Temptació
Avui ha passat la Temptació pel meu carrer… Avui ha passat la temptació i he pogut comprovar que encara resten herois, que encara resten ànimes de bon tremp, capaces de resistir-hi, a les temptacions.
La meva cambra dóna a una via de poc trànsit, ara que li han tret l’escapçadura dels estenedors, on abans, de temps immemorial, les dones anaven a remendar-hi les xarxes, i els homes a fumar-hi cigarrets, ajaçats pel solei i escatint balderament entre ell o fent mandrosa companyia an elles.
Al cap del carrer hi ha un estudi per a la canalla, i cada matí, tot arreglant-me davant de l’espill, són la meva distracció els nens que van a estudi. A través del balcó esbatanat, amb la persiana estesa fins a la barana, hi arriben llur trapelleig d’anyells i llurs veuetes innocents. En cada pas i cada veu podria una observació atentívola descobrir-hi un temperament, una tirada, com podria descobrir la lupa, dins de la llavor, les fulletes replegades i incipients de l’arbre futur.
I a mi em plau endevinar, qualque volta, la galladura del Destí, en aquelles llavors humanes que van en busca de l’escalf covador de l’escola.
Avui n’ha sigut dia, de sorprendre rastres de la misteriosa galladura.
Eren dos els actors de la breu escena. L’un parlava, l’altre escoltava. Aquest era el més gran: tot un homenet de sis a set anys, ben endreçat, ben apedaçadet el davantal vell de teixit blavós, penjada al coll la motxilla plena de llibres… Caminava tot seriós, tot dretet…
L’altre no passaria de cinc anys. Bru i tens de pell com una patateta novella; descalcet, en manegues de camisa; un elàstic esfilagarsat aguantava les calces; un sarronet de roba negre (amb un sol llibre) suspès d’una veta, retorta com un cordill…
El patufet menut anava mig pas enrere, fregant amb son morricó llefiscós l’espatlla del company, el coll estiradet, com per a desgranar-li a l’oïda ses paraules…, suau, caute, insinuant actitud com un petit Mefist. I sa veu era, el mateix que sa actitud, amoixadora, plena d’inflexions gatunes… Deia, poc a poquet, amb parla encara sacsada i treballosa d’infant saltant de la mamella:
—Eh?… Vòs venir Vòs venir a casa nostra?…
Se veia que la pregunta arrencava de lluny, potser de quatre passes enrere, i que ja havia sigut rebutjada pel nen dretet. Aquest féu ara amb el cap un moviment negatiu i seguí caminant silenciós, en direcció d’estudi.
Mefist, a retaló, anà seguint-lo. Al cap d’un segon, sa veu insinuant continuà:
—Nosatros…, nosatros…, tenim un pot…, oi! Tenim un pot…, i una ampolla petita…, i…, i un pollastre petit…
El nen dret se mig detingué, escoltant; tombà lleument el cap, esguardà a l’entrescada al companyó temptador.
Se veia que, aquesta volta, les inflexions gatunes anaven a fer blanc, a topar amb l’escletxa d’una feblesa, d’una curiositat, per a enllestir son obra il·lícitament pertorbadora en la voluntat assetjada…
Mefist va collir-ho de seguida: ràpid, semblà embolcallar son oferiment de delectances…
—Vòs venir?… Eh?… Si vens te l’ensenyaré…
Un punt de dubte, de vacil·lació, tremolà, esmaperdut, al fons dels ulls seriosos, devinguts relluents, de l’estudiant. Guaità amunt i avall… No passava ningú: ningú podia contar l’escapada a la mare endreçada, curosa, que complia i ensenyava a complir les obligacions…
La veu era apressant, arrossegadora… El morriquet greixós fregava la mànega polida… S’endevinaven, enlairades anhelosament, dues ninetes de Pan, sotjant les nimfes per ullprendre-les… El nen dretet tornà a mirar amunt, lentament… De cop sa mirada s’encallà: havia topat amb la porta de l’escola. Fou un llampec… Com empès per nova força, tornà a caminar, silenciós sempre, sens ni tan sols fer un gest denegador.
La Temptació havia sigut vençuda: els jocs, la corribanda, les visions promeses: totes les hurís de l’Edèn de Mahoma no havien pogut desviar aquella ànima entera de l’obligació penosa, de l’ordre d’anar a estudi, dictada per la mare que sabia complir i fer complir…
El petit desordenat no es donà, encar: les temptacions són reincidents, batalladores, incansables; tenen la perfidiosa insistència del benedictí.
La veu, vellutada de voluptats, de l’etern Mefist inductor de tots els mancaments, seguí perseguint, dolçament obstinada, l’orella de l’heroi:
—Nosatros…, nosatros, tenim un pot…, i una ampolla petita…, i un pollastre petit…
Mes l’heroi seguia sa ruta sens aturar-se ni vacil·lar. Triomfador ardit del primer impuls de feblesa, era ja invulnerable: res no havia de témer.