6

A primers de desembre de 2015, un mes i mig després de la primera missió de la Harlan I, la vicepresidenta Mar Ballesta va tenir per primer cop la sensació que les males notícies s’imposaven a les bones. El projecte Harlan no arrencava del tot per l’acumulació de dubtes i negociacions entre tots els afectats. Ja no en parlaven els filòsofs i els historiadors, sinó els tècnics i els auditors. L’huracà d’entusiasme havia esdevingut una lleugera brisa que la premsa tenia problemes per detectar. Necessitaven novetats, expectatives, fets! Un altre viatge en el temps, com més aviat millor! La Ballesta havia apostat fort pel ressò mediàtic, i els mitjans no coneixen el mig termini. Però la vicepresidenta sabia que, un cop revelada la veritat, la Harlan I no es podria tornar a posar en funcionament amb la mateixa facilitat; ja no era només a les seves mans, moltíssims sectors hi voldrien dir la seva, abans d’apostar-hi. Per tant, de viatges no n’hi hauria més, de moment.

La seva posició política estava consolidada, sí; el projecte Harlan era un èxit, i el rescat de Companys s’havia revelat com un gran encert des del punt de vista de la imatge i el marxandatge. Però no hi havia manera de convèncer el vell republicà perquè confessés la ubicació del Pou de Glaç.

Si és que existia. I mentrestant la situació financera de la Generalitat començava a ser angoixosa. Hi havia hagut despeses immenses en molts pocs mesos; els benefactors esperaven impacients el moment de recuperar la inversió vessada sobre la Harlan I. I el govern espanyol havia respost els menyspreus de la Ballesta congelant les inversions ordinàries a Catalunya.

No hi havia ni un ral a la caixa. I pensar que la Generalitat havia de rebutjar centenars d’ofertes multimilionàries, procedents de tot el món; de pares i mares, fills i filles, esposos i nòvies, desesperats per tornar al passat i salvar la vida als éssers estimats que van morir massa d’hora! En Joaquim Blat li havia predit que això passaria: tothom voldria utilitzar la Harlan I per refer els errors o esquivar la mort. Un efecte colateral enutjós. La Plaça de Sant Jaume, convertida en un nou santuari de Lourdes. Però en aquest punt la Ballesta va ser inflexible, no hi hauria excepcions. Ni tan sols la seva germana, feta una mar de llàgrimes, la va convèncer perquè la deixés anar cinc anys enrere i impedir que el seu marit s’estimbés amb el cotxe, en aquella espantosa nit de tempesta.

Però l’afer superava de llarg l’esfera dels interessos personals. Per les mateixes dates, una revista sensacionalista britànica va començar a recollir signatures a favor d’utilitzar la Harlan I per enviar un comando a assassinar Adolf Hitler abans que prengués el poder, el 1933 (en Joaquim Blat també ho havia predit). A Rússia, Ucraïna i els països de la Bàltica, la Fundació Memorial i l’església ortodoxa van demanar oficialment que s’utilitzés la tecnologia de la Harlan I per evitar que tinguessin lloc els colossals crims de Stalin a l’antiga URSS. Al Japó es va produir un autèntic clam en favor d’evitar el vol de YEnola Gay sobre Hiroshima, i a Cambotja el Museu del Genocidi de Phnom Penh va reclamar l’eliminació del sanguinari Pol Pot «al mateix bressol, si cal».

Aquesta mena d’intervencions de repercussió massiva estaven descartades, però el cert és que la doctrina del nou Consorci Internacional del Control del Temps (CICT) encara estava per fixar. La Mar Ballesta —futura presidenta executiva de l’ens— i els governs representats eren partidaris d’explorar al màxim les possibilitats de la Harlan I, mentre que els científics i els filòsofs, agrupats en el comitè ètic, eren més aviat partidaris de normativitzar al màxim, limitar l’intervencionisme i reservar els viatges pel temps per usos científics de risc mínim, com ara:

Però els governs —com també les empreses patrocinadores— pretenien anar un pas més enllà, almenys en tres terrenys: turisme d’elit, recuperació de béns i riqueses, i prevenció de desastres naturals recents. Tot plegat despertava massa incògnites, no només econòmiques, sinó també morals, i qui més qui menys era conscient que la línia intervencionista estava carregada de riscos. D’altra banda, el rescat de persones del passat ni es plantejava: era massa enredat. N’hi havia prou amb un Lluís Companys convertit en un showman, i les dotzenes defreakies i farsants de tot pelatge, que acudien cada dia a les televisions presentant-se com a Marie Curie, Gengis Khan, Houdini, Maria Antonieta o Jesucrist. Sobretot Jesucrist.

El divendres 4 de desembre la Mar Ballesta feia cin-quanta-tres anys, però ningú no la va felicitar fins al capves-pre. Ella mateixa no hi va pensar fins després de dinar, quan es va poder entretenir a mirar l’agenda electrònica. Els dies eren tan llargs i feixucs. Però no se’n lamentava: a més d’esgotada, i amoïnada, se sentia viva i poderosa.

La Marieke Van Halteren va entrar al despatx de la vice-presidenta a les vuit tocades, i es va sobtar en trobar-la descalça i estirada al sofà.

—Ui, perdona, Mar. Si vols vinc en un altre moment.

—Ni parlar-ne, em moro de ganes de veure el teu informe.

—Euh… d’això, no et facis il·lusions. —Com que no?

L’holandesa li va atansar un escanyolit plec de fulls grapats.

—Això és tot? Cada setmana em portes menys teca.

—Cada setmana hi ha menys novetats.

—I del Pou de Glaç?

—Res de res. En Martí aparentment està en la inòpia. En Companys no ho ha esmentat en cap trucada telefònica, ni en cap comunicació escrita. I tampoc no ha fet cap visita fora de programa.

—Va anar al seu poble, el Tarròs, oi?

—Sí, però no li vam perdre la pista ni un minut. Va visitar la casa familiar, va descobrir una placa, i va tornar cap a La Cova.

—I la trobada amb en Trullàs?

—Aparentment, tampoc no en van parlar. Però es van fer un munt de fotos junts, contents com gínjols. En Companys va dir que, com a cap de l’oposició, en Trullàs li queia millor que en Cambó.

—Aquest Trullàs està jugant amb foc.

La Ballesta va encreuar les mans sota el nas, com si resés.

—No creus que en Martí en deu estar al corrent? —va preguntar.

—Punxem-li el telèfon.

—El té punxat des d’abans que el contractéssim.

—Ah, vaja —va respondre l’holandesa, irritada—. Aleshores, la qui no està al corrent sóc jo.

—Però el noi és molt discret… —va afegir la Ballesta, sense fer cas de la ironia—. No, així no els enxamparem. Hem d’esperar que vagin fins a l’amagatall. Perquè hi aniran, això segur. En Companys deu voler saber què en queda, del seu tresor. I no gosarà anar-hi sol. Deuen estar esperant que els brindem l’ocasió idònia.

—Hem d’esperar l’ocasió idònia. Un dia tranquil, que no ens esperin enlloc. Aleshores hi anirem i sabrem la veritat.

En Companys i en Llaneras prenien una copa al pis de dalt d’un bar atrotinat i ple de fum al sud del Raval —el Xino, com en deia el president—. Escuraven la tercera ronda i començaven a estar una mica atordits. De fet, i no només per l’alcohol, el to vital del president havia decaigut força en les últimes setmanes. Se sentia exhaust, atabalat, confós com en l’interior d’un somni. L’incident del fill d’en Fonalleras l’havia disgustat i ara qualsevol referència al passat l’amargava. Només pensava a menjar i beure, esbargir-se, tornar a disfrutar d’una certa normalitat.

—I si el trobem? —va preguntar en Martí—. Si el tresor de què parla està allà, sencer, què en farà? No em dirà que se’l vol polir vostè solet.

En Companys no estava al cas de res del que li deia.

—D’avui no passa, hem de visitar un saló —va mussitar entre boirines.

—No tinc el cos per anar de putes, president.

—Doncs pagues i t’ho mires.

—I si l’enxampen? Recordi el merder del dissabte passat.

—En aquest barri no hi entren els pari… paparri…

—Paparazzi.

—Com se diguin.

El dissabte anterior, en Companys havia assistit a un sopar-homenatge amb gent de la cultura, i un fotògraf massa viu el va retratar mentre li pessigava el cul a una patum de l’escena catalana.

—Total, era una corista —va comentar el president, amb aire desmenjat.

—Era una actriu de primeríssima fila.

—Bé, la noia no es va pas enfadar.

—La noia es va portar com una senyora, cosa que no es pot dir de vostè. I malgrat tot la van treure a la portada de la revista Cuore mentre vostè la grapejava, amb aquella cara de… de…

—De lluç. La cara d’ella, vols dir, no? Ho sento, té cara de lluç. Que se la confiti, el conseller. —Com, el conseller?

—Està embolicada amb el conseller de Cultura, no ho sabies? M’ho va dir… recony, qui m’ho va dir?

—Si va pel món d’aquesta manera, les dones ni se li acostaran, presi.

—Jo no vaig de cap manera. Es el món. ES EL MON! —va exclamar de sobte, amb un crit de borratxo que va fer girar els parroquians. Un d’ells duia una gorra de pana i feia estona que semblava seguir la conversa.

—El món està girat —insistia—. No hi ha qui s’hi entengui. Ni tan sols el vodka rus té el mateix gust, cony de comunistes.

—A Rússia ja no hi manen els comunistes.

—Es clar, se’ls va carregar en Hitler, suposo.

—No, va ser a l’inrevés: a en Hitler se’l va carregar l’Sta-lin. Però molts anys després, el comunisme va fer fallida, a Rússia i a tot arreu.

—A Cuba no. Hem d’anar a Cuba! —Que siiiiií.

—I els obrers què hi diuen…? No em contestis: miren la tele.

—Mmm… més o menys.

—Tothom mira la tele, tothom va en cotxe. I esquien! Així no hi ha manera de propagar uns ideals de justícia, igualtat, i… —va emetre un rot— i fraternitat.

En Companys va alçar la copa mentre reclamava l’atenció de la barra, i en pocs segons el cambrer tornava a omplir els dos gots. El client de la gorra de pana observava l’escena amb aire ensopit. De fons se sentia una vella cançó de Manu Chao.

—I el país, on és? No sento parlar gaire català. Les fondes donen menjar de xinos. Tot és ple de forasters.

—Bé, és la globalització. La barreja. D’immigració, a la seva època ja n’hi havia.

—No pas tants. Hi havia els murcianos. Eren tots de la CNT. Alguns van ser bons amics, d’altres no tant… —tornava a parlar del passat, i ell mateix va fer que no amb el cap com per esborrar els records—. A la merda! Brindem per la Mar Ballesta, que té uns collons com un toro!

Van fer un brindis sense esma. En Martí feia estona que no era allà; pensava en la Carla i en la solitud que sentia aferrada al pit.

—Tu ets jove i guapot, canvia de vida. La política, amic meu, és una bona merda.

—Ha descobert la sopa d’all.

—Durant la guerra, vaig aprendre a malfiar-me dels companys de partit. Després, a malfiar-me dels anarquistes. I dels comunistes. I dels militars. I de l’Azana. I de la República, fins i tot. Fins que em vaig quedar sol. Sol, però tranquil, com al calabós de Monjuïc.

—Sol amb la mort.

—Sol, com ho estem tots des que naixem.

En Martí, amb el cap emboirat, va romandre en silenci, i en Companys va sentir la necessitat imperiosa de prendre l’aire.

—Bah, anem a fer un volt, Llaneras. —Vinga.

Van passejar pel carrer Nou de la Rambla en direcció al Paral·lel. Estaven massa cuits per adonar-se que el parròquia de la gorra de pana havia abandonat el local pocs segons després d’ells, i els seguia a una distància precisa. Ben al contrari, en Companys reia sol i es balancejava com una boia, esquivant pakistanesos xerraires i colles de turistes britànics amb la samarreta del Liverpool; era un paisatge humà que l’embriagava i li donava la sensació d’estar al bell mig d’una al·lucinació. Com quan era universitari i li fotia a l’absenta. De tant en tant s’apropava a en Martí i li feia un petó a la galta. I quan es veia reflectit als aparadors, se saludava tot cridant «Visca la República!».

—Potser que anem tirant cap a casa, presi —va suggerir en Martí, fatigat. Però en Companys continuava anant a la seva.

—Aquí! Aquí era el saló de La Sultana. —Aquí on diu Carnicería Halal?

En Companys va sentir el soroll d’un cop sec, acompanyat d’un petit gemec, i en girar-se va veure que en Martí jeia als seus peus, estabornit. En el seu lloc, l’home de la gorra de pana brandava una porra i li somreia sardònica-ment.

—Se’l saluda, president —va dir, amb indubtable accent valencià.

—Qui és vostè?

—Li pregue que no faça preguntes. En Martí restava immòbil, sense coneixement. En Companys, encara emboirat, va mirar d’ajupir-se per auxiliar-lo, però el desconegut el va aturar en sec posant-li el bastó sota la barbeta.

—Quiet ací, xe. O és que també vol tastar porra? —No podem deixar-lo aquí!

—Preocupe’s de vostè. Vinga, andando. Farem una xarradeta.

Van enfilar el carrer de l’Om per fer drecera cap a Drassanes. En Companys al davant, i el de la gorra darrere seu, empenyent-lo de tant en tant amb la porra, com si es tractés d’un bou massa gandul. Mentrestant, en Martí seguia estirat sobre la vorera de Nou de la Rambla, però els escassos passavolants no li prestaven atenció: al Raval sempre hi havia hagut gent per terra i normalment no feien altra cosa que dormir la mona.

Mentre caminava, en Companys revisava la seva vida, un cop més. Havia perdut el compte de tots els intents de segrest, càstig o assassinat de què havia estat objecte des de 1917 ençà. Era un home valent —va aprendre a conviure amb l’ombra de la mort, com els seus estimats Layret i Seguí—, però n’estava fart, de les amenaces i la intimidació dels seus enemics. I ara, de qui es tractava? De qui era nét o besnét, l’home de la gorra? D’un franquista? D’un capellà? Era un sicari de la Ballesta? O estava a sou de la Patronal, com els fatxendes del Sindicat Unic que li van fer la vida impossible als anys vint? De fet, tant era. La situació, a la seva edat, amb els galons de president, se li feia intolerable.

De sobte, el president va decidir parar i encarar-se a l’home que l’empenyia amb la porra.

—Es pot saber cap on anem? El que hagi de fer o dir, ho pot fer aquí.

—S’equivoque. Però no es preocupe, no m’apetix fer-li cap mal.

—Doncs no ens moguem d’aquí. Aclarim això d’una vegada! No em fas por. Me les he hagut amb pistolers que en feien dos, com tu.

—Potser sí que l’haurè d’estovar, abuelo…

—¿Te la chupo, mi amor? —va interrompre una pèl-roja amb barret, ulleres de sol, minifaldilla i abric de pell sintètica.

—Fot lo camp, meuca! —va respondre el desconegut, sense ni mirar-la.

—Encara no, xato —va dir ella, traient una semiautomàtica de la butxaca i clavant-l’hi al clatell—. Vinga, deixa la porra a terra i posa les mans enlaire.

En Companys va trigar a adonar-se que aquella donota tan ordinària era la Marieke. Entre el maquillatge, el xiclet i les mitges de malla, estava realment desconeguda. I la pistola a les mans li donava un sorprenent aire de dona d’acció.

—Ensenya’m la documentació! —li cridava a l’home de la gorra.

—Te’n pots anar a la merda, putón —responia ell, desafiant.

—Qui t’envia? Parla!

En aquell moment d’impasse, en Companys va veure com s’acostava des del fons del carreró una figura fràgil i desmaiada, que es fregava la closca adolorida amb la mà.

—Martí! —va cridar.

Incauta, la Marieke es va girar unes dècimes de segon, i l’home de la gorra, amb bons reflexos, va aprofitar per tombar-li l’arma d’una puntada. Després va arrencar a córrer sense badar boca, per perdre’s en el laberint del Xino. En qüestió de pocs segons, es va fer fonedís.

—Merda! —es va lamentar la Marieke, sense deixar de mastegar el xiclet.

—Marieke? —va exclamar en Martí, esbalaït.

—Oi que està afavorida? —va respondre en Companys.

Van anar a La Cova tots tres junts en un dels cotxes blindats del PAQ. Va ser un trajecte penós, amb la Marieke desdibuixada per efecte del rímel, en Martí adolorit i fastiguejat, i en Companys cantussejant fragments de sarsuela amb el cap a fora la finestra, per tal de reprimir el vòmit. Si no fos perquè el cotxe era un Audi negre llampant, els haurien confós fàcilment amb una colla de ganàpies massa grans per tornar de botellón.

—Quant de temps fa, que ens segueixes? —va deixar anar finalment en Llaneras, amb mitja veu. La Marieke, que seia al davant, va respondre sense mirar-lo.

—No sé de què t’exclames, és normal que controlem els moviments d’en Companys.

—Tu no controles en Companys, em controles a mi.

—Tu i en Companys, en Companys i tu. La Ballesta exigeix garanties, tu no formes part del PAQ.

—I tu sí. Tu ets de confiança, oi?

—Bah!

—No m’has agradat mai. Mai.

—Doncs t’he deslliurat d’un bon embolic; si no fos per mi, vés a saber on seria el nostre ocellet cantaire.

—L’hauríeu de deixar en pau. Ja n’heu tret tot el suc. Es pot saber què és el que busqueu?

En Companys va incorporar-se fatigosament a la conversa:

—Sé peeerfectament el que bu-busquen, Llaneras —va mussitar, picant-li l’ullet—. Te’n reecordes de…?

En Martí li va posar la mà a la boca, de forma gens dis-simulada.

—Perquè no el deixes parlar? Què et fa por? —va dir la Marieke.

—No em fa por res. Està borratxo i no vull que te n’aprofitis.

—Aprofitar-me’n? Per què? Jo només ha de mantenir-lo estalvi.

El va escrutar un parell de segons, abans d’afegir, enrio-lada:

—Estàs una mica paranoic, Martí Llaneras.

En Martí va fer una ganyota, i va girar la mirada cap a la finestra. No valia la pena que s’enganyés: la mirada de la Marieke el trasbalsava. Aquella maleïda holandesa li agradava de veritat.

Amb el fred hivernal, una mica més rigorós del previst, els dies van començar a assemblar-se. L’efervescència originada pel descobriment dels viatges temporals va donar pas a un clima d’extrema opacitat acordada pels responsables del CICT, amb el suport de les empreses i els governs que hi eren representats. Farts de rebre informació banal, i amb comptagotes, els mitjans se’n van despreocupar, a l’espera d’autèntiques novetats.

En el front diplomàtic, les aigües també estaven en calma. Benefactora calma. Tot i dirigir un simple govern autònom sense competències en política exterior, la Mar Ballesta havia posat a treballar diversos lobbies que van tranquil·litzar els ànims dels principals governs d’Occident, a més de Rússia i la Xina. El missatge que transmetien a les cancelleries era triple: 1) el Projecte Harlan estava en bones mans; 2) a través del CICT, totes les instàncies internacionals participarien en la gestió de la nova tecnologia i en traurien profit; i 3) Mar Ballesta era la clau de volta de tot plegat i si se soscavava la seva posició tot el projecte podria descarrilar.

Amb la seva característica habilitat per maridar els seus interessos amb els interessos generals, la Mar Ballesta es va veure convertida en un dels dirigents polítics més importants d’Occident. La qual cosa es va fer evident per a tothom quan la revista Time va posar una foto de la dirigent catalana a tota portada, amb el titular She’s the one thai presses the button («ella és qui prem el botó»), una frase que en les últimes setmanes s’havia pronunciat més d’un cop a Brussel·les, Londres i Washington.

Quan, pels volts de Nadal, el govern espanyol va reclamar la solidaritat de la Unió Europea en defensa de la seva sobirania sobre els afers catalans (incloent-hi, per descomptat, el projecte Harlan), es va trobar sense aliats clars, i va desistir-hi. L’actitud de la Moncloa va canviar sobtadament; es van acabar les pressions i les esbroncades; la relació bilateral es va començar a normalitzar. Dies abans, el ministre García Lara s’havia trobat amb el president per convencé’l que convenia afrontar el problema de la Harlan I des d’un altre punt de vista.

—«Ella aprieta el botón»… ¿Però que se habrà creído? —bramava l’impetuós Mateo Genil.

—Presidente, nos guste o no, Ballesta tiene la sartén por el mango. Hay que negociar.

—Nunca hemos negociado la autoridad del gobierno en suelo espanol.

—Hay que ser realistas. En este asunto nos estamos jugando mucho mas de lo que parece.

—¿A que te refieres?

—Fenoll ya está trabajando en ello.

—¿Fenoll? Explícate, coño.

García Lara va treure de la maleta un plec de papers protegits per una funda de plàstic. Eren fulls ratats i esgrogueïts. Documents de l’any de la picor, possiblement.

Pel que fa a en Companys, la seva anacrònica presència començava a resultar molesta per a la vicepresidenta, que n’era tutora i responsable. Al carrer no quedava gaire rastre d’aquell fervor inicial; com qualsevol figura mediàtica, en Companys havia deixat d’interessar el gruix de la població.

El pas del temps l’havia inutilitzat per a la política, i quan assistia a les sessions plenàries del Parlament —ho feia sovint, com qui va al cinema, i ningú no gosava barrar-li el pas— provocava continus maldecaps amb les seves declaracions fora de to, que la premsa amplificava convenientment.

En Martí Llaneras també començava a afartar-se de la situació. Conservava un afecte sincer cap al vell president, però se sentia enclaustrat a La Cova i trobava a faltar l’acció quotidiana del cos de policia. A més, no havia perdut del tot l’esperança de retrobar la relació amb el petit Oriol, encara que sa mare en restés al marge.

Tenia, malgrat tot, dos bons motius per no desertar: el Pou de Glaç i la Marieke. Dos maldecaps que el neguitejaven, dos misteris pendents de resolució. Va decidir encarar el més senzill, aquell que li feia menys basarda. La nit del 23 de desembre, mentre entomava el vent glaçat a l’exterior dels estudis del Canal 12+1, situat als afores de Barcelona, va decidir que forçaria en Companys a recuperar el seu tresor.

En el mateix moment, el vell president pesava figues a la butaca de la sala de maquillatge. Una jove perruquera li domava els rínxols, mirant de no despertar-lo. «Pobre president —pensava en Martí—, últimament s’adorm així que veu una butaca». Els seus dies continuaven essent massa llargs. Però, ai las, era un polític; necessitava els focus i el contacte amb la gent, encara que el seu caché hagués baixat significativament. Aquella nit, però, la cita era important; era el convidat estrella en un popular xou nocturn.

—Presi, espavili, que el vindran a buscar d’aquí a cinc minuts —li va dir en despertar-lo.

—Hum… Cinc minuts per fer què?

—Una entrevista a la tele.

—Ah, sí. Es com… d’humor, no? Nena, em prendria un cafè —va dir a l’ajudant de producció, que el mirava com qui mira una peça de museu.

La noia va assentir somrient, i va sortir en direcció a la màquina de cafè. Els dos homes es van quedar sols i sense gaire cosa a dir-se, com els solia passar últimament.

—La Marieke, què? —va preguntar en Companys, per entretenir l’espera.

—Què de què?

—Cony, que si ja…

—No sigui pesat, collons! Com vol que m’emboliqui amb la dona que ens està espiant?

—Posa-t’hi com vulguis: a tu aquesta noia et porta de cap. Quan et parla sembles beneit.

—Potser sóc beneit.

—L’hauries d’haver vista quan encanonava aquell cabró del Raval. Quina energia, quina passió! Deu ser una fera.

I mentre ho deia abaixava la mirada com un nen dolent. Però en Llaneras no li seguia el joc, i va forçar un canvi de tema.

—Aviat farà tres mesos que estic amb vostè. Se n’adona?

—No gaire. Tinc el sentit del temps una mica atrotinat.

—Encara no hem anat al Pou de Glaç.

—Ah, sí, en això tens raó. Justament te’n volia parlar. Crec que ha arribat el moment de fer-hi una visita.

—I després?

—Després, què?

—Què en farem, del contingut? Continua pensant que el govern actual no se n’ha de fer càrrec?

—Cada cop n’estic més convençut. Aquesta dona és boja.

—Però això no vol dir que…

—Crec que vol convertir-se en Reina, o Emperadriu, o alguna cosa així… No, no està preparada per un regal com aquest… Amb en Trullàs, en canvi, potser ens hauríem entès…

—En Trullàs està acabat. No ha vist les notícies?

—Hem de fer que l’or del Pou de Glaç faci un bé al poble. Tot pel poble!, com dèiem en temps del Front Popular.

—Bé, primer hem de saber què hi resta.

—Si et sembla bé, hi podríem anar dilluns. Direm que estic malalt i ens escaparem quan encara sigui de nit.

—Es molt lluny?

—Te’n parlaré dilluns.

L’ajudant de producció va entrar a la sala amb un cafè servit en got de plàstic.

—President, l’esperen al plató.

—Doncs vinga, som-hi.

—Alerta amb en Llovera.

—Qui?

—El presentador del xou. Segurament li té preparada alguna trampa —va afegir en Martí, que coneixia el perfil del programa.

El president va fer una última inspecció al seu aspecte a través del mirall, i va enfilar el camí del plató sense perdre de vista la faldilla curta de la noia. Abans de desaparèixer per la porta, va mirar en Martí de reüll, ben seriós; tan seriós, que en Martí es va sentir advertit, fins i tot amenaçat. Que potser el president se’n malfiava? Potser havia insistit massa a visitar el Pou de Glaç?

Després de deixar en Companys a la porta del plató, la jove ajudant de producció va sortir passadís avall i va tancar-se en un petit despatx. Sabent-se a redós de tothom, va treure el telèfon mòbil i va marcar un número de tres xifres.

—Què? —va preguntar una veu d’home.

—Hi aniran la matinada de dilluns —va respondre ella—. Aparentment, ells dos sols.

La Marieke detestava que la Rhimou tingués damunt la taula de treball la seva pròpia foto de graduada a Princeton.

—Per què no puc parlar amb la Mar? —va preguntar, en to de queixa.

—Està molt enfeinada, m’ha dit que t’intenti ajudar jo mateixa —va respondre la Rhimou, sense apartar els ulls de la pantalla de l’ordinador—. Què necessites?

La Marieke va tancar darrere seu la porta del despatx.

—Necessito parlar amb ella. Es un afer de seguretat.

—Estic al corrent de tot.

—Espero que això no sigui cert.

La Rhimou es va alçar, es va allisar la faldilla tubular i va rodejar la taula amb parsimònia, fins a aturar-se a un pam de la Marieke.

—No t’hauries de sentir amenaçada. Una persona com tu, amb el teu currículum…

—No em sento amenaçada —va mentir—. El que està amenaçat és el prestigi del govern.

—Ho dius per les fotos?

—Vaja, saps de què va.

—Ja t’ho he dit.

Irritada en comprovar fins a quin punt la seva rival havia marcat territori, la Marieke va llançar sobre la taula un plec de còpies de les principals portades de la premsa del dia. En totes hi apareixien fotografies del cap de l’oposició, Ivan Trullàs, participant activament en una festa gai (amb joves donzells i cocaïna a dojo).

—Aquesta és la meva preferida —va dir, assenyalant una foto del jove polític pessigant el gluti d’un boy en tanga—. Quin culet, eh?

La frivolitat de la cap de premsa exasperava la Marieke.

—Aquestes fotos han sortit del meu departament. Heu posat els meus homes a espiar en Trullàs. I jo no en sabia res.

—Va ser cosa de la Ballesta.

—Es una porqueria. Espiar el cap de l’oposició!

—Ara t’interessa la política?

—M’interessa fer bé la meva feina —va dir finalment la Marieke, mentre s’acostava a la porta—. Digues a la Ballesta que per aquesta pasterada no compti amb mi.

La Rhimou va somriure lleument; després va despenjar el telèfon i va prémer el número vuit, que li donava línia directa amb la vicepresidenta. A la pantalla del seu ordinador, on tenia obert el servidor de notícies, hi apareixia un titular d’última hora: Ivan Trullàs presenta la dimissió.

Al plató, un rètol lluminós reclamava silenci. El presentador calb i la col·laboradora amb ulleres rosa fúcsia intercanviaven xiuxiuejos. A les onze en punt, el regidor va marcar un compte enrere amb els dits de la mà, i després va començar a aplaudir amb els braços enlaire, esperonant el públic perquè el seguís.

—Dins!

La grua va mostrar una panoràmica del públic mentre la banda tocava els compassos inicials del rock steady d’Aretha Franklin, i tot seguit van aparèixer en pantalla, com fetes de neó, les lletres LNE; eren les sigles de La Nit Eterna, el late-show més seguit de les nits catalanes, en gran mesura pel carisma del seu conductor, el calb més famós a la Catalunya de 2015: en Ramon Llovera, Momo.

—Bona nit, benvinguts a La Nit Eterna —va exclamar en to jovial, des del centre del plató—. Avui tenim un convidat que és etern de debò. Un home que ha fet una migdiada de setanta-cinc anys, i que en despertar-se es va trobar de nassos amb la Mar Ballesta! Brrrrrr! Us ho imagineu?

—Mira quina gràcia —va dir la Ballesta, que seguia l’emissió estirada al sofà de casa seva.

—És una llegenda vivent, i a més, un paio molt simpàtic. No trobes, Karina?

—Un veritable encant, Momo! —va respondre la col·la-boradora amb ulleres rosa fúcsia—. I a més ell té cabell!

El públic va somriure davant l’atzagaiada de la noia (prevista al guió). En Momo va arrufar el nas teatralment.

—Sé que en el fons m’estimes, Karina… En fi: amb tots vostès, el president Lluís Companys!

Una porta de miralls es va obrir verticalment, i en Companys va aparèixer en escena enmig d’una gran fumera, mentre el guitarrista de la banda puntejava la melodia d’Els segadors.

—Està com un peix a l’aigua! —va comentar el responsable de convidats del programa, que seia amb en Martí a la sala d’espera.

—Sí, és veritat…

I és que, efectivament, en Companys repartia somriures a balquena i intercanviava gestos de juvenil simpatia amb els seus amfitrions. Havia après a fer abraçades de mentida i petons de plàstic. Fingia amb gran traça i no es deixava impressionar pel brogit ni per la lluminària. Com un professional.

—Probablement —va comentar en Llaneras— el presi s’està preguntant què hauria passat si als anys trenta ja hagués existit la televisió.

A plató, començava l’entrevista.

—Gràcies per venir-nos a veure, president.

—Gràcies a tu, Mòmio.

—Es Momo. Porta ja tres mesos entre nosaltres. Se sent bé al 2015?

—Mmm… com t’ho diria? Em sento viu!

L’ocurrència va ser rebuda amb riallades.

—El veig molt còmode al nostre plató. I això que al seu temps només hi havia la ràdio.

—Sí, i ja que ho esmentes, amb la ràdio no sempre me’n vaig sortir bé. —Ah, no?

—Essent president, vaig haver de fer un discurs radiat i em vaig descuidar els papers al cotxe oficial. Me’n vaig adonar quan faltaven deu segons per començar. Com que era en directe, i no sabia de què cony parlar, em vaig pinçar el nas amb els dits i vaig dir: «Senyors radiooients, el president Companys ha hagut de marxar per una qüestió important relacionada amb el seu càrrec. Els deixem escoltant una bonica peça de sarsuela».

—Impressionant!

—Això no és tot. Vaig mirar a l’altra banda del vidre, i el tècnic de so estava rígid, blanc com un paper de fumar, i em feia que no amb la mà, així…

Els gestos d’en Companys eren realment divertits; el públic va riure de bon grat.

—No tenia cap disc preparat, aquell sòmines!

—I vostè què va fer? —va insistir el presentador.

—Vaig cantar un fragment de La del manejo de rosas.

Més rialles al plató. El propi Momo semblava divertir-se d’allò més.

—I això va ser tot?

—Sí. Bé, no, en sortir de l’estudi, em van dir que una oient de Sant Andreu havia trucat per demanar on es podia comprar el disc…

En Momo es va cargolar exageradament de riure, i el públic va ovacionar l’anècdota durant una bona estona. Tot seguit, el presentador va donar pas a publicitat, i es va acostar a en Companys per felicitar-lo pel seu charme.

A la represa, el president va continuar en ratxa, divertit i encantador, defugint hàbilment els temes espinosos (tal com la Rhimou li havia pregat). I se’n va sortir molt bé quan un actor del programa va aparèixer d’improvís caracteritzat com el general Franco.

—¡Hombre, Companis! —va dir l’imitador—. ¿Dónde te habías metido?

—¡Pues aquí, con los vivos! —va respondre en Companys.

—Ojo conmigo, que tengo muy mala leche. ¿Eh? A ver si te fusilo…

A la part final de l’entrevista, la col·laboradora de les ulleres rosa fúcsia, de nom Karina, va acompanyar en Companys a una ala del decorat, on els esperaven dues butaques de disseny. La banda va tocar algunes notes del clàssic d’Amy Winehouse Rehab, i a la pantalla es va sobreimpres-sionar un rètol amb el títol Test-a-ment.

—Està a punt pel nostre test, president? —va preguntar la tal Karina, mentre encreuava les cames.

—Sóc tot orelles, guapa.

—Ja m’havien dit que vostè és tot un seductor.

—La teva cara em sona. Saps si alguna besàvia teva es va dedicar a la política? Rialles.

—Comencem. Una pel·lícula?

—Alguna d’en Buster Keaton.

—Un color?

—El vermell!

—Un ideal?

—Entrenar un equip femení de voleibol. Rialles perllongades.

—… és que l’altre dia en vaig veure un partit per la tele —es va justificar en Companys—. Es un esport molt interessant.

—Un nom de dona?

Aquí en Companys va dibuixar un somriure més aviat trist.

—Carme, el nom de la meva dona.

—Un somni complert?

—El que estic vivint ara mateix.

—I un somni per complir?

En sentir la pregunta, en Companys, que fins aquell moment semblava pletòric, va acotar el cap amb freda parsimònia. Al plató, algú va fer una riallada, convençut que el president preparava un estirabot dels seus. Però la Karina es va adonar de seguida que el president estava tocat.

—President? President, està bé?

—El somni que voldria complir… —va mormolar Companys, sense alçar el cap…— és retrobar el meu fill, en Lluïset.

Quan va alçar la mirada, els seus ulls s’havien omplert de llàgrimes. El públic no s’ho podia creure. La temperatura del plató va desplomar-se en un instant. Al control de realització, en canvi, tothom bullia.

—Eeh… president —va mirar de dir la Karina, poc habituada a aquesta mena de situacions. Però en Momo Llovera, fora de pla, li feia gestos nerviosos perquè continués. Estaven vivint allò que els crítics solen batejar com un gran moment televisiu.

—El vaig deixar en un sanatori a Bèlgica… No hi era tot, sap? —continuava en Companys, trencadís, entre sanglots—. Va venir la derrota, i l’exili, i no en vaig saber res més. I ara ell és… tots ells, en Lluïset, les meves filles… la Carme… Tots són morts…

Tothom mort. Tothom. Tots els vius que havia conegut, morts i enterrats. Tot un món esbandit. En Companys va assumir en només uns segons el pes de setanta-cinc anys, la petja del temps sobre el seu esperit, i no va ser capaç d’aguantar-ho. Mentre s’ensorrava literalment a la butaca, el públic improvisava una ovació d’ànim, i el realitzador, fora de si, bramava a la càmera u que fes un zoom in lentíssim, tancant el pla a l’entorn de la figura tràgica i desmanegada del president sense fills i sense temps.

En Martí es va perdre el final de l’espectacle: en aquells precisos instants corria com el vent en direcció al plató.

Mentrestant, a la seva residència de Sarrià, la Mar Ballesta no se’n perdia cap detall.

—Pobre vell xaruc —es va dir. I va assaborir un últim glop de Porto.

L’endemà, vigília de Nadal, el principal diari progover-namental de la ciutat va ensenyorir-se dels quioscos amb una gran exclusiva: el govern Ballesta (ara ja en deien així, sense embuts) acabava d’aprovar un important paquet de mesures de reforma institucional.

La primera d’aquestes propostes era una reforma de la llei del Govern de 2006, que ampliava i confirmava els poders de la presidència (incloent-hi el dret de veto sobre les decisions del Parlament) i derogava la limitació de mandats. La segona, era una nova Llei Electoral que reforçava el criteri de territorialitat enfront del de proporcionalitat —la qual cosa afavoria clarament els interessos de la coalició governant—. La tercera, una Llei de Seguretat Nacional que atorgava al govern la capacitat de negar-se a donar al Parlament i a l’opinió pública la informació relativa al CICT i el control dels viatges pel temps. A més, el facultava per restringir i censurar les informacions periodístiques al respecte.

A Palau, tothom n’anava ple. També la Marieke n’estava al corrent quan va entrar al despatx de la Ballesta. Però aquell matí les seves prioritats eren unes altres.

—Bon dia, Marieke —va saludar-la la vicepresidenta—. M’ha dit la Rhimou que estàs enfadada.

—Preferiria parlar-ne en privat.

Sense esperar indicacions, la Rhimou va abandonar el despatx. Les dues dones van restar soles, mirant-se de fit a fit, fins que l’holandesa va abaixar el cap amb un sospir.

—Marieke, Marieke… —va xiuxiuejar la Ballesta.

—Oblida aquest to, Mar, estic emprenyada.

—Voldràs dir que estàs gelosa. De la Rhimou, és clar.

—No, mira, no és cosa meva de quina mena de gent t’envoltes. El tema és tot un altre. Sóc la responsable de Seguretat del PAQ i no vull que m’utilitzis pels teus tripijocs.

Indiferent, la Ballesta va canviar de tema.

—En saps res, ja, del Pou de Glaç?

—No.

—Se m’acaba la paciència.

—Hi acabaran anant, això és segur.

—No podem esperar més! —va exclamar, alçant-se—. La cosa aquesta del CICT ens està eixugant el calaix. El malparit d’en García Lara continua amb l’aixeta tancada (no ens paguen ni el que ja està pressupostat, ni tan sols la despesa corrent sanitària, t’ho pots creure?) i, per acabar-ho d’adobar, els governs europeus em diuen que, si no tinc liquidesa, cedeixi el control del Projecte Harlan. Ho entens ara? Vull l’or de Moscou! El necessito!

—Vull! Necessito! Sempre igual, com una nena petita! —va respondre la Marieke, enrojolada—. Quan acabarà, això, Mar? Ja has fet història, t’has fet amb el govern, has destruït l’oposició, i a sobre diuen que et vols eternitzar en el càrrec. On vols arribar?

—De moment, al Pou de Glaç.

La Marieke estava molt tensa i amb prou feines reprimia el plor.

—Potser… potser serà millor que posis el tema en mans de la Rhimou. Ella se’n mor de ganes, i a mi tot això em depassa, de fet només sóc una agent de la brigada científica.

La Ballesta va treure’s les ulleres en un gest estudiat, i va subjectar la Marieke pels braços, prement-los amb cura, dit a dit.

—Oh, tulipa, saps perfectament que ets molt més que això…

—Mar, jo no… —va mussitar tímidament, però els llavis de la vicepresidenta la van fer emmudir de cop. La Marieke va tancar els ulls i li va oferir la boca. La Mar fregava la seva geniva amb una llengua de foc mentre premia el seu tors contra ella amb una força esborronadora.

Era el primer petó que li feia en setmanes. I la va deixar esbalaïda, com la primera vegada.