El 1969, la psiquiatra d’origen suís Elisabeth Kübler-Ross va definir les famosíssimes cinc fases del dol: negació, ira, negociació, depressió, acceptació. La meva impressió subjectiva és que, en el cas de la mort del meu pare, jo només vaig passar per dues d’aquestes fases, concretament la primera i l’última: negació, els primers anys (una bona colla d’anys), i acceptació tàcita, no verbalitzada, no serena, no resignada, en un moment indeterminat de l’edat adulta.

Les fases intermèdies —la ira, la negociació i la depressió—, suposant que les hagi passat de forma no conscient, s’han liquat durant el meu trajecte per la vida, al llarg de trenta-cinc anys, sense manifestar-se obertament, esmicolades en una munió d’episodis fugaços o reaccions imprevistes, o records punyents i breus com fiblades, que s’obren a múltiples interpretacions, tantes com psicoanalistes hi ha al món. Quantes de les coses que m’han passat o he evitat, quants estirabots, quants trets de caràcter, dilemes, trumfos i xacres són atribuïbles a la mort del pare? Potser totes, potser cap. Tots sabem que un drama familiar es pot fer servir per justificar qualsevol conducta. Jo podria haver estat un sant baró o un assassí en sèrie, un pare exemplar o un pare terrible, un enamoradís compulsiu o un misantrop crònic, i en tots els casos la mort prematura del pare apareixeria al capdamunt de la llista de factors determinants de la meva personalitat.

El que sí que puc afirmar és que, si bé he viscut la negació i l’acceptació amb plena consciència, no recordo haver tingut cap atac d’ira relacionat de manera explícita amb la mort del pare, ni cap depressió digna d’aquest nom atribuïble directament a la seva pèrdua. No he dit mai, parlant des del cor: «Estic trist perquè el pare és mort», o bé «Trobo a faltar molt el pare», o «La vida és una merda perquè el meu pare va morir massa d’hora». Però sí que he pensat, i no pas poques vegades, que em sento trist, o que trobo a faltar alguna cosa, o que la vida és una merda (a seques), sense saber-ne del tot el perquè. Segur que en tots els casos hi ha un reflex més o menys residual d’aquest episodi mai digerit.

Tot el mal o el bé que m’hagi fet la mort del pare ha passat de puntetes per la meva vida, amb el sigil dels lladres de guant blanc, que fan la seva malifeta sense despertar els amos de la casa que assalten i roben. I en part, és així com desitjava que fos. Indolor i discret. Molt Soler. I en canvi, suposo que si això ho llegís el meu pare no li faria ni punyetera gràcia. El mínim que pots esperar quan et mors és que els teus fills et plorin i et trobin a faltar.

Però la cosa ha anat així. I des del primer minut: quan van portar el cos mort a casa, la meva mare ens va fer entrar al seu dormitori perquè ens en poguéssim acomiadar. Recordo que vaig veure el cadàver, la cara sense expressió, i que em vaig quedar una estona allà palplantat, quiet com una estàtua, desitjant que aquella cerimònia tètrica acabés. La meva mare el va acaronar entre sanglots, i un amic íntim de la família li va dir: «Adeu, amic; no t’oblidaré mai». A mi la sola idea de parlar-li em semblava terrorífica i ridícula, al mateix temps. Potser inquiet per la meva pròpia indolència, pendent de la reacció dels altres, el vaig mirar sense pestanyejar i vaig forçar-me a pensar: és el pare, és mort, no el veuràs mai més. Però eren paraules buides que el meu cap no assimilava; rebotaven com pilotes de ping-pong contra una paret de granit. Ja havia començat la negació.

Vaig negar el cadàver fins que va passar tant de temps que l’acceptació —tàcita, no exclamada en veu alta— ja no em podia destarotar. És una reacció molt masculina, segons els cànons: les dones planyen, els homes empassen. És el que es diu sempre, tot i que els rols de gènere —també en aquest aspecte— estan canviant ràpidament. Quan va morir la meva mare, de fet, el meu capteniment ja va ser ben diferent. Havíem estat molt units mentre hi va ser, en els meus primers trenta-tres anys de vida. La negació no hauria pogut funcionar, ni tan sols la desitjava. Vaig voler viure l’agonia i la mort en primera persona, vaig voler sentir-me trist, per fer-la present en la meva tristesa; vaig voler participar a tothom com em sentia. Però aleshores tenia trenta-tres anys, ja era una altra persona. El dol va ser explícit i l’acceptació, també. En relació amb el meu pare, el greuge comparatiu és evident.

Abans que hi hagi equívocs, o falses expectatives, he de proclamar que el meu pare, Antoni Soler i Bos (o Bas, Bosch, Boix o Boc, com el rebatejava la correspondència oficial), nascut a Figueres el 1926, fill de Quimet i de Maria, era una bona persona. Tothom li deia Antònio. Va ser un bon pare. No em va donar motius per estimar-lo menys que a la meva mare, però bé, tots tenim preferències, i jo amb la meva mare tenia un vincle superior. Quan jo era petit la distinció dels rols en les famílies encara era ben visible, i tot i que l’Antònio era un pare pacient i ajudava a les feines de casa, no deixava de ser el cap de família, seia al cap de taula en tots els àpats, conduïa el cotxe en exclusiva i se’l rebia amb certs honors quan tornava de la feina. El seu estatus, però, es derivava sobretot de l’adoració que li professava la meva mare, que sempre venia a dir, en públic i en privat, en prosa i en vers, que havia tingut molta sort d’estimar sense reserves un home extraordinari, un home que a sobre de les seves incomptables virtuts tenia la paciència d’aguantar-la a ella, d’humor molt més canviant i carregada de neguits. Dic adoració perquè el sentiment de la meva mare no era un pur enamorament i prou, sinó una admiració completa cap al seu marit i les seves qualitats essencials: bonhomia, honestedat, integritat i temperància. La seva devoció cap al pare era un dogma de fe que irradiava tota la família. Jo també l’acceptava. Però no puc negar que aquesta sacralització del pare me’n va apartar una mica. La mare era més pròxima, per bé i per mal; més afectuosa i més impulsiva. En la meva infantesa, d’ella em venien les abraçades i els petons, però també els crits, els retrets i fins i tot algun bolet. Eren per a ella les meves confessions i els meus dubtes. Però en cas d’haver fet alguna cosa dolenta, la por a la virulència de la mare era menor que la por a decebre el pare, l’home recte que no s’equivocava mai. En el terreny moral, estava dos graons per sobre dels altres. Una vegada que la meva mare va descobrir que jo havia agafat diners —cinc duros, a tot estirar— d’un moneder que guardava a l’armari de la seva habitació, la meva gran fixació, entre plors desconsolats, era que no n’expliqués res al pare. Fins a aquest punt m’afectava la seva supremacia moral, allò que els clàssics en deien auctoritas.

El retrat familiar del pare, que després de la seva mort va quedar fixat per la mare en el llibre autobiogràfic Trena de cendra, publicat el 1984, s’acostava força a l’hagiografia. De vegades em pregunto si realment era tan perfecte, si no es va equivocar mai. No ho sé. Només el vaig conèixer durant setze anys, i quan vaig deixar de ser una criatura, ell ja era un homenàs de cinquanta anys, dels cinquanta d’aleshores, és a dir, un senyor gran, amb calvície progressiva, ulleres, bigoti i dentadura postissa. El fet de ser el fill petit em va privar de tenir una visió més nítida d’uns pares més joves, d’uns avis menys decrèpits. El meu bagul dels records està mig buit.

El nostre pas per la vida no és mai del tot oportú. Néixer tard és tan injust com morir d’hora. Sempre ens deixem perdre un bocí de passat i un bocí de futur. Quan la meva mare es moria, em va dir que li sabia greu no veure’m de més gran, no conèixer els meus fills; i jo li vaig contestar que també tenia recança de no haver-la conegut a ella de més jove, de no haver tingut el pare uns anys més, i de no haver pogut pràcticament conèixer els avis. El meu avi Soler va morir de càncer quan jo tenia mesos; l’avi Guasch es va ferir quan jo era ben petit (dels vessaments cerebrals, a l’època, en deien feridura) i sempre el vaig veure en cadira de rodes, un braç inútil i una boca torta que balbucejava sons indesxifrables. Havia estat, pel que m’han dit, un home emprenedor i autoritari, i segur que portava la seva prostració com un martiri. Va morir quan jo tenia nou anys.

Les meves àvies van durar més. L’àvia Guasch va morir quan el pare ja estava malalt, i li va dir a ma mare que havia ofert anys de vida a Nostre Senyor a canvi que l’Antònio es curés. Debades, evidentment. L’àvia Soler va ser la més tardana, maleïda ironia, perquè li va tocar veure morir el seu únic fill. Es va quedar trista i desconcertada. No es va recuperar del sotrac i es va deixar anar, en una agonia lenta i pacífica, sense lluita. «Què hi faig, jo, en aquest món?», va dir algun cop.

Tot i ser un net afectuós, no les vaig plorar, tampoc. Com en un assaig general pel que havia de venir, vaig veure desaparèixer les àvies de la meva vida enfundat en una sòlida cuirassa, amb una barreja d’acceptació i escapisme.

M’hauria agradat disfrutar alguns anys dels meus avis en plenes facultats. Hauria volgut parlar-hi, sobretot, de política, que era la meva dèria adolescent. Quan tenia deu anys va morir Franco i l’ambient es va polititzar molt, també a casa. Ben aviat vaig començar a llegir coses sobre la República i la Guerra Civil. La dèria pel passat començava a posseir-me. Feia preguntes que les àvies no tenien ganes de contestar. Els demanava que m’expliquessin com era un bombardeig, si havien vist mai en Macià o en Companys de prop, coses així. Però fugien d’estudi; per a la gent gran, especialment per a les dones, recordar coses de la guerra als anys setanta resultava tan incòmode com parlar d’una malaltia o d’un secret familiar. I em feia ràbia no poder parlar amb els meus avis, tots dos republicans, condemnats a un llarg silenci en vida, i condemnats també a morir abans que el dictador.

Els meus pares eren de 1926 i 1928 respectivament, i dels anys anteriors al franquisme només me n’explicaven petites històries viscudes amb ulls de nen. Tan terribles com un bombardeig al parc de Figueres, que va penjar el cap d’una criatura dalt d’un arbre. Tan alegres com la gentada que va rebre Francesc Macià a la rambla de Figueres, anys abans que la guerra ho engegués tot a rodar.

El meu pare no havia estat mai un activista. Però seguia atentament les notícies i es considerava un catalanista d’esquerres. Llegia el Diario de Barcelona i, després, el Mundo Diario, que era més progressista i incloïa un parell de pàgines en català. Quan va sortir l’Avui, el 1976, se’n va fer lector i prosèlit: se’l llegia fent el cafè en un bar qualsevol, i el deixava allà, perquè l’agafés algú altre. Amb els amics parlaven de política, de vegades amb paraules pujades de to, perquè el record de la repressió i les matances —les dels uns i les dels altres— estava molt viu. Als anys setanta, la gent parlava per la ferida, i qui havia tingut un mort a casa se situava automàticament al bàndol contrari al del botxí. La meva mare, tot i ser de natural més flexible, tendia a la visceralitat i a la tossuderia, i podia ser mordaç i susceptible alhora. Ell apreciava les idees clares, sense doble fons; les seves conviccions eren de pedra picada, però defugia el conflicte, i no el preocupava perdre una discussió. Sempre tenia un deix mesurat i callava abans de dir alguna cosa que pogués ofendre l’interlocutor. Excepte un dia, un de sol, que a la tele van posar a debat el tema de les compensacions per a les vídues i els orfes dels soldats republicans, i un senyor amb bigotet franquista va dir alguna cosa que no recordo; el meu pare va trencar el silenci del menjador cridant «Feixista fastigós!». La mare, les meves germanes i jo ens vam quedar petrificats per la sorpresa, i vam pensar que a la tele en devien haver dit una de molt grossa per enfurismar-lo tant. La irada reacció del pare es devia a una ferida interna, durant anys oblidada: el meu avi Quim havia estat funcionari de correus i, tot i haver tingut una participació testimonial a la Guerra Civil amb les últimes lleves convocades per la República, el van represaliar com a persona desafecta. L’Antònio bramava en nom del record del pare absent; ves a saber quines humiliacions llunyanes li havien vingut al cap.

Em costa molt intentar explicar com era el meu pare perquè, objectivament, no el vaig arribar a conèixer prou, i a més la meva visió està corregida per la seva dimensió post mortem. La malaltia el va convertir en un màrtir familiar, i després del decés tota la família el va glorificar de manera coral i explícita; tant és així que la meva mare va gastar-se un dineral en un retrat a l’oli del pare, obra d’un cotitzat pintor malagueny, Félix Revello de Toro (que, per cert, és justament de l’edat del meu pare i en el moment d’escriure aquestes línies continua viu). El retrat presidia el saló de casa i li donava l’aspecte d’un temple laic. A partir d’aquell moment la meva mare va decidir que només escriuria poesia elegíaca, i diria que també es va prometre a ella mateixa no abandonar mai el dol, no perdre la condició de vídua afligida, no permetre que el record de la desgràcia desaparegués de casa nostra. Quan va començar el seu propi procés d’acceptació, anys després, va ser ella la que va caure malalta. Per a nosaltres, els fills, la treva va ser molt curta. La mort ens va rondar durant anys.

L’Antònio va néixer a Figueres el 1926. La seva família procedia de Bàscara. El seu avi, que es deia Patllari, com el patró de Camprodon, havia marxat del poble cap a Figueres, per fer-se escloper. Lluïa un bigoti federal, i era, pel que m’ha arribat, honest i noble. El meu pare l’adorava; tant, que en parlava més que del seu propi pare. N’explicava una anècdota: quan encara era una criatura, ajudava l’avi Patllari a l’escloperia. L’avi va sortir un moment i el meu pare es va quedar rere el taulell. Un nen d’aspecte humil va venir a recollir o a comprar uns esclops i, com que no duia prou diners, el meu pare no els hi va lliurar. Quan en Patllari va tornar i ho va saber, va escridassar-lo: «Què dius, home! Per què no els hi has donat? Agafa’ls i corre, a veure si trobes aquest noi!». El meu pare va arrencar a córrer amb els esclops, va voltar mig Figueres, però ja no va trobar el nen. I va tenir tant de disgust, que no se’n va oblidar mai més. És de les poques històries d’infantesa que recordo haver-li sentit explicar. Una anècdota neorealista, de gent humil amb valors.

Sense tenir l’aurèola d’en Patllari, els pares de l’Antònio, en Quimet i la Maria, eren també bona gent humil. Ell, carter de professió, cordial, un tros de pa. I honrat: als anys cinquanta va lliurar a l’Ajuntament de Figueres una cartera amb més de mil pessetes que havia trobat pel carrer (episodi consignat en termes elogiosos a la premsa local). Ella era d’Albons, riallera, grassona, mainadera, amb bon caràcter. Vivien en una casa amb un hort al carrer de Sant Roc. Els caps de setmana que tocava anar a Figueres, jo hi anava amb la meva germana Sílvia a passar la tarda, caçàvem cargols de l’hort i menjàvem nissos o xocolata Torras amb ametlles.

Indefectiblement durant el vespre apareixia la Mercè, la veïna, que era l’amiga inseparable de la meva àvia, tot i que es parlaven de vostè. Semblaven dues teresines. La Mercè era una senyora igualment riallera, que ens trobava sempre més alts i més guapos, ens pessigava les galtes, etcètera. Durant la malaltia del meu pare, com que tots érem a Badalona, la Mercè era qui consolava la meva àvia, qui li va donar la notícia de la mort del fill, qui li va fer companyia mentre el dol l’anava consumint a poc a poc. La seva va ser una amistat perllongada en el temps, sense sotracs. La gràcia de tot plegat és que, mentre que el meu avi havia estat republicà de cap a peus, com tots els Soler, la Mercè era de família molt de missa i ella mateixa, de joveneta, havia format part de la quinta columna franquista, ajudant desertors i perseguits a travessar la frontera. La seva amistat va superar la guerra, potser perquè no hi va haver morts pel mig. O bé va anar a l’inrevés; potser no hi va haver morts precisament perquè l’amistat amb una militant del bàndol vencedor va suposar un salconduit per al meu avi. No ho sé. Només penso que si la meva àvia i la seva amiga Mercè fossin vives, no voldrien sentir a parlar de la memòria històrica. Els hauria suposat una nosa.

El meu pare va ser fill únic. Segons una celebrada anècdota familiar, el part va ser tan dolorós que la meva àvia va dir al seu home, del llit estant: «Quimet, no m’enredaràs pas més». Em pregunto què va respondre el meu avi. Si és que va obeir, mansoi com diuen que era, o si entre tots dos es van empescar maneres de tenir sexe sense conseqüències, o si, com tants altres figuerencs de l’època, en Quimet s’alleujava amb les meuques del carrer de la Jonquera, allà on, pel que s’explicava a la Figueres de l’època, un noiet massa emmarat va anar a estrenar-se portant una bossa amb pijama i tot.

Miro velles fotografies del meu pare amb cinc o set anys. Sempre posa cara de mala llet, com si no es refiés del fotògraf. Les celles cap avall, els llavis premuts, els rínxols indòmits subjugats amb colònia. Com jo mateix, sembla enfadat encara que no ho estigui. Això, de petit o de jove; de més gran, l’expressió del meu pare es va tornar més suau, amb una mirada cordial i interrogativa que semblava dirte: Com vols que les coses vagin malament? Era una mirada neta, confiada i pròpia d’una persona que dorm bé i no amaga res. Per aquesta raó, quan va aparèixer la malaltia, als seus retrats no hi apareix ràbia, ni por, ni tristesa, sinó una mena de decepció profunda. I si es tracta d’una foto que l’ha agafat desprevingut, se li veu a la cara un rictus de dolor mal dissimulat —les punxades del tumor a la templa. Els cops traïdors de la vida deceben els bons i els optimistes; aquests es queden desarmats i miren a la càmera demanant una explicació. I el meu pare no enganyava, especialment amb la mirada.

Era un nen i un jove de pell fosca, nas prominent i cabells rinxolats, talment un gitano o un magribí. La morenor del pare era glossada constantment per la meva mare i les meves germanes, i es considerava una mena d’atribut de bellesa i masculinitat; la Sílvia també presumia davant la Blanca (la meva germana gran) perquè era més morena que ella, i a mi la mare em deia que, tan bru de pell, les noies se’m rifarien. I coses així. Tot formava part del mateix fervor familiar cap a la figura paterna i tot el que la caracteritzava, començant pels gens. En un poema escrit durant l’embaràs, ma mare va escriure: «Jo voldria que tingués els teus ulls negres / I els teus cabells i el teu mateix mirar / i el perfil del teu rostre, noble i reci / i la teva manera de parlar». Jo, per lògica, em sentia tot cofoi quan amics o parents ressaltaven la meva semblança física amb el pare, que s’ha anat confirmant amb l’edat, de tal manera que ara, quan miro una foto del pare adult, comprovo que m’hi vaig mimetitzant, dia a dia, com en el retrat de Dorian Gray però a la inversa.

Després d’estudiar al Col·legi Empordanès, que dirigia el senyor Josep Pey, republicà i catalanista, el pare va passar el tràngol de la guerra, que a Figueres va ser especialment dur en el darrer hivern. L’únic que en sé, de la seva guerra, és que un bombardeig va enxampar la família dinant, i un tros de metralla va irrompre a taula. L’avi Quimet va fer modestos donatius per ajudar els soldats al front —ho he trobat en una llista publicada a la premsa de l’època—, i va ser cridat a files al tram final de la batalla de l’Ebre, però un cop a Barcelona la batalla ja estava perduda i el van tornar cap a casa.

En acabar el conflicte, el meu pare tenia catorze anys. Un adult precoç, a causa de les circumstàncies. No es va plantejar anar a la universitat, presumiblement per motius econòmics. Poc després va entrar a treballar al Banco Hispano Americano, on es va distingir com a empleat competent i pencaire. Tot plegat lligaria amb el seu caràcter seriós i contingut, que tan seductor resultava als ulls de la mare, si no fos per la seva dèria pel teatre, que cobria tot un altre espectre de la seva personalitat.

Em costa d’apropar-m’hi, a aquesta versió del pare. Si bé l’Antònio tenia sentit de l’humor i li agradava prendre la paraula en xeflis i celebracions, la veritat és que em resulta difícil imaginar-me’l memoritzant un paper, sortint a escena davant del públic, encarant els aplaudiments, tot allò que sol agradar als artistes. Era massa seriós i assenyat per a això. O era seriós i assenyat només de cara enfora, perquè era un noi de postguerra, fill del bàndol derrotat, forçat a incorporar-se a la vida laboral massa d’hora? L’escenari era la vàlvula d’escapament del seu jo més creatiu? Es contenia perquè estava convençut que el teatre no podria ser mai una vocació a la qual dedicar la seva vida? No ho sé. Alguns dels seus vells amics m’han dit que la meva trajectòria televisiva la dec al gen teatral del pare. Potser sí, tot i que sempre he pensat que, en el fons, la meva mare era molt més exhibicionista que ell. I jo, molt més vanitós que tots dos.

A les fotos de joventut, els amics teatrers del meu pare fan posturetes o bestieses o gestos divertits, i ell sempre apareix en segon terme, seriós per no dir sorrut, com si conegués una veritat diferent. En qualsevol cas, el teatre li agradava molt, i va fer, com se sol dir, tots els papers de l’auca, gairebé sempre en castellà, esclar, perquè estem parlant d’una generació malaguanyada que va passar el millor de la vida, el millor de la joventut, durant els anys quaranta, els anys de plom del franquisme, de la censura, del catolicisme asfixiant i la castellanització forçada. La repressió estava tan assumida que ni tan sols despertava queixes en l’àmbit privat. En una carta a la meva mare, que estava estudiant a la Universitat de Barcelona, li explica que, després de setmanes d’assaigs, al final no representaran Terra baixa perquè el Govern Civil els ho ha prohibit. I ho escriu sense cap èmfasi, amb una normalitat total. «Ens ho han prohibit», punt i seguit, canvi de tema. En parlaven, de tot això, quan es veien cara a cara? Ho comentaven amb els respectius pares, tots dos republicans? No ho sé. Crec que als anys quaranta hi havia llargs i espessos silencis en totes les cases, especialment en el bàndol derrotat. Quaranta anys després, les meves àvies seguien mostrant-se mandroses quan els preguntava pels temps de la República, i només repetien la jaculatòria que la guerra era una malvestat i que no n’hi hauria d’haver cap més. I, per la manera de dir-ho, donaven a entendre que el primer pas cap a la guerra era discutir de política.

Pel que fa als pares, voldria poder dir que van ser antifranquistes actius, però no; només van ser dos joves enamorats d’una capital de comarca, que van intentar evadir-se de l’allau silenciosa que havia sepultat els somnis de la generació dels seus pares. Almenys va ser així en aquells grisos anys quaranta i cinquanta, els anys en què els signes de la tragèdia eren presents a cada casa, a cada família, com cicatrius amagades en un replec de la pell.

L’aventura teatral li va suposar un trencament emocional molt greu amb un amic de l’ànima. No conec amb detall la història, ni tinc amb qui contrastar-la, perquè tots els implicats són morts, però la cosa més o menys és que el meu pare i el seu gran amic compartien el lideratge del grup de teatre del patronat de la Catequística de Figueres, sovint com a codirectors, i fins i tot s’havien embarcat en una petita productora de cinema que va realitzar tres curtmetratges, on el pare apareix com a assessor artístic i actor figurant. No sé què va passar, però l’amic va descavalcar el meu pare de manera poc clara, amb maniobres a l’esquena i coses així (que em disculpin els hereus de l’afectat, que segurament tenen una altra versió dels fets). La mare em va explicar un cop que el pare havia tingut un gran disgust i havia decidit abandonar el grup de teatre. M’imagino l’escena, sense cops de puny ni crits, només silencis, i la cèlebre mirada de decepció del pare, marxant de manera elegant i tancant una porta per sempre més. Segur que allò el va afectar; és el que dedueixo perquè molt després, en família, havia repetit més d’un cop la seva teoria sobre l’amistat, que més o menys venia a dir: dels amics, agraeix el que et donin i no els demanis més. Era ben al contrari de la mare, que es lliurava molt i exigia molt en retorn, que verbalitzava qualsevol emoció i no volia deixar-se res per dir a les persones amb qui creia tenir la confiança necessària. No. El pare, que, per cert, va tenir molt bons amics, era de l’opinió que era millor no esperar-ne res, agrair sincerament el poc o molt que n’arribés, i estalviar-se decepcions. El cert és que no va tenir cap més amistat com aquella primera, la que el va apartar dels escenaris.

A mi, l’axioma del pare sobre l’amistat em va atreure de seguida, perquè pensava que ser indulgent amb els amics faria que els amics fossin indulgents amb mi; i jo necessitava aquesta indulgència per poder fer la meva, implicant-me només en la justa mesura, i seguir-me sentint bona persona. Però aquesta versió interessada del quid pro quo no sempre funciona.

Un matí dels anys vuitanta, al Parlament de Catalunya, jo estava cobrint la informació del ple com a redactor del diari Avui. Als passadissos, a prop meu, hi havia un diputat de CiU de cabells blancs i ulls blaus. Tenia uns seixanta anys i era de Figueres. Era ell, el vell company del grup de teatre del pare. El vaig anar a trobar amb un somriure franc. «Bon dia. El volia saludar. Soc el fill de l’Antònio Soler». Feia cinc o sis anys que el pare era mort. Em va mirar, i de manera automàtica se li van omplir els ulls de llàgrimes. «Et miro, i em sembla que el veig», va dir. Va ser bonic veure un home gran i encorbatat emocionar-se pel record de l’amic mai retrobat, l’amistat esquerdada, amb qui temps enrere havia compartit les discussions, els nervis d’una estrena, les rialles a l’escenari i entre caixes, i ves a saber quantes coses més, perquè quan et visita per sorpresa un tros del teu passat, la memòria s’activa amb una simple guspira i comença un flash-back mental d’imatges, veus, sensacions i fins i tot olors, editades amb la mateixa traça d’un vídeo projectat a la gala dels Oscars per homenatjar un vell director de llarga trajectòria, tot precedint la standing ovation.

Jo em vaig emocionar una mica, també. És tenebrós però agradable esdevenir el principal rastre vivent d’una persona ja morta.

Per aquelles dates el pare va descobrir l’enamorament i el festeig. Escriu la mare a Trena de cendra: «T’havia vist només una vegada i no sabia qui eres… Anaves amb els amics de la Cate però tenies un aire diferent dels altres: eres extraordinàriament seriós i callat. Amb prou feines em vas dirigir una mirada. (…) Tu, al costat del meu temperament vehement, apassionat i una punta arrauxat, representaves l’equilibri, la serenitat, la pau. El misteri. Aquesta és la paraula amb la qual jo t’associava. Aquest és el tret que t’ha marcat al llarg de tota la teva vida». Ella tenia disset anys i ell, dinou. Aquesta dèria pel «misteri», tan femenina, es pot entendre per l’atracció dels pols oposats. La mare podia presumir d’una sinceritat descarnada i una verbositat que era la causa del seu encant, però també d’una formidable rècula de malentesos i emprenyades amb persones massa susceptibles. Era una dona tan transparent com complexa, de tarannà inquiet i elucubrador, més pendent i temorosa de les expectatives de futur que no pas de la realitat del present. Potser per això va sentir una atracció immediata per la discreció i el sentit pràctic del pare, pel seu capteniment basat en normes clares, la contenció en el llenguatge i la serenitat enfront dels petits i grans maldecaps de la vida.

Eren caràcters diferents, o estratègies diferents? Ja he dit que de la meva mare he rebut les frases més afectuoses, d’autèntica passió maternal, i també retrets feridors, així com petites mostres quotidianes d’amor, queixa o ira, que li anaven directament del cor a la boca i que sovint justificava pel simple fet de ser empordanesa. En canvi el meu pare, que era tan empordanès com ella, no em va dir mai que m’estimava, però tampoc no em va ferir mai de paraula, que jo recordi. El seu amor cap a mi el vaig haver de deduir de la seva actitud i del seu afecte sobri i sense escarafalls. Em falta saber si en les seves relacions adultes —amics, clients, etcètera— era igualment escàs d’emocions, i si això era una mostra de timidesa, de temperància o d’una ferma voluntat de no tenir més problemes dels estrictament necessaris. Una estratègia basada en no cometre errors i no complicar les coses senzilles. Però pot un director de sucursal bancària permetre’s aquesta manera de fer? O justament aquesta feina és el que el va convertir en el que era?

El pare va tenir una carrera laboral pròspera, però sempre a compte d’altri, i sempre al mateix banc, el Banco Hispano Americano, que quan jo era petit era un dels importants, però després va acabar absorbit pel Santander. Tal com el recordo, no era un aficionat a les finances, ni jugava a la borsa, ni compartia a casa el seu dia a dia laboral, ni els mèrits ni els greuges. Per altra banda, no li recordo cap dèria ni afició alternativa, que el pogués portar a deixar una feina segura, com era la del banc, per dedicar-se a una vocació amagada; no era un emprenedor, ni tampoc un apassionat de la feina, sinó un directiu fiable i complidor. Totes les militàncies, excepte la de marit, les exercia en el seu punt just. No era esportista, ni col·leccionista, ni un manetes, ni jugador, ni ideològicament radical en cap dels sentits. Consumia diaris, llibres, música, teatre, cinema i televisió, però sense enderiar-se mai. Va tancar la porta a qualsevol vel·leïtat creativa quan va deixar el teatre i el cinema amateur (ves a saber si amb molta o poca recança) per centrar-se en la feina i el matrimoni. Normalment, tot ho compartia amb la mare. Era molt capaç de passar hores sol, com a bon fill únic, però no era un solitari vocacional. No anava a pescar, ni a fer caminades per la muntanya; a tot estirar, excursionetes amb la família o amb famílies amigues per tirar quatre fotos i fer un mos en algun indret pintoresc. Li agradava la platja, però per seure en la seva cadireta plegable i llegir el diari. No feia travesses, ni partides de dòmino o de pòquer amb amics. No celebrava reunions polítiques (tot i que vam anar junts a la manifestació de la Diada de 1977). L’únic entreteniment que li recordo, els diumenges a la tarda, era l’editatge manual de les pel·lícules familiars filmades en Súper 8. A les vacances, disfrutava de la bona conversa, la lectura tranquil·la i les migdiades; no s’assemblava gens a altres pares atrafegats que feien plans a mig termini i omplien el seu dia (i el de la família) amb activitats diverses, més enllà d’alguna caminadeta. No coneixia la por a l’avorriment, perquè les hores passaven a través d’ell amb placidesa. I en canvi no era un deixat ni un indolent, sinó una persona ordenada, meticulosa, polida. Una persona en harmonia amb l’entorn, que sovint repetia una dita del seu sogre: «Costa menys fer les coses bé que fer-les malament». En un cap així de ben posat, ningú podia imaginar que hi aparegués un tumor.

El pare tampoc no tenia l’esperit social, ni l’ambició, ni el gust pel risc propi dels emprenedors. Però no va rebutjar cap de les propostes de promoció que va rebre, tot i que implicaven feixucs trasllats de domicili, amb la família a coll. D’empleat del Banco Hispano Americano a Figueres va passar a apoderat a la sucursal d’Olot, després director de la de Calella, després a Badalona, després a Terrassa. Aquestes dues ciutats, de gran pes industrial, eren places fortes del banc. Quan el van operar per primer cop del tumor, el van traslladar a la seu regional, al passeig de Gràcia de Barcelona. Els pares ens ho van vendre com un ascens, però ara sospito que era més aviat un reajustament professional a la baixa, perquè després del pas del quiròfan ja no era el mateix home.

A mi, de petit, la seva feina em resultava un misteri. Hauria preferit que fos mecànic, bomber o botiguer; hauria entès millor de què es tractava. Sempre li preguntava què feia tot el dia al seu despatx, i ell fugia d’estudi. «Repasso informes, rebo clients». Quan vaig ser gran i vaig tractar jo mateix amb directors de banca, vaig entendre que la major part de la seva feina consistia a concedir o denegar préstecs, oferir productes financers als clients més solvents, premiar o amonestar empleats, empaitar clients que no retornaven els crèdits, aguantar la pressió dels superiors que exigien resultats. Què passava aleshores amb el seu misteri? Com gestionava els enfrontaments inevitables?

A les acaballes del franquisme, la seva feina havia deixat definitivament de ser plàcida. A Terrassa ens hi vam instal·lar el 1976, i ell hi va patir els anys durs de la crisi del tèxtil que va arrasar el Vallès. Sé segur que la feina li va portar maldecaps greus, i potser algun dilema, sent com era —ho va ser sempre, i els seus antics empleats sempre ens ho deien— una bona persona, amb sentiments d’esquerres. Va haver de denegar crèdits, reclamar impagats, fer la gara-gara als clients bons (és a dir, els més solvents)? Es va avergonyir algun cop de defensar els interessos de la gran banca? Ai, si hagués pogut viure per ser testimoni de la crisi financera de 2008!

A les primeres eleccions al Parlament català, el 1980 —les últimes en què va poder participar—, va votar Nacionalistes d’Esquerra, una petita candidatura encapçalada per Jordi Carbonell, que no va treure cap escó. A les generals de 1977 i 1979, havia votat el PSC. Em pregunto si els seus companys i els seus superiors ho sabien i ho aprovaven. Em pregunto si ell tenia bona opinió del banc on treballava o dels empresaris que acudien a ell per demanar un crèdit o per dir-li que havien suspès pagos, com es deia aleshores. Crec haver-li sentir algun comentari despectiu cap a la classe empresarial i la poca honestedat imperant en el món dels negocis. Segur que va veure coses que no li agradaven. Potser va fer coses que no li agradaven, o va veure com altres les feien. Però va ser fidel al mateix banc durant quatre dècades, i va acceptar totes les ofertes de millora professional, pagant un preu indesitjat, com era marxar de Figueres i emprendre una vida itinerant. Era pel benestar dels seus, per sentit del deure, per legítim orgull professional?

Quan vivíem a Terrassa, cap al 1978, li va aparèixer el tumor cerebral. Era un any de celebracions: la meva germana gran es casava i els pares celebraven les noces de plata. Un bon dia, el pare va comentar que tenia «un mal de cap estrany» i aquí va començar tot. La meva mare en va donar la culpa a la tensió que va viure en aquells anys de forta recessió econòmica. En aquell moment semblava una bajanada. Ara tot plegat em sembla més versemblant, tot i que no hi ha cap estudi que vinculi l’aparició dels tumors cerebrals amb l’estrès.

El festeig dels meus pares va ser una versió menestral de Romeu i Julieta. La meva mare era de classe benestant, diguem-ne. El meu avi, tot i haver estudiat Magisteri, tenia una bodega al carrer Lasauca; era un senyor de caràcter, que gestionava el principal teatre de Figueres —l’actual Museu Dalí—, i anys després esdevindria president del Casino Menestral. Tenia conviccions republicanes però la guerra el va agafar ja gran. Era un pare exigent però també afectuós, de tal manera que la meva mare el temia i l’adorava. Com que ella era bona estudiant, els avis li van permetre anar a Barcelona, a la universitat, per estudiar Filosofia i Lletres, la qual cosa, a la postguerra, no era pas tan habitual. Suposo que els meus avis, en compensació, esperaven que s’emportés un bon partit. I quan van saber que començava a festejar amb el fill del carter, del qual només se sabia que era bon noi i prou, li van dir que podia aspirar a més. L’hi van dir, li van insistir, i finalment la van amenaçar, així que la meva mare, enamorada com estava del noi del misteri, va decidir partir peres amb ell, per por de desafiar la família. El pare no va muntar cap número ni es va enfrontar al que seria el seu futur sogre, però va prometre amor etern a la mare. «Junts o separats, serem un de sol», li va dir en una carta. Al final l’amor va prevaldre, com passa a la ficció, i la parella es va casar a Figueres el 1953. La relació de sogres i gendre, a partir d’aquell moment, va ser bona.

En aquest episodi crucial —perquè el fet decisiu de la vida del meu pare va ser el matrimoni—, l’arquitectura moral de l’Antònio es va sotmetre a un test d’estrès. Competien dins seu el respecte a l’ordre establert, la sinceritat dels seus sentiments i segurament l’amor propi ferit. Ni per l’època ni pel seu tarannà, l’Antònio hauria pogut proposar a la meva mare que desafiés l’autoritat paterna. Al contrari, per a ell el respecte a les normes i a l’ordre natural era un dogma que calia afrontar amb una resignació fatal. Segurament, que la mare obeís els seus pares li va semblar assenyat i, si de cas, se’n va compadir. Però no li devia passar per alt el classisme que destil·lava l’actitud dels seus futurs sogres, i que li devia comportar problemes a casa, ja que els seus propis pares, pobres però honrats, li deien cada dia: Aquests Guasch, qui s’han pensat que són. Per tant, l’estratègia del pare es va limitar a insistir i insistir per demostrar a la seva estimada i als seus pares que no hi havia marxa enrere possible. I deixar clar que no li faltaria de res. Li va sortir bé. Amb tenacitat i sense danys col·laterals, com a ell li agradava.

Quan ell mateix es va trobar en la tessitura de fer de pare, l’Antònio va combinar la seva manera de ser, que tendia a eludir el conflicte, amb les seves conviccions de pedra picada, que el feien ser rígid en les qüestions fonamentals i poc tolerant amb els conats de desobediència. Com que la meva mare era just el contrari —conflictiva, però flexible—, el tàndem era d’una eficàcia notable. Les meves germanes i jo ens en sortíem com podíem; de vegades —jo, si més no— amb mentides. Però bé, els pares també havien mentit al principi, quan es veien d’amagat a Figueres o a Barcelona.

Quan jo tenia quinze anys i el meu pare ja estava greument malalt, va venir a tocar a Barcelona el meu grup preferit —el preferit de la meva colla—, Genesis, a la plaça de toros Monumental. Els amics hi anaven, tots junts, i jo vaig plantejar-ho a casa. La meva mare va dir que això dels concerts de rock li feia por perquè hi havia molta gent, i que no li semblava bé que hi anés. Jo vaig tenir un rampell de xuleria i vaig contestar: «Ja ho veurem, si hi aniré o no». El meu pare, amb la seva mirada guerxa i cansada pel tumor cerebral, va concloure: «Ara segur que no hi vas». I el debat es va acabar així. Tot era discutible excepte l’obediència deguda, amb el pare jugant amb avantatge perquè estava malalt i no se’l podia atabalar amb qüestions menors. Però era tan important, per a mi, aquell concert! En aquell moment els odiava a tots tres, mare, pare i tumor. El tumor era una presència torbadora a la família. No ens deixava ni discutir.

La història oficial de la família diu que el matrimoni dels pares va ser exemplar. No ho nego. Però és, com dic, la història oficial, és a dir, gravada en pedra, publicada en el relat autobiogràfic Trena de cendra i difícil de rebatre ara que tots dos són morts; jo no tinc gaires elements propis de judici sobre la seva relació de parella, perquè l’ombra de la malaltia es va ensenyorir de casa quan tenia dotze anys, massa petit per jutjar l’amor adult. A partir d’aleshores els meus pares ja no van ser un simple matrimoni sinó una parella de resistents, units a foc per la por i l’angoixa. A més, jo soc el fill petit i vaig aparèixer tard en l’escena familiar, el 1965, quan els pares portaven casats més d’un decenni. D’aquesta etapa prèvia, les fotografies i els testimonis m’indiquen que es van casar inequívocament enamorats, que van ser feliços i que no van tenir sotracs, ni econòmics, ni sentimentals, ni de salut, excepte pel fet que la meva germana gran va néixer amb un buf al cor i un metge tremendista els va ficar la por al cos durant un llarg període de temps. El pare era un tipus assenyat, realista i poc amant de complicar-se la vida. La mare era el seu centre, i els fills, els satèl·lits. I no crec que es pogués dir que fos un banquer vocacional, però almenys va tenir prou ambició per, sense deixar la feina, estudiar peritatge mercantil i assumir cada cop responsabilitats més altes en el banc; és clar que potser no ho feia tant per ambició com per assegurar el benestar familiar. En qualsevol cas, en va pagar un preu força alt, com ja he dit, perquè els ascensos comportaven trasllats de domicili i de ciutat, que són difícilment comprensibles en una parella tan insubornablement empordanesa. De fet, el pla de vida dels meus pares era mantenir aquesta itinerància fins a assolir una jubilació daurada a Figueres, la qual cosa, com és obvi, no es va produir mai. El pla, d’altra banda, era molt poc realista perquè incloïa la previsió que els fills compartiríem la fidelitat a la petita pàtria abandonada, que va ser durant anys destí obligat a les vacances i pràcticament tots els caps de setmana. Avui dia, a Figueres no hi tenim res més que tombes, i per als nostres fills és una ciutat pràcticament desconeguda, un monument funerari.

És molt possible que el pare, un cop malalt, es penedís d’aquesta trajectòria ambulant. És cert que van fer amics a cada nova ciutat, amics de pedra picada, com els Cuéllar d’Olot, els Espí de Terrassa o els Foix de Badalona; però Figueres era el seu món, el món de la família, de les activitats i dels amics de sempre, i el paisatge, i la platja de Roses o de Llançà, i els modestos cercles culturals que freqüentaven tots dos, sobretot per l’activitat poètica de la mare. Però van deixar de viure a la ciutat poc després de casats i ja no van ser a temps de tornar-hi. A canvi, hi anàvem els caps de setmana, tots cinc, en trajectes que a l’època eren llargs i pesats. Per als fills, la perspectiva era l’avorriment total. No hi teníem amics ni cosins —els pares eren fills únics— i l’únic que hi fèiem era visitar una o altra àvia, anar a missa diumenge al matí, passejar per la rambla aturant-nos a cada dues passes per saludar gent que amb prou feines coneixíem i, com a premi de consolació, fer un vermut a l’Astòria, o un gelat a can Mira, o comprar xuixos de can Palau per a les postres del dinar. A mi tot això em va enxampar de petit, però les meves germanes, que ja eren més grans, havien de renunciar a bona part de la vida social de la ciutat on vivíem en cada moment, la qual cosa era antinatural i, si se’m permet, una mica egoista per part dels pares.

I a sobre, cada quatre o cinc anys al pare li tocava canvi de destí, la mare buscava feina nova, de mestra, i nosaltres ens trobàvem de sobte en un pis desconegut; canvi d’escola, amics nous i, en el cas de les meves germanes, algun nòvio abandonat entre llàgrimes. La Blanca, de fet, ja va baixar del tren abans de l’última parada, i quan ens van traslladar a Terrassa va accelerar el seu casament per no haver de marxar de Badalona. Per això, amb el pare ja malalt, vam decidir tornar-hi i no moure’ns-en. És a Badalona on em vaig criar. Les meves germanes encara hi viuen i els meus nebots són badalonins.

Tot i passar-hi tants anys, primer per obligació i després per tria, els meus pares parlaven de Badalona amb condescendència, per no dir amb menyspreu. Quan jo era petit, el pare em feia enfadar dient, per exemple, que l’equip de futbol de la ciutat portava una V a la samarreta perquè els jugadors pensaven que el nom de la ciutat s’escrivia així, Vadalona. Però en fi, és a Badalona on va morir. La meva mare, un cop vídua, s’hi va instal·lar, assumint que no volia ni podia estar lluny dels fills i els nets (tot i que, ben entrada la cinquantena, es va treure el carnet de conduir per escapar-se a Figueres quan li convenia). Al final havia agafat estima a la ciutat, una mica pels bons amics que hi va fer, però una mica també per pena: deia que era una ciutat «desgraciada» perquè la indústria, el creixement desorbitat i el desori urbanístic l’havien fet malbé. També es queixava que s’hi sentia parlar molt castellà. Figueres, en comparació, continuava sent aquella Arcàdia noble, culta, desvetllada i feliç, el nord enllà. En certa manera és una sort que la mare morís quan Figueres encara no havia emprès el camí de la decadència vertical.

Però el xovinisme empordanès, a casa, estava present sempre. De fet, tot i la itinerància, la mare s’instal·lava a casa els seus pares abans de cada part, perquè els fills fóssim figuerencs i ens en vantéssim. Ens ho feien notar sempre, com si fos un privilegi de casta, però per a nosaltres no era tan fàcil. El nostre medi era Badalona. Recordo un diumenge de tants, tornant a casa des de Figueres, amb el Seat 124 blau. Jo devia tenir uns deu anys. En enfilar la Riera, que és com s’anomena popularment l’avinguda Martí Pujol, se’m va acudir exclamar: «¡Badalona, patria querida!», i els meus pares, tots dos alhora, em van esbroncar. Vull dir que em van esbroncar de veritat; es van sentir ofesos. O potser s’anaven adonant que el seu pla de vida, amb principi i final a Figueres, començava a fracassar.

Així és com vaig anar covant un cert ressentiment cap a la ciutat dels pares. I em va durar anys, fins que la nostàlgia m’hi va reconciliar. De gran, hi anava de tant en tant a passejar, a enyorar-me, a recuperar sensacions. Com que la feina a la tele m’havia fet popular, molta gent m’aturava per dir-me que havia conegut el pare, o la mare, o fins i tot els avis. M’explicaven alguna anècdota que per a mi valia el seu pes en or. I al final, la proclama de sempre: «Era tan bona persona, el teu pare!». M’ho repetien tant, que no hi donava importància; esperava adjectius més llampants. De joves sovint pensem que la bondat és una cosa natural, el mínim exigible; és a la vida adulta, després d’unes quantes decepcions inevitables, quan ens adonem que aquest qualificatiu no se’l mereix tothom, i que és el més preuat de tots.

Potser el motor de la carrera professional del pare van ser els diners. Però no com a salconduit per a la despesa i el plaer, sinó com a garantia de benestar i seguretat. Ja he dit que no era avariciós. Tampoc no apreciava el luxe; més aviat el detestava. Era una persona austera, i la pulsió que li feia acceptar destinacions noves i més ben pagades era la mateixa que el feia ser prudent en la gestió de l’economia familiar, discret en la despesa, renuent a tota idea d’ostentació. És molt possible que això tingués a veure amb el seu origen, amb el fet d’haver crescut en una família humil pertanyent al bàndol derrotat de la guerra. El pare devia tenir molt clar, des que va cobrar el primer sou, i sobretot des que es va casar, que la seva obligació era tenir suficiència econòmica i estar preparat per afrontar qualsevol imprevist. També va voler transmetre aquesta manera de fer i de pensar al conjunt de la família. No hi havia espai per a capricis ni regals excepte quan tocava, és a dir, als aniversaris i per Nadal; i les setmanades que les meves germanes i jo rebíem cada diumenge eren misèrrimes.

Érem una família benestant sense propietats (quan enviaven el pare a una destinació nova, el càrrec incloïa l’ús d’un pis just a sobre de la sucursal). Passàvem el juliol en un hostal de muntanya de la Garrotxa i l’agost a casa l’àvia, a Figueres. No fèiem viatges junts, excepte una escapada a Mallorca, quan jo era molt petit; els pares feien una sortida en cotxe cap a alguna regió d’Espanya cada Setmana Santa, i crec que també van anar a Londres i a París amb altres matrimonis, però a nosaltres ens deixaven amb l’àvia. Era un estil de vida de classe mitjana, sense estridències ni estretors.

Recordo un dia, segurament a finals dels setanta, que ens van deixar a la bústia el formulari d’una enquesta electoral. La va omplir el pare amb tots al voltant, perquè en aquells anys tot el que tingués a veure amb la democràcia constituïa una novetat excitant. A part de posar nota a candidats o valorar intencions de vot, l’enquesta preguntava pel nivell socioeconòmic de la família: classe alta, mitjana alta, mitjana, mitjana baixa, baixa. El pare va marcar la casella de classe mitjana alta, entre les protestes de les meves germanes, que estaven en una fase de retòrica revolucionària, i exigien que se’ns comptés com a classe mitjana. Diria que aquesta mena de debats sobre les aparences es produïen a tot el centre de Badalona, on molta burgesia votava el PSUC.

El pare ja en tenia cinquanta quan es va sentir preparat per afrontar una despesa gran, i amb la mare van decidir comprar un apartament a l’Escala, que és on ell anava a banyar-se de petit. La Sílvia i jo estàvem esglaiats davant la possibilitat de passar tot l’estiu a la Costa Brava, perquè ens agradava molt anar a la Garrotxa els juliols, hi teníem molts amics i, desarrelats com estàvem, per a nosaltres era (i és encara avui) el més semblant a un hometown. Poc després, però, va aparèixer el tumor, i les despeses mèdiques i la incertesa van forçar un canvi de plans. Els pares van renunciar a l’apartament i van perdre la paga i senyal.

Sempre hem pensat, a casa, que la relació entre els pares era idíl·lica. Però, com en tots els altres aspectes, la nostra visió està mediatitzada, en primer terme perquè la portaveu del matrimoni era la mare —xerraire, apassionada, directa—, mentre que els sentiments del pare s’havien de deduir per la via dels fets. Encara més si hi afegim que, un cop mort, la seva figura va agafar una pàtina sobrehumana, i la mare va glossar i publicar la seva història d’amor en poesia i en prosa. A Trena de cendra, la mare ens parla d’una relació indestructible i a la vegada apassionada per totes dues bandes. Però crec que la vaig conèixer prou, a ella i els seus neguits, per sospitar que van tenir algun petit sotrac. L’única vegada, en tota la vida, que a ella se li va escapar alguna frase en aquesta direcció va ser quan jo mateix em vaig divorciar, poc temps després de casar-me. «En el matrimoni s’ha de tenir paciència», em va dir. «Sempre passa, a l’inici, que hi ha dies que penses que les coses no són com t’esperaves».

El meu pare això no m’ho hauria dit mai, encara que ho pensés, cosa que no és probable, perquè a diferència de la seva dona, i de mi, ell no era home de projectar expectatives ni de fabular amb vides alternatives. Estimava la mare, creia en la santedat del matrimoni i no trobava cap utilitat a divagar imaginant que la seva vida podria ser diferent. És clar que m’agrada pensar que la història d’amor dels meus pares va ser certa, i en dono gràcies, però de vegades m’entretinc imaginant que van passar alguna crisi, algun moment de decepció i potser de desamor, fins i tot la temptació d’una infidelitat. Alguna imperfeccioneta, algun grinyol, m’hauria fet sentir menys defectuós en els moments dels meus propis entrebancs sentimentals. I als pares, me’ls hauria fet més propers, sens dubte. En lloc del pare puntual que entrava a casa xiulant la tonada d’una sarsuela, besant ma mare que feia el dinar (un protocol diari, sense fallar mai), i que em saludava amb un jovial «Hola, Tonet!», de vegades m’embadaleixo imaginant el meu pare sortint de la feina després d’un mal dia, i decidint no anar directament a casa, perquè potser s’havia escridassat amb ma mare o perquè li feia mandra trobar-se amb les criatures; i decidia entrar en un bar, amb la corbata fluixa, i demanar un whisky per passar una estona sense pensar en res. Aquests eren els pares que vèiem a les sèries de la tele, però el nostre no podia ser més diferent. Fins i tot en el cas de ser infeliç, ell hauria fet el cor fort, i difícilment ho hauria comentat a algun amic. Ni a la mare, per no preocupar-la. Potser a un capellà, en confessió.

I si ell i jo haguéssim coincidit més temps, hauríem pogut parlar d’home a home? Si hagués estat viu i sa als seixanta-cinc anys, hauria viscut, per exemple, el meu divorci. Se m’hauria endut al mateix bar de les meves fantasies, a compartir un whisky i alguna confidència? No m’ho imagino. Abans de la malaltia, les meves confessions eren per a la mare. Confessions de nen, induïdes hàbilment per ella. El pare era sol·lícit, però no invasiu. No em va preguntar mai per la meva relació amb les noies (qualsevol altra opció no era tinguda en compte). Quan va morir, jo era un adolescent immadur —i verge. Amb prou feines m’afaitava el bigoti. I en canvi va ser ell qui em va explicar d’on venien els nens. Era el nostre primer any a Terrassa i els meus companys havien rebut educació sexual al curs anterior. Jo era a la lluna de València, escoltant converses porques i rient per compromís. De manera que el pare em va tancar en una habitació i em va dir, amb serenor i precisió tècnica: «Saps que els nens creixen a la panxa de les mares, però s’assemblen tant a la mare com al pare, oi? Doncs perquè això passi, el pare i la mare s’han d’unir per la part del cos que tenen diferent». Això va ser tot. La resta del tema la vaig aprendre amb les revistes porno.

Però bé, un cop dit això, em sembla que la relació dels meus pares va ser bastant exemplar. Natural, afectuosa, còmplice i sense numerets. Per descomptat, cap signe de violència (el pare ni tan sols ens va pegar mai a nosaltres; la meva mare algun cop), però tampoc de menyspreu, ni retrets incòmodes en públic, cap escena. En això tenia més mèrit el pare, que, al capdavall, segons els paràmetres de l’època, era el cap de casa i podria haver exercitat una mena d’autoritarisme legítim. Si la mare hagués estat l’home de la casa, potser la banda sonora familiar hauria estat més sorollosa. No vull dir que la meva mare fos una dona submisa, més aviat al contrari; a més de ser filla de la seva època, tenia una autèntica devoció pels valors del pare i li cedia el lideratge moral de la família sense reserves. De fet, ara que hi penso, diria que la mare tenia un punt misogin, tot i que de paraula es considerava feminista (del feminisme del segle passat) i presumia d’haver pogut tenir una carrera i d’haver treballat sempre. Però quan parlava dels problemes d’una parella —ja fossin amics propers o famosos de revista—, sempre tendia a chercher la femme en tots els problemes; deia que els homes eren massa de bona fe i que les dones, sempre astutes, els feien anar per on volien. La qual cosa em fa pensar que així és com es veia a ella mateixa: una dona devota del seu marit, però que en cas de conflicte sovint aconseguia el que volia. I això no es contradiu amb l’enamorament, l’admiració i tota la pesca. A Trena de cendra, un xic afectadament, la mare diu que el meu pare «no coneixia la maldat», que els primers anys de matrimoni patia «per si l’Antònio no era prou feliç», i afegeix que a cada embaràs pregava perquè el fill s’assemblés al pare i no a ella, tant de cos com d’ànima.

Però quan algú elogia tant la persona a qui ha aconseguit enamorar, en el fons està parlant bé d’ella mateixa.

Perquè el meu pare també n’estava, de la mare. No sé qui va seduir qui (la mare creia que sempre eren les dones, per activa o per passiva), però no em costa gens d’entendre que un noi seriós, de poques paraules i encotillat per la severitat moral s’encaterinés de la Carme —de fet, li deia Maria Carmen— quan va aparèixer a la seva vida amb la seva xerrameca, els seus poemes i aquell neguit vital que li era font de felicitat i de turment alhora, i que només un home com ell podia domesticar. A més, segurament la mare despertava una part de la personalitat del meu pare que quedava castrada o diluïda entre la grisor provinciana de Figueres, la por al pecat, els convencionalismes i una certa timidesa. Amb ella al costat, apareixia una versió més atrevida i romàntica d’ell mateix. Després de morir, la mare ens va deixar veure cartes d’amor del pare, cosa que a mi m’incomodava una mica, les quals mostren una emotivitat i un goig d’enamorat que segur que amagava en públic.

Així doncs, no tinc ni idea de si el matrimoni dels meus pares va passar algun sotrac seriós abans de néixer jo. No sé si van passar de la fase inicial d’apassionament a la calma ensopida de l’estabilitat, sense fer-se preguntes o retrets. El record que en tinc fins als dotze anys, moment en què la malaltia va aparèixer, és la d’una parella feliç, convençuda de la seva aventura vital i compartint la vida en sentit literal. La desesperació de la mare quan el pronòstic va esdevenir fatal, el seu terror davant la perspectiva d’una vida sense ell, n’és una confirmació ben sincera. Els precs del meu pare des de la unitat de cures intensives, ja semiinconscient, a les portes de la mort, escrivint en un paper «la meva dona!!» o tot just un suplicant «MC!», indiquen que el pare va tenir un únic centre d’atenció a la seva vida: la devoció cap a la dona de la qual s’havia enamorat trenta anys enrere, a Figueres.

La història d’amor dels pares es va veure encotillada, condicionada, i al mateix temps sublimada per la religió i la moral. Si no fos pel context polític dels anys quaranta, costaria d’entendre com de dos avis tan poc missaires —el pare de ma mare fins i tot rebutjava la comunió al llit de mort— en va sortir una parella tan devota, d’una fe sincera i exercida amb naturalitat però sense concessions. A Trena de cendra la mare explica, amb el plus de dramatització habitual, la lluita interna que tenia quan, de nòvios, el meu pare li feia un petó i ella immediatament se’n penedia, s’anava a confessar, se sentia «bruta» per no contenir el desig. Mentre que el pare, amb el seu sentit pràctic habitual, li responia «no fem res mal fet, el que passa és que ens hem d’esperar, vet-ho aquí». Realisme inclement i acceptació de les normes comunament acceptades segons l’estricta moral de l’època. Però aquesta autocensura, que a ulls d’avui resulta ridícula, també feia que visquessin la seva història d’amor amb un plus d’èpica. Era una lluita contra la pròpia naturalesa, una prova de resistència i de fe, premiada finalment davant de l’altar. Els pares creien que la contenció havia enfortit el seu amor, l’havia consolidat com una força tranquil·la i imbatible, i no com la sortida fàcil a l’arravatament juvenil. Per tant, lluny de covar ressentiment cap a l’omnipresent i invasiva moral catòlica, que a més feia de coartada del franquisme, els pares van seguir sent cristians convençuts, i van criar els fills seguint aquesta premissa. Les meves germanes i jo vam ser nens de bateig, catequesi, comunió, confirmació, missa dominical, abstinència els divendres de quaresma, palmó el Diumenge de Rams, missa del gall, pessebre i el parenostre abans d’anar a dormir. El cristianisme s’escolava en la vida quotidiana amb tics ancestrals, com el gest reflex de ma mare fent el senyal de la creu al pa amb el ganivet, abans de llescar-lo; però també es practicava més conscientment, no només amb la missa, sinó de manera més íntima, amb una cerimònia que pot semblar inquietant però que era més aviat naïf (no va durar gaire, d’altra banda). Els pares en deien paralitúrgia, i consistia a reunir-nos al voltant d’una taula tots cinc, i per torns, una setmana cadascun, llegir un fragment de la Bíblia i comentar-lo. Després es formulava un bon propòsit per a la setmana i es penjava un rètol a la cuina que deia, per exemple: «Lema de la setmana: comunicar-nos». Era tot bastant postconciliar, de quan el Vaticà començava a obrir-se i a espolsar-se les arnes. Els pares aprovaven el gir social de l’Església, i trencaven la rigidesa de la litúrgia fent reunions informals —amb altres matrimonis— amb un capellà amic de Figueres, de tarannà obert i progressista, que els ajudava a viure la fe de manera menys encartonada. A les meves germanes, la fe familiar les va fer incorporar-se a grups cristians progres, amb la guitarra i tal, però jo ja no vaig ser-hi a temps perquè, amb la malaltia del pare, Déu va començar a ser mal rebut a casa. La missa dominical encara era obligatòria, però el control patern va afluixar i els fills vam començar a fer campana. Quan va quedar clar que el pare es moria, la meva mare i les meves germanes van tenir una crisi de fe; jo ni tan sols vaig arribar a aquesta fase. Em recordo a mi mateix qüestionant l’existència de Déu ben d’hora, als catorze o quinze anys, quan encara no sospitava que el pare estava condemnat; davant dels amics em declarava ateu, en part per fatxenderia adolescent, en part per una falta de fe real i continuada fins avui. La mort del pare, en aquest sentit, no va fer que em sentís traït ni abandonat per les altures. Als setze anys era molt immadur, però ja entenia que era absurd enfadar-se amb Déu quan la desgràcia cau sobre teu i no sobre el veí del costat.

Els meus pares sí que es van sentir traïts. Eren cristians devots, de paraula i d’obres. Estant malalt, ell i la mare anaven a xerrar amb el seu amic capellà, per transmetre-li l’angoixa que sentien per la pèrdua de la fe. Era normal que s’amoïnessin: s’estava esmicolant la paret mestra del seu univers moral. El seu desemparament queda molt ben resumit en aquest vers de la mare, escrit quan ja anava vestida de dol: «Jo resaria si sabés / que Déu m’estima; que Déu és».

Per caràcter, diria que ma mare no es va tornar agnòstica, sinó que es va enfadar amb Déu per haver deixat morir l’home que estimava, un home sense pecats que no mereixia morir tan d’hora. S’hi rebel·lava, però sense negar-lo. I no el negava, en part, perquè no podia acceptar que no hi hagués Cel, que no es pogués retrobar amb el pare. En part, també, perquè la mare vivia instal·lada sempre en el dubte i en la contradicció, la qual cosa era una mostra de la seva inestabilitat, però també de la seva riquesa intel·lectual. El pare, que s’havia construït a si mateix a partir de valors més rocosos, com la tenacitat, els principis i la paciència, no podia ni volia ser tan flexible, de fet no ho era gens, per bé i per mal; i quan se li va esquerdar la fe en Déu, es devia sentir al caire d’un abisme, abandonat per les seves pròpies eines de supervivència. I no es cagava en Déu, com es diu en aquest país tan sovint i de manera tan alegre, sinó que el buscava desesperadament amb un silenci sense retrets, com era el seu estil. Era un home sever amb si mateix, poc amic del drama, i durant la malaltia estava més pendent d’animar la seva dona que d’autocompadir-se. Segons ma mare, només un dia el va trobar abatut, i ell li va admetre que estava «desmoralitzat». No puc evitar pensar en una seqüència de la sèrie de televisió Roma, quan Marc Antoni va a veure un dels seus oficials, un home recte, fet a l’antiga, que acaba de perdre els seus fills: «Ara no et fotis a beure, eh?», l’adverteix. «Els estoics ho acostumeu a fer, quan la vida us decep». No hauria pogut retreure al pare que hagués començat a beure més. Per mitigar les fortes migranyes que li provocava el tumor, per distreure’s de la realitat, per estabornir-se una mica. Jo ho hauria fet —ho faig, si alguna cosa m’angoixa. Però després vaig saber que a casa els Soler hi havia un mal precedent, perquè l’avi Quim, en posar-se malalt de càncer, va començar a beure de manera excessiva. Així doncs el pare, tot i que era home de vi negre a taula i algun conyac, no va incrementar-ne la dosi (que jo sàpiga). Per res del món hauria posat en risc el control sobre si mateix, que era un valor apreciat per ell.

No recordo el pare begut, ni tan sols alegre. Ell sí que em va arribar a veure begut a mi, una vegada; la primera vegada. Abans de res he de dir que a casa, com en moltes altres cases, els nens bevíem vi rebaixat amb gasosa o amb aigua amb gas en els àpats, amb tota naturalitat. Fins i tot entre setmana, en el dinar entre classe i classe. Ara sona estrambòtic, però era així mateix. I no recordo que m’afectés, que anés al col·le marejat o somnolent, ni res d’això (crec que era un tema de gènere; les meves germanes —tot i ser més grans— bevien aigua). Als quinze anys, en un casament, se me’n va anar la mà amb el vi amb gasosa, vaig començar a fer estupideses, com ara menjar allioli a cullerades per impressionar alguna noia, i de sobte em vaig sentir marejat. Vaig sortir al jardí i vaig començar a vomitar a raig. El món va començar a girar al meu voltant, no em podia aixecar de terra, i tenia la sensació que em moria. Em va venir a socórrer un tiet del meu cunyat, un home ja gran que em va calmar amb paraules expertes. Els pares eren fora de l’escena. Vaig acabar a casa fet una merda, plorant i jurant que no tornaria a beure mai més. No recordo que el pare em digués res. Anys després la mare em va dir que em vigilaven mentre bevia, que ella va avisar el pare i ell va dir «deixa, que així n’aprendrà». No hi va haver conversa d’home a home, ni es va esmentar l’episodi mai més. Jo no ho vaig buscar, perquè vaig passar molta vergonya, i fins molts anys després, quan ell ja era mort, no se’m va acudir que segur que el pare devia haver passat per una situació similar. Una borratxera, almenys una. Com devia ser?, em preguntava. Com sempre, buscava en el pare defectes i febleses que me’l fessin més proper. Fantasiejava amb el pare adolescent i begut, perdent els papers, dient inconveniències, anant de tort i potser pegant-se amb algú al cul d’un bar de Figueres, i despertant-se amb ressaca, penedit i avergonyit. No sé si va passar mai, i ja no ho sabré. M’he quedat amb el clixé de l’home recte que no comet excessos, que quan ens prohibia de fer alguna cosa, deia per tot argument que «no n’hi ha cap necessitat». L’home que mai —vull dir mai— no deixava escapar una paraulota, excepte algun «mecatxis» (de fet, deia «mecatxi’n mi», expressió que no he desxifrat mai del tot); que respectava els senyals de trànsit escrupolosament i sense encarar-se als altres conductors. Un home sense multes ni deutes, polit i ordenat, que es deixava preparada la roba de l’endemà abans d’anar a dormir, que no parlava de diners per decòrum, que no bescantava ningú si no hi havia un molt bon motiu, que mantenia el seu Seat 124 en perfecte estat i que, quan jo li deia que se’l canviés per un de més «xulo», em deia, un cop més, que no n’hi havia cap necessitat, i que si es donés el cas, es compraria un altre 124, perquè li havia donat molt bon resultat.

La senyora que ve a netejar a casa, que es diu Rhimou i és de Tànger, veu una foto del meu pare i diu que sembla un marroquí autèntic. És cert. A mi també m’ho diuen. Però el pare era més fosc de pell, amb les faccions més aspres, els cabells més negres i més rinxolats. Més moro tot ell. La foto en qüestió és en una prestatgeria del passadís i quan la veig m’hi aturo, i em miro al mirall, i constato com em vaig convertint en ell, de manera inexorable. Tinc una fesomia semblant, amb l’expressió seriosa, el nas gros, la complexió poc atlètica i dues cametes miserables (de can Guasch porto de sèrie uns ulls més aviat tristos, que tiren cap avall, i un peu grec com el de la mare). La meva germana s’impressiona quan li truco perquè diu que la meva veu, per telèfon, és idèntica a la del pare. Els vells amics de la família em veuen per la tele i em diuen que soc ben igual que ell. És bonic però a la vegada inquietant, et fa la sensació de ser un recanvi, una segona versió susceptible també de ser reemplaçada. Quan el meu fill Martí se’m va començar a assemblar, vaig tenir la desagradable sensació que els homes Soler pertanyíem a una fàbrica de ninots en què el nou model actualitzat substituïa el vell de manera regular.

El pare es va posar malalt als cinquanta-dos anys, que són els que tinc jo en el moment d’escriure aquestes línies. No soc especialment aprensiu, però la fita fa reflexionar, sobretot quan parlem de dos organismes vius que s’assemblen en tantes coses. És evident, això no obstant, que tenim patologies diferents. L’Antònio va tenir sempre bona salut, gana i son, resultat del seu tarannà tranquil. Jo, com la mare, he estat un sac de nervis, que m’han trinxat l’esquena, m’han provocat un insomni gairebé crònic i m’han portat pel camí dels ansiolítics. Diria que el meu mal cap té més números per acollir un tumor cerebral. En canvi, li va tocar al pare, que estava com una poma i dormia com un soc, relaxat de cos i de ment. Això pot voler dir que el tumor cerebral no és una reacció al neguit —de fet, els especialistes consideren que no hi ha vincle demostrable entre una cosa i l’altra— o bé que el pare tenia el mateix neguit que la mare, però el reprimia, cosa que formaria part del seu misteri i que, des del punt de vista de la salut mental i física, potser és pitjor i tot. Ja he explicat que es va posar malalt en un moment de dificultat a la feina. Però no sabrem mai si hi va haver un factor desencadenant, alguna cosa a la qual culpar, una explicació que ens estalviï haver d’admetre que l’espasa de Dàmocles s’abat sobre els uns o els altres de manera aleatòria.

La ciència no para de formular teories sobre les causes de l’envelliment i els factors que influeixen en la mortalitat. A la Viquipèdia hi apareixen la tesi del soma disponible, la dels radicals lliures, la del dany de l’ADN, la del deteriorament programat de base genètica, la de la pleiotropia i moltes altres que em resulten igualment indesxifrables. Després hi ha la saviesa popular, que diu que per viure bé i molts anys el millor és no discutir, sentir-se jove, enamorar-se sovint, o beure una copa de conyac al dia, o qualsevol altra arbitrarietat d’aquestes que diuen les persones centenàries quan fan els anys i els fan entrevistes a la tele. Segurament un dels axiomes més acceptats pel que fa a la longevitat és que el riure allarga la vida. Jo diria que aquesta tesi va quedar desmentida, justament, per un humorista anònim, aquell que es va inventar l’acudit del senyor molt malalt que va al metge, i aquest li recomana deixar els dolços, l’alcohol, el tabac i el sexe. «I així viuré més anys, doctor?», pregunta el pacient. I el metge respon: «No, però se li farà molt llarg». Dubto que el vincle entre humor i longevitat tingui fonaments científics, i a més ens portaria a una discussió recurrent sobre l’humor i la felicitat, la síndrome del pallasso que plora per dins o la llarguíssima llista d’humoristes depressius i/o suïcides.

No negaré que dono voltes al tema, perquè m’agrada l’humor i l’aprecio molt en els altres, i per si fos poc m’hi guanyo la vida. Sovint intento recordar com era el sentit de l’humor del pare, que en tenia, però d’una mena molt diferent del que tinc jo. No puc parlar-ne amb propietat, perquè el seu humor va decaure dràsticament en posar-se malalt, i jo aleshores només tenia dotze anys. Els pocs records que en tinc, i el que m’han dit a casa, és que a l’Antònio li agradava l’humor blanc, de bona fe, com s’esqueia al seu caràcter bonhomiós i sense malícia. I això l’apartava tant del sarcasme cruel com de la ironia sibil·lina, que a algú com ell li devia semblar més feridora i tot. I a més era massa primmirat per fer acudits sobre el sexe o la mort. I massa devot per fer acudits sobre religió. I massa polit per a l’escatologia. I a sobre, el context social i polític no l’ajudava a saltar aquestes barreres mentals o ètiques. (Un punt a favor seu, i això sí que ho recordo bé, és que a la tele li agradava veure els Tip y Coll, que en el tardofranquisme eren els comediants més intel·ligents d’Espanya, els que amb més habilitat desafiaven les cotilles de tota mena).

L’humor, en el meu pare, sempre estava supeditat a les coses importants. Mai no podia ser entès com a eina de subversió dels valors, com a coartada per a l’escepticisme o la malenconia, com sol passar entre els humoristes professionals, més o menys decebuts per l’absurditat de l’existència. Per tant, tot i les seves incursions en el teatre de comèdia, dubto molt que el pare hagués imaginat que l’humor pogués ser una eina de treball, i que el seu propi fill s’hi dediqués. Per bé o per mal, no ho va arribar a saber mai. Tot i que, quan vaig fer onze anys, fart de veure’m dibuixar historietes, va accedir a regalar-me el curs de dibujante de chistes del centre d’estudis a distància CEAC (que vaig aprovar amb un notable).

La mare, que tenia un sentit de l’humor més esmolat, que casava malament amb el seu caràcter susceptible, va arrufar el nas quan vaig començar a sortir a la tele. No estava gens impressionada ni per la meva feina ni per la meva popularitat, i sempre deia que li hauria agradat que fos arquitecte, metge o catedràtic del que fos. I quan jo li replicava que me’n sortia bé i que em guanyava molt bé la vida, m’advertia que no em confiés, que això no era una aposta de futur, perquè la gent no em voldria veure «fent el burro» als cinquanta anys.

El pare, però, tenia sentit de l’humor i gràcia, encara que el seu fibló no fos punxegut. Guardo amb especial estima un regal que em va fer en complir setze anys, nou mesos abans de morir. Aquell any, a escola feia l’assignatura de comptabilitat, i el pare m’ajudava a resoldre dubtes. Com que la mare era mestra, la feina d’ajudar amb els deures era normalment cosa seva. Però de comptabilitat qui en sabia era el pare, i crec que li agradava poder-me ajudar en un terreny que li era propi. Aquell 4 de juny, a més dels regals convencionals, em vaig trobar obrint una carpeta misteriosa. El pare havia extret tota la comicitat possible dels feixucs llibres de balanços, i em va regalar la paròdia dels comptes d’una empresa; l’empresa era jo, Toni SL, i a l’esquerra de la carpeta hi sortien els «actius», a la dreta els «passius», i finalment el «balanç». Com en els apunts de comptabilitat de l’escola. En altres aniversaris la mare m’havia dedicat versos; el pare, com a home de banca, va fer-me una versió comptable de la meva vida. En els actius hi havia els estudis; la família, degudament enumerada; els amics, els llibres, els discos i les maquetes d’avions i tancs, per exemple; i també valors difícils de quantificar:

Despiste	100
Ordre/memòria	sense valor
Història i política	a tope

En el passiu, hi havia tot el que em quedava per estudiar o per fer, tot el que li «devia» a la vida, incloent el que em faltava de batxillerat i els cinc anys d’universitat (que a casa es donaven per descomptats). També hi havia altres deutes:

Estudis	100 × 100
Treball	Màxim
Escó al Parlament	1

Això de l’escó era una picada d’ull al meu interès per la política.

El balanç comptable sortia de restar els passius —«Déu n’hi do»— dels actius —«un bon pilot»—, i donava com a resultat un dèficit que, a falta de números, s’expressava amb un «molta feina a fer».

La gràcia del regal era que el pare mantenia en tot moment el fred llenguatge comptable, incloent el «comentari final de l’interventor», que venia a ser un missatge encriptat de pare a fill: «Dèficit normal pel poc temps transcorregut. Totalment recuperable si l’empresa hi posa el coll en el futur». Així va ser com el pare, ja malalt, em va dir que confiava en mi.

Rellegeixo el que he escrit fins ara i em sorprenc en percebre una certa fredor en el relat dels meus records. Hi apareix un vincle sòlid i cordial però sense passió, entre el meu pare i jo. Després torno a fer memòria i em venen al cap tot de moments que tots dos sabíem que eren per a nosaltres i prou. Com la visita mensual al barber del carrer del Temple, que a mi m’agradava molt perquè, mentre li tallaven els cabells a ell, jo podia llegir el Barrabás, que era una revista d’humor sobre esports on treballaven molts dels ninotaires que després van anar a parar a El Jueves. Un altre moment masculí era el de portar el cotxe al túnel de rentat. Però això eren activitats pròpies de l’Antònio, on jo feia d’espectador entusiasta. També hi havia matins de diumenge en què el pare feia de pare i em duia a un bar dels afores de Badalona a jugar una mica a ping-pong i fer un vermut. O al mercat de Sant Antoni a canviar quatre cromos. O al museu militar que hi havia al castell de Montjuïc. I a més, gairebé cada tarda, quan ell tornava de la feina i jo ja havia fet els deures, venia una estona a jugar a la meva habitació. Em llançava penals de futbol (parlo d’una habitacioneta de 3 × 4 metres) i m’ensenyava a aturar-los com l’Iribar, en Reina o en Sadurní. O miràvem junts una bola del món i em feia buscar països.

Definitivament era un bon pare. I tot i que era poc flexible, no era mai dur ni feridor si m’havia de renyar. Per què, doncs, tinc aquesta imbatible sensació de recança? Quan miro enrere una part de mi es queixa de no haver-lo aprofitat en els anys que el vaig tenir, d’haver tingut amb ell una relació epidèrmica. És perquè jo encara era un nen? O és que malgrat com n’era de sol·lícit, de didàctic, de sensible, el pare mantenia un tel de protecció —de misteri— que jo no vaig saber trencar? O bé quan va morir, en negar el dol, vaig negar-lo també a ell?

Han passat trenta-sis anys. He trigat molt. He trigat massa. Si pogués recordar més fragments de conversa, si hagués estat més atent quan ell parlava amb un amic, o amb la meva àvia, o amb mi, ara sabria millor quin parlar tenia, com entonava les frases, què el feia riure o què el feia enfadar. M’hauria agradat prestar-li més atenció, capturar-ne els detalls, com es fa amb totes les coses efímeres. Però suposo que no es pot demanar això a un nen que pensa que la seva realitat és immutable, que els seus pares i germans i avis són eterns com la família esquimal d’aquell joc de cartes infantil; un nen que no té espai al cap per pensar en la pèrdua o en el penediment, de la mateixa manera que al pic de l’estiu no pot concebre la fred.

De tot el que he escrit fins ara, no crec que en surti un retrat fidel, ni tampoc just, del pare. Hi ha llacunes massa importants, que com ja he dit es poden atribuir a un triple factor: la seva mort prematura, la distorsió de la memòria sobre ell a causa dels panegírics familiars, i la meva resistència al record. Ara, tant de temps després, la reconstrucció és feixuga i plena de trampes. No sé si el que en recordo és real o induït, endolcit pel pas del temps o ennegrit per la recança. Però em resisteixo tossudament a demanar ajuda als qui el van conèixer més, perquè aquest text només té sentit com una recerca interior. I des de la meva mirada, el pare s’explica per activa i també per passiva. Per les presències i les absències. El meu objectiu no és descriure a fons una persona, sinó el seu reflex en el record d’un fill adolescent, poc destre en la gestió de les emocions.

Als setze anys vaig veure morir el pare i vaig intentar congelar el dol, per no sentir dolor i per tirar endavant amb les eines que creia tenir a l’abast; però el dol autèntic no desapareix quan se li barra el pas, sinó que es torna líquid i es recompon, amb el pas dels anys, esmunyint-se per escletxes insospitades, com ho fa el malèfic robot que s’enfronta a Arnold Schwarzenegger a Terminator 2.

Intento repassar i fer un inventari d’imatges mínimes, fragments isolats d’un puzle de milers de peces.

La mirada serena i confiada a les fotos de carnet prèvies a la malaltia.

La mirada enfosquida i fatalista en les fotos de convalescent.

La seva signatura, amb una essa gegantina, que jo vaig adaptar canviant-la per una te.

El Diario Hablado a la ràdio del Seat 124.

El seu caminar reposat.

Un tros de paper on hi ha escrit «Oli!» al tauler frontal del cotxe.

Una berruga com un pèsol a la zona lumbar.

Les ungles de les mans, perfectament tallades i alineades.

El nedar de gosset, sense capbussar el cap, per no taponar-se les orelles.

«La flor de la canela», de María Dolores Pradera.

«Tie a Yellow Ribbon Round the Ole Oak Tree», de Dawn.

L’únic cop que el vaig veure despullat, posant-se el banyador al vestidor de la piscina de Can Xel, i vaig descobrir que tenia el cul pelut.

(El penis no li vaig veure mai).

Els paquets de Ducados.

Els regals de Nadal que rebia dels clients: una caixa amb sis benjamins de la Veuve Clicquot que va guardar per a una bona ocasió i que va aparèixer anys després de la seva mort, feta malbé.

Un dia que jo feia tard a casa i em va cridar, davant dels amics: «Toni! Tens una cara que te la trepitges!».

L’angúnia que em feia trobar-lo al lavabo posant-se la dentadura postissa, de poques dents, que encaixaven amb les autèntiques com al joc del Tetris.

Una dent d’or (per què portava una dent d’or??).

L’olor del massatge Aqua Velva per a després de l’afaitat.

Les deu pessetes que em donava cada diumenge; un duro per a la guardiola, l’altre per comprar cromos.

«No facis el burro, que la palla va cara».

«No haguessis menjat res de vuit dies…», com deia quan no em volia acabar el dinar o el sopar.

Els blocs, bolígrafs o calendaris del Banco Hispano Americano que corrien sempre per tots els racons de casa.

La rebeca i les sabatilles que es posava quan tornava de la feina.

La manera com reposava el clatell en el tou de la mà, quan seia.

El nus en forma de corbata amb què identificava el seu tovalló.

La roba de l’endemà, preparada la nit abans, perfectament col·locada en el galán de noche.

Un batut de maduixa de ple sobre el seu trajo fosc, en una terrassa de Figueres: la seva riallada per compensar la consternació del cambrer.

I un record compartit amb les meves germanes i amb la mare: la sensació de confort i de seguretat quan seia al sofà davant la tele, alçava el braç, em deia «vine sota l’ala» i jo recolzava el cap al seu tors tebi i bategant.

Quan em miro al mirall hi veig, alternativament, la mirada vivaç de la mare i el posat tranquil del pare. Tinc una fe relativa en la genètica, però no em costa reconèixer trets heretats, les partícules del pare i la mare que conviuen o que s’han fos en algun racó insotjable del meu tarannà. De trets, però, en veig més dels adquirits, que el pas del temps ha anat acumulant fins a ser-ne majoria: l’esdevenir de la nostra trajectòria vital ens envileix o ens embelleix per dins; ens tuneja, en resum. Ens acabem assemblant a qui volem ser, o a qui la vida ens ha deixat ser. Els gestos i el parlar s’ajusten als de les persones amb qui compartim la vida, i desterra de mica en mica aquells amb qui ja no podem interactuar; jo, al cap i a la fi, he viscut molts més anys sense el pare que no pas amb ell.

La semblança física, l’economia verbal i una certa estima pel valor de l’equitat em remeten a l’herència paterna; però també em reconec en la mare i el seu batibull interior, la creativitat, la curiositat i el dubte perpetu. El dubte que fa que un dia em vegi parefet i l’endemà marefet, i al tercer dia no entengui com soc, també és, en el fons, una herència materna. «Jo era negat per a la senzillesa, un home tortuós», escriu Emmanuel Carrère, «un picatatxes que s’anticipava a qualsevol objecció que a ningú se li acudia fer-me, que no podia pensar res sense pensar al mateix temps el contrari, i en acabat el contrari del contrari, esgotant-me estèrilment en aquells cavallets mentals».^[1] Crec que la mare i jo som aquesta mena de persones tortuoses, dotades d’ànsia per la vida i per la creació, però molt negades per detectar i capturar la felicitat sinó és en forma de record o d’expectativa. Aquesta mena de tarannà resulta inaplicable en el cas del pare. Com diu Carrère, és un esgotament estèril. Com deia l’Antònio, no n’hi ha cap necessitat.