, li escuraven les butxaques.

—He sobreviscut a la ciutat, però no a les dones de casa meva —deia tot arrupit en un racó de l’habitació. Després d’alimentar la búfala, les dones li donaven menjar.

Jo m’hi acostava i em posava a jugar enfilant-me per la seva esquena i li passava el palmell pel front, pels ulls, pel nas, fins a arribar al coll, a aquell petit solc que tenia a la boca del coll. El recorria molta estona amb el dit, encara és la meva part del cos preferida.

El cos d’un home ric és com un coixí de cotó de primera qualitat: blanc, suau i llis. Els nostres són diferents. La columna vertebral del pare era com una corda de nusos, de la mena que fan servir les dones als pobles per treure aigua dels pous; la clavícula se li corbava al voltant del coll en alt relleu, com el collar d’un gos; un gavadal de talls, incisions, cicatrius, com si fossin les marques d’un fuet, li cobrien tot el pit fins a la cintura, i també fins als malucs i les natges. La història d’un home pobre està escrita al seu cos amb una ploma ben afilada.

Els oncles també s’esllomaven treballant, però ells feien el que tothom feia. Cada any, així que començava a ploure, sortien al camp amb falçs ennegrides i imploraven a qualsevol dels amos que els donés feina. Escampaven llavors, tallaven les males herbes i recollien blat de moro i arròs. El pare hauria pogut treballar amb ells, en el fang dels propietaris, però va decidir no fer-ho.

Va decidir combatre’l.

Com que dubto que tinguin tiradors de rickshaw a la Xina —o a qualsevol altre país civilitzat de la terra—, cal que vostè en vegi un. Els rickshaws no són permesos a les zones luxoses de Delhi, on els estrangers els podrien veure i quedar bocabadats. Insisteixi a anar a la Vella Delhi o a Nizamuddin; allà en veurà el carrer ple. Homes prims com canyes, inclinant-se endavant al seient de la bicicleta que arrosseguen pedalejant i tiren endavant un carro carregat amb una piràmide de carn de classe mitjana, és a dir, un home gras acompanyat de la seva dona grassa i un munt de bosses de compres.

Quan vegi aquests homes prims com canyes, pensi en el meu pare.

Potser el meu pare era un tirador de rickshaw —una bèstia humana de càrrega—, però era un home amb un projecte.

Jo era el seu projecte.

Un dia, a casa, va perdre els estreps i va començar a escridassar les dones. Va ser el dia que li van dir que jo havia deixat d’anar a classe. Va fer una cosa que mai abans no havia gosat fer: va cridar Kusum.

—Quantes vegades t’he dit que Munna ha de llegir i escriure!

Kusum es va espantar, però només un instant. Després, li va replicar cridant:

—El noi va tornar corrent de l’escola. No em carreguis les culpes! És un covard. I menja massa. Fica’l a treballar a la parada de te i fes que guanyi calés.

Les ties i cosines es van afanyar a encerclar-la. Em vaig amagar darrere el pare mentre elles li explicaven la història de la meva covardia. Vejam, vostè trobarà increïble que a un nen de poble li faci por un llangardaix. Les rates, les serps, els micos i les mangostes no em fan cap nosa. Ben al contrari, a mi els animals m’encanten. Però els llangardaixos… Cada cop que en veig un, no importa que sigui petit, és com si em convertís en una noia. La sang se’m glaça a les venes.

A la meva classe hi havia un armari enorme, la porta del qual sempre estava una mica entreoberta; ningú no sabia què hi feia, allà. Un matí, la porta es va obrir amb un grinyol i en va sortir un llangardaix d’un salt.

Era de color verd clar, com una guaiaba mig madura. Treia i ficava ràpidament la llengua. Feia, pel cap baix, mig metre de llargada.

Els altres nois amb prou feines se n’havien adonat. Fins que algú em va veure la cara. Llavors tots es van apinyar al meu voltant.

Dos d’ells em van subjectar les mans a l’esquena i em van immobilitzar el cap. Un altre va agafar aquella cosa i va començar a caminar cap a mi fent passes lentes i exagerades. Sense fer soroll, només traient i amagant la llengua vermella, el llangardaix se m’acostava més i més a la cara. Les rialles es van fer més fortes i sonores. Jo no podia emetre cap soroll. Darrere meu, el mestre roncava a l’escriptori. De sobte el llangardaix i jo ens van trobar cara a cara; llavors va obrir aquella boca verd clar i jo em vaig desmaiar per segona vegada a la vida.

D’ençà d’aquell dia no havia tornat a escola.

Un cop va haver escoltat la història, el pare no va riure. Va respirar profundament. Vaig notar com se li inflava el pit.

—Ja vas permetre que Kishan deixés l’escola. Però et vaig dir que aquest noi havia d’estudiar. La seva mare em va dir que ell seria l’únic que faria estudis. La seva mare va dir…

—Que se’n vagi a pastar fang la seva mare! —va cridar Kusum—. Estava com un llum, i és morta, gràcies a Déu. I ara escolta el que et diré: deixa que el noi vagi a la parada de te, com Kishan.

L’endemà, el pare em va acompanyar a escola per primera i última vegada. El dia despuntava; no hi havia ningú. Vam obrir la porta d’una empenta. Una tènue llum blavenca inundava la classe. El mestre era una màquina humana de mastegar i escopir paan i les seves expectoracions havien format una mena d’empaperat vermell a la part inferior de les tres parets que ens envoltaven. Quan es posava a dormir, cosa que acostumava a fer al migdia, li pispàvem paan de les butxaques; ens el repartíem i el mastegàvem. Llavors, tot imitant el seu estil a l’hora d’escopir —els braços fent nanses, l’esquena lleugerament arquejada—, ens alternàvem per escopir sobre les tres parets brutes.

La quarta paret —l’única que el mestre havia perdonat— estava decorada amb un mural tot descolorit on apareixia Buda envoltat per un cérvol i esquirols. Davant seia l’enorme llangardaix del color d’una papaia mig madura fent veure que era un més dels animals que jeia als peus de Buda.

Va tombar el cap en la nostra direcció. Vaig veure com li brillaven els ulls.

—És aquest el monstre?

El llangardaix es va girar cap a tots els cantons com si busqués una sortida. Es va començar a clavar trompades contra la paret. No era diferent de mi; estava aterrit.

—No el matis, papà. Llança’l per la finestra, sisplau.

El mestre estava ajagut en un racó de l’habitació; feia pudor d’alcohol i roncava sorollosament. Al seu costat, hi havia el pot de ponx que havia buidat la nit anterior; el pare el va recollir.

El llangardaix va arrencar a córrer i el meu pare va córrer rere seu, amb el pot a la mà.

—No el matis, papà! Sisplau!

Però no em va escoltar. Va donar una puntada de peu a l’armari, el llangardaix va sortir disparat, i el pare li va anar a la caça, esclafant-ho tot al seu pas i cridant:

—Heeyaa! Heeyaa!

Va cascar-lo una vegada i una altra fins que el pot de ponx es va acabar trencant. Li va clavar un cop de puny al coll. Li va trepitjar el cap.

L’aire es va tornar agre amb la pudor de carn esclafada. Va agafar el llangardaix mort i el va llançar fora per la porta.

Llavors el pare va seure panteixant i es va recolzar contra el mural de Buda, tot envoltat d’animals mansos.

Un cop va recuperar l’alè, va dir:

—Tota la vida m’han tractat com un ase. L’única cosa que vull és que un dels meus fills, almenys un, visqui com un home.

Què significava viure com un home era un misteri per a mi. Vaig pensar que volia dir ser com Vijay, el revisor d’autobús. L’autobús feia parada mitja hora a Laxmangarh, els passatgers baixaven i el revisor anava a prendre una tassa de te. Tots els que treballàvem a la parada de te ens el miràvem amb respecte. Admiràvem el seu uniforme caqui de la companyia d’autobusos, el xiulet platejat i el cordó vermell que li penjava de la butxaca. Tot en ell proclamava: «Me n’he sortit bé a la vida».

La família de Vijay eren porquers, cosa que vol dir que es trobaven a l’escalafó més baix. Però ell havia reeixit a la vida. D’alguna manera s’havia fet amic d’un polític. La gent deia que havia deixat que li enfonsés el bec pel darrere. Sigui el que sigui el que hagués hagut de fer, ho havia fet: ell va ser el primer home emprenedor que vaig conèixer. Tenia una feina, un xiulet platejat, i en bufar-hi, quan l’autobús marxava, tots els nois del poble embogien i arrencaven a córrer darrere l’autobús i picaven a tots dos costats suplicant que els deixés pujar. Jo volia ser com Vijay, i tenir un uniforme, un salari, un xiulet brillant que produís un so agut i que tothom em mirés amb una cara que digués: «Quina fila que fa d’home important!».

Són les dues de la matinada, senyor primer ministre. Aviat ho hauré de deixar estar per aquesta nit. Permeti’m que miri un instant la pantalla del portàtil per veure si queda alguna altra informació útil.

Deixaré de banda uns quants detalls insubstancials…

Aquest hotel, el Sheraton, és el més refinat que hi ha a Delhi. Mai no hi he estat, però el meu excap, el senyor Ashok, acostumava a prendre les copes nocturnes allà. Al soterrani, hi ha un restaurant de molt bona reputació. Hi hauria d’anar, si en té la possibilitat.

En el moment que es va produir l’incident el fugitiu feia de xofer d’un vehicle model Honda City. Respecte d’això, s’ha obert una investigació: FIR núm. 438/05, P.S. Dhaula Kuan, Delhi. Es pensa que el fugitiu té en el seu poder una bossa amb una certa quantitat de diners en metàl·lic.

Una bossa vermella, haurien d’haver dit. Sense dir el color, aquella informació resultava de tot menys útil, no troba? No és estrany que no em localitzessin mai.

Una certa quantitat de diners en metàl·lic. Obri qualsevol diari d’aquest país, i sempre es trobarà amb la mateixa merda: «Certa part interessada ha estat escampant rumors», o «Certa comunitat religiosa no creu en els anticonceptius». Ho odio això, jo.

Set-centes mil rupies.

Aquesta era la quantitat de diners que hi havia a la bossa. I cregui’m, la policia ho sabia. No sé quina xifra resultaria al canvi en moneda xinesa, senyor Jiabao. Però donaria per comprar deu portàtils Macintosh platejats de Singapur.

Al cartell no es fa cap menció de la meva escola, senyor… És una llàstima. Quan hom descriu un home, caldria que es parlés sempre de la seva educació. Haurien d’haver dit alguna cosa així com: «El sospitós va fer estudis en una escola on hi havia llangardaixos que feien més de mig metre de llargada del color d’una guaiaba mig madura que s’amagaven dins els armaris…».

Si els pobles indis són un paradís, llavors l’escola és el paradís dins del paradís.

Se suposava que a l’escola teníem el menjar gratuït: en virtut d’un programa governamental a l’hora de dinar cada nen rebia tres rotis, daal groc i verdures envinagrades. Però no vam veure mai un roti o un daal groc o verdures envinagrades, i tothom sabia el perquè: el mestre robava els diners del nostre dinar.

Ell tenia una excusa legítima per robar-los: deia que no li havien pagat el sou en els darrers sis mesos. Estava decidit a iniciar una protesta a la Gandhi perquè li abonessin el salari impagat: no faria res a classe fins que no rebés per correu el xec de la paga. Tot i això, estava aterrit per si perdia la feina perquè, malgrat que el salari de qualsevol funcionari a l’Índia és baix, els avantatges que comportava eren nombrosos. Una vegada, va arribar un camió a l’escola amb els uniformes que el govern enviava als alumnes; mai no els vam veure, però una setmana més tard els van posar a la venda al poble del costat.

Ningú no culpava el mestre d’actuar així. No es pot esperar que un home que ha trepitjat merda faci bona olor. Tothom al poble sabia que si haguessin estat dins la seva pell haurien actuat igual. Alguns fins i tot n’estaven orgullosos perquè havia encarat la situació amb molta destresa.

Un matí va aparèixer pel camí que menava a l’escola un home que duia el vestit més exquisit que havia vist mai a la vida: un vestit blau que lluïa fins i tot més espectacular que l’uniforme del revisor d’autobús. Ens vam apinyar a la porta per admirar-li el vestit. L’home portava un bastó a la mà que va brandar quan ens va veure tots apilotats a la porta. Vam entrar precipitadament dins la classe i vam seure davant els nostres llibres.

Era una inspecció sorpresa.

L’home del vestit blau, l’inspector, assenyalava amb el bastó els forats o les taques vermelles que hi havia a la paret, alhora que el mestre, al seu costat, s’arronsava, poruc, i deia:

—Perdó, senyor; perdó, senyor.

—No hi ha cap esborrador a la classe; no hi ha cadires; no hi ha uniformes per als nens. Quants diners ha robat dels fons de l’escola, malparit?

L’inspector va escriure quatre frases a la pissarra i va apuntar a un noi amb el bastó.

—Llegeix.

Un rere altre s’anaven posant dempeus i es quedaven parpellejant davant la pissarra.

—Pregunti a Balram, senyor —va dir el mestre—. És el més despert de tots. Llegeix molt bé.

Em vaig posar dret i vaig llegir:

—«Vivim en una terra gloriosa. En aquesta terra Buda va assolir la il·luminació. El riu Ganges dóna vida a les nostres plantes, als nostres animals i a la nostra gent. Donem gràcies a Déu per haver nascut en aquesta terra».

—Bé —va dir l’inspector—, i qui era Buda?

—Un home que va assolir la il·luminació.

—Un déu que va assolir la il·luminació.

(Glups! Amb aquest en són 36.000.005!)

L’inspector em va fer escriure el meu nom a la pissarra; després em va ensenyar el rellotge de polsera i em va demanar que digués l’hora. Es va treure la cartera, va agafar una fotografia petita i em va preguntar:

—Qui és aquest home, qui és l’home més important de totes les nostres vides?

Era el retrat d’un home rodanxó, amb els cabells blancs de punta i les galtes grosses, que duia unes arracades d’or gruixudes; el rostre irradiava intel·ligència i bondat.

—És el Gran Socialista.

—Molt bé. I quin és el missatge del Gran Socialista per als nens?

Havia llegit la resposta al mur que hi havia a l’exterior del temple: un dia un policia l’havia escrit allà amb pintura vermella.

—«Qualsevol noi de qualsevol poble es pot fer gran i esdevenir el primer ministre de l’Índia. Aquest és un missatge adreçat als nens de tota aquesta terra».

L’inspector va apuntar-me directament amb el bastó.

—Ets un noi intel·ligent, honest i espavilat, enmig de tota aquesta colla de brètols i idiotes. Digui, a la jungla, quin és l’animal més excepcional, la criatura que només apareix un cop per generació?

Després de reflexionar, vaig dir:

—El Tigre Blanc.

—Això és el que tu ets en aquesta jungla.

Abans d’anar-se’n, l’inspector em va dir:

—Escriuré a Patna per demanar-te una beca. Has d’anar a una escola com cal. En un lloc ben lluny d’aquí. Necessites un uniforme com cal i una educació com cal.

Em va fer un regal de comiat: un llibre. En recordo perfectament el títol: Lliçons per a nens extretes de la vida de Mahatma Gandhi.

Així és com em vaig convertir en el Tigre Blanc. Hi haurà un quart i un cinquè nom, però això serà més endavant de la història.

El fet d’haver estat elogiat per l’inspector davant el mestre i els meus companys de classe, que m’hagués anomenat Tigre Blanc, el llibre de regal i la promesa d’una beca, bé, tot allò semblaven bones notícies. Però l’única llei infal·lible si vius a les Tenebres és que les bones notícies sempre es converteixen en males notícies… I ben aviat.

La meva cosina Reena es va casar amb un noi del poble del costat. Com que nosaltres érem la família de la noia, ens van plomar. Vam haver de donar al noi una bicicleta nova, diners en metàl·lic, un braçalet de plata i, a més a més, arranjar un gran casament; i això és el que vam fer. Senyor primer ministre, vostè probablement estarà al corrent de com gaudim els indis dels nostres casaments. Tinc entès que avui dia hi ha gent que hi ve d’altres països per casar-se a l’estil indi. Oh, hauríem pogut ensenyar un parell de coses a aquests estrangers, l’hi ben asseguro! Cançons de pel·lícules reproduïdes a tot drap en un radiocasset negre, beguda i ball tota la nit a dojo! Vaig acabar baldat, igual que Kishan i la resta de la família. Pel que sé, van abocar licor a l’abeurador de la búfala.

Van passar dos o tres dies. Jo era a la classe, a la part de darrere, estudiant l’alfabet tot sol amb la pissarra i el guix que el pare m’havia dut d’un dels seus viatges a Dhanbad. Els altres parlaven o es barallaven. El mestre s’havia desmaiat.

Llavors Kishan es va presentar a la porta de la classe i em va fer un gest.

—Què passa, Kishan? Que anem a algun lloc?

No va dir res.

—He d’agafar el llibre? I el guix?

—Per què no? —va dir. Em va posar la mà al cap i em va portar fora.

La família havia demanat un préstec alt al Cigonya per tal de poder celebrar un casament a cor què vols i pagar el dot substanciós que havia d’aportar la meva cosina. Ara el Cigonya en reclamava el reemborsament. Volia que tots els membres de la família treballessin per a ell, i ell, o el seu cobrador, m’havia vist a escola. El cas és que havien d’entregar-me també a mi.

Se’m van emportar a la parada de te. Kishan va ajuntar les mans i va fer una reverència a l’encarregat. Jo vaig fer el mateix.

—Qui és, aquest? —va dir mirant-me amb els ulls mig tancats.

Estava assegut sota un retrat enorme de Mahatma Gandhi, i jo vaig saber aleshores que em tocaria passar-ne de tots colors.

—El meu germà —va respondre Kishan—. Ha vingut per treballar amb mi.

Kishan va arrossegar el forn fora i em va dir de seure. Em vaig col·locar al seu costat. Va portar un sac d’arpillera ple de trossos de carbons. En va treure un, el va triturar sobre una totxana i va ficar els trossos dins el forn.

—Més fort —va dir quan vaig començar a matxucar un carbó contra la totxana—. Més fort, més fort.

Finalment ho vaig aconseguir: vaig fer miques el tros del carbó. Es va posar dempeus i em va dir:

—Has de trencar-los tots així, que no en quedi cap.

Al cap d’una estona, dos nois de l’escola van venir per veure’m treballar. Tot seguit, uns altres dos, i després encara dos més. Els vaig sentir riure.

—Quina és la criatura que només apareix un cop per generació? —va preguntar un d’ells en veu alta.

—El triturador de carbó —va replicar un altre.

Tots van esclafir a riure.

—Ignora’ls —va dir Kishan—. Ja marxaran quan es cansin. —Em va mirar fixament—. Estàs empipat amb mi perquè t’he tret de l’escola, oi?

No vaig dir res.

—Detestes la idea d’haver de triturar carbó, oi?

No vaig dir res.

Va agafar el tros de carbó més gran i el va estrènyer.

—Imagina’t que cada un d’aquests trossos és el meu crani. Així et resultarà més fàcil partir-los.

A ell també l’havien tret de l’escola. Va ser després del casament de la meva cosina Meera. També havia estat un gran esdeveniment.

* * *

Treballar a la parada de te. Triturar carbó. Passar el drap a les taules. Estarà pensant: quin mal negoci per a mi, oi?

El privilegi de tot emprenedor és que és capaç de trencar la llei de la seva terra i convertir les males notícies en bones notícies.

Demà, senyor Jiabao, quan torni a posar fil a l’agulla, a partir de la mitjanit, li explicaré com m’ho vaig manegar per adquirir a la parada de te una formació millor que la que hagués pogut rebre a qualsevol escola. Ara, em penso, és hora que deixi de mirar fixament aquest llum d’aranya i em posi a treballar. Són gairebé les tres de la matinada. A aquestes hores és quan Bangalore torna a la vida. La jornada de treball als Estats Units arriba a la seva fi i la meva tot just comença ara. Haig d’estar a l’aguait quan els nois i les noies del centre d’atenció telefònica comencen a marxar de l’oficina per tornar a les seves cases. Ara és quan haig d’estar pendent del telèfon.

Jo no tinc telèfon mòbil, per raons òbvies: roseguen el cervell, encongeixen els testicles i fan disminuir la qualitat de l’esperma. Per això m’haig de quedar a l’oficina. Per si de cas sobrevé una crisi.

Jo sóc la persona que la gent busca quan es produeix una crisi!

Comprovem ràpidament si queda alguna cosa…

Acompanyant el text del pòster, hi ha una fotografia: borrosa, ennegrida i tacada de tinta per la premsa vella d’alguna comissaria de policia, i gairebé irreconeixible fins i tot quan el pòster estava fixat a la paret de l’estació de tren. Ara, transferida a la pantalla de l’ordinador, reduïda a píxels, és només la idea abstracta del rostre d’un home: una criatura petita d’ulls grans i sortits i uns bigotis tofuts. Podia correspondre a un de cada dos homes a l’Índia.

Senyor primer ministre, el deixo per aquesta nit no sense abans fer-li un comentari sobre les mancances de la tasca policial a l’Índia. Probablement, mentre investigaven la meva desaparició (al capdavall, va ser un cas espectacular), va aparèixer un autobús atapeït d’homes tots caquis. Deuen haver interrogat els encarregats de les botigues, intimidat els tiradors de rickshaws i despertat el mestre. Robava de nen? Anava amb meuques? Suposo que destrossarien una botiga o dues i arrencarien «confessions» a un parell de persones.

Però m’hi jugo qualsevol cosa que se’ls va passar per alt la pista més important. I la tenien davant dels nassos.

Em refereixo a la Fortalesa Negra, per descomptat.

Havia suplicat moltes vegades a Kusum que em portés al cim del turó i penetréssim junts dins la fortalesa. Però ella deia que jo era un covard, que em moriria de por si hi pujava: segons deia, un llangardaix enorme, el més gran del món, vivia a la fortalesa.

Així que m’havia de conformar a mirar. Les grans espitlleres dels seus murs mudaven a l’alba en traços d’un rosa encès i d’un daurat intens quan el sol es ponia; el cel blau brillava a través de les esquerdes de pedra i la lluna refulgia sobre la muralla dentada, i els micos corrien frenèticament pels voltants, xisclaven i s’atacaven, com si fossin els esperits de guerrers morts reencarnats per lliurar novament el combat final.

Jo també hi volia pujar, allà dalt.

Iqbal, que és un dels quatre millors poetes del món —els altres són Rumi, Mirza Ghalib i un quart, també musulmà, el nom del qual he oblidat—, va escriure un poema en el qual diu això sobre els esclaus:

És la cosa més certa que s’ha dit mai.

Un gran poeta, el tal Iqbal… I això que era musulmà.

(Per cert, senyor primer ministre, s’ha adonat que els quatre millors poetes del món són musulmans? I, tanmateix, tots els musulmans amb els quals un ensopega són analfabets, van tapats de cap a peus amb burques negres o busquen edificis per fer-los volar pels aires. Un misteri, no troba? Si mai treu l’aigua clara respecte d’aquesta gent, escrigui’m un correu electrònic).

Fins i tot de nen sabia veure què era bell al món: el meu destí no era ser esclau.

Un dia, Kusum va descobrir la meva fascinació per la fortalesa. Em va seguir tot el camí de casa a l’estany ple de pedres i va observar què hi feia. A la nit va dir al pare:

—Es va estar allà parat, mirant bocabadat la fortalesa, igual com feia la seva mare. Et diré una cosa: aquest serà un no ningú a la vida.

Quan tenia potser tretze anys, vaig decidir enfilar-me tot sol a la fortalesa. Vaig travessar l’estany caminant, vaig assolir l’altra riba i vaig pujar al turó; ja estava a punt d’entrar quan una cosa negra va aparèixer a l’entrada. Vaig girar cua i vaig arrencar a córrer pendent avall, massa espantat fins i tot per cridar.

Era només una vaca. La vaig distingir al lluny, però estava tan trasbalsat que no em vaig veure amb cor de tornar-hi.

Ho vaig intentar altres vegades, però era tan covard que sempre que m’armava de coratge per provar-ho acabava tornant amb la cua entre cames.

Amb vint-i-quatre anys, quan vivia a Dhanbad i treballava com a xofer del senyor Ashok, vaig treure el nas per Laxmangarh una vegada que el meu amo i la seva dona hi van voler anar d’excursió. Per a mi va ser un viatge molt important i així que tingui temps espero descriure-l’hi amb tots els ets i uts. Ara per ara, però, el que li vull explicar és això: com que en acabat de dinar —mentre el senyor Ashok i Pinky Madam descansaven— jo no tenia res a fer, vaig decidir tornar a intentar-ho. Vaig travessar l’estany nedant, em vaig enfilar pel turó, vaig dirigir-me a l’entrada i vaig entrar per primera vegada dins la Fortalesa Negra. No hi havia gaire cosa: només uns quants murs derruïts i una colla de micos espantats que de lluny estant em miraven. Em vaig enfilar a la muralla i des d’aquell punt vaig contemplar el poble. La meva petita Laxmangarh. Vaig entreveure la torre del temple, el mercat, el bassal brillant d’aigües residuals, les mansions dels terratinents…, i la meva casa, amb aquella taca fosca i borrosa fora: la búfala d’aigua. Em semblava la vista més bella que hi havia a la terra.

Vaig treure el cap pel cantó de la fortalesa que donava al poble… I llavors vaig fer una cosa massa fastigosa per descriure-l’hi.

Bé, el que vaig fer en realitat va ser escopir. Una vegada i una altra. I després, xiulant i taral·lejant, vaig caminar turó avall.

Vuit mesos després vaig tallar el coll al senyor Ashok.