X

Quan Frisco decidí anar-se’n a un monestir africà, s’adonà que la seva vida no importava a ningú, ni a la mare. El dia que s’acomiadà, ella estava confortablement ubicada en la bombolla monologal: «Tornaràs amb la cua entre les cames. Patogen havies de ser. No future. Els homes només penseu en quimeres. Després dels anys de restitució de la Màquina, nobody volia viure, com tu o com jo. Ens havíem rendit. Bevíem day and night, adoràvem les àguiles robòtiques, volíem fer l’amor amb mutants que suessin una mica. Havíem capitulat, però les dones donàrem la cara. Ho refundàrem tot i fracassàrem. Però tu ets aquí, my son, perquè les dones ho decidírem. We were strong but you are not».

Frisco demanà: «Mare, què eren els miracles? Hi has cregut mai?». «Frisco, crec que la vida és un gran miracle. T’ho miris com t’ho miris».

Frisco havia sentit parlar de Concorde, un redós de pau gairebé eremítica on els monjos eclèctics de la Monosíntesi curaven les consciències ferides. Ell volia retrobar l’ànima virtual de Tutela. Potser amb la vida sapiencial de Concorde ho aconseguiria. Hi arribà amb un biohelicòpter. Al davant de la costa centreafricana, una concentració d’antiquíssimes plataformes petrolíferes havia esdevingut el nucli monacal de la Monosíntesi que, per un mètode no del tot aliè a la Màquina, després de l’última conflagració continental havia concentrat el millor de cada religió i ho posava a prova amb aspirants de monjo. Tècnicament, se’n deia operació Summa. Es finançava per un tractament tan secret com eficaç que curava els ludòpates de la Màquina. De nit, hi havia monjos que adoraven el parpelleig dels camps asteroides i d’altres els veien com a colònies del mal. El neokarma. Un sintoista podia dir que el silenci dels espais l’enamorava i un jansenita deia, ben al contrari, que l’esglaiava. L’única cosa que tenien en comú era, com una experiència genètica, la memòria ritual del Diluvi Desastrós. Tenien una lingua franca sense sentit ni vida. Els huracans sacsaven les plataformes precícliques des de feia dècades, des que l’Àfrica fou zona d’exclusió transitòria després de les guerres afroxineses.

Frisco es presentà al pare abat. «M’han parlat bé de vós, pare Frisco», digué l’abat Leviatà, i assenyalà amb gest exageradament generós una butaca de cuir clivellat, davant el gran finestral de l’aula de teologia. Era l’escenari del gran inquisidor. Frisco va sentir-s’hi a pler. Sabia que l’abat no només recelava de tota nova vocació; de fet procurava desintegrar-la. Tenia la cobdícia de controlar ànimes amb la seguretat impertèrrita —sovint antipàtica— dels qui tenen plena possessió de la veritat absoluta, encara que segons el consens universal monosintètic, la veritat absoluta, per definició, no existia. «Veniu d’EuroOcc? Veureu que al Summa tenim serenitat. Sovint. De jove vaig explorar la Galàxia Espiral. Són 100.000 milions de planetes o 10.000 milions? Tant li és. Quantes religions existien abans de la Monosíntesi? Res de saxo. Aquí tocareu l’orgue. No fa falta saber-ne. La Màquina ho fa tot», digué, amb un sospir displicent.

Frisco estava perplex i la primera nit que passà a la cel·la, un enfilall de núvols empesos pel vendaval semblà de bronze i plata quan es disgregà en la primera llum del dia i cantava el primer gall robòtic de Summa.

La segona trobada amb l’abat encara fou més espessa: «No hi ha Mare Terra. Tot és destrucció. Tot és vendaval». Segons els catàlegs de la Màquina, l’abat era un exteòcrata premium.

«Del pensament abstracte, del pensament teològic, per sort, no en queda res. Sabem abstreure, podem pensar però per què ens hauríem de dedicar a sistemes abstractes que no serveixen per res? La Màquina ens ho ensenya… o bé, ens pot induir a entendre-ho. Això és la singularitat, la Nova Intel·ligència». L’abat Leviatà també deia que encara que fem el bé, la unitat dels contraris és espiritualment impossible.

«Sí, pare abat, però qui ha ensenyat la Màquina a pensar abstracció?».

«Entre vós i jo, la pregunta respon a la teologia però la teologia ja no existeix. El gran salt de l’abstracció, més que de l’estratègia de les emocions, és la més gran victòria de la Màquina i, tot plegat, dels humans. Hem après que no teníem una intel·ligència prou potent per crear abstraccions que no fossin fugisseres, banals. Fa segles, algú va dir, “Penso, aleshores sóc”. I segles després: “Sóc, aleshores penso”. Si considerem aquests exemples, per quina raó la Nova Intel·ligència no ha de poder interpretar el coneixement millor que vós o jo?».

«És a dir, vós i jo existim però qui pensa és la Màquina…».

«Sou injust, irreverent. És clar que pensem… Però si no hem aconseguit abstraccions perpètues, per què una altra forma d’intel·ligència no pot intentar-ho i fer-ho possible? Qui som per negar aquesta possibilitat? Bé, crec que ja ha sonat el toc de vespres…».

Camí de la capella, Frisco pensà: abstreure és saber?, saber és creure? Tal vegada la superioritat humana consistia al capdavall en haver entès que la veritat no sempre —potser mai— és abstracta. Al claustre, fileres de robots s’encaminaven al seu refectori. Eren sers de litúrgia esquemàtica, de gamma mimètica. A la nit, fins i tot roncaven però era impossible que poguessin somniar unicorns, elfs, bruixes, fades o herois. Inassequibles al bé i al mal, cantaven els seus himnes, però cap no havia inventat del no-res una columna dòrica o un quartet per oboè.

L’abat tenia propensió a parlar i no escoltar: «Fa temps, era temps d’espirals, vaig llegir una història. Es va constituir el més gran ordinador del món, el definitiu. Tenia tots els programes, els big data d’aleshores; estava interconnectat amb tot. El dia de la inauguració, amb certa solemnitat, li van fer una pregunta: “Existeix Déu?”. L’ordinador respongué a l’instant: “Ara, sí”».

L’abat féu una pausa. El vendaval xiulava. «Com han canviat els temps, pare Frisco. Van i vénen els Cicles i la Màquina ho sap tot, fins i tot perdona els nostres errors, permet alterar la condició humana, crear figures de Nova Intel·ligència, unificar religions, governar les galàxies».

Aquella nit Frisco va pressentir que el món estava passant per un altre trasbals que envaïa els somnis i torbava la realitat. Sempre era possible, i no es podia preveure. En qualsevol instant es donava un sotrac de la consciència, qui sap per quina raó, qui sap si per una mutació general o pel ressò d’una col·lisió galàctica.

Podia passar a la nit, demà passat. Tal vegada eren tropismes que ni la Màquina controlava. A la dutxa de la cel·la, Frisco sentí que l’aigua es gelava i després gairebé cremava. Canviava de color. Enrampava. Talment era un impacte de crispació universal. Pel finestró veié com passaven les onades abruptes d’un gran tsunami que anava cap a Europa. Les ballestes del món s’esqueixaven. Les ferides del planeta s’obrien. Va sentir com si la consciència li marxés per la pell porosa i s’esvaïa de seguida, com una gran papallona amb les ales cremades. Fosca negra i llum encegadora, tot a la vegada.

A pesar de tot, s’adaptà a les normes monacals sincrètiques que, com a efecte d’una fusió de litúrgies i creences, tothom que vivia a Concorde havia de dur en un xip de memòria perquè eren normes abstruses, quilomètriques, impossibles de recordar. Ni l’abat no les sabia en detall. I per això entenia que Concorde era ingovernable. L’universalisme sincrètic, al claustre de Concorde, feia tic-tac com una bomba antiga. Eren devocions i místiques antitètiques. Rituals ioruba, les grans deesses mare, agustinians i taoistes, cultes d’aflicció bantu i xamans esquimals, nirvana i vies negatives, nominalistes i déus lunars, casuístiques talmúdiques i múltiples gnosis, dualismes i druides, xoc entre budistes i sintoistes, mil·lenarismes i un Islam molt a la baixa després de les guerres, desintegrat, impotent des que el petroli només era aigua bruta. A Concorde el monjo més feliç —o menys culpable— era un panteista, anteriorment surfista extraoceànic, navegador entre núvols, que adorava la divinitat del vendaval. Els monjos tarotistes eren d’una violència anterior a qualsevol sedació quàntica. Encara eren més violents els antics oficiants de la macumba.

L’abat perorava, superb: «Acabem sempre en l’arqueologia teològica. Les religions estaven malaltes. Vós ho sabeu. Quan s’acaba una fase caòtica aleshores el Cicle s’esfondra tot i que rarament trobem un equilibri. I després de nou el caos. L’equilibri sempre dura poc. Ara som de ple en el caos. Que no ens sorprengui, perquè el caos és l’estat natural des de sempre. La Màquina és un pal·liatiu…».

Els ruixats de mal karma destarotaren la rutina de Concorde. Per causa del consens iconoclasta de la Summa, les icones sagrades només eren imatges volumètriques, de més dimensions que els vells hologrames, centelles resplendents sense nom, un moviment de llum virtual.

Els menús biotecnològics del monestir no agradaven a ningú. Només la norma del silenci aconseguia que a l’hora dels àpats es pogués sentir la veu del pare lector recitant psalms, himnes sumeris, vèdics. Les nits eren un insomni impenetrable d’hostilitats. Tot cruixia, entre ratxes titàniques de vendaval.

Una nit un portaavions amb refugiats melanesis va naufragar tot junt davant de les torres del monestir. Era l’insomni d’una ciutat antiquíssima que espera l’arribada dels bàrbars de dintre i de fora.

Frisco tocava l’orgue automàtic i a les tardes pasturava una guarda de porcs digitals pels horts monacals. Menjaven aglans, grufaven la terra genoma.

Va sonar el toc de vespres tibetanes i Frisco s’encaputxà, sortí de la cel·la i es va agregar a les fileres de monjos que sortien de les altres cel·les, encaminant-se cap a la capella sense mirar-se els uns als altres. Però, a pesar de la norma de silenci, parlaven amb murmuris. Al claustre gran, un robot soldava un clivell de l’empedrat de marbre virtual. La font brollava. Altres monjos s’afegien a les fileres, sempre furtius, intrusos, suspicaços.

Era una temporada de desercions. Fins i tot el germà Ho, venerable per la seva edat santa, demanà marxar per raons de salut. S’acomiadà de Frisco: «No és una victòria. El que faig és desertar perquè la nostra força hauria de ser l’obediència i no la lliure elecció. Hem volgut ser fills dels déus i oblidar-nos del sol Déu. És el nostre càstig». Tot i així, quan Ho pujà al biohelicòpter, semblava vint anys més jove. Havia tingut un programa carismàtic de televisió, de punta a punta del planeta, en què explicava els mètodes zen. Després havia constatat que les seves lliçons incitaven a la perversió i el crim. Decidí expiar-ne la culpa a Concorde quan s’adonà del mal que havia fet. Volgué alleugerir-se de tanta culpa que havia acumulat com el greix a la gepa d’un camell. Ho, finalment, marxava cap un altre planeta.

A Concorde, les intrigues i les insídies sovint provenien de la biblioteca, un cau d’individualistes insans i part del Núvol. Els lectors, absorts, semblaven nanoinsectes que arrodoneixen la bolla d’excrements en ple bosc. Fingien llegir buscant analogies religioses però en realitat descobrien disparitats bel·licoses. Segons la Monosíntesi, fins i tot l’ateisme era una religió, conglomerada amb els monopoliteistes o amb rabins ortodoxos. Anaven per la centèsima mort dels déus.

Frisco s’asseia davant un monjo budista que parpellejava constantment, com les ales d’un insecte atrapat. Alguna vegada apareixia l’abat, condescendent, talment els procònsols d’un imperi que controlaven obres públiques i pertorbacions de la naturalesa humana, i feien enterrar els empestats. Quan entrava a la biblioteca sempre deia: «Si llegir pot temptar-vos a l’acció, deixeu de llegir».

Matines i laudes sincrètiques acabaven sent un front de guerra larvada. Esquinçalls del cel ras penjaven i pels clivells de la volta monacal, sostinguda per una ortopèdia ja arcaica, els monjos veien el cel, entre la llum i la fosca.

Concorde maldava per crear hàbits ja que no podia recordar litúrgies. A la casa dels pelegrins, el frare que hostatjava havia de filtrar la llarga llista de sol·licituds: estadistes transhumanites, mecenes de la Màquina, un invàlid protèsic que deia ser Gilgamesh.

L’abat era un home dur, d’una austeritat exhibicionista i una poc santa propensió a la humilitat omnipotent. Era encertat no permetre peripècies espirituals, atendre amb severitat mil·limètrica la norma fusional. Havia arribat a la conclusió que, a pesar de tot, l’única manera de governar Concorde era pel terror. Fos per això o per raons bioquímiques, no eren insòlits els casos de paranoia. A la capella, els monjos resaven per la gran treva però interiorment eren homes dominats per la por a l’abat Leviatà i al món. Frisco s’adonà que era dels pocs que enyoraven la vida activa. I demanava perdó.

L’obediència dels robots jardiners era geomètrica. Alguna vegada l’Abat deia que eren les úniques peces obedients en tot Concorde. «És que no saben que el vendaval està programat per fer-nos dubtar de tot. Ens du al límit de la ment humana. Els jardiners, quina sana professió i més si ets una màquina. A hores d’ara, quin humà sabria sembrar un lledoner o escombrar les fulles mortes quan cau la tardor?». La gran rutina de la jardineria, un dia i un altre: regar, empeltar, esqueixar. «Vós, germà Frisco, hauríeu pogut ser un bon jardiner». L’abat tenia l’habitud dels enigmes.

Frisco callà. Aquell mateix matí havia sentit remors de conspiració al claustre, veus somortes que parlaven de revolta. Segons deien els monjos més vells, des que havien marxat els monjos musulmans en bloc, els últims temps, tot i que els fronts de guerra sempre anessin canviant de tropes, s’havien perfilat dos bàndols. Era la nova gran divisòria de Concorde, arbitrada amb mà d’acer per l’abat. D’una banda, els monjos entotsolats en la culpa; de l’altra, els obsedits per la vergonya. Eren dues tradicions que ni tan sols tenien memòria pròpia, sinó l’impuls sense forma d’un instint.

«Sí, ja ho sé, germà Frisco», va dir l’abat. Ho sabia tot, però no el final de tot. Ni tan sols podia estar segur de la brigada robòtica que apuntalava la torre contra el vendaval. Tot cruixia i gruixudes capes de rovell —humà i material— arronsaven la fortalesa de Concorde. «Ja fa temps, no sé quant temps…». L’abat volia contar alguna història. «La Màquina ens va convocar. Volia saber fins a quin punt un robot de gamma set pot sentir dolor, pietat, passió. Vaig entendre que seria un nou deure i no un dret. La geometria… Sabeu?».

L’Únic, el buit quàntic, les quatre Nobles Veritats o la figura intangible del Guru Còsmic acabaren sent una part del decorat, aliè al sofriment i el perdó. Friso sospità que la Monosíntesi era una forma de clonar infidels. L’abat li contà la seva infància a Crimea i malparlà de tots els monjos. «Als boscos de Crimea no hi havia ni llenyataires ni jardiners, certament. Els arbres creixien i morien. Encara no havia començat el Cicle, l’acceleració del temps, la vida artificial».

Podia ser que l’abat fos un dels homes més vells del món, anterior a la Màquina. Ulls clucs, cantussejava velles cançons crimees d’abans del Cinquè Soviet. Si la cançó parlava d’un pollancre, l’abat després descrivia la pollancreda amb el rierol on les mans robòtiques pescaven llangardaixos fluvials. Amb la veu de l’abat, la pollancreda de segments passats revivia amb un toc d’aire olorós. Era l’única feblesa que l’abat es consentia perquè ell era l’home fort, un killer de les dissidències periòdiques.

Un malentès sobre els pros i contres de l’ètica preventiva va ser la causa d’una revolta dels frares llecs, la primera des que Frisco havia arribat a Concorde. El claustre esdevingué un camp de batalla de segles anteriors, i tot servia com a arma. Aparegué un estoc d’espases samurais i sabres de pirates. Els jardiners robòtics feren retirada. Els tres bàndols decidiren que el dilema fos resolt per un duel. Tot de voluntaris volgueren participar-hi. Hi hagué un sorteig. Al final, els tres líders, amb armes dels antics prospectors petrolífers, hi estigueren a punt, fins que l’abat Leviatà sortí de la seva cel·la i la batalla emmudí. Els monjos tornaren a la biblioteca, a la cuina, a la capella. Quedaren a terra una dotzena de monjos amb el cap obert, dessagnats; un d’ells amb una mà tallada. Els robots de la brigada funerària els diluïren en l’estratosfera. La Màquina —deien a la biblioteca— negava que haguessin existit mai.

Frisco s’adonà que la por era la raó de ser de Summa, perquè l’amor no sumava. Ell mateix havia agafat una de les armes com si fos la bandera d’una causa que desconeixia. Li vingué al cap la dèria del dad de Tutela quan deia que el problema del nou món era que s’havien oblidat de fer-hi clavegueres. De cop i volta, la correntia excrementícia s’alçurava com la lava dels volcans que tants segles abans havien fet desaparèixer ciutats senceres. Quan s’acabà l’episodi, els helicòpters deixaren la Summa coberta de pètals de rosa.

«De veritat, pare Frisco, són com nens», li digué l’abat amb una condescendència cruel. «Vós mateix, què hi fèieu amb una arma a la mà?». Encara hi havia alguns crits al claustre però tot era resignació. Tanta fe passada per les formigoneres de la Monosíntesi. Frisco, slow motion, veia de nou tota la batalla: com els monjos més taciturns tenien set de revenja, les dagues, les espases medievals, les escenes d’esgrima truculenta, la sang que esquitxava el claustre, tots contra tots, biomolècules contra xips reactivats. Quan passaven per Concorde les visites d’Inspecció Ètica es desentenien dels conflictes i valoraven algebraicament que a la Summa es complissin els preceptes de la moral unificada. Eren l’elit robòtica que tenia la prerrogativa de desnonar profetes i lapidar santes.

Després de la guerra somorta, venia l’hora del world catecisme. La congregació responia les preguntes capitals d’arximandrita oficiant.

P.— «Qui és el Ser Únic?».

R.— «Tot ho ha imaginat. Res no ha fet. És per tot arreu però el veiem guaitant des de la lluna. No actua, preveu; no mira, ens veu; no parla, escolta; ni vola ni camina. És».

L’abat escoltava taciturn. Sabia que la majoria dels monjos volien creure i entendre, viure les veritats encriptades de la Monosíntesi, però no ho aconseguien. Ell tampoc. Era un dels custodis suprems de la Monosíntesi, més ideòleg que teòleg, però en instants de nostàlgia franca, era com si hagués tornat a les capelles rurals de l’antiquíssima Crimea: «Germà Frisco, no confonguem la immortalitat amb la vida eterna. La immortalitat terrenal és una ficció cíclica; la vida eterna és passar de la finitud a la infinitud. Els cossos moren —digui el que digui la llei— però les ànimes poden volar. Per això la mort… La mort és d’agrair fins i tot si és amb dolor. Vull morir. I si en tinc dret, fruir de la vida eterna. Quin desagraïment no reconèixer el do de la vida precisament perquè arribarà la mort. La vida eterna, si de cas, és gratitud. Cert, no és fàcil reconciliar-se amb la mort o el dolor, que són aparents formes d’injustícia. La mort, quin escàndol i també quina plenitud».

Frisco anava de perplexitat en perplexitat, però també d’una certitud a una altra, perquè encara creia en la veritat. Quan resava seguint les instruccions de Monosíntesi es veia més orfe, més desnonat. Sentia un transhumanita apòstata —habitual de la sala del cilicis— resant en llatí. Mirant pel finestró de la cel·la, sense adonar-se’n, Frisco anava demanant-se què hi feia a Concorde. Núvols de peixos voladors entraven i sortien de l’aigua. Per buscar Déu, era millor viure a la Terra. L’error era buscar Déu creient —com solia dir el Coronel— que la Màquina és un déu però tan sols és una màquina. Redossat del món maquinal a la seva cel·la, Frisco ja suposava que Summa era un parany de la Màquina, benigne però convincent. Tot i així, sentia l’esperit viu quan pel finestró de la seva cel·la, sentint l’eco d’un monjo que tota la nit recitava mantres, veia passar parelles de balenes mecàniques i vells transatlàntics pirates, rovellats i amb bandera de conveniència. Fins i tot de lluny sentia brufar les balenes. Resava. Alguna vegada va creure sentir el vol de l’ànima de Tutela, com un aleteig, un sospir.