Les notes següents eren en un paquet lacrat que van trobar a l’escriptori del baró Friedrich Michael von R…, tinent de reserva d’un regiment de dragons de l’exèrcit austríac, caigut en la batalla de Rava-Ruska la tardor del 1914. Com que la família, després de llegir-ne el títol i de donar una ullada als fulls, va suposar que eren una creació literària del seu parent difunt, me’ls va donar perquè els revisés i va deixar-ne la publicació al meu criteri. Personalment, no considero que aquestes notes siguin cap narració imaginària, sinó que recullen una experiència real, verídica en tots els seus detalls, i he decidit, per bé que ometent el cognom de l’autor, publicar-ne les revelacions íntimes sense canviar-ne ni afegir-hi res.

De sobte, aquest matí m’ha vingut el pensament que havia d’escriure per a mi l’experiència d’aquella nit fantàstica, per tal de tenir algun dia un seguiment veraç i una visió de conjunt ordenada de tot el que s’hi va esdevenir. I des d’aquest moment tan sobtat em sento amb l’obligació inexplicable de descriure’m aquella aventura amb paraules escrites, encara que dubto de poder esbossar ni tan sols aproximadament la singularitat dels fets. Em falta allò que s’anomena predisposició artística, no tinc cap mena de pràctica en les qüestions literàries i, deixant de banda certes produccions més aviat humorístiques de quan anava a l’acadèmia Theresianum, no m’he estrenat mai com a escriptor. Ni tan sols no sé si, per exemple, es pot aprendre una tècnica especial per ordenar la successió de fets externs i el seu reflex intern simultàniament; també em pregunto si sóc capaç de donar a cada sentit la paraula justa, o a cada paraula el sentit just, i d’aconseguir, així, la sensació d’equilibri que instintivament he tingut des de sempre en trobar un bon narrador. En realitat, però, aquestes línies només les escric per a mi i no són res que en cap cas es pugui fer comprensible als altres, quan no puc gairebé explicar-m’ho ni jo. En un cert sentit, només són un intent de posar fi d’una vegada a un esdeveniment qualsevol que tinc contínuament al cap, que em duu una agitació dolorosa, turmentadora, i d’arribar a concretar-lo, situar-lo davant meu i considerar-lo de totes bandes.

D’aquest fet, no n’he parlat amb cap dels meus amics, potser per la sensació que no en podria fer comprensible l’essencial i, després, per una certa vergonya que un afer tan casual m’hagi trasbalsat i regirat tant. Perquè en el fons tot plegat només és una petita experiència. Tan aviat com acabo d’anotar aquesta paraula, però, ja començo a comprendre com és de difícil, per a algú que no està avesat a escriure, d’escollir les paraules segons el seu pes específic, i quina ambigüitat, quines possibilitats de confusió es nuen als vocables més senzills. Perquè si de la meva experiència en dic «petita», naturalment que només ho dic en sentit relatiu, en contraposició als violents esdeveniments dramàtics que arrosseguen destins i pobles sencers, i d’altra banda ho dic en sentit temporal, ja que tot l’assumpte no va arribar a ocupar més espai que unes sis hores justetes. Però aquest esdeveniment, que en sentit generalitzat, doncs, és petit, insignificant i de poca importància, per a mi va ser tan colossal que avui —quatre mesos després d’aquella nit fantàstica— encara em crema i he de fer un esforç mental perquè no surti del meu pit. Diàriament, cada hora me’n repeteixo tots els detalls i en certa manera s’ha convertit en el centre de rotació de la meva existència completa, determina inconscientment tot el que faig i dic, els meus pensaments únicament s’ocupen de tornar a repetir una vegada i una altra el sobtat esdeveniment i de ratificar-me’l, com a cosa que em pertany, a través de la repetició. I ara també sé de cop i volta el que fa deu minuts, quan he ajustat la ploma, encara no acabava d’albirar: que escric aquesta experiència per a mi, només per tenir-la fixada davant meu d’una manera segura i, com qui diu, neutral, per tal de gaudir una vegada més de la sensació que se’n desprèn i, alhora, copsar-la amb la ment. És totalment fals, totalment mentida el que he dit abans, que volia posar-hi fi tot escrivint-la. Ben al contrari, encara vull tenir més despert allò que vaig viure massa de pressa, tenir-ho al costat, calent, i sentir que respira, per poder comprendre-ho sempre més. Oh, no tinc por d’oblidar-me ni d’un sol segon d’aquella tarda xafogosa, d’aquella nit fantàstica! No em cal cap senyal, cap fita per refer pas a pas en la memòria el camí d’aquelles hores. Com un somnàmbul en retrobo tothora l’ambient, en ple dia o en plena nit, i en veig cada detall amb una clarividència que només posseeix el cor i no la dèbil memòria. De la mateixa manera podria dibuixar aquí, sobre el paper, els perfils de cadascuna de les fulles de l’enverdit paisatge de primavera; ara, a la tardor, encara sento molt suaument el perfum empolsimat de la flor dels castanyers; així doncs, si descric una vegada més aquelles hores, no és pas per temor de perdre-les, sinó per l’alegria de retrobar-les. I si ara revisc les transformacions d’aquella nit fent-ne un seguiment exacte, m’hauré de dominar per no perdre-m’hi, perquè cada cop que tot just en recordo els detalls, els meus sentits s’enlairen en un èxtasi, una mena d’embriaguesa s’apodera de mi i he d’estroncar les imatges de la memòria per tal que, ebri de colors, no es precipitin les unes contra les altres. Encara visc amb una vehemència adelerada aquell dia, aquell 7 de juny de 1913, quan jo, al migdia, vaig agafar un cotxe de lloguer…

Encara una altra vegada, però, sento que cal que m’aturi perquè torno a adonar-me que em fa por el doble sentit, l’ambigüitat d’una sola paraula. Ara, quan per primer cop he d’explicar una cosa en el seu context, noto com és de difícil formular d’una manera condensada les coses que s’esquitllen i que, tot i així, representen allò que és ple de vida. Fa un moment he escrit «jo», he dit que al migdia del 7 de juny del 1913 jo vaig agafar un cotxe de lloguer. Però aquesta paraula ja seria una imprecisió, puix que ja no sóc ni de bon tros aquell «jo» de llavors, d’aquell 7 de juny, encara que només hagin passat quatre mesos, encara que visqui al pis d’aquell «jo» d’aleshores i escrigui al seu escriptori, amb la seva ploma i la seva pròpia mà. Precisament a través d’aquesta experiència m’he desfet totalment de la persona que era aleshores. Ara la veig des de fora, absolutament aliè i fred, i la puc descriure com un company de jocs, un camarada, un amic de qui sé moltes coses essencials, però jo mateix ja no sóc ell, de cap manera. Podria parlar-ne, censurar-lo o jutjar-lo sense sentir gens que un dia em va pertànyer.

La persona que jo era llavors, tant per fora com per dins, es diferenciava poc de la majoria de la classe social que sobretot entre nosaltres, a Viena, se sol anomenar la «bona societat», sense cap orgull peculiar, sinó com una cosa ben natural. Aviat faria trenta-sis anys, els meus pares havien mort joves i, poc abans de ser jo major d’edat, van deixar-me un patrimoni que va demostrar ser prou considerable per estalviar-me del tot, a partir de llavors, de pensar en els ingressos i en la carrera que havia de seguir. Això em va alliberar inesperadament d’una decisió que en aquells temps em preocupava molt. Perquè el cas és que havia acabat els estudis universitaris i em trobava en el moment d’escollir la meva professió futura —probablement m’hauria decantat cap al funcionariat públic, gràcies a les nostres relacions familiars i a la meva inclinació, marcada des de ben jove, per una existència contemplativa i una puixança calmada— quan el patrimoni dels pares va recaure sobre mi, com a únic hereu, i em va assegurar una sobtada independència sense que em calgués treballar, amb unes condicions molt benestants i que fins i tot em permetien tota mena de luxes. Com que l’ambició no m’havia pressionat mai, vaig decidir primerament de mirar-me el món un parell d’anys i d’esperar fins que al capdavall em temptés trobar un radi d’activitat. Però tot es va quedar en aquesta contemplació, en un compàs d’espera; com que no pretenia res d’especial, ho assolia tot en el reduït cercle de les meves aspiracions. La dolça i voluptuosa ciutat de Viena, que com cap altra transforma les passejades, l’ociositat contemplativa i els costums elegants en una consumació veritablement artística, en una finalitat de la vida, va fer que m’oblidés totalment del propòsit d’una ocupació efectiva. Tenia totes les satisfaccions d’un home jove, refinat, noble, acomodat, gentil i, a més, sense ambicions; sentia una curiositat inofensiva pel joc, per la caça; em revifava regularment amb els viatges i les excursions i aviat vaig començar a intensificar aquesta inclinació contemplativa cada vegada amb més cura, convicció i afecció artística. Col·leccionava vidres rars no tant per una passió íntima com per l’alegria d’aprofundir els meus coneixements amb una ocupació que no demanava esforç, vaig decorar el pis amb uns models singulars de gravats barrocs italians i amb paisatges a l’estil de Canaletto, cosa que m’omplia d’interès, era una mena de persecució gens perillosa buscar-los a les botigues dels antiquaris o adquirir-los a les subhastes. Em dedicava a diverses coses amb afecte i sempre amb gust, poques vegades faltava als bons concerts i a les reunions que tenien lloc als estudis dels nostres pintors. Amb les dones no em mancava l’èxit i també en aquest aspecte havia acumulat tota mena de moments viscuts, valuosos i dignes de record, amb el secret impuls del col·leccionista, que d’alguna manera és senyal d’una desocupació interna, i havent-ne estat un simple sibarita, vaig arribar a ser-ne un expert erudit. Tot plegat, havia viscut moltes coses que omplien agradosament la jornada i em feien sentir que la meva existència era rica. Començava a estimar cada vegada més aquesta atmosfera tèbia i plàcida d’una joventut molt animada que, alhora, no havia sofert mai cap alteració; gairebé no tenia noves aspiracions perquè, amb aquell caire de bonança en la meva vida, les coses molt petites podien convertir-se en un plaer. Una corbata ben escollida gairebé podia fer-me content; un bon llibre, una sortida en automòbil o una hora amb una dona podien fer-me feliç del tot. Molt especialment, em feia bé que la meva manera de ser no cridés l’atenció de la societat en cap aspecte, gens, com un vestit anglès impecable. Crec que se’m considerava un personatge agradable, era popular i ben vist i la majoria dels qui em coneixien em tenia per un home afortunat.

Ara ja no sóc capaç de dir si aquella persona d’aleshores, la qual tracto de fer-me present, es considerava tan feliç com la veien els altres, perquè ara, a causa d’aquell esdeveniment, exigeixo per a cada sensació un sentit molt més complet i més satisfactori i em sembla gairebé impossible qualsevol valoració basada en el record. Però sí que puc dir amb certesa que en aquell temps no em sentia gens infeliç, gairebé sempre se satisfeien els meus desitjos i era correspost en el que exigia de la vida. Però precisament allò a què m’havia acostumat, rebre el que esperava del destí i no demanar-li res més, precisament això va originar a poc a poc una certa mancança d’interès, un esmorteïment de la mateixa vida. El que aleshores s’activava en mi nostàlgicament durant alguns moments semiconscients no eren en realitat desitjos, només era el desig de tenir-los, anhelava una cobejança més forta, més indòmita, més ambiciosa, més descontenta; volia viure i potser també patir més. Havia descartat de la meva existència tots els obstacles mitjançant una tècnica massa racional i, en aquesta manca d’oposicions, la meva vitalitat s’hi adormia. Vaig adonar-me que cada vegada anhelava menys, que la meva sensibilitat havia adquirit una mena de rigidesa, que jo patia —potser és així com està més ben expressat— una impotència anímica, una incapacitat de prendre possessió apassionada de la vida. De primer vaig reconèixer aquesta manca en petits indicis. Vaig parar esment que amb més i més freqüència deixava d’anar al teatre i d’assistir a certes reunions sensacionals, que encarregava llibres dels quals tenia molt bones referències i després els deixava setmanes senceres a l’escriptori amb els fulls per tallar, que continuava dedicant-me mecànicament a les meves taleies i comprava cristall i antiguitats, però després no les ordenava ni em causava cap alegria especial quan adquiria, sense haver-ho previst, una peça rara i molt buscada.

Però no vaig ser realment conscient d’aquesta disminució gradual i silenciosa de la meva energia anímica fins que es va esdevenir una avinentesa determinada que encara recordo clarament. A l’estiu m’havia quedat a Viena —també per causa de l’estranya inèrcia que no se sentia seduïda vivaçment per res de nou— i de sobte vaig rebre, procedent d’una estació balneària, la carta d’una dona amb qui m’unia una relació íntima que ja feia tres anys que durava i a la qual fins i tot considerava estimar sincerament. Va escriure’m en catorze pàgines excitades que en aquelles setmanes al balneari havia conegut un home que significava molt, més ben dit, que ho significava tot per a ella. A la tardor s’hi casaria i la nostra relació s’havia d’acabar. No se’n penedia, sinó que recordava amb felicitat el temps que havia passat amb mi, el meu record l’acompanyaria en el nou matrimoni com el més estimat de la seva vida anterior i desitjava que li perdonés la decisió inesperada. Després d’aquesta informació concisa, l’agitada carta s’intensificava amb unes instàncies emocionants de debò: que no li tingués rancúnia ni patís gaire pel refús sobtat, no havia de fer cap intent violent de retenir-la ni cometre cap ximpleria en contra meu. Les ratlles continuaven a tota velocitat i sempre amb més vehemència: el que havia de fer era trobar consol amb una altra de millor, calia que li escrivís de seguida perquè temia les reaccions que la seva carta podia provocar-me. I com a postdata encara havia escrit ràpidament amb llapis: «No facis cap disbarat, comprèn-me, perdona’m!». Primerament vaig llegir la carta amb sorpresa per la notícia i després, en fullejar-la una segona vegada, vaig sentir una certa confusió que, en fer-se conscient, va anar creixent veloçment fins a ser un esglai interior. Perquè cap de les fortes però naturals reaccions que la meva estimada suposava com a lògiques no s’havia fet sentir en mi ni tan sols subreptíciament. La notícia no em va fer patir, a ella no li tenia cap rancúnia i no havia pensat ni per un segon en cap violència en contra seu o meu, i aquesta fredor de sentiments va ser massa insòlita perquè no m’esglaiés de mi mateix. Vet aquí que m’abandonava una dona que m’havia acompanyat uns anys de la meva vida, el seu cos càlid s’havia obert elàsticament al meu, el seu alè s’havia perdut en el meu durant llargues nits, però no m’emocionava gens, no hi havia res en mi que s’hi oposés o que intentés reconquistar-la, els meus sentiments no van revelar res de tot allò que el pur instint d’aquesta dona suposava com a natural en una persona autèntica. En aquell moment vaig adonar-me ben bé, per primera vegada, que el meu enrigidiment havia avançat molt. Jo semblava lliscar sobre una aigua que només s’escola i emmiralla, sense estar lligat o arrelat enlloc, i sabia perfectament que aquesta fredor era alguna cosa morta, cadavèrica, que encara no tenia la flaire, l’alenada pudent de la descomposició, però sí l’entumiment insalvable, la insensibilitat cruelment freda, és a dir, eren els minuts que precedeixen la mort veritable, la corporal, i també la visible caducitat externa.

A partir d’aquest episodi vaig començar a observar-me atentament, com ara un malalt que observa la seva malaltia. Poc després es va morir un amic meu i, mentre caminava rere el taüt, vaig escoltar la meva veu interior per si em delatava alguna tristesa, per si l’ànima em palpitava en la consciència en perdre per sempre més un amic que m’era proper des dels dies de la infantesa. Però no hi va haver res que es fes sentir, jo mateix semblava un objecte de cristall a través del qual les coses traslluïen sense arribar mai a contenir-s’hi. I per molt que m’esforcés en aquella ocasió i en d’altres de semblants per sentir alguna cosa, o que volgués convèncer-me amb les raons de l’enteniment que tenia sensibilitat, la meva rigidesa interna no em donava cap resposta. Persones que m’abandonaven, dones que anaven i venien, i sentia gairebé el mateix que algú que seu dins de casa i que veu la pluja a l’altre costat de la finestra: entre jo i l’immediat hi havia una paret de vidre i jo no tenia prou voluntat per enderrocar-la.

Malgrat que aleshores me’n fes càrrec clarament, aquest criteri tampoc no em creava cap neguit veritable, perquè ja he dit que acceptava amb indiferència assumptes que em concernien personalment. Em mancava sensibilitat per poder patir. En tenia prou que aquest defecte psíquic no fos gaire perceptible des de fora, si fa no fa com la impotència corporal d’un home, que no és palesa sinó en els moments íntims, i sovint maldava davant dels altres per admirar alguna cosa amb una passió artificial, exagerava espontàniament una emoció i el cert és que amagava el convenciment de sentir-me tan poc partícip i esmorteït per dins. De portes enfora continuava fent la vida de sempre, plaent i desenfrenada, sense canviar-ne el rumb; les setmanes, els mesos s’esquitllaven amb facilitat i passaven a ser anys lentament enfosquits. Un matí vaig veure’m al mirall una ratlla grisa a la templa i vaig notar que la meva joventut volia traslladar-se lentament en un altre món. Però allò que els altres anomenaven joventut, en el meu cas ja feia temps que havia passat. Aquest comiat tanmateix no em va doldre gaire, perquè la meva pròpia joventut tampoc no me l’estimava prou. Els meus sentits obstinats callaven fins i tot davant de mi mateix.

A través de la impassibilitat interna, els dies es tornaven cada cop més monòtons; malgrat tota la diversitat d’ocupacions i de successos, formaven una sèrie atònica que s’engrossia i s’esgrogueïa com les fulles d’un arbre. I d’una manera absolutament normal, sense particularitats, sense cap mena de presagi interior, va començar també aquell dia únic que ara vull tornar a descriure per a mi. El 7 de juny de 1913 m’havia llevat tard perquè era diumenge, un costum inconscient que em venia de la infantesa, dels anys escolars; m’havia banyat, havia llegit el diari i havia fullejat alguns llibres. Després, temptat pel càlid dia estival que va irrompre a casa amb simpatia, vaig sortir a passejar. Com sempre, vaig travessar el Grabenkorso, entre salutació i salutació de gent coneguda o amiga vaig tenir alguna conversa fugaç i me’n vaig anar a dinar a casa d’uns amics. Per a la tarda havia eludit qualsevol compromís, ja que els diumenges m’agradava especialment tenir unes quantes hores lliures, que depenguessin només de l’atzar del meu humor, de la meva comoditat o de qualsevol decisió espontània. Quan aleshores, tot tornant de casa d’aquells amics, vaig creuar la Ringstrasse, sentia que la bellesa de la ciutat assolellada em feia bé i estava content de veure-la ja engalanada gairebé d’estiu. Tothom semblava alegre i enamorat, d’alguna manera, dels colors dominicals del carrer; em van cridar l’atenció una colla de detalls, però sobretot l’atapeïment de les fulles noves dels arbres que s’alçaven al bell mig de l’asfalt. Encara que passava gairebé cada dia per allà, de cop i volta vaig parar esment en la gentada que s’hi aplegava els diumenges, com si fos un prodigi, i vaig tenir instintivament nostàlgia de molta verdor, de lluminositat i de colors. Vaig pensar amb una mica de curiositat en el parc del Prater, on a la fi de la primavera, quan arriba l’estiu, els arbres corpulents són com gegantins lacais verds que, immòbils a dreta i a esquerra de l’avinguda principal, per on passen els cotxes rabents, presenten les seves candeles blanques a tota la gent empolainada i elegant. Acostumat a cedir de seguida al més passatger dels desitjos, vaig cridar el primer cotxe de lloguer que em va sortir al pas i, bo i responent al cotxer, li vaig dir que em dugués al Prater.

—Va a la cursa, ¿oi, senyor baró? —va fer amb naturalitat, respectuós.

Fins aleshores no vaig recordar que aquell dia hi havia una cursa molt de moda, un derbi, on es donava cita tota la bona societat vienesa. Mentre pujava al cotxe, vaig pensar: «Que estrany, fa un parell d’anys hauria estat impossible que hi faltés o que me n’oblidés!». La mala memòria em va fer notar un cop més, com un malalt que sent la ferida en moure’s, tot l’entumiment de la indiferència en què havia caigut.

Quan vam arribar-hi, l’avinguda principal ja era considerablement buida, la cursa devia haver començat força estona abans, perquè en lloc de l’afluència de carruatges que hi solia ser tan sumptuosa, només quatre cotxes de lloguer feien espetegar els cascos com si cuitessin darrere d’una negligència invisible. El cotxer es va tombar des del pescant per demanar-me si havia de posar-se al trot, però li vaig indicar que deixés caminar els cavalls tranquil·lament; tant se valia fer tard. Ja havia vist massa curses i massa sovint les persones que hi anaven perquè encara pogués importar-me arribar-hi a temps. S’adeia més amb el meu estat d’indolència sentir, des del gronxament relaxat del cotxe, la lleugera remor de l’aire blau, com si sentís el mar des de la borda d’un vaixell, i mirar amb calma els castanyers esponerosos que de vegades donaven borrallons florits al vent càlid i falaguer, que jugava a aixecar-los i arremolinar-los una mica abans d’omplir l’avinguda de blanc. Era agradable deixar-se gronxolar així, endevinar la primavera amb els ulls closos, sentir-se lleuger i transportat sense cap esforç: em va saber realment greu que, en aquells prats de joia, el cotxe s’aturés davant l’entrada. Hauria preferit donar la volta, continuar deixant-me gronxar pel dia tan suau de la primeria de l’estiu. Però ja era massa tard, el cotxe es va parar a l’hipòdrom. Un brunzit sord va arribar-me de cara. Somort i cavernós, ressonava com la mar al darrere de les tribunes esglaonades, però jo no veia la munió de gent agitada de la qual procedia aquest soroll compacte, i vaig recordar-me automàticament d’Ostende, quan puges dels barris baixos de la ciutat cap al passeig de la platja pels carrerons laterals i ja sents xiular el vent salabrós i tallant i escoltes la sorda amenaça, abans que no abastes amb la mirada la gran superfície d’escuma grisa amb les onades tronadores. En aquest moment hi devia haver una cursa, però entre la pista on corrien els cavalls i jo s’interposava el brogit viu de la multitud d’espectadors i apostadors, com escampat a totes bandes per una tempesta interior. No podia veure la pista, però sentia cada fase de la cursa pel reflex de l’agitació, que anava en augment. Devia fer estona que els corredors havien engegat, que l’escamot de sortida s’havia desfet i que uns quants alhora s’havien barallat pels primers llocs, perquè ja se sentien els crits i les veus excitades del públic que contemplava els misteriosos moviments de la cursa, invisibles per a mi. L’orientació dels seus caps em deia que els genets i cavalls que corrien per la pista ovalada devien haver arribat a la corba, perquè tot el caos de gent s’apinyava cada vegada més, com si fos un sol coll allargat que mirava cap a un punt que jo no veia, i del coll estirat en sortia, bramant i esgargamellant-se amb un miler de tons diferents i esquinçats, un rompent d’onades amb l’escuma cada cop més alta. I el rompent pujava, s’inflava, ja omplia tot l’espai, fins a arribar al cel blau i indiferent. Vaig observar unes quantes cares. Estaven contretes com per un espasme intern, tenien els ulls fixos i centellejants, es mossegaven els llavis, avançaven el mentó amb ànsia i eixamplaven els narius com ho fan els cavalls. Contemplar sòbriament aquests embriacs descontrolats em divertia i alhora m’esborronava. Al meu costat hi havia un home, dret dalt d’una butaca, que anava vestit amb elegància i normalment devia fer bona cara; ara, però, posseït per un dimoni invisible, treia foc pels queixals, donava cops de bastó a l’aire buit, com si fuetegés alguna cosa per tal que avancés, i tot el seu cos estrafeia amb passió els moviments d’anar a galop tirat —per a un espectador era inefablement ridícul—. Remenava a la butaca sense parar amb els talons amunt i avall com si anés sobre els estreps; amb la mà dreta brandia el bastó a tall de fuet, sempre en el buit, i amb l’esquerra rebregava crispadament un cartronet blanc. I els cartronets blancs s’agitaven a l’aire cada vegada més, pertot arreu, semblaven esquitxos d’escuma que bromerejaven sobre la grisa maror que es botinflava amb estrèpit. Ara hi devia haver uns cavalls molt igualats a la corba, perquè de cop i volta el ressò es va reduir a dos, tres o quatre noms que diversos grups de gent vociferaven repetidament, com si fossin crits de guerra que semblaven una vàlvula d’escapament per a la seva obsessió delirant.

Jo era al bell mig d’aquesta frenesia estrepitosa, fred com una roca vora el mar tronador, i encara avui puc dir exactament què vaig sentir en aquell precís minut. En primer lloc, la ridiculesa de totes les gesticulacions grotesques, un menyspreu irònic per la vulgaritat d’aquell esclat, però també una altra cosa que em va costar prou de reconèixer: sentia una certa enveja per l’excitació, pel grau de passió, per la vitalitat que tenia aquell fanatisme. ¿Què havia d’ocórrer —vaig pensar— que pogués excitar-me tant, perquè bullís tan febrilment que el meu cos palpités d’aquesta manera i la veu em sortís de la boca sense voler-ho? No podia imaginar-me cap suma de diners que m’enardís tant per posseir-la, ni cap dona que em seduís fins a aquell punt. Res, no hi havia pas res que pogués convertir la rigidesa dels meus sentiments en una fogositat tal! Si el meu cor es trobés, tot d’una, davant d’una pistola carregada, un segon abans d’encarcarar-se no martellejaria amb tanta vehemència com ho feia el de les mil o deu mil persones del meu voltant només per un grapat de diners. Ara, però, algun cavall havia de ser molt a prop de la meta, perquè des del tumult del públic un nom determinat esdevenia un únic crit de mil veus, cada cop més estrident, que ressonava com la corda d’un instrument molt tensada que es trenca de cop, amb un garranyic. Va començar a sonar la música i la multitud es va dispersar tot d’un plegat. S’havia acabat una volta, s’havia decidit una batalla. L’expectació es va desfer en una agitació bulliciosa que encara vibrava, però només lànguidament. La massa que feia un instant era un bolic fervorós de passió es va esmicolar en nombroses persones separades que es movien, reien i parlaven, les cares tranquil·les van reaparèixer de darrere la màscara dionisíaca de l’enardiment; del caos de la cursa, que en uns segons havia fos aquests milers d’espectadors en un sol conglomerat encès, en van tornar a sorgir cercles socials que s’aplegaven, se separaven, eren persones que coneixia i que em saludaven, o bé desconeguts que s’anaven contemplant i examinant amb una freda cortesia mútua. Les dones comparaven els seus nous pentinats, els homes llançaven mirades àvides; va començar a desplegar-se aquella curiositat mundana que és la veritable ocupació dels desvagats, la gent buscava, comptava, controlava la concurrència i l’elegància. Tot just es despertaven del deliri i totes aquestes persones ja no sabien si la finalitat de la seva reunió social eren les passejades de les pauses o l’espectacle mateix.

Vaig caminar pel mig de la bellugadissa de gent entebeïda, saludava i responia a les salutacions, respirava amb comoditat —era tanmateix l’atmosfera de la meva existència— l’aroma de perfum i d’elegància que surava sobre aquesta barreja calidoscòpica i, encara més satisfet, vaig respirar la brisa suau que venia dels prats del Prater, de la calidesa estival del bosc, que escampava de tant en tant les seves onades entre el públic i palpava la mussolina blanca de les dones com si hi jugués voluptuosament. Un parell de coneguts van voler parlar amb mi; Diane, la bella actriu, em va fer un gest d’invitació des d’una llotja, però no vaig apropar-me a ningú. Avui no m’interessava parlar amb cap d’aquestes persones mundanes, m’avorria de veure’m al seu mirall, només volia abastar tot l’espectacle, l’excitació sensualment cruixidora que travessava aquella hora accelerada (perquè l’agitació dels altres és precisament l’espectacle més agradable per als indolents). Unes quantes dones boniques van passar davant meu, vaig mirar-me-les descaradament, però sense cap anhel interior pels pits que tremolaven a cada pas sota la gasa prima, i vaig somriure per dins perquè es torbaven, mig vergonyoses, mig complagudes, en sentir-se valorades tan sensualment i despullades amb insolència. En realitat no me’n seduïa cap, només em produïa una certa satisfacció captenir-me així davant seu; el joc amb els pensaments, amb els d’elles, em feia content, i també les ganes de tocar-les corporalment, de sentir l’estremiment magnètic als ulls. Perquè, com li passa a qualsevol persona que interiorment és freda, el meu plaer eròtic més veritable era provocar en els altres calor i ansietat, en lloc d’apassionar-me jo mateix. Només m’agradava de sentir el borrissol d’escalfor amb què la presència femenina envolta la sensualitat, i no un apassionament de debò. Mera incitació, no pas emoció. Així doncs, també aquesta vegada vaig anar caminant pel passeig, rebia mirades i les tornava fàcilment, com volants de bàdminton; gaudia de tocar les dones sense les mans, sense sentir-les, tan sols lleument temperat per la tèbia delectança del joc.

Però això també em va avorrir aviat. Sempre passaven les mateixes persones pel meu davant i ja en coneixia les cares i els gestos de memòria. Hi havia una butaca allà a la vora. M’hi vaig asseure. Entre els grups de gent que hi havia a l’entorn va començar una altra bellugadissa arremolinada, els qui passaven s’empenyien més intranquils i topaven els uns contra els altres; era evident que havia de començar una altra cursa. Jo no me’n vaig preocupar, seia còmodament i una mica absort sota la fumera de la meva cigarreta, que s’alçava cel amunt fent espirals blanques, com un núvol petit que es desfà, cada cop més i més esclarissat, en el blau primaveral. En aquest moment va començar el fet inaudit, l’experiència única que encara avui determina la meva vida. Puc precisar-ne el moment just perquè, casualment, acabava de mirar el rellotge: les busques es creuaven i me les vaig mirar amb aquella curiositat indolent mentre l’una tapava l’altra durant un segon. Era un quart i un minut de quatre d’aquella tarda del 7 de juny del 1913. Mirava, doncs, amb la cigarreta a la mà, l’esfera blanca dels números, estava tot immers en una contemplació ingènua i ridícula, quan vaig sentir les rialles sonores d’una dona que era a frec de la meva esquena. Era el riure agut, esclatant, que m’agrada de les dones, el riure que salta totalment càlid i directe del boscam enardit del sensualisme. Ja se’m girava involuntàriament el cap enrere, ja anava a mirar la dona, la sensualitat sonora de la qual havia caigut tan descaradament sobre el meu somieig despreocupat, com ara una pedra blanca espurnejant que cau sobre un estany somort i enfangat, però vaig dominar-me. Em van aturar unes ganes estranyes de jugar mentalment, amb petits experiments psicològics inofensius, que sovint se’m feien imperioses. Encara no volia veure aquella dona que reia; per a mi era atractiu ocupar la fantasia en una mena de plaer previ, imaginar-me-la, inventar-me al voltant d’aquell riure una cara, una boca, un coll, un clatell, un pit, tota una dona que vivia i respirava.

Era palès que ara la tenia molt a la vora. El riure s’havia tornat a convertir en conversa. Jo escoltava atentament. Ella parlava amb un lleu accent hongarès, molt de pressa i vivaç, allargant molt les vocals, com si cantés. En aquell moment em feia gràcia de donar un cos a aquesta parla i que la meva fantasia en formés una imatge al més exuberant possible. Li vaig posar cabells foscos, ulls foscos, una boca ampla amb llavis sensuals i unes dents fortes i molt blanques, un nasset petitó i prim, però amb unes aletes rampelludes i tremoloses. A la galta esquerra li vaig col·locar una pigueta d’adorn, a la mà li vaig posar un bastó de muntar amb què es donava copets a la cuixa mentre reia. I a cadascuna de les paraules que deia, la meva imaginació fantasiosa hi afegia ràpidament un altre detall: un pit ferm de noia jove, un vestit verd fosc amb una agulla de brillants clavada de costat, un barret clar amb un ocell, un agró blanc. La seva imatge era cada cop més precisa i ja sentia la dona desconeguda a la pupil·la, talment com en una pantalla il·luminada, quan encara era invisible rere la meva esquena. Però no volia tombar-me, volia continuar el joc de fantasies; una mena de suau plugim de delectació ruixava el meu somieig agosarat. Vaig cloure els ulls amb la seguretat que, quan els tornés a obrir i em girés, la imatge interior coincidiria amb l’exterior.

Va ser aleshores que es va avançar. Involuntàriament vaig obrir els ulls… i em va fer malícia. L’havia errada per complet. Tot era diferent, fins i tot en l’aspecte més negatiu, comparat amb la meva figura imaginària. La dona no duia cap vestit verd, sinó un de blanc, no era prima sinó de formes opulentes i ampla de costats, enlloc de la galta molsuda no hi havia la meva pigueta d’adorn, els seus cabells rossos tenien un reflex roig en comptes de ser negres i portava un barret amb forma de casc. Cap de les meves característiques concordava amb la seva figura; però aquesta dona era bonica, provocadorament bonica, encara que jo, encomanat per la nècia ambició de la meva vanitat psicològica, em resistia a reconèixe’n la bellesa. Me la vaig mirar gairebé com a un enemic, però la meva pròpia resistència em feia sentir el fort atractiu sensual que n’emanava, l’avidesa, l’animalitat, la seducció que desprenia aquella ferma i alhora suau exuberància. Ara tornava a riure sonorament, se li van veure les dents blanques i fortes i vaig haver de dir-me que un riure tan sensual harmonitzava d’allò més amb l’opulència del seu aspecte; tot en ella era molt vehement i provocatiu, el pit generós, la barbeta alçada per la rialla, la mirada penetrant, el nas arcat, la mà que es repenjava amb força en l’ombrel·la contra el terra. Allà tenia l’element femení, la força primitiva, la seducció conscient i penetrant, luxúria encarnada. Amb ella hi havia un oficial molt elegant, una mica fatu, que li parlava amb insistència. Ella se l’escoltava, somreia, reia, el contradeia, però tot això de més a més, perquè al mateix temps se li escapava la mirada, les aletes del nas li tremolaven cap a tot arreu, cap a tothom, com qui diu: xuclava l’atenció, el somriure, l’esguard de qualsevol que passava, és a dir, de tota la massa masculina de l’entorn. La seva mirada anava i venia contínuament, tan aviat recorria les tribunes per tornar salutacions després de reconèixer-hi algú amb alegria, com es desviava —sempre escoltant el seu acompanyant, somrient i presumida— a la dreta o a l’esquerra; només a sobre meu no havia fixat encara la mirada, tot i que jo era en el seu camp de visió, perquè l’oficial em tapava. Això em va molestar. Vaig alçar-me i ella no em va veure. Vaig obrir-me pas per acostar-m’hi i ara tornava a mirar amunt, cap a les tribunes. Aleshores m’hi vaig adreçar amb decisió, vaig aixecar lleugerament el barret davant l’oficial i vaig oferir a la dama la meva butaca. Amb una lluïssor riallera que va traspassar-li els ulls, em va mirar sorpresa i va fer un somriure adulador. Em va donar les gràcies concisament i va acceptar la butaca, però no hi va seure, sinó que va recolzar al respatller el braç opulent, descobert fins al colze; en aquesta posició, lleugerament inclinada, podia fer més evidents les seves formes.

La malícia que m’havia fet la meva falsa psicologia, ja l’havia oblidada feia estona. Ara només em seduïa el joc amb aquella dona. Em vaig enretirar una mica cap a la paret de la tribuna, des d’on la podia veure bé sense cridar l’atenció, em vaig repenjar en el bastó i amb els ulls vaig buscar els d’ella. Se n’adonà, es va tombar lleugerament cap al meu camp de visió, però de manera que el moviment semblés tot casual; no em va eludir i va respondre a la meva mirada com de passada, sense comprometre’s. Els seus ulls no deixaven d’anar amunt i avall, ho tocaven tot i no retenien res. ¿Era a mi sol, a qui dedicaven un somriure obscur en trobar-me, o el feien a tothom? No es podia dir, i aquesta incertesa era la que precisament m’irritava. Durant els intervals, quan la seva mirada irradiava cap a mi com un far intermitent, aleshores semblava plena de promeses, però amb les mateixes pupil·les que brillaven com l’acer també parava totes les altres mirades que li arribaven, sense fer-hi cap diferència, tan sols per pura coqueteria, pel plaer del joc i, sobretot, sense que semblés desinteressar-se ni un segon de la conversa amb l’oficial. Hi havia alguna cosa que enlluernava, per la insolència, en aquesta exhibició vehement, un virtuosisme de la coqueteria o un excés esclatant de sensualitat. Vaig fer un pas endavant a contracor: el seu fred desvergonyiment s’havia apoderat de mi. Ja no la vaig mirar més als ulls, sinó que la vaig palpar de dalt a baix com un expert, li vaig esquinçar la roba amb la mirada i la vaig sentir nua. Ella seguia la meva mirada sense sentir-se gens ofesa i somreia a l’oficial, que no deixava de conversar, però jo notava que aquest somriure de complicitat era la resposta a la meva actitud. I així que vaig mirar-li el peu, que sobresortia petit i delicat sota el vestit blanc, es va repassar la faldilla amb ulls indolents. Després, al cap d’un segon, va aixecar casualment el peu i el va posar sobre el primer barrot de la butaca que li havia ofert, de manera que li vaig veure les mitges fins arran de genoll a través del calat del vestit i, al mateix temps, va semblar que el seu somriure a l’oficial es tornava irònic o maliciós. Era obvi que jugava amb mi amb tanta passivitat com jo amb ella i, ple d’odi, vaig haver d’admirar la refinada tècnica de la seva audàcia, perquè mentre m’oferia amb falsa discreció la seva sensualitat, alhora es lliurava amb afalacs al xiuxiueig de l’oficial, ens donava joc a cadascun de nosaltres i s’entretenia amb tots dos. En el fons m’exasperava, no podia suportar en els altres aquest aire fred i calculador perquè em semblava massa agermanat, incestuosament pròxim a la meva pròpia insensibilitat conscient. Però m’excitava tanmateix, potser més per odi que no per avidesa. Amb insolència, m’hi vaig acostar més i la vaig atacar amb mirades brutals. «Et vull, animal preciós», li va dir el meu gest obertament, i se’m devien moure els llavis sense voler, perquè ella va somriure amb un lleuger menyspreu, va mirar cap a l’altre costat i d’una revolada va tapar-se amb la faldilla el peu descobert. Però, tot seguit, la pupil·la negra ja tornava a guspirejar un instant cap a mi. Era claríssim, era tan freda com jo i estava a la meva altura, ambdós jugàvem fredament amb un foc desconegut, un foc que era només fictici, però bonic de veure i divertit de jugar-hi enmig de l’abúlia del dia.

De cop i volta, però, se li va esborrar la curiositat del rostre, la seva lluïssor llampegant es va apagar, la boca que feia un moment encara somreia va dibuixar un petit plec de contrarietat. En vaig seguir la mirada: un senyor petit i gras, vestit amb roba que li anava baldera i li feia plecs, venia amb presses cap a ella i s’eixugava nerviosament amb el mocador la cara i el front, humits d’excitació. El barret, que li queia de costat, deixava veure part d’una calba molt pronunciada (vaig imaginar involuntàriament que s’havien d’incubar perles de suor gruixudes sota aquell barret i l’home se’m va fer antipàtic). A la mà, plena d’anells, hi duia tot un feix de cartronets. L’excitació el feia esbufegar de valent i, sense prestar atenció a la seva muller, va començar a parlar en veu alta amb l’oficial, en hongarès. De seguida vaig reconèixer-hi un fanàtic de les curses, algun tractant en cavalls de bona categoria, per a qui les apostes eren l’únic èxtasi, la il·lustre subrogació del sublim. Ara era palès que la muller li acabava de fer alguna amonestació (estava visiblement incòmoda amb la presència del marit, que li feia perdre la seva seguretat elemental), perquè es va col·locar bé el barret, com si l’obeís, i després d’adreçar-li una rialla jovial li va donar uns copets a l’esquena amb una afectuositat d’home bonàs. Tota enrabiada ella, va alçar les celles; aquella confiança matrimonial la va molestar, se sentia ridícula davant l’oficial, però potser encara més davant meu. Va semblar que l’home es disculpava, va tornar a dirigir-se en hongarès a l’oficial, que li va respondre amb un somriure complaent; però aleshores va agafar-se al braç de la seva muller, afectuós i una mica submís. Vaig notar que ella s’avergonyia de tanta intimitat davant nostre i vaig gaudir de la seva humiliació amb un sentiment barrejat de sarcasme i de fàstic. Però ella ja s’havia recuperat i, mentre premia suaument el cos contra el seu braç, me’n va arribar una mirada irònica, com si em digués: «¿Ho veus?, és ell, qui em té, i no pas tu». Jo estava enrabiat i fastiguejat alhora. En el fons hauria volgut girar-li l’esquena i seguir el meu camí per demostrar-li que l’esposa d’un tal home, tan gras i ordinari, ja no m’interessava. Però, amb tot, l’al·licient era massa gran. M’hi vaig quedar.

En aquell segon va sonar el senyal estrident de l’inici de la cursa i, tot d’una, va semblar que haguessin sacsejat la tèrbola multitud de gent que xerrava aturada, que va fluir des de tots costats, cap a la barrera del davant, en una brusca confusió. Vaig haver de resistir-me amb una certa violència per tal de no ser arrossegat; volia restar vora la dona en aquell tumult, potser se m’oferiria l’oportunitat de fer-li una mirada decisiva, de tocar-la, de tenir-hi alguna insolència espontània i imprevista. Em vaig fer pas amb tenacitat cap a ella entre la gent que corria. En aquell mateix moment, el gras marit també intentava obrir-s’hi pas, crec que per aconseguir un bon lloc a la tribuna, de tal manera que vam topar tots dos, cadascun empès per un rampell diferent, però amb un sotrac tan gran que el barret li va caure i els tiquets que hi duia agafats a la cinta en van saltar, com papallones vermelles, blaves, grogues i blanques, i es van escampar pel terra polsós. Em va clavar la mirada. Jo anava a disculpar-me automàticament, però alguna voluntat perversa em va cloure els llavis: encara me’l vaig guaitar, tan tranquil, amb una certa provocació descarada i insultant. Al llarg d’un segon, els ulls li van espurnejar d’inseguretat sobre una capa de ràbia que el feia envermellir, però la por la va reprimir de seguida i a última hora va desviar la vista com un covard davant la meva. Va mirar-me un segon amb una timidesa inoblidable, gairebé entendridora; llavors es va tombar, semblava recordar de sobte les seves apostes, i es va ajupir a collir els cartrons i el barret de terra. La dona, que s’havia deixat anar del seu braç, em va llançar unes mirades llampegants d’ira gens dissimulada i amb la cara encesa per l’agitació: vaig veure que hauria volgut pegar-me, cosa que em va causar una mena de plaer. Però vaig quedar-me tan fresc, molt nonchalant i, somrient i sense ajudar-lo, vaig contemplar l’espòs panxarrut que s’ajupia, respirava amb fatiga i anava a rossegons davant dels meus peus per tal d’arreplegar els cartrons. En ajupir-se, el coll de la camisa va separar-se-li del cos com ara les plomes d’una gallina estarrufada, se li va descobrir un ample plec de greix al clatell vermell, i panteixava amb to asmàtic a cada moviment. En veure’l esbufegar tant em va venir un pensament involuntari, indecent i de mal gust, me’l vaig imaginar en la intimitat matrimonial amb l’esposa i, sentint-me entremaliat per la imatge, vaig fer un somriure directe cap a la ràbia d’ella, amb prou feines dominada. Allà la tenia, ara pàl·lida i impacient, a punt de perdre el domini… Per fi li havia arrencat un sentiment autèntic, veritable: l’odi, una ràbia indomable! M’hauria agradat molt d’allargar eternament aquesta escena malèvola. Amb una delectança impassible, el guaitava com patia per aplegar tots els cartronets. Se m’havia ficat a la gola algun dimoni graciós que no parava de trufar-se’n i que no podia contenir el riure —el millor per a mi hauria estat deixar sortir les riallades de la gola, o bé fer una mica de pessigolles amb el bastó a aquella massa de carn tova que anava a quatre grapes—. En el fons no podia recordar haver estat envaït mai de tanta dolenteria com en aquell moment de triomf total, d’humiliació d’una dona que jugava a ser descarada. Però ara semblava que el pobre infortunat ja havia aplegat tots els seus cartronets, només un, un de blau, havia volat més enllà i era a mig pas davant meu. Ell panteixava amunt i avall, bo i buscant amb aquells ulls miops —les ulleres de pinça li relliscaven ben avall del nas amarat de suor—, i la meva dolenteria, excitada com la d’un murri, va aprofitar aquest segon per allargar-li l’esforç ridícul: ràpidament vaig arrossegar un peu endavant, obeint a contracor aquella trapelleria de col·legial, i vaig posar la sabata damunt del tiquet de manera que, ni amb els millors esforços, no el pogués trobar fins que no em vingués de grat que deixés de buscar-lo. I ell que buscava i buscava incansablement i, mentre aprofitava per prendre alè, recomptava els cartronets de colors una vegada i una altra; era ben evident que encara n’hi faltava un —el meu!— i estava a punt de recomençar la recerca enmig d’aquell batibull efervescent quan la seva muller, que evitava amb una expressió aferrissada la meva mirada burlesca, que la sotjava de cua d’ull, no va poder refrenar més la impaciència encoleritzada.

—Lajos! —li va cridar de sobte, dominadora, i ell es va redreçar com un cavall que sent la corneta, però encara va cercar una vegada més per terra amb la mirada.

Jo gairebé no podia dissimular les ganes de riure, semblava que el cartronet que tenia amagat sota el peu m’hi fes pessigolles. Llavors ell es va dirigir obedientment cap a la dona, la qual l’allunyà de mi amb unes presses ben ostensibles i es van ficar enmig del tumult que cada vegada bramulava amb més força.

Jo vaig restar enrere sense cap desig, cap ni un, de seguir-los. L’episodi ja s’havia acabat per a mi, la sensació d’aquella tensió eròtica s’havia desfet en una alegria agradable, tota l’excitació s’havia esvanit i no en quedava sinó la sana sacietat pel rampell de malícia, era una satisfacció descarada, gairebé petulant, per la jugada reeixida. Al davant s’apinyava la gent, ja començava a bullir l’agitació i l’embat d’una onada bruta, negra, contra la barrera, però jo no m’ho mirava pas, ja m’avorria. I vaig pensar d’anar-me’n al prat del davant o cap a casa. Però llavors, quan acabava de moure el peu per fer un pas, vaig adonar-me del tiquet blau que hi havia al terra; me n’havia oblidat. El vaig recollir i el vaig tenir entre els dits, jugant-hi, sense saber què havia de fer-ne. Em va venir el vague pensament de tornar-lo a en «Lajos», cosa que podria servir com a pretext immillorable per conèixer la seva esposa; però vaig veure que ja no m’interessava, que la fogositat passatgera que m’havia produït aquella aventura s’havia refredat feia estona en el pòsit de la meva indiferència. Més enllà de l’anar i venir amb mirades provocadores, no desitjava res més de l’esposa d’en Lajos —el panxut em disgustava massa per compartir amb ell res de corporal—. Havia tingut els nervis a flor de pell, ara sentia únicament una curiositat més aviat ronsejaire, un relaxament agradable.

La butaca encara era allà, sola i abandonada. M’hi vaig asseure còmodament, vaig encendre una cigarreta. Al meu davant la passió tornava a alçar flames, però jo ni tan sols no m’ho escoltava: les repeticions no m’atreien. Veia el fum esblanqueït que s’enlairava i pensava en el passeig del camp de golf de Merano, on havia segut feia dos mesos, contemplant la cascada brufadora. Allò era ben igual: també un brogit poderós i embotit que no em feia ni fred ni calor, també un ressò mancat de sentit en un paisatge d’un blau taciturn. Però ara la passió de la cursa havia arribat al màxim, tornava a pujar l’escuma d’ombrel·les, barrets, crits i mocadors sobre la negra marea de la gent, tornava a sentir-se el remolí de les veus i novament sortia un xiscle convulsiu —ara, però, amb una altra tonalitat— de la boca gegantina de la multitud. Vaig sentir un nom, vociferat per milers, desenes de milers de goles estridents, joioses, extàtiques i desesperades: «Cressy! Cressy! Cressy!». I la corda massa tensa es va tornar a trencar de cop (la repetició és capaç de fer monòtona fins la passió!). Aleshores va començar a sonar la música i la multitud es va dispersar. Es van alçar pissarres amb els números dels guanyadors. Vaig mirar-hi inconscientment. Al primer lloc brillava un set. Maquinalment, em vaig mirar el tiquet blau que tenia oblidat entre els dits: ves!, el set. No vaig poder aguantar-me el riure. Aquell número havia guanyat, el bon Lajos havia apostat bé. Amb la meva malícia, doncs, fins i tot havia pres diners al marit panxut, i de seguida vaig recobrar l’humor petulant, ara m’interessava saber quants diners li havia estafat amb la meva gelosa intervenció. Per primera vegada vaig mirar-me bé el número: era una aposta de vint corones i en Lajos havia apostat al «guanyador». De fet, podia tractar-se d’una quantitat considerable. Sense pensar-m’hi més, seguint tan sols les pessigolles de la curiositat, em vaig deixar portar per la gentada que es precipitava cap a la caixa. Vaig ser empès en una cua qualsevol de gent, vaig presentar el tiquet blau i dues mans ossudes i ràpides —la cara, ni la vaig arribar a veure, darrere la finestreta— em van deixar nou bitllets de vint corones sobre la placa de marbre.

Però en el mateix moment que em van lliurar els diners, diners reals, bitllets blaus, se’m va glaçar el riure. De seguida vaig tenir una sensació desagradable. Vaig retirar espontàniament les mans, a fi de no tocar diners aliens. M’hauria estimat més deixar els bitllets blaus damunt del marbre; però al meu darrere ja s’impacientava la gent per cobrar els seus guanys. Avergonyit com estava, no em va quedar més remei que agafar els bitllets, doncs, amb la punta dels dits que sentien el fàstic, i me’ls van cremar com si fossin flames. Apartava inconscientment la meva pròpia mà, la que havia agafat els bitllets, com si tampoc no em pertangués. Immediatament vaig adonar-me de la fatalitat de la situació. En contra de la meva voluntat, la broma s’havia convertit en un fet que una persona com cal, un gentleman, un oficial de la reserva, no hauria deixat passar, i ni tan sols no gosava dir-me a mi mateix el qualificatiu que mereixia aquella acció. Perquè no eren diners que hagués retingut sense adonar-me’n, sinó que me’ls havia procurat arterosament, eren diners robats.

Al meu entorn brunzien i xiulaven les veus, la gent s’apressava i s’empentava en anar cap a les caixes i entornar-se’n. Immòbil, jo continuava amb la mà com apartada. ¿Què havia de fer? De primer vaig pensar en el més natural: cercar l’home que havia guanyat realment, disculpar-me i tornar-li els diners. Però això no era factible, i molt menys davant d’aquell altre oficial. Jo era tinent de la reserva i una tal confessió m’hauria costat la pèrdua immediata de la graduació; fins i tot si m’hagués trobat el tiquet casualment, cobrar els diners era una acció totalment incorrecta. També vaig pensar a fer cas de l’instint que sentia als dits, rebregar els bitllets i llençar-los, però al bell mig de la gentada això també era massa fàcil d’observar i podia resultar sospitós. Però tampoc no volia de cap de les maneres conservar ni un moment els diners que no em pertanyien, ni ficar-me’ls a la cartera per regalar-los a algú després. L’esperit d’integritat que, igual com el costum de portar la roba ben neta, em van inculcar des de petit feia que em repugnés qualsevol contacte amb aquells bitllets, encara que fos momentani. Dintre meu cremava el desig: fora, fer desaparèixer aquests diners, fora, a qualsevol lloc, però fora! Vaig mirar al meu voltant sense pensar i, mentre buscava pertot amb desconcert, per si hi havia cap amagatall, per si trobava cap possibilitat de desprendre-me’n sense ser vist, em vaig adonar que la gent tornava a obrir-se pas cap a la caixa, però ara amb diners a les mans. I aquesta idea va ser la meva solució. Tornar els diners a la perversa casualitat que me’ls havia fet arribar, ficar-los dins la gorja que ara engolia les noves apostes, monedes i bitllets, amb avidesa. Sí, això era el millor, l’autèntic alliberament.

Me n’hi vaig anar ple d’ímpetu, vaig córrer cap allà i em vaig fer lloc a cops de colze entre els qui s’hi apinyaven. Encara tenia dos homes davant meu, el primer ja havia arribat al marcador quan se’m va acudir que no sabia a quin cavall podia apostar. Vaig afanyar-me a escoltar els comentaris del meu voltant.

—¿Vostè aposta per Ravachol? —preguntava un.

—I és clar que sí —va respondre l’altre.

—¿No creu que Teddy també té possibilitats?

—¿Teddy? Ni pensar-hi. A la cursa de prova va fallar del tot. Era un bluf.

Vaig absorbir aquestes paraules com un assedegat. Teddy era dolent, doncs. De segur que Teddy no guanyaria. Em vaig decidir a l’acte a apostar per ell. Vaig allargar els diners, bo i donant com a guanyador el nom de Teddy que acabava de sentir, i una mà em va lliurar els tiquets. Tot d’un plegat, en comptes de només un, als dits en tenia nou, de cartronets, ara de color blanc i vermell. Encara tenia aquella sensació de vergonya, però almenys ja no em cremava d’una manera tan pertorbadora, tan humiliant, com els diners rebregats a la mà.

Em sentia alleujat, gairebé sense cap preocupació; m’havia desfet dels diners, havia enllestit la part desagradable de l’aventura i l’afer tornava a ser una juguesca, com al començament. Vaig tornar a asseure’m còmodament a la butaca, vaig encendre una cigarreta i en treia el fum a poc a poc. Però no vaig resistir gaire estona, em vaig alçar, vaig caminar amunt i avall i després vaig tornar a asseure’m. Cosa estranya: s’havia acabat aquella calma somiejadora. Una mena de nerviosisme em burxava al cos. De primer em pensava que era el neguit de trobar en Lajos i la seva muller entre la nombrosa gent que passava; però ¿com haurien pogut sospitar que els tiquets nous eren seus? La inquietud dels espectadors no em molestava, al contrari, els observava atentament per si començaven a aplegar-se cap endavant i fins i tot em vaig sorprendre a mi mateix perquè no parava d’alçar-me de la butaca per tal de poder veure la banderola que hissaven a l’inici de la cursa. De manera que era això, impaciència, una febre interna i esclatant mentre esperava que donessin la sortida i s’acabés definitivament aquell dimoni d’assumpte.

Passava per davant meu un xicot amb els fulls de les curses, el vaig aturar per comprar-me’n el programa i vaig començar a buscar-hi, entre incomprensibles paraules i indicacions escrites en un argot estrany, fins que vaig trobar Teddy, el nom del seu joquei, el propietari de la quadra i els colors blanc i vermell. Però ¿per què m’interessava tant? Enutjat, vaig rebregar el full i el vaig llençar, em vaig alçar i em vaig tornar a asseure. De cop i volta tenia molta calor, em vaig haver de passar el mocador pel front humit i el coll de la camisa m’oprimia. No hi havia manera que acabessin de donar la sortida.

A la fi va sonar la campaneta, tothom va precipitar-se endavant i en aquest segon vaig sentir, esgarrifat, que el dring també m’arrencava a mi d’una mena de son, talment com un despertador que de cop t’espanta. Vaig saltar amb tant d’ímpetu de la butaca que va caure per terra i em vaig apressar —vaig córrer— ansiosament endavant, amb els tiquets ben agafats a la mà, em vaig ficar entre la multitud tot abrusat per un temor frenètic de fer tard, de perdre’m res d’important. Vaig arribar fins i tot a la primera barrera, però donant empentes brutals, i vaig arrabassar sense miraments una butaca que volia ocupar una dama. De seguida em vaig adonar de la meva manca de tacte, de la meva rauxa irascible, per la mirada atònita que em va adreçar —era una bona coneguda meva, la comtessa R., amb les celles de la qual, alçades d’enuig, acabava de topar—, però per vergonya i obstinació la vaig ignorar fredament i vaig saltar dalt de la butaca per poder veure la gespa.

Al lluny de la pista, apinyat a la sortida, hi havia un reduït escamot de cavalls intranquils que eren mantinguts a ratlla amb l’esforç dels petits joqueis, que semblaven putxinel·lis de colors. Vaig intentar immediatament de reconèixer-hi el meu, però no hi tenia gaire pràctica i la vista em feia unes pampallugues tan estranyes que no hi podia distingir els colors blanc i vermell. En aquell moment va sonar la campaneta per segona vegada i els cavalls van sortir disparats per la pista verda, com set fletxes acolorides sortides d’un arc. Devia ser meravellós contemplar tranquil·lament i només sota un punt de vista estètic els abrinats animals que galopaven i avançaven per la gespa gairebé sense tocar el terra; però jo no gaudia de res de tot això, únicament feia intents desesperats de reconèixer el meu cavall i el meu genet i em maleïa jo mateix per no dur els prismàtics. Per molt que em doblegués i m’estirés endavant, no veia res més que quatre o cinc insectes de colors difosos en un bolic que volava; només vaig poder distingir el canvi progressiu de la formació quan l’escamot s’allargassava en arribar a la corba. I es formà una davantera, mentre alguns altres de l’eixam, ja endarrerits, començaven a cedir. La cursa es feia interessantíssima: tres cavalls o quatre, a galop tirat, passaven ras i semblaven enganxats com tires de paper de colors, tan aviat era l’un, tan aviat era l’altre que s’avançava d’un cap. I, involuntàriament, jo estirava tot el meu cos com si pogués augmentar-ne la velocitat, com si pogués arrossegar-los amb un moviment d’imitació, elàstic i adelerat.

L’entusiasme creixia al meu voltant. Alguns espectadors amb més experiència ja devien haver reconegut els colors a la corba, perquè uns noms sortien com coets tronadors del tumult confús. Al meu costat n’hi havia un amb les mans alçades frenèticament i, en avançar-se el cap d’un cavall, va xisclar amb una veu antipàtica i triomfant mentre picava de peus a terra:

—Ravachol! Ravachol!

Efectivament, vaig veure el joquei d’aquest cavall, que anava de blau, i vaig agafar una enrabiada perquè no era el meu, el que guanyava. El xiscle «Ravachol! Ravachol!» de l’antipàtic que tenia al costat se’m feia cada vegada més insuportable; m’enfurismava, m’hauria agradat clavar un cop de puny al forat negre d’aquella boca baladrera. Tremolava per la ràbia, per la febre, sentia que d’un moment a l’altre faria alguna ximpleria. Però aleshores un altre cavall va posar-se a frec del primer. Potser era Teddy, tant de bo el fos, tant de bo! L’esperança encara em va enardir més. Em semblava de debò que aquell braç, que llavors es va destacar sobre la sella i va etzibar alguna cosa a la gropa del cavall, lluïa el color vermell, podia ser ell, calia que el fos, calia que el fos! Però ¿per què no l’atiava, aquell brètol? Més fuetades, més! Ara, ara ja estava a punt d’encalçar-lo. Ara només li faltava un pam! ¿Per què Ravachol? ¿Ravachol? No, Ravachol no! Ravachol no! Teddy! Teddy! Endavant, Teddy! Teddy!

Tot d’una vaig fer un esforç brutal per contenir-me. ¿Què… què era allò? ¿Qui cridava d’aquesta manera? ¿Qui era el que bramava «Teddy! Teddy!»? Era jo, qui ho feia. Aquell apassionament em va espantar de mi mateix. Volia contenir-me, dominarme; enmig de la febre em va venir una vergonya sobtada. Però no podia arrencar la vista dels cavalls, perquè tots dos anaven gairebé alhora, i havia de ser realment Teddy el que no se separava del maleït Ravachol, que jo odiava més que tot, perquè ara moltes més veus cridaven més fort, amb un to agut, «Teddy! Teddy!», i aquest xiscle em va tornar a arrossegar a la passió, a mi que un instant de lucidesa havia aconseguit sortir-ne. Calia que guanyés, havia de fer-ho; ara un cap es destacava de l’altre cavall que volava, només un pam i després ja n’eren dos, ara, ara ja se li veia el coll… En aquell moment va sonar estridentment la campaneta i va esclatar un sol crit de joia, de desesperació, de còlera. El nom tan desitjat va omplir un segon tot el cel blau, fins al firmament. Després es va ensorrar i des d’algun lloc va sonar la remor de la música.

Vaig baixar de la butaca sufocat, amarat de suor i amb el cor que em bategava amb força. Em vaig haver d’asseure un moment de tan confús com estava per l’agitació i l’entusiasme. Em va inundar un èxtasi que no havia conegut fins aleshores, era l’absurda alegria perquè l’atzar complia tan obedientment les meves exigències. Vaig intentar en va d’enganyar-me, em deia que aquell cavall acabava de guanyar contra la meva voluntat, que desitjava veure perduts els diners. Però jo mateix no em creia, sentia al cos una atracció ferotge que ja m’arrossegava màgicament cap a algun lloc i sabia on: volia veure la victòria, sentir-la, tocar-la, sentir diners, molts diners, bitllets blaus que et cruixen entre els dits i l’estremiment nerviós que et puja cos amunt. Un plaer pervers molt estrany s’havia apoderat de mi i no hi havia vergonya que s’oposés a cedir-hi. Tot just m’havia alçat, que vaig apressar-me, que ja corria cap a la caixa: vaig fer-me pas molt grollerament, amb els colzes separats, entre la gent que s’esperava per arribar a la finestreta, vaig avançar a empentes per l’ànsia, únicament per veure els diners, veure’ls realment.

—Trinxeraire! —va protestar al meu darrere un dels qui havia empentat.

El vaig sentir, però no vaig pensar a demanar-n’hi comptes, en aquell moment jo només tremolava d’impaciència, una d’inconcebible i malaltissa. Per fi em va tocar la tanda i les meves mans van agafar àvidament un feix de bitllets de banc blaus. Els vaig comptar, tremolós i entusiasmat alhora. Eren sis-centes quaranta corones.

Me’n vaig apoderar amb vehemència. El primer pensament va ser: ara continuar jugant, guanyar-ne més, moltes més. Però ¿on tenia el programa? Ves, amb els nervis l’havia llençat! Vaig mirar al voltant per comprar-ne un altre. Aleshores em vaig adonar, amb un ensurt indescriptible, que tothom es dispersava cap a la sortida, que les caixes tancaven i que abaixaven la banderola. El joc s’havia acabat. Havia estat l’última cursa. Em vaig quedar palplantat un segon. Després va envair-me la fúria, com si em fessin una injustícia. No em podia avenir que ara que tots els nervis se’m tibaven i m’estremia, que la sang em tornava a córrer amb fogositat per les venes després de tants anys, tot s’hagués acabat. Però no servia de res alimentar artificialment, amb un desig capciós, l’esperança que això només fos un error, perquè l’hipòdrom era cada vegada més buit i ja lluïa el verd de la gespa matxucada entre els pocs espectadors que encara hi restaven. De mica en mica vaig comprendre que era ridícul que em quedés esperant, de manera que vaig agafar el barret —el bastó, amb el desfici, me’l devia haver deixat al torniquet— i em vaig dirigir cap al carrer. Em va sortir al pas un mosso que es va llevar la gorra amb actitud sol·lícita, li vaig dir el número del meu cotxe, el va anar cridant per la plaça amb la mà corbada entorn de la boca i els cavalls es van acostar de seguida fent sonar les ferradures. Vaig indicar al cotxer que baixés sense pressa per l’avinguda principal. Perquè, justament quan l’excitació començava a disminuir amb suavitat, sentia moltes ganes de representar-me mentalment tota l’escena anterior.

En aquell moment va passar un altre cotxe pel costat; vaig mirar-hi sense voler, però immediatament vaig deixar de fer-ho i ara amb tota la intenció. Era la dona amb el marit obès. No m’havien vist. Però de seguida vaig tenir una desagradable sensació d’ofec, com si m’haguessin enxampat, i m’hauria estimat més cridar al cotxer que fuetegés els cavalls, només per apartar-me’n ràpidament.

El meu cotxe avançava suaument sobre els pneumàtics, entre tots els altres que, plens de l’acoloriment de les dones, lliscaven com barques de flors al llarg de les verdes voreres del passeig dels castanyers. L’aire era suau i dolç i de vegades m’arribava una aroma lleugera de la primera fresca del vespre a través de la pols. Però ja no vaig tenir la grata sensació somiadora d’abans: la trobada amb la parella estafada m’havia desllorigat, havia penetrat com un cop d’aire fred a través d’una escletxa en el meu excés d’acalorament. Aleshores vaig pensar una vegada més, sòbriament, en tot el que havia passat i no m’acabava d’entendre. Jo, un gentleman, un component de la millor societat, oficial de la reserva, molt ben considerat, havia pres uns diners sense cap necessitat de fer-ho, me’ls havia ficat a la cartera i ho havia fet fins i tot amb una alegria delerosa, amb unes ganes que invalidaven qualsevol disculpa. Jo, que una hora abans encara era una persona correcta i irreprotxable, havia robat. Era un lladre. Com si volgués espantar-me a mi mateix, vaig pronunciar la sentència a mitja veu, mentre el cotxe anava a trot suau, i la deia seguint inconscientment el ritme de les ferradures: «Lladre! Lladre! Lladre!».

Però, és estrany, ¿com he de descriure el que va passar aleshores? És tan inexplicable, tan rar —i, així i tot, sé que la meva memòria no deforma res—. De cada segon del que vaig sentir, de cada oscil·lació del que vaig pensar aquell dia, en sóc conscient amb una claredat tan sobrenatural com de cap altra experiència dels meus trenta-sis anys i, malgrat tot, amb prou feines goso fer entenedora aquesta absurda successió de fets, aquest canvi desconcertant de sentiments, ni tan sols no sé si cap escriptor o cap psicòleg seria capaç d’exposar-ho lògicament. Solament puc reproduir-ho amb tota fidelitat, com una llampegadissa inesperada. Així doncs, m’anava repetint: «Lladre, lladre, lladre». Després hi va haver un moment molt curiós, un moment buit, com qui diu, un moment en què no va passar res, en què jo —ah!, que difícil és expressar això—, en què només escoltava, escoltava el meu interior. M’havia invocat, m’havia acusat i ara calia que l’acusat respongués al jutge. Volia escoltar alguna cosa… i no va passar res. La fuetada de la paraula «lladre», de la qual esperava que em sobresaltaria i després em faria caure en una vergonya indicible i compungida, no va despertar res. Pacient, vaig esperar uns minuts, en certa manera encara vaig mirar d’apropar-me més a mi mateix —perquè notava prou bé que, sota el silenci obstinat, bellugava alguna cosa— i amb una esperança enfebrida vaig parar l’orella a l’eco que no arribava, al crit de fàstic, d’indignació, de desesper, que havia de seguir l’autoacusació. I novament no va passar res. Res no hi responia. Em vaig tornar a dir la paraula «lladre», «lladre», ara ja en veu alta, a fi de despertar d’una vegada la meva consciència, sorda i paralitzada. Res, cap resposta. I de cop i volta —en un llampec enlluernador que em va venir al coneixement, com si de sobte s’encengués un llumí que il·luminava el fons en penombra— vaig comprendre que només volia avergonyir-me’n però que no me n’avergonyia, que en el fons jo estava misteriosament orgullós, fins satisfet d’aquella acció esbojarrada.

¿Com era possible? Llavors sí, realment espantat de mi mateix, em resistia a reconèixer un sentiment tan imprevist. Però sortia de mi amb massa intensitat, amb massa arravatament. No, allò no era vergonya ni indignació, no era fàstic de mi mateix el que em bullia a la sang; era alegria, alegria embriaga que cremava dins meu, sí, que espurnejava amb clares flamarades de petulància. Perquè notava que en aquells minuts, per primera vegada després d’anys i panys, jo era realment viu, que els meus sentiments tan sols havien estat paralitzats, encara no eren morts, que en algun lloc sota la capa enrubinada de la meva indiferència, doncs, encara brollaven les fonts calentes de la passió, i ara, tocades per la vareta del saurí, per atzar, s’encabritaven fins al cor. En mi també, en mi, en una partícula del firmament que respirava, encara estava encès el misteriós nucli volcànic de totes les coses terrenals, el qual rebenta de vegades pels embats terbolinats de l’anhel. També jo vivia, doncs, era viu, era una persona amb antulls malignes i acalorats. La tempestat d’aquesta passió havia obert una porta de cop, havia destapat una fondària dintre meu, i jo, sentint un vertigen delitós, no podia treure l’ull d’aquest lloc desconegut que m’espantava i alhora em feia feliç. Lentament —mentre el cotxe transportava sense esforç el meu cos somiador a través del món de la societat— vaig baixar, graó a graó, a les profunditats humanes que hi havia en mi, infinitament sol en aquell passadís silenciós, només sota la torxa enlluernadora de la meva consciència bruscament encesa. I mentre un miler de ciutadans reien i xerraven, gronxats dalt dels cotxes, jo buscava en mi l’home perdut i repassava els anys pel màgic camí de la meditació. Coses completament oblidades tornaven a emergir del mirall polsós i entelat de la meva vida, recordava que una vegada, quan encara anava a l’escola, ja vaig robar la navalla a un company i vaig contemplar amb la mateixa alegria endimoniada com la buscava pertot, preguntava a tots i basquejava; de sobte vaig comprendre els enigmes tempestuosos d’algunes hores sexuals, vaig comprendre que la meva passió només havia estat deformada, esclafada per la follia social, per l’ideal imperiós dels gentlemen, però que en mi, encara que pregonament, molt endins, en aquelles fonts i canals colgats, hi havia com en tothom els calents corrents de la vida. Oh! Havia viscut sempre, però sense atrevir-me a viure, m’havia lligat i amagat jo mateix: però ara havia esclatat la força reprimida; la vida, la pletòrica, la terriblement violenta, m’havia dominat. Ara sabia que encara n’era partícip. Com la dona que sent per primer cop, amb una benaurada perplexitat, el fill que es mou dintre seu, jo sentia en mi el germen veritable —¿com ho puc dir d’una altra manera?—, autèntic i infalsejable de la vida, sentia que jo, l’home atrofiat, tot d’una —gairebé m’avergonyeixo d’escriure aquesta paraula— tornava a florir, notava que em corria per les venes la sang vermella i inquieta, la sensibilitat creixia en silenci amb l’escalfor i jo em convertia en un fruit desconegut, de dolçor o amargura. El miracle de Tannhäuser m’havia esdevingut sota la clara llum d’un hipòdrom, entre la bonior de milers de persones desenfeinades: jo començava a recuperar la sensibilitat, el bàcul sec reverdia i treia brots.

Des d’un cotxe que passava un senyor em va saludar i va cridar el meu nom; suposo que no em devia haver adonat de la seva primera salutació. Sobresaltat, vaig sortir dels meus pensaments de mala gana, em va enrabiar que algú alterés aquell estat de dolç murmuri amb què m’inundava jo mateix, el somni més profund que havia experimentat mai. Però la visió de l’home que em saludava em va arrencar d’aquell estat: era el meu amic Alfons, un estimat company d’escola, ara fiscal. I vaig fer-me’n conscient de cop: aquest home que et saluda fraternalment té poder sobre teu per primera vegada, estaràs perdut tan aviat com sàpiga la falta que has comès. Si ja n’estigués assabentat, t’hauria de fer saltar d’aquest cotxe, allunyar-te de tota la càlida existència burgesa i aïllar-te tres anys, o cinc, en el món resclosit rere les reixes, amb l’escòria de la vida, amb els lladres empesos a les cel·les llefardoses per l’assot de la misèria. Però la por freda es va fer sentir només un instant al canell de la meva mà tremolosa, només un instant va aturar el batec del meu cor. Després, aquesta idea també es va transformar en un sentiment fogós, en un orgull fantàstic i descarat que classificava conscientment i gairebé amb sarcasme les altres persones del meu voltant. Com se us gelaria als llavis —pensava jo— aquest dolç somriure d’amistat amb què em saludeu com al vostre igual, si de debò em coneguéssiu! La meva salutació, us l’espolsaríeu com un esquitx de brutícia, amb un gest enutjat de menyspreu. Però abans que no m’exclogueu a mi, ja us he exclòs a vosaltres: aquesta tarda m’he precipitat a sortir del vostre món fred i pedant, on jo era una roda que funcionava silenciosament en la gran màquina moguda pels seus engranatges i que gira amb presumpció entorn d’ella mateixa; he caigut en un abisme que no conec, però en aquesta sola hora he estat més viu que no en tots els anys vitrificats al vostre entorn. Ja no us pertanyo, ja no formo part de vosaltres, ara sóc fora, no sé si a dalt o a baix, però mai més, ja no seré mai més a la platja arranada del vostre benestar burgès. Per primera vegada he sentit tot el que, per bé o per mal, ha estat donat a l’home com a plaer, però vosaltres no sabreu mai on he estat, mai no em reconeixereu: què en sabeu, humans, del meu secret!

Com podria expressar el que vaig sentir en aquell moment, mentre jo, un gentleman vestit elegantment i amb un posat fred, saludava i responia a les salutacions en passar entre la corrua de cotxes! Perquè si amb la màscara exterior de l’home d’abans encara veia i reconeixia les altres cares, al meu interior ressonava una música tan vertiginosa que m’havia de reprimir per no deixar escapar cap xiscle en aquell brogit eixordador. Estava tan ple de sentiments que aquesta torrentada interior em turmentava físicament i, com qui s’ofega, havia de prémer la mà contra el pit per la dolorosa agitació del cor. Però ni dolor ni plaer, ni ensurt, espant o colpiment, no sentia res per separat, sinó que tot plegat es fonia sense distinció, jo solament notava que vivia, que respirava i sentia. I això tan senzill, aquest sentiment primari que no havia tingut feia tant de temps, em va embriagar. Ni un segon dels meus trenta-sis anys no m’havia trobat tan estàticament viu con en aquells moments en suspens.

El cotxe es va deturar amb un lleuger sotrac. El cotxer havia frenat els cavalls i, tombat des del pescant, em demanava si havíem d’anar cap a casa. Vaig sortir del meu estat amb vacil·lació, mentre aixecava els ulls i mirava a un costat i a l’altre de l’avinguda: perplex, vaig adonar-me de quanta estona havia estat somiant, de quina manera l’embriaguesa havia omplert les hores. Ja s’havia fet fosc, onejava una olor subtil procedent de les capçades dels arbres, els castanyers començaven a exhalar el seu perfum a través de la fresca vespertina. I ja argentava un clar de lluna entelat rere les branques. Ja n’hi havia prou, calia posar-hi fi. Però llavors ho podia fer tot menys anar cap a casa i tornar al meu món de costum! Vaig pagar el cotxer. En treure la cartera, agafar els bitllets i començar a comptar-los, un lleu corrent elèctric em va recórrer les mans fins a les puntes dels dits, perquè encara havia d’estar desperta dintre meu alguna cosa de l’home anterior que s’avergonyia. La consciència moribunda del gentleman encara bategava, però la meva mà ja tornava a tocar joiosament els diners robats i, en la meva alegria, vaig ser generós. El cotxer va donar-me’n les gràcies tantes vegades que vaig haver de somriure: «Si ho sabessis!». Els cavalls van arrencar, el cotxe va seguir el seu camí. Jo me’l vaig mirar com aquell qui, dalt del vaixell, encara mira un cop més una platja on ha estat feliç.

Vaig quedar-me un moment tot ensonyat i indecís, enmig de la gentada remorosa, riallera, envoltada per la música: devien ser les set del vespre. Em vaig encaminar automàticament cap al jardí del Sacher, on sempre acostumava a sopar en companyia després de passejar en cotxe pel Prater; el cotxer m’hi havia deixat a prop, segurament a posta. Però així que vaig agafar el pom de la reixa de l’elegant restaurant que hi havia al jardí, em vaig sentir encongit: no, encara no volia tornar al meu món, no volia deixar que la meravellosa efervescència que m’omplia misteriosament s’esvanís en converses indolents, ni deslligar-me de la màgia centellejant de l’aventura a què estava encadenat d’unes hores ençà.

Des d’algun lloc ressonava confusament una música sorda i me n’hi vaig anar sense pensar-m’hi perquè avui m’atreia tot, abandonar-me a l’atzar em causava delit i deixar-se portar per les suaus onades de la gent tenia un atractiu fantàstic. La sang em bullia dins d’aquell espès terbolí de la massa humana viva. Em vaig desencongir de cop, excitat i amb tots els sentits desperts per la flaire penetrant que s’aixecava, barreja d’alè humà, pols, suor i tabac. Perquè tot això que anteriorment, encara fins al dia abans, em repel·lia per ordinari, groller i plebeu, el que el polit gentleman que duia en mi havia evitat amb arrogància al llarg d’una vida, això atreia màgicament el meu nou instint, com si en l’animalitat, en l’impuls natural i en les coses vulgars descobrís una afinitat amb mi mateix. Ara, entre la gentalla de la ciutat, entre soldats, minyones i vagarosos, m’hi trobava incomprensiblement bé: vulguis o no, absorbia amb avidesa la fortor d’aquell aire, em semblaven agradables les empentes i l’atapeïment de la multitud i esperava veure, amb una curiositat voluptuosa, on em duria espontàniament aquella hora. Des del parc d’atraccions del mateix Prater retrunyien cada vegada més a la vora els platerets i els instruments de vent d’una banda de músics, les pianoles matxucaven dures polques i valsos sotragadors d’una manera fanàticament monòtona, entremig crepitaven els cops secs a les barraques, riallades sibilants, crits ebris que movien xivarri, i aleshores vaig veure els cavallets de la meva infantesa que rodaven entre els arbres amb llums demencials. Em vaig aturar al bell mig de la plaça per deixar que tot el tumult trenqués contra mi, que m’inundés ulls i orelles: aquelles cascades de soroll, el to infernal d’aquella barrija-barreja em feien bé, perquè en aquell remolí hi havia alguna cosa que esmorteïa la meva efervescència interior. Vaig contemplar, als gronxadors, les minyones que es deixaven impel·lir pels aires amb els vestits inflats i feien uns crits de plaer vertiginosos que semblava que sorgissin de la font del seu sexe; els fadrins carnissers que reien i feien espetegar els martells pesants sobre els mesuradors de força; venedors ambulants amb veus ronques i gestos simiescos que baladrejaven més que les pianoles, i tot això es confonia bulliciosament amb el clamoreig, l’agitació constant de la gent, que anava èbria de les estridències de la banda, de les pampallugues dels llums i del càlid plaer d’estar plegats. D’ençà que jo mateix estava despert, sentia tot d’una la vida dels altres, sentia l’ardència condensada de la gran ciutat que es desfogava en aquelles hores dominicals, excitada per la pròpia plenitud fins al gaudi, que era tosc, bestial, però sa i instintiu d’alguna manera. I de mica en mica vaig notar que el fregament continu amb ells, el contacte amb tots els cossos ardents empesos per la passió, em transmetia la mateixa fogositat: els meus nervis, estimulats per les olors picants, estaven en tensió; els meus sentits delirosos jugaven amb la disbauxa, afectats per aquell atordiment confús que va unit inevitablement amb totes les sensacions fortes. Per primer cop durant molts anys, potser per primer cop a la vida, vaig sentir la massa humana, vaig sentir el poder dels homes, el qual, a través del plaer, es transmetia a la meva persona inhibida. S’havia trencat algun dic i el contingut de les meves venes entrava en aquell món i em revenia sense perdre el ritme, em va envair una fal·lera totalment nova d’enderrocar aquell darrer mur que hi havia entre ells i jo, una ànsia apassionada d’aparellar-me amb una humanitat que bullia, aliena i invasiva. Amb el desig viril, vaig anhelar d’introduir-me dins d’aquell cos gegant i calent; amb el desig femení, estava obert a qualsevol contacte, a qualsevol crit, estímul o esguard. Sí, llavors ho vaig saber, en mi hi havia amor i una necessitat d’amor com només n’hi havia hagut els dies clarobscurs de l’adolescència. Oh, sí!, endins, endins d’allò que vivia, unir-me d’alguna manera amb aquella passió palpitant, riallera i encoratjadora dels altres, confluir-hi, connectar-me en el corrent de les seves venes; fer-me petit, completament anònim dins del tumult, ser simplement un infusori en el pantà del món, entre miríades d’altres éssers relluents i tremolosos de desig… Com fos, però endins, entrar en la plenitud, baixar fins al terbolí, disparar-me com una fletxa des de la meva tibantor cap al desconegut, cap a algun cel de comunitat.

Ara ho sé: aquell dia estava embriac. Tot em corria alhora per les venes, el martelleig de les campanetes dels cavallets, les fines riallades voluptuoses que les dones escampaven com un ruixat quan els homes les tocaven, la música caòtica, els vestits que voleiaven. Cada so em travessava i després encara em percudia, roig i bategant, a les temples; sentia cada contacte i cada mirada amb una fantàstica excitació dels nervis (com en el mareig, talment), però tot al mateix temps, en un combinat vertiginós. És impossible que expressi amb paraules el meu complicat estat. Potser encara hi reïxo amb una comparació si dic que estava replè de sorolls, crits, sensacions, reescalfat com ara una locomotora que corre rabent amb totes les rodes per evitar la terrible pressió que farà que la caldera esclati d’un moment a l’altre. Les puntes dels dits que em palpitaven, els polsos que em bategaven, a la gola una opressió, les temples embossades de sang que bullia; tants anys amb els sentits entebeïts i, de cop i volta, m’havia precipitat en un foc que em cremava. Sentia que en aquell moment havia d’obrir-me, sortir de mi amb una paraula, amb una mirada, comunicar-me, escampar-me, donar-me, lliurar-me de ple, fer-me comú a tots, destravar-me, salvar com fos la dura crosta de silenci que em separava de l’element que m’envoltava, calent i viu. Feia hores que no havia parlat, que no havia encaixat la mà amb ningú, que no havia sentit cap mirada que busqués la meva amb una pregunta o amb simpatia, i ara, sota el devessall d’esdeveniments, l’excitació xocava contra el silenci. Mai, mai no havia tingut com aleshores tanta fretura d’expansivitat, de tenir algú a prop. Enmig de l’onada de milers i milers de persones, estava amarat de la calidesa que tenia al voltant, de les converses, i tot i així era fora del corrent circulatori d’aquella plenitud. Jo era com aquell que es mor de set al mig del mar. I anava veient, cosa que augmentava el meu turment, que a cada pas, a dreta i esquerra, els estranys s’unien en passar, com boletes de mercuri que juguessin a aplegar-se. Em va venir enveja quan vaig veure uns xicots joves que, després de dirigir una primera paraula a unes noies desconegudes que els passaven pel costat, ja els van oferir el braç, i tothom es trobava i s’ajuntava: amb una salutació dels cavallets estant o una mirada en creuar-se ja n’hi havia prou perquè els estranys es fonguessin en una conversa, tal vegada per tornar a separar-se al cap de quatre minuts, però tant se valia, era unió, cohesió, comunicació, era el que tots els meus nervis anhelaven en aquell moment. Jo, acostumat a les trobades socials, conversador amè reconegut i segur en les maneres, em moria de por, em feia vergonya dirigir-me a alguna d’aquelles minyones amples de malucs pel temor que es rigués de mi, fins i tot abaixava els ulls quan algú em mirava casualment i, per dins, em moria de ganes d’enraonar. Jo mateix no veia gaire clar què volia de la gent, però ja no suportava més estar sol i abrusar-me en la meva febre. I tothom feia la seva via, totes les mirades passaven de llarg, ningú no volia adonar-se de mi. Poc després, allà a la vora es va aturar un noi, dotze anys, la roba estripada: la seva mirada estava il·luminada pel reflex dels llums i s’adreçava amb deler als cavallets de fusta que s’enlairaven. Tenia la boca ben oberta, amb avidesa: no devia tenir més diners per pujar-hi i només bevia plaer dels crits i les rialles dels altres. M’hi vaig obrir pas impetuosament i li vaig preguntar —però, ¿per què em va tremolar tant la veu i va sortir-me de falset?—:

—¿No voldries pujar-hi a fer una volta?

Ell va aixecar el cap amb els ulls esbatanats, es va espantar —¿per què?, ¿per què?—, va posar-se vermell com un tomàquet i se’n va anar corrents sense dir ni una paraula. Ni tan sols una criatura descalça no volia acceptar que li donés una alegria. Em vaig sentir com si hi hagués alguna cosa terriblement estranya en mi que m’impedia afegir-me a res, no lligava amb la gran massa de gent, sinó que surava com una gota d’oli sobre l’aigua agitada.

Però no vaig cedir, era incapaç de continuar sol. Els peus em cremaven dins les sabates de xarol empolsinades, tenia la gola rovellosa del fum que hi havia arreu. Vaig mirar al meu voltant, a dreta i esquerra quedaven petites clarianes entre els rius de gent que es movia, guinguetes amb taules de tovalles vermelles i simples bancs de fusta, on seien els menestrals amb la gerra de cervesa i el virgínia de diumenge. La perspectiva em va seduir: allà s’aplegaven persones desconegudes i entaulaven conversa, allà hi havia una mica de calma enmig d’aquella agitació febril. Me n’hi vaig anar i, després de mirar per les taules, vaig trobar-ne una on seia una família, un obrer gras i cepat amb la muller, dues nenes molt rialleres i un nen més petit. Seguien el compàs de la música amb el cap, feien broma entre ells i les seves mirades satisfetes, alegres, em van fer bé. Vaig saludar cortesament abans de tocar la cadira, vaig preguntar si m’hi podia asseure. Però se’ls va tallar el riure de cop, van callar un moment (com si tots deixessin la resposta per a un altre) i aleshores la dona, mig torbada, va dir:

—Segui, segui!

M’hi vaig asseure i de seguida vaig tenir la sensació que la meva presència els estroncava el bon humor, perquè immediatament hi hagué un silenci incòmode al voltant de la taula. Sense gosar aixecar els ulls de les tovalles de quadres vermells, en què es veia sal i pebre escampats de mala manera, vaig notar que tots m’observaven amb estranyesa, i aleshores hi vaig caure —ja era tard!—: anava massa elegant per a aquella humil guingueta, amb el meu vestit apropiat per al derbi, el barret de copa parisenc i la perla a la corbata grisa; la meva elegància, el perfum del luxe, aixecaven un cop més una barrera d’hostilitat i desconcert. I el silenci de les cinc persones em feia arraulir cada vegada més ensota de la taula, no deixava de comptar-hi els quadres vermells amb una desesperació recalcitrant, clavat a la cadira per la vergonya que em feia escampar la boira d’allà, però massa covard per alçar la meva mirada turmentada. Va ser tot un alleujament quan per fi va aparèixer el cambrer i va deixar la pesant gerra de cervesa davant meu. Per fi vaig poder moure una mà i guaitar tímidament per damunt de la gerra en dur-me-la als llavis: en efecte, tots cinc m’observaven i no pas amb odi, només amb una estranyesa muda. Reconeixien l’intrús dins el seu món tancat, amb l’instint ingenu de la seva classe notaven que jo volia alguna cosa, que hi buscava el que no pertanyia al meu món, que el que m’havia dut allà no era l’afecció, la inclinació natural, la simple joia del vals, de la cervesa i de seure tranquil·lament per passar el diumenge, sinó algun antull que no entenien i del qual es malfiaven, com el noi davant dels cavallets s’havia malfiat del meu oferiment, com el miler de persones anònimes de més enllà, dins la bullícia, s’apartaven de la meva elegància, del gran món, amb una hostilitat inconscient. I tanmateix sentia: si ara trobés una paraula sense malícia, senzilla, cordial, una paraula realment humana per adreçar-m’hi, el pare o la mare em contestarien, les filles somriurien afalagades, podria anar amb el noi a disparar al blanc i divertir-m’hi com una criatura. En cinc minuts o deu m’hauria desempallegat de mi mateix, envoltat per la sana atmosfera de la conversa social, de la confiança concedida de bon grat i fins i tot complaguda; però aquesta senzilla paraula, aquesta primera passa en la conversa, no la trobava. Una vergonya falsa, sense solta però insuperable m’ennuegava, i vet aquí que estava assegut a la taula d’aquella gent planera amb la mirada baixa com si fos un delinqüent, engalavernat, a més a més, amb la mortificació d’espatllar-los l’última hora del diumenge amb la meva persistència. I en aquesta estona torturada en què vaig estar clavat a la cadira vaig expiar tots els anys d’orgull indiferent durant els quals havia passat pel costat de qui-saples taules, pel costat de milions i milions de persones fraternals sense mirar-les, interessat únicament a rebre simpaties o a tenir èxit en el cercle reduït de l’elegància, i ara que els necessitava, que me’n sentia exclòs, la conversa oberta amb ells, la via directa, estava tapiada per dins.

Jo, que sempre m’havia mogut amb llibertat, vaig restar tot arraulit a la cadira, sofrint, recomptant els quadres vermells de les tovalles, fins que al cap de molta estona va passar el cambrer. El vaig cridar, vaig pagar, em vaig aixecar deixant la cervesa amb prou feines tastada i vaig saludar amb cortesia. Em van respondre amablement, però molt estranyats; sense necessitat de tombar-me, sabia que recuperarien la seva alegria vital tan bon punt me n’apartés, que el càlid cercle de la xerrada es clouria així que el cos estrany no hi fos.

Novament em vaig llançar cap al terbolí de la gent, però llavors encara amb més deler, vehemència i desesperació. Mentrestant l’aglomeració s’havia escampat sota els arbres que tapaven el cel i l’enfosquien; la bullícia ja no era tan densa i onejant entorn dels cavallets il·luminats, només se sentia un brogit que venia d’enllà de la plaça. El so turbulent de la multitud, profund, que semblava respirar plaer, estava repartit en molts petits sorolls que van ressonar tots igual quan la música es va engegar violentament un cop més, amb fúria, com si volgués reunir els dispersos. Ara apareixia una altra mena de cares, la canalla amb globus i confeti ja havia marxat cap a casa i també se n’havien anat les amples famílies que passejaven desplegades els diumenges. Ara ja es veien embriacs baladrers i alguns pinxos que sortien de les avingudes laterals amb aire desvagat però en cerca d’alguna cosa: va ser durant l’hora que vaig quedar-me clavat a la cadira com un estrany que aquest món tan particular s’havia fet més comú. Però precisament aquesta atmosfera, amarada de desaprensió i perillositat, d’alguna manera m’agradava més que no l’atmosfera ciutadana de diumenge d’abans. L’instint excitat que hi havia en mi hi veia una tensió ansiosa semblant; m’hi sentia una mica reflectit, en els personatges dubtosos que rondaven a l’aguait, els pàries de la societat: també anaven de caça furtiva amb l’esperança impacient d’alguna aventura excitant, d’alguna emoció efímera, i fins i tot ells, els esparracats, em feien enveja per la manera tan lliure i oberta de rondar que tenien. Perquè jo era arran de la columna d’uns cavallets i contenia l’alè, impacient per eliminar la pressió del silenci, el turment de la meva solitud, i tanmateix incapaç de fer un moviment, de dirigir-me a algú i dir una paraula. Només m’estava allà amb la mirada perduda cap al fons de la plaça, il·luminada per les pampallugues dels llums que rodaven. Des de la meva illa de llum mirava fixament la foscor i guaitava com un babau qualsevol persona que s’hi acostava, atreta pels llums llampants. Però totes les mirades s’esquitllaven fredament. Ningú no volia res de mi, ningú no em salvava.

Sé que és absurd intentar explicar o aclarir que un home de societat cultivat i elegant, ric, independent, amic del bo i millor d’una gran ciutat, aquella nit va estar-se una hora contra el pal d’uns cavallets del parc del Prater, que garranyigaven mentre voleiaven sense parar. Vint, quaranta, cent vegades la mateixa polca sotraguejada, el mateix vals recargolat, amb els caps de cavall de fusta pintada que rodaven com ximples i jo que no em movia de lloc per una tossuderia obcecada, per la màgica sensació de sotmetre el destí a la meva voluntat. Sé que en aquella hora em vaig comportar eixelebradament, però en aquell entestament absurd hi havia tensió emocional: una rampa tan forta de tots els músculs, potser només la pot sentir una persona normal en estimbar-se, quan té la mort a la vora. Tota la meva vida escolada en el buit refluïa de cop i pugnava per sortir-me de la gola. I tant com em torturava l’absurda follia de restar allà, resistint fins que no em salvés alguna paraula o la mirada d’algú, talment gaudia de la tortura. Amb la meva perseverança arran del pal dels cavallets vaig expiar alguna cosa, no tant el meu acte de lladre com l’apatia, la tebior, el buit de la meva vida passada, i m’havia jurat de no anar-me’n fins que no m’arribés el senyal que el destí m’havia alliberat.

Com més estona passava, més s’atansava la nit. Els llums de les barraques s’anaven apagant l’un rere l’altre i aleshores la foscor ja s’expandia com una marea alta i engolia clapes de gespa que havien estat il·luminades. L’illa de llum on m’havia quedat estava cada vegada més sola, vaig mirar el rellotge amb una esgarrifança. Un quart d’hora més i s’aturarien els cavallets de fusta, s’apagarien les ximples bombetes vermelles i verdes que duien al front i s’acabaria la sonoritat botinflada de la pianola. Aleshores seria ben bé dins la foscor, completament sol en la lleugera remor de la nit, exclòs del tot, abandonat del tot. Cada vegada més intranquil, vaig mirar la plaça que s’enfosquia; ja tan sols hi passava alguna parella que tornava a casa a corre-cuita o hi caminaven de trontoll alguns embriacs. A l’altra banda, però, a l’ombra, encara hi tremolava alguna cosa amagada, inquieta i excitant. Si hi passaven homes pel davant, se sentia un lleu xiulet o un petar de dits. Ells, atrets pel soroll, es tombaven cap a la foscor i aleshores m’arribaven veus de dona que xiuxiuejaven entre les ombres, i de tant en tant el vent portava esquinços de rialles estridents. I de mica en mica, més desvergonyidament, allò sortia del marge de la foscor i s’acostava al cercle il·luminat de la plaça, per tornar a submergir-se en la negror quan resplendia el casc punxegut d’algun guàrdia sota el reflex dels fanals. Tan aviat com continuava la ronda, però, les ombres fantasmals reapareixien, i aleshores ja vaig poder veure’n els perfils clarament, de tant que gosaven atansar-se a la llum. Eren les darreres sobralles d’aquell món nocturn, el fang que hi restava després de buidar-se de les riuades de gent: unes quantes bagasses, les més pobres i rebutjades, les que no tenen llit propi, les que dormen de dia sobre qualsevol matalàs, volten de nit d’una banda a l’altra i obren els seus cossos gastats, innobles i escardalencs a aquell que, en qualsevol racó fosc, els dóna ni que sigui una moneda, les buscades per la policia, empeses per la fam o per un perdulari qualsevol, sempre a frec de la foscor, que cacen i són caçades alhora. Com gossos afamats sortien lentament a rastrejar per la plaça il·luminada, cercaven alguna cosa masculina, algun ronsejaire perdut a qui ensarronar per una corona o dues, a fi de poder-se pagar un vi calent en un cafè popular i conservar el seu monyó de vida, tèrbola i vacil·lant, que s’apagaria així com així en un hospital o en una presó. L’escòria era això, l’última deixalla de la sensualitat desbordant de la massa dominical. Amb gran horror vaig veure com erraven, fantasmagòriques, aquelles figures afamades sortides de la foscor. Però en el meu horror també hi havia un desig màgic, perquè fins i tot en aquell mirall, el més brut, hi vaig tornar a reconèixer coses oblidades i sentiments somorts: allà hi havia un món profund, empantanat, que jo havia recorregut molts anys enrere i que ara tornava a brillar amb fosforescència per als meus sentits. Que estrany, el que aquella nit fantàstica m’oferia de sobte, com em destapava de sobte, a mi, tan tancat, fins al punt que el més obscur del meu passat, el més secret dels instints, quedava ara al descobert! Un sentiment oblidat va sorgir dels anys adolescents soterrats, quan la mirada tímida, atreta per la curiositat però acovardida, no es podia apartar d’aquests personatges; records de l’hora en què per primera vegada havia pujat unes escales humides que cruixien, n’havien seguit una fins al seu llit. I de sobte, com si un llamp hagués esquerdat el cel nocturn, vaig veure clarament cada detall d’aquella hora oblidada, la llisa oleografia damunt del llit, l’amulet que ella duia al coll, vaig sentir cada fibra, la incerta excitació sensual, el fàstic i el primer orgull d’adolescent. Tot això em bategava per dins de cop i volta. Una clarividència fora mida em va envair tot d’un plegat i —com l’he de poder dir, aquella sensació infinita!— vaig comprendre de sobte que em despertaven una compassió ardent precisament perquè eren les últimes sobralles de la vida; en el meu instint retrobat, estimulat pel delicte, ressorgia aquell brètol afamat que se m’assemblava tant, aquella nit fantàstica, en què m’omplia la delictuosa sensació d’estar obert a qualsevol contacte, a tot el que em pogués permetre fregar el plaer amb els dits. Allò tenia una atracció magnètica. La cartera amb els diners robats em cremava al pit, ara que veia finalment éssers vius, persones, cosa tova que respirava i parlava allà al davant, que volia alguna cosa d’altres éssers, potser també de mi, i jo només esperava donar-me, m’abrusava de frenesia en la meva disposició cap a les persones. De cop i volta vaig comprendre què empeny els homes cap a aquests éssers, vaig comprendre que no sol ser l’escalfor de la sang, la pruïja, sinó que la majoria de vegades solament és la por de la solitud, del terrible estranyament que de vegades s’eleva com una torre entre nosaltres i que jo experimentava avui per primer cop d’una manera crua. Vaig recordar la darrera vegada que n’havia tingut una sensació no gaire clara: havia estat a Anglaterra, a Manchester, una d’aquelles ciutats d’acer que, plenes de sorolls, bramen sota un cel sense llum com un tren subterrani i on al mateix temps hi ha una glaçada de solitud que penetra per tots els porus fins a la sang. Havia passat tres setmanes a casa d’uns parents, i els vespres errava sempre sol pels bars i clubs, era assidu del rutilant music hall, només per sentir una mica de calor humana. I una nit hi vaig trobar una persona d’aquestes, que parlava un anglès de patacada que jo amb prou feines entenia, però d’improvís eres en una habitació, bevies les rialles d’una boca estranya i hi havia un cos càlid, terrenalment proper i tou. Sense saber com, la ciutat negra i freda, l’espai de solitud obscur i sorollós es van fondre, i un ésser qualsevol que no coneixies, que només esperava el primer que arribés, te’n deslliurava, desfeia tot el gel; tornaves a respirar a plens pulmons, senties la vida sota una lleu claror enmig de la masmorra d’acer. Que meravellós per als solitaris, per als tancats dins d’ells mateixos, saber això, adonar-se que en la seva por sempre hi ha algun puntal a què aferrar-se, per molt brut que es vegi de tant tocar-lo, encara que l’edat l’hagi enrigidit i estigui rosegat pel rovell verinós. I això, justament això era el que havia oblidat en l’hora de solitud postrema de la qual emergia vertiginosament aquella nit, que en algun lloc d’un racó fosc sempre hi ha aquestes últimes dones que esperen, que accepten dintre seu a qualsevol, que deixen que es calmi tota desemparança dins del seu alè i que refreden totes les calorades només per una moneda, que sempre és massa poc comparada amb l’enormitat que elles donen amb la seva eterna disponibilitat, amb el gran regal de la seva presència humana.

Al meu costat va tornar-se a engegar l’eixordadora musiqueta dels cavallets. Feien la darrera volta, era la darrera xaranga dels llums que rodaven i omplien la foscor, abans que el diumenge no s’escolés en l’apàtica setmana. Però ja no hi anava ningú, els cavalls giraven buits, demencialment. A la caixa, la dona, molt cansada, ja gratava el calaix i comptava els guanys de la jornada, i va venir el mosso amb el ganxo, a punt d’abaixar les persianes amb un espetec després que acabés l’última volta i tancar la barraca. Només jo, jo sol, encara era allà, repenjat a la columna, i mirava a través de la plaça buida cap allà on vagarejaven aquelles figures que aletejaven com ratapinyades i buscaven com jo, esperaven com jo, tot i que l’espai infranquejable de la desconeixença es dreçava entre nosaltres. En aquell moment, una d’elles es devia adonar de mi, perquè va anar venint a poc a poquet, la vaig veure molt a la vora i vaig mantenir la mirada baixa: era una criatura petita, malforjada i raquítica que anava sense barret, vestida amb unes pelleringues, adornades sense cap gust, sota les quals apuntaven unes sabates de saló gastades; tot plegat, probablement havia estat comprat ara això ara allò a les botigues de les revenedores o a cal quincallaire i, d’aleshores ençà, havia estat ofert a mal preu, rebregat per la pluja o sobre qualsevol racó de gespa durant una aventura immunda. Va arribar fins a mi com qui fa una moixaina i em va llançar una mirada esmolada que era con un ham i un somriure incitador que deixava veure’n les dents ennegrides. Vaig perdre l’alè. No podia moure’m ni mirar-la, però tampoc arrencar-me d’allà; sentia com hipnotitzat que una persona rondava, ansiosa, al meu voltant, que algú em pretenia, finalment podia desferme d’aquella solitud cruel, de la sensació turmentadora de ser un pària, simplement amb una paraula o amb un gest. Però era incapaç de moure’m, estava encarcarat com el pal on em repenjava i —mentre la melodia dels cavallets ja s’apagava, sense esma— només en sentia, amb una mena d’impotència voluptuosa, la presència propera i la voluntat que em pretenia, i vaig tancar els ulls un moment per tal de deixar-me amarar per l’atracció magnètica que exercia aquella resta d’humanitat sortida de les fondàries del món.

Els cavallets de fusta es van parar i el vals va restar ofegat amb gemec final. Vaig obrir els ulls de cop i encara vaig veure que la figura que hi havia hagut al meu costat girava cua. Evidentment li era massa avorrit esperar arran d’un pal encarcarat. Em vaig espantar. De cop vaig tenir molt de fred. ¿Per què deixava que marxés l’única persona que, aquella nit fantàstica, havia vingut a mi, que s’havia obert a mi? Darrere meu es van apagar els llums i les persianes cruixien en baixar. S’havia acabat.

I de sobte —ah!, ¿com descriure’m jo mateix aquella bromera de passió, aquell esclat abrupte?—, de sobte —va ser tan precipitat, tan fogós, tan vermell com si una vena em reventés al pit—, de sobte, com una pregària silent, com un espasme, com un crit, va sorgir de mi, de la persona orgullosa, altiva, completament escudada en la freda dignitat social, el desig infantil, però tan bàrbar, que la petita meuca, bruta i raquítica, tombés el cap i li pogués parlar. Perquè no és que jo fos massa orgullós per anar-li al darrere (el meu orgull estava esclafat, reduït a pols, se l’havia endut una onada de sentiments completament nous), però em trobava massa dèbil, massa desconcertat. I allà m’estava, tremolant i regirat, tot sol en aquell pal de tortura de la foscor, esperant com no havia esperat des de la meva adolescència, com només m’havia quedat una vegada sota una finestra, una nit que hi vaig veure una dona desconeguda que va començar a despullar-se lentament i trigava i ronsejava amb les seves nueses insospitades. No em vaig moure, però clamava a Déu amb una veu que m’era desconeguda a mi mateix i demanava el miracle que aquesta cosa malformada, aquesta última escòria de la humanitat volgués tornar a intentar-ho amb mi i que girés el cap.

I… es va tombar. Només una vegada i molt mecànicament va mirar enrere. Però havia de ser tan evident el meu sobresalt, el bot dels meus sentiments tibats, que ella es va aturar a observar-me. Es va balancejar una mica en girar-se de mig cos i em va mirar a través de la foscor: somreia i, fent un gest amb el cap, em convidava a anar cap a la banda ombrívola de la plaça. Finalment vaig notar que es desfeia l’horrorós encís de la meva rigidesa. Ja em podia moure novament i li vaig fer que sí amb el cap.

El pacte invisible estava fet. Aleshores ella se’m va avançar a través de la plaça fosca i de tant en tant es tombava per veure si la seguia. I jo la seguia: havia caigut el plom dels meus genolls, tornava a poder moure els peus. L’atracció era magnètica, no caminava conscientment, sinó que seguia el corrent, com qui diu, perquè un poder misteriós m’arrossegava al seu darrere. A la fosca del passatge que hi havia entre les barraques, alentí el pas. Llavors ja vaig ser al seu costat.

Em va mirar uns segons, examinant-me amb desconfiança: alguna cosa la feia sentir-se insegura. Li devia semblar sospitós que jo hagués estat immòbil, amb una timidesa anormal, i també el contrast del lloc amb la meva elegància. Va mirar més d’una vegada pels voltants, vacil·lava. Després em va dir, tot assenyalant la prolongació del passatge, que era negre com la gorja d’una mina:

—Anem cap allà. Darrere del circ és molt fosc.

Jo no hi podia respondre. La terrible vulgaritat d’aquell encontre m’atordia. Hauria preferit escapar-me’n com fos, alliberar-me’n amb una moneda o amb alguna excusa, però la meva voluntat ja no tenia cap poder sobre meu. Em semblava com si anés dalt d’una luge, que quan llisques per una corba i corres avall a tota velocitat per un passadís de neu en pendent tens una sensació d’angoixa mortal que se’t barreja d’una manera voluptuosa amb l’embriaguesa de la velocitat i, en comptes de frenar, et lliures per inèrcia a la caiguda, amb una flaquedat vertiginosa però conscient. Ja no em podia fer enrere, potser ni tan sols no ho volia, i llavors, quan ella es va estrènyer contra meu confiadament, vaig agafar-la del braç sense pensar-hi. Era un braç molt escardalenc, no pas el braç d’una dona, sinó com el d’un infant retardat, escrofulós, i tan bon punt com el vaig notar a través de l’abric lleuger que duia, em va envair del tot, enmig del meu sentiment torturat, una compassió molt tendra vers aquell miserable i trepitjat bocí de vida que la nit havia arrossegat cap a mi. I, involuntàriament, els meus dits van acaronar aquell braç tan dèbil i malaltís amb tanta puresa, amb tant de respecte com encara no havia tocat mai una dona, jo.

Vam travessar un carrer poc il·luminat abans de penetrar en un bosquet on la foscor, sota les frondoses capçades dels arbres, es mantenia resclosida i pudent. En aquell moment em vaig adonar, tot i que ja no podia apreciar-s’hi gairebé ni un perfil, que anant del meu braç ella mirava enrere amb molta precaució i, uns passos més enllà, tornava a girar el cap. I cosa estranya, mentre m’anava submergint en la bruta aventura com si estigués sota els efectes d’una mena d’anestèsia, els meus sentits, en canvi, estaven terriblement desperts i centellejants. Amb una clarividència a la qual no s’escapava res i que percebia a consciència tots els moviments, vaig notar que alguna cosa ens seguia en l’ombra, rere el marge del caminoi que acabàvem de travessar, i em va semblar que sentia uns passos furtius. Tot d’una —com ara un llampec que travessa un paisatge amb un blanc espetegant—, vaig pressentir-ho, ho vaig saber tot: m’atreien a un parany, els alcavots d’aquella meuca espiaven darrere nostre i ella m’arrossegava en la foscor cap al lloc que tenien convingut, allà on jo em convertiria en el seu botí. Ho vaig veure tot i vaig pensar en totes les possibilitats amb la claredat sobrenatural que només es dóna en els moments de tensió entre la vida i la mort. Encara era a temps d’escapolir-me’n, l’avinguda principal havia de ser a la vora perquè sentia els grinyols del tramvia elèctric sobre les vies. Amb un crit o un xiulet podia fer que vingués gent: en unes imatges perfiladíssimes em van passar pel cap totes les possibilitats d’escapar-me, de salvar-me.

Però que estrany, aquesta intuïció esveradora no em va refredar, sinó que encara em va enardir. Avui que estic ben despert i m’ho miro sota la llum clara d’un dia de tardor, no puc acabar d’explicar-me l’absurditat de la meva acció: ho sabia, vaig adonar-me de seguida amb totes les fibres del cos que corria un risc innecessari, però el pressentiment em va recórrer els nervis com una follia subtil. Vaig preveure una cosa repulsiva, tal vegada mortal, i tremolava de fàstic en veure’m implicat d’alguna manera en un delicte, en una experiència vulgar i bruta, però justament per aquella embriaga sensació de viure que no havia conegut ni sospitat mai i que m’envaïa com un narcòtic, fins i tot la mort despertava en mi una curiositat tenebrosa. Alguna cosa, no sé pas si la vergonya de mostrar la meva por o bé una debilitat, m’empenyia endavant. Em temptava de baixar a les clavegueres més fondes de la vida, de jugar-me tot el meu passat en un sol dia, malbaratar-lo, i un plaer temerari de l’esperit s’afegia a la baixesa de l’aventura. Mal que intuïa el perill amb tots els meus sentits i que la meva comprensió me’l palesava, vaig continuar endinsant-me en el bosquet del braç d’aquella bruta meuca del Prater que físicament més em repel·lia que no m’atreia i de la qual sabia que només m’arrossegava cap als seus còmplices. Però no podia ferme enrere. La força delictiva que gravitava al meu voltant des de l’aventura de la tarda a l’hipòdrom continuava i continuava enfonsant-me. Solament sentia més l’atordiment, el vertigen de la caiguda en noves profunditats i potser en la darrera, en la mort.

Després d’uns quants passos, es va aturar. Un cop més va guaitar, insegura, pels voltants. Aleshores em va mirar, esperant alguna cosa.

—I doncs, ¿què em regales?

Ah, sí! Me n’havia oblidat. Però la pregunta no em va desil·lusionar. Al contrari. Prou content n’estava, jo, de regalar, de donar, de poder-me malbaratar. Ràpidament li vaig omplir la mà amb tota la xavalla i un parell de bitllets rebregats que duia a la butxaca. I llavors va passar una cosa tan meravellosa que ara, quan hi penso, encara se m’escalfa el cor: o bé la pobreta es va sorprendre per la quantitat —només estava acostumada a rebre algunes monedes pel seu brut servei—, o bé en la meva manera de donar, alegrement, ràpidament, gairebé feliç, hi devia trobar alguna cosa inusual, alguna cosa nova per a ella, perquè va fer un pas enrere i a través de la foscor densa i pudent vaig sentir amb gran sorpresa la seva mirada que em buscava. Per fi, doncs, vaig rebre el que tant desitjava aquell vespre: algú demanava per mi, algú em buscava, per primera vegada jo vivia per a algú d’aquest món. I que fos precisament la més rebutjada, una persona que duia per la foscor el seu pobre cos usat com una mercaderia i que, deixant de pensar que era un comprador, se m’hagués acostat i aixequés els ulls cap a mi, que preguntés per la persona que jo duia en mi, això només va augmentar la meva estranya embriaguesa, que era alhora clarivident i vacil·lant, conscient i coberta per un núvol màgic. I aquesta persona desconeguda se m’atansava més, però no pas per l’acompliment comercial del deure pel qual jo havia pagat, sinó que em va semblar veure-hi alguna cosa agraïda, una intenció femenina d’aproximació. Jo li tocava lleument el braç, un braç infantil escardalenc i raquític, en notava el cos petit i malformat, i de sobte, més enllà de tot això, vaig veure tota la seva vida: el brut matalàs prestat d’una pensió de raval, on dormia de la matinada al migdia entre un formigueig de gentalla desconeguda; vaig veure l’alcavot que l’escanyava, els embriacs que es llançaven a sobre d’ella, eructant, en la foscor; la sala de l’hospital on la portaven, l’aula on oferien als estudiants insolents el seu cos maltractat, nu i malalt com a objecte d’aprenentatge i, després, el final al seu lloc d’origen, on la descarregaven a empentes del transport i la deixaven morir com un animal. Vaig sentir una compassió infinita per ella, per totes, era un sentiment de tendresa i no tenia res de sensual. Vaig continuar acaronant-li el bracet prim. Després em vaig inclinar per fer-li un petó. Ella se’n va sorprendre molt.

En aquell moment vaig sentir sorolls darrere meu. Una branca va cruixir. Vaig ferme enrere d’un salt. I ja es va sentir una veu d’home, una riallada oberta i ordinària.

—Aquí ho tenim. M’ho he pensat de seguida.

Abans que no els veiés, ja sabia qui eren. Tot i el meu pesat atordiment, no havia oblidat ni un segon que m’espiaven i la meva curiositat, misteriosament desperta, ja els esperava. Llavors va sortir un personatge dels matolls i al seu darrere un altre: uns pinxos ensalvatgits que se’m van plantar al davant amb insolència. Es va sentir de nou la riallada ordinària:

—Quina canallada, fer aquestes indecències aquí! I és clar, un senyor ben elegant! Aquest, ens l’enduem ara mateix.

Jo estava immòbil. La sang em bategava als polsos, però no tenia cap por. Només esperava veure què passaria. Ara havia arribat finalment a les profunditats, a l’últim abisme de la vilesa. Ara havia de venir l’impacte, l’estavellament, la fi que jo m’havia buscat de manera semiconscient.

La noia s’havia separat de mi ràpidament, però no havia anat al seu costat. Era més o menys al mig, semblava que l’atracament premeditat no la satisfeia gaire. Els pinxos, d’altra banda, estaven empipats perquè jo no em movia. Es miraven entre ells, es veia que esperaven de mi una protesta o un prec que demostrés algun temor.

—Ahà, no hi diu res! —va amenaçar el primer a la fi. L’altre va venir cap a mi i em va donar una ordre:

—Anem cap a comissaria.

Vaig continuar sense dir-hi res. Aleshores el primer em va agafar per l’espatlla i em va empènyer lleugerament:

—Endavant —va dir.

Vaig fer-ho. No m’hi vaig oposar perquè no ho volia; l’inaudit, la vilesa i el perill de la situació m’atordien. El meu cervell va restar molt despert; sabia que aquells brivalls havien de témer la policia més que jo i que me’n podia desfer amb unes quantes corones. Però com que volia tastar bé la profunditat de l’esglai, fruïa de l’espantosa humiliació del fet amb una mena d’impotència premeditada. Sense cap pressa, molt maquinalment, vaig avançar cap allà on m’havien empès.

Però precisament perquè anava tan callat i pacient cap a la claror dels voltants, van semblar desconcertats. Parlaven en un xiuxiueig. Després van tornar a parlar entre ells en veu prou alta perquè els sentís:

—Deixa’l anar —va dir el primer, un individu petit i picat de verola; però l’altre va replicar, amb una severitat aparent:

—No, no pot ser. Si això ho fa un pobre diable com nosaltres, que no té res per menjar, el tanquen. Doncs per a un senyor tan elegant també ha d’haver-hi càstig.

M’ho escoltava i a cada paraula seva sentia el prec mal expressat que hi comencés a regatejar. El delinqüent que jo duia en mi comprenia el delinqüent que hi havia dintre seu, comprenia que volien angoixar-me fent-me por i que jo els angoixava amb la meva transigència. Era una lluita sorda entre nosaltres; allà —ai, que rica va ser aquella nit!—, en un perill mortal, al mig de l’espessor pudent del parc del Prater, entre un parell de bergants i una meuca vaig sentir, per segona vegada des de la tarda, la màgia frenètica del joc, però llavors amb l’aposta més alta: hi apostava tota la meva existència burgesa, la vida. I em vaig lliurar al terrible joc, a la màgia fulgent de l’atzar amb tota la força dels meus tremolosos nervis en tensió, a punt d’esclatar.

—Ahà, allà ve el guàrdia —va dir darrere meu la veu del primer—, no n’estarà gaire, de content, l’elegant senyor, quan el tanquin una setmana.

La seva intenció era que aquelles paraules sonessin enutjades i amenaçadores, però vaig notar la inseguretat que l’omplia. Jo caminava tan tranquil cap a la claror, on efectivament relluïa el casc acabat en punta d’un policia. Vint passes més i seria davant d’ell. Els pinxos havien deixat de parlar darrere meu; vaig adonar-me que afluixaven el pas; no trigarien gaire, ho sabia, a tornar a amagar-se covardament en la foscor, dins el seu món, exasperats per la mala jugada, i potser descarregarien la seva ràbia contra l’altra desgraciada. S’havia acabat el joc: havia guanyat per segona vegada, havia desbaratar el plaer perniciós d’una gent estranya, desconeguda. Des de l’altra banda ja titil·lava el pàl·lid besllum dels fanals i quan em vaig tombar vaig veure per primer cop la cara dels dos pinxos: als seus ulls insegurs hi havia irritació i un avergonyiment reprimit. Van aturar-se amb un posat aclaparat, decebut, preparats a tornar a fugir cap a la foscor. Perquè el seu poder havia desaparegut: ara ells em temien a mi.

En aquell moment —com si l’efervescència interior fes esclatar totes les dogues del meu pit i els sentiments se’m desbordessin amb ardor per la sang— em va corprendre una compassió tan infinita pels dos xicots que m’hi sentia agermanat. ¿Què pretenien de mi, ells, uns pobres pinxos afamats i espellissats, de mi, del tip, del paràsit? Doncs un parell de corones, quatre míseres corones. Havien pogut atracar-me en la foscor, robar-me, matar-me, i no ho havien fet, només havien intentat espantar-me d’una manera tosca, maldestra, a causa d’unes monedetes de plata que duia a la butxaca. ¿Com podia gosar jo, el lladre per una rauxa, per desvergonyiment, el delinqüent per frisança, turmentar encara aquells pobres diables? I en la meva compassió infinita es va barrejar la vergonya infinita de voler jugar per plaer amb la seva por i el seu neguit. Vaig fer un esforç desesperat: ara, precisament ara que estava segur, quan el llum del carrer proper em protegia, era el moment d’acontentar-los, d’apagar la decepció d’aquelles mirades amargades, mortes de gana.

Em vaig tombar tot d’una per acarar-me a un d’ells:

—¿Per què voleu denunciar-me? —vaig dir i em vaig esforçar a donar a la meva veu un to de por continguda—. ¿Què en treieu? Potser em ficaran a la presó, potser no, però no us serveix de res. ¿Per què em voleu amargar la vida?

Tots dos se’m van quedar mirant, acoquinats. Ho havien esperat tot, un crit, una amenaça que els hauria fet fugir com gossos rondinaires, tot menys aquella docilitat. Finalment va dir un d’ells, però no pas amenaçadorament sinó com disculpant-se:

—La justícia és la justícia. Nosaltres només complim el nostre deure.

Evidentment, s’ho havia après de memòria per a tals casos. Tot i així, no li acabava de sonar natural. Cap dels dos no gosava mirar-me. Esperaven. I jo sabia què esperaven. Que els demanés pietat. I que els oferís diners.

Encara sé tot el que va passar durant aquells segons. Recordo cada nervi que se’m va tibar, cada pensament que em bategava sota les temples. I sé què va voler de primer la meva mala jeia d’aquell dia: fer-los esperar, turmentar-los més estona, assaborir el plaer de la seva espera. Però de seguida em vaig fer fort i vaig demanar pietat, perquè sabia que havia d’acabar amb la por d’aquells dos. Vaig començar una comèdia atemorida, vaig demanar-los compassió, que per favor no diguessin res i que no fessin de mi un desgraciat. Em vaig adonar que es desconcertaven, aquells pobres diletants de l’extorsió, i que el silenci s’ablania entre nosaltres.

Aleshores vaig dir finalment, finalment, allò que anhelaven feia tanta estona:

—Jo… jo us dono… cent corones.

Tots tres van tenir un ensurt i es van mirar. No n’esperaven tant, ara que ja ho tenien tot perdut. Però el picat de verola, d’esguard intranquil, va saber dominar-se. No li sortien les paraules de la boca i la segona vegada que va intentar parlar va acabar dient, i em vaig adonar que se n’avergonyia:

—Dues-centes corones.

—Pareu! —va exclamar de sobte la noia, embolicant-s’hi—. Ja podeu estar contents que us doni alguna cosa. No ha fet res, ell, gairebé ni m’ha tocat…! N’esteu fent un gra massa.

Realment irritada, els ho va cridar a la cara. I el meu cor repicava. Algú es compadia de mi, algú em defensava; de la vilesa eixia la bondat, un fosc anhel de justícia enmig de l’extorsió. Quin bé em va fer, com va respondre al meu torrent de sentiments! No, ara calia no jugar més amb les persones, no furgar en la seva por ni en la seva vergonya: prou!, ja n’hi havia prou!

—Bé doncs, dues-centes corones.

Van callar tots tres. Vaig treure’m la cartera. La vaig sospesar a la mà molt lentament, la vaig deixar ben oberta. D’una arreplegada haurien pogut prendre-me-la i fugir dins la foscor. Però apartaven tímidament la mirada. Entre ells i jo es va establir algun lligam misteriós, ja no era cap lluita ni cap joc, era una situació justa, confiada, una relació humana. Vaig treure dos bitllets del feix robat de les curses i els vaig allargar al primer.

—Moltes gràcies —va dir sense voler i es va tombar de seguida.

Ell mateix es devia adonar de la ridiculesa de donar les gràcies per uns diners extorsionats. Se’n va avergonyir i aquesta vergonya seva —oh!, tot ho sentia, aquella nit, cada gest se’m feia patent— em va impressionar. Jo no volia que davant meu s’avergonyís ningú, davant meu, jo que era el seu igual, tan lladre com ell, dèbil, covard i sense voluntat com ell. La seva humiliació em feia mal i la vaig voler esborrar. No vaig acceptar-ne l’agraïment.

—Sóc jo, que us ha de donar les gràcies —vaig fer i em vaig meravellar jo mateix de quanta cordialitat autèntica brollava de la meva veu—. Si m’haguéssiu denunciat, estaria perdut. M’hauria hagut de tirar un tret i vosaltres no hi hauríeu guanyat res. Així és millor. Ara me’n vaig cap allà a la dreta i vosaltres, potser cap a l’altre costat. Bona nit.

Van tornar a callar un moment. Aleshores el primer em va desitjar «bona nit», després ho va fer l’altre i finalment la meuca, que s’havia quedat en plena foscor. Va sonar molt càlid, molt efusiu, com un veritable desig. Per la veu els vaig notar que, en algun lloc molt fondo de l’obscuritat dels seus éssers, em volien bé i que no oblidarien mai aquest moment tan insòlit. A la presó o a l’hospital potser tornarien a recordar-lo; alguna cosa meva continuaria vivint dintre seu, els havia donat alguna cosa. I aquest plaer de donar em va omplir com no m’havia omplert mai cap altre sentiment.

Vaig caminar a través de la nit, cap a la sortida del parc del Prater. Tota l’opressió havia desaparegut de mi, sentia que em vessava una plenitud que no havia conegut mai. Jo, el perdut, m’endinsava de ple al món infinit. Tot ho veia com si visqués només per a mi sol i em veia de nou relacionat amb tot el que ocorria. Els arbres m’envoltaven de negre, em dirigien el seu murmuri i jo els estimava. Els estels lluïen des de dalt i jo en respirava la blanca salutació. D’algun lloc em van arribar unes veus que cantaven i em semblava que cantaven per a mi. De cop i volta tot em pertanyia, d’ençà que havia aconseguit arrencar la crosta de dins del meu pit, i l’alegria de lliurar-me, de prodigar-me m’omplia vers tot. Oh!, que fàcil era, vaig sentir, de donar alegries i, a través de l’alegria, fer-se un mateix feliç. Només calia obrir-se i així, de persona a persona, ja fluïa el torrent de vida, queia de dalt a baix, tornava a escumejar amunt, des de les profunditats cap a l’infinit.

A la sortida del Prater, al costat d’una parada de cotxes, vaig veure una revenedora cansada, ajupida sobre les seves menuderies. Tenia per vendre llaminadures de flequer cobertes de pols i quatre fruites. Era probable que estigués asseguda allà des del matí, ajupida sobre aquelles poqueses, i el cansament la doblegava. «¿Per què no has d’estar també contenta, quan jo ho estic?», vaig pensar. Vaig agafar un tallet de coca ensucrada i li vaig deixar un bitllet. Va voler tornar-me’n el canvi de seguida, però jo ja seguia el meu camí i només vaig veure que s’esglaiava de joia, que aquella figura tan encongida es redreçava de sobte i que la seva boca, atònita de sorpresa, encara em mormolava mil benediccions. Amb la coca a la mà vaig acostar-me a un cavall que, de fatiga, estava repenjat a la barra del cotxe, però llavors es va redreçar i em va fer un esbufec de simpatia. En la seva mirada fosca també hi havia agraïment perquè li acariciava els narius rosats i li allargava la coca. I tot just acabava de fer-ho que jo encara en volia més, donar més alegries, sentir encara més com es pot fer perdre la por, matar les preocupacions o causar el bon humor dels altres amb unes quantes monedes de plata i uns bitllets de colors. ¿Per què no hi havia cap captaire? ¿O nens que volguessin cap globus dels que, lligats en un gruixut feix de cordills, un coix canut i amb cara de pomes agres s’enduia ranquejant cap a casa, decebut pel mal negoci d’un dia tan llarg i calorós? Vaig anar cap a ell.

—Doni’m els globus.

—A deu cèntims la peça —va dir desconfiat perquè, ¿què volia fer de nit amb els globus de colors un desenfeinat tan elegant?

—Doni-me’ls tots —vaig dir i li vaig allargar un bitllet de deu corones.

Va trontollar un moment, em va mirar enlluernat i després em va donar tremolosament la corda que en lligava tot el feix. Vaig sentir com em tibaven els dits: volien marxar, ser lliures, pujar al cel. Doncs aneu-hi, voleu allà on vulgueu, sigueu lliures! Vaig deixar anar la corda i es van enlairar tot d’una, com moltes llunes de colors. De tots costats va venir gent que reia, els enamorats sortien de la foscor i els cotxers es cridaven entre ells fent sonar el fuet i assenyalaven amb el dit els globus alliberats que pujaven per damunt dels arbres cap a les teulades de les cases. Tot tenia un caire d’alegria, tothom es va divertir amb la meva feliç bogeria.

¿Per què mai no havia sabut, mai, que fàcil és i que bo, donar alegria? Tot d’una, els bitllets de banc tornaven a cremar-me a la cartera, em tibaven els dits com abans els cordills dels globus; també volien volar cap al desconegut. I me’ls vaig posar a la mà, els robats a en Lajos i els meus —perquè ja no hi veia cap diferència, ni em sentia culpable—, disposat a donar-los a qui en volgués. Vaig acostar-me a un escombriaire que netejava malhumorat el carrer buit del Prater. Es va pensar que li volia demanar per algun carrer i va fer mala cara: jo li vaig somriure en allargar-li un bitllet de vint corones. Es va quedar parat, sense entendre-ho, però a la fi el va agafar, esperant què li demanaria a canvi. Jo només vaig riure i li vaig dir, abans de continuar endavant:

—Compra’t alguna cosa bona.

Anava mirant a totes bandes per si algú em demanava res i, com que no ho va fer ningú, ho oferia jo. Vaig regalar un bitllet a una meuca que em va parlar, dos a un fanaler, un altre el vaig deixar caure pel respirall d’una fleca que hi havia en un soterrani i així vaig continuar, deixant un solc de sorpreses, agraïment i alegria al meu darrere. Finalment els vaig anar rebregant abans de llançar-los un a un pel carrer o a les escales d’una església, content de pensar com lloaria Déu la velleta arrugada que trobés les cent corones en anar a fer les oracions del matí, o en l’estupor i la felicitat d’un estudiant pobre, una minyona o un obrer que descobririen els diners en passar, com aquella nit m’havia descobert jo mateix, sorprès i feliç.

Ja no sabria dir on ni com vaig repartir-ho tot, els bitllets i també la xavalla. Hi havia en mi una mena d’embriaguesa, era com buidar-se en una dona, i quan vaig tenir escampats els darrers bitllets em vaig sentir tan lleuger com si hagués pogut volar, sentia una llibertat que no havia conegut mai. El carrer, el cel, les cases, tot m’inundava amb un sentiment completament nou de possessió, de solidaritat: mai, ni en els moments més intensos de la meva existència, no havia sentit amb tanta força que totes aquestes coses eren realment al meu abast, que vivien i que jo vivia, i que la seva vida i la meva eren exactament el mateix, justament aquella vida, la gran, la poderosa, la mai prou satisfeta, aquella que només l’amor pot comprendre i a la qual només hi té accés qui s’hi lliura.

Després encara va venir un moment de foscor, que va ser quan vaig arribar a casa tot feliç, vaig ficar la clau al pany i es va obrir negre davant meu el passadís que duia a les meves habitacions. De sobte la por em va caure sobre: ara que em ficava al pis d’aquell a qui havia oblidat fins aleshores, que m’ajeia al seu llit i em tornava a vincular amb tot allò que aquella nit havia desfet tan meravellosament, recuperava la vida anterior. No, qualsevol cosa menys tornar a convertir-me en l’home que havia estat, el correcte i insensible gentleman deslligat del món, el d’ahir i el d’abans, més valia caure en les pitjors fondalades de la delinqüència i de l’horror, però mantenint-ne tot i així en la realitat de la vida! Estava cansat, terriblement cansat, però temia que la son cauria sobre meu i, amb el seu negre tarquim, s’enduria tot l’ardor, el caliu, la vitalitat que aquella nit havia encès en mi i que faria que tota aquella experiència fos tan passatgera i volàtil com un somni fantàstic.

Però l’endemà em vaig despertar amb gran claredat en un nou matí, res no s’havia escolat d’aquella meva sensació que vessava agraïment. D’ençà d’aleshores han passat quatre mesos i la rigidesa d’antany no ha tornat, continuo sentint el mateix cada dia. Bé, l’embriaguesa màgica del moment en què el terra del meu món se’m va enfonsar de cop i volta sota els peus, quan vaig precipitar-me cap al desconegut i quan, en la caiguda cap a l’abisme de mi mateix, vaig sentir barrejats el vertigen de la velocitat i la profunditat de la vida, aquesta embriaguesa fugaç ja no la tinc, és clar, però des d’aquell em dia sento la sang calenta a cada alenada, amb un plaer per la vida que es regenera diàriament. Sé que m’he convertit en un altre home, de sentiments diferents, amb una altra susceptibilitat i una consciència més ferma. Evidentment, no goso pas afirmar que m’hagi convertit en una persona millor: només sé que sóc més feliç perquè he trobat un sentit per a la meva vida, abans completament entebeïda, un sentit al qual no puc donar cap altre nom que la mateixa paraula vida. De llavors ençà ja no em prohibeixo res, perquè les normes i formes de la meva societat les trobo insubstancials, i ja no me n’avergonyeixo, ni davant dels altres ni de mi mateix. Paraules com ara honor, delicte o vici tenen de sobte un ressò fred i metàl·lic, no sé pronunciar-les sense un cert horror. Visc en tant que em permeto viure del poder que vaig experimentar tan encisadorament aquella nit per primer cop. I no em demano pas cap a on em porta: potser em farà caure en un nou abisme, dins d’allò que els altres anomenen vici, o bé en un altre de sublimitat completa. Ni ho sé ni vull saber-ho. Perquè crec que només viu de debò el qui viu el seu destí com un secret.

Però mai —d’això n’estic ben cert— no he estimat tan ardentment la vida i ara sé que tothom comet un delicte (l’únic que hi ha!) quan és indiferent a qualsevol de les seves formes o configuracions. D’ençà que vaig començar a entendre’m a mi mateix, entenc també una infinitat d’altres coses: la mirada d’una persona delerosa davant d’un aparador pot fer-me estremir i la cabriola d’un gos, entusiasmar-me. Ara em fixo en tot, res no m’és indiferent. Llegeixo cada dia al diari (que abans només fullejava pels entreteniments i les subhastes) cent coses que m’impressionen i els llibres que m’avorrien ara em tenen absort. Però el més notable és que, de cop i volta, també puc parlar amb la gent fora d’allò que s’anomena conversació. El meu servent, que el tinc d’ençà de set anys, no solament m’interessa sinó que hi canvio impressions sovint; el porter de casa, pel costat del qual sempre passava distret, com si fos una columna amb braços i cames, m’ha parlat fa poc de la mort de la seva filla petita i això m’ha commòs més que les tragèdies de Shakespeare. I aquesta transformació —encara que, per tal de no descobrir-me, de portes enfora continuï fent la mateixa vida en els cercles on l’avorriment és costum civilitzat— sembla que esdevé transparent de mica en mica. Algunes persones em tracten de cop i volta amb veritable cordialitat i aquesta setmana ja és la tercera vegada que, al carrer, un gos desconegut ve corrents cap a mi. Hi ha amics que em diuen amb una certa satisfacció, com a un que ha superat una malaltia, que em troben rejovenit.

¿Rejovenit? Només jo sé que fins ara no he començat a viure realment. També és probable que sigui una il·lusió generalitzada, que tothom pensi que el passat sempre és solament error i temps de preparació; i comprenc prou bé la meva petulància quan agafo una ploma freda amb la mà viva i calenta i escric en un paper sec que estic vivint realment. Però, encara que només sigui una il·lusió… és la primera que m’ha fet feliç, la primera que m’ha escalfat la sang, que m’ha obert els sentits. I si escric aquí la meravella del meu desvetllament, ho faig només per a mi, que ho he viscut més enllà de les paraules. De parlar-ne, no n’he parlat amb cap amic; ells no van sospitar mai que esmorteït estava ja, no sospitaran mai que revifat estic ara. I si la mort em sorprengués enmig d’aquesta vivaç existència meva i aquestes ratlles anessin mai a raure en unes altres mans, aquesta possibilitat no m’espanta ni em preocupa gens. Perquè el qui no hagi tingut mai consciència de la màgia d’un tal moment comprendrà tan poc com jo hauria pogut comprendre fa mig any que un parell d’episodis esdevinguts en un sol vespre, tan passatgers i aparentment carents de connexió, poguessin abrandar tan fascinadorament un destí que ja estava extingit. No m’avergonyeixo davant d’ell perquè no m’entén. Però el qui sap què significa, aquest no jutja ni té cap orgull. No m’avergonyeixo davant d’aquest, perquè m’entén. El qui s’ha trobat ell mateix una vegada ja no pot perdre res en aquest món. I el qui un dia va comprendre l’home que duia dins seu, també els comprèn tots.