Introducció
El meu avi, el doctor Josep Trueta, va desenvolupar una tècnica de medicina de guerra que es basava en l’extirpació dels teixits morts d’una ferida traumàtica per salvar la vida del pacient. L’operació, consistent en la ràpida i total eliminació dels focus d’infecció, permetia la plena reconstitució higiènica del cos ferit evitant així una posterior gangrena mortífera. Aquest procediment curatiu va fer fortuna i va salvar moltes vides.
Traslladat al camp de la política, el tractament podria ser vist com un equivalent d’allò que molts catalans ens pensàvem que passaria a la fi del franquisme, un remei regenerador que fes que la nostra nació superés la dictadura i reenganxés amb la seva història anterior a Franco. Però això no s’ha produït. No com pensàvem, almenys. Més aviat som molts els catalans que avui ens sentim decebuts, fins i tot humiliats, d’una manera no tan diferent a com ho sentírem durant el mateix franquisme. El «catalán de mierda» de Galinsoga ha passat a ser el «català emprenyat» de Montilla sense a penes solució de continuïtat.
A aquesta situació s’ha arribat gràcies a l’arrelament dins el cos polític català i espanyol de teixits i actituds clarament antidemocràtics als quals no s’ha aplicat cap procés d’extirpació quirúrgica. Aquest fet facilita avui els constants fenòmens d’autoritarisme, anticatalanisme i intolerància nacionalista espanyola que trufen la nostra quotidianitat a tants nivells. Quasi tots tenen un clar tuf neofranquista. Tanmateix, fixem-nos que a penes semblen infondre rebuig en el gruix del cos social espanyol que els veu com a «normals». Francesco Cossiga, president emèrit de la República d’Itàlia, ho denunciava el febrer de 2008 tot lamentant que a l’Espanya actual encara s’hi adoptava una actitud «franquista» envers l’anhel de llibertat del poble català.
Aquest llibre té l’objectiu d’analitzar el caràcter definitiu que l’Estat espanyol pretén donar a la nostra manca de llibertats, tal com s’ha evidenciat en l’episodi del nou Estatut d’Autonomia o en la confecció de la Llei de la Memòria Històrica.
En contemplar el dèficit democràtic amb què hem de conviure, de vegades tenim la sensació que algú ens ha de pessigar per assegurar-nos que tot ha estat un lamentable error i que ara començarà la funció de debò. Però això no passa. Com deia Miquel Martí Pol, el que passen són els anys. I segueix el neguit. Així, en ple any 2008, ens hem d’enfrontar cada dia amb l’aberrant fet que Franco, al contrari que Hitler o Pétain, s’hagi guanyat un lloc de certa respectabilitat dins la història, mentre que el poder i els mitjans efectius de què disposa la nostra nació continuen essent irrisiblement minsos en una situació que podríem qualificar d’humiliant i neocolonial.
Del que exposo en aquest llibre, hi ha persones que em demanaran ¿per què no s’explicava tot això fa deu o vint anys? Suposo que molts no s’atrevien a admetre que pogués ser cert. Potser necessitaven creure altrament. Fixem-nos que no ha estat fins ben darrerament que Jordi Solé Tura i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, «pares» de la Constitució de 1978, hagin revelat una cosa tan corprenedora com que el procés d’elaboració de la Carta Magna espanyola es va fer sota l’amenaça i pressió constants dels militars franquistes. ¿No seria aquesta mena de confessió prou contundent com per posar en quarantena la legitimitat última de l’operació que diuen va recuperar la democràcia?
En tot cas, hi ha moltes raons per pensar que és ara, l’any 2008, i no aleshores, que hem de denunciar aquests i d’altres dèficits amb especial vehemència des de Catalunya. ¿Hi arribem tard, com també hi arribàvem el 18 de febrer de 2007, amb una manifestació que volia salvar un Estatut ja condemnat? No ho sé. En tot cas, avui no hi ha cap excusa perquè tothom amb un mínim de sensatesa no vegi els inquietants precedents i condicionants que ens afecten, un dels quals seria «el rentat de cervell de tres generacions» que ha denunciat darrerament Paul Preston. Als catalans ens ha de portar a la conclusió que fins aquí hem arribat. O ens plantegem seriosament el nostre futur en llibertat, o serem engolits per un estat que ni ens estima ni té cap intenció d’acceptar-nos tal com som i volem.