Capítol X

Una tarda grisa curiosament fresca, una setmana després de la mort de Jesus Fever. Havia estat com si algú li hagués estat fent pessigolles a les costelles perquè morí en un espasme de riallades desesperades.

—Potser —com digué Zoo— Déu li va explicar alguna cosa divertida.

El vestí amb el vestidet dels elàstics, les sabates de cuiro taronja i el barret bombí; li va entaforar un pom de violetes a la mà, i el posà en una caixa de cedre: hi restà dos dies mentre Amy, amb l’ajut de Randolph, decidia a quin lloc seria la tomba; sota l’arbre de la llima, digueren finalment. L’arbre de la llima, anomenat d’aquesta manera per les seves flors rodones d’ivori, creixia en un lloc solitari, bastant allunyat a la part del darrera del Landing, i allí Zoo hi cavà sense altre ajut que el de Joel: el poc profund fossat que aconseguiren de fer-hi li recordava les basses per nedar excavades als patis posteriors uns estius que ara li semblaven llunyans. El transport de la caixa de cedre fou una tasca dura; al final lligaren una corda a John Brown, el vell mul, que la va arrossegar fins al peu de la tomba.

—El iaio es divertiria d’allò més si pogués saber qui és que l’estirava cap a casa seva —digué Zoo—. Ja ho crec que t’estimava el iaio, John Brown: el mul de més confiança que havia vist mai, deia moltes vegades: ja te’n recordes tu d’això.

Al darrer minut Randolph envià a dir que no podria ésser present a l’enterrament, i Amy, que portà l’encàrrec, digué una pregària en nom seu, o sigui murmurà una frase i se senyà: per a aquesta ocasió portava un guant negre. Però per a Jesus no hi va haver dol: els tres que eren a l’ombra de l’arbre de la lluna eren com un grup distret reunit en una estació per dir adéu a un amic, i de la mateixa manera que aquestes reunions esperen amb impaciència el xiulet del tren que els alliberarà, ells volien sentir el primer cop de la terra damunt la tapa de cedre. A Joel li semblava estrany que la natura no acusés un esdeveniment tan important: els núvols de flors de llavor de cotó en un cel tan escandalosament blau com els ulls d’un gatet, resultaven ofensius en llur dolça manca de respecte: aquell qui havia viscut durant més de cent anys en un món tan reduït mereixia un homenatge més alt. La caixa de cedre es va capgirar mentre la baixaven a la tomba, però Zoo digué:

—No t’hi encaparris, maco, no tenim la força dels gegants. —Sacsejà el cap—. Pobre iaio, se’n va al cel de cap per avall. —Desplegà l’acordió, s’eixancarrà de cames, tirà el cap endarrera i cridà—: Senyor, acull-lo al teu pit, pren-lo pertot arreu, Senyor, no el deixis, no l’abandonis mai, Senyor, que vegi la glòria, que vegi la llum…

Fins aleshores Joel no havia acceptat del tot la mort de Jesus Fever: ningú que hagués viscut tant de temps no podia morir, senzillament; al fons de la seva ment tenia la sensació que el vell jugava a fet a amagar; però quan la darrera nota del rèquiem de Zoo esdevingué quietud, aleshores ja era cert, aleshores Jesus era realment mort.

Aquella nit el son fou com un enemic; els somnis, com un venjatiu peix alat, nedaven sortint i capbussant-se fins que la llum de l’aurora li obrí els ulls. Apressadament es cordà els pantalons i s’esmunyí escales avall travessant la casa silenciosa i sortí per la porta de la cuina. Enlaire, la lluna empal·lidia com una pedra que anés reculant aigua endins i els confosos colors de la matinada es precipitaven cel amunt i hi tremolaven en incerts tons entelats.

—Aniré carregada com un ruc —cridà Zoo mentre ell travessava el pati cap on era ella, ran del porxo de la cabana. Un cobrellit atiborrat amb les seves coses li penjava com un farcell a l’esquena; l’acordió el duia lligat al cinturó i li penjava com una cantimplora; a part de tot això hi tenia una capsa molt grossa de gerres de gelatina—. Quan arribaré a Washington D.C. ja seré geperuda —digué amb una veu com si hagués begut un litre de vi, i la seva joia, en l’ofuscament de l’alba, a ell li era ofensiva: quin dret tenia Zoo a ésser tan feliç?

—No podràs portar tot això. Sembles una boja així.

Però Zoo flexionà els braços i picà amb el peu.

—Maco, em sento com noranta-nou locomotores; me n’aniré d’aquí més lleugera que una llebre: i ja ho veus, espero arribar a Washington D.C. abans del vespre. —S’enretirà i es posà com si anés a fer una reverència; s’agafà la vora de la faldilla emmidonada i digué—: ¿Bonica, oi?

Joel aclucà un ull amb aire crític. S’havia empolvorat la cara amb farina, una mena d’oli vermellós li inflamava les galtes, s’havia perfumat amb essència de vainilla i s’havia untat els cabells fins que li van brillar. Al voltant del coll hi duia un mocador de seda de color de llimona.

—Dóna la volta —digué ell; i després que ho hagué fet s’apartà sense fer cap comentari, intencionadament.

Ella acceptà plàcidament aquest afront, però digué:

—¿A què ve que fagis aquesta cara tan llarga i que t’ho prenguis d’aquesta manera? A mi em sembla que n’hauries d’estar content, essent amics com som i tot plegat.

Ell estirà suaument una branca d’heura que penjava fins a terra, i féu gronxar tots els testos del porxo: topant l’un contra l’altre, movien un soroll com una sèrie de portes que es tanquessin.

—Oh, ets d’allò més divertit. Ha, ha, ha! —Ell li donà una freda mirada de gairell com les de Randolph—. No has estat mai la meva amiga. Però després de tot, ¿per què una persona com jo havia de tenir res en comú amb una com tu?

—Criatura, criatura… —digué Zoo amb una veu que es gronxava d’una manera tendra—… criatura, et prometo una cosa: quan ja estaré instal·lada… t’enviaré a buscar i et tindré cura tota la vida. Poso a Déu per testimoni i que em quedi morta si no compleixo aquesta promesa.

Joel féu un bot, es llançà contra una estaca del porxo i s’hi abraçà, repenjant-s’hi com si només l’estaca el comprengués i l’estimés.

—Ara, aguanta el tipus —li digué ella amb fermesa—. Ja ets gairebé un home; quin acudit de portar-te com un nen petit. Carat! Et confesso que m’avergonyeixes. Estava a punt de donar-te la preciosa espasa del iaio… però ara veig que no ets prou home per a tenir-la.

Separant la cortina d’heura, Joel es dirigí cap el pati; això la mortificaria, que ell se n’anés de dret sense mirar endarrera. Però quan arribà al tronc de l’arbre, en veure que ella encara no havia cedit ni l’havia cridat, s’aturà, desféu els seus passos cap el porxo i esguardant-li seriosament els ulls africans, digué:

—M’enviaràs a buscar?

Zoo somrigué i el mig alçà.

—Tan aviat com trobi un lloc on puguem ficar el cap. —S’ajupí cap el farcell del cobrellit i en tragué l’espasa—. Aquesta és la cosa de què el iaio estava més orgullós —digué—. Ara tu no hi facis cap desgràcia.

Ell se la lligà a la cintura. Era una arma contra el món, i la freda grandesa de la beina contra la cama el feia posar tens: de sobte se sentia més poderós i sense por.

—Moltes gràcies, Zoo —digué.

Recollí el farcell i la caixa i baixà les escales trontollant. Feia esbufecs i a cada moviment l’acordió, que es gronxava amunt i avall, escampava una pluja de notes discordants. Caminaven per la brossa del jardí, cap a la carretera. El sol viatjava per la llunyania vorejada de verd: enllà es podia veure la blavor del trenc d’alba que s’alçava damunt els arbres, recollidors de la llum, escampats per la terra.

—Confio haver passat Paradise Chapel abans que la rosada s’hagi assecat: sort que tinc el cobrellit a mà, que potser hi haurà d’allò més neu pels voltants de Washington D.C. —I aquesta fou la darrera cosa que digué. Joel s’aturà ran de la bústia—. Adéu! —li cridà i hi romangué contemplant-la fins que esdevingué petita com un punt, perduda, i l’acordió mut, desaparegut.

—… cap gratitud —esbufegà Amy—. Bons i amables, així és com hem estat sempre i ella, què fa? Fuig, Déu sap on, deixant-me la casa plena de malalts, sense ningú que tingui prou solta ni per a buidar una gibrelleta. I a més a més, amb tot i les meves faltes, sóc una senyora: vaig ser educada per ser una senyora i vaig passar quatre anys llargs a l’Escola Normal. I si Randolph es creu que faré de mainadera d’orfes i d’idiotes… maleïda Missouri! —La boca li treballava d’una manera desagradablement furiosa—. Negrots! Angela Lee ja m’havia avisat més d’una vegada, deia que no em fiés mai d’un negre: tant el cervell com els cabells els tenen plens de recargolaments. I encara, bé em sembla que es podia haver quedat per a arreglar-nos l’esmorzar, almenys. —Va treure una llauna amb galetes de dins el forn i junt amb un bol de sèmola i un pot de cafè, els col·locà en una safata—. Vinga, ara espavila’t a pujar això al cosí Randolph i torna a baixar de seguida: al pobre senyor Sansom també se li ha de donar el menjar, que el cel ens ajudi; sí, que el Senyor en la seva sabiduria…

Randolph estava incorporat al llit, nu, i amb l’abrigall tirat avall; la seva pell semblava d’un rosa translúcid en la claror del matí, la seva cara rodona, grotescament juvenil. Tenia una tauleta japonesa damunt les cames i a sobre hi havia un piló de plomes de gaig, un pot de pega, una fulla de cartolina.

—No és una delícia, això? —digué, tot somrient-li—. Ara, deixa la safata i estigue’t de visita.

—No tinc temps —digué Joel amb una mica de misteri.

—Temps? —repetí Randolph—. Pobre de mi, jo em pensava que d’això n’estàvem sobrats.

Fent una pausa entre les paraules, Joel digué:

—Zoo se n’ha anat. —Anhelava que aquesta notícia tingués efectes dramàtics. Però Randolph no li donà aquesta satisfacció, perquè, al revés d’Amy, no semblava disgustat en absolut, ni tan sols sorprès—. Que pesada —sospirà— i també, que absurd. Perquè ara ja no pot tornar, un no pot mai.

—De tota manera, ella tampoc no ho voldria —contestà Joel amb impertinència—. No hi estava bé aquí; no crec que res la faci tornar.

—Estimat infant —digué Randolph sucant una ploma de gaig dins la pega—, la felicitat és relativa, i —continuà, col·locant la ploma a la cartolina— Missouri Fever descobrirà que tot el que ella ha abandonat és el seu propi lloc en un trencaclosques força general. Com aquest. —Alçà el cartó de manera que Joel el pogués veure: les plomes hi eren tan ben arranjades que feien l’efecte d’un ocell viu—. Cada ploma té una posició determinada, segons el color i la mida, i només que una estigués lleugerament esbiaixada, doncs, ja no semblaria real en absolut.

Un record surà com una ploma en l’aire; mentalment Joel veié el gaig blau batent les ales paret amunt i Amy alçant delicadament l’atiador.

—De què serveix un ocell que no pot volar? —digué.

:—Com dius?

Joel mateix no estava segur del que volia dir.

—L’altre, el de debò, podia volar. Però aquest no pot fer res… fora de semblar viu, potser.

Tirant de banda el cartó, Randolph s’ajagué i tamborinà els dits contra el pit. Abaixà les parpelles i amb els ulls tancats semblava estranyament indefens.

—És més bonic a les fosques —digué, com si parlés adormit—. ¿Et sabria greu, estimat, de portar-me una ampolla de xerès de la vitrina? I després, de puntetes, amb compte, corre totes les cortines, i aleshores, eh, ben silenciosament, tanca la porta. —Quan Joel complia la darrera d’aquestes peticions, s’incorporà per dir—: Tens tota la raó: el meu ocell no pot volar.

Una estona més tard, Joel, amb l’estómac encara remogut d’haver donat l’esmorzar al senyor Sansom mos a mos, seia llegint en veu alta en un ràpid to monòton. La història, tal com era, involucrava una dama rossa i un home bru que vivien en una casa de setze pisos; la major part del que ella garlava era torbador de repetir: «Amor meu —llegia—, t’estimo com mai cap dona ha estimat, però Lance, vida meva, deixa’m ara mentre el nostre amor encara és una cosa brillant». I el senyor Sansom somreia contínuament fins i tot en els trossos més tristos; mirant-lo d’esquitllentes, el seu fill recordava una amenaça que Ellen li feia cada cop que feia ganyotes: «Fixa-t’hi bé —li deia—, et quedaràs d’aquesta manera». Semblava que aquest destí li hagués tocat al senyor Sansom, perquè feia més de vuit dies que tenia la mateixa ganyota inexpressiva a la cara. Un cop llest de la bella dama i l’atractiu senyor, que es quedaren passant la lluna de mel a les Bermudes, Joel prosseguí amb una recepta per a fer un pastís de crema amb plàtans: tot li era igual al senyor Sansom, novella o recepta, a tot hi dedicava la mateixa atenció indiferent.

¿Quin efecte devia fer no tancar mai els ulls, contemplar per sempre el mateix sostre, llum, cares, mobles, fosca? Però si els ulls no se’t podien escapar, tampoc no els podies evitar; a vegades semblava talment que travessessin l’habitació, i que llur humida grisor ho cobrís tot com de boira; i si d’aquests ulls n’havien de rajar llàgrimes, no serien pas llàgrimes normals, sinó quelcom gris, potser verd, de tota manera, de color i sòlides, com el gel.

A baix, a la sala d’estar hi havia una col·lecció de llibres vells, i explorant-los, Joel havia trobat un volum de llegendes escoceses. Una d’elles feia referència a un home que fabricava una poció màgica que li permetia de llegir indiscretament els pensaments dels altres homes i veure’ls el fons de l’ànima; la maldat que hi veié i l’impacte que li causà, li convertiren els ulls en nafres obertes; i així restà durant tota la vida. Impressionà Joel fins a tal punt que estava mig convençut que els ulls del senyor Sansom sabien exactament què passava dins el seu cap, i per aquest motiu intentà de mantenir els pensaments acomboiats cap a una direcció impersonal, «… barregeu el sucre, la farina, la sal i afegiu-hi els rovells d’ou. Bateu-ho contínuament mentre hi aboqueu llet bullida…». De tant en tant el turmentava un sentiment de culpabilitat: hauria de sentir més afecte del que sentia pel senyor Sansom, hauria de provar d estimar-lo. Almenys si no l’hagués vist mai! Aleshores hauria pogut continuar imaginant-se’l d’aquesta o d’aquella altra manera meravellosa com parlant amb una veu suau i forta, com essent realment el seu pare. Veritablement aquest senyor Sansom no era el seu pare. Aquest senyor Sansom no era ningú sinó un parell d’ulls folls. «… quan és ros, es treu. Es cobreix amb… clara batuda o alguna semblant… i es posa al forn. Surt un pastís de vint centímetres». Va deixar la revista, un periòdic per a dones al qual Amy estava subscrita, i començà a allisar els coixins del senyor Sansom. El cap del senyor Sansom es gronxà endavant i endarrera com dient no, no, no; de fet, amb una veu que semblava que tingués la gola plena d’agulles, deia: «Bon noi bo, bo, bon noi —una i altra vegada—, bola, bona bola», deia, i deixà anar una de les seves pilotes de tenis vermelles, i quan Joel la recollí, el seu somriure glaçat esdevingué encara més vidriós: li adoloria l’esquelètica cara grisa. Aleshores, tot d’una un xiulet travessà les finestres tancades. Joel es girà per escoltar. Tres xiulets curts i l’udol d’un mussol. Es dirigí a la finestra. Era Idabel, era a baix al jardí, i Henry era amb ella. La finestra estava encallada, i li féu senyals, però ella no el podia veure, i va córrer a la porta.

—Mal —digué el senyor Sansom, i deixà anar totes les pilotes de tenis del llit—, mal noi, mal, mal!

S’aturà a la seva cambra el temps just per a lligar-se l’espasa al cinturó, corregué escales avall, sortí i anà cap al jardí. Per primer cop d’ençà que la coneixia Joel notà que Idabel estava contenta de veure’l: un aire de veritable alleujament li aclarí la cara, i per un moment cregué que l’abraçaria: la noia havia alçat els braços com si ho anés a fer, però en canvi, s’ajupí i va afalagar Henry, li estrenyé el coll fins que el vell gos gemegà.

—Passa res de mal? —digué ell, perquè ella no havia dit ni un mot, ni havia fet cas d’ell fins a cert punt, ni tan sols havia esmentat l’espasa, i quan li digué: «Teníem por que no fossis a casa», tota l’aspror semblava haver-se-li buidat de la veu.

Joel se sentí més fort que ella, i segur de si mateix com mai amb aquella altra Idabel, el xicotot. S’assegué a terra al costat d’ella a l’ombra de la casa on les tiges de les tulipes s’inclinaven pertot arreu, i les begònies, llistades amb rastres platejats de cargols els penjaven damunt el cap com para-sols. Se la veia pàl·lida sota les pigues i el relleu d’una esgarrapada li creuava la cara.

—Com t’has fet això? —digué el noi.

Els llavis li empal·lidiren, i escopí la resposta:

—Florabel. Aquell bord maleït.

—Una noia no pot ser un bord —digué ell.

—Oh, ella també ho és de borda. Però ara no m’hi referia. —Idabel s’estirà el gos cap a la falda; ensopidament submís, s’hi ajagué i deixà que ella li anés caçant puces de la panxa—. Volia dir aquell bord del meu pare. Vam tenir una baralla que vam anar a terra i tot, ell i jo i Florabel. Per culpa que va intentar de matar el Henry; Florabel li havia omplert el cap… diu que Henry té una malaltia mortal, que és una mentida de les més baixes des del començament fins al final. Em penso que li vaig trencar el nas i algunes dents també; almenys li sortia una sangada, igual que un garrí escorxat quan Henry i jo vam marxar. Hem estat caminant d’una banda a l’altra tota la nit a les fosques. —De sobte es posà a riure amb la seva pastosa rialla ja familiar—. I quan ja es feia de dia, saps qui hem vist? Zoo Fever. Gairebé no tenia alè de tant de fato que duia: redéu, ens ha sabut greu de debò de saber allò de Jesus. Fa riure que el vell es morís i ningú no en sabés ni una paraula. Ja t’ho vaig dir, qui ho sap el que passa al Landing.

Joel pensà: qui ho sap el que passa als altres llocs? Excepte el senyor Sansom. Ell ho sabia tot; per alguna mena de truc, els seus ulls viatjaven pertot arreu del món: en aquell mateix moment l’estaven mirant, d’això no en tenia cap dubte. I també era probable que, si li donava la gana, pogués revelar a Randolph per on la feia Pepe Álvarez.

—No passis pena, Henry —digué Idabel, esclafant-li una puça—. Mai no et posaran la mà a sobre.

—Però i què faràs? —preguntà Joel—. Bé has de tornar a casa a una hora o altra.

Ella es fregà el nas i l’esguardà amb uns ulls exageradament oberts i suplicant: si hagués estat qualsevol altra fora d’Idabel, Joel s’hauria pensat que feia comèdia.

—Potser sí —digué ella— i potser no; és per això que he vingut a veure’t. —Bruscament i com si es tractés d’un assumpte important, va fer fora el gos de la falda i agafà amicalment Joel per l’espatlla—. Què et sembla si fugíssim? —Però abans que ell pogués dir què li semblava, ella continuà a corre-cuita—: Podríem anar a ciutat aquesta nit, quan sigui fosc. Hi ha la fira ambulant i hi haurà una gentada; tinc moltes ganes de veure la fira ambulant una altra vegada; m’han dit que aquest any tenen una sínia amb barquetes i…

—Però on aniríem després? —digué ell.

La boca d’Idabel s’obrí, es tancà. Pel que es veia, no havia pensat en això, i amb tota l’amplada del món per a escollir, tot el que trobà per dir fou:

—A fora; mira, aniríem tombant per fora fins que arribéssim a un lloc bonic.

—Podríem anar a Califòrnia a collir raïm —suggerí ell—. Cap a l’Oest no cal que tinguis més de dotze anys i ja et pots casar.

—Jo no em vull casar —digué Idabel, envermellint—. Qui dimoni t’ha dit que jo em vull casar? Ara escolta’m, noi: comporta’t amb decència, comporta’t com si fóssim germans o deixem-ho córrer. A més, no hem de fer per res coses carrinclones com collir raïm. Jo pensava que podríem enrolar-nos a la marina; i també podríem ensenyar-li trucs al Henry i entrar en un circ: digues, ¿no podries ensenyar-li trucs màgics?

Això li recordà que no havia anat mai a recollir el talismà que Little Sunshine li havia promès; ben cert que, si fugia amb Idabel, necessitarien aquesta màgia, i per això li preguntà si sabia el camí per a anar a l’Hotel Cloud.

—Més o menys —digué ella—, boscos avall cap a la clotada dels arbres de la goma, i després es travessa el torrent on hi ha el molí… oh, és molt lluny. I en tot cas, per què hi hem d’anar?

Però naturalment, ell no ho podia dir, perquè Little Sunshine l’havia advertit que no havia d’esmentar mai l’amulet.

—Tinc assumptes importants amb l’home d’allà —digué, i després, amb una mica de ganes d’espantar-la—: I si no, ens passarà una cosa horrorosa.

Tots dos van botar.

—No t’amaguis, ja sé que ets aquí, t’he sentit. —Era Amy i cridava des d’una finestra de damunt mateix: no els podia veure, però, perquè les fulles de begònia els camuflaven—. On s’és vist, deixar sol el senyor Sansom amb aquestes angúnies que estem passant, ¿és que ja no te’n recordes? —Es van esmunyir de sota les fulles, van anar de quatre grapes fins arran de la casa i després van córrer cap a la carretera, els boscos—. Ja sé que ets aquí, Joel Knox, puja immediatament, si et plau!

En la profunditat de la clotada, un xarop espès feia una crosta a l’escorça dels arbres de la goma entortolligats de sarments; com fulles pàl·lides de pomera, les papallones verdes s’hi enfonsaven i se n’aixecaven ací i allà; un senderó orejat ple de lliris de bosc (que només els sants i els herois, o almenys així ho diuen els vells, poden sentir-ne els arpegis mítics) gesticulaven fantasmagòricament com mans enguantades de randes. Idabel no parava de moure els braços perquè els mosquits eren ferotges; pertot arreu, com bocins d’un enorme mirall esmicolat, hi relluïen tolls d’aigua fangosa plens de mosquits i interceptaven el senderó on Henry seguia fent saltirons.

—Jo tinc uns quants diners —digué Idabel—. De fet, gairebé tinc mig dòlar. —Joel pensà en el canvi que havia guardat a la capsa i es va gloriejar que ell encara en tenia més—. Ens ho gastarem tot a la fira ambulant —digué ella, i féu un salt de granota per damunt un tronc que semblava un cocodril—. De tota manera, qui necessita diners? Almenys, de moment, no en necessitem… excepte per a fer traguets. Hauríem d’estalviar per poder fer el traguet cada dia, perquè em bull el cervell si no puc fer un traguet ben gelat. I cigarrets. Ja ho crec que em vénen bé les fumadetes. Traguets i cigarrets i Henry són les úniques coses del món que m’estimo.

—Jo t’agrado una mica, oi? —digué ell, en realitat sense voler parlar en veu alta. Fos com fos, Idabel, que cantava «… el gros mandril a la llum de la lluna es pentinava son cabell de color roig…», no contestà.

S’aturaren per arrencar trossos de goma verge per a mastegar, i mentre ho feien ella digué:

—El meu pare remourà tota la comarca darrera meu; ¿què t’hi jugues que baixarà a demanar-li al senyor Bluey que li deixi el seu vell gos caçador? —Es posà a riure i el suc gomós li vessà pels costats de la boca; una papallona verda se li aturà al cap, enganxada com un llaç en un rínxol dels seus cabells—. Una vegada perseguien un presidiari que s’havia escapat (aquí mateix, en aquesta mateixa clotada), el senyor Bluey i el seu gos i Sam Radclif i Roberta Lacey i el sheriff i tots aquells gossos de la granja; quan es va fer fosc vèiem com lluïen les llanternes cap aquí els boscos, i els gossos lladraven; va ser com una festa: el pare i tots els homes i Roberta Lacey van agafar una borratxera horrorosa, la vella Roberta bramava tan fort que la podies sentir des de Noon City i tornar… i saps, a mi em feia pena de debò aquell pres, i tenia por per ell: vaig estar pensant tota l’estona que jo era ell i que ell era jo i que era a tots dos que ens anaven a caçar. —Escopí la goma com si fos tabac, i es ficà els dits a les tiretes del cinturó dels seus pantalons bruts de color caqui—. Però va fugir. No el van trobar mai. Hi ha gent que diuen que encara corre per aquí… que s’amaga a l’Hotel Cloud o al Landing.

—Hi ha un o altre que viu al Landing —digué Joel amb excitació, i després una mica desil·lusionat, afegí—: Només que no és un presidiari, és una senyora.

—Una senyora? Vols dir la senyoreta Amy?

—Una altra senyora —li explicà ell, i es penedí d’haver-ho esmentat—. Duu una perruca alta blanca, i porta un preciós vestit antic, però ni sé qui és ni tan sols si és de veritat. —Però Idabel el mirava com si fos un beneit, i aleshores ell somrigué nerviosament i digué—: Ho deia de broma, només ho feia per espantar-te.

I per no haver de respondre preguntes, corregué una mica endavant i l’espasa li copejava la cuixa. Li feia l’efecte que havien arribat molt lluny, i es volia imaginar que s’havien perdut: probablement no existia cap lloc amb aquell hotel el nom del qual evocava una mena de palau blanc de boira que surava com una calitja entremig dels boscos. Després, davant una cleda d’esbarzers, desembeinà l’espasa i va tallar una obertura.

—Darrera teu, estimada Idabel —digué fent una reverència, i Idabel xiulà al gos i passà.

A poca distància, a l’altre costat, s’hi estenia una riba plena de palets al llarg de la qual corria lentament el rierol, que aquí era més aviat un riu. Un canyar esgrogueït amagava de primer antuvi la perspectiva d’una presa esbotzada, i, a sota, una estranya casa eixancarrada dins l’aigua damunt alts pilars: era feta de taulons sense pintar que ara s’havien tornat grisos, i tenia un rar aspecte inacabat, com si el que la construí s’hagués espantat i hagués deixat la feina a mig fer. Tres òlibes seien apilonades damunt el que quedava de la teulada, les papallones entraven i sortien de les finestres d’un blau cel brillant. Joel quedà penosament decepcionat, perquè cregué que allò era, ai las!, l’Hotel Cloud, però després Idabel li digué que no, que era un vell molí abandonat, un lloc on, anys endarrera, els grangers hi portaven el gra a moldre.

—Abans hi havia una carretera que anava a l’Hotel Cloud; ara no hi ha més que boscos, ni un senderol que t’ensenyi el camí. —Agafà un roc i el tirà a les òlibes; lliscaren de la teulada, lliscaren sobre la riba i llurs ombres hi feren mandrosos cercles entrellaçats.

L’aigua, ací més profunda que al lloc on ell i Idabel s’havien banyat, també era més fosca, d’un fangós color d’oliva sense fons, i quan va saber que no calia que la passessin nedant, l’alleugeriment li donà prou coratge per a arriscar-se a anar sota el molí on hi havia una biga gruixuda però podrida per la qual podrien travessar.

—Més val que passi primer jo —digué Idabel—. És molt vella i és fàcil que s’enfonsi.

Però Joel l’apartà i li passà al davant, al cap i a la fi, tant se valia el que digués Idabel, ell era un noi i ella una noia i seria digne de menyspreu si deixava que ella tomés a agafar avantatge.

—Tu i Henry veniu darrera meu —cridà, i la veu li ressonà en la sobtada foscor com en un celler.

Unes lluminoses ombres aquàtiques serpentejaven per les esquerdades i menjades columnes que sostenien el molí; insectes d’aigua de color de coure es gronxaven en intrincats trapezis de teranyines, i hi havien bolets grossos com un puny en la decrèpita fusta humida. Joel, caminant amb cautela i fent servir l’espasa per a mantenir l’equilibri, procurava evitar amb la mirada el profund corrent atordidor que es movia tan arran sota d’ell, i en canvi mirava el costat oposat on, a ple sol, unes carbasseres carregades de fruit brotaven del fang rogenc, verdes i esperançadores. Tanmateix, tot de cop, tingué la sensació que mai no arribaria a l’altre costat: que sempre es quedaria balancejant-se, suspès entremig, i a les fosques i sol. Aleshores, en notar que la fusta tremolava perquè Idabel començava a travessar-la, recordà que tenia algú amb qui estar. Només. I el cor se li bolcà, i li saltà: i es quedà encarcarat com si fos de ferro.

Idabel li cridà:

—Què passa? Per què t’atures?

Però ell no li ho podia dir. Ni podia fer cap so ni cap moviment. Perquè a menys de dos pams de distància hi havia enroscada una serp gruixuda com la seva cama, llarga com una tralla; el cap punxegut li sobresortia, els ulls com espurnes, fixats amb vivor, i Joel, com si ja l’hagués mossegat, començà tot ell a sentir-se agullonat. Idabel arribà darrera d’ell, i hi mirà per damunt l’espatlla.

—Jesús —murmurà—, oh, Jesús —i al contacte de la mà d’ella, ell s’esfondrà interiorment: el torrent es glaçà, era com una gàbia horitzontal i els peus semblaven enfonsar-se-li com si la biga on estaven fos feta d’arena movedissa. ¿Com podia ésser que els ulls del senyor Sansom fossin al cap d’una culebra?

—Mata-la —el comminà Idabel—. Mata-la amb l’espasa.

La cosa havia anat així: es dirigien cap a l’Hotel Cloud, sí, l’Hotel Cloud, on hi havia un home amb un anell de robins que nedava sota l’aigua, sí, i Randolph que el mirava a través de l’almanac i escrivia cartes a Hongkong, a Port-o’Spain, sí, i el pobre Jesus s’havia mort, l’havia mort Toby, el gat (no, Toby era una criatura), prop d’un niu d’ocells que havien caigut al foc. I Zoo: ja era a Washington? I hi nevava? ¿I perquè el senyor Sansom el mirava amb tanta duresa? I era de molt, molt mala educació (com diria Ellen), veritablement de molt mala educació per part del senyor Sansom de no tancar mai els ulls.

La serp, descargolant-se amb una gràcia intricada, s’estirà cap a ell d’una manera ondulant, i Idabel xisclà: «Mata-la, mata-la!», però Joel, és clar, només estava interessat amb la mirada del senyor Sansom.

Tot fent-li donar la volta i empenyent-lo darrera d’ella fora del perill, li estirà l’espasa de la mà.

—Gran bord de merda —l’escamí, i escometé la serp. Durant un instant, la bèstia semblà paralitzada; després, invisiblement ràpida i amb tota la seva llargada vibrant com un cable de tan tensa, s’arquejà endarrera i espetegà endavant—. Bord! —bramà ella i, tancant els ulls, brandà l’espasa com una dalla i la serp, encertada a mig aire, féu la volta, se submergí i s’aplanà sobre l’aigua: panxa enlaire, blanca, torçada, se l’enduia el corrent com una arrel arrencada.

—No —digué Joel quan, una mica més tard, Idabel, calmada en el seu triomf, provava d’empènye’l endavant—. No —digué—, perquè, de què serviria ara trobar Little Sunshine? El perill ja havia passat i no necessitava el talismà.